T.

5: TIPUS DE MERCAT

EL MERCAT I LA COMPETÈNCIA:

El mercat és un mecanisme que:

 Agrupa totes les activitats de compravenda d’un producte determinat fetes per
les empreses (venedors) i els demandants (compradors).
 Afavoreix l’intercanvi gràcies al lliure funcionament de l’oferta i la demanda.

L’oferta i la demanda no es regulen sempre lliurement, per això és distingeix entre

mercats de competència perfecta i mercats de competència imperfecta.

ELS CRITERIS PER A CLASSIFICAR ELS MERCATS:

 Grau de concentració: nombre d’empreses que estan presents en el mercat.

Com més nombre de venedors, menys grau de concentració. En els mercats de
competència imperfecta, com més gran és la concentració d’empreses, més
gran serà la influència que puguin exercir en sobre el preu del bé que
produeixen.

 Influència sobre el preu: els venedors influeixen significativament sobre el preu,

de manera que contradiuen l’esperit del lliure mercat defensat per Adam
Smith.

 Grau d’homogeneïtat: un mercat és homogeni quan els productes són

intercanviables (cadascun pot substituir l’altre) com el mercat de la gasolina.

 Intensitat de la competència: fa referència tant a la tensió amb la qual lluiten

les diferents empreses dins el mercat per vendre més, com a les diferents
polítiques comercials que adopten.

 Grau de transparència: és la quantitat d’informació que tenen tant venedors

com compradors sobre el preu al qual es fan totes les transaccions d’un
producte determinat.

 Llibertat d’entrada i sortida: entrar o sortir d’un mercat no és fàcil. Els obstacles
amb els quals es troba una empresa per a accedir o sortir d’un mercat on ja
existeixen altres empreses s’anomenen barreres.

Les barreres de mercat són factors que impedeixen o dificulten l’entrada de noves
empreses a un mercat:

 Vendes en costos: si una empresa és capaç de produir més barat que qualsevol
altra del seu sector, també podrà oferir un preu de venda al públic més baix.

 Diferenciació del producte: es produeix quan la qualitat, el disseny o la funció

dels productes són tan significatius que fidelitzen el consumidor que aprecia
 aquesta diferenciació i es converteix en client habitual del producte d’una
empresa determinada (Coca Cola, Pepsi..).
 Inversions de capital: certs tipus de mercat necessiten inversions tan
importants que constitueixen, en elles mateixes, una barrera d’entrada molt
difícil de salvar (empreses industrials, sector de l’automoció, drassanes...).

Les barreres de sortida són els costos que tindria qualsevol empresa per a abandonar
un mercat determinat o les pèrdues ocasionades per no recuperar part del que s’ha
invertit.

MERCATS DE COMPETÈNCIA PERFECTA:

Una economia de mercat perfecta és aquella en la qual tots els béns i serveis
s’intercanvien voluntàriament per diners al preu fixat de mercat, com a conseqüència
del lliure funcionament de les lleis d’oferta i demanda: en aquesta situació cap
empresa no té capacitat suficient per a influir sobre el preu, de manera que totes les
empreses competeixen en igualtat de condicions (mercats, llotges de peix...)

Factors del mercat de competència perfecta:

No hi pot haver cap empresa amb superioritat sobre les altres: totes concorren al
mercat en condicions d'igualtat, de manera que el mercat no està centrat en poques
mans que influeixin en el preu final.

Ningú influeix sobre els preus: ja sigui comprador o venedor. És el propi mercat el que
fixa el preu, de manera que no sigui massa alt - el que acovardeix el consum i fomenta
la producció de forma excessiva -, ni massa baix - el que desanima la producció i
promou en excés el consum.

Homogeneïtat del producte: això vol dir que, en cada segment del mercat, el producte
és igual. Al consumidor li ha de donar igual comprar el d'un producte que el d'un altre.
En aquest mercat idíl·lic no hi ha campanyes de màrqueting. Els venedors no fan que
els seus productes segueixin una estratègia de millora respecte als seus competidors,
ja que va en contra de l'exigència de l'homogeneïtat del producte.

