GUIA del Museu d’Arqueologia

de Catalunya(MAC-Barcelona) Guia
dels
delexperts
Museudel

de Catalunya
PREHISTÒRIA-

MAC
d’Arqueologia

(MAC-Barcelona)
IBERS-
de Catalunya
FENICIS I GRECS .
(MAC-Barcelona)

Museu d’Arqueologia
ROMA-

COL·LECCIÓ VIDRES-

VISIGOTS-
PREHISTORIA- ROMA-

de Catalunya
– «X xxxxx x xxxxxxxxxx – «X xxxxx x xxxxxxxxxx
xxxxxxxx x x x xxx xxx x xxxxxxxx x x x xxx xxx x
xxxxxxxxxx» xxxxxxxxxx»

IBERS- http://www.mac.cat COL·LECCIÓ VIDRES-

deld’Arqueologia
– «X xxxxx x xxxxxxxxxx – «X xxxxx x xxxxxxxxxx
xxxxxxxx x x x xxx xxx x xxxxxxxx x x x xxx xxx x
xxxxxxxxxx» xxxxxxxxxx»
https://www.instagram.com/macarqueologia/

MAC
FENICIS I GRECS . VISIGOTS-
– «X xxxxx x xxxxxxxxxx – «X xxxxx x xxxxxxxxxx
facebook.com/macarqueologia
xxxxxxxx x x x xxx xxx x xxxxxxxx x x x xxx xxx x del Museu
xxxxxxxxxx» xxxxxxxxxx»
experts

twitter.com/@macarqueologia
Guia
Guia dels

ISBN 978-84-393-9418-1

9 788439 394181

Museu d’Arqueologia de Catalunya

Guia
del Museu
d’Arqueologia
de Catalunya
(MAC-Barcelona)
BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP
Guia del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC-Barcelona)
ISBN 9788439394181
I. Muñoz, Joan, coord.
II. Rovira i Port, Jordi
III. Catalunya. Generalitat
IV. Museu d’Arqueologia de Catalunya V. Títol
1. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona – Guies
069.02(460.23 Ba Barcelona):902

Coordinació editorial: Joan Muñoz

Textos originals:
Prehistòria: Jordi Rovira
Ibers: Nùria Molist
Visigots: Àngels Casanoves
Fenicis, Grecs, Roma: Jordi Principal
Col·lecció Vidres: Jordi Principal i Teresa Carreras

Adaptació de textos: Marcel Bosch

Fotografies:
Hugo Fernández
Arxiu MAC

Disseny gràfic: David Moreno

Edita: Museu d’Arqueologia de Catalunya

(Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya), 2016

Lloc i any d’edició: Barcelona, 2015

ISBN: 978-84-393-9418-1
Dipòsit Legal: B 8751-2016

L’us dels continguts d’aquesta obra està subjecte a una llicència de Reconeixe-
ment –No Comercial– Sense Obra Derivada (by-nc-nd) de Creative Commons.
Se’n permet la reproducció, distribució o comunicació pública sempre i quan
no sigui per a usos lucratius i no es modifiqui el contingut de l’obra
 ÍNDEX

PRESENTACIÓ- 6
PREHISTÒRIA- 10
FENICIS I GRECS . 46
IBERS- 82
ROMA- 108
COL·LECCIÓ VIDRES- 126
VISIGOTS- 136
SERVEIS- 148

5
 Jusèp Boya El Museu d’Arqueología de Catalunya
(MAC) constitueix un dels més importants
Director instruments d’estudi, conservació, exposició
General d’Arxius, i difusió del patrimoni arqueològic català.
Biblioteques, Creat per la Llei de museus de 1990, es va
Museus i Patrimoni configurar, inicialment, com una agrupació
de museus i jaciments museitzats, les ano-
Departament de menades seus (Barcelona, Girona, Empúries,
Cultura de la Ullastret i Olèrdola). Posteriorment, s’hi van
Generalitat de afegir dos centres, més vinculats a la recerca
Catalunya que a la presentació del patrimoni arqueolò-
gic: el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de
Catalunya (CASC) i el Centre de Documenta-
ció de la Cultura Grega a la Península, Iberia
Graeca.

La voluntat del museu d’estendre la seva

acció arreu del país el va portar a crear i
incorporar a la seva dinàmica de treball
l’anomenada Ruta dels Ibers (25 jaciments
d’aquest període d’arreu de Catalunya), i la
Ruta de l’Art Rupestre, que acull tres centres
d’interpretació vinculats a abrics amb pin-
tures rupestres a Montblanc, Ulldecona i el
Cogul, respectivament. D’altra banda, des de
2010, el museu va constituir també la Xarxa
de Museus d’Arqueologia i Jaciments de Ca-
talunya, coneguda com “Arqueoxarxa”, que,
com a membres de ple dret, integra el Mu-
seu Arqueològic Comarcal de Banyoles, el
Museu de Badalona, el Museu de les Mines
de Gavà, el Museu Comarcal de la Noguera,
de Balaguer, el Museu de l’Urgell a Tàrrega,
i el Museu de Can Oliver a Cerdanyola. I
com a museus col·laboradors, el Museu de
les Terres de l’Ebre d’Amposta, el Museu de
Lleida, el jaciment i Parc Arqueològic de la
Roca dels Bous i el Museu Arqueològic de
l’Esquerda, a Roda de Ter.

A l’entorn de tot aquest vast conjunt, la seu

del MAC a Barcelona té com a mandat pre-
sentar una visió de conjunt de l’arqueologia
catalana, partint de la diversitat i la importàn-
cia de les seves col·leccions. En els darrers
anys, el MAC-Barcelona ha iniciat un impor-
tant procés de renovació de la seva oferta
expositiva. Actualment, la majoria de les sales
d’exposició permanent del museu han estat

6
 PRESENTACIÓ

completament renovades, amb un disseny i

una presentació acurada i dinàmica. D’altra
banda, el museu també està desplegant una
ambiciosa política d’exposicions temporals
amb la voluntat de connectar el passat amb
el present. Les activitats culturals i educa-
tives que les complementen van també en
la mateixa línia. Finalment, la institució està
desenvolupant alhora un important treball de
presència i difusió a les xarxes socials. Així, el
museu evoluciona i s’adapta a les noves ne-
cessitats i expectatives de la societat, i esdevé
un vertader museu del segle XXI.

Dins del marc d’aquesta política de renovació

constant, la guia del MAC-Barcelona que
presentem constitueix un instrument im-
prescindible per copsar l’abast i la significació
de les riques i diverses col·leccions que la
institució conserva, i, alhora, el pregó esforç
de renovació conceptual i museogràfica
experimentat –per part del Museu- durant
els últims anys. Mitjançant aquesta guia, el
museu pretén posar a l’abast del seus visi-
tants una eina bàsica d’informació sobre el ric
patrimoni que atresora.

Si bé una guia pot ser qualificada com un

recurs tradicional, aquesta no ho és quant
a l’enfocament amb què ha estat abordada.
Així, cal assenyalar, especialment, que la seva
redacció i disseny han estat en tot moment
inspirats i guiats per la ferma voluntat de
connectar amb un ampli ventall de públics.
Per aquest motiu, sense minva de rigor, s’ha
eludit l’erudició excessiva a favor, en tot
moment, d’oferir una lectura amena també
per al públic no especialitzat . No debades,
la connexió amb el conjunt de la ciutadania
esdevé un dels principals objectius i mandats
de la institució.

7
Josep Manuel El Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona,
Rueda Torres. té el seu precedent en l’antic Museu Arqueològic
Director de Barcelona. De fet manté la mateixa seu,
del Museu l’antic edifici de les Arts Gràfiques de l’exposició
internacional de 1929. El seu creador fou Pere
d’'Arqueologia Bosch Gimpera i ell pensà en un museu que
de Catalunya pogués mirar als museus de les grans ciutats
europees de fit a fit. Segurament això és difícil per
un museu que només compta amb col·lecions dels
països de parla catalana i del llevant ibèric i també
col·leccions significatives d’Espanya, però aquesta
ha de ser la nostra ambició i la nostra fita. La
present guia s’ha fet per millorar el posicionament
del museu, vers la societat i el visitant en general.

Sorprenentment la seu central a Barcelona

del Museu d’Arqueologia de Catalunya, no
disposava d’una guia de la seva col·lecció
i de la seva presentació museogràfica. La
darrera que es va fer datava de l’any 1981
Per tant amb l’edició d’aquesta guia venim a
subsanar un dèficit endèmic del museu.

Hem volgut fer, però una guia una mica diferent,

no tant sols una guia de sales i objectes. Hem
volgut explicar al visitant quines són les col·leccions
del museu i com s’han format i per què les té
l’antic Museu Arqueològic de Barcelona i actual
Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona.
Això és important per entendre l’exposició
permanent i el propi museu. Aquesta narració
s’ha incorporat al text en general, però es troba
destacada en cada apartat, per donar-li rellevància.
La col·lecció del MAC, ve condicionada per la
visió del seu fundador (en Bosch Gimpera), que
volia donar una visió de Catalunya, dels països de
parla catalana i del món mediterrani ibèric, el que
contribueix a contextualitzar la nostra arqueologia.

També volem destacar quins són els objectes

amb més personalitat del museu i hem volgut
explicar, per què pensem que són aquests i no
uns altres (uns perquè són únics, altres perquè
documenten molt bé un període o una cultura
i les seves formes de vida i finalment uns altres,
per què no dir-ho, per la seva bellesa i valors
estètics). Aquestes personalitats dels objectes,
són les que conformen les característiques
bàsiques d’un poble i d’una cultura.

8
Hem volgut fer també una guia itinerària, que
transités més des d’una cultura i des d’unes
formes de vida a unes altres. Aquest itinerari
l’hem fet, crec que amb èxit, sense la rigidesa
de les sales i les vitrines. Aquestes hi són
presents, com a referent per situar el visitant,
però no són, el leitmotiv, l’History line, principal
de la guia. L’eix és la història de l’home, de la
seva cultura i formes de vida en un territori,
concret, el de parla catalana, en paral·lel amb
altres indrets del llevant mediterrani ibèric, com
hem dit. Per tant aquest relat, comença amb la
formació de les primeres comunitats humanes
de caçadors recol·lectors, la seva evolució
cap a les societats agrícoles i ramaderes i el
descobriment dels metalls i de les arquitectures
funeràries de prestigi com les megalítiques i
la creació de les primeres formes urbanes. La
següent fita és l’arribada dels colonitzadors
fenicis, grecs i púnics i el que va representar
aquesta colonització per a les societats
indígenes. Com es conformen les cultures
autòctones ibèriques, en base al seu substracte
d’arrel prehistòric i l’influx que exerceixen els
colonitzadors. Finalment, l’arribada dels romans
a Empúries i la generalització del modus
vivendi i la cultura romana a casa nostra, és un
dels eixos principals del museu, fins a arribar
a la darrera transformació baix imperial que
donarà lloc a les societats medievals i, a la fi,
a la conformació de la nació dels catalans.

Aquests crec que són tots els elements

necessaris que ha d’aportar un museu
nacional com el nostre. A banda, tot aquest
discurs va acompanyat d’un estol d’imatges,
que donen visualitat i presència a la guia.

En definitiva a aquesta narració hi ha fil

argumental i cronològic i tot el necessari per
explicar una bona història. Prepareu-vos per
fer l’extraordinari viatge en el temps que us
permetrà visualitzar la història i l’evolució de
les societats humanes des de l’orígen fins
la gènesi de l’edat mitjana. Desitgem que el
viatge us agradi i us sigui plaent. I, sobretot,
que us aporti nous coneixements científics.

9
SALES 1-7-

Prehistòria

10
Recreació del dolmen
del Collet de Su
Calcolític
Pinós, Solsonès

11
PREHISTÒRIA

SALA 1- En el llarg procés evolutiu que va dels primers

homínids, emparentats amb els ximpanzés, a
l’Homo sapiens, que existeix des de fa entre
300.000 i 100.000 anys, aquesta espècie ha
sobreviscut totes les altres: Australopithecus
africanus, l’Homo habilis, l’Homo neandertha-
lensis… El paleolític és la primera i més llarga
El paleolític etapa de la humanitat, i comprèn el període
comprèn el en què els homínids evolucionen a Homo
període en què sapiens. Al paleolític, la humanitat assoleix
els homínids fites tan cabdals com construir eines, dominar
evolucionen a el foc, comunicar-se i parlar, representar la
Homo sapiens realitat o acomiadar els morts.

Les restes arqueològiques del MAC ofereixen

una visió diacrònica de l’evolució de les
comunitats prehistòriques situada en els seus
contextos geogràfics, climàtics i ambientals.
Són col·leccions d’orígens molt variats, fruit
de campanyes d’excavació sistemàtiques
realitzades al llarg del segle XX, d’adquisicions
pròpies i de dipòsits a la institució.

Les col·leccions de prehistòria comencen a for-

mar-se a partir del segle XVIII. Fou la Academia
de los Desconfiados, que passaria a ser a finals de
segle, la Reial Acadèmia de les Bones Lletres,
l’entitat que va acollir els primers materials. Du-
rant el segle XIX, diferents institucions i museus
aniran acumulant objectes (Junta de Comerç,
Comissió Provincial de Monuments, Museo
Lapidario y de Antigüedades, Museo Provincial
de Antigüedades de Santa Agueda, Museu Mu-
nicipal d’Arqueologia, Museu d’Història, Museu
Martorell). Serà, però el museu Martorell el que
aportarà una important col·lecció de prehistòria
catalana, hispana i europea. A comença-
ments del segle XX, els museus es succeiran
▲ (Museu Martorell, Museu d’Art i Arqueologia),
incrementant contínuament les col·leccions.
Placa rocallosa amb A començaments del segle XX, la Junta de
un gravat animalístic Museus, l’Institut d’Estudis Catalans i després
que representa un
el Servei d’Investigacions Arqueològiques de
antílop. Holocè antic/
Holocè mitjà. -12.500/- la Mancomunitat de Catalunya van ser els que
5.500. El Aslein Bukerch van incrementar notablement amb les seves in-
(Sàhara occidental). tervencions arqueològiques, el fons prehistòric.

12
Diorama evocador de la Cova d´Altamira,
obra de Josep Font.
Exposició Internacional de 1929.

L’ART PALEOLÍTIC

L’art paleolític s’inicia en forma de representacions figuratives i abstractes

a les quals s’atribueixen funcions màgiques i religioses. Amb el pas del
temps, les pintures, les escultures i els gravats es generalitzen: les coves es
converteixen en autèntiques galeries d’art. La cova d’Altamira, a Cantàbria, amb
grans bisons al sostre, n’és l’exemple paradigmàtic. Per obtenir els pigments,
s’esmicolaven els minerals en un morter o bé s’utilitzaven llapis o barres de
carbó. Un cop aconseguit el colorant, es barrejava amb aigua o matèria grassa.
Predominen els òxids de ferro (els ocres), l’oligist i la magnetita (els vermells,
els colors acarabassats i els grocs), el manganès i el carbó vegetal (negres).

13
PREHISTÒRIA

SALA 1- Per tant, l’any 1935, quan s’inaugura el Museu

Arqueològic de Barcelona (origen de l’actual
Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelo-
na), ja compta amb una important col·lecció
de prehistòria i protohistòria. A través d’útils i
objectes de tota mena, assistim als progressos
tecnològics adaptatius més importants.

D’entrada, sabem que entre els -900.000 i

-9.000 anys, els nostres avantpassats s’agru-
paven en petits grups i vivien en coves i
cabanyes prop dels rius. Inicialment nòmades,
eren grans caçadors i recol·lectors. L’ecosiste-
ma era molt més ric que no pas ara.

Per il·lustrar-ho, el visitant pot observar

diverses mostres de fauna plistocènica
(-780.000/-128.000), entre les quals desta-
quem una banya de Bos primigenius, les restes
d’un Elephas meridionalis i evidències òssies
de rinoceronts procedents de Manzanares,
a Madrid. Les primeres eines sorgeixen al
paleolític inferior precisament per esbudellar
els animals. Amb el domini del foc, fa uns
500.000 anys, s’aconsegueix, a més d’escal-
far-se i coure els aliments, espantar les bèsties
perilloses i perseguir-les per fer-les caure a les
trampes. A Catalunya, les eines més antigues
procedeixen de l’assentament de cacera de
Vallparadís, a Terrassa.

Al paleolític mitjà (-200.000 a -30.000 anys),

L’home de l’espècie predominant és l’home de Neander-
Neandertal tal. Físicament se’ns assemblava, però les du-
podia parlar i res condicions climàtiques expliquen la seva
utilitzava una constitució més robusta. L’home de Neander-
fonètica també tal podia parlar i utilitzava una fonètica també
similar a la similar a la nostra, si bé el seu llenguatge
nostra era, naturalment, més limitat. Pel que fa a les
eines, les treballaven a partir de peces de sílex.
Dominaven el foc extraordinàriament, i van
ser els primers d’enterrar els morts. Creiem
que l’espècie es va extingir per l’endogàmia, la
fragmentació i disminució de la població i la
incapacitat d’adaptar-se als canvis climàtics i
dels ecosistemes.

14
 PREHISTÒRIA

▲
Pic de quarsita,
Acheulià,
Cau del Duc, Ullà.
▲

Bifacial de sílex,
Acheulià,
Tejar Km. 7 i Carretera d´Andalusia,
Manzanares, Madrid.

15
SALA 1 .
PREHISTÒRIA

PECES DESTACADES .

PLACA ROCALLOSA AMB LA

REPRESENTACIÓ D´UN BOU

Holocè antic/Holocè mitjà,

El Aslein Bukerch,
(Sàhara occidental).

SABIES QUE…
El MAC conserva una col·lecció
important de materials
arqueològics saharians que
comprèn tant mostres d´art
com indústries lítiques ?

PECES DE SÍLEX,
QUARS I LIDITA

Plistocè inferior,
Mode 1,
Vallparadís, Terrassa.

16
16
 PREHISTÒRIA

MANDÍBULA DE LA COVA
DEL GEGANT A SITGES

-53.200 anys.

Mandíbula infantil (15 anys)

de neandertal. Dipòsit de
l´Ajuntament de Sitges.

BANYA DE BOU (BOS

PRIMIGENIUS)

Arenero Los Rosales,

Manzanares, Madrid.

DENTS D´ELEFANT
(ELEPHAS MERIDIONALIS)

Plistocè mitjà,
Manzanares, Madrid.

17
PREHISTÒRIA

SALA 2- A Catalunya, els caçadors neandertals van

instal·lar diversos campaments a l’Abric Ro-
maní de Capellades, a l’Anoia. Però si hagués-
sim de destacar una sola peça representativa
del paleolític mitjà a Catalunya, escolliríem la
mandíbula de la Cova del Gegant de Sitges,
al Garraf. Aquesta resta humana és una de
les més antigues trobades a Catalunya. La
troballa ens va permetre seqüenciar per
primera vegada part de l’ADN d’un neandertal.
Pertany a un individu que va viure fa 53.200
anys i, tot i que no en sabem el sexe; que
tingui un queixal del seny ens indica que no
era un infant, sinó un adult, atès que en els
neandertals, aquest queixal no apareixia fins
als 15 anys.

L’home actual, l’Homo sapiens, arriba a Euro-

l’Homo sapiens pa occidental procedent de l’Àfrica, passant
perfecciona i per l’Índia i a través de la península Aràbiga.
diversifica les Durant uns 10.000 anys, conviu i competeix
eines de sílex pel territori amb els neandertals. Viu de la
aprofitant-ne caça, de la pesca i la recol·lecció. La cova de
les llesques Morín, a Cantàbria, d’on provenen un conjunt
sobrants de restes aurinyacianes, objectes d’os amb
eines i ornaments personals (-37.000 i -35.000
anys), és un exemple d’assentament d’aquesta
espècie.

Tecnològicament, l’Homo sapiens perfecci-

ona i diversifica les eines de sílex. En treu el
màxim partit aprofitant-ne les ascles sobrants
per fabricar eines més petites i precises. La
gamma de materials també s’amplia: la pedra
—sílex, quars, obsidiana— permet fabricar
una gran diversitat d’instruments gràcies,
en part, al domini de la fusta. L’os i la banya
s’empren per fer hams, agulles i arracades.
Els vestits i les cobertes de refugis i cabanyes
es confeccionen amb pell. I la cera i la resina
d’arbre s’usen per unir, per exemple, un mà-
nec amb una peça de sílex. A Catalunya, les
Os decorat amb
incisions
eines més característiques d’aquest període
Aurinyacià, són tant puntes o laminetes tallants com
Cova Morín, Villaescusa, peces més grosses amb formes denticulades
Santander, Cantàbria. i osques.

