Transcripció del diàleg virtual

“El treball social a

Catalunya des de la visió
de les treballadores
socials (1932-2020)

Intervenen: Aïda Ballester, Violeta Quiroga, Cristina Rimbau

DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials

Vic, 10 de febrer de 2022

Vídeo de la xerrada
Violeta Quiroga: Estem molt contentes i contents. M’agradaria que el Josep
Maria posés un moment posés la càmera, el Josep Maria Mesquida, perquè
són les tres persones coautores d’aquest llibre que realment han treballat
per acompanyar a aquestes meravelloses i extraordinàries dones que
formen part d’aquest llibre. I també donar les gràcies a la Cristina. A part
d’aquestes 14 dones, a la Cristina que també ens ha acompanyat en aquest
pròleg, en aquesta saviesa i aquest saber fer que ha anat fent al llarg de tota
la seva vida.

Per tant, el que avui es presenta és una mica això, que a això ja li donarà
més pes la Cristina. Aquestes dones que van construir els serveis socials, per
això estem al Centre de Documentació de Serveis Socials. Elles, i jo diria
prioritàriament elles com a treballadora socials van desenvolupar en molts
d’aquests municipis els serveis socials.

I també a les noves generacions, com és l’Aïda. A l’Aïda nosaltres la vam

tenir com a no com a estudiant de grau però ja després com a estudiant de
màster i de doctorat, i forma part ara d’aquest nou col·lectiu vocacional i
que es creu la professió.

Després de fer les presentacions us presento una mica què és això d’on ve.

2
Tatiana Bou (DIXIT Vic): Violeta, abans que engeguis m’agradaria molt que
hi hagués la Teresa Rossell a càmera perquè és una de les nostres grans
convidades d’avui. I crec que per temes tècnics la Teresa no està pitjant el
botó que diu que sí ha d’obrir la càmera i sí ha d’obrir l’àudio. No sé si
m’està sentint la Teresa o si li han sortit un missatge, només ha de clicar
perquè així la podrem veure. En el cas que no ho pugui fer potser que
mentrestant estem parlant si algú del Col·legi la pot ajudar, així també ja la
podrem tenir entre nosaltres.

Ara ja pot seguir, Violeta. Perdona.

Violeta Quiroga: Primer de tot, dir-vos que els tres, tant el Josep Maria,
l’Aïda i jo formem part del grup de Treball Social, el grup de la Universitat de
Barcelona, i formem part de l’Escola de Treball de la Universitat de
Barcelona. Per tant, jo crec que és un marc molt més gran. Hi ha el Col·legi
però també hi ha l’Escola que entoma tot el tema de la disciplina i de la
formació.

Dir-vos que dins del grup de recerca hi ha una línia que vam engegar fa uns
anys, que hi ha algunes de les nostres companyes, i tant la Teresa com la
Cristina fa molts anys que treballen per reconstruir aquesta història, però és

3
cert que en el grup de recerca actual hem posat una línia que és la
recuperació de la història del treball social, tant de la professió com de la
disciplina. I en aquest marc neix aquesta recerca, i neix també en un marc de
formació universitària. Aquesta recerca es va proposar fer amb aquestes 14
dones també en col·laboració amb els nostres estudiants de tercer del Grau
de Treball Social. Estudiants en formació que estaven fent l’assignatura
d’Investigació Aplicada i, per tant, va haver-hi un diàleg entre diferents
generacions, d’aquestes dones que van construir aquestes dècades del
treball social amb les noves promocions que encara no havien sortit. Per
tant, en aquest diàleg es van fer totes aquestes biografies, dues estudiants
amb una d’aquestes senyores, i realment va ser una experiència molt bonic.
Amb l’Aïda i amb el Josep Maria poder compartir aquests espais va ser de
gran aprenentatges per a les nostres estudiants i també de cara a aquestes
gran dones d’aproximació a les noves generacions. I després van fer també
uns grups de discussió per intentar entomar aquests espais de debat i de
diàlegs conjunts entre elles mateixes.

Dir-vos que això ho van fer en col·laboració amb el Col·legi. Jo crec i ho

creiem, el Josep Maria que ha treballat molt per aquest tema també i l’Aïda,
que és importantíssima la col·laboració entre les universitats i el col·legi
professional en aquesta línia de treballar conjuntament pel bé de la

4
professió i de la disciplina perquè formem part del mateix. I és en aquest
marc que aquesta recerca es va donar.

Només per tancar, el resultat és aquest llibre que està en català i el díptic
que ajuda a construir el que ha passat durant tots aquests anys. El Josep
Maria Mesquida, que és professor de Conceptes de Treball Social de primer
aquest any ja començarà a implementar-ho amb els seus estudiants de
primer. Per tant, aquestes dones companyes estareu presents amb els
estudiants de primer en la formació. I només puc fer que agrair als meus
companys, al Josep Maria per haver-me acompanyat en aquesta aventura, a
l’Aïda que ha sigut un procés. Agrair a aquestes 14 dones meravelloses, i
agrair-los de veritat que la nostra professió ha crescut gràcies a elles i a
moltes altres dones. Cristina, te’n recordes quan parlàvem que hi ha moltes
altres dones, i tant! Però sí que és veritat que jo crec que aquest llibre és el
començament d’alguna cosa per anar recuperant més històries com
aquestes 14. I donar les gràcies a la Cristina per acompanyar-nos aquí. I a
vosaltres per poder fer que això vagi a bon port i fem difusió de la nostra
professió. Gràcies.

Tatiana Bou (DIXIT Vic): Moltes gràcies, Violeta.

5
Veig que ja tenim a la Teresa aquí amb nosaltres. Per tant, ara si la Cristina ja
vol agafar la paraula la resta ja ens amagarem i deixarem que pugueu
començar amb aquest diàleg.

Cristina Rimbau: Bona tarda a tothom.

Molt contenta de poder estar aquí participant en aquesta trobada que

d’alguna manera em sento em nom, primer de tot, del Col·legi perquè com a
assessoria de publicacions no periòdiques del Col·legi també hem
acompanyat molt aquest llibre amb molt de gust. I ha sigut un procés molt
il·lustratiu, molt interessant, hem après tots molt de moltes coses que
sobretot sospitàvem però que teníem informacions parcials o un tros d’una
persona, un altre tros d’una altra, però no hi havia hagut l’oportunitat de
poder-ho recollir tot en conjunt, ni de cada una de les protagonistes del
llibre ni tampoc de la visió global, que d’alguna manera totes aquestes veus
signifiquen com una bona coral que ens informen i ens diuen coses molt
interessants.

També volia agrair sobretot a les persones que ens esteu veient i que
nosaltres no veiem però que sí que esteu aquí per haver-vos connectat i
poder fer possible aquest acte. I esperem que us pugui ser interessant

6
aquest diàleg que puguem establir avui. Ja ha començat a sortir aquesta
paraula quan la Violeta m’ha presentat i que jo volia d’alguna manera dir
que és una mica el que fa el llibre. Les protagonistes aporten tota una sèrie
d’experiències, és molt interessant perquè tant en l’àmbit professional com
el fet de veure com aquesta professió està molt vinculada amb les seves
expectatives personals, amb els seus desitjos, amb les seves ganes de
canviar la societat, de millorar-la, el compromís social, etcètera. I això ho
posen a disposició de tothom. I sobretot de totes aquestes noves
generacions de treballadors socials i d’altres persones que puguin estar
interessades en totes les qüestions socials per descobrir una mica, o una
mica molt, tot el que han sigut uns processos, per moltes circumstàncies que
avui segurament podrem parlar, moltes vegades ocults obligadament i altres
vegades ocults perquè potser no hem sabut transmetre-ho del tot.

El llibre parteix d’aquesta idea també de diàleg, d’un diàleg primer que es
presenta i està obert que totes les persones que el llegeixin puguin
començar a discutir, a parlar, a interpretar totes aquestes informacions, avui
també el tenim representat amb dues figures importantíssimes. Una és la
Teresa Rossell, molt estimada, però sobretot també és una persona que ha
fet una llarga trajectòria en el treball social i ens ha fet aportacions
fonamentals i molt importants tant des del punt de vista metodològic, tècnic

7
–com vosaltres sabeu també–, i també des del punt de vista de
responsabilitats, des del punt de vista de la formació, de representació a
escala internacional i que, per tant, ha portat al treball social i en conjunt
tots els temes que es deriven de polítiques socials, serveis socials, etcètera,
no només molt important a Catalunya, a l’Estat espanyol i a Europa sinó
també a escala internacional. Per tant, moltíssimes gràcies Teresa per estar
aquí i per poder participar en aquest diàleg entre generacions, podríem dir-
ne. I a l’Aïda també, moltes gràcies perquè amb la seva joventut però molta
experiència pel que fa a tota la carrera feta, totes les experiències personals,
tot el seu treball d’investigació, tot el seu treball de participar en la
formació, etcètera, ens ajudarà a com ho veiem, com no ho veiem, què s’ha
aportat, què necessitem aportar més, etcètera.

També volia donar les gràcies al DIXIT per fer possible aquesta trobada. I
sobretot dir que la iniciativa de la Universitat de Barcelona i sobretot en
concret el treball social és molt interessant perquè ha permès aflorar tota
una sèrie de qüestions que crec –la Violeta ho he dit en algun altre
moment– que ens fan falta. Ens fan falta perquè potser no hem sigut prou
amatents a tota l’anàlisi històrica i a vegades s’ha begut d’algunes fonts però
no s’ha pogut acabar d’aprofundir. Doncs aquesta idea d’aprofundiment és
la que d’alguna manera avui podríem posar sobre la taula.

