Comentari Aparell Crític de Catul

Carmina I

Anna Mollà Palanca

Còmput de paraules: 2512
Índex
Introducció .............................................................................................................................. 3
Comentari de la crítica textual ............................................................................................... 4
Vers 1 – cui dono lepidom nouom libellum ........................................................................ 4
Vers 2 – arida modo pumice expolitum? ............................................................................ 4
Vers 3 – Corneli, tibi: namque tu solebas ........................................................................... 5
Vers 4 – meas esse, aliquid putare nugas ............................................................................ 5
Vers 5 – iam tum, cum ausus es unus Italorum .................................................................. 5
Vers 6 – omne aeuom tribus explicare cartis ...................................................................... 6
Vers 7 – doctis, Iuppiter, et laboriosis ................................................................................ 6
Vers 8 – quare habe tibi, quicquid hoc libelli <est> ........................................................... 6
Vers 9 – qualecumque quidem, <o> patrona uirgo, ........................................................... 7
Vers 10 – plus uno maneat perenne saeclo. ........................................................................ 8
Conclusió ................................................................................................................................. 8
Bibliografia.............................................................................................................................. 9
Introducció
Catul fou un poeta que va nàixer al voltant del 87 a. C.. Formà part de la generació del
Poetae Novi. Els quals es van dedicar a imitar la lírica grega. En aquest comentari ens
centrarem en l’estudi de la seua tradició textual i com els seus poemes han arriba ta
nosaltres i en quines condicions.

Els textos Catul han arribat a nosaltres per dues vies: a través de la tradició directa i
tradició indirecta. La tradició directa es basa en el textos originals que ha escrit l’autor i
ens ha arribat a nosaltres, ja siga el manuscrit arquetip o gràcies als copistes. Mentrestant,
la tradició indirecta es basa en la informació de l’autor que ens ha arribat a través de
comentaris d’altres autors, ja siguen contemporanis o posteriors. Per a poder estudiar
aquest poema i valorar la tradició crítica, farem un estudi de la crítica textual del poema,
en este cas el Carmina 1.

Catul està considerat un dels millors i un dels més famosos autors del seu gènere literari.
Tot i que, no fou fins l’edat mitjana que no s’havia parat excessiva atenció a la
conservació i l’estudi dels textos clàssics. Poc després, al voltant del s. XVII i s. XVIII
va sorgir la necessitat d’establir un mètode per trobar el “manuscrit arquetip”. En 1582,
Scaliger, un dels primers a establir una cronologia per a totes les cultures antigues,
proposà, a partir d’un text que edità ell mateix de Catul, els passos a seguir per arribar al
manuscrit arquetip. Durant aquest procés es va adonar que no tots els manuscrits de Catul
eren iguals i que hi havia manuscrits amb diferents tipus de recensio: errors voluntaris i
no voluntaris dels text com correccions voluntàries. També va haver durant aquest procés
“Eliminatio còdex descriptorum”: eliminació de manuscrits que es derivaven d’altres que
eren falsos; també es va crear un “stemma codicum”, per ordenar cronològicament els
manuscrits a través de una “examinatio”, per poder triar quina de totes les diferents
edicions era la més apropiada i propera al que seria el manuscrit arquetip.
Comentari de la crítica textual
Vers 1 – cui dono lepidom nouom libellum
Ara passarem a analitzar el Carmina I. Si ens fixem, al primer vers, trobem que es fa
referència als manuscrits O., G., R.. La “O” es refereix al manuscrit “Oxoniensis
canonicianus” s. XIV, que es suposa que ve d’un manuscrit amb múltiples corrupcions;
la sigla “G” fa referència al manuscrit Sangermaniensis de 1375; i la “R” al manuscrit
“Romans Vaticanus Otobianus” del s. XV. En els quals, segons l’aparell crític mostra
que en aquests apareixia la paraula “cui”. Mentre que, com es pot observar a l’aparell
crític, també s’ha trobat escrita la paraula “qui” enlloc de “cui”, segons l’aparell crític en
el manuscrit de Pastrengius: “De originibus Rerum”, al vers 88. A més a més també es
pot trobar un text on ficava “quui”, altre on ficava “cuoi” i altre on apareixia “quin”.

