13. DAVID HUME: i si el sol no sortís demà?

  

Estem tan habituats a l’excentricitat de les preguntes tòpicament filosòfiques que quan trepitgem sòl especulatiu adoptem una actitud
condescendent. L’interrogant de l’apartat serviria d’exemple: podem assegurar que el Sol sortirà demà? Així és com començaria un allau
de reaccions que oscil·larien entre la desaprovació i la curiositat.  
En plantejar-lo a l’aula, alguns de vosaltres en tindríeu prou amb obrir la finestra i assenyalar els núvols, desconsiderant la seva
rellevància i contribuint a la impopularitat de la filosofia. El gest no estaria mancat de significació. Usant el dit amb infantívola astúcia
al·ludiríeu a l’experiència tot actuant com prosèlits de l’empirisme, sense saber-ho; argüint, en ser preguntats pel qui ara escriu, que
després de tota una vida gaudint de l’albada, qüestionar evidències d’aquest tipus obeeix més a un intent malèvol de causar confusió que no
pas a resoldre un problema filosòfic. 
La intervenció bé mereixeria el meu aplaudiment però us estaríeu precipitant. El transfons de la pregunta és filosòfic i, a més,
l’experiència reiterada d’un fet no el torna inqüestionable. D’aquí la importància de la pregunta: sabem del cert que el Sol sortirà demà?
Altra volta la mateixa resposta ancorada en allò que ja ha succeït. No sigueu imprudents i escolteu a Hume:  
- Algú de vosaltres ha tingut experiència de l’endemà?  
- No... -altres diuen que sí però l’autor els ignora. 
- Aleshores, d’on prové aquesta rotunditat a l’hora de contestar? 
- Del passat. 
- Exacte! I consentiu-me una darrera pregunta abans de començar els apunts: podem estar segurs que el futur serà igual que el passat? -
havent-ho plantejat, desapareix.  

Aquest serà l’interrogant que travessarà les sessions que dedicarem a David Hume. A poc a poc, ens enfondirem en la seva epistemologia
i, resseguint els fragments del Tractat de la naturalesa humana, el contestarem insistint en aquells aspectes que ens ajudaran a entendre la
teoria del coneixement.  

13.1. «SOC UN ESCRIPTOR FRUSTRAT». 

L’epígraf valdria d’epitafi. L’extrec de la novel·la de José Ángel Mañas en què un professor d’universitat amb pretensions literàries -
capacitat per a la divulgació però indotat per a la creació-, segresta una alumna després de llegir el manuscrit de la seva primera novel·la
amb la perversa intenció de publicar-la sota el seu nom.  
Un retrat caricaturesc del Hume post adolescent acostaria l’arrogància de l’aspirant a escriptor a la supèrbia del professor que
detesta el gremi d’autors. El primer llibre l’escriu a França, durant els tres anys d’estada formativa a la Fleche, institució cartesiana,
confiant la família que complia escrupolosament amb l’equivalent actual a la llicenciatura de Dret. Ens ho diu a la seva Autobiografia: «la
meva disposició per a l’estudi, la meva sobrietat i la meva laboriositat, infondrien en la meva família la idea que la carrera de Lleis seria
una professió adequada per a mi». Tanmateix, la pulsió literària esdevindria el detonant d’un acte desobedient que es revelaria en les seves
lectures. En comptes de dedicar-se a l’estudi d’autors destacats en l’àmbit jurídic, es delectaria amb els escrits dels clàssics.
«No obstant això, jo sentia una insuperable aversió cap a tot allò que no fossin investigacions de filosofia i d’instrucció general; de
manera que mentre la meva família es figurava que estava escodrinyant els escrits de Voet i Vinnio, eren Ciceró i Virgili els autors que, en
secret, devorava».  

Un gest paregut seria el d’algunes de vosaltres que, en comptes d’adelitar-vos amb la teoria contractualista de Locke, vau desatendre les
explicacions canviant la filosofia per la narrativa catalana, tot evadint-vos amb Mercè Rodoreda 1. Així reafirmava Hume la seva
singularitat: entregant-se apassionadament a la creació literària.  
A segon de Batxillerat heu de prendre una decisió que, tot i ser revocable, condiciona la vostra biografia més immediata. És possible que
entre vosaltres hi hagi qui no tingui clar a què es dedicarà, donant-li a aquesta opció un caràcter globalment laboral. De trobar-vos en la
situació de Hume, tenint en compte les limitacions de la filosofia -des de la lògica de la producció-, la gran majoria hauria continuat la
carrera de Dret a desgrat de la frustració, únicament perquè «és el que s’ha de fer». No vull dir amb això que la sensatesa caigui
necessàriament del costat de la filosofia curricular. O dit d’una forma menys confusa: que l’elecció adequada sigui anar a la Facultat del
Raval a enfarinar-se la closca amb abstraccions. Es tracta, senzillament, de no renunciar. Comparteixo amb vosaltres l’adaptació d’una
conversa que van mantenir Bertrand Russell i Ludwig Wittgenstein, aleshores alumne de Cambridge 2:

- Seria tan amable de dir-me si soc un complet idiota?

- Benvolgut company, no ho sé -replicà Russell-. Per què m’ho pregunta? - Perquè si soc un complet idiota, em faré enginyer aeronàutic;
però, si no ho soc, em dedicaré a la filosofia.

La publicació del Tractat de la naturalesa humana seria l’acte baptismal del jove Hume literat. El propòsit no era minúscul: elaborar un
«sistema complet de les ciències edificat sobre un fonament quasi enterament nou, i l’únic sobre el què les ciències poden basar-se amb
seguretat3». Amb l’obra, l’autor novell volia causar rebombori; fascinar les mentalitats consagrades i enutjar als fanàtics. Confiava tant en
les seves possibilitats que, en un gest de falsa modèstia, va decidir publicar-lo anònimament, de manera que fos el contingut i no el
sotasignat la raó d’una expansió sense precedents per totes les llibreries d’Europa. Erraria en les prediccions.  
Dos observacions sobre el fracàs: en un escriptor neòfit -i per tant, desconegut-, ocultar l’autoria no deixa de traslluir una certa
prepotència. L’aspiració de sacsejar l’enteniment continental es veuria frustrada en no aconseguir res més que indiferència. El propi Hume
ho reconeix a l’Autobiografia: mai intent literari fou més desgraciat que el Tractat de la Naturalesa Humana. De fet, no assumiria la
paternitat del llibre fins al 1776, uns mesos abans de perir. Hi una curiositat, en la confessió: el repudi.  

«Sempre vaig tenir la idea que el meu fracàs al publicar el Tractat de la Naturalesa Humana es devia més a l’exposició que al contingut, i
que havia comés la indiscreció, ben usual, d’haver-lo portat a l’impremta massa aviat». 

A tot això -començant la segona observació-, Hume assegura que el seu bon caràcter -«de natural jovial i pletòric»-, li permetria afrontar el
desengany sense rancúnia i continuar amb l’empresa literària peremptòriament. Publicaria sobre els fonaments del Tractat una segona
obra, Investigació sobre l’enteniment humà, que rebria una acollida pareguda al llibre embrionari. Sobre això diria:  
«Quan vaig tornar d’Itàlia, vaig sofrir la humiliació de trobar-me a tota Anglaterra en ebullició, a causa de la Lliure Investigació del
Dr.Middleton, mentre que el meu treball passava completament desapercebut i no era tingut en compte».  

Per més afable que es cregui, emperò, de la humiliació experimentada en advertir el desplaçament de les seves publicacions derivaria una
frustració semblant a la d’aquell catedràtic que, incapaç d’escriure un paràgraf digne de ser llegit, raptà l’alumna i s’apropià del seu
manuscrit. D’haver sigut el jove Hume un personatge literari, tal vegada la dolenteria del professor li hauria servit d’inspiració.  

