http://blogs.sapiens.

cat/socialsenxarxa/categoria/historia

Les conseqüències del “Desastre de 1898”: crisi moral i regeneracionisme

Cap aconteixement va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia

restauracionista com la pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar. L’emancipació de Cuba,
Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un dels
principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com l’inici de
l’enfonsament del sistema restauracionista.

La crisi moral. La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la
decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a senyalar que Espanya es
trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica. Eren necessaris canvis
polítics i morals. Tanmateix, malgrat l’envergadura de la crisi de 1898 i el seu significat
simbòlic, les seves repercussions immediates van ser menors del que s’hauria pogut esperar.

Així, la crisi econòmica derivada de la pèrdua de les colònies va tenir unes conseqüències
limitades i la necessitat de liquidar els deutes contrets arran de la guerra va possibilitar una
reforma de la hisenda amb la finalitat d’incrementar la recaptació a través de l’increment de
la pressió fiscal. I, políticament, el sistema de la Restauració va sobreviure amb una mala
salut de ferro durant dues dècades més.

El gran problema que va presentar la desfeta de 1898 va ser el retorn dels soldats a Espanya i
el gran efecte que va tenir en el camp intel·lectual del país. En definitiva, la crisi de 1898 va
ser fonamentalment moral i ideològica i va comportar un gran impacte psicològic entre la
població. La derrota va sumir la societat i la classe política espanyola en un estat de desencís i
de frustració perquè va significar la destrucció del mite de l’imperi espanyol en un moment
en el qual les potències europees estaven construint extensos imperis colonials a l’Àfrica i
Àsia.

A més, suposava la constatació definitiva que Espanya s’havia convertit en una potència
secundària en el context internacional. La premsa estrangera presentaria l’Estat espanyol com
una “nació moribunda”, amb un exèrcit totalment ineficaç, un sistema polític fonamentat en
la corrupció i uns polítics ineficaços. Aquesta visió decadent faria fortuna i es generalitzaria
entre bona part de l’opinió pública espanyola. El missatge catastrofista va penetrar en una
societat que va culpar el govern i l’exèrcit d’haver claudicat davant dels Estats Units.

El regeneracionisme. Si amb la pèrdua de les primeres colònies ja havia sorgit un moviment

crític amb la situació del país, la derrota de 1898 va suposar l’esclat del regeneracionisme. En
resposta a la crisi moral i ideològica de 1898, alguns intel·lectuals van presentar una visió
molt crítica de la història d’Espanya i van reclamar la necessitat de “regenerar” la vida
política i social del país.

La crisi moral i ideològica de 1898 també va donar lloc a la configuració d’un grup de literats
i de pensadors coneguts com a Generació del 98, que van analitzar el “problema d’Espanya”
en un sentit molt crític i en un to amargament pessimista. Filòsofs i escriptors com Unamuno,
Azorín, Antonio Machado, Ramiro de Maetzu, Pío Baroja o Àngel Gavinet van veure a
Espanya immersa en una profunda crisi que només podia solucionar-se mitjançant una
regeneració del sistema, la recuperació del “veritable esperit del país” i l’acostament a
Europa. Creien que la pèrdua de les darreres restes del que havia estat l’imperi espanyol havia
de suposar el revulsiu per a la regeneració moral, social i cultural del país.

Davant la crisi, apareixeran moltes obres de caràcter crític i regeneracionista. Es denunciarà

el fracàs de la revolució liberal i la manca d’accés a la terra i a la cultura. Es parlarà de la
paralització del país (idiòcia). El pensament més reaccionari demanarà la introducció de la
figura d’un dictador davant el fracàs del sistema de partits polítics. S’arribarà a culpar de la
crisi a la introducció de la dinastia dels Àustries en el tron espanyol en el segle XVI.

Joaquín Costa

El representat més destacat del moviment regeneracionista va ser l’aragonès Joaquín Costa,
que a la seva obra Oligarquía y caciquismo (1901) exigia la presència d’un “cirujano de
hierro” per a solucionar les “malalties” que patia Espanya. Costa va defensar la necessitat
d’enterrar les glòries passades (“tancar amb set claus el sepulcre d’El Cid”), millorar la
situació del camp espanyol, potenciar les obres públiques i elevar el nivell educatiu i cultural
del país, tal i com reflectia un dels seus lemes: “Educació i rebost”.

Per a Costa, el problema d’Espanya estava en la base del propi sistema: la corrupció i el
caciquisme, per això defensaria l’imperialisme al nord d’Àfrica, la desaparició de la classe
política dinàstica a favor del municipalisme i la superació de la “retòrica buida” de la
Restauració. Alguns autors consideren Costa com un precursor de l’ideari feixista pels seus
plantejaments sobre una revolució política des de dalt amb la instauració d’un “cirujano de
hierro”.

El final d’una època. Però, el 1898 no només va provocar el desànim dels intel·lectuals i el
fi espiritual del segle XIX. La desfeta de 1898 va suposar l’inici d’una nova fase en la història
constitucional del país. D’aquesta manera, el “Desastre de 1898” va significar la fi del
sistema polític de la Restauració tal com l’havia dissenyat Cánovas i el sorgiment d’una nova
generació de polítics, intel·lectuals, homes de ciència, activistes socials i empresaris que van
començar a actuar en el regnat d’Alfons XIII.

El torn de partits de la Restauració va entrar en crisi després de l’assassinat de Cánovas el

1897 i la mort de Sagasta el 1903. Els partits dinàstics havien perdut els seus líders
fundacionals i entrava en escena una nova generació de polítics encapçalats per Antonio
Maura i Eduardo Dato en el Partit Conservador i per José Canalejas i el comte de Romanones
en el Partit Liberal. També guanyarà protagonisme el socialista Pablo Iglesias.

