Introducció

1r curs de batxillerat al Nou Testament

Tema 12

LES ALTRES CARTES DEL NOU TESTAMENT

professor: Samuel Fabra i Mestre

UNITAT 12 – Les altres cartes del Nou Testament – 1

 Introducció
1r curs de batxillerat al Nou Testament

UNITAT 12 – Les altres cartes del Nou Testament – 2

 Introducció
1r curs de batxillerat al Nou Testament

12. LES ALTRES CARTES DEL NOU TESTAMENT

La carta als Hebreus, tot i que ha estat tradicionalment relacionada amb els escrits paulins, té
un estil i una teologia propis, que demanen un tractament especial. D’altra ban- da, en el
Nou Testament hi ha una sèrie de cartes relativament breus, atribuïdes a diversos
personatges importants dels primers temps del cristianisme (Judes, Pere, Jaume), que,
juntament amb les cartes de Joan, són agrupades sota el títol de «cartes catòliques».

12.1. LA CARTA ALS HEBREUS

Durant molts de segles, l’escrit anomenat «carta als Hebreus» va ser posat en relació directa
amb l’apòstol Pau. Tanmateix, des de fa temps resulta evident que cal pensar en un altre
autor. Tant l’estil com el contingut són molt diferents de les cartes paulines. La carta als
Hebreus és un escrit molt sistemàtic i ordenat, en contrast amb les cartes de Pau, on domina
l’espontaneïtat i la barreja de temes. A més, en la carta als Hebreus no hi ha cap de les
referències personals a l’autor o als destinataris que són tan freqüents en els escrits de Pau.
Pel que fa al contingut, la carta als Hebreus presenta Jesucrist a partir de les categories del
sacerdoci i del culte del temple de Jerusalem, temes absents en les cartes de Pau.
De totes maneres, també és cert que la carta als Hebreus conté temes que presenten un
paral·lelisme notable amb els escrits paulins. Entre d’altres, es poden recordar la fi de la Llei
de Moisès, la mort de Jesús entesa com a sacrifici, etc.
Així, doncs, tot i que es pot pensar en algun cristià de la segona generació que hagi tingut
alguna relació amb Pau, l’autor de la carta als Hebreus és desconegut. Pel que fa als
destinataris, tampoc no se’n sap res en concret. El títol tradicional de l’escrit pressuposa una
comunitat d’origen jueu. De fet, la carta als Hebreus és plena de referències a l’Antic
Testament i a la litúrgia jueva, cosa que mostra que els lectors els coneixien bé. D’altra
banda, hi ha diversos indicis en el text que suggereixen que la comunitat viu una etapa de
refredament després de l’entusiasme inicial, i que l’autor de l’escrit es proposa de revifar la
fe i el compromís cristià dels seus destinataris.

Estructura de l’escrit
En la carta als Hebreus es barregen de manera sistemàtica fragments de reflexió doctrinal
amb d’altres que contenen consells i orientacions pràctics per a la vida cristiana. En aquest
sentit, més que a una carta en sentit propi, el to de l’obra s’assembla més al d’una homilia.
Seguint les indicacions que apareixen en el text (1,4; 2,17-18; 5,10; 10,39; 12,12-13),
l’estudiós del Nou Testament A. Vanhoye ha proposat una divisió de la carta als He- breus
en cinc parts principals, després del pròleg breu i solemne (1,1-4):

– La primera part (1,5-2,18) parla de la posició de Jesucrist respecte a Déu i

respecte als homes, mitjançant la comparació amb els àngels, i culmina amb una primera
presentació de Crist com a gran sacerdot.
– La segona part (3,1-5,10) mostra que Jesús compleix els trets fonamentals i propis
de tot gran sacerdot: és digne de confiança davant Déu i compassiu envers els homes.
– La part central (5,11-10,39) és la més llarga i important. Aquí l’autor exposa

UNITAT 12 – Les altres cartes del Nou Testament – 3

 Introducció
1r curs de batxillerat al Nou Testament

detalladament el seu pensament teològic, posant en relleu les característiques pròpies del
sacerdoci de Crist i la seva novetat i eficàcia en contrast amb el sacerdoci de l’antiga aliança.
– La quarta part (11,1-12,13) s’orienta vers el tema de la fe; la fe dels antics és un
exemple per als cristians, els quals necessiten la constància davant les dificultats.
– L’última part (12,14-13,19) constitueix una exhortació a la santedat i a la pau.
L’escrit acaba amb una pregària final (13,20-21) i amb una nota de tramesa, probablement
afegida (13,22-25).

