Càlculs de Circuits de Corrent Altern Monofàsic: Electrotècnia

Càlculs de circuits de corrent
altern monofàsic
Santiago Cerezo Salcedo, Miquel-Joan Pallarès Viña, Yolanda Parejo
Romero
Adaptació de continguts: Santiago Cerezo Salcedo, Yolanda Parejo Romero
Electrotècnia
Electrotècnia Càlculs de circuits de corrent altern monofàsic
Índex
Introducció 5
Resultats d’aprenentatge 7
1 Introducció als circuits de corrent altern 9

1.1 Avantatges del CA enfront del CC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.2 Valors característics del corrent altern . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.2.1 Ones periòdiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.2.2 Conceptes bàsics en trigonometria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.2.3 Corrent elèctric sinusoïdal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.2.4 Generació d’una ona sinusoïdal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1.2.5 Valors característics del corrent altern sinusoïdal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.3 Càlcul de vectors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.3.1 Coordenades d’un vector . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
1.3.2 Relacions entre els dos sistemes de coordenades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
1.3.3 Operacions amb vectors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
1.4 Comportament dels receptors elementals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.4.1 Circuit amb resistència òhmica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.4.2 Circuit amb bobina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
1.4.3 Circuit amb condensador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
1.5 Circuits RLC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
1.5.1 Circuits RL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
1.5.2 Circuits RC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
1.5.3 Circuits RLC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
1.6 Potència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
2 Càlculs i paràmetres en corrent altern 37

2.1 Factor de potència. Correcció del factor de potència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
2.2 Acoblament en paral·lel dels receptors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
2.3 Ressonància . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
2.4 Eina per a la resolució de circuits: els nombres complexos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
2.4.1 Representació d’un nombre complex . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
2.4.2 Operacions amb nombres complexos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
2.5 Circuits amb nombres complexos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
2.6 Tipus de làmpades. Utilització. Concepte d’eficiència energètica aplicat a les làmpades . . . . 46
2.6.1 Flux lluminós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
2.6.2 Rendiment lluminós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
2.6.3 Tipus de làmpades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
2.7 Mesures de tensió i intensitats en línies monofàsiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
2.7.1 Mesures d’intensitats en línies monofàsiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
2.7.2 Mesures de tensió en línies monofàsiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51
2.8 Mesures de potència activa i energia en línies monofàsiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
2.8.1 Mesures de potència activa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
Electrotècnia Càlculs de circuits de corrent altern monofàsic
2.8.2 Mesures d’energia en línies monofàsiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53

2.9 Càlcul de caigudes de tensió en línies monofàsiques de CA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53
Electrotècnia 5 Càlculs de circuits de corrent altern monofàsic
Introducció
En aquesta unitat estudiarem un tipus de corrent altern. Aquest és el tipus de

corrent que es fa servir per generar, transmetre i consumir quasi tota l’energia
elèctrica. Tant a escala domèstica com a escala industrial es disposa d’energia
elèctrica en forma alterna i sinusoïdal. En concret, aquesta unitat tracta del corrent
altern monofàsic, que és el format habitual en habitatges i negocis petits. El
corrent altern principalment ha resolt el problema de la transportació de l’energia
elèctrica, pel que fa a grans distàncies. Tot i que molts dispositius a escala
domèstica funcionen amb corrent continu, atès el baix consum que presenten,
tenen un problema: el corrent altern s’ha de convertir en corrent continu. Quan
parlem d’aparells de consum alt, i sobretot en l’àmbit industrial, els aparells estan
dissenyats perquè s’utilitzin directament amb corrent altern.
Per fer un seguiment correcte dels càlculs que es fan en treballar amb corrents
alterns cal disposar de certs coneixements de trigonometria elemental. Aquests
conceptes s’introduiran abans d’emprar-los en les fórmules corresponents. No
hi hem de passar de llarg. No són gaire complicats i constitueixen una eina
fonamental per analitzar els circuits de corrent altern.
La unitat està dividida en dos apartats. L’apartat “Introducció als circuits de

corrent altern” inclou la terminologia i les particularitzacions de l’electrotècnia
més importants de les lleis de l’electricitat per al cas de sistemes de corrent altern.
S’hi presenten les característiques bàsiques i la descripció del comportament dels
diferents components del corrent altern, i els paràmetres habituals dels circuits de
corrent altern monofàsic.
En l’apartat “Càlculs i paràmetres en corrent altern” es mostren les metodologies

i les particularitats de càlcul en circuits de corrent altern. També hi ha una
introducció al món de les làmpades, que constitueixen un grup de components
molt important en tota instal·lació electrotècnica.
Resultats d’aprenentatge
En finalitzar aquesta unitat l’alumne/a:
1. Realitza càlculs en circuits elèctrics de corrent alterna (CA) monofàsica,

aplicant les tècniques més adequades.
• Identifica la forma de generar CA monofàsic.
• Identifica les característiques d’un senyal sinusoïdal.
• Reconeix els valors característics de la CA.
• Descriu les relacions entre tensió, intensitat i potència en circuits bàsics de

CA amb resistències, amb bobines pures i amb condensadors purs.
• Calcula tensions, intensitats i potències en circuits de CA amb acoblament

sèrie de resistències, bobines i condensadors.
• Dibuixa els triangles d’impedàncies, tensions i potències en circuits de CA

amb acoblament sèrie de resistències, bobines i condensadors.
• Calcula el factor de potència de circuits de CA.
• Mesura tensions, intensitats, potències i factors de potència, observant les

normes de seguretat dels equips i de les persones.
• Relaciona el factor de potència amb el consum d’energia elèctrica.
• Identifica la manera de corregir el factor de potència d’una instal·lació.
• Calcula les potències, intensitat i factor de potència d’una instal·lació

monofàsica senzilla.
• Calcula caigudes de tensió en línies monofàsiques de CA.
• Descriu el concepte de ressonància, les seves característiques i aplicacions.
• Identifica les característiques, formes de connexió i simbologia d’aparells

de mesura de tensió, intensitat, potència i factor de potència (voltímetre,
amperímetre, multímetre, fasímetre, wattímetre i pinça amperimètrica i
wattimètrica).
• Realitza les tasques que cal fer individualment amb autosuficiència i segure-
tat.
1. Introducció als circuits de corrent altern
Per produir un corrent altern

cal un camp magnètic fix
produït per un imant en el
En els primers moments de la utilització de l’electricitat com a forma d’energia, qual es fa girar un conductor
elèctric en forma d’espiral.
l’electricitat es produïa en forma de corrent continu amb unes màquines anom-
enades dinamos. Aquestes màquines requerien intervencions de manteniment
freqüents i el corrent continu s’havia de produir a prop del punt de consum, a
causa de les grans pèrdues que es produïen en el transport.
Aquesta situació va durar poc i les dinamos aviat es van substituir pels alter-
nadors. Actualment, tota l’energia elèctrica es genera en forma de corrent altern.
En la generació i el transport de l’energia elèctrica es fa servir el corrent

altern trifàsic, mentre que en el consum el corrent és monofàsic i trifàsic.
Figura 1.1. Un alternador elemental
Per poder fer càlculs de circuits de corrent altern cal haver assumit alguns
conceptes bàsics, com les operacions amb vectors (saber sumar, restar, multiplicar
i dividir amb vectors) i alguns dels conceptes fonamentals de trigonometria (sinus,
cosinus, tangent, etc.).
Una vegada adquirits els conceptes matemàtics, es veurà l’equivalència dels

conceptes matemàtics en resistències, condensadors i bobines. D’aquesta manera,
s’avançarà en la resolució dels circuits.
1.1 Avantatges del CA enfront del CC
El corrent altern té avantatges respecte del corrent continu pel que fa a la

producció, el transport, la distribució i la utilització de l’energia elèctrica. El
corrent continu és un corrent elèctric que no canvia de sentit i, en general,
s’assumeix que el seu valor és constant. El corrent altern, en canvi, es caracteritza
pel canvi periòdic de valor i sentit de les magnituds principals que el defineixen.
La forma més habitual de descriure un corrent altern serà mitjançant la forma de

la funció matemàtica que descriu la variació de la tensió elèctrica (o la intensitat
de corrent), si es coneix. El corrent altern més comú és el sinusoïdal, ja que pren
com a model la funció matemàtica sinus. Aquesta forma en concret és la que és a
causa del procés de generació del corrent elèctric, basat en una turbina giratòria.
1.2 Valors característics del corrent altern
Per poder treballar amb senyals de corrent altern sinusoïdal, primer hem de poder
dir què és una ona periòdica i quins en són els valors característics. També hem
de conèixer les regles principals de trigonometria.
El corrent altern és el corrent que es caracteritza pel canvi periòdic de valor

i sentit de les magnituds principals que el defineixen.
Les magnituds que defineixen un senyal sinusoïdal són les següents:
• Amplitud: és el valor màxim que pot assolir el senyal.
• Freqüència: és la velocitat de variació del senyal.
• Desfasament: és l’avançament (o retard) que un senyal té envers un altre.

Evidentment, només es pot definir respecte a una referència coneguda.
1.2.1 Ones periòdiques