Empreses de preu acceptant: com que les empreses són tan petites, cap no pot influir
significativament en els preus, només poden decidir quina quantitat produir en funció
del preu que els consumidors estan disposats a pagar.

Forta competència: com que el producte no està diferenciat, és fàcil entrar en el

mercat i aconseguir una quota, però també és fàcil perdre-la. Com que la publicitat no
és gaire efectiva, les empreses solen competir en preu i tracten de reduir costos.

Total transparència: els agents econòmics coneixen els preus i les característiques dels
productes, per garantir que la decisió de compra sigui adequada i racional. Qui tracti
de vendre els seus productes a un preu massa alt, s’arrisca a no vendre’ls.
Llibertat d’entrada i sortida: no hi ha restriccions legals per a exercir l’activitat i les
inversions en béns de producció, les matèries estan accessibles en altres regions i en
igualtat de condicions, les empreses poden sortir o entrar del mercat sense limitacions.

Moltes empreses: la llibertat d’entrada fa que molts productors o empreses entrin en

el mercat quan hi ha beneficis, però són tan reduïts que captes una quota molt reduïda
en relació amb el total

Absència de màrqueting: els productors i els venedors no dediquen temps a elaborar

una estratègia de màrqueting per a distingir els seus productes dels de la competència,
ja que això aniria en contra del requisit d'homogeneïtat. D'aquesta manera, tampoc
desenvolupen estratègies de fixació de preus i programes de promoció de vendes com
la publicitat.

Evolució del mercat de competència perfecta:

Creixement: Quan els venedors obtenen beneficis extraordinaris, al mercat entren

nous productors o venedors que imiten les empreses ja establertes.

Saturació: Amb l'entrada de nous venedors augmenta l'oferta del bé, pel que al
tractar-se de productes no diferenciats es produeix un excés d'oferta, i els venedors
baixen els seus preus. Per tant, es redueixen els beneficis inicials.

Estancament: A causa de l'excés d'oferta, algunes empreses abandonen el mercat per

dedicar-se a altres activitats més rendibles, mentre que les altres readapten els seus
processos productius o busquen noves fórmules per continuar en el mercat.

Estabilització: Algunes empreses més abandonen el mercat i les poques supervivents

recuperen la clientela i els beneficis, a causa de la reducció de l'oferta.

COMPETÈNCIA MONOPOLÍSTICA:

Hi ha moltes empreses: La quota de mercat de cada empresa, encara que relativament

petita és superior a la que tenen les empreses de competència perfecta. (Rioja)

Influir en el preu: Les empreses individualment poden exercir alguna influència sobre
el preu a causa de la diferenciació.

Diferenciació del producte: No són substitutius ja que hi ha diferents qualitats,

dissenys, marques etc ...

Competència molt forta.

No hi ha transparència.

Hi ha llibertat d'entrada i sortida.

Funcionament del mercat de competència monopolística:

A través de la publicitat intenten diferenciar els seus productes, i una vegada que el
consumidor distingeix els productes, els esforços publicitaris han de mantenir la seva
fidelitat i captar nous clients.

Els venedors poden modificar les condicions del producte o els preus gràcies a la
fidelitat de la seva clientela.

L’OLIGOPOLI:

Els trets d'aquest tipus de mercat són els següents:

Poques empreses: Unes poques empreses es reparteixen la quota total del mercat, de
manera que la política comercial que adopti una d'elles influirà en les decisions de les
restants.

Mercat homogeni: Els productes són substitutius ja que no satisfan la mateixa

necessitat i son intercanviables entre si.

Fortes inversions de capital (barreres d'entrada): Requereixen inversions i tecnologies

només a l'abast de grans empreses.

Funcionament dels oligopolis:

Les empreses oligopolistes poden competir (sense col·lusió) o no (amb col·lusió) entre
si per fer-se amb el mercat:
Col·lusió: qualsevol acord que menyscabi la competència entre empreses:

Sense col·lusió: (no s’han posat d’acord, hi ha competència)

Les empreses tracten de determinar el preu dels seus productes en funció del que
esperen vendre i de les possibles reaccions dels seus competidors. Hi ha tres
estratègies possibles:

 Polítiques comercials d'anticipació: Cada empresa tracta d'endevinar les

accions de les seves competidores per actuar en conseqüència.

