Elogi de la feblesa

Alexandre Jollien

Seminari; Berta Aznar

Deu Centelles, Marina

9/12/2010

Grau de Primària 1P – Curs 2010/2011

Elogi de la feblesa, així s’anomena el llibre escrit l’any 1975 per Alexandre Jollien, un
noi que va néixer amb paràlisi cerebral. Des de ben petit va ser ingressat en un centre
especialitzat. Estava destinat a fer capses de cigarrets en un taller ocupacional però a
base de força i voluntat va aconseguir el seu somni: estudiar Filosofia a la universitat.

Es tracta d’un relat autobiogràfic que narra l’experiència d’Alexandre mitjançant la

conversa fictícia que manté amb Sòcrates. En aquesta història autobiogràfica, els dos
personatges més rellevants són el protagonista que és el propi Alexandre Jollien i el
filòsof Sòcrates. Encara que al llarg de la lectura Alexandre fa referència a diverses
persones que han sigut un punt clau en el seu desenvolupament personal.
Aquest llibre és autènticament filosòfic, no només per la intervenció de Sòcrates, sinó
també per la presència del mètode socràtic.

Què entenem per mètode socràtic? En poques paraules, és un mètode que consisteix
en respondre una sèrie de preguntes fins que un mateix es resol el dubte que es té. És
una forma de buscar la veritat a través de la filosofia. Les persones que participen en
aquest sistema de raonament són dos interlocutors: cadascun lidera la discussió i
l’altre mostra actitud d’acceptació o rebuig a les explicacions de l’anterior. La intenció
de Sòcrates amb el disseny d’aquest mètode era ensenyar a pensar a la gent, que fos
capaç d’elaborar pensaments vàlids.

La pràctica d’aquest mètode consisteix en efectuar tot tipus de preguntes al voltant

d’un tema o idea central fins que els detalls dels exemples es converteixen en
evidències. Normalment aquest mètode s’utilitza per defensar un punt de vista en
contra d’una altra posició. La millor manera d’evidenciar l’encert del punt de vista és fer
que l’oposat es contradigui i d’alguna manera aprovi el punt de vista en qüestió.

La filosofia ha ajudat a Alexandre a tenir la possibilitat de conèixer-se a ell mateix, a

entendre la seva situació, acceptar-la i assumir-la. També li va proporcionar les eines
per combatre totes les etiquetes que la societat li penjava.

Al llarg del llibre hem pogut observar els temes tractats amb més rellevància. Aquests
són: el concepte de normalitat, el paper que juga l’amistat i la filosofia a la vida
d’Alexandre Jollien.
En primer lloc, m’agradaria parlar sobre l’evolució que té el concepte de “normalitat” al
llarg de l’obra. La distinció entre normal i anormal ha marcat la vida d’Alexandre.

Al començament del llibre intenta descriure el concepte de normalitat, exactament al

capítol L’estranya criatura que sóc, com “Tot el que és igual a la majoria o a la mitjana
dels casos o dels costums; allò que és habitual o familiar”. Sòcrates qüestiona i és
obligat a plantejar-se el problema de la seva pròpia normalitat, i més quan Alexandre li
diu “la teva manera de caminar, la teva elocució, Sòcrates s’acosten més a la norma
que la manera com jo camino o parlo”. Sòcrates s’encarrega de fer una distinció dins el
concepte de normalitat amb l’àmbit físic i psicològic.

“Com més se separa un individu de la norma, menys normal serà”, així explica el
protagonista a Sòcrates a la conclusió que ha arribat respecte el concepte de
normalitat. En el cas de l’àmbit psicològic és exactament el mateix, “El comportament
anormal seria aquell que es distanciaria del comportament mitjà, del comportament del
comú dels mortals”. Descriu la anormalitat com tot allò que s’allunya del que hom
(societat i les seves normes) considera una conducta acceptable.

Al final de l’obra, a l’últim capítol Marginal, Alexandre explica a Sòcrates que ja està
prou preparat per fer la distinció entre normal i anormal.

Justament en el moment que Alexandre creia que tenia totes les respostes
(mencionades anteriorment) a les preguntes que giraven al voltant del tema de la
normalitat, tots els arguments es van esfumar. Com? Amb els exemples de l’Adrien i la
felicitat que transmetia tot i ser el ximplet del poble i la nena mutilada de la piscina que
radiava felicitat. Aquests exemples van fer canviar la opinió d’Alexandre, perquè
aquests casos no casen amb tot el que ell havia argumentat anteriorment. Aquests
casos s’escapaven d’aquella norma que deia. Finalment, Alexandre va confessar que
ignorava on es trobava la barrera entre la normalitat i la anormalitat.

Realment acceptar <mai no seré normal> porta a preguntar-se sobre el sentit de la

diferència. I això és el que li va passar a Alexandre durant el transcurs de la seva vida.