8
Jo no dic res més, si em permeteu, i em sembla que podríem començar
aquest diàleg entre la Teresa i l’Aïda, l’Aïda i la Teresa. I com que m’han dit
que intenti organitzar-ho una miqueta, ho intentaré senzillament. Hem
preparat unes preguntes prèvies que no estan en cap moment tancades al
fet que tothom que vulgui pugui presentar preguntes que seran recollides i
després d’aquest diàleg que establim entre les dues seran recollides i també
es podrà anar aportant. D’acord?

La primera pregunta que hem preparat i hem pensat és que ens poguessin
explicar, la Teresa en primer lloc, què és el que va significar en els moments
de creació del perfil de treball social als anys 50 a l’Escola de Treball Social,
que eren les visitadores socials en aquell moment, però també si vols fer un
pas més enrere de la primera Escola de Treball Social de Catalunya de l’any
1932, què va significar....El que tu coneixes més, que és l’escola que
popularment en dèiem del Clínic, què va significar per a la professió i què va
significar per a la societat.

Teresa Rossell: Hola. Bona tarda.

Jo no em veig a mi mateixa, no sé si vosaltres em veieu. Sí?

9
Cristina Rimbau: Sí que et veiem, Teresa. Intentarem arreglar-ho.

Teresa Rossell: D’acord, però començo a parlar.

Jo també vull agrair que m’hàgiu convidat perquè encara que ja estic una
mica sense fer classes i tot això em fa il·lusió participar també en tota
l’explicació del llibre i col·laborar en alguna cosa que he preparat perquè em
sembla que hi ha vegades que és inimaginable el que era abans i el que és
ara. I això, la veritat, és que em satisfà molt però llavors anirem al principi.

Amb aquesta primera pregunta que em fa la Cristina, jo puc dir que als anys
50 les aportacions de les treballadores socials eren una mica reduïdes. Eren
reduïdes perquè encara hi havia molts pocs treballadors socials, hi havia
pocs centres i era molt escàs per afrontar la problemàtica existent d’aquell
moment: la pobresa, la migració, urbanisme. Encara no s’havia recuperat la
nostra societat de la Guerra Civil. I tot i sent molt escàs el nombre de
treballadors socials, ja des d’aquests anys va ser molt important... La
primera escola que es va crear, que no era la nostra sinó una escola catòlica
de Lesseps, perquè van començar a treballar i van començar a donar
testimoni d’una nova professió que ningú coneixia. Els primers treballadors
socials em sembla que van treballar el camp hospitalari durant la

10
Mancomunitat, i també treballaven amb empreses, i treballaven també al
Patronat Municipal d’Habitatge i a Càritas, però sempre amb molt poc
nombre de treballadors socials.

Quan es van crear les primeres escoles de treball social els plans d’estudi
eren bastant semblants als de... La nostra escola va ser la tercera de creació i
l’altra escola de Catalunya va ser la primera. I també mirant a escala mundial
els plans d’estudis d’aquells anys tots tenien unes mateixes característiques.
Tenien uns objectius expressats de manera molt senzilla, deien: «El
trabajador del social tienen que estar relacionado con la solución de los
problemas sociales, integración del individuo a la sociedad» –ho dic en
castellà perquè aquella època l’oficial s’havia de dir en castellà. Llavors hi
havia uns objectius una mica difusos però eren aquests, i els treballadors
socials havien de preservar i representar uns valors. Aquests valors, entre
d’altres, eren: respecte a la persona que atens, preservar la seva
autodeterminació, no jutjar-la, jutge el problema però no la persona,
mantenir el secret professional, etcètera. I això en si mateix suposava un
plantejament molt innovador respecte als valors que funcionaven en la
societat, que eren d’autoritarisme, de no deixar parlar gaire, ja representava
un avenç dintre de la participació dels professionals. I també el treball social
es basava en la metodologia. El treball social inicialment no era teoria, era la

11
metodologia. La metodologia era treball social individual, de grup, de
comunitat, i una cosa importantíssima és que des del principi en la formació
del treball social estava inclosa la supervisió. La supervisió ha sigut des del
principi fins a ara molt important en la formació dels treballadors socials.

Des que l’estudiant començava a estudiar i a fer pràctiques, que llavors es

feien pràctiques gairebé els tres anys, aquests valors i els objectius eren
importants, i també la metodologia com a forma de treballar. Però aquí la
veritat és que experts no n’hi havia encara. Una cosa molt important va ser
que venien professionals o professors experts de les Nacions Unides i ens
explicaven el que era el casework, que era el treball individual, el group
work i el community work, i també la supervisió. I la presència d’aquestes
persones, on participàvem molts professors de l’Escola de Treball Social, ens
anaven donant una guia i una idea de què era el treball social i de com
s’havia de treballar. En aquest sentit penso que va ser molt motivador
perquè així que entraves a l’escola et feien uns plantejaments que, la
veritat, relacionats amb el que es portava a la societat d’aquell moment era
innovador, era interessant i era molt compromès des del principi. Ser
treballador social era una cosa una mica difícil d’entendre, però almenys
com a mínim sabíem que havíem de donar una constància molt seriosa de
tot el que fèiem. I a través de la supervisió havíem de donar testimoni i

12
havíem d’anar analitzant tots els actes, les preguntes, les respostes i tota la
intervenció que anàvem fent a partir dels estudis.

Ho deixaria aquí perquè si no potser m’allargaria massa.

Cristina Rimbau: D’alguna manera podem tornar-hi perquè com que és un

diàleg entre vosaltres us podeu preguntar o repreguntar tot el que creieu
convenient o aclarir.

Aïda, si et sembla, una de les coses que havíem pensat que potser podria
agradar a tothom i podria ser interessant que ens expliquessis és que tu, des
de la teva experiència formativa i tota l’experiència que has tingut, com et
vas interessar pel tema del treball social i quina va ser la teva primera
experiència, visió i idea del que era el treball social i com ho vas viure.
Quina reflexió faries? Quins anys van ser? On vas estudiar? Ens ho podries
situar?

Aïda Ballester: Sí, i tant.

Primer, agrair aquesta invitació a participar d’aquest diàleg, a DIXIT, i també

a la Cristina per moderar.

13
Jo formo part de la primera promoció del grau. El que recordo molt d’aquell
moment era com va arribar el Pla Bolonya i les reflexions que es feien al
voltant. Com que va ser la primera promoció del grau... Jo vaig estudiar tres
anys a València, tres anys del grau, i l’últim vaig fer un trasllat d’expedient a
la Universitat de Barcelona i vaig acabar el grau aquí, a Barcelona.

El que vam veure la primera promoció del grau és que encara quedaven
certes mobilitzacions de l’última diplomatura. Això ho recordo molt perquè
també era molt visible a la facultat, i crec que és una cosa que marca per mi
el context en què vaig començar a estudiar treball social, que si no recordo
malament era el curs... primera promoció del grau –ara ho dic de memòria–,
curs 2008-2009.

Cristina Rimbau: O 2009-2010. Perquè era l’últim any de Bolonya, que es

podia presentar tota la programació de Bolonya. I aleshores, com sempre,
va ser com va ser. Va ser la primera, més o menys, sí.

Aïda Ballester: Exacte.

I les expectatives. Sí que hi havia una expectativa de saber què passava ja

entorn a Bolonya, com afectaria això a la formació. Però no em va treure la

14
motivació principal que em va fer estudiar treball social, que té molt a veure
amb els valors que compartia ara la Teresa, els valors i els objectius del
treball social. Poder treballar amb persones, escoltar-les, respectar-les,
acompanyar-les. Aquest era l’inici del que a mi em motivava per estudiar
treball social. Sí que és cert que jo sempre ha estat vinculada a l’activisme,
concretament en l’àmbit del lleure juvenil. Llavors també tenia aquesta
experiència vital d’estar implicada amb el meu context on vivia i amb el que
em trobava al meu poble a València.

Quant a compartir l’experiència que vam veure al grau i comparant-ho una

mica amb com estic veient ara el grau com a docent, el grau de treball
social, no hi ha molta diferència de característiques de perfil d’estudiants. Jo
em trobava en un grup molt divers, hi havia diferents persones que veníem
del batxillerat, entre elles jo, o persones que venien de formació
professional, i aquesta combinació d’experiències formatives i de vivències
com he dit en el meu cas de l’activisme en moviments juvenils. I ara també
com a docent em trobo aquesta barreja en el grup d’alumnes. Tampoc són
tants anys però és molt significatiu.

També abans he compartit el tema de Bolonya perquè sí que vull fer

referència al que estic veient ara a l’Escola de Treball Social. Així com en

15
aquell moment el meu record és més des de la incertesa, des de com
s’adaptaran els continguts, com afectarà la meva formació el pla Bolonya, i
ara des de la distància veig que sí que va ser com una oportunitat per poder
equiparar les carreres universitàries i poder ser graduades i no haver-hi
diferències entre unes professions i altres, encara que en aquell moment sí
que hi havia certa por a això com afectarà, com ens implicarà, s’adaptaran
els continguts i tot plegat, més com a estudiant. I ara a l’Escola de Treball
Social vull donar valor al fet que sí que estic vivint i estic acompanyant en
diferents processos i grups de treball que continuen revisant continguts,
metodologies, didàctica, i crec que això és molt important, bé sigui en un
moment concret com podria ser el canvi al Pla Bolonya o en general estar
actualitzades i poder basar la nostra formació en el context en què vivim, en
les dificultats que estem vivint en aquest moment o en la població amb la
qual hem de treballar. I per això l’actualització.

