art i patrimoni

a Tortosa

Joan-Hilari Muñoz i Sebastià

art i patrimoni
a Tortosa

1
Fotos cobertes.

Portada: detall d'un tapís de la sèrie de les Edats de l'Home.

Originalment formava part del tresor de la catedral de Tortosa.
Actualment es conserva als magatzems del Metropolitan Museum of
Art de Nova York.

Contraportada: mosaic de les sandàlies (Museu de Tortosa)

Edició: .

® Del text: Joan-Hilari Muñoz.

® De les fotografies: Totes les fotografies, amb excepció dels casos
assenyalats, són obra de Joan-Hilari Muñoz.

Impressió: Gràfica Dertosense

D.L.: T 44-2016

2
PRESENTACIÓ --------------------------------------------------------------------------------- 5

EL JASPI DE TORTOSA: UNA HISTÒRIA BIMIL·LENÀRIA --------------------------------- 7

ÈPOCA ANTIGA------------------------------------------------------------------------------ 27
EL PLA DE LES SITGES ---------------------------------------------------------------------- 29
LES COLUMNES DE GRANIT DEL CASTELL DE LA SUDA ---------------------------------- 37
LA VIA AUGUSTA I EL MIL·LIARI DE VINALLOP ------------------------------------------41
EL MOSAIC DE LES SANDÀLIES DE LA VIL·LA DE BARRUGAT ----------------------------45
PILASTRA VISIGÒTICA ------------------------------------------------------------------------53

ÈPOCA MEDIEVAL -------------------------------------------------------------------------- 57

LA CAPELLA DEL PALAU DEL BISBE ------------------------------------------------------- 59
ESCUT DE PEDRA GÒTIC MUNICIPAL ------------------------------------------------------ 73
LA TORRE DEL PRIOR ---------------------------------------------------------------------- 77
LA CREU DE BÍTEM ------------------------------------------------------------------------ 83

ÈPOCA MODERNA --------------------------------------------------------------------------- 87

ELS TAPISSOS DE LES EDATS DE L'HOME: DE TORTOSA A NOVA YORK --------------- 89
LA CASA DE LA DIPUTACIÓ DEL GENERAL --------------------------------------------- 111
LA PORTALADA DE L'ESGLÉSIA DE SANT DOMÈNEC ---------------------------------- 117
LES PECES DE MARBRE DEL CONVENT DE LA PURÍSSIMA ----------------------------- 129
ELS RETAULES DE GUIX DE L'ESGLÉSIA DE JESÚS ---------------------------------------- 135

COORDENADES -------------------------------------------------------------------------- 146

3
4
 PRESENTACIÓ

El municipi de Tortosa conserva una herència

patrimonial i artística de primera magnitud. El
problema més destacat que presenta aquest llegat és la
falta de consciència entre els propis habitants de la
ciutat de la seva importància. Una de les principals
causes d’aquesta situació és la manca de publicacions de
caire divulgatiu sobre aquest ric patrimoni.
Fa gairebé un any trèiem a la llum un volum de
característiques similars al present, centrant-lo en
divulgar alguns elements artístics de la catedral de
Tortosa.1 Amb el mateix objectiu ara publiquem aquest
volum que recull un total de quinze exemples artístics i
patrimonials de Tortosa des de l’edat antiga fins al segle
XVIII. Encara que la seva tipologia sigui diversa, tots ells
comparteixen una mateixa situació: es tracta d’actius
patrimonials sovint poc coneguts, valorats o clarament
ignorats, a causa de la manca de publicacions de caire
divulgatiu i assequibles als lectors actuals per al seu
coneixement. El llistat d’aquests elements patrimonials
i artístics van des d’un recull de dades al voltant de
l'explotació del jaspi de Tortosa al llarg dels segles, fins
a retaules barrocs de guix.
En alguns casos es tracta d'estudis inèdits, com
ara les columnes de granit de la Suda, la creu de Bítem,
la Casa de la Diputació del General, o les peces
artístiques de l'església de la Puríssima. En d'altres
casos, però, es tracta de revisions de treballs ja publicats
1
Josep ALANYÀ i Joan-Hilari MUÑOZ. Art a la catedral de Tortosa.
Tortosa, 2015.
5
anteriorment, bé en forma de fitxes en un setmanari
local (el pilar visigòtic i l'escut municipal de pedra); en
publicacions foranes, com les dedicades al mosaic de les
sandàlies, la capella del Palau del Bisbe, els tapissos de
Nova York o la portalada de sant Domènec, i finalment
formaven part de llibres de temàtica més general, com
les fitxes del jaspi, el Pla de les Sitges, el mil·liari de
Vinallop i els retaules de guix de Jesús.
Esperem que amb aquesta aportació bibliogràfica
tots els elements patrimonials presentats en aquest
llibre siguin a partir d'ara més coneguts i valorats, tant
per als propis habitants de Tortosa, com per als cada
vegada més nombrosos visitants.

L'autor
Tortosa, hivern de 2016

6
Jaspi de Tortosa

7
8
 EL JASPI DE TORTOSA
UNA HISTÒRIA BIMIL·LENÀRIA

Característiques físiques i llocs d’extracció

El jaspi de Tortosa o broccatello di Spagna, no és
en realitat un veritable jaspi, sinó una pedra calcària
sedimentària del Cretàcic amb un alt contingut en
fòssils d'origen marí. La seva singularitat, l’extremada
duresa a l’hora de treballar-la, els colors bigarrats
variats que presenta (fruit de la presència d’òxids de
ferro) i els magnífics resultats que s’obtenen al polir-la
de forma adequada, l’han fet un material petri decoratiu
molt valorat al llarg dels temps, des d'època romana fins
pràcticament l'actualitat.
El seu principal nucli d'extracció es troba als
voltants del barranc de la Llet, a la banda sud de la
ciutat de Tortosa, on existeixen diverses pedreres on s'hi
va extreure jaspi des de l'època romana fins mitjans del
segle passat. Hi destaca per la seva espectacularitat la
coneguda com dels Valencians, on hi ha testimonis
d'extracció possiblement des d'època romana. Més enllà
d'aquest nucli principal, tenim documentats punts
menors ubicats tant a la vora del turonet on s'ubica la
capella medieval de la Mare de Déu de la Petja, com a
zones situades a la banda nord del nucli urbà de
Tortosa, com el barranc de les Bruixes.

9
Pedrera de brocatello, coneguda com dels Valencians
Pedestal d’època romana realitzat a sobre de jaspi (catedral de Tortosa)
El jaspi en època romana i medieval
Fins ara el lloc més antic on s’ha documentat el
seu ús és a la ciutat romana de Segòbriga (actual
província de Conca), on en un paviment d'una estança
del fòrum obrada durant l'època d'August (finals s. IaC.-
començaments s. IdC.) es van emprar plaques de
brocatello de Tortosa.
La seva presència es important, tant a la mateixa
ciutat de Dertosa on s'hi van obrar làpides, plaques
decoratives de paviment o columnes (com la que hi ha
als jardins del Castell de la Suda). Un altre punt on
aquest material decoratiu fou emprat amb profusió fou
l'entorn de la ciutat de Tàrraco, ja que es present a
paviments de mosaic de la mateixa ciutat o a les vil·les
més importants del seu territori com Els Antigons de
Reus, Els Munts d'Altafulla (amb una interessant placa
de separació de les latrines, decorada amb un dofí) o la
Llosa de Cambrils, on s'hi va emprar en el paviment del
triclinium i fins i tot s'hi va imitar en la pintura mural
d'aquella estança.
El jaspi de Tortosa també es fa present a Barcino,
algunes vil·les del Maresme, la ciutat de Saragossa (al
paviment del teatre romà, per exemple), arribant fins a
la Rioja i Àlava. Per la banda sud arriba a Saguntum,
Cartago-Nova i encara més al sud al teatre romà
d'Itàlica, prop de Sevilla. Fins ara el lloc peninsular més
allunyat de la nostra ciutat on ha aparegut jaspi d'època
romana és una columna reaprofitada a l'església
mossàrab de san Miguel de la Escalada, a la vora de la
ciutat de Lleó.
A més a més sembla ser que fou l’únic material
lapidi de la Península Ibèrica que fou exportat amb
12
certa intensitat fora d’aquesta amb destí a d’altres punts
de la part occidental de l’Imperi Romà S’hi ha identificat
elements obrats amb aquest material a diversos llocs de
la Península Itàlica (Roma, Ravenna...), el sud de
França (Arles) i el nord d’Àfrica (Hipona i Utica), tant de
forma primària o bé emprat com a material reutilitzat
en èpoques posteriors. Aquest darrer és el cas, per
exemple, de les petites columnes, possiblement
provinents de ciutat portuària d' Òstia Antica (on hi
diversos llocs on el jaspi hi es present), i que foren
emprades a les trones medievals del Baptisteri i de la
Catedral de Pisa.
Durant l’època medieval cristiana aquest
material continuà explotant-se, però només a nivell local
o regional més proper (un dels elements més antics és la
tomba monolítica de l'any 1206 de Pere de Taià, situada
als murs de l’antiga sala capitular, al claustre de la
catedral de Tortosa). També sabem que el jaspi es va
emprar a les obres de construcció del palau reial del
castell de la Suda, obrat durant la segona meitat del
segle XIV.

El brocatello en època moderna

El segle XVI suposarà un canvi radical i important
pel que fa a la seva valoració com a material decoratiu
de prestigi, ja que el seu aspecte similar als teixits de
seda amb brodats d’or (llavors en plena moda en els
vestits) el varen fer molt famós a Itàlia. Serà en aquest
territori i per aquesta similitud amb aquesta mena de
teixits luxosos on li donaran la seva denominació
internacional: «brocatello di Spagna» i també allí es
convertirà en un preuat material apte per ser emprat
13
per a diferents usos decoratius: plaques per a
paviments, motllures, piques beneiteres d'esglésies,
columnes, peces de taules de marbre, etc....
De fet, a moltes regions d’Itàlia, sobretot a la
ciutat de Roma i al regne de Nàpols i Sicília (llavors sota
control de la Monarquia Hispànica, fet que facilitava la
seva exportació a aquelles terres), el seu ús serà molt
estès, emprant-se sobretot en edificacions religioses, com
ara la Capella Paulina de la Basílica de Santa Maria la
Major, a Roma, la barana de la capella de la Pietat de
Miquel Àngel o les escales que baixen a la cripta a sota
del baldaquí, ambdues a la basílica de sant Pere del
Vaticà. A la capella de san Genaro a la Catedral de
Nàpols, patró de la ciutat i on el jaspi de Tortosa està
profusament emprat, tant al paviment com a les parets
de la capella (amb moltes columnes monolítiques
obrades amb aquest material).
Un altre lloc famós d'Itàlia on el jaspi tortosí fou
emprat amb profusió fou l'abadia benedictina de
Montecassino i és curiós d'anotar que al quedar aquest
lloc molt afectat pels bombardejos aliats fets en el
transcurs de la II Guerra Mundial, el govern americà va
fer explotar de nou i a gran escala una de les pedreres de
jaspi (la coneguda com la dels Valencians) per emprar-lo
en la reconstrucció fidel de l'abadia.
A Catalunya també s'emprarà molt i, per
exemple, amb aquest material es faran les columnes del
Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat a
Barcelona, obrades per l'escultor d'origen castellà Gil de
Medina durant la dècada dels quaranta del segle XVI; la
base del reracor de la Catedral de Barcelona, treballat
pel mestre tortosí Gaspar Bruel; el pedestal que
14
sustentava la reixa de l'església del monestir de Santa
Maria de Montserrat o la base del retaule major i la
capella del Santíssim de l'església parroquial de sant
Joan Baptista de Valls, aquests darrers elements
sortosament encara conservats. També s'emprarà aquest
material en la capella del Santíssim de la catedral de
Tarragona, obrada al segle XVI o en el sagrari de darrera
l'altar major de la mateixa catedral, construït a finals
del segle següent.
A la Península Ibèrica tenim documentat el seu
ús en infinitat de llocs, destacant-ne només alguns dels
més importants: la Seu i la Basílica del Pilar de
Saragossa, la catedral de València, la base del retaule
major del Monestir d'Uclés, el Monestir de las Descalzas
Reales a Madrid, el Panteó dels Reis al Escorial
(possiblement el lloc més conegut per tothom), la capella
del Sagrari de la catedral de Toledo, la catedral de
Cadis, el retaule major de la catedral de Zamora...
Més enllà de la Península i d'Itàlia, s'ha
documentat jaspi a diversos llocs de França: el Palau del
Louvre, al de Versalles o a les catedrals de Narbona i
Arles, entre d'altres.
El prestigi que va assolir aquest material durant
el primer terç del segle XVII farà que petits fragments de
jaspi, convenientment treballats i polits, fossin emprats
com a obsequis luxosos destinats a personalitats de fora
Tortosa, les quals amb la seva actuació havien afavorit
negocis d'habitants o d'institucions d'aquesta ciutat.

15
Part superior del separador de les letrines de la vil·la romana dels Munts
(MNAT)
Columneta en jaspi d’època romana, reaproitada a la catedral de Pisa
 A més gran escala sabem que l'any 1634 el
municipi de Tortosa va decidir regalar al rei Felip IV i
amb destí al Palau del Buen Retiro de Madrid, llavors
en construcció, d'un conjunt de setze bufets (un tipus de
taula luxosa realitzada en pedra i que anava recolzada a
una paret) obrats amb jaspi, que foren situats a l'àmbit
denominat Salón de Reinos, lloc principal de
representació d'aquell palau, ja que en aquella estança
hi havia diversos retrats reials fet per Velázquez i
quadres de batalles, com la famosa Rendició de Breda,
del mateix pintor. L'èxit de les peces trameses a Felip IV
va motivar que poc després el mateix rei demanés al
municipi la tramesa d'unes piques per a les fonts dels
jardins de l'esmentat palau madrileny, llavors en
construcció.

