Tema 5 Franquisme 1 Part Apunts Tot El Tema

HISTÒRIA
Depart. Ciències Socials. Prof. Imma Serra 2n. Batxillerat.
TEMA: EL FRANQUISME: LA CONSTRUCCIÓ D’UNA DICTADURA (1939-1959)

El franquisme es va iniciar a Catalunya entre la primavera del 1938, amb l’ocupació de les terres
lleidatanes, i l’hivern del 1939, quan les tropes franquistes van arribar a la frontera pirinenca. Es
va perllongar fins a la mort del dictador (20 de novembre de 1975) i es mantingué sempre com
una dictadura fèrria que va exercir una repressió ferotge sobre els seus opositors. A més, va ser
un règim profundament anticatalà, que va anul·lar les institucions d’autogovern de Catalunya
i va reprimir qualsevol manifestació d’identitat nacional catalana.
1. ETAPES DEL FRANQUISME
Es considera que el franquisme va tenir dues gran etapes:
La primera etapa que va del 1939 al 1959 i es caracteritza per l’intent d’establir un Estat
totalitari inspirat en el feixisme i de portar el país a l’autarquia econòmica. El suport del règim
de Franco a les potències feixistes durant la Segona Guerra Mundial va provar l’aïllament
internacional del franquisme en acabar el conflicte bèl·lic.
Aquesta primera etapa la dividim en dos períodes:
• Primer període (1939-1951): es caracteritza per l’autarquia econòmica i l’aïllament

internacional.
• Segon període (1951-1959): es el període de la postguerra, el reconeixement
internacional del règim de Franco i comença la liberalització econòmica.
Cap a mitjan dècada del 1950, el fracàs de la política econòmica i la necessitat de reconeixement
internacional van comportar la liberalització de l’economia i l’atenuació dels seus trets més
clarament feixistes. Llavors es va iniciar una nova etapa del franquisme.
La segona etapa que va del 1959 al 1973 i es caracteritza per la liberalització de l’economia. Són
els anys del miracle econòmic espanyol. L’economia s’obra a l’exterior i s’inverteix sobretot en
la construcció i en el turisme. (Aquesta etapa s’estudiarà en el següent tema).
La tercera etapa que va del 1973 al 1975 i són els últims anys del franquisme. Són moments de
crisi, sobretot després de la mort de Carrero Blanco (per ETA). Parlem de crisi política, econòmica
i augment dels moviments d’oposició al règim.
Nota: la primera etapa consolida la política dictatorial del règim, la qual es mantindrà durant la
segona i la tercera etapa. És a dir durant tot el règim franquista.
2. UN RÈGIM DICTATORIAL
El franquisme va néixer com una dictadura que va consolidar els poders absoluts de Franco, va
confirmar el caràcter antidemocràtic de les institucions i va continuar la repressió dels vençuts
practicada durant la Guerra Civil.
2.1. Característiques del franquisme
El franquisme va instituir un Estat legitimat només per la Guerra Civil i caracteritzat per un
autoritarisme extremat. Entre els seus trets més rellevants podem destacar els següents:
1
HISTÒRIA
• Concentració de tots els poders polítics en Franco. El totalitarisme: el franquisme va

néixer com una dictadura inspirada en el model feixista italià i alemany ( Mussolini i
Hitler). Es va suprimir la Constitució del 1931 i, amb això totes les garanties individuals i
col·lectives (reemplaçades per les Lleis Fonamentals); es va clausurar el Parlament i es
van prohibir tots els partits polítics i els sindicats. Només es va permetre l’existència
d’un partit únic (La Falange Tradicionalista y de la JONS) i d’un sindicat oficial.
L’uniforme de la Falange era la camisa blava amb símbols de la Falange (jou i fletxes) i
la boina vermella carlina. Per tant crea un estat unitari i centralista. Aboleix els estatuts
d’autonomia de Catalunya, País Basc i Galícia i fomenta l’espanyolització de la població
catalana, basca i gallega, tot prohibint aquestes llengües.
• El Cabdillisme: Franco, investit amb el títol de Caudillo d’Espanya (guia), concentrava
tots els poders en la seva persona. Era el cap de l’Estat i, durant molts anys, també fou
el president del govern. A més, era Generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional de la
Falange Española Tradicionalista y de las JONS, el partit únic.
• Militarisme: preponderància social de l’estament militar. Es feien gran nombre de
desfilades militars, cantada de l’himne en qualsevol moment (a l’escola) i bandera del
règim a tot arreu.
• Defensa de la “unitat de la Pàtria espanyola”: eliminació de les autonomies, la llengua
i cultura catalana.
• La repressió constant i planificada de l’oposició. Amb aquesta finalitat es va crear un
aparell legislatiu i institucional encarregat d’eliminar els opositors, atemorir els
possibles dissidents i combatre qualsevol manifestació de desafecció.
• Tradicionalisme: idea que Espanya estava basada en un passat adulterat. Per això, el
franquisme potencia temes d’història a fi de mostrar la magnitud del país, temes com la
Reconquesta cristiana, els Reis Catòlics, Imperi dels Àustria... per contra suprimeix altres
temes de la història. (parlem de censura històrica).
• El control dels mitjans de comunicació, que estaven sotmesos a una rígida censura i
eren utilitzats com a aparell de propaganda franquista. La finalitat era adoctrinar la
població. Hi havia el NO-DO el noticiari fidel al règim.
• La bandera franquista: el franquisme va utilitzar l’escut tradicional de la monarquia
espanyola afegint-hi alguns elements nous: el jou i les fletxes falangistes i el lema “Una,
grande y libre”.
• Trets feixistes: com símbols del feixisme, exaltació del Caudillo, violència com a medi
polític. Salutació Feixista: consisteix en aixecar el braç dret enlaire. Quan Hitler perd la
Segona Guerra Mundial (1945) es va abandonant aquest tipus de salutació.
• Establiment de la pena de mort: afusellament i la tècnica del garrot vil. L’últim executat
amb aquest mètode va ser el català Salvador Puig Antich a Barcelona el 1974.
2.2. Els Pilars del Règim
Els tres grans pilars institucionals de la dictadura van ser: l’exèrcit, el partit únic i l’Església
Catòlica.
• L’exèrcit: va ser el suport més destacat del règim i va participar activament en el poder,
ja que una bona part dels ministres i dels governadors civils eren militars de carrera.
2
HISTÒRIA
• El Partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las Jons: es va encarregar de

proveir el règim de bases ideològiques, de controlar els mitjans de comunicació i de
subministrar una bona part dels càrrecs de l’administració. Per procurar el suport social
al règim, el partit va constituir algunes organitzacions de masses:
o el Frente de Juventudes, dedicat a la formació i l’adoctrinament del jovent;
o la Sección Femenina, la missió de la qual era la formació de la dona en sentit
cristià i nacionalsindicalista;
o el Sindicat Español Universitario (SEU), que era un instrument de control polític
dels universitaris,
o i la Central Nacional Sindicalista (CNS) que aplegava patrons i treballadors en
una mateixa organització.
• L’Església Catòlica: va tenir un paper destacat en la legitimació i la construcció del règim
franquista, que es definia com un Estat confessional catòlic. Com a resposta a la
persecució religiosa que havia tingut lloc a la zona republicana durant la Guerra Civil, la
jerarquia eclesiàstica va proclamar el caràcter de “croada” de la guerra va esdevenir
una destacada apologista del franquisme. A canvi, d’aquest suport, l’Església va obtenir
un finançament públic molt generós, el control gairebé total del sistema educatiu i el
predomini de la moral i dels valors catòlics en el conjunt de la societat espanyola. Les
bones relacions de l’Espanya franquista i l’Església Catòlica van culminar el 1953 amb la
signatura del Concordat amb la Santa Seu. En aquest tractat l’Estat el Vaticà dona a
Franco certs privilegis, com el d’escollir els bisbes que havien d’ocupar les vacants.
2.3. Els suports socials
Les diferents actituds socials respecte del franquisme, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya,
han estat definides a partir de tres tipologies: el suport, la passivitat i el rebuig. D’ençà del
primer moment, la dictadura va comptar amb el suport de les elits econòmiques i socials, que
van recuperar el poder econòmic, social i polític que havien perdut durant la Segona República.
També va comptar amb l’adhesió dels propietaris agrícoles petits i mitjans del centre i el nord
d’Espanya, que havien fet costat a la insurrecció.
Les classes mitjanes constituïen un sector social políticament desconcertat, pel fet que durant
la Guerra Civil s’havien vist clarament desbordades per la revolució social. Així doncs, malgrat
el rebuig ideològic i polític que la dictadura inspirava en els sectors de tradició més democràtica,
el trauma de la guerra va convertir la classe mitjana en majoritàriament passiva i apolítica. El seu
suport o acceptació del franquisme va ser més una opció oportunista que no pas una clara
identificació ideològica, que en el cas de Catalunya es va veure obstaculitzada per l’obsessió
anticatalana de les autoritats franquistes.
Finalment, una bona part dels sectors populars es consideraven perdedors de la Guerra Civil.
Però la repressió, el control policial i la por, juntament amb la misèria i l’afany de supervivència,
van dur la major part de les classes populars a la passivitat política i al silenci.
Els tràgics records de la Guerra Civil (violència, inseguretat i penúria) van fer de la pau i de la
tranquil·litat béns molt preuats, encara que se n’hagués de pagar un preu molt alt. Però era una
passivitat hostil al franquisme i els treballadors van esdevenir els primers grans opositors al
3
HISTÒRIA
règim i van protagonitzar les primeres mobilitzacions en demanda de millors condicions de vida
i de treball.
2.4. Les diferents “famílies” del règim
Dins del franquisme fan coexistir diversos grups d’influència que formaven part de l’anomenat
Movimiento Nacional. Les diferents “famílies” del règim van tenir representació en els
successius governs creats pel dictador, que sempre van comptar, però, amb una elevada
presència militar. Tot i això, el seu pes específic va anar canviant amb l’evolució del règim
franquista al pas dels anys.
Els primers a formar part de l’Estat franquista van ser els grups que havien donat suport
incondicional a la rebel·lió militar del 1936: falangistes, carlins, ultracatòlics i monàrquics
alfonsins. El falangisme i el seu ideari d’inspiració feixista (nacionalsindicalisme1) van tenir un
gran protagonisme durant la primera etapa del franquisme, quan semblava que Alemanya
podria guanyar la Segona Guerra Mundial.
La derrota de les potències de l’Eix, el 1945, va forçar la dictadura franquista a adaptar-se al nou
escenari internacional i els grups d’inspiració catòlica, com ara l’Asociación Catòlica Nacional
de Propagandistas, van augmentar la seva presència al govern i van esforçar-se a convertir el
règim en una “democràcia orgànica” (nacionalcatolicisme2). Més endavant, a mitjan dècada del
1950 i sobretot durant la dècada del 1960, alguns membres i simpatitzants d’una nova
organització religiosa, l’Opus DEI3, van tenir un gran protagonisme en les transformacions
econòmiques de la segona etapa del règim franquista.
3. EL FRANQUISME A CATALUNYA
L’establiment del règim franquista va assolir unes característiques especials a Catalunya pel fet
de ser un territori majoritàriament hostil als vencedors de la guerra, on hi havia un sentiment
d’identitat molt arrelat i un govern autonòmic (La Generalitat).
Per això, tan bon punt les tropes franquistes van entrar en terres catalanes, Franco va signar el
decret d’abolició de l’Estatut de Catalunya, amb el qual posava fi a l’autogovern. A partir del
1939, el nou règim franquista va tenir un caràcter centralista i uniformista, que pretenia forçar
una “Catalunya espanyola”, amb la finalitat d’eliminar el catalanisme.
3.1. Els Franquistes catalans
La Catalunya franquista va estar integrada per industrials, propietaris agraris, grans

