Càlculs en Circuits Elèctrics de Corrent Continu: Electrotècnia

Càlculs en circuits elèctrics de
corrent continu
Santiago Cerezo Salcedo
Electrotècnia
Electrotècnia Càlculs en circuits elèctrics de corrent continu
Índex
Introducció 5
Resultats d’aprenentatge 7
1 Conceptes generals d’electricitat 9

1.1 Generació i consum d’electricitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.1.1 Producció d’electricitat per reacció química . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.1.2 Producció d’electricitat per pressió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.1.3 Producció d’electricitat per acció de la llum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.1.4 Producció d’electricitat per acció de la calor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.1.5 Producció d’electricitat per acció magnètica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1.2 Efectes de l’electricitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.3 Conductors, aïllants, i semiconductors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.3.1 Conductors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14
1.3.2 Aïllants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.3.3 Semiconductors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.4 Càrregues elèctriques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.5 Moviments de càrregues. Corrent elèctric. Intensitat de corrent . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.5.1 El corrent elèctric . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.5.2 La intensitat de corrent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.6 Manteniment del corrent: la força electromotriu i la diferència de potencial . . . . . . . . . . 18
1.6.1 La força electromotriu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.6.2 La diferència de potencial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.7 Sentit real i convencional del corrent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
1.8 Circuit elèctric . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.9 Corrent continu (CC) i corrent altern (CA) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.10 Sistema internacional d’unitats. Unitats d’intensitat de corrent i de tensió . . . . . . . . . . . 22
1.11 Resistència elèctrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
2 Teoria de circuits 25
2.1 Llei d’Ohm . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
2.2 Resistència interna d’un generador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
2.3 Llei d’Ohm generalitzada per a circuits de corrent continu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
2.4 Resistència d’un conductor. Resistivitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
2.5 Potència elèctrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28
2.6 Energia elèctrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
2.7 Rendiment . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
2.8 Efecte químic de l’electricitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
2.9 Efecte tèrmic de l’electricitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
2.10 Llei de Joule . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
2.11 Associació de resistències en sèrie . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
2.12 Associació de resistències en paral·lel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
2.13 Circuits amb associacions sèrie-paral·lel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
Electrotècnia Càlculs en circuits elèctrics de corrent continu
2.14 Les lleis de Kirchhoff . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40

2.14.1 Llei dels nodes o dels corrents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
2.14.2 Llei de les malles o de les tensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
3 Condensadors i mesures elèctriques 45

3.1 Materials aïllants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
3.2 Rigidesa dielèctrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
3.3 Característiques i funcionament d’un condensador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
3.4 Capacitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
3.5 Associació de condensadors en sèrie . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
3.6 Associació de condensadors en paral·lel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51
3.7 Càrrega i descàrrega de condensadors: conceptes bàsics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53
3.8 Mesures de resistència: aparells, connexions, seguretat, simbologia . . . . . . . . . . . . . . . 56
3.9 Mesures de tensió i intensitat en circuits de CC: aparells, connexions, seguretat, simbologia . . 58
3.10 Mesures de capacitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
Electrotècnia 5 Càlculs en circuits elèctrics de corrent continu
Introducció
L’electricitat és la forma d’energia més transportable de totes les que l’ésser humà
és capaç de generar. Gràcies a l’aprofitament que es fa de diferents fenòmens físics
i químics, es pot obtenir electricitat d’una manera més o menys eficient. Aquesta
energia es pot transportar a grans distàncies i després es pot utilitzar com a energia
elèctrica o bé es pot transformar en una altra forma d’energia segons les nostres
necessitats.
La implantació de l’electricitat en les nostres vides és absoluta: cases, oficines,

tallers i indústries l’utilitzen contínuament. En la unitat “Càlculs en circuits
elèctrics de corrent continu” us introduireu en tots els conceptes bàsics que són
necessaris per entendre aquest fenomen i fer el càlcul de circuits.
En l’apartat “Introducció i conceptes generals de l’electricitat” es passa revista

a les diferents formes que hi ha d’obtenir electricitat i també a les lleis físiques
bàsiques que en descriuen el comportament. Aquests coneixements us permetran
prendre contacte amb la terminologia i els conceptes que són imprescindibles per
treballar en aquest camp: unitats de mesura, tensió, corrent, resistència, etc.
En l’apartat “Teoria de circuits” trobareu exposades les lleis i la metodologia

bàsiques per fer el càlcul de circuits elèctrics a qualsevol nivell.
En l’apartat “Condensadors i mesures elèctriques” es duu a terme una revisió

del comportament i les característiques dels condensadors elèctrics, entesos com
un grup importantíssim de components que cal conèixer a fons. Tot seguit es fa
una descripció de les mesures que s’empren de manera més habitual en circuits
elèctrics: com es calculen i quines dades permeten obtenir.
Tot i que el contingut sembla completament teòric, està il·lustrat amb multitud
d’exemples, sobretot la part més relacionada amb l’electricitat, que és la que
més ens interessa. No cal tenir coneixements previs sobre electromagnetisme, de
manera potser aquesta part introductòria us pot semblar òbvia si ja en teniu.
Resultats d’aprenentatge
En finalitzar aquesta unitat, l’alumne/a:
1. Realitza càlculs en circuits elèctrics de corrent continu, aplicant principis i

conceptes bàsics d’electricitat.
• Identifica les característiques de conductors, aïllants i semiconductors,

diferenciant el seu comportament.
• Identifica les principals magnituds elèctriques i utilitza correctament
les seves unitats.
• Resol problemes sobre la llei d’Ohm i la variació de la resistència amb
la temperatura.
• Calcula potències, energies i rendiments elèctrics.
• Reconeix els efectes químics i tèrmics de l’electricitat.
• Interpreta i realitza esquemes de circuits elèctrics, utilitzant simbolo-
gia normalitzada.
• Simplifica agrupacions sèrie - paral·lel de resistències.
• Realitza càlculs en circuits elèctrics de CC que inclou connexions sèrie
i paral·lel o diverses malles.
• Realitza mesuraments de resistència, tensió i intensitat observant les
normes de seguretat dels equips i les persones.
• Reconeix les propietats i la funció dels condensadors.
• Simplifica agrupacions sèrie -paral·lel de condensadors.
• Identifica les característiques, formes de connexió i simbologia d’apa-
rells de mesura de resistència, tensió, intensitat.
• Identifica conductors d’una canalització elèctrica utilitzant la funció
de comprovació de continuïtat del multímetre.
• Realitza les tasques que cal fer individualment amb autosuficiència i
seguretat.
1. Conceptes generals d’electricitat
L’energia elèctrica és d’alguna manera la base de la forma de vida occidental.

Cada cop més, la imbricació de l’energia elèctrica en les nostres vides és més
profunda, i no solament en l’àmbit domèstic, sinó també en l’industrial i el
col·lectiu. Aparells domèstics, maquinàries i mitjans de transport públics, i
recentment també privats, basen el funcionament en l’electricitat com a fenomen
físic.
L’electricitat segueix una sèrie de lleis físiques per mitjà de les quals ha estat
possible desenvolupar, al llarg de la història, un conjunt de dispositius que han
permès a la humanitat aprofitar el consum d’aquesta forma d’energia.
1.1 Generació i consum d’electricitat
L’electricitat és essencialment el moviment d’electrons entre els àtoms d’un o

diversos materials.
Els generadors poden produir aquest moviment d’electrons tot aprofitant certs
fenòmens físics. Les diferents maneres de produir electricitat es classifiquen
d’acord amb aquests fenòmens físics. Així, es pot generar electricitat mitjançant
els elements següents:
• Reaccions químiques
• Pressió mecànica
• Llum
• Calor
• Acció magnètica
1.1.1 Producció d’electricitat per reacció química
Si agafeu un recipient de vidre amb aigua i unes gotes d’àcid sulfúric, i introduïu
una barra de coure i una altra barra de zenc a dins d’aquesta dissolució (vegeu
la figura 1.1) podreu observar que hi ha una diferència de potencial entre les
dues barres. Les aplicacions pràctiques d’aquest tipus de reacció són les piles,
les bateries o els acumuladors, ja prou coneguts, juntament amb les diferents
aplicacions que tenen.
F i g u r a 1.1. Pila
L’àcid sulfúric dissol les barres de coure i de zenc tot fent passar els seus àtoms
a la dissolució. La barra de zenc cedeix àtoms a la dissolució i deixa una gran
quantitat dels electrons a la mateixa barra. A la barra de coure passa una cosa
similar, tot i que en aquesta barra s’acumulen molts menys electrons. El resultat
és que la barra de zenc és molt menys negativa que la barra de coure, fet que fa
aparèixer una diferència de càrregues o tensió elèctrica entre totes dues barres.
Mentre hi ha material actiu i les barres poden cedir àtoms a la dissolució, la reacció
continua activa. D’aquesta manera, deixarà de ser útil quan s’esgotin els materials.
També hi ha acumuladors o bateries recarregables. Per recarregar-los, només cal

fer-hi passar un corrent elèctric.
El cristall de quars és un
mineral de sílice cristal·lina.
1.1.2 Producció d’electricitat per pressió
Hi ha certs materials, com els cristalls de quars, que en ser sotmesos a pressió
entre les seves cares fan aparèixer una diferència de potencial (vegeu la figura 1.2).
D’això se’n diu efecte piezoelèctric.
F i g u r a 1.2. Piezoelectricitat
Pierre Curie (1859-1906)

El físic francès Pierre Curie, tot i
que ha passat a la història per les
seves investigacions sobre
radioactivitat, que li van valdre
el premi Nobel de física l’any
1903, va descobrir la
piezoelectricitat el 1880, quan
tenia només 21 anys.
1.1.3 Producció d’electricitat per acció de la llum
Alguns materials tenen la propietat de generar una diferència de potencial quan hi

incideix la llum (vegeu la figura 1.3). L’energia que es genera d’aquesta manera
La cèl·lula fotovoltaica...
rep el nom d’energia fotovoltaica. ... és el dispositiu que, per mitjà
de l’efecte fotovoltaic, converteix
Figu r a 1 . 3 . Energia fotovoltaica una radiació lluminosa en
corrent elèctric.
Quan l’energia lluminosa incideix en el material semiconductor de la cèl·lula

fotovoltaica provoca l’alliberament d’electrons de les últimes òrbites dels àtoms,
cosa que provoca una diferència de potencial.
L’energia fotovoltaica és una energia en línia ascendent d’instal·lacions, el rendi-

ment de la qual és cada cop millor.
La conversió directa de l’energia radiant en electricitat per mitjà de cèl·lules

Heinrich Rudolf Hertz
fotovoltaiques rep el nom de conversió fotovoltaica. (1857-1894)
El físic alemany Heinrich
Rudolf Hertz, tot i que ha passat
Efecte fotoelèctric a la història per les seves
investigacions sobre radiació
Fenomen que consisteix en l’alliberament d’electrons que és degut a l’absorció de fotons electromagnètica, que va
d’una substància exposada a la llum o a una radiació electromagnètica. descobrir el 1888, va descobrir la
fotoelectricitat el 1887, quan
només tenia 20 anys.
L’explicació teòrica del fenomen,
però, va ser desenvolupada per
Albert Einstein l’any 1905.
1.1.4 Producció d’electricitat per acció de la calor
Alguns cossos tenen propietats termoelèctriques. Amb aquests cossos es pot

produir el que s’entén com a parells tèrmics de dos materials junts. En ser escalfats,
es produeix una petita diferència de tensió entre els seus extrems (vegeu la figura
1.4).
F i g u r a 1.4. Energia termoelèctrica
Aquests materials són de gran utilitat en sistemes de termòmetres gràcies a la

robustesa i la facilitat de construcció que presenten.
Thomas Johann Seebeck
(1770-1831) La termoelectricitat
La termoelectricitat la va El conjunt de fenòmens que relacionen els efectes de l’energia calorífica i l’energia elèctrica
descobrir casualment l’any 1821
el metge i investigador físic formen els efectes que coneixem amb el nom de termoelectricitat.
estonià d’origen alemany
Thomas Seebeck. Aquest honor
li ha estat atribuït tot i que,
posteriorment, es va esbrinar que
Alessandro Volta (1745-1827) ja
havia descrit aquest efecte en un
document que va descartar
perquè considerava que era poc
important.
1.1.5 Producció d’electricitat per acció magnètica
La generació d’electricitat per acció magnètica és la més usual a gran escala.