Sistemes i tècniques d'explotació

Tot i que no tenim gaires notícies pel que fa al seu
sistema d’explotació, ni als possibles canvis al llarg del
temps, podem suposar que en un principi es devia
extreure de pedreres ubicades a terrenys públics o
privats, majoritàriament situats a diversos llocs propers
al barranc de la Llet (on se situen els jaciments coneguts
més importants), encara que també s’han documentat
punts d’explotació a finals del segle XVI en d’altres llocs
una mica allunyats d’aquest barranc, com ara els
voltants de l’ermita de la Mare de Déu de la Petja, per
exemple.
El període cronològic situat entre els darrers anys
del segle XVI i el primer quart del segle següent, la
nissaga dels pedrapiquers i arquitectes Bruel, sembla
ser que dominaran àmpliament l’explotació, talla i
18
comercialització d’aquest preuat material. De fet, sabem
que dos membres d’aquesta família, els germans
Baltasar i Gaspar, varen adquirir l’any 1598 una finca a
una partida del terme de Tortosa denominada
significativament com dels Còdols o de les Mines de
Jaspis. Aquest fet ens sembla indicar que a partir
d'aquell moment ambdós germans disposaran d'una
pedrera pròpia per extreure aquest preuat material que
empraran en diversos encàrrecs que a partir d'aquell
mateix moment tindran, com ara la capella del Sagrari
de la catedral de Toledo, el Panteó dels Reis del monestir
del Escorial, la tomba del bisbe Lluís de Tena o la
portalada del convent de sant Blai de Tortosa, llavors
situat al barri de Ferreries i actualment desapareguda,
a l'igual que la tomba de Tena.
A partir de mitjans segle XVII, la construcció de la
Capella de la Mare de Déu de la Cinta, les obres de la
qual s'iniciaren el 1662, degueren suposar un canvi en el
règim de propietat de la pedrera més important de jaspi,
coneguda a partir de llavors amb el significatiu nom de
«Pedrera de la Cinta», ja que d'aquest lloc sortiren les
grans quantitats de brocatello emprat a l'esmentada
capella, on s'hi pot observar clarament la gran i
homogènia qualitat que presenta el jaspi d'aquell lloc.
La necessitat per part del capítol de canonges de
disposar abundantment i regularment d'aquest preuat
material farà que almenys aquesta pedrera sigui
controlada per ells, de tal manera que quan hi hagi algú
interessat en aconseguir jaspi d'aquell lloc els hi tindrà
que demanar permís, tal com passarà amb Pirlet,
mestre major de les obres de la capella major de la
Basílica del Pilar de Saragossa, lloc on també s'emprarà

19
de forma generosa el jaspi, emulant el material amb el
qual està fet la columna romana a sobre de la qual
segons la tradició hi va aparèixer la Verge Maria i va
donar nom a aquesta famosa advocació mariana.
Pel que fa a les descripcions antigues de les
característiques i de les tècniques per explotar el jaspi hi
coneixem molt poques dades concretes, encara que
disposem d'alguns testimonis molt interessants. En
primer lloc, el donzell i escriptor Cristòfol Despuig
afirmava en els seus Col·loquis, escrits pels volts de
l'any 1557, que era un material molt abundant i de
qualitat, però també assenyalava que no era apte per la
construcció d'edificis perquè costava molt treballar-lo,
dada que clarament ens perfila el seu ús preferent des
de l'època romana: material decoratiu, més que
constructiu per les seves pròpies característiques
físiques, a excepció d'algunes columnes d'època romana,
com les que es conserven als jardins del Parador de
Turisme o a l'Exposició permanent d'art sacre de la
catedral de Tortosa, o d'època moderna com les que
formen part de les galeries del Pati dels Tarongers al
Palau de la Generalitat a Barcelona o les de la façana de
la catedral de Tortosa.
Una mica més tard, l'escriptor Pere Gil establia,
possiblement per primer cop l'origen de la denominació
amb la qual serà coneguda a Itàlia, el lloc on serà més
apreciat: brocatello, «perquè té aygues, ondas y llavors a
modo de brocatello», es a dir, com un teixit de brocat de
base roginosa i fils daurats a sobre.
Però possiblement la millor descripció de les
tècniques d'extracció i poliment d'aquest material
vigents al segle XVII les doni el naturalista anglès
20
Francis Willughby l'any 1664, la qual, malgrat la seva
extensió, transcrivim íntegrament a causa del seu
interès descriptiu: «...anàrem a la mina de jaspi a unes
dues milles de la ciutat [de Tortosa], amb un dels
capatassos. Hi vàrem veure gruixuts pilars tallats y
treballats per a una església de Palerm. Ens van dir que
totes les vetes de [...] jaspi, anaven d'est a oest. Que ells
serraven aquestes pedres per tal de fer taules y altres
peces, només amb aigua i arena. Que quan la pedra no
era prou vermella hi feien petites perforacions i hi
tiraven a dins fragments de color vermell [...] El jaspi
l'extreuen amb cisells i martell, com la pedra de les
nostres pedreres. Després el poleixen amb esmeril, és a
dir, la pols que s'usa per brunyir les armadures; i per tal
d'acabar-lo, de manera que un s'hi pugui emmirallar,
fan servir la pols de cendra del millor estany...».

La fiscalitat del brocatello

Finalment, també hem de comentar les
condicions fiscals que tenia el jaspi per part del municipi
de Tortosa a principis del segle XVII (l'època daurada de
la seva explotació durant l'època moderna) i que
coneixem gràcies a les tabes d'arrendament de la
imposició denominada de «quinquilleria y sedes». Segons
la taba de l'any 1602 es diferenciava l'explotació feta per
ciutadans de Tortosa dels que no ho eren, ja que per als
primers s'establia que «..qualsevol pedrapiquer y obrer
de pedra de jaspi que estarà y habitarà en la present
ciutat de Tortosa y termes generals y lochs de la
contribució de aquella y així gozarà de privilegi de
ciutadà y no altri, pugua y li sia permès arrancar
qualsevols pedres de jaspi, així en los comuns de la dita
21
e present ciutat, com en heretats de amos particulars de
aquelles....», sense cap mena d'impediment legal, però
se'ls obligava a pagar un impost fixat per la cort secular
de Tortosa.
També s'establia que aquests ciutadans «..puguen
liberament treure dites pedres de jaspis y passar
aquelles per qualsevols heretats sens que paguen ban,
sinó sola la tala...» i en aquest impost no s'havia
d'incloure cap mena de pagament o premi per als
propietaris afectats per l'explotació, encara que
s'obligava als «..obrers y pedrapiquers si hi faran clots,
los haien de reblir e igualar a ses costes y despeses...».
Ben diferent era la situació dels pedrapiquers
forans, ja que per salvaguardar els interessos dels obrers
locals se'ls prohibia taxativament que poguessin
explotar el jaspi sense permís exprés del govern
municipal de Tortosa, ja que si eren descoberts fent-ho,
se'ls podia imposar una multa de 10 lliures de moneda
barcelonesa cada cop que ho fessin.
La taba també establia que tant els pedrapiquers
locals com els forans «...que voldran traure de dita ciutat
y lurs tèrmens qualsevols pedres de jaspis obrades o per
obrar, sien tengudes y obligades manifestar y pagar dit
dret com dalt és dit al col·lector (...) de dita imposició,
ans que dit jaspi carreguen o carregar o embarcar
fassen, sots pena de deu liures per quiscuna vegada que
serà contrafet...», establint també la impossibilitat de
exonerar a qualsevol d'aquest impost d'exportació.

22
Bibliografia
AA.DD. Marbles and stones of Hispania. Exhibition catalogue.
Tarragona, 2009.
Enric ARAGONÈS. «Cop d'ull a la mineria catalana del segle XVII: el
viatge de Francis Villughby (1664)». Notícies de Natura, 12. Barcelona
2007.
Joan-Hilari MUÑOZ. «Sobre la indústria del jaspi de Tortosa durant els
segles XVI i XVII», Estudis Històrics i Documents dels arxius de
protocols XXIII. Barcelona 2005, 193-209.
Joan-Hilari MUÑOZ. «La base del retaule major i la capella del
Santíssim de la parròquia de Sant Joan Baptista de Valls: dues obres
amb jaspi de Tortosa», Quaderns de Vilaniu, 54. Valls 2008, 39-57.
Joan-Hilari MUÑOZ. «Un preuat material petri: el jaspi de
Tortosa».Història de les Terres de l'Ebre. Vol. V. Art i Cultura. Tortosa
2010, 185-186.
Joan-Hilari MUÑOZ. «Una activitat econòmica d’exportació en alça: el
jaspi de Tortosa». Història de les Terres de l'Ebre. Vol. III. Història
Moderna. Tortosa 2011, 180-185.
Joan-Hilari MUÑOZ. i Joan YEGUAS «La compra de brocatello en España
para la capilla napolitana del tesoro de san Gennaro», Napoli
Nobilissima, vol. LXIX (2013), fasc. 3-4, 123-136-
Joan-Hilari MUÑOZ. i Salvador-J. ROVIRA, s. (1997) «La indústria del
jaspi de Tortosa a l’edat moderna (segles XVI-XVII)», Nous Col.loquis
I. Tortosa 1997, 33-55.

23
 Pilastra romana de brocatello,
reaproitada a la portalada de sant Tròim d’Arles
Capella del Santíssim de la catedral de Tarragona
Capella de san Genaro, a la catedral de Nàpols
Època antiga

27
28
 EL PLA DE LES SITGES

El jaciment arqueològic del Pla de les Sitges,

ubicat prop del nucli rural de Vinallop, es troba situat a
sobre del límit d'una terrassa quaternària constituïda
per conglomerats calcaris que delimita la vall de l'Ebre
pel seu costat dret. L'alçada d'aquest altiplà,
aproximadament entre 30 i 40 metres per sobre del
nivell del mar, determina el camp visual de l'indret, que
abasta un gran espai que va aproximadament des del
Castell de la Suda fins l'extrem més meridional de la
serra del Boix-Coll Redó. A banda i banda del turó a
mitjans del segle passat s'hi feren troballes
d'enterraments neolítics, els materials dels quals estan
repartits entre el Museu de Tortosa, el de les Terres de
l'Ebre i el de Castelló.
L'esplanada on se situa aquest Pla rep aquest
nom des de fa molt de temps a causa de l'existència de
nombrosos dipòsits excavats a la roca calcària
(originàriament se n'hi veien més de dos-cents) que
s'observen només accedir a l'altiplà. Aquestes sitges
presenten unes mesures aproximades que generalment
tenen de diàmetre de la boca, entre 35 i 60 cm; de
diàmetre màxim interior, entre 1,50 i 2 metres, i de
profunditat, entre 1,50 i 1,90 metres. De les mateixes,
molt poques han estat excavades, i els materials que han
proporcionat (ibèrics, romans i medievals, molt
barrejats), ens ofereixen dades poc fiables per la manca
d'estratigrafies segures, causades per la manca de
criteris científics a l'hora de ser excavades.

29
 Pel que fa a la funcionalitat original de les sitges,
no tenim cap dada que ens permeti assegurar amb
rotunditat quin tipus de producte s'emmagatzemaria en
aquests dipòsits, malgrat que s'ha conjecturat sobre la
possibilitat que fossin per emmagatzemar gel a l'època
taifal andalusina. La presència de ceràmiques ibèriques
i romanes sobre l'altiplà o a l'interior de les sitges ens fa
suposar que aquestes funcionarien ja en aquelles etapes
històriques com a dipòsits d'uns productes possiblement
de tipus agrari (possiblement cereals), que podrien ser
elaborats al mateix territori que s'estén als voltants del
jaciment, format per terres aptes per al conreu, o que
podrien transportar-se des d'altres llocs propers.
A més del Pla de les Sitges se n'han trobat
dipòsits similars en altres llocs de Vinallop: algunes
d'elles, conegudes des de feia temps, foren destruïdes els
anys seixanta quan es va obrir la nova costa de la
carretera de Santa Bàrbara i Jesús Massip afirma que
també se’n varen trobar quan a principis de la dècada
dels setanta del segle passat es va construir el xalet de
la família Fabra. Una mica més lluny també se n’han
localitzat al Castell de la Suda de Tortosa, al Polígon del
Baix Ebre, al Mas Despax de Camp-redó, al Castell
d’Amposta i al Mas de Giné, prop de la Carroba, entre
altres llocs.
La primera referència escrita coneguda, fins el
moment, sobre l'existència de sitges en aquella zona
data del segle XII i fa referència a la transcripció llatina
d'un topònim d'origen àrab: Fazalfurin i segons el parer
dels estudiosos aquest topònim derivaria de l'àrab fas
al-hury, que vol dir camp del graner, i aquesta definició

30
s'escau perfectament amb l'emplaçament i
característiques del Pla de les Sitges.
Més endavant, l'any 1589, tenim documentada la
forma catalana del topònim en el “Llibre del Pastoret”,
un recull dels lligallos de la part baixa del riu Ebre, i
que es conserva de forma fragmentària a l’Arxiu
Comarcal del Baix Ebre, on trobem la següent
descripció: «...Lo magnífich senyor mossèn Joan Miquel,
ciutadà, altre dels lligallers en lo corrent any del lligallo
de la ciutat de Tortosa, essent personalment constituït
en un Pla dit lo Citgar damunt la torre de mossèn
Miquel Xies, quondam, mercader de la dita ciutat de
Tortosa, que està a la part damunt del camí real qui va
de Tortosa a València, passat lo pont gran de pedra
picada dit del Alcànter o de Caborrech, terme de dita
ciutat de Tortosa...». El barranc del Caborrec és ni més
ni menys que l’actual barranc de Sant Antoni i el Pont
de l’Alcànter era un pont de pedra (possiblement
d'origen romà) que travessava aquest barranc i servia de
suport al camí reial que unia les ciutats de Tortosa i
València.
L’existència de sitges en aquell pla era coneguda
d'antic, tal com acabem de veure, però la primera
persona que tractà el tema de forma més o menys
científica fou l’arquitecte Joan Abril. Aquest estudiós va
participar en una monumental Geografia General de
Catalunya, dirigida per Francesc Carreras Candi a
principis del segle XX i, en el capítol dedicat a la
descripció del partit judicial i ciutat de Tortosa, inclou el
següent text:

31
 «...Aygues avall de Tortosa y prop la
desembocadura del barranch de Sant Antoni al Ebre, hi
ha una lloma coneguda pèl ‘Pla de les Citges’; nom que-l
pren de més de duescentes citges y coves que en ella se
troban enclavades. Lo esmentat pla en la època romana
estava encara rodejat per les aygues del riu barrejades
ab les de la mar (...) y sols restava unida per terra per
un pas de 6 metres d’amplada (....) Aquest isolament
està favorescut per lo de l’alçada de més de quaranta
metres sobre lo riu y lo barranch que pèls seus costats
tallats casi a plom per sos peus passa (...) Des de dit pla
se domina casi tota la vallada del riu des de més amunt
de Tortosa fins més avall d’Amposta (...) En les poques
rebusques que s’han fet, totes elles de una manera molt
lleugera, s’han trobat diferents troços de terriça d’època
romànica (sic) y de toba volcànica d’Olot, negrusca y de
la de Molar, usada pels romans per a moldre lo blat,
particularment per a·ls molins moguts a mà
unipersonals. La forma interior de les citges és
indefinida o variada en lo poch que·s veu, donchs quasi
totes estan rublertes o tapades per lloses y malesa. Les
boques són irregulars y mal tallades...» A part d’aquesta
descripció el text inclou un croquis dibuixat pel mateix
Abril (segons ell mateix el 1886) i que mostra de forma
més o menys aproximada la situació de les diferents
sitges escampades pel pla en aquella època.
Malauradament molts dels materials recollits per aquest
investigador al pla i que formaren part dels fons
fundacionals del Museu de Tortosa, foren destruïts
durant el seu trasllat des del Col·legi de la Mercè a
l'església de sant Domènec.
D'època romana s'han localitzat diversos
materials ceràmics, com ara uns possibles amforiscos
32
(una mena d'obridors de taps d'àmfores) i, sobretot, un
conjunt de quatre enterraments d'època tardana,
possiblement relacionats amb un establiment rural
ubicat al mateix pla o a les seves zones properes.
D'època islàmica hi ha diverses troballes de
materials ceràmics, malauradament recollits sense
context estratigràfic, entre les quals hi destaquen
diversos exemplars de llànties de bec per il·luminar.
D'època medieval cristiana s'hi va excavar l'any 2000 les
restes d'un mas ubicat a la banda est del jaciment, prop
de les tombes tardoromanes.