Cristina Rimbau: M’agrada molt perquè hem tingut una presència que la
Teresa ens començava a explicar tot el que venia en els anys 50-60, després
encara es va incrementar més pel que fa a experiències europees, etcètera,
a través de tots els experts que arribaven, o fins i tot d’altres moments en
què hi ha un naixement d’unes escoles i vam començar a buscar els plans

16
d’estudis per la zona francòfona, Bèlgica i tal, i l’escola del Clínic
concretament era saltar el charco, perquè la idea primera motor va ser des
dels Estats Units, que el Sarró va agafar aquesta idea i va intentar
implementar aquesta idea allà. I l’Aïda que ja es troba d’estudiant. En aquest
sentit, és molt bo poder-ho constatar perquè aquest marc europeu moltes
vegades sembla que només ha sigut a partir d’una determinada època però
no, la societat encara que aquí estigués molt obligadament tancada i molt
sotmesa als anys 50 hi havia part de la societat que tenia els ulls i les orelles
molt obertes i, per tant, intentava fer aportacions molt importants.

Continuant amb aquest tema, una segona qüestió que volíem plantejar-vos
era que els anys 60 o 70, Teresa –no sé si, Aïda, això t’ha arribat en un altre
moment–, Europa va viure tota una sèrie de canvis conceptuals amb unes
aportacions crítiques en diferents àmbits, sobretot en el món de sociologia,
política, psicologia, medicina, filosofia, etcètera, que ens van fer reflexionar
a tots i que van arribar de diferents maneres. Com va ser això per al treball
social? Va ser al marge? Va ser una cosa que va arribar i ens va servir o no?

Teresa Rossell: Com que aquesta part és molt important ho he escrit una
mica per no perdre temps donant voltes.

17
Dels anys 60 fins a la recuperació democràtica trobem que hi ha una sèrie de
factors que incentiven el treball social, que el fan reflexionar, que el fan
créixer i que el fan estar preparat per quan recuperem el sistema
democràtic. Trobem aquestes figures tan importants que tenen papers
rellevants dintre de la societat a través del treball social. Ho llegiré una mica
perquè així és més fàcil i més ràpid.

Quan a finals dels anys 60 els estudis són reconeguts com estudis
universitaris ja s’ha produït un desplegament no molt gran però molt
important de la professió a diferents serveis i per diferents tipus de població
i de problemàtica. Hem de pensar que en aquell moment hi havia moltes
institucions tancades, els manicomis –el manicomis, amb perdó, però llavors
eren manicomis–, moltes institucions, els nens que no tenien família,
escoles, etcètera, eren institucions molt rígides. I als anys 60 comença tota
una ebullició en l’àmbit de la població i de les comunitats –com en podem
dir des del treball social– però de sectors de la població que comencen a
estar tips del franquisme i que comencen a voler uns canvis dins de la
societat. Això a partir dels anys 60. Recordem que a la universitat hi havia
també morts aldarulls i moltes dificultats perquè els estudiants anaven
reclamant un canvi polític.

18
Entre els anys 60 i 70 es produeixen unes circumstàncies que afecten
profundament i enforteixen el treball social. I en destacarem quatre abans
d’arribar a la sortida del franquisme. En primer lloc, l’anomenat Maig del 68
o Maig francès. A França a principis del mes de maig es produeixen unes
revoltes inicialment estudiantils que qüestionen l’estructura social, el poder
i la rigidesa de les institucions. Això a escala estudiantil. Però es fan tan
fortes –els estudiants es tanquen a la universitat– que per diferents motius
aquesta protesta va entrant també i s’hi va ajuntant gent de la classe obrera
per diferents motius i diferents reivindicacions, tota aquesta gent també
reclama una sèrie de millores socials.

És tan important que París es col·lapsa. Hi ha un dia determinat del març del
mes de maig que jo no recordo quin és, però París es col·lapsa i les protestes
s’estenen a moltes ciutats de França. I tot això té un ressò molt important
per a tot Europa. Un dels principals autors que emergeix en aquell moment
és Michel Foucault. Foucault va ser un teòric de tota la dinàmica social i el
seu argument era que a les societats hi havia dues institucions que
representaven la societat, que eren el manicomi i la presó. Foucault i tots els
que estaven al seu entorn van escriure tota una sèrie de reflexions que van
sacsejar –jo diria– tots els països de l’Europa d’aquell moment. Aquest és
un.

19
Segon. Aquí a Catalunya, com he dit abans, ja hi havia unes experiències
d’activació social, de protestes també, de malestar, i els treballadors socials
treballaven en el treball comunitari. Però era un treball social comunitari
que, per un costat, tenia molts riscos perquè amb la policia i el franquisme
no es podia fer res que no estigués autoritzat i, per altra banda, la
metodologia del treball de comunitat no estava massa evolucionada,
sincerament. Llavors apareix una figura que va ajudar molt el treball social a
donar estructura, a donar sentit al treball de comunitat, i era un professor
que es deia Marco Marchioni i que venia d’una part d’Itàlia, crec que era
l’Emília-Romana, on s’havia fet un desenvolupament social molt important
d’habitatges compartits per als avis, d’equipament socials podríem dir molt
més avançats del que teníem aquí. Per tant, treball comunitari relacionat
amb la figura de Marco Marchioni que va venir diverses vegades també a
Catalunya i els treballadors socials de comunitat li van agrair profundament
tots els seus ensenyaments.

Trobem un altre moviment i un altre aspecte. Aquest és el moviment de la

reconceptualización i ens venia de l’Amèrica Llatina. A Amèrica, a Argentina i
a aquests països, havien rebut molt la imatge del treball social dels Estats
Units i ells relacionant-ho... És a dir, la seva formació provenia inicialment
del desenvolupament del treball social als Estats Units i ells, per les seves

20
circumstàncies polítiques i econòmiques, cap als anys 60 es van començar a
plantejar si havien de fer un treball social com es feia als Estats Units, que
tenien una dotació econòmica i tal diferent, i es va anar creant un moviment
que es va dir de la reconceptualització del treball social. Aquesta
reconceptualització se centrava en preguntar-se: els treballadors socials per
a qui treballen? Per a quin tipus de societat? ¿Para quién? deien. I es
qüestionaven també una metodologia que ells creien que tot això de fer
treball individual, grupal i comunitat el que feia era separar la societat.

Per exemple, l’individual era el treball més integrat al statu quo de la

societat i que, en canvi, el comunitari era el més revolucionari, el que podia
canviar la societat. I llavors van arribar a fer una proposta que era crear un
mètode únic, un mètode bàsic. Això va ser tan ben rebut aquí que la
Montserrat Colomer, la primera de les 14 dones, la persona que va treballar
moltíssim i va ser una persona d’unes idees claríssimes, aquí també ella va
fer un llibre que es deia El método básico de trabajo social. Per tant, entrem
ja en una situació de molta participació dels treballadors socials entre si i de
molta reflexió sobre el que passava al país i sobre la metodologia del treball
social. Aquí també va sortir una idea dels treballadors socials, especialment
els que treballaven amb la comunitat que era –i això va sortir d’unes
jornades celebrades a València– que el treballador social, el seu paper a la

21
societat era ser agente de cambio. És a dir, que els treballadors socials
havien de tenir tanta força que havien de canviar la societat.

Al mateix temps, paral·lelament, ens arriba d’Anglaterra una altra figura

molt important per al treball social que va ser una treballadora social que
era belga però treballava a la Family Welfare Association de Londres, que
era Anne Marie Hertogue. Anne Marie Hertogue que va introduir el treball
social familiar però en sabia moltíssim d’ensenyar i en sabia moltíssim de
treball social, i llavors també va crear unes fonts de coneixement sobre
aquest mètode de treball social.

Vaig acabant aquesta etapa.

Cristina Rimbau: Teresa, si pots acabar perquè tenim moltes preguntes i de

temps ja no en tenim.

Teresa Rossell: Ara només assenyalo que junt amb tot això hi ha el
sorgiment del que era l’antipsiquiatria promoguda per Franco Basaglia a
Itàlia, que tornem a estar amb les institucions, ell diu que els manicomis
s’han d’obrir, no pot ser que la gent que està tancada una institució perdi les
seves capacitats, les capacitats que té, i no l’ajudin a millorar amb el seu

22
patiment. Tot això crea molta discussió però també ens impregna d’unes
idees, d’un pensament que ens prepara per a l’esperada mort del dictador
l’any 1975. I llavors ens trobem que amb la recuperació democràtica trobem
persones tan importants com la Pilar Malla, que està als Serveis Socials de la
Generalitat, la Francesca Masgoret i totes aquestes persones que tenen ja
llocs de treball importants per a la planificació, etcètera.

Perdoneu, aquesta és la més llarga.

Cristina Rimbau: Perdona també que t’ho hagi indicat però és veritat que
tot això és molt important perquè era tot el que feia bullir la societat i el
treball social també, amb molt d’interès, i moltes treballadores socials van
estar al davant de tots aquests canvis institucionals en funció de tots
aquests criteris i es va desenvolupar molt treball social comunitari als barris,
una cosa molt difícil i molt complicada, ajuda a tots els processos de
desinstitucionalització, els processos d’antipsiquiatria, etcètera. O sigui que
molt bé aquest resum en aquest sentit.