Seguidament en l’aparell crític s’observa que es fa referència a la paraula “lepidum”. El

primer que trobem és que hi ha un “et” entre “<...>”, seguit d’una oració en llatí entre
comes “poterat ... scripsisse, si nostro more ineptine uoluisset”, i una referència a un
autor anomenat Fruterius. Doncs es pot deduir que aquest autor trobés altra paraula en la
seua edició enlloc de “lepidum”.

Si continuem comentant l’aparell crític, trobem una menció a dos persones més, a un
home anomenat Postgate de 1893 i a Friedrich de 1908. Deduïm que es tracta de dos
editors de les obres de Catul. Els quals haurien trobat una possibilitat diferent a la del
poema sobre la paraula “nouom”. Segons aquestes dos persones, cabria la possibilitat de
que fos “nouum”, elloc de “nouom”, que és el que apareix al poema i als manuscrits
Oxoniensis Cononicionus (O), Sangemaniensis (G) i en el Romans Vaticanus Otobianus
(R). També, segons com diu l’aparell crític, als manuscrits Recentio, s’ha trobat la paraula
“meum”, enlloc de les altres dos possibilitats.

Vers 2 – arida modo pumice expolitum?

Ara passarem al següent vers, al vers 2. El primer que observem a l’aparell crític és:
“arida vel arrida”, que ens indica que no està completament clar quina de les dos
paraules seria. Segons l’aparell crític pareix ser que en el manuscrit de Pastrengicus: de
Originibus Rerum i en el vers 12.587 de l’Eneida de Virgili, s’entén que s’utilitza la
paraula “arida”. Però segons com observem a l’aparell crític, hi ha una nota que fica:
“secunda manus” als manuscrits Recentio. Llavors ens fan deduir que poden haver textos
on un segon copista fera anotacions i doncs, no es sàpigues ben bé que ficava. A més a
més apareix a l’aparell crític una anotació sobre que també s’han trobat textos i
referències on no ficava cap de les opcions anteriors, sinó “arido”. Aquesta paraula
apareixeria, segons com podem observar, en els manuscrits “O”, “R” i “G”, i en diferents
obres de distints autors com Verg., Caesius Bassus, Aphthanius, etc. D’aquesta paraula
hi ha una xicoteta anotació que fica que en un principi al manuscrit “R”: Romans
Vaticanus Otobianus del s. XV, apareixeria “punice”, enlloc de “pumice”, però que en
una segona correcció ja s’escrigué “pumice”, com apareix al poema. Açò seria una prova
de com la tradició crítica ha fluctuat al llarg del teus i no és una ciència completament
precisa. Degut a que, els manuscrits estan sotmesos al pas del temps i els copistes no
sempre han tingut la mateixa visió de les obres, ni els mateixos coneixements ni
ferramentes per entre les obres.

Vers 3 – Corneli, tibi: namque tu solebas

Del tercer vers comentem primerament la paraula “Corneli”, ja que a l’aparell crític va
seguit d’un interrogant. Entenem docs, que pot ser en un primer moment no es sàpigues
qui era Corneli. Tot i que, a la nota de l’aparell crític es cita al filòleg Ellis de 1867 amb
l’abreviatura “cod(d)”. Que vol dir que en tots els manuscrits apareix el mateix, però sense
estar exemptes d’error. Però no ens indica qui fou Corneli. D’altra banda, podem arribar
a pensar que aquest misteriós Corneli es tracta de Corneli Nepot. Qui es coneix que fou
amic de Catul, i a qui pot ser el poema va dedicar. Seguint les anotacions del poema
trobem que, segons una edició de Pleitner de 1876, enlloc de “solebas”, podria ser
“uolebas”. Tot i que existeix aquest possibilitat, com no es cita cap manuscrit i sols hi ha
una referència a aquest canvi de paraula, no es consideraria un canvi possible. Degut a
que deuria d’aparèixer a més en quelcom manuscrit contemporani a Catul o no molt
posterior.

Vers 4 – meas esse, aliquid putare nugas

Al quart vers el primer que trobem és que, tant com apareix al poema, com segons
l’aparell crític als manuscrits “O”, “G” i “R”, la paraula que es considera correcta és
“meas”. Tot i que l’aparell crític també ens dóna la possibilitat de que fos “nostras”.