Una ona és l’expressió
gràfica d’una variació
periòdica representada en
magnitud i temps.
Si observem les ones de la figura 1.2, comprovarem que, al llarg del temps, el valor
es modifica i que es repeteix la mateixa forma. Cadascuna d’aquestes repeticions
s’anomena cicle. Un aspecte important d’un cicle és la duració en segons, que
s’anomena període (T). Així, hi ha ones molt curtes, que duren mil·lèsimes de
segon, i d’altres de més llargues, que duren desenes de segons.
Hi ha una altra manera de mesurar aquesta durada en el temps: considerar el

nombre de cicles que hi ha per segon, és a dir, la freqüència (f ). La unitat de
mesura de la freqüència és l’hertz (Hz), que indica la quantitat de cicles que es

produeixen en un segon.
Figura 1.2. Representació d’una ona periòdica
Les tensions i els corrents domèstics i industrials es representen amb ones periòdiques.
Tal com es desprèn dels conceptes que hem vist fins ara, com més curt és el
període, més gran és el nombre de cops que es produeix en un segon, és a dir,
més gran és també la freqüència:
1
F =
T
La freqüència estàndard...
Tal com es mostra en la taula 1.1, la freqüència i el període són magnituds ... que s’usa per distribuir
energia elèctrica és de 50 Hz en
inversament proporcionals. el cas d’Europa i de 60 Hz en el
cas d’Amèrica i el Japó.
Taula 1.1. Període i freqüència
Període (T ) Freqüència (f )
en segons en Hz
1 1
1/2 2
1/4 4
1/10 10
1/100 100
1.2.2 Conceptes bàsics en trigonometria
Si ens fixem en el triangle rectangle de la figura 1.2, veurem que els quocients
entre els costats del triangle defineixen les raons trigonomètriques del sinus, el
cosinus i la tangent (vegeu la taula 1.2).
Taula 1.2. Raons trigonomètriques a partir dels quocients entre els costats d’un triangle
Raó Símbol fórmula

trigonomètrica
Sinus d’alfa sin α a

= sin α
c
Cosinus d’alfa cos α b

= cos α
c
Tangent d’alfa tan α a

= tan α
b
Figura 1.3. Triangle rectangle amb costats a i b, hipotenusa

c i angle α
La taula 1.3 recull els diversos valors de les funcions trigonomètriques d’alguns
dels angles d’una circumferència.
Taula 1.3. Valors de funcions trigonomètriques
Angle α sinα cosα tanα
0 0 1 0
45 0,7071 0,7071 1
90 1 0 ∞
135 0,7071 -0,7071 -1
180 0 -1 0
270 -1 0 ∞
Exercici
Amb la calculadora podeu obtenir les raons trigonomètriques de tots els angles d’una
circumferència. La taula següent en recull uns quants a tall d’exemple. Mireu que la vostra
calculadora estigui en graus (DEG a la pantalla) i comproveu els valors d’angles comuns
de la taula.
Taula 1.4.
Raó Símbol fórmula

trigonomètrica
Sinus d’alfa sin α a

= sin α
c
Cosinus d’alfa cos α b

= cos α
c
Tangent d’alfa tan α a

= tan α
b
Quan una ona de tensió sinusoïdal es posa en un circuit lineal (com una estufa o
una bombeta), hi passa un corrent també sinusoïdal de la mateixa freqüència, però
desplaçada un angle α respecte de la tensió (es diu desfasada un angle α).
Com que la freqüència de totes les magnituds elèctriques és la mateixa que la del
generador, es pot treure del càlcul i només cal concentrar-se en la magnitud de
l’ona i en l’angle de desfasament. És a dir, cal considerar l’ona associada a una
magnitud i a un angle.
Una magnitud i un angle constitueixen un vector. Per això, una ona de tensió
o corrent sinusoïdal es pot simbolitzar, si es vol, per mitjà del vector que hi
correspon. Aquesta substitució comporta certs avantatges en el càlcul. Cal
dir que el càlcul amb vectors, però, és més senzill que el càlcul amb funcions
trigonomètriques.
1.2.3 Corrent elèctric sinusoïdal
De totes les ones periòdiques, les més importants són les ones sinusoïdals. Tenen
unes propietats que les fan molt útils i fàcils de fer servir.
Ateses les propietats de les ones periòdiques sinusoïdals, tota la generació i

la distribució d’energia elèctrica es fa en forma de tensió sinusoïdal.
Les propietats més destacables de les ones sinusoïdals són les següents:
• El caràcter perfectament definit de la funció sinusoïdal.
• El fet que la major part d’operacions matemàtiques amb funcions sinusoï-

dals donen com a resultat funcions sinusoïdals.
• El fet que qualsevol altre tipus d’ones es poden descompondre en sumes de

funcions sinusoïdals.
• Les ones sinusoïdals es poden generar amb facilitat i transformar per

adaptar-les al consum.
• Les ones sinusoïdals permeten transportar grans quantitats d’energia de

manera molt eficient i a grans distàncies.
1.2.4 Generació d’una ona sinusoïdal
En la figura 1.4 podem veure com es genera una ona sinusoïdal. En cada instant,
el valor de la funció equival al valor de la projecció del vector R sobre l’eix Y.
Figura 1.4. Generació d’una ona sinusoïdal
L’expressió matemàtica d’una ona sinusoïdal és la següent:
v = Vmx · sin (ω · t)
Aquí, v és el valor de la funció en l’instant actual i Vmàx és el valor màxim de la

funció. ω és la pulsació o velocitat angular del radi r expressada en radians per
segon, és a dir, l’angle recorregut per unitat de temps.
Si quan es dóna una volta sencera (2·π rad) es tarda un temps T (període), la
velocitat angular serà la següent:
2·π
ω= =2·π·f
Una circumferència...
T
... té 360 graus i 2 · π radians. Aquí, T és el període de temps expressat en segons.
Encara que s’utilitzen totes dues
divisions, la unitat internacional
és el radian: la unitat d’angle pla Com es pot veure, el producte dóna un angle expressat en radians. La corre-
que correspon a un arc de
circumferència de longitud igual spondència entre graus i radians és la següent:
al radi.
2 · π rad = 360◦
Exemple de càlcul de valors instantanis
Es disposa d’una tensió sinusoïdal de valor màxim 400 V. Si la pulsació val ω = 314 rad/s,
el valor de la tensió per a cadascun dels temps següents serà el que es mostra en la taula
1.5.
Per comprovar els càlculs, recordeu que heu de posar la calculadora en radians (en moltes
calculadores científiques cal clicar a la tecla [MODE] seguida de la tecla [5], cosa que
fa aparèixer l’indicador RAD en la pantalla). Busqueu en les instruccions de la vostra
calculadora la manera de posar angles en radians i intenteu reproduir les operacions de
la taula.
Taula 1.5. Valors instantanis
Temps Argument del sinus Funció sinus Tensió instantània
t (s) ω·t (rad) sinω·t Vmàx ·sinω·t (V)
0 314·0 = 0 sin0 = 0 400·0 = 0
5·10-3 314·5·10-3 = 1,57 sin1,57 = 1 400·1 = 400
15·10-3 314·15·10-3 = 4,71 sin4,71 = -1 400·(-1) = -400

1.2.5 Valors característics del corrent altern sinusoïdal
Atès que el valor de la tensió varia constantment, hi ha prop de sis valors d’una
ona sinusoïdal característics d’aquesta tensió (vegeu la figura 1.5). Un cicle és la part mínima
d’una ona que es repeteix
indefinidament.
Figura 1.5. Valors d’una ona sinusoïdal
Com a exemple de cada apartat, es farà servir la funció de tensió següent:
v = 400 · sin (314 · t)
Aquí, v és el valor instantani, és a dir, el valor de la tensió en cada instant de temps.

Per exemple, per a t = 4 ms = 4 · 10-3 s, la tensió té el valor següent:
v = 400 · sin (314 · 0, 004) = 380, 34
• Vmàx és el valor màxim, és a dir, el valor més gran de tots els instantanis,
que indica la cresta de l’ona. En el nostre cas, Vmàx = 400 V.
• Vef o Veff és el valor eficaç, és a dir, el valor de corrent continu que pro-
dueix el mateix efecte Joule (escalfament) que el corrent altern considerat.
Normalment una ona es dóna amb el seu valor eficaç. En el cas d’ones
sinusoïdals, es dóna la relació següent:
Vmax
Vef = √
2
En el nostre exemple,
400
Vef = √ = 282, 84 V
2
• Vmitjà és el valor mitjà. En un cicle sencer d’una funció sinusoïdal, com que
la meitat dels valors són positius i l’altra meitat són negatius, el valor mitjà
és 0.
• f és la freqüència, és a dir, el nombre de vegades que es repeteix un cicle en

un segon. Per exemple, com que se sap que
ω =2·π·f
es té que
w 314
f= = = 50 Hz
2·π 2·π
• T és el període, és a dir, el temps que dura un cicle i coincideix amb la

inversa de la freqüència. En el nostre exemple,
1 1
T = = = 0, 020 s = 20 ms
f 50
1.3 Càlcul de vectors
Els vectors es fan servir en electricitat per substituir funcions trigonomètriques

d’ones sinusoïdals i simplificar-ne el càlcul. Per exemple, es pot substituir la suma
de dues funcions sinusoïdals (que és una operació relativament difícil) per la suma
de dos vectors (operació molt senzilla). Per això és important familiaritzar-se amb
el concepte de vector i amb algunes de les operacions més comunes entre vectors.
Tot seguit es repassaran els conceptes més elementals del càlcul de vectors.
1.3.1 Coordenades d’un vector
Imaginem un pla i un origen de coordenades X-Y. Per indicar la posició de

qualsevol punt del pla respecte de l’origen es fan servir vectors. Aquesta posició
(i el vector corresponent) es pot indicar de dues maneres diferents (vegeu la figura
Un vector...
1.6):
... és un segment orientat en
l’espai. En electricitat només es
fa servir un plànol definit per • Mitjançant coordenades polars: es dóna la distància en línia recta respecte
dues magnituds elèctriques o una
magnitud elèctrica i el temps (V de l’origen (mòdul r) i l’angle que forma amb l’eix X (angle α).
- I, V - t, I - t, etc.), de manera
que només hi ha vectors en un
pla, és a dir, els vectors només
tenen dues dimensions.
• Mitjançant coordenades rectangulars: es dóna la distància X i la distància
Y que s’ha de recórrer per arribar al punt corresponent.
El mòdul és la longitud del
vector i l’argument, l’angle
entre el vector i l’eix
horitzontal. En el cas de la figura 1.6, el mòdul és la longitud de r i l’argument, l’angle α.
En electricitat... En coordenades polars, un vector queda definit amb el mòdul (r) i l’argument o
... es consideren com a positius
els angles que parteixen de l’eix angle (α). En coordenades rectangulars, un vector queda definit per les longituds
X positiu i giren en sentit de les seves projeccions a i b sobre els eixos coordinats X-Y. Així a és la projecció
contrari al de les agulles del
rellotge (des de l’eix X positiu
cap a dalt).
de r en la direcció de l’eix X i b és la projecció de r en la direcció de l’eix Y.
Figura 1.6. El vector i les coordenades polars i rectangulars

que té.
Les coordenades rectangulars es donen amb un parell de números. Per distingir la

coordenada en l’eix Y s’hi afegeix el sufix j. Així, per exemple, el vector a = (3 +
4j) vol dir que X = 3 i Y = 4. És a dir: Xa = 3 i Ya = 4.
Un vector es pot donar amb coordenades rectangulars (a + bj) o amb

coordenades polars
r∠α
.
Per a les coordenades polars es fa servir, en canvi, la forma següent:
M odul∠argument
Per exemple, el vector
50∠20
representa un vector que té un mòdul de 50 i un argument de 20°.
1.3.2 Relacions entre els dos sistemes de coordenades
Atès que hi ha dues maneres de donar la mateixa informació (coordenades

rectangulars i coordenades polars), hi ha d’haver una relació entre elles. Es pot
passar d’un sistema a l’altre. Observeu les fórmules que es fan servir per efectuar
aquest pas.
Per passar d’un sistema de coordenades rectangulars (a + bj) a un de coorde-