Alguns dels nous governants van intentar aplicar a la política les idees del regeneracionisme.
Així, el setembre de 1898, el general Camilo Polavieja va fer públic un manifest a favor de la
regeneració política on proposava la necessitat de portar a la pràctica reformes a
l’administració pública i l’aplicació d’una certa descentralització administrativa. Així, els
primers pressupostos després del “desastre de 1898” van preveure una sèrie de retalls
financers per frenar el dèficit públic. També van aprovar-se diferents projectes de llei
relacionats amb la reforma fiscal, la política social, la descentralització administrativa, la
política universitària i la política energètica.

Tanmateix, la política regeneracionista que van intentar aplicar els governs posteriors a la
crisi del 98 no van aconseguir les profundes reformes que anunciaven, sinó que van limitar-se
a deixar que el sistema continués funcionant amb la introducció d’una sèrie de canvis
minúsculs. Tampoc l’oposició al règim no va poder aprofitar la crisi propiciada per la pèrdua
de les colònies per la seva divisió interna.

La derrota militar també va tenir conseqüències en l’exèrcit, que havia estat acusat per una
part de l’opinió pública de tenir una gran responsabilitat en la desfeta cubana. Davant d’un
antimilitarisme creixent en determinats espais socials, un sector dels militars s’inclinaria cap
a postures autoritàries i intransigents, convençut que els veritables culpables de la derrota
havien estat uns polítics corruptes i ineficaços. D’aquesta manera, en el si de l’exèrcit van
anar desenvolupant-se uns sentiments de corporativisme, que a la llarga serien nefastos pel
país i derivarien en l’autoconvenciment de la necessitat d’incrementar la presència i el
protagonisme de l’exèrcit en la vida política espanyola.

Les actituds espanyoles davant la guerra de Cuba

Des de 1895 la vida política de la Península va estar condicionada pels transcurs de la guerra
a les colònies i per l’enfrontament amb els Estats Units. Durant tot el període d’enfrontament,
tant per part del govern conservador com del liberal, la principal preocupació va residir en
aconseguir un consens nacional per les accions bèl·liques i en trobar els recursos necessaris
per tal de fer front als requeriments de la guerra.

La consigna de les forces del règim va ser unir-se en un esforç comú. En canvi, l’escàs èxit en
el transcurs dels esdeveniments va fer que es comencessin a revelar les diferències entre
grups i partidaris. A més, la societat espanyola es va dividir entre aquells que recolzaven
l’opció bèl·lica (partits dinàstics, gran part dels republicans i els carlistes) i els partidaris
d’una solució pacífica (federals, socialistes, anarquistes i alguns sectors nacionalistes).

La guerra era considerada pels partits dinàstics com un mal menor, en tant que representava
un desenllaç ràpid i honrós a un problema que no tenia millor solució. Els polítics del règim
eren conscients de la superioritat nord-americana i dels escassos mitjans militars amb els
quals disposaven per oposar-se a ells. Sabien que la guerra estava perduda, però els semblava
preferible perdre les colònies d’aquesta manera, abans que cedir-les pacíficament i posar en
perill l’estabilitat del sistema polític i de la monarquia.

Allò que veritablement espantava els partits dinàstics eren les conseqüències que podia tenir
la pèrdua de Cuba o Filipines: que l’exèrcit es sentís traït i protagonitzés un pronunciament
militar; i que aquest fos recolzat per moviments populars convenientment instrumentalitzats
pels partits antidinàstics.

Altres sectors socials es sentien preocupats essencialment per la pròpia pèrdua de les
colònies. Eren els grups colonials amb interessos a les illes: comerciants, “hacendados” i
inversors amb interessos a Ultramar; militars i funcionaris destinats en aquestes,
compromesos amb la seva administració, i amb fortes arrels econòmiques i oligàrquiques en
aquells territoris; les ordres religioses vinculades a Filipines; les societats geogràfiques de
l’expansió colonial.

Els empresaris espanyols interessats en el negoci colonial però sense inversions directes a les
colònies –els tèxtils catalans, els cerealistes castellans i la siderúrgia basca–, conscients què el
procés independentista a les colònies era imparable i què la situació de guerra només
perjudicava els seus interessos, van recolzar una sortida ràpida al conflicte, acompanyada per
una dura negociació en favor del manteniment dels drets d’entrada dels productes espanyols a
les antigues colònies. Allò important era mantenir la possibilitat d’obtenir beneficis de les
colònies, fos qui fos l’administrador polític.

D’altra banda, la premsa i l’Església van actuar com elements legitimadors de la guerra.

Tot i els temors dels governants, els partits antidinàstics no van aprofitar la guerra per
atemptar contra el sistema polític, degut en part a que aquests grups no tenien a finals de
segle, una gran implantació social, ni la capacitat per convertir-se en alternativa del govern.

La guerra, però, va provocar la consolidació de noves formacions dissidents –especialment

nacionalistes i socialistes–, davant les quals s’obria un futur incert en el qual havien de trobar
el seu espai polític. En canvi, els resultats de la contesa no van provocar grans variacions en
el mapa polític espanyol, i, sobretot, no van suposar una amenaça pel règim. Pel que fa a
l’entramat institucional, es van mantenir la Constitució, el titular de la Corona, una
composició de les Corts similar, els mateixos partits i, fins i tot, els mecanismes polítics que
tant es van criticar.

De la insurrecció cubana al Desastre de 1898

El retard o l’incompliment de les reformes polítiques i econòmiques del govern espanyol de

la Restauració borbònica vers Cuba va comportar un allunyament de l’autonomisme i que els
desitjos d’emancipació i l’independentisme guanyessin cada cop més partidaris.