Només cal pensar que totes les centrals elèctriques funcionen amb aquest sistema
(vegeu la figura 1.5): un bobinatge conductor gira immers a l’interior d’un camp
Una dinamo genera corrent
continu i un alternador magnètic uniforme. En funció de la velocitat de gir del bobinatge, s’indueix un
genera corrent altern.
corrent variable.
F i g u r a 1 . 5 . Generació d’electricitat per acció magnètica
En totes les grans centrals, la manera de produir energia, sia hidràulica, tèrmica,
nuclear, eòlica o d’un altre tipus, al final de la cadena té una dinamo o un alternador,
que és el que pròpiament genera l’energia elèctrica.
El funcionament de la dinamo
Una dinamo o un alternador és una màquina que transforma l’energia mecànica en energia
elèctrica, o viceversa, i que generalment és emprada com a generador de corrent continu.
El seu funcionament es basa en el principi de les lleis electromagnètiques: quan un

conductor es mou a dintre d’un camp magnètic, sia generat per un electroimant o per un
imant permanent, apareix en els seus extrems una diferència de potencial elèctric. També
passa el mateix quan és a l’inrevés, és a dir, quan l’imant es mou i el conductor es deixa
fix.
Figura 1.6. Generació, transport i distribució d’electricitat
Si fem un petit resum de tot el sistema de generació, transformació, transport i

consum de l’energia elèctrica (vegeu la figura 1.6) es pot dir el següent:
• L’energia primària pot ser hidràulica, eòlica, tèrmica, nuclear o qualsevol

tipus d’energia capaç de fer moure un generador, sia una dinamo o un
alternador.
• La dinamo o l’alternador transforma l’energia mecànica en energia elèctrica.

Per poder-la transportar s’eleva a una tensió més alta i passa per les línies
de transport.
• En el lloc de consum es torna a reduir perquè entri a la xarxa de consum.

Aquesta tensió s’anomena mitjana o baixa. A dins de la xarxa de consum es
torna a transformar en energia mecànica, en energia calorífica o en el tipus
d’energia que el consumidor necessiti.
1.2 Efectes de l’electricitat
Els efectes de l’electricitat poden ser de naturalesa molt diversa. Els principals
són els següents:
• Magnètics: un corrent elèctric pot generar un camp magnètic, i a l’inrevés.

Aquest efecte és útil per crear electroimants i qualsevol dispositiu que hi
estigui basat, com ara els relés o els contactors.
• Mecànics: aquest efecte es basa, de fet, en l’efecte magnètic. Es refereix

a l’aplicació de sistemes de creació de moviment a partir de l’electricitat,
com ara els motors.
• Químics: es tracta dels efectes referits a l’electròlisi, efecte en què es basa

la fabricació de piles, bateries i acumuladors.
• Lumínics: hi ha diferents procediments per crear llum a partir d’electricitat

i les seves aplicacions són múltiples.
• Tèrmics: són els efectes relatius a la generació de calor o de fred a partir

de l’electricitat.
1.3 Conductors, aïllants, i semiconductors
En una instal·lació elèctrica es fa ús dels materials conductors en els llocs on es

vol fer circular el corrent elèctric. Paral·lelament, es fa ús dels aïllants en els llocs
on no es vol que circuli cap corrent elèctric. El conjunt que formen rep el nom de
circuit elèctric.
Són conductors els materials que alliberen amb gran facilitat electrons de
la seva última òrbita. El coure n’és un exemple. En canvi, són aïllants els
materials que alliberen electrons amb gran dificultat, com ara el plàstic, que
no n’allibera cap.
Un cable elèctric està format per una part conductora, a l’interior, i una part aïllant,
a l’exterior: la part conductora està formada per coure o alumini, mentre que la
part aïllant acostuma a ser un recobriment derivat del plàstic.
1.3.1 Conductors
Els metalls, en general, són bons conductors. Els materials com el platí o la
plata són conductors excel·lents, però atès l’elevat preu que tenen en el mercat no
s’utilitzen de manera massiva. El coure és el metall més habitual en tota classe
de sistemes elèctrics. Excepte en alguns connectors, l’or s’utilitza molt poc atès
l’elevat preu que té en el mercat.
L’alumini, tot i que no és tan bon conductor, posseeix una lleugeresa que fa que
sigui emprat en el transport d’energia elèctrica. En canvi, l’estany és massa tou i
només s’utilitza com a element d’unió –en les soldadures– de conductors de coure.
El ferro i el plom també es fan servir per a algunes aplicacions, però no en el cas
de les línies elèctriques.
El mercuri, en ser líquid, només es fa servir en interruptors basculants contingut

a dins d’ampolles de vidre.
Hi ha altres conductors que, tot i no ser tan bons, tenen aplicacions molt
específiques.
1.3.2 Aïllants
Mitjana i alta tensió
El buit potser és el millor aïllant i principalment s’utilitza en els interruptors de La mitjana tensió és la tensió
compresa, generalment, entre 1
mitjana tensió (tancats en cambres de buit). Una terrissa molt fina composta per kV i 25 kV. L’alta tensió és la
tensió superior als 25 kV i es
feldspat i caolí, la porcellana, també és un aïllant excel·lent. De fet, però, el que reserva al transport d’energia
elèctrica per mitjà de línies
la fa molt interessant és l’elevada temperatura que pot suportar. S’utilitza per a especials.
la subjecció de resistències en els forns o en altres llocs en què la temperatura és

elevada.
Els suports dels cables amb la torre metàl·lica dels pals o torres de mitjana o alta
tensió que hi ha a camp obert són de porcellana o de vidre. La part aïllant dels
portalàmpades sovint també és de porcellana.
El cautxú s’utilitza com a aïllant de cables conductors i el vernís serveix per

recobrir aquests cables quan se n’han de fer bobines. El vidre és un aïllant que
moltes vegades, juntament amb la porcellana, s’utilitza per fer aïlladors.
1.3.3 Semiconductors
També hi ha materials que es comporten, depenent de les circumstàncies, com a

conductors o com a aïllants. Es tracta dels semiconductors, com ara el silici o el
germani. El funcionament és relativament complex. Es pot dir, però, que es tracta
de materials que en el zero absolut són aïllants i que, a mesura que augmenta la
temperatura, la resistència disminueix.
1.4 Càrregues elèctriques
Els materials estan formats bàsicament per molècules, que constitueixen la part
més petita possible que posseeix totes les característiques i les propietats físiques
i químiques de la matèria original.
Fi g u r a 1 . 7 . Estructura de l’àtom
Les molècules estan formades per àtoms. Els àtoms estan formats pel nucli i
l’escorça. En el nucli, juntament amb els neutrons, que no aporten càrrega
elèctrica, hi ha les partícules de càrrega positiva, els protons. En l’escorça, en
el que s’anomenen òrbites electròniques giren a gran velocitat unes partícules de
càrrega negativa, denominades electrons. Com que les càrregues elèctriques de
signe contrari s’atreuen, els electrons suren a curta distància, sense escapar, del
nucli (figura 1.7). Quan un àtom té tants protons en el seu nucli com electrons en
la la seva escorça, es considera que és elèctricament neutre.
Els electrons giren a gran velocitat a l’entorn del nucli i la força d’atracció fa que
no se’n separin. A vegades, però, aquesta unió es pot trencar i, conseqüentment,
l’electró s’escapa de l’àtom al qual pertany. Aleshores l’àtom passa a tenir càrrega
positiva, ja que té un protó de més (vegeu la figura 1.8).
Figura 1.8. Àtom carregat positivament
L’electró alliberat de l’àtom anterior es pot unir a un altre àtom que, si inicialment
era neutre, aleshores passa a tenir càrrega negativa, ha guanyat un electró de més
(vegeu la figura 1.9).
Figura 1.9. Àtom carregat negativament

La càrrega elèctrica d’un cos és l’excés o el defecte d’electrons que posseeix.

La diferència que s’estableix entre dos cossos carregats elèctricament, i que
és la causant del moviment d’electrons, rep el nom de diferència de potencial
o tensió (V). En un circuit elèctric, el generador és l’encarregat de generar
diferència de càrregues.
1.5 Moviments de càrregues. Corrent elèctric. Intensitat de corrent
Tots els cossos tendeixen a neutralitzar-se elèctricament. Així, un cos carregat

negativament tendeix a cedir el seu excés d’electrons, mentre que un cos carregat
positivament tendeix a neutralitzar-se capturant electrons d’àtoms que en tenen
en excés. Aquest trànsit d’electrons entre cossos carregats constitueix el corrent
elèctric.
1.5.1 El corrent elèctric
El corrent elèctric és el desplaçament d’electrons o càrregues elèctriques

per mitjà d’un material.
Evidentment, als electrons lliures els costa més moure’s per mitjà de certs
materials que no pas per mitjà d’altres, fet en el qual es basa la classificació que
es fa dels materials en aïllants i conductors. Pel que fa als conductors, hi haurà
corrent elèctric sempre que hi hagi el següent:
• En un extrem: un terminal que accepti electrons perquè en té menys (té

càrrega positiva).
• En un altre extrem: un terminal que cedeixi electrons perquè en té de més