* * * 
Comentaristes, crítics -i estudiosos de Hume en general-, consideren imprecís i confús el llibre que ens toca analitzar, quelcom que
dificulta la comprensió. «El Tractat és un llibre realment mal escrit», diu Felix Duque en l’estudi preliminar que acompanya la traducció
de 1988. «Lluny de la clàssica serenitat del filòsof, trobem sobtats i canviants estats d’ànim, que passen de l’arrogància extrema al més
extrem dels pessimismes».  
Aleshores per què ens el feu estudiar? Si hagués compartit amb vosaltres la postura d’entesos humeans sobre el Tractat, la
pregunta destacada en negreta seria, segurament, la que hauria interromput el meu soliloqui, ja sigui de manera descarada o acostant-vos a
l’orella d’algú.  
És veritat que en el Tractat hi ha contradiccions assumides pel propi autor: «gairebé havia reconegut que era cert, però ara
rumio i veig que...». Dissonàncies d’aquest estil ens fan replantejar-nos la continuïtat de la lectura. Per què llegir una obra que pareix
immadura? A desgrat de l’edat de Hume -tindria uns vint-i-sis anys-, i dels daltabaixos en les afirmacions, la intenció era -atenent al
subtítol de l’obra-, introduir el mètode experimental de raonament en els assumptes morals. Pretenia elaborar una explicació racional i no
religiosa de tots els aspectes de la vida humana. Nosaltres estudiarem la primera part, la de l’enteniment. En ella, Hume abordarà la qüestió
dels continguts mentals prescindint de principis metafísiques. La seva teoria es fonamenta en un psicologisme empirista, això significa ,
dit breument, que donarà resposta a la pregunta pel coneixement contemplant l’experiència com a origen i analitzant detingudament els
processos mentals que el possibiliten.  
Endemés, com a pensador -tot i la indiferència del Tractat-, acabaria generant el malestar que ambicionava entre els fanàtics.
Anthony Flew, a La Filosofia de la creença de Hume, ens acosta el que ell considera és el propòsit original: donar suport
filosòfic a un agnosticisme positiu, per acabar amb el fanatisme i la superstició religiosa. En el propi Tractat pot intuir-se aquesta tensió:
«parlant en general, els errors en matèria de religió són perillosos; els de la filosofia, solament ridículs». Tot i no propugnar un ateisme
actiu, el 1756 demanarien excomunicar-lo. Us adjunto la moció: 

«L’assemblea general, jutjant el seu deure el fet quant estigui en el seu abast per prevenir el creixement i el progrés de la infidelitat, i
considerant que, malgrat que els escrits contra la fe han començat a publicar-se durant els últims anys en aquesta nació, fins ara ha testificat
contra ells solament en general, desitja cridar l’atenció sobre una persona que es firma David Hume, i que ha arribat a tal grau de temeritat
que ha confessat públicament ser autor de llibres que contenen els atacs més rudes i francs contra el gloriós Evangeli de Crist, així com
els principis evidentment subversius fins i tot de la religió natural i els fonaments de la moralitat, si és que no estableix un directe ateisme.
Per tot això, l’assemblea demana a les persones que a continuació es nombren, que formin un comitè per investigar en els escrits de dit
autor, i que demanin a aquest que es personi, preparant a més l’expedient per ser elevat a la pròxima assemblea general 4». 

La publicació que reconeix públicament Hume -esmentada a la moció-, no és el Tractat, sinó la Investigació sobre l’enteniment humà. El
comunicat no l’esverà, no era home de controvèrsies. Com ens diu a la pàgina que tanca la seva Autobiografia: 

«Soc un home de cordial disposició, amb domini de mi mateix, d’humor franc, social i jovial, capaç de sentir amistat, però poc susceptible
d’enemistar-me amb ningú, i de gran moderació en totes les meves passions. Ni tan sols l’ànsia de fama literària, la meva passió
dominant, ha agreujat el meu caràcter, malgrat els freqüents desenganys. (...) En una paraula, tot i que la majoria dels homes eminents
han tingut raons per doldre’s de la calumnia aliena, jo mai m’he sentit ferit per ella, ni tampoc mossegat per les seves funestes dentades. A
desgrat d’haver-me exposat amb atreviment a la ràbia de bàndols civils i religiosos, sembla com si en la seva habitual fúria s’haguessin
quedat inermes, pel meu propi profit. (...) No puc dir que no existeixi vanitat per la meva part al fer la meva pròpia oració fúnebre, però tinc
l’esperança que no estigui fora de lloc: i aquest és un fet que fàcilment pot un aclarir, i cerciorar-se d’ell».  

13.2. INTRODUCCIÓ A L’EMPIRISME: ningú neix sabent.  

«Conèixer» és captar la realitat prescindint de la seva materialitat. Capturar-la, altrament dit, convertint-la en una idea. Jo no tinc al meu
magí les coses en sí, sinó tan sols l’empremta d’allò percebut. La immaterialitat és la principal particularitat del coneixement. Quan penso,
per exemple, en un ornitorrinc, no moc per l’enteniment aquest exemplar de mamífer que hauria de mantenir engarjolat. El que faig es
projectar a la ment la idea d’animal semiaquàtic. Sé que no hi havia dubtes sobre l’assumpte però ho escric perquè encaixa. 

4 La moció no va prosperar, però ens permet entreveure l’hostilitat dels eclesiàstics cap a l’autor. 

La nostra ment és una biblioteca gegantina. En ella hi caben les idees de totes les coses que anem coneixent. Som recol·lectors de
pensaments, i els anem acumulant sense pretendre-ho. O és que algú de vosaltres pot assegurar que la quantitat de continguts que hi ha en
l’enteniment estan allí, subjectes al nostre interès més immediat? És innegable que coneixem, però com ho fem? com s’originen els
pensaments? Han estat sempre allí o hi ha en nosaltres una facultat que els construeix? 
Les preguntes anteriors delimiten dos corrents epistemològiques: el racionalisme i l’empirisme. Per si algú sofreix amnèsia
platònica, li avivaré la noció endormiscada recordant-li que l’epistemologia és la branca de la filosofia que troba en el coneixement el seu
objecte d’estudi. Desgranant encara més l’explicació: així com en medicina distingim entre especialitats, en filosofia, sent la disciplina
arborescent, la problemàtica ens situa en una rama o en una altra. A tall d’exemple: la traumatologia s’ocupa d’estudiar els ossos; la
cardiologia, el cor; la neurologia, el cervell, etc. L’àrea està determinada per la part del cos -l’objecte d’anàlisis-. Quelcom paregut ocorre
en filosofia; però en comptes de reumatòlegs -metges especialitzats en els ronyons-, hi ha ontòlegs – que troben en la realitat un objecte
amb el que problematitzar- epistemòlegs -que s’ocupen d’estudiar el coneixement-, antropòlegs -l’ésser humà-, etc. Nosaltres, doncs, ens
penjarem de la branca epistemològica perquè les preguntes adés plantejades aborden la qüestió del coneixement.  
Interrogants orientatius amb els que reconèixer un fragment epistemològic:

Què podem conèixer?

Com ho podem conèixer?
 Quina és la fiabilitat del meus continguts mentals?
D’on provenen?

Tots tenim dades a la ment. Es tracta de descobrir com han arribat fins aquí. Com contestarien aquesta pregunta els autors estudiats
aquest curs?  
Els racionalistes -Plató, Descartes-, consideren la raó la principal font de coneixement, prescindint dels sentits perquè no són
fiables. Aquests cerquen una veritat objectiva, absoluta, immutable. Dit d’una altra manera: universal. Per a Plató, conèixer és com
recordar; tesis, aquesta, que exigeix d’una ànima que contingui les idees i d’un món més enllà del sensible on pugui trobar tots els
continguts -el món intel·ligible, l’exterior de la caverna-. Descartes, al seu torn, postula l’existència de tres idees innates -JO, DÉU, MÓN-,
de les que deriva la resta de coneixement. En ambdós, la fonamentació és metafísica. Per què podem conèixer? La resposta, en els
racionalistes, la trobem en l’innatisme -afegint com a condició de possibilitat l’ànima i, en Descartes, contemplant, a més, la figura de Déu
com una garantia de veritat amb què recuperar la confiança en la raó.  
L’autor de les meditacions estava convençut que el dubte metòdic permetia extirpar l’error i obtenir un coneixement autèntic.
Tanmateix, l’arrel metafísica del projecte cartesià fa que hi hagi pensadors que s’acostin al sistema amb desconfiança. Un d’ells, David
Hume, empirista i, per consegüent, defensor de l’experiència sensible com a principal font de coneixement. «Tot coneixement autèntic
deriva de l’experiència», ens diria, en contra de la vanitat innatista. 
QUADRE COMPARATIU

RACIONALISTES EMPIRISTES

Confiança desmesurada en la raó Punt de partida: experiència sensible

Menysvaloració dels sentits No exclouen la raó, necessària per a la producció de coneixement.

