EXAMEN TRIMESTRAL 2 FILOSOFIA

DEL PENSAMENT MÍTIC AL LOGOS

La filosofia sorgeix com un tipus de coneixement diferent del mitològic, entorn al segle VI
a.C., amb els pensadors de l’escola de Milet. Per això, l’origen de la filosofia sol expressar-
se amb l’expressió ‘el pas del mite al logos’. Tanmateix, no existeix un acord entre els
investigadors sobre les raons per les quals la filosofia i el pensament racional apareixen a
Grècia i no abans o en un altre lloc.

Raons per les quals la filosofia i el pensament racional apareixen a Grècia i no abans o en
un altre lloc:
 El ‘miracle’ grec: defensada per John Brunet. Considera que el pensament racional
va aparèixer sense origen previ gràcies a la genialitat dels grecs.
 Com a resultat de l’evolució del pensament mític: segons Francis Macdonald
Cornford no tot és arbitrari en el mite, sinó que també existeix un intent intel·lectual
d’apropar-se a la realitat i de donar-li un sentit. Per això, no hi ha una barrera estricta
entre el mite i la filosofia, sinó que constituirien dues formes successives i
complementàries de coneixement.
 A causa de factors culturals i econòmics: les ‘polis’ gregues van ser organitzacions
polítiques de petits estats independents. L’experiència de la democràcia, la
prosperitat econòmica estimulada pel comerç, i l’ús popular d’un alfabet fonètic
(que permetia reproduir per escrit la parla del carrer) van suposar una explosió
cultural i de la vida pública.

La veritat és que, existeixi o no una relació real entre aquestes formes de pensament, si
anteriorment la realitat era explicada mitjançant narracions fabuloses, ara les dades que ens
arriben a través dels sentits comencen a ser racionalitzades segons principis o lleis. Els
fenòmens o objectes del món deixen d’entendre’s com a producte de la voluntat dels déus
i comencen a ser compresos segons la seva naturalesa. Amb el pensament filosòfic es tracta
d’analitzar l’observació de la natura o physis mitjançant el logos, el qual es caracteritza pel
seu caràcter:
 Racional: perquè es basa en arguments lògics i en observacions de l’experiència. La
filosofia no es limita a assenyalar que les coses són d’una determinada manera, sinó
que intenta descobrir per què són precisament així.
 Sistemàtic: ja que exigeix que totes les seves afirmacions estiguin relacionades i
jerarquitzades de manera que l’explicació de qüestions particulars es basi en la
d’aspectes generals. En filosofia, els coneixements estan ordenats, i dintre del
sistema que formin, no s’admeten incoherències
 Crític: perquè no admet res sense un examen racional i sosté que tot coneixement
pot ser rebutjat si s’argumenten raons.

CONCEPCIONS SOBRE L’ÉSSER HUMÀ VICTOR FRANKL

QUINA ÉS LA NATURALESA DE DE L’É.H?

Els humans són bons o dolents?

Exercici reflexió: Des d’un punt de vista filosòfic crec que l’ésser humà no té com a
característica innata la qualitat de la bondat o la maldat, ja que depèn de la persona, aquesta
pot triar lliurement el fet d’escollir fer una cosa per el camí correcte o fer una cosa per el
mal camí. Crec que la resposta a aquesta pregunta no és suficientment clara per decantar-
se cap a l’opció d’escollir que els éssers humans són dolents per naturalesa o per el contrari
que els ésser humans són bons per naturalesa. Dos filòsofs que si que van decantar-se
clarament cap a una opció o una altra són Hobbes i Rousseau.

Hobbes defensava la opinió que l’ésser humà és dolent per naturalesa, ja que si dos homes
desitgen una mateixa cosa que no poden tots dos, es converteixen en enemics, i per tant
creia que era més important la seguretat que no pas la llibertat. Segons Hobbes hauríem de
eliminar la nostra llibertat per tenir seguretat que ens hauria de proporcionar l’estat, és a
dir, els polítics. L’home és un llop per a l’home.

En canvi, Rousseau defensava la posició contrària a Hobbes, és a dir, que l’ésser és bo per
naturalesa, que és la societat que el corromp, i per tant opinava que hem de donar la
importància a la llibertat i no pas a la seguretat.

LA NATURALESA DE L’É.H SEGONS V.FRANKL

Com és l’é.h segons el tipus de mal que pugui rebre.

