ESGLÉSIA, COMUNITAT AMBIVALENT.

No ens adonem del que tenim fins que no ho perdem o estem a punt de perdre-ho.
Com que sempre ho hem tingut! Ens passa amb la família, els amics, la salut, el país, la
feina i amb la comunitat que anomenem Església. Ho trobem a faltar quan n’estem lluny
o quan ha desaparegut.
L’Església és una comunitat ambivalent. És una comunitat humana i una comunitat
de fe.
Com a comunitat humana té un valor intrínsec per ella mateixa. És una agrupació de
persones que es reuneixen des de fa molts anys al voltant d’una sensibilitat religiosa.
Molts dels seus membres fa molt de temps que hi són i altres en fa menys. Com tota
comunitat humana té les seves virtuts i els seus defectes. Dins d’aquesta comunitat
humana els individus s’agrupen per diferents afinitats: per edats, per famílies i per
sensibilitats de tot tipus. Passa com en les famílies grans o nombroses, hi ha el grup dels
nens, el dels joves, el dels adults i el dels més grans. Aquesta comunitat viu alegries i
tristeses, passa per moments animats i per moments de desànim. N’hem d’estar molt
contents de tenir-la. Hem de donar-ne gràcies a Déu; així com donem gràcies per la
família, pels amics i per totes les coses de què gaudim.
Però, l’Església és -o hauria de ser- una comunitat de fe per sobre de tot.
Dietrich Bonhoeffer l’any 1938 en un seminari de predicadors a Finkenwalde, en
l’època que el nazisme l’havia assenyalat ja com a díscol, va parlar sobre la comunitat
cristiana; i al 1939 es van publicar aquestes classes sota el títol de Gemeinsames Leben.
En català s’ha traduït com Vida en comunitat (1992). Bonhoeffer distingeix entre església
com a «comunitat anímica» i com a «comunitat espiritual». En aquest escrit en faig
referència com a «comunitat humana» i «comunitat de fe».
L’Església com a comunitat humana, i les famílies han tingut un inici determinat i
tindran una fi perquè són fruit del temps i d’unes circumstàncies humanes.
En el si de l’Església com a comunitat humana, de la mateixa manera que a les famílies
hi ha acords i dissidències perquè aquest és el caràcter de tot el que és humà.
Però en la comunitat de fe això no va d’aquesta manera. En la comunitat de fe el que
val no és l’experiència viscuda sinó la fe ferma i segura, que manté l’Església unida.
Aquesta comunitat de fe no la podem limitar als membres que avui la formen, i no
acabarà fins a la manifestació de l’esperança del regne de Déu. L’Església de fe no és un
col·legi de pietat, sinó que és una part de l’Església cristiana. Una, santa i universal. Hem
d’entendre, com diu Bonhoeffer, que l’Església no és un ideal que hem de dur a terme,
sinó una realitat creada per Déu en Crist i a la qual se’ns permet de prendre-hi part.
Clar que hem de donar gràcies a Déu per la comunitat humana que formem! Però
sobretot hem de ser agraïts pel que Déu ens dona com a comunitat de fe.
Com compaginar aquestes dues realitats, la comunitat humana i la comunitat de fe?
La comunitat humana viu amb les nostres virtuts i els nostres defectes, però la comunitat
de fe ho traspassa tot. Va més enllà. Viu per fe i per la fe.
Donem gràcies a Déu perquè ens ha donat germans que viuen sota la seva crida, el
seu perdó i la seva promesa !!!

S.F.M.