Jesucrist, el gran sacerdot definitiu

Des del punt de vista teològic, l’atenció de la carta als Hebreus està centrada en Jesucrist
com a Fill de Déu i salvador dels homes. La seva acció és presentada amb el rere- fons del
culte del temple de Jerusalem, i especialment de la festa de l’Expiació, potser la més
important del calendari jueu. Jesucrist, efectivament, és presentat com el gran sacerdot del
temps present, que no ha d’oferir víctimes cada any pels propis pecats i pels pecats del
poble, sinó que s’ha ofert ell mateix una vegada per sempre, i d’aquesta manera ens ha
obtingut definitivament el perdó dels pecats.
Entre altres conseqüències, l’acció de Jesucrist ha comportat la fi del culte del tem- ple: els
sacrificis que s’hi oferien han estat incapaços d’assolir el seu objectiu, i ara ja no són
necessaris, un cop Déu ha reconciliat la humanitat amb ell per Jesucrist. La humanitat
renovada d’aquesta manera per Jesucrist ha d’oferir a Déu un culte nou, centrat en la fe i
l’esperança.

12.2. LES CARTES CATÒLIQUES

El nom
Des de temps antics es dona el nom de «cartes catòliques», és a dir, universals, a un conjunt
de set cartes del NT, pel fet que van adreçades a un conjunt ampli de lectors, com una mena
de cartes circulars. Són la carta de Jaume, les dues cartes de Pere, les tres cartes de Joan i la
carta de Judes. També se les anomena de vegades «cartes generals». Tanmateix, cal tenir en
compte que no constitueixen un grup homogeni, sinó que cada una d’elles és independent i
té característiques ben pròpies i específiques, llevat de les tres cartes de Joan, que s’han de
situar en el conjunt de la literatura joànica, i potser de la segona de Pere, que probablement
té relació amb la carta de Judes.

LA CARTA DE JAUME
La carta de Jaume és un dels escrits que va tardar més temps a ser admès definitivament en
el cànon cristià. A primera vista, la carta té una fesomia molt jueva i poc específicament
ristiana. En tot el text tan sols hi ha dues mencions de Crist (1,1 i 2,1); en can- vi, hi
apareixen sovint personatges de l’AT: Abraham, «el nostre pare» (2,21); Rahab, la
prostituta (2,25); els profetes, presentats com a model de sofriments i de paciència (5,10),
Job (5,11), Elies (5,17); a més, és l’únic cas en el NT que l’assemblea cristiana és
anomenada «sinagoga» (2,2). Luter, que la considerava poc apostòlica, va arribar a pensar
que es tractava d’un escrit jueu i que per tant calia excloure-la del cànon; la considerava una
«carta de palla».

UNITAT 12 – Les altres cartes del Nou Testament – 4

 Introducció
1r curs de batxillerat al Nou Testament

L’autor i els destinataris

L’autor es presenta en la salutació inicial com «Jaume,
servent de Déu i Jesucrist, el Senyor», sense donar més
detalls sobre la seva identitat. El nom de Jaume es pot
identificar amb més d’un personatge del NT. Entre els
Dotze, els apòstols de Jesús, hi havia Jaume, el fill de
Zebedeu i germà de Joan, i Jaume, el fill d’Alfeu. Se
sol pensar, però, que l’autor de la carta és el Jaume que
apareix sovint en el llibre dels Fets dels Apòstols com a
cap de l’església de Jerusalem, i que és anomenat de
vegades «el germà del Senyor». Des de molt antic,
però, s’ha dubtat que l’autor fos cap d’aquests
personatges. Molts pensen avui que algú va escriure la
carta reelaborant elements tradicionals que potser
provenien de Jaume, el germà del Senyor.
En la carta no hi ha gaire detalls sobre els destinataris,
potser perquè no existia una relació directa amb l’autor. Icona de sant Jaume el Just
Són designats com «les dotze tribus de la diàspora»;
això pot fer pensar en cristians d’origen jueu que viuen fora de Palestina, però també s’han
de tenir en compte els elements clarament grecs de la carta (vocabulari, etc.) i el fet que és
un dels escrits del NT que usa un grec més literari. Els destinataris deuen ser cristians de
cultura grega, que tenien relació amb el judaisme, d’on havien sortit.
La polèmica postpaulina sobre la relació entre la fe i les obres situa la redacció de la carta en
una data posterior a les cartes de Pau.