nades polars (r∠α ), es pot fer el següent:
p
r = (a2 + b2 )
Algunes calculadores...
b ... tenen funcions de canvi de
α = arctan coordenades. Llegiu les
a instruccions de la vostra
calculadora si les voleu utilitzar,
Per passar d’un sistema de coordenades polars (r∠α ) a un sistema coordenades encara que aquí usarem les
fórmules trigonomètriques
rectangulars (a + bj), es pot fer el següent: donades.
a = r · cos α
b = r · sin α
Cal saber passar d’un sistema de coordenades a l’altre perquè per a cada
tipus d’operació se n’ha d’usar un de determinat.
Exemple de canvi de sistema de coordenades rectangulars a polars
Un vector V té per coordenades rectangulars a = 4 i b = 3, V = (4 + 3j). Determineu-ne les

coordenades polars.
Solució:
p p
r= (a2 + b2 ) = (42 + 32 ) = 5
b 3
α = arctan = arctan = 36, 86
a 4
I ara es pot posar el següent:
5∠36.86
Exercici de canvi de sistema de coordenades polars a rectangulars
Un vector ve donat per les seves coordenades polars: r = 20, α = 40°. Determineu-ne les
coordenades rectangulars.
Solució:
a = r · cos α = 20 · cos 40 = 15, 32
b = r · sin α = 20 · sin 40 = 12, 86
I ara podem dir que el vector és:
15, 32 + j12, 85
1.3.3 Operacions amb vectors
Amb els vectors es poden fer tot tipus d’operacions, com amb els números. Les
més importants són la suma i la resta, la multiplicació i la divisió.
La suma i la resta de vectors. Per sumar (o restar) dos vectors A i B, cal posar les
seves coordenades en forma rectangular i sumar (o restar) les seves components
x i y (vegeu la figura 1.7). Les components del vector suma S són les següents:
Sx = Ax + Bx
Sy = Ay + By
Figura 1.7. Suma de dos vectors amb les seves components rectangulars
El producte de vectors. Per multiplicar dos vectors A i B, cal posar-los en forma

de coordenades polars, multiplicar els mòduls i sumar els arguments. Les
components del vector producte P (vegeu la figura 1.8) són les següents:
P r = Ar · Br
P α = Aα + Bα
Figura 1.8. Producte de dos vectors amb les seves components polars
Exemple de producte de dos vectors
Siguin els vectors A = 50∠45 i B = 10∠25
A · B = 50 · 10∠45+25 = 500∠70
Exemple de producte de dos vectors
Siguin els vectors A = 50∠45 i B = 10∠−25
A · B = 50 · 10∠45+(−25) = 500∠20
La divisió de vectors. Per dividir dos vectors A i B, cal posar-los en forma polar,
dividir els mòduls i restar els arguments (vegeu la figura 1.9). Les components
del vector divisió D són les següents:
Ar
Dr =
Br
Dα = Aα − Bα
Exemple de divisió de dos vectors
Siguin els vectors A = 50∠45 i B = 10∠25
A 50∠45
= = 5∠20
B 10∠25
Exemple de divisió de dos vectors
Siguin els vectors A = 50∠45 i B = 10∠−25
A 50∠45
= = 5∠70
B 10∠−25
Per sumar o restar dos vectors cal tenir-los en forma rectangular, mentre que
per multiplicar-los o dividir-los s’han de posar en forma polar.
Figura 1.9. Divisió de dos vectors amb les seves components polars
1.4 Comportament dels receptors elementals

El desfasament...
... és l’angle que es forma entre
dues magnituds periòdiques.
Entre els receptors de corrent elèctric que es poden construir es produeixen diver-
Aquest angle de desfasament fa sos efectes que es poden modelitzar amb tres components clarament diferenciats.
que un dels senyals vagi
“endarrerit” en el temps respecte Són els efectes a causa de resistències, bobines i condensadors. En la taula 1.6
de l’altre.
es recull el comportament de cada receptor.
Taula 1.6. Comportament dels receptors
Component Efecte que modelitza
Resistència Producció de calor per escalfament
Bobina Emmagatzematge d’energia en forma de camps

magnètics
Condensador Emmagatzematge d’energia en forma de camps

elèctrics
En general, es diu que la llei d’Ohm es continua complint, però ara la impedància
que ofereixen bobines i condensadors depèn de la freqüència del corrent. A
més, aquestes components introdueixen desfasaments entre la tensió aplicada i
el corrent que hi circula. Tot això ho veurem quan estudiem cada component per
separat i serà la base per entendre, més endavant, els circuits en què tindrem més
d’una component connectada a una font de tensió.
1.4.1 Circuit amb resistència òhmica
Quan el circuit només té resistència es diu que és un resistiu òhmic pur (vegeu
la figura 1.10). Si aquesta resistència es connecta a una font de tensió de corrent
altern, s’estableix una intensitat també alterna, de la mateixa freqüència i en fase
amb la tensió.
Una resistència es comporta igual en corrent continu que en corrent altern.
Figura 1.10. Circuit amb resistència òhmica
Les relacions que s’estableixen són les següents:

V
I= (A)
R
P = V · I(W)
P = R · I 2 (W)
Aquí, V i I són els valors eficaços de tensió i intensitat.

Exemple de càlcul de corrents i potències en circuits resistius
Calculeu el corrent que circula per una resistència de 40 Ω si hi connectem una tensió
alterna sinusoïdal de 240 V, i la potència que es consumirà en aquesta resistència.
Solució
El corrent que s’hi establirà tindrà un valor de:
V 240
I= = =6A
R 40
La potència es pot calcular amb qualsevol de les dues fórmules donades:
P = V · I = 240 · 6 = 1.440 W
P = R · I 2 = 40 · 62 = 1.440 W
Una tensió alterna sinusoïdal de freqüència f aplicada sobre una resistència

pura fa passar una intensitat de valor
V
I = (A)
R
en fase amb la tensió, i consumeix una potència donada per
P = V · I(W)
o bé
P = R · I 2 (W)
En una resistència, la tensió
en borns i el corrent estan
en fase i només es
consumeix potència activa.
Es diu que la resistència és un nombre real (és com un vector d’angle 0) perquè
no introdueix desfasament entre la tensió i el corrent. És a dir, si la tensió té un
angle α, el corrent està en el mateix angle. Per això la resistència es representa
com un vector a 0°.
En la figura 1.11 es mostra el diagrama vectorial que representa la tensió, la

resistència i la intensitat d’un circuit òhmic pur.
Figura 1.11. Vectors en un circuit òhmic
1.4.2 Circuit amb bobina
El valor d’una bobina es dóna en henrys (H). Com que és una unitat molt gran, es
fan servir submúltiples. El més emprat és el mil·lihenry, mH = 10-3 H.
Una bobina ofereix una dificultat al pas del corrent elèctric altern que depèn de la
freqüència de la tensió aplicada. A més a més, produeix un desfasament de 90°
entre la tensió aplicada i el corrent absorbit. Per això rep el nom de reactància
inductiva (XL ) (vegeu la figura 1.12).
Figura 1.12. Circuit inductiu pur i la representació cartesiana de la tensió i la intensitat

endarrerida 90°
La reactància inductiva d’una bobina depèn de la freqüència de la tensió

aplicada i té l’expressió següent: XL = L · 2 · π · f. Es mesura en Ω.
En una bobina, la intensitat
està endarrerida 90°
En la figura 1.13 es mostren els valor de la reactància inductiva, la tensió i el respecte de la tensió. Una
bobina ideal només
corrent elèctric en un circuit inductiu pur en forma vectorial. consumeix potència
reactiva.
Figura 1.13. Vectors en un circuit inductiu pur
Una bobina produeix un endarreriment de 90° del corrent respecte de la tensió.

Això vol dir que la reactància inductiva és un vector que està avançat 90° respecte
de l’eix X (és a dir, és sobre la part positiva de l’eix Y ).
Una bobina, en corrent altern, té una reactància inductiva XL = L · 2 · π · f

avançada 90° (sobre l’eix Y positiu), endarrereix el corrent 90° respecte de la
tensió, consumeix potència reactiva i, en canvi, no consumeix potència activa.
Exemple de càlcul de corrents en circuits inductius
Una bobina de 0,2 H està connectada a una font de tensió de 100 V i 50 Hz. Per calcular-ne
el corrent, primerament calcularem la reactància inductiva en la freqüència donada:
XL = L · 2 · π · f = 0, 2 · 2 · π · 50 = 62, 8318 Ω
Observem com, en posar la XL a 90°, el corrent queda a -90°, és a dir, endarrerit 90°
respecte de la tensió, que estava a 0° (vegeu la figura 1.14).
Figura 1.14. Vectors de l’exemple
En la figura 1.14 es mostra la tensió aplicada a la bobina i la intensitat que hi passa

(endarrerida 90º respecte de la tensió). Observeu que la potència és positiva quan
V i I són positives o negatives al mateix temps. En canvi, el signe de la potència es
torna negatiu quan la tensió i la intensitat tenen signes diferents (l’una és positiva
i l’altra negativa).
Figura 1.15. Potència en un circuit inductiu
Tal com es mostra en la figura 1.15, el valor mitjà de la potència que absorbeix
una bobina de la xarxa és 0. Aquest resultat es pot obtenir igualment emprant la
fórmula donada per trobar les potències.
1.4.3 Circuit amb condensador
Un condensador ofereix una dificultat al pas del corrent elèctric que depèn de la
freqüència de la tensió aplicada. A més a més, produeix un desfasament de 90°
entre la tensió aplicada i el corrent absorbit. Per això rep el nom de reactància
capacitiva (XC ).
El valor d’un condensador s’expressa en farads (F), però atès que és una unitat
molt gran, se’n fan servir els submúltiples (vegeu la taula 1.7).
Taula 1.7 (continuació)
Submúltiple Símbol Equivalència
Taula 1.7. Els submúltiples del farad més utilitzats
Submúltiple Símbol Equivalència
Microfarad µF 1 µF = 10-6 F
Nanofarad nF 1 nF = 10-9 F
Picofarad pF 1 pF = 10-12 F
En la figura 1.16 es mostra un circuit capacitiu i la representació cartesiana de la

tensió i la intensitat avançada 90°.
Figura 1.16. Circuit capacitiu pur
En la figura 1.17 es mostren els mateixos valors però de forma vectorial. Si es

posa la tensió a 0°, la XC està a -90° i la intensitat avança 90° respecte de la tensió.
Figura 1.17. Vectors en un circuit capacitiu pur
En els borns d’un