18
 PREHISTÒRIA

Com a colofó d’aquestes col·leccions de-

dicades a l’Homo sapiens, el MAC presenta
testimonis d’art rupestre llevantí. Són uns frag-
ments de roca amb algunes de les pintures
descobertes l’any 1903, per Juan Cabré, a
Calapatar, al Matarranya, i és que els últims
caçadors i recol·lectors que van ocupar la
franja oriental de la Península Ibèrica solien
representar escenes de cacera, enfrontaments
entre grups, execucions, danses i recol·lec-
cions. Les pintures de la Cova dels Moros
representen tres cérvols acompanyats d’un
bòvid i alguns arquers. La Junta de Museus de
Barcelona va adquirir els tres cérvols el 1918,
juntament amb altres objectes, per 14.000
pessetes.

▲
Puntes de sageta
d´aletes i peduncle
Solutrià, Cova de
Ambrosio, Vélez
Blanco, Almeria.

19
PREHISTÒRIA

SALA 2-
PECES DESTACADES .

COLLARET DE CARAGOLS MARINS

Solutrià mitjà/final,
Cova del Reclau Viver, Serinyà.

Aquest element ornamental

fou fet amb caragols de mar
(Hemalopoma sanguineum). A
la cavitat on fou exhumat s´hi
localitzaren més de 1600 caragols
procedents de la Mediterrània.

20
 PREHISTÒRIA

FRAGMENTS ROCALLOSOS AMB

RESTES PICTÒRIQUES DE FIGURES
ANIMALÍSTIQUES DESCOBERTES EL 1903

Epipaleolític,
Cova dels Moros, Barranc de
Calapatar, Cretes, Matarranya.

El fris de pintures rupestres comprenia

originàriament tres cérvols, un SABIES QUE…
bòvid i alguns arquers.
Els fragments rocallosos amb pintures
d´estil llevantí foren arrencats pel seu
descobridor Juan Cabré cap a l´any 1905
i venuts juntament amb altres objectes
de la seva col·lecció particular –com, per
exemple, el tresor de Montilla,
Còrdova– a la Junta de Museus de
Barcelona per 14.000 pessetes
l´any 1918?

21
PREHISTÒRIA

SALA 3- Després de l’última glaciació (Würm), dos

grups humans malden per sobreviure: els
epipaleolítics continuen amb la tradició i
s’especialitzen en l’aprofitament dels recursos
del territori. Els mesolítics, per la seva banda,
s’adapten a medis diversificats i protagonitzen
un canvi transcendental: la neolitització, la
pràctica de l’agricultura i la ramaderia.

Els primers pastors i agricultors s’instal·laran en

cabanyes aïllades i en petits campaments pro-
pers a l’aigua. És l’època del neolític antic, de
Els mesolítics, la qual conservem objectes de fusta com els
protagonitzen de l’assentament de la Draga, al Pla de l’Estany:
un canvi una falç de ginebró, un pal cavador de boix i
transcendental: un mànec d’aixa de roure, tots ells cedits en
la neolitització, dipòsit pel Museu de Banyoles. Entre els mate-
la pràctica de rials del neolític antic, el visitant també observa
l’agricultura i la els atuells ceràmics i els estris lítics procedents
ramaderia de les coves Bonica de Vallirana, del Vidre, a
Roquetes i Gran de Montserrat a Collbató.

Conjunt de bols amb decoració campaniforme,

Bronze antic,
Cova de Toralla, Conca de Dalt.
▲

22
 PREHISTÒRIA

Mànec d´aixa de roure,

neolític antic, -5250/-5000.
Assentament de La Draga,
Banyoles, Pla de l´Estany.
Museu de Banyoles, Dipòsit de
l´Ajuntament de Banyoles.

23
PREHISTÒRIA

SALA 3- A Catalunya, del neolític mitjà i mitjà recent

en destaquem, sobretot, la cultura dels
sepulcres de fossa: enterraments en fosses
profundes, sovint cobertes amb lloses, on
es dipositava el difunt amb les ofrenes que
l’havien d’acompanyar a l’altre món. El visi-
tant descobreix que les ofrenes tant podien
consistir en làmines de sílex i obsidiana com
en destrals polides, en vasos de ceràmica car-
rada, punxons, collarets, polseres amb denes
de calaïta... Unes restes posteriors —datades
del -1.440—, però també relatives als ritus
funeraris, són les de la Senyora de les Munta-
nyes, una dona d’entre 40 i 45 anys trobada el
2004 a la cova sepulcral de l’Edat del Bronze
de Montanissell, Coll de Nargó, Alt Urgell. La
cova, descoberta per un equip d’aficionats a
l’espeleologia, contenia unes restes excep-
cionals tant per la singularitat dels objectes
com per l’excel·lent estat de conservació. Dels
vuit individus trobats, la Senyora de les
Muntanyes és la que té un aixovar
més important: dos braçalets en
espiral de bonze, un collaret
i una gran diadema també
de bronze. L’ocultació
dels cossos al fons
d’una cova contrasta
amb altres pràctiques
rituals coetànies, com
ara el megalitisme i
els enterraments en
cavitats naturals poc
fondes.

Vas ceràmic,
neolític,
Cova de La Fou, Bor, Cerdanya.

24
 PREHISTÒRIA

SALA 3 .
PECES DESTACADES .

CONJUNT FUNERARI: BRAÇALETS, COLLARET I DIADEMA

Cova sepulcral de La Senyora de les Muntanyes,

Bronze mitjà, 1440 aC, Montanissell, Coll de Nargó, Alt Urgell.

L’any 2004 es trobà a la cova sepulcral
de Montanissell (Coll de Nargó,
Alt Urgell), després d’un corredor
estret i un pou de 28m, una gran
galeria on hi foren enterrades vuit
persones en posició fetal, amb les
cames semiflexionades i una pedra
relativament gran a prop del cap o
del tòrax. Es tracta de dues dones i
un home adult, juntament amb tres
nenes i dos nens de més de sis anys.
L’anàlisi de DNA informà que no fou
només un únic nucli familiar, sinó que
hi havia més d’una família i que, per
tant, la cohesió social del moment era
important. També s’hi trobaren una
gran singularitat d’objectes com les
que duia una de les dones, d’uns 40
o 45 anys i anomenada “la Senyora
de les Muntanyes”, dos braçalets
d’espiral de bronze, un collaret i
una diadema de bronze. Aquesta
diferència marca com en aquells
temps existia ja una certa jerarquia.
C
25
PREHISTÒRIA

VAS CAMPANIFORME

Calcolític,
Cova de la Ventosa, Piera.

Uns grups excursionistes de la

localitat de Piera localitzaren
aquesta petita balma -La
Ventosa- que havia estat
emprada com a indret
d´enterrament i després closa
la seva entrada amb pedres.
S´hi exhumaren dos individus
adults inhumats al mateix temps
i acompanyats d´aquest
magnífic exemplar de vas
campaniforme.

SABIES QUE…
Les vaixelles pertanyents als diferents
grups campaniformes eren elements
luxosos que sovint podien haver
contingut begudes alcohòliques
del tipus cervesa de blat o elements
psicotròpics i que s´empraven
en banquets i àpats rituals?

RECIPIENT CERÀMIC AMB

CASSOLETA INTERNA

Bronze antic,
Cova Fonda, Salomó.

Les produccions ceràmiques amb

cassoleta interna apareixen entre
el Calcolític final i el Bronze antic i són
indicadores d´un fons cultural comú entre el
territori valencià mesoseptentrional i la Catalunya
centremeridional i la Depressió de l´Ebre.

26
 PREHISTÒRIA

VAS DE NANSA AMB APÈNDIX DE BOTÓ

Bronze mitjà,
Sepulcre megalític de
La Llosa del Corralet,
Biscarbó, Alt Urgell.

Els vasos amb nansa

d´apèndix de botó
que apareixen a la
darreria del bronze antic
-1800/1.700 aC- i perduren
com a producció ceràmica
fins el bronze final -1.300-1.200
aC- són indicatius de les intenses
relacions culturals entre el nord-est
peninsular, l´arc mediterrani francès i la
zona septentrional de l´actual Itàlia.

SABIES QUE…
D´entre la vaixella campaniforme,
molt possiblement els bols s´empra-
ven per a repartir els continguts
—begudes alcohòliques, fermen-
tades o psicòtrops— entre els
participants a l´àpat ritual?

DETALL DE LA
DECORACIÓ D´ESTIL
CAMPANIFORME
D´UN BOL

Bronze antic,
Cova de Toralla,
Conca de Dalt.

27
PREHISTÒRIA

Aquest és un exemple
dels enterraments del
neolític mitjà recent.

Grup cultural dels

sepulcres de fossa

més rellevància alt valor

per la presència econòmic.
d’un collaret Senyal de
prestigi social

collaret amb
pedres de
variscita del
Baix Llobregat

Inhumació amb les restes òssies i

el conjunt funerari: Vas i denes de
collaret i de braçalet de cal·laita.
neolític mitjà/recent
Necròpolis del Ravalet, Sant Genís
de Vilassar, Vilassar de Dalt.

28
 PREHISTÒRIA

polsera de
pedres foradades

dona d’entre
20 i 32 anys
segons anàlisis
de l’os sacre

29
PREHISTÒRIA

SALES 3-5. En grec, mega significa gran i lithos vol dir

pedra. Bastits amb grans pedres, els monu-
ments megalítics —la primera arquitectura
funerària— s’utilitzen al llarg d’uns 3.000 anys.
Som a l’època d’assentaments com el de Ca
n’Isach, a l’Alt Empordà, on les tombes mar-
quen els límits dels petits poblats, i les roques
i els menhirs, les àrees d’influència de cada
comunitat.

En general, les sepultures megalítiques mos-

Les ofrenes i els tren una gran diversitat tipològica. Parteixen
rituals funeraris d’un petit grup de solucions tècniques que el
ens indiquen MAC ha volgut explicar amb maquetes. Del
que els homes neolític mitjà, són rellevants les cistes qua-
del neolític drangulars de Tavertet, d’on procedeix el vas
creien en una ceràmic de Rojals. A Olius, als conjunts fune-
existència més raris de Ceuró I i II, s’hi han trobat punxons
enllà de la mort d’os, geomètrics de sílex i una dena de cal·laï-
ta. Altres col·leccions importants del fenomen
▲

Vas funerari,
neolític mitjà/recent,
Sepulcre de Can
Muset, Castellolí.

Plaques d´esquist,
Calcolític,
Sepulcre megalític del
Cementiri dels Moros,
Torrent d´Empordà.
▲

30
 PREHISTÒRIA

megalític són les de l’Alt i el Baix Empordà

—se n’han extret grans fulles de sílex, a més
de plaquetes d’esquist perforades, sagetes i
vasos ceràmics—, sobretot la del sepulcre del
Cementiri dels Moros, al Torrent de l’Empordà.
Les ofrenes i els rituals funeraris ens indiquen
que del neolític mitjà a la plena edat de bron-
ze (-4.500 a -1.500 anys) els homes creien en
una existència més enllà de la mort.

Probablement, els dòlmens són el monument

megalític més conegut. En bretó significa
“taula de pedra”. Coberts per un túmul de terra
i pedres, la seva cambra funerària permetia
acollir enterraments col·lectius. Tenien una
doble funció funerària i simbòlica, ja que
marcaven el territori comunitari. Al Solsonès,
a Pinós, destaca el dolmen del Collet de
Su, d’entre -2.700 i 2.200 anys, on es van
descobrir divuit cranis, dos amb senyals de

Conjunt funerari: Destral

lítica, nucli de sílex tipus
pota de cabra i petita
fulla de sílex,
neolític mitjà/recent,
Sepulcre de Can
Muset, Castellolí.
▲

Destral lítica,
neolític mitjà/recent,
Sepulcre de la Bòbila
Bellsolà, Santa
Perpètua de Mogoda.
▲

31
PREHISTÒRIA

SALES 3-5. trepanació, disposats curosament al fons de la

cambra. Al costat s’hi van trobar altres ossos
—fèmurs, húmers, tíbies, un fragment de ma-
xil·lar— i diversos objectes com ara vasos de
ceràmica campaniforme, una punta de fletxa
de bronze clavada en un crani femení, sílex
i peces de collar. Creiem que es va utilitzar
com a enterrament secundari: els difunts no
devien ser persones gaire importants; això
demostra l’existència, ja en aquella època, de
classes socials. A Catalunya, els dòlmens són
les construccions més abundants. Però cap al
final de l’etapa megalítica, es van construir al-
tres tipus d’indrets sepulcrals: coves-dolmen,
paradòlmens, hipogeus. De vegades, algunes
lloses representaven motius antropomòrfics,
que s’identificaven amb una divinitat o un
personatge important. D’altres, eren motius
geomètrics: angles o cercles.

Com els dòlmens, la funció dels menhirs tam-

bé era ritual i simbòlica. “Pedra dreta” en bretó,
són esteles megalítiques col·locades vertical-
ment. S’usaven per fer-hi ofrenes i ritus, per
marcar territoris comunitaris i llocs sagrats. Un
grup circular o el·líptic de menhirs constituïa
un cromlec, del gal·lès crwn (corbat) i lech
(pedra plana). A Catalunya, sobresurt el de
Mas Baleta III, a La Jonquera. Són cent men-
hirs amb un de central estructurats de manera
rectangular i amb un passadís d’accés. Aquest
cromlec s’orienta al sud-oest, coincidint amb
l’orientació de la posta de sol.

La fi del neolític (3.200 aC) s’explica per l’ar-

ribada dels utensilis de metall. S’inicia així el
calcolític (-3.200 a -2.300 anys) que més tard
donarà pas a l’edat de bronze. I és que a partir
del 3.000 aC, els assentaments s’estructuren
millor i es comencen a treballar els metalls,
que esdevenen un element de distinció social.
Els primers objectes de coure i or natius són
petites peces com punxons, punyals, puntes
Punyal de coure,
calcolític, de fletxa, elements decoratius. A partir del
Sepulcre de Can Gurri, segon mil·lenni aC, s’obté un metall més dur i
Vallromanes. efectiu, un aliatge de coure i estany: el bronze.

32
 PREHISTÒRIA

Produccions
metàl·liques,
edat del bronze,
nord-est peninsular.
Catalunya.
Procedències diverses.
▲

Destral de vorells. Bronze,

bronze mitjà
Cova d´Olopte,
Isòbol, Cerdanya.

33
PREHISTÒRIA

SALA 6.

L’estat argàric
Una societat
diferent

Fa uns 4.000 anys, en diverses regions d’Eu-

ropa sorgeixen els primers estats. La societat
argàrica, el nom de la qual prové del jaci-
ment d’El Argar a Almeria (-2.200/-1.550), es
desenvolupa socialment i econòmicament
al sud-est de la Península Ibèrica seguint
l’estructura política d’un estat. Consta d’una
jerarquia de classes. La violència s’hi institu-
cionalitza i se sotmet la població a la ideo-
logia imperant. Assentats en serres i valls, els
argàrics fan aparèixer els primers aliatges de
coure i estany. L’espasa —atribuïda als homes
de la classe dominant— i la copa —associa-
da a les dones i els nens— són dos objectes
distintius d’aquesta cultura, dos símbols de
reialesa i poder.

34
 PREHISTÒRIA

Panòplia ceràmica,
Cultura Argàrica,
Procedències diverses.

35
PREHISTÒRIA

SALA 6 .
PECES DESTACADES .

El MAC compta amb una de les millors

col·leccions de la cultura d’El Argar. Prové de
les donacions dels germans enginyers Henri
i Louis Siret, donacions fetes el 1888, i de les
donacions de A. Vives i dels materials exhumats
per Juli Furgús i Josep Colominas. A través
dels diferents objectes ceràmics i metàl·lics,
descobrim una societat agrària i guerrera. A
través de la metal·lúrgia, les armes i les joies,
una societat molt militaritzada i jerarquitzada.

ALABARDA DE PUNYAL PUNYAL AMB REBLONS

COURE ARSENICAL DE COURE DE COURE ARSENICAL

Laderas del Cultura Argàrica, Cultura Argàrica,

Castillo, Callosa de San Antón, San Antón,
Segura, Alacant. Oriola, Alacant. Oriola, Alacant.

36
 PREHISTÒRIA

ESPASA DE COURE
ARSENICAL

Bronze mitjà,
Arenero de La Perla,
Villaverde, Madrid.

No estrictament argàrica,
però sí influïda per les
produccions metàl·liques
d´aquest grup cultural,
el MAC exposa una peça
magnífica procedent de la
Meseta: l´espasa de coure
arsenical emparentada
amb armes argàriques
localitzada a l´Arenero
de La Perla, a Villaverde,
Madrid, datable entre
el -1.800 i el -1.550.

37
PREHISTÒRIA

SALA 6. Existien tres classes socials. La classe domi-

nant suposava un 10% de la població. Als ho-
mes d’aquesta classe se’ls envoltava d’armes
amb valuosos ornaments d’or i de plata. A les
dones dominants, en canvi, se les rodejava
de joies de metalls preciosos. Els súbdits
amb drets socials representaven el 50% de la
població, i se’ls enterrava amb armes i adorns
de coure. Els servidors, un 40% de la població,
eren enterrats amb un recipient de ceràmica
o amb un adorn o bé sense cap objecte
funerari.

Bona part de la població vivia en pobles

dispersos de la plana. Existia, a més, un gran
assentament elevat, parcialment amagat,
amb domini visual sobre les terres baixes. Els
pobles s’ubicaven prop de les terres agrícoles,
on la civada era el cultiu predominant, si no
l’únic. Aquesta dependència augmentava el
risc de perdre les collites davant de plagues i
condicions climàtiques adverses i, de fet, és
un dels factors que expliquen la fi de la socie-
tat argàrica. Les deficiències nutricionals i de
salut provocades pel monocultiu de civada,
la desertització del territori i l’augment de la
població van esgotar el subsòl. Les diferències
de riquesa van desembocar en revoltes so-
cials, que, al seu torn, van causar nombrosos
incendis. La combinació de factors ambientals
i socials va posar el punt final a l’estat argàric.

Urnes funeràries
infantils,
Cultura Argàrica,
Laderas del Castillo,
Callosa de Segura.

38
 PREHISTÒRIA

Simulació de l´enterrament en urna d´una

criatura de la classe dels súbdits de la darrera fase
argàrica. Bol, tulipa i ornaments de bronze. Urna
ceràmica com a contenidor sepulcral.
Granada.

39
PREHISTÒRIA

SALA 7. Fa uns 3.300 anys, es produeix a Catalunya un

gran canvi social, econòmic i ideològic: les so-
cietats esdevenen més complexes, i la prehis-
tòria s’abandona definitivament. Un factor de-
cisiu del canvi és el contacte entre comunitats
locals i estrangeres, que coneixem gràcies a la
ceràmica i als cementiris d’incineració localit-
zats en bona part d’Europa. Gràcies a aquests
estímuls exteriors, a tecnologies més eficients i
a nous materials, l’agricultura i la metal·lúrgia es
desenvolupen com mai abans, de manera que
sorgeix un comerç més diversificat i complex.
Productes locals com els cereals o els minerals
s’intercanvien per d’altres d’exòtics. S’accelera
la transformació social i econòmica i es conso-
liden les classes dirigents. També es renoven
els costums i, en l’àmbit de la imatge personal,
se segueixen nous models estètics.

Tot aquest procés es reflecteix en la cultura

material de les poblacions indígenes, que,
enriquida per la forana —de filiació centreeu-
ropea i mediterrània—, té un lloc destacat
al Museu. Entre les col·leccions provinents
d’excavacions d’assentaments i necròpolis del
bronze final (-1300/-700) i la primera edat del
ferro (-700/-550), el MAC compta, certament,
amb una col·lecció important de vasos i urnes,
i amb una significativa mostra de conjunts
funeraris, com els objectes de la tomba 184 de
la necròpolis d’Agullana o els de les tombes
294 i 428 del jaciment de Can Piteu-Can Ro-
queta de Sabadell. El visitant hi observa urnes,
ganivets i pinces datables del segle XI aC. Però
el MAC també exposa objectes de la vida
quotidiana als assentaments: materials cons-
tructius (revestiments, tovots), coladors, peces
de teler, fusaioles i ceràmiques d’ús quotidià
com les del Bell Pla de Guissona, així com dues
evocacions de les cabanyes pròpies del bronze
final i la primera edat del ferro.

