DIVERTIMENT A LA SELVA de Gianni Rodari

- Toc! Toc!
- Endavant!- diu el cocodril, que es pensa que algú ha trucat a
la seva esquena per demanar-li permís per entrar al riu.
Els mcios no es poden aguantar el riure i continuen
fent punteria amb els seus projectils.
- Endavant! – crida el cocodril.
Quan s’adona que han estat els micos, els amenaça:
- Tenyiré el riu de vermell amb la vostra sang, fills del diable!
En aquest momento una serp li estira la cua i s’escapa tan
de pressa com pot.
Els elefants són més espavilats i fan un pols amb les
trompes. Com s’ho empesquen? Es col.loquen cara a cara,
enlairen les trompes i les acosten l’una a l’altra. Després
fan força: guanya el qui primer aconsegueix tombar la
trompa de l’adversari.
Els elefantets, en canvi, juguen a mantenir l’equilibri sobre
la punta de la trompa i a girar com una baldufa.
A la selva també hi ha instituts de belleza, on les tigres van
a tenyir-se les ratlles de la pell, a cargolar-se els bigotis i a
criticar els lleons. Quan entra el lleó a pentinar-se la
cabellera tots s’estan ben quiets i paren molta atenció.
- Colònia o brillantina? – pregunta el guepard que fa de
barber.
- Brillantina – respon el lleó.
Tan bon punt ha sortit el lleó, els tigres es posen a parlar
tots alhora:
- Heu vist? És gairebé calb i es fa posar brillantina! Hauria
de portar una perruca, pobret.
 El lleó tira massa fort i el coco va a parar a l’esquena del
cocodril. Se sent:
- Toc!
- Endavant! – diu el cocodril. El lleó i l’ós es fan un fart de
riure.
El cocodril rondina:
- No es pot dormir aquí.
 UN VAIXELL CAPRICIÓS de Gianni Rodari

Hi ha vaixells que deliren i aixequen el vol.

Estem navegant per un petit llac entre muntanyes. Fa un dia ben

tranquil, els passatgers són tots gent molt polida, bona gent. El
capità del vaixell és un jove ros a qui li agrada picar l’ullet als
passatgers. Ja arribem al final del trajecte: podem veure el
poble i l’embarcador amb la bandera quadribarrada que ens vols
donar la benvinguda, però de cop i volta ens adonem que el vaixell
torna a allunyar-se de la riba, estem tornant enrere.

- Capità, què passa?

- A mi també m’agradaria saber-ho!!

No ha acabat de dir-ho que un gran sotrac ens tomba els uns a

sobre dels altres. Hem ensopegat amb un escull? Ens aboquem
a mirar des de la barana i bocabadats constatem que el vaixell
no toca l’aigua: estem volant! El vaixell vola sobre les ones i es
gronxa dolçament sobre el cel.

- Ostres, capità!
- Torna a baixar, ràpid! -ordena un senyor molt important,
fulminant el capità amb una mirada.

No hi ha manera, el vaixell s’enlaira més i més, els núvols es

refreguen pels costats del vaixell, un arc de Sant Martí
acarona la quilla.

Algú es vol tirar amb el salvavides, però més aviat caldria um

paracaigudes. I ara el vaixell baixa encarant la proa cap avall,
en picat. Realment, ens ofegarem tots en aquest salt espantós.

Però, a pocs metres de l’aigua, el vaixell es torna a aixecar i

amb un magnífic toc de quilla es gira: ara naveguem en cap per
avall, arrapats a la barana. El vaixell llisca sobre la xemeneia i
 sobre el barrret d’aquell senyor tan important que havia pujat
a dalt de tot per salvar-se. El barret d’aquell senyor tan
importan és ridícul, però ens fa un bon servei: sembla
realment que el seu barret aguanti tot el vaixell. Quan li
sembla que ja ha voltat prou, l’estranya embarcació es torna a
posar del dret i navega ràpidament cap al moll. Ens afanyem a
posar els peus a terra abans que li torni a passar pel cap de
fer-nos una altra brometa. El capità s’eixuga la suor i s’excusa:

- És un vaixell tan jove, que li agrada jugar i sempre vol fer

entremaliadures.
Moltes gràcies, però jo no torno a posar els peus en aquest
vaixell capriciós.

