“ALUCINACIONES” d’Oliver Sacks

Traducció de Damián Alou. Editorial Anagrama, Barcelona, novembre de 2013

Podria en primera instància sorprendre que Oliver Sacks hagi tardat tant de
temps en escriure aquest llibre, ja que ha esperat fins els 80 anys per a confegir un
autèntic tractat del tema que més li interessa: les formes d’alteració de la percepció.
Però la possible sorpresa s’esvaeix a mesura que un avança a través d’aquesta summa
d’horror i de meravella que és el cervell humà, en entendre que l’autor ha realizat amb
“Alucinaciones” alguna cosa força semblant a una autobiografia. Potser per això es
pugui considerar aquesta com la seva obra més important. Si bé és cert que no és la
primera vegada que aquest neuròleg-escriptor, que va conèixer la popularitat amb el
llibre “Despertares” (publicat en 1973 i portat al cinema per Penny Marshall en 1990) i
amb el relat “El home que confundió a su mujer con un sombrero” (publicat en 1985 i
convertit en òpera per Michael Nyman en 1986), cita experiències pròpies per a
exemplificar una desviació de la percepció, en el text “Alucinaciones”, de 2012, hi ha
blocs sencers dedicats a la seva trobada personal amb les olors al.lucinatòries, l’audició
de sorolls inexistents, les imatges creades per les drogues o la inmersió surrealista
durant el llindar del somni. El relat enciclopèdic de Sacks, entre el to divulgatiu que
afavoreix l’entreteniment i l’estil universitari farcit de documentades referèncias a altres
especialistes, cita casos clínics molt diversos de “percepció errònia” de la realitat, però
una i una altra vegada torna a la seva pròpia experiència. És plausible configurar un
retrat d’Oliver Sacks com a amant fascinat però alhora objectiu de l’alteració mental, i
més quan el lector pot seguir el fil de les experiències de l’autor amb el LSD, la L-dopa
i altres drogues durant els anys 50 i 60, en plena joventut, entre les èpoques beatnik i
hippy. Oliver Sacks exerceix d’apolini i lúcid doctor Jekyll que es ramifica cap a una
infinitat de dionisíacs Mr Hydes. No és el d’aquest científic el cas del cineasta Werner
Herzog, de qui podria pensar-se que és un aspirant a alienat, ni tampoc el de David
Lynch, que sembla prometre el goig als alterats. A Oliver Sacks se’l podria considerar
com el coratjós home de ciència capaç de flirtejar voluntàriament amb la bogeria per a
estudiar-la de primeríssima mà amb el millor conillet d’índies possible: ell mateix.
Les referències als directors Herzog o Lynch no són arbitràries. Aquest llibre de
Sacks pot ser font d’inspiració per a cineastes. Cadascuna de la multitud de
microhistòries que es succeeixen en els 15 capítols (un veritable catàleg d’opcions de
percebre la realitat de forma no convencional) trobarien la plasmació ideal en el medi
audiovisual. Paràlisi de la son amb l’ànima desdoblant-se del cos, amics imaginaris,
fantasmes en cases embruixades, músiques interiors o sons transformats en colors,
l’espectre que presenta l’autor és tota una invitació al gènere fantàstic i un permanent
motiu de reflexió sobre els mecanismes de la ment per a fugir de la realitat i tal vegada
equilibrar d’aquesta manera l’existència en el món de les aparences. Resultarà difícil
que qualsevol lector, per escèptic que sigui davant d’allò sobrenatural, no se senti
al.ludit per alguna de les possibilitats d’al.lucinació que s’ofereixen. De fet, no hi ha res
de sobrenatural a “Alucinaciones” i l’aposta de Sacks és la de buscar l’origen i la causa
de cadascun dels efectes de visió o audició produïts pel cervell, i tot i que no sempre pot
arribar-hi la idea subjacent és que existeix un motiu en la biografía de l’individu que pot
explicar totes les imatges o sons d’origen intern. Un mòbil, una intenció, una resposta,
ja sigui psicoanalítica o fisiológica, o ambdues coses, com quan gosa explicar la visió
del túnel de llum en les experiències properes a la mort per una deficiència en el reg
sanguini o quan insisteix en que el cervell pot ser enganyat pels sentits. Podria arribar a
pensarse també que un dels missatges de Sacks es el de que existeix una certa ja no
normalitat en l’al.lucinació sinó una necessitat d’ella, si més no en petites dosis,
especialment quan l’experiència irreal és positiva. Deixeu-nos advertir per si de cas que
aquest text no és recomanable per a hipocondríacs, que tendiran a creure que travessaran
totes i cadascuna de les al.lucinaciones en la pitjor de les seves formes, aquelles que
solen anar “associades a emocions negatives” (en paraules de l’autor). I aquesta pitjor
de les formes és sens dubte l’esquizofrènia, la “malaltia sagrada”, aquella que pot portar
el subjecte al pànic o a l’assassinat, i que configura un dels capítols més extensos
d’aquest llibre apassionant.
La lectura d’“Alucinaciones” es beneficia d’una notable dosi de teràpia. Podria
ser que un nombre rellevant de lectors hagi guardat silenci sobre qualsevol dels
fenòmens exposats, per a no ser mal vistos o ser presos directament per bojos. El fet de
conèixer que la seva “anormalitat”, sigui la que sigui (visió liliputiense, visualització de
paraules, fantasmes en dibuix animat, trobada amb el doble, dolor en la part del cos
amputada, etc. etc), no només no és excepcional sinó que és compartida, estudiada i en
general guarida pot tranquil.litzar al lector i originar el principi de curació (sempre i
quan un desitgi curar-se, ja que el mateix autor parla de pacients que no han volgut fer-
ho enganyant el doctor sobre la medicació: pot experimentar-se el més gran dels goigs
per exemple sortint del propi cos i observant el païsatge des de les altures).
El llistat de literats que han patit al.lucinacions i les han traslladat després a la
seva obra creativa sorprèn per la seva magnitud: Maupassant, Poe, Dostoievski,
Strindberg, Nabokov. De Dickens no hi ha constància mèdica però Oliver Sacks sospita
que qui va insistir fins a cinc vegades en les al.lucinacions de culpa podria haver-les
experimentat. Les sospites s’extenen a d’altres, com ara H. G. Wells, i a ni més ni
menys que a l’autor de “Hamlet” i “Macbeth”, obres amb fantasmes i deliris, William
Shakespeare. Sacks va més enllà: Joana de Arco, Teresa de Jesús, tota mena de místics,
de generadors de religions i líders de sectes poden haver partit d’al.lucinacions
provocades per privacions sensorials, per ingesta de determinats sòlids o líquids o bé per
malalties avui tipificades.
El lector pot anar horroritzant-se i meravellant-se a cada paràgraf, o ambdues
coses a l’hora. El termòmetre emotiu de qui subscriu s’ha mogut sovint cap a la
fascinació, per exemple amb l’anomenada Síndrome de Charles Bonnet, per la qual
persones amb problemes de visió, o fins i tot cecs, poden veure. Cecs que veuen perquè
el seu cervell crea imatges. La “necessitat d’imatge” de l’órgan que ens fa humans és
una constant en la multitud d’al.lucinacions que han enlluernat aquest neuròleg-
escriptor i després als seus lectors. El gra de sorra de Sacks en la seva contribució a la
més gran comprensió de l’ànima del ser humà és or pur.
Joan Marimón