Idees innates Negació d’idees innates

Veritat absoluta Negació absolutisme (això no significa que el coneixement no sigui possible. La veritat
és provisional, quelcom que acosta l’empirisme a l’escepticisme)

Coneixement a priori Coneixement a posteriori

Mètode deductiu Mètode inductiu

La graella mostra els punts bàsics que conformarien la constel·lació empirista. Però per quina raó acaben amb les idees innates?  
L’existència d’un coneixement obtingut per naixement ens facilitaria molt les coses. De tenir impreses en l’ànima les lectures
obligatòries de batxillerat o els verbs irregulars d’anglès, el periple acadèmic seria com un passeig amb góndola. 
En època d’exàmens hi ha distints rituals: algunes persones resen, altres encenen espelmes, n’hi ha que fan boles de paper i es
complauen pensant que si l’encerten tot anirà bé... i els que descobreixen a Plató confien el seu aprovat a l’ànima. Jo no n’entenc
gaire, de supersticions, però us donaré un consell: procureu no entregar la vostra fortuna a les especulacions platòniques.

Quan algú s’equivoca i un altre li retreu la manca d’aptituds, la reacció habitual és exclamar que ningú neix sabent. En funció de qui
l’escoltés, el comentari causaria desaprovació o adveració. Un platònic es mofaria; un empirista, assentiria. Per què acabar amb aquest
postulat? Senzillament, perquè des d’una perspectiva humeana no té sentit. En la ment no hi ha idees innates, és una tabula rasa, principi
del que partiran els empiristes agafant-se a la tesis aristotèlica. D’existir quelcom abans de l’experiència, estaríem suposant que hi ha
objectes coneguts independents de l’acte de conèixer. És això possible? Podem dir que coneixem allò que encara no hem conegut? Vull
creure que esteu negant amb el cap aquesta possibilitat. 

I què és això de la «tabula rasa»? Ho introdueixo des d’un fragment de John Locke. 

«Supongamos que la mente es, como nosotros decimos, un papel en blanco, vacío de caracteres, sin ideas. ¿Cómo se llena? ¿De dónde
procede el vasto acopio que la ilimitada y activa imaginación del hombre ha grabado en ella con una variedad casi inifita? A esto respondo
con una palabra: de la experiencia. En ella está fundado todo nuestro conocimiento, y de ella deriva todo en último término». 

La nostra ment és com una capsa buida que omplim de continguts a mesura que anem tenint experiències -un full en blanc, dit des de
Locke-. Hi ha una màxima que
sintetitza amb encert el tarannà empirista: nihil est in intellecto quod non prius fuerit in sensu. O el que és el mateix: no hi ha res en
l’intel·lecte que no hagi estat abans en els sentits. L’asseveració mostra la relació que hi ha entre l’experiència i el coneixement al temps
que es desfà del postulat innatista.  
Esclariment important: fer de l’experiència la principal font de coneixement, no exclou la raó. El racionalistes menystenen els sentits per
creure’ls confusos, és cert; però els empiristes no poden prescindir de la raó, doncs són conscients de la importància d’aquesta facultat en
el procés de coneixement: construir a partir de les dades obtingudes amb els sentits.

Tot i haver utilitzat un fragment de Locke, recordo que l’epistemologia que analitzarem és la de Hume. Tanmateix, a desgrat d’algunes
diferències enunciades mentre treballàvem els textos, la partença és la mateixa: la critica a les idees innates i l’experiència com a garantia
de veritat. Dit això, obro el Tractat tot recuperant la pregunta que Hume ens plantejava al principi dels apunts: PODEM ESTAR SEGURS
QUE EL SOL SORTIRÀ DEMÀ?  

13.3. TRACTAT DE LA NATURALESA HUMANA: aproximació als continguts. 

Potser no sou d’aquestes, però hi ha persones que en agafar una novel·la senten la temptació de llegir el paràgraf final. Començaré la
introducció a l’epistemologia de Hume d’igual manera, dient-vos com acaba.  
La majoria de vosaltres -exceptuant els qui aprofiteu qualsevol ocasió per desviar la meva atenció-, ignorant-la, vau certificar
l’obvietat de la pregunta.  - Ningú no contesta? De veritat? Que us estic dient que el Sol potser no surt demà! 
- Eh... no cal que hi posis tant teatre, és evident que passarà.  
- Ah si? I per què creus això?  
- No és una creença, és una certesa -respon, agitat, l’alumne que busca la finestra com si fos l’ocell d’un quadre de Magritte.  
- Una veritat absoluta? 
- Sí... -estirant la vocal fins fer-la desaparèixer, avorrit. 
- Però en què es fonamenta?  
- Ciència? -em pregunta expressant enemistat.  
- Significa això que és inqüestionable?  
- Crec haver-ho deixat clar. 
- Ets taumaturg? -tensant la seva paciència. 
- Com? 
- Taumaturg, vident, profeta, la mà dels miracles?  
- Eh... no. 
- Llavors, d’on neix aquesta confiança desmesurada? 
- Experiència, suposo. Si el Sol ha sortit sempre... és un raonament simple.  - Tens experiència de l’endemà, oracle? 
- No, no la tinc. 
- Això vol dir que la teva afirmació es basa en allò succeït en el passat.  - Sí... -amb un to que buscava donar-me corda per continuar i
acabar amb la conversa-.  
- Per això CREUS que el sol sortirà demà, perquè CREUS, que el futur serà igual que el passat.  

Heus aquí el final: EL NOSTRE CONEIXEMENT ES REDUEIX A UNA CREENÇA BASADA EN FETS OBSERVATS. Per
concloure-ho, emperò, prèviament ha hagut de recórrer l’arbre genealògic dels continguts mentals, doncs, no sent innats, és a dir, no
naixent amb ells, cal explicar d’on provenen si volem respondre adequadament a la pregunta per la fiabilitat. I una segona necessitat:
prescindint d’entitats metafísiques -l’ànima i Déu-, convindrà desglossar una teoria en què mostrar de quina manera la ment construeix
les idees.  
Simplificant-ho: si diem que el coneixement no és més que creença, el que exigeix una afirmació d’aquest estil és SABER quan
aquesta és RAONABLE, això és, quan està BEN JUSTIFICADA. Per esbrinar-ho, haurem d’entrar al laboratori del Tractat i, estudiant
minuciosament com funciona l’enteniment humà, analitzar les possibilitats i els límits del coneixement -què puc conèixer, com, quan és
fiable, etc-. 
Com que el primer que farà Hume serà extirpar de la seva teoria les antigalles metafísiques, desemparat el seu projecte dels pilars
que avalaven propostes com les de Plató o Descartes, l’autor recercarà pacientment fins trobar un fonament sòlid i segur en què arrelar la
seva teoria: l’experiència (com abordarem més endavant). 
En aquest apartat tan sols vull esclarir el que ha de venir, facilitar-vos un mapa de continguts (o una brúixola amb què orientar-
vos mentre estigueu retinguts en els apunts). El recorregut no serà tan llarg com amb altres autors; però si us despisteu, el vertigen serà
inevitable.  
Què farem? (1) Gènesis: d’on provenen les idees? (2) quines facultats intervenen en el procés de coneixement, és a dir, per què
puc conèixer? (3) Modes de coneixement (4) per què es redueix a creença: anàlisi del principi de causalitat (5) Crítica a Descartes. 
APORTACIÓ DESTACADA DE HUME:

la seva concepció de la ment està inspirada en el model de ciència newtoniana. Per al nostre autor està subjecta a lleis, que
anomena i descriu com llei d’associacions d’idees. Citant-lo: «en l’univers mental, prevalen unes lleis associatives que tenen la
mateixa força que la llei de gravetat en l’univers material».