El 1879 va produir-se un nou intent d’insurrecció que va donar lloc a un conflicte anomenat
Guerra Chiquita. La insurrecció dels mambistes, nom amb el qual es denominava als rebels
cubans, va ser derrotada l’any següent amb una relativa facilitat com a conseqüència de la
manca de suport entre la població, l’escassetat de l’armament i la clara superioritat de
l’exèrcit espanyol.

El 1893, José Martí, un intel·lectual cubà, va fundar el Partido Revolucionario Cubano que
tenia com a objectiu aconseguir la independència de l’illa i aviat comptaria amb el
recolzament dels Estats Units. El partit ràpidament va augmentar la seva base social i va rebre
el suport de nombrosos cabdills revolucionaris com Máximo Gómez, Antonio Maceo i
Calixto García, personatges que s’havien distingit en la lluita contra les tropes espanyoles en
la Guerra dels Deu Anys i es negaven a acceptar els acords que s’havien signat a la Pau de
Zanjón. La importància de José Martí va eradicar en la seva capacitar d’unir obrers, sectors
populars i la burgesia criolla sota el l’objectiu d’arribar a la democràcia a partir de la
independència. Amb ell, se sentia identificat tot aquell que no tingués interessos colonialistes.

El 24 de febrer de 1895, un nou aixecament independentista cubà, el Crit de Baire, va donar

pas a un conflicte generalitzat. La rebel·lió va iniciar-se a l’est de l’illa, a Santiago de Cuba,
però va estendre’s ràpidament cap a l’oest arribant cap a l’Havana.

Davant l’aixecament a Espanya hi va haver diverses posicions: el govern de Cánovas va

adoptar una actitud molt patriotera (“hasta el último hombre y hasta la última peseta”),
anunciada en discursos sorollosos i grandiloqüents; la burgesia industrial i comercial (i
especialment la catalana) també era partidària de mantenir la sobirania espanyola, amb la
guerra si calia; el poble es va deixar portar per la propaganda de l’“orgullo nacional”. Només
una part dels republicans federal, els socialistes, els anarquistes i els catalanistes de la Unió
Catalanista van protestar i van demanar l’autonomia per a Cuba i les altres illes. A més, hi
havia moltes associacions obreres contràries a la guerra perquè eren conscients que hi haurien
d’anar els seus fills.

Per reprimir la revolta, el cap de govern espanyol, Antonio Cánovas del Castillo, inicialment
va enviar un exèrcit comandat pel general Martínez Campos. Aquest va buscar la pacificació
de l’illa mitjançant la combinació d’una forta acció militar amb un esforç polític de
conciliació amb els rebels. Martínez Campos, però, va fracassar en el seu intent de controlar
militarment la insurrecció i pacificar l’illa, motiu pel qual va ser dimitir i va ser substituït pel
general Valeriano Weyler per canviar la tàctica bèl·lica i iniciar una fèrria repressió.

Amb l’objectiu d’evitar que els insurrectes s’estenguessin en el món rural i aïllar els
guerrillers, Weyler va dividir l’illa amb “trochas y alambradas” i va concentrar la població
pagesa en campaments o camps de concentració aïllats que impedien als camperols tenir
contacte amb els combatents. A més, Weyler va tractar durament els rebels, a molts dels
quals va fer aplicar la pena màxima, així com a la població civil, entre la qual va augmentar
considerablement la mortalitat com a conseqüència de la proliferació de fams i epidèmies.

En el terreny militar, però, tot i la repressió, la guerra no era favorable als interessos
espanyols ja que els combats tenien lloc a la selva (la manigua) contra unes forces disperses
en el territori i amb una gran facilitat per concentrar-se pels atacs i separar-se ràpidament. Ni
els soldats espanyols estaven preparats per a enfrontar-se a una amenaça d’aquest tipus ni
l’exèrcit disposava dels mitjans necessaris. Així, el mal aprovisionament, la manca
d’instruments i l’extensió de les malalties tropicals van causar una gran mortaldat entre les
tropes i van fer que la victòria final esdevingués cada vegada un objectiu més difícil
d’aconseguir.

A més, el sistema de lluita imposat per Weyler era tan cruel que va produir un gran
desprestigi internacional per a Espanya, així com la protesta interessada dels Estats Units, que
van muntar una gran campanya de premsa contra el domini espanyol. El govern liberal,
conscient del fracàs de la via repressiva i temorós d’un conflicte amb els Estats Units, va
veure’s obligat a fer dimitir Weyler. El seu substitut seria el general Ramón Blanco.

A Espanya, parlar de diàleg sobre el conflicte cubà significava fragilitat envers una oposició
molt forta al govern i al sistema amb la intencionalitat d’atacar-lo. Tot i això, l’any 1897,
Segismundo Moret, com a ministre d’Ultramar, va aprovar un decret en el qual atorgava una
àmplia autonomia cubana, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre cubans i
peninsulars i l’autonomia aranzelària, però aquesta resposta arribava massa tard. Així, els
independentistes cubans, sabent-se recolzats pels Estats Units, van rebutjar l’autonomia i la fi
de les hostilitats.

Voladura del cuirassat Maine

Davant el refús continuat per part del govern espanyol a vendre l’illa de Cuba als Estats
Units, el president McKinley va reconèixer els independentistes cubans i els va ajudar
obertament en el conflicte. L’abril de 1898, l’explosió fortuïta del cuirassat nord-americà
Maine, enviat pel govern dels EUA al port de l’Havana com a símbol de protecció dels
ciutadans nord-americans residents a l’illa, en el qual va perdre la vida la major part de la
seva tripulació, va precipitar la guerra resultant ser el casus belli que necessitava
l’administració nord-americana per involucrar-se en el conflicte.
Aleshores, els Estats Units van iniciar una forta campanya propagandística contra Espanya, a
la qual s’acusava falsament d’haver provocat la voladura del Maine i s’exigia la retirada de
Cuba. Tot i la consciència que l’exèrcit espanyol mai podria fer front amb èxit un conflicte
militar amb els EUA, els dirigents polítics van considerar humiliant l’ultimàtum nord-
americà, donant lloc a la guerra contra els Estats Units pel control de Cuba.