Ara, si em permeteu, li faig una pregunta a l’Aïda però després em centraré

una miqueta en el guió que teníem previst de cara a donar importància a
unes últimes preguntes que havíem preparat per poder anar veient si les

23
preguntes que hagin arribat les podem també respondre, comentar,
etcètera.

Aïda, tu des de la perspectiva d’avui dia i de com tu has vist tota l’evolució
del pensament dintre del treball social, tant com a estudiant recent però
també com a professora, com veus tot això de l’arribada en el treball social
de les idees més importants de la societat, de les concepcions filosòfiques,
de les concepcions que posen en qüestió molts dels processos socials i
ajuden a pensar.

Aïda Ballester: Jo crec que el que he dit abans en l’àmbit docent hem portar
totes aquestes reflexions que passen a la societat, per tant, escoltar ara la
Teresa o rellegit el llibre on queden recollits els 14 relats i on s’explica tot
aquest itinerari, tota aquesta lluita de poder deixar evidència, deixar
petjada, del que passava en el territori, en la professió, en la docència, jo
crec que és molt important. Crec que també les docents que estem ara a la
universitat hem de cuidar aquests processos i seguir construint des d’aquest
posicionament, ja que ens han deixat els fonaments la Teresa i moltes altres
dones de la professió.

24
No sé si puc aportar molt més perquè aquí la Teresa ja s’ha explicat
perfectament.

Cristina Rimbau: Ho has situat molt bé.

M’he permès dir que em saltaré una miqueta el guió que teníem. Hi ha dues
qüestions que quan les vam preparar ens va semblar que podien ser molt
interessants. Una és reflexionar una mica la qüestió o posar sobre la taula la
qüestió del treball social i la perspectiva de gènere. I l’altre és la qüestió del
treball social en tota la seva incidència o no, o com es valora, amb la
renovació dels serveis socials i la seva acció dintre de la política social. O si
voleu al revés, la política social de cara a com ha influït en el treball social,
han dialogat, no han dialogat, etcètera.

Començo per la primera que he dit i després si aquesta de gènere la podem

anunciar, reflexionar i tal, després passarem a l’altre per tancar des
d’aquesta perspectiva més de caràcter de política i de serveis socials.

Teresa, d’entrada, des del punt de vista de les èpoques de les quals hem
estat parlant i tot això sempre es deia, i es continua dient, que el treball
social és una professió femenina. Algunes vegades no es deia feminitzada

25
sinó que es deia femenina, cosa que permeteu que em faci una petita... És
un error qualificar-la així perquè és una professió i potser el que s’ha de
veure és quan les dones s’incorporen més o menys i quin valor es dona a
això en una societat, com ha passat en altres disciplines. Però concretament
en èpoques inicials com es vivia aquesta qüestió del gènere i del treball
social? I després el mateix per a l’Aïda.

Teresa Rossell: Primer, no era una qüestió que inquietés gaire en aquell
moment perquè les infermeres eren la majoria dones, les mestres també
eren la majoria dones. Per tant, això no era una inquietud. Ara, tu anaves a
Anglaterra, un viatge que vaig fer amb tu, i els serveis socials estaven plens
d’homes que eren treballadors socials.

Cristina Rimbau: I tant, i contents que estaven, molt contents. Tenien una
capacitat de decisió important.

Teresa Rossell: Total, aquest és un punt.

El segon punt, en el treball social tenim una autora, i més, que és la Lena
Dominelli. La Lena Dominelli, que és anglesa, plantejava aquest problema de

26
gènere i el posava no tant com una qüestió, com una realitat, però junt amb
altres realitats. Ella té un llibre que és: Feminist Social Work perquè posa les
dones per empoderar les dones però no relacionades amb el treball social. I
tant ella com una altra autora, que es diu Audrey Mullender... Aquesta
Audrey Mullender nosaltres li vam publicar un llibre, el vam traduir i el vam
publicar a la col·lecció de Paidós, i tenien una idea més que, per exemple, en
el tractament de temes de gènere elles no feien les dones per un costat i els
homes per un altre, tenien una idea més integradora. M’explico? Inclús en
casos de violència, no sé si era una violència extremo o no, la seva intenció
era la inclusió social, la inclusió ètnica, la inclusió de gènere, la inclusió...
més aquesta idea que no pas el que ha anat sortint aquí.

D’altra banda, ara que podem, jo voldria fer una petita crítica i molt curteta.
Vosaltres en el llibre vau posar la recerca que van fer els doctors Estruch i
Josep Maria Guix. Ells van fer un estudi sociològic i, és clar, va sortir el que hi
havia, l’edat que teníem, com érem. Però llavors d’aquest estudi sociològic
es va fer com una petita nota robot que s’anava reproduint per tot arreu. I
era que les treballadores socials érem dones, que la majoria eren de mitjana
edat tirant cap amunt, que a més anàvem sempre amb sabates planes i amb
una bossa penjada a l’esquena. I llavors a les que érem joves i teníem uns
interessos molt diferents ens va irritar bastant aquest estudi, els tants per

27
cent no els vam qüestionar mai, però la idea robot que va sortir d’aquest
estudi ens va empipar bastant.

Però anant a la pregunta....

Cristina Rimbau: Estava molt ben emmarcat.

Teresa Rossell: Només afegir que, la veritat, mentre jo vaig estar a

l’escola d’una assignatura optativa per la qüestió de gènere... vull dir, el
gènere estava inclòs en altres coses però no es va programar.

Cristina Rimbau: Aïda, com ho veus tu això?

Aïda Ballester: Jo, clar, no puc respondre aquesta pregunta sense portar-ho
una mica al meu terreny, en el context que m’està tocant viure no puc
respondre sense fer referència al moviment feminista que estem vivint
aquests últims anys. Aquí, en el sentit que m’interpel·la faria referència a
diversos àmbits, tal com ha dit la Teresa. Un, el d’intervenció i, com a
treballadores socials, allà on treballem. En molts aspectes ens trobem

28
acompanyant dones perquè també són dones les que més venen a demanar
suport en diferents aspectes. Llavors, com acompanyem també aquests
processos per no generar o reproduir estereotips o rols de poder emmarcats
en un sistema patriarcal com el que vivim sinó treballar des del
qüestionament d’aquest sistema patriarcal.

I llavors, l’altre és el de la docència. I en el de la docència i en el de la

recerca, o ja més en l’àmbit més professional de companyes i companys,
aquí potser em falta informació però ara la Teresa comentava que s’havia
fet un estudi sociològic, a mi m’agradaria també que tant de bo se’n pogués
fer un altre i poder estudiar bé com es perpetuen els rols de poder o es
reprodueixen estereotips vers el gènere conforme anem pujant en l’escala
de poder o de representació pública. Jo com a docent em trobo que
majoritàriament són noies les alumnes que tinc a classe però també tinc una
visió molt parcial. Estaria bé saber quants homes, dones o identitats no
binàries hi ha en els estudiants, en el professorat, quins ocupen càrrecs de
poder tipus caps d’estudi, caps de departament, direcció de centres de
serveis socials, direcció de centres com el CAP, direccions de recursos
especialitzats en treball social. No puc fer aquesta reflexió perquè no tinc la
informació però, com a treballadores socials, poder prestar atenció a si
estem perpetuant o estem mantenint aquesta estructura, o com la

29
qüestionem, o com treballem per canviar-la en el moment actual en què
s’està posant tant sobre la taula que aquest tema.

I diria això per no allargar-me més, perquè aquest tema és súper

interessant.

Cristina Rimbau: Aquí també es tracta d’obrir temes, no de tancar-los,

començar un diàleg i que potser a les cases també pugui continuar, o els
espais de treball, o en una terrassa, on es vulgui continuar aquests temes
que són interessants.

Una cosa molt concreta lligant una mica les dues coses que dèieu per a
tothom que ens pugui estar escoltant. Precisament, la lectura del llibre
d’aquestes 14 dones ens dona una perspectiva molt interessant des del punt
de vista del que estàveu dient ara, tant del fet que són dones i després
també de les iniciatives que tenen i del poder que detecten. Són els tres
elements que van lligats. La majoria d’elles veureu, els que vulgueu llegir el
llibre i us interesseu un dia per una història i l’altre dia per un altre relat, que
totes han sigut iniciadores de coses, totes pioneres en creació d’idees, de
mètodes, de serveis, etcètera. Totes han tingut responsabilitats de gestió de
direcció en l’àmbit públic, d’administracions públiques o d’entitats privades,

30
entitats socials. I per tant, han desenvolupat els seus sabers, els han
explicat, els han difós, i a més a més han tingut càrrecs de responsabilitat
molt alts. Per tant, discutir tot això està molt bé, tenir aquestes
informacions per poder tenir més material, per dir-ho d’alguna manera, per
poder treballar.

Si em permeteu, vaig a l’última qüestió. Sé que anem molt justos de temps

però...

Tatiana Bou (DIXIT Vic): Cristina, teniu 20 minuts. Podeu fer tranquil·lament.

Cristina Rimbau: Podem relaxar-nos una mica més. Gràcies.

Tatiana Bou (DIXIT Vic): I de moment, perquè ho sàpigues, a través del xat
no hi ha interacció. Jo crec que us està escoltant molt atentament. Per tant,
podeu fer tranquil·lament.