Bibliografia
Joan ABRIL. Un capítol de la meva actuació a Tortosa. Tortosa, 1985.
Francesc CARRERAS (director). Geografia General de Catalunya.
Provincia de Tarragona. Barcelon, s/d, 702-705.
Jordi DILOLI. Anàlisi dels models d'ocupació del territori durant la
protohistòria al curs inferior de l'Ebre. Tesi doctoral (Tarragona,
1997), 317-321.
Jesús MASSIP. Un quart de segle del Museu i Arxiu Municipal de
Tortosa. Tortosa, 1987.
Joan-Hilari MUÑOZ. Vinallop. Notes històriques. Tortosa, 2013.
Joan-Hilari MUÑOZ. «Dues peces inèdites del Pla de les Sitges d'època
romana al Museu de Tortosa», Programa oficial de festes de Vinallop,
2015, 8-9.
Manuel SANZ. «El 'Pla de les Citges' no es ibérico», Butlletí
Arqueològic, fasc. 133-140. Tarragona, 1976

33
 Planta-croquis del Pla de les Sitges, dibuixat per Joan Abril a
començaments del segle XX i publicat a la Geograia General de Catalunya
Sitja amb tapa de pedra, excavada l’any 2000
Possible amforisc romà del Pla de les Sitges
(Fotograia del Museu de Tortosa)
 LES COLUMNES ROMANES DE GRANIT DEL
CASTELL DE LA SUDA

Enmig dels jardins de l'actual parador de turisme

de Tortosa es conserven un conjunt de fragments de
fusts de columnes de granit d'època romana. Aquestes
interessants peces arqueològiques, malauradament
descontextualitzades, ja cridaren l’atenció del canonge i
historiador Antoni Cortés el qual redactà a mitjans del
segle XVIII un recull històric sobre els orígens antics de la
ciutat i el seu territori i les va descriure d'aquesta
manera:
«Otras dos columnas grandes de una pieza
permanezen aún en este castillo, la una está todavía en
pie, la otra cayda, las dos son de una misma calidad de
piedra, de la qual no se encuentra cantera en essos
contornos. Havia quatro sobre las quales se sotenía la
bóveda de la real capilla que tenia el palacio de los
señores reyes de Aragón, situada dentro de la
fortificación de dicho castillo, cuyos vestigios se
conservan. Y en el funesto sitio que tuvo esta ciudad en
el siglo passado, fue destruido por los franceses aquel
hermoso edificio. Los pedazos de las otras columnas
están puestos por guarda esquinas de la cabeza del
puente en la fortificación que la cubre. Su calidad es una
especie de jaspe bastardo, color de plomo con unas
manchitas negras muy menudas. Las dichas columnas
que estan enteras, tienen cada una veinte y quatro
palmos de alto y dos y tres quartos de diámetro. Su
orden y arquitectura es toscana, las vasas o piedestral o
zócalo no se hallan, y la que está en pie se sienta a

37
plomo». A partir d'aquesta descripció ens podem fer una
clara idea de l'estat en què es trobaven llavors les
columnes: dues d'elles estaven senceres, però sense basa
ni capitell, desapareguts des d'antic; les mesures del fust
eren 24 pams d'alçada, o sigui molt propera als 4,30
metres; originalment algunes d'elles formaven part de la
capella de sant Joan del castell de la Suda, la qual fou
enderrocada durant els anys 1648-50, en plena guerra
dels Segadors i els altres fragments foren traslladats a
l'altra banda del pont de barques al baluard del cap-
pont.
Pel que fa al material amb el qual estaven fets
aquests fusts de columna, estudis recents ens permeten
afirmar que es tracta de granit de la Tròade, una regió
de l'antiga Àsia Menor, actual Turquia. Possiblement
foren obrats al segle IIdC., i transportats fins a l'antiga
Dertosa amb vaixell, ja que la ciutat era punt d'arribada
de mercaderies de molts llocs de la Mediterrània, tal
com demostren diverses troballes arqueològiques
realitzades els darrers temps. Les columnes segurament
formaren part d'algun edifici públic o religiós ubicat al
turó de la Suda i foren reutilitzats al llarg del temps,
fins la seva situació actual.
Columnes similars han estat trobades a diversos
llocs de la ciutat de Tàrraco, dues de les quals foren
emprades a finals del segle XVI a la façana del Palau de
la Generalitat de Barcelona.

Bibliografia
Antoni CORTÉS. Historia de la ciudad de Tortosa y de la región
Ilergavonia que compreendrá lo que hoy contiene su obispado,
1748. (Manuscrit inèdit de la Real Academia de la Historia).
38
Tambors de granit del Castell de la Suda
Detall d’una de les columnes amb la motllura de la base
 LA VIA AUGUSTA
I EL MIL·LIARI DE VINALLOP

L'any 218 aC. els romans desembarcaren a

Empúries i iniciaren tot seguit un procés imparable de
control del territori costaner català en el marc de la II
Guerra Púnica. Un cop acabada aquesta dominaren
bona part de l'interior de l'actual Catalunya i
ràpidament començaren un procés de construcció de
xarxes viàries terrestres per enllaçar els diferents nuclis
urbans que s'anaven creant. La principal d'aquestes vies
era la que més endavant fou coneguda com a Via
Augusta, la qual venia des de Roma, travessava els
Pirineus i arribava fins a l'actual Cadis.
Al seu pas per les nostres terres aquesta via
terrestre tenia una parada destacada a la ciutat de
Dertosa (l'actual Tortosa) i, un cop passat el riu Ebre, no
sabem si a través d'un pont de pedra o d'un de barques,
la via seguia segurament per sobre la zona no inundable
de l'horta del terme de Roquetes, passava el barranc de
Sant Antoni i arribat a aquest punt, devia vorejar el Pla
de les Sitges, travessava el barranc de Xíes i tot seguit
començava l'ascensió a la plana en direcció sud. Aquesta
antiga via amb tota seguretat seguia el traçat del camí
actualment conegut amb el significatiu nom de Camí
Vell de la Galera, fins que arribava a l'alçada del
barranc de Lledó i entrava dintre de l'actual terme
municipal de Santa Bàrbara. Més endavant passava per
l'actual carrer major de la Galera, seguia en direcció sud

41
fins que arribava a Sant Joan del Pas, on travessava el
riu de la Sénia per entrar dintre del País Valencià.
A més del propi traçat tenim una interessant
romanalla del pas de la Via Augusta pel terme de
Vinallop: es tracta d'una columna mil·liar (que indicava
les milles des d'un punt concret), trobada colgada segons
testimoni de l'arqueòleg Francesc Esteve Gàlvez en el
marge esquerre de l'esmentat camí, prop del barranc de
Lledó, però dintre del terme de Tortosa. Fou posada
dreta a uns 150 metres més al nord del lloc de la
troballa.
Es tracta d'una peça toscament tallada en els
mateixos estrats del conglomerat calcari de la zona i fou
repicada per donar-li forma de mil·liari (no sabem si va
rebre alguna mena de pintura o aplic d'un material
perible per indiciar les milles, ja actualment que no
mostra cap mena d'inscripció visible). Amida 62
centímetres de diàmetre, 1,70 metres d'alçada i té un
dau quadrangular soterrat que deu mesurar una
seixantena de centímetres, segons testimoni de F.
Esteve. La part superior està una mica escantellada i
mostra un forat per a posar una creu, desapareguda en
caure el mil·liari a terra. Tot i que no té cap inscripció
estem davant d'un interessant testimoni material del
pas dels romans per les nostres terres

Bibliografia
Francesc ESTEVE. La Via romana de Dertosa a Saguntum. Castelló,
2003.
Joan-Hilari MUÑOZ. Vinallop. Notes històriques. Tortosa, 2013.

42
Tram de la Via Augusta al Camí Vell de la Galera
Mil·liari romà de Vinallop
 EL MOSAIC DE LES SANDÀLIES DE LA
VIL·LA DE BARRUGAT

Aquest interessant fragment de mosaic romà que

forma part de l'exposició permanent del Museu de
Tortosa, fou trobat a la vil·la romana de Barrugat,
situada al nord del nucli urbà de Bítem. Aquest
jaciment, situat prop del riu Ebre, aigües amunt de
l'antiga Dertosa, fou localitzat el mes de novembre de
l'any 1910 en el transcurs de les obres de construcció del
Canal de l'esquerra de l'Ebre. Malgrat l'espectacularitat
de les restes localitzades, les obres del canal avançaren i
foren destruïdes.
Va caldre esperar gairebé tres quarts de segle per
tornar a excavar en aquell jaciment. Aprofitant el projecte
de revestiment del canal es va realitzar una campanya
d'excavacions durant la primavera de l'any 1984. Els seus
resultats, malgrat el poc temps esmerçat i la limitada
extensió intervinguda, van permetre documentar diverses
restes de la vil·la i datar la presència humana a aquest
establiment rural des de començaments de l'època imperial,
fins almenys els segles VI o VII, encara que l'etapa de major
esplendor sembla correspondre a l'època constantiniana (és
a dir, començaments del segle IV dC.), moment en el qual
han estat datats els seus mosaics.
El fragment de mosaic és de petites dimensions,
ja que només mesura 37 x 27 cm. Fins a la seva
restauració al CCRBM es presentava amb un marc de
fusta i a sobre d'un llit de ciment, realitzats en una data
indeterminada, segurament per tal de donar una

45
mínima estabilitat a la peça, que presenta les vores molt
irregulars, resultat d'un procés d'extracció gens acurat.
Els elements representats al mosaic són dues
sandàlies. La del peu dret, està pràcticament integra,
mentre que la de l'esquerra presenta importants
pèrdues que afecten a més de la meitat de la sandàlia.
La vora i les dues tires per lligar els peus estan
realitzades amb tessel·les negres, que destaquen sobre
el fons blanc general; l'interior de les sandàlies està fet
amb tessel·les de color groguenc, que a nosaltres ens
sembla jaspi de Tortosa o brocatello. A la part inferior i
superior de les sandàlies es veuen dues línies de
tessel·les negres, que segurament les emmarcarien en el
llindar de l'obertura de l'estança termal on originalment
estaven situades. Les tessel·les són de grans
dimensions, fet que dóna com a resultat un treball no
gaire acurat. La cronologia proposada per al mosaic del
qual sembla formar part és la primera meitat del segle
IV dC.

El mosaic en el context arquitectònic de la vil·la

Joan Abril esmenta el fet que un cop destruïdes
les estances termals de la vil·la algunes persones varen
poder recollir uns quants fragments d'un mosaic que
foren lliurades al Museu de Tortosa i que l'arquitecte el
dibuixà acuradament abans de ser destruït. Aquest
mosaic, identificat per M. Genera i R. Járrega, mesurava
278 cm. de llarg, estava situat a sobre d'un sistema de
calefacció termal i es conserva parcialment, perquè
també es mostra en la mateixa vitrina del museu un
fragment de l'orla que fou localitzat en les excavacions
de l'any 1984 i va ser restaurat l'any 1987 pel CCRBM.
46
 Nosaltres creiem que el fragment que presentem
formava part d'aquest mosaic dibuixat per Abril, pels
motius següents:
 En primer lloc l'element representat: unes
sandàlies, les quals s'adiuen perfectament amb la
situació original del mosaic a sobre d'una
superfície calefactada, ja que aquelles es
representaven sovint a les entrades dels espais
termals més calents per avisar als usuaris que
calia portar-les per impedir les cremades als peus
si es caminava descalç a sobre d’un terra
calefactat des de la cambra hipocàustica inferior.
Per tant, hem d'entendre la doble funció d'aquest
mosaic: inicialment decorativa però també a la
vegada com a senyal de perill de cremades de
peus, si no s'emprava alguna mena de calçat als
peus dels usuaris.
 En segon lloc, en el mateix dibuix d'Abril s'observa
a l'extrem inferior dret un element allargassat, situat
a continuació de l'orla. Creiem que aquest element,
que el dibuixant no va saber identificar plenament,
correspon al fragment amb sandàlies, ja que
aquestes es devien trobar en un dels extrems de
l'estança on hi havia el mosaic, segurament davant
la porta d'accés a aquest espai.

47
Bibliografia
Joan ABRIL: Un capítol de la meva actuació a Tortosa. Tortosa, 1985.
Margarida GENERA i Ramon JÁRREGA. «Noves dades sobre els mosaics
de la vil·la romana de Barrugat (Bítem, Baix Ebre)», Butlletí
Arqueològic, època V, 27, Tarragona, 2005, 111-129.
Margarida GENERA i Ramon JÁRREGA. Aproximació a l'ager dertosanus:
la vil·la romana de Barrut, Bítem, Tortosa (el Baix Ebre). Reus, 2010.
Maria Antònia HEREDERO, Maite TONEU i Àngels Borrell. 1988:
«Mosaic romà (fragments)», Centre de Conservació i restauració de
béns culturals mobles, memòria d'activitats 1982-1988, Barcelona,
202-203.
Ramon JÁRREGA. «El mosaico polícromo con decoración geométrica de
círculos intersecantes de la villa romana de Barrugat (Bítem,
Tarragona)», Archivo Español de Arqueologia, 66, Madrid 1993, 275-
284.
Jaume MASSÓ. «Notes per a l'estudi del poblament d'època romana en
el terme de la Selva del Camp», Butlletí del Centre d'Estudis Selvatans,
Reus 1990, 11-37.
Joan-Hilari MUÑOZ i Jordi LÓPEZ. «Nou mosaic amb representació de
soleae balneares, procedent de la vil·la romana de Barrugat (Bítem-
Tortosa)», Butlletí Arqueològic, V, 33 (2011), 135-149.