13.4. L’ORIGEN DEL CONEIXEMENT: si no són innats, d’on provenen els continguts mentals?  

És el primer que hem d’investigar. Si dirigim la mirada a l’interior -no cap als intestins, sinó cap a la ment-, trobarem paquets de conceptes,
apilats els uns sobre els altres, imitant -metafòricament-, les capses de cartró que s’utilitzen per a les mudances. Enumereu tot allò que aneu
observant a mesura que recorreu el vostre magí, hi ha un fotimer d’idees. La pregunta que hem de contestar és, com han arribat aquí? I
encara més important: com puc diferenciar les idees vertaderes de les que no ho són? -us recordo que la intenció d’aquest anàlisi es saber
si podem obtenir alguna veritat respecte les ciències naturals.  
Els continguts mentals fixen el punt de partida de la investigació. Locke els denomina amb el genèric “idees”, quelcom
problemàtic per a Hume -com vam veure a propòsit del text treballat a classe-. Per defugir la imprecisió del seu predecessor empirista 5, els
anomena PERCEPCIONS, provinents de l’EXPERIÈNCIA SENSIBLE, font de coneixement. No volent causar confusió, tot superant la
inexactitud de Locke, distingirà entre IMPRESSIONS i IDEES.  
Diferenciar-les no és complicat, hem d’atendre a l’ordre d’aparició i a la força o vivacitat que tenen. Dit des de Hume:  
 «Totes les percepcions de la ment humana es redueixen a dos classes diferents, que denominaré IMPRESSIONS i IDEES. La diferència
entre ambdós consisteix en els graus de força i vivacitat amb què incideixen sobre la ment o s’obren camí en el nostre pensament o
consciència. A les percepcions que entren amb major força i violència les podem denominar impressions; i afegeixo sota aquest nom totes
les nostres sensacions, passions i emocions tal i com fan la seva primera aparició a l’ànima. Per idees, entenc les imatges dèbils de les
impressions, quan pensem o raonem». 

Un cop dins la factoria de les idees, veiem que tot deriva de l’experiència sensible. A les percepcions més vives -per exemple, quan sento
una olor, veig un color o escolto un soroll- les defineix com IMPRESSIONS. És allò que coneixem a TRAVÉS DELS SENTITS, les
dades immediates. Poden provenir d’una experiència externa -impressions de sensació o sensacions-, o d’una experiència interna -
impressions de reflexió: emocions o passions-.  
A les percepcions febles, aquelles que apareixen després -quan, per exemple, recordem l’olor o el color-, les anomena IDEES.
Són les dades mediates del coneixement -no directes-, i tenen el seu origen en les impressions, una còpia dèbil en el pensament;
l’empremta, allò que queda a la nostra ment, la marca de l’experiència dit d’una forma falsament poètica. Estableix dos tipus d’idees: les
simples o primàries, i les complexes o secundàries. 

5 Tots dos coincideixen en considerar L’EXPERIÈNCIA SENSIBLE l’origen del coneixement. Tanmateix,  arriba un moment que
agafen rumbs diferents. Nosaltres seguirem a Hume.

La següent situació quotidiana hauria de bastar per entendre la distinció: suposem que algú us pessiga a la galta. El pinçament de les ungles
a la pell us provocaria una sensació; de dolor, si es prem fortament. Això seria la dada 
immediata, la percepció forta, la impressió. Al pòmul hi quedaria la marca, una mitja lluna que, en mirar-vos al mirall, us recordaria la
punxada, la idea (confio que endevinareu el propòsit divulgatiu de l’exemple i que no reduireu a una pessigada el projecte de Hume. És tan
sols per il·lustrar la diferència entre IMPRESSIÓ i IDEA) 
Tenen la mateixa vivacitat? Quan recordo la pessigada, experimento el dolor? No! D’aquí que Hume atribueixi feblesa a les idees,
còpies d’impressions. És important destacar la rellevància de la impressió en la formació de la idea. En Hume, la relació de dependència és
evident. El primer en l’escala del coneixement és, clarament, la impressió. La idea, s’esdevé després.  

«Per donar-li a un nen una idea de roig o taronja, dolç o amarg, li presento els objectes o, en altres paraules, li faig tenir aquelles
impressions, però no procedeixo de forma tan absurda que m’esforci en produir les impressions excitant les idees. Les nostres idees no
produeixen en la seva primera aparició impressions que li corresponguin, ni percebem per pensar en ella. Trobem, per altra banda, que tota
impressió (...) es seguida constantment per una idea que s’assembla a aquella impressió, i que difereix d’ella tan sols pels seus graus de
força i vivacitat». 

Una prova per consolidar el postulat -la importància de la impressió-, la troba Hume en aquells casos d’afectació pels quals l’individu no
gaudeix d’alguna facultat sensitiva, perquè ha nascut sord, cec o mancat de papil·les gustatives. 

«Per confirmar això, consideraré un altre fenomen senzill i convenient: sempre que per accident les facultats que donen origen a
impressions d’algun tipus es veuen impedides en les seves operacions (com li ocorre al que ha nascut cec o sord), no solament es perden
les impressions, sinó també les idees corresponents, de manera que mai apareixerà en la ment el menor rastre d’unes o altres. I això és
veritat no només en els cas en què els òrgans sensorials estiguin completament destruïts, sinó també quan no han sigut posats mai en
funcionament per produir una impressió determinada. No podem fer-nos una idea correcta del sabor d’una pinya sense haver-la provat
realment».  

Un cec que recuperés la vista, reconeixeria un triangle si el tingués davant? 

A propòsit de la teoria empirista, comparteixo amb vosaltres l’experiment realitzat per John Locke:

William Molyneux (1656-1698) era un bon amic de Locke, un «enginyós i estudiós del veritable coneixement», com l’anomena ell mateix
en una carta (2 de març de 1693). L’esposa de Molyneux s’havia quedat cega, segurament com a conseqüència d’un problema de sucre, i
ell estava molt interessat per raons òbvies en el problema de la percepció. Per això va proposar-li el següent problema:
«Suposem un home cec de naixement, que ara és adult i que ha après a
distingir, mitjançant el tacte, un cub d’una esfera (d’ivori, per exemple)
aproximadament de la mateixa grandària, de manera que quan els toca
sap dir quin és el cub i quin és l’esfera. Suposem ara que el cub i
l’esfera estan a sobre d’una taula i que el cec recupera la vista; la pregunta és: ¿podrà ara distingir-los a través de la vista abans de tocar
los i dir quin és l’esfera i quin és el cub?»
No, contestaria! El cec té EXPERIÈNCIA del tacte, no de la vista; i, en tant que sentits diferents, proporcionen experiències distintes.
EXEMPLE REAL:

L'any 1778, un anatomista anglès va publicar el cas d'una persona cega que després d'una operació de cataractes no aconseguia distingir les
formes. Uns quants, detractors dels empiristes, van dir que es devia a un problema fisiològic i que si li deixessin un temps per a que la ment
s'adaptés la cosa seria diferent. Suposo que ja t'imagines que replicaria l'empirista. O és que l'adaptació no suposa un aprenentatge,
experiència?

La vinculació existent entre l’experiència i el coneixement és inqüestionable. S’ha acabat amb les idees innates. Ningú no neix sabent, els
continguts mentals es «construeixen». 
 PRESENTAT AMB UN ESQUEMA ABRUPTE (simplificar en excés comporta riscos).

🡪 EXPERIÈNCIA

🡪 IMPRESSIÓ

🡪 IDEA SIMPLE

🡪 IDEA COMPLEXA

Ara bé, el que volem és destriar les idees vertaderes de les falses. Aspirem al coneixement autèntic, això és, al fiable. Si totes les idees
provenen de les impressions i aquestes estan vinculades a l’experiència sensible, significa que totes les idees que hi ha en la meva ment són
vàlides? NO! VIGILEU! Només les simples tenen el seu origen en la impressió. Les complexes les obtenim d’unir les anteriors. Dit d’una
forma molt senzilla: diverses idees simples conformen una idea complexa. Per resoldre l’enigma, és a dir, reconèixer les vertaderes d’entre
totes elles, Hume proposa un filtre: EL PRINCIPI DE LA CÒPIA, criteri de veritat. 
«Quan alguna idea és ambigua, l’autor sempre recorre a la impressió, que ha de tornar clara i precisa la idea. I quan sospita que un terme
filosòfic no té cap idea annexa (cosa molt habitual), pregunta sempre: de quina impressió deriva aquesta idea? I si no pot adduir cap
impressió, conclou que el terme manca absolutament de significació». 

Seguint el paràgraf, una idea serà vertadera quan puguem dir de quina impressió prové. D’ésser incapaços de contestar, ens trobarem
davant d’una ficció de la ment. Amb les idees simples, el procés resulta senzill: de quina impressió sorgeix la idea de roig? Seria fàcil
determinar-ho: de l’experiència del color, per exemple, en un bocí de síndria. Però què passa amb les idees complexes? Com hem de fer-
ho? Hume ens diu que caldrà descompondre-les, separar les idees simples que la conformen i analitzar-les, com si fossin una matrioshka.
Si en algun moment no podem assegurar de quina impressió deriven, aquella idea complexa no tindrà validesa.  
És un principi que elabora pensant en els conceptes filosòfics confusos, metafísics, aquells que ens han obstruït el camí a la
veritat, un obstacle per al pensament -alguns d’ells els sotmetrem a crítica a la part final dels apunts-, i reforçar l’experiència sensible com
a font de coneixement. A la Investigació sobre l’enteniment humà escriurà: 

«Quan tenim la sospita que es fa servir un terme filosòfic sense cap significat ni idea (tal com passa massa sovint), hem de preguntar-nos
tan sols de quina impressió deriva aquesta suposada idea. I si és possible d’assignar-n’hi cap, això serveix per confirmar la nostra sospita.
En analitzar aquestes idees sota una llum tan clara, assenyadament podem esperar expulsar qualsevol discussió que pugui sorgir sobre la
naturalesa i la realitat».  