Cristina Rimbau: Moltes gràcies.

31
Doncs podem anar més tranquil·lament perquè jo ara pressionava una mica
massa, potser.

L’altra qüestió és, a veure... Sabem que des dels anys 30, 50, 60 a ara hi ha
hagut tota una sèrie de canvis molt importants en els serveis socials i en les
polítiques socials. Quan diem canvis no hem de pensar sempre que són
canvis positius, a vegades són canvis positius, a vegades són canvis negatius,
a vegades són permanències, etcètera. Però és cert que si tenim una
perspectiva històrica podem veure que hi ha hagut uns canvis i els hauríem
de qualificar d’alguna manera. Jo, per fer -ho una miqueta senzill pel que fa
a aquesta qüestió, perquè això són seminaris, màsters i totes aquestes
coses, sí que centrar en una època i ara, o sigui, en època més històrica i ara
també, com el treball social, com els treballadors socials veieu que han
contribuït o no, o han sigut actius o han sigut menys actius, han sigut més
propositiu, han sigut més crítics, menys crítics, en promoure els canvis de
millora –en aquest cas sí que ho hem de qualificar-ho de millora– dels
serveis heretats del franquisme i durant el franquisme, perquè moltes
d’aquestes nostres protagonistes van treballar de treballadores socials
durant el franquisme, i veure quin valor tenen totes aquestes qüestions.

32
I en aquests moments hi ha una crisi molt important que ens va marcar
molt, que és la crisi del 2008, que van començar a retallar per aquí, a fer
vestits per allà, que d’alguna manera també ens ha sigut molt impactant pel
que fa a totes les qüestions socials, ha polaritzat més els problemes de
desigualtat social tant pel que fa a la riquesa més polaritzada com les
oportunitats d’accés a la cultura, d’accés a la integració social, etcètera.

Un cop fet aquest petit plantejament si voleu comentar-ho i fer les

aportacions que creieu convenient aniria molt bé.

Primer Teresa, si vols. Anem una mica més enrere i després tornem al
present.

Teresa Rossell: Jo crec que allà on he acabat jo, que és el final del
franquisme i el començament de les institucions democràtiques, hi ha un
moment d’eclosió. O sigui, el treball social tenia moltes idees, estava
preparat, i com que tenia esferes de poder, com pot ser l’ajuntament o la
Generalitat, això va fer que creixés el treball social en coneixement, en
extensió, hi va haver molta gent que va crear... per exemple, aquelles
institucions tancades es van convertir en unes sanes institucions, hi va haver
uns projectes, per exemple, per a les residències de persones grans, per a

33
les residències de persones amb problemes de discapacitat, etcètera. El
treball social va estar en diferents espais, per a la salut mental i per a
l’atenció primària. Es va crear l’atenció primària igual que medicina al
ajuntaments o l’atenció municipal. Jo crec que hi va haver una eclosió de
serveis, molts d’ells dirigits per treballadors socials, amb unes idees molt
innovadores, però molt innovadores.

Jo recordo, perquè també ens va afectar a les escoles, que el 1992 va ser el
moment en què es va dir que la Generalitat feia contenció de la despesa
pública, i la contenció de la despesa pública ja no es va acabar mai més. Allò
semblava que era per uns anys però a partir d’aquell moment... I també hi
ha una altra cosa que és que creixen les necessitats. Per exemple, fins llavors
els casos de persones, per exemple, amb una malaltia d’Alzheimer no eren
tan nombrosos, eren més mínims i, en canvi, després hi ha una sèrie de
situacions que s’han anat ampliant també. Però podríem dir que aquella
època va ser l’època de la realització màxima dels treballadors socials
d’aquell moment, i q després molts van seguir també durant molts anys.

Jo en aquest moment crec que hi ha tants problemes que ja no sé ben bé

quins són els de treball social i tal, però vull dir que hi ha problemes a tots
els àmbits. Una de les coses que aquí, que estem en petit comitè, em

34
permeto dir és que moltes vegades els treballadors socials que treballen en
la gestió pública tenen unes dificultats amb les persones o amb els polítics
que estan en el seu..., podríem dir que tenen el poder total. Per què? Perquè
aquestes persones no estan preparades per al lloc que els donen
políticament i, en canvi, tècnicament són els treballadors socials que han
d’anar fent, podríem dir que han d’anar eixamplant la màniga però no
suportats per qui té l’autoritat. No sé si m’explico, però això ho he sentit a
dir molt.

La veritat és que dintre dels serveis, siguin sanitaris o tal, sempre el

treballador social en aquest moment crec està valorat, que fa una funció
que la gent valora. Els treballadors socials, per exemple, dic ara salut perquè
em ve al cap, també continuen fent projectes per a la comunitat. Hi ha
treballadors socials que continuen amb aquest paper ampli que té el treball
social, que va des de l’atenció individual fins a la comunitària, i hi ha molt
bons treballadors socials en aquest moment. Jo crec que el creixement del
treball social, des del meu punt de vista, ha sigut impressionant i potser no
pensàvem que arribéssim a les possibilitats que ha tingut ara, amb totes les
dificultats. Aquesta és la valoració que jo faig.

Cristina Rimbau: I Aïda, què et sembla?

35
Aïda Ballester: Em sembla molt interessant aquesta part que introduïa la
Teresa que al final molts cops en la nostra feina diària executem
tècnicament dins la mesura del possible en el dia a dia però basat en una
estructura de polítiques públiques que sovint no tenim al nostre abast per
canviar-les. Aquest aspecte em semblava molt interessant.

I pel que fa a la situació que estem vivint actualment i el que puc aportar de
com ho he viscut jo en el meu dia a dia, sí que vull deixar clar que jo no
treballo en serveis socials o en cap altra institució de l’administració, soc
tècnica comunitària en el Pla Comunitari de Roquetes. Potser m’atreveixo a
posar sobre la taula algunes coses perquè l’entitat que gestiona em dona
aquesta flexibilitat i sovint ens plantegem moltes discussions polítiques que
crec que són molt enriquidores i que, així com abans deia la Teresa Rossell
que l’àmbit comunitari es plantejava com aquell que és revolucionari de
canviar la societat, jo això ho estic vivint en el meu dia a dia. És cert que el
treball comunitari em permet també generar aquestes reflexions.

Clarament crec que la Covid ha tensionat molt el sistema i ha fet evident les
retallades que veníem heretant del 2008. Hi ha hagut saturació de recursos,
manca de capacitat per donar resposta de manera immediata, inclús potser
les persones no han sabut on informar-se o com seguir el circuit per poder

36
pal·liar la situació que estàvem vivint en aquell moment. Crec que ha sigut
una cosa que va venir una mica de cop. Sí que hi ha veus que deien que van
sortir respostes d’emergència social i és cert, hi va haver certes inversions
per poder donar recursos econòmics d’urgència i emergència social per la
situació que estàvem vivint. Però per mi sí que he de dir que són respostes
conjunturals a desigualtats estructurals que veníem arrossegant. I en
moments de crisi sovint són les persones i les famílies que viuen en una
situació de precarietat les que es veuen més agreujades davant d’aquesta
situació. I a més, en aquest cas ha afectat molts àmbits de la vida. Salut
emocional, estem veient un impacte en la salut emocional de les persones
que déu-n’hi-do el que vindrà, però a la vegada també econòmiques, i això
ha afectat tots els àmbits de la vida tant per abastir-se pel que fa a
l’alimentació, pagar lloguer i hipoteques, i llavors viuen desnonaments,
pèrdua de feina, molts dols junts en un curt període de temps.

A mi m’ha servit com a professional per llançar-me algunes preguntes que

vull compartir perquè si algunes de les treballadores socials que estan
escoltant-nos les volen fer crec que són força interessants, donaria per un
altre debat. Jo molts cops em plantejo com ens situem davant d’això les
treballadores socials. Si formem part del sistema o el qüestionem. Si volem
ser agents de control social o de canvi, tal com apuntava aquest concepte,

37
agents de canvi, que jo aquí em posiciono clarament en aquest. I com fem
pressió cap a dalt perquè tinguin en compte el que detectem, el que
treballem, som les que estem convivint amb la realitat dia a dia en les
polítiques públiques quan es defineixen en aquests àmbits més amplis.
Deixaria aquestes preguntes a l’aire. Si hi ha persones que en volen anotar
més al xat, són maques de compartir.

Cristina Rimbau: Jo, si em permeteu, voldria recuperar alguna petita cosa de

les que heu dit. En aquest sentit em sembla que ho hem viscut i que al llibre
es veu molt bé a escala personal de cadascuna de les 14 protagonistes, però
que en conjunt es veu molt bé com unes generacions, podríem dir una
generació una miqueta àmplies representades, però que són unes
generacions que viuen unes èpoques des dels anys 70 que s’estan construint
encara dintre del franquisme una sèrie d’alternatives... O sigui, crítica sí,
però també es construïen alternatives que s’anaven discutint, que s’anaven
debatent, de com anar anat canviant una sèrie de qüestions a escala social
àmpliament però això ho podríem segmentar tant en espais com el sanitari,
educacional, o ensenyament, etcètera, i de treball social i de serveis socials,
es van construir unes alternatives que permeten que quan a partir de l’any
1977 que hi ha els canvis de les lleis importants que desmunten unes

38
estructures determinades del franquisme, a partir d’aquest any es poden
començar a preparar unes coses.