48
Planta de les termes de la vil·la romana de Barrugat, dibuix de Joan Abril
(Arxiu comarcal del Baix Ebre)
 Dibuix del mosaic de les termes de la vil·la de Barrugat
en el moment de la seva troballa (Arxiu comarcal del Baix Ebre)
Restes actuals de la sanefa del mosaic de les termes de Barrugat.
Museu de Tortosa
Fragment de mosaic amb una representació de sandàlies de les termes
de la vil·la de Barrugat. Museu de Tortosa
 UNA PILASTRA VISIGÒTICA
El Museu de Tortosa conserva diverses peces de
decoració arquitectònica d'època visigòtica realitzades
en marbre que, juntament amb la coneguda làpida
trilingüe d'una noia jueva anomenada Meliosa (exposada
a la Catedral), conformen un interessant conjunt de
materials arqueològics d'una de les etapes històriques
més desconegudes de la història de Tortosa i del conjunt
de les Terres de l'Ebre.
La pilastra, de gairebé dos metres d'alçada total,
actualment es presenta fragmentada en dos trossos. Fou
trobada, segons donen a entendre tots els indicis, a la
catedral de Tortosa, en un espai proper (o sota mateix,
no ho sabem del cert) a l'actual capella del Sagrari. Tot i
la importància de la troballa, va passar desapercebuda
durant anys, fins que fou «redescoberta» a finals del
segle XIX i identificada com a restes d'època visigòtica,
segurament relacionables amb la primitiva catedral de
Dertosa, la qual estava ubicada segons la tradició (sense
confirmació arqueològica segura fins ara) a sota de la
catedral actual.
Es tracta de dues peces monolítiques de marbre
blanc (segurament reaprofitat d'una peça d'època
romana) que originalment formaven una única pilastra
de secció quadrada, amb tres cares decorades i la quarta
llisa, ja que la pilastra originalment anava adossada a
un mur. Les dues peces presenten les cares laterals amb
decoració de motius vegetals molt desgastats i la cara
frontal mostra una columna esculpida en baix relleu.
Una d'elles, la més llarga i que correspondria a la base
de la pilastra, presenta reparacions a la decoració de la
53
part frontal, realitzades en un moment indeterminat.
L'altra pertanyia a la part superior de la pilastra, ja que
mostra el capitell i part del fust.
Els paral·lels d'estil més clars d'aquestes
pilastres, datades entre els segles VI-VII dC, els trobem
lluny de les nostres terres, ja que elements similars
s'han trobat a Mérida, ciutats del centre de Portugal,
Toledo o Còrdova. Això possiblement és un clar indici
que la Tortosa visigòtica devia estar ben connectada amb
els centres de poder del moment, ja que tant Toledo
(capital política del regne visigot) com Mérida o Còrdova
eren importants centres urbans.
Un altre fragment arquitectònic visigòtic que es
conserva en els fons de reserva del Museu de Tortosa
mostra uns clars paral·lels amb d'altres similars
localitzats a Tarragona, un altre nucli urbà important
d'aquella etapa històrica.
Tots aquests elements decoratius, malgrat haver
estat recuperats fora de context arqueològic, són unes
precioses mostres materials de l'etapa visigòtica de
Tortosa, durant la qual la ciutat va assolir el grau de
capital d'un bisbat, senyal inequívoca que va poder
mantenir una certa puixança urbana.

Bibliografia:
Joan-V.M. ARBELOA. «Dertosa a l'antiguitat tardana. Consideracions
sobre els espais cultuals», Nous Col·loquis IV (2000), 45-72.

54
El pilar visigòtic del Museu de Tortosa en la seva presentació actual
Detall decoratiu lateral del pilar visigòtic
Època medieval

57
58
 LA CAPELLA DEL PALAU DEL BISBE.
UNA EXALTACIÓ DE LA FIGURA
EPISCOPAL

El Palau Episcopal de Tortosa és una de les

mostres arquitectòniques més reeixides de
l'arquitectura civil catalana de les primeres dècades
del segle XIV. El seu principal promotor, el bisbe
Berenguer de Prats (1316-1340), va encarregar un
potent edifici, originalment ubicat entre la catedral
romànica i el riu Ebre, per mostrar de forma ben
evident a l'ensems el seu poder religiós: el territori de
la diòcesi dertosana havia crescut considerablement
arran la conquesta cristiana del Regne de València, i
secular: el cap del bisbat de Tortosa era senyor
temporal de diverses poblacions, situades a Catalunya
(Baronia de Cabassers), l'Aragó (Arenys, Lledó i
Queretes) i el Regne de València (Cabanes, Bell-lloc,
Torreblanca i Almassora).
Un dels elements més singulars d'aquest
edifici és la seva capella, situada al primer pis i que
presenta un estat de conservació molt bo. Observant
detingudament aquesta decoració podem arribar
ràpidament a la conclusió que hi té un paper destacat
la simbologia relacionada amb la figura dels bisbes,
presents tant en la portada (amb quatre escultures de
sants-bisbes), com en la decoració del seu interior.
Començant per la portada de la capella, podem
dir que, tot i trobar-se a l'interior de l'edifici, mostra un
clar desig de monumentalitat, molt lligat a l'exaltació de

59
la figura del bisbe com a pastor dels seus fidels, atès que
envoltant el timpà, on s'hi representa la Mare de Déu,
acompanyada de dos àngels, hi ha quatre escultures que
representen sants-bisbes: la primera de les imatges
escultòriques, a l'igual que l'altra que es troba en la
mateixa posició però a l'altra banda de la porta, està
situada a sobre d'una mènsula antropomorfa que ha estat
relacionada estilísticament amb la Porta dels Apòstols de
la església arxiprestal de santa Maria de Morella, de
cronologia similar a la decoració del Palau Episcopal de
Tortosa.
A sobre de l'escultura, igual que en la resta de
figures de bisbes de la portalada, hi ha un dosser
delicadament esculpit i que reprodueix en miniatura i
amb tot luxe de detalls el repertori formal de
l'arquitectura gòtica: arcs ogivals amb traceries,
gablets coronats per florons i emmarcats per fines
pilastres adossades que tenen com a remat delicats
pinacles, encara que entre tots quatre hi ha
diferències en la forma, essent el d'aquesta primera
figura el més ric i delicat en el seu acabat. Pel que fa a
la figura del sant bisbe (identificat per una inscripció
pintada situada a la mènsula com a Agustí d'Hipona)
està representat com un home madur amb barba,
abillat com marcava la moda en el vestit eclesiàstic
d'aquell moment: llargues vestidures que li arriben als
peus, mitra al cap, decorada amb pedreria i sostenint
amb la mà esquerra un bàcul del qual només es
conserva part de la canya, havent desaparegut la
resta. La seva mà dreta i part de l'avantbraç no es
conserven, fet que ens impedeix saber què feia amb
ella. Està en prou bon estat el daurat de les vores del

60
vestit episcopal i de la mitra, així com el color blau
verdós de la part interna de la roba. Possiblement la
part exterior del seus vestits devia ser d'un color
diferent de l'interior, però que desconeixem la seva
tonalitat perquè ha desaparegut del tot.
La segona escultura manté molts punts de
contacte estilístic amb la que acabem de descriure:
cànon curt, bàcul a la mà esquerra, plecs del vestit
molt remarcats amb una forma de be baixa, mitra
molt ben detallada amb la pedreria reproduïda... en
aquest cas, a més, conserva bona part de la mà
esquerra amb la qual sembla ser que està beneint.
L'escultura, igual que la seva parella ubicada a l'altra
banda de la portalada, està situada directament a
sobre d'una llarga pilastra adossada al mur que
separa la porta dels finestrals laterals. Al capdamunt
d'ella hi ha un dosser, menys ric que els de la part
baixa de la portalada, però que presenta un
esglaonament molt marcat i un treball molt ric, fet per
a ser observat des de sota, ja que la part baixa del
mateix també està treballat amb decoració de tipus
vegetal, remarcada per una policromia prou ben
conservada.
La tercera escultura, és menys detallada en
certs aspectes que les dues anteriors ja que, per
exemple, l'acabat de la mitra és molt matusser i
senzill. La forma del vestit també és diferent, ja que
forma un plec recollit a sobre del braç esquerre amb la
mà del qual aguanta un llibre (no un bàcul com les
dues anteriors). Amb la mà dreta sembla que faci la
benedicció. La policromia d'aquesta escultura s'ha
perdut molt i només conserva restes destacables a la

61
vora inferior del vestit. Finalment, el seu dosser és
molt similar al de l’escultura anterior.
Finalment, la darrera figura escultòrica
presenta característiques similars amb l'anterior i
igual que aquesta és menys rica en els acabats i els
detalls que les dues primeres, situades a la part baixa
de la portalada. El rostre d'aquesta figura a més és
possiblement el menys ben resolt de tots quatre sants.
A la seva mà esquerra sosté un llibre del qual encara
hi ha restes de pintura suggerint les lletres i la posició
de la seva mà dreta, fet que ens indueix a pensar que
possiblement sostenia un bàcul com les dues primeres
figures de sants bisbes d'aquesta mateixa portalada.
La seva roba conserva part de la seva policromia,
similar a les altres (daurat a les vores i un color blau
verdós a l'interior de les vestidures). El dosser que la
corona és similar al de la primera, però també menys
ric en els seus acabats. Aquesta disparitat en l'estil de
les quatre escultures dels bisbes, possiblement respon
al fet que treballaren en un mateix moment diversos
tallers de qualitats diferents per tal d'enllestir al més
aviat possible la decoració.
Si passem a l'interior de la capella, encara
que d'una forma més discreta que en la portalada, hi
tornem a trobar diversos elements que podem
relacionar clarament amb representacions de
l'episcopat: podem començar parlant d'una de les vuit
represes que sostenen els nervis de les voltes de la
capella, en ella hi ha representades tres figures
masculines (a jutjar per la barba que porten) d'igual
escala entre elles. És possiblement la mènsula que
conserva millor la policromia original de totes les de la

62
capella (amb tocs de color groc als cabells, vermell a
les barbes i robes, i verd als capitells del fons) que
devia cobrir totes les represes de la capella, però que
el pas del temps ha fet esvair en altres casos. La
figura de l'extrem esquerre (des del punt de vista de
l'espectador) sosté amb la seva mà esquerra una mitra
episcopal, clar símbol del lloc on està situada, és a dir,
en la capella del palau d'un bisbe.
Finalment, ens resta parlar dels cinc falsos
finestrals que decoren la zona de la capçalera de la
capella del Palau episcopal. Els constructors
d'aquesta, preveient segurament els problemes que
representaria obrir finestrals autèntics a la part alta
d'un edifici molt exposat als forts vents que des del
NO afecten sovint la ciutat de Tortosa, van decidir
construir uns murs sense obertures a la part exterior
de la capella, però al seu interior van tallar uns falsos
finestrals decorats amb traceries. La part interna
d'aquestes pseudo-obertures foren decorades amb
pintures murals, imitant vitralls, que representen
diverses figures de sants i santes, plenament
identificats amb llegendes escrites de color negre, però
actualment moltes de les figures (sobretot les situades
a les parts més altes) es troben molt malmeses pels
efectes de les humitats que han anat baixant des de la
coberta de la capella. Tot i el seu precari estat de
conservació, aquestes obres pictòriques són
importants pel fet que són un unicum com a exemples
de pintures murals d'època gòtica a la ciutat de
Tortosa.

63
 Alçat de la capella del Palau del bisbe
(Equip d’arquitectura de Josep Lluís i Ginovart)
Façana escultòrica de la capella del Palau del bisbe
 En dos d'aquests falsos finestrals s'hi
representaren un total de tres figures de sants-bisbes:
començant per la part superior dreta del primer
finestral, hi trobem pintada la imatge de sant Ruf, un
bisbe llegendari de Tortosa, que malgrat el seu precari
estat de conservació (ha perdut totalment la part
superior del cos), encara podem observar com se'l
representa beneint amb la mà dreta i portant un bàcul
amb l'esquerra.
Finalment, en el tercer finestral de la capella,
el situat en posició central, respecte l'eix de la capella,
a la part superior hi ha dues representacions (tan
malmeses com la que acabem de veure) de dos altres
sants-bisbes: Nicolau i Hilari. El seu precari estat de
conservació, només deixa entreveure la part inferior
de les seves vestidures, les restes de les quals ens
permeten deduir que tots dos anaven abillats de
bisbes i en tots dos casos portaven bàcul (creuat en el
cas de la representació de sant Nicolau).

Bibliografia:

Victòria ALMUNI. «El palau episcopal de Tortosa». a L’art gòtic a

Catalunya. Arquitectura III. Dels palaus a les masies. Barcelona,
2003.
Francesca ESPAÑOL. Guillem Seguer de Montblanc. Un artista
trescentista: escultor, pintor i arquitecte. Montblanc, 1994.
Miquel Àngel FUMANAL. «El palau episcopal de Tortosa». Història
de les Terres de l'Ebre. Vol. V. Art i Cultura. Tortosa, 2010.

66
Sant Agustí
Segona igura de sant bisbe
Tercera igura de sant bisbe
Quarta igura de sant bisbe
Represa de la coberta de la capella amb una igura que sosté
a la mà esquerra una mitra episcopal
Pintures murals amb les representacions dels sants bisbes Nicolau i Hilari
 ESCUT GÒTIC DE PEDRA MUNICIPAL
Aquest magnífic escut gòtic, exposat al Museu
de Tortosa, malgrat les mutilacions que presenta, és
una interessant mostra d'heràldica treballada en
pedra. Representa el model antic d'escut de la ciutat
de Tortosa (sense la corona reial i abans de l'afegit de
les palmes, del segle XVII): forma caironada de gules
(és a dir, color vermell, del qual encara en resta part
del seu color), una torre situada a sobre de quatre
esglaons amb una porta, dues finestres i quatre
merlets acabats en punta a la seva part superior. Al
voltant de l'escut hi ha una decoració feta amb lòbuls i
als quatre extrems (només es conserven sencers dos
d'ells) uns relleus vegetals acolorits amb tocs daurats.
Segurament procedeix del desaparegut portal
de Vimpeçol, el qual presentava una monumental
porta emmarcada per dues torres quadrangulars.
Aquest accés a la ciutat estava situat a l'extrem nord
del carrer major de Remolins, abans d'arribar al
barranc del Cèlio, que històricament havia estat un
dels límits de la ciutat antiga. Malauradament
d'aquest portal només coneixem alguns dibuixos no
gaire precisos, el més antic dels quals és obra d'Anton
Van den Wijngaerde, de l'any 1566.
Les pèrdues que presenta la peça, segons
testimonia l'arquitecte Joan Abril, són fruit de l'intent
per part dels obrers que desmuntaven aquell portal a
finals del segle XIX, quan s'aterraven les muralles de
la ciutat, de trencar l'escut en petits bocins per tal
d'utilitzar-los com a graves per a pavimentar els
carrers. Abril els va fer notar que en tractar-se de

73
pedra sorrenca no gaire dura (segurament de les
pedreres de la vila de Flix), no serviria per tal efecte i
era millor conservar-lo. Segurament el mateix
arquitecte fou el que el va dipositar en el Museu
Municipal de Tortosa quan aquest s'obrí al públic.
Pel que fa a la seva cronologia possiblement
fou realitzat entre finals del segle XIV i principis del
següent, ja que hi ha documentades unes importants
obres de reconstrucció d'aquest portal durant aquells
anys. La detallada decoració que presenta l'escut cal
relacionar-la clarament amb el fet que a la ciutat de
Tortosa en aquella època hi havia un nombrós grup de
treballadors de la pedra que decoraven, entre d'altres
edificis, la catedral. De fet, a sobre la cara interna de
la porta d'accés a la sagristia de la catedral es
conserva un relleu decoratiu amb dues creus gravades
que mostren unes decoracions vegetals al seu entorn
molt similars al de l'escut del Museu de Tortosa.

