Història dels sistemes socials i polítics

Prova 1 d'avaluació continua

19/03/2018

Instruccions per a fer la prova:

- Posar només el DNI (a l'apartat reservat que teniu més avall). No cal ni nom ni niub.
- Utilitzar aquest mateix foli per a començar a respondre la pregunta.
- Màxim tres fulls comptant aquest.
- Les dues preguntes tenen dues parts: una expositiva i una argumentativa. En la primera es
demana respondre únicament en funció de la matèria del curs. En canvi en la segona es demana una
reflexió personal, sempre raonada i reflexionada.
- Respon només a una de les preguntes.
- Data de lliurament: dijous 5 d’abril – cal entregar-ho en ma i grapat, no s’admeten proves per
e-mail
- Aspectes formals: lletra Times New Roman 10, interlineat senzill. Cal seguir a més les indicacions
per citar la bibliografia donades al campus virtual.

DNI:
1. Compara el sistema socio-polític dels caçadors recol·lectors amb el dels pobles sedentaris,
agricultors i ramaders. Reflexiona argumentadament sobre la utilització de les imatges de la natura
humana com a element de legitimació política: Bons salvatges o besties sense pietat?

Existeixen en l’actualitat pobles caçadors recol·lectors que ens ajuden, des d’una visió crítica, a reconstruir la
prehistòria.

El sistema social dels caçadors recol·lectors es l’organització social més antiga de l’ésser humà. També és la que més
anys ha estat vigent, gairebé uns 200.000, un 95% del temps de tot el procés evolutiu de l’homo sapiens. Aquest grup
social es constituïa, en general, en grups d’entre 30 i 50 persones, normalment emparentats. Eren nòmades: explotaven
els recursos de la zona en la que vivien fins que aquests s’esgotaven. Un cop esgotats, es movien fins trobar una altra
zona que els hi pogués oferir els recursos necessaris per a viure: aigua, diferents plantes i els seus fruits, animals, eines
en potencia...

És probable que hi hagués un control sobre la natalitat gestionat des de cada grup social. Aquest fet s’entén molt millor
des d’una lògica de comunitat on tothom formava part del grup, es treballa per a compartir el que s’havia aconseguit, no
existia la propietat privada ni tampoc el concepte d’acumulació. Tot del que es disposava es distribuïa “immediatament”
entre els individus del grup. A més a més, gairebé tots els moments es passaven en comunitat. Aquestes formes
d’organització ens permeten comprendre la fina línia que hi havia entre la vida pública i la privada, gairebé inexistent.
És per aquestes raons que podem pensar en un possible control de la natalitat per part de la comunitat ja que la
incorporació de nous individus l’afectava directament.
Més endavant, cap a l’any 10.000 a.n.e, va tenir lloc un canvi climàtic; el desglaç. Les temperatures començaren a pujar
i zones que abans eren més humides es van tornar àrides. Això va obligar a molts grups nòmades a moure’s cap a zones
més fèrtils i humides. Al ser cada cop menys freqüents les zones amb possibilitat d’extreure recursos a causa clima,
quan trobaven una que els satisfeien, s’hi quedaven. Per portar a terme aquest canvi necessitaven fonts constants de
menjar i recursos, l’ésser humà va haver d’aprendre l’art de la ramaderia i l’agricultura, probablement per aquest mateix
ordre.

A causa d’haver dedicat un esforç constant en un mateix territori més o menys delimitat pel costum van sorgir dos
fenòmens bàsics que van suposar una gran diferencia amb l’anterior organització socials i que va formar la base per al
progrés: la propietat privada i l’excedent. Aquests fenòmens permetien també el creixement sostingut de la natalitat; es
produeix aleshores la primera explosió demogràfica de l’espècie humana.

És important conèixer les estructures socials de cada grup per a poder entendre una sèrie de fenòmens més específics.
Un d’aquests és la petita especialització laboral dels nòmades en contraposició a la progressiva especialització dels
pobles sedentaris. La poca especialització típica del Neolític segurament fou deguda a la escassetat d’activitats
centrades en la transformació de la matèria. De fet, es caracteritzen per ser caçadors i recol·lectors, és a dir, per aprofitar
al màxim el que la naturalesa els hi donava, limitant-se a aconseguir els recursos necessaris per a sobreviure.
Segurament sí realitzaven algunes transformacions, com per exemple eines bàsiques, petits campaments, però no gaire
més.

Al haver-hi poca especialització laboral, la diferenciació de gèneres no era tant pronunciada com a la resta
d’organitzacions socials. La pròpia constatació del fet laboral, és a dir, la pràctica, marcaria la diferenciació al repartir
les feines segons les característiques de cada gènere. Si bé és cert que els nòmades també utilitzaven el criteri del gènere
per a la repartició de la feina, aquesta tenia un paper menys important en la societat en comparació al sedentarisme.