Cullerot (simpulum) ritual de bronze,

s. VII aC, Necròpolis de Vilanera, L´Escala, tomba 61.
Dipòsit del MAC-Empúries.

40
 PREHISTÒRIA

Conjunt funerari simple,

bronze final, s. XI aC,
Can Roqueta/Can Piteu, tomba 294, Sabadell.
Dipòsit del Museu d´Història de Sabadell.

41
PREHISTÒRIA

SALA 7. Som, com dèiem, a una època de canvis. A

Catalunya, entre el 1000 i el 600 aC, els morts
s’incineraran, sovint vestits i arreglats —tota
una renovació ideològica! Posades en un forat,
Conjunt funerari. Tomba les cendres es tapaven fent túmuls que, agru-
complexa, pats, formaven necròpolis. L’auge del comerç,
Primera Edat del Ferro, s. la ramaderia i la producció agrícola són els
VI aC Can Piteu, Sabadell,
factors que duen cap a una dieta mediterrà-
tomba 428.
Dipòsit del Museu nia. El fang, essencial, s’utilitzarà per fer parets
d´Història de Sabadell. i forns i per impermeabilitzar. Els objectes de
▲ fang, de gran importància artística i simbòlica,
s’utilitzaran per emmagatzemar, transportar i
consumir els aliments.

42
 PREHISTÒRIA

Plat ceràmic de peu alt reixat. s. VII-VI aC,

Sant Jaume Mas d´en Serra, Alcanar.
Dipòsit del Museu de les Terres de l’Ebre.
▲

43
PREHISTÒRIA

SALA 7 .
PECES DESTACADES .

NAVALLA D´AFAITAR
DE BRONZE

s. VIII aC,
Necròpolis de Can Bec de
Baix, Agullana, tomba 207.

A la necròpolis d´Agullana han

aparegut vint-i-tres navalles
d´afaitar de tipologies diverses
exhumades en vint-i-un enterraments
majoritàriament pertanyents
a individus masculins.

SABIES QUE…
A la necròpolis d´incineració del
bronze final d´Agullana hi han estat
excavades més de quatre-centes tombes
i hi han estat identificades tres fases
d´utilització entre unes dates que van,
aproximadament, des del
900 aC fins el 650 aC?

ARRACADES DE BRONZE

s. VIII-VII aC,
Necròpolis de Can Bec de
Baix, Agullana, tomba 121

44

GANIVET DE FERRO
s. VII aC,
Can Piteu/Can Roqueta,
tomba 106, Sabadell
Dipòsit del Museu
d´Història de
Sabadell.
del bronze final i la primera edat del ferro.
Els ganivets de ferro apareixen amb rituals
FÍBULA SERPENTIFORME DE FERRO
s. VI aC,
Necròpolis de Can Piteu/Can
Roqueta, tomba 296, Sabadell
Dipòsit del Museu
d´Història de Sabadell.
PREHISTÒRIA
SABIES QUE…
La necròpolis de Can Piteu/Can Roqueta
estava composta d´unes 1.100 tombes
d´enterrament senzills a la segona fase
d´utilització del cementiri que va estar
en ús aproximadament entre el
1.100 aC i el 575 aC?
A més de la necròpolis de Can Piteu han
aparegut fíbules serpentiformes a Can Bec
de Baix (Agullana) i el Pla de la Bruguera, a
Castellar del Vallès. Es tracta de les fíbules
de ferro més antigues de la Mediterrànea
nord-occidental que apareixen a la
primera meitat del segle VII aC.
45
SALES 8-12.

Fenicis i Grecs
46
Detall decoratiu
del cílix de la
gigantomàquia
d’Atena.

47
FENICIS I GRECS

SALA 8- El Mediterrani és un mar interior de di-

mensions relativament modestes: 3.800
quilòmetres de longitud. És el Mare Nostrum
dels antics romans, però també el seu Mare
internum, ja que l’envolten tres continents
—Europa, Àsia i Àfrica— i l’Estret de Gibraltar
n’és l’única sortida natural. Pels grecs, era el
Μεσόγειος (Mesogeios), «Entre terres”, el mar
de l’accidentat i llarguíssim viatge d’Ulisses de
retorn de Troia a Ítaca: el mar de les sirenes,
de Caribdis i Escil·la, dels feacis... És el bressol
de tantes civilitzacions occidentals.

Segle rere segle, molts grups humans hi han

El punt de transitat, i el mar ha esdevingut un factor de
partida civilització i cultura. El punt de partida de
de l’acció l’acció colonitzadora el trobem a la part més
colonitzadora el oriental del Mediterrani. Des d’allà, fenicis i
trobem a la part grecs van arribar fins a les Columnes d’Hèr-
més oriental del cules, fins a l’estret de Gibraltar, límit del món
Mediterrani conegut. Posteriorment, van ampliar el seu
radi d’acció fins a l’Europa del nord i el conti-
nent africà.
▲

Urna cinerària etrusca

Cultura etrusca
(s.II-I aC)
Pedra calcària,
Itàlia central,
taller de Chiusi.

48
 FENICIS I GRECS

Les naus fenícies es caracteritzen

per l’aparició, per primera
vegada, de l’espero de proa
concebut de forma aguda per
envestir les naus enemigues

El corredor central servia per

aixoplugar als soldats –molts
d’ells arquers– de l’enemic

Els birremes es
deien així per les
dues files de 12
rems que s’alineaven
per banda. Aquestes
naus van impulsar
l’activitat comercial
pel Mediterrani

49
FENICIS I GRECS

SALA 8. Els fenicis són un poble semita originari de

la costa siriopalestina. Establerts al voltant de
l’estret de Gibraltar, van buscar nous llocs on
comerciar i obtenir matèries primeres; van
pretendre el control de la ruta marítima entre
el Mediterrani i l’oceà Atlàntic. En el decurs
del segle VII aC, els fenicis ja freqüentaven les
costes catalanes, especialment els territoris
del curs final de l’Ebre, on intercanviaven me-
talls elaborats o en brut per productes d’altres
zones. Una prova de la importància d’aquest
comerç a Catalunya és l’elevada proporció
d’àmfores fenícies trobades en jaciments com
Aldovesta, a Benifallet (Ribera d’Ebre), o Sant
Jaume-Mas d’en Serra, a Alcanar (Montsià).
Aquests contenidors de ceràmica s’estenen
riu amunt fins a arribar a les comarques de la
Terra Alta i del Matarranya, actual província
de Terol. No hi ha dubte que el comerç fenici
va suposar, per a les societats indígenes, un
esdeveniment crucial. És un dels catalitzadors
de la formació dels pobles ibers.

La primera onada colonitzadora la prota-

Des de les gonitzen ja al segle IX aC. Des de les bases
bases originals originals —les ciutats de la costa siriopalesti-
—les ciutats na—, els fenicis s’expandeixen pel Mediter-
de la costa rani fins a controlar-lo comercialment. Per
siriopalestina—, sobreviure als imperis orientals, recorren a
els fenicis l’enginy comercial, el coneixement nàutic i
s’expandeixen la tecnologia. Per les comunitats d’occident,
pel Mediterrani la colonització fenícia significa l’arribada de
fins a l’escriptura, del vidre, de noves tècniques
controlar-lo agràries i del treball dels metalls, de nous
comercialment patrons artístics i, en definitiva, d’una nova
visió del món. La transformació del sud de la
Península Ibèrica no s’explica sense els feni-
cis. Les evidències més antigues de la seva
presència aquí són del X aC

Sabem que els fenicis practicaven l’intercanvi

desigual, que consistia a demanar metalls
valuosos a canvi d’oli, vi, ceràmiques, objectes
decoratius i de prestigi i altres mercaderies
orientals. Realitzaven pactes amb els dirigents
locals que volien disposar d’objectes conside-

50

SALA 8 .
PECES DESTACADES .
ÀMFORA ETRUSCA
Cultura etrusca (final s.VII aC)Ceràmica de bucchero lucido
Procedència desconeguda (possiblement de Caere o Veies)
Es tracta d’una àmfora etrusca,
segurament funerària, de la classe
ceràmica que es coneix com a
bucchero. Aquest tipus de terrissa
era fabricada a la Itàlia central, a les
regions on habitaven els etruscos,
i es caracteritza per presentar una
superfície llisa i una pasta de color
negre cendrosa. El nom bucchero
sembla tenir el seu origen en la
italianització de la paraula castellana
“búcaro”, o la portugesa “púcaro”:
aquestes paraules s’usaven per
anomenar un tipus de ceràmica feta a
Amèrica del Sud que es va posar molt
de moda a Europa durant els segles
FENICIS I GRECS
XVIII-XIX, moment en què es van dur
a terme les primeres descobertes als
jaciments etruscos. De resultes de la
semblança entre els tipus de terrissa,
també es va començar a fer servir
per referir-se als vasos etruscos.
La peça del MAC presenta una
decoració que combina motius
pròpiament etruscos amb d’altres
manllevats de la iconografia
grega. Així, a la zona de la panxa,
s’hi pot veure una processó de
figures mitològiques incises,
tres centaures i dos felins amb el
mateix cap i col·locats de front.
51
FENICIS I GRECS

SALA 8 .
PECES DESTACADES .

ESCULTURA EGIPCIA

Representa un alt funcionari egipci en actitud de marxa.

Cultura egípcia, període ptolemaic (s.II-I aC)
Granit negre polit
Alexandria

L’escultura representa la imatge d’un part d’Alexandre el Gran, quan Egipte

home dempeus, però en actitud de
marxa, avançant sobre la cama esquerra,
amb l’estil hieràtic de les estàtues
egípcies faraòniques. Pel tipus de roba
que vesteix, prou característic, podem
dir que es tractava d’una persona de
cert rang de l’administració ptolemaica,
d’un alt funcionari. És a dir, de l’època
posterior a la conquesta d’Egipte per
fou governat pels descendents de
Ptolomeu, el general d’Alexandre que es
quedà Egipte un cop aquest va morir.
Se sap amb prou seguretat que va
ser trobada a Alexandria en unes
excavacions fetes durant el segle
XIX. Va ingressar finalment al MAC
als anys 70 del segle passat.

52
 FENICIS I GRECS

RÍTON DE LA CABRETA

Cultura grega, sud-itàlica (s.IV aC)

Ceràmica.
Taller d’Apúlia, proper al pintor de Baltimor

El ríton era un vas especialment pensat
per beure-hi a galet o bé per fer-lo servir
com una gerra, sobretot en cerimònies
religoses o rituals que impliquessin
libacions. Originalment els rítons tenien
forma de banya, i anaven acompanyats
d’una nansa. Aquesta peça té forma
de cap de cabreta. El coll està decorat
amb dues palmetes a banda i banda de
la nansa, i al centre hi ha una escena
en què Eros assegut i pensatiu, sosté
una caixa amb la mà dreta anomenada
magno-grega de figures roges produït a
la Pulla (Itàlia) amb decoració figurada
adscrita al pintor de Baltimore i datat
cap a finals del segle IV (320-310 aC).

53
FENICIS I GRECS

SALA 8.
▲

Bust femení,
Cultura púnica
(s.IV-III aC),
Argila,
Necròpoli del Puig
des Molins, Eivissa.

rats tresors. Reforçaven, d’aquesta manera, el

Per la seva seu prestigi social. Al segle VII aC, ja freqüen-
situació taven les costes catalana i valenciana. Les pe-
geoestratègica tites comunitats que hi vivien s’organitzaven
com a escala a partir de vincles de parentiu i cabdillatges.
natural de les Amb l’auge del comerç, s’imposen unes elits
rutes marítimes, justificades per genealogies de tipus mític i
Eivissa és una societat aristocratitzant.
l’emplaçament
ideal Però la presència fenícia és remarcable,
sobretot, a l’illa d’Eivissa, i per això el MAC
s’hi dedica especialment. Per la seva situació
geoestratègica com a escala natural de les
rutes marítimes del Mediterrani occidental,
Eivissa és l’emplaçament ideal. Entorn del
700 aC, els fenicis decideixen establir-s’hi

54
 FENICIS I GRECS

▲
Figureta femenina,
Cultura púnica (s.IV aC)
Argila,
Necròpoli del Puig des
Molins, Eivissa.

de manera permanent i hi funden sa Caleta.

Entre el VI i el II aC, l’illa esdevindrà un dels
motors econòmics de la protohistòria catala-
na, nucli de navegants, comerciants i artesans
relacionats amb la península Ibèrica, el nord
d’Àfrica i el Mediterrani central. Els fenicis do-
naran pas als grecs entre el VII i el VI aC com
a conseqüència de la crisi del món oriental
mediterrani. La ciutat de Tir, a la costa siriopa-
lestina, serà conquerida pels assiris. Es donarà
així el cop de gràcia al model econòmic
fenici, basat, fonamentalment, en l’obtenció
de metalls d’occident i en la seva comercialit-
zació a orient. Els grecs, amb qui competien
pel control del Mediterrani, aprofitaran el
buit comercial. Des dels nous enclavaments

55
FENICIS I GRECS

SALA 10. colonials de Marsella i Empúries, es llençaran

sobre els mercats peninsulars. És aleshores
que s’abandona sa Caleta i la seva població es
concentrarà al Puig de la Vila, l’assentament
que esdevindrà la ciutat d’Eivissa.

Els inicis de la ciutat coincideixen amb la fun-

dació del santuari suburbà de s’Illa Plana, avui
unida a terra. Sembla que aquest indret ja era
freqüentat com a lloc sagrat des de l’arribada
dels primers colons. Al santuari, dedicat a
algun tipus de culte de la fertilitat, potser al
déu Bes o a Adonis, van aparèixer nombro-
ses terracotes, segurament ofrenes o exvots,
que representen de forma molt esquemàtica
homes i dones. El visitant del MAC n’apreciarà
una significativa mostra.

Eclipsats els fenicis, l’illa pateix un seguit de

canvis: la població n’explota els recursos amb
més intensitat i, a partir del segle V aC, ocupa
l’espai rural amb granges i vilatges. La pro-
Eivissa ja era ducció agrària, de vi i oli sobretot, l’artesania
una ciutat i el comerç amb la península Ibèrica resulten
d’entre cinc fonamentals. L’illa participa, a més, d’una
mil i sis mil dinàmica econòmica i cultural vinculada a
habitants. Una Cartago. I, de fet, l’impuls econòmic es pot
de les activitats explicar per l’arribada de població cartaginesa
econòmiques a l’illa, una nova aliada que farà que Eivissa
més important surti reforçada de la crisi del model fenici.
era la producció Mentre a la resta de les Balears els habitants
de terrissa vivien en poblats preurbans, Eivissa ja era
una ciutat d’entre cinc mil i sis mil habitants,
i un dels ports més actius del Mediterrani
occidental. Una de les activitats econòmiques
més important era la producció de terrissa.
Als tallers que hi havia als afores de la ciutat
s’hi feien des d’àmfores que servien per
exportar productes agrícoles a ceràmica de
cuina o vaixelles que imitaven ceràmiques
gregues. L’urna de ceràmica ebusitana amb
què compta el MAC (una urna amb decoració
de rivets pintats) es va fer servir, probable-
ment, per contenir i emmagatzemar líquids i
aliments. També es va utilitzar amb finalitats
funeràries, per contenir les cendres.

56
 FENICIS I GRECS

Urna de ceràmica
ebusitana amb
decoració pintada,
segles V-III aC
Necròpoli del Puig des
Molins (Eivissa).

57
FENICIS I GRECS

SALA 10. La Segona Guerra Púnica (218 - 202 aC)

marca un abans i un després per a l’illa. És la
més important de les guerres lliurades entre
Roma i Cartago. Eivissa, és clar, es posiciona a
favor de Cartago. Això l’obliga a patir accions
de guerra en territori propi. Però abans de la
definitiva derrota cartaginesa, tot indica que
l’illa va signar algun tipus d’acord de federació
amb els romans. L’acord li hauria permès alli-
berar-se de destruccions i mantenir una certa
independència del control romà fins a l’època
imperial. En aquest nou ordre mediterrani
on Roma ostenta la supremacia, Eivissa perd
progressivament influència econòmica i co-
mercial sobre el mercat ibèric.
▲

Figura antropomorfa votiva,

cultura púnica (segles VI - IV aC)
Illa Plana (Eivissa)

58
 FENICIS I GRECS

Seguint l’exposició, coneixem els trets caracte-

rístics d’una societat sofisticada, urbana, amb
un sentit refinat del luxe, amb l’esperança d’una
altra vida i, alhora, amb por de la mort i dels
mals esperits.

El fons del Museu té el seu origen en les exca-

vacions realitzades per Josep Colominas a la
necròpoli de Puig des Molins a inicis del segle
XX. El Servei d’Arqueologia de la Mancomunitat
de Catalunya el va comissionar per realitzar
excavacions arqueològiques en diferents
jaciments entre el 1916 i 1925. Colominas va
centrar la seva activitat més intensa a Mallorca
i Menorca on no només va dedicar-se a la re-
cerca prehistòrica sinó també al periode romà.

PETIT GUTTUS DE CERÀMICA GREGA AMB FORMA DE DOFÍ

Cultura grega, segles V-IV aC

Necròpoli del puig des Molins (Eivissa)

En terminologia arqueològica, els gutti
són els petis recipients tancats, fets de
terrissa, amb forats a la part superior a
manera de colador i amb un broc. Servien
per contenir olis i perfums de qualitat.
Altres teories diuen que podrien haver
servit per alletar els nadons, com si es
tractés d´un biberó. Els gutti presentaven
formes molt diverses, de fantasia, animals
o, fins i tot, parts del cos humà. Aquest
dofí fet a motllo, amb decoració pintada
en blanc, que realça els plecs i els detalls
de la forma, és una peça excepcional.
Podria haver servit per contenir un
oli valuós, preuat, segurament dut
d’algun lloc de Grècia a Eivissa i, per
això, mereixedor d’acompanyar el seu
propietari en el camí cap al més enllà.

59
FENICIS I GRECS
SALA 10 .
PECES DESTACADES .
FIGURETA DEL DÉU BES
Cultura púnicoebusitana (s. V-III aC)
Necròpoli del puig des Molins (Eivissa)
La figureta del déu Bes és un dels
objectes més singulars de la col·lecció.
Bes és una divinitat d’origen subsaharià.
Integrada al panteó egipci, és d’allà que
arriba als fenicis. A Bes, déu benèvol,
positiu, sanador, protector, associat a
la bona fortuna, se’l representa com
un personatge estrafolari, contrafet i
de trets còmics. Té l’aparença d’un nan
60
SABIES QUE…
A partir del s. VI aC, a la necròpoli des Puig
des Molins s’hi documenten els típics
enterraments en hipogeu de pou rectangular
i cambra quadrangular. Els cossos es
dipositaven amb els seus aixovars funeraris.
Els objectes que acompanyen els
morts reflecteixen la seva
condició social?
o d’un pigmeu, i duu una lligadura de
plomes al cap. Sabem que se l’invocava
contra les serps. La figureta amb què
compta el MAC prové d’una tomba
de la necròpoli de Puig des Molins,
el més important dels cementiris
púnics, que va romandre actiu com
a necròpoli urbana entre el final
del segle VII aC i l’època romana.

REPRESENTACIÓ GUARNIDA DE LA DEESSA TÀNIT
Cultura púnicoebusitana (s. V-III aC)
Necròpoli del puig des Molins (Eivissa)
Una altra divinitat exposada és Tanit,
la deessa tutelar i protectora de la
metròpoli de Cartago. És una divinitat de
caràcter lunar, vinculada al cicle agrari, a
la fecunditat i la fertilitat. Aquesta figura
de terracota, guarnida amb diferents
joies, que pren la forma d’un bust femení
de gran qualitat i perfecció tècnica,
s’inspira en els models hel·lenístics
FENICIS I GRECS
de filiació siciliana o de la Magna
Grècia. Defuig, així, les representacions
canòniques de Tanit, que ens la
mostren amb els atributs del caduceu
i la capa de ploma. A partir del segle
V aC, quan la influència cartaginesa al
Mediterrani central i occidental ja s’ha
consolidat, el culte a Tanit pren una
gran importància i s’estén amb força.
61
SALA 11 .