Estructura i contingut
És difícil trobar una estructura lògica en la carta de Jaume. Només hi ha petits indicis de
divisió a 2,1 i 3,13. Aquests dos versets marquen els límits de la secció central, la més
organitzada i coherent. Abans d’aquesta secció hi ha una sèrie de frases breus sense

gaire connexió aparent, i després, en la part final de la carta, hi ha també una barreja notable
de reflexions i exhortacions de tota mena.
Els temes que van apareixent en la carta són molt variats: la saviesa, la humilitat, les
temptacions, l’escolta de la paraula de Déu, el domini de la llengua, la paciència, la
confessió dels pecats, la pregària... Un dels arguments que crida l’atenció són els forts avisos
contra els rics, que recorden la denúncia de les injustícies que era típica dels profetes
d’Israel.

LA PRIMERA CARTA DE PERE

L’autor i els destinataris
La carta es presenta com a escrita per «Pere, apòstol de Jesucrist». Pere ocupa un lloc molt
important en els evangelis, com a primer en el grup dels Dotze i el qui té una relació més
directa amb Jesús. Aquesta funció especial va continuar en els primers temps de l’Església.
Tot i això, la veritat és que hi ha molt poques notícies sobre ell, i sobretot a partir de
l’assemblea de Jerusalem (any 49-50), on va tenir un paper destacat, com es dedueix dels
relats de Lluc en el llibre dels Fets i de la carta als Gàlates. A partir d’aquell moment, Lluc
UNITAT 12 – Les altres cartes del Nou Testament – 5
 Introducció
1r curs de batxillerat al Nou Testament

no explica res més de Pere i se centra en l’activitat missionera de Pau. La tradició posterior
assegura que va morir màrtir a Roma vers els anys 64-67. No sabem quan va arribar a
Roma; quan Pau escriu als romans cap els anys 57-58 no fa cap esment de Pere, i tampoc no
el fa Lluc al final del llibre dels Fets dels Apòstols, quan explica l’arribada del mateix Pau a
Roma (anys 60-62). D’altra banda, així com les car- tes de Pau contenien amb freqüència
al·lusions a detalls de la vida i de la personalitat del seu autor i de la relació que aquest tenia
amb els destinataris dels seus escrits, les dues cartes que porten el nom de Pere ofereixen
molt poques dades personals.
La primera carta de Pere està adreçada a les comunitats cristianes de les regions del Pont, la
Galàcia, la Capadòcia, l’Àsia i la Bitínia, cinc províncies de la zona de l’Àsia Menor (una
part de la Turquia actual). Almenys dues d’aquestes, Galàcia i Àsia (Efes), havien estat
evangelitzades per Pau. No tenim notícies que Pere hagués visitat personalment cap
d’aquests llocs. També pertanyen a aquestes regions les esglésies destinatàries de les set
cartes de l’Apocalipsi.
La salutació inicial diu que aquests cristians viuen «com a forasters a la diàspora», cosa que
indica probablement el seu caire minoritari enmig d’una societat que no els acceptava de bon
grat. El terme «diàspora» servia per designar els jueus que vivien fora de Palestina; això
podria fer pensar que Pere escriu a cristians d’origen jueu, però en canvi algunes expressions
de la carta indiquen clarament que la majoria dels destinataris de 1Pe provenen del
paganisme.
La carta parla de temps de persecució i de sofriments. La teoria clàssica afirma que es tracta
de la persecució de Neró contra els cristians (any 64) després de l’incendi de Roma; la
dificultat més gran contra aquesta hipòtesi és que la persecució es va produir només a la
capital i sembla que no va tenir conseqüències directes a les regions de l’Àsia Menor on
viuen els destinataris de la carta. Per això altres situen la carta força més tard, cap els anys
75-80, o fins i tot durant el temps de les persecucions de Domicià (81-96 dC). A la carta es
parla, però, d’una manera molt general, i podria ser que no haguessin arribat encara les grans
persecucions contra els cristians. Pel que fa al lloc, la conclusió de la carta assegura que
està escrita des de «Babilònia» (5,13), que en la Bíblia era el símbol de les ciutats paganes
hostils al món jueu, i que en el segle i se solia usar per parlar de Roma.