És una bona manera d’acabar amb discussions estèrils: si no saps d’on prové, no diguis res.  
13.5. PER QUÈ PUC CONÈIXER: la constitució del coneixement. 

El sistema platònic és fantasiós però resol el problema amb facilitat: conèixer és reconèixer allò après per l’ànima. Amb el cartesià hi ha
algunes complicacions però res que la metafísica no pugui resoldre: perquè tenim ànima, pensem; salvaguardats per la divinitat, confiem en
la raó i, per tant, el coneixement és possible si apliquem adequadament aquesta facultat.  
Hume prescindeix de la metafísica. Com hem dit al principi, el seu és un empirisme psicològic. En ell, les idees no són innates,
els continguts mentals són percepcions que parteixen de l’experiència sensible. Però quin és el procés
d’elaboració? De quina manera la dada captada pels sentits es transforma en una idea? Es produeixen soles o quelcom en la nostra
ment les forma?  
«Trobem per experiència que quan una impressió ha estat present a la ment apareix de nou en ella com a idea. Això pot fer-ho de dos
maneres: o quan reté en la seva reaparició un grau notable de vivacitat primera, i aleshores és d’alguna manera intermèdia entre una
impressió i una idea, o quan per complet aquella vivacitat és enterament una idea. La facultat per la què repetim les nostres impressions de
la primera manera es denomina MEMÒRIA; l’altra, IMAGINACIÓ». 
La nostra ment no és com una coctelera que, en sacsejar-la, elabori atzarosament les idees. De ser així, resultaria molt complicat explicar la
constitució dels continguts mentals. Hi ha facultats que intervenen, és a dir, que operen amb les dades immediates capturades pels sentits, i
tot això, recordant que les lleis associatives -l’equivalent a la gravetat de Newton en l’univers material- hi participen directament. 
Les facultat són dos: la memòria i la imaginació. La primera, permet transformar les impressions en idees. Com? Conservant les
impressions originals -tot i que debilitades-, de manera que aquestes puguin ser reproduïdes altra vegada quan no estigui present l’objecte
que les causava. A tall d’exemple: jo puc recordar l’última foguera de Sant Joan perquè la memòria és capaç de projectar-la. Experimento
la calor? No, clar que no - les idees són les percepcions febles, les còpies de la impressió-. Puc pensar-la, sí, però no viure-la -no em cremo
quan recordo una cremada-. La segona, la imaginació. Aquesta és més lliure: pot separar, unir i combinar creant tota mena de ficcions. Per
ella, transformem les idees simples en complexes). «Té una gran autoritat sobre les nostres idees», pot manipular-les. Els animals
fantàstics, els de les faules, valdrien d’exemple: vetusta morla -la tortuga de la història interminable, no el 
grup indie-, o el Gat de Cheshire. De quina impressió deriven les seves idees? Són, sens dubte, ficcions de la ment, productes de la
imaginació, com els elfs, els dracs o les nimfes. Tanmateix, no hem de caure en l’error de creure il·limitada la seva capacitat d’actuació,
doncs ens toparíem amb el problema adés citat: no hi hauria manera d’explicar la composició de les idees.  
«Com que totes les idees simples poden ser separades per la imaginació i unides de nou en la forma que a aquesta li plagui , res seria més
inexplicable que les operacions d’aquesta facultat si no estigués guiada per alguns principis universals (...) Si les idees estiguessin
completament deslligades (...), només l’atzar podria unir-les». 
Malgrat tot, hi ha un llaç secret, una força suau que uneix de manera regular les unes amb les altres. No és atzarosa, la conjuminació, com
tampoc és fortuïta l’atracció dels cossos, subjectes tots ells al principi de gravetat. Hume trasllada a la ment la concepció newtoniana del
món. És per aquestes lleis associatives que les idees tendeixen a unir-se entre sí.
 PER SI ALGÚ NO M’HA ENTÈS:

L’univers material està regit per un principi, una força

d’atracció: la gravetat. Ningú no gosaria discutir-ho. Hume,
inspirant-se en això, considera que dins la ment també
existeix, aquesta força. De no ser així, les idees voleiarien
aleatòriament per l’interior, inconnexes, flotant, com faríem
nosaltres en un espai ingràvid. O pitjor: estarien subjugades
a la perfídia de la imaginació. 6

Per entendre el funcionament d’aquesta força suau i de quina manera associa les idees, ens ajudarem d’un joc que consisteix en soltar
paraules fins endevinar allò que tenen en comú.  

- Si jo dic, «neu», «típex», «guix», «núvol», «dentadura»?  

- BLANC! 
- Exacte! 
- No tothom té la dentadura blanca... jo n’he vist de grogues, de negres... - I gent sense dents, sí, d’acord. -contesto-. I també hi ha guix
rosat o núvols foscos quan es complica el temporal. No sigueu tan primmirats. Més... «Indíbil i Mandoni», «Llotja», «Segre». 
- LLEIDA! 
- Bé! El rendiment de la vostra ment és òptim, la factoria funciona. L’últim: «fum», «bosc», «rama seca». 
- INCENDI!  

Els exemples anteriors ens acosten als tres principis d’associació d’idees: (1) semblança, (2) contigüitat, (3) causalitat. Dit des de Hume:  

«Aquests principis d’associació es redueixen a tres, que són aquests: la semblança -un retrat ens fa pensar naturalment en l’home que hi ha
representat-, la contigüitat -si s’anomena Saint Denis, la idea de París es presenta naturalment -i la causalitat-, si pensem en el fill, tendim
a dirigir la nostra atenció al pare. Serà fàcil concebre com han de ser de grans les conseqüències d’aquests principis en la ciència de la
naturalesa humana (...), són els únics llaços dels nostres pensaments, aquests constitueixen en 

6 Exageració del qui escriu, que no ha pogut evitar-ho. 

realitat per a nosaltres el ciment de l’univers, i totes les operacions de la ment n’han de dependre en gran mesura».  

Atenent al fragment, l’associació estaria determinada per aquestes relacions: 

1 Semblança: tendeixen a unir-se quan són semblants. Si veiem una fotografia, pensarem en la persona retratada. 

2 Contigüitat: quan comparteixen espai i temps. D’esmentar els utensilis que sol haver-hi a la taula del menjador, a saber, «forquilla»,
«ganivet», «got», «plat» i un moment del dia, per exemple, «migdia», a la ment apareixerà «dinar».  

3 Causalitat: unió ocasionada per la relació causa-efecte. Per la seva importància en les ciències, dedicarà part del seu Tractat a analitzar
detingudament aquest principi. Si Hume redueix el coneixement a creença és, precisament, perquè en la relació causa-efecte hi ha certes
limitacions que fan impossible universalitzar-lo, és a dir, atribuir-li certesa.
L’experiència ens permet predir basant-nos en fets observats en el passat. A tall d’exemple: imaginem que un dimecres qualsevol entro a l’aula i
deixo sobre la taula un cartró amb sis ous. N’escullo un, el que quedi més a prop de la mà. Us l’ensenyo, subjectant-lo amb dos dits,
delicadament, com un mag. Conservat al palmell, l’acosto sense soltar-lo a l’alumne del davant qui, prudent, el colpeja amb el bolígraf.
Aleshores el llenço a l’aire, deixant la mà estesa i recollint-lo novament al caure. Algú s’exclama, perquè creu que, de lliscar-me, es partiria.
- Què passa? -pregunto.
- Tu mateix... has portat la baieta?
- No, per què?
- Només que algú dels assistents hagi fet un truita, sabrà com acaben els ous quan es colpeja la closca. -n’hi ha que no poden evitar-ho i riuen desviant
la ment cap a altres assumptes.
- Calma, joves! Entenc que estàs predient que l’ou es trencarà si el llenço?  - Sí, clar...
- I per què ho tens tant clar?
- Relació causa-efecte...
- M’ho pots desenvolupar?
- És necessari? -em quedo mirant-lo, estirant l’ou demanant-li l’explicació-. L’impacte de l’ou causarà el trencament de la closca, l’efecte.
- I aquest coneixement com l’has obtingut?
- Ja t’ho he dit, he cuinat algunes truites. Conec el destí dels ous de nevera.  - És a dir, infereixes a partir de la repetició de fets observables. Com
que en el passat, quan has colpejat la closca contra el plat, l’ou s’ha trencat, creus que a aquest ou li ocorrerà el mateix fent la predicció a partir
de la relació causa efecte.
 - Exacte -em contesta l’alumne.
- Tot i amb això, tu has tingut abans experiència d’aquest ou?
- No...
- Per tant, no seria il·lògic considerar el contrari, que no es trencarà.