 Guerra de preus: Una empresa baixa el preu i les altres la segueixen. En aquest
cas es beneficien els consumidors.

 Lideratge de preus: L'empresa líder marca el preu i les altres ho accepten.

Conseqüències de la no col·lusió:
 Perjudica les empreses.
 En les polítiques comercials d'anticipació: Constant incertesa.
 Guerra de preus: Reducció dels beneficis a causa de la baixada de preus.
  Lideratge de preus: No sempre hi ha una empresa amb posició dominant.
 Per aquests motius, les empreses realitzen acords entre elles: Col·lisió.

Amb col·lusió: (s’han posat d’acord, no hi ha competència)

Quan les empreses cooperen entre elles en lloc de competir, es diu que formen un
càrtel.

Càrtel: agrupació informal d’empreses que s’associen per disminuir o eliminar la

competència del mercat: acorden fixar preus, repartir-se el mercat o limitar la
producció. Estan prohibits per la llei. Això perjudica el consumidor ja que les empreses
actuen com un monopoli.

El càrtel sol adaptar dues formes:

 Competència sense preus: Respecten un preu acordat conjuntament

compartint disseny, qualitat o qualsevol altre factor.
 Repartiment del mercat i quotes de producció: el mercat pot dividir-se en parts
iguals o zones geogràfiques o pactar quotes de producció per a cada empresa.

MONOPOLI

En un mercat monopolista, una única empresa cobreix tota la demanda i gaudeix de

plena capacitat per a decidir quant produeix i a quin preu. L'origen d'aquest mercat
són els seus peculiars barreres d'entrada:

Accés en exclusiva a un recurs: L'empresa que controli un factor de producció

imprescindible per obtenir un bé o servei serà l'única capaç d’oferir-lo.

Existència de drets legals: Es classifiquen en:

 Privats: Patents: Són una forma de protecció legal per la qual es reconeix, a qui
hagi realitzat un nou invent, el dret a la seva explotació en exclusiva durant un
temps determinat.
 Públics: Concessions administratives: A canvi d'un pagament i que es
compleixin una sèrie de condicions que garanteixin el bon funcionament d'una
activitat, el sector públic cedeix temporalment l'explotació d'aquest dret a una
empresa privada.

Naturalesa del servei prestat: L’existènica d’una única empresa redueix els costos de
subministrament i a aquests monopolis se’ls denomina monopolis naturals. Apareixen
quan els costos mitjans disminueixen a mesura que augmenta la quantitat produïda
d'un bé. RENFE.

Avantatge en costos: Si una empresa produeix a un cost inferior que les seves
competidores, dominarà el mercat.
Característiques:
 Només hi ha una empresa que ven el producte.
 Total influència sobre el preu del producte.
 Vendrà el producte al preu que li permeti maximitzar els seus beneficis.
 No és important el grau d'homogeneïtat, ja que al mercat només existeix el
producte d'aquesta empresa.
 No hi ha competència.
 No hi ha transparència al mercat. Ven el que vol al preu que vol.
 Hi ha barreres d'entrada i sortida.

Funcionament dels monopolis:

Les empreses produeixen menor quantitat de la demanda per poder vendre el
producte a un preu superior i així maximitzar beneficis. Per evitar un abús de poder
que perjudiqui els consumidors, el sector públic ha d'intervenir, mitjançant: lleis
antimonopoli. (Llei de defensa de la competència) i tribunals per a la defensa de la
lliure competència.

ALTRES:
Com podem argumentar que un oligopoli s’assembli a un monopoli? Convertint
l’oligopoli a càrtel. Diferència entre càrtel i monopoli: càrtel; agrupacions d’empreses
que actuen com un monopoli, monopoli; una única empresa

APLICACIÓN DEL DILEMA DEL PRISIONERO: Un gerente de producción a cargo de la

comercialización de un detergente líquido para lavar platos tiene en el mercado un
solo competidor importante. Debe decidir si emprenderá o no una campaña
publicitaria que les dé a los consumidores información negativa sobre el producto del
competidor.Las campañas destacarán las consecuencias destructivas que tiene cada
detergente sobre el motor del lavaplatos, las manchas que deja en la vajilla, etc.
Lamentablemente la otra empresa al mismo tiempo está pensando en publicitar los
aspectos negativos del detergente que fabrica usted. Las ventas futuras de su producto
dependen no solo de la decisión que usted tome, sino también de la que toma la otra
empresa.