Estructura i contingut
El to exhortatiu de la carta i la relativa absència d’indicacions personals han fet pensar a
alguns que a l’origen es tractava d’una homilia, que posteriorment hauria estat enviada en
forma de carta. Però, malgrat tot, no sembla que hi hagi motius seriosos per negar que ens
trobem davant d’una autèntica carta, amb moltes semblances, d’estil i de con- tingut, amb
altres cartes del NT.
Tanmateix, no és un escrit amb un pla ben pensat i elaborat, sinó un conjunt d’exhortacions
diverses sense una coordinació gaire estricta, sovint barrejades amb breus reflexions
teòriques per fonamentar les exhortacions. No és fàcil, per tant, de distingir en la primera
carta de Pere una estructura ben definida. Després de la salutació i d’una acció de gràcies a
Déu, semblant a les que hi ha en altres cartes del Nou Testa- ment (1,1-12), comença una
primera part (1,13-2,10) en què es recorda als cristians la crida que han rebut a la santedat i
on són convidats a abandonar definitivament la seva antiga manera de viure. En una nova
secció (2,11-4,11), l’autor va repassant els diversos aspectes de la vida cristiana i les
diverses situacions en què es troben els creients, per exhortar tothom a viure tal com demana
la pròpia condició. Finalment, l’escrit conté una sèrie d’exhortacions referides al moment
present (4,12-5,11) que els destinataris han de tenir particularment en compte. La carta acaba

UNITAT 12 – Les altres cartes del Nou Testament – 6

 Introducció
1r curs de batxillerat al Nou Testament

amb una breu salutació (5,12-14).

La primera carta de Pere atorga una gran importància a l’esperança. L’autor escriu
probablement en un moment en què la fe està ja ben fonamentada entre els destinataris de la
carta, però davant de les dificultats que van apareixent, se sent en la necessitat d’exhortar-los
a mantenir viva la seva esperança. En aquest context, és significatiu com el fonament
d’aquesta esperança i perseverança enmig de les dificultats el constitueix l’actitud del mateix
Crist en la Passió i la seva victòria pasqual. Gràcies a la resurrecció de Jesucrist, el cristià ha
estat engendrat per a una esperança vivent (1,3), i sap que l’última paraula és la salvació
definitiva. Això l’ha de portar a mantenir-se alegre enmig de les dificultats actuals i d’altra
banda a viure d’acord amb aquesta esperança (d’aquí el to exhortatiu de quasi tota la carta);
el fet de posar la mirada en el futur, temps de la salvació final, no ha de fer oblidar la
situació present, sinó que ha de ser més aviat l’estímul per a un comportament diferent.

LA SEGONA CARTA DE PERE

Una simple lectura de la segona carta de Pere manifesta clarament les profundes diferències
amb la primera carta de Pere. El vocabulari i l’estil tenen pocs punts de contacte, i el to
general dels dos escrits és molt diferent: la primera carta té un to calmat i serè, malgrat el
clima de persecucions a què fa referència; la segona, en canvi, té un caire més polèmic, amb
atacs durs contra els heretges que introdueixen desviacions en la doctrina cristiana.
L’autor es presenta des de la salutació inicial com «Simeó Pere, servent i apòstol de
Jesucrist» (1,1), i més endavant assegura que va ser testimoni de la transfiguració de Jesús
(1,16-18); diu també que és la segona vegada que escriu als seus lectors, en una al·lusió
evident a la 1Pe, i finalment anuncia que la seva mort és imminent (1,14).