Una altra
prehistòria a
les Balears
Reculem uns quants segles —però no
ens allunyem de les illes— per parlar de la
Prehistòria a Mallorca i Menorca, dues illes
deshabitades i verges fins que, de resultes dels
canvis socials i econòmics, i de la consegüent
pressió demogràfica a finals de l’Edat del coure,
algunes poblacions pirinenques i de l’actual
sud-est de França van decidir traslladar-s’hi.
Instal·lats en coves, en abrics i en petites aldees
formades per grups de cabanes, els nous po-
bladors van dur la ceràmica i el coneixement
El ritual dels metalls i el bronze a les illes, així com el
d’enterrament ritual d’enterrament en dòlmens, que va arrelar
en dòlmens profundament a Menorca. L’arribada dels nous
va arrelar habitants també va trastocar l’ecosistema: les
profundament a Balears van convertir-se en l’hàbitat de noves
Menorca espècies tant animals com vegetals.

A Mallorca són remarcables els treballs que

Colominas va realitzar al poblat talaiòtic de
Capocorb Vell, a Llucmajor; al poblat i al
santuari dels Antigors, a Ses Salines; a la ne-
cròpoli de la Carrotja, també a Ses Salines, i
en diverses coves. La resta del fons balear del

62
El MAC el conformen adquisicions i compres
de materials fetes en l’època del mateix Coro-
mines, i donacions de col·leccions particulars.

Cap al 1600 aC, Mallorca i Menorca viuen un

moment d’expansió demogràfica. L’agricul-
tura i la ramaderia es van intensificar, i tant
la tecnologia ceràmica com la metàl·lica van
millorar notablement. És en aquesta època
quan es comencen a construir les navetes,
uns edificis en forma d’U fets amb grans blocs
de pedra i que, agrupats en petites aldees,
representen la primera arquitectura ciclòpia
balear. El ritual funerari dels enterraments
col·lectius, practicat sobretot en coves natu-
rals o excavades artificialment, com ara la Son
Jaumell, a Capdepera, també es va practicar
en grans navetes funeràries: la naveta des Tu-
dons, a Ciutadella, o la de Rafal Rubí, a Maó.
Pertanyen a la cultura de les navetes (1400 –
900 aC), l’espasa de pom massís de Son Oms,
Maqueta del poblat
el dipòsit de bronzes de Lloseta i el punyal de de Capocorb
Campos, tres peces de bronze procedents de Vell, al voltant
Mallorca. del I mil·leni aC
▲

63
SALA 11-
PECES DESTACADES-

ESPASA DE POM MASSÍS

DE SON OMS

Son Oms és un poblat de navetes.

Destruït en bona part durant la
construcció de l’aeroport de Son
Sant Joan, el poblat va estendre’s
fins al període talaiòtic. L’espasa
que va trobar-s’hi és un element
característic del període, en què els
objectes de bronze van esdevenir
signes de prestigi i en què van
començar a aparèixer diferents tipus
d’armes. La nostra peça, una espasa
similar a les que es poden trobar
a la resta de l’Europa prehistòrica
d’aquest moment, té la particularitat
que, per la seva forma i estructura,
sembla haver estat pensada i
utilitzada més com a símbol
d’autoritat i de prestigi que no pas
com a veritable arma de combat. 

PUNYAL DE BRONZE DE CAMPOS

Finalment, per cloure el període de

la cultura de les navetes, destaquem
el punyal de bronze trobat a
Campos. És un exemplar únic, sense
parangó a les Balears. Va trobar-se
durant l’excavació d’una estructura
de naveta avui desapareguda. El
punyal, o espasa curta, presenta una
fulla en forma de llorer, amb bocal,
mànec massís i pom discoïdal. 

64
DIPÒSIT DE BRONZES
DE LLOSETA

El dipòsit de bronzes de Lloseta,

per la seva banda, és un conjunt
variat d’objectes ornamentals i de
prestigi amagats intencionadament.
Van descobrir-lo uns pagesos
de manera fortuïta l’any 1898.
Desconeixem el lloc i el context
exactes de la troballa, però tot indica
que provenia d’un poblat naviforme
destruït. Totes les peces que en
conservem avui dia són metàl·liques:
una espasa de pom massís, un
pectoral, un matxet, un mirall, un
possible cinturó i una vareta amb
topalls bicònics. Sabem que van
aparèixer altres estris, però van
llençar-se perquè no va considerar-
se’ls importants. Les peces tenen
una diferència cronològica de
fins a 300 – 400 anys. Suposem
que són ofrenes de personatges
poderosos, o bé el producte
d’una activitat de reciclatge de
quincallaires que devien recollir
objectes en desús, valuós pel
metall amb què estaven fets. 

65
SALA 11 .

Entre els anys 1000 i 850 aC, la com-

plexitat social de les comunitats balears
s’accentua. És una època en què apreciem
signes inequívocs de desigualtat entre la
població. El lideratge i la ideologia impe-
rants es plasmen en la construcció dels
talaiots, grans construccions monumen-
tals al voltant de les quals s’agrupaven
els habitatges. El període de la cultura
En el món talaiòtica (850 – 550 aC) és un dels més
funerari, espectaculars de la prehistòria balear. Sím-
sorgeixen els bols de prestigi, els talaiots també servien
enterraments de marcadors del paisatge, perquè gràcies
en hipogeus a aquestes construccions, la comunitat
complexos identificava terres i pastures pròpies. En
excavats a són bons exemples les construccions de
la roca Ses Païsses, a Artà, i el de Cornia Nou, a
Maó. Fruit de la nova ideologia, també
sorgeixen grans santuaris ciclopis amb
planta absidada i façana còncava, on es
feien ofrenes, sacrificis i àpats rituals. Els
santuaris menorquins presenten un ele-
ment central monumental: una taula for-
mada per una gran llosa vertical coronada
per una altra d’horitzontal, com observem
al famós santuari de Torralba d’en Salord,
a Alaior. En el món funerari, sorgeixen els
enterraments en hipogeus complexos
excavats a la roca, com el de Cales Coves,
a Menorca. El contacte amb els fenicis
intensificarà el comerç marítim introduint
la metal·lúrgia del ferro a les illes cap als
segles X – IX aC

66
Però l’augment de les diferències socials
provocat pel desenvolupament del comerç
acaba propiciant conflictes al si de la pobla-
ció. Els talaiots s’abandonaran cap al 550 aC
L’arribada dels comerciants grecs, i sobretot
púnics, procedents d’Eivissa, tindrà una
influència decisiva en la conformació de la
societat balear. Aquesta es caracteritzarà per
l’emergència d’unes elits que monopolitzaran
l’accés als productes comercials i assentaran
les bases de l’organització econòmica i social.
D’aquesta manera, n’asseguraran el control.
Observem aquesta jerarquització de la socie-
tat en les necròpolis i poblats de l’època. És el
període posttalaiòtic (550-123 aC).

Els primers foners balears de què tenim

notícia pertanyen a aquesta etapa. Devien
sorgir com a conseqüència de la pressió
demogràfica i la manca de recursos. Els
foners van lluitar com a mercenaris en els
diferents conflictes bèl·lics del Mediterrani.
Alguns dels productes forans apareguts a l’illa
els hem d’entendre com a pagaments de
lleves o com a botí dut pels que van retornar
de les guerres, que no només ho van fer
amb objectes preuats sinó amb noves idees
i costums.

Com a mostra d’aquestes noves influències,

el MAC compta amb la figureta d’un guerrer
grec i unes banyes de brau, així com un alta-
ret i una urna de ceràmica feta a mà.

67
 SALA 11-
PECES DESTACADES-

GUERRER GREC

Com a mostra d’aquestes noves

influències, el MAC compta amb la
figureta d’un guerrer grec trobat l’any
1867 al conjunt talaiòtic de Son Gelabert
de Dalt (Lloret de Vistalegre, Mallorca).
Datada del segle V aC, l’estatueta és
una de les més destacables del període
posttalaiòtic. Creiem que és originària
de la Magna Grècia. I és que els
mercenaris balears, quan van participar
a les guerres del Mediterrani, van portar
a les illes divinitats d’altres cultures, déus
o herois vinculats a la guerra, com ara
balearicus representat en diverses
Mars balearicus,
estatuetes com un guerrer nu en
actitud de combat. El nostre exemplar,
tot i no ser exactament del tipus Mars
balearicus hi té moltes similituds. 
balearicus,

BANYES DE BRAU

Les banyes de brau trobades l’any 1928
al poblat de Son Mas, a Mallorca, també
són posttalaiòtiques. Són unes banyes
de bronze que probablement van formar
part d’un cap de brau també de bronze,
com en el famós conjunt de Costitx. Les
banyes són una prova clara del culte al
brau professat per la població illenca. De
tradició mediterrània, la divinitat taurina
simbolitzava la força física i la virilitat.
Era protectora de la fecunditat i se la
relacionava amb ritus màgics i astrals.
Tot indica que el talaiot on es va trobar
la parella de banyes era un santuari. 

68
URNA AMB RESTES D’OSSOS CREMATS
DE LA NECRÒPOLIS DE SA CARROTJA
La necròpoli de Sa Carrotja representà
tota una novetat en relació als costums
funeraris de les poblacions indígenes:
en comptes de fer servir les tradicionals
coves, navetes o hipogeus on se seguia
el ritual d’inhumació col•lectiva, per
primer cop s’usa un espai a cel obert,
amb sepultures majoritàriament
individuals, que combina inhumacions
i incineracions. El període d’activitat
d’aquest cementiri se situa entre
el segle III aC i el IV dC, essent el
moment de màxima freqüentació
entorn del canvi d’era. Per tant,
estaríem davant d’una necròpoli en què
apareixen noves pràctiques funeràries
preses de la tradició mediterrània
que poc a poc s’aniran imposant
a les illes, i que es generalitzaran
amb l’arribada dels romans. Una
prova més de la receptivitat i la
connexió del món posttalaiòtic amb
les dinàmiques mediterrànies.
La nostra peça pertanyia a una
tomba individual que seguia el ritual
de la cremació. Consisteixen en
forats oberts al terra, que contenen
urnes de pedra o ceràmica, amb
les restes de la incineració.
ALTARET DEL POBLAT
DELS ANTIGORS
Objecte posttalaiòtic molt utilitzat als
santuaris: als tamborets o altarets s’hi
dipositaven ofrenes, s’hi feien sacrificis
i, fins i tot, s’hi molia i s’hi capolava. A
les excavacions del santuari indígena
dels Antigors, van aparèixer-hi fins
a tretze altarets, damunt dels quals
s’hi haurien dipositat vasos rituals.
69
SALA 11 .

SABIES QUE…

Q. Cecilio Metelo conegut com

‘Balearicus’ va conquerir les Illes
Balears i, segons Tito Livio, va haver
de folrar amb pell las seves naus
per evitar l’impacte de les pedres
llançades pels foners balears?

L’entrada de les Balears a l’òrbita de Roma

es produeix gairebé cent anys després del
desembarcament romà a Empúries. Segons
els autors clàssics, Roma va decidir con-
querir les illes perquè era un niu de pirates
que entorpien la circulació i el comerç al
Mediterrani occidental. L’any 123 aC, Q.
Cecili Metel, conegut com a Balearicus, va
aconseguir dominar l’arxipèlag en una ràpida
expedició militar, i va unificar-lo sota una
única autoritat. Posteriorment, es van fundar,
a Mallorca, les ciutats de Pol·lèntia (Alcúdia)
i Palma, i a Menorca, Iamona (Ciutadella) i
Sanicera (Sanitja). Aquestes ciutats serien la
base de la nova administració balear i uns
importants focus de romanització. Objectes
com la Minerva de bronze trobada al talaiot
des Llombards, a Cas Traginer (Santanyí,
Mallorca), fan evident que les divinitats i els
cultes romans no van trigar a estendre’s entre
la població balear. D’aquesta peça en concret,
en destaquem la finesa dels traços, sobretot
del casc, del cap i del vestit cobert amb un
himation. Va descobrir-se el 1858 i representa
la deessa romana de la saviesa i la guerra,
Minerva, l’Atena dels grecs.

70
FIGURETA DE LA DEESSA MINERVA
Cultura romana (s. I aC)
Bronze
Pleta de Cas Traginer (Santanyí, Mallorca)
Trobada el 1858 en el talaiot des
Llombards (Pleta de Cas Traginer), es
tracta d’una figureta que representa
la deessa romana Minerva, deessa de
la saviesa i de la guerra (l’Atena grega)
i també part integrant de la tríada
capitolina, formada per Júpiter, Juno i la
mateixa Minerva. Probablement imita un
model grec. Destaca la finesa dels traços,
sobretot el casc, el cap i el vestit cobert
amb un himation. La seva presència
en un context típicament indígena ens
mostra l’important grau d’aculturació
per part de les poblacions balears, ja
molt familiaritzades en aquests moments
amb les divinitats i els cultes romans.
71
FENICIS I GRECS

SALA 12. Els grecs arriben a l’occident mediterrani se-

guint els vaixells fenicis i atrets per les rique-
ses llegendàries del sud peninsular. La seva
presència a la península Ibèrica respon, prin-
cipalment, a motius econòmics i comercials.
Un cop aquí, funden els nuclis d’Emporion i
Rhode, establiments portuaris comercials i de
suport a les rutes de navegació. Mentre que
Emporion va convertir-se en una important
ciutat portuària —petita però molt activa—, la
qual va intensificar el seu desenvolupament
urbà amb l’arribada dels romans, Rhode va ser
un nucli d’artesans i comerciants que, creat,
sembla, també per massaliotes el segle IV aC,
va créixer demogràficament i va ampliar-se
al segle III aC; ara bé, amb l’arribada dels
romans, va abandonar-se. En qualsevol cas,
la intervenció grega en entorns indígenes va
contribuir en alt grau a transformar cultural-
ment el territori.

Emporion neix a principis del segle VI aC com

Emporion un petit enclavament de mercaders. Neix
neix a principis com un mercat (en grec, “emporion” vol dir
del segle mercat) situat a l’illot de Sant Martí d’Em-
VI aC com púries, a la desembocadura del Fluvià antic.
un petit La funden els grecs de Focea, que anterior-
enclavament ment ja havien fundat la colònia de Massalia,
de mercaders Marsella, i que segles més tard, com acabem
d’apuntar, fundarien Rhode, l’actual Roses. La
creació de colònies gregues (apoikiai) a l’ex-
trem Mediterrani és, de fet, una constant dels
segles VIII i V aC. Som en una època d’expan-
sió colonial en què el comerç s’intensifica.
L’auge del comerç, sumat al de població,
explica que els grecs d’Emporion decidissin
ocupar ben aviat un nou emplaçament en
terra ferma: van construir una ciutat nova,
situada al costat sud de la badia que formava
l’antic port. Distingim així la ciutat nova, la
Neàpolis, de la vella, la Palai Polis, construï-
da amb les funcions bàsiques d’assegurar la
continuïtat dels intercanvis amb la població
autòctona, donar suport als vaixells en ruta
i mantenir emmagatzemats els estocs de
mercaderies destinades al comerç.

72

ESTAMNE DE LA MORT D’HÈCTOR
Cultura grega, vers 460 aC
Empúries
L’estamne de la mort d’Hèctor, per la
seva banda, és un objecte de ceràmica
de figures roges produït en un taller
d’Atenes cap al 460 aC Un estamne
era un vas utilitzat per contenir-hi el
vi. Es feia servir en els rituals grecs del
banquet o simposi. La mort d’Hèctor és
un esdeveniment crucial en la Guerra
FENICIS I GRECS
de Troia i al poema de la Ilíada. Al vas,
veiem que el combat singular entre
Hèctor i Aquil·les és seguit atentament
pels déus olímpics: Atena és favorable
a Aquil·les; Apol·lo, a Hèctor; Dionís,
Hermes i Hera són espectadors passius,
i Tetis, la mare d’Aquil·les, prova
d’aturar el fill agafant-li la llança.
73
FENICIS I GRECS

SALA 12. La colònia d’Empúries va ser clau per desple-

gar rutes marítimes i comercials cap al sud de
la península i el nord d’Àfrica. Es va conver-
tir en un gran centre redistribuidor, un port
d’entrada i sortida de mercaderies i un factor
d’influència cultural per als indígenes. Des del
s. VI aC i fins a l’època hel·lenística, Emporion
bull d’activitat. Igual que Rhode, encunya la
Empúries es va seva pròpia moneda. El nucli de la Neàpolis
convertir en evoluciona i, si bé no arriba a superar mai les
un gran centre tres hectàrees, acaba comptant amb santuaris
redistribuidor, i temples, habitatges, tallers d’artesans i locals
un port de comercials, magatzems, mercat, una àgora
mercaderies i necròpolis, aquestes últimes situades més
i un factor enllà de les muralles. Podem imaginar-nos
d’influència Emporion com un nucli de carrers estrets i
cultural per als foscos. Tenia un port activíssim —avui desapa-
indígenes regut—. El port comptava amb les instal·lacions
necessàries per facilitar l’arribada de vaixells i la
descàrrega de les mercaderies.

Igual que per a Eivissa, per a Emporion l’inici

de la Segona Guerra Púnica també és una
data decisiva. Davant de l’amenaça carta-

LOT D’ESPASES

Cultura grega/romana (s. II-I aC)

Empúries

Es tracta d’un lot de 10 espases amb
beina, tres beines soles i una espasa
sola, del tipus La Tène, model del qual
deriva el gladius hispaniensis, que
eren les espases usades de manera
majoritària per les tropes romanes
des del final del s. II aC. De fet, aquest
tipus d’arma que era més versàtil
i permetia ser usada com a arma
d’estocada i de tall per totes dues
bandes, va ser adoptada ràpidament
pels legionaris en entrar en contacte
amb els guerrers dels diferents
pobles de la península Ibèrica
durant la Segona Guerra Púnica.
Els exemplars, que segurament
estaven guardats en un cofre o bagul
de fusta, van ser trobats en una casa,
prop de la stoá, a la Neàpolis. Tot
sembla indicar que s’hauria tractat
d’un lot d’espases d’una botiga,
d’una armeria, situada prop del
centre neuràlgic de la Neàpolis.

74
 FENICIS I GRECS

ginesa, la colònia grega fa costat a Roma, i

això propicia que els romans l’elegeixin per
desembarcar-hi les tropes i com a base logísti-
ca. Quan es consolida la presència militar
romana, comença un nou període de pros-
peritat d’Emporion. Emporion gaudeix, com a
ciutat aliada de Roma, de certa independència.
Amb la presència cada vegada més decisiva
dels romans al llarg del s. II aC, ja sigui a través
de les tropes instal·lades a la zona o a través
de l’activitat comercial, el vell nucli grec es
converteix, per als romans, en una peça clau
de l’estratègia de control militar, administratiu i
econòmic del territori. La situació cristal·litza a
principis del s. I a C amb la creació d’una nova
ciutat, perfectament planificada i concebuda
“a la romana” que es va estendre a l’oest de
la Neàpolis. A partir del principat d’August,
aquest nucli urbà va formar part del muni-
cipium Emporiae, una nova realitat jurídica
i cultural plenament romana, en què es va
dissoldre, finalment, el passat grec d’Emporion
i on també es van integrar els habitants d’arrel
indígena.

75
FENICIS I GRECS

SALA 12. El fons grec emporità del MAC prové majo-

ritàriament de les excavacions efectuades
a la Neàpolis, i a les necròpolis gregues i
iberes de Bonjoan, Mateu-Granada, Martí i el
Portitxol, i de la ciutat romana. La col·lecció
es va iniciar amb els materials procedents de
les intervencions de la Junta de Museus de
Barcelona (1908-1913), i tant la Mancomunitat
(1914-1927) com la Generalitat republicana
(1932-1939) es van encarregar de donar-hi
continuïtat. Els darrers materials emporitans
del MAC corresponen als treballs efectuats
pel Museo Arqueológico de Barcelona entre
1940 i els anys 60. També hi ha col·leccions
procedents de privats.

RÈPLICA DE L’ESTÀTUA HEL·LENÍSTICA CONEGUDA

COM “L’ASCLEPI” D’EMPÚRIES

L’escultura original s’exposa al popularment sempre se l’ha conegut

MAC-Empúries. La còpia es realitzà
a partir del model tridimensional
generat amb la digitalització de
l’estàtua, i utilitzat marbres similars
d’origen grec (Pantèlic i Tasos).
El 1909, poc després de l’inici de les
excavacions de la Junta de Museus a
Empúries, va tenir lloc la troballa més
emblemàtica que fins al moment es
coneix al jaciment: les restes d’una
estàtua de marbre de gran qualitat van
aparèixer reomplint una antiga cisterna.
Les característiques de l’estàtua i la
seva aparició juntament amb fragments
escultòrics d’una serp, van portar
a identificar-la amb el déu grec de
la medicina, Asclepi, malgrat que
com a “l’Esculapi” d’Empúries, és a dir
el nom llatí d’aquesta divinitat. Amb
tot, la seva identificació iconogràfica
encara genera controvèrsia, ja que
segons els estudiosos, podria tractar-
se també del déu Serapis o, fins i tot,
d’una figura que barrejaria elements
de totes dues divinitats, relacionades
amb la salut i la protecció.
Es tracta d’una obra hel·lenística de la
segona meitat del s. II aC, originària
d’algun taller del Mediterrani oriental,
potser de l’illa de Delos, i feta amb
marbre blanc de diferents indrets i
qualitats: de l’illa de Paros (Cíclades)
és el marbre del tors amb el cap i els
dos braços; i del Pantèlic (Àtica) el de
la resta del cos amb la vestimenta.