condensador, el corrent està
avançat 90° respecte de la
La reactància capacitiva d’un condensador depèn de la freqüència de la tensió tensió. Un condensador
ideal només entrega
aplicada i té l’expressió següent: potència reactiva.
1
XC =
C ·2·π·f
Un circuit amb...
... bobina es diu que és inductiu
(una bobina també es coneix com
Un condensador produeix un avançament de 90° del corrent respecte de a autoinducció). Un circuit amb
un condensador es diu que és
la tensió. Això vol dir que la reactància capacitiva és un vector que està capacitiu. Es diu que un circuit
amb una resistència és resistiu.
endarrerit 90° respecte de l’eix X (és a dir, és sobre la part negativa de
l’eix Y ).
Exemple: calcular el corrent d’un condensador de 100 µF
Per calcular el corrent d’un condensador de 100 µF que està connectat a una font de tensió
de 100 V i 50 Hz, primerament s’ha de calcular la reactància capacitiva en la freqüència
donada:
1 1
XC = = = 31, 83 Ω
C·2·π·f 100 · 10−6 · 2 · π · 50
Com què està endarrerida 90°, la posarem en forma de vector (vegeu la figura 1.18). Ara
es pot calcular el corrent (suposarem que la tensió està a 0°). Observem com, en posar
la XC a -90°, el corrent ens queda a +90°, és a dir, avançat 90° respecte de la tensió que
estava a 0°. En la figura 1.18 es poden veure els vectors de l’exemple resolt.
Figura 1.18. Representació vectorial de les magnituds de l’exemple d’un

condensador de 100 µF
Un condensador, en corrent altern, té una reactància capacitiva que val

1
XC =
C ·2·π·f
endarrerida 90° (sobre l’eix Y negatiu) i el corrent avança 90° respecte de la
tensió, entrega potència reactiva i no consumeix potència activa.
1.5 Circuits RLC
Si es combinen els tres elements passius per excel·lència, les resistències, els
condensadors i els inductors, es poden dissenyar les tres estructures habituals de
tipus RLC, que són les següents:
• Circuits RL
• Circuits RC
• Circuits RLC
Tot i que el procés de càlcul de cadascun dels circuits sempre és el mateix, val
la pena veure’ls per separat per tal d’observar amb deteniment les propietats
específiques de cadascuna de les tres configuracions: en el circuit RL es produeix
un endarreriment del corrent respecte a la tensió, perquè la bobina pot respondre
immediatament als canvis de tensió, però no als de corrent; en el circuit RC es
produeix un efecte anàleg però contrari, de manera que s’observa un avançament
del corrent respecte de la tensió perquè el condensador no pot respondre immedi-

atament als canvis de tensió elèctrica, i en els circuits RLC es produeix un efecte
interessant, ja que el circuit presenta un mínim d’impedància a una freqüència que
és funció dels valors de L i C.
1.5.1 Circuits RL
Una bobina és un fil conductor enrotllat sobre una base aïllant. Aquest fil té una
certa resistència òhmica, és a dir, que una bobina real sempre anirà acompanyada
d’una petita resistència. De vegades, aquesta resistència és tan petita que el seu
valor es pot negligir (considerar que és pràcticament 0), però no sempre és així.
A part de la pròpia resistència interna, una bobina pot estar en sèrie amb una
component de resistència i formar el que es coneix com un circuit RL, com el que
es mostra en la figura 1.19, en aquest cas un circuit d’una bobina i una resistència
en sèrie.
Si es connecta un generador de corrent altern a un circuit RL, hi passa una

intensitat i hi ha unes caigudes de tensió en cada component, i també potències
activa, reactiva i aparent consumides. Resoldre aquest circuit és trobar totes
aquestes intensitats, caigudes de tensió i potències. Impedància...
... és un nom genèric per indicar
Figura 1.19. Circuit RL la dificultat al pas del corrent
elèctric altern de components de
diferents tipus. És a dir, és la
combinació d’una o més
reactàncies i d’una o més
resistències. La impedància pot
ser inductiva o capacitiva segons
què predomini.
En la figura 1.19 es mostra un circuit RL i les formes d’ona de la tensió i la

intensitat que hi passa. Com que el circuit té una resistència i una bobina, la
impedància total té un angle positiu, però inferior a 90º i, per tant, la intensitat
està endarrerida respecte de la tensió aquest mateix angle.
Per a la representació per mitjà de vectors:
• Una resistència es representa amb un vector sobre l’eix X, que té de mòdul

el valor de la R i l’angle 0 (R∠0 ).
• Una reactància inductiva es representa com un vector sobre l’eix Y positiu,

que té de mòdul el valor de la XL i un angle de +90° (XL∠90 ).
Com que totes dues components estan en sèrie, cal sumar els dos vectors.
La composició en sèrie o en paral·lel de resistències i reactàncies rep el nom
d’impedància (Z).
Figura 1.20. Triangle d’impedàncies en un circuit RL
En el cas d’una reactància inductiva i una resistència en sèrie, la impedància total

val el que es pot observar en la figura 1.20. En forma rectangular:
Z = R + j · XL
En forma polar, el mòdul de Z:

q
Z= (R2 + XL2 )
i l’angle de Z:

XL
α = arctan
R
Amb la qual cosa es pot posar que, en forma polar:
Z = Z∠α
Figura 1.21. Diagrama de tensions en un circuit RL
Les tensions prenen valors calculables. Segons la figura 1.21, les potències valen
el següent:
• Potència aparent: S = V · I [VA]
• Potència activa: P = V · I · cos α [W]

• Potència reactiva: Q = V · I · sin α [VAr]
Es pot comprovar en la figura 1.22, en què es mostra el diagrama o triangle de

potències. RMS
De l’anglès root mean square,
Figura 1.22. Triangle de potències que significa mitjana
quadràtica, perquè es calcula
elevant al quadrat els termes que
hi intervenen, en termes de
senyals s’atribueix al valor
eficaç.
Figura 1.23. Simulació d’un circuit RL
Exemple de càlculs en circuits RL
La figura 1.23 mostra una simulació amb un programa de càlcul de circuits. La font alterna
és de 100 V (RMS és la sigla anglesa de valor eficaç), 141,42 V és el valor màxim i la
freqüència és de 50 Hz. Per calcular les intensitats, les tensions i les potències del circuit
RL de la figura 1.23, es comença per calcular la impedància de la bobina:
XL = 100 · 10−3 · 2 · π · 50 = 31, 41 Ω
Després es calcula la impedància total, en forma rectangular:
Z = 100 + 31, 41j
En forma polar, el mòdul de Z :

p
Z= (1002 + 31, 412 ) = 104, 81
i l’angle de Z :
31, 41
α = arctan = 17, 44
100
Aleshores, es pot escriure que, en forma polar
Z = Z∠α = 104, 81∠17,44◦
Observeu que el corrent està endarrerit un angle α igual al de la impedància.

V 100∠0
I= = = 0, 95∠−17,44 A
Z 104, 81∠17,44
• Potència activa: V · I · cos α [W] = 100 · 0, 95 · cos(17, 44◦ ) = 91, 02 W
• Potència reactiva: Q = V · I · sin α [VAr] = 100 · 0, 95 · sin(17, 44◦ ) = 28, 47 VAr
1.5.2 Circuits RC
En la figura 1.24 es pot veure un circuit d’un condensador i una resistència en

sèrie. Es pot apreciar com la intensitat està avançada respecte de la tensió un
angle inferior a 90°.
Figura 1.24. Circuit RC en corrent altern
Per a la representació amb vectors:
• Una resistència es representa amb un vector sobre l’eix X (valor, R i angle

0°).
• Una reactància capacitiva es representa amb un vector sobre l’eix Y

negatiu (valor, el de la XC i angle de -90°).
Les reactàncies capacitives
tenen signe negatiu, al
contrari de les reactàncies
inductives. Com que totes dues components estan en sèrie, hem de sumar els dos vectors per
calcular la impedància. En el cas d’una reactància capacitiva i una resistència en
sèrie, la impedància total val, en forma rectangular:
Z = R − j · XC
En forma polar, el mòdul de Z:

q
Z= R2 + XC2
I l’angle de Z:

−XC
α = arctan
R
Aleshores, es pot escriure que, en forma polar:
Z = Z∠α
Resoldre aquest circuit és trobar totes les intensitats, les caigudes de tensió i les
potències consumides, com es pot observar en la figura 1.25.
Figura 1.25. Triangle d’impedàncies d’un circuit RC
Observem que ara, en ser ZC negativa, l’angle α és negatiu. Veiem també que el
corrent està avançat un angle α igual al de la impedància. En un circuit RC, la
resistència consumeix
potència activa i el
Les tensions tenen el valor que s’indica en la figura 1.26. condensador lliura potència
reactiva.
Figura 1.26. Diagrama de tensions d’un circuit RC
I les potències (vegeu la figura 1.27):
• Potència aparent: S = V · I [VA]
• Potència activa: P = V · I · cos α [W]
• Potència reactiva: Q = V · I · sin α [VAr]
Figura 1.27. Diagrama de potències d’un circuit RC

Figura 1.28. Simulació d’un circuit RC
La funció arctg (arctangent

o arctan) és la inversa de la
funció tg (tangent o tan).
Exemple de càlculs en circuits RC
Per calcular la impedància del circuit RC, segons la simulació que es mostra en la figura
1.28, amb una font de corrent altern de 100 VRMS i una freqüència de 50 Hz, cal començar
per calcular la impedància del condensador:
1
XC = = 31, 83 Ω
100 · 10−6 · 2 · π · 50
Després cal calcular la impedància total. En forma rectangular,
Z = 100 − j · 31, 83
Ara podem calcular corrent i potència al circuit. Primer, l’angle del desfasament i la
impedància en polars:
−31, 83
α = arctan = −17, 65◦
100
p
|Z| = 1002 + 31, 832 = 104, 94 → Z = 104, 94∠−17,65◦
I ara:
V 100∠0
I= = = 0, 953∠17,65◦ A
Z 104, 94∠−17,65◦
P = V · I · cos α = 100 · 0, 953 · cos(17, 65◦ ) = 90, 81 W
Q = V · I · sin α = 100 · 0, 953 · sin(17, 65◦ ) = 28, 90 VAr
1.5.3 Circuits RLC
En un circuit RLC sèrie hi ha connectats una resistència, un condensador i una