La guerra entre els Estats Units i Espanya va ser ràpida i en únicament dues batalles navals va
estar decidida. Una esquadra dirigida per l’almirall Cervera va partir cap a Cuba, però la flota
nord-americana era molt més moderna poderosa i va desfer-se fàcilment dels malmesos
vaixells espanyols, primer a Cavite (port de Manila, Filipines, 1 de maig de 1898), i després a
Santiago de Cuba (3 de juliol de 1898).

La pau va ser signada a París el 10 de desembre de 1898. Pels tractats de pau Espanya cedia
Puerto Rico, les Filipines i l’illa de Guam als Estats Units que hi establiria un protectorat i va
abandonar Cuba, que es convertiria en una república independent sota el protectorat/ocupació
dels Estats Units, amb la consegüent frustració dels líders independentistes cubans. Pel règim
espanyol va ser més important salvar la monarquia davant les amenaces internes que no pas
mantenir Cuba i la resta del seu imperi colonial.

Signatura del Tractat de París de 1898

Cap aconteixement va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia

restauracionista com la pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar. L’emancipació de Cuba,
Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un dels
principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com l’inici de
l’enfonsament del sistema restauracionista. La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser
l’expressió simbòlica de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir
a senyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica.
Eren necessaris canvis polítics i morals.

La fragilitat del colonialisme espanyol a Cuba en el segle XIX

Mentre les grans potències europees van caracteritzar-se en el segle XIX per l’articulació de
grans imperis colonials i comercials, en el cas espanyol aquest procés va ser invers i va
culminar amb la pèrdua del gran imperi americà forjat des de finals del segle XV. Així, en el
procés de revolucions liberals que va caracteritzar el primer terç del segle XIX, les colònies
espanyoles van emancipar-se donant lloc a la creació de nombrosos Estats independents.
Finalitzat aquest procés només restarien sota domini espanyol Cuba i Puerto Rico.

El 1868, però, amb l’anomenat “Grito de Yara”, va iniciar-se un llarg procés que acabaria
d’ensorrar l’imperi colonial espanyol. Amb aquesta insurrecció, dirigida per alguns
propietaris criolls i amb un important suport popular, s’iniciava la Guerra dels Deu Anys
(1868-1878) que pretenia posar fi a l’esclavitud a l’illa. Per tal de pacificar l’illa, el govern
d’Amadeu I va intentar tirar endavant un projecte d’abolició de l’esclavitud i de concessió de
reformes polítiques, però la negativa dels sectors econòmics espanyols amb interessos a Cuba
(bona part d’ells catalans) a aquestes reformes va frustrar la reforma, tot encoratjant els
revoltats a continuar la guerra.
Així, la guerra a Cuba va seguir sense que els diferents governs republicans que van succeir
Amadeu I fossin capaços de millorar la situació. A més, les autoritats i els funcionaris
espanyols a l’illa es decantaven per la solució monàrquica alfonsina i actuaven
majoritàriament al marge del poder republicà. Una de les solucions frustrades que van
intentar introduir-se en aquest període va ser la formulació de l’estructura federal de l’Estat
que considerava Cuba (i Puerto Rico) com un territori més del conjunt d’Estats que
integrarien l’Espanya federal.

Seria en el temps de la Restauració quan es possés fi a la insurrecció cubana combinant

l’acció militar amb la negociació. Així, el 1878 es va signar la Pau de Zanjón que incloïa
una àmplia amnistia, l’abolició de l’esclavitud (que no s’aprovaria fins 1888), la llibertat de
comerç i la promesa de la introducció d’un seguit de reformes polítiques i administratives que
donarien a Cuba representació a les corts espanyoles.

Seguint el model bipartidista que el sistema de la Restauració havia introduït a la Península,

van crear-se dos grans partits que serien l’eix de la política cubana: el Partido Autonomista i
la Unión Constitucional. Mentre que els constitucionalistes eren un partit de caràcter
espanyolista i integrat fonamentalment pels peninsulars instal·lats a Cuba, els autonomistes
propugnaven un programa reformista en el camp econòmic i polític i van ser capaços
d’aconseguir una àmplia representació al parlament espanyol.

A Espanya, el Partit Liberal liderat per Sagasta va mostrar-se favorable a introduir reformes
polítiques a Cuba, però només va ser capaç de concretar l’abolició formal de l’esclavitud
(1888). Així, quan, el 1893, Maura va proposar un projecte de reforma de l’estatut colonial de
l’illa, aquest va ser derrotat al parlament per la pressió dels grups econòmics espanyols amb
negocis a Cuba, sempre intransigents a l’hora de fer cap concessió que pogués posar en perill
els seus interessos econòmics i els privilegis dels que gaudien.

En el camp econòmic, a Cuba estava implantada una economia de plantació, basada en el

cultiu del sucre i en menor mesura del cafè, del tabac i dels plàtans. Aquest tipus d’explotació
es realitzava als “ingenios”, descansava sobre mà d’obra esclava i la producció estava
bolcada cap al comerç exterior. A partir de 1880 va culminar la revolució industrial sucrera,
es va modernitzar la producció mitjançant la introducció de maquinària i van aparèixer les
fàbriques.

Aquestes circumstancies, juntament amb el canvi de legislació, van provocar que es passés
d’un sistema esclavista a un assalariat, en el qual va anar augmentant-se la contractació de
treballadors vinguts de la Península.