76
FENICIS I GRECS

77
fENICIS I gRECS

SALA 12-
PECES DESTACADES-

MIRALL DEL JUDICI DE PARIS

SABIES QUE…
Cultura etrusca (s. IV-III aC)
Empúries. A Empúries hi ha dos
objectes que fan referència
El mirall data d’entre els segles IV i III aC És a la Guerra de Troia: el
un mirall etrusc, de bronze, amb decoració mirall de Paris i L’Estamne
al dors: d’esquerra a dreta, distingim Paris de la mort d’Hèctor?
i les deesses Afrodita, Hera i Atena. Paris,
príncep de Troia, va haver de decidir quina
de les tres deesses mereixia la poma
d’or feta per Eris, poma que acreditaria
l’escollida com la més bella. El príncep
decideix a favor d’Afrodita, que li havia
promès l’amor de la dona que elegís:
Helena d’Esparta. Paris la rapta i, d’aquesta
manera, dóna origen a la Guerra de Troia.

78
 FENICIS I GRECS

CÍLIX D’ULLS

Cultura grega,
segle VI aC

Entre les diferents peces destaquem la esquerra. La representació dels ulls

cílix d’ulls del segle VI aC: una copa poc
profunda, oberta, i amb dues nanses
horitzontals utilitzada per beure vi en
simposis i banquets. Aquesta presenta
diversos elements decoratius, entre
els quals quatre ulls masculins, amb
celles estilitzades, que es disposen al
llarg del perímetre. També distingim
dos nois nus que discuteixen, que
probablement es desafien, i un noi
vestit amb túnica curta alçant la mà
tenia un sentit apotropaic, protector. Es
volia atorgar aquest sentit a la beguda
que es consumia amb el vas concret.
Les representacions servien, doncs,
per desvirtuar o deixar sense efecte
maleficis o encanteris, potser, en aquest
cas, els efluvis del vi, o fins i tot verí.

79
FENICIS I GRECS
SALA 12 .
PECES DESTACADES .
CÍLIX DE LA GIGANTOMÀQUIA D’ATENA
Cultura grega (s. VI aC),
Empúries
La mitologia grega, com a Empúries,
també té una gran importància al
Museu. Una altra cílix, en aquest cas
produïda a Atenes i transportada
fins a la colònia, ens mostra una
escena que tradicionalment, malgrat
els dubtes que imposa, s’ha volgut
relacionar amb el combat dels déus
olímpics, contra els vint-i-quatre
gegants engendrats per Gea: la
Gigantomàquia. Atena, deessa de la
80
saviesa, de les habilitats artesanals i
de la guerra estratègica i tàctica (el
monopoli de la guerra com a lluita de
sang el tenia Ares, el seu germanastre),
participa en la Gigantomàquia
matant els gegants Pal·lant i Encèdal.
En l’imaginari simbòlic, aquest
enfrontament se’l considerava una
lluita entre les forces de la civilització,
representades pels déus de l’Olimp, i
la barbàrie, encarnada pels gegants.
 FENICIS I GRECS

SABIES QUE…

En el segle IV aC ja existien nines

articulades que permetien el
moviment de les extremitats,
de vegades de manera prou
complexa, que reproduïen
sobretot tipus femenins?

NINA ARTICULADA DE TERRACOTA

Cultura grega (s. IV aC),

Empúries

Les nines que se’ns han conservat de

l’antiguitat són fetes majoritàriament
de terrissa, però també n’hi havia
d’os, fusta o pedra. Eren concebudes
prioritàriament com a joguines,
però també se’ls coneix una funció
com a exvots, que les núvies
feien abans del matrimoni, a favor
d’Hera, Afrodita o Àrtemis.

El cas emporità és, de fet, una petita

nina articulada, una terracota d’una
figura femenina possiblement fabricada
a un taller de Corint (Grècia). Prové de
la inhumació 85 de la necròpoli grega
de Martí. Es creu que era la tomba
d’un infant, malgrat que també s’ha
proposat que podria haver estat la
d’una núvia que no arribà a casar-se.

81
SALA 13.

Ibers

82
83
IBERS

SALA 13. Laietans, indigets, ilergets, cossetans, ilerca-

vons, ausetans… La civilització dels ibers es
desenvolupa a Catalunya —i, de fet, a tota la
franja mediterrània de la península Ibèrica i
part del sud de França— entre els segles VI
i II aC Els contactes comercials dels pobles
indígenes amb fenicis primer i grecs poc
després, l’intercanvi de matèries primeres
per productes manufacturats i vi, desen-
volupen nous models culturals, econò-
S’adopta mics i socials que donen lloc a la cultura
l’escriptura, es ibèrica. En aquest període, la societat i els
desenvolupen assentaments es jerarquitzen, l’urbanisme
l’agricultura i la es fa més complex, s’adopta l’escriptura, es
ramaderia, es desenvolupen l’agricultura i la ramaderia, es
generalitza l’ús generalitza l’ús de la ceràmica feta al torn
de la ceràmica i de la metal·lúrgia —la del ferro s’afegeix a
feta al torn i de la del bronze— i es crea una extensa xarxa
la metal·lúrgia d’intercanvi i de comerç entre els pobles
ibers i altres pobles mediterranis.

84
 IBERS

El nostre coneixement de la cultura material

ibèrica es comença a concretar al darrer quart
del segle XIX, i culmina el 1897 amb l’aparició de
la Dama d’Elx. La figura de Pere Bosch Gimpera
resulta, en aquest sentit, fonamental tant pels
seus estudis sobre ceràmica com per les exca-
vacions arqueològiques que, a partir de 1914,
va realitzar en jaciments del Baix Aragó, el País
Valencià i Catalunya sota el paraigua de l’Institut

▲
d’Estudis Catalans. Bona part de les peces iberes
del Museu procedeixen d’aquestes excavacions, Parella de bous
que es van estendre fins a la Guerra Civil. Les de bronze,
segle III aC,
donacions i compres realitzades des de principi
Castellet de
del segle XX completen unes col·leccions que Banyoles.
ens permeten descobrir aspectes fonamentals
de la cultura ibera: dels sistemes constructius
▲

als atuells de la vida quotidiana, de les eines per Tapadora amb cap
treballar el camp o elaborar teixits a l’armament, d’home al pom,
del comerç a l’escultura, passant per l’escriptura, segle III aC, Tossal
la religió, els ritus i les creences. de les Tenalles.

85
IBERS

SALA 13. El que a priori pot semblar una cultura unifor-

me i homogènia no ho és tant quan obser-
vem més detingudament els diferents grups i
territoris que la integren. Els ibers, certament,
no són un únic poble sinó que s’estructu-
ren en diferents tribus. Com enumeràvem
al principi, només a Catalunya ja distingim
els indigets, els laietans, els cessetans i els
ilercavons, establerts a la costa, els ilergets,
els bergusins, els ceretans, els lacetans, els
ausetans i els andosins, a l’interior. El nom i la
posició territorial els coneixem gràcies a les
descripcions que en fan grecs i romans, i que
les monedes confirmen. En determinats ca-
sos, també gràcies a la toponímia preromana.
Fixem-nos, sinó, que els antics ausetans i ber-
gusins vivien a les actuals Osona i Berguedà,
respectivament.

És característic dels ibers l'ús d'una

llengua i una escriptura pròpies.
L'ibèric, llengua paleohispànica,
desapareixerà substituïda pel llatí.
L'escriptura ibèrica estava formada per
un sistema semisil·labari, amb signes
presos del fenici i del grec. L'ús de
l'escriptura era limitat i es relacionava
amb les activitats econòmiques o de
representació i propietat; els textos
eren generalment breus i s'escrivien
sobre plom o ceràmica.

La societat ibera és jeràrquica, fona-

mentada en el control de les fonts
productives per part d'un grup aris-
tocràtic i guerrer. Les elits acaparen
el comerç i fan ostentació del poder.
Aquestes elits, naturalment, són a la
cúspide de la piràmide social. A sota
▲

Estela de Santa Perpètua de Mogoda,

segle II aC.

86

▲
Estela de
Palermo,
segles IV-III aC.
ESTELES IBÈRIQUES
Les esteles són elements de discutida
funcionalitat. Normalment situades a
l’exterior dels poblats i amb una forta
visibilitat en el territori, les esteles
simbòliques mostren una voluntat
de recordar certs personatges o fets
rellevants del grup. Això pel que fa a
les esteles simbòliques. Les esteles
epigràfiques, tot i la impossibilitat de
traduir-ne el text, devien tenir caràcter
funerari. Datada entre els segles IV i III
aC, l’estela de Palermo (Casp, Teruel),
està tallada en pedra calcària i es
IBERS
conserva parcialment. L’estela de Santa
Perpètua de Mogoda, Vallès Occ., està
tallada en un bloc de pedra sorrenca
i va ser localitzada l’any 1939 al bosc
petit de Can Soldevila. Es tracta, molt
probablement, d’una estela funerària
de finals del món iber, al segle II aC.
Presenta set línies d’escriptura en
caràcters ibers, parcialment malmesa
a la part superior. És ben probable
que la inscripció contingui el nom del
difunt i el seu patronímic, seguit del
nom dels qui han dedicat l’estela.
87
IBERS

SALA 13. hi ha guerrers, comerciants i artesans espe-

cialitzats. Finalment, a la base de la piràmide
social, trobem els camperols i els pastors —no
hi ha constància de l’existència d’esclaus—. És
rellevant la tecnologia avançada de les armes
usades pels guerrers.

En la panòplia d’un guerrer no podia faltar

l'espasa amb la seva beina. Els ibers tenien
dos tipus d'espasa: la falcata i l'espasa de
tipus La Tène. La primera s'utilitzava al sud-
est peninsular i a la zona de llevant, a la
Contestania. Els ibers de l'actual Catalunya
feien servir l'espasa llarga de tradició celta
mentre la presència de falcatas és poc habi-
tual. Dues de les espases procedeixen de la
necròpolis de Can Rodon de l'Hort, a Cabre-
ra de Mar, i són de la mateixa cronologia:
segles IV-III aC. La falcata va ser trobada
Els ibers durant les intervencions a la necròpolis
de l’actual efectuades pel propietari de l'hort de Can
Catalunya Rodon, l'erudit Juan Rubió de la Serna, l'any
feien servir 1881. És una espasa de fulla asimètrica i
l’espasa llarga corba amb una empunyadura peculiar (les
de tradició celta falcates solen acabar amb un cap d'èquid
mentre que la o d'au) i amb doble fil de tall. El disseny
falcata era poc té prototipus mediterranis, però es tracta
habitual d'una arma genuïnament ibera. Pel que fa
a l'espasa de tipus La Tène, procedeix de
la tomba II d’aquest jaciment excavada el
1968 per Josep Barberà. Es caracteritza per
la seva fulla llarga i recta que comença amb
una espiga que s'inseria a l'empunyadura
de fusta. Conserva part de la beina amb
passador de suspensió. L'espasa de tipus
La Tène i la resta de panòplia de tipus celta
(llança d'estoc i armes llancívoles pel que
fa a armament atacant; escut ovalat, casc i
cuirassa per a la protecció del cos) s'adap-
taven a una forma de lluita molt dinàmica,
ordenada i ajustada al combat en formació.
La troballa d’espases, tot i ser poc freqüent,
s’ha produit en necròpolis i en poblats. A
la ciutat d'Ullastret sense anar gaire lluny,
algunes espases s'exposaven com a trofeu a
l'exterior de les cases aristocràtiques.

88
 IBERS

Espasa de tipus La Tené

(esquerra) i falcata,
segles IV-III aC,
Can Rodon de l’Hort.

89
IBERS

SALA 13. Els ibers són, també, una civilització urbana.

Les ciutats grans i emmurallades com Kesse,
Ullastret i Burriac són el nucli principal de
població. Les segueixen els oppida i les
ciutadelles, poblats igualment emmurallats
i situats en altura. A més, hi havia nuclis
camperols, petits masos i assentaments es-
pecialitzats en, per exemple, la concentració
d’excedent agrícola per a la seva comercia-
lització posterior, l’extracció i el tractament
de ferro o l’elaboració de ceràmica. En els
poblats, l’espai s’organitzava en carrers i
places. Constaven d’infraestructures comu-
nitàries, com clavegueres, i les cases eren
senzilles i generalment petites, de forma
rectangular i amb un o dos àmbits.

Les dues principals activitats econòmiques

Dues activitats dels ibers són l’agricultura —sobretot la
rellevants, cerealística— i la ramaderia —especialment
les principals l’ovina i la caprina però també la bovina i la
activitats porcina. Tanmateix, els ibers van explo-
econòmiques tar la mineria del ferro i el coure fins a
dels ibers, són aconseguir un alt domini de la metal·lúrgia,
l’agricultura i la com apreciem en el seu armament. Altres
ramaderia activitats es desenvolupaven dins de l’àmbit
domèstic: la molta de gra, la filatura o l’ela-
boració de teixits. La terrisseria, gràcies a la
incorporació del torn, es va desenvolupar
enormement, diversificant-se les formes
segons la seva funció. Algunes formes van
incorporar decoració pintada, sia de tipus
geomètrica o figurada.

El vas Cazurro està elaborat al torn i com-

bina precisament decoració figurativa i
geomètrica. Va ser localitzat a Empúries, en
una de les necròpolis gregues, i adquirit a
principis del segle XX per Manuel Cazurro,
inspector de les excavacions comissionat
per l’IEC des de 1908. El vas està restituït
però en conservem menys del 50%, la qual
cosa dificulta la lectura iconogràfica. Cadas-
cuna de les seves dues cares mostra una es-
cena de caça. Les emmarca un fris corregut
de dent de llop o puntes de diamant amb

90
 IBERS

Vas Cazurro,
segles I aC - I dC,
Empúries.

91
IBERS

SALA 13. motius de dents i un altre amb semicercles

concèntrics a la part superior. A la inferior, hi
ha un motiu d’ones. A la cara A veiem dos
caçadors corrent amb javelines a les mans,
vestits únicament amb tapalls. A la dreta, un
arbre pintat de forma naturalística. A la mei-
tat esquerra, que no es conserva, hi podria
haver hagut fins a dos animals corrent. A la
cara B, una figura humana corre vestida amb
un mantell que voleia lligat al coll, i a l’altre
extrem veiem un cérvol ferit, amb la javelina
clavada i un regueró de sang. El vas ha estat
motiu de controvèrsia permanent. La seva
forma no és pròpia del nord-est, i, a més,
l’escena de caça de cérvols per homes mig
nus és del tot inhabitual en les representa-
cions del món iber. La peça ha estat descrita
com d’influència directa de la ceràmica gre-
ga clàssica del segle V aC, fins a una mostra
molt tardana de la cultura material ibera
d’entre els segles I aC i I dC. Avui es descarta
que es tracti d’una falsificació.

Una altra peça excepcional que el MAC

El vas amb mostra és un vas fet a mà decorat amb un
decoració de cap de brau. Va ser trobat durant les exca-
cap de brau vacions efectuades l’octubre de 1914 al Po-
és una de blado Grande del Tossal Redó, Calaceite, al
les primeres Matarranya per l’equip de l’Institut d’Estudis
manifestacions Catalans dirigit per Pere Bosch Gimpera. Es
plàstiques del va localitzar, juntament amb altres objectes
món iber. Està singulars com els peus d’un altaret, a l’inte-
datat entre els rior d’una lloc de culte semisoterrat, en una
segles VI i V aC estança anomenada Cambra 1. Aquest vas
és una de les primeres manifestacions plàsti-
ques del món iber. Datat entre els segles VI i
V aC, té un cos globular, i el peu anular petit
està decorat. La part de la boca, de forma
el·lipsoïdal, està rematada amb dos elements
plàstics d’elaboració força esquemàtica: un
cap i una cua de boví, un a cada extrem.
Del cap són remarcables el morro, el ulls, les
orelles i els corns parcialment perduts. La
cua està força escapçada. Ambdós elements,
cap i cua, estan perforats per la part inferior,
a la zona de contacte amb la paret del vas.

92
 IBERS

Vas votiu amb cap de brau,

segle IV aC,
Tossal Redò.

93
IBERS

SALA 13. Les perforacions, creiem, haurien servit per

suspendre el vas passant-hi una soga o unes
anelles de metall, dos elements que reforcen
la hipòtesi que devia tenir un ús ritual com a
encenser. La decoració pictòrica s’acon-
seguia mitjançant l’aplicació, posterior a
la cocció, de pintura de color granat sobre
una superfície polida. Els motius decoratius
geomètrics i romboïdals s’estructuren en
sis sanefes separades per diferents línies de
filets, entre les quals destaca la representa-
ció d’aus disposades en fila amb cap i cos
triangular, sense potes.

Els ibers comercialitzaven els seus produc-

Els grecs varen tes agrícoles i manufacturats tant al mercat
introduir la intern com amb altres pobles mediterranis:
moneda, però els fenicis, els grecs, els púnics, els romans.
no va ser mai Aquests pobles van incorporar a la cultura
la base de ibera productes com la ceràmica, el vi, l’oli i
l’intercanvi determinats teixits. Els grecs varen introduir
econòmic la moneda, però no va ser mai la base de
l’intercanvi econòmic. Tot i així, a partir del
segle III aC, la majoria de pobles i ciutats ja
encunyen el seu propi monetari, general-
ment de bronze, amb un cap masculí a l’an-
vers i un genet al revers. El visitant del MAC
observarà un conjunt de 8 monedes de plata:
3 dracmes d’entre 18 i 19 mm de diàmetre i 5
hemiòbols d’entre 9 i 12 mm. Són mone-
des encunyades a Emporion i localitzades a
l’oppidum ausetà del Turó del Montgròs, al
Brull, Osona. Les monedes varen ser localit-
zades l’any 1986 a l’accés sud de la muralla,
sota les restes cremades de la porta de
roure de la fortificació, incendiada durant la
Segona Guerra Púnica o la repressió de Cató.
És probable que algú perdés la bossa amb
les monedes fugint de la fortificació. També
s’exposen monedes de bronze encunyades
per pobles ibers com unitats d’Untikesken
(Empúries) i d’Iltirta (Lleida).

Segons els territoris, els pobles ibers mos-

traven trets característics i diversos graus de
desenvolupament. Apreciem diferències en

94
 IBERS

Dracmes i divisors emporitans,

finals del segle III aC,
Turó del Montgròs.

95
IBERS

SALA 13. l’urbanisme, l’art, l’armament, la ceràmica,

l’escriptura, la religió... Mentre que a llevant i
al sud-est peninsular hi ha molts exemples
d’escultura monumental, a Catalunya n’hi ha
ben pocs. En l’àmbit religiós, són remarcables
els nombrosos santuaris ibers del sud-est.
Els ibers del nord-est, per la seva banda, van
incorporar la tradició d’origen celta d’exhibir
cranis humans i armament en llocs significa-
tius del poblat: a l’exterior de la muralla, a les
façanes dels edificis de l’elit... Probablement
es tracta d’un acte relacionat amb la guerra i
la captura dels enemics. Els cranis s’haurien
exposat com a trofeu i com a apropiació sim-
bòlica de la part més important de l’individu.
Ho trobem documentat en diversos poblats
Els cranis ibers, tots situats al nord del Llobregat, com
s’haurien Ullastret. Al sud de França s’han documen-
exposat com tat cerimònies associades a la guerra i a la
a trofeu i com victòria en què la decapitació post mortem
a apropiació adquiria un sentit màgic, d’apropiació de l’alè
simbòlica de vital, reforçant el guerrer vencedor davant el
la part més seu poble, enfortint-ne el lligam. Els primers
important de cranis enclavats ibers es van recuperar el 1904
l’individu a l’exterior de la muralla del poblat iber de Puig
Castellar, a Santa Coloma de Gramanet. Datats
al segle III aC, un dels cranis conserva un clau
de ferro de 25 cm de llarg que el travessa. Co-
rrespon a un individu jove, probablement una
dona, d’uns 20 anys. Ferran de Segarra i de
Ciscar va donar els cranis i altre material del
poblat al Museu a principis del segle XX.