(té càrrega negativa).
1.5.2 La intensitat de corrent
En termes de tensió elèctrica entre dos punts, té una certa lògica pensar que com
més gran és la tensió elèctrica, més electrons per unitat de temps passaran d’un
punt a l’altre un cop es tanqui el circuit amb un conductor. Efectivament és així, i
aquest flux de càrregues per unitat de temps rep el nom d’intensitat de corrent
elèctric.
La intensitat de corrent elèctric és el flux de càrrega elèctrica per unitat de

temps que circula per una secció determinada d’un material. El símbol és I
i la unitat física en què s’expressa és l’ampere (A).
Les unitats d’intensitat i de càrrega elèctrica
La unitat física que mesura la intensitat d’un corrent elèctric i la força electromotriu, l’ampere
(A), deu el seu nom al matemàtic i físic francès André-Marie Ampère (1775-1836).
André-Marie Ampère
(1775-1836)
La unitat de càrrega elèctrica, C, en canvi, deu el seu nom al físic i enginyer militar francès
A més de ser un matemàtic
precoç, va descriure el Charles Augustin de Coulomb (1736-1806), que el 1785 va descriure la llei d’atracció
comportament del corrent entre càrregues elèctriques. 1 coulomb és la quantitat de càrrega elèctrica equivalent a
elèctric i els fenòmens associats
a l’electromagnetisme en la quantitat d’electricitat transportada per un corrent d’1 ampere en 1 segon.
diverses obres entre el 1822 i el
1826, per la qual cosa se’l
considera també, juntament amb
el danès Hans Oersted
(1777-1851), el descobridor de
l’electromagnetisme.
1.6 Manteniment del corrent: la força electromotriu i la diferència de

potencial
Si es posen en contacte dos punts, l’un carregat positivament i l’altre carregat

negativament, mitjançant un conductor, passarà el següent: els electrons que
calguin viatjaran pel conductor d’un punt a l’altre fins que el conjunt sencer quedi
elèctricament equilibrat i en repòs.
1.6.1 La força electromotriu
Aleshores el problema passa a ser mantenir el corrent elèctric, és a dir, el

moviment d’electrons a través del conductor. Es necessita un element que aporti
energia per mantenir els terminals desequilibrats pel que fa a llur càrrega elèctrica.
Aquest element és el generador. El generador exerceix una força electromotriu
que manté el desequilibri de càrregues que permet el pas de corrent pel conductor.
La força electromotriu d’un generador és la força que exerceix un dispositiu

per moure càrregues elèctriques d’un punt a un altre en un circuit.
1.6.2 La diferència de potencial
En els terminals del generador, la força electromotriu queda patent en forma de

tensió elèctrica o diferència de potencial.
La diferència de potencial entre els terminals d’un generador és la tensió

elèctrica mesurable causada per la força electromotriu del generador.
Si es tanca el circuit entre els terminals del generador, la diferència de potencial

farà circular un corrent elèctric. Simultàniament, la força electromotriu tendirà
a mantenir la tensió entre els terminals del generador, cosa que farà que, en la
mesura que sigui possible, continuï el flux de corrent elèctric. Alessandro Volta
(1745-1827)
El volt Tant la diferència de potencial
com la força electromotriu
1 volt és la diferència de potencial en un conductor quan un corrent amb una intensitat d’1 s’expressen amb les mateixes
unitats, que són les de tensió
ampere utilitza 1 watt de potència. L’instrument que serveix per mesurar-ho és el voltímetre. elèctrica, els volts (V). El nom
honora la figura del físic italià
Alessandro Volta (1745-1827),
que des del seu ingrés l’any 1795
a la càtedra de física de l’Escola
Reial de Como, prop de Milà, va
desenvolupar diversos invents
relacionats amb la generació i el
tractament de l’electricitat. La
recerca va culminar l’any 1800
amb la creació de la pila
elèctrica, la primera bateria
química.
1.7 Sentit real i convencional del corrent
El fenomen físic real en què es basa l’electricitat és el moviment d’electrons.

Segons el signe de la càrrega elèctrica i tenint en compte que les càrregues són
repel·lides pel seu mateix signe, es diu que el flux d’electrons físicament viatja
del pol negatiu al positiu.
El sentit real del corrent elèctric va del pol negatiu al pol positiu. El sentit
convencional del corrent elèctric va del pol positiu al pol negatiu.
Inicialment els científics ignoraven que les partícules mòbils que desplaçaven la
càrrega elèctrica eren els electrons, amb càrrega negativa, i van cometre l’error
de considerar que el flux de moviment de càrregues era netament positiu.
Aquesta definició ha quedat com a conveni global per considerar el signe del
corrent elèctric, tot i que físicament la cosa va a l’inrevés (vegeu la figura 1.10).
Figu r a 1 . 1 0 . Sentit convencional del corrent elèctric
A la part de dalt de la figura 1.10 es veu el que es creia que passava dins d’un
conductor. A la part de baix es veu el que realment hi passa, amb el sentit que
matemàticament es considera que té el corrent elèctric.
1.8 Circuit elèctric
En termes generals, un circuit elèctric és un camí fet per al corrent elèctric. En

aquest camí hi pot haver tot tipus d’elements que facin que el corrent elèctric quedi
modificat d’alguna manera (vegeu la figura 1.11).
Un circuit elèctric constitueix una sèrie d’elements o components connectats

elèctricament entre ells amb el propòsit de generar, transportar o modificar
senyals elèctrics.
Els elements que es poden connectar en un circuit són de qualsevol tipus:
• Resistències
• Condensadors
• Bobines
• Generadors
• Dispositius semiconductors
• Dispositius electromecànics
• Transductors
• Altres
F i g u r a 1 . 1 1 . Circuit elèctric
La figura 1.11 mostra l’aspecte d’un esquema de circuit qualsevol, en què es poden
identificar les diferents parts d’un circuit:
• Generadors o fonts: són els elements que aporten energia al circuit perquè
funcioni correctament. Poden ser fonts de tensió (força electromagnètica) o
de corrent.
• Elements de circuit: són tota la resta de components específicament situats

en el circuit que no siguin fonts.
• Conductors o pistes: són els fils o les peces de material conductor que
uneixen elèctricament els terminals dels diferents components del circuit,
segons calgui. Idealment es considera que tenen una resistència igual a
zero.
• Node: punt del circuit en què conflueixen dos o més conductors diferents.
Si entre dos nodes no hi ha cap diferència de potencial, es considera que són
el mateix node (en la figura 1.11 això passa entre els nodes A i C).
• Malla: és el camí tancat en l’interior del circuit (en la figura 1.11, per
exemple, el camí que circula pels nodes B, C i D és una malla).
1.9 Corrent continu (CC) i corrent altern (CA)
Un corrent continu es caracteritza pel fet que els electrons sempre viatgen en el
mateix sentit (vegeu la figura 1.12). A més, en general es dóna per fet que el seu
valor no varia, sinó que roman constant al llarg del temps.
Figu r a 1 . 1 2 . Corrent continu
L’energia elèctrica en forma

de corrent altern és més
fàcil de produir i de
transportar.
Un corrent altern es caracteritza pel fet que els electrons no circulen sempre en
el mateix sentit. És a dir, canvien de sentit en l’interior del conductor a causa de la
manera com es genera el corrent. Matemàticament, això s’expressa amb el canvi
de signe del corrent, com es mostra gràficament en la figura 1.13.
F i g u r a 1.13. Corrent altern
1.10 Sistema internacional d’unitats. Unitats d’intensitat de corrent i

de tensió
El sistema internacional d’unitats (SI) no és més que l’evolució del que tothom
coneix com a sistema mètric decimal, que expressa les magnituds en unitats
agrupables en desenes o divisibles en 10 parts. Actualment, és d’ús obligatori i
habitual en la major part de països del món (només els països anglosaxons encara
acostumen a expressar magnituds amb altres sistemes). La taula 1.1 recull les
unitats de l’electricitat en el sistema internacional
Tau l a 1 . 1 . Unitats del SI per a electricitat
Magnitud física Símbol Unitat SI Abreviació unitat Relacions
Intensitat corrent I Ampere A 1 C/s
Freqüència f Hertz Hz 1/s
Potència P Watt W V·A
Càrrega elèctrica Q Coulomb C A·s = F·V
Tensió V Volt V W/A
Resistència R Ohm Ω V/A
Conductància G Siemens S 1/Ω
Capacitat C Farad F C/V
Inductància L Henry H V·s/A
Impedància Z Ohm Ω V/A
Admitància Y Siemens S 1/Ω

1.11 Resistència elèctrica
L’estructura interna dels materials pot afavorir més o menys el pas d’un corrent
elèctric. Això és degut al fet que hi ha materials que alliberen els seus electrons
exteriors amb molta facilitat (conductors) i d’altres als quals els costa molt fer-ho
(aïllants). Aquesta característica dels cossos rep el nom de resistència. Com més
bon conductor és el material més baixa és la resistència i com més bon aïllant és
el material més alta és aquesta magnitud.
La resistència elèctrica és el grau d’oposició que ofereix un cos en ser

travessat per un corrent elèctric. La resistència se simbolitza amb la lletra R
i la unitat de mesura és l’ohm (Ω).
Georg Ohm (1789-1854)
Els seus estudis amb tensió i
L’ohm corrent sobre diferents materials,
després de substituir les piles de
La unitat internacional de resistència elèctrica i d’impedància, l’ohm (Ω), du el nom del Volta per elements
físic i matemàtic alemany Georg Ohm, que va estudiar la relació entre resistència, tensió termoelèctrics com el coure o el
bismut, el van dur a enunciar,
elèctrica i corrent elèctric. l’any 1827, la llei que estableix
que la diferència de potencial
entre dos punts d’un conductor
és proporcional a la intensitat del
corrent i la resistència, que
depèn de la naturalesa del
conductor, la seva longitud i la
secció, que és constant.
2. Teoria de circuits
Les lleis de l’electricitat aplicades als diferents dispositius obren tot un camp
de l’enginyeria que s’anomena teoria de circuits. En la teoria de circuits hi ha
totes les eines necessàries per dissenyar, calcular i analitzar el comportament dels
circuits elèctrics i electrònics, des de les eines més senzilles i elementals fins a
les més complexes, tot plegat acompanyat de l’aparell matemàtic necessari, que a
vegades és fàcil de manipular i altres vegades és força costós.
Vegeu “Resistència
2.1 Llei d’Ohm elèctrica” en l’apartat
“Introducció i conceptes
generals d’electricitat”
d’aquesta unitat.
La llei d’Ohm estableix la relació entre les tres magnituds elèctriques més
bàsiques: resistència, tensió i intensitat. Va ser formulada, l’any 1827, pel
matemàtic i físic alemany Georg Ohm.
La intensitat del corrent elèctric que passa per dos punts d’un conductor
és directament proporcional a la diferència de potencial o a la tensió que s’hi
aplica i inversament proporcional a la seva resistència.
Per calcular aquestes magnituds –intensitat, tensió i resistència– es poden emprar

diferents versions d’una mateixa equació:
• Tensió: V = R · I
V
• Resistència: R =
I
V
• Intensitat: I =
R
Comprovar la llei d’Ohm
El circuit de la figura 2.1 recull un mètode per comprovar la llei d’Ohm: una font de tensió
(V, a l’esquerra de la imatge) fa anar un corrent elèctric (I) per una resistència (R).
Mitjançant l’amperímetre (A), connectat en sèrie al circuit, i el voltímetre (V a la dreta de la

imatge), connectat en paral·lel al circuit, es pot comprovar la llei d’Ohm.
F i g u r a 2.1. Circuit experimental de la llei d’Ohm
2.2 Resistència interna d’un generador
Qualsevol dispositiu que aporti corrent a un circuit, en principi, pot ser modelat
com un generador o font de tensió en sèrie amb una resistència anomenada
resistència interna de la font, que matemàticament serveix per tenir en compte
les pèrdues que s’hi produeixen.
F i g u r a 2.2. Font amb la seva resistència interna
Aquest és un fenomen real que ocorre en totes les fonts d’alimentació: mesurant
la tensió de la font, no s’obtindrà el mateix resultat amb els terminals oberts que
quan hi circula un corrent (vegeu el model circuital representat en la figura 2.2).
Això és degut a imperfeccions de materials i de dissenys.
La resistència interna d’un generador serveix per modelar globalment totes

les pèrdues que s’hi produeixen.
2.3 Llei d’Ohm generalitzada per a circuits de corrent continu
En cas que en una malla o en un circuit hi hagi més d’una font de tensió o més
d’una resistència, es pot demostrar matemàticament que el corrent en el circuit ve
donat pel següent:
P
V
I= P
R
R és la suma de totes les resistències al llarg del circuit. V és la suma dels
P P
valors de totes les fonts de tensió al llarg del circuit, tenint en compte que es
consideraran positives si el corrent surt pel terminal positiu de la font i negatives
si el corrent entra pel terminal positiu de la font.
2.4 Resistència d’un conductor. Resistivitat
Els conductors són materials que presenten una gran facilitat per transportar el
corrent elèctric. La resistència d’un cos homogeni es calcula mitjançant l’equació
següent:
L
R=ρ·
S
Aquí, ρ és la resistivitat del material, L és la longitud del cos i S és l’àrea de la
secció transversal.
La resistivitat o resistència específica és un paràmetre de cada material

que expressa com de bon conductor és. Es designa amb la lletra grega ρ
2
i s’expressa en Ω · mm
m o més freqüentment en Ω · m.
La resistivitat expressa la resistència que el material presenta al pas del corrent

per unitat d’àrea de secció de material i per unitat de longitud. D’aquesta manera,
per conèixer la resistència que té un bloc d’un material concret, només s’ha de
multiplicar la seva resistivitat per les seves dimensions. En la taula 2.1 podeu
consultar les resistivitats d’alguns materials.
Taula 2.1. Resistivitats d’alguns materials
Material ρ (Ω·m)
Argent 1,55 · 10-8