Ara bé, una gran quantitat d’indicis permeten assegurar que es tracta d’un cas clar de
pseudoepigrafia, és a dir, d’un escrit atribuït a un autor que no és el qui realment l’ha
redactat. No hi ha dubte que 2Pe és una obra tardana, i en qualsevol cas molt posterior a la
mort de l’apòstol Pere. L’autor és un cristià d’origen jueu, com fa pensar l’ús de l’Escriptura
i de nombroses tradicions apocalíptiques jueves.
No es pot dir res amb precisió sobre els destinataris de l’escrit. En el text no hi ha
indicacions concretes, i se’ls designa només de manera molt genèrica com a persones que
comparteixen la mateixa fe de l’autor (1,1). Es tracta de cristians que coneixen bé les
tradicions jueves, bíbliques i extrabíbliques, freqüents a la carta de manera explícita o
implícita.
Una bona part de 2Pe és de caire marcadament polèmic, i per això hi ha al·lusions als
adversaris. Comença presentant-los com a falsos mestres que estan a punt de pervertir la
comunitat tot prometent-li una falsa llibertat que l’està portant a apartar-se de la fe cristiana.
La seva «heretgia» és al mateix temps teòrica i pràctica: en l’àmbit teològic neguen que el
Senyor els hagi rescatats (2,1) i en el camp moral cometen tota mena de disbauxes (2,13-14).
De vegades hom els ha volgut identificar amb els gnòstics, que es consideraven posseïdors
d’un coneixement superior i d’una llibertat total, al mateix temps que el menyspreu de la
carn no els impedia un comportament descontrolat, però és difícil de precisar, perquè moltes
de les al·lusions de la carta són força misterioses.
Malgrat la seva forma epistolar, visible sobretot en la salutació inicial, 2Pe pertany en
realitat a un altre gènere literari ben conegut en l’àmbit bíblic, que consisteix a atribuir a
personatges famosos un discurs de comiat abans de la seva mort. En trobem exemples ja a
UNITAT 12 – Les altres cartes del Nou Testament – 7
 Introducció
1r curs de batxillerat al Nou Testament

l’Antic Testament (Gn 47,29-49,33; Dt 23; 1Sa 12...) i també en el NT (Jn 13-17; Ac 20,17-
28). Els textos que pertanyen a aquest gènere parlen normalment d’una persona que és a
punt de morir, reuneix els seus familiars o deixebles i els fa recomanacions importants per al
seu futur, que es basen, alhora, en un record de fets passats, en particular de la vida del qui
parla. També en el cas de 2Pe hi ha molts elements derivats d’aquest gènere: l’al·lusió a la
proximitat de la mort de l’autor (1,14), el record d’exemples de la història d’Israel i de la
seva pròpia vida, l’advertiment seriós sobre perills futurs...
La segona carta de Pere és probablement l’últim escrit del NT, pel que fa a la seva data de
composició. Els paral·lelismes notables amb la carta de Judes fan suposar que l’autor de 2Pe
la coneix; la carta de Judes fou escrita, sembla, a finals del segle I dC La carta pressuposa
l’existència d’un recull de les cartes de Pau (3,15-16), cosa que ens porta també a una data
tardana. Pel que fa al lloc, la primera possibilitat és Roma, com fa pensar l’atribució a Pere.
Però el fet que els primers autors que coneixen 2Pe estiguin en relació més o menys directa
amb Alexandria (Egipte) ha fet pensar que aquest fou el seu lloc d’origen; cal recordar que
la tradició assegura que l’evangelista Marc, molt vinculat a Pere, va ser el fundador
d’aquella comunitat, i això explicaria l’existència d’una tradició petrina.
També cal recordar que 2Pe és un dels escrits del NT que va trigar més temps a ser admès en
el cànon. Els primers autors que parlen de la carta són del segle III, i en el segle IV encara es
discutia si era un escrit canònic o no, i de fet no va ser plenament acceptada fins al segle V.