Les exportacions van augmentar la seva orientació cap al mercat internacional, en especial
cap als Estat Units, Gran Bretanya i els països del nord d’Europa, la qual cosa va fer que es
perdessin molts dels vincles que unien la illa amb la Península. La dependència del mercat
nord-americà va créixer fins al punt què en 1890 es vengués més del 90% de la collita de
sucre al trust sucrer de refinadores de Nova York. En xifres exactes al 1850, els Estats Units
compraven el 30% de la producció de sucre, al 1880 el 80 % i al 1894, les xifres augmentaren
fins al 91% del total. Aquest fet suposà una aproximació de la burgesia americana a la
burgesia criolla cubana, les quals eren les encarregades de portar a terme les relacions
comercials.
La Llei de Relacions Comercials amb Cuba, decretada l’any 1882 pel govern liberal de
Sagasta, significava que a partir d’aleshores Cuba havia d’exportar tots els seus excedents
sense aranzels, venent els seus productes, tothora, a un país tercer, els Estats Units, mentre
que no podia vendre a Espanya. Per contra, Cuba, només podia rebre o comprar productes
arribats des d’Espanya. La promulgació i pràctica d’aquesta llei suposaria una de les causes
de la pèrdua definitiva de les colònies. L’illa viuria un malestar polític, al qual s’afegia el
rebuig que provocava un règim aranzelari que responia més als interessos fiscals i
proteccionistes de la metròpoli que a les necessitats dels sectors productius cubans.

Aquesta situació es va agreujar l’any 1890, quan l’administració del president nord-americà
William McKinley va decidir aprovar un aranzel que restringia l’entrada del sucre i del tabac
elaborat a Cuba en el mercat nord-americà, en resposta als altíssims drets que els productes
americans havien de pagar a l’illa. L’adopció d’aquesta mesura va provocar la creació d’una
organització en defensa dels productes cubans i en contra de la metròpoli.

L’anomenat Moviment Econòmic va reclamar una reforma aranzelària que permetés l’entrada
dels productes estrangers al mercat cubà, així com la modificació de les lleis que, des de
1882, regulaven les relacions mercantils entre colònia i metròpoli i que, havien imposat un
desarmament aranzelari gradual i complet pels productes peninsulars a Cuba, sense decretar
una reciprocitat pels productes cubans a Espanya. La llei “Bill McKinley” suposava
l’ajustament dels desequilibris econòmics d’Espanya a la política colonial, de manera que
Espanya va haver de renunciar a les seves pretensions de dominació d’aquell mercat.

Espanya veient que els interessos cubans s’apropaven als interessos americans es va veure
obligada aleshores a realitzar un projecte de reforma d’autonomia per a la illa, el 1893, a
mans d’Antonio Maura. Aquest projecte suposava l’ampliació de les capacitats dels
municipis regits per governadors i un consell d’administració consultiu, que estava format per
24 membres. En definitiva, es pretenia atorgar una certa autonomia a l’illa. Però aquest
projecte també va aixecar les protestes, doncs va rebre una forta oposició per part dels
colonialistes i del Partit Conservador, sectors els quals faran fracassar aquest projecte i es
mostraran partidaris d’una política restrictiva i forta envers l’illa.

El naixement del nacionalisme basc

El nacionalisme basc, com a moviment polític va néixer amb la figura de Sabino Arana qui
va dotar-lo d’una ideologia, uns mitjans de comunicació i propaganda i d’una organització
política: el Partit Nacionalista Basc (PNB) fundat el 1895. Ara bé, el nacionalisme basc té uns
antecedents en el segle XIX (tant en el liberalisme com en el carlisme) que contribueixen a
explicar el seu desplegament.

Sabino Arana

La doctrina araniana pel nacionalisme basc es basava en una doctrina profundament

reaccionària i racista basada en la puresa de sang (els espanyols són els maketos), la
religiositat, l’euskera com a signe d’identitat i la reivindicació del règim foral com a camí cap
a la independència. Es a dir: “Dios y Leyes Viejas”.

En el País Basc del segle XIX hi ha tres factors que expliquen l’aparició del nacionalisme: el
foralisme literari i polític; les guerres carlines i les abolicions dels furs; i la revolució
industrial de Vizcaya i les seves conseqüències socials.
El regnat d’Isabel II i la primera etapa de la Restauració van suposar el ressorgiment cultural
basquista, un antecedent ideològic del nacionalisme de Sabino Arana. La literatura foralista
tenia un caràcter costumista i ruralista i un caràcter històrico-llegendari. Es substituïa la
història per la llegenda creant una consciència de particularitat en el poble basc.

D’altra banda, a les guerres carlines trobem factors que van realçar el particularisme del
territori basc i navarrès. La majoria de la seva població va situar-se al costat del carlisme i
només les capitals i algunes ciutats van resistir com a illots liberals. L’abolició dels furs de
1841 va suposar l’aparició del foralisme com a moviment polític lligat al liberalisme moderat.

El foralisme defensava l’existència d’un pacte entre els territoris forals i la monarquia
espanyola, però en cap cas qüestionava la nació espanyola ni es reivindicava com a Estat
independent. El seu objectiu era preservar les particularitats forals del País Basc dins del nou
sistema liberal.

La derrota del carlisme el 1876 i l’abolició definitiva dels furs bascos el 1877 a mans de
Cánovas, van provocar una crisi d’identitat entre el poble basc que va considerar el càstig
excessiu, fet que va radicalitzar el foralisme.

Paral·lelament, el 1876 s’iniciava la revolució industrial a Bilbao. A la nova societat

capitalista que s’estava introduint, la gran burgesia industrial enriquida gràcies a la mineria
desplaçava els notables com a classe dominant. La seva reivindicació va reduir-se a la
defensa dels concerts econòmics i van mantenir una bona relació amb el nou règim
restauracionista liberal.

