La serp de l'arc iris

Vo haver-hi uN temps que feia una calor de set-cents

dimonis. Era una xafogor asfixiant. L'aire calent vibrava
damunt la plana eixuta. Els llacs i els rius s'assecaven. Homes
i animals buscaven refugi sota l'ombra migrada dels ressecs
fullatges. Els habitants d'un llogaret especialment afectat per
la calorassa s'exclamaven:
—Ai, que d'aquesta no eixirem!
—Els ramats se'n van anar a trobar aigua en una altra banda.
—Els peixos van marxar amb les darreres aigües dels nostres
rius.
—Ni les roses ens deixaran menjar les seues llavors: abans
d'obrir-se ja es panseixen.
Aquestes lamentacions van tocar el cor d'una serpeta
d'escotes lluents que hi havia en un matoll dalli a la vora. Va
eixir del seu amagatoll i se’ls va adreçar amb veu humana:
—Jo tinc poders màgics I puc ajudar-vos: només heu de
llançor-me enlaire, cel amunt.
—Però tornaràs a caure i et mataràs —va fer-li el bruixot
de la tribu, que tenia fama de ser el més gran màgic de la
contrada, i que no se'n fiava gota.
—No, no cauré ni em mataré —va contestar la serp—.
M'arraparé al cel amb les escates i grataré un poc de pluja
i de neu per a vosaltres. Allà dalt la prada és de gel blau.
—Però ets massa menuda, tu, per o fer això —va tornar a
protestar el bruixot indi.
—No importa. Em puc allargar fins o abastar l'horitzó.
Vinga, l!anceu-me tan omunt com pugueu.
El bruixot va callar i va agafar la serp, que s'havia enros-
cat, i la va llançar enlaire, amb totes tes seues forces, com si
se'n volguera desfer.
A mig aire, la seip es va desenroscar. I s'onava fent llarga
llarga, cada vegada més llorga. Es va ollorgor d'una manera
tal que el cap i la cua tocaven a terra, a cada punta d'horitzó,
mentre l'espinada es corbavo, seguint la volta celeste. I amb
les escotes anava gratont el glaç del cel.
A mesura que anava gratant gratant, el cos li anava can-
viant de color; del roig al groc, al verd, al blau, o\ morat.
El glaç del cel va començar a fondre's i les gotes de piuja van
anar caient damunt la terra.
Tot va renàixer. L'cigua tomava a córrer pels rius, les deus
cantaven, els animals rornaven al tener notal, les roses
s'obrien com abans. Però, i els indis?
Els indis, amb una alegria de no dir, van alçar la vista i es
van deixar amaror per la pluja vivificadora. I, sota la dutxa
celeste, van posarse a dansar en honor de la serp, que, des
d'aquell dia, continua corbant el cos elàstic, com una cinta
de colors, cada vegada que plou en un dia de sol.
Dadahrr/at. lieqsndes índies nord-omericancs, Tàndem (Adaptació)

H Llig el text i contesta aquestes qüestions:

■ Què temen els indis que passe si continua la
sequera?
■ Qui escolta els seus laments i se'n compadeix?
■ Per què el bruixot es resistia a llançar la serp enlaire?
■ Què ocorre quan la petita serp està a mig aire?
■ Quins colors agafa la serp a mesura que va gratant
el cel?
El Quin d'aquests valors universals difon la llegenda?
a) L'amor. <) El perdó.
b) La compassió. d) L'amistat.
El Quina de les moralitats següents reflecteix més
exactament el contingut de la llegenda anterior?
a) Cal confiar en qui t'ofereix ajuda de tot cor.
b) Cal confiar en les serps.
c) Les serps influeixen en la pluja.
d) Les serps ixen quan es forma un arc iris.
19 Què significa el mot xafogor er\ aquest fragment?
a) Vent calent i molest que bufa a l'estiu.
b) Calor sufocant que se sent en un ambient encalmat.
c) Acalorada per alguna cosa que ofén o molesta.
d) Cremor de la terra i de l'ambient a causa del sol.