Posible Combinación de Decisiones:

 ●  Si ninguna de las dos empresas publica anuncios negativos: cada una ganará
un millón de dólares.
 ●  Si una empresa lanza los anuncios de desprestigio pero la otra no: La primera
ganará dos millones de dólares y la competidora perderá la misma cantidad
(como resultado del cambio en la PDM en el mercado).
 ●  Si cada una de las dos empresas publicita información negativa sobre la otra:
Las ventas totales de detergentes para lavar platos caerán y ambas empresas
perderán un millón de dólares”.

B no anuncia B anuncia
A no anuncia A: gana 1M A: pierde 2M
B: gana 1M B: gana 2M
A anuncia A: gana 2M A: pierde 1M
B: pierde 2M B: pierde 1M

Característiques
dels mercats COMPETÈNCIA COMPETÈNCIA OLIGOPOLI MONOPOLI
PERFECTA MONOPOLÍSTIC
A

Nombre Moltíssimes Moltes empreses Poques Una única

d’empreses empreses empreses empresa

Influència en el Cap Alguna Molta Total

preu

Venda de Venda de Venda de

Grau de productes productes productes Indiferent
diferenciació homogenis diferenciats homogenis

Molt forta. La
política
Intensitat de la Molt forta comercial intenta Molt forta No hi ha
competència diferenciar el seu competències
producte del dels
seus
competidors

Transparència Total Inexistent Inexistent Inexistent

No. Hi ha
Sí. Hi ha llibertat fortes No. Hi ha
Llibertat Sí. No hi ha d’entrada (amb barreres fortes
d’entrada i barreres diferenciació del d’entrada barreres
sortida d’entrada o producte) i (inversió en d’entrada i
sortida sortida béns de sortida
capital) i
sortida

Demanda Horitzontal, Inelàstica Molt

totalment Elàstica (bastant) inelàstica
elàstica (Vertical)
TEMA 6: ERRORS DE MERCAT

Les limitacions del mercat

La mà invisible és una metàfora inventada per Adam Smith per explicar el
funcionament dels mercats i la fixació dels preus a través del lliure joc de l’oferta i la
demanda. Es tracta d’una teoria encertada en general, però equivocada en particular.
En alguns casos, la mà invisible condueix a situacions indesitjables com són les
desigualtats socials, la posició dominant de certes empreses, la contaminació o els
abusos que pateix la classe treballadora. Aquests efectes negatius del mercat, fruit
d’un funciona- ment incontrolat o ineficient, s’anomenen errors del mercat

Un error és una conseqüència negativa del funcionament del mercat i es produeix
quan aquest no és eficient en l’assignació dels recursos disponibles.

tot i que l’Estat intervingui per intentar corregir els efectes negatius del mercat, només
aconsegueix mitigar-los, però no fer-los desaparèixer.

En definitiva, els errors principals del mercat són: La inestabilitat dels cicles
econòmics.. L’existència de béns públics. Les externalitats. La competència
imperfecta.La distribució desigual de la renda.

La inestabilitat dels cicles econòmics

Els cicles econòmics són fluctuacions de l’activitat econòmica en fases alternes

d’expansió i recessió.

A les fases o èpoques d’expansió, en què l’activitat econòmica i l’ocupació creixen

considerablement, els succeeixen d’altres de recessió i depressió en què una gran part
dels recursos productius disponibles (treballadors, màquines, capitals, etc.) romanen
ociosos. En èpoques de recessió, la infrautilització dels recursos és especialment
preocupant perquè el valor en la producció de béns i serveis disminueix notablement.
Al final de la fase de recessió en segueix una altra d’expansió, i així successivament. En
definitiva, l’economia adopta un comportament cíclic amb fases alternes d’expansió i
recessió. Aquest fenomen es coneix amb el nom d’inestabilitat cíclica.