Així, Cánovas va aprovar un règim fiscal especial pel País Basc el 1878, d’acord amb la nova
elit burgesa basca. El País Basc tindria durant la Restauració una important autonomia
econòmica i administrativa, però aquesta situació en cap cas s’aproximava a l’anterior. La
monarquia restauracionista va tenir un dels seus pilars en la indústria i la banca basques.

En el costat oposat a les elits burgeses basques trobem a un incipient proletariat –la majoria
d’origen forà– que va adscriure’s en el socialisme espanyol i va viure una intensa
conflictivitat laboral a causa de la gran duresa de les condicions de vida i treball que patien.

Aquests factors socioeconòmics van provocar el descontentament dels sectors de la petita i

mitjana burgesia urbana que reaccionava amb postulats ruralistes i antiindustrialistes davant
del retrocés de la religió catòlica, de les costums tradicionals i de la llengua basca. El model
del caserio i del món rural va idealitzar-se. Així, va sorgir un primer nacionalisme basc,
enfrontat a l’oligarquia liberal i a la classe obrera socialista i amb un caràcter integrista i
anticapitalista.

Després de la derrota de 1876 el carlisme va entrar en el seu declivi durant la Restauració i

molts dels seus components van donar el pas cap al nacionalisme emergent. El nacionalisme
aranià es trobaria proper a l’integrisme per la qüestió religiosa i la posició regionalista.

El clergat jugaria un paper important en el transvasament polític dels carlistes i els integristes
al nacionalisme i es convertiria en un element propagandístic de les tesis de Sabino Arana.

Sabino Arana era fill d’una família burgesa profundament catòlica i carlista. El seu germà va
ser qui va fer-li veure que la seva pàtria no era Espanya. Així, Arana va abandonar el
carlisme per passar a ser nacionalista i consagrar-se a l’estudi de la llengua basca, de la
història i del dret de Vizcaya. D’aquesta manera va ratificar-se en la idea de que Vizcaya no
era Espanya.

A Barcelona va conèixer el sorgiment del catalanisme, però va marcar-ne les distàncies

perquè el considerava només regionalisme, no nacionalisme. L’acta de naixement del
nacionalisme basc la trobem en la seva obra Bizkaya por la independencia, un relat llegendari
de la història basca. Arana va crear la historiografia nacionalista al servei de la seva doctrina
política.

El seu lema va ser “Dios y Leyes Viejas” i es declarava antiliberal i antiespanyol. El 1895
fundava el PNB en la clandestinitat. Posteriorment adoptava el nom d’Euskadi pel País Basc i
dissenyava amb el seu germà la ikurriña com a bandera basca.

El nacionalisme basc va néixer contra Espanya enfrontant-se amb l’Estat restauracionista i la

Constitució. Les seves essències eren la religió catòlica i la raça basca. No la llengua, a
diferència del catalanisme. Considerava que el poble basc havia perdut la consciència de
nació i que això l’havia portat a la decadència.

Per Arana, furs bascos i constitució espanyola eren conceptes incompatibles. El foralisme
havia de ser sinònim de separatisme recuperant la independència plena. Aquest primer
nacionalisme basc era profundament clerical i antiliberal (el liberalisme era pecat i un enemic
de l’Església).

El projecte aranià era construir una confederació d’Estats bascos que inclogués els antics
territoris forals a banda i banda dels Pirineus. A l’Euskadi independent dibuixada per Arana
només hi tindrien cabuda els bascos de raça i catòlics confessionals. Així, quedaven exclosos
els immigrants i els propis bascos d’ideologia liberal, republicana i socialista. Arana portava
a la pràctica una utopia tradicionalista que idealitzava el món rural i era antibilbaí perquè
Bilbao representava la industrialització, el liberalisme i els obrers socialistes. Tot i això, el
PNB era un petit grup molt reduït i circumscrit a Bilbao.

Després del desastre de 1898 els nacionalismes van emergir amb força a Espanya i Arana era
escollit diputat provincial. A Vizcaya la pèrdua de les colònies va coincidir amb la
culminació de la revolució industrial, fet que va fer que tingués un caràcter menys dramàtic
que a Catalunya. Al nacionalisme la derrota militar espanyola a Cuba i Filipines li va suposar
una alegria ja que debilitava a l’Estat opressor d’Euskadi. Un cop Arana va ser escollit
diputat el 1898, va mostrar ser un polític pragmàtic que contrastava amb el seu radicalisme
anterior.

Ara, Arana abandonarà l’anticapitalisme i passarà a ser industrialista. El seu moviment

començarà a ser més de nacionalització basca que d’exclusió i oposició a Espanya i als
maketos. Ens trobem davant d’una evolució més política que ideològica ja que es mantenien
les seves idees racistes i religioses i l’independentisme seguia present en el seu pensament.

Serà a partir de 1902 quan una onada repressiva de l’Estat contra el nacionalisme faci que
Arana, després de passar per la presó, realitzi un “gir espanyolista” que proposava que,
davant de la impossibilitat d’aconseguir de forma immediata la independència d’Euskadi,
s’havia d’aconseguir una àmplia autonomia dins de l’Estat espanyol. És un retorn al foralisme
prenacionalista.
Sabino Arana s’havia adonat de que la seva idea d’una Euskadi independent era una utopia
inassolible en aquells moments, però aquest suposat “gir espanyolista” no era més que un pas
enrere per després d’aconseguir l’autonomia seguir avançant cap a la consecució de la
independència posteriorment.