comerciants i financers. La militància catalana de Falange no era gaire abundant i estava
1
NACIONALSINDICALISME: concepte important durant els primers anys del franquisme, fins que es va
acabar la Segona Guerra Mundial (1945). Doctrina i ideologia política de Falange Española, basada en el
totalitarisme feixista, el tradicionalisme nacionalista i el sindicalisme vertical.
2
NACIONALCATOLICISME: concepte important després de la Segona Guerra Mundial, després de la
derrota de Hitler. Es tracta d’una doctrina política de l’Espanya franquista que es caracteritza per una
relació molt estreta entre l’Església Catòlica i l’estat.
3
Opus DEI: organització de caràcter religiós composta per un prelat, clergat propi i seglars, tant dones
com homes. Va ser fundada el 1928 per Josep Maria Escrivà de Balaguer i aprovada com a institut secular
per la Santa Seu el 1950. La seva missió és propagar un model determinat de vida cristiana.
4
HISTÒRIA
formada per pocs falangistes i membres d’altres grups d’extrema dreta de l’època republicana,
una part dels carlins i molts excombatents de l’exèrcit franquista. El fet que l’ocupació de
determinats càrrecs polítics comportés la militància falangista obligatòria a fer que algunes
persones s’hi adherissin per oportunisme polític i per exigència burocràtica.
El personal polític que va tenir càrrecs de responsabilitat, de gestió i de representació va ser

sempre designat des del poder i entre persones gran fidelitat al règim franquista. Ara bé, com
que els falangistes i els excombatents no eren gaire abundants ni gaire representatius, una bona
part dels designats eren antics militants de l’extrema dreta (carlins, monàrquics, membres de la
Unión Patriòtica de Miguel Primo de Riera...), alguns antics lerrouxistes i també membres de les
forces polítiques conservadores, especialment de la Lliga Catalana. Ara bé, el franquisme només
els va oferir llocs polítics secundaris en l’administració local (ajuntaments i diputacions), però
rarament n’ocupaven d’altres demés rellevància política, atès que les principals autoritats de
Catalunya (capità general, governador civil...) van ser habitualment persones provinents de fora
de Catalunya. Això responia a la voluntat franquista d’impedir que els autoritats arrelessin al
territori i també a una certa desconfiança del franquisme envers els polítics catalans.
Tota la població espanyola que volia ocupar un càrrec a d’administració franquista, metres,
professors, jutges, secretaris, treballadors de correus.... havien de jurar el Movimiento Nacional,
que és el nom que va rebre durant el franquisme l’organització totalitària que pretenia ser
l’única fia de participació en la vida pública espanyola. Es va començar a utilitzar de manera
oficial i exclusiva a partir de la llei de Principios del Movimiento Nacional del 1958. Incloïa el
partit únic, FET y de las JONS, els dirigents dels sindicats verticals i tots els càrrecs de l’estat, les
diputacions provincials i els municipis.
3.2. La persecució dels vençuts catalans
La repressió contra les persones, els partits i les associacions considerades rojo-separatistas fou
molt àmplia. Varen ser executats uns 3.500 catalans, entre els quals, el president de la
Generalitat, Lluís Companys (executat al castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940), i el líder
sindicalista Joan Peiró, que havien estat capturats pels nazis a França el 1940 i lliurats a les
autoritats franquistes.
A més, a partir del 1939, foren sotmeses a tribunals militars a Catalunya 78.000 persones i es
calcula que l’exili definitiu afectà uns 60.000 catalans.
Igualment, fou molt servera la depuració de treballadors de les administracions públiques i

d’entitats privades. Foren acomiadats els 15.000 funcionaris i empleats de la Generalitat, la
Universitat de Barcelona va perdre el 44 % del professorat; també van ser objecte de
depuracions els col·legis professionals i els periodistes, així com alguns treballadors de la majoria
dels bancs, caixes i empreses.
També es va procedir a la confiscació de les propietats de les persones i les entitats considerades
desafectes, cosa que significà la destrucció de bona part del teixit associatiu de Catalunya. Van
desaparèixer el 80% de les cooperatives agrícoles i el nombre de diaris a Barcelona va passar de
20 a només 7 dels quals eren del Movimiento, fidels al règim franquista.
5
HISTÒRIA
3.3. La repressió de la identitat catalana
La política franquista a Catalunya va voler esborrar la identitat catalana i va reprimir qualsevol

signe de catalanitat, i per tant, podem parlar un genocidi cultural.
La llengua castellana s’hi va imposar com a única llengua oficial i la catalana va ser considerada
un “dialecte” inapropiat, l’ús del qual va ser prohibit en la vida pública i fou considerat causa de
sanció i multa fora de l’àmbit privat. Es va prohibir l’ús del català a les escoles, a l’administració
pública i els mitjans de comunicació.
Es va procedir a una nova retolació dels carrers, es van eliminar monuments públics.
Així, es va impedir la publicació de llibres, revistes i diaris en català, i el català va desaparèixer

del teatre, de la ràdio, del cinema i dels espectacles públics, i fins s’intentà eradicar-lo de les
esglésies.
Hi va haver també una persecució sistemàtica de totes les manifestacions culturals catalanes i
una prohibició generalitzada dels símbols de catalanitat (banderes, himnes, cançons...). Les
principals institucions culturals catalanes van ser prohibides i algunes, com fou el cas de l’Institut
d’Estudis Catalans, van haver de viure en la clandestinitat. Les biblioteques i les llibreries foren
esporgades dels llibres considerats contraris a la cultura oficial i la Biblioteca de Catalunya va
canviar el nom pel de Biblioteca Central.
Aquesta política tan agressiva va provocar, a mig termini, l’efecte contrari. Una forta reacció
cultural i cívica que va identificar el catalanisme amb l’antifranquisme. En efecte, a l’actitud de
resistència passiva de gran part de la població, s’hi van afegir un activisme creixent per mantenir
la llengua i la cultura catalanes malgrat les dificultats polítiques. Així, les organitzacions
antifranquistes van denunciar aquesta repressió cultural i es van fer fortes en la defensa de la
identitat catalana.
4. UNA REPRESSIÓ INSTITUCIONALITZADA.
El Franquisme mai no va mostrar cap interès a cercar una reconciliació amb els vençuts en la
Guerra Civil. El seu objectiu sempre va ser destruir o sotmetre tots aquells que mostraven la
seva oposició al règim.
La fi de la Guerra Civil no va comportar la fi de la violència. Per imposar el nou ordre franquista

es va voler destruir sistemàticament tots aquells que eren considerats contraris al règim:
republicans, socialistes, comunistes, maçons (Llei de Represión del Comunismo y la
Masonería4, 1940) i a Catalunya, a més, els catalanistes. Amb aquesta finalitat es va procedir a
la institucionalització de la repressió i es van crear lleis i organismes per dur-la a terme. La
primera llei repressiva de caràcter general va ser la Llei de responsabilitats polítiques (1939)5,
que hauria de regir la depuració de les persones que havien col·laborat d’una manera o d’una
4
LLEI DE REPRESIÓ DEL COMUNISME I LA MAÇONERIA (1940), s’incoava expedient als acusats de
“defensar idees contràries a la religió, a la pàtria i a les seves institucions”.
5
LLEI DE RESPONSABILITATS POLÍTIQUES pot ser considerada com “la justícia a l’inrevés”, pel fet d’exigir
retroactivament responsabilitats sobre actuacions realitzades abans de la seva publicació. Així doncs, amb
una llei del 1939 es van condemnar accions realitzades des de l’1 d’octubre del 1934, malgrat que
aleshores eren legals. Aquesta llei considerava culpables de rebel·lió tots els qui van romandre fidels a la
República, amb l’acusació d’oposar-se al triomf del Movimiento Nacional.
6
HISTÒRIA
altra amb la República. L’any 1940 s’hi va afegir la Llei de repressió del comunisme i de la
maçoneria, per la qual s’incoava expedient als acusats de “defensar idees contràries a la religió,
la pàtria i les seves institucions fonamentals”.
L’exèrcit va ser el braç executor principal de la política repressiva fins el 1963, quan es va crear
el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), una jurisdicció civil especial per als delictes polítics. Per tant,
els primers anys de la postguerra, la majoria de les causes van ser jutjades pels tribunals militars
en consells de guerra, davant els quals la indefensió dels processats era total. Durant aquest
període es van portar a terme un elevat nombre d’execucions.
Pel que fa a la població empresonada, s’ha establert que el 1940 hi havia a tot Espanya 280.000
presos, 23.300 dels quals eren dones. A la presó Model de Barcelona estava molt plena. Aquesta
saturació va fer necessari habilitar camps de concentració. L’amuntegament i unes condicions
higièniques i alimentàries pèssimes van provocar una mortalitat molt altra entre els presoners.
A més, una part considerable dels reclusos van ser enviats als batallons de treballadors
(Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores, creats el 1940), dedicats a la realització
d’obres de reconstrucció de carreteres, ponts, línies de tren, obres hidràuliques, pedreres, en
les quals havien de treballar en unes condicions equiparables als treballs forçats. El Valle de los
Caidos, lloc a on s’hi va enterrar Franco i hi ha enterrat José Antonio Primo de Rivera és un
exemple d’aquests treballs forçats del presos.
Referent en els camps de concentració se sap que a la província de Girona n’hi havia tres: dos a
Girona i un a Figueres.
El conjunt de mesures repressives adoptades per les autoritats es va caracteritzar per la voluntat
d’exemplaritat i de càstig. No només es tractava de punir, sinó també de difondre el terror entre
la població i de fer callar qualsevol dissidència. Va ser un temps de por i de silenci, atesa la
tendència generalitzada a amagar el passat i a no parlar de política. Així doncs, la despolitització
forçada va ser un dels factors que més van contribuir a la pervivència de la dictadura franquista.
4.1. Confiscació de béns i depuracions
Les mesures repressives van anar acompanyades d’un ampli procés de confiscació i espoli del
patrimoni dels vençuts. D’una banda, es van confiscar les propietats de la majoria dels exiliats i
dels polítics republicans; de l’altra, els béns de tots els partits, dels sindicats, de les associacions
i de les entitats vinculades als republicans van passar a engrandir el patrimoni de les institucions
del règim. A Catalunya, les sancions econòmiques i la confiscació de béns van afectar un gran
nombre de persones; només a les províncies de Barcelona i Lleida en van ser afectades més de
14.0000.
El franquisme també va expulsar del món laboral tothom qui s’havia destacat a favor de la causa
republicana. Es va dur a terme una depuració generalitzada dels funcionaris i es va procurar amb
pressions que es fes això mateix en el sector privat. El 1939, una llei va establir que només es
mantindria als seus llocs de treballs els funcionaris clarament adherits al Movimiento Nacional.
5. RELACIONS INTERNACIONALS I EVOLUCIÓ DEL RÈGIM
La consolidació del règim franquista i la seva evolució política van estar molt condicionades pels
esdeveniments de la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències més immediates.
7
HISTÒRIA
5.1. La Segona Guerra Mundial i l’hegemonia del nacionalsindicalisme (1939-1945).
Al començament de la Segona Guerra Mundial (setembre del 1939), el franquisme va mostrar

el seu suport a les potències de l’Eix (Alemanya i Itàlia), que l’havien ajudat durant la Guerra
Civil. Espanya, però, no es trobava en condicions materials d’involucrar-se en una guerra, de
manera que Franco va declarar la neutralitat d’Espanya.
En la política interior, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS va assolir un paper