Tau l a 2 . 1 (continuació)
Material ρ (Ω·m)
Coure 1,70 · 10-8
Or 2,22 · 10-8
Alumini 2,82 · 10-8
Wolframi 5,65 · 10-8
Ferro 6,40 · 10-8
Níquel 8,90 · 10-8
Platí 10,60 · 10-8
Estany 11,50 · 10-8
Grafit 60,00 · 10-8

Recordeu que...
1 mm2 = 1·10-6 m2
Secció cable:
S = π ·r2
Exemple de càlcul de resistència d’un cable
Per calcular la resistència d’un cable de coure de 25 mm2 de secció i 50 m de llarg, primer
cal buscar quina és la resistivitat del coure. Tal com mostra la taula 2.1, és la següent:
ρ = 1, 70 · 10−8 Ω · m
Així, la resistència del cable serà la següent:
L 50
R=ρ· = 1, 70 · 10−8 · = 0, 034 Ω = 34 mΩ
S 25 · 10−6
2.5 Potència elèctrica
En general, la potència es defineix com la quantitat d’energia que es transporta

(o treball que es consumeix) per unitat de temps. En una resistència o circuit
resistiu, es calcula amb aquesta equació:
V2
P =V ·I = = I2 · R
R
Un corrent que flueix per un circuit pot transferir energia en forma de calor
(reacció termodinàmica), de treball mecànic, de reacció química, etc. Els diferents
dispositius transductors que hi ha proporcionaran l’energia subministrada en el for-
mat que nosaltres necessitem: calor (estufes), llum (bombetes, tubs fluorescents),
moviment (motors), fred (refrigeradors), so (altaveus), i molts altres.
Evidentment, com més potència subministrem al sistema, més quantitat aconse-

guirem de l’efecte que volem, és a dir, més potent serà el sistema.
2.6 Energia elèctrica
L’energia elèctrica és la forma d’energia resultant d’una diferència de potencial

entre dos punts, cosa que permet establir un corrent elèctric entre ells per obtenir
un treball. Com a energia, pot ser transformada en moltes altres formes d’energia,
com ara energia tèrmica, energia lumínica o energia mecànica.
La suma de la potència consumida en cada moment permet calcular l’energia que

consumeix una instal·lació. Així, per exemple, els comptadors que fan servir les
companyies de l’energia elèctrica mesuren aquest consum i després facturen al
client l’energia que ha fet servir.
2.7 Rendiment
El rendiment o eficiència d’un dispositiu, en general, i d’un component o circuit

elèctric, en particular, és un número que expressa l’eficiència energètica del
dispositiu en qüestió. És a dir, es tracta de saber quina quantitat de l’energia
subministra es perd i quina quantitat no es perd.
El rendiment o eficiència, que es designa amb la lletra grega eta (η ),

d’un sistema o dispositiu és el quocient entre l’energia obtinguda del
seu funcionament (l’energia útil) i l’energia subministrada per al seu
funcionament.
El rendiment es calcula mitjançant aquesta equació matemàtica:

Eobtinguda
η=
Esubministrada
Definit així, η sempre serà un número entre 0 i 1, de manera que el podem expressar
en forma de percentatge només multiplicant-lo per 100:
Eobtinguda
η= · 100
Esubministrada
Evidentment, com més a prop d’1 (100%) és el rendiment, més eficient és el
sistema o dispositiu.
Exemple de càlcul amb l’eficiència
Per calcular la potència elèctrica que consumeix un motor elèctric que segons el fabricant
té una eficiència del 83% i lliura al seu eix una potència mecànica de 6250 W, sabeu el
següent:
Eobtinguda
η= · 100
Esubministrada
El càlcul també es pot fer prenent en consideració la potència i l’energia. En aquest cas,
s’aïlla Esubministrada :
Eobtinguda
η= · 100
Esubministrada
Eobtinguda 6250
Esubministrada = · 100 = · 100 = 7530, 12 W
η 83
La potència subministrada, com resulta evident, sempre és més gran que la potència
obtinguda en la sortida.
2.8 Efecte químic de l’electricitat
El pas d’un corrent elèctric per un cos pot induir a canvis químics en algunes
substàncies: el corrent elèctric pot forçar una reacció química que coneixem amb
el nom d’electròlisi i que consisteix en l’efecte contrari al que es produeix en les
piles i les bateries.
Quan es far passar un corrent per una solució, els dos elèctrodes (pols) atreuen
els ions de signe contrari i d’aquesta manera es produeix la descomposició de la
substància dissolta.
Un altre efecte químic del corrent elèctric s’aprofita per al galvanitzat de plaques
Michael Faraday metàl·liques, procés que consisteix, mitjançant diferències de potencial, a aportar
(1791-1867)
a sobre del ferro un placat molt fi d’un altre metall (zinc), que el protegirà de
El físic i químic anglès Michael
Faraday (1791-1867) va estudiar l’oxidació.
l’electromagnetisme i
l’electroquímica i ha passat a la
història per ser el descobridor de
la inducció electromagnètica.
Va enunciar, però, les lleis de
l’electròlisi que porten el seu
nom entre 1833 i 1836, tot i que
el fenomen havia estat descobert
casualment per William 2.9 Efecte tèrmic de l’electricitat
Nicholson i Anthony Carlisle el
1800 quan de manera
involuntària van aconseguir la
descomposició de la molècula Tots els materials conductors presenten certa resistència, per petita que sigui, al
d’aigua (H2 O) mitjançant
l’aplicació d’una tensió elèctrica. pas del corrent elèctric. Si el conductor té una petita resistència diferent de zero
i és travessat per un corrent elèctric, es produeix un consum de potència a causa
d’aquesta resistència:
P = I2 · R
I la potència consumida es tradueix en calor a dins del conductor (efecte Joule).
El pas del corrent a través de la resistència implícita del conductor produeix

l’anomenat efecte Joule, que es tradueix en un escalfament del material a
causa del xoc dels electrons amb els àtoms del material conductor en passar.
Hi ha altres efectes termoelèctrics:
• Efecte Seebeck: aplicant una diferència de temperatura entre les juntes de

dos metalls o semiconductors apareix una diferència de potencial. Aquest
efecte termoelèctric en què el corrent elèctric és generat per una diferència
de temperatura duu el nom del físic alemany Thomas Johann Seebeck (1770-
1831), que el va descriure el 1821. S’aplica al disseny de termoparells.
• Efecte Peltier: efecte contrari a l’efecte Seebeck, aplicant una diferència

de potencial entre les unions de dos metalls o semiconductors es força una
diferència de temperatura. Aquest efecte termoelèctric en què un corrent
elèctric produeix una diferència de temperatura duu el nom del rellotger i
físic francès Jean Charles Athanase Peltier (1785-1845), que el va descriure
el 1831. S’aplica al disseny de cel·les Peltier per a sistemes de refrigeració.
• Efecte Thomson: efecte que relaciona l’intercanvi de calor, la diferència

de temperatura i el corrent elèctric en qualsevol metall (excepte el plom).
Aquest efecte termoelèctric que estableix la relació entre l’efecte Peltier
i l’efecte Seebeck duu el nom del físic britànic William Thomson (1824-
1907), també conegut com a lord Kelvin, que el va predir i després, el 1851,
en va fer la demostració experimental.
2.10 Llei de Joule
L’energia calorífica produïda per un corrent elèctric depèn directament del

quadrat del corrent que travessa un conductor, del temps que dura la
conducció i de la resistència que el conductor oposa al pas del corrent.
Termodinàmica i electricitat James Prescott Joule

(1818-1889)
La unitat del sistema internacional que mesura l’energia, la calor i el treball és el joule, J, i
L’estudi de la naturalesa de la
és el treball necessari per moure una càrrega d’1 coulomb (C) al llarg d’una diferència de calor i el descobriment de la
potencial d’1 volt (V). relació entre la calor i el treball
mecànic, en què van intervenir el
físic anglès James Prescott Joule
Mitjançant la llei de Joule es pot calcular la calor que es genera en una resistència i una sèrie de físics alemanys i
francesos, va conduir a la teoria
per la qual passa un corrent. Es pot calcular de la manera següent: de la conservació de l’energia i a
formular la primera llei de la
termodinàmica. A més de
Q = I2 · R · t = P · t col·laborar amb Lord Kelvin en
els estudis que van dur a la
formulació de l’escala absoluta
Aquí, I és el corrent que travessa el conductor, R és la resistència i t és el temps de temperatures, Joule va
formular quina era la relació que
durant el qual el corrent passa pel conductor. El resultat es mesura en joules (J). hi havia entre el corrent elèctric
que passa per una resistència i la
calor dissipada, que es coneix
El resultat també es pot expressar en calories (cal). S’aplica la fórmula següent: com la llei de Joule.
Q = 0, 24 · I 2 · R · t = 0, 24 · P · t
2.11 Associació de resistències en sèrie
La connexió en sèrie és una configuració en la qual tots els components són

travessats pel mateix corrent elèctric, és a dir, estan connectats de forma
seqüencial: el terminal de sortida de l’un està connectat al terminal d’entrada del
següent sense derivacions (vegeu la figura 2.3).
F i g u r a 2.3. Acoblament de resistències en sèrie
Dos o més components es troben connectats en sèrie quan els seus terminals
estan connectats de forma seqüencial, de manera que tots els components
estan travessats pel mateix corrent elèctric.
En el circuit de la figura 2.3 resulta palès que en cada resistència cau la tensió:
VAB = R1 · I
VBC = R2 · I
VCD = R3 · I
Atès que aquestes tres caigudes de tensió estan, literalment, en rengle, resulta el
següent:
V = VAD = VAB + VBC + VCD
V = R1 · I + R2 · I + R3 · I
V = (R1 + R2 + R3 ) · I
D’acord amb el que diu la llei d’Ohm:
V =R·I
Si s’identifiquen els termes, aleshores ocorre el següent:
R = R1 + R2 + R3
El circuit equivalent és el de la figura 2.4.
F i g u r a 2 . 4 . Circuit equivalent
La resistència equivalent de dues o més resistències en sèrie és la suma de

les resistències que estan connectades en sèrie.
En general, per a n resistències connectades en sèrie fem el següent:
R = R1 + R2 + ... + Rn
Pel que fa a les potències consumides, vegem el següent:
P = V · I = VAD · I = (VAB + VBC + VCD ) · I
D’aquí, fem el següent:
P = VAB · I + VBC · I + VCD · I
P1 = VAB · I
P2 = VBC · I
P3 = VCD · I
Així tenim el següent:
PT = P1 + P2 + P3
Exemple de circuit amb resistències en sèrie
En el cas d’un circuit com, per exemple, el de la figura 2.3, amb R 1 = 10 Ω, R 2 = 7 Ω, R 3

