Època hel·lenística

Període comprés entre el segle IV aC i el segle I dC, encara que algunes escoles es
mantenen fins segles III dC. Coincideix amb una època de canvis socials i polítics que fan
que la polis o ciutat estat desaparegui i quedi integrada en un imperi. Això comporta que el
ciutadà abandoni l’ideal de la polis i la seva participació en la vida política, tot generant-se
un individualisme que esta present en la filosofia del moment. La filosofia deixa de ser un
disciplina especulativa i adquireix un caràcter antropològic i pràctic; es converteix en norma
de vida i de conducte que te per finalitat indicar a l’individu el camí que li permetrà assolir la
felicitat individual la qual cosa li proporcionarà l seguretat que necessita davant la
inestabilitat política.

La filosofia s’ocupa de tres àmbits: la teoria del coneixement, la física i l’ètica. L’època
hel·lenística es caracteritza per una gran expansió de la cultura, que es fa explicita en dos
centres culturals: Atenes i Alexandria s’imposa la ciència (matemàtiques, física, astronomia
i medecina) sota el regnat dels Ptolemeus, que van fundar el museu, centre d’investigació
os es concertaven els savis més destacats de l’apoca.

Escoles postaristotèliques: les escoles del moment recullen la moral aristotèlica i els temes
iniciats pels socràtics. Destaquen l’estoïcisme, l’epicureisme i l’escepticisme.

Estoïcisme

Presenta tres etapes: l’estoïcisme antic (Zenó de Cítion, Cleantes, Crisip), l’estoïcisme
mitja (Paneci i Posidoni) i l’estoïcisme posterior (Sèneca Epictet i Marc Aureli)
La teoria del coneixement dels estoics parteix de l’experiència sensible: les impressions
sensibles son les que ens proporcionen les representacions o imatges mentals de les
coses, i el criteri de veritat que el savi ha d’utilitzar és acceptar com a valides aquelles
representacions que poden ser reconegudes perquè representen objectes reals i es poden,
per tant, considerar certes i indubtables.

La física dels estoics és una recuperació de la teoria d’Heràclit. El cosmos esta constituït
per la matèria (aigua i terra), que és passiva, i pel pneuma (aire, foc), principi actiu, també
material, que vivifica la matèria i actua com a germen a partir del qual es generen les
substancies. El pneuma és la manifestació del logos, la unitat còsmica que ho regeix tot,
l’anima del món que correspon a Déu. El mon segueix un procés d’evolució cíclic que es va
repetint de manera idèntica, regit pel fat (destí). Els estoics defensen, així un panteisme i
un determinisme.

L’ètica que propugnen és naturalista. L’esser humà és un microcosmos i la seva conducta

està regida per la raó; per això la felicitat s’aconsegueix actuant d’acord amb naturalesa,
d’acord amb la raó. L’ideal del savi és arribar a l’autodomini, al control de les passions, a
un estat de serenitat d’esperit (apátheia), propi de la vida ascètica

Epicureisme

Iniciat per Epicur de Samos (341-270 aC), fundador del Jardí, que no era una escola
teòrica sinó una comunitat a filosofar i a buscar la felicitat quotidiana i la serenitat.
Epicur anomena “canònica” la seva teoria del coneixement, a la qual dóna un caràcter
empirista perquè situa els sentits corn a font de coneixement, ja que ens proporcionen
sensacions i les corresponents imatges mentals. Descriu tres criteris per diferenciar la
veritat de la falsedat:

Les sensacions, que responen a la captació dels objectes a partir de l’experiència sensible
i son la primera forma de relacionar-nos amb la realitat.
Les afeccions, sentiments o passions, que son les nostres respostes davant les dades
sensibles, o les reaccions de plaer i dolor que provoquen en nosaltres les sensacions.
Les anticipacions o imatges mentals, que son «els conceptes generals produïts pel record
d'impressions repetides d'un determinat objecte». Equivalen a la fixació mental dels trets
dels objectes en forma d'imatge, que queda conservada a la memòria.

Epicur fonamenta la seva física en l'atomisme de Demòcrit coincidint amb ell, descriu
l'Univers corn un conjunt d’àtoms, partícules materials, unitats indivisibles, immutables i
compactes que es caracteritzen per tenir pes i diferents formes i mida; son dinàmics i es
mouen contínuament, a una mateixa velocitat, en l'espai buit i durant tota l'eternitat. Son
infinits, han existit des de sempre i es mantenen sempre. A diferència de Demòcrit, afirma
que els àtoms es mouen no en totes direccions sinó en forma de “pluja vertical”, però per
atzar es desvien (declinatio) de la seva trajectòria inicial i, en topar amb altres àtoms de
figures congruents, formen els cossos compostos. En introduir l’existència de l'atzar pot
admetre la Llibertat a l'Univers, perquè, encara que els àtoms estiguin sotmesos a les lleis
de la natura, s'agrupen formant cossos compostos quan per atzar es desvien de la
trajectòria inicial. S'oposa, d'aquesta manera, al determinisme dels estoics.
Defensa una ètica naturalista i sensualista, perquè parteix de la idea que tot ésser viu
tendeix, per naturalesa, a buscar el plaer i a defugir el dolor. Es tracta d'una ètica
hedonista, perquè identifica plaer felicitat. Defineix el plaer com a “principi i fi d'una vida
feliç” “un bé primari i innat”, (d’aquí que la persona tendeixi a buscar-lo), i la felicitat com
una vida plena de plaer”, però fa veure que plaer i dolor mantenen una relació dialèctica,
de manera que l'un segueix l'altre i quan s'acaba un plaer el que segueix és el dolor, i
viceversa.

Hi ha diferents tipus de plaers (cinètics, estàtics i catastemàtics) i cal saber-los escollir.

L'ideal del savi serà, doncs, no pas seguir el plaer mes gran, perquè això comportarà un
dolor mes gran, sinó assolir un equilibri de plaers, un estat d’ataràxia, que equival a la
tranquil·litat del cos i a l’absència de torbació en l’ànim o esperit. Aquest estat d’ataràxia
proporciona la felicitat, i per aconseguir-lo cal practicar les virtuts (fonamentalment la
prudència), que ens fan actuar de manera raonada. En l’obra Carta a Meneceu, Epicur
exposa quines son les causes de la infelicitat humana (la por els déus, del destí, del dolor i
de la mort), i justifica que no hem de deixar que ens angoixin.

Escepticisme

Iniciat per Pirró d'Elis (360 — 270 aC), recull l’herència de l'atomisme de Demòcrit i el
relativisme dels sofistes.
En l’àmbit teòric, els escèptics defensen que la raó no pot conèixer l’essència de les coses
i nomes sabem com aquestes es presenten a nosaltres. La percepció tampoc no es
garantia de validesa objectiva; per tant, no existeix un saber segur. Si aquesta actitud
s'aplica a l’àmbit pràctic, l’única manera d'arribar a la felicitat i a la tranquil·litat o pau
interior és abstenir-se de jutjar o d'emetre judicis de valor, és a dir, realitzar una epokhé
(abstenció de judici), no adherir-se a cap opinió, ni adoptar decisions, perquè mai no es pot
estar segur de res.