Valentia

Si l’anterior article girava al voltant de la radicalitat i la seva connotació natural, d’arrelament i

força vital, aquest versa sobre la necessitat de ser valents. Valents en el sentit de creure en
nosaltres i en la nostra inspiració. De seguir l’espurna que ens fa sentir vius i assolir els
propòsits que ens realitzen. Hi ha una frase que em va sacsejar quan la vaig llegir: “La pregunta
no és qui m’ho permetrà sinó qui pot aturar-me” és de l’Ayn Rand i em va fer veure que si
sempre esperem que els altres ens donin permís per fer allò que volem fer, potser no
actuarem mai. No és qüestió d’esperar la benedicció externa sinó de creure el suficient en els
nostres impulsos per seguir-los i fer allò que desitgem. Si algú ens atura, ja avaluarem què
podem fer però el més important és agafar embranzida i començar. Sembla un tòpic,
tanmateix, si no som els primers en apostar per nosaltres mateixos, poca ajuda ens vindrà de
l’exterior.

Un bon exemple d’això en son Mary Clear i Pam Warhurst creadores del moviment Incredible
Edible (Increïble Comestible) el projecte de jardineria urbana que s’ha estès arreu del món.
Aquestes dones vivien en una ciutat industrial prop de Manchester, la qual va patir
intensament els estralls de la crisi econòmica al 2008. Passejant pels carrers grisos i desolats,
plens de delinqüència, Mary i Pam parlaven amb els seus familiars de quant desitjaven
contribuir al benestar de la població que estava aturada i sense menjar. Així que van decidir
prendre la ciutat i omplir-la de verd. Van començar a sembrar fruites i verdures a parcs, solars,
jardineres públiques, etc. El que recol·lectaven ho posaven en caixes perquè la gent ho pogués
prendre a casa seva gratuïtament. De seguida, els ciutadans es van entusiasmar i van sorgir
voluntaris per seguir plantant i mantenint els horts que omplien els carrers. Hi havia tant
aliment ecològic, natural i saludable que van haver de crear tallers per processar-lo i
conservar-lo. També trobades en les que s’ensenyaven els uns als altres les diverses maneres
de cuinar-los segons les diferents cultures i després el degustaven plegats. Anys més tard,
Mary Clear reflexionava, si hagués hagut de sol·licitar permisos per dur a terme aquest
projecte, no l’hagués engegat mai. La burocràcia hagués estat infinita i els seus objectius
s’haguessin dissolt. Els seus principis van ser ferms i els va executar sense esperar res de ningú,
senzillament va començar a caminar. I el camí es va obrir davant seu.

És per això que estic convençuda que el més important és creure en les nostres aspiracions, en
allò que sabem què hem de fer, en les guspires que encenen la nostra passió, per tal de
transformar la realitat amb la nostra aportació. Seguint el que fan els altres, complint les
normes a cegues, repetint el que està establert, no generarem un canvi ni millorarem la
situació. És mitjançant la nostra creativitat, la nostra visió particular i la nostra única manera
de fer que podem modificar el món i contribuir a la seva evolució. Es necessari atrevir-nos a
donar-nos veu, a compartir les nostres conviccions, a dir en veu alta allò que pensem. Per
aquest motiu cal ser valents ja que comunicar la nostra especial manera de veure les coses és
reafirmar-nos i no sempre hem estat entrenats per fer-ho. Tanmateix, precisament valorem els
artistes per la seva inigualable capacitat de concebre el món i expressar-se. Som conscients
que l’autèntic valor és la originalitat, per això ens atrauen els genis i els personatges que gosen
dir la seva i no tenen pudor a l’hora de comunicar la seva intensa personalitat. En aquest
sentit, tots tenim talents i habilitats valuoses, el cas és creure-hi el suficient per dedicar-nos-hi
i compartir-les amb els altres.

D’això en parla el premi Nobel de la pau Muhammad Yunnus en una entrevista que em va
emocionar. “Ens han convençut que el treball és el nostre destí. Hem acceptat, erròniament,
que vam néixer per ser empleats d’una altra persona.”. “Els humans naixem emprenedors, no
buscadors de feina. El treball és perniciós per la nostra creativitat”. Així, segons Muhhamad, la
sortida a la pobresa i l’esclavitud legal és l’emprenedoria. Ell està convençut que cal que les
persones creguin més en la seva pròpia creativitat i siguin prou valentes per seguir-la allà on
els dugui. Per això, ell és un incansable defensor dels microcrèdits, els quals deixen diners a
milions de persones que creen els seus negocis. I diu, sorgeix de forma natural, perquè és
inherent al ésser humà.

És natural en nosaltres desenvolupar la nostra creativitat i compartir els seus fruits amb els
altres. Igual que els arbres creixen, maduren i resplendeixen, nosaltres també necessitem
obrir-nos al món i mostrar-nos tal com som. Ser qui som realment. Sense intentar donar
llimones quan som presseguers. Sinó estimant la nostra peculiar manera de ser, gaudint-la i
regalar-la al món com la nostra contribució a la seva evolució constant. Exercir la valentia per
ser fidels als nostres anhels, principis i aspiracions.