Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, Club Editor, Barcelona, 2007, p. 48 i p.

224
Tot va ser molt llarg i mossèn Joan va fer un sermó molt bonic; va parlar d'Adam i Eva, de la poma
i de la serp, i va dir que la dona era feta d'una costella de l'home i que Adam se la va trobar
adormida al costat sense que Nostre Senyor l'hagués preparat per la sorpresa. Ens va explicar com
era el Paradís: amb rierols i prats d’herba curta i flors de color de cel, i Eva, quan es va despertar, la
primera cosa que va fer va ser agafar una flor blava i bufar-la i les fulles van volar una estona i
Adam la va renyar perquè havia fet mal a una flor. Perquè Adam, que era el pare de tots els homes,
només volia el bé. I tot va acabar amb l'espasa de foc... Com el rosari de l'aurora, va dir la senyora
Enriqueta que seia darrera meu, i jo vaig pensar què diria mossèn Joan si un dia podia veure el
quadro de les llagostes amb el cap tan barrejat, que mataven a cops de cua...

I distreta així, de vegades pensava que després de tots aquells anys en Quimet era mort i ben mort,
ell, que havia estat com l'argent viu, fent plànols de mobles sota el serrell del llum del menjador de
color de maduixa... i pensava que no sabia on havia mort ni si l'havien enterrat, tan lluny.. .ni si
encara s'estava damunt de la terra i de l'herba seca del desert d'Aragó amb els ossos al vent; i que el
vent els colgava de pols, fora dels de les barnilles de les costelles com una gàbia buida fent bomba
que havia estat plena de pulmó de color de rosa amb forats que anaven lluny i bestioles. I les
barnilles hi eren totes fora d'una que era jo i quan vaig trencar-me de la gàbia de barnilles, de
seguida vaig collir una floreta blava i la vaig desfullar i les fulles queien giravoltant d'enlaire com
els granets del blat de moro. I totes les flors eren blaves, de color d'aigua de riu i de mar i de font, i
totes les fulles dels arbres eren verdes com la serp que vivia amagada i amb una poma a la boca de
calaix. I quan vaig collir la flor i la vaig desfullar Adam va picar-me la mà, ¡no emboliquem! I la
serp no podia riure perquè havia d'aguantar la poma i em seguia d'amagat... I m'entornava a dormir i
apagava el llum de la cuina i el carro ja havia passat feia estona [...]

Bíblia Catalana, Traducció Interconfessional (BC) Text Bíblia Catalana Traducció

Interconfessional, sensa els llibres Deuterocanonics, Copyright © Sociedad Bíblica de España,
2008

Gènesi, 2: 21 Llavors el Senyor-Déu va fer caure l’home en un son profund. Quan quedà adormit,
prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. 22 De la costella que
havia pres a l’home, el Senyor-Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l’home. 23 L’home exclamà:
– Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà “dona”, perquè ha
estat presa de l’home. 24 Per això l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des
d’aquest moment formen una sola carn. 25 Tots dos, l’home i la seva dona, anaven nus, i no se
n’avergonyien.

Apocalipsi, 9: 1 Va tocar el cinquè àngel, i vaig veure a la terra un estel caigut del cel. Li van donar
la clau del pou de l’abisme; 2 ell va obrir el pou i en va pujar una fumarada com la fumarada d’una
gran fornal, que va enfosquir el sol i l’aire. 3 Llavors, de dintre la fumarada, en van sortir unes
llagostes que s’escamparen per la terra. Les llagostes van rebre un poder com el que tenen els
escorpins, 4 però els van ordenar que no fessin mal ni a l’herba ni a la vegetació ni als arbres, sinó
tan sols als homes que no portessin al front el segell de Déu. 5 Els fou concedit no pas de matar-los,
sinó de turmentar-los durant cinc mesos amb un turment com el que provoca la picada dels
escorpins. 6 Aquells dies els homes buscaran la mort i no la trobaran, desitjaran morir però la mort
s’apartarà d’ells.7 Aquelles llagostes semblaven cavalls equipats per a la guerra; duien al cap una
mena de corones semblants a l’or i tenien la cara com de persones humanes, 8la seva cabellera era
com de dona i les seves dents, com dents de lleó. 9 Portaven unes cuirasses com cuirasses d’acer, i
el brogit de les seves ales era com el d’una munió de carros de guerra llançant-se a la batalla. 10
Com els escorpins, duien cues amb fiblons, i aquestes cues havien rebut el poder de fer mal als
homes durant cinc mesos. 11 El seu rei és l’àngel del l’abisme, anomenat Abadon en hebreu i que
en grec duu el nom d’Apol·liont. 12 El primer «ai» ha passat. Encara en vindran dos més.
K. P. Kavafis “Els corsers d'Aquil·les”. Traducció d'Alexis Eudald Solà (Clàssics Curial, 1975)
Τα άλογα του Aχιλλέως
Τον Πάτροκλο σαν είδαν σκοτωμένο,
που ήταν τόσο ανδρείος, και δυνατός, και νέος,
άρχισαν τ’ άλογα να κλαίνε του Aχιλλέως·
η φύσις των η αθάνατη αγανακτούσε
για του θανάτου αυτό το έργον που θωρούσε.
Τίναζαν τα κεφάλια των και τες μακρυές χαίτες
κουνούσαν,
την γη χτυπούσαν με τα πόδια, και θρηνούσαν
τον Πάτροκλο που ενοιώθανε άψυχο —
αφανισμένο —
μια σάρκα τώρα ποταπή — το πνεύμα του χαμένο
— retornat de la vida al gran No-Res.
ανυπεράσπιστο — χωρίς πνοή —
εις το μεγάλο Τίποτε επιστραμένο απ’ την ζωή.
Τα δάκρυα είδε ο Ζευς των αθανάτων
αλόγων και λυπήθη. «Στου Πηλέως τον γάμο»
είπε «δεν έπρεπ’ έτσι άσκεπτα να κάμω·
καλλίτερα να μην σας δίναμε, άλογά μου
δυστυχισμένα! Τι γυρεύατ’ εκεί χάμου
στην άθλια ανθρωπότητα πούναι το παίγνιον της
μοίρας.
Σεις που ουδέ ο θάνατος φυλάγει, ουδέ το γήρας
πρόσκαιρες συμφορές σας τυραννούν. Στα
βάσανά των
σας έμπλεξαν οι άνθρωποι.»— Όμως τα δάκρυά
των
για του θανάτου την παντοτινή
την συμφοράν εχύνανε τα δυο τα ζώα τα ευγενή.
Els corsers d'Aquil·les
Quan veieren Patrocle mort,
ell que era tan valerós, tan fort i jove,
els corsers d'Aquil·les arrencaren el plor.
La seva natura immortal els feia revoltar
contra aquesta feta de la mort que contemplaven.
Movien els caps i agitaven les llargues crineres,
picaven a terra amb els cascs i ploraven
Patrocle, en veure'l sense ànima, acabat,
ara una carn abjecta, l'alè ben perdut,
mancat de defenses, sense respir,
Va veure Zeus les llàgrimes dels immortals
corsers i se'n dolgué. "A les noces de Peleu",
va dir, "no convenia que jo fes la meva sense
reflexió.
Més hauria valgut de no regalar-vos, infortunats
corsers!
Què cercàveu allà baix enmig dels miserables
mortals, joguines del destí?
A vosaltres que no us preocupa la mort, ni la
vellesa,
tristes desventures us capfiquen. En llurs turments
us hi han mesclat els homes". Però davant la
dissort
immutable de la mort deixaven caure les llàgrimes
els dos corsers ben nascuts.