Despertar

És encara de nit? Plou. Per què? Perquè l’ edifici és fosc. El

coixí és tou. Fora. Molts coixins. Per què té tants coixins?
Quina hora és? És igual; l’ edifici segueix fosc. És molt fosc.
Però igual que els altres? Igual. Fosc, segueix fosc. El veig per
la finestra. No és de dia. Crec que plou. Fred. Plou. Pero per
què? Perquè l’ edifici segueix fosc. Però, i la finestra? La
finestra. El vidre no té gotes. No fa soroll de pluja. Pero, l’
edifici és fosc, oi? Pero pot ser fosc i no ploure. Espero que no
plogui. Gana. Platan, yogurt. Pero plou. És fosc. és de nit,
encara. Encara és de nit. Dormir, alegria, plaer. Nit, dormir.
Tilin, tilin, tilin. Correu. Ipad. Connectat. Modem. El móvil
també? No. Si. Tota la nit. Càncer. Vull coixí. L’altre. Tou; l’altre.
Doblega’l. Finestra. Estrelles? Fosc. Dormir. Tors al llit. Cap
sota el coixí. Plaer, compressió. Barcelona, pis Sagrada
Familia. Matalàs. Pared granular, rosa. Maria. Fotografía.
Record? Record, és un record. Cama, genoll. Crac, crac, crac,
crac. Turmell. La Marisol em deia que també girava el peu per
dormir. Sopa. Cabell tenyit. Tristor. Orgull. José Ignacio. Ros.
Balcó. Hora. Cel. Llum? Llum. Pero l’ edifici és fosc. Com els
altres? Com el altres. Al final no plou. Sol. Parc. Jardí. Banc.
Platan i iogurt. Supermercat. Sol. Sol. Pero amb bufanda.
Edifici. El veig per la finestra. Ara ja té color, pero fosc. Fosc
beix. Pero encara és fosc. Més temps. Temps. Dormir. Finestra
sense persiana. Brusel.les; nord, fred, pluja i neu. Pero sense
despertador. Tilin, tilin, tilin. Correu. Dos correus. És dijous.
Veurem. Abril. És fosc. Deu ser de nit encara. Pero l’ edifici és
fosc? Marró, marró beix. Beix. Però encara tan fosc com els
altres. Beix. Dormir. Edifici fosc. Encara no li toca el sol. És alt?
Deu ser alt. És com un campanar. Boí. Torre. Sol. Campana.
Pedra. Urús, jardí. Sota del balcó. Pissarra. Gespa. Tin. Nit.
Tumbones. Pare, diari. Sol. Sabates i arbre. Arbres. Finestra.
Cel. No plou. Blau, blau cel. Cel blau, net. Pero, es fosc?
Encara és fosc, pero menys. Ja no és tan fosc. Silenci. Molt
silenci. És de dia? No és de dia. Pero l'edifici ja no és fosc.
Pero si està il.luminat vol dir que és de dia. Aleshores és de
dia. Peu, fred. Pantalons curts. Manta i posició fetal. De costat
Coixí. Aquest. Aquell. Allà. Ha de ser tan gruixut com la meva
espatlla. No hi és. On estan els coixins? No hi ha coixins. Estan
allà. Han caigut? Tors al llit. Sense coixí. Espai. Molt espai. Llit
gran. Gran, molt gran. Com el dels nonnos. Immens. Gran. Nit.
Ulleres molt gruixudes. Ulls petits. Molt petits, rodons. Brillen.
Cara blanca, rodona. Jersei gruixut. Davantal. Italia, Nadal.
Nen, fotografía, cabell curt. El cabell. El coixí me l’ aixafa. Pero,
em dutxo abans? És a les deu. Ordinador gran. Taula. Però
abans sol, banc, gespa. Llum. L’edifici. Brilla. Brilla ja més que
els altres? Brilla més que els altres. Es de dia. Dia, llum, mare.

21.04.2022
Jordi
Consonància

Ens quedariem certament curts si, ens els propers anys,

invoquèssim el record d’ aquest dia per rememorar aquell dinar

en el que celebràvem una efemèride, aquella trobada familiar

que, ufanosa, conmemoraba engalanada la conquesta i el

cultiu d’una xifra rodona. Ens quedariem curts. I no perquè la

xifra no sigui ni prou rodona ni prou ufanosa; no voldria jo fer

un lleig a les matemàtiques que governen el calendari, ni

desatendre el motiu que, oficialment, ens convoca als

quatre—als cinc?—aquí. Però tampoc voldria que l'aritmètica

ens faci avui de mestra de cerimònies: avui no celebrem una

xifra, sino que et celebrem a tu, pare. Et celebrem a tu. Et

celebrem a tu. Jo avui celebro al meu pare. Jo avui et celebro a

tu. També ho faig altres dies. Hi ets present. Pero avui, més. I

no tant, o millor, en cap cas, perque la meva biologia sigui la

teva, la vostra, la nostra. Jo avui a qui celebro es a tu, pare. I hi

ha certament varies—moltes—raons per fer-ho, però totes, en

el fons, declaren el mateix. Totes giren al voltant del mateix sol,

totes toquen i ballen la mateixa música. Jo et celebro a tu,

pare, perque, d’ una manera o d’ una altra, sempre ets present

en com m’ agrada ser. Vull insistir en això: jo et celebro a tu

perque, d’ una manera o altra, sempre ets present en com m’

agrada ser. Això no vol dir que sempre hi siguis, ni que hi siguis

del tot i en tot, sino simplement que hi ets quan aconsegueixo

ser com voldria ser, quan aconsegueixo ser com vull que el

meu ser sigui al món. Aleshores, quan aixo passa, sempre hi

ets, sempre t’ hi puc reconeixer. En allò en el que em

converteixo quan aconsegueixo ser com m’ agrada ser, sempre

hi ha quelcom que és fonamentalment teu, inquestionablement

teu. No es una identitat doncs, sino una consonància, una

consonància fònica, musical. Una consonància, no una

coincidència. No es la casualitat qui es presenta i compareix.

Una consonància, que, he de confessar, sempre, o quasi

sempre, es desplega silenciosa, sigilosa. Es discreta, vol

passar deçapercebuda. A vegades es disfressa d’atzar, d’

altres es confon amb el paisatge. Com a molt, algún vespre,

abans d’ anar a dormir, fa el runrún del vent quan rellisca sobre

la gespa. Es una consonància porosa, cristalina, quasi

transparent. Ni orienta, ni guia. Deixa espai, es lleugera.

Simplement, a vegades, es deixa veure, apareix, treu el nas,

pero sempre fa com aquell que diu que només passava per

allà, com si la cosa no anés amb ell. Es, per això, una

consonància que empodera, generosa, una consonància que

estima, vertical, que ofereix enlloc de donar, que acomoda

sense necessitar comprendre. Sé molt bé que les

consonàncies, no són coincidències.

17.06.2022
Jordi