Havent dit això, abans que l’alumne contesti, llenço l’ou a l’aire i em tapo els ulls. Al poc, impacta contra el terra. Contràriament al que la
classe creia, l’ou roman intacte.

***

Vaig fer trampa, l’ou estava bullit. Sé que tots ho heu advertit -alguns fins i tot ho intuíeu des de l’inici-. Això m’havia de permetre
analitzar la idea de connexió necessària, allò que suposadament uneix la causa amb l’efecte, de manera que la relació tingui un valor
absolut, quelcom que investigarà Hume amb deteniment fins concloure que no hi ha CERTESA, tan sols CREENÇA, perquè la connexió
necessària no pot demostrar-se empíricament.
***
Quina justificació tenen aquestes creences? Podem confiar en elles? Són fiables? Per què diem que els primers fets són la causa dels
fets posteriors? Hi ha una connexió necessària? Això ho veurem més endavant, al punt 13.7

13.6. MODES DE CONEIXEMENT: relacions d’idees i qüestions de fet. 

«Tots els objectes de la raó o investigació humanes poden ser dividits naturalment en dues classes, a saber, relacions d’idees i qüestions de
fet. Pertanyen a la primera classe les ciències de la geometria, àlgebra i aritmètica i, en resum, qualsevol afirmació que és certa o
intuïtivament o demostrativament. (...) Es descobreixen proposicions d’aquesta classe per la mera operació del pensament, sense
dependència del que existeix arreu de l’Univers. (...) No s’examina de la mateixa manera les qüestions de fet, els segons objectes de la raó
humana; la nostra evidència de la seva veritat, per molt gran que sigui, no és de la mateixa naturalesa que la precedent. Sempre és possible
el contrari de tota qüestió de fet, ja que mai no pot implicar una contradicció i ja que la ment la concep amb la mateixa facilitat i claredat
que si fos d’allò més ajustada a la realitat».  

Segons Hume, hi ha dos classes de proposicions o dos modes de coneixement: les relacions d’idees i les qüestions de fet. La diferència rau
en: 

1 la manera de determinar la veritat. 

2 el grau de coneixement que proporciona.  

Considerem el següent enunciat: «el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat de la suma dels dos catets». Qualsevol amb un mínim de
nocions matemàtiques l’entendrà. Permeteu-me, doncs, que us faci algunes preguntes: la seva comprensió requereix de
l’experiència sensible? Per evitar confusions: he d’experimentar la hipotenusa i els catets per entendre’l? Ens diu alguna cosa sobre el
món? Amplia el nostre coneixement? No us pregunto per l’aplicació del teorema -no voldria que l’ordre secreta d’amics de les
matemàtiques conspirés contra mi-, estem abordant la proposició.  
Un segon enunciat: «el tot és més gran que cadascuna de les parts». I per acabar: «un triangle és un polígon de tres costats». Tots
tres tenen quelcom en comú: són exemples de relacions d’idees, afirmacions que són independents de l’experiència, és a dir, a priori. Jo
no necessito observar el món per entendre què és un «triangle», en tinc prou en estar familiaritzat amb els conceptes. I no l’amplia: un
triangle mai no serà quelcom distint. Difícilment serà un rectangle o un hexàgon. N’hi ha prou d’analitzar i comparar les idees que
conformen l’enunciat per saber si allò que s’afirma és cert o no. I aquí una característica destacable: estan sotmesos al principi de no
contradicció, afirmar el contrari és lògicament impossible. A tall d’exemple: puc pensar que el tot és més petit que les parts? Tindria algun
sentit dir que el quadrat de la hipotenusa no és igual a la suma del quadrat dels catets? NO! I la raó és ben senzilla: són enunciats que
proporcionen un saber UNIVERSAL I NECESSARI. No vull dir amb això que no es pugui viure sense conèixer la naturalesa de la
hipotenusa -no estem parlant d’aquest tipus de necessitat-, sinó que NECESSÀRIAMENT ha de ser així. Per tot això, les relacions d’idees
ofereixen CERTESA i tenen un VALOR DEMOSTRATIU. Encabiríem aquí tots els enunciats de les ciències formals. 
Continuem amb les qüestions de fet: «el sol sortirà demà»; «els ous es parteixen si els colpeges amb un martell». A diferència de
les anteriors, aquestes són proposicions que requereixen de l’experiència. O el que és el mateix: són a posteriori. En tant que parlen sobre
la realitat que ens envolta, sí amplien el nostre coneixement. 
Per «qüestions de fet» hem d’entendre tot allò relatiu al món de l’experiència, i la veracitat de les seves proposicions depèn de la seva
correspondència amb la realitat. A tall d’exemple: l’enunciat «David és professor de filosofia a l’institut Montserrat» serà vertader si i
només si al centre de secundària hi ha un individu que respon al nom de David i que, a més, imparteix la matèria.

Són CONTINGENTS -pensar el contrari no és lògicament impossible-, i tenen la seva fonamentació en la relació causa-efecte, és a dir, en
el fet d’haver observat en el passat que cada vegada que es produïa una determinada causa -per exemple, l’impacte d’un martell sobre un
ou-, es donava el mateix efecte -la ruptura-. Ara bé, per què tendim a UNIVERSALITZAR AQUESTS ENUNCIATS? Per què estem tan
segurs que el Sol sortirà demà? Ja hem vist que les úniques proposicions sobre les que podem tenir certesa són aquelles que deriven de les
relacions d’idees, perquè estan subjectes al principi de no contradicció i no necessiten de l’experiència; tenen un valor demostratiu i
necessàriament han de ser així. Però ara estem analitzant una qüestió de fet, contingent i dependent de l’experiència. D’on prové aquesta
confiança? En què ens basem per assegurar que a una causa la seguirà l’efecte? En el costum. Per això, Hume, ens dirà que aquest tipus
d’enunciats tenen el valor d’una CREENÇA basada en fets observats. Creiem que el sol sortirà demà perquè sempre ha sigut així.
Encabiríem aquí tots els enunciats de les ciències empíriques.
«És evident que tots els raonaments referents a qüestions de fet es basen en la relació causa i efecte i que no podem inferir mai, de
l’existència d’un objecte, la d’un altre, a menys que entre tots dos hi hagi una connexió, mediata o immediata. Si volem, per tant,
 comprendre aquests raonaments, cal que ens familiaritzem amb la idea de causa, i per això hem de mirar al nostre voltant per trobar
alguna cosa que sigui la causa d’una altra cosa». 

La relació causa-efecte és el que permet a les ciències empíriques fer prediccions. Hume, arribats a aquest punt de la investigació,
analitzarà detingudament el principi de causalitat, perquè la seva aspiració no és altra sinó el coneixement. O expressat millor: resoldre la
problemàtica que gira al seu voltant, esbrinar «què podem saber» i «quan un coneixement és fiable». 

