La veu del canvi

A qui li agrada estar en un espai tancat? He treballat a moltes escoles amb grups d’edat
diversos i utilitzant metodologies diferents. I sabeu què és el que més desitgen els infants de
qualsevol edat quan arriben a classe? Sortir! El seu instint és el d’obrir portes i explorar. Volen
experimentar els diversos fenòmens meteorològics, tocar els elements naturals (terra, sorra,
aigua, arbres, ...), parlar amb diferents persones. Preguntar, qüestionar-se, experimentar.

Quina varietat ens proporciona una aula? La vida real, la natura està subjecta als canvis. La
naturalesa és contínua transformació, després d’un cicle en ve un altre, el moviment és la
constant. En canvi, les quatre parets on pretenem que els nens i nenes passin la major part de
la seva jornada escolar es estàtica, més aviat immòbil, els elements estan estancats. La qual
cosa significa que no es coherent amb la vida mateixa, els aprenentatges que s’hi poden dur a
terme són limitats i repetitius. En conseqüència, es fàcil que s’hi produeixi l’avorriment, la
desmotivació i la pèrdua d’interès. I sinó, compareu l’índex de felicitat en els infants de tres
anys que entren a l’escola i el dels de sisè quan surten. Quants continuen amb la mateixa
vivacitat, espontaneïtat i curiositat? Estic segura que aquest és el resultat d’invertir un nombre
tan elevat d’hores entre blocs de formigó.

La natura crida als infants. La seva saviesa essencial els diu que la vida està fora dels edificis. La
intensitat i la emoció estan vinculats als espais oberts. La riquesa d’oportunitats
d’aprenentatge és obvia fora de classe. Només cal confiar en l’habilitat innata de les criatures
per aprendre de qualsevol circumstància que se’ls presenti. Els nens i nenes estan destinats a
aprendre. Aquesta és la seva naturalesa. Els seus gens estan orientats a desplegar les seves
habilitats. I encara més, penso que no hem de ser els mestres els encarregats de programar
aquests aprenentatges sinó de proporcionar-los un espai ric on trobar tot allò que necessiten.
Per tant, es tracta de permetre’ls perseguir els seus interessos, realitzar les seves exploracions
i experimentar allò que necessiten fer més que donar-los càpsules de coneixement alienes al
moment i situació personal que estan vivint.

Per postres, ara arriba un virus que es contagia ràpidament en espais tancats i els epidemiòlegs
estan aconsellant passar el màxim nombre d’hores a l’exterior i evitar compartir espais
clausurats amb altres persones. És obvi, l’aigua estancada es podreix. L’aire estancat s’omple
de virus. I els humans estancats perdem la vitalitat. El moviment és inherent a la vida. Una
altra epidèmia, la obesitat, també ens està conduint a reconèixer que estar asseguts ens pot
matar, que el que cal fer es estar en constant moviment. No es tracta d’estar fent sempre
exercici sinó en activitat natural i respectuosa amb el propi ritme. Aleshores, per què quan
escolaritzem els nens i nenes els ensinistrem per estar asseguts tantes hores, si després ens ve
el metge i ens diu que no és aconsellable? Educació i salut haurien d’anar de la mà.

La vida evoluciona i l’escola també s’hi ha d’adaptar. Milers d’experts ens estan assenyalant la
direcció adequada: fora!!! Potser va sent hora de fer-los cas i conciliar la nostra vida escolar
amb el que ens demana el cos. Després de tot, el cos es el que ens sustenta, l’eix transversal
del que tant intel·lecte, emoció i espiritualitat depenen. Ara és el moment de centrar l’atenció
en el que es positiu per a l’organisme viu que som. És hora de tenir cura de la vida i remar a
favor del que ens fa sans, feliços i vitals.