A poc a poc

Més ràpid no sempre és millor. Cada vegada que faig una comanda per internet i l’endemà
truca el missatger a la porta amb el paquet, em decebo perquè no tinc temps a degustar el
temps d’espera. No m’agrada la celeritat, que encarreguis quelcom i en un tres i no res ja
truquin al timbre per entregar-t’ho. Em complau tenir paciència i saber esperar. En el Petit
Princep llegim: “Si vens, per exemple, a les quatre de la tarda; des de les tres jo començaria a
ser joiós.”. El temps entre la confirmació de l’arribada del nostre objecte de desig i l’acte de
rebre’l materialment és un període en el que podem recrear el plaer de rebre el paquet,
visualitzant allò que està a punt de succeir. Quant més s’allarga aquesta distància entre un fet i
l’altre, més dura la satisfacció de saber que allò desitjat viatja cap a nosaltres. Per tant, ens
sentim satisfets i il·lusionats alhora, i aquesta és una sensació ben dolça que convé protegir.
Com també ho és dinar sense pressa i assaborir la companyia dels familiars. O la gràcia d’anar
a comprar sense estar pendents del rellotge i per poder enraonar tranquil·lament amb els
venedors. O poder mirar als ulls de les persones que ens estan parlant perquè no estem
esverats pensant en la següent cosa que hem de fer.

Les accions dutes a terme amb lentitud són més humanes. Quant més correm, més ens
assemblem a les màquines. La calma provoca que sorgeixi el millor en nosaltres. Som capaços
de gestionar millor les nostres emocions amb temps. Deixem sortit la nostra creativitat quan
no som pressionats per ser diligents. Ens mostrem empàtics i afables quan respectem el nostre
propi ritme. Prenem millors decisions quan disposem el temps necessari per reflexionar. Si
anem a comprar amb el coet al cul perquè tenim una llarga llista de coses per fer, acabem
comprant productes de més que no ens feien falta i oblidant-nos dels que si que necessitàvem.
La pressa és enemiga dels humans. Per això quan faig anar ràpid els meus fills per arribar a
hora a l’escola, tot s’acaba desgavellant i ens posem nerviosos. A tota velocitat no tenim temps
per escoltar les nostres pròpies necessitats i connectar amb el nostre sentit comú. Ens alterem,
alienem i atabalem. Els éssers humans som molt intel·ligents però necessitem d’un temps i un
espai adequats per desplegar el nostre millor potencial.

En aquest sentit, actuar amb lentitud representa respectar la naturalesa humana. Quan els
esdeveniments succeeixen a un ritme trepidant, no tenim temps de gestionar-los
convenientment. Hi ha fets que no estan sota el nostre control, que senzillament passen i no
està a les nostres mans variar la seva velocitat. Però n’hi ha d’altres que sí que podem decidir
quan volem que passin i és en aquests aspectes on intervé la nostra capacitat de decisió. Saber
fer les coses al nostre ritme innat, és viure amb coherència amb la nostra essència. Actitud que
ens omple de serenitat, temprança i saviesa. M’agradaria fer una comanda i poder clicar una
opció d’enviament que fos “Sense pressa, repartir amb tota la tranquil·litat del món”. I mentre,
jo gaudiria de l’experiència de saber que allò que he demanat està empaquetat amb assossec,
tenint en compte les necessitats dels treballadors que hi intervenen. I seria feliç de saber que,
en el moment més propici, allò que vull arribarà a les meves mans. Igual que diuen que la
llenya escalfa tres vegades: quan la talles, quan la carregues i quan encens el foc; podríem
afirmar que un paquet il·lusiona tres vegades: quan fas la comanda, quan l’esperes i quan la
reps.

Saber esperar és un art que els humans sempre hem tingut i que ara no podem perdre per ser
més productius i més consumistes. Sempre hem sabut esperar les flors que floreixin als prats,
el sol néixer a l’alba, el pa fermentar, els parents tornar de viatge i els arbres oferir el seu fruit
madur. El menjar cuit a foc lent, és més saborós. L’existència viscuda amb lentitud, és més
plena, significativa i radiant. Posar fre als nostra impulsivitat i degustar més allò que ens
succeeix ens fa assaborir més la vida... no és aquest el màxim objectiu que tots tenim, al cap i a
la fi? Sentir que cada instant és paladejat amb intensitat.