 FÍSIC: cops, tortures => cos
 PSICOLÒGIC: aïllament => ment
 MORAL: injustícia => consciència

Els tres estan intercalats, formen una unitat (podem patir un mal físic que sigui després
psicològic.
Consciència => voluntat de viure => voluntat de sentit / llibertat.
Viure el present: en un camp de concentració no serveix, el pes es refugia en el passat. El
present és una suma de passats i un objectiu de futurs.

TEMES ‘EL HOME EN LA RECERCA DE SENTIT’

 Il·lusió de l’indult: A la psiquiatria s'anomena "il·lusió de l'indult" a un estat d'ànim

caracteritzat per una espècie de mecanisme d'amortiment interna percebuda pels
condemnats a mort, just abans de la seva execució. Viktor Frankln, en la seva obra
"L'home a la recerca de sentit", considerat per la biblioteca del Congrés dels Estats
Units com un dels deu llibres de més influència en aquest país, diu que en aquest
precís moment els condemnats "conceben la infundada esperança -sense
apoyadura en cap dada real-de ser indultats en l'últim minut ". Aquesta "il·lusió" es
dóna també en molts altres aspectes de la vida i en el nostre país es repeteixen els
exemples. Prenguem, per citar potser la que millor ho reflecteix, la situació dels
partits i les esperances que molts dirigents infonen en els seus seguidors. Sabem
com de delicada és i el perill amagat darrere de la il·lusió de que el triomf electoral
és només cosa de temps. La gent s'aferra així a la idea que està pròxim el moment
en què tot li canviarà a la vida. I aquesta possibilitat, tan remota de vegades com
 guanyar la loteria, per a molts mai arriba i la frustració se'ls torna desesperant,
creant més soldats a un exèrcit de frustració, el que no ajuda a millorar la vida
política del país. Agafar-se al que Frankl diu "una tènue esperança" amb la finalitat
d'atenuar els efectes d'aquest moment decisiu, pot ser un consol, un eficaç
atenuador de la crua realitat, però no la canvia. Com cada cert temps, amb l'arribada
d'un nou procés electoral, els dominicans renoven les seves esperances de canvis,
el mecanisme d'amortiment descrit per la psiquiatria pot servir per aconseguir
l'efecte tranquil·litzant que l'experiència viscuda no ens permetria encoratjar. Les
víctimes col·lectives acaben admetent que aquesta "il·lusió" no modificarà les coses,
amb el probable agreujant d'una campanya massa llarga, buida i costosa.

 Homes penjats: el nacionalsocialisme confronta un enemic interior i un exterior.

Entra en guerra amb el seu enemic i l’expulsa, però després el converteix en mà
d’obra, que no el satisfà, i inventen les cambres de gas. Quan arribes al teu destí i
estàs desorientat entres en un estat de xoc i incertesa que produeix una por. Tot el
que surt de la por, és negatiu per la teva integritat física. Per fer que la incertesa
acabi, veure els homes penjats fa que t’afrontis a la realitat, saber on estàs i a quina
realitat t’has d’enfrontar.

 Mentides de la medicina: mentida no és falsedat. La ciència té poder, no cura. Frankl

descobreix que el que hem de curar és l’individu mateix, fent-li veure que a partir
de la seva voluntat de viure i de construir el sentit de la vida pot ser un individu ja,
individu sol, no col·lectiu. La medicina actua de forma genèrica i no té en compte la
persona individual, per això incórrer a mentides que porten a errors.
 Rol del passat, l’art i la natura: voluntat de viure, de sentir. El present és insofrible.
Records del passat que porten al present i fan créixer la vida interior. Tendència a la
interiorització. La voluntat de tornar a tenir aquells records passats i voler-los tenir.
Quan ho aconseguim, superem el patiment i la fortalesa.
Art i natura: el que es troba a la natura és el que es troba a l’art. Activitat
contemplativa que els presoners patien a partir d’una captivació eren captivats,
sorgia amb ells una sensació d’admiració.