El desplegament del socialisme obrer a l’Espanya de la Restauració

La Nova Federació Madrilenya, de caràcter marxista, va transformar-se, el 1879, en

l’Agrupació Socialista Madrilenya, fundada per Pablo Iglesias, organització que seria el nucli
originari del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). El nou partit presentava tot un
programa de reformes immediates que incloïen el dret d’associació, el dret de reunió, el dret
de manifestació, el sufragi universal, la reducció de les hores de treball i la prohibició del
treball infantil, entre d’altres mesures socials.

L’any 1886 el grup socialista madrileny va publicar per primer cop el seu òrgan de premsa,
El Socialista, fet que va significar l’inici de l’expansió marxista a Espanya ja que en el seu
entorn naixerien les bases que conduirien cap a la formació del partit (PSOE) i del sindicat
(UGT). Així, des del nuclis marxistes de Madrid i Barcelona, el socialisme aniria escampant-
se per la resta del país i el 1887 ja hi havia agrupacions socialistes en 28 poblacions
espanyoles. Tanmateix, aquestes organitzacions no tenien cap tipus de vinculació entre elles i
no totes entrarien en el partit en el moment de la seva fundació.

El 1888, el PSOE va celebrar el seu primer congrés a Barcelona i el 1889 va afiliar-se a la II

Internacional. El 1890 va participar activament en la primera celebració del Primer de Maig
com a jornada de reivindicació obrera i va participar en les vagues mineres d’Astúries i el
País Basc. Recolzant-se en el sufragi universal, implantat per Sagasta el 1890, el PSOE va
decidir participar en el procés electoral tot i que encara no s’havien eliminat les pràctiques
caciquistes, obtenint alguns èxits considerables en les eleccions municipals, fonamentalment
a Bilbao.

També a Barcelona, el 1888, es va fundar la Unió General de Treballadors (UGT). La nova

organització responia al model de sindicat de masses que englobava tots els sectors de la
producció i s’organitzava en seccions d’ofici a cada localitat. Per ampliar la seva base social,
la UGT va declarar-se no depenent de cap organització política i l’únic requisit que es
necessitava per a l’admissió era respectar el reglament i els acords aprovats.

El programa ugetista tenia un caràcter reivindicatiu de millores en les condicions laborals

dels obrers i per això va defensar la negociació col·lectiva, sense renunciar, però, a la vaga
(controlada pel sindicat) sempre que aquesta mesura fos necessària. Així, el sindicat lluitaria
per la millora de les condicions laborals buscant dels poders públics una legislació que
afavorís els interessos dels treballadors. Inicialment, el nou sindicat, tot i l’enfrontament
inicial amb Les Tres Classes de Vapor, va veure com la major part dels seus afiliats
procedien de Catalunya i per això va instal·lar la seva seu a Barcelona.

El PSOE va créixer lentament arreu de l’Estat, i cap a finals del segle XIX ja existien
agrupacions socialistes en molts llocs de la geografia espanyola, però va ser a Madrid, al País
Basc i a Astúries on el socialisme marxista va arrelar abans i amb més força. En canvi, el seu
desenvolupament va ser força difícil en aquells llocs que estaven dominats per
l’anarcosindicalisme, com Catalunya i Andalusia.
El poc arrelament del socialisme a Catalunya va comportar que, cap a finals del vuit-cents, de
les 78 agrupacions socialistes existents a Espanya només 11 es localitzessin a Catalunya. Tot
i això, el socialisme també va tenir els seus adeptes a localitats com Barcelona, Reus i
Mataró, població on va ser elegit el primer regidor socialista català. Aquesta escassa
presència explica que tant el PSOE primer com la UGT després desplacessin els seus òrgans
directius, que inicialment estaven situats a Barcelona, cap a Madrid. Així, la capital es
convertia en el centre neuràlgic de l’activitat política i sindical del socialisme espanyol.

A les primeres dècades del segle XX, el PSOE va començar a incrementar el seu nombre
d’afiliats: dels 3.000 que tenia el 1899 va passar a 15.000 el 1915, i durant la dècada dels
anys vint va arribar fins els 30.000 afiliats. Això va deure’s fonamentalment al fet que el
partit, tot i tenir un ideari revolucionari, va participar del revisionisme tot aprofitant les
oportunitats de visibilitat que donava el sistema parlamentari i no va rebutjar les aliances amb
els partits burgesos. Així, el PSOE va començar a participar de les eleccions des de ben aviat
i, el 1910, Pablo Iglesias va aconseguir acta de diputat al congrés dels diputats com a
representant de la conjunció republicano-socialista.

D’altra banda, el sindicat socialista, la UGT, va tenir un creixement encara més gran que el
PSOE en el primer terç de segle: si el 1914 comptava amb uns 120.000 afiliats, en arribar a
1921 ja havia assolit els 240.000. El sindicat, recolzant l’acció del partit, va mostrar-se
partidari de l’acció política per aconseguir reformes socials i laborals, i per això defensava la
participació dels representants obrers en els organismes estatals. D’entre els seus líders en
aquest període va destacar la figura de Francisco Largo Caballero, que el 1918 va arribar al
càrrec de secretari general del sindicat.

L’esclat de la Revolució Russa i la formació de la URSS va fer que alguns militants del
socialisme espanyol es mostressin partidaris de la línia bolxevic triomfant a Rússia i
s’escindissin del PSOE. Aquests dissidents acabarien formant un nou partit polític, el Partit
Comunista d’Espanya (PCE), un grup que tindria poca influència política fins als anys de la
la Guerra Civil, tot i que tenia una militància força activa a Biscaia i Astúries.

L’anarquisme a l’Espanya de la Restauració

El 1881, la secció espanyola de la Internacional Obrera (FRE), de tendència bakuninista, va

canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE)
motivada per la necessitat d’adaptar-se a la nova legalitat del règim de la Restauració que
prohibia les organitzacions de caràcter internacional dirigides des de l’estranger. Així, un
sector dels antics dirigents de l’anarcosindicalisme català, contraris al nihilisme i
l’insurreccionalisme, van emprendre el camí de la reorganització de l’anarquisme. La
direcció de la FTRE defensava la vaga com a tàctica revolucionària i es mostrava contrària a
tot acte violent.