= 5 Ω i V = 15 V, per calcular les caigudes de tensió, els corrents i les potències en totes
les resistències, heu de calcular la resistència equivalent i comprovar si els resultats són
correctes. Vegem-ho.
El corrent és el mateix per a totes les resistències, ja que estan en sèrie:
V =R·I
En el qual,
R = R1 + R2 + R3 = 10 + 7 + 5 = 22 Ω.
Aíxí, tenim el següent:
V 15
I= = = 0, 682 A
R 22
La caiguda de tensió en cada resistència:
V1 = R1 · I = 10 · 0, 682 = 6, 82 V
V2 = R2 · I = 7 · 0, 682 = 4, 77 V
V3 = R3 · I = 5 · 0, 682 = 3, 41 V
Fixeu-vos que la suma de les tensions en cada resistència és igual al total de l’alimentació:
V = V1 + V2 + V3 = 6, 82 + 4, 77 + 3, 41 = 15 V
Les potències en cada resistència:
P1 = V1 · I = 6, 82 · 0, 682 = 4, 65 W
P2 = V2 · I = 4, 77 · 0, 682 = 3, 25 W
P3 = V3 · I = 3, 41 · 0, 682 = 2, 33 W
La resistència equivalent era la següent:
R = R1 + R2 + R3 = 10 + 7 + 5 = 22 Ω
La potència a la resistència equivalent:
P = V · I = 15 · 0, 682 = 10, 23 W
La suma de les potències calculades, efectivament, coincideix:
P = P1 + P2 + P3 = 4, 65 + 3, 25 + 2, 33 = 10, 23 W
2.12 Associació de resistències en paral·lel
La connexió en paral·lel és una configuració en la qual tots els components estan

sotmesos a la mateixa tensió. És a dir, estan connectats de tal manera que
un terminal de cada component va a un node comú i l’altre terminal de cada
component va a un altre node comú (vegeu la figura 2.5).
Dos o més components estan connectats en paral·lel si els seus terminals

estan connectats de manera agrupada, cosa que fa que en tots els components
hi hagi la mateixa caiguda de tensió.
En el circuit de la figura 2.5 es fa palès que totes les resistències tenen la mateixa
tensió entre els seus borns, i que el corrent elèctric que proporciona la font es
reparteix en les tres branques del circuit.
F i g u r a 2 . 5 . Acoblament de resistències en paral·lel
D’aquesta manera, a cada resistència en toca una porció, que no necessàriament

ha de ser igual a les altres. Si ho expressem per mitjà d’un equació, tindrem el
següent:
I = I1 + I2 + I3
Per a cadascuna de les resistències:

V
I1 =
R1
V
I2 =
R2
V
I3 =
R3
Així, tenim el següent:
V V V
I= + +
R1 R2 R3

1 1 1
I=V · + +
R1 R2 R3
Segons la llei d’Ohm:
V
I=
R
Si s’identifiquen els termes, aleshores tenim el següent:
1 1 1 1
= + +
R R1 R2 R3
La figura 2.6 mostra el circuit equivalent, en què RT és la resistència de valor
equivalent al paral·lel de les resistències inicials.
F igura 2.6. Circuit equivalent
La inversa de la resistència equivalent de dues o més resistències en

paral·lel és la suma de la inversa de les resistències que estan connectades
en paral·lel.
En general, per a n resistències connectades en paral·lel, tenim el següent:

1 1 1 1
= + + ... +
R R1 R2 Rn
Cas particular de dues resistències en paral·lel
Amb dues resistències en paral·lel es pot treballar amb una expressió una mica més
còmoda de manipular (i fins i tot de recordar). D’entrada, es parlaria del següent:
1 1 1
= +
R R1 R2
I fent operacions, tindríem el següent:
1 R2 R1 (R2 + R1 )
= + =
R R1 · R2 R1 · R2 R1 · R2
R1 · R2
R=
(R1 + R2 )
Dit d’una altra manera, la resistència equivalent de dues resistències en paral·lel és el

producte de les dues resistències dividit per la suma de totes dues.
Cas particular de tres resistències en paral·lel
Amb tres resistències en paral·lel es pot treballar amb una expressió una mica més còmoda
de manipular. D’entrada, es parlaria del següent:
1 1 1 1
= + +
R R1 R2 R3
I fent operacions, tindríem el següent:
1 R2 · R3 R1 · R3 R1 · R2
= + +
R R1 · R2 · R3 R1 · R2 · R3 R1 · R2 · R3
1 R2 · R3 + R1 · R3 + R1 · R2
=
R R1 · R2 · R3
R1 · R2 · R3
R=
R2 · R3 + R1 · R3 + R1 · R2
Dit d’una altra manera, la resistència equivalent de tres resistències en paral·lel és el

producte de les tres resistències dividit per la suma dels productes creuats de dos en dos.
Respecte a les potències consumides, tenim el següent:
P = V · I = V · (I1 + I2 + I3 )
D’aquí:
P = V · I1 + V · I2 + V · I3
P 1 = V · I1
P 2 = V · I2
P 3 = V · I3
Així:
PT = P1 + P2 + P3
Exemple de circuit amb resistències en paral·lel
Per calcular les caigudes de tensió, els corrents i les potències en totes les resistències
d’un circuit com el de la figura 2.5, en el qual R 1 = 10 Ω, R 2 = 7 Ω, R 3 = 5 Ω i V = 15 V,
fixeu-vos que, com que estan en paral·lel, hi ha la mateixa tensió en totes les resistències:
V1 = V2 = V3 = V = 15 V
Els corrents seran els següents:
V 15
I1 = = = 1, 5 A
R1 10
V 15
I2 = = = 2, 14 A
R2 7
V 15
I3 = = =3A
R3 5
Les potències seran les següents:
P1 = V · I1 = 15 · 1, 5 = 22, 5 W
P2 = V · I2 = 15 · 2, 14 = 32, 1 W
P3 = V · I3 = 15 · 3 = 45 W
La suma de les potències:
P = P1 + P2 + P3 = 22, 5 + 32, 1 + 45 = 99, 6 W
Si a més també heu de calcular la resistència equivalent i comprovar si els resultats dels
càlculs són correctes, començareu per la resistència equivalent:
R1 · R2 · R3
R= =
R2 · R3 + R1 · R3 + R1 · R2
10 · 7 · 5
= = 2, 26 Ω
7 · 5 + 10 · 5 + 10 · 7
El corrent per la resistència equivalent:
V 15
I= = = 6, 64 A
R 2, 26
Aquest valor, efectivament, coincideix amb la suma dels corrents per cadascuna de les
resistències:
I = I1 + I2 + I3 = 1, 5 + 2, 14 + 3 = 6, 64 A
La potència a la resistència equivalent també coincideix amb la suma:
P = V · I = 15 · 6, 64 = 99, 6 W
2.13 Circuits amb associacions sèrie-paral·lel
Igual que és possible muntar resistències en sèrie i en paral·lel, es poden muntar

combinant totes dues configuracions. La figura 2.7 mostra el muntatge combinat
sèrie-paral·lel. Es veu clarament que R2 i R3 estan en paral·lel i que el conjunt està
en sèrie amb R1 .
F i g u r a 2 . 7 . Circuit mixt
Per resoldre aquest tipus de problemes cal seguir els passos següents:
• Veure quines resistències estan clarament en un dels sistemes coneguts (tant

si són en sèrie com en paral·lel).
• Redibuixar el circuit amb la reducció corresponent.
• Un cop reduït al màxim el circuit, cal passar a calcular-ne els paràmetres

necessaris.
Què cal fer per calcular un circuit mixt
Per exemple, en el circuit de la figura 2.7 caldria, en primer lloc, fer la identificació: R 2 i
R 3 estan en paral·lel. S’assumeix que són una sola resistència, el valor de la qual és el
següent:
R2 · R3
R23 =
R2 + R3
R 1 i R 23 estan en sèrie. S’assumeix que són un sola resistència que té el valor següent:
R123 = R1 + R23
A partir d’aquí ja es pot continuar el càlcul:
V
I=
R123
Conegut el valor d’I, atès que R 123 és una agrupació sèrie, tindrem el següent:
V1 = I · R 1
V23 = I · R23
D’aquesta manera, es coneix el valor de V 1 i de V 23 .
A partir d’aquí, atès que R23 és una agrupació paral·lel, tindrem el següent:
V23
I2 =
R2
V23
I3 =
R3
Un cop conegudes totes les tensions i els corrents en el circuit, es pot passar a calcular-hi
les potències.
Exemple de càlcul de caigudes de tensió, corrents i potències en un circuit mixt
Per calcular les caigudes de tensió, els corrents i les potències en un circuit com el de
la figura 2.7, en què R 1 = 10 Ω, R 2 = 7 Ω, R 3 = 5 Ω i V = 15 V, s’ha d’inspeccionar el
circuit, cosa que permet saber que R 2 està en paral·lel amb R 3 . D’aquesta manera, tenim
el següent:
R2 · R3 7·5
R23 = = = 2, 92 Ω
R2 + R3 7+5
Aquest conjunt està en sèrie amb R 1 , de manera que ocorre el següent:
R = R1 + R23 = 10 + 2, 92 = 12, 92 Ω
Pel que fa al càlcul del corrent per la resistència equivalent, tenim el següent:
V 15
I= = = 1, 16 A
R 12, 92
Aquest corrent és el que passa per R 1 :
I1 = I = 1, 16 A
Es pot calcular la caiguda de tensió a R 1 :
V1 = R1 · I1 = 10 · 1, 16 = 11, 6 V
La resta de tensió cau a R 23 :
V23 = V − V1 = 15 − 11, 6 = 3, 4 V
R 2 i R 3 es troben en aquesta mateixa tensió perquè estan en paral·lel:
V2 = V3 = V23 = 3, 4 V
Podeu calcular els corrents en totes dues resistències:

V2 3, 4
I2 = = = 0, 49 A
R2 7
V3 3, 4
I3 = = = 0, 68 A
R3 5
La potència en cadascuna de les resistències:
P1 = V1 · I1 = 11, 6 · 1, 16 = 13, 46 W
P2 = V2 · I2 = 3, 4 · 0, 49 = 1, 67 W
P3 = V3 · I3 = 3, 4 · 0, 68 = 2, 31 W
La suma de les tres potències:
P = P1 + P2 + P3 = 13, 46 + 1, 67 + 2, 31 = 17, 44 W
En efecte, coincideix amb la potència calculada a partir de la resistència equivalent