13.7. CRÍTICA A LA IDEA DE CAUSALITAT: una partida de billar empirista.  

El que aquí es desenvolupa és determinant per comprendre la conclusió de Hume: el coneixement no és sinó una creença basada en fets
observats. Una vegada examinada la idea de causalitat, comprendrem la desembocadura de l’epistemologia humeana. Per fer-ho, l’autor
del Tractat utilitza com a recurs explicatiu dos boles de billar. Si algú de vosaltres no ha agafat mai un tac, l’anàlisi podríem efectuar-lo
amb altres exemples. Servirien les bitlles, les bales –“caniques”, dit en castellà-, o el placatge de dos jugadors de rugbi. Valeu-vos de la
imatge que més us plagui, l’explicació únicament necessita dos cossos: un en moviment; l’altre, en repòs. Hume ens diu: 
«Imagineu una bola de billar quieta en una taula i una altra bola que es mou cap a aquesta ràpidament; xoquen, i la bola que al principi
estava en repòs adquireix ara un moviment. Aquest és un exemple de la relació causa-efecte tan perfecte com qualsevol dels coneguts,
sigui per la sensació, sigui per la reflexió. (...) Suposem que veig una bola que es mou en línia recta cap a un altra: concloc que
immediatament xocaran i que la segona es posarà en moviment. Hi ha aquí una inferència de causa a efecte, i tots els nostres raonaments
de la conducta de la vida són d’aquesta naturalesa (...) amb la sola excepció de la geometria i l’aritmètica». 
El dia que vam explicar això, vaig entrar a classe amb envasos d'aigua i una pilota policromada. Us vaig fer moure les taules per habilitar
un carril, al final del qual hi havia preparats els recipients de plàstic com si fossin les bitlles del bowling, i vaig demanar l’ajuda inestimable
d’un voluntari perquè la meva falta de punteria només hauria procurat la vostra mofa i, en cap cas, hauríem assolit l’autèntic propòsit:
examinar empíricament, seguint el fragment de Hume, la problemàtica de la idea de causa.  

- Què passarà? Creieu que es mourà?  

Com d’habitud, vau contestar fent evident l’aparent fotesa del propi interrogant. - Clar... l’impacte provocarà el moviment. 

Per comprovar-ho, vaig convidar-vos a llençar la pilota que, en recorre la via improvisada, va xocar contra les bitlles complint les vostres
prediccions: la deixalleria domèstica s’espargí per l’aula. 
Una anàlisi exhaustiva de l’assumpte ens obligava a fer-nos la següent pregunta: d’on prové aquesta creença que vincula la causa
amb l’efecte? DE L’EXPERIÈNCIA, hauríeu d’haver contestat tots a l’uníson. Si no haguéssim vist mai casos semblants, no
consideraríem a priori -és a dir, abans de l’experiència-, que el fet A provoca el fet B. Recuperant la qüestió presentada a la introducció:
puc dir que conec allò que encara no he conegut?7 Desenvolupat des de Hume: 
«Si un home, per exemple, Adam, hagués estat creat amb l’enteniment vigorós, però sense gens ni mica d’experiència, mai no hauria
pogut inferir el moviment de la segona bola de billar a partir del moviment i de l’impuls de la primera. No hi ha res que la raó vegi en la
causa que sigui capaç de fer-ne inferir l’efecte. Tal inferència, si fos possible, equivaldria a una demostració, en ser fonamentada
simplement en la comparació d’idees. Però cap inferència de la causa a l’efecte no pot valer com una demostració». 

EN LA TRADICIÓ FILOSÒFICA ANTERIOR, la relació causal s’entenia com una CONNEXIÓ NECESSÀRIA entre dos coses, a saber,
la causa i l’efecte, de manera que cada vegada que es produïa una causa, NECESSÀRIAMENT havia de donar-se l’efecte. De ser així
realment, el principi de causalitat tindria un valor demostratiu i el coneixement que ens proporcionés SERIA CERT, UNIVERSAL, i
sabem que això no és quelcom que pugui dir-se de les qüestions de fet, tan sols de les relacions d’idees. A tall d’exemple: és
necessàriament cert que tots els corbs són negres? Aquesta proposició és una qüestió de fet. De l’experiència reiterada de corbs negres,
concloc que tots ho són. Puc, emperò, pensar el contrari? Clar! Jo puc dir sense que sigui lògicament impossible «no tots els corbs són
negres»; fins i tot: «els corbs són blancs». El coneixement l’obtinc de l’experiència en la regularitat de dos fets: (1) ser corb, (2), ser de
color negre. És cert en termes absoluts? No, clar que no. Però això no significa que l’enunciat sigui fals, tan sols provisional. Dit altrament:
la seva validesa està unida als fets. Són proposicions conegudes a partir de l’observació i l’experimentació; no són necessàriament
vertaderes, sinó vertaderes de fet. 
Examinant-ho empíricament, adverteix que per establir una relació entre causa i efecte, s’han de donar tres circumstàncies: (1) la
contigüitat, compartir espai i temps, (2) l’anterioritat de la causa, (3) la conjunció constant entre A i B.  
«La contigüitat en el temps i l’espai és, doncs, una circumstància exigida per a l’acció de totes les causes. També es evident que el
moviment que en va ser la causa és anterior al moviment que en va ser l’efecte. La prioritat en el temps, és, doncs, una altra circumstància
exigida en cada causa. Però això no és tot. (...) Aquí hi ha (...) una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte».  

7 Platònics, absteniu-vos de contestar. 

La idea de causa és «complexa», conformada per tres idees: (1) la idea de causa, (2) la idea d’efecte, (3) la idea d’una connexió necessària.
Seguint les pautes del procediment empirista, destriar les vertaderes de les falses, exigeix sotmetre-les a l’examen del principi de la còpia.
Aprofito l’avinentesa per recordar-lo: una idea serà vertadera quan pugui dir de quina impressió prové. Quin és l’origen de la idea de
causa? Si agafem l’exemple de les boles de billar, l’impacte. I el de l’efecte? El moviment de l’estàtica. Apliquem el criteri a la tercera idea:
de quina impressió prové la idea de connexió necessària? Hem vist mai que dos fets estiguin necessàriament connectats, de manera que si
n’hi ha un, hi haurà també l’altre?  
Hume és terminant en respondre que no hi ha cap impressió sensorial que pugui produir la idea que dos esdeveniments estan
necessàriament connectats. Quan dos fets, A i B, acostumen a tenir lloc un després de l’altre, és a dir, quan es dóna UNA CONJUNCIÓ
REGULAR, la ment acaba imaginant que existeix una connexió necessària entre elles, de manera que quan veu el primer, preveu el
segon. Tanmateix, no podem afirmar que existeixi, ni tampoc conferir-li a la relació causa-efecte un valor demostratiu. La idea de
connexió necessària és empíricament indemostrable.  
«D’això es desprèn que tots els raonaments referents a la causa i l’efecte es basen en l’experiència, i que tots els raonaments que es
dedueixen de l’experiència es basen en el supòsit que el curs de la naturalesa continuarà sent uniformement el mateix. Concloem que
causes semblants en circumstàncies semblants, produeixen sempre efectes semblants». 

¿L'experiència de la conjunció entre dos fets (A i B) és suficient per a concloure que el futur serà igual que el passat? Només si apliquem el
mètode inductiu: establim lleis universals a partir de l'observació reiterada de casos particulars. Tanmateix, què implica això? La
uniformitat de la naturalesa (quelcom que no podem demostrar).  
Si la idea de connexió necessària, nucli vertebrador de la idea de causalitat, no prové d’una concreta impressió sensible, COM HA
POGUT FORMAR-SE? No sabent si existeix realment, el que sí constatem és que la ment tendeix a unir aquestes dos idees. Quin és el
fonament de l'associació que produeix la nostra imaginació? Hume contesta: L’HÀBIT o EL COSTUM. Cada vegada que es repeteix una
determinada successió de fets, es consolida l’hàbit psicològic de creure que els primers són la causa dels segon.  

«No és doncs, la raó, la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment a suposar, en tots els casos, que el futur està d’acord
amb el passat. Per fàcil que pugui semblar aquest pas la raó no serà capaç de fer ho, en tota l’eternitat». 

El coneixement no és arbitrari, tampoc absolut; tan sols probable, obert a confirmacions, refutacions, però en cap cas definitiu -absolut,
universal, inqüestionable-. Proporciona creença, no certesa. 
13.8. CULMINACIÓ CRÍTICA: desmuntant a Descartes. 
Després d’aquest periple, Hume sap que una manera d’aconseguir la vostra complicitat és criticant a Descartes. Això és el que farem ara:
traurem del maletí empirista el principi de la còpia -criteri humeà de veritat-, i l’aplicarem a les tres idees cartesianes: JO, DÉU, MÓN.
Altrament dit: substància pensant -res cogitans-, substància infinita -res infinita-, substància material -res extensa.- Sabent que a Hume les
impostures metafísiques li causaven urticària, res del que digui us hauria d’escandalitzar. Us anuncio el final: negarà la validesa d’aquestes
idees. JO, DÉU i MÓN no poden ser coneguts8.  
«Per tot el que s’ha dit, el lector advertirà fàcilment que la filosofia que conté aquest llibre és molt escèptica i tendeix a oferir-nos una
noció de les imperfeccions i dels límits estrets de l’enteniment humà. Gairebé tot el raonament està reduït aquí a l’experiència, i la creença
que acompanya l’experiència és explicada només com un sentiment peculiar o una concepció viva produïda per l’hàbit».  