I el 1979, quan hi ha les eleccions municipals, la recuperació de les eleccions

municipals democràtiques com havien estat a la República anteriorment.
Molta gent diu: «No, no, les primeres eleccions municipals democràtiques»,
en tot cas serà després del franquisme perquè ja hi havien sigut, en tot cas.
Aquesta qüestió de restitució i no de pensar en una història pre i
postfranquista com si fos la dicotomia principal. A partir del 1979 tant la
Generalitat com els ajuntaments poden començar a treballar, aquests que
han sigut elegits altra vegada. El 1980 hi ha una eclosió de propostes socials
de millora que els treballadors socials han creat i han treballat –i ho podeu
veure reflectit en el llibre i en altres documents i en bibliografies que hi ha–
en els quals s’estructuren i es discuteixen models de què seguir, models a
escala europea. Hi ha un debat, que ara no relataré perquè és llarg i és molt
interessant, però sí que s’ha de saber que hi va haver un debat i que es van
guanyar unes posicions que van formar el que ha sigut ara l’estructura
actual. És a dir, crear una xarxa bàsica a escala territorial d’atenció primària
que no existia i fer una gran remodelació, renovació i tancament, i innovació
en el que eren moltes institucions especialitzades –com ha dit la Teresa,
tancades la majoria– i que es van renovar i van canviar totalment en aquell

39
moment. Això ho trobareu al llibre, ho repeteixo, però són històries reals i
són les alternatives que donen.

Per tant, actualment d’alguna manera jo diria a més a més de la visió

analítica crítica quantes alternatives tenim sobre la taula? Aquesta seria una
pregunta que nosaltres hi participem o com es fa. Jo estic convençuda que
n’hi ha moltes. També crec que potser no hi ha tanta difusió d’aquest
coneixement, de les alternatives que hi ha, i potser això també – i és una
opinió que pot ser equivocada–, però jo crec que sí que pel que escoltes hi
ha moltes iniciatives que potser no acaben de polaritzar a escala social, a
escala de la informació.

També, en aquest sentit, respecte a una pregunta que havia arribat i que ara
l’Aïda ha posat sobre la taula respecte a la Covid, els treballadors socials que
estan treballant en tots els serveis, estan treballant a full time, a tope, fent
quantitat de treball, innovant, buscant solucions tant en l’àmbit de la gent
gran, de les persones amb discapacitat, a l’atenció primària, a l’atenció
primària amb salut, etcètera. Moltíssim. En canvi, si heu escoltat els mitjans
de comunicació, per exemple, quan han sigut d’alguna manera citats?
M’explico? Està molt bé reconèixer el perfil de tothom, però nosaltres
sabem des de l’interior que hi ha molta feina i que s’està fent molta feina, i

40
la citació, que vol dir el reconeixement social d’aquest perfil de treball social,
com ha estat visualitzat? Una pregunta quant a la reflexió que es podria fer
avui dia. Vosaltres creieu que hi ha alternatives, hi ha qüestions que s’estan
plantejant actualment? La Teresa ha dit que sí, deies que hi ha bastantes
coses que estan treballant, que estan donant-se models, etcètera, molt
importants, molt interessants.

Com ho veieu, Teresa i Aïda?

Teresa Rossell: Jo, sincerament, és que ara ja fa molt temps que no treballo i
tampoc estic al Col·legi per saber si hi ha moltes iniciatives noves o si hi ha
molts plantejaments com abans fèiem, encara que no fossin possibles,
vinga, vinga a pensar... No ho puc dir. Jo el que veig és que hi ha un col·lapse
pels molts problemes grans i interrelacionats, o sigui, no hi ha un sector de
problemes sinó que n’hi ha molts, que són enormes i que estan
interrelacionats. Cada dia hi ha no sé quants desnonaments, cada dia ja no
hi ha... Llavors, tota la gent que participa en aquestes problemàtiques
m’imagino que deuen estar molt saturats. Plantejaments de modificar tot
això no se m’acudeixen, ho trobo una situació en aquest moment molt greu,
molt difícil, i que s’ha de tenir molt coratge i molt no optimisme però ganes
de fer coses, i sempre se’n poden fer. Nosaltres, les dificultats que vam tenir

41
en aquella època... Ara que estem fent la història de les escoles de treball
social, a Catalunya totes les escoles han arribat al lloc on estan ara passant
per unes dificultats extraordinàries, però era la dificultat del nostre camp,
no era la dificultat de tothom i, en canvi, ara penso que en el camp social és
molt viu tot el que passa, és gravíssim. Jo també estic col·lapsada.

Cristina Rimbau: Aïda, perdona’m un moment.

Tatiana, he llegit algunes preguntes que han arribat però no les he pogut
acabar de llegir. Podries tornar-les a passar?

Tatiana Bou (DIXIT Vic): A veure, el que hauries de fer amb el ratolí intentar
recuperar-les cap amunt perquè en el moment que escriuen es van quedant
enlaire. Jo no et puc gestionar la visió del xat que tens. Però si vols te les puc
llegir, si voleu ja obrir debat amb el que ja tenim al xat.

Cristina Rimbau: Jo ara intentaré fer un aprenentatge tecnològic.

Aïda, estàvem pendents que ens diguessis una mica la teva opinió respecte a
això que dèiem de la visualització, del reconeixement, del fer quotidià i les

42
aportacions que fa el treball social en situacions de crisi, com aquesta tan
important que estem vivint.

Aïda Ballester: Per no allargar-me, perquè també veig l’hora i si hi ha

preguntes està bé també generar debat entorn a la gent que està a l’altra
part de la pantalla. Però sí que em venien al cap dues coses. Una, potser
perquè a mi m’ha interpel·lat més dins de la meva experiència o vivència
personal. Però tant al 2008-2009 com posteriorment que va sortir el
moviment 15M, que era un descontent per la situació de crisi que vam viure,
i amb la pandèmia també hem viscut el naixement de, per exemple, les
xarxes de suport mutu. Dues iniciatives que tenen algunes similituds, segur
que moltes diferències però que hi ha al darrere un moviment veïnal que es
mobilitza perquè la veïna del costat necessita suport i llavors surten tots els
valors de solidaritat, d’empènyer, de mirar pel barri, de pal·liar aquelles
situacions de necessitat i de desigualtat que estem vivint, que estem
detectant i que estem veient.

Per mi aquestes iniciatives, jo des de la meva experiència a Roquetes hem

treballat colze a colze amb la xarxa de suport. De fet vam ajudar amb
l’impuls, vam estar acompanyant, ara continua activa i continuem impulsant
aquesta xarxa. I intentem que aquesta participació veïnal, aquest moviment,

43
aquesta resposta que va ser molt immediata i que van trobar recursos de
quasi sota les pedres, com aprofitar-la i com fer un acompanyament potser
tècnic, des d’una visió més professional, però sempre respectant els ritmes,
els seus interessos, i tot plegat. Aquesta és la meva experiència.

I l’altra cosa que sí que volia dir potser com a treballadores socials quan
passen... És un dubte que tinc. Una de les coses que potser pensem o se’ns
requereix molts cops en moments de crisi és una resposta immediata, i
sovint això ens posa en una tessitura d’entendre perfectament que l’altra
persona necessita una resposta immediata perquè potser ha d’omplir la
nevera de casa perquè ha de menjar –bàsicament vaig a necessitats molt
primàries. Però no podem obviar que la nostra tasca parteix de
l’acompanyament, del vincle, de fer un treball conjunt amb la persona.
Llavors, com equilibrem això? Aquestes respostes que en moments de crisi
segurament se’ns demana de manera més explícita, amb l’acompanyament,
que no passa una per altra sinó entendre en quin moment es fan i com
podem equilibrar la nostra tasca en moments així. Crec que és un gran repte
No sé si algú té la solució, però és un repte i una cosa a la qual des de la
meva opinió s’ha de prestar atenció. I ja està.

44
Cristina Rimbau: Tenim algunes preguntes, les estic visualitzant per aquí.
Com ho fem, Tatiana? Comencem amb aquestes preguntes?

Tatiana Bou (DIXIT Vic): I tant, sí, sí, podríem començar amb aquestes
preguntes que ens han arribat just mentre vosaltres estàveu fent les
intervencions. En tenim algunes que ens han arribat a través del formulari
que també, si us sembla, les podem recuperar. Tenim exactament uns 10
minuts, no disposem de molt temps però ho intentem.

Cristina Rimbau: N’agafo una i mires aquestes que han arribat també, per
exemple?

Tatiana Bou (DIXIT Vic): Sí, sí, em sembla fantàstic.

Cristina Rimbau: Primer de tot, dir que donen moltes gràcies, totes les
preguntes són molt amables. I també vull dir públicament que volen felicitar
totes aquestes donasses, les feliciten a totes, moltíssimes gràcies, han posat
alguns noms però ho amplio a totes les que són aquí.

45
Hi ha un parell de preguntes que crec que estan relacionades. És sobre la
qüestió de com es fa el dia a dia del treball social, i com a gestors de casos i
de recursos, i amb relació a les administracions en general que demanen fer
molta feina, per dir-ho ràpidament, de tramitació, d’informació, documental
etcètera, el que se’n diu normalment tràmits burocràtics i que cada dia són
més grans. Una mica aquesta qüestió que està latent i que seria com en dos
vessants, el de dir que fem de gestors i de gestors de què, de gestors
administratius, de què, i com dintre de les administracions sembla que hi
hagi una pressió perquè s’hagin de respondre moltes coses quant a
informació i documentació però no tant d’atenció directa.