(s’assumeix l’error en haver menyspreat els decimals):
P = V · I = 15 · 1, 16 = 17, 4 W
Que el valor d’un paràmetre 2.14 Les lleis de Kirchhoff

sigui negligible significa que
es pot considerar que el seu
valor és com si fos zero.
Les lleis de Kirchhoff es fan servir per resoldre circuits en què hi ha un o

més generadors i una o més càrregues, connectats entre ells amb connectors de
resistència negligible.
Node, branca i malla
Abans de continuar, cal tenir present el significat d’aquests conceptes, els qual apareixen
de manera recurrent:
Un node* és un punt del circuit en què conflueixen dos o més conductors diferents.
Si entre dos nodes no hi ha cap diferència de potencial, es consideren el mateix
node.
• Una branca és la part del circuit que viatja entre dos nodes.
• Una malla és un circuit tancat que es pot recórrer sense passar dos cops pel mateix lloc.
La complexitat d’un circuit depèn del nombre de nodes i branques que té, no del nombre
de components.
En la figura 2.8 es pot veure un circuit que està format per dos nodes, tres branques
i dues malles.
F i g u r a 2.8. Circuit amb diferents generadors i càrregues
Les dues lleis que Kirchhoff va enunciar –la llei dels nodes i la llei de les malles
o tensions– faciliten la resolució sistemàtica de circuits i ho fan mitjançant la
conversió d’un problema elèctric en un problema algebraic, tot tenint en compte
les lleis de conservació de l’energia.
2.14.1 Llei dels nodes o dels corrents
La llei dels nodes o primera llei de Kirchhoff, una expressió de la conservació de

l’energia, indica que un node no genera electrons ni en consumeix, és a dir, que
tots els electrons que hi entren també n’han de sortir.
La suma dels corrents que entren en un node és igual a la suma dels corrents
que en surten o bé la suma algebraica de tots els corrents d’un node és igual
a zero.
F i g u r a 2 . 9 . Node amb dos corrents de sortida i dos

corrents d’entrada Gustav Robert Kirchhoff
(1824-1887)
Aquest físic prussià va dur a
terme avenços importants en
l’electricitat i l’espectroscòpia,
camps en els quals va enunciar
importants lleis que es designen
amb el seu nom. L’any 1845,
quan encara era estudiant, va
enunciar les seves dues lleis que
deriven dels principis de la
conservació de l’energia i de la
càrrega.
Per exemple, en un nus amb dos corrents que hi entren i dos que en surten, com
el de la figura 2.9, l’expressió matemàtica seria d’aquesta manera:
Ientr1 + Ientr2 = Isort1 + Isort2
2.14.2 Llei de les malles o de les tensions

Els generadors tenen un pol
positiu i un pol negatiu: el
pol és positiu quan està en
La segona llei de Kirchhoff, que com la primera llei també és una expressió del una tensió superior.
principi de la conservació de l’energia, indica que en una malla no es genera tensió
elèctrica espontàniament, és a dir, que totes les tensions que s’hi generen també hi
han de caure.
En un camí tancat del circuit o malla, la suma dels increments de tensió és

igual a la suma de les caigudes de tensió. Dit d’una altra manera, la suma
algebraica de totes les tensions al llarg d’una malla és igual a zero.
Abans d’aplicar aquesta segona llei, convé establir unes regles per conèixer què
significa increment i caiguda de tensió, és a dir, establir les polaritats de cada
tensió. Això s’ha de fer per a tots els elements actius (generadors) i passius
(resistències).
Totes les resistències sempre es comporten de la mateixa manera: quan hi passa un

corrent es produeix una caiguda de tensió, de manera que el potencial del terminal
per on entra el corrent elèctric és superior al potencial del terminal per on surt. En
el sentit del recorregut del corrent elèctric es produeix una caiguda de tensió.
Cal dibuixar un corrent per a cada branca amb un sentit arbitrari, que us indicarà
el signe de la caiguda de tensió en cada receptor.
Tot seguit es tria un sentit de recorregut de la malla (que pot ser el sentit en què
es mouen les busques del rellotge o bé el contrari) i es ressegueix tota la malla
dues vegades, una pels generadors i l’altra pels receptors (resistències), així es
completen els dos termes d’una equació.
Per escriure les equacions s’adopta el conveni de signes següent:
• En els generadors, les tensions es consideren positives si el recorregut surt

pel signe + de la font.
• En les resistències, el producte V · I es considera positiu si el sentit plantejat

del corrent és el mateix que el del recorregut.
Cinc regles per resoldre un circuit amb les lleis de Kirchhoff
En general, per resoldre un circuit amb les lleis de Kirchhoff, s’ha de seguir un
procediment que es pot sintetitzar amb els punts següents:
1. Comptar el nombre de nodes que conté el circuit i assignar una lletra a cada
node, en ordre alfabètic.
2. Comptar el nombre de branques. S’assigna un corrent amb una direcció

arbitrària i un nom a cada branca, tenint en compte que cada branca només
pot tenir un corrent. Cada corrent és una incògnita.
3. Aplicar les equacions de nodes. En general, si un circuit té n nodes, es

poden plantejar n-1 equacions.
4. Assignar un sentit de recorregut de les malles. Plantejar les equacions

de tensions, tantes com facin falta per completar el nombre d’incògnites.
Si hi ha m incògnites i hem fet n-1 equacions de nodes, hi haurà m-(n-1)
equacions de malla.
5. Es resol el sistema. Si els corrents donen valor positiu, vol dir que hem
encertat en el seu sentit. Si donen un valor negatiu, vol dir que van en sentit
contrari respecte al que s’havia plantejat prèviament.
Figura 2.1 0 . Circuit amb malles
Exemple de resolució de circuits amb les lleis de Kirchhoff
Preneu com a punt de partida el circuit amb dues malles de la figura 2.10, que s’haurà de
resoldre mitjançant les lleis de Kirchhoff.
Cal, però, fer una observació prèvia d’aquest circuit per mostrar-ne la dificultat i entendre’n
millor l’estructura. Si us fixeu amb atenció en el circuit, observareu que té 2 nodes (A i B) i
3 branques (A-C-F-B, A-B i A-D-E-B). A més, a cada branca correspon un sol corrent, és a
dir, a tots els components d’una branca passa el mateix corrent i, per tant, estan connectats
en sèrie.
Hi ha tres incògnites, els tres corrents indicats en la figura, amb independència del
nombre de components que hi ha en cada branca. Es pot dir que la dificultat en la resolució
d’un circuit depèn de la seva estructura –el nombre de nusos i el nombre de branques–, no
del nombre de components que hi ha en cada branca.
Per resoldre el circuit de forma sistemàtica, cal emprar les cinc regles. Vegeu-ho aplicat al
cas del circuit de la figura 2.10:
• Nombre de nodes: 2 (A i B)
• Nombre de branques: 3
• Nombre de corrents: 3 ( I 1 , I 2 i I 3 )
• Nombre d’incògnites: 3
• Equacions: 1 de nodes, node A. 2 de malles, A-B-F-C-A i A-D-E-B-A
Fetes aquestes consideracions prèvies, el node A es formula de la manera següent:
I1 + I2 = I3
Per crear el sistema d’equacions que resoldrà el problema, utilitzarem els corrents que hi ha
a cada malla (en concret I 1 i I 3 ), atès que simplifica molt el càlcul i que I 2 es pot expressar
en termes dels altre dos corrents. En realitat, en termes algebraics, només tenim dues
incògnites, no pas tres.
La malla A-B-F-C-A:
60 − 20 = (20 + 1000 + 1) · I1 − 1 · I3
La malla A-D-E-B-A:
20 − 80 = (35 + 15 + 1) · I3 − 1 · I1
Les equacions queden així:
40 = 1.021 · I1 − I3
−60 = −I1 + 51 · I3
Per resoldre aquest sistema de dues equacions amb dues incògnites podem aplicar, per
exemple, el mètode de reducció. Es pot fer amb qualsevol altre mètode, tots són vàlids:
Multiplicarem la primera equació sencera per 51 (coeficient de I 3 en la segona equació)

i la segona equació sencera per 1 (coeficient de I 3 de la primera equació). Farem això
per tal que sumant o restant (en aquest cas sumant) les equacions senceres, la incògnita
triada –I 3 – s’anul·li:
(40 = 1.021 · I1 − I3 ) · 51 −→ 2.040 = 52.071 · I1 − 51 · I3
(−60 = −I1 + 51 · I3 ) · 1 −→ −60 = −I1 + 51 · I3
Aleshores, si sumem les dues equacions, tindrem el següent:
1.980
1.980 = 52.070 · I1 −→ I1 = = 0, 038 A = 38 mA
52.070
Un cop trobat I 1 , es tracta de buscar I 3 . Per fer-ho, cal substituir el seu valor en una de les
equacions, per exemple la primera del sistema:
40 = 1.021 · 0, 038 − I3 −→ I3 = 1.021 · 0, 038 − 40 = −1, 176 A
Finalment trobareu I 2 subtituint en l’equació del nus:
I2 = I3 − I1 = −1, 176 − 0, 038 = −1, 214 A
Els resultats indiquen que hem encertat el sentit de I 1 , però I 2 i I 3 van en sentit contrari
respecte del que s’havia suposat en començar a resoldre el problema (en els càlculs tenen
signe negatiu).
3. Condensadors i mesures elèctriques
Els condensadors són dispositius basats en dues plaques conductores separades

per un material aïllant, que es denomina dielèctric. Descrits d’aquesta manera,
semblaria que no serveixen per a res, ja que en teoria no poden conduir electricitat
(el corrent hauria de travessar el material dielèctric). Res més lluny de la
realitat, perquè l’acumulació de càrregues en les plaques conductores fa que els
condensadors la condueixin quan canvia la polaritat de la tensió elèctrica –el seu
signe– aplicada entre els seus terminals.
En els sistemes en què intervé un corrent altern, els condensadors deixen de ser
circuits oberts i esdevenen uns elements de circuit molt interessants que ofereixen
una oposició al pas del corrent en funció de la freqüència de la tensió que s’hi
aplica.
D’altra banda, les mesures elèctriques dels diferents elements d’un circuit, i també
dels diferents paràmetres que el regulen, es regeixen per unes normes concretes.
Per fer-les calen uns aparells i uns dispositius concrets que cal conèixer.
3.1 Materials aïllants
Parlar de materials aïllants, és a dir, de substàncies que a temperatures normals

no condueixen el corrent elèctric, és el mateix que parlar de materials dielèctrics.
Els aïllants són els materials que alliberen amb gran dificultat electrons de
la seva última òrbita, per la qual cosa ofereixen una gran resistència al pas
del corrent elèctric.
Els materials aïllants o dielèctrics, juntament amb els materials conductors,