13.8.1. Crítica a la idea de substància material 

Ens semblarà rocambolesc, afirmar que el món extern no pot ser conegut. Un senzill moviment d’ulls pareixeria assegurar el contrari.
Sotjant la taula de l’escriptori hi veig un estoig, el portàtil, el Tractat de la naturalesa humana, una làmpada. Si miro per la finestra, una
dona que passeja amb el gos s’atura a saludar algú que està darrere l’escultura de Pau Casals. No existeixen? No us precipiteu amb les
preguntes, perquè Hume no està dient això.  
Hi ha una clara relació entre l’experiència i els coneixement, ho sabem. Els sentits capten les impressions -percepcions fortes- que
emanen dels objectes; i no hi ha dubte que tenim impressions relatives al món material situat més enllà de la ment -penso, per exemple, en
els arbres que hi ha al parc d’enfront-. Ara bé, puc estar segur que la idea que tinc d’arbre és exactament igual a la cosa que anomeno
«arbre»? Puc certificar que n’és la causa? Descartes contestaria que sí al segon interrogant (les idees adventícies estan causades per
quelcom que existeix fora); Locke, també (el món material és la causa de la impressió). Però Hume, tancaria aquesta conversa negant: NO!
Per què? El coneixement està lligat a les impressions, és limitat. Conèixer com és realment aquest món d’objectes físics al marge de les
impressions no és possible. Quan apareixen agrupades unes certes impressions -un color, una forma, un olor, etc- LA MENT ACABA
IMAGINANT que provenen o són l’efecte d’alguna altra cosa, d’una SUBSTÀNCIA MATERIAL que en seria, suposadament, la causa.
Tanmateix, segons Hume no hi ha impressió sensorial que testimoniï aquesta relació -com hem vist abans-. Per tant, només per costum
creiem que aquelles sensacions procedeixen d’una substància material. 
Hem de concloure que no podem demostrar l’existència d’un món extern AL DE LA NOSTRA PRÒPIA CONSCIÈNCIA. Allò
que se’ns mostra a través dels sentits és l’únic susceptible de ser conegut, EL FENOMEN.  
8 No vol dir que no existeixi un JO, DÉU o el MÓN. Tanmateix, els límits de la raó fan que el seu coneixement NO SIGUI POSSIBLE. 
13.8.2. Crítica de la idea de jo 

Això no té res a veure amb les crisis d’identitat d’aquells que viatgen enganyosament a l’Índia a cercar el «jo» interior.  
Si del món material Hume diu que no és més que un manyoc d’impressions que apareixen agrupades regularment, el «jo» és una
«successió de percepcions diferents -com les de calor i fred, amor i odi, pensaments i sensacions-, totes elles reunides però mancades de
simplicitat o identitat perfectes» El jo o ànima -o ment o substància espiritual- no és quelcom DIRECTAMENT COGNOSCIBLE; no hi
ha cap impressió a partir de la qual s’origini aquesta idea. De totes maneres, aquí Hume no pot aplicar l’argument utilitzat per criticar la
idea de substància material -examinada en l’apartat anterior- que, en Descartes s’esdevenia d’una inferència causal -la idea adventícia,
segons René, era causada per quelcom que existia fora de la ment-. Com que no hi ha res que garanteixi aquesta inferència -ens diu
Hume-, la noció de substància material està mancada de sentit. 
Continuant amb la idea del «jo», a partir de l’experiència, només tenim evidència d’una successió de percepcions que canvien
contínuament en la nostra ment. El «jo» es una construcció que nosaltres fem per sostenir totes aquestes impressions, però no és quelcom
al que arribem directament. La memòria i la imaginació, conservant-les i unint-les, construeixen la nostra identitat.  
L’explicació de l’origen de la identitat personal com un simple procés de la memòria no degué acontentar-lo gaire. Amb relació a
aquest tema, diu en el Tractat:

 «He de sol·licitar el privilegi de l’escèptic i confessar que aquesta dificultat és massa àrdua per al meu enteniment No pretenc afirmar,
no obstant això, que sigui absolutament insuperable»

13.8.3. Crítica a la idea de Déu 

Quant a l’existència de Déu, Hume aplica la mateixa anàlisi que a la substància extensa i a la substància pensant. D’una banda, no hi ha cap
impressió sensible que correspongui a la divinitat. De l’altra, és impossible demostrar la seva existència atès que el concepte de Déu
al·ludeix a una realitat situada, presumptament, més enllà del món fenomènic. Alguns filòsofs, segons Hume, han volgut deduir, a partir de
la perfecció del funcionament de la naturalesa, l’existència d’una causa intel·ligent. La demostració se sustentaria, novament, en la relació
causa-efecte. Recordem Descartes: jo no puc ser la causa de la idea de perfecció que hi ha en mi, necessàriament cal que existeixi
quelcom perfecte que la causi. Per a Hume, això és una temeritat. Déu no és un fet observable; per tant, considera que no és possible
deduir l’existència de Déu. Pensador agnòstic. 
«Si convençuts d’aquests principis donem un cop d’ull a les biblioteques, quins estralls caldrà que fem? Si agafem, per exemple, algun
volum de teologia o de metafísica escolàstica, preguntem-nos: és que conté algun raonament abstracte sobre la quantitat o el nombre? No.
És que conté algun raonament empíric sobre els fets i l’existència? No. Confieu-lo llavors a les flames, perquè no pot contenir més que
sofismes i il·lusió». 
Cartografia d’idees

⮚ Quina és la font de coneixement per a un empirista?

⮚ Quines són les diferències principals entre l'emprisme i el racionalisme? ⮚ Els empiristes exclouen la raó del procés de coneixement?
⮚ Quina relació hi ha entre el coneixement i l’experiència?
⮚ Per què no podem sostenir la tesis de les idees innates?
⮚ Quina és la proposta empirista amb què superar l'innatisme dels racionistes? ⮚ D’on provenen les idees?
⮚ Quina és la imprecisió de Locke assenyalada per Hume? Com ho soluciona?  ⮚ Quina diferència hi ha entre les impressions i les
idees?
⮚ De quina experiència provenen les impressions de sensació? I les de reflexió?
⮚ Quants tipus d'idees esmenta, Hume?
⮚ Totes les nostres idees provenen de les impressions?
⮚ Quina relació hi ha entre les impressions i les idees?
⮚ Quina és la conseqüència que se'n deriva, d'aquesta relació? Una persona que tingui afectat algun sentit tindrà idees associades a
aquella sensació?  ⮚ De quina manera podem distingir una idea fiable d’una de falsa o ficció de la ment?
⮚ Què cal fer per analitzar la validesa d'una idea complexa?
⮚ D'aquestes idees, quines no superen la prova del criteri de veritat de Hume: David professor de Filosofia, essència, síndria, Déu,
substància.
⮚ Què ens diu, Hume, de la metafísica?
⮚ Quines facultats intervenen en l’elaboració d’una idea?
⮚ La capacitat de la imaginació és il·limitada?
⮚ Quina és l’aportació novedosa que fa Hume a la teoria del coneixement? ⮚ Quina de les tres lleis associatives analitza
escrupolosament? Per què?  ⮚ Qui són, segons Hume, els objectes d'estudi que investiga la raó? ⮚ Quin tipus de coneixement científic
s'esdevé de la seva anàlisi?
⮚ De quina manera podem diferenciar les relacions d'idees de les qüestions de fet?   ⮚ L'enunciat “l'ordre dels factor no altera el
producte” és una relació d'idees o una qüestió de fet? Per què?
⮚ Per què ens diu Hume que els enunciats sobre qüestions de fet són contingents? ⮚ Quin és el problema de la causalitat?
⮚ Per què Hume conclou que el coneixement es redueix a una creença basada en fets observats?
⮚ Podem estar segurs que el Sol sortirà demà?
⮚ Podem estar segurs que el futur serà conforme el passat?
⮚ Com ho demostra, Hume? Quin és el problema de la inferència causal? Podem establir una relació entre causa i efecte? Té un valor
demostratiu?
⮚Per què confiem, en les prediccions?
⮚Per què crítica la idea de substància de Descartes?
⮚És el món tal i com el veiem?