Disposem de poca informació però, sens

dubte, les creences i la religiositat estaven
fortament arrelades a la societat ibera, com
ho demostren els diversos llocs de culte
–temples situats a les ciutats, coves, santuaris
a les muntanyes. En aquests darrers s’han
recuperat nombrosos exvots, i als poblats
s’han trobat ofrenes d’animals enterrats sota
el paviment.

Els exvots són una mostra genuïna de la

religiositat ibera, encara que el fenomen és
intrínsec a moltes religions. Aquestes figures

96
 IBERS

Crani enclavat de Puig Castellar,

segle III aC.

97
IBERS

SALA 13. de bronze procedeixen de diversos santuaris

i coves-santuaris del sud-est peninsular, on
es van dipositar entre els segles V i I aC. Als
santuaris es veneraven divinitats vinculades
a la terra i la fertilitat. Els exvots permetien
establir una relació directa de l’home amb les
Els exvots divinitats, atès que a canvi d’una donació o
permetien oferiment a un déu, es complia un prec. Els
establir una exvots són figures femenines i masculines,
relació directa de vegades nens, genets, animals o parts del
de l’home amb cos humà. A banda de ser un exponent de
les divinitats la religió, en la seva gran diversitat, els exvots
proporcionen informació sobre la societat
que els va crear, la seva indumentària i arma-
ment, i les formes d’ostentació i representació
dels individus. Tant per la seva singularitat
com per la mida petita i el fet que fossin de
metall, van ser objecte de comerç d’antiqua-
ri des de mitjan segle XIX, i molts museus
van adquirir-ne. El MAC compta amb més
de 300 peces. Destaquen la Dama enjoiada,
una figura femenina també coneguda com a
Dama de Castellar o Sacerdotessa dels collars,
procedent del santuari de Los Altos del Sotillo,
a Castellar, Jaén, i datada entre els segles IV i
III aC La dama duu una túnica llarga, cenyida
al cos, que li arriba fins als peus. Té uns trets
facials ben perfilats i les celles arquejades. Al
cap, lleugerament desproporcionat, hi duu un
tocat alt, probablement un vel o un mantell.
Llueix dues rodelles que li emmarquen la cara
i un gran collaret o torca trenat que li arriba
fins a la panxa. Al coll, uns amulets en forma
de llengüeta, similars als de la Dama d’Elx i de
Baza. La posició dels braços, el dret plegat da-
munt del pit i l’esquerre paral·lel al cos, mos-
tren un gest femení associat a la fecunditat.

Quant als rituals funeraris, els ibers incinera-

ven els difunts i en dipositaven les restes en
una urna de terrissa, dins d’una fossa, amb
▲ els seus objectes personals més preuats. A
partir del segle IV aC, només les elits aristo-
Dama del Castellar cràtiques accedien a aquest ritual. Creiem
de Santisteban, que la resta de població s’incinerava i se
segles IV-III aC. n’escampaven les cendres. Alguns nadons

98
 IBERS

De dalt a baix i d’esquerra

a dreta: Home amb túnica
curta, Dama oferent
amb túnica llarga, Home
oferent amb trenes, Dama
oferent, Guerrer i Home
nu, segles IV i III aC.
▲

99
IBERS

SALA 13. eren inhumats sota els paviments de les

cases o en espais productius, probablement
per considerar que encara no havien entrat a
formar part de la societat.

El desembarcament de l’exèrcit romà a Em-

púries l’any 218 aC, en el marc de la Segona
Guerra Púnica, és el principi de la fi dels po-
bles ibers. El procés de romanització va ser
llarg i desigual als diferents territoris, però a
poc a poc els ibers es van adaptar, de forma
imposada o voluntària, a la cultura romana.
Van adoptar una nova organització, nous
sistemes de producció, noves lleis, nous
sistemes constructius i de transport, nous
déus, nous costums, un nou idioma...
La civilització globalitzada
va posar el punt final a la
cultura local.

GENET A CAVALL

Un altre exvot, el genet a cavall,

procedeix del santuari de Nuestra
Señora de la Luz, a Santa Catalina del
Monte/Verdolay, Múrcia, i data del
segle III aC. El cavall està en posició
de repòs. Té el cap lleugerament
modelat, amb una curta cua. En veiem
la sella, els arnesos i les regnes, que
descansen sobre la gropa. El genet
està desproporcionat respecte de cinturó, la caetra o escut rodó en un
la muntura. Vesteix una túnica curta braç i un casquet de cuir al cap, lligat
amb un cinturó ample, una espasa a sota el coll. Al braç dret duia una
al costat esquerre, juntament amb el javelina o una llança, avui perduda.

100

DESPOTÉS HIPPÔN
Entre les divinitats iberes n’hi havia
tant d’autòctones com d’adoptades
dels púnics i els grecs, com Tanit i
Demeter, lligades al cicle agrari i la
fertilitat. Una de les poques divinitats
ibèriques conegudes és Despotés
Hippôn o domador de cavalls, un déu
masculí. Apareix representat en un
baix relleu procedent de Villaricos,
a Vera, Almería. La peça és de pedra
calcària i es data entre els segles V i
III aC. L’escena està gravada a la cara
anterior d’un bloc i mostra una figura
IBERS
masculina amb perfil bifront que
apareix assegut sobre una cadira de
tisora, en posició central, dominant
pel musell dos cavalls rampants
que se situen a dreta i esquerra.
El culte a aquest déu es relaciona
amb les elits ibèriques —on el cavall
era un element d’estatus— i amb
la protecció dels equins. El culte
a Despotés Hippôn es va estendre
pel sud i llevant peninsular, sent el
relleu de Villaricos una de les mostres
més conegudes i significatives.
101
IBERS

SALA 13 .
EL TRESOR DE TIVISSA .

▲
Síntesi de creences pròpies i forànies,
el conegut com a tresor de Tivissa és el PÀTERA DEL CARNISSER
millor exemple de l’orfebreria ibèrica de
Catalunya. Aquest conjunt procedent La pàtera del carnisser
del Castellet de Banyoles, Tivissa, Ribera presenta el cap d’un animal
d’Ebre, és un dels diferents amagatalls no identificat en relleu a
trobats en el poblat entre els anys l’umbó central i una escena
1912 i 1935, els quals contenien joies, que es desenvolupa al
monedes, vasos i una parella de bous voltant d’un personatge
de bronze. El tresor que s’exposa va ser entronitzat. El motiu
localitzat l’any 1927 i va ingressar al té paral·lels al llarg del
MAC nou anys després. Datat al segle Mediterrani i ha tingut
III aC, està compost per diferents peces deferents interpretacions: se
de plata amb aplicacions daurades l’ha relacionat amb el món
en alguns dels atuells: quatre fiales o funerari i el més enllà, però
pàteres profusament decorades, deu també se l’ha considerat
vasos caliciformes, una petita cílix, un una representació
braçalet serpentiforme i una torca. d’Artemis efèsia com
a deessa de la caça.
Les peces més destacades són,
sens dubte, les quatre fiales amb
representacions i escenes que
denoten el caràcter ritual dels vasos
i la seva elevada càrrega simbòlica.
Són la pàtera del Llop (amb el cap de
l’animal totèmic a la part central), la
dels peixos, la de les quàdriques i la
del carnisser (on el cap central està
envoltat per una enigmàtica escena).
▲

D’esquerra a dreta:
pàteres del llop,
de quàdrigues i
dels peixos, en
la part superior i
més gran, la pàtera
del carnisser

102
IBERS

103
IBERS

BRAÇALET I TORCA

La presència de braçalets (molts d’ells decorats

amb el motiu d’una serp) i de torques d’or o de
plata és usual en els tresors o amagatalls d’objectes
de valor a Europa durant la protohistòria. El
Braçalet de plata en forma d’espiral, creat a partir
d’una cinta aplanada, presenta el perfil del cap
d’una serp en cada un dels extrems. La torca
(torques) de plata –un collar curt i obert–, té un
desenvolupament espiraliforme o de tipus soga.
Aquestes peces d’orfebreria eren usades per les elits
com a ornaments o bé en ofrenes votives, que cal
relacionar, a causa dels motius decoratius i la forma
d’espiral, amb el cicle de la mort i de la ultratomba.

104
 IBERS

PETITA CÍLIX

Copa semiesfèrica de
plata amb les nanses
i el peu decorats. Les
dues nanses s’eleven
per sobre de la vora
i la intersecció amb
el cos acaba amb
llancetes afilades. La
base presenta una
línia de dobles cercles
entrellaçats rematats
a la part superior per
una successió d’oves.

SABIES QUE…

Hores d’ara, les inscripcions en alfabet

ibèric es poden transcriure però no
traduir? Això és degut a que no hi ha textos
mixtes (iber i púnic, iber i grec o iber i llatí)
i que acostumen a ser textos molt breus.
Diversos objectes del tresor porten una
inscripció a la base, com per exemple la
fiala del carnisser, on podem llegir
tauintibaś : sani : gisdo : uŕketigeś.

105
IBERS

VASOS CALICIFORMES

Aquests petits recipients

són una de les formes més
esteses de la vaixella ibera.
Generalment de ceràmica, es
troben amb profusió en els
santuaris i se’ls relaciona amb
les libacions. Altres apareixen
en necròpolis i llocs d’hàbitat.
Els 10 vasos del tresor de Tivissa
són de plata, alguns d’ells amb
el cos decorat o amb inscripció
a la base, els quals presentaven
en major o menor mesura traces
d’haver sofert l’acció del foc.

106
 IBERS

VAS CALICIFORME DECORAT

El vas de mida més gran està

profusament decorat mitjançant
la tècnica d’embotir i repussar
la paret des de l’interior. De dalt
a baix, trobem una decoració
d’espirals o ones emmarcat a
la part inferior per un motiu
de corda. El mateix motiu
emmarca la sanefa central amb
cabirons. La part inferior està
decorada amb oves piriformes.

107
SALA
ROMA 14-

Roma

108
ROMA

109
ROMA

SALA 14- Hispania és el nom amb què els romans

designaven la península Ibèrica. Com sabem,
l’arribada dels romans a Hispania va tenir lloc
l’any 218 aC, durant la Segona Guerra Púnica,
quan Cn. Corneli Escipió (El Calb) va desem-
barcar a Empúries per fer front als cartagine-
sos. És el principi d’una dominació mantin-
guda al llarg de més de 700 anys. Hispania,
ja de bon principi, interessava els romans per
dues raons fonamentals: ampliar l’hegemonia
política al Mediterrani i apoderar-se de les
valuoses fonts de riquesa amb què comptava,
els seus recursos agrícoles i miners, sobretot.

Catalunya és un dels territoris on la implan-

Catalunya tació romana va ser més primerenca. Els
és un dels romans van sotmetre els ibers militarment
territoris on i a través de pactes, i progressivament van
la implantació integrar-los a la seva estructura estatal, elimi-
romana va ser nant les institucions polítiques i socials iberes
més primerenca o transformant-les en benefici de Roma,
procés que coneixem com a romanització.
Els ibers van perdre, així, la seva identitat
cultural. En el termini d’uns cent cinquanta
anys, l’adaptació i la integració a la nova
realitat ja era completa: la Catalunya romana
participava plenament del món global medi-
terrani, unint fins al segle V dC el seu destí al
destí de l’Imperi.

Administrativament, els romans van estructu-

rar Hispania en dues províncies: d’una banda,
hi havia la Hispania Citerior, que, amb capital
a Tarragona, agrupava els territoris del llevant
mediterrani fins a Cartagena. De l’altra, la
Hispania Ulterior, que anava de Cartagena a la
façana atlàntica. Pacificada la península, ja en
època d’August, les províncies van augmentar
fins a tres: la nova Tarraconensis va englobar
els antics territoris de la província Citerior i va
incorporar els nous de la meitat nord; la Baeti-
ca coincidia, aproximadament, amb la Ulterior
precedent, i la Lusitana comprenia els nous
territoris de la façana atlàntica i arribava fins a
la Galícia actual. Una última reforma al segle
III dC, empresa per l’emperador Dioclecià,

110
 ROMA

Tarraconensis

Lusitania

Baetica

Iulia Lìvica

Aeso Emporiae
Ausa
Iesso Gerunda
Blanda
Ilerda Iluro
Baetulo
Barcino
Tarraco

Dertosa

Polentia
Eivissa

Palma

Repartiment territorial, època August.

dividiria la Tarraconensis en tres províncies:

la Tarraconensis, que ocuparia bona part
del nord i nord-est peninsulars, amb capital
a Tarragona; la Carthaginensis, la costa de
llevant fins a Cartagena i l’interior peninsular, i
la Gallaecia, el nord-oest.

111
ROMA

SALA 14- La base d’aquesta estructura administrativa van

ser, en tot moment, les ciutats, centres polítics,
administratius, econòmics i religiosos del
territori. Les ciutats reproduïen a petita escala
el paper que exercia Roma, la gran urbs, sobre
l’Imperi. El règim jurídic distingia les colònies, o
ciutats de nova creació, on els residents tenien
pràcticament els mateixos drets que els ciuta-
dans romans (Tàrraco i Bàrcino, per exemple,
eren colònies), dels municipis, que podien ser
de nova creació o bé es construïen sobre antics
nuclis urbans amb estatus jurídics diversos (Em-
poriae, Gerunda, Ilerda). La ciutat reunia tot un
seguit d’equipaments i infraestructures perfecta-
ment planificades, protegides per les muralles. El
fòrum, centre neuràlgic al voltant del qual s’ubi-
La ciutat reunia caven els edificis públics més importants, servia
tot un seguit de referència ordenadora dels carrers: a partir
d’equipaments i del fòrum, els carrers s’articulaven de forma
infraestructures ortogonal, a la manera d’una quadrícula. Les
perfectament canalitzacions i els aqüeductes duien l’aigua de
planificades, les deus fins a les termes i les fonts. La ciutat
protegides per romana comptava, a més, amb xarxa de clave-
les muralles gueram i amb instal·lacions lúdiques com circs,
teatres i amfiteatres. Més enllà de les muralles hi
havia l’ager, els camps, on unes unitats produc-
tives autònomes anomenades villae s’ocupaven
de l’agricultura i la ramaderia. Per interconnec-
tar els nuclis urbans, els romans van construir
una important xarxa viària. Gràcies als ponts,
les vies salvaven tot tipus d’obstacles. Les vies
es dotaven de zones per alimentar el bestiar i
d’albergs per allotjar els viatgers.

Com a mostra de la vida municipal romana, el

MAC compta, en primer lloc, amb una inscrip-
ció trobada l’any 1903 a Montjuïc. Probable-
ment va formar part d’un monument honorífic,
un arc aixecat a la zona. És el testimoni més
antic de l’antiga Barcino (s. I aC). La inscripció
es refereix al duumvir quinquenal Cai Celi, fill
d’Atisi, un dels primers magistrats de la ciutat.
Com a duumvir, Cai Celi va ser l’encarregat
dels primers censos d’habitants, però també va
dirigir la construcció de la primera muralla de
Barcino, tal com explica la inscripció.

112

INSCRIPCIÓ DE DUUMVIR CAI CELI
Cultura romana (final s. I aC),
Gres de Montjuïc,
Montjuïc, Barcelona.
Aquesta inscripció fou descoberta
el 1903 en el vessant sud-oest de la
muntanya de Montjuïc. Probablement
formava part d’un monument
honorífic, potser un arc, aixecat
en aquesta zona, i és el testimoni
més antic de la vida municipal de
Barcino. Cai Celi, fill d’Atisi, en
va ser un dels primers magistrats:
com a duumvir quinquenal fou
ROMA
l’encarregat de fer un dels primers
censos dels habitants de la ciutat;
però va assumir també la direcció de
la construcció de la primera muralla
de Barcino amb les portes i les torres,
tal com ens explica la inscripció.
Aquesta muralla era més un recinte
d’identificació del nucli urbà que no
pas una estructura defensiva com la
posterior muralla del Baix Imperi.
113
ROMA

SALA 14- Una altra peça molt destacada del passat

romà de Barcelona és la deessa del carrer
Paradís. Es tracta d’una escultura femenina
del segle I dC. Feta de marbre blanc, la deessa
vesteix una fina túnica, molt adherida al cos,
que li arriba fins als turmells. Sobre les espat-
lles, al voltant del coll i sota l’aixella esquerra,
li penja un mantell enrotllat al braç. La deessa
duu unes sandàlies que se li subjecten als
peus entre el dit gros i l’índex, i sota la fina
túnica, una altra peça de roba que li cau sobre
les sandàlies. Se la considera l’escultura de
més qualitat recuperada a Barcelona.

Pel que fa a la societat romana, es dividia en

dues grans categories: lliures i esclaus. Ser
lliure, però, no implicava disposar plenament
de la ciutadania romana: segons l’estatus del
territori o de la ciutat, els habitants rebien
diferents consideracions, i no va ser fins al 212
dC, quan Caracal·la va aprovar el seu famós
edicte, que la ciutadania romana es va esten-
dre a tots els habitants de l’Imperi.

No va ser fins al 212 dC, quan la ciutadania romana

es va estendre a tots els habitants de l’Imperi

La societat romana comptava un panteó molt

diversificat. De base grega (els déus romans
més importants eren calcats dels grecs), el
panteó romà es va engrossir a mesura que
els nous territoris s’incorporaven a Roma. Així,
als déus primigenis van afegir-s’hi divinitats i
cultes orientals i de caire mistèric, com el de
Mitra. Des de la seva creació, el cristianisme
es va expandir i va lluitar per la supremacia
religiosa de l’Imperi. Fins que el 380 dC, any
en què l’emperador Teodosi va decretar
l’edicte de Tessalònica, es va convertir en reli-
gió oficial, posant el punt final a un dels cultes
més importants fins aleshores, el culte a
l’emperador, considerat un déu vivent, símbol
del vincle de lleialtat política i religiosa entre
les províncies i l’Imperi.

114
 ROMA

LA DEESSA DEL
CARRER PARADÍS

Cultura romana
(s. I dC),
Marbre blanc del
Pantèlic,
(Àtica, Grècia)
Carrer del Paradís,
Barcelona.

Fou trobada en la cimentació

del núm. 5 del carrer del Paradís,
prop de les restes del temple
d’August. El reaprofitament com a
element constructiu seria l’origen
de la fragmentació i mutilació
que presenta. Inicialment,
però, hauria format part d’un
conjunt escultòric més ampli
dedicat al culte imperial,
exposat al fòrum de la colònia.

115
ROMA

SALA 14-

A Roma, una part important de les creences

es concentraven al voltant del món dels
morts i dels rituals funeraris. Els difunts
s’enterraven en cementiris fora de les ciutats,
flanquejant les vies i carreteres que hi duien.
Allà es concentraven una gran varietat de
tombes: de les més simples, senzilles fosses
Els difunts excavades a terra, escultures fetes amb
s’enterraven en tegulae, a les més elaborades, com ara els
cementiris fora rics i complexos monuments sepulcrals amb
de les ciutats, inscripcions i escultures i els mausoleus. Amb
flanquejant les l’adveniment del cristianisme, la inhumació —
vies i carreteres que ja des del segle II dC s’havia popularitzat
que hi duien en detriment de la incineració— es va impo-
sar definitivament.

Pertany al segle II dC, el sarcòfag del rapte de

Prosèrpina trobat a Santa Pola, a Alacant. És
una peça de marbre blanc feta a Itàlia, amb
una decoració en relleu del rapte de Prosèr-
pina. Segons el mite, Plutó, déu de l’infern, va
raptar Prosèrpina per casar-s’hi. La mare de
Prosèrpina, Ceres, que no havia consentit el
matrimoni, va abandonar les seves funcions
de deessa de l’agricultura per buscar la filla
segrestada. Aleshores la terra es va tornar
estèril. Per arreglar-ho, Júpiter va resoldre
que Prosèrpina visqués amb la seva mare
nou mesos l’any, durant els quals la terra seria

116
 ROMA

fecunda. A l’hivern, Prosèrpina tornaria a l’in- ▲

fern amb el seu espòs i la terra restaria erma.
El sarcòfag del MAC es va localitzar en una El sarcòfag del rapte
de Prosèrpina,
necròpolis de Portus Illicitanus, Santa Pola, i
cultura romana,
va traslladar-se a Barcelona, cap a finals del (final s. II dC),
segle XVIII, com a adquisició d’un col·leccio- Santa Pola, Alacant
nista privat.
.
I és que una part rellevant de les peces
romanes del Museu prové originàriament de
col·leccions privades de principis del segle XX.
La resta provenen de les excavacions fetes a
Empúries la primera meitat del XX i d’institu-
cions museístiques anteriors que van fondre
les seves col·leccions amb el MAC quan va
crear-se, l’any 1935. L’antic Museu Provincial
d’Antiguitats (1879-1935) i el Museu d’Art i
d’Arqueologia de l’Ajuntament de Barcelo-
na (1915-1935) van aportar-hi inscripcions,
escultures i peces arquitectòniques trobades,
fonamentalment, a la Barcelona dels segles
XVIII i XIX.