En un circuit RLC, la
resistència consumeix
bobina en sèrie. Anàlogament en els circuits RC i RL, la resolució mitjançant
potència activa, la bobina
consumeix potència reactiva
vectors és la millor eina. En aquest cas, en dibuixar els vectors de les reactàncies
i el condensador lliura us adonareu que, com que tenen la mateixa direcció i sentits oposats, l’un anul·larà
potència reactiva.
l’altre, de manera que nomes hi quedarà la component predominant.
En un circuit RLC, la reactància total és la diferència de reactàncies

XL − XC
i la impedància total, en forma rectangular, serà
ZT = R + j · (XL − XC )
Figura 1.29. Simulació d’un circuit RLC
Exemple de càlculs en circuits RLC
Calculeu les intensitats, les caigudes de tensió i les potències que es produeixen en un
circuit RLC en sèrie connectat a una font de corrent altern de 100 V i una freqüència de
71,176 Hz. Les components passives són R = 100 Ω, L = 50 mH, C = 100 µF. En la figura
?? podeu veure el circuit amb els valors de les components. S’hi han afegit tres voltímetres i
un amperímetre per tal de mesurar les tensions en cada component i la intensitat del circuit.
Comencem per calcular la impedància del condensador:
1
XC = = 22, 36 Ω
100 · 10−6 · 2 · π · 71, 176
Després calculem la impedància de la bobina:
XL = 50 · 10−3 · 2 · π · 71, 176 = 22, 36 Ω
La suma de la reactància de la bobina i el condensador val el següent:
X = XL − XC = 22, 36 − 22, 36 = 0 Ω
Aquest és el resultat en l’eix de les Y. En l’eix de les X tenim el valor de la resistència (100
Ω). En forma rectangular, la impedància total és:
Z = R + j · X = 100 + j · 0 = 100 Ω
En aquest cas el circuit estaria funcionant a la freqüència de ressonància.
Observeu que en ser un circuit predominantment capacitiu -la impedància del

condensador és superior a la de la bobina- el corrent està avançat respecte de la
tensió i a l’inrevés: en un circuit predominantment inductiu -la impedància de la
bobina és superior a la del condensador- el corrent està endarrerit respecte a la

tensió.
1.6 Potència
En general, en termes vectorials, si es té una tensió V amb un angle α (V α ) i un

corrent I amb un angle β (I β ), es defineix una potència aparent S com el producte
vectorial
S = V × I?
Aquí, I* és el vector conjugat del corrent (angle β canviat de signe). Operativa-

ment, es pot calcular així:
S = VRM S · IRM S(∠α−∠β)
És a dir, el valor eficaç de la tensió, amb el seu angle, multiplicat pel valor eficaç
del corrent amb l’angle canviat de signe.
Aquesta potència es diu aparent perquè no és la potència realment consumida,

però és un valor important perquè és la potència que circula per la línia elèctrica
(part de la potència S es consumeix i part torna a la línia).
Com es pot veure en la figura 1.30, la potència té una freqüència doble respecte de
la tensió i el corrent. Hi ha una part de la potència que és negativa (que es retorna a
la xarxa) i una part que és positiva (que es consumeix realment). El valor mitjà de
la potència consumida és superior a 0, si α és diferent de 90°. Això passa sempre
si en el circuit hi ha alguna resistència.
Figura 1.30. Potència sinusoïdal
Observem que la potència aparent és un vector que pot estar donat per les seves
coordenades polars o rectangulars. En cas que estigui donat per les coordenades
polars (S α-β = S ϕ ), S representa el valor de la potència aparent i l’angle α-β , el
factor de potència. Si està donat per les coordenades rectangulars (S = P + Qj ),
S representa igualment la potència aparent, P la potència activa consumida i Q
la potència reactiva.
Si representem la potència (S α-β = S ϕ ) en un sistema X-Y, veurem el significat de

les seves components rectangulars.
Figura 1.31. Potència aparent, potència activa i potència

reactiva
Per completar la figura 1.31, en la taula 1.8 s’especifiquen la denominació i les

unitats de cada potència.
Taula 1.8. Potències vectorials

Símbol Denominació Significat Unitats
S Potència Aparent Potència que circula per Voltampers (VA)

la línia
P Potència Activa Potència consumida que Watts (W)

consumeix el circuit
Q Potència Reactiva Potència absorbida i Voltampers reactius

entregada a la xarxa (VAr)
Exemple de càlcul de potències
Per calcular les potències que consumeix un circuit, al qual hi ha connectada una tensió
de 100 V amb un angle 0° i absorbeix una intensitat de 4 A amb un angle de 40°, s’ha de
calcular la potència aparent amb la fórmula donada:
S = V · I ∗ = 100∠0◦ · 4∠−40◦ = 400∠−40◦ VA
Observem que s’ha fet servir el corrent amb l’angle canviat de signe. Ara cal trobar les
components d’aquesta potència aparent:
• Potència activa: P = 400 · cos −40◦ = 306, 42 W
• Potència reactiva: Q = 400 · sin −40◦ = −257, 12 VAr
Això vol dir que el circuit consumeix realment 306,42 W, uns altres 257,12 els absorbeix i
els retorna a la xarxa en diferents moments i en total la xarxa transporta 400 VA. Notem que
en cap cas les potències activa i reactiva sumades donen la potència aparent: cal efectuar
una suma vectorial.
2. Càlculs i paràmetres en corrent altern
Per resoldre, planificar i manipular sistemes de corrent altern es fan servir les
normes i les lleis universals de l’electricitat, amb les particularitzacions obli-
gatòries del corrent altern enfront del comportament dels circuits i els sistemes
en corrent continu. En concret, revesteixen especial importància conceptes com
la ressonància i el factor de potència. Tot això és degut al fet que, immersos en
senyals i alimentacions en altern, és a dir, amb l’aparició de la freqüència com a
paràmetre representatiu d’un senyal, els condensadors i les bobines es comporten
com a impedàncies, el valor de les quals depèn de la freqüència.
2.1 Factor de potència. Correcció del factor de potència

Fasor
El factor de potència d’un circuit de corrent altern és la relació entre la potència El fasor és el vector emprat per
representar magnituds
activa (P) i la potència aparent (S). També es pot definir com el cosinus de elèctriques alternes escalars que
varien sinusoïdalment amb el
l’angle que formen els fasors de la intensitat i la tensió. temps, i que es pot tractar com
un nombre complex, la part real
del qual és igual a la magnitud
que representa.
El factor de potència es calcula així:

P
cos ϕ =
S
Cal tenir en compte les conclusions següents, que són importants:
• Un factor de potència baix comparat amb un altre d’alt origina, per a una
mateixa potència, una demanda d’intensitat més gran, la qual cosa implica
la necessitat d’utilitzar cables amb una secció més gran. Triangle de potències
• La potència aparent és més gran com més baix és el factor de potència, la

qual cosa origina una major dimensió dels generadors.
Totes dues conclusions condueixen a una instal·lació alimentadora de cost més

elevat, fet que no resulta pràctic a les companyies elèctriques, ja que la despesa
és més gran per a un factor de potència baix. Per questa raó, les companyies
subministradores penalitzen l’existència d’un factor de potència baix i obliguen
a millorar-lo o imposen costos addicionals. Aquesta pràctica és coneguda com a
millora o correcció del factor de potència i es fa mitjançant la connexió per mitjà
de commutadors, en general automàtics, de bancs de condensadors o d’inductors.
Per exemple, l’efecte inductiu de les càrregues de motors es pot corregir localment
mitjançant la connexió de condensadors. De vegades es poden instal·lar motors
síncrons, mitjançant els quals es pot injectar potència capacitiva o reactiva i només
variar el corrent d’excitació del motor.
Les pèrdues d’energia en les línies de transport d’energia elèctrica augmenten

a mesura que creix la intensitat. Tal com s’ha comprovat, com més baix és el
factor de potència d’una càrrega, més corrent fa falta per aconseguir la mateixa
quantitat d’energia útil. Per tant, les companyies subministradores d’electricitat,
per aconseguir una major eficiència de la seva xarxa, requereixen que els usuaris,
especialment els que utilitzen grans potències, mantinguin els factors de potència
de les seves respectives càrregues dins d’uns límits especificats. En cas contrari,
estan obligades a abonar pagaments addicionals per l’energia reactiva.
La millora del factor de potència s’ha de fer d’una manera acurada a fi de

mantenir-lo al més alt possible. Per aquesta raó, en casos de grans variacions
en la composició de la càrrega és preferible que la correcció es faci per mitjans
automàtics.
Figura 2.1. Exemple de factor de potència
Exemple de la importància pràctica del factor de potència
Per entendre la importància pràctica del cosϕ, imaginem un motor monofàsic de 1.000 W
a 220 V amb un cosϕ = 0,6. Aquestes dades ens indiquen que el motor desenvolupa una
potència mecànica equivalent als 1.000 W de potència activa, subministrats per la xarxa
elèctrica. Per altra banda, el factor de potència està bastant per sota de la unitat, la qual
cosa ens mostra la presència d’una potència reactiva elevada, causada per l’efecte de
l’autoinducció dels bobinatges.
Cal dir que la potència reactiva no es transforma en treball útil del motor, sinó que
simplement serveix per generar el camp electromagnètic i després es retorna al generador.
Aquest canvi constant d’energia reactiva del generador al motor, i a l’inrevés, fa que la
companyia subministradora d’energia elèctrica hagi de proporcionar una potència aparent
per a la xarxa molt superior a la que consumeix realment (vegeu la figura 2.1 pel que fa al
factor de potència d’aquest motor).
P 1.000
S= = = 1.667 VA
cos ϕ 0, 6
Q = S · sin ϕ = 1.667 · 0, 8 = 1.334 VAr
P 1000
I= = = 7, 6 A
V · cos ϕ 220 · 0, 6
De les dades obtingudes es dedueix que el motor produeix un consum de 1.000 W, però
necessita un subministrament de 1.667 VA a la línia per funcionar. Si mitjançant algun
mètode es pogués millorar el factor de potència, per exemple a 0,95, s’obtindrien els valors
que es mostren en la figura 2.2.
Figura 2.2. Triangle de potències modificat
P 1.000
S= = = 1.053 VA
cos ϕ 0, 95
Q = S · sin ϕ = 1.053 · 0, 31 = 326 VAr
P 1.000
I= = = 4, 8 A
V · cos ϕ 220 · 0, 95
Si el factor de potència s’apropa a la unitat s’obtindrà una reducció

considerable del corrent i també de les potències aparent i reactiva.
2.2 Acoblament en paral·lel dels receptors
La característica fonamental en els sistemes als quals es connecten els receptors en