T.7. CONCEPCIONS O TEORIES SOBRE L’ÉSSER HUMÀ

Immanuel Kant: preguntes kantianes

1. Què puc saber o conèixer? => Ciència i Filosofia (límits del coneixement humà)
2. Què puc fer? => Ètica
3. Què puc admirar? => Estètica (Art)
4. Què puc espera?r => Religió
5. Què és l’ésser humà? Antropologia filosòfica

LA VISIÓ GREGA

L’heroi homèric
En l’època grega arcaica encara no existia la idea del cos com una unitat. El terme ‘sôma’,
que es tradueix per ‘cos’, es referia al cos sense vida, al cadàver. Les referències al cos viu
es fan a partir d’una pluralitat de termes corresponents a les seves parts visibles (braços,
cap, peus...) o òrgans interns (cor, pulmons, estómac...). Es considera que totes aquestes
parts es troben sota l’efecte de les diferents forces i energies que causen tant els moviments
corporals com les emocions. Encara no hi ha distinció entre allò que és purament físic i allò
que és psíquic.
Aquesta concepció és present en el segle VIII a.C en els relats homèrics a la Ilíada i l’Odissea,
en els quals el terme ‘psyché’ es refereix a:
 El principi que fa possible la vida i el moviment. Aquest principi vital és impersonal,
és a dir, és el mateix en tots els éssers vius i abandona el cos quan aquests moren.
 L’ombra o el doble del mort, com a espectre o esperit personal, que passar a habitar
l’Hades, el regne de les tenebres.
Per a parlar de la voluntat o caràcter d’una persona, Homer fa referència a ‘thymós’, mentre
que apunta al ‘nóos’ quan es refereix al sentit de la vista i a la nostra capacitat per a
representar-nos les coses.
Així doncs, no hi ha un nucli unitari on se situï la clau de la identitat del jo. En la concepció
homèrica de l’é.h, la identitat es contempla com una cosa que ens ve de fora, dels altres.
Són els altres els que van fixant allò que som. El major bé és el reconeixement i l’acceptació
dels altres, el major mal és el menys preu o la burla dels altres (ostracisme). Per això serà
fonamental que l’heroi homèric conreï l’’areté’ , la virtut o excel·lència que ens capacita per
assolir aquestes metes. El màxim reconeixement de l’heroi és perviure en la memòria.

El cos com a presó

Més endavant, cal al segle VI a.C, els defensors de l’orfisme i el pitagorisme (tots dos
moviments de caràcter científic i religiós) van interpretar la ‘psyché’ com una substància o
entitat espiritual, l’ànima, d’origen sobrenatural i immortal, que es comunicava
intel·lectualment amb la divinitat, mentre el cos era simple matèria corruptible.
Segons aquesta concepció, l’ànima representa la dimensió positiva de la persona mentre
que el cos en conté la part negativa.
Quan una ànima és expulsada del món diví per cometre alguna acció que molesta als déus,
cau al món material i queda empresonada en un cos del qual no s’alliberarà fins que aquest
mori.
Influït per aquests moviments, Plató recollirà la idea anterior i defensarà que la naturalesa
de l’ànima és espiritual, i que per tant, es troba unida temporalment al cos. Un cop
alliberada del cos, el seu futur dependrà de com hagi viscut en aquest cos. Si ha aconseguit
mantenir-se pura i no s’ha deixat contaminar per les tendències negatives del cos,
aconseguirà tornar amb els déus. Si es troba molt contaminada, descendirà a l’Hades o
patirà càstigs durant anys. En el cas que no succeeixi res de l’anteriorment esmentat, es
reencarnarà en un altre cos i disposarà d’una nova oportunitat per a netejar-se.

La reacció empirista (concepció d’Aristòtil)