Vers 5 – iam tum, cum ausus es unus Italorum

Si continuem, al cinquè vers s’observa que, mentre que als manuscrits Recentiore apareix
la paraula “tum”, al igual que al poema, als manuscrits Oxoniensis Cononicionus (O),
Sangemaniensis (G) i en el Romans Vaticanus Otobianus (R) apareix la paraula “tamen”.
També s’observa altra diferència entre els manuscrits, als manuscrits “O”, “G” i “R”
apareix “cum”, com al poema, mentre que als manuscrits Recentiores apareix “quom”. A
més a més en els manuscrits Recentiores apareix “es”, igual que al poema. Però als
manuscrits “O”, “G” i “R”, apareix “est”. Seguidament trobem també a l’aparell crític “es
ausus” dels manuscrits Recentiores, llavors al poema apareix “es unus”.

Per últim, a l’aparell crític d’aquest vers hi ha diferents tipus d’oracions proposats d’una
versió diferent a la del poema en qüestió que estem comentant. Als manuscrits
Recentiores està la possibilitat de que fos “ausus cum tamen es” o “ausus quum tamen”.
Aquestes opcions, segons l’aparell crític, la trobaríem en aquests manuscrits al final de
les línies, passatges o pàgines, segons ens indica l’abreviatura “fin.”. Com a última
possibilitat trobem la de Owen de 1893: “iam tandem ausus”, completament diferents a
les anteriors.

Vers 6 – omne aeuom tribus explicare cartis

Si passem al següent vers trobem un comentari a l’aparell crític sobre la paraula “aeuom”.
Aquesta apareix a l’edició de Posgate de 1893 i de Friedrich de 1908. Però al manuscrits
“O”, “G” i “R”, apareix “euum”. Per altra banda, als manuscrits “G” i “R” apareix “eum”.

Vers 7 – doctis, Iuppiter, et laboriosis

Al vers set observem a l’aparell crític que als manuscrits “O”, “G” i “R”, al igual que al
poema, apareix Iuppiter, però sense una “p”: “iupiter”. També a l’aparell crític donen la
possibilitat de “doctis et partier laboriosis”, afegint la paraula “pariter” al poema segons
l’edició de B. Guarinius de 1521.

Vers 8 – quare habe tibi, quicquid hoc libelli <est>

En aquest vers el primer que trobem és que, als manuscrits “O”, “G” i “R”, també
apareixen les paraules “habe tibi” però en altre ordre: “tibi habe”. Però als manuscrits
Recentiores apareix: “habe tibi”, com al poema. També apareix a l’aparell crític que
segons una edició d’Avancius de 1535 seria “habe hoc tibi”, ignorant la paraula
“quicquid”. A continuació trobem un comentari sobra la paraula “hoc”. Segons els
manuscrits “O”, “G” i “R”, si seria aquesta paraula. En canvi, segons els manuscrits
Recentiores seria “est”. A continuació trobem que segons els manuscrits Recentiores,
després de la paraula “libelli” podria ser que faltés un “est”. Açò ho deduïm perquè a
l’aparell crític mostren el “est” entre <...>. Per altra banda, als manuscrits “O”, “G” i “R”
la paraula “libelli”, no aniria seguida de cap “est”, com indica l’aparell crític. Com a
última possibilitat, Vossius 1684 proposa que si deuria de tenir una paraula seguida, però
que no seria “est”, sinó “et”.

Més avant a l’aparell crític apareixen diverses opcions del vers sencer. Segons els
Recentiores seria “have hoc tibi quicquid est libelli”. Un canvi d’ordre de paraules afegint
a més, el “est”. Segons Spengel 1828, seria “quicquid habe hoc tibi libelli”. També un
canvi de paraules però sense afegir-ne cap. Però d’aquesta opció s’ha d’observar que al
costat té la abreviatura: dub., que vol dir que és dubtós. Després Baehrens 1874 dóna
l’opció de “tibi habe mei hoc libelli”. Llevant el “quicquid” i afegint un “mei” al vers.
Slater 1913 proposa “quicquid habet mei hoc libelli”. En aquest cas si estaria el
“quicquid” i a més a més, s’afegiria també el “mei”. Per últim tindrem l’opció de Pascoli
1929 “<hoc tu> tibi habe. Quid? Hoc libelli?”. Una possibilitat completament diferent a
les anteriors.

Vers 9 – qualecumque quidem, <o> patrona uirgo,

Aquest vers veiem que és un vers molt corrupte degut a que té un gran aparell crític.
Observem que l’aparell crític mostra que és un vers que es va perdre i no es va conservar
completament, al igual que el vers 10, però que Schwabe 1866 els va poder reconstruir.
Tot i això, no es sap ben bé si falta alguna paraula o quelcom vers anterior. A més a més,
Della Corte 1977 afirma que entre “qualcumque quidem” i “patrona uirgo” deu d’haver
existit alguna paraula al mig, però que no s’ha conservat.