A més a més, als pobles sedentaris comença a créixer la quantitat de tasques a realitzar: al tenir una producció
controlada la varietat de productes depenen de la feina de l’individu, ja no ve donada per la mateixa natura en la mesura
en la que s’han anat substituint la recol·lecció per la producció o l’intercanvi. Així doncs, es comencen a aprofitar
aliments que els animals produeixen sense necessitat d’haver-los de sacrificar com, per exemple, la llet, també la
construcció de les llars són cada cop més elaborades, s’han de fabricar àmfores per a guardar els excedents de la
producció agrícola, la mateixa agricultura i ramaderia necessiten d’un treball constant, en definitiva, es va augmentant
el nombre de tasques a realitzar. Això dona lloc a una necessitat de creixement demogràfic i a una especialització del
treball que anirà lligada, com als pobles nòmades, al gènere, amb la diferència de que cada cop es defineixen més, la
qual cosa provoca que el gènere es vagi limitant i categoritzant. A més, aquesta limitació del gènere va agafant vigència
en la pròpia societat en la mesura que el treball va adquirint importància fins a arribar a ser fonamental.

Tenint en compte que la especialització comporta la definició dels individus dins la societat i que hi ha tasques mes
importants que altres podem entendre que a causa d’aquestes raons comenci un procés de jerarquització dins la societat
on el que sap més o té més força tingui més poder. Es probable que els caçadors recol·lectors es tractessin entre ells
d’iguals, indiferentment del gènere o, com a mínim, més que els sedentaris, justament perquè no tenien una divisió del
treball tan pronunciada perquè, directament, no tenien tant de treball.

També a causa de la especialització, el comerç, tot i que ja existia en petita mesura, es comença a intensificar. Per tant,
individus d’un poble han d’interaccionar amb estrangers, i en aquesta relació no han de sortir perjudicats, sinó que han
d’intentar, com a mínim, no perdre. S’han de defensar, han de defensar al seu poble. Tampoc hauríem de pensar que les
relacions fossin d’enemistat, però la causa principal del comerç és material, i té molt de sentit en societats en les que
progressivament els individus es van especialitzant: igual que es divideix el treball entre els individus del col·lectiu,
també es pot dividir el treball entre diferents col·lectius.

Poc a poc l’esser humà es va tornant un mitjà per a l’esser humà, per a una major comoditat, per a un major abast de
serveis, uns productes millor confeccionats, una major seguretat, entre d’altres. Està naixent el progrés, i amb ell
individus per a liderar-lo. En les societats de caçadors i recol·lectors també l’home existia com a mitjà, però només de
forma immediata, és a dir, el que es pretenia ‹‹solucionar›› era el present, no era present la idea de progrés ni la
d’acumulació.

Amb tot això arribem a les cosmovisions i religions relacionades amb cada organització social: en els caçadors
recol·lectors trobem un animisme el qual consisteix en creure que els objectes, ser vius i fenòmens naturals tenen un
esperit que els dirigeix, aquesta és la primera cosmovisió de les que coneixem que hagi existit. Pel que fa a la
cosmovisió dels pobles sedentaris, en aquests ja hi ha el component històric del progrés del món en el que podem veure
reflectida, si hi posem una mica d’imaginació, el progrés de la pròpia humanitat. Al principi tot era Caos, no hi havia
ordre. Efectivament, les societats nòmades estaven molt més exposades a la sort i a la incertesa que les posteriors
societats sedentàries, vivien de la ocasió, de la oportunitat. Continuant amb la cosmovisió, el Caos s’acaba amb
l’aparició d’un principi rector que ordena la naturalesa, crea la necessitat, l’ordre, la regularitat i la previsió. I així és,
l’home es dirigeix cap a terrenys fèrtils on descobrirà la necessitat de la naturalesa, es donarà compte de que si manipula
les plantes pot aconseguir aliment a canvi. En les organitzacions socials també veiem reflectit aquest fenomen,
progressivament el poder es va acumulant sobre pocs individus que controlen la resta de la societat, és a dir, es
converteixen principi rector.

Bons salvatges o besties sense pietat?

Tenint en compte el que s’ha dit anteriorment, i basant-nos també en societats de caçadors recol·lectors que segueixen
en actiu avui dia, veiem que l’home, en el seu “estat natural” o en la seva organització social més primitiva que
coneixem, no presenta indicis de que sigui una bestia sense pietat. És cert que està lligat a les lleis de la naturalesa i que
per tant, està en una mena de lluita. Però també és veritat que l’ésser humà, considerat individualment, és més dèbil que
molts animals.

La seva força física no el fa superior, el que el fa superior és la seva intel·ligència, la seva capacitat d’idear estratègies,
per exemple, a l’hora de caçar. Aquesta intel·ligència l’ha desenvolupat sobretot amb el símbol, amb el llenguatge, i, per
tant, en comunitat.

La comunitat ha estat indispensable per la supervivència de la raça humana, en ella les deficiències de l’individu
quedaven resoltes amb l’ajuda de l’altre. L’home no era una bèstia per a sí mateix, era una bèstia de cara als altres éssers
vius en tant que els necessitava per a menjar. Després, amb la constitució dels pobles sedentaris, la presencia del
concepte de la propietat privada, la potencia de tenir resolta la supervivència més enllà de la immediatesa, del
desenvolupament dels papers socials, la especialització i la noció de poder que de tot això se’n deriva, l’home s’arriba a
alienar en la seva pròpia organització. Oblida que en temps passats l’un a l’altre es necessitava d’una manera més
humana i menys instrumental, oblida un món en el que no hi havia tanta diferenciació entre els individus.
També és clar que per al progrés és necessària l’estructura que s’origina amb els pobles sedentaris, és a dir, la
especialització i la divisió del treball. Però sabent això, també s’ha de ser conscient de les conseqüències socials que
comporten i per tant, com ja es va fer, crear la entitat de la justícia.