Aristòtil es mostrarà crític amb la idea de la reencarnació de l’ànima, del seu mestre Plató.
Interpreta que l’ànima és una organització de la matèria que fa possible que un cos tingui
vida, per tant, rebutjarà la teoria que l’ànima d’una persona pugui existir abans que el cos,
o que pugui passar d’un cos a l’altre.
Per això, atribuirà ànima a tots els éssers vius, encara que distingirà l’ànima vegetativa (que
és la que possibilita les funcions de respiració, reproducció i nutrició => plantes), l’ànima
sensitiva (que incorpora la capacitat de sensació => animals) i l’ànima racional (pensament
i llenguatge, exclusiva de l’ésser humà).
En virtut de la seva ànima racional, l’home disposa de pensament i llenguatge. L’home és
‘l’animal que parla’, l’animal que s’expressa mitjançant el llenguatge, a través del qual
comparteix amb els altres els seus pensaments i sentiments, convertint-los en éssers socials.
Això fa que puguem caracteritzar l’ésser humà com un animal polític, perquè sempre es fa
humà en la societat, en la polis.
Malgrat aquesta visió dualista de l’ésser humà que ha predominat i perdurat fins als nostres
dies, en l’Antiga Grècia també hi va haver concepcions discrepants, com la dels atomistes.
Leucip, Demòcrit i Epicur van optar per una concepció materialista. Per a ells, tot allò que
existeix, inclosos els cossos i les ànimes, es corromp d’àtoms i de buit. Per tant, no
consideraven que el cos i l’ànima fossin de naturalesa essencialment diferent, sinó que eren
matèria.
Els atomistes entenien la persona com una estructura formada per àtoms del cos, àtoms de
l’ànima, i buit (l’espai lliure que hi ha entre els àtoms). Pensaven que els àtoms de l’ànima
eren els responsables de la vida i associaven la vida amb la calor (ja que els cossos al morir
es refreden), per aquest motiu van arribar a la conclusió que els àtoms de l’ànima havien de
ser esfèrics, com els del foc, però encara més subtils i lleugers. Aquests es repartirien per
tot el nostre ésser, encara que es concentrarien en major part a les zones més calentes del
cos.
Des d’aquest enfocament es rebutjava completament la possibilitat d’existència del jo
després de la mort del cos. Quan morim, la configuració atòmica que ens defineix comença
a desmuntar-se. I és que, mentre vivim, quan respirem, mengem o bevem, guanyem àtoms,
i quan suem o expirem aire, per exemple, els perdem. En morir deixem d’ingerir àtoms, i
com que els perdem, l’estructura es va destruint. Cada àtom seguirà existint eternament,
però nosaltres no.

La nostre veu interior

Sòcrates va sostenir que tots posseïm un ‘daimôn’ (està en contacte amb la divinita) o geni,
el qual ens adverteix cada vegada que obrem malament. Entenia que aquesta veu interior
provenia dels déus, per la qual cosa si érem capaços d’escoltar-la, aquesta ens orientaria a
la recerca de la veritat, la justícia i el bé. Plató va recollir aquesta idea del seu mestre, encara
que els plantejaments a favor de la reencarnació i visió del cos com a presó de l’ànima li van
ser inspirats per les comunitats pitagòriques que va conèixer en els seus viatges a Itàlia.
La nostra veu interior potser no agradarà als altres.
La persona que és justa, bona, vertadera... és la bellesa.

A IMATGE DE LA DIVINITAT
En el politeisme grecoromà, els déus s’assemblaven als éssers humans i el seu
comportament reflectia les maldats i les virtuts humanes. Per contra, el cristianisme creia
en un Déu espiritual, totpoderós i dotat de perfecció, que havia creat l’home a imatge i
semblança seva dotant-lo d’una ànima immortal. Aquest Déu, que havia estat anunciat pels
profetes, s’encarnarà en una figura de Jesucrist i viurà (i morirà) humanament per portar el
missatge de la salvació.
El cristianisme incorpora el concepte d’un Déu personal, amb qui l’home pot mantenir una
relació d’intimitat per mitjà de l’oració.
L’ésser humà és un ésser immortal que pot salvar-se o condemnar-se, ha de triar el camí
adequat: viure segons els manaments, en el sí d’una església o comunitat inspirada en
l’amor als altres a través del perdó als enemics.
Donat que l’é.h pot triar, Déu l’ha creat com un ésser lliure. Però si Déu ho sap tot
(omniscient), l’é.h no és lliure. Durant l’Edat Mitjana, grans teòlegs com Sant Agustí
D’Hipona o Sant Tomàs d’Arquino, van destacar en l’elaboració d’una filosofia cristiana. El
seu objectiu era fer més comprensibles qüestions controvertides com, per exemple, de
quina manera calia entendre la relació o la fe, o com fer compatibles la llibertat humana i el
fet de que Déu ho sàpiga tot. Joan Damascè: la filosofia té com a funció posar-se al servei
de la teologia.

Boeci
El filòsof llatí Boeci va enunciar el concepte de persona, un concepte fonamental per
l’antropologia filosòfica, que va definir com a ‘substància individual de naturalesa racional.
El terme procedeix del verb llatí ‘personare’, fer sonar la veu, i més tard va quedar
essencialment lligat a la facultat del llenguatge, expressió de la racionalitat i la llibertat.