paral·lel és que aquests estan alimentats a la mateixa tensió. La figura 2.3 mostra
un circuit en què s’ha connectat una branca RC en paral·lel a una branca RL.
Figura 2.3. Acoblament en paral·lel de receptors en CA
Per resoldre aquest circuit, el diagrama vectorial agafa com a referència la tensió V,
que es la mateixa per a totes dues branques, i es calculen per separat les intensitats
I 1 i I 2 . La intensitat total serà la suma (vectorial) de totes dues. Podem observar
el diagrama vectorial en la figura 2.4.
Figura 2.4. Diagrama vectorial de tensions i corrents
V
I1 =
Z1
V
I2 =
Z2
La resolució d’aquest tipus de circuits es complica molt més quan s’hi inter-
connecten receptors de forma mixta, per aquesta raó s’utilitzen els nombres
complexos.
2.3 Ressonància
Un cas especial del circuit RLC es dóna quan la impedància de la bobina és

idèntica a la del condensador (XL = XC ).
Com que aquestes impedàncies són de sentit contrari, s’anul·len entre elles i
l’única limitació al corrent que passa pel circuit és la resistència en sèrie. És
un cas especial que cal estudiar, perquè en aquestes condicions es poden produir
intensitats i tensions molt grans, les quals poden sobrepassar els valors nominals
d’alguns components del circuit.
Això pot ocórrer, per exemple, quan es posen bateries de condensadors per
compensar la potència reactiva en consums elevats, normalment industrials. En
aquest cas tenim els condensadors de les bateries en sèrie amb la resistència i la
Ressonància reactància inductiva de la línia d’alimentació.
En un circuit en ressonància,
l’energia reactiva que consumeix
la bobina la lliura íntegrament el
condensador. La resistència
consumeix potència activa.
La condició de ressonància és la següent:
XL = XC
I on la freqüència de ressonància es calcula com:
1
f= √
2 · π · LC
Exemple de circuit RLC ressonant
Calcularem les intensitats, les caigudes de tensió i les potències que es produeixen en un
circuit RLC en sèrie connectat a una font de corrent altern de 100 V, amb una freqüència
de 71,176 Hz i amb aquests valors per als components passius: R = 100 Ω, L = 50 mH, C
= 100 µF.
Cal començar per calcular la impedància del condensador:
1
XC = = 22, 36 Ω
100 · 10−6 · 2 · π · 71, 176
Després s’ha de calcular la impedància de la bobina:
XL = 50 · 10−3 · 2 · π · 71, 176 = 22, 36 Ω
La suma de la reactància de la bobina i el condensador té aquest valor:
XL − XC = 22, 36 − 22, 36 = 0
En aquest cas,
Z = R = 100 Ω
El corrent, ja que la reactància total del circuit és 0, seria
V 100
I= = =1A
R 100
I les tensions serien, en el cas de la bobina:
V = XL · I = 22, 36 · 1 = 22, 36 V
i en el cas del condensador:
V = XC · I = 22, 36 · 1 = 22, 36 V
Tingueu en compte que com que les reactàncies del condensador i la bobina són –a l’hora
del càlcul de la impedància total del circuit– de signe contrari, aquestes tensions són de
signe diferent i s’anul·len.
En aquest cas les tensions són normals, però si la resistència del circuit, en lloc de 100 Ω,
fos d’1 Ω el corrent del circuit seria de 100 A i les tensions a la bobina i el condensador
serien de 2.236 V. El disseny del circuit ha d’estar preparat per a eventualitats d’aquesta
mena.
Que l’angle sigui 0 vol dir que no es consumeix potència reactiva i que tota la potència és
activa, és a dir,
P = 100 · cos 0 = 100 W
Q = 100 · sin 0 = 0
Exemple de càlcul de freqüència de ressonància
En un circuit RLC sèrie, amb R = 50 Ω, L = 47 mH i C = 125 µF, quina serà la freqüència

de ressonància?
1 1
f = √ = √ = 65, 6 Hz
2·π· L·C 2·π· 47 · 10−3 · 125 · 10−6
2.4 Eina per a la resolució de circuits: els nombres complexos
La utilització de nombres complexos permet resoldre, sense dificultat, circuits

en què hi hagi combinacions de receptors en sèrie i en paral·lel. Els nombres
complexos poden representar un vector en un sistema cartesià. Com que totes les
magnituds en corrent altern es poden traçar com a nombres complexos, els circuits
de corrent altern es poden resoldre aplicant-hi els mateixos mètodes que en el cas
del corrent continu. En lloc de fer servir nombres reals, es faran servir nombres
complexos.
Els nombres complexos, com ara a + jb, consten d’una part real (a) i d’una part
imaginària (b). La j que distingeix les dues parts del nombre complex és la unitat
imaginària:
√
j = −1
Figura 2.5. Representació vectorial de nombres complexos
Tal com es pot veure en la figura 2.5, els nombres reals positius es representen
a la dreta de l’eix X, mentre que els nombres reals negatius es representen a
l’esquerra del mateix eix. De la mateixa manera, els nombres imaginaris positius
es representen a la part superior de l’eix Y, mentre que els nombres imaginaris
negatius es representen a la part inferior del mateix eix.
2.4.1 Representació d’un nombre complex
Un nombre complex es pot representar de manera algebraica o també de manera

polar:
• La representació en forma algebraica és Z = a + jb, en què a és la part

real i b és la part imaginària
• La representació argumental o polar és Z = m∠ϕ , en què m és el mòdul

i ϕ és l’angle o argument
Per obtenir el mòdul i l’angle s’utilitzen les fórmules següents:

√
m = a2 + b2
b
ϕ = arctan
a
Figura 2.6. Circuit en sèrie
Exemple previ de tractament de circuits amb nombres complexos
Quan es té un circuit en sèrie, com el que apareix en la figura 2.6, i se’n vol determinar la
impedància en forma complexa, es pot fer mitjançant:
• La seva representació en forma algebraica (Z = a + jb = 5 + j10), en què R = 5 és la part

real i XL = j10 és la part imaginària positiva
• La seva representació argumental o polar Z = m∠ϕ , en què m és el mòdul i ϕ és l’angle o

argument
En aquest circuit s’obtenen aquests resultats:

√
m= 52 + 102 = 11, 18
10
ϕ = arctan = 63, 4◦
5
Z = 11, 18∠63,4◦ Ω
2.4.2 Operacions amb nombres complexos
Les operacions amb nombres complexos que estudiarem tot seguit són la suma,
el producte i el quocient. En teoria, es pot fer qualsevol operació amb nombres
complexos, però amb les quatre operacions elementals en tindrem prou per cobrir
les nostres necessitats en electrotècnia.
S’ha de tenir en compte que per fer cadascuna de les operacions, els nombres
hauran d’estar en el format correcte a fi de facilitar l’operació (això no vol dir que
no es pugui fer d’una altra manera, sinó que de la manera indicada es triga menys):
• Per a les sumes i les restes els operands hauran d’estar en forma algebraica
(en forma de binomi part real i part imaginària).
• Per als productes i els quocients els operands hauran d’estar en forma polar
(en forma de mòdul i argument).
Suma de nombres complexos
De la suma de dos nombres complexos s’obté un altre nombre complex, que té

una part real (suma de les dues parts reals) i una part imaginària (suma de les dues
parts imaginàries).
La forma algebraica és l’única manera pràctica de poder fer sumes i restes.
La suma de nombres complexos es fa d’aquesta manera:
(5 + j10) + (3 − j12) = (5 + 3) + j(10 − 12) = 8 − j2
Producte de nombres complexos
A l’hora de fer el producte de dos nombres complexos es pot fer de manera

algebraica o polar. Pel que fa a la forma algebraica, el resultat s’obté a partir
de l’aplicació de les regles habituals de l’àlgebra, juntament amb les regles dels
nombres imaginaris. Després es multipliquen els dos binomis. S’ha de tenir en
compte el següent:
√ 2
j2 = −1 = −1
El producte de nombres complexos es fa d’aquesta manera:
(4 + j5) · (3 + j2) = 4 · 3 + 4 · j2 + j5 · 3 + j5 · j2 =
= 12 + j8 + 15j − 10 = 2 + j23
Quant a la forma polar, el resultat s’obté a partir de la multiplicació dels mòduls

i la suma dels arguments. Fixem-nos en l’exemple següent:
3∠15 · 4∠30 = 12∠45
Nombre complex conjugat Quocient de nombres complexos

Un nombre complex conjugat és
un nombre que té la mateixa part
real i la part imaginària canviada
de signe. Així, el nombre
complex conjugat de 3 + j6 serà Com en el cas del producte, hi ha dues maneres de calcular un quocient:
3 - j6.
l’algebraica i la polar. Per fer-ho de manera algebraica, el resultat s’obté
multiplicant el numerador i el denominador pel nombre conjugat del
denominador. D’aquesta manera s’aconsegueix transformar aquest últim
nombre en un nombre real. Llavors es podrà fer la divisió directament.
El quocient de dos nombres complexos es calcula d’aquesta manera:

4 + j5 (2 − j3) · (4 + j5) 23 − j2 23 − j2
= = 2 2
= = 1, 77 − j0, 15
2 + j3 (2 − j3) · (2 + j3) 2 +3 13
En forma polar, el resultat és un altre nombre complex, el mòdul del qual s’obté
del quocient dels mòduls i l’angle per mitjà de la resta dels angles. Per exemple:

20∠80 20
= = 4∠20
5∠60 5 ∠(80−60)
2.5 Circuits amb nombres complexos
La impedància Z d’un circuit s’escriu com un nombre imaginari, que té

com a part real el valor òhmic de la resistència R i com a part imaginària
el valor de la reactància X. És positiva per a les inductàncies i negativa per
a les capacitives.
Com que la impedància és un nombre complex que es pot expressar de manera

polar i de manera algebraica, tant si és en sèrie com en paral·lel, les operacions
seran les següents:
• Sèrie: es farà tal com s’indica en la figura 2.7.
• Paral·lel: es farà tal com es veu en la figura 2.8.