Bibliografia
Joan ABRIL. Un capítol de la meva actuació a Tortosa. Tortosa 1985.
Joan-Hilari Muñoz. «Escut de Tortosa del portal de Vimpeçol»,
L'Ebre, núm. 577, 22 de març de 2013, 44.
Jacobo VIDAL. Les obres de la ciutat. L'activitat constructiva de la
Universitat de Tortosa a la baixa edat mitjana. Barcelona 2008.

74
Escut municipal de Tortosa en pedra (Fotograia Museu de Tortosa)
Relleu gòtic situat a sobre de la porta d’accés a la sagristia de la catedral
 LA TORRE DEL PRIOR

Aquesta torre, avui en dia integrada en un

hotel, està ubicada al nord del nucli de Jesús. És sense
cap mena de dubtes una de les edificacions defensives
aïllades medievals més ben conservades de les Terres
de l'Ebre. Li deu el seu nom al fet que ella i la
propietat que l'envolta estigueren vinculades a la
dignitat del Prior major de la Seu de Tortosa des dels
primers moments de la conquesta cristiana del
territori, i ben prop hi ha indicis d'ocupació humana
com a mínim des d'època antiga, com la vil·la romana
de Casablanca, al nord de la propera torre d'en
Corder.
Les primeres notícies que parlen de
l'existència d'una torre en aquest lloc daten l'any
1187, quan tot aquest sector era conegut com a la
partida de Barcat, un nom d'arrel àrab que vol dir
bassa o dipòsit d'aigua. Els templers també hi tenien
diverses propietats agràries a la mateixa zona.
L'edificació actualment visible sembla correspondre a
un moment una mica posterior i presenta un estat de
conservació excepcionalment bo. La torre presenta
una planta quadrada i tres pisos d'alçada, coberts amb
una volta de canó apuntada on encara es veuen
perfectament les empremtes de les canyes emprades
per fer els cindris de la volta. Els murs estan fets amb
còdols poc desbastats i només a les cantonades hi ha
carreus ben treballats. A uns quatre metres d'alçada
hi ha un finestral amb un arc de mig punt, que
correspon a l'entrada original a la torre.

77
Vista general de la torre
La propera torre d’en Corder des d’una espitllera de la torre del Prior
 L'element constructiu més destacable d'aquesta
torre és el coronament, molt ben conservat, que presenta
un matacà corregut que es recolza sobre permòdols de
pedra i es remata amb merlets piramidals. Possiblement
aquesta part fou obrada durant la convulsa etapa de la
guerra civil catalana (1462-1472), en el transcurs de la
qual les zones rurals quedaren exposades als atacs de
bandes de soldats mercenaris a la recerca de botins fàcils.
De fet des del capdamunt de la torre es pot establir
contacte visual directe amb el castell de la Suda de
Tortosa per avisar en cas de perill imminent.
Respecte a l´ús agrari que tingué a l'època
medieval la propietat que l'envolta coneixem
l'esborrany del contracte d'arrendament realitzat l'any
1435, que ens ajuda a conèixer quina mena de conreus
s'hi realitzaven llavors. En el document es parla de
vinya, horta, blats, etc... L'heretat disposava d'un pou
de sínia i un safareig per regar un tros d'hort plantat
de tarongers i poncems (un arbre cítric), dels quals
n'havia de donar mitja dotzena al prior major,
segurament per aprofitar els seus fruits (emprats
contra problemes pulmonars, intestinals i d'altres). A
la banda més propera al riu hi havia un canyar del
qual l'arrendatari en podia treure profit, tant de les
canyes, com del terreny, si aquell el volia arrabassar
per ampliar l'espai conreat.

Bibliografia
Jordi BOLÓS i Olga RALDA. «Torre d'en Pinyol (o del Prior)»,
Catalunya romànica, vol. XXVI. Barcelona 1997, 164-165.

80
Elements defensius del coronament
La ciutat de Tortosa des del terrat de la torre
 LA CREU DE TERME DE BÍTEM

Al nord del nucli urbà de Bítem, a la vora de

la carretera de Tivenys, per la banda de muntanya,
gairebé engolida per la vegetació d'un jardí, es dreça
des de fa uns cinc segles aquesta creu de pedra de la
qual no tenim gairebé referències documentals.
Abans de parlar d'aquesta creu en concret,
hem de dir que temps enrera era fàcil trobar-ne a la
vora de les entrades de les poblacions. En el cas de la
ciutat de Tortosa, els importants canvis urbanístics
esdevinguts els darrers segles i els agents atmosfèrics
(com ara els llamps), juntament amb accions
destructores intencionades han esborrat gairebé
totalment la seva presència física i avui en dia només
conservem in situ aquest exemplar de Bítem i la base
de la que hi havia a la vora de l'ermita de la Petja, de
la qual en parlem en aquest mateix llibre.
Més enllà d'aquests dos exemples hi ha
restes, fora del seu lloc original, del capitell d'una creu
de començaments del segle XVII que hi havia prop
l'antic convent del Miracle, que es conserva
actualment dintre del convent de Santa Clara i un
magnífic exemplar gòtic, de començaments del segle
XV, exposat al Museu de Tortosa. A començaments del
segle passat n'hi havia almenys dues més, actualment
desaparegudes: una a la sortida de Tortosa en direcció
a Bítem i un altra a Ferreries, que fins i tot donava
nom al barri del seu voltant.
Tornant al exemplar de Bítem, la única
referència bibliogràfica que hem localitzat és la seva

83
descripció realitzada a començaments de la dècada
dels trenta del segle passat pel prevere morellà
Manuel Milian Boix quan va realitzar, per encàrrec
del bisbe Félix Bilbao, un recull del patrimoni artístic
de la diòcesi de Tortosa: «Trabajada en piedra, de
estilo gótico de fines de la xvª centuria, Gradería y
base circular; caña octógona; capitel corrido y cruz con
expansiones de cardo en los extremos de los árboles;
imaginería en el anverso: Calvario completo y en el
reverso Madona, en el centro devoto orante a sus pies
y santos a los lados en el árbol horizontal. Mérito
artístico notable...»
Aquesta detallada descripció i una vella
fotografia realitzada l'any 1915 pel fotògraf Josep
Salvany són actualment les úniques fonts disponibles
per conèixer les característiques originals de l'obra, la
qual fou greument malmesa a començaments de la
darrera guerra civil, perdent-se totalment la part
superior i restant actualment només el capitell amb
decoració vegetal i la part baixa de les figures del peu
de la creu, incloent-hi el personatge agenollat de sota
el qual segurament fou el donant (fins ara anònim) de
la mateixa.

Bibliografia
Manuel MILIAN. Inventario Monumental Dertosense.
Diócesis de Tortosa. Castelló 2013.

84
Fotograia antiga de la creu (Fons Salvany, Biblioteca de Catalunya)
Detall del capitell i part baixa de la creu
Època moderna

87
88
 ELS TAPISSOS DE LES EDATS DE
L'HOME: DE TORTOSA A NOVA YORK

Als magatzems del Metropolitan Museum de

Nova York s'hi conserven quatre magnífics tapissos
flamencs que estigueren durant més de quatre cents
anys a la ciutat de Tortosa, primer en mans dels
Oliver de Boteller i més tard comprats pel bisbe
Baltasar Punter, formaren part del tresor de la
catedral de Tortosa fins que foren venuts a finals de la
dècada del segle XX a un antiquari de Madrid en dos
lots diferents. Poc temps després passaren a mans de
la potent nissaga americana dels Hearst, fins que
aquests els lliuraren definitivament a la dècada dels
50 del segle passat al museu novaiorquès.
Tot seguit farem un repàs a la història
d'aquests tapissos des de que foren teixits a
Brussel·les a començaments del segle XVI, fins la seva
situació actual.

El primer propietari dels tapissos: Lluís Oliver de

Boteller
El primer propietari conegut d'aquests
tapissos fou la persona amb més poder a la Tortosa del
primer terç del segle XVI: Lluís Oliver de Boteller
(c.1487- c.1555) el qual fou l'iniciador d'aquella
nissaga i una peça determinant en la societat de la
Tortosa d'aquella època. Fill de Francesc Oliver (de
nissaga noble) i d'Angelina Boteller i de Garret (de
nissaga de ciutadans i mercaders), va unir en la seva

89
persona els interessos de la noblesa i dels burgesos de
la ciutat. Va contraure matrimoni el 1507 amb Tomasa
de Riquer, de Lleida, i tingué almenys onze fills amb
ella i un de natural (Francesc Oliver de Boteller), que
arribà a ser abat del monestir de Poblet (1583-1598) i
diputat eclesiàstic de la Generalitat durant dos
triennis (1587-1590 i 1596-1598).
El poder econòmic de Lluís era enorme i es
basava, entre d'altres coses, amb l'explotació d'unes
extenses salines al Delta de l'Ebre (herència dels
Oliver) que li reportaven unes enormes rendes. Aquest
potencial li va permetre ser designat com a procurador
general del flamenc Adrià d'Utrecht, designat bisbe de
Tortosa (1516-1522) i molt relacionat amb Margarida
d'Àustria, germana de Carles Vè i que arribaria a ser
papa de Roma amb el nom d'Adrià VIè. Igualment, fou
procurador del cardenal Whilhem d'Enckenvoirt
(1523-1534), successor d'Adrià al capdavant del bisbat
de Tortosa i també d'origen flamenc. Creiem que la
relació tan directa i estreta amb aquests dos
personatges d'origen flamenc va permetre a Lluís
Oliver aconseguir aquests tapissos, sorgits d'un dels
millors tallers que llavors treballaven a la ciutat de
Brussel·les.
A nivell polític tingué una actuació molt
destacada durant l'episodi de les Germanies de
València, ja que va reclutar, organitzar, finançar i
encapçalar un exèrcit de 500 homes al servei del rei i
en contra dels agermanats del nord del Regne de
València, participant activament en la decisiva batalla
d'Almenara. Com a premi, Carles Vè li va concedir el
títol de noblesa el 1528 i aquell mateix any i, a carta

90
de gràcia, va aconseguir de Germana de Foix el
vescomtat de Castellbò com a pagament d'un préstec a
aquella, que va mantenir en usdefruit fins el 1548 que
fou quan Carles Vè i a canvi de 18.500 florins el va
recuperar per a la Corona. Durant la dècada dels
trenta del segle XVI participà activament en les
guerres de bàndols que afectaren Tortosa, per la qual
cosa la Reial Audiència de Catalunya el va fer
desterrar de la ciutat, juntament amb el seu
primogènit Onofre durant deu anys al Regne de
València, passant a residir a Peníscola d'on tenia el
títol d'alcaid dels seu castell.
Pel que fa a la seva activitat de promoció
artística, podem sospitar (perquè no tenim gaires
dades concretes) que fou important. En primer lloc,
creiem que li podem atribuir amb cert fonament la
construcció (total o parcial) del palau que avui en dia
encara porta el nom de la seva nissaga. Aquest
interessant edifici, actualment només conservat a
nivell de façana i d'altres elements menors (l'antiga
porta d'ingrés al pati i l'enteixinat de la sala principal
del primer pis), va esdevenir des del moment de la
seva construcció en un dels elements urbans més
destacables de la riba fluvial de la ciutat de Tortosa,
sovint dibuixada pels artistes. La façana és molt
austera amb una gran aparença massissa i resolta
amb carreus ben escairats, possiblement baixats pel
riu des de les pedreres del voltant de Flix (Ribera
d'Ebre). Les obertures configuren tres nivells, que
corresponen a la planta baixa i a dos pisos, rematant
el conjunt una sèrie de merlets de caire decoratiu. A la
planta baixa hi destaca la portalada, descentrada
respecte l'eix i resolta amb unes enormes dovelles. La

91
seva magnificència la va convertir en lloc d'estada de
les visites reials a la ciutat, com la de Felip II l'any
1585.
Tot i que els Oliver de Boteller, per qüestions
d'herència, el van perdre a principis del segle XVII, va
continuar sent un magnífic edifici, fins que durant la
guerra civil de 1936-39 va patir els efectes dels
bombardejos i es va malmetre el seu pati. Durant la
dècada dels seixanta del segle passat la seva façana (i
els altres elements esmentats que es pogueren salvar)
foren traslladats al lloc que fins a principis del segle
passat havia estat ocupat per la desapareguda Casa
de la Ciutat de Tortosa. Actualment hostatja la
Delegació a les Terres de l'Ebre del Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Creiem que la construcció d'aquest palau (que
podem datar els primers anys del segle XVI) va deure
venir acompanyada de la necessitat de disposar de
peces artístiques per al seu guarniment i entre ells no
hi podien faltar els tapissos, emprats tant per decorar
els grans panys de murs de l'edifici com per aïllar-los
del fred durant l'hivern, ja que durant l'estiu eren
guardats en caixes.
Tot i no disposar (de moment) ni del tes-
tament ni de l'inventari de béns del vescomte Lluís,
sabem que el seu nét Francesc tenia almenys tres
conjunts de tapissos: els de les edats de l'home, objecte
del nostre estudi, i sobre el qual després tornarem; un
conjunt de cinc tapissos denominat dels gavatxets,
adquirit en l'encant dels seus béns per la confraria de
sant Antoni dels pagesos per 150 lliures i un altre
conjunt de sis «draps de ras», sense especificar què

92
representaven, comprats pels majorals de la confraria
de la Sang de Jesucrist de la ciutat de Tortosa.
També sabem de Lluís Oliver de Boteller va
encarregar el 1539 la confecció d'un conjunt de deu
rebosters «...de obra al romano...» i que havien de
contenir la representació del seu escut a un mestre
tapisser ciutadà de Barcelona anomenat Cristóbal de
Valladolid, documentat treballant a altres llocs de
Catalunya. El preu fixat pel seu treball a realitzar en
un termini d'un any, fou de 150 cafissos de sal
carregats en un navili noliejat pel mateix mestre.