La inestabilitat cíclica és el més important dels errors del mercat perquè afecta
directament el nombre i les característiques dels llocs de treball d’un país. El descens
de l’activitat econòmica en les fases de recessió incideix sobre el salari, principal –i,
molts cops, única– font d’ingressos per a la majoria de les famílies. Quan arriben les
«vaques magres» i les empreses han de reduir els seus costos a causa de la disminució
de les vendes, el treball o mà d’obra és el primer recurs productiu que se sacrifica (Fig.
8.2).

Els indicadors econòmics com el PIB, que mesura el valor de la producció de béns i
serveis, o d’altres, que estudiarem en la Unitat 9, assenyalen el fi d’una fase d’expansió
i, per tant, el començament d’una de recessió. En època de recessió, el sector públic
pot adoptar una d’aquestes dues postures:

— No intervenir-hi, confiant que el mercat surti per si sol de la crisi i l’activitat

econòmica torni a expandir-se.

— Intervenir-hi, consumint o produint béns i serveis. Per mitjà d’aquest tipus

d’intervenció, l’Estat fa créixer artificialment els nivells d’activitat econòmica per
compensar la manca de demanda privada de béns i serveis i, al seu torn, estimula amb
la seva actuació empresaris i consumidors.

Els qui prefereixen no intervenir-hi (hereus de les idees d’Adam Smith) s’anomenen
neoli- berals, mentre que els que prefereixen la segona opció es coneixen com a
neokeynesians, en honor al primer economista que va defensar la intervenció de
l’Estat per corregir el mecanisme natural del mercat: John Maynard Keynes.

La intervenció del sector públic: política econòmica (funció estabilitzadora)

El conjunto de mesures i instruments que utilitza l’Estat per intervenir en l’activitat

económica i intentar afavorir la marxa del país s’anomena política económica.

L’existència de béns públics

Tot i que el mercat hauria de proveir prou quantitat de tots els béns i serveis que la
societat demanda, no sempre succeeix així. Hi ha situacions en què el mercat no és
capaç de donar resposta a certes demandes, com les de tipus social.

Aquest tipus de béns que no són rendibles per a un inversor particular, però sí que ho
són per al país, s’anomenen béns no rendibles. Es caracteritzen perquè és
pràcticament impossible impedir que les persones que no han pagat per aquests els
utilitzin. En tot cas, el rellevant és que la demanda que existeix d’aquests béns no se
satisfà adequada- ment, perquè les empreses privades no n’ofereixen prou quantitat,
com és per exemple el cas de les autopistes de peatge que complementen la xarxa
viària pública.

Rival en consum No rival en consum

• Béns privats• Aliment
• Monopolis naturals • Patents
Excloible • Roba
• TV per cable
• Habitatge
 Recursos comuns
 Pesca • Far
No Excloible  Muntanyes veïnals • Embassament • Policia
 Béns públics no purs • Béns públics purs

Un bé és excloïble si qui l’ofereix pot evitar els consumidors paràsits.
Un bé és no excloïble si qui l’ofereix no pot evitar els consumidors paràsits.
Un bé és rival en el consum si no pot consumir-se per més d’una persona alhora.
Un bé és no rival en consum si pot ser gaudit per més d’una persona alhora.
La intervenció de l’Estat: subministrament de béns públics

En aquestes situacions en què la iniciativa privada produeix una quantitat inferior de

béns i serveis de la que demanda la societat, és l’Estat, finalment, el que subministra
aquests béns i serveis per raons d’interès públic. Així, emparat en els poders i recursos
que un règim polític com la democràcia atorga al sector públic, aquest assumeix el
subministrament de certs béns que la societat entén que ha de gaudir tothom. A més a
més, l’Estat proporciona un altre tipus de béns i serveis que, atesa la seva importància
estratègica per al bon funcionament d’una democràcia, han de ser gestionats
directament per l’Administració Pública, com l’exèrcit o la justícia.

El subministrament de béns i serveis públics es concreta de diverses maneres:

— mitjançant producció pròpia (justícia, policia, exèrcit, educació, etc.);

— adquirint-los a les empreses privades per després distribuir-los gratuïtament entre

la població (enllumenat, carreteres, ponts, etc.);

— o subvencionant-ne parcialment l’adquisició (sanitat, habitatges socials, etc.).