Si un vaixell, en lloc de solcar les aigües del mar, prefereix volar,

podríem imaginar fins i tot un avió que, en lloc de volar,
transporta els passatgers d’un aeroport a l’altre caminant per
l’autopista.
 LA PLANTA ROGER de Gianni Rodari
Què passaria si un nen nasqués amb els cabells de sucre o de
cotó fluix?

E Pere es va quedar molt parat quan va veure néixer els seu fillet
amb els cabells verds. En Pere havia vist gent amb els cabells
negres, rossos i pèl-roigs: fins i tot havia sentit a parlar d’una
fada amb els cabells blau turquesa, però de cabells verds,
realmente no n’havia vist mai. La gent que anava a veure el nen
deia:

“Sembla que porti l’amanida al cap.”

Tothom li deia Roger Amanit. Van fer venir metges a mirar-li els
cabells: van dir que no era greu, van gargotejar unes receptes i
se’n van anar, i els cabells continuaven verds com al principi. Quan
el nen va tenir dos anys va anar amb l’avi als prats a pasturar una
cabreta. I vet aquí que, tot d’una, la cabreta s’hi va acostar i,
sota la mirada incrèdula de l’avi, li va arrencar en un tres i no res
tota la mata de cabells deixant-li un cap llis com un camp acabat
de segar.

Aleshores van comprendre que els cabells verds d’en Roger no

eren cabells sinó herba, una herba tendra i fresca que creixia
molt de pressa.

“Podries alimentar una cabra fins i tot a alta mar”, bromejava el

seu pare.

Quan va arribar la primavera, enmig del verd, coronant-li la

testa, va aparèixer una preciosa margalida groga. Tothom venia
de lluny per veure el nen de les margalides al cap.

Anaven passant els anys, en Roger va anar creixent i ja era un

jovenet ben plantat, quan un bon dia va fer una malifeta: i
aleshores, en lloc d’herba tendra, li va créixer al cap un matoll de
mala herba, forta i punxenca. En Roger passava molta vergonya
d’anar pel món amb aquesta herbota que li penjava sobre la cara i
els ulls: per això de seguida va decidir de no tornar a fer
malifetes.

En Roger s’anava fent gran i, enmig de l’herba, li va créixer un

arbret: van descubrir que era una alzina; i que s’anava fent forta
i gruixuda a mesura que en Roger creixia. Als cinquanta anys era
una alzina feta i dreta. Tot un avantatge: a l’estiu en Roger no
necessitava arbres per estar-se a l’ombra, en tenia prou amb el
que li creixia al cap, que li feia una ombra fresca i agradable.

Quan en Roger va tenir vuitanta anys, l’alzina era ja tan gran que
els ocellets hi feien el niu, els nens s’hi enfilaven a jugar entre
les branques, els rodamons que entraven al pati, per pidolar un ou
o una mica d’aigua, mandrejaven a l’ombra d’en Roger i mai no es
cansaven de lloar la seva bondat. Quan va morir, van enterrar en
Roger dret, de manera que l’arbre pogués continuar vivint i
creixent a l’aire lliure. Ara és una alzina vellíssima molt frondosa
i en diuen alzina Roger. Tot al voltant seu han col.locat un
banquet de color verd, les dones s’hi asseuen a fer mitja, els
homes a menjar-se l’entrepà i a fumar-se la pipa.

Els vellets s’hi estan asseguts fins que es fa fosc: s’hi poden
veure les espurnes vermelles de les pipes.

Abans d’anar a dormir saluden el seu amic Roger:

“Bona nit, Roger, tu sí que ets ferm.”