El text situa l’apòstol Pere a punt de la mort; llavors Pere evoca un esdeveniment decisiu en
la seva vida: la visió de la glòria del Fill estimat de Déu a la muntanya de la transfiguració,
fet que anuncia l’esplendor de la seva segona vinguda. En aquest context de comiat,
l’apòstol comença refermant, en els seus lectors, la fe rebuda i la memòria de tots els
ensenyaments anteriors (c. 1), els adverteix contra els falsos mestres (c. 2) i els recorda que,
malgrat un suposat retard del Senyor, ell tornarà i que, per tant, cal vetllar (3,1-13). La
cloenda (3,14-18) insisteix precisament en la necessitat de mantenir-se ferms fins a
l’arribada del Senyor.
La preocupació principal de l’autor és evitar que els lectors es deixin arrossegar per les
doctrines dels falsos mestres, dels quals fa una descripció carregada de menyspreu. Aquests
falsos mestres, segons el que en diu la mateixa carta, neguen la divinitat de Jesucrist, no
admeten la doctrina bíblica de la creació, menyspreen les realitats creades com a no
mereixedores de la salvació divina, consideren que el món és etern i, així, neguen, tot
burlant-se’n, que el Senyor hagi de tornar; a més, viuen en el llibertinatge i la immoralitat.

LA CARTA DE JUDES
La carta de Judes és un dels escrits més breus i més tardans del NT. L’autor de l’escrit es
presenta com a «germà de Jaume» (v. 1). Aquesta indicació fa pensar en les llistes dels
«germans» de Jesús de què parlen els evangelis (Mt 13,55 = Mc 6,3), en les quals hi
apareixen els noms de Jaume i Judes. També s’ha pensat en un dels Dotze, que les llistes
anomenen «Judes, fill de Jaume» (Lc 6,16 = Ac 1,13) o bé «Tadeu» (Mt 10,3 = Mc 3,18).
De totes maneres, no és probable que cap d’aquests dos «Judes» sigui realment l’autor de la
carta, ja que sembla escrita en una data força posterior a la primera generació cristiana,
probable- ment a finals del segle I dC.

UNITAT 12 – Les altres cartes del Nou Testament – 8

 Introducció
1r curs de batxillerat al Nou Testament

El to de l’escrit es molt semblant al de la literatura

apocalíptica jueva de mitjan segle I dC. De fet, en la carta se
cita el llibre d’Henoc i hi ha al·lusions a un

altre llibre apocalíptic, que probablement és l’Assumpció de

Moisès. Això, i el fet que el text sigui ple de referències a
l’Antic Testament, fa pensar que l’escrit s’adreça a cristians
provinents del judaisme.
Pel que fa al contingut, la carta és una exhortació a defensar
la fe rebuda enfront d’uns falsos mestres que s’han infiltrat
en la comunitat. La part central de la carta es dedica a parlar
d’aquestes persones, que neguen Jesucrist, menyspreen la
sobirania del Senyor, creen divisions, i actuen i parlen
segons el propi interès. L’autor demana que aquests
adversaris siguin tractats segons el grau d’obstinació de Judes apòstol. Georges de La Tour
cadascú. Allò que convé és edificar la comunitat sobre el
fonament de la fe i bandejar les doctrines errònies dels
impius, els quals seran judicats pel Senyor.
La carta de Judes veu en l’Escriptura el testimoni d’aquest judici que ja s’ha realitzat i arriba
a dir que tots aquests adversaris ja van rebre el seu càstig en la revolta de Corè (v. 11).
D’aquesta manera fa una actualització de l’Antic Testament, i mostra com l’actuació de Déu
es manté constant al llarg dels temps.

BIBLIOGRAFIA

També en aquest cas, per al nivell del curs serà suficient de consultar les pàgines 297- 315
del llibre Giuseppe Segalla, Panoramas del Nuevo Testamento, Estella: Verbo Divino 1994.

UNITAT 12 – Les altres cartes del Nou Testament – 9

 Introducció
1r curs de batxillerat al Nou Testament

ÍNDEX

12.1. LA CARTA ALS HEBREUS ................................................................................................ 3

Estructura de l’escrit ............................................................................................................................ 3
Jesucrist, el gran sacerdot definitiu ...................................................................................................... 4
12.2. LES CARTES CATÒLIQUES ............................................................................................. 4
El nom .................................................................................................................................................. 4
LA CARTA DE JAUME ............................................................................................................................ 4
LA PRIMERA CARTA DE PERE ............................................................................................................... 5
LA SEGONA CARTA DE PERE ................................................................................................................ 7
LA CARTA DE JUDES ............................................................................................................................. 8
ÍNDEX ................................................................................................................................................... 10

UNITAT 12 – Les altres cartes del Nou Testament – 10