constitueixen les dues parts que integren els cables elèctrics.
Els materials dielèctrics es tracten matemàticament igual que els materials conduc-
tors. En el cas dels aïllants, però, la resistivitat tendeix a l’infinit (∞). D’aquesta
manera, es pot parlar d’una resistivitat aproximada com la de l’aigua destil·lada
(10 MΩ/m) o com la de la porcellana (1011 MΩ/m).
Totes les subjeccions dels sistemes elèctrics es fan mitjançant aïllants, de manera
que aquests elements, com els conductors, també són molt importants.
3.2 Rigidesa dielèctrica
De la mateixa manera que no hi ha un conductor perfecte, tampoc no hi ha un

aïllant perfecte. Una altra forma d’expressar el grau d’aïllament d’un material és
la que es coneix com a rigidesa dielèctrica, que es defineix com el nivell de tensió
que és capaç de suportar un material aïllant abans que el corrent el travessi per
força.
La rigidesa dielèctrica d’un material és la intensitat de camp elèctric (no

de corrent) que pot suportar abans de deixar de ser aïllant per passar a ser
conductor.
En termes de tensió, la rigidesa dielèctrica és la màxima tensió que pot suportar el

material aïllant sense deixar passar les càrregues elèctriques a través seu. Aquesta
tensió màxima rep el nom de tensió de trencament. Se simbolitza amb la lletra
grega epsilon (ε) i s’expressa en MV/km o en kV/m (ambdós paràmetres són
numèricament equivalents).
Un material aïllant, quan assoleix el nivell de rigidesa dielèctrica, es perfora i

es destrueix. És a dir, el material es trenca i després es crema a causa de l’alta
temperatura que agafa en el punt de la perforació. Saber quina és la tensió màxima
que pot destruir i perforar un material aïllant és molt important, ja que permet triar
els materials adequats a l’hora de fabricar qualsevol equipament, sia una línia o
un aparell elèctric o electrònic. En la taula 3.1 es poden observar les rigideses
dielèctriques d’alguns materials.
Tau l a 3 . 1 . Rigidesa dielèctrica d’alguns materials
Material Rigidesa dielèctrica (kV/m)
Aire sec 3,1
Oli mineral 4
Goma de neoprè 12
Niló 14
Vidre de Pyrex 14
Oli de silicona 15
Paper 16
Polietilè 16
Baquelita 24
Poliestirè 24
Tefló 60
3.3 Característiques i funcionament d’un condensador
Un condensador és un component que, a causa de la presència d’un camp

elèctric en el seu interior, emmagatzema energia elèctrica quan augmenta la
tensió elèctrica entre el seus terminals. Aquesta energia s’allibera quan la tensió
disminueix.
Un condensador és un element passiu capaç d’emmagatzemar energia

elèctrica i alliberar-la més tard al circuit.
Des del punt de vista físic, un condensador consta de dues plaques paral·leles
metàl·liques i conductores, separades per un material aïllant que es denomina
específicament dielèctric (vegeu la figura 3.1).
Figura 3.1 . Construcció d’un condensador
D’una banda, hi ha les plaques conductores, que reben el nom d’armadures i, de

l’altra, l’espai que hi ha entre les armadures, que s’anomena dielèctric i que, a més
de ser aïllant, serveix de suport a les armadures.
Tal com mostra la figura 3.2, quan es força una tensió en els seus terminals,
els electrons del pol negatiu del generador s’acumulen a la placa A. De manera
simultània, la placa B cedeix electrons al pol positiu del generador, de manera que
aquesta placa queda carregada positivament.
F i g u r a 3 . 2 . Procés de càrrega d’un con-

densador
Un cop carregat el condensador, si desconnectem el generador, queda carregat a

la mateixa tensió del generador: l’acumulació de càrregues es manté fins que es
tornen a equilibrar, sia per mitjà del dielèctric –a causa de pèrdues internes– o per
mitjà d’un circuit exterior.
3.4 Capacitat
La relació que s’estableix entre la càrrega emmagatzemada per un condensador i

la tensió entre els seus borns és una constant de proporcionalitat que s’anomena
La càrrega elèctrica, Q, es capacitat (C) i es mesura en farads (F).
mesura en coulombs (C).
Aneu amb compte, que
aquesta C no és la C amb
què es designa la capacitat.
Aquí, C és la capacitat del condensador, Q és la càrrega i V és la tensió.
Q
C=
V
La construcció de cada condensador, evidentment, limitarà la tensió màxima
aplicable, un valor per sobre del qual el component es trenca.
La capacitat d’un condensador és la relació que hi ha entre la càrrega que

emmagatzema el condensador i la tensió elèctrica associada a la càrrega
emmagatzemada.
La capacitat d’un condensador depèn dels factors següents:
• La superfície de les armadures: com més gran sigui, més gran serà la seva
capacitat d’emmagatzemar càrregues.
• La distància de separació entre armadures: com més gran sigui, més petita
serà la capacitat del condensador.
• El material dielèctric: la capacitat variarà en funció d’un paràmetre

característic de cada material, que rep el nom de permitivitat dielèctrica
(ε).
Aquí, ε és la permitivitat dielèctrica expressada en F/m, S és la superfície de les

armadures expressada en m2 i D és la distància entre les armadures expressada en
m.
S
C =ε·
D
La taula 3.2 recull els valors de la permitivitat dielèctrica d’alguns materials.
Tau l a 3 . 2 . Permitivitat dielèctrica d’alguns materials
Material Permitivitat dielèctrica (F/m)
Buit 3,1
Aire 4
Taula 3.2 (continuació)
Material Permitivitat dielèctrica (F/m)
Aigua destil·lada 12
Baquelita 14
Fusta 14
Mica 15
Tàntal 16
Porcellana 16
Vidre 24
3.5 Associació de condensadors en sèrie
Igual que les resistències, els condensadors també es poden associar en sèrie
(vegeu la figura 3.3).
Figura 3.3 . Condensadors en sèrie
En el cas dels condensadors en sèrie, la càrrega que s’acumula en una placa del
condensador C 1 apareix amb el mateix valor, però amb signe contrari a l’altra
placa del condensador. Com que aquest terminal està connectat a una placa del
C 2 , hi apareix la mateixa càrrega que a la de C 1 , però canviada de signe, i així
successivament.
De tot això es desprèn que tots els condensadors en sèrie emmagatzemen la

mateixa quantitat de càrrega elèctrica:
Q = Q1 = Q2 = Q3
Per a cada condensador tenim el següent:

Q
C1 =
V1
Q
C2 =
V2
Q
C3 =
V3
De la figura 3.3 es dedueix a simple vista que la tensió de tot el conjunt és la suma
de les tensions dels tres condensadors:
V = V1 + V2 + V3
Si aïlleu les tensions, es pot escriure el següent:

Q Q Q Q
= + +
C C1 C2 C3
D’aquí s’obté el condensador equivalent de l’associació sèrie:
1 1 1 1
= + +
C C1 C2 C3
El circuit equivalent és el que apareix en la figura 3.4.
L’invers del condensadors equivalent de dos o més condensadors en sèrie és

la suma de l’invers dels condensadors que estan connectats en sèrie.
En general, per a n condensadors connectats en sèrie, tenim el següent:

1 1 1 1
= + + ... +
C C1 C2 Cn
Cas particular de dos condensadors en sèrie
Quan hi ha dos condensadors en sèrie es pot treballar amb una expressió una mica més
còmoda de manipular (i fins i tot de recordar). D’entrada, es parlaria del següent:
1 1 1
= +
C C1 C2
Si es fan les operacions, tenim el següent:
1 C2 C1 C2 + C1
= + =
C C1 · C2 C1 · C2 C1 · C2
C1 · C2
C=
C1 + C2
El condensador equivalent a dos en sèrie és el producte de tots dos dividit per la suma
de tots dos.
Cas particular de tres condensadors en sèrie
Quan hi ha tres condensadors en sèrie es pot treballar amb una expressió una mica més
còmoda de manipular. D’entrada, es parlaria del següent:
1 1 1 1
= + +
C C1 C2 C3
Si es fan les operacions, tenim el següent:
1 C2 · C3 C1 · C3 C1 · C2
= + + =
C C1 · C2 · C3 C1 · C2 · C3 C1 · C2 · C3
C2 · C3 + C1 · C3 + C1 · C2
=
C1 · C2 · C3
C1 · C2 · C3
C=
C2 · C3 + C1 · C3 + C1 · C2
El condensador equivalent de tres en sèrie és el producte de tots tres dividit per la suma
dels productes creuats de dos en dos.
3.6 Associació de condensadors en paral·lel
Tal com passa amb les resistències, els condensadors també es poden associar en
paral·lel (vegeu la figura 3.5).
F i g u r a 3 . 5 . Condensadors en paral·lel
La tensió elèctrica és la mateixa per a tots els condensadors:
V = V1 = V2 = V3
Cadascun dels condensadors emmagatzema una càrrega elèctrica pròpia:
Q1 = C1 · V1
Q2 = C2 · V2
Q3 = C3 · V3
Atesa la distribució dels condensadors, es veu clarament que la càrrega total

emmagatzemada en el sistema és la suma de les càrregues emmagatzemades per
cada condensador. Així, tenim el següent:
Q = Q1 + Q2 + Q3
D’aquí, es desprèn el següent:
C · V = C1 · V + C2 · V + C3 · V
C · V = (C1 + C2 + C3 ) · V
I s’obté el condensador equivalent de l’associació paral·lel:
C = C1 + C2 + C3
El circuit equivalent és el que apareix en la figura 3.6.
El condensador equivalent de dos o més condensadors en paral·lel és la

suma dels condensadors que estan connectats en paral·lel.
En general, per a n condensadors connectats en paral·lel tenim el següent:
C = C1 + C2 + ... + Cn
3.7 Càrrega i descàrrega de condensadors: conceptes bàsics
Per observar el fenomen de càrrega d’un condensador es partirà del circuit de

la figura 3.7. Es pot veure que el circuit està format per una pila o generador
de corrent continu, un commutador, una bombeta elèctrica (resistència) i el
condensador. Tot plegat està connectat en sèrie en activar el commutador i posar-
lo en posició 1.
Figura 3.7 . Circuit de càrrega d’un condensador
La figura 3.8 mostra les corbes de l’evolució temporal del corrent i de la tensió en
els borns del condensador en el circuit de la figura 3.7.
Figura 3.8 . Corba de càrrega d’un condensador
En els gràfics es pot observar que mentre que la tensió augmenta, la intensitat
disminueix. També es pot veure que en tot moment la tensió en els borns de la
bombeta més la tensió en el condensador és igual a la tensió del generador.
Quan el condensador arriba a la seva màxima tensió en el circuit (que és la tensió

del generador) s’ha completat el cicle de càrrega del condensador i la intensitat
cau fins a zero.
Per observar el fenomen de descàrrega, en el circuit de la figura 3.7 s’ha de passar

el commutador a la posició 2, de manera que el circuit queda com el de la figura 3.9.
El condensador es descarregarà sobre la resistència de la bombeta i s’il·luminarà.
F i g u r a 3 . 9 . Circuit de descàrrega d’un condensador
En el primer moment la intensitat és gran, ja que el condensador té la màxima

càrrega i la màxima tensió (la tensió del generador). A mesura que el condensador
es descarrega, la tensió i la intensitat disminueixen. Transcorregut un cert temps,
les càrregues del condensador s’han descarregat sobre la resistència de la bombeta.
La figura 3.10 mostra la corba de l’evolució temporal del corrent i de la tensió en
borns del condensador en el cas del circuit representat en la figura 3.9.
Figura 3.10. Corba de descàrrega d’un