Valors complexos de la impedància
d’un circuit
Figura 2.7. Impedàncies en sèrie
Figura 2.8. Impedàncies en paral·lel
Figura 2.9. Exemple de circuit RLC

Exemple de càlcul d’un circuit amb nombres complexos
Calcularem, en el cas del circuit sèrie RLC sèrie de la figura 2.9, quins són la impedància,
la intensitat, l’angle de desfasament i les potències.
La impedància equivalent en forma algebraica seria la següent:
Z = 10 + j20 − j35 = 10 − j15
Aleshores es passa la impedància a la forma polar:

√
Z= 102 + 152 = 18
−15
ϕ = arctan = −56, 3
10
Segons la llei d’Ohm:
V
I=
Z

100 100
I= = = 5, 56∠56,3
18∠−56,3 18 ∠0−(−56,3)
El corrent està avançat 56,3°.
Les potències són les següents:
• Potència activa: P = V · I · cosϕ = 100 · 5, 56 · cos(−56, 3◦ ) = 308, 49 W
• Potència reactiva: Q = V · I · sinϕ = 100 · 5, 56 · sin(−56, 3◦ ) = −462, 57 VAr
• Potència aparent: S = V · I = 100 · 5, 56 = 556 VA
2.6 Tipus de làmpades. Utilització. Concepte d’eficiència energètica

aplicat a les làmpades
L’electroluminescència...
Quan es parla de magnituds lluminoses fonamentals s’ha de parlar de dos
... és l’emissió de llum que
presenten certs sòlids quan són components bàsics que han de ser objectes d’una avaluació: la font de llum i
excitats per un camp elèctric.
l’objecte o l’estança que s’ha d’il·luminar.
La llum és una de les múltiples manifestacions de l’energia i, en concret,

es pot definir com l’energia produïda per una gamma de radiacions
electromagnètiques que la fan ser, en molts casos, perceptible a l’ull humà.
Per exemple, no és el mateix il·luminar una estança de la qual es farà un ús

determinat, com treballar a casa, que il·luminar una cuina o un safareig. En aquests
casos, el temps que passem a cada lloc de l’habitatge és diferent, igual que la
utilitat que tenen.
La luminotècnia...
... és la tècnica que consisteix a En luminotècnia hi ha unes magnituds i unes unitats de mesura fonamentals per
il·luminar artificialment un espai
des d’un punt de vista més o entendre després un càlcul correcte d’il·luminació en un habitatge o un taller.
menys artístic.
Aquestes magnituds són les següents:
• Flux lluminós o potència lluminosa
• Rendiment lluminós
• Quantitat de llum
• Intensitat lluminosa
• Il·luminació
• Luminància
Per parlar en termes d’electrotècnia, tot seguit ens centrarem en el flux lluminós i
el rendiment.
2.6.1 Flux lluminós
El flux lluminós és la magnitud més important per fer càlculs lumínics. Tota la
potència elèctrica que produeix una làmpada no es transforma en flux lluminós:
hi ha unes pèrdues que s’han de tenir en compte, que són per calor i per flux no
lluminós.
El flux lluminós és l’energia radiant d’una font de llum que afecta la Flux lluminós
sensibilitat de l’ull durant un segon de temps. El flux lluminós es representa
per la lletra grega Φ i la unitat de mesura és el lumen (lm), que com a unitat
de potència correspon a 1/680 W emesos a una longitud d’ona de 555 nm.
2.6.2 Rendiment lluminós
El rendiment lluminós és una característica en el si de la luminotècnia que indica

quina quantitat de potència elèctrica és transformada en flux lluminós.
El rendiment lluminós indica el flux que emet una font de llum per cada
unitat de potència elèctrica que consumeix per produir llum.
El rendiment lluminós es representa per la lletra grega eta η i la unitat és el lumen

per watt (lm/W).
La fórmula que expressa el rendiment lluminós és la següent:

Φ
η=
P
A on:
• Φ és el flux lluminós expressat en lúmens (lm)
• P és la potència elèctrica expressada en watts (W)
2.6.3 Tipus de làmpades
Una làmpada és una font artificial construïda amb la finalitat de produir llum.
Amb aquesta llum produïda n’hi ha d’haver prou per il·luminar artificialment un
objecte, una persona o un espai. Hi ha diversos tipus de làmpades que responen a
diferents necessitats d’il·luminació artificial.
Un criteri que no és ben bé una classificació de la lluminària, sinó de la fabricació

de làmpades que es fan servir en un habitatge, podria ser:
• Làmpades de llum incandescent
• Làmpades luminescents
• Làmpades de LED
Làmpades de llum incandescent
Les làmpades incandescents són les fonts que produeixen llum a partir de la
incandescència de cossos sòlids en ser travessats per un corrent elèctric. El
principi de funcionament es basa en l’emissió de radiacions visibles a l’ull humà,
a causa de l’augment de temperatura que experimenta un fil conductor molt prim
i de resistència elevada quan hi passa un corrent elèctric. Les làmpades de tungstè
Hi ha dos tipus de proporcionen una temperatura de color entre els 2.500 i els 2.900 kelvins, és a dir,
làmpades halògenes...
... les làmpades de casquets produeixen una llum vermellosa.
ceràmics i les de doble
embolcall. Aquestes últimes
també disposen de casquet i, per Les fonts de llum principals que funcionen mitjançant el procediment d’incan-
tant, es poden adaptar als
portalàmpades convencionals.
descència són les làmpades d’incandescència i les làmpades halògenes. La
característica bàsica de les làmpades d’incandescència és que l’energia consumida
es transforma majoritàriament en calor, per la qual cosa el seu rendiment lluminós
és molt baix. Un exemple d’aquest tipus de làmpades són les bombetes per a
enllumenat domèstic. Malgrat aquest desavantatge, cal destacar l’enorme qualitat
que tenen aquestes bombetes a l’hora d’emetre un espectre continu, tenen una
reproducció cromàtica molt bona.
Les làmpades halògenes són fonts de llum incandescents amb filament, gen-
eralment de tungstè, que en l’interior contenen una atmosfera gasosa formada
per gas inert i per un halogen o un halogenur metàl·lic, com el iode, el clor
o el brom. L’halogen permet reparar automàticament la pèrdua de partícules
del tungstè i aconsegueix minimitzar els efectes del despreniment. D’aquesta
manera s’aconsegueixen temperatures més elevades amb dimensiones més petites,
augmenta l’eficàcia lluminosa i la vida mitjana de la làmpada també és més gran.
Làmpades luminescents
Les fonts de llum luminescent són les fonts en què la llum produïda s’obté per ex-
citació d’un gas sotmès a descàrregues elèctriques entre dos elèctrodes. El principi
de funcionament per aconseguir llum mitjançant luminescència s’aconsegueix en
establir un corrent elèctric entre dos elèctrodes, situats en l’interior d’un tub ple
de gas o vapor ionitzat.
La diferència de potencial entre els dos elèctrodes provoca un flux d’electrons en

l’interior del tub que, en xocar amb els àtoms de gas que conté el tub o l’ampolla,
desplacen de les seves òrbites els electrons del gas ionitzat i absorbeixen energia.
Al cap d’uns instants, els electrons desplaçats tornen a la seva posició inicial i
alliberen l’energia presa amb anterioritat en forma de radiacions, principalment
ultraviolades.
Hi ha diversos tipus de làmpades segons el gas utilitzat i la pressió de l’ampolla.

Cadascuna té les seves pròpies característiques lluminoses. Tenint en compte
aquests dos criteris, les làmpades luminescents es poden classificar en làmpades
fluorescents, làmpades de vapor de mercuri –per exemple, les bombetes de llum
visible i ultraviolada emprades en l’enllumenat d’un hivernacle per afavorir el
creixement de les plantes– i halogenurs metàl·lics –làmpades de descàrrega d’un
gas noble que produeix vapor de metall quan es volatilitza a causa de l’efecte
tèrmic de la descàrrega– i làmpades de vapor de sodi.
Làmpades de LED
Les fonts lumíniques de LED es basen en díodes emissors de llum de gran

potència, els anomenats LED d’alta lluminositat. Gràcies a la davallada de preus
que han patit aquest dispositius, han pogut irrompre en el mercat general (tant
industrial com domèstic) com a alternativa excel·lent als altres sistemes existents.
A més, l’eficiència energètica i el consum reduït que presenten enfront dels llums
d’incandescència els fan molt útils.
Rendiment lluminós
Com ja sabem, el rendiment lluminós d’una font de llum és la relació entre el flux
lluminós emès i la potència consumida per la font. Així, per exemple, en el cas
d’una làmpada incandescent de 40 W, el rendiment lluminós η és d’11 lm/W i el
d’una làmpada fluorescent de la mateixa intensitat és 80 lm/W.
2.7 Mesures de tensió i intensitats en línies monofàsiques
Per efectuar les mesures de la tensió i les intensitats en línies monofàsiques

d’alterna es fa servir un voltímetre o un amperímetre. A l’hora de fer les lectures
de la tensió i les intensitats es començarà sempre per la mesura de les intensitats

i després, la de la tensió.
2.7.1 Mesures d’intensitats en línies monofàsiques
La mesura de la intensitat es fa mitjançant un amperímetre, que es connecta en

sèrie al circuit del qual es vol mesurar el corrent (vegeu la figura 2.10).
Figura 2.10. Mesura d’intensitat amb amperímetre
Polímetre
A l’hora de mesurar un corrent altern és indiferent la polaritat de connexió.

Recordeu, però, que a l’hora de mesurar la intensitat, si el corrent és continu,
cal connectar l’amperímetre en funció de la polaritat del circuit. Si no us donarà
un resultat negatiu a la pantalla. Quan el corrent que es vol mesurar és molt elevat,
no es fàcil trobar un aparell adequat que permeti mesurar-lo directament. En
aquests casos, per a corrent altern s’utilitzen els transformadors d’intensitat.
En la figura 2.11 es mostra un circuit en què s’ha connectat un transformador
d’intensitat a la línia amb l’objectiu de mesurar el corrent elevat que hi passa.
Transformadors estàndard
Es fabriquen transformadors de
les intensitats primàries Figura 2.11. Mesura d’intensitat amb un transformador
següents: 5, 10, 15, 25, 30, 40,
50, 60, 75, 100, 125, 150, 175,
200, 250, 300, 400, 500, 600,
750, 800, 1000, 1200, 1500,
2000, 2500, 3000, 4000 i 5000,
totes elles en A.
El transformador d’intensitat consta de dos circuits:
• El primari es connecta a la línia de què es vol mesurar el corrent.
• El secundari es connecta entre els extrems de l’amperímetre.
El transformador d’intensitat aconsegueix que pel circuit secundari, al qual es

connecta l’amperímetre, circuli un corrent reduït i sempre proporcional al corrent
del circuit primari, connectat amb el circuit que es vol mesurar. D’aquesta manera,
s’aconsegueix reduir considerablement el corrent per l’amperímetre, tot i que
cal, com és palès, conèixer la proporció en la reducció del corrent per poder
interpretar després la mesura de l’amperímetre. Per aquest motiu, els fabricants
de transformadors proporcionen una característica, coneguda com a relació de
transformació, que indica la relació entre el corrent primari I 1 i el secundari I 2 :
I1
m=
I2
A la placa de característiques dels transformadors d’intensitat apareixen els