Els tapissos canvien de mans: dels Oliver de Boteller

a la catedral de Tortosa
El fill primogènit de Lluís Oliver de Boteller
es trobà plenament immers des de la seva joventut en
les lluites de bàndols, tant de la ciutat de Tortosa com
en els seus dominis dels Pirineus, morint a principis
de la dècada dels seixanta i no preocupant-se gaire pel
manteniment del seu enorme patrimoni.
Amb el nét de Lluís, Francesc Oliver de
Boteller i de Palacios, va començar la davallada
econòmica de la nissaga, ja que al no tenir fills
legítims i el fet de disposar llegats testamentaris per
valor de 19.340 lliures, va obligar als seus marmessors
a cercar diversos acords per repartir la herència.
Possiblement la necessitat que ja tenia Francesc poc
abans de morir de tenir liquiditat de diners (havia
redactat un codicil del seu testament el dia 28 de març
de 1595) el va esperonar a cercar un tracte econòmic
amb el llavors bisbe de Tortosa Gaspar Punter i

93
Barreda, el qual en una data indeterminada però
necessàriament anterior al 15 de maig de 1595 va
adquirir per 840 lliures a carta de gràcia a Francesc el
famós conjunt de quatre tapissos llavors designats
com els dotze mesos, perquè contenen a la part
superior els dotze símbols del zodíac i igual nombre
d'escenes de la vida quotidiana relacionables amb els
diversos mesos i les quatre estacions de l'any.
Abans de tractar de la seva donació a la
Catedral de Tortosa i les seves vicissituds posteriors,
potser caldria comentar una mica les característiques
d'aquest magnífic conjunt de tapissos: sortits del taller
de Brussel·les i de grans dimensions (l'exemplar de
l'Hivern medeix 444,5 per 716,3 cm). S'hi representen
tant les quatre estacions de l'any com les quatre edats
de l'home, relacionant ambdós temes: primavera-
infantesa; estiu-joventut; tardor-maduresa i hivern-
vellesa. A més estan curulls de diverses figures
mitològiques i bíbliques i, a la part superior,
situacions de la vida pagesa i camperola. Algunes
d'aquestes figures del primer pla admeten una segona
lectura, com al deessa Ceres del segon tapís,
identificada per alguns especialistes com Margarida
d'Àustria, germana de Carles Vè i governadora dels
Països Baixos durant el primer terç del segle XVI i molt
relacionada amb Adrià d'Utrecht, bisbe de Tortosa,
que a la vegada tenia una relació directa amb Lluís
Oliver de Boteller, el primer propietari dels tapissos.
La riquesa iconogràfica dels tapissos és
senzillament espectacular, amb llegendes escrites en
llatí a sota de les escenes principals. A més havien
estat fets seguint la moda del moment (c. 1515-1520),

94
la qual omplia tota la superfície de les peces amb
múltiples figures, amb un cert horror vacui, tal com
feien alguns artistes encarregats de fer els dibuixos
preparatoris, un artista malauradament encara no
identificat.
A la Catedral Nova de Lleida, provinent de la
Seu Vella, s'hi conservà fins a principis del segle
passat un tapís, partit en dos fragments,que era una
segona versió del darrer tapís de la sèrie de Tortosa,
basat en el mateix cartró. L'exemplar fragmentat
lleidatà actualment es conserva en dos llocs diferents:
el castell de Peralada i una fundació privada de
Lausana, i retornà momentàniament al seu lloc
original durant l'estiu de l'any 2010. Finalment, a la
Catedral de Saragossa hi ha una sèrie de dotze
tapissos que presenten una temàtica similar, però
resolts amb un estil més evolucionat, ja que es daten
pels volts dels anys 1540-1560.
Un cop Punter va tenir a les seves mans
aquests tapissos, els va oferir a la Catedral i així, el
dia 15 de maig de l’any 1595 el capítol de la Seu es va
reunir per deliberar si acceptava la donació proposada
pel seu bisbe d'un conjunt de quatre “tapissos dels
dotze mesos”. Com a condició, el bisbe demanava que
se li retornessin una sèrie cinc tapissos dipositats per
ell l'agost de l’any 1594 i que recollien escenes de la
història veterotestamentària de Saül, adquirits dels
béns de Francesc Amic per 260 lliures i que en el seu
testament llegarà a l'església de santa Maria de
Morella.
Aquesta donació de tapissos a la Catedral de
Tortosa per part de Gaspar Punter va ser completada

95
el mateix any ja que el dia 22 de desembre lliurava als
canonges una altra sèrie de set tapissos amb la
història de Tobies (parcialment conservat en
l'actualitat), encara que Punter demanava als
canonges poder disposar d'ells mentre visqués.
Finalment, en el moment de redactar el seu testament
Punter va manar als seus marmessors que lliuressin a
la Catedral de Tortosa, i per a guarnir adequadament
les parets de la seva sala capitular, altres dos conjunts
de tapissos identificats només com a d'hivern i d'estiu.
L'any 1602, mentre s'estava realitzant
l'inventari de la Sagristia de la catedral de Tortosa, els
tapissos dels dotze mesos eren descrits de la següent
manera: .«..los quatre draps de tapiceria fina que eren
del senyor bisbe Punter y ans de Francesch Oliver en
los quals estan pintats los dotze mesos del any y la
Història de Jacob...». El 1606, el capítol va prorrogar
per sis anys més el termini que tenien els hereus de
Francesc Oliver de Boteller per poder recuperar
aquests tapissos. Finalment, l’any 1612, quan cloïa el
termini per poder recuperar-los, Pere Oliver de
Boteller, hereu de Francesc, es va avenir a fer un
tracte amb els canonges de la Seu i per 280 lliures
renunciava definitivament a la possibilitat de
recuperar-los.

La venda final dels tapissos i situació actual

Quan vàrem publicar l'any 2003 l'article
dedicat al mecenatge artístic del bisbe Gaspar, varem
donar per suposat que els tapissos havien desaparegut
de la catedral de Tortosa en un moment indeterminat
del primer terç del segle XX, donant-los per perduts o

96
destruïts. Per sort, un afortunat encreuament de
dades entre l'autor d'aquest estudi i els doctors
Joaquim Garriga, Guy Delmarcel i Elizabeth Cleland,
arran de la celebració a la ciutat de Lleida del
Seminari Internacional L'art de la tapisseria a
l'Europa del Renaixement el mes de setembre de l'any
2010, va permetre deduir amb prou fonament que
aquests tapissos es conserven actualment en els fons
del Metropolitan Museum de Nova York. Aquí
intentarem datar el moment i les circumstàncies en
què foren venuts.
A principis del segle XX, la catedral de Tortosa
conservava un nombrós conjunt de peces artístiques
de diverses èpoques que abastaven totes les etapes
artístiques des de l'època antiga fins al modernisme.
Tot i aquesta pregona riquesa, les desamortitzacions
eclesiàstiques del segle XIX havien privat als canonges
de gairebé tots els seus recursos econòmics propis,
esdevenint a l'igual que la resta d'eclesiàstics seculars
de l'Estat Espanyol, veritables funcionaris, ja que
cobraven una assignació econòmica a càrrec del
pressupost estatal, el qual a més es trobava sotmès a
la voluntat política dels diversos governs centrals, que
de vegades reduïen el pressupost. Aquesta assignació
amb prou feines cobria les despeses de personal de la
catedral, fet que dificultava en gran mesura el
correcte manteniment de l'edifici catedralici, les seves
dependències auxiliars i tot el ric art moble i
documental que contenia.
A més un fet administratiu encara dificultava
més el precari estat de conservació de la catedral
tortosina: des de l'any 1833 la ciutat havia perdut la

97
seva capitalitat territorial, convertint-se en part de la
província de Tarragona, ciutat de la qual distava més
de vuitanta quilòmetres i on es concentraven les
diverses administracions territorials (tant la diputació
com el govern civil) i on a més hi havia una seu
arquebisbal que, lògicament al trobar-se més prop del
poder polític provincial podia captar millor recursos
per al seu manteniment.
Davant d'aquest panorama els canonges de la
catedral de Tortosa feien el que podien per mantenir
de forma adequada el patrimoni artístic d'aquesta, ja
que les actes capitulars de les dues primeres dècades
del segle XX se'n fan ressò en diverses ocasions
d'aquesta preocupació. Possiblement d'entre el conjunt
d'art moble de les catedrals les peces més delicades
han estat tradicionalment els tapissos, tant per les
seves grans dimensions i dificultat de manipular-los i
emmagatzemar-los adequadament, com pel seu fràgil
material fet amb finíssims fils de llana i seda.
Gràcies a les dades subministrades per
l'estudiós Francesc Mestre i Noè sabem que a finals
del segle XIX els tapissos de la catedral de Tortosa es
guardaven a diversos àmbits (com l'Arxiu on s'hi
guardava un amb la història de Jacob), encara que els
més importants, com la sèrie que ens ocupa, estaven
penjats a les columnes del presbiteri, darrera el
retaule major gòtic, tal com demostra una fotografia
molt poc definida publicada per aquest mateix
estudiós.
Des de principis del segle XX sovintejaven
actes capitulars on es recollien acords per intentar
millorar la manera en què eren emmagatzemats els

98
tapissos, cercant diverses solucions pràctiques. Però
les dificultats tècniques per portar-ho a terme
expliquen el resultat de la reunió capitular
corresponent al dia 15 d'abril de l'any 1914, on el
canonge Josep Maria Bertran exposava als seus
companys «...el mal estado en que se hallaban algunos
tapices solicitando que se tomara acuerdo para su
recomposición en los que pareciere conveniente para
su mejor conservación, o para la enagenación de
aquellos cuyo mal estado lo merezca antes de que se
destruyan totalmente sin provecho de nadie...»
Tres mesos després, concretament el dia 15 de
juliol d'aquell mateix any, el capítol es feia ressò d'una
circular de la nunciatura adreçada al bisbe i que
aquest va remetre als canonges sobre la conservació
d'objectes històrics i artístics propietat de l'església.
En el punt tercer es declarava que sempre que hi
haguessin necessitats econòmiques es podrien vendre
peces artístiques o històriques, però sota el permís i
supervisió de les autoritats eclesiàstiques. Per tant,
els canonges tenien uns problemes (manca de diners i
dificultat a l'hora de conservar unes preuades peces
artístiques) i una possible solució a ambdós (demanar
permís per vendre-les i aconseguir recursos econò-
mics).
Malauradament el darrer volum d'actes
capitulars de la catedral de Tortosa que es conserva
actualment, acaba l'any 1920. Durant la guerra civil
la catedral fou víctima de persones incontrolades que
accediren a les seves dependències, malmetent
documentació; de la mateixa manera el Palau
Episcopal fou assaltat i saquejat a finals del mes de

99
juliol de 1936, perdent-se en l'incendi la major part de
la documentació administrativa de la diòcesi que en
aquell moment es trobava a les oficines. Aquests dos
fets dificulten, almenys de moment, documentar de
forma concreta el moment en que els tapissos foren
venuts. Però podem aportar dues notícies extretes de
la premsa local de Tortosa que ens poden ajudar a
fixar amb certa precisió aquest moment:
En primer lloc sabem que a finals de l'any
1926 o principis de 1927 a la revista Mediterránea,
una publicació turística editada a Barcelona, aparegué
un article signat pel canonge i historiador Josep
Matamoros on es feia una breu però acurada
descripció artística de la Catedral de Tortosa. Aquest
article es va reproduir íntegrament al diari catòlic
Correo de Tortosa el dia 19 de gener de 1927 a la seva
primera plana. I allí el canonge descriu clarament els
tapissos de les edats de l'home, situant-los encara a la
Catedral de Tortosa: «..En tapicería ostenta la
Catedral tortosina dos magníficas colecciones, uno de
cuyos juegos representa un calendario mitológico en
cuatro tapices de grandes proporciones, en que
aparecen simbolizadas las cuatro estaciones por medio
de los signos zodiacales, los dioses tutelares, con sus
atributos y multitud de figuras emblemáticas y
escenas gentilicias...».
Però quatre anys després, concretament el dia
3 de gener de l'any 1931, a la pàgina 5 del diari
Heraldo de Tortosa, trobem publicat el següent
comentari: «...Estos días ha circulado por la ciudad el
rumor, que cada día ha ido tomando mayor cuerpo de
haber sido vendidos dos tapices y un antíquisimo

100
sillón de gran valor, existentes en nuestra Catedral
Basílica. No creemos que ello sea cierto y como acerca
de la supuesta venta se hacen muchos y diversos
comentarios que no pueden satisfacer a nuestros
sentimientos, velando por los prestigios del Cabildo,
denunciamos el rumor a las autoridades eclesiásticas,
pues aún en el supuesto de que la venta fuera cierta
cierta como dice el público (....) forzosamente hemos de
suponer que la misma se habrá hecho legalmente y
obedeciendo una imperiosa necesidad, que no habrá
inconveniente en hacer público, a fin de evitar
habladurías y murmuraciones insidiosas que ponen
en entredicho conductas para nosotros honorables....».
Creiem davant aquestes dues notícies que els
tapissos foren venuts a finals de la dècada dels vint
(entre els anys 1927-1930) pels canonges de Tortosa
davant de la necessitat de disposar de recursos
econòmics per fer front a diverses despeses pel
manteniment de la Catedral. A més sabem que els
tapissos foren venuts possiblement a dos antiquaris
diferents de Madrid i segurament les quatre
fotografies fetes per Ramon Borrell, un fotògraf
professional de la ciutat de Tortosa actiu aquells anys,
foren realitzades per encàrrec dels canonges per
aconseguir unes imatges destinades als possibles
clients interessats en l'adquisició dels tapissos.
El compradors d'aquests, segons indicacions
del doctor Joaquim Garriga que ha pogut establir
converses amb Elizabeth Cleland, conservadora dels
tapissos del Metropolitan Museum, foren dos
antiquaris de Madrid diferents que els vengueren als
Hearst l'any 1930 (l'Estiu i l'Hivern) i el 1934 (la

101
Primavera i la Tardor). Per tant la notícia de la venda
recollida a l'article del Heraldo, encaixa perfectament
tant pel que fa a la cronologia de la venda (finals de la
dècada dels vint) com al fet de dividir el conjunt de
tapissos en dos lots, tal com molt bé reflecteix la
notícia del diari quan parla clarament de la venda de
dos tapissos.
Per corroborar una mica el què acabem de dir,
hem de saber que l'any 1929 els canonges també
aconseguiren permís per alienar un frontal gòtic de
l'altar major de la Catedral, que en aquest cas hem
pogut documentar el permís donat pel Vaticà.
Finalment, la Hearst Fundation va donar el
1953 els tapissos al Metropolitan Museum de Nova
York, lloc on actualment es conserven després d'un
llarg periple que s'inicià a Flandes a principis del
segle XVI, continuà a la ciutat de Tortosa on estigueren
durant més de quatre-cents anys, tingueren una breu
parada a Madrid, on possiblement foren restaurats
dels talls que mostraven a les fotografies fetes per
Ramon Borrell i, finalment, creuant l'Atlàntic, anaren
a parar als Estats Units.