El primer a comentar és la paraula “quidem”. Sembla que als manuscrits Recentiores si

apareixia aquesta paraula igual en alguns, però que en altres apareixia “queidem”, “quis”.
“quid” o “quo”. Estes últimes opcion, segons l’aparell crític seria obra de una “manus
sencuda”, una segona mà. És a dir, una anotació o correcció d’un copista. Veiem també
que als manuscrits “O”, “G” i “R” apareixeria “quo”, al igual que en una de les opcions
dels manuscrits Recentiores.

A continuació trobem que per una “manus prima”, una primera mà, als manuscrits
Recentiores, s’hauria afegit el <o> al vers del poema. Mentre que una segona mà a aquests
mateixos manuscrits enlloc de <o> va afegir <est>. A més a més a l’aparell crític
observem més diferents opcions <haec>, dels Recentiores també. <a> de Wise 1843, o
<en> de Rossbach 1854. Tot i que, aquesta última seria la més dubtosa.

Més avant a l’aparell crític trobem menció a l’última part del vers. Observem que als
manuscrits “O”, “G” i “R”, al igual que al poema, apareixeria “patrona uirgo”. En canvi,
degut a una segona mà en els manuscrits Recentiore, està la possibilitat de que fos enlloc
“patroa uirgo”, amb una omissió de la “n” en “patrona”. També en aquests manuscrits,
existeix la possibilitat de que fos “patrima uirgo”, “paterna uirgo” o “patrea uirgo”.
Segons l’any d’edició dels manuscrits. A més a més està l’opció que enlloc de “uirgo”
sigués “uirum” segons Avancius 1535. Trobem a més a més, moltes més opcions a
l’aparell crític per a aquesta part del poema. Que ens indica, com s’ha dit anteriorment,
que es tracta d’un vers molt corrupte que pràcticament cada editor o cada manuscrit,
proposa una solució diferent.

Vers 10 – plus uno maneat perenne saeclo.

Passem doncs, al que es considera l’últim vers del poema. Observem a l’aparell crític que
als manuscrits “G”: Sangermaniensis i al manuscrit “R”: Romans Vaticanus Otobianus,
al igual que al poema apareix la paraula “perenne”. Mentre que al manuscrit “O”:
Oxoniensis canonicianus, es trobaria la paraula “perire”. Per altra banda Pascoli 1929,
dóna la possibilitat de que fos “peremne” i Radke 1995 de que gos “proinde”. Com s’ha
mencionat anteriorment, aquest vers, junt al vers 9, són versos excessivament corruptes,
llavors hi ha múltiples opcions. Per últim, Heinsius mort en 1681, per a l’última paraula
del poema proposà que fos “saecli”, enlloc de “saeclo”. Tot i que com indica l’aparell
crític, ací pot haver un error tipogràfic.

Conclusió
Com s’ha pogut observar al llarg del comentari, es tracta d’un poema bastant corrupte
sotmès a múltiples errors, ja sigués per part dels copistes, ho simplement una mala
interpretació de les paraules. S’ha vist a més a més, que aquest poema s’ha basat en
diferents manuscrits tenint en compte l’any d’aquests i el significat en sí del poema.

A través d’aquest comentari hem pogut adonar-se de la importància de una bona tradició
textual dels manuscrits que consideren arquetips, per poder acostar-se el màxim possible
al que al seu moment foren els textos. De manera que, es perga el mínim de la intenció
de l’autor i poder sentir les paraules com l’autor les va escriure. A més a més, una bona
tradició textual també ajuda a la conservació física dels textos, que fan un possible estudi
més fàcil i lleuger.
Bibliografia
Kiss D. (ed.), (2013). Catullus Online. [Consultat per última volta el 7 de desembre de
2021, de
http://www.catullusonline.org/CatullusOnline/?dir=edited_pages&pageID=5]

Maurer K. (ed.) Commonest abbreviations, sig, etc. Used in the apparatus to a classical
text. [Consultat per última volta el 7 de desembre de 2021, de
https://aulavirtual.uv.es/pluginfile.php/1739610/mod_resource/content/1/APPA
RATUSABBREVIATIONS.pdf]