La cobertura de béns i serveis públics per a cada exercici es reflecteix anualment en els
Pressupostos Generals de l’Estat (PGE), en què es detallen totes les despeses previstes,
així com les seves fonts de finançament.

Les externalitats

Quan una empresa fabrica un producte, genera uns costos associats a la utilització dels
recursos productius (en forma de salaris, lloguers o interessos) que intenta recuperar
amb un cert marge de benefici mitjançant la venda dels seus productes. Són costos
interns que l’empresa suporta en desenvolupar la seva activitat econòmica, però, en
molts casos, l’activitat productiva té unes conseqüències negatives el cost de les quals
no és suportat per la mateixa empresa, com el cost de regenerar un bosc talat.

En aquest últim cas, es tracta de costos externs o externalitats negatives suportats

sense compensació per persones alienes a l’empresa com a conseqüència de l’activitat
d’aquesta. Per exemple, el fum de la xemeneia d’una fàbrica empitjora la qualitat de
vida de les persones que viuen a prop; els residus que una indústria aboca al riu, tot i
que sigui lluny d’una ciutat, afecten indirectament els ciutadans, perquè es perd un
espai d’oci i, a més a més, caldrà depurar l’aigua per poder consumir-la; l’esgotament
dels recursos no renovables perjudicarà futures generacions, etc.

Com que les empreses no preveuen tots aquests efectes, tampoc són traslladats als
preus dels productes que venen, de tal manera que el mercat no informa correctament
els consumidors de quins són els costos reals de producció del bé en qüestió, perquè
només s’han tingut en compte els costos interns, prescindint dels externs.

Cost extern (o externalitat negativa) és el cost d’una activitat econòmica que recau
sobre persones diferents de les que fan aquesta activitat.
D’altra banda, també poden haver-hi beneficis externs o externalitats positives, és a
dir, efectes beneficiosos per a altres empreses o particulars gràcies a l’exercici d’una
activitat econòmica.

El cas més il·lustratiu d’externalitat positiva és la generalització de la tecnologia i els

descobriments. Tot i que, al principi, alguns avenços tecnològics i invents de la ciència
són descoberts i comercialitzats per una sola empresa, finalment seran utilitzats per
altres empreses perquè beneficien tota la societat.

Benefici extern (o externalitat positiva) és el benefici d’una activitat econòmica rebut
per persones diferents de les que fan l’activitat en qüestió.

En definitiva, les externalitats són conseqüències derivades de l’activitat econòmica

que afecten persones diferents de les que duen a terme l’activi- tat en qüestió, i no
tenen reflex en els preus dels béns i serveis produïts.

La intervenció del sector públic: política mediambiental

Un govern pot utilitzar diversos instruments per reduir la contaminació, però la

implantació de qualsevol mesura exigeix que es duguin a terme certs estudis previs,
que consisteixen en

-Obtenir informació sobre el tipus de contaminació (atmosfèrica, acústica, etc.)

- Identificar i classificar els agents que la causen. Per exemple, alguns dels
contaminants de l’aire són el diòxid de carboni o els metalls pesants.
- Mesurar l’impacte de la contaminació sobre el medi natural i les persones.

Consisteix a determinar uns límits que marquen la màxima contaminació que una
empresa està autoritzada a causar, de tal manera que els qui els sobrepassin seran
sancionats. És el mètode més utilitzat pels governs per combatre la contaminació, però
Llindars màxims
el seu inconvenient és l’elevat cost que implica fixar aquests llindars i controlar les
empreses.
La quantitat que es paga està en relació directa amb el que
es contamina: com més es contamina, més es paga en concepte d’impostos. Per
Impostos exemple, per cada quilo de diòxid de sofre emès a l’aire s’han de pagar 0,50 €. Molt
unitaris atractius per justos (els que més contaminen són els que més paguen), en la pràctica
aquests impostos són poc viables per costosos, i és que cal personal especialitzat
i independent en cada empresa per mesurar les contaminacions.
Llicències de Per poder contaminar cal obtenir una llicència en què s’especifica el límit d’emissió de
contaminació les diverses substàncies contaminants, el període de vigència, el lloc, etc.