condensador
El temps que el condensador tarda a carregar-se o a descarregar-se a través d’una

resistència coneguda de valor R ve donat pel que s’anomena constant de temps de
càrrega i descàrrega del condensador.
La constant de temps de càrrega i descàrrega d’un condensador a través

d’una resistència es designa amb la lletra grega tau (τ ) i es defineix com el
producte de la capacitat del condensador pel valor de la resistència.
La constant de temps de càrrega i descàrrega d’un condensador té aquesta

expressió matemàtica:
τ =R·C
La figura 3.11 mostra com un cop transcorreguda una constant de temps, el

condensador s’ha carregat en un 63,1% del total. La corba no és lineal.
F i g u r a 3 . 1 1 . Corba de càrrega i constant de temps
Es considera que, a la pràctica, el temps que tarda a carregar-se un condensador

fins al seu valor màxim és de cinc constants de temps, de manera que es podria
escriure aquesta fórmula:
T =5·τ
Pel que fa al temps de descàrrega, es fa servir la mateixa τ .
Exemple de càrrega o descàrrega d’un condensador
Per calcular quant de temps tardarà a carregar-se un condensador C = 4.700 µF associat

a una resistència R = 2,2 kΩ, disposat tal com es descriu en la figura 3.7, si es tanca
l’interruptor sobre una font de 12 V, cal saber que la constant de temps del parell
condensador-resistència és la següent:
τ = R · C = 2.200 · 4.700 · 10−6 = 10, 34 s
Si es considera que el condensador està completament carregat quan passen 5 τ , el temps

de càrrega serà el següent:
T = 5 · τ = 5 · 10, 34 = 51, 7 s
I si es vol calcular quant de temps tardarà a carregar-se el mateix condensador, però amb
una font de 5 V, cal tenir en compte que si es canvia el valor de la font, el temps de càrrega
serà el mateix, ja que la τ no depèn de la tensió d’alimentació. El que passarà, però, és que
assolirà un nivell de càrrega més baix o més alt en funció de si el nou valor de l’alimentació
és més baix o més alt.
3.8 Mesures de resistència: aparells, connexions, seguretat,

simbologia
Per mesurar la resistència cal utilitzar un aparell anomenat òhmmetre. Cal

connectar el component a mesurar a l’aparell, tal com s’indica en la figura 3.12.
L’òhmmetre porta la seva pròpia font d’alimentació (normalment una pila) i el
component a mesurar no pot tenir tensió (ha d’estar desconnectat del circuit).
F igura 3.12. Mesura de la resistència
Multímetre analògic
Hi ha molts tipus d’aparells que serveixen per mesurar la resistència. Els més
utilitzats són els que incorporen els polímetres, com ara el multímetre. Altres
dispositius que també s’utilitzen per mesurar resistències són el megaòhmmetre,
que serveix per mesurar aïllaments, o el tel·luròmetre (figura 3.13), que serveix
per mesurar preses de terra.
F i g u r a 3.13. Tel·luròmetre
Megaòhmmetre
En funció de les necessitats de cada mesurador, les connexions es fan d’una

manera o d’una altra. En general, però, a l’hora de mesurar resistències en
determinades condicions, es fan servir alguns muntatges específics, com ara el
pont de Wheatstone (vegeu la figura 3.14) o la mesura amb quatre fils (vegeu
la figura 3.15).
Figu r a 3 . 1 4 . Pont de Wheatstone
Figura 3.15. Mesura amb quatre fils
La funció de continuïtat del multímetre
Una utilitat molt important dels multímetres és la mesura de continuïtat. Aquesta

utilitat consisteix en el fet que si el polímetre detecta un curtcircuit entre els seus
terminals, emet un so d’alerta. Serveix per fer qualsevol de les tasques següents:
• Comprovació de continuïtat de conductors: molt útil per comprovar la

integritat de cables, conductors rígids i pistes de circuits.
• Comprovació de díodes: el multímetre emetrà el so només quan es
Multímetre digital
connecti el díode en el sentit adequat (s’ha de recordar que un díode només

condueix el corrent en un sentit).
• Cerca d’avaries en sistemes i circuits: es pot localitzar qualsevol avaria

que estigui associada a un curtcircuit que no hi ha de ser.
Mesura de seguretat
El component a comprovar amb el multímetre ha d’estar desconnectat de la resta del

sistema i, evidentment, l’alimentació del circuit ha d’estar desconnectada.
3.9 Mesures de tensió i intensitat en circuits de CC: aparells,

connexions, seguretat, simbologia
El voltímetre és l’aparell que
permet mesurar la tensió
del corrent. Cal col·locar-lo
en paral·lel al circuit que es Les mesures de tensió i de corrent sempre es fan amb el circuit en funcionament
vol mesurar.
(alimentat i connectat). Per fer mesures de tensió, es fa servir un aparell anomenat
voltímetre, els terminals del qual s’han de connectar als punts entre els quals es
vol mesurar la tensió, tal com es mostra en la figura 3.16, en què el voltímetre
s’indica amb el símbol que hi correspon, V.
F igura 3.16. Mesura de tensió en borns d’una pila
Per mesurar la intensitat del corrent es fa servir un aparell anomenat amperímetre,

els terminals del qual s’han de connectar “intercalats” en el punt en què es vol
mesurar la intensitat (el corrent ha de passar físicament per l’amperímetre), tal
com es mostra en la figura 3.17, en què l’amperímetre s’indica amb el símbol que
L’amperímetre és l’aparell hi correspon, A.
que permet mesurar la
intensitat del corrent. Cal
col·locar-lo en sèrie F igura 3.17. Mesura de corrent
–intercalat– al circuit a
mesurar.
Altres opcions per mesurar la tensió i la intensitat del corrent
Hi ha altres aparells que permeten mesurar la tensió i la intensitat del corrent. Per exemple,
els multímetres inclouen funcions de voltímetre i d’amperímetre, suficients per a tensions i
corrents petits. A més a més, hi ha altres dispositius que cobreixen altres necessitats, com
ara l’amperímetre de pinça o la pinça amperimètrica, que és un aparell proveït d’una
anella que es pot obrir per encabir-hi un conductor quan el corrent no pot ser interromput.
3.10 Mesures de capacitat
Els paràmetres relacionats amb els condensadors i les capacitats elèctriques es

mesuren amb un aparell anomenat capacímetre. Els més senzills només mesuren
la capacitat, però n’hi ha que mesuren altres paràmetres del condensador. El capacímetre mesura la
capacitat d’un condensador.
Figura 3.18. Capacímetre d’alta precisió
Molts multímetres digitals incorporen un mesurador de condensadors i permeten

mesurar-ne la capacitat. Els capacímetres més complets (vegeu la figura 3.18)
poden mesurar altres paràmetres d’efectes que no s’haurien de produir, com ara
els següents:
• Fugues (pèrdues)
• Resistència del dielèctric
• Component inductiu

Càlculs en Circuits Elèctrics de Corrent Continu: Electrotècnia

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Càlculs en Circuits Elèctrics de Corrent Continu: Electrotècnia

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Càlculs en circuits elèctrics de

1 Conceptes generals d’electricitat 9

2.14 Les lleis de Kirchhoff . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40

3 Condensadors i mesures elèctriques 45

La implantació de l’electricitat en les nostres vides és absoluta: cases, oficines,

En l’apartat “Introducció i conceptes generals de l’electricitat” es passa revista

En l’apartat “Teoria de circuits” trobareu exposades les lleis i la metodologia

En l’apartat “Condensadors i mesures elèctriques” es duu a terme una revisió

En finalitzar aquesta unitat, l’alumne/a:

1. Realitza càlculs en circuits elèctrics de corrent continu, aplicant principis i

• Identifica les característiques de conductors, aïllants i semiconductors,

1. Conceptes generals d’electricitat

L’energia elèctrica és d’alguna manera la base de la forma de vida occidental.

1.1 Generació i consum d’electricitat

L’electricitat és essencialment el moviment d’electrons entre els àtoms d’un o

1.1.1 Producció d’electricitat per reacció química

També hi ha acumuladors o bateries recarregables. Per recarregar-los, només cal

1.1.2 Producció d’electricitat per pressió

Pierre Curie (1859-1906)

1.1.3 Producció d’electricitat per acció de la llum

Alguns materials tenen la propietat de generar una diferència de potencial quan hi

Quan l’energia lluminosa incideix en el material semiconductor de la cèl·lula

L’energia fotovoltaica és una energia en línia ascendent d’instal·lacions, el rendi-

La conversió directa de l’energia radiant en electricitat per mitjà de cèl·lules

1.1.4 Producció d’electricitat per acció de la calor

Alguns cossos tenen propietats termoelèctriques. Amb aquests cossos es pot

F i g u r a 1.4. Energia termoelèctrica

Aquests materials són de gran utilitat en sistemes de termòmetres gràcies a la

La generació d’electricitat per acció magnètica és la més usual a gran escala.

El seu funcionament es basa en el principi de les lleis electromagnètiques: quan un

Figura 1.6. Generació, transport i distribució d’electricitat

Si fem un petit resum de tot el sistema de generació, transformació, transport i

• L’energia primària pot ser hidràulica, eòlica, tèrmica, nuclear o qualsevol

• La dinamo o l’alternador transforma l’energia mecànica en energia elèctrica.

• En el lloc de consum es torna a reduir perquè entri a la xarxa de consum.

1.2 Efectes de l’electricitat

• Magnètics: un corrent elèctric pot generar un camp magnètic, i a l’inrevés.

• Mecànics: aquest efecte es basa, de fet, en l’efecte magnètic. Es refereix

• Químics: es tracta dels efectes referits a l’electròlisi, efecte en què es basa

• Lumínics: hi ha diferents procediments per crear llum a partir d’electricitat

• Tèrmics: són els efectes relatius a la generació de calor o de fred a partir

1.3 Conductors, aïllants, i semiconductors

En una instal·lació elèctrica es fa ús dels materials conductors en els llocs on es

El mercuri, en ser líquid, només es fa servir en interruptors basculants contingut

la subjecció de resistències en els forns o en altres llocs en què la temperatura és

El cautxú s’utilitza com a aïllant de cables conductors i el vernís serveix per

També hi ha materials que es comporten, depenent de les circumstàncies, com a

1.4 Càrregues elèctriques

Figura 1.8. Àtom carregat positivament

Figura 1.9. Àtom carregat negativament

La càrrega elèctrica d’un cos és l’excés o el defecte d’electrons que posseeix.

1.5 Moviments de càrregues. Corrent elèctric. Intensitat de corrent

Tots els cossos tendeixen a neutralitzar-se elèctricament. Així, un cos carregat

1.5.1 El corrent elèctric

El corrent elèctric és el desplaçament d’electrons o càrregues elèctriques

• En un extrem: un terminal que accepti electrons perquè en té menys (té

• En un altre extrem: un terminal que cedeixi electrons perquè en té de més

1.5.2 La intensitat de corrent

La intensitat de corrent elèctric és el flux de càrrega elèctrica per unitat de

Les unitats d’intensitat i de càrrega elèctrica

1.6 Manteniment del corrent: la força electromotriu i la diferència de

Si es posen en contacte dos punts, l’un carregat positivament i l’altre carregat

1.6.1 La força electromotriu