hegemònic en el nou Estat nacionalsindicalista que es volia construir a Espanya a imitació dels
règims feixistes. Ramon Serrano Suñer, cunyat de Franco, gran simpatitzant d’Alemanya i
ministre d’afers exteriors va tenir un paper molt important en les relacions amb aquest país i
amb les altres potències feixistes.
5.2. De la Neutralitat a La no-bel·ligerància
La victòria alemanya sobre França (juny del 1940) va motivar el pas de la neutralitat a la no-
bel·ligerància, una situació que implicava el suport diplomàtic i econòmic a les potències de l’Eix,
que en aquell moment es perfilaven com a vencedores de la guerra. Alemanya i Itàlia van
sondejar les possibilitats d’integració espanyola en el conflicte i Franco es va entrevistar amb
Hitler (Hendaia, 1940) i amb Mussolini (Bordighera, 1941). Franco, que no era contrari a la idea,
considerava la possibilitat d’ampliar les colònies africanes i d’obtenir a canvi altres avantatges
com la recuperació de Gibraltar.
a). Entrevista a Hendaia (França) entre Hitler i Franco:
L’entrevista va tenir lloc el 23 d’octubre de 1940 a Hendaia (França a prop de la frontera amb
Espanya). La trobada entre els dos dictadors va tenir lloc a l’estació de tren i després que Hitler
ocupés França.
Tan Hitler com Franco anaven acompanyats pels seus ministres d’afers exteriors, Ramon Serrano
Suñer (cunyat del dictador) i Joachim von Ribbentrop.
Hitler es va reunir amb Franco perquè es va plantejar ocupar Gibraltar (Operació Fèlix) ja que
era un punt estratègic per derrotar Gran Bretanya. Per fer-ho, necessitava que el seu exèrcit
travessés Espanya. Franco no li agradava la idea i li deia que ja ho faria l’exèrcit espanyol a canvi
Hitler li havia de proporcionar armes. Per tant, en aquest punt, els dos dictadors no es va posar
d’acord.
Franco i el seu ministre d’assumptes exteriors, Ramon Serrano Suñer van considerar que era un
moment clau per intervenir a la Segona Guerra Mundial, ja que la caiguda de Gran Bretanya era
imminent. Així doncs, en aquesta trobada entre els dos magnats es va establir negociacions per
una possible entra d’Espanya a la guerra al bàndol d’Alemanya. D’aquesta manera, Espanya va
abandonar la seva posició de neutral a la guerra per la “no bel·ligerància” i va enviar un cos de
voluntaris anomenats la División Azul a lluitar al costat d’Alemanya.
Paral·lelament, en aquesta entrevista, Franco va demanar a Hitler que li concedís la part francesa
del Marroc. Hitler, estava poc interessat a les qüestions mediterrànies i no estava disposat a
pagar un preu tan alt per l’entrada d’Espanya al conflicte.
Posteriorment, el 1943, Franco va abandonar l’estat de No bel·ligerància i va esdevenir altra

vegada neutral.
8
HISTÒRIA
b). Entrevista a Bordighera entre Mussolini i Franco:
L’entrevista va tenir lloc el 12 de febrer de 1941 a Bordighera (Itàlia). Franco va viatjar amb tren,
perquè tenia por de patir un accident d’avió, com els hi havia passat el general Sanjurgo i el
general Mola.
Franco acudeix a l’entrevista amb el seu cunyat Ramon Serrano Suñer que era ministre d’afers
exteriors. En aquesta trobada, Franco li va comentar a Mussolini que si no rebia d’Alemanya els
subministraments sol·licitats, Espanya no podria entrar a la guerra. El caudillo va dir-li que
“l’entrada d’Espanya a la guerra depenia d’Alemanya més que d’Espanya; com més aviat enviés
Alemanya l’ajut, més aviat podria Espanya participar Espanya a la Segona Guerra Mundial al
bàndol feixista.
Mussolini va agafar nota de les dues condicions que Espanya exigia per entrar a la guerra: 1)
portar blat, armament i carburant, i 2) la revisió de les concessions territorials que Espanya
rebria al nord de l’Àfrica i l’obtenció de Gibraltar.
c). Els soldats de la División Azul
Franco va plantejar un seguit de compensacions econòmiques i territorials que van fer pensar al
dictador alemany que el preu era massa alt. Finalment, Espanya no va entrar en la guerra, tot i
que va col·laborar en l’esforç bèl·lic amb l’enviament de material estratègic (tungstè) i
aprovisionaments. A més, el 1941, una unitat de voluntaris, la División Azul, va ser enviada a
l’URSS per combatre al costat de les tropes alemanyes i uns 10.5000 espanyols van desplaçar-se
a treballar a Alemanya.
Els soldats de la División Azul portaven un uniforme de l’alemanya nazi, però portaven distintius
i símbols espanyols, així com la bandera franquista.
5.3. El retorn a la neutralitat
L’octubre del 1943 la guerra va començar a ser clarament desfavorable a les potències feixistes.
Aleshores, els governs britànics i nord-americà van pressionar el règim de Franco perquè es
distanciés formalment de l’Eix. Fruit d’aquesta nova relació de forces internacional va ser la
retirada i la dissolució de la División Azul i la tornada a l’estatus de neutralitat estricta (octubre
del 1943).
Amb la derrota d’Alemanya el 1945, el franquisme va haver d’assumir que la seva pervivència
exigia prendre distàncies del feixisme. El discurs oficial va començar a presentar el franquisme
com un règim catòlic, conservador i anticomunista, que podia evolucionar cap a una monarquia
en el moment adient. Aquesta nova fase va comportar la marginació del falangisme dels llocs
més rellevants del règim i l’abandonament de la nomenclatura i del ritual més clarament feixista
(supressió de la salutació oficial amb el braç enlaire).
5.4. Els anys del boicot internacional (1945-1947)
La fi de la Segona Guerra Mundial va suposar per al franquisme una etapa d’aïllament i de rebuig
internacionals. Efectivament, aquesta hostilitat es va fer evident al llarg dels anys 1945 i 1946,
quan les Nacions Unides, creades recentment, van condemnar de manera explícita el règim de
Franco, imposat per la força gràcies a l’ajut de les potències feixistes derrotades.
9
HISTÒRIA
A més, el govern de França va tancar la frontera amb Espanya i un acord de l’Assemblea General
de les Nacions Unides va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid (1946). Però Franco
i els grups que li donaven suport van mantenir sempre el propòsit ferm de perpetuar-se en el
poder i la condemna internacional va ser presentada com una maniobra estrangera per
desprestigiar Espanya i portar els espanyols a una nova guerra civil.
La persistència del franquisme després de la guerra mundial va tenir un cost econòmic i polític
enorme per a Espanya, que com a conseqüència de l’aïllament internacional va rebre uns ajuts
força reduïts en termes comparatius. Així doncs, l’Espanya de Franco no es va poder beneficar
del programa d’ajuda nord-americana a Europa, l’anomenat Pla Marshall, iniciat el juny del
1947, i va ser exclosa de la nova aliança defensiva occidental, l’organització del Tractat de
l’Atlàntic Nord (OTAN), constituïda l’abril del 1949.
Però enmig d’aquests anys de boicot internacional va haver un país que mantenir les relacions
amb Franco. Aquest país va ser l’Argentina de Perón.
L’Argentina de Perón i relacions amb Franco:
Així doncs, l’actitud de l’Argentina de Juan Domingo Perón va significar un respir per al règim del
dictador. L’Argentina no va fer cas de les recomanacions de l’ONU i, juntament amb Portugal,
no va retirar el seu ambaixador de Madrid. Entre 1946 i 1949, diferents convenis i protocols
entre els dos països van ajudar a alleujar la greu situació econòmica espanyola. L’Argentina va
subministrar cereals, carn i altres aliments a Espanya. Com a contrapartida, aquesta enviava
matèries primeres (suro, plom, acer...) i permetia l’ús dels seus ports als vaixells argentins per
poder fer intercanvis amb els països europeus. Aquestes mesures van anar acompanyades de
crèdits favorables per a Espanya i d’acords amb matèria d’immigració, intercanvis culturals i
convalidacions de títols universitaris.
El 1947, l’esposa de Perón, Eva Perón va visitar Espanya. L’estada d’Eva Perón va servir com a
acte de propaganda del règim franquista. Les visites que va fer a diferents ciutats de l’Estat,
acompanyada per Carmen Polo (esposa de Franco), van suscitar un clima d’expectació
extraordinari. Però no tot va anar bé com es va donar a entendre. Per començar, els discursos
d’Evita (Eva Perón) no van agradar al dictador.
El qualificatiu “descamisado”, que s’havia generalitzat a l’Argentina per referir-se als

treballadors estava més a prop de la terminologia comunista que no pas de la simbologia feixista
de Franco. Amés, les arengues d’Eva Perón contenien moltes afirmacions populistes que van
molestar les oligarquies espanyoles. D’altra banda, la relació entre Evita i Carmen Polo no va ser
bona. L’esposa del dictador, de família benestant i d’estricta moral catòlica, no va veure amb
bons ulls que una actriu jove i d’origen humil fos aclamada pels carrers i li robés el protagonisme
mentre ella feia de simple comparsa.
Eva Perón tampoc no va quedar satisfeta. No entenia com, mentre l’Argentina havia iniciat un
seguit de reformes amb la finalitat de millorar la situació econòmica, l’Espanya de Franco
continuava ancorada en l’immobilisme.
10
HISTÒRIA
5.5. Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme (1947-1953)
A partir del 1947, la configuració de dos blocs antagònics (URSS i EUA) i l’inici de la Guerra Freda
van alterar de manera significativa la situació internacional. En aquest nou context era més
important per als Estats Units i els països occidentals comptar amb un bon aliat en la lluita conra
el comunisme, el gran enemic en aquells moments, que no pas pressionar el règim franquista
per forçar la democratització del seu sistema polític. És a dir Espanya i EUA tenien un amic en
comú: el comunisme de l’URSS.
Malgrat que les condemnes verbals al franquisme es van mantenir, l’acceptació internacional
del règim es va anar obrint camí. El 1947, els Estats Units es van negar a imposar noves sancions
a Espanya i van pressionar perquè l’ONU no ratifiqués la seva condemna de l’any anterior. El
1950, una nova resolució revocava l’acord de retirada d’ambaixadors d’Espanya.
A remolc de la nova situació, el 1951, Franco va decidir procedir a una remodelació del govern
que facilités el seu apropament a les potències occidentals i li permetés aconseguir alguns èxits
en política exterior. El nou gabinet va obrir una etapa en el franquisme caracteritzada pel
predomini del nacionalcatolicisme, que donava més pes als catòlics en detriment dels
falangistes i impulsava figures no tan compromeses amb els principis més autoritaris. A més, un
militar que tindria un paper cabdal en la continuïtat del règim, l’almirall Luis Carrero Blanco, va
ser nomenat subsecretari de presidència.
El 1953, Franco va obtenir el definitiu reconeixement internacional del règim amb la signatura
dels acords amb els Estats Units i el concordat amb la Santa Seu.
El Concordat amb la Santa Seu:
El Concordat amb la Santa Seu i Espanya va ser un conveni signat el 1953 que regulava les
relacions entre l’Església i l’Estat Espanyol. D’aquesta manera, el Vaticà legitimava l’Espanya de
Franco. El concordat confirmava, ampliava i reconeixia els privilegis que tenia l’Església catòlica
des de l’inici de la Dictadura. Constava de 36 articles i començava afirmant que la religió catòlica
era l’única de la nació espanyola. Se li atorgava el dret a rebre compensacions econòmiques i a
tenir un patrimoni propi. L’estat es veia obligat, també, a contribuir en la construcció i la
restauració de temples, en les obres de caritat... L’Església queda exempta de pagar impostos.
El Concordat reconeixia el matrimoni canònic amb efecte civil. Només els tribunals eclesiàstics
podien decidir sobre la separació i la nul·litat matrimonial. Pel que fa a l’ensenyament, la religió
catòlica passava a ser una assignatura obligatòria. L’Església tenia, també, la potestat
d’intervenir en els afers educatius. Podia prohibir llibres o materials educatius que es
consideressin perjudicials per la religió catòlica.
En l’elecció de bisbes i arquebisbes hi intervenia el dictador. Aquest fet va portar en el futur