Davant l’establiment d’impostos o sancions, les empreses tenen dues opcions: afegir el
cost dels impostos als seus costos interns sense apujar el preu dels seus productes (en
aquest cas l’empresa reduiria els seus beneficis), o traslla- dar l’impost al preu de
venda dels productes perquè el consumidor decideixi si paga o no més preu pel fet de
consumir un bé produït mitjançant un procés de fabricació respectuós amb el medi
ambient
Totes aquestes mesures de política mediambiental accepten la contaminació com un
mal menor, ja que cap la preven, sinó que es limiten a obtenir una compensació
econòmica un cop que el dany ja s’ha produït. La societat ha de ser conscient que és
responsabilitat de tots evitar el de- teriorament mediambiental.

La competència imperfecta

L’entorn competitiu incentiva les empreses a millorar la qualitat dels seus productes i
serveis i a ajustar-ne els preus

Avantatges de la lliure competència

• Estimulalainnovacióielprogréstecnològic, comaconseqüènciadelarecerca de mitjans més eficients per
produir.
• Permetl’accésdelpúblicengeneralaunnombremésgrandebénsiserveis, gràcies a la reducció dels preus.
• Faqueaugmentinelssalarisrealsdelstreballadorsenabaixarelspreusdelsbéns i serveis. Tot i que els
salaris romanen iguals, els treballadors gaudeixen de més poder adquisitiu.
• Facilita l’accés al mercat a noves empreses i, per tant, es crea ocupació.

La intervenció del sector públic: defensa de la lliure competència

La defensa de la competència com una prioritat pública, a través de la Comissió

Nacional de la Competència, que té les funcions següents:

 —  Instrucció i resolució dels procediments en matèria de defensa de la

competència.
 —  Arbitratge, competències consultives i tasques de promoció de la
competència en els mercats.
 —  Foment de la transparència de les seves actuacions i responsabilitat enfront
de la societat.
 —  Elaboració d’informes sobre la situació de competència als mercats i anàlisi i
avalua- ció dels efectes de la concessió d’ajudes públiques.

Són conductes prohibides: els acords o pactes per fixar els preus o altres
condicions comercials, la limitació de la producció o el repartiment del mercat.
Per exemple, quan determinades empreses d’un mateix sector acorden apujar
conjuntament el preu de venda al públic dels seus productes.

La distribució desigual de la renda

En el mercat només expressen les seves preferències aquells amb un nivell d’ingressos
que els permet pagar els preus dels béns i serveis que ofereixen les empreses. Les
persones amb menor capacitat adquisitiva amb prou feines poden «comunicar-se»
amb el mercat per fer-li saber les seves necessitats.

Les persones amb rendes altes representen un percentatge mínim en el conjunt de la

societat, de manera que, si el sector públic no intervingués, el mercat només satisfaria
les necessitats dels que tenen més i s’accentuarien les desigualtats econò- miques
La intervenció del sector públic: política econòmica (funció redistribuïdora de la
renda)

La política macroeconòmica no sols persegueix estabilitzar l’economia per minimitzar

els efectes negatius de les seves fluctuacions. Un altre dels seus objectius importants
és reduir les desigualtats en la distribució personal o geogràfica de la renda, esta- blint
lleis i mesures per a redistribuir-la. Aquest objectiu s’articula, principalment,
mitjançant la política fiscal, que s’expressa anualment en els Pressupostos Generals de
l’Estat (PGE).

D’acord amb el principi d’equitat, el sosteniment de les despeses que possibiliten

l’acció correctora de l’Estat ha de ser finançat per tots els seus ciutadans segons la seva
capacitat econòmica.

Aquest finançament o captació de fons (ingressos públics) es produeix, fonamental-

ment, mitjançant els impostos que paguem tots els ciutadans, però no tots abonem el
mateix. En un sistema democràtic que persegueix un millor repartiment de la renda, la
majoria dels impostos són progressius, és a dir, paga més impostos qui té més rique-
sa. Un cop recaptats els fons, l’Estat decideix quina serà la seva destinació (despeses
públiques) en funció d’una sèrie de prioritats; és a dir, redistribueix els fons que prèvia-
ment va distribuir el mercat als diversos ciutadans.