Entre les peces romanes del MAC, hem de

destacar tres mosaics excepcionals. El mosaic
dels peixos, del segle I aC, el de les Tres Grà-
cies, de finals del segle III i inicis del IV dC i,
per acabar, el mosaic romà més important del
MAC: el mosaic del Circ.

117
ROMA

SALA 14 .
PECES DESTACADES .

LÀPIDA COMMEMORATIVA

Marbre blanc de Luni-Carrara (ca. 125 dC),

Barcelona i Sant Cugat.

Aquesta làpida és el document fundacional
d’unes termes públiques cedides a la
seva ciutat per Luci Minici Natal pare, i pel
seu fill, senadors i originaris de Barcino.
Foren els personatges més il·lustres de la
Barcelona romana de què es té constància:
el primer ocupà càrrecs de gran rellevància
durant els regnats dels emperadors Trajà i
Adrià; i el seu fill també, en època d’Adrià i
d’Antoní Pius. A més, Luci Minici Natal fill, és
famós per haver guanyat, com a propietari,
la cursa de quadrigues dels Jocs Olímpics
de l’any 129 dC.
La generositat d’ambdós personatges
vers la ciutat quedà ben palesa
amb la donació d’aquestes termes
públiques, amb un porxo associat i les
corresponents conduccions d’aigua.

118

DAMA FLÀVIA
Cultura romana (darrer quart del s. I dC),
bronze,
Empúries.
La dama Flàvia es va trobar a Empúries
el 1892. És una escultura de bronze
descoberta, probablement, a la Domus
1 de l’Empúries romana. Un cop
descoberta, va passar a la col·lecció
del comte de Güell, que la va donar
al Museu d’Art i d’Arqueologia. Es
tracta d’un cap fet amb la tècnica
ROMA
de la cera perduda. Representa
una dama romana amb un pentinat
de “niu de vespa”, que va posar de
moda Júlia Flàvia, la filla del segon
emperador de la dinastia Flàvia, Titus.
El pentinat, doncs, ens serveix per
determinar l’època a què pertany:
el darrer quart del segle I dC.
119
ROMA
SALA 14 .
PECES DESTACADES .
MOSAIC DELS PEIXOS
Cultura romana (s. I aC),
Opus vermiculatum de marbre de diferents colors,
Empúries.
Malgrat hauria estat l’emblema d’un
mosaic de gran qualitat, disposat en una
estança d’una casa romana important, va
ser trobat fent les funcions de tapadora
d’una cisterna en les excavacions de
la Neàpolis, el 1912. Això ens indica
que ja havia estat trencat d’antic i
perdut el seu emplaçament original.
El mosaic, que segueix els esquemes
estilístics de les produccions
hel·lenístiques més destacades, és
una clara mostra de la tècnica de
120
l’opus vermiculatum: la composició
es feia amb pedres molt petites,
que d’aquesta manera permetien
dibuixar més fàcilment objectes
que requerien més precisió. Mostra
una escena amb peixos marins: són
fàcils de reconèixer una donzella,
un serrà, un mero i un congre.
Damunt d’una roca que sobresurt
s’hi distingeix un petit blauet, amb
una gamba al bec, amenaçat per un
bou de mar, mentre que en un costat
s’albiren les antenes d’una llagosta.
 ROMA

MOSAIC DE LES TRES GRÀCIES

Cultura romana (final s. III – inici s. IV dC),

Opus tessellatum de marbre de diferents colors i pasta vítria,
Convent de l’Ensenyança (carrer de Cervantes), Barcelona.

És una composició policroma, decorada es representen com tres joves nues.

amb motius geomètrics. L’emblema Se’ls retia culte com a dispensadores de
està emmarcat per una sanefa d’onades tot el que fa agradable la vida humana.
encrespades que representa el tema Sense elles no hi havia alegria ni bellesa.
de les tres Gràcies. Es va descobrir Sempre, doncs, que un grup d’homes es
durant unes obres fetes al solar de reunia per celebrar alguna festivitat, se
l’antic Convent de l’Ensenyança, cap les invocava i se’ls oferia la primera copa.
a finals del segle XIX, prop de l’antic
Palau Comtal Menor, on també es va
localitzar el famós mosaic del Circ. Les
Gràcies o Càrites —Aglaia, Eufròsine i
Talia— eren filles de Júpiter i formaven
part del seguici de Venus. Habitualment

121
ROMA

SALA 18 .
PECES DESTACADES .

Mosaic del circ,

Cultura romana, (primera meitat del s. IV dC),
Opus tessellatum de marbre de diferents colors,
Antic Palau Comtal Menor, Barcelona.

122
ROMA

123
ROMA
SALA 18 .
PECES DESTACADES .
MOSAIC DEL CIRC
Cultura romana,
(primera meitat del s. IV dC),
Opus tessellatum de marbre de diferents colors,
Antic Palau Comtal Menor, Barcelona.
Descobert el 1860 a l’antic Palau
Comtal Menor de Barcelona poc abans
o durant el seu enderrocament, hauria
format part del paviment d’una luxosa
casa de l’antiga Barcino. Representa
una cursa de quadrigues, que
teòricament hauria tingut lloc al Circ
Màxim de Roma. A la part superior, s’hi
por veure l’spina o mur situat al centre
de l’arena on s’hi disposaven un seguit
d’elements ornamentals (a banda del
marcador de les voltes), i la meta. A la
inferior, hi té lloc la cursa. Hi participen
quatre equips, els blancs, els blaus, els
124
verds i els vermells, que s’organitzaven
en faccions, amb seguidors exaltats
i radicals que traslladaven la seva
rivalitat fins i tot més enllà de les
competicions del circ. Cada auriga
i grup de cavalls presenten una
inscripció amb els noms respectius (i
les marques de propietat a les gropes),
per la qual cosa podem suposar que
l’escena representava una cursa real,
segurament prou famosa com per
haver merescut ser recordada. El
vencedor és el cavall Eridà, de la facció
verda, aclamat per un personatge.

EL PRÍAP D’HOSTAFRANCS
Cultura romana (s. II-III dC),
Pedra sorrenca de Montjuïc,
Barcelona.
Príap era un déu grec menor, que va
ser incorporat al panteó romà durant
l’època hel·lenística. Era una divinitat
relacionada amb la fecunditat, que
formava part del seguici de Dionís/
Bacus, i sempre se’l representava amb el
seu atribut més característic, un fal•lus
immens; a més, també era el déu al
qual s’invocava per garantir la fertilitat
dels camps, del bestiar, l’abundància
de la pesca, i també la frondositat
dels jardins. En aquesta escultura en
concret, el déu Príap s’arremanga els
vestits per deixar-nos veure un enorme
membre viril erecte. Amb les faldes
ROMA
de la túnica recull tot de flors i fruites,
que ens recorden el seu caràcter de
divinitat fecundadora i també dels
jardins. Per les seves grans dimensions
(més de 2m d’alçada), i pel seu acabat
llis a la part del darrere, segurament
l’escultura hauria anat adossada a un
monument o templet d’un jardí.
Va ser trobada el juliol del 1848 en un
solar d’Hostafrancs, prop de la Creu
Coberta, on s’hi feien unes obres. Molt
probablement en aquests terrenys
hi hauria hagut en època romana
una vil·la suburbana senyorial.
125
SALES 15-17VIDRES
COL·LECCIÓ

La fragilitat
en el temps.
El vidre a
l’antiguitat

126
COL·LECCIÓ VIDRES

127
COL·LECCIÓ VIDRES

SALA 15- El vidre és un dels primers materials de síntesi

elaborats per l’home, i és el protagonista d’una
de les col·leccions més remarcables del Museu,
única a Catalunya. Collarets i penjolls, gerres i
bols, comptagotes i ungüentaris... L’exposició
està formada per vidres trobats a les excava-
cions d’Empúries, Puig des Molins i Mallorca,
així com per compres i donacions i cessions de
particulars. En els tres àmbits en què s’articula, el
visitant apreciarà una cuidada selecció de vidre
antic que recorre diversos períodes històrics.

Hem d’entendre el descobriment del vidre

com a culminació d’una sèrie de processos
Fa més de que van permetre d’obtenir una massa líquida,
4.000 anys quasi pastosa, la plasticitat de la qual permetia
que el vidre treballar-la en calent, donant-li tota mena de
s’ha utilitzat formes. El vidre és inodor, no altera el gust, és
per cobrir les reutilitzable i fàcilment reciclable. Aquestes
necessitats més qualitats han fet que, del seu descobriment
diverses ençà, fa més de 4.000 anys, s’hagi utilitzat per
cobrir les necessitats més diverses.

Els components bàsics del vidre antic eren

tres: els elements formadors —el sílice, que
trobem a la sorra en forma de quars—, els
elements fundents —el sodi i el potassi,
essencialment— i els elements estabilitzadors
—l’òxid de calci i el de magnesi. La barreja
d’aquests elements amb d’altres de secundaris
feien que cada producte tingués unes carac-
terístiques pròpies, una duresa, una plasticitat
i un color propis. A l’antiguitat, l’elaboració
primària del vidre i del vidre en brut, fet a par-
tir de matèries primeres, i que podia incloure
la fase de coloració, es concentrava en uns
pocs nuclis del Pròxim Orient i Egipte. La fase
secundària, o de transformació, tenia lloc
als mateixos indrets i també a Occident, on
s’exportava des de tallers primaris en forma de
lingots i blocs.

Durant la segona meitat del tercer mil·lenni

aC, la producció de vidre a la regió de Meso-
potàmia es limitava a petites manufactures,
i no va ser fins a finals del segle XVI aC que

128
 COL·LECCIÓ VIDRES

Mesopotàmia i Egipe van fabricar els primers

vasos amb la tècnica del modelat sobre un
nucli. A partir del segle VII aC, a Mesopotà-
mia, Síria i Palestina es va desenvolupar una
producció de vasos de gran abast. I el segle
següent, artesans provinents del Pròxim Orient
es van establir a l’illa de Rodes i van difondre
els seus productes per tot el Mediterrani. La
tradició es va mantenir en època hel·lenística, i
altres tècniques del tractament del vidre, com
el tallat, el modelat sobre un motlle, el vidre
mosaic o el vidre daurat, van adquirir molta
importància.

Les peces més destacades d’aquestes èpo-

ques ens arriben, com dèiem, del Mediterrani
oriental. Destaquem, en primer lloc, un ala-
bastre d’entre els segles VI i IV aC, una mostra
de vidre modelat sobre nucli amb decoració
aplicada. La tècnica en qüestió consistia a fer
un nucli de sorra i argila que, fixat a una tija
metàl·lica, es modelava segons la forma de
l’objecte que es volia produir. Després, aquest
nucli es cobria amb fils de vidre calent, es
rodava sobre una superfície llisa i es posava

ALABASTRE

Vidre modelat sobre nucli.

Decoració aplicada.
Final s. VI-inici s. IV aC.
Originari del Mediterrani oriental,
possiblement de Rodes.

La tècnica de modelat sobre un nucli consistia

a fer un nucli de sorra i argila, que, fixat a una
tija metàl·lica, es modelava segons la forma de
l’objecte que es volia produir. Després aquest nucli
es cobria amb fils de vidre calent, es rodava sobre
una superfície llisa i es posava al forn. Per decorar-lo
s’aplicaven fils de vidre de diferents colors als quals
se’ls donava forma amb pintes o punxons. Finalment
s’afegien les nanses, el peu i la boca segons el model
previst i, una vegada fred, es retirava el nucli i la tija.

129
SALA 16- al forn. Per decorar-lo, s’aplicaven fils de vidre
de diferents colors, als quals es donava forma
amb pintes i punxons. Finalment, s’afegien
les nanses, el peu i la boca segons el model
previst. Una vegada freds, el nucli i la tija es re-
tiraven. Amb aquesta mateixa tècnica, es van
elaborar tot un repertori de petits contenidors
inspirats en les formes de la ceràmica grega:
àmfores, amforiscs, aríbals, alabastres, enò-
coes, hídries, ungüentaris, entre altres formes
menys freqüents. Els petits vasos s’utilitzaven
per guardar-hi ungüents i olis perfumats,
substàncies delicades que necessitaven un
contenidor estanc, inodor i opac. Aquestes
formes van perdurar fins a començaments del
segle I dC, quan la tècnica del vidre bufat va
suplantar-les.

Per a les denes de collaret, s’utilitzava la tèc-

nica del vidre estirat i modelat sobre una tija.
La tècnica consistia a enrotllar fil de vidre al
▲
voltant d’una tija metàl·lica. D’aquesta manera,
se li donava la forma desitjada i es posava al
Collaret, forn. Posteriorment, es procedia a adornar-la
Vidre modelat sobre amb decoració aplicada, gravada o impresa.
vareta. Decoració
aplicada, s. VI-II aC.
En acabat, es tornava al forn per fixar-la i, un
Originari del Mediter- cop freda, es treia la dena de la tija i la peça
rani oriental. quedava amb un forat transversal que perme-
Mallorca. tia enfilar-la.

ULL D’HORUS

Faiança. Emmotllat,
s. IV aC. Originari del
Mediterrani oriental. Empúries.

El penjoll en forma d’ull d’Horus material es caracteritza pel seus verds i

és una peça de faiança, una pasta
de sílice esmaltada que, a altes
temperatures, adquiria propietats
similars a les del vidre. Les tècniques
de fabricació d’objectes de faiança
eren l’emmotllament en matrius
senzilles o dobles i el modelat. El
els seus blaus lluents. La faiança es feia
servir per fabricar petits contenidors,
amulets, escarabeus, denes de collar
i altres elements decoratius, i era
molt valorada per egipcis, fenicis
i grecs, que la van comercialitzar
per tota la conca mediterrània.

130
 COL·LECCIÓ VIDRES

Finalment, com a tècnica prèvia al vidre bufat,

hem d’esmentar el modelat sobre motllo
convex, que consistia a fabricar un disc de vidre
pla al damunt del qual es col·locava un motllo
hemiesfèric que es posava al forn. D’aquesta
manera, el disc prenia la forma de la matriu i es
podien elaborar bols hemiesfèrics monocroms,
bols de costelles, bols de vidre mosaic. Aquests
últims, tenien una preparació prèvia: primer
es feien uns fils de vidre de diferents colors, es
componien els models que es volien fabricar
i es posaven al forn. Un cop soldats, la barra
resultant es tallava en rodones transversals i
es disposaven en forma de disc. A l’últim, en-
ganxat per la calor del forn, el disc es col·locava
damunt del motllo hemiesfèric.

La tècnica del vidre fos sobre un motllo convex

va ser la utilitzada per fabricar dos dels bols
amb què compta el Museu: un bol mosaic,
possiblement itàlic, elaborat entre finals del se- D’esquerra a
gle I aC i principis de l’I dC, i un bol de costelles dreta: Bol de
de la mateixa època originari de Siriopalestina. costelles, final
s. I aC-s. I dC.
Bols de costelles que no eren sinó discos de
vidre on es marcaven les costelles de forma
Bol, primer
radial mitjançant la pressió d’un element rígid. meitat del s. I dC.
El disc es col·locava sobre un motllo convex i
es posava al forn, de manera que l’acció de la Bol mosaic, final
calor li donés la forma característica. s. I aC-inici s. I dC.
▲

131
COL·LECCIÓ VIDRES

SALA 17- Al s. I aC, la romanització va permetre obrir el

comerç dels vidres de Sidó i Alexandria a tot el
món romà. Aquesta indústria, però, no s’hauria
pogut difondre si a mitjan s. I aC, a l’àrea sirio-
palestina, no s’hagués desenvolupat la tècnica
del bufat. Aquest nou procediment permetia
produir, amb més rapidesa i varietat de formes,
peces més grosses, abaratint el preu del vidre i
posant-lo a l’abast de totes les classes socials.
Àmfora,
vidre bufat en un motlle El Museu compta amb un gran nombre de
doble,
peces fetes amb la tècnica del bufat: entre
s. I-II dC. Originària del
Mediterrani oriental d’altres, els bols del Mediterrani oriental i
occidental dels segles I i II dC; una gerra amb
Bol, taques de colors; una àmfora amb nanses
vidre bufat a l’aire, aplicades i decoració acanalada, de cercles
s. I-II dC. Originari del concèntrics i motius geomètrics; una balsa-
Mediterrani oriental mera feta amb la tècnica del bufat a motlle
o nord d’Itàlia. (posterior al bufat a l’aire); un vas oriental del
segle III dC amb fils aplicats en relleu; una
Vas,
ampolla siriana d’entre els segles III i IV dC
vidre bufat a l’aire. Fils
aplicats en relleu, amb decoració gravada; un comptagotes de
s. III dC. Originari del la mateixa època, i un ungüentari palestí, dels
Mediterrani oriental. segles IV-V dC, amb decoració de fils aplicats.
▲

132
COL·LECCIÓ VIDRES

Gerra,
Vidre bufat a l’aire amb
taques de colors integrades,
s. I dC. Originària de
Síria o nord d’Itàlia.

Balsamera,
Vidre bufat a l’aire.
Decoració de fils aplicats,
s. IV-V dC. Originària del
Mediterrani oriental.

Comptagotes,
vidre bufat a l’aire.
Decoració pinçada,
final s. III-IV dC. Originari
del Mediterrani oriental.
▲

133
COL·LECCIÓ VIDRES

SALA 17- La fabricació de vidres no es va interrompre

ni tan sols en l’època de la divisió de l’Imperi i
de les invasions bàrbares. Però la fi de la unitat
i la uniformitat que el món romà havia acon-
seguit a les províncies va suposar, en certa
manera, l’estancament de les produccions
vítriques a l’Europa occidental. Les varietats
tipològiques es van reduir i regionalitzar, i va
baixar la qualitat de les vaixelles d’ús comú,
destinades a un mercat poc exigent on el que
importava era la funcionalitat per sobre de
l’estètica.

A l’Europa oriental, l’Imperi bizantí va conti-

nuar la producció de vidre seguint els models
i les tècniques utilitzats fins al moment a l’Im-
peri romà d’occident. Les riques fabricacions
de vidre sirianes i la important producció
l’Imperi bizantí de vidre preislàmic, a Pèrsia i Mesopotàmia,
va continuar la es van mantenir al Pròxim orient fins al s.
producció de VII, quan l’eclosió del món musulmà alterà
vidre seguint dràsticament aquesta indústria. El vidre islà-
els models i mic —la Balsamera siriopalestina del MAC, en
les tècniques forma d’ocell, n’és un bon exemple— era un
utilitzats fins negoci pròsper. Però decisions polítiques dels
al moment a segles XIV-XV van restringir les exportacions
l’Imperi romà d’articles de luxe d’Orient cap a Occident. El
d’occident buit deixat per les produccions islàmiques
l’ocuparia ben aviat el vidre venecià.
▲

Balsamera en
forma d’ocell.
Vidre bufat a l’aire.
Decoració de fils aplicats,
s. VII-IX dC. Originària
de Síria o Palestina.