L’HUMANISME RENAIXENTISTA
Entre els segles XIV i XVI té lloc un moviment cultural i artístic denominat Renaixement que
s’origina a Itàlia i que, després, s’expandeix a la resta d’Europa. Els artistes i intel·lectuals
renaixentistes troben la seva inspiració en el llegat de l’antiguitat grecoromana. Tant a nivell
estètic com filosòfic, es viu un gran interès per recuperar les fonts clàssiques a causa de
l’admiració que tornen a despertar en aquella època.
El moviment intel·lectual més destacat és l’humanisme, en què es passa d’una cultura
medieval teocèntrica (tot gira al voltant de Déu i la relació de l’home amb Ell) a una cultura
antropocèntrica (el punt de partida de tota reflexió és l’home mateix). L’ésser humà es
mostra ara més optimista respecte de la possibilitat de gaudir de la vida terrenal, alhora
que situa la seva capacitat de pensament com a valor suprem. Els humanistes van exaltar
l’autonomia intel·lectual i moral de l’individu, sense renunciar a les creences de la religió
cristiana.
L’humanisme considera que és un acte de llibertat qüestionar o actuar la tradició.
Giovanni Pico della Mirandola, antropocentista, renaixentista, destacarà per reivindicar que
tot ésser humà està dotat d’una dignitat essencial perquè ha estat creat per Déu com un
ésser lliure per naturalesa, la qual cosa li permet triar el tipus de vida que més el satisfaci, a
diferència dels animals, que romanen subjectes a les ordres de l’instint.
Els pensadors renaixentistes van reivindicar el valor instrínsec de l’existència, i dins
d’aquesta, la capacitat creativa de l’é.h, és a dir, dels seus dots artístics i intel·lectuals.
D’aquesta manera, es va defensar el valor de la consciència subjectiva, és a dir, la condició
de tot subjecte per emprar la seva capacitat crítica en l’anàlisi de la tradició i els valors
socials.

L’EMANCIPACIÓ DE L’ÉSSER HUMÀ (L’ALLIBERAMENT)

La concepció mecanicista del cosmos (s.XVII i XVIII) descriu l’Univers com una gran màquina,
un automatisme perfecte sotmés a les lleis físiques, invariables i immutables.
El cos humà també és concebut com una màquina sotmès a les mateixes lleis que l’Univers.
Aleshores, queda anul·lada la llibertat humana. Alguns filòsofs, però, defensen que la
“psyché” no es de naturalesa material o mecànica, sinó espiritual. En la naturalesa espiritual
de la “psyché” es troba la intel·ligència i la llibertat.
En aquesta època es produeixen grans avenços científics i tècnics que farien progressar la
societat (Revolució industrial): les millores aconseguides havien d’arribar a tothom.
La societat no pot progressar perquè l’estructura social i política no ho permet (Antic
Règim). Només son per a una minoria selecta, no per a la majoria.
L’estructura social i política de l’A.R. depèn d’un poder absolut que emana de Déu:
monarquia absoluta. I d’uns valors i lleis que han estat dictats per l’església per a la moral
pública.
Aquestes estructures de poder i socials no permeten que l’é.h. pugui exercir la seva
especificitat: capacitat de raonar i esdevenir lliures.
Per tant, cal canviar les estructures de poder i socials per a que l’é. h. pugui esdevenir
intel·ligent i lliure, capaç i responsable. És a dir, pugui assolir la seva majoria d’edat.
Per aconseguir-ho és necessari la crítica a la tradició, pensar-la i establir un nou sistema
polític: la República, on la sobirania resideix en el ciutadà i representada en el Parlament.
Denís Diderot, art. Sobre l’é.h: dominador de totes les espècies, social, inventor de les
ciències i les arts, bo i dolent alhora, manat per senyors i lleis.