Bibliografia

AA.DD. Los tapices de la Seo de Zaragoza. Caja de Ahorros de la

Inmaculada, Zaragoza, 1985.
Joaquim GARRIGA i Carme BERLABÉ. «Els tapissos» La col·lecció de
tapissos de la Seu Vella de Lleida. Fundació “la Caixa”, Barcelona,
2011.
Joaquim GARRIGA. «L’exposició de tapissos de la Seu Vella de Lleida
i les col·leccions catalanes de tapisseria flamenca del Cinc-cents»,

102
El Arte de la Tapicería en la Europa del Renacimiento- Lleida, 2012,
41-84.
Francesc MESTRE. El arte en la Santa Iglesia Catedral de Tortosa.
Imprenta de José L. Foguet y Sales, Tortosa, 1898.
Joan-Hilari MUÑOZ. «El bisbe Gaspar Punter, promotor de les arts a
la Catedral de Tortosa» Boletín de la Sociedad Castellonense de
Cultura, Tomo LXXIX, 2003, p. 231-251.
Joan-Hilari MUÑOZ. «El tresor de la Catedral de Tortosa a l'època del
Renaixement: l'inventari de la sagristia de l'any 1602». Boletín de la
Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo LXXXVII, enero-
diciembre 2011. [Castelló, 2012], 277-316.
Joan-Hilari MUÑOZ. «Els tapissos de les edats de l'home. El periple
d'un excepcional conjunt de tapissos flamencs donats a la catedral de
Tortosa pel bisbe Gaspar Punter», a Circulations artistiques dans la
Couronne d’Aragon: le rôle des chapitres cathédraux (XVIe-XVIIIe
siècles). Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan 2014, 29-43.
Enric QUEROL. «Lluís Oliver de Boteller, vescomte de Castellbò».
Història de les Terres de l'Ebre. Vol. III. Història Moderna. Fundació
Privada Ilercavònia Futur i Universitat Rovira i Virgili, Tortosa,
2011, p. 88-89.
Salvador-J. ROVIRA. Els nobles de Tortosa (segle XVI). Consell
Comarcal del Baix Ebre, Tortosa, 1996.
Edith A. STANDEN. «The Twelve Ages of Man. A Further Study of a
Set of Early Sixteenth-Century Flemish Tapestries». Metropolitan
Museum Journal 1962, p. 127-162.

103
Pati (desaparegut) del Palau Oliver de Boteller
(ACBEB. Fons Ramon Borrell)
Tapis del primer trimestre de l’any (Foto Metropolitan Museum of Art)
Tapís del segon trimestre (Foto Metropolitan Museum of Art)
Detall del segon tapis amb la representació de Marc Curi
(Foto Metropolitan Museum of Art)
Tapís del tercer trimestre de l’any (Foto Metropolitan Museum of Art)
Tapís del quart trimestre de l’any (Foto Metropolitan Museum of Art)
Detall de quart tapís amb la representació d’Eol
(Metropolitan Museum of Art)
 LA CASA DE LA DIPUTACIÓ DEL
GENERAL
Aquest imponent edifici es troba ubicat a la
riba del riu Ebre, a la vora del Palau Episcopal i
flanquejant un dels antics accessos a la ciutat. Aquell
lloc fou durant segles una de les principals vies
d'entrada a Tortosa, ja que els viatgers que venien de
l'Aragó o del regne de València, hi passaven per entrar
a la ciutat, un cop creuat el Pont de Barques, l'únic
pas estable fins l'època contemporània sobre el riu
Ebre entre Saragossa i el mar Mediterrani.
L'antiga casa de la Diputació del General és
d'un edifici senyorial, clarament monumental i que
impressiona per les seves dimensions i els carreus de
pedra de les pedreres de Flix que foren emprats en la
seva construcció. El mur que mira al riu Ebre, refet
després de la riuada de l'estiu de l'any 1582, fou
treballat amb carreus encoixinats, similars als dels
murs occidentals del proper palau episcopal, obrat
durant el primer terç del segle XIV.
La casa de la Diputació fou començada a
construir en una primera fase entre els anys 1576-78,
en un espai urbà on prèviament hi havia un hostal i
dues cases més. Fou la primera de les cases de la
Generalitat que s'obraren a Catalunya i serví de
model per a les altres que s'anaren construint en
altres ciutats importants, com ara Cervera, Tarragona
o Lleida. Era ell lloc on residien els funcionaris al
servei de la Generalitat i on s'hi recaptaven
determinats impostos que gravaven, entre d'altres

111
mercaderies, la roba. Per fer aquesta tasca fiscal tan
important, es va obrir a la façana lateral de l'edifici
una guixeta on es cobraven els impostos que
recaptava la Diputació del General i que afectaven a
diverses mercaderies, com ara els teixits de llana.
Al final de la guerra de Successió, un cop
desapareguda aquesta institució, a començaments del
segle XVIII, l'edifici patí importants transformacions ja
que, per exemple, es van repicar els escuts amb la
creu de sant Jordi que hi havia a sobre de les finestres
i, finalment, el seu interior va ser adaptat per a
habitatges privats, tapiant determinades obertures i
obrint balcons al lloc on abans hi havia finestres.
Per sort, es conserven un seguit de documents
notarials que permeten reconstruir prou fidelment el
seu procés constructiu. Entre aquests documents,
nosaltres en destacarem dos que permeten confirmar
documentalment que la pedra de Flix fou, tal com era
habitual en aquella època en les principals
construccions de la ciutat, el material petri emprat
aquest edifici.
El primer dels documents és un contracte
signat el dia 22 de novembre de l'any 1576, entre
Martí Breçó, que actuava com a administrador de les
obres de construcció d'aquell edifici institucional i el
mestre pedrapiquer d'origen rossellonès, però resident
a Tortosa, Arnau Pujol, pare de l'escultor Agustí Pujol
I o el vell. En aquest contracte el segon es
comprometia a tallar tota la pedra picada necessària
per obrar els tres murs exteriors de l'edifici, a més de
les 29 finestres «...quiscuna de aquelles de amplària
de sis palms y de altaria huyt palms ab ses lindes ab

112
sos escuts de les armes del General rellevats per en
fora en quiscuna de aquelles y ab una goleta revessa
per lo entorn...» El preu que cobraria Pujol seria de 36
sous per cana quadrada de pedra treballada, la qual
havia de ser extreta «... de la pedrera de Flix posada
de fora e prop lo pont de barques de la present ciutat
en terra...» Per tant, el contracte especificava
clarament l'origen del material emprat en la
construcció del senyorial edifici: la pedra sorrenca de
Flix.
Complementava aquest contracte signat entre
Breçó i Pujol un altre acord signat el mateix dia, entre
Breçó i el barquer de Miravet Antoni Corder. En
aquesta capitulació, el segon es comprometia «... que
portarà a tot càrrech, risch y perill seu ab qualsevol
barca e o barques des de la pedrera e o pedreres del
loch de Flix tota la pedra, així grossa com de fil e altra
qualsevol que serà necessària per a fer e fabricar tota
la casa eo cases del General que·s fan e fabriquen en
la dita e present ciutat, e aquella carregarà en dites
pedreres de Flix, descarregarà fora e prop lo pont de
barques de la present ciutat en terra e o en altra part
de la present ciutat hon apparrà al dit senyor Martí
Breçó a cost y despeses sues e tot lo susdit promet fer
y cumplir a rahó de dihuyt diners per cada pedra de
fil, reduhint les pedres grosses a pedres de fil, e açò
sempre y tantes vegades quant apparrà al dit senyor
Martí Breçó puix hi haia en dites pedreres pedra
tallada y commoditat de aygua, de manera que cada
barcada puixca portar fins en doscentes pedres de fil,
per lo qual attendre y cumplir en obliga tots sos
béns...». Per tant, calia cercar un mitjà de transport
fluvial per traslladar la pedra de Flix des de la

113
pedrera fins a la ciutat de Tortosa i els professionals
habitualment emprats eren persones residents a
poblacions de la Ribera especialistes en aquest afer.
Tot i que no tenim cap mena de dada
documental concreta, podem deduir que la zona de
murs refeta després de l'ensorrament parcial de
l'edifici a causa de la riuada de l'estiu de l'any 1582,
també fou realitzada amb pedra de Flix, perquè els
murs d'aquesta part (obrats amb carreus encoixinats)
mostren unes característiques macroscòpiques
idèntiques a les parts construïdes entre els anys 1576-
78.

Bibliografia
Isabel COMPANYS. La casa del General de Tarragona. Notes
històriques sobre els edificis, els diputats locals i els altres oficials
de la Generalitat de Catalunya a Tarragona. Tarragona, 2006.
Joan-Hilari MUÑOZ I Salvador-J. ROVIRA. Art i artistes a Tortosa
durant l’època moderna. Tortosa, 1999.

114
Casa del General des de Ferreries
Casa del General
 LA PORTALADA DE L'ANTIGA
ESGLÉSIA DE SANT DOMÈNEC

La portada de l’antiga església del convent de

Sant Domènec és una magnífica peça arquitectònica
ben travada en el llenguatge clàssic. La seva profusa
decoració, amb d'utilització de determinats motius
decoratius, segueix els postulats de l’escultura “a la
romana”. Fou obrada pel mestre d'obres de la catedral
i arquitecte Martín Garcia de Mendoça, d'origen
extremeny però resident a Tortosa des de mitjans de
la dècada dels setanta del segle XVI fins la seva mort el
1615. Aquest mestre fou una de les figures principals
de l’arquitectura catalana del seu moment, arribant a
participar en la visura de les obres que Pere Blai va
fer al Palau de la Generalitat de Barcelona, entre
d’altres coses.
Per dissenyar-la, Mendoça es va inspirar
clarament en un conegut gravat del tractadista italià
Sebastiano Serlio, que en certa manera reproduïa
l’estructura de l’arc de triomf romà de la ciutat
d’Ancona: una porta coberta amb arc de mig punt,
flanquejada per dos parells de columnes a banda i
banda i entre elles dos nínxols superposats. De fet, a
la mateixa ciutat de Tortosa tenim un mateix exemple
d’aquesta estructura: el retaule del Nom de Jesús de
la catedral, on en el seu contracte s’especificava
clarament el gravat amb el qual s’havia de basar el
seu disseny final.
Així, seguint aquest gravat, la portalada de
sant Domènec presenta al nivell inferior una arcada

117
de mig punt decorada amb caps d’angelets alats, que
es recolza sobre un muntants amb motius grotescos.
L’entaulament té un fris amb grotescos, el qual és
sostingut per quatre columnes jòniques adossades,
que podríem considerar de l’ordre gegant, ja que
uneixen dos pisos d’alçada, atenent el fet que hi ha
dues fornícules superposades per banda; en aquestes
originalment hi havia les figures esculpides en pedra
dels quatre evangelistes, tot i que avui només es
conservin les imatges decapitades de sant Joan i sant
Mateu, i als carcanyols de l’arcada hi ha dos relleus
amb la representació, ben habitual en aquella època,
dels caps de sant Pere i sant Pau.
El cos superior, coronat per un gegantí escut
del bisbe Joan Izquierdo (promotor de l'obra) dins del
frontó tallat, hi ha cinc fornícules que acollien
originalment figures de sants de l’orde dominicana;
actualment només en resten quatre, totes elles
decapitades i amb greus desperfectes, segurament
causades pel fet d'haver estat estimbades des de les
fornícules durant la revolució de l'any 1868.
El contracte per tirar endavant les obres fou
signat el dia 10 de gener de l'any 1585 i en ell uns
representants del bisbe de Tortosa fra Joan Izquierdo
(el canonge Pere Oliver de Boteller i el també canonge
i ardiaca de Borriol, Joan Sortor) concordaven amb
Mendoça la construcció i decoració d'aquesta
portalada. El text de l'acord es molt clarificador pel
que fa a les condicions imposades al mestre arquitecte
i escultor a l'hora de realitzar les feines de construcció
i decoració del monumental accés al temple del Reial
Col·legi de sant Jordi i sant Domènec:

118
 En primer lloc, s'establia que el projecte (la
«trassa», segons la terminologia emprada en aquella
època) era també obra del mateix Mendoça, el qual
segons una noticia publicada per D. Garcia havia
viatjat a l'Aragó l'any anterior amb l'objectiu de veure
diverses esglésies per tal de conèixer possibles models
a l'hora de dissenyar el nou temple del convent
dominicà de Tortosa.
El termini que tenia el mestre per enllestir la
feina d'obrar la portalada quedava fixat per al mes de
juliol d'aquell any, tot i que la inscripció situada al
capdamunt de tot el conjunt, afirma que les obres es
varen acabar el dia 17 de setembre d'aquell mateix
any.
Mendoça cobraria per la seva feina un total de
500 lliures de moneda barcelonesa, repartides de la
següent manera: «...lo primer dia del mes de febrer
prop vinent vuytanta set lliures y deu sous, que és la
sisena part de dites sinch centes lliures del dit stall
per la primera paga, y de allí havant cada primer dia
de cada mes altres vuytanta set lliures y deu sous fent
la darrera paga lo primer dia del mes de juliol més
prop vinent, per tot lo qual lo mes de juliol ha de
donar acabat dit portal...»
Tots els materials a emprar en la construcció,
així com les bastides necessàries per tirar endavant
l'obra, anirien a càrrec dels clients, «... de tal manera
que lo dit mestre Martín de Mendossa tant solament
tinga obligatió de picar y assentar les pedres y no
més...» A través del llibre d’obres de l’església sabem
que la pedra emprada per la portalada fou baixada,
tal com era habitual en aquella època de la zona de

119
Flix, la qual fou recoberta amb una mena de matèria
greixosa per protegir-la dels agents atmosfèrics i
impedir d’aquesta manera la seva degradació.
Tot i que podem observar que hi ha nou
fornícules a la portalada: quatre al primer cos,
repartides en dos grups de dues superposades i cinc al
cos superior, a sota del monumental escut del bisbe
Izquierdo, en el projecte inicial n'hi havia previstes
només vuit, ja que en el text del contracte es parla
clarament dels «... vuyt encasaments que ·y ha de
haver en dit en dit portal...», dintre dels quals hi havia
previst situar-hi figures escultòriques, cobrant «... per
cada personatje dotze lliures y deu sous, moneda
barcelonesa...».
Finalment, l'acord establia, tant la necessitat
de què un cop enllestides les feines de construcció i
decoració escultòrica de la portada, «... sia judicat per
a veure si serà fet y acabat segons la trassa y
capitulatió...» i es remarcava de nou el termini del
proper mes de juliol d'aquell any com a data límit per
enllestir les obres, cosa que suposem, atès el text de la
monumental inscripció del capdamunt de l'escut, es va
endarrerir un parell de mesos i mig, tal com hem
esmentat anteriorment.
Gràcies a les informacions contingudes en el
manuscrit nomenat Lumen domus, que recull diversos
aspectes històrics del Reial Col·legi de Sant Jordi i
Sant Domènec, sabem que el setembre del 1588 «...se
hizo con acto de notario la capitulación del estajo para
acabar acabar de hazer la yglesia...» entre la
comunitat i Martín García de Mendoça, donant-li de
termini vuit anys per fer-ho. En el moment de signar

120
aquest acord, l'església només estava feta « fins als
capitells».
Per tant, la inscripció de la façana, dóna fe de
la fi de les obres d'aquest sector del temple de sant
Domènec, no del conjunt de l'església, la qual s'acabà
molt més tard ja que, de fet, el contracte signat entre
ambdues parts (Mendoça i la comunitat dominicana)
per fer continuar les obres de l'església es cancel·là
definitivament el dia 7 de gener de l'any 1595.