Com ho podem veure això?

Teresa Rossell: A mi em sembla que deu ser una llauna tot el tema de la
tramitació i tot això. Però el que és molt important és que la població tingui
algun vincle amb les institucions i amb la persona que, entre cometes, fa la
tramitació. Penso que encara que el treballador social dedicaria més temps
a la relació amb aquesta persona, i ha de treure temps per dedicar als
papers i als tems d’administracions, mantenir el vincle amb aquesta persona
que deu ser del seu barri i que la persona confiï, perquè en aquest moment
potser no té cap més problema però pot ser que més endavant tingui un

46
altre problema de salut, de no sé què, i a vegades una frase com, per
exemple, recordo una entrevista que deia: «La meva germana està molt
malament però no vol anar al metge», i l’assistent social li diu: «Bé, però
vostè l’hi hauria de dir que hi anés.» «Ja l’hi he dit però ella diu que no vol
anar al metge.» El treballador social li diu: «Vol que la telefoni jo, a la seva
germana?» I ella diu: «Sí, sí, telefoni-la vostè i a vostè li farà cas.» Diu:
«Vostè li pregunta a la seva germana si vol que jo la telefoni.» Són petits
exemples però tot això fa vincle. M’explico? A aquesta senyora no només
l’atén a ella sinó que també l’ha pogut... I això és poca estona. Aquesta
vinculació un ha d’assumir que és important per als altres també, malgrat
hagi de fer la paperassa, que és un rotllo. No sé si m’explico.

Cristina Rimbau: Com ho veus, Aïda?

Aïda Ballester: He estat intentant veure també una mica el xat i em semblen
molt interessants algunes de les coses que plantejaven a banda de les
preguntes. Per tant, agrair també aquesta interacció. Després m’ho llegiré
amb calma.

47
En aquest sentit, comparteixo totalment aquest sentiment. En el dia a dia
sovint em trobo en l’àmbit comunitari que iniciem projectes i has de fer
presentacions de projectes, buscar subvencions, justificar-les, i tot plegat
sovint aquesta part més de gestió t’ocupa molt de temps que no dediques a
l’acompanyament, al vincle, a poder treballar els processos, i també la
prevenció de possibles conflictes inclús en grups. També és una manera
d’atendre quan hi ha una necessitat però també de prevenir futures
situacions. Llavors, comparteixo aquesta sensació. Crec que anem
sobrevivint en el dia a dia, jo tinc aquesta sensació que vaig sobrevivint i vaig
equilibrant.

Sí que és cert que intento mai posar la gestió per sobre d’una necessitat
concreta. Potser prefereixo allargar l’horari de feina per quedar-me després
a l’ordinador que deixar una persona sense poder compartir aquell neguit.
També cada una tenim una situació de treball, treballem en un espai
determinat. A mi em facilita que treballo amb l’associació de veïns, la porta
de l’associació de veïns està oberta les 24 hores del dia i estic a la porta
pràcticament quan entren les persones. També és un espai molt proper i des
que hi soc m’és molt natural establir aquesta interacció amb tota persona
que entra per la porta. Per mi sempre ha estat una prioritat i ho he posat

48
sempre per davant. Llavors, sovint també l’espai facilita. No ho sé. Serien
molts factors a tenir en compte i a valorar.

Cristina Rimbau: Tatiana, vols entrar en alguna perquè hi ha un altre tema

que han presentat que personalment crec que també és interessant, perquè
s’ha tocat però ara ho concreten més.

Tatiana Bou (DIXIT Vic): Endavant, concreta el tema. I en tot cas, allargarem
cinc minuts si convé.

Cristina Rimbau: La persona que la porta diu que té molta raó en què no ens
reconeixen. «A voltes em pregunto si és perquè és una professió molt
feminitzada encara i perquè treballem –posa dos criteris– en àmbits que
potser no estan ben vistos socialment: pobresa, exclusió, etcètera.» Són
dues variables.

Voleu comentar-ho, això? Perquè, per un costat, ja hem parlat de la

feminització però podríem veure-ho també des de la perspectiva de què
passa quan s’ha feminitzat medicina ja fa uns anys, o infermeria, que fa

49
molts anys que està feminitzada, etcètera. O internacionalment també,
estan feminitzades però no estan desvalorades o opaques.

I després l’altra és: Com que nosaltres treballem amb uns sectors que
mostren quins són els conflictes i les desigualtats socials que normalment no
agrada massa veure’ns al mirall socialment, potser això també influeix,
pregunten.

Teresa Rossell: En aquest sentit, crec que té tota la raó perquè això
socialment s’ha vist sempre. Depèn d’en quin sector treballes i a quin barri
treballes l’ascendència social canvia. Això continua sent igual, això no ha
canviat res. També depèn de la persona, depèn de la família i depèn de tal.
Però és veritat, això, que hi ha una estratificació i que la gent té unes
consideracions segons d’on vens i qui ets. Això trobo que continua sent
igual.

I l’altra cosa, ja no me’n recordo quina era. El tema del feminisme en aquest
sentit jo crec que en aquest moment pertot arreu hi ha dones molt potents i
sempre hi han sigut. Ara, depèn també com un viu, si viu la seva feminitat
com a feblesa llavors potser també hi ha vegades que per la situació
personal, familiar, la que sigui, t’han atribuït un paper de doneta i tal. Una

50
persona podríem dir que ha pogut fer el seu treball i que ha pogut arribar a
determinats llocs sigui home o dona, en aquest moment crec que la societat
no castiga tant per ser dona. Abans sí, ara no. Però és la meva opinió.

Cristina Rimbau: Aïda, què et sembla? Hem comentat bastant els temes de
feminització. Si poguessis mirar una miqueta cap a aquesta altra línia que
diu la persona intervinent.

Aïda Ballester: Lligant la visibilització amb la feminització. Jo, d’una banda,

el que es deia que no es comparteix tant la informació pels contextos en els
quals treballem, crec que també és part d’això. No visualitzar les
desigualtats és l’excusa perfecta per no treballar per pal·liar-les. Pot tenir
una invisibilització de no posar sobre la taula les realitats complexes en
aquest sentit.

Sobre la feminització de la professió com un dels factors que fa que no es

visibilitza, crec que com moltes altres coses d’aquest sistema patriarcal que
invisibilitza les dones. Jo sí que crec que també hi ha alguna cosa al darrere
tot plegat i que continua mantenint aquesta manera de fer. I és no
visibilitzar les minories, no minories com a quantitat de població dones sinó

51
del discurs predominant en la societat en la qual vivim. Hi sumaria un altre
motiu potser a aquesta no visualització de la nostra professió que no sé si
podria ser els resultats, com quantifiquem els resultats. Són resultats que no
són immediats i que són quantificables en números, sinó treballar molt les
relacions i sovint no es presta tampoc atenció a aquesta part que.... No sé si
m’he explicat amb el tema de quantificar els resultats, però crec que seria
un factor més.

Cristina Rimbau: Visualitzar-los perquè, com tu dius la visió del que es fa pot
ser quantitativa o pot ser qualitativa, i potser hauríem d’entrar d’alguna
manera... Jo crec que hi ha moltes persones que ho fan però ampliar-ho,
senzillament anar ampliant i comunicant. És una de les maneres potser
perquè es puguin anar aproximant les realitats que existeixen, encara que
no agradi ser tocades, però són realitats i cada vegada les condicions del
nostre sistema de funcionament polaritzen més i incrementen més les
desigualtats i els problemes en uns determinats sectors de població cada
vegada més amplis.

Tenim preguntes oi, Tatiana?

52
Tatiana Bou (DIXIT Vic): Ens fan una reflexió entorn el que esteu comentant
de la invisibilització i el perquè. I ens comenten això, que la ciutadania no
reconeix el treball social com a sistema universal perquè la gran majoria
pensa que t’arreglen les pagues i posen suport a la dependència. I posa
èmfasi en què són necessàries les campanyes de difusió i de comunicació del
que són els serveis socials i el rol de cada professional.

Llavors estaríeu d’acord, entenc, amb aquesta reflexió final que ens arriba?

Aïda Ballester: Sí. Jo afegiria també com nosaltres ens expliquem en el dia a
dia. Molts cops no tenim temps tampoc de fer pedagogia, però també és
molt important entre companyes i també de cara al barri en el qual vivim
com també fem valer la nostra professió i com l’expliquem, i quins són els
nostres límits i les nostres oportunitats de cara a acompanyar.

Tatiana Bou (DIXIT Vic): Et sembla, Cristina, que intenti llançar una de les
dues preguntes que ens queden –són les 18 h de la tarda–, de les que ens
havien arribat a través del formulari?

Potser una mica la que a mi m’interessava és l’última que hem tingut, que
ens fa com una reflexió i després ens fa una pregunta. Reflexionava al

53
voltant de com està canviant el món, a més a més hem estat parlant molt de
tota l’evolució històrica, i a quina velocitat ho està fent. I llançava que
sembla que avança i que en aquest camí cada cop hi ha menys valors i ètica
–és la reflexió que ens feia la persona que arribava–, i que per aquest motiu
pot ser que actualment els i les professionals del treball social puguin
començar a sentir ja un desgast en exercir la professió amb aquest avenç tan
ràpid i amb aquesta pèrdua de valors i ètica? Què en penseu?

Cristina Rimbau: Què en penseu?