La redistribució de la renda és com es coneix el procés mitjançant el qual l’Estat torna a
distribuir, d’acord amb el principi d’equitat, fons que prèviament van ser assignats pel
mercat a ciutadans amb una alta capacitat econòmica.

Error del mercat Intervenció de l’Estat

Inestabilitat dels cicles econòmics Política econòmica (funció estabilitzadora)
Escassetat de béns no rendibles Subministrament de béns públics
Externalitats negatives Política mediambiental
Competència imperfecta Lleis antimonopoli per a la defensa de la lliure competència
Distribució desigual de la renda Política econòmica (funció redistribuïdora de la renda)

Al llarg de la unitat hem parlat sobre la manera en què l’Estat, en virtut d’un valor bàsic
en les societats democràtiques com és l’equitat, intenta corregir els errors del mercat.
Amb l’equitat es pretén la igualtat d’oportunitats per a empreses i famí- lies, així com
que tots es beneficiïn dels èxits econòmics o socials. Però tot això passa a un segon pla
si els recursos són escassos o s’aprofiten malament.

L’eficiència econòmica de qualsevol Estat es mesura per la seva capacitat per a

augmentar la quantitat de recursos o d’optimitzar els existents mitjançant l’increment
del creixement i l’ocupació, així com de l’estabilització dels preus.

L’estat del benestar:

El concepte d’Estat del benestar és molt relatiu. Pel que fa al cas espanyol, l’Estat del
benestar centra les seves ofertes en la salut, l’educació i l’habitatge:
— Salut. Amb independència del seu nivell d’ingressos, qualsevol persona a l’Estat
espanyol té dret a rebre assistència sanitària.

— Educació. La democràcia no seria viable si no transmetés els valors que la

caracteritzen (tolerància, respecte a les normes, judici crític, convivència, etc.), d’aquí
que a l’Estat espanyol l’educació en valors i coneixements, a més d’un dret, sigui
obligatòria fins als setze anys.

— Habitatge. Segons la Constitució, tothom té dret a un habitatge digne. Per garantir
aquest dret, es poden adoptar diverses mesures: rebaixes d’impostos per a l’adquisició
del primer habitatge, construcció d’habitatges de protecció oficial, subvencions segons
el nivell d’ingressos, etc.

Tenint en compte qui són els beneficiaris, l’Estat del benestar del nostre país distingeix
entre tres grups de prestacions (Taula 8.5):

 —  Les prestacions universals s’ofereixen a tota la pobla- ció gratuïtament, amb

la qual cosa només cal que el beneficiari les sol·liciti. És el cas, per exemple, de
la sanitat o l’educació.

—  Les prestacions contributives que gaudeixen aquells que han cotitzat (aportat) una
sèrie de quotes a la Seguretat Social durant un determinat període de temps. Per
percebre aquestes prestacions, la llei estableix un període de cotització mínim. Per
exemple, per cobrar la pensió de jubilació cal cotitzar com a mínim durant vint-i-cinc
anys.

— Les prestacions socials són les més solidàries, ja que els seus beneficiaris són
col·lectius que tenen escas- sos o nuls recursos per als quals es destinen ajudes com
ara menjadors socials, habitatges de protecció social, salaris socials, etc.

Amb el temps s’ha demostrat que el nivell de protecció social que assumeix el sector
públic pot perjudicar el creixement econòmic. Si l’Estat destina bona part del seu
pressupost a despeses socials, no pot utilitzar aquests mateixos recursos per afavorir el
creixement amb mesures com ara ajudar a l’autoocupació o invertir en
infraestructures. Per això, en els últims anys la majoria dels governs europeus han
impulsat mesures per a «des- fer» el camí que fa dècades els va portar a intervenir
acti- vament en matèria de protecció social. Aquestes mesures, el fi últim de les quals
és reduir les despeses públiques, tenen el seu origen en les polítiques establertes per
la Comissió Europea per a aconseguir la convergència dels països membres de la UE.
Són, entre d’altres, més control de la despesa pública, flexibilització del mercat laboral,
control de la inflació i privatització de les empreses públiques.

Prestacions Beneficiaris

Universals Tota la població

Contributives Cotitzants

Socials Pobres