Bibliografia
Dolores GARCIA. «Martín García de Mendoza y la arquitectura del
Renacimiento en la diócesis de Tortosa (1581-1615)», Recerca 4.
Tortosa, 2000, 7-51
Jesús MASSIP. «L’antiga església de Sant Domènec», La Voz del Bajo
Ebro, 546 (1968), 10
Joan-Hilari MUÑOZ. «L'arquitecte Martín Garcia de Mendoça»,
Història de les Terres de l'Ebre. Vol. III. Història Moderna. Tortosa,
2011.
Joan-Hilari MUÑOZ. «L'arquitecte Martín Garcia de Mendoça i el
Reial Col·legi de sant Jordi i sant Domènec de Tortosa», Boletín de
la Sociedad Castellonense de Cultura, Tomo LXXXIX, enero-
diciembre 2013. [Castelló, 2014], 203-226.

121
Gravat de Sebastiano Serlio que serví de model per a la portalada
de sant Domènec
Portalada de sant Domènec. Vista general
Escultura de sant Mateu
Detall decoratiu de les columnes de la portalada
Caps d’àngels de la portalada de sant Domènec
Relleu amb la representació de sant Pau
Escut heràldic del bisbe Joan Izquierdo,
promotor de les obres de sant Domènec
 LES PECES DE MARBRE DE L'ESGLÉSIA
DE LA PURÍSSIMA

Els orígens de l'església de la Puríssima, cal

buscar-los en la voluntat del bisbe de Tortosa
Giovanni Battista Visco (més conegut com a Veschi),
natural de la regió italiana de la Campània, nomenat
prelat durant els convulsos anys de la Guerra dels
Segadors. Aquest bisbe, de l'ordre franciscana, va
voler dedicar a la Concepció de la Mare de Déu, una
església i un monestir femení. Amb aquest objectiu va
adquirir a la vora de la casa-seu de la confraria de
sant Antoni dels pagesos un habitatge on va fundar
l'any 1644 un petit monestir.
Pocs anys després, un cop retornat a la ciutat
després d'haver estat expulsat d'ella pels francesos
l'any 1648, Veschi va decidir ampliar aquesta primera
fundació i el mes de juny de l'any 1652, després
d'unes llargues i intenses negociacions, amb dures
pressions pel mig, arribava a un acord amb el gremi
de pagesos pel qual aquests li cedien la seva casa-
església i el bisbe els lliurava a canvi dues-mil lliures i
la casa pairal dels Oriol, a pocs metres de distància en
el mateix carrer Montcada, però a l'altra banda del
mateix.
A partir d'aquest moment, tot i que Veschi ja
no era bisbe de Tortosa, sinó de la diòcesi italiana de
Pozzuoli, a la qual s'hi havia incorporat el 1655, hi va
invertir importants sumes econòmiques, tant per
transformar i embellir l'interior de l'antiga església de

129
sant Antoni, obrada a la dècada dels vint del segle XVII
per l'arquitecte Martí d'Abària, com per ampliar els
espais comunitaris del convent. La renovació de
l'església fou encarregada al mestre arquitecte Joan
Ibañez, de Vila-real. Un cop mort, Veschi disposà en el
seu testament que fos enterrat a Tortosa.
L'interior del temple es presenta com un dels
millors mostres d'església barroca del segle XVII del
sud de Catalunya, amb elements artístics de primer
ordre, mols d'ells importats d'Itàlia. La part inferior
de la façana de l'antic convent, construïda amb pedra
baixada des de la vila de Flix, conserva diversos
elements de l'antiga casa i església del gremi de
pagesos, incloent-hi la portalada, obra de Martí
d'Abària.
Tot i que el mobiliari litúrgic de l'església va
patir greus desperfectes durant la darrera guerra
civil, perdent-se algunes obres d'art importants, com
ara la imatge de la Immaculada del retaule major,
sortosament es pogueren salvar interessants peces.
Entre aquestes obres salvades de la destrucció i més
enllà del conegut Crist, nosaltres ens volem fixar en
les dues realitzades en marbres: el retaule major i la
tomba del bisbe.
Començant pel retaule major fou encarregat
per Veschi, de camí a Pozzuoli, a la ciutat italiana de
Gènova: “...Emprendió su viaje y pasando por Génova,
buscó artífices primorosos con quien trató de hacer el
retablo del altar mayor de finos mármoles jaspes y
otras piedras, concertándole en tres mil y quinientos
escudos de plata doble....”. Fou obrat amb marbres de
diversos orígens (blanc de Carrara, negre de Gènova,
130
jaspi de Tortosa, marbre vermell del Llenguadoc...)
que conformen una monumental estructura arqui-
tectònica classicista, peça única a Catalunya. A la base
del retaule trobem ben visibles les armes del bisbe
fundador. Per la seva construcció es feren venir
treballadors especialistes de Gènova a Tortosa per
muntar les peces.
Pel que fa la monumental tomba, es troba
ubicada a la primera capella del costat de l'Evangeli
de l'església i recollí les restes mortals de Veschi l'any
1674, un cop havien arribat fins a Tortosa des d'Itàlia.
L'any 1817, però les seves despulles i l'escultura de
marbre foren traslladades al cor baix de les monges i
l'estructura de la tomba fou emprada durant més de
segle i mig com a retaule de l'altar de sant Francesc.
Finalment però, l'any 1982 en una de les darreres
restauracions del cenobi, les restes òssies i l'escultura
foren ubicades de nou a la seva tomba original.
Aquesta mostra una bonica estructura clàssica,
bastida en marbres de colors similars (vermell de
Llenguadoc i blanc de Carrara) als del retaule, fet que
ens convida pensar que fou també obrat a Gènova, tot
i que no disposem de dades documentals al respecte.

Bibliografia
Rafael Maria LÓPEZ-MELÚS. Historia del Real Monasterio de la
Purísima Concepción Victoria de Tortosa. Saragossa 1985.
Joan-Hilari MUÑOZ I Salvador-J. ROVIRA. Art i artistes a Tortosa
durant l’època moderna. Tortosa, 1999.

131
Retaule major de l’església de la Puríssima,
obrat a Gènova amb diversos marbres
 Monument funerari del bisbe Veschi,
promotor de la fundació del convent de la Puríssima
Detall de l’escultura funerària del bisbe Veschi
 ELS RETAULES DE GUIX DE L'ESGLÉSIA
PARROQUIAL DE JESÚS

L'església parroquial de sant Francesc de

Jesús, és una més reeixides mostres de conjunció
d'arquitectura i decoració barroques del sud de
Catalunya. Fins les desamortitzacions de l'any 1835,
era l'església conventual d'una comunitat franciscana
observant, creada durant la tercera dècada del segle
XV a la vora d'una ermita rural, dedicada a sant
Bernabé, que havia estat fundada per l'ardiaca
Guillem de Sentmenat a mitjans del segle XIV.
Aquesta comunitat va assolir una gran
importància i prestigi durant l'edat moderna, ja que
hostatjà en els seus murs el frare llec Salvador
Pladevall, més conegut popularment com fra Salvador
d'Horta, que fou beatificat el 1606 i seria canonitzat el
1938. A més serví com a centre de formació dels frares
recol·lectes de Catalunya.
A començaments de la dècada dels trenta del
segle XVIII es va produir un esfondrament parcial del
convent, fet que va encoratjar als frares a cercar
recursos per renovar i ampliar el vell cenobi medieval,
massa vell i petit per acollir tota la nombrosa
comunitat de membres que hi residia, formada per
frares, llecs i joves en formació.
D'aquesta manera s'iniciava un llarg procés
constructiu de més de seixanta anys de durada, que
donaria com a resultat un monumental conjunt
constructiu format per un sector de clausura, al
voltant d'un classicitzant claustre, on hi va treballar
135
l'arquitecte Francesc Melet (que també va intervenir a
les esglésies de Batea, Corbera i Amposta, a més de la
sagristia de la catedral de Tortosa). Però sobretot hi
destaca una espectacular església de planta saló amb
una cúpula central sostinguda per petxines.
L'any 1772, un cop enllestida la part
arquitectònica de l'església, es va procedir a decorar el
seu interior: els capitells dels pilars, els relleus
decoratius de les voltes, les petxines de la cúpula i els
retaules. Per fer-ho es va triar el guix, un material
barat i abundant, però que convenientment treballat i
recobert amb policromia i dauradura, dóna uns
resultats estètics magnífics.
Així es va decidir contractar els serveis d'un
equip d'artistes especialitzats en aquestes feines, al
capdavant dels quals hi destacava Cristòfor Sancho,
escultor natural de la població aragonesa de
Puertomingalvo i que havia intervingut en la
decoració interior d'una altra església de la diòcesi de
Tortosa: la parròquia de sant Miquel de Batea (Terra
Alta), lloc on també es conserva una rica i profusa
decoració en guix. Aquest artista sabem que va
intervenir en la construcció del retaule major de
l'església de Jesús. En aquesta obra també hi va
intervenir l'escultor Josep Ochando, el qual també va
realitzar els altars laterals de la Concepció i sant
Antoni, els tres més monumentals de tota l'església.
Un tercer escultor, Vicente Rico, es va
encarregar de quatre retaules secundaris: els dedicats
a l’Ecce Homo, les llagues de sant Francesc, san Pedro
de Alcántara i santa Tecla, i finalment, el mestre
escultor tortosí Joaquim Garcia (que també s’havia
136
encarregat de la decoració arquitectònica i dels quatre
àngels de les petxines de la cúpula central de
l’església) va intervenir en els retaules de sant Joan
Capistrano i el sant Negre (o sigui, sant Benet de
Palermo), a més de les trones on tallaria les figures
dels quatre evangelistes, sis doctors de l’església,sant
Pau i sant Bernabé.
Per sort, amb l'excepció de les trones i dels
dos retaules més propers a la porta (els dedicats a
santa Tecla i a sant Pedro de Alcántara), la resta
d'elements treballats en guix es conserven en
l'actualitat en molt bon estat, ja que només hi
manquen les figures titulars dels retaules,
desaparegudes possiblement després del canvi d'ús de
l'església i durant la darrera guerra civil.
A aquest excel·lent grau de conservació hi van
col·laborar dos factors molt importants: en primer lloc,
el fet que poc temps després de dissolta la comunitat
franciscana, a causa de les lleis desamortitzadores de
l'any 1835, l'església va passar a servir de parròquia
del nucli urbà creat al seu redós des de mitjans del
segle i en segon lloc, la pròpia natura del guix, un
material no inflamable, va fer que durant la guerra
dels anys 1936-39, a diferència de la majoria de
temples de Catalunya on foren cremats bona part de
les estructures del retaules de fusta que llavors hi
havia, en el cas de l'església Jesús es va respectar i
només hi van desaparèixer les figures exemptes dels
retaules laterals i les més baixes del major.
Aquest fets ens permet gaudir d'un magnífic
conjunt de set estructures de retaules del segle XVIII,
a més d'una interessant mostra de decoració
137
arquitectònica en rocalla. Tot i la seva pregona
importància, malauradament encara són poc coneguts,
fora de l'estricte àmbit local.

Bibliografia:
Josep ALANYÀ. «L’església parroquial de sant Miquel de Batea»,
Història de les Terres de l’Ebre. Vol. V. Art i Cultura. Tortosa, 2010,
176-177.
Cayetano BARRAQUER. Las casas de religiosos en Cataluña durante
el primer tercio del siglo XIX. Tomo I. Barcelona, 1906.
Joan-Hilari MUÑOZ. La construcció del convent franciscà de Jesús
(1732-1792). Els fonaments d'un poble. Tortosa, 2014.
Joan YEGUAS. «Els retaules i la decoració escultòrica de l'església» a
La construcció del convent franciscà de Jesús (1732-1792). Els
fonaments d'un poble. Tortosa, 2014.

138
Retaule major de l’església de Jesús
 Retaule de la Immaculada,
l’únic de l’església que conserva la seva advocació original
Retaule de sant Josep, originalment dedicat a sant Antoni de Pàdua
Retaule del cor de Jesús, originalment dedicat a sant Joan Capistrano
 Retaule de la Mare de Déu del Carme,
originalment dedicat a sant Benet de Palerm
 Retaule de sant Francesc,
dedicat originalment a les Llagues de sant Francesc
Retaule de sant Teresa, dedicat originalment a santa Tecla
Coordenades:

 Pedrera dels Valencians: 40.797839, 0.541677

 Columnes de la Suda: 40.815360, 0.523858

 Pla de les Sitges: 40.786503, 0.496544

 Mil·liari de Vinallop: 40.743340, 0.486043

 Torre del Prior: 40.838172, 0.516831

 Creu de Bítem: 40.862723, 0.522728

 Església de Jesús: 40.825140, 0.510876

146
 Aquest llibre explica de forma
divulgativa quinze elements patri-
monials i artístics de Tortosa per a ser
millor coneguts i valorats per tothom.