algunes tensions entre Franco i la jerarquia eclesiàstica.
Les relacions amb els Estats Units
En plena Guerra Freda i amb la Guerra de Corea en curs, l’actitud dels Estats Units cap a l’Espanya
de Franco a canviar. Es tractava de guanyar un aliat en un espai estratègic com era la península
Ibèrica.
11
HISTÒRIA
Amb l’accés del republicà Eisenhower a la presidència dels Estats Units, el tímid apropament
amb el país americà que Espanya havia iniciat en els anys anteriors va fer un salt qualitatiu. El
1953 es van signar els pactes de Madrid, tres acords mitjançant els quals Espanya rebia ajuda
econòmica americana i subministrament militar i s’establia un sistema de defensa mútua. Així
doncs, els dos països es van comprometre a l’ajuda mútua en cas de conflicte. Els nord-
americans van obtenir d’Espanya el dret d’establir i d’utilitzar en territori espanyol un seguit
d’instal·lacions militars (bases de Torrejón (Madrid), Morón (Sevilla) i Saragossa) i una base
naval a Rota (Cadis). Com a conseqüència, prop de 7.000 militars americans, amb les seves
famílies, van desplaçar-se a viure a Espanya. L’acord militar també preveia la construcció d’un
oleoducte entre Cadis i Saragossa i d’una àmplia xarxa de radars.
A canvi, Espanya rebia material bèl·lic per modernitzar les seves forces armades i ajuda
econòmica i tècnica. A més, els acords amb els Estats Units van servir per regularitzar les
relacions diplomàtiques i comercials d’Espanya amb els països del bloc occidental. Com a
conseqüència van significar la submissió d’Espanya als interessos dels Estats Units i la
consolidació internacional al règim franquista.
L’únic país de tot el món que mai va reconèixer el règim de Franco va ser Mèxic.
5.6. Els primers intents d’obertura (1953-1959)
A mitjan dècada del 1950, l’admissió d’Espanya en el context internacional havia donat un respir
al franquisme, però molts dels problemes interiors continuaven sense resoldre’s.
La situació econòmica era molt difícil: la producció augmentava lentament i el nivell de vida a
Espanya era molt inferior al dels altres països europeus. Les ajudes nord-americanes no van
aconseguir salvar la situació de crisi interna i al carrer van sorgir els primers símptomes de
descontentament per la carestia dels productes bàsics i la fam. Entre els anys 1956 i 1958 es van
produir una onada de protestes obreres a algunes ciutats i els primers moviments de
dissidència a la universitat.
Dins del règim augmentava la pressió dels qui defensaven la necessitat d’un canvi profund en
l’orientació econòmica. Aquests dirigents eren conscients de la necessitat d’acabar amb
l’autarquia6 i de procedir a la liberalització de l’economia i a la seva obertura a l’exterior per
reorientar un Estat que es trobava a frec de la fallida. D’aquesta manera, la crítica situació
econòmica, l’augment de la protesta social i les noves relacions internacionals van menar Franco
cap un nou canvi de govern.
El 1957, Franco va procedir a una remodelació de l’executiu (govern) en la línia iniciada el 1951,
apartant-ne els falangistes i promovent els sectors catòlics. Hi van entrar com a ministres, a
proposta de Carrero Blanco, els anomenats tecnòcrates (Navarro Rubio i Ullastres), que eren
homes procedents de la institució catòlica Opus Dei i que van ocupar llocs decisius en la direcció
econòmica del país. Aquesta nova generació de polítics, la majoria dels quals no havien
participat en la Guerra Civil, van protagonitzar l’etapa següent del franquisme (tema següent),
caracteritzada per un intens creixement econòmic a la dècada del 1960.
6
Autarquia: és tracta d’un tipus d’economia en què Espanya és autosuficient. S’aïlla a nivell econòmic de
la resta del món i l’estat intervé en temes econòmics com control de salaris, producció…
12
HISTÒRIA
6. ESTRUCTURA DEL NOU ESTAT
La dictadura franquista va voler donar una imatge de legalitat amb la promulgació d’un seguit
de lleis fonamentals que pretenien substituir la inexistència d’una constitució, i amb la creació
d’unes Corts per aconseguir l’aparença d’un sistema parlamentari. Aquest entramat polític va
rebre el nom de “democràcia orgànica”.
6.1. Les Lleis Fonamentals
L’establiment d’unes lleis polítiques bàsiques que organitzessin jurídicament l’Estat franquista
va ser un procés llarg: va començar en plena Guerra Civil i es va cloure el 1966 amb la
promulgació de la Llei orgànica de l’Estat.
El gener del 1938, quan el Caudillo va designar el seu primer govern va començar la veritable
tasca de construir o institucionalitzar el règim, la qual es base amb els següents punts:
- Concentració de poders en la persona de Franco, fer que es va mantenir fins a la mort

del dictador (20 de novembre de 1975).
- Franco era el cap de l’Estat.
- Franco era el cap del Partit de la Falange.
- Franco era el Generalíssim dels tres exèrcits.
- Franco era cap del govern.
- Franco presidia el Consell Nacional i nomenava el secretari general del Movimiento,
alhora que gaudia de poders excepcionals per promulgar lleis en casos d’urgència.
Franco va crear les lleis fonamentals, que era una espècie de constitució però antidemocràtica i
pròpia del règim. Aquestes lleis es basaven en un seguit de normes, les quals eren:
- Fuero del Trabajo: Es va crear el 1938, estava inspirada amb el règim feixista de
Mussolini. Era una còpia de la Carta del Lavoro italiana. Regulava les relacions laborals i
establia els principis del nacionalsindicalisme.
- Fuero de los Españoles: Es va crear el 1945, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial.
Es va fer perquè pretenia aparentar que a l’Espanya de Franco els ciutadans gaudien
d’unes certes llibertats polítiques, tot i que no era veritat. Aquest conjunt de lleis eren
els deures i els drets dels espanyols. La relació de drets no anava acompanyada de cap
garantia per poder exercir-los.
- Llei de Referèndum Nacional: feta el 1945. Establia la possibilitat de sotmetre a consulta
popular algunes qüestions, que eren determinades pel cap de l’Estat i no per la societat
espanyola7.
- Llei de Successió: feta el 1947. Va permetre a Franco designar el seu successor a títol de
Rei. Aquesta llei creava també dos nous òrgans: el Consell de Regència i el Consell del
Regne, tots dos designats pel Caudillo. Així doncs, establia Espanya com a regne i preveia
la monarquia com a successora del franquisme. El 1969 es designa a Joan Carles de
Borbó com a rei d’Espanya quan mori Francisco Franco. Però cal dir que aquesta llei no
7
El 1947 va haver un referèndum i les instruccions confidencials que es van donar als presidents de les
meses electorals eren: Per cada 10 paperetes que s’examinin, sigui quin en sigui el contingut, a vuit com
a mínim se’ls atribuirà Sí i a una o dues No. Per cada 20 a 25, s’anunciarà Blanc… les actes hauran d’estar
redactades i complimentades amb el resultat de la votació abans de l’obertura del col·legi electoral.
13
HISTÒRIA
només instaurava la dictadura vitalícia de Franco, sinó que trencava el principi de la

legitimitat històrica de la monarquia espanyola, que havia de recaure en Joan de Borbó,
fill d’Alfons XIII. Amb aquesta llei, Franco va atorgar-se la legitimació de nomenar el futur
rei i va frustrar així les pretensions de Joan de Borbó, comte de Barcelona, a una possible
restauració de la monarquia en la seva persona.
- Llei de Principios del Movimiento Nacional: feta el 1958. Aquesta llei va instituir el
Movimiento Nacional com a únic partit i va establir que tots els alts càrrecs civils o
militars passessin a ser considerats membres nats del Movimiento. Així doncs,
actualitzava els principis directius de l’Estat. A més tots els funcionaris públics estaven
obligats a jurar els principis del Movimiento abans de prendre possessió del càrrec.
- Llei Constitutiva de les Corts: feta el 1942. La seva finalitat era donar més
representativitat al règim. Es crea les Corts com a òrgan legislador supeditat a la funció
sancionadora del Caudillo. Aquesta llei definia les corts com un òrgan superior de
participació del poble espanyol en les tasques d’Estat. Els seus representants eren els
procuradors, que eren designats pel règim, és a dir per Franco. La majoria d’ells eren
ministres, membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l’Organització sindical.
Les corts estaven formades per una representació corporativa per terços: sindicat,
entitats i administració local. El 1966 s’hi afegeix el terç familiar (que eren elegits per
mitjà de sufragi pels caps de família). Les Corts no eren elegides democràticament i no
tenien poder legislatiu autèntic. El govern o Franco decidia quin projecte de llei passava
per les Corts i quin s’aprovava directament mitjançant un Decret llei.
6.2. La Democràcia Orgànica
El franquisme rebutjava el sistema democràtic, basat en la voluntat popular, en el sufragi i en la

separació de poders. Per a la construcció del nou Estat es va inspirar en l’Estat corporativista
italià, que organitzava la participació popular a partir de tres unitats bàsiques: la família, el
municipi i el sindicat, elements naturals representatius de la societat i que el règim considerava
superiors als partits polítics, que són l’instrument de participació ciutadana en els règim
democràtics. El sistema va ser nomenat democràcia orgànica, un nom amb el qual es pretenia
donar legitimitat democràtica al franquisme, però evitant clarament la democràcia
representativa.
En el pla territorial, el poder del govern es transmetia per mitjà dels governadors civils de la
províncies, que eren els caps provincials del Movimiento. A cada província es va instituir també
un governador militar com a prova de la dualitat del poder franquista. També es va restablir
l’estructura militar de les capitanies generals que havia estat suprimida durant al Segona
República. Als ajuntaments, els alcaldes, que eren també caps locals del Movimiento, eren
elegits directament pel governador civil.
Un altre poder de l’Estat van ser els sindicats verticals, anomenats posteriorment Organización
Sindical Española (OSE), que depenien d’un secretari general amb rang de ministre. La Llei
d’unitat sindical del 1940, inspirada en el model corporatiu de la Itàlia feixista integrava en un
mateix sindicat empresaris i treballadors, organitzats per branques de producció.
L’Estat exercia una tutela fèrria sobre la classe obrera i dictava les condicions laborals (salaris,
durada de la jornada laboral, vacances, permisos...), sense cap possibilitat de negociació
col·lectiva ni tampoc de vaga, que era il·legal. El resultat d’aquest control estricte van ser unes
14
HISTÒRIA
condicions de treball extremes que van comportar el manteniment de salaris baixos per als
treballadors i van permetre uns beneficis empresarials molt elevats. L’única possibilitat de
defensa dels interessos dels treballadors va ser l’establiment dels enllaços sindicals, uns càrrecs
d’elecció establerts a partir de 1954.
7. AUTARQUIA I RACIONAMENT
La victòria de Franco en la Guerra Civil va tenir unes repercussions econòmiques molt negatives.
A curt termini, va comportar la fam i la misèria per a molts espanyols. A llarg termini, va
consolidar una economia poc competitiva que va dificultar en gran manera la reconstrucció i el
creixement econòmic de la postguerra.
7.1. L’autarquia i els seus efectes (1939-1959)
Un dels objectius principals de la primera etapa del franquisme va ser l’autosuficiència

econòmica (autarquia). Per això es va fomentar una política econòmica d’aïllament exterior i
de substitució del lliure mercat per la intervenció de l’Estat en l’economia. Aquesta política es
justificava amb un discurs feixista i patriòtic.
La política autàrquica va tenir tres grans àmbits d’actuació. Aquests són:
- La reglamentació del comerç exterior. D’aquesta manera, les importacions i les

exportacions van passar a ser completament controlades per l’Estat, i calia una
autorització administrativa per realitzar-ne. Amb aquesta mesura es pretenia limitar el
màxim els intercanvis amb l’exterior, reduint les importacions als productes
considerats imprescindibles. El resultat d’aquestes restriccions va ser l’encariment dels
productes que l’Estat havia d’importar, com per exemple, el petroli, i una gran
escassetat de béns de consum. La manca d’abastament va afectar també les matèries
primeres i el subministrament elèctric va patir restriccions, fer que va provocar un
descens notable de la producció industrial.
- El foment de la indústria, sobretot la d’interès estratègic, amb la finalitat d’assegurar la

independència militar i política del nou Estat. Una sèrie de lleis i de mesures van afavorir
la creació d’empreses públiques i també la nacionalització de sectors considerats
indispensables. També es va fomentar el desenvolupament de les indústries de béns
d’equip, que van rebre una ajuda pública considerable i continuada, fet que va tenir com
a conseqüència una despesa pública elevada que, al seu torn, va desencadenar uns
efectes inflacionistes importants. Així doncs, el 1941 es van nacionalitzar totes les
companyies de ferrocarrils i es va crear la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles
(RENFE). El 1945 es va procedir a la nacionalització de la Compañia Telefónica Nacional
de España.
El 1941 es va fundar l’Instituto Nacional de Industria (INI) destinat a ser el promotor

d’aquesta nova política industrial. Aquesta institució va impulsar la creació d’empreses
públiques. L’estat va prioritzar les inversions en sectors vinculats als interessos de la
defensa militar (hidrocarburs, vehicles de transport, construcció naval, siderúrgia...) i
15
HISTÒRIA
com a conseqüència apareixen les empreses: Ibèria, Banco Exterior de España, Endesa,
Enher, Ensidesa i Seat.
- El tercer àmbit de l’intervencionisme estatal va afectar el sector agrari, que va veure

com l’Estat regulava la producció, la comercialització, els preus i el consum de la
majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la
producció al mateix temps que minvava la productivitat.
El resultat de la política autàrquica va ser un profund estancament econòmic caracteritzat pel

col·lapse del comerç exterior, el descens de la producció i del consum i la disminució del nivell
de vida de la població. A més, va suposar una frenada de les tendències modernitzades de
l’economia espanyola i una ampliació de les diferències amb altres països de l’Europa occidental.
L’autarquia va tenir unes conseqüències negatives sobre les indústries catalanes que es
dedicaven majoritàriament a la fabricació de béns de consum. Aquest sector no era considerat
per les autoritats franquistes com d’interès nacional, per la qual cosa no va gaudir dels privilegis
atorgats a d’altres indústries (millors quotes de matèries primeres, limitació de les restriccions
elèctriques...
7.2. Les Cartilles de Racionament i el Mercat Negre
La reglamentació de l’economia autàrquica comportava el control del mercat per l’Estat. Els
productors agrícoles estaven obligats a lliurar la producció a un preu de taxa i l’Administració
era l’encarregada de vendre els productes a un preu també regulat. El resultat va ser la manca
d’abastament d’aliments i el racionament del productes de primera necessitat, que es
distribuïen per mitjà d’una cartilla de racionament, la qual fou vigent entre el 1939 i el 1952.
Les cartilles de racionament van ser un dels elements que caracteritzen el període autàrquic.
Intentaven controlar la distribució dels aliments i els articles de primera necessitat. La cartilla hi
havia cupons dels productes bàsics i cada vegada que anaves a comprar el botiguer arrencava o
anotava el producte que adquiries. Les racions depenien de l’edat dels membres del grup
familiar (les persones majors de 60 anys rebien un 80% de la ració que obtenien els adults).
També depenia de la categoria professional, de manera que les persones de classes altes tenien
dret a racions més elevades. Però no tothom podia tenia cartilles de racionament. Totes aquelles
persones que havien estat republicanes, comunistes no tenien dret a la cartilla.
Paral·lelament, el 1940 també es va crear la cartilla del fumador, la qual només tenien drets els
homes i establia una quota de tabac per persona. Els no fumadors la usaven per intercanviar-la
per una altres productes.
La manca de productes bàsics va obligar moltes persones a recórrer al mercat negre. La taxació
dels preus dels aliments per sota del seu valor va comportar que molts productors preferissin
amagar la producció per vendre-la al mercat negre, que els proporcionava uns guanys més
elevats. El frau del mercat negre afectava els aliments, les matèries primeres i els productes
industrials, els preus dels quals solien ser de 3 a 4 vegades més elevats que els oficials.
Així doncs, sorgeix l’estraperlo. S’entén per estraperlo el comerç il·legal d’articles intervinguts
per l’estat o subjectes a racionament que es venen a preus abusius i al marge del mercat
16
HISTÒRIA
reglamentari. La pràctica de l’estraperlo va ser habitual durant els anys de l’autarquia. El 1946
un viatger anglès explicava que tot Espanya, del més ric al més pobre, estava habituada a
aquesta pràctica.
Es parla de dos tipus d’estraperlo: el gran estraperlo, practicat per les classes benestants i
poderoses i el petit estraperlo, el de la gent més senzilla, és a dir les classes populars.
Evidentment, mentre les autoritats feien els ulls grossos amb el gran estraperlo, el petit
estraperlo era perseguit.
Tal i com hem dit abans, al mercat negre els preus dels productes assolien valors tres vegades
superiors als dels mercats oficials. En els casos més extrems, podien arribar a un preu deu
vegades més alt. Alguns estudis han demostrat que, en el cas del blat, un dels productes
essencials de la dieta dels espanyols, gairebé la meitat de la collita anava a parar al mercat negre.
Pel que fa a l’oli, més del 50% de la producció queia a mans dels estraperlistes.
El gran estraperlo, un dels escàndols del règim, era capaç de desviar vagons de tren o camions
cap a les xarxes estraperlistes per beneficiar els grans latifundistes i les grans fortunes.
7.3. Unes dures condicions de vida
El nivell de vida de la població va disminuir considerablement com a conseqüència de la inflació

i dels baixos salaris, que van créixer molt lentament, entre el 1939 i el 1951, i sempre per sota
dels preus. Segons dades oficials, el cost de la vida a Barcelona va multiplicar-se per 5,4 entre
els anys 1937 i 1950, mentre que l’augment dels salaris es va multiplicar tan sols per 2,7. També
va disminuir la renda per càpita real dels espanyols.
D’aquesta manera, la fam va afectar una part significativa de la població i la precarietat es va fer
evident també en la manca d’habitatges dignes, sobretot a les grans ciutats. Tot això va
provocar un augment del barraquisme als afores de Madrid, Barcelona, València i Bilbao, la
utilització de coves com a habitatges i el desenvolupament del fenomen dels rellogats.
A causa de la fam, el fred i la insalubritat dels habitatges es van estendre un conjunt de

malalties ja eradicades en dècades anteriors com el còlera, el tifus i la tuberculosis, que es van
convertir en el símbol més visible de les terribles condicions de vida durant la postguerra. Així
doncs, va pujar molt la taxa de mortalitat i la taxa de mortalitat infantil. La fragilitat dels infants
els va fer víctimes d’altres problemes sanitaris, com el raquitisme, que anteriorment havien
afectat només petites àrees especialment subdesenvolupades. Aquests anys, el creixement
vegetatiu va baixar i l’esperança de vida es va situar el 1945 en 47 anys per als homes i en 53
per a les dones.
A totes les ciutat hi havia Auxilio Social que era una organització de beneficència creada per la
Sección Femenina, que s’encarregava de distribuir menjar i d’assistir els més necessitats.
17
HISTÒRIA
8. L’ADOCTRINAMENT DE LA SOCIETAT
8.1. Les normes de comportament social
El franquisme va imposar canvis profunds en la vida quotidiana, en els comportaments culturals

i religiosos i en el marc polític a tota la societat espanyola, però va ser especialment rigorós amb
els joves i amb les dones, als quals va voler imposar els seus valors ideològics i morals per mitjà
d’un control exhaustiu de les activitats privades i públiques. Va establir unes normes basades
en la moral cristiana més estricta.
Es va imposar un culte a Franco, que era enaltit exageradament per les publicacions i pels mitjans
de propaganda oficials. A tots els cinemes era obligatori projectar un documental (NODO) que
exalçava tots els avenços i les virtuts del règim franquista.
També es van difondre unes formes de comportament basades en la moral cristiana tradicional.
D’una banda, la majoria de les cerimònies que marcaven la vida de les persones tenien un
caràcter religiós (naixement, casament, enterrament) i el fet d’assistir a missa era gairebé una
obligació; d’una altra banda, es van prohibir el matrimoni civil i el divorci i es van penalitzar
durament l’avortament, l’amistançament (anar a viure junts sense estar casat) i
l’homosexualitat.
Les normes de comportament social i els bons costums indicaven que els vestits no havien d’anar
cenyits al cos ni marcar-ne les formes, els escots no podien ser molt oberts, les noies estaven
obligades a dur mitges des dels dotze anys i nois i nies no podien coincidir en llocs públics com
ara piscines o platges.
Per tal d’enquadrar la societat i d’adoctrinar-la, es van crear diferents organitzacions.

L’organització juvenil va ser el Frente de Juventudes, que organitzava campaments,
concentracions i cicles educatius de formació política.
La branca femenina del Movimiento era la Sección Femenina de FET i de las JONS, dirigida per
Pilar Primo de Rivera, i que s’encarregava d’organitzar un servei social que les dones havien de
fer, equivalent al servei militar dels homes. Altres institucions semblants eren Educación y
Descanso i Auxilio Social.
8.2. El sotmetiment de la dona
Per a les dones el franquisme va significar la pèrdua de tots els drets aconseguits durant la
Segona República i la consolidació d’un sistema de valors masclista que les tornava a la llar i les
considerava inferiors, tant jurídicament com legalment. S’afirmava que les capacitats físiques i
intel·lectuals de l’home eren superiors, i que la funció social de la dona era complementària:
mentre que l’home s’ocupava dels afers públics, la dona havia d’ocupar-se de l’àmbit
domèstic.
El Codi Civil va retirar a les dones la capacitat legal i el marit va esdevenir l’administrador de les
seves propietats i els representant legal, fins al punt que la dona no podia comprar ni vendre
béns sense la seva autorització. Es va anul·lar el divorci i es van prohibir l’ús d’anticonceptius i
l’avortament. Es van restablir els delictes d’adulteri i concubinat, que es castigaven
preferentment en el cas que fossin comesos per la dona.
18
HISTÒRIA
En el terreny laboral, es va intentar allunyar la dona casada del treball fora de la llar. Es va
acceptar la desigualtat salarial entre sexes i l’acomiadament de les dones, acompanyat d’una
compensació econòmica (dot de nupcialitat), quan contreien matrimoni. Si, malgrat tot, la dona
casada volia treballar, necessitava un permís del marit i no podia exercir determinades
professions. A més, les mares treballadores eren penalitzades, perquè resultaven excloses dels
subsidis que pagava l’Estat.
8.3. Una educació per adoctrinar. L’escola franquista
L’educació va esdevenir un mitjà important d’adoctrinament polític i religiós. L’ensenyament

primari i el mitjà van quedar majoritàriament en mans de l’Església, i es va imposar
l’obligatorietat de la religió i de la Formación del Espíritu Nacional, assignatura que ensenyava
els principis bàsics de la doctrina falangista i era impartida per membres del Movimiento.
La escola franquista era molt dura perquè tenia normes molt rígides. Totes les escoles tenien el
mateix sistema educatiu, l’anomenat nacionalista. Basat en la separació de nens i nenes a
diferents classes, incorporació de la religió a l’aula i incorporació d’elements del franquisme a
l’aula. Els continguts no s’ensenyaven, es feien aprendre de memòria. I la disciplina que hi
regnava era freda, una relació distant entre el mestre i l’alumne. L’educació es basava en la
disciplina i obediència.
L’ensenyament a Primària es dividia en dues etapes (de 6 a 10 anys i de 10 a 12 anys).
Va ser durant el franquisme, quan es van inventar les anomenades escoles públiques i les escoles
privades:
- Escola pública: i anava els fills de famílies de classe mitjana i baixa, és a dir sobretot,
famílies en pocs recursos. Eren escoles amb condicions precàries i pocs recursos.
- Escola privada: i anava els fills de classes benestants i classes mitjanes. Aquestes escoles
tenien unes bones condicions i molts recursos.
Pel que fa els càstigs eren molt durs: fer molta còpia, el mestre et podia agredir físicament (picar-
te amb el regle a les mans, tirar-te el esborrador al cap, fer aguantar dos diccionaris agenollat
davant de tota la classe...).
Les assignatures eren les que manaven el règim i normalment eren d’aspecte religiós i
nacionalista. Tal i com he esmentat abans era obligatori fer l’assignatura La Formación del
Espíritu Nacional, tant pels nens com per les nenes. En canvi, les altres matèries eren diferents:
Les nenes feien matèries relacionades amb la llar i la família, com per exemple aprenien a cuinar,
cosir, planxar, netejar, decoració... També feien educació física, perquè s’havien de preparar per
estar en bona forma per quan fossin mares. La dona havia de ser una bona filla, una bona esposa
i una bona mare. Per tant, les nenes a l’escola es preparaven per ser submises a la vida.
Els nens cursaven matèries relacionades amb la religió i amb el caràcter nacional i militar.
El resultat va ser, durant molts anys, que el nivell educatiu de les noies va ser molt inferior al
dels nois.
19
HISTÒRIA
Les costums i la llengua que tenien cada regió eren eliminades i la llengua oficial era l’espanyola
i les costums eren que dictava l’estat, és a dir Franco. Es podria dir que l'escola també era una
dictadura marcada per Franco, igual que el seu règim. Per tant, el català estava prohibit a
l’escola.
L’Escola franquista va contar amb una gran quantitat de símbols a favor del règim i de la religió
catòlica. Aquests són:
- Penjaven el crucifix, un quadre de la Immaculada i el retrat de Franco a cada aula.

- Obligació de resar el parenostre a l'inici de cada jornada lectiva, a l'aula que fos.
- Calia tenir una cortesia: el professor quan entrava a classe tothom s’aixecava de la cadira
i deia aquesta frase: “Ave maría purisima”, els alumnes havien de respondre: “Sin
pecado concebida”.
- Es pujava i es baixava la bandera franquista a l'inici i final de cada jornada lectiva i, quan
acabava la jornada lectiva, cantar l'himne nacional (de Franco) que es cantava en aquells
temps. Algunes escoles també ho feien abans de començar les classes.
- Durant el mes de maig, era el mes de la Verge Maria i els nens i les nenes havien de
portar flors i resar oracions.
8.4. La Censura
El franquisme va instaurar una censura molt rígida sobre totes les activitats socials, culturals i
lúdiques dels espanyols. Els guions de les pel·lícules, les obres teatrals, els llibres, la premsa, les
conferències, etc., havien de passar prèviament per una comissió de censors que vigilava que el
contingut no fos contrari als principis del Movimiento o a la moral cristiana.
Això va afectar notablement la qualitat dels productes culturals i va imposar en l’oci unes modes
i uns corrents estètics notablement nacionalistes i folklòrics.
Referent al cinema, les pel·lícules amb escenes sexuals o amb algun petó entre els protagonistes
eren censurades. És a dir, no es solien passar o bé es tallava l’escena. Aquest fet va provocar que
molta gent, sobretot de Catalunya, anés a mirar pel·lícules a Perpinyà (França).
Paral·lelament, cal dir que existia una classificació per les pel·lícules. Aquesta consistia en:
- Autoritzades per a tothom, nens inclosos.

- Autoritzades per al jovent.
- Autoritzades per a majors d’edat.
- R. Amb reserves per a majors d’edat.
- Greument perilloses.
Aquestes dues últimes categories indicava que la pel·lícula no es podia passar als cinemes. Per
contra, les tres primeres categories si que es podien passar. La gent sabia si podia veure una
pel·lícula o altre perquè abans de començar el film s’indicava amb dos rombes (autoritzades per
majors d’edat, és a dir a partir de 21 anys), un rombe (autoritzades per el jovent, a partir de 16
anys) i cap rombe que indicava que estaven autoritzades per a tots els públics.
8.5. Els mitjans de comunicació
20
HISTÒRIA
El No-Do (Noticiarios y Documentales) era l’únic noticiari permès pel règim franquista.
Normalment es feia un cop a la setmana i es passava als cinemes abans de començar la pel·lícula.
Era el mitjà de propaganda del règim. La finalitat del noticiari era adoctrinar la població i mostrar
la grandesa de Franco. Es va projectar a Espanya entre el 1942 i 1976 de forma obligatòria. Però
últim noticiari va ser el 1983 en plena etapa de la transició espanyola.
Revista de la Sección Femenina, era una de les revistes promocionades pel règim franquista i
adreçada a les dones. En un dels seus articles parlava de la distribució del temps quotidià de la
dona, el qual consistia:
- 7.30 h: obrir les finestres. Preparar l’esmorzar. Agafar els coberts i servir.
- 8.30 h: recollir la vaixella de l’esmorzar. Tallar els llegums, preparar els plats del dinar.
- 9 h: netejar cada dia la cambra de bany, la cuina, el rebedor i una habitació a fons.
- 12 h: acabar de preparar el dinar. Parar la taula amb habilitat.
- 14 h: servir el dinar.
- 15.30 h: recollir i netejar la vaixella.
- 16.30 h: fer un treball important que es renovarà cada setmana. Un exemple es rentar
la roba als rentadors comunitaris que hi havia als carrers, o bé el rec.
- 20 h: netejar el calçat i no retirar-lo mai brut.
- 20.30 h: donar sopar als nens, preparar-los el llit i tancar les finestres.
- 21.30 h: servir el sopar. Retirar la vaixella i, llavors, descansar.
Referent a la ràdio, tota la seva programació era fidel el règim. Una de les emissores que hi havia
durant el franquisme va ser Ràdio Liberty.
Ràdio Liberty
“Govorit Radio Svoboda” (Us parla Ràdio Llibertat”). Amb aquestes paraules s’iniciaven els
programes de propaganda anticomunista emesos des de les instal·lacions que Ràdio Liberty
tenia a la platja de Pals (Baix Empordà). Va estar activa des del 23 de març de 1959 fins al 25 de
maig de 2001. Durant més de 40 anys, aquesta emissora nord-americana no va deixar d’enviar
missatges als ciutadans de l’URSS i de l’Europa de l’est des de Catalunya.
Les bones relacions entre el govern nord-americà i Franco van possibilitar que els americans
compressin els terrenys on van instal·lar l’emissora, una de les més potents del món, amb sis
transmissors d’ona curta de 250KW cadascun.
La CIA finançava i controlava la instal·lació, que va donar feina a unes 300 persones.
Els nord-americans també van ser presents en altres indrets de Catalunya, com l’Estartit, on van
construir la base LORAN per a la radionavegació, Roses, amb l’estació radar del puig Pení, i
Figueres, on molts militars tenien l’habitatge.
8.6. Les celebracions franquistes
El règim franquista també va crear les seves pròpies festivitats vinculades al règim. Les més
significatives són:
- Dia de la Victòria (1 d’abril).
21
HISTÒRIA
- Festa de la Unificació de FET y de las JONS (19 d’abril).

- Festa de Sant Josep artesà, dia del treball (1 de maig).
- Festa del Alzamiento Nacional (18 de juliol).
- Festa de Sant Jaume, patró d’Espanya (25 de juliol).
- Dia del caudillo (1 d’octubre).
- Dia de la raça (12 d’octubre).
- Dia de José Antonio (20 de novembre)
- Festa de la Immaculada Concepció, patrona d’Espanya (8 de desembre).
9. LA FI DEL PROTECTORAL SOBRE EL MARROC
Els territoris del protectorat del Marroc tenien un gran simbolisme per a la dictadura franquista.
D’allà havia sortit el gruix de les forces militars que s’havien alçat contra la República. L’exèrcit
espanyol instal·lat al Marroc absorbia pràcticament tot el pressupost que l’Administració
franquista destinava al protectorat. Els beneficis econòmics que Espanya n’obtenia provenien
de les mines del Rif, del comerç i de la indústria. Aquesta darrera, amb l’autarquia, va conèixer
un cert impuls: indústries tèxtils, del cuir, de la construcció, del ciment, conserves...
Acabada la Guerra Civil, Espanya va mantenir un contingent elevat de militars al Marroc. Durant
la Segona Guerra Mundial, malgrat la neutralitat, Espanya va eludir els acords de 1923 que
havien donat a la ciutat de Tànger l’estatus de zona internacional i la va ocupar. No obstant això,
davant el triomf de les tropes aliades, es va retirar de la ciutat, que va tornar a la situació
anterior.
Durant la presència espanyola al Marroc, la població urbana de la regió va créixer, es va

consolidar una burgesia, el territori es va integrar a l’economia de mercat i la xarxa de transport
es va desenvolupar seguint més la lògica colonial espanyola que no pas les necessitats de la
regió.
Quan va finalitzar la Segona Guerra Mundial, el nacionalisme marroquí es va estendre amb força
tant al protectorat espanyol com al francès. Els desordres es van multiplicar i, finalment, el
Marroc va aconseguir la independència el 1956. Es va restaurar la monarquia en la figura de
Muhammad V i es va incorporar, també, la ciutat de Tànger. Aquell mateix any el Marroc va ser
admès a l’ONU.
10. EL TEMA DE GIBRALTAR
Una de les constants del nacionalisme espanyol és la reivindicació de la sobirania espanyola

sobre Gibraltar. El franquisme va fer d’aquest tema una de les seves reclamacions recurrents.
Gibraltar va estar present en les converses amb els alemanys sobre la conveniència o no de
participar en la Segona Guerra Mundial. L’ocupació de la colònia britànica va entrar en els plans
de Hitler, però la desastrosa actuació italiana a Grècia i als Balcans van fer-li canviar els plans.
Amb l’entrada a l’ONU, Espanya va aconseguir el 1957 que la qüestió de Gibraltar figurés en
l’ordre del dia de l’Assemblea General. Franco va comptar sempre en aquest punt amb la
22
HISTÒRIA
col·laboració dels països iberoamericans i els àrabs. Va caldre esperar la dècada dels seixanta
perquè l’ONU dictés les primeres resolucions sobre la colònia britànica.
A continuació citaré l’evolució de la qüestió de Gibraltar. Aquesta és:
- 16 de desembre de 1965. Resolució de l’ONU. Es demana que els governs britànic i