valors de la intensitat nominal del primari i del secundari. Així, per exemple,
la característica 100/5 ens indica que quan passa una intensitat de 100 A
pel primari, només passa una intensitat de 5 A pel secundari connectat a
l’amperímetre.
Tensions nominals
Tal com passava amb els
transformadors d’intensitat, a la
placa de característiques dels
transformadors de tensió
apareixen els valors de la tensió
2.7.2 Mesures de tensió en línies monofàsiques nominal del primari i del
secundari.
Per mesurar la tensió es fa servir el voltímetre, un aparell que es connecta entre

els extrems de la tensió que es vol mesurar (vegeu la figura 2.12). Un mitjà per
ampliar el límit de mesura d’un voltímetre consisteix a utilitzar resistències en
sèrie o transformadors.
Figura 2.12. Mesurar la tensió amb voltímetre
Quan es tracta de mesurar tensions elevades en corrents alterns només es poden

fer servir transformadors.
La figura 2.13 mostra un transformador de tensió connectat a la línia, amb

l’objectiu de mesurar la tensió elevada que hi ha. El transformador de tensió
consta de dos circuits: el primari, que es connecta entre els extrems de la línia
en què es vol mesurar la tensió, i el secundari, que es connecta entre els extrems
del voltímetre.
Figura 2.13. Esquema de connexió d’un transformador de tensió
Si la característica és
5.500/110 V, per exemple,
indica que quan s’aplica una
tensió de 5.500 V en el
primari, en el secundari, al
El transformador de tensió aconsegueix que en el circuit secundari, al qual es
qual està connectat el connecta el voltímetre, hi hagi una tensió més reduïda i sempre proporcional a
voltímetre, apareixen només
110 V. la que està sotmès el primari, que també està connectat al circuit a mesurar (el
secundari). D’aquesta manera, s’aconsegueix reduir considerablement la tensió
que s’aplica al voltímetre. Per poder fer mesures posteriorment al voltímetre, cal
saber la proporció de la reducció de tensió. Els fabricants dels transformadors
proporcionen la relació de transformació, que indica la relació entre la tensió que
hi ha en el primari V 1 i en el secundari V 2 :
V1
m=
V2
2.8 Mesures de potència activa i energia en línies monofàsiques
La mesura de potència en les línies monofàsiques es pot fer mitjançant wattíme-

tres monofàsics, connectats de tal manera que s’aconsegueix mesurar la potència
activa de la càrrega.
El wattímetre és un aparell per mesurar la potència elèctrica consumida en

un circuit.
2.8.1 Mesures de potència activa
La pinça amperimètrica del wattímetre es connecta en sèrie amb el conductor de la

fase i en mesurarà el corrent. El voltímetre, que es connecta entre fase i el neutre,
mesura la tensió de fase (figura 2.14).
Figura 2.14. Esquema de connexió de mesures de potència en

línies monofàsiques
El wattímetre indica la potència en la fase.
La potència activa del sistema serà la potència indicada a la lectura del wattímetre.
2.8.2 Mesures d’energia en línies monofàsiques
El mesurament de l’energia elèctrica es fa mitjançant comptadors d’energia,

aparells que mesuren el producte de la potència pel temps.
E =P ·t
Per aquest motiu fan servir un sistema similar al d’un wattímetre, que mitjançant
un circuit voltimètric i un altre d’amperimètric permet mesurar la potència. Per
tal d’enregistrar el valor del producte P · t, incorporen un sistema de rellotgeria.
El resultat gairebé sempre s’expressa en kilowatts hora (kWh).
2.9 Càlcul de caigudes de tensió en línies monofàsiques de CA
En les línies monofàsiques hi ha una caiguda de tensió en cadascun dels conduc-

tors.
La caiguda de tensió entre fases serà:
∆V = RL · IF · cos ϕ
A on:
• ∆V és la caiguda de tensió expressada en V
• RL és la resistència de la línia en Ω
• IF és el corrent eficaç en la línia expressat en A
• cosϕ és el factor de potència (FP) de la càrrega

La secció S del conductor es dedueix a partir de l’expressió de la resistència en

funció de la resistivitat, tenint en compte que la longitud total de cable és el doble
de la longitud de la línia (un cable d’anada i un de tornada):
2·L
RL = ρ ·
En la secció “Annexos” S
del web del mòdul
trobareu disponible la Aleshores, si es substitueix l’expressió anterior en la primera i s’opera, dóna el
taula sobre gruixos de
cables inclosa en la resultat següent:
ITC-BT 19 del REBT.
ρ · 2 · L · IF · cos ϕ
S=
∆V
A on:
• S és la secció del conductor, expressada en mm2
• % és la resistivitat de la línia, expressada en Ω·mm2 /m
• L és la longitud de la línia, expressada en m
• IF és el corrent eficaç en la línia, expressat en A
• cosϕ és el factor de potència (FP) de la càrrega
• ∆V és la caiguda de tensió expressada en V
A l’hora de triar el calibre dels cables, s’ha d’agafar la secció de gruix immediata-
ment superior al valor obtingut en la fórmula, segons la taula inclosa en la ITC-BT
19 del REBT, que indica que pel cable només podrà passar un màxim de corrent
determinat en funció de les característiques i de la secció. Cal comprovar que
el corrent màxim en la instal·lació sigui inferior al corrent màxim permès en els
cables triats. Si no, caldrà triar uns cables amb una secció superior que garanteixin
que el corrent quedi per sota del màxim permès.
Exemple de càlcul de la secció recomanable de cable
Si una línia és a 230 V i alimenta un local que posseeix una longitud de 75 m, quina és
la secció més recomanable si es demana que la caiguda de tensió no superi el 2% de
l’alimentació?
Per esbrinar-ho, heu de tenir en compte aquests dades:
• Característiques dels cables: 1 conductor unipolar i 1 de neutre de PVC en un tub encastat

a l’obra; Corrent de línia IF = 48 A
• Factor de potència: cos ϕ = 0, 85
• Resistivitat del coure: ρ = 0, 0178 Ω · mm2 /m
Solució
D’entrada, cal calcular la caiguda màxima permesa de tensió en volts:
∆V = 230 · 0, 02 = 4, 6 V
Aleshores, podeu passar a calcular la secció, tenint en compte el corrent amb el factor de
potència:
ρ · 2 · L · IF · cos ϕ
S= =
∆V
0, 0178 · 2 · 75 · 48 · 0, 85
= = 23, 68 mm2
4, 6
De la taula inclosa en la ITC-BT 19 del REBT es desprèn que la secció comercial de

cable serà de 25 mm2 . El corrent màxim permès en cables d’aquesta secció i d’aquestes
característiques és de 77 A. Com que aquest valor és superior als 48 A que teniu en la
vostra instal·lació, la secció triada és adequada.

Càlculs de Circuits de Corrent Altern Monofàsic: Electrotècnia

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Càlculs de Circuits de Corrent Altern Monofàsic: Electrotècnia

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Càlculs de circuits de corrent

1 Introducció als circuits de corrent altern 9

2 Càlculs i paràmetres en corrent altern 37

2.8.2 Mesures d’energia en línies monofàsiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53

En aquesta unitat estudiarem un tipus de corrent altern. Aquest és el tipus de

La unitat està dividida en dos apartats. L’apartat “Introducció als circuits de

En l’apartat “Càlculs i paràmetres en corrent altern” es mostren les metodologies

En finalitzar aquesta unitat l’alumne/a:

1. Realitza càlculs en circuits elèctrics de corrent alterna (CA) monofàsica,

• Identifica la forma de generar CA monofàsic.

• Identifica les característiques d’un senyal sinusoïdal.

• Reconeix els valors característics de la CA.

• Descriu les relacions entre tensió, intensitat i potència en circuits bàsics de

• Calcula tensions, intensitats i potències en circuits de CA amb acoblament

• Dibuixa els triangles d’impedàncies, tensions i potències en circuits de CA

• Calcula el factor de potència de circuits de CA.

• Mesura tensions, intensitats, potències i factors de potència, observant les

• Relaciona el factor de potència amb el consum d’energia elèctrica.

• Identifica la manera de corregir el factor de potència d’una instal·lació.

• Calcula les potències, intensitat i factor de potència d’una instal·lació

• Calcula caigudes de tensió en línies monofàsiques de CA.

• Descriu el concepte de ressonància, les seves característiques i aplicacions.

• Identifica les característiques, formes de connexió i simbologia d’aparells

1. Introducció als circuits de corrent altern

Per produir un corrent altern

En la generació i el transport de l’energia elèctrica es fa servir el corrent

Figura 1.1. Un alternador elemental

Una vegada adquirits els conceptes matemàtics, es veurà l’equivalència dels

1.1 Avantatges del CA enfront del CC

El corrent altern té avantatges respecte del corrent continu pel que fa a la

La forma més habitual de descriure un corrent altern serà mitjançant la forma de

1.2 Valors característics del corrent altern

El corrent altern és el corrent que es caracteritza pel canvi periòdic de valor

Les magnituds que defineixen un senyal sinusoïdal són les següents:

• Amplitud: és el valor màxim que pot assolir el senyal.

• Freqüència: és la velocitat de variació del senyal.

• Desfasament: és l’avançament (o retard) que un senyal té envers un altre.

1.2.1 Ones periòdiques

Hi ha una altra manera de mesurar aquesta durada en el temps: considerar el

mesura de la freqüència és l’hertz (Hz), que indica la quantitat de cicles que es

Figura 1.2. Representació d’una ona periòdica

1.2.2 Conceptes bàsics en trigonometria

Raó Símbol fórmula

Sinus d’alfa sin α a

Cosinus d’alfa cos α b

Tangent d’alfa tan α a

Figura 1.3. Triangle rectangle amb costats a i b, hipotenusa

Angle α sinα cosα tanα

135 0,7071 -0,7071 -1

Raó Símbol fórmula

Sinus d’alfa sin α a

Cosinus d’alfa cos α b

Tangent d’alfa tan α a

1.2.3 Corrent elèctric sinusoïdal

Ateses les propietats de les ones periòdiques sinusoïdals, tota la generació i

• El caràcter perfectament definit de la funció sinusoïdal.

• El fet que la major part d’operacions matemàtiques amb funcions sinusoï-

• El fet que qualsevol altre tipus d’ones es poden descompondre en sumes de

• Les ones sinusoïdals es poden generar amb facilitat i transformar per

• Les ones sinusoïdals permeten transportar grans quantitats d’energia de

1.2.4 Generació d’una ona sinusoïdal

Figura 1.4. Generació d’una ona sinusoïdal

L’expressió matemàtica d’una ona sinusoïdal és la següent: