DAVID DUCHOVNY

496

483. erik axl sund L’Elsie Bovary és una vaca, i una vaca força feliç. Passa les mo-
VACA SAGRADA

VACA SAGRADA
trauma nòtones jornades pasturant, fent la migdiada i xerrant amb
la seva millor amiga, la Mallory. Una nit, l’Elsie i la Mallory
484. erik axl sund
s’escapen d’amagat dels camps on solen pasturar; però men-
catarsi
tre la Mallory s’acosta a flirtejar amb els toros de la tanca del
485. rywka lipszyc costat, l’Elsie se sent atreta cap a la granja del pagès. A través

el diari de la rywka
486. andreu gomila i marta salicrú
putos himnes generacionals
© Tim Palen
d’una de les finestres, veu la família reunida al voltant d’una
caixa lluminosa –es veu que en diuen televisor– i el que el
Déu Caixa revela sobre les granges de carn industrial sacseja
completament els fonaments de la vida tranquil·la de l’Elsie.

487. francesc fontanella
o he de morir o he d’amar
488. biel mesquida
trèmolo
489. haruki murakami
escolta la cançó del vent /
pinball 1973
490. jonathan franzen
puresa (purity)
491. david safier
més maleït karma
DAVID DUCHOVNY
DAVID DUCHOVNY (Nova York, 1960) és
Així doncs, només hi ha una solució: fugir cap a un món mi- un actor nord-americà de televisió, teatre i
cinema que també ha treballat de guionista
llor i més segur. I vet aquí com un grup d’animals format per
i director.
l’Elsie, la vaca; el Shalom, el porc lector de la Torà convertit
fa poc al judaisme; i el Tom, un gall dindi eixerit que no sap
volar però que pot fer servir perfectament un iPhone amb
el bec, es dirigeixen a l’aeroport disfressats d’humans i car-
regats amb uns passaports robats amb la intenció de fugir i
trobar un lloc on viure.
Les carismàtiques criatures de David Duchovny
ens assenyalen el camí cap a la comprensió mútua i la
tolerància que el món necessita desesperadament.

492. richard ford

francament, frank

493. víctor garcía tur

els ocells Traducció de Marc Rubió

494. josep m. pagès

blat

495. alan bennett 10136085

la dama de la furgoneta facebook.com/empuries
@ed_empuries
www.editorialempuries.cat Il·lustració de coberta: © Natalya Balnova

12 mm
 David Duchovny

Vaca sagrada

Traducció de Marc Rubió

Editorial Empúries
Barcelona

020-121628-VACA SAGRADA.indd 5 09/12/15 21:46

 Títol original: Holy Cow

© David Duchovny, 2016

© de las il·lustracions: Natalya Balnova, 2016

Primera edició: febrer del 2016

© de la traducció: Marc Rubió Rodon, 2016

© d’aquesta edició: Grup Editorial 62, s.l.u.,

Editorial Empúries
Av. Diagonal, 662-664. 08034 Barcelona
info@grup62.com
www.editorialempuries.cat

Fotocomposició: Víctor Igual

Impressió: Limpergraf
dipòsit legal: b. 292-2016
isbn: 978-84-16367-46-7

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor

qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública
o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions
establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de
Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar
o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com;
91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

020-121628-VACA SAGRADA.indd 6 11/12/15 9:51

 1

Sisplau, permeteu-me que em presenti

La majoria de la gent creu que les vaques no pensen.

Hola. Deixeu-me reformular això: la majoria de la
gent creu que les vaques no pensen ni tenen senti-
ments. Tornem-hi: hola. Sóc una vaca, em dic Elsie,
sí, ja ho sé, amb això del nom els meus pares no s’hi
van trencar gaire les banyes. ¿Ho veieu? Pensem,
sentim i fem broma, almenys la majoria de nosaltres.
La meva tia àvia Elsie, de qui he heretat el nom, no
té sentit de l’humor. Gens ni mica. És que zero. Ni
tan sols li agraden els acudits on surten humans fent
estupideses. Com ara aquell que diu: dos humans en-
tren en un estable... Espera, que potser no tinc gaire
temps, val més que no m’enrotlli.
Només vull deixar clares certes coses. A veure, ah,
sí: ¿com és que escric això, us podeu preguntar, si no
tinc dits? No puc agafar un bolígraf. Creieu-me, ho
he intentat. No és agradable. Tampoc és que se’n
trobin gaires, de bolígrafs, amb tants ordinadors
com hi ha. I tot i que pensem i sentim i som gracio-
ses, no parlem. Almenys, amb els humans. Nosaltres
tenim el que les persones abans en dèieu «tradició
oral». Les històries i la saviesa passen de mares vaca

11

020-121628-VACA SAGRADA.indd 11 09/12/15 21:46

 a filles vedella, de generació en generació. Més o
menys, igual que a vosaltres us arriben les vostres
odissees i les vostres ilíades. Cantant, fins i tot. Dis-
culpeu que fardi una mica i deixi caure un nom. Ho-
mer. Paf. Esperaré que el recolliu.
Tots els animals poden parlar entre ells amb algu-
na mena de gruny, xiulet, lladruc o xiscle, una mena
d’esperanto bestial: el lleó amb el xai, l’ocell amb el
gos, l’ant amb el gat —tot i que, la veritat, ¿com es
pot pretendre tenir una conversa llarga amb un gat?;
molt narcisistes, són—. Però nosaltres, el regne ani-
mal, poc que en tenim ni una, de paraula, o el que
vosaltres en dieu llengua. I sí, sé que això de «poc
que en tenim ni una» no queda gaire fi gramatical-
ment, només ho he fet servir per donar èmfasi. No
sóc un marsupial. Els marsupials són tristament fa-
mosos per la seva incapacitat d’entendre les regles
gramaticals (¿heu intentat mai mantenir un diàleg
amb un cangur?, per molt que arribis a saber què
diuen, són gairebé incomprensibles, nanos). I qui coi
sap què s’empatollen els peixos. Però divago. Molt
boví per part meva. Digressió i digestió. És el que
fem. Nosaltres les vaques tenim molt temps per ru-
miar i fer-la petar, per dir-ho així. Ens estem dretes,
mengem, conversem, potser trobem una salera... Tot
molt bé.
Fins fa poc, almenys. Fins fa uns dos anys, que és
més o menys quan comença la història que us estic
explicant. La meva vida fins en aquell moment era
idíl·lica. Vaig néixer als Estats Units, en una petita
granja del nord de l’estat de Nova York. El clan dels

12

020-121628-VACA SAGRADA.indd 12 09/12/15 21:46

 Bovary hi són des del principi dels temps. La meva
mare i la mare de la meva mare, i la mare de la mare
de la meva mare, etc. A les famílies de vaques els
pares brillen per la seva absència. El meu pare, el
Ferdinand (ja ho sé), apareixia de tant en tant, i su-
poso que així és com van arribar tots els meus ger-
mans i germanes. Però en general els nois estan se-
parats de les noies. Els agrada mirar-nos fixament
des de l’altra banda de la tanca. De vegades és una
mica esgarrifós, si us he de ser sincera. És com si els
nois fossin d’una altra espècie, però jo no jutjo nin-
gú. Si he après alguna cosa en els últims dos anys és
a no jutjar ningú. Suposo que el que vull dir és que,
des del principi de la civilització, els nois han estat
separats de les noies, o sigui que no esperem una
altra cosa. És el que hi ha hagut sempre, o sigui que
no em passo el dia sospirant per veure reaparèixer el
meu pare.
Als humans els encantem. O això em pensava,
això ens pensàvem totes. Els encanta la nostra llet.
Ara bé, personalment trobo que és una mica estrany
beure’s la llet d’un altre animal. A mi no em veureu
pas acostar-me a una senyora humana que acaba de
parir i dir-li: «Ei, em deixa fer un tastet». Estrany,
¿oi? Això no passarà. És un pèl fastigós. Però és per
això que us encantem. L’eterna llet. La leche. Cadas-
cú té els seus gustos, suposo. I totes les noies creixem
sabent que cada matí vindrà el granger i ens munyi-
rà. Cosa que és un descans, perquè ens inflem, i pot
ser molt agradable tornar-se a sentir gràcil i esvelta
després d’una bona munyida. Sí, ens preocupa tenir

13

020-121628-VACA SAGRADA.indd 13 09/12/15 21:46

 un bon aspecte. I no ens agrada que quan vosaltres
les persones penseu que algú està gras li digueu vaca.
I els porcs no estan gaire contents que estigueu sem-
pre amb això de «porc» i «porqueria», i a les galli-
nes també els empipa que considereu que «gallina»
és un insult (cosa que a mi em fa secretament feliç,
perquè les gallines són la tocada de mamelles més
gran que Déu ha creat).
Oi tant, nosaltres creiem en Déu. Un Déu en for-
ma de vaca. No, home, no. Us he espantat, però,
¿eh? Però sí que creiem que hi ha alguna cosa que va
fer totes les coses del món: tots els animals, animàl-
culs, plantes, roques i ànimes. I la veritat és que no
sabem ni ens importa si aquest Creador té forma de
vaca, de porc, de persona, d’ameba o de Jerry Gar-
cia. Senzillament, creiem que hi ha una força impul-
sora de la vida i la creació. La cosa més propera a
aquesta idea que tenen les persones és la Mare Terra.
Però això només és una aproximació. I nosaltres no
ens limitem a creure en aquestes coses; les sabem.
Les sentim a través dels nostres ossos i dels ossos
dels nostres avantpassats que jeuen en algun lloc del
prat del vell Macdonald.
Ostres, sóc una vaca rotllera. Us hi haureu d’acos-
tumar. Homer també s’enrotllava bastant, ¿oi? O si-
gui que aquí tinc un precedent. Abans que us expli-
qui què va passar, deixeu-me que us doni una mica
més de context i us expliqui com era la meva vida
abans de l’Esdeveniment. Així és com en dic: l’Esde-
veniment, o la Revelació, o el Dia de la Bonyiga.
Deixeu-me situar l’escena. Ambientar-vos una mica.

14

020-121628-VACA SAGRADA.indd 14 09/12/15 21:46

 La vida en una granja. Es passa bastant fred.
M’estic molt temps al camp amb les meves supercol-
legues, entomant les mirades horripilants dels toros.
Qui no es consola és perquè no vol, deia sempre la
meva mare. Va ser una gran mare, però un bon dia
va desaparèixer, com fan totes les mares vaca. Ens
han ensenyat a acceptar-ho. El fet que una mare no
estigui amb tu per sempre i marxi sense dir-te adéu
després d’haver-te criat no vol dir que no t’estimi. I
tot i que sé que «les coses són així» i que «sempre
han sigut així», quan penso en la meva mare encara
se’m fa un nus a la gola. Era guapa —ulls marrons i
grossos, un sentit de l’humor sorneguer—. No em va
deixar mai sola fins que un dia em va deixar sola.
Però sobre això ja hi tornaré més tard. Doneu-me un
moment per pensar en la meva mare. Els sentiments
van i vénen, tret que no en tinguis. Després es que-
den, i fan mal, i es converteixen en una cosa recargo-
lada i estranya. O sigui que quan nosaltres les vaques
tenim un sentiment, el tenim, fins que el sentiment
marxa. Després fem muu-ts, i a la gàbia. Paf. No us
l’esperàveu, aquesta, ¿oi?
Recordo els dies de la meva infància a través del
vidre de la nostàlgia tenyit pel verd de l’herba. Tot
sembla tan llunyà i tan perfecte... Cada dia feia sol,
fins i tot els de pluja. Teníem herba i menjar i un lloc
per dormir i bones amigues, i sempre hi havia algun
drama amb els altres animals, però res que fos gaire
greu. La jerarquia d’una granja és molt flexible. No sé
si vosaltres en diríeu democràcia. Jo crec que una de-
finició millor és «viu i deixa viure», tret que hi hagi

15

020-121628-VACA SAGRADA.indd 15 09/12/15 21:46

 Aquí és on fem vida: al prat.

020-121628-VACA SAGRADA.indd 16 09/12/15 21:46

 gallines pel mig. Si n’hi ha, pot passar de tot. No sé si
heu llegit La rebel·lió dels animals. Sembla que és un
llibre que han de llegir tots els humans de petits. Jo
personalment prefereixo La teranyina de la Charlotte,
tot i que les aranyes poden ser complicades —¿I això
de les vuit potes? Home... La quantitat adequada de
potes són dues o quatre, això ho sap tothom. Potser
cinc, potser. Vuit em sembla vague, o autocomplaent;
desesperat, fins i tot. ¿Sabeu què vull dir?
En tot cas, una granja normal no té res a veure amb
la granja de La rebel·lió dels animals —no hi mana
ningú, hi manem tots, i som el que vosaltres en diríeu
un matriarcat: el tinglado el porten les dones—. Ja
poden dir el que vulguin, les estúpides de les gallines.
Nosaltres les vaques tenim un lema: no em trepitgis
l’ull de poll i jo no et trepitjaré el teu. I després a això
hi afegim l’amor. Amor animal. Pur amor animal.
Sí, nosaltres matem per sobreviure, alguns ani-
mals ho han de fer, però la manera de matar no és
com la dels humans; no hi ha odi ni diversió, només
necessitat. Sabem que no vivim en un conte de fades.
Fins i tot entenem la guineu que roba ous, i l’aguilot
que s’emporta un garrí fins a provocar-li una mort
horrorosa al cel. És la manera. Jo dono gràcies a
l’herba mentre rumio i me l’empasso. ¿Us penseu
que les plantes no tenen sentiments? Potser no tenen
la mena de sentiments que tenim nosaltres o vosal-
tres, però tenen sentiments vegetals, uns sentiments
molt lents que es despleguen o creixen amb el pas
dels anys i no dels segons. Per a una vaca, el món és
un tot enorme de sentiments.

17

020-121628-VACA SAGRADA.indd 17 09/12/15 21:46

 Així és com funciona la cosa:

Dilluns
a punta de dia: Ens munyen. Tens sort si et toca el
germà mitjà o el petit, el gran és molt barroer. És evi-
dent que no té cap ganes de ser allà. Ho entenc, tio, és
molt d’hora, però així i tot...

un cop munyides: Ens obren les portes i sortim al prat,

on passarem la major part del dia menjant, rumiant,
parlant, xafardejant, etc. Aquí és on fem vida: al prat.
L’herba verda i dolça i el fenc d’alfals, encara més dolç.

al vespre: Tornem a l’estable per passar-hi la nit. Ens

tornen a munyir i després, amb el sol ponent, acostu-
mem a anar-nos-en a dormir. Seguim el ritme de la
terra i tot això. Quan la meva mare hi era, m’explica-
va contes. A mi m’agradaven els contes on els humans
fan d’animals. La meva mare era una gran narradora i
normalment m’adormia al so de la seva veu, com si fos
el suau murmuri del vent entre els arbres o un rierol
que llisca entre les pedres.

I després el dimarts, el dimecres, el dijous, el diven-

dres, el dissabte i el diumenge són exactament iguals.

És senzill, ¿oi? Despertar-se, deixar-se munyir,

menjar, passar el dia al prat, tornar a deixar-se mu-
nyir, un conte i a dormir. Amb això jo ja en tenia
prou. Mai havia volgut res més. Mai havia volgut
viure enlloc més. I volia que les meves filles i les filles
de les meves filles tinguessin el mateix sempre i per

18

020-121628-VACA SAGRADA.indd 18 09/12/15 21:46

 sempre, tot i que no em podia imaginar mai que les
deixés tal com la meva mare m’havia deixat a mi.
Això va ser així fins a l’Esdeveniment, el dia que la
Terra es va aturar, el Dia de la Bonyiga. Llavors ho
vaig entendre tot, fins i tot vaig entendre la mare. I
malgrat que aquest coneixement va ser dolorós, va
portar-me al perdó i a la comprensió, i això no ho
canviaria ni boja. La innocència és una cosa maca,
però el món ens ofereix més i no està bé desaprofi-
tar-ho. No pots ser una vedella tota la vida.
Gairebé ja hi som. ¿Us esteu frustrant, amb tot
aquest preàmbul, amb aquesta il·luminació ambiental?
Aquest és el problema que hi ha amb els nens guillats i
els videojocs: ni una mica de paciència. Doncs bé, el
ritme d’una vaca és lent i no es pot accelerar. Haig de
marxar a fer la meva feina, i després una becaina:
m’agrada fer una bona becaina. Després, l’Esdeveni-
ment.

19

020-121628-VACA SAGRADA.indd 19 09/12/15 21:46