En un principi, Alexandre Jollien se sent diferent a la resta perquè el que és normal és

que un nen de dotze anys camini, parli, llegeixi, etc. Però, on està el límit d’allò que és
normal i d’allò que no ho és?
En segon lloc, recordar que aquest llibre també tracta el valor de l’amistat i el paper
que juga aquesta en el dia a dia d’Alexandre Jollien i els seus companys. Per a
Alexandre l’amistat és clarament una necessitat. Dins el centre tots s’ajudaven els uns
als altres perquè la vida a dins fos més suportable.

La seva convivència es basava en la simplicitat i senzillesa. Els lligams s’establien

sense artifici perquè es consolidaven des de la condició de cadascuna de les seves
peculiaritats i motius pels quals estaven tots en aquest mateix centre.

Possiblement aquests vincles afectius sorgien dels patiments compartits. El cos entre
tots els companys era molt important. El contacte entre l’Alexandre i els seus
companys s’establia gràcies a simples gestos o mirades, més que no pas a llargues
converses. No sempre tots els companys disposaven dels mitjans necessaris per
expressar-se oralment. Per això el llenguatge no verbal era present en les relacions al
centre.

Davant els mals moments, els lligams d’amistat els ajudaven a lluitar, i aquesta amistat
els feia més forts i els feia sentir menys sols.

En tercer lloc, és important destacar les eines que dóna la filosofia al protagonista per
assumir la seva condició física. Alexandre es va trobar dins el món de la filosofa quan
es trobava en un context de lluites i per atzar va descobrir dues obres molt importants
relacionades amb la filosofia. Això va capgirar la seva vida i a partir de llavors tot es
basava en la reflexió. La filosofia li va servir per veure les coses d’una altre manera,
per veure els diferents punts de vista de les coses i el més important, una altra visió de
la realitat.

En el prefaci d’aquest obra ja ens anuncien que aquest relat autobiogràfic és clarament
filosòfic perquè ens obliga a “mirar de manera diferent”. El diàleg entre els dos
interlocutors adquireix al llarg del llibre, un caire filosòfic.

Per acabar, m’agradaria finalitzar aquest anàlisi de les diferents temàtiques que tracta
l’obra amb la meva opinió respecte com pot influir “la mirada de l’altre” en la visió i la
construcció del propi “jo”. Tal i com diu el capítol, La mirada de l’altre, “la visió que els
altres tenen de nosaltres, cimenta, estructura la nostra personalitat”. No dic que
aquesta mirada influeixi de manera positiva o negativa però si que aquesta té una
incidència en nosaltres.
Aquesta mirada canvia segons la quantitat d’ulls que hi hagi, és a dir, que no és la
mateixa situació que et mirin un grup de persones (que sovint actuen amb més
crueltat) que pas si ho fa una sola persona. Hi ha una gran varietat de motius pels
quals les persones quan s’agrupen en grups, tenen una mirada més bruta, amb més
ràbia. Ja sigui per afirmar les seves seguretats, força, superioritat etc. En aquest cas,
ens trobem amb una mirada negativa, una mirada que pot perjudicar, ferir a l’altre.
Quants exemples podem trobar respecte aquest tema? Moltíssims i segurament la
majoria els hem viscut en pròpia persona.

Penso que la mirada dels altres influeix molt, i avui en dia més que mai. Estem dins
d’una societat consumista que es deixa portar per tot allò material i també per les
lluites de superioritat. Qui no porta roba de marca per no sentir-se inferior? O pren
begudes alcohòliques per no ser menys que els altres? Podríem dir una infinitat
d’exemples com aquests i no acabaríem. Ens agradi o no, la mirada de l’altre ha estat,
hi és i hi serà sempre. La qüestió és identificar qui realment té una mirada neta i pura i
qui no. I partir d’aquí escollir les amistats més adients. La resta de la societat, no és
més que societat, gent que vola al teu voltant però no té cap mena de relació amb la
vida d’un mateix. En el seu relat, Alexandre descriu la gran quantitat d’experiències
que ha viscut i l’experiència que li han aportat.

Per acabar, sento la necessitat de destacar un moment del llibre que crec que és
fonamental. El capítol, Nodrir-se de la pròpia feblesa, explica la relació que s’estableix
entre l’Alexandre i en Jerôme. Aquest l’ha obligat a entrar en la seva pròpia història, en
les seves febleses i com diu el mateix capítol nodrir-se d’elles. Aquest company ha
pogut ensenyar allò que mai havia aconseguir cap educador.

M’agradaria concloure amb aquesta frase, L’existència ja era prou difícil, ¿quines
ganes teníem de complicar-la?.
Bibliografia

Jollien, A.: Elogi de la feblesa, Barcelona, La Magrana, 2002.

http://es.wikipedia.org/wiki/M%C3%A9todo_socr%C3%A1tico

http://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%B2crates