Codi 81

AUTOR Daphne du Maurier

TÍTOL Rebecca
DATA 15.06.2021
Programa 2020-2021

La relació
Un dels obstacles que pot trobar-se l’amor és la presència
d’una tercera persona, ja sigui de forma directa o com un
record que crea una influència asfixiant en la parella.
Rebecca és una presència d’aquest tipus, la primera esposa
de Maximilian de Winter, que amenaça des d’un bon
començament el matrimoni de de Winter i la seva segona
dona (mai sabrem com es diu). Especialment quan el
matrimoni torna a la casa familiar, Manderley, on la gent que
visita la mansió i el personal de servei (especialment Mrs.
Danvers, la mestressa de la casa que sembla tenir una
especial relació amb l’antiga senyora) continuen parlan de
Rebecca.
Així que la nova Sra. De Winter, una noia a més humil i que
no està acostumada a la vida de l’alta societat ha de viure
contínuament sota la seva ombra i les comparacions que fa
Dossier PLa 9

la gent. A més el seu marit sembla que tampoc és capaç

d’evadir-se del record de la seva dona desapareguda i l’inici
d’una investigació sobre la mort de Rebecca amenaça en
acabar amb la salut mental i física de la protagonista.

La culpable
Daphne du Maurier (Regne Unit, 1907-1989) va néixer en
una família dedicada a les arts. El seu avi, George du
Maurier també era escriptor, i el seu pare i la seva mare es
dedicaven a les arts escèniques en diferents tasques. Això li
va permetre tenir una infància feliç on va llegir i escriure
sense problemes des de ben jove. La seva carrera literària
va començar amb la publicació de la novel·la The loving spirit
(1931) i després d’aquesta van aparèixer d’altres, algunes
tan conegudes com La posada de Jamaica. Però la seva
gran obra és i serà Rebecca publicada l’any 1938
(l’adaptació cinematogràfica que ràpidament va ser
estrenada l’any 1940 sota la direcció d’Alfred Hitchcock i
amb Lawrence Olivier i Jean Fontaine com a protagonistes
també ha permès que la fama de l’obra hagi perdurat al llarg
dels anys). Tot i que la crítica considerés a du Maurier una
escriptora romàntica la veritat és que les seves obres tenen
un costat fosc que, a vegades, les apropa més a d’altres
gèneres com el suspens o el terror. Des de la seva casa a
Menabilly (una mena de Manderley) també va escriure tres
obres de teatre i va participar en algun guió cinematogràfic
com el que adaptava el seu relat The Birds.
Codi 81 Altres històries
Com ja hem comentat anteriorment Daphne du Maurier té
en el seu currículum obres realment conegudes com la
mateixa Rebecca o La posada Jamaica. En aquesta secció
recuperarem, però, una història menys coneguda però que té
algunes semblances amb el llibre que llegirem en aquest
club. Estem parlant de My cousin Rachel, obra publicada
l’any 1951 i que transcorre també en una mansió similar a
Manderley anomenada Cornwall.
El seu propietari, Ambrose Ashley, porta una vida tranquil·la
envoltat del seu cosí Phillip (que va quedar orfe als tres anys
i va ser adoptat per Ambrose) però alguns problemes de
salut l’obliguen a viatjar a llocs amb clima més calorós a
l’hivern. En un d’aquests viatges coneix a una cosina seva
anomenada Rachel i acaba casant-se amb ella. Philip sap tot
això per les cartes que rep d’Ambrose. Unes cartes que poc
a poc aniran canviant de to quan Ambrose comença a parlar
de mals de cap i també de que Rachel el vigila contínuament.
Philip surt a buscar al seu cosí sospitant que pot tenir un
tumor cerebral. Efectivament, Ambrose mor i es considera
que el tumor és el culpable. Tot i això, no va tenir temps de
canviar el testament i les seves propietats passen a mans de
Philip. Fins que un dia Rachel arriba a Anglaterra i Philip la
convida a Cornwall. I no explicarem res més!
Dossier PLa 9

Lliçó d’estil
Com dèiem anteriorment, Daphne du Maurier és coneguda
sobretot per Rebecca, però alguna de les seves obres també
ha deixat una emprenta important tant al món literari com al
cinematogràfic. Una d’aquestes obres, com em destacat, és
La posada Jamaica, una obra dura sobre la supervivència, i
que l’agafem per exemplificar la seva narrativa:

“Era un día frío y gris de finales de noviembre. El tiempo

había cambiado de la noche a la mañana, cuando un viento
del norte trajo consigo un cielo de granito y una llovizna fina
y, aunque eran solo un poco más de las dos de la tarde,
parecía que hubiera caído sobre las montañas,
envolviéndolas en niebla, un desvaído anochecer de
invierno. A las cuatro sería de noche. El aire, helado y
pegajoso, se colaba en el interior de la diligencia, aunque las
ventanillas estaban todas bien cerradas. Los asientos de piel
desprendían humedad al tacto y debía haber alguna grieta
en el techo, porque a veces caían suavemente gotitas de
lluvia que dejaban en la tapicería una mancha azul oscura
como un borrón de tinta. El viento soplaba a rachas, a veces
sacudía la diligencia al tomar las curvas, y en terreno
elevado y a campo abierto embestía con tanta fuerza que el
vehículo entero temblaba y daba bandazos sobre las altas
ruedas como un borracho.”

Extret de: La posada Jamaica (Alba, 2018). Concha Cardeñoso Sáenz de

Miera.