espanyol iniciïn converses sobre el futur del promontori.
- 20 de desembre de 1966. Resolució 2231. L’ONU es lamenta de les demores en el procés
de descolonització de Gibraltar.
- 10 de setembre de 1967. Se celebra un referèndum a Gibraltar. 12.138 votants es
decanten a favor de continuar sent britànics i 44 volen ser espanyols.
- 18 de desembre de 1968. Resolució 2429 de l’ONU. Es proclama que el manteniment de
la situació colonial a Gibraltar és contrari a l’acta fundacional de les Nacions Unides.
- 8 de juny de 1969. Espanya tanca la frontera de la Línea de la Concepción com a protesta
per l’aprovació de la Constitució de Gibraltar. El tancament de la frontera va deixar molts
espanyols sense feina i va originar una greu crisi econòmica a la comarca espanyola del
Campo de Gibraltar.
11. L’OPOSICIÓ: EXILI I RESISTÈNCIA
La repressió sobre les organitzacions i les persones compromeses amb la República va provocar
l’exili de milers de republicans. A l’interior, l’oposició a Franco va quedar desarticulada, malgrat
que a poc a poc es va anar reorganitzant en unes condicions de dificultat extrema.
11.1. La Trajectòria de l’exili
En la fase final de la Guerra Civil, gairebé 4500.000 republicans van abandonar Espanya i van
arribar a França pels Pirineus o al nord d’Àfrica (Algèria i Marroc) per alguns ports
mediterranis. La immensa majoria van refugiar-se a França i molts van ser internats en camps
de refugiats que les autoritats franceses havien improvisat amb barracons precaris tancats per
un filat. Una bona part dels fugitius va tornar a Espanya quan el règim va comprometre’s a no
actuar en contra dels qui no haguessin comès delictes de sang, promesa que no va complir. Al
voltant de dues-centes mil persones van romandre a l’exili o només van tornar a Espanya
després de la mort del dictador. Pel que fa a Catalunya, la xifra d’exiliats definitius se situa al
voltant de les 50.000 persones. L’exili va suposar la pèrdua d’importants personalitats en els
camps polític, sindical, intel·lectual, professional, artístic i científic, fet que va comportar una
extraordinària pèrdua de capital humà i que va incidir en el baix nivell de la producció cultural
de la postguerra.
A França s’hi va establir una important colònia d’emigrants espanyols (Tolosa, Montalbè Albi,
Perpinyà, Bordeus i París), principalment a les ciutats del sud. La seva situació es va fer més difícil
durant l’ocupació alemanya de França, perquè els emigrants espanyols, que eren en general
considerats comunistes perillosos, van ser perseguits i alguns deportats a camps de
concentració nazis, sobretot a Mautthausen. Això va fer que molts refugiats emigressin a la
Gran Bretanya i a Amèrica, però uns altres es van incorporar a la Resistència francesa, que
lluitava contra els ocupants. Molts exiliats que van marxar cap a Hispanoamèrica es van instal·lar
a Mèxic, el país que va acollir un nombre més gran d’espanyols gràcies a la decisió política del
23
HISTÒRIA
president Lázaro Cárdenas. Uns altres es van instal·lar a l’Argentina, Colòmbia, Xile, Veneçuela
i Cuba. També n’hi haver que van anar a la Unió Soviètica.
A l’exili s’hi va desenvolupar una part molt important de l’oposició al franquisme. Les institucions
polítiques de la República i dels governs català i basc hi van continuar funcionant a l’exili. A
Mèxic, el 1945, s’hi van celebrar les primeres corts republicanes a l’exili i s’hi va elegir un govern
republicà, institució que es va mantenir fins al 1977. Pel que fa al govern de la Generalitat, a la
mort del president Lluís Companys, Josep Irla, president del Parlament de Catalunya, va assumir
la presidència de la Generalitat a l’exili i el 1945 va formar un govern integrat per diverses
personalitats de prestigi. Aquest govern, però, tan sols va sobreviure dos anys. Arran de la
dimissió d’Irla com a president el 1945, un grup d’antics diputats del Parlament català, reunits a
l’ambaixada espanyola a Mèxic, país que no havia reconegut el règim de Franco, va elegir Josep
Terradellas com a nou president de la Generalitat.
11.2. L’evolució de l’oposició
Distingim tres etapes de l’oposició del franquisme:
Primera etapa (1939-1944): caracteritzada per la difícil i arriscada reconstrucció de les

organitzacions polítiques i sindicals. Tot i la implacable repressió oficial alguns nuclis de
sindicalistes de la CNT i de la UGT, de partits obrers com el PSOE, el PSUC i el POUM i dels
republicans ERC van intentar reconstruir la seva estructura en la clandestinitat. El 1940, a París,
es va crear el Front Nacional de Catalunya8 (format per joves nacionalistes procedents ERC i
Estat Català) i el 1945 es va crear el Moviment Socialistes de Catalunya (integrat per dissidents
del POUM i del PSUC).
Però el més significatiu d’aquesta etapa va ser l’activitat guerrillera dels maquis, protagonitzada
per antics combatents republicans que no es resignaven a la derrota. Actuaven en grups petits i
s’amagaven a les regions muntanyoses. Pertanyien al partit comunista o bé eren anarquistes. El
context internacional va ajudar a l’expansió dels maquis. La Segona Guerra Mundial havia
esclatat i França aviat va caure sota domini alemany. Els refugiats republicans no tenien gaires
opcions: lluitar amb la resistència francesa o entrar d’amagat a Espanya i lluitar contra el
dictador.
Des de França, van organitzar partides de guerrillers, impulsades sobretot per anarquistes i
comunistes, que van entrar a Espanya i actuaren a les zones rurals i de muntanya, malgrat que
també es van fer accions significatives a grans ciutats com Barcelona i Madrid. L’acció més
espectacular va ser la invasió de la Vall d’Aran, organitzada pels comunistes del PCE i iniciada el
18 d’octubre del 1944. L’objectiu principal era fer-se forts a aquesta zona i esperar l’isolament
hivernal per constituir un govern provisional que contribuiria a promoure un alçament general
contra Franco. Comptaven també que les forces aliades dels ajudarien. Els guerrillers van ocupar
8
EL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA: El 1939, ja a l’exili, grups nacionalistes radicals van formar aquesta
organització armada per lluitar contra el franquisme. El FNC prioritzava el vessant nacionalista de la lluita
sobre el vessant social, tot i que es declarava socialista. El 1940 alguns membres del FNC van començar a
actuar a l’interior del país i van col·laborar amb els aliats per lluitar contra els nazis. El 1946 van abandonar
la lluita armada. Algunes accions destacables del FNC durant els primers anys del franquisme van consistir
a penjar senyeres en indrets emblemàtics en dates assenyalades (11 de setembre de 1944 en què va
penjar una senyera en un telefèric del port de Barcelona) i a col·locar explosius en monuments franquistes.
El FNC va ser, també, un dels pioners en parlar del Països Catalans en termes polítics.
24
HISTÒRIA
la vall, llevat de Vielha, durant 10 dies però es van haver de retirar i l’actuació va acabar en
fracàs. Els guerrillers comunistes, entre els quals hi havia el futur líder del partit. Santiago
Carrillo, no van poder plantar cara a l’exèrcit franquista, que disposava de més homes i
armament.
La consolidació del règim franquista va posar fi als maquis. La França de De Gaulle no veia amb
bons ulls l’existència d’aquests guerrillers a les seves fronteres i va fer tot el possible per
desarmar-los. Malgrat això, la activitat guerrillera es va mantenir, encara que de manera residual
i sense suport internacional fins el 1952.
Segona etapa (1945-1947): va comportar una notòria activitat esperonada per la victòria aliada
en la Segona Guerra Mundial, que va crear unes condicions internacionals favorables a una
hipotètica caiguda del règim franquista. La possibilitat d’una intervenció aliada a Espanya va
provocar la creació de plataformes unitàries de l’oposició. El 1945 va formar-se a Catalunya
Aliança Nacional de Forces Democràtiques, integrada per organitzacions provinents de l’etapa
republicana, al marge dels comunistes, amb l’objectiu de lluitar conjuntament pel restabliment
de la legalitat republicana.
Ben aviat, però, van sorgir divergències en les institucions unitàries. Alguns sectors del PSOE i
els grups reformistes de la CNT van considerar inviable la restauració republicana a curt termini
i es van apropar als monàrquics dissidents del franquisme per proposar l’obertura d’un període
constituent que decidís la forma com havia de fer-se la tornada a un règim democràtic. Altres
grups com ERC, el PSUC i el PCE, i també una altra part del PSOE i el sector més àcrata de la CNT,
que el 1939 va fundar el Moviment Llibertari Espanyol, van continuar en la defensa de la
restauració d’un règim republicà. Un altre element de discrepància provenia de la manera com
calia actuar per enderrocar el franquisme.
Tercera etapa (1948-1951): va ser un període de desmoralització a causa de la consolidació de

