LA TARDOR

Som a la tardor.
La tardor és una de les quatre estacions de l’any. Astronòmicament, comença amb
l'equinocci de tardor (entre el 22 i el 23 de setembre en l'hemisferi nord i el 20 i el 21 de
març en l'hemisferi sud), i acaba amb el solstici d'hivern (al voltant del 21 de desembre en
l'hemisferi nord i el 21 de juny en l'hemisferi sud).
A casa nostra és una època de precipitacions i de descens progressiu de la
temperatura. Els dies s'escurcen gradualment i les nits s'allarguen. Les plantes caducifòlies
perden la clorofil·la i les fulles esdevenen groguenques o vermelloses com a pas previ a la
seva caiguda. Molts fruits estan en el seu punt òptim i pels colors de la natura, és un
període molt evocador en l'art.
En el nostre entorn és el començament de la rutina, que contrasta amb l’època de
vacances, fins al punt que en psicologia es parla de "síndrome post-vacacional".
Antigament també se l'anomenava l'estació de la malenconia.
La tardor està associada també amb l'edat madura. I, per això, a mi m’afecta
plenament i voldria reflexionar-hi.
Aquest estiu he viscut més a prop dels meus néts pel fet de compartir vacances. I, ha
estat una experiència positiva. M’he adonat de com la vida dels infants està plena de sentit i
d’esperança de futur. Per a ells no existeixen moltes de les preocupacions dels adults. I,
sobretot, no parlen de “crisi”!
Pel que fa als meus néts, per als dos grans –de 9 i 5 anys- tot el seu món està presidit
pel present, i el futur és ple d’il·lusió i esperança: L’any que ve, jo ja podré... Quan sigui
més gran... Per als altres tres, que tenen des de 3 mesos a 2 anys, només compta el
present que és viscut amb tota plenitud, tant pel bo com pel menys bo.
I, jo, persona tardorenca, persona madura, encara visc d’aquell: tot temps passat fou
millor. I m’adono que no és veritat. Que el passat ja no tornarà, i que he d’aprendre dels
més petits que el que s’ha de viure és el present. La tardor és també coneguda com la
primavera de l'hivern i hauria de viure la tardor com una primavera, una estació plena
d’il·lusions i d’esperances.
Hauria de fer cas al consell de l’apòstol: «tinc un objectiu: oblidar-me del que queda
enrere i llançar-me cap allò que hi ha al davant. Corro cap a la meta per aconseguir el
premi que Déu ha convocat allà dalt per mitjà de Jesucrist.» (Fl 3,13b-14)

Desitjo, doncs, que aquesta tardor siguem capaços de «llançar-nos, amb il·lusió, cap
allò que hi ha al davant» sense menystenir el que queda enrere, però enfocant sempre el
repte de l’esperança d’un món millor.
S.F.M.
BON DIA D’OCTUBRE (fragment)
Sobre les branques que s’allarguen, quasi mortes,
o sol d’octubre, melangiosa delícia,
tu portes
a la seva tristesa la pàl·lida carícia
d’una esperança.
Màrius Torres