Especificitat humana = capacitat de raonar (raó)

 Facultat que ens distingeix de la resta d’espècies animals
 Facultat a partir de la qual podem arribar a ser éssers harmònics
 Facultat a partir de la qual podem aconseguir societats justes
 Facultat a partir de la qual podem esdevenir lliures

Capacitat lingüística
RAÓ Relació política. + LLIBERTAT = SOBIRANIA (soc amo de mi mateix)
Pensament

MARX, DARWIN I FREUD (ALGUNES HUMILIACIONS)

La separació radical que s’havia fet fins al moment entre animals i humans quedava
greument qüestionada. La comprensió de l’e.h com un mico evolucionari donaria lloc a una
nova humiliació.
Darwin: la nostra espècie procedeix dels primats i que les mutacions i la selecció natural han
estat el motor del procés històric que explica les transformacions de les espècies produïdes
al llarg dels anys.
Marx: ens creixem que és la nostra manera de pensar la que determina la nostra manera de
viure, però és a l’inrevés. És la vida que determina la consciència, tot allò que fem condiciona
les nostres creences, desitjos, inquietuds..., seria la conseqüència del lloc que ocupem dins
del marc socioeconòmic en què ens trobem.
Freud: ha estat un error històric identificar la ment amb la consciència, perquè en realitat
aquesta no aplega més que una petita part del contingut de la nostra ment, ja que la major
part tindria un caràcter inconscient, el qual ens resulta inaccessible. Bona part dels nostres
impulsos, motivacions, creences... es troben en el nostre inconscient, no sabem què hi ha a
la nostra ment, no som ‘amos de nosaltres mateixos’.

DIVERSITAT DE PERSPECTIVES
El moviment existencialista afirma que allò que caracteritza fonamentalment els éssers
humans és el fet que quan naixem, som un ésser dotat d’alguna indeterminació.
Sartre: en l’ésser humà ‘l’existència precedeix de l’essència, és en la nostra particular
manera d’existir o d’actuar que anem definint allò que som.
El fet de tenir consciència i ser lliures fa de l’ésser humà un ésser obert a múltiples
possibilitats. Cadascú ha de triar constantment què fer amb la seva vida i construir la seva
pròpia identitat. Assumir la responsabilitat dels nostres encerts i errors, pot generar angoixa
per la inseguretat que tenim quan no aconseguim dotar de sentit la nostra existència.
L’estructuralisme: l’ésser humà no és el creador de les normes, els valors i les estructures
culturals, sinó que n’és el producte.
Lévi-Strauss: l’home obra segons els patrons socials i culturals que li han atorgat la seva
identitat.
La sociobiologia: tesi similar a l’estructuralista però basada en ciències naturals. Prenent
com a base una teoria darwiniana ampliada amb les aportacions de la genètica que pretenia
explicar tots els comportaments socials i individuals a partir de patrons de conducta innats.
La cultura exercia un paper secundari, era una simple pràctica perfeccionadora d’aquests
patrons.
Richard Dawkins: ‘El gen egoista’ => els humans eren màquines de supervivència de gens.

L’ABSOLUT
Allò que és:
 Incondicional i independent: no necessita res diferent a ell mateix per ser i és causa
i raó de l’existència de tota la resta.
 Infinit i il·limitat: no està subjecta a les limitacions de l’espai ni als avatars del temps.
 Sobrehumà: el seu caràcter incondicional i il·limitat fa que l’Absolut sigui una realitat
que sobrepassa les dimensions d’allò humà

Concepcions de l’absolut:
Panteisme: Creuen en un Déu que s’identifica amb la unitat de tot allò
L’Absolut és una realitat existent, amb la natura. Déu i natura serien el mateix
divina immanent al món (Spinoza)

Teisme: Creuen en un Déu creador de l’Univers que pot intervenir en

L’Absolut és una realitat els esdeveniments que succeeixen. És personal -pot revelar-
divina transcendent al se als homes, que d’aquesta manera poden accedir a ell- amb
món qualitats com la bondat, la intel·ligència, el poder... (St.Tomàs)
Deisme: Creuen en un Déu que és la causa i el fonament del món, però
l’Absolut és la realitat que no hi intervé. No és personal ni amb qualitats com la
transcendent al món bondat. L’ésser humà pot accedir a ell de forma exclusivament
racional (Voltaire)

La possibilitat d’accedir a l’Absolut:

Existència de Déu Possibilitat d’accés

Teisme L’accepten i la creuen Consideren possible conèixer i accedir

a Déu
Ateisme La rebutgen i la neguen Com que Déu no existeix, és
impossible conèixer-ne l’existència i
accedir-hi
Agnosticisme Dubte permanent i radical; És impossible conèixer o demostrar
ni l’afirmen ni la neguen tant l’existència com la no-existència
de Déu
Indiferència Ni l’afirmen ni la neguen, Ni l’accepten ni la rebutgen perquè és
perquè aquesta qüestió no un tema que no els interessa
els interessa ni els preocupa