Aïda Ballester: A mi em fa por pensar això.

Teresa, digues.

Teresa Rossell: Penso que les conviccions, per exemple... Jo conec

treballadores socials que en aquest moment estan treballant i que estan
lluitant per promoure aspectes ètics, de valors, de tal, perquè elles estan
segures. M’explico? En canvi, hi ha vegades que les coses van transcorrent
perquè tu més o menys en sents a parlar però no es lo mío. En canvi, la gent
que treballa en un sector concret veu que hi ha aquestes disfuncions i llavors

54
sí que es promouen aspectes ètics encara a dintre del funcionament de les
institucions. La Cristina i jo coneixem persones que treballen en el camp de
les persones amb discapacitat que organitzen seminaris amb filòsofs per
promoure els valors tant de les persones ateses... Hi ha vegades que perquè
una persona necessiti una atenció social o psicosocial sembla que ja tingui
dret a tot i tampoc és això. Per tant, la relació entre qui fa l’ajuda i qui la rep
també ha de ser una ajuda sana i èticament consistent. M’explico? Perquè si
no moltes vegades no té sentit. Jo crec que s’estan fent coses però
segurament que és molta minoria.

I ara que parlem d’aquest tema, jo crec que potser sí que el treball social
hauria de tenir més premsa, perquè ara en aquest moment que atabala tant
tot el que reps més... Més premsa no sé com ni de quina manera. O, per
exemple, quan dèieu el tema de l’eficàcia o tal, s’hauria d’estructurar de
manera que hi hagués més mostres, que el treball social estigués més
present per poder mostrar els guanys, o per poder mostrar el que fa, o per
poder mostrar necessitats de la gent. O sigui, s’hauria d’enfortir
col·lectivament amb coses que tinguin interès per a la població. Això sí que
ho veig. M’explico? Perquè si no va quedant aquella senyora que està en
aquell despatx allà que diu «Treball Social», que potser atén moltíssima gent
en un mes i que, en canvi, no es transmet això. Es pot transmetre en una

55
memòria però una memòria no la veu ningú. Però el potencial ha de ser de
cada persona també. Ara, si va decaient llavors decau tothom, i si va pel que
fa a la potencialització a través d’això, si us poseu d’acord en un projecte de
més visualització segur que sortirà perquè ara hi ha tants mitjans.

Perdoneu, perquè jo ja no estic massa al dia.

Cristina Rimbau: Aïda.

Aïda Ballester: Quan abans he dit que em faria por, em faria por volia dir jo
com a treballadora social despertar-me un dia i sentir que em fa mandra
anar a treballar, o que m’estic qüestionant, o que faig la feina per complir,
faig les meves hores i torno a casa. Em fa por aquest sentiment que ara
mateix no tinc, que gaudeixo i que tinc moltes motivacions en el meu dia a
dia per seguir aquesta professió tant en l’àmbit de la intervenció com el
docent, o el que sigui. Sí que puc entendre que ens toca viure uns contextos
–però n’hem viscut d’altres, cada context té les seves peculiaritats– que
potser et fa sentir dies que son una mica més difícils d’afrontar. També som
persones i potser hi ha dies que estem amb més daltabaixos emocionals,
amb temes personals, familiars i tot plegat, això també és una de les coses

56
que estan carregades en la nostra motxilla. Però jo tinc esperança, tinc
molta esperança, i en el meu dia a dia per sort hi ha coses que
m’enriqueixen i intento mirar aquelles petites coses que surten bé, aquells
somriures –ara no perquè anem amb mascareta–, aquelles mirades de
complicitat amb les persones amb qui convivim. Jo intento buscar aquelles
coses que em reforcen i em motiven a seguir treballant en aquest àmbit.
També motivaria a la resta a intentar buscar això.

Tatiana Bou (DIXIT Vic): Estàs parlant de construir la teva caixa d’eines per
ser resilient com a professional de la intervenció. Està bé.

Cristina Rimbau: Jo volia dir una cosa, si puc, pel que fa a aquest tema.

Tatiana Bou (DIXIT Vic): I tant, Cristina.

Cristina Rimbau: Parlar d’ètica, d’alguna manera, hi ha un punt

importantíssim quant a la humanitat que és que per unes determinades
circumstàncies es pot arribar a un consens, l’any 1948, de posar uns drets
humans que serveixen com guia d’una sèrie d’elements ètics

57
importantíssims contra les vulnerabilitats d’aquests drets i d’accions socials
molt devastadores dels humans contra els humans. Ens han servit i ens
serveixen per tenir aquest marc ètic genèric. I a més a més des del punt de
vista de la professió jo crec que no hem d’oblidar que una de les coses quan
es forma la professió diu, i es diu, i es repeteix, i nosaltres vam aprendre a la
facultat, etcètera, és que és el marc de defensa d’aquests drets a escala
individual, grupal i col·lectiu que fonamenta i està en la base de la nostra
acció professional. Això està molt bé, i és molt bonic, i ens ajuda, però
també al costat ja que en aquests moments les societats occidentals – i de
les altres no dic res perquè no m’atreveixo– el que estem vivint aquí és una
desvirtuació social de tots aquests drets de transgressió, per una banda, i
després també com una reinterpretació de què són les coses que anul·len
els drets d’aquestes persones. Aleshores, això encara és més important
quan en l’àmbit de marc global s’estan perdent tots aquests referents i
aquests drets que els professionals, i jo crec que també hi ha altres
professions que es basen en aquest marc referencial ètic, siguem conscients
que és un afer col·lectiu i que professionalment és un afer col·lectiu
defensar aquests drets com a individus i com a societat.

I nosaltres, que tenim la sort de poder treballar directament amb persones,

estem a primera línia i a vegades és molt difícil i és molt dur però tenim la

58
sort de poder treballar a primera línia, ajudar, acompanyar sobretot les
persones en els seus processos perquè siguin persones, perquè tinguin els
drets, perquè puguin tenir oportunitats. Perquè, com deia la Teresa, parlem
dels professionals però també parlem de les persones amb les qual
treballem, i és una de les funcions del treball social perquè les persones no
depenguin del fet que els treballadors els donin un recurs. Per altra banda,
en una societat que no ha invertit sobre això difícilment, n’hi ha pocs i
escassos, per tant, som poderosos perquè no podem donar gaires coses,
sinó que ajudar i acompanyar les persones perquè siguin elles mateixes que
puguin tirar endavant la defensa de la seva dignitat humana i ètica.

No sé si m’he explicat massa amb aquesta reflexió. Una mica per dir que no
som només nosaltres com a treballadors socials sinó que estem vivint un
moment en què tot això està molt alterat. Potser, en aquest sentit, tenim
encara més responsabilitats professionals en això.

Tatiana Bou (DIXIT Vic): Trobo que és una bona reflexió final, Cristina.

Estan arribant missatges al xat d’agraïment pel diàleg d’avui, per la

publicació, perquè sempre és un plaer escoltar-vos. Us admiren per la feina
que feu, també us ho trasllado.

59
Aïda Ballester: Moltes gràcies.

Tatiana Bou (DIXIT Vic): I en el cas de l’Aïda també és molt motivador sentir-
te per part de la gent que està exercint, les professions que esteu arribant i
que esteu ara al peu del canó que tingueu aquest tipus d’energia i aquest
tipus de discursos.

Si us sembla bé... Cristina, digues.

Cristina Rimbau: Ara estan arribant coses molt interessants. Totes les
preguntes que estan arribant, o reflexions sobretot, això podrà ser
compartit també?

Tatiana Bou (DIXIT Vic): Ho tenim disponible i es valorarà si pot ser

compartit però, evidentment, vosaltres tindreu la possibilitat de poder-les
tenir.

Cristina Rimbau: Hi ha reflexions molt maques.

60
Tatiana Bou (DIXIT Vic): Us les farem arribar, igual que a la resta dels
espectadors i espectadores que han estat aquí amb nosaltres. Agrair-los que
han estat fidels, hem sigut un grup petit però hem estat tota l’estona
pendents, no s’ha desconnectat ningú en cap moment, ara sí que la gent ja
comença a sortir perquè hem passat de les 18 h.

Per tant, si us sembla bé, us agraeixo molt Cristina, Teresa i Aïda, també a la
Violeta que ara mateix no hi és però que també ha format part de l’activitat,
al Josep Maria Mesquida que continua entre nosaltres amagat. Moltíssimes
gràcies pel vostre temps sobretot, per la feina que heu fet, pel projecte i
finalment la publicació de 14 dones, que la tenim també als centres Dixit, qui
la vulgui venir a consultar. També vull agrair-vos aquesta infografia brutal,
m’encanta, la tinc aquí penjada al centre perquè em sembla molt
il·lustradora, un material de molta utilitat. Espero veure’ns en una altra
ocasió.

I a la gent que ens segueix al xat els han deixat també disponible el títol de la
propera activitat Dixit, que hem començat amb aquesta durant el 2022 i al
llarg de l’any podreu gaudir de moltíssimes conferències sempre
relacionades amb el tema dels serveis socials però tocant moltes temàtiques
que són especialitzades per als treballadors socials, els educadors socials,

61
terapeutes ocupacionals, aquest gran paquet de persones que esteu amb
persones a la trinxera.

Moltíssimes gràcies. Que vagi molt bé la tarda a tothom i ens veiem la

propera.

Cristina Rimbau: Moltes gràcies a vosaltres.

(Durada de la gravació: 1 hora i 36 minuts.)

62