134

UNGÜENTARI DOBLE
AMB PRODUCTE
Vidre bufat a l’aire.
Decoració de fils aplicats,
s. IV-V dC.
Originari de Palestina.
Els ungüentaris més comuns,
piriformes o cilíndrics, imitaven
les formes de ceràmica i metall
més antigues. Molt característics
d’aquest moment, i amb una àmplia
cronologia, són els ungüentaris de
dos o més recipients que servien
per contenir khol i altres productes
cosmètics. A l’interior d’alguns d’ells
s’han trobat restes del producte
que contenien i també algun
fragment de les varetes de bronze
o vidre que es feien servir per
extreure’n el contingut i aplicar-lo.
COL·LECCIÓ VIDRES
BALSAMERA
Vidre bufat en un motlle doble.
Decoració de dues cares oposades,
s. I-III dC.
Originària de siriopalestina.
La tècnica del bufat a motlle,
apareguda poc després de la invenció
del vidre bufat a l’aire, s’usava per fer
peces poligonals en un motlle obert
o bé vasos plàstics amb decoració
en relleu segons el model escollit.
El procés consistia a bufar una certa
porció de vidre fos dins d’un motlle,
després es polia, s’acabava la boca i
s’aplicaven altres elements externs.
Algunes formes necessitaven motlles
múltiples de diverses valves, de les
quals les juntes sovint quedaven
marcades en els vasos. El bufat a motlle
garantia la regularitat de les formes.
135
VISIGOTS

SALA 19-

Visigots
136
VISIGOTS

137
VISIGOTS

SALA 19- Les estructures polítiques i socials de l’Imperi

romà van començar a debilitar-se a mitjan
segle III dC L’activitat econòmica va passar a
les grans villae rurals, esdevingudes centres
de poder, i el cristianisme es va imposar com
a culte oficial, si bé al principi no era sinó un
culte marginal, seguit pels esclaus i les classes
humils; Roma va perseguir el cristianisme per
considerar-lo contrari als seus interessos, per
no acceptar la religió tradicional ni el culte
a l’Emperador. Donades les circumstàncies,
el cristianisme es va desenvolupar clandes-
tinament i progressivament fins a estendre’s
per tot l’Imperi. Fins que, l’any 313 dC, l’Edicte
de Milà va permetre la llibertat religiosa i va
admetre el cristianisme. El seu reconeixement
definitiu va arribar el 380, amb Teodosi. Al se-
gle III, dC, època del Baix Imperi, la llarga crisi
d’inestabilitat política i anarquia militar van
provocar la pèrdua de poder de l’emperador
i la feblesa de les fronteres. Es va produir una
gran regressió econòmica, augments dels
preus i els impostos, i la inestabilitat social
consegüent es va estendre. Les ciutats van
començar a deshabitar-se, i al camp, la terra
va concentrar-se en mans de pocs, i l’Imperi
desmembrat va cedir a les invasions.

Els visigots o gots de l’oest són la branca dels

Els visigots o pobles germànics que va creuar els Pirineus
gots de l’oest al segle V dC. Aquests pobles procedents de
són la branca l’àrea del Danubi arribaren a la Península per a
dels pobles instal·lar-s’hi de manera definitiva a partir de la
germànics caiguda del regne de Tolosa el 507, tot fundant
que va creuar el Regne de Toledo (569-719 dC) La monarquia
els Pirineus al representà l’autèntic element unificador territo-
segle V dC rial, tendint a la unitat jurídica i ideològica de la
societat amb la creació i manteniment d’un es-
tat centralitzat. Amb la conversió al catolicisme,
i sobretot a partir del III Concili de Toledo l’any
589 es produí l’apoteosi de la figura del rei que
esdevingué l’ungit de Déu tot produint-se una
autèntica comunió Església-Estat. A les grans
necròpolis de la Meseta castellana, que és l’àrea
que rebé les primeres migracions, és on millor
s’aprecia el canvi que representaren els costums

138
 VISIGOTS

Mosaic del segle IV procedent de Torrox (Málaga) de

forma triangular, formava part d’una composició de
quatre peces de manera que entre totes formaven
un quadrat. De totes les peces aparegudes l’any
1911, aquest és l’únic fragment que es conserva.
Dins de la composició existeixen dos coloms que
simbolitzen la resurrecció en l’art paleocristià.
▲

Xxxxxxxxx
Parella de grans
xx xx fíbules trilaminars de plata
xxxxxx
procedents
xxxx de
xx xxx
la província de Segovia. Darrer
xxx
quart
x xx
delxxsegle
xxx xxV- primer quart del segle VI.

139
VISIGOTS

SALA 19- funeraris dels nouvinguts. Es generalitzà l’ano-

menada “inhumació vestida” dels cadàvers amb
tot tipus d’accessoris i ornaments personals.

La societat visigoda té com a principals

activitats econòmiques l’agricultura i la rama-
deria. En l’agricultura, els visigots segueixen
les tècniques i formes d’explotació del Baix
Imperi, i mantenen el blat, l’olivera i la vinya
com a conreus més importants. La indústria
gairebé no la desenvolupen, però sí l’artesania,
sobretot la metal·lúrgia del bronze, seguint les
tècniques romanes. En el treball del bronze,
adopten influències estilístiques orientals,
tècniques sobretot bizantines, especialment
al segle VII, i limiten la producció a peces
ornamentals i de luxe. Pel que fa a l’habitat-
ge, en època visigoda les villae van perdre el
caràcter luxós i van accentuar-ne el defensiu.
Conjunt d’ornaments La població va repartir-se entre ciutats, grans
litúrgics, dos gerrets de propietats i aldees o vici i els castrum o caste-
bronze de procedència llum amb funcions militars.
desconeguda decorats
per bandes incises a
burí i una patena de La tradició mediterrània oriental, bizantina o
bronze procedent copta deixa petja en el mobiliari litúrgic de
d’Onda (Castelló). l’Església hispanovisigoda, que va elaborar
▲

140
 VISIGOTS

vasos de bronze de cos fusiforme imitant les

formes que arribaven pel comerç. Els tallers
van adaptar-les al gust del moment amb frisos
ornamentals, vegetals, inscripcions o anagra-
mes bizantins, i van fabricar patenes i pàteres
de tradició romana, amb mànecs amb caps
d’animal i amb inscripcions a l’interior. El MAC
disposa d’un petit contingent d’ornaments litúr-
gics adquirits entre 1941 i 1982. Són només tres
objectes, però d’una gran qualitat: dos gerrets
de bronze de procedència desconeguda i una
patena de bronze procedent d’Onda Castelló.
Les tres peces haurien estat relacionades, se-
gons alguns autors, amb el ritual del baptisme.

Un altra característica dels visigots és la

importància que atorguen a les joies i al
vestit. Els complements més comuns eren
les sivelles i plaques de cinturó. Els agradaven Conjunt funerari
els vidres i les pedres precioses, que són les procedent de les
peces més antigues; també els collarets, els excavacions de la
braçalets i els anells. Quan adopten els gustos necròpoli Tardo-
romana de Can Flit
de Bizanci, els visigots abandonen els vidres (Eivissa). Format
de colors i comencen a fabricar plaques de- per un collaret una
corades amb estilitzacions florals, excepcio- sivella de cinturó i
nalment amb escenes. dues arracades.
▲

141
VISIGOTS

SALA 19- Entre els objectes d’ús personal del Museu,

destaquen, sens dubte, les sivelles. Són fruit
de les adquisicions ocasionals de la Junta
de Museus de Barcelona, adquisicions que
pretenien engruixir el patrimoni del Museo
Provinicial de Antigüedades, instal·lat a la
Capella de Santa Àgata de Barcelona. Les
sivelles tenen una morfologia similar. Tot
i que la procedència dels objectes ens és
desconeguda, sabem que pertanyen a una
tipologia ben definida, amb grans reblons
decoratius, present a Italia. Altres peces inte-
ressants són la de Bet Guvrin, a Palestina, de
filiació bizantina datable de mitjan segle VII, i
les dues procedents d’Itàlica, Santiponce.

Però la col·lecció visigoda del MAC no as-

soleix proporcions importants fins al gener
de 1935, quan la Junta de Museus comença
a fer les gestions per l’ingrés d’un impor-
tant lot propietat de l’industrial i mecenes
Damià Mateu: gairebé quatre-cents vuitanta
objectes procedents de Castiltierra (Segovia)
i Torredonjimeno (Jaén).

Al jaciment de Castiltierra, a Segovia, que va

Després de la patir un important saqueig quan va ser des-
Guerra Civil, cobert, als anys 20 del segle passat, obrint
el Museu va una carretera, van descobrir-se centenars de
adquirir més de tombes, i els seus aixovars van arribar ràpi-
cent objectes dament al mercat d’antiguitats. L’anàlisi dels
de sepultures objectes que pertanyen a aquesta adquisició
de necròpolis ens presenten una necròpolis molt antiga i
de la Meseta de llarga durada, ja que els objectes abracen
castellana des de la darreria del segle V i la primera
meitat del VI, caracteritzats per grans sivelles
d’esmalts cloisonné —del gust colorista dels
nouvinguts— fins als aixovars de les darreries
del segle VII, d’evidents influències bizan-
tines, formats per sivelles liriformes. Amb
posterioritat a aquesta data, ja després de
la Guerra Civil, el Museu va adquirir més de
cent objectes també procedents d’aixovars
de sepultures de necròpolis de la Meseta
castellana, amb una morfologia molt similar
al lot de la col·lecció Mateu.

142
 VISIGOTS

▲
Fermall de cinturó de
bronze de placa rígida
procedent del monestir
de Sant Cugat del Vallès.
Presenta una decoració
figurativa realitzada amb
burí molt fi que representa
dos cavalls afrontats a un
arbre de vida. Segle VII.

▲
Parella de fermalls
de cinturó de bronze
procedents d’Itàlica
(Santiponce, Sevilla) el
que es troba situat més a
la dreta està decorat amb
una esfinx molt estilitzada.
Es tracta d’una peça
d’origen bizantí. Segle VII.

▲
Fermall de cinturó de bronze bizantí procedent
de Bet Guvrin (Palestina) . Mitjan segle VII.
▲

Placa de fermall de cinturó de bronze amb

esmalt cloisonée format per vidres de colors
procedeix de la província de Segovia. Darrer
quart segle VI- primer quart segle VII.

143
VISIGOTS

SALA 19- El tercer bloc d’objectes personals que con-

serva el MAC procedeixen de les excavacions
practicades per l’Institut d’Estudis Catalans.
Es tracta d’un petit lot d’objectes exhumats a
Catalunya i a Eivissa: cinc sivelles exhumades
a Empúries, dues sivelles més descobertes al
monestir de Sant Cugat del Vallès (especial-
ment singulars), una a Pineda, una altra a Sant
Julià de Ramis, i un petit lot procedent d’Ei-
A les vissa. Efectivament, una sivella reflecteix les
col·leccions influències i el comerç ultra pirinenc, i la po-
d’aquest dem catalogar com de clara filiació a la regió
període, el d’Aquitània, amb una cronologia que ens situa
Museu conserva entre el 560 i el 620/30. La segona peça, da-
diversos table del segle VII, té una preciosa decoració
elements burinada que representa dos cavalls afrontats
arquitectònics davant d’un arbre de vida, una temàtica ben
present a la iconografia paleocristiana.

Per finalitzar les col·leccions d’aquest període, el

Museu conserva diversos elements arquitectò-
nics, els més destacables dels quals proce-
deixen de les excavacions del Monestir de Sant
Cugat del Vallès: uns fragments d’ara d’altar i un
capitell ben conservat.

L’element més remarcable és el capitell bizantí

provinent de Constantinoble. De grans dimen-
sions, amb forma troncocònica i arestes arrodo-
nides, presenta una base en forma de motllura, i
té una decoració d’òvuls amb creus inscrites que
alternen fulles trilobades. Tota la superfície està
decorada amb tres cornucòpies superposades
d’on surten unes branques de fulles d’acant rea-
litzades amb un trepant de bona faiçó
i profunditat. El cimaci presenta una
filera de plantes trilobades adornades
amb una perla.

Capitell de marbre procedent del Monestir

de Sant Cugat del Vallès, a principis del segle
XX aquest capitell es conservava a la Sagristia
de l’església. Té una decoració composta amb
quatre fulles d’angle sobre les que descansen unes
volutes sorgides de l’àbac. Darreries del segle VI.

144
 VISIGOTS

Capitell procedent de l’església de Sant

Polyeuktos de Constantinoble destruïda
durant l’ocupació llatina de la ciutat al
segle XIII. Segurament arribà a Catalunya
en aquesta mateixa centúria. Es conservà
a l’església de sant Miquel fins el seu
enderrocament el 1868. A partir d’aquell
moment es traslladà a l’església de la
Mercè on es feu servir de pica baptismal.
▲

145
vISIgOTS

SALA 19 .
PECES DESTACADES .

TRESOR DE
TORREDONJIMENO

El tresor de Torredonjimeno és
un dels pocs que conservem
de l’època visigoda. Està format
per dues corones votives
ofertes pels reis visigots i
els nobles a Justa i Rufina,
santes màrtirs de Sevilla. L’any
1926, es va trobar fortuïtament
embolcallat amb teixit i guix a
la finca Majanos de Marañón
de Torredonjimeno, a Jaén.
Segurament va mantenir-se
ocult durant la invasió islàmica
per protegir-lo del saqueig
berber i, tot i que ens ha
arribat molt fragmentat, a les
inscripcions podem llegir el
nom de Justa (IUSTE) i Rufina
(RUFINE), santes màrtirs de
Sevilla. A més de les corones,
aquest tresor eclesial està
format per una creu d’altar (de
la qual només ens n’ha arribat
la lletra Alfa) i de diverses creus
amb inscripcions de plata
sobredaurada i d’or. Podem
situar-lo a mitjan segle VII.
▲

Creus d’or amb caboixons de pedres

semi-precioses i vidres de colors.

146

▲
Reconstrucció ideal de la corona
votiva realitzada a base dels fragments
que es conserven: lletres d’or amb
esmalt cloisonné (avui desaparegut),
cadenes en forma de fulla, cadenes
per a la suspensió de la creu central,
penjolls i altres elements. Aquesta
corona anava suspesa damunt l’altar
i constituïa una ofrena a les màrtirs
vISIgOTS
Justa i Rufina . Tenia un caràcter
d’invocació a la seva intercessió o a la
seva protecció. Les restes de les dues
corones i les creus procedents d’aquest
tresor son ofrenes de persones d’alt
nivell econòmic i vinculades a les
classes dirigents, sense distinció entre
personatges d’origen got o hispano-
romà, inclòs el mateix monarca.
147
Serveis

148
Museu
d’Arqueologia
de Catalunya

Planifica la teva visita

Explica’ns què és el que més t’interessa per
tal de preparar-te una visita personalitzada.
Revisa la web del museu o dóna’t d’alta en el
nostre Butlletí d’activitats per a conèixer en
detall les nostres propostes.

Els nostres horaris

De dimarts a dissabte de 9.30h a 19h; Diu-
menges i festius de 10 a 14.30h; Dies de
tancament: tots els dilluns no festius, 25, 26
de desembre i l’1 de gener.

Venda d’entrades
A les taquilles del museu fins a mitja hora
abans del tancament de les sales. Es pot pa-
gar en efectiu o mitjançant targeta de crèdit.
Consulteu els preus a http://www.mac.cat/
Seus/Barcelona/Informacio-per-a-la-visita.

Jornades de portes obertes

(entrada gratuïta)
12 de febrer - Santa Eulàlia;
23 d’abril - Sant Jordi;
18 de maig - Dia Internacional dels museus;
11 de setembre - Diada Nacional de Catalunya;
24 de setembre Mare de Déu de la Mercè

149
 Com arribar-hi
Transport públic: Metro: L1 (Espanya) i L3
(Espanya i Poble Sec).
Autobusos: 55 (Pg. de l’Exposició- Santa
Madrona); 121 (Franca Xica) i Línia Parc de
Montjuïc (Passeig de Santa Madrona); Fins a
plaça Espanya: 9, 13, 27, 30, 37, 50, 57, 65, 109,
157 i 165; Bus turístic: Ruta Vermella (anella
Olímpica – MNAC).
Bicing: 34 (Pg. De l’Exposició / c. Blasco de
Garay) i 236 (c. de la Franca Xica, 42).

Transport privat: Pàrquing Franca Xica.

A peu: des de l’Avinguda Paral·lel pujar pel

carrer Lleida fins al Passeig de Santa Madrona.

Contacta’ns
Telèfon: 93 4232149.
Correu electrònic informació general:
infomac@gencat.cat.
Correu electrònic concertació de visites:
macvisites.acdpc@gencat.cat

Canals d’informació
Si vols rebre informació actualitzada i
periòdica del museu et proposem diverses
opcions:

Butlletí mensual i d’activitats periòdiques.

Dóna’t d’alta a: infomac@gencat.cat

www.mac.cat
Facebook.com/macarqueologia
Twitter.com/@macarqueologia
Instagram.com/macarqueologia

MAC Barcelona
Passeig de Santa Madrona, 39-41
Parc de Montjuïc. 08038 Barcelona

150
Serveis

Biblioteca
La biblioteca del MAC és un servei de suport
a la recerca, la documentació, l’educació i el
programa d’exposicions de la nostra institució. Mi-
tjançant aquest servei s’organitzen, es processen i
es posen a l’abast dels usuaris interns i externs tot
el fons bibliogràfic i documental del MAC.

Horaris:
Dilluns tancat tot l’any.
D’octubre a maig: de dimarts a dissabte
de 10:30h a 18h;
De juny a setembre: de dimarts a dissabte
de 10:30h a 17h.
La biblioteca romandrà tancada per Setmana
Santa, agost i festes de Nadal.

Més informació: Tel. 93 423 21 49

bibliotecamac.cultura@gencat.cat

Laboratori de Conservació i Restauració

Els laboratoris del Museu d’Arqueologia de
Catalunya tenen la missió de millorar l’estat de
conservació del patrimoni arqueològic i frenar
la seva degradació.

Alhora, aquestes intervencions permeten una

millor comprensió i percepció d´aquest patrimoni,
tant pel visitant com per l’investigador especialista.

Més informació: 93 423 21 49

infomac@gencat.cat

151
 Lloguer d’espais
El MAC disposa de diferents espais aptes per
a la celebració d’esdeveniments: recepcions,
congressos, seminaris, presentacions... en un
entorn excepcional i envoltats de les millors
peces del patrimoni arqueològic català.

Més informació: 93 423 21 49

macvisites.acdpc@gencat.cat

Reproduccions fotogràfiques
Pots fer fotografies i vídeos del museu, només
per a ús privat, sempre que no sigui amb
flash, amb trípode (o pal de selfie), ni dificulti
la visita d’altres persones.

El MAC ofereix el servei de reproducció

d’imatges de les seves col·leccions, tant per a
estudi i investigació com per a publicacions.

Més informació: 92 423 21 49

infomac@gencat.cat

Serveis Educatius
L’oferta didàctica del MAC, formada per visites
didàctiques i tallers, ofereix activitats vincu-
lades amb les importants col·leccions del
museu, a través d’ una metodologia basada
en l’experimentació, en les que l’alumnat reviu
el passat en primera persona. El MAC posa
a disposició dels docents materials didàctics
tant per preparar l’activitat al Museu com per
treballar a l’aula, així com un servei d’atenció i
orientació personalitzats.

Reserva anticipada de visites per a grups:

De dilluns a divendres de 9 a 15h.

Més informació: Telèfon: 93 423 21 49

macvisites.acdpc@gencat.cat

152
RECURSOS

Mapa

planta superior

14 Roma

Biblioteca

planta baixa

entrada

1-7 Prehistòria

8-12 Fenicis/Grecs 18 Roma

13 Ibers 19 Visigots

15-17 Vidres Exposicions temporals

153
GUIA del Museu d’Arqueologia
de Catalunya(MAC-Barcelona) Guia
dels
delexperts
Museudel

de Catalunya
PREHISTÒRIA-

MAC
d’Arqueologia

(MAC-Barcelona)
IBERS-
de Catalunya
FENICIS I GRECS .
(MAC-Barcelona)

Museu d’Arqueologia
ROMA-

COL·LECCIÓ VIDRES-

VISIGOTS-
PREHISTORIA- ROMA-

de Catalunya
– «X xxxxx x xxxxxxxxxx – «X xxxxx x xxxxxxxxxx
xxxxxxxx x x x xxx xxx x xxxxxxxx x x x xxx xxx x
xxxxxxxxxx» xxxxxxxxxx»

IBERS- http://www.mac.cat COL·LECCIÓ VIDRES-

deld’Arqueologia
– «X xxxxx x xxxxxxxxxx – «X xxxxx x xxxxxxxxxx
xxxxxxxx x x x xxx xxx x xxxxxxxx x x x xxx xxx x
xxxxxxxxxx» xxxxxxxxxx»
https://www.instagram.com/macarqueologia/

MAC
FENICIS I GRECS . VISIGOTS-
– «X xxxxx x xxxxxxxxxx – «X xxxxx x xxxxxxxxxx
facebook.com/macarqueologia
xxxxxxxx x x x xxx xxx x xxxxxxxx x x x xxx xxx x del Museu
xxxxxxxxxx» xxxxxxxxxx»
experts

twitter.com/@macarqueologia
Guia
Guia dels

ISBN 978-84-393-9418-1

9 788439 394181

Museu d’Arqueologia de Catalunya