la dictadura. El 1948 es va fer palès el fracàs de totes les opcions de l’antifranquisme. Era evident
que cap potència no estava disposada a col·laborar per fer caure el dictador espanyol, ni
semblava possible que la guerrilla o una mobilització popular acabés amb la dictadura. A més, la
policia franquista i la Guàrdia Civil havien liquidat tota la resistència política a l’interior. Moltes
organitzacions quasi van desaparèixer o bé gastaven les seves forces amb lluites intestines i
escissions. Es va iniciar una nova etapa en la qual les organitzacions polítiques van vincular-se a
les lluites socials i les reivindicacions de les classes populars.
Paral·lelament, també podem parlar de l’oposició monàrquica al règim de Franco. Alguns dels
més estrets col·laboradors del dictador eren monàrquics convençuts. Durant els primers mesos
del franquisme van pressionar el dictador amb la finalitat d’allunyar-lo dels postulats falangistes.
Alguns militars monàrquics fins i tot van arribar a conspirar contra el “Caudillo” per restaurar la
monarquia, però Franco va reaccionar i els militars van haver d’abandonar el país. Qualsevol
intent de convèncer el dictador que calia restaurar la monarquia acabava amb la destitució de
la persona que havia fet la recomanació. Mentrestant Joan de Borbó es postulava per recuperar
el tron. El manifest d’Estoril de 1947 deixava molt clar que la monarquia i la dictadura anaven
per camins diferents. Joan va mantenir contactes amb partits de l’oposició, incloent-hi el PSOE,
per estudiar la manera de restaurar la monarquia.
25
HISTÒRIA
Un fet a destacar és l’entrevista a l”Azor” entre Franco i Joan de Borbó. Azor era el nom que
tenia el iot del dictador. En aquest iot, a l’agost de 1948, va tenir lloc una entrevista que va
marcar el futur de la monarquia espanyola. Mar endins, davant les costes de Sant Sebastià, Joan
de Borbó va pujar a bord de l’Azor per veure’s amb el dictador. La trobada no es va fer pública,
però aviat la notícia va transcendir. El principal acord a què es va arribar va ser la possibilitat que
els fills de Joan (Joan Carles i Alfons) poguessin residir a Espanya per rebre l’educació apropiada.
Amb aquest compromís, Franco veia la possibilitat de restaurar el tron en una persona diferent
a Joan. Per a aquest, a canvi, era la manera d’assegurar-se el retorn dels Borbó al poder.
L’entrevista va caure com un gerro d’aigua freda entre molts monàrquics, que la van interpretar
com una claudicació davant de les aspiracions del general Franco. Els socialistes van donar per
trencats els contactes amb Joan de Borbó per buscar una alternativa al règim franquista. Joan
Carles de Borbó entrava per primer cop a Espanya el 1948 per anar a estudiar batxillerat a
Madrid.
11.3. El ressorgiment de la conflictivitat social
Al final de la dècada del 1940, va començar a ressorgir a Espanya un tímid moviment de protesta
popular, protagonitzat per les classes treballadores, contra la precarietat de les condicions de
vida i de treball. Aquestes primeres actuacions obreres, que mostraven una clara actitud de
rebuig a la dictadura, eren fruit de la reorganització incipient de l’esquerra, però sobretot de les
dures condicions de treball de la postguerra.
A partir de 1945, hi va haver conflictes laborals en els sectors tèxtils i metal·lúrgic, sobretot a
Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró, provocats pels baixos salaris. L’any següent hi va haver
una primera vaga general a Manresa; el 1947, una vaga general al País Basc, i el 1958, una vaga
a Astúries. Però l’acció reivindicativa de més transcendència popular va ser la vaga de tramvies
de Barcelona. El 1951, l’augment del preu del bitllet del tramvia va provocar un boicot
generalitzat de la població, que va culminar en una vaga general. A l’inici, la vaga de tramvies va
ser espontània, després s’hi van afegir els partits i els sindicats. Els treballadors, principals
usuaris d’aquest mitjà de transport, van difondre la consigna de boicotejar els tramvies. La gent
es va estimar més fer els trajectes a peu o amb altres mitjans. Simultàniament van començar a
apedregar els tramvies i a bolcar-ne i incendiar-ne alguns. La protesta i els aldarulls van durar
dues setmanes i van desembocar en una jornada de vaga amb piquets a les fàbriques,
manifestacions pel centre de la ciutat i incidents. Oficialment, només hi va haver un mort, però
diverses fonts parlen d’una xifra més elevada. La vaga es va allargar dos dies més. La reacció del
govern va ser militaritzar la ciutat i practicar centenars de detencions. El governador civil i
l’alcalde de Barcelona van ser destituïts i la puja de tarifes va ser anul·lada per les noves
autoritats. El règim de Franco va culpar dels desordres el comunisme internacional a les ordres
de Moscou. El 1957, un segon augment de preus va provocar una nova vaga de tramvies.
La vaga de tramvies va ser la primera vaga i manifestació important des del final de la guerra. Va
servir per fer desaparèixer la por de protestar i és considerada el punt de partida de la lluita
antifranquista per part de la població civil. El seu ressò en la premsa internacional va ajudar a
desacreditar encara més el règim de Franco.
26
HISTÒRIA
Paral·lelament, el moviment d’estudiants s’anava desvetllant del període de letargia, i els anys
1956-1957 es van desenvolupar les primeres revoltes d’estudiants a les universitats de Madrid
i de Barcelona. En protesta pels detinguts arran de la segona vaga de tramvies, el 1957, es va
formar una assemblea lliure i molts estudiants de la Universitat de Barcelona van ser sancionats
(Fets del Paranimf). Aquest, però, va ser l’inici d’un important moviment estudiantil contra el
franquisme.
A Catalunya, a més de la lluita per la democràcia i la llibertat, es va haver de lluitar per salvar
una llengua, una cultura i una identitat que el franquisme semblava decidit a aniquilar. Un altre
dels fets a destacar va ser l’entronització de la Verge de Montserrat. Les festes per celebrar la
construcció d’un nou tron per a la Moreneta (abril 1947) van significar el primer acte d’afirmació
catalanista produït en plena dictadura. L’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, havia creat
una comissió per preparar les jornades festives. Es preveia que hi assistirien la plana major del
govern franquista i les autoritats eclesiàstiques. La comissió va treballar per aplegar el màxim
possible de gent i per donar una pàtina de catalanitat a l’acte. Per primera vegada, es va fer una
lectura pública en català i es va cantar el Virolai. Alguns exiliats van enviar missatges (Pau Casals),
que van ser llegits també en públic. Militants del Front Nacional de Catalunya van repartir
fullets en català entre els assistents i es va penjar una bandera catalana en un dels turons que
envolten la basílica, que no va poder ser despenjada en tota la jornada. A l’acte de l’entronització
de la Moreneta, es va parlar per primer cop de reconciliació nacional. Un sector de l’Església,
fidel aliada de Franco, iniciava nous camins que no van agradar al dictador.
Un altre fet a destacar és el cas Galinsoga. Luis de Galinsoga va ser el director del diari La
Vanguardia Española de Barcelona a partir de 1939. Home del règim franquista, va actuar com
un agent polític de Franco. L’afer Galinsogava esclatar quan el periodista es va indignar perquè
l’homilia a l’església de Sant Ildefons de Barcelona s’havia fet en català. La seva indignació i
l’insult que va dedicar als catalans li van sortir cars. Persones relacionades amb el catalanisme i
amb l’Església catalana, liderats entre d’altres per Jordi Pujol, van iniciar una campanya de
boicot contra La Vanguardia estripant públicament exemplars d’aquest diari. Després de mesos
de pressió social, el comte de Godó, propietari del diari, va insistir al govern franquista perquè
canviés de director. Finalment, el maig de 1960, Luis de Galinsoga va ser destituït. Aquest fet va
reforçar la societat civil, que veia com la pressió política i social tenia conseqüències.
12. ESQUEMA BREU DEL TEMA:
12.1. Règim Franquista:
12.1.1. Característiques: dictadura totalitària, cabdillisme, repressió sistemàtica i

planificada, centralisme i uniformisme.
12.1.2. Bases: institucionals (Exèrcit, Església, Movimento Nacional), Socials (suport de

les elits econòmiques i pagesia mitjana; passivitat de les classes mitjanes; i resistència
de les classes populars), polítiques (coalició franquista integrada per franquistes, carlins
i monàrquics i organitzacions catòliques com Opus Dei).
12.1.3. Organització de l’Estat: organització no democràtica anomenada “democràcia

orgànica” i creació de les Lleis Fonamentals de l’Estat.
27
HISTÒRIA
12.1.4. Franquisme a Catalunya: supressió de l’autonomia, abolició de l’Estatut i de les

institucions catalanes i persecució del catalanisme i de les manifestacions de catalanitat.
12.2. Etapes (1939-1959):
12.2.1. Segona Guerra Mundial (1939-1945): suport a les potències de l’Eix (neutralitat,
No- Bel·ligerància, retorn a la neutralitat); Identificació amb la doctrina feixista
(nacionalsindicalisme, hegemonia de la Falange Española);
12.2.2. Aïllament Internacional (1945-1953): boicot internacional (1945-1947);

Condemna de l’ONU i retirada d’ambaixadors (1946); canvi d’imatge (marginació del
falangisme, retirada de la simbologia feixista, hegemonia dels catòlics
(Nacionalcatolicisme).
12.2.3. Reconeixement Internacional (1953-1959): acords amb els EUA i concordat amb
la Santa Seu; acceptació en organismes internacionals; crisi del 1956 (necessitats de
reformes econòmiques profundes); nou govern amb integració de membres de l’Opus
Dei (1957); i, Liberalització de l’economia en la dècada del 1960.
12.3. Autarquia econòmica:
12.3.1. Objectius: aconseguir autosuficiència (restringir i regular el comerç exterior),

afavorir el desenvolupament industrial de sectors estratègics- INI.
12.3.2. Mètode: fort dirigisme i intervencionisme estatal. Cartilles de Racionament.
12.3.3. Conseqüències: producció i productivitat baixes, manca d’abastament, misèria i

fam (racionament i mercat negre Estraperlo).
12.4. Oposició al franquisme:
12.4.1. Oposició des de l’Exili: reorganització dels partits, els sindicats i les institucions
republicanes; govern i corts republicanes a l’exili; feblesa i divisions internes; govern de la
Generalitat a l’exili ( Irla, 1940 i Tarradellas, 1954).
12.4.2. Oposició interior: reconstrucció dels partits i dels sindicats en la clandestinitat;

organització de guerrilles (Maquis); esperança d’una intervenció aliada; nova conflictivitat social
(vagues dels tramvies, 1951 i 1957 i revoltes d’estudiants de la Universitat de Barcelona, fets del
Paranimf, 1957).
28

Tema 5 Franquisme 1 Part Apunts Tot El Tema

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Tema 5 Franquisme 1 Part Apunts Tot El Tema

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

HISTÒRIA

Depart. Ciències Socials. Prof. Imma Serra 2n. Batxillerat.

TEMA: EL FRANQUISME: LA CONSTRUCCIÓ D’UNA DICTADURA (1939-1959)

1. ETAPES DEL FRANQUISME

Es considera que el franquisme va tenir dues gran etapes:

Aquesta primera etapa la dividim en dos períodes:

• Primer període (1939-1951): es caracteritza per l’autarquia econòmica i l’aïllament

2.1. Característiques del franquisme

• Concentració de tots els poders polítics en Franco. El totalitarisme: el franquisme va

2.2. Els Pilars del Règim

• El Partit únic, Falange Española Tradicionalista y de las Jons: es va encarregar de

2.3. Els suports socials

2.4. Les diferents “famílies” del règim

3.1. Els Franquistes catalans

La Catalunya franquista va estar integrada per industrials, propietaris agraris, grans

El personal polític que va tenir càrrecs de responsabilitat, de gestió i de representació va ser

3.2. La persecució dels vençuts catalans

Igualment, fou molt servera la depuració de treballadors de les administracions públiques i

3.3. La repressió de la identitat catalana

La política franquista a Catalunya va voler esborrar la identitat catalana i va reprimir qualsevol

Així, es va impedir la publicació de llibres, revistes i diaris en català, i el català va desaparèixer

4. UNA REPRESSIÓ INSTITUCIONALITZADA.

La fi de la Guerra Civil no va comportar la fi de la violència. Per imposar el nou ordre franquista

4.1. Confiscació de béns i depuracions

5. RELACIONS INTERNACIONALS I EVOLUCIÓ DEL RÈGIM

5.1. La Segona Guerra Mundial i l’hegemonia del nacionalsindicalisme (1939-1945).

Al començament de la Segona Guerra Mundial (setembre del 1939), el franquisme va mostrar

En la política interior, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS va assolir un paper

5.2. De la Neutralitat a La no-bel·ligerància

a). Entrevista a Hendaia (França) entre Hitler i Franco:

Posteriorment, el 1943, Franco va abandonar l’estat de No bel·ligerància i va esdevenir altra

b). Entrevista a Bordighera entre Mussolini i Franco:

c). Els soldats de la División Azul

5.3. El retorn a la neutralitat

5.4. Els anys del boicot internacional (1945-1947)

L’Argentina de Perón i relacions amb Franco:

El qualificatiu “descamisado”, que s’havia generalitzat a l’Argentina per referir-se als

5.5. Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme (1947-1953)

El Concordat amb la Santa Seu:

En l’elecció de bisbes i arquebisbes hi intervenia el dictador. Aquest fet va portar en el futur

Les relacions amb els Estats Units

5.6. Els primers intents d’obertura (1953-1959)

6. ESTRUCTURA DEL NOU ESTAT

6.1. Les Lleis Fonamentals

- Concentració de poders en la persona de Franco, fer que es va mantenir fins a la mort

només instaurava la dictadura vitalícia de Franco, sinó que trencava el principi de la

6.2. La Democràcia Orgànica

El franquisme rebutjava el sistema democràtic, basat en la voluntat popular, en el sufragi i en la

7.1. L’autarquia i els seus efectes (1939-1959)

Un dels objectius principals de la primera etapa del franquisme va ser l’autosuficiència

La política autàrquica va tenir tres grans àmbits d’actuació. Aquests són:

- La reglamentació del comerç exterior. D’aquesta manera, les importacions i les

- El foment de la indústria, sobretot la d’interès estratègic, amb la finalitat d’assegurar la

El 1941 es va fundar l’Instituto Nacional de Industria (INI) destinat a ser el promotor

- El tercer àmbit de l’intervencionisme estatal va afectar el sector agrari, que va veure

El resultat de la política autàrquica va ser un profund estancament econòmic caracteritzat pel

7.2. Les Cartilles de Racionament i el Mercat Negre

7.3. Unes dures condicions de vida

El nivell de vida de la població va disminuir considerablement com a conseqüència de la inflació

A causa de la fam, el fred i la insalubritat dels habitatges es van estendre un conjunt de

8.1. Les normes de comportament social

El franquisme va imposar canvis profunds en la vida quotidiana, en els comportaments culturals

Per tal d’enquadrar la societat i d’adoctrinar-la, es van crear diferents organitzacions.