La nova organització, que tenia la seva major implantació entre els jornalers d’Andalusia i la
classe obrera de Catalunya, va augmentar el seu nombre d’afiliats i va desenvolupar una
acció sindical de caràcter reivindicatiu. Ara bé, la trajectòria de la FTRE va ser força difícil ja
que va haver de fer front a l’aparició en les seves files de dues grans tendències ideològiques:
l’anarcocomunisme i l’anarcocol·lectivisme, que suposaven divergències tàctiques respecte
de la via d’acció a seguir enfront del règim restauracionista.
L’anarcocomunisme rebutjava el paper predominant dels sindicats. Seguidors de Kroptkin i
Malatesta, els membres d’aquesta tendència consideraven que la feina havia de ser el resultat
de la pròpia satisfacció personal i no una imposició del sistema econòmic. No rebutjaven l’ús
de la violència.

L’anarcocol·lectivisme, per la seva banda, confiava en la lluita sindical com a mètode per a
arribar a la revolució a mitjà o llarg termini. Seguidors de Bakunin, els membres d’aquesta
tendència defensaven la propietat col·lectiva dels béns i els mitjans de producció per part dels
sindicats obrers. La seva ideologia responia a la idea que cada individu produiria segons la
seva voluntat o capacitat i rebria un salari en funció del seu treball.

Els desacords dins d’aquesta organització, que la portarien a desaparèixer, i la repressió

constant sobre el moviment obrer i pagès van afavorir que una part de l’anarquisme optés per
l’acció directa o propaganda pel fet i organitzés grups autònoms revolucionaris amb
l’objectiu d’atemptar contra el que consideraven com els pilars fonamentals del capitalisme
espanyol: l’Estat, la burgesia i l’Església. L’ambient revolucionari que crearien aquests grups
va donar lloc a una atmosfera d’inestabilitat fomentada per la conflictivitat social i laboral.

Així, el terrorisme encobert sota la “propaganda pel fet” va adquirir un gran protagonisme,
fonamentalment en el període 1893-1897, i van produir-se un bon nombre d’actes de
violència anarquista: atemptats contra personatges destacats de la vida política espanyola
(Cánovas, Martínez Campos), bombes al teatre del Liceu de Barcelona (institució
representativa de la societat burgesa) o bombes contra la processó del Corpus de Barcelona
(símbol de la litúrgia popular eclesiàstica). Tanmateix, també van produir-se atemptats que no
presentaven una finalitat clara, més propers a la desesperació que a la reivindicació, i que van
causar víctimes innocents sense aconseguir cap altre objectiu revolucionari.

L’anarquisme va ser acusat d’estar darrere de La Mà Negra, una associació clandestina que
va actuar a Andalusia a les darreres dècades del segle XIX produint una important agitació
camperola i a la qual van atribuir-se nombrosos assassinats així com l’incendi de collites i
d’edificis. Els atemptats i les revoltes anarquistes van anar seguits per una gran repressió
governamental, en ocasions indiscriminada, que va portar a la generació d’una espiral de
violència basada en una dinàmica d’acció/repressió/acció, a la vegada que creava nous
màrtirs dins de les files anarquistes.
El moment clau d’aquesta espiral serien els anomenats processos de Montjuïc, celebrats el
1897 a Barcelona, la gran causa judicial contra l’anarquisme que havia estat reclamada des
dels sectors més conservadors del règim. Finalment, el procés es resoldria amb cinc
anarquistes condemnats a mort i vint condemnes a presó. Més enllà d’això, el procés va tenir
una gran repercussió a Espanya i a l’estranger i va estar marcat pels incidents que van
produir-se: els acusats van relatar al tribunal les tortures a les quals havien estat sotmesos, un
dels advocats defensors va suïcidar-se i la manca de garanties judicials va ser una evidència.

La proliferació d’atemptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els partidaris de

mantenir l’acció directa i els qui propugnaven una acció de masses. Vells anarquistes com
Anselmo Lorenzo o intel·lectuals com Federico Urales, així com amplis grups obrers,
especialment a Catalunya, van manifestar-se contraris al terrorisme anarquista i, en
conseqüència, van plantejar una nova via d’acció sindical amb la revolució social com a
objectiu a mig termini.
Aquesta tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar els seus fruits
en els primers anys del segle XX amb una participació destacada en la vaga general de
Barcelona del 1902 tot reclamant la reducció de la jornada laboral i l’augment de salaris.
Posteriorment, des de l’anarcosindicalisme es promouria la creació de la Solidaritat Obrera
(1907), una federació d’associacions de treballadors de caràcter apolític, reivindicatiu i
favorable a la lluita revolucionària.

El 1910, aquesta organització va impulsar el naixement de la Confederació Nacional del

Treball (CNT), un nou sindicat anarquista que tenia com a objectiu escampar-se per tot el
territori espanyol i donar estabilitat i empenta a un sindicalisme anarquista. Hereva de les
velles tradicions apoliticistes del proletariat català, la CNT propugnava la ideologia i les
tàctiques del sindicalisme revolucionari i es diferenciava tant del model de la UGT com del
sindicalisme reformista.

Per a la CNT, l’acció revolucionària contra la burgesia i el capitalisme s’havia de dur a terme
mitjançant les vagues i els boicots fins que arribés una gran vaga general revolucionària que
acabés amb el sistema. Amb aquests objectius, la CNT tenia com a ideologia quatre
pressupòsits bàsics:

 La independència del proletariat respecte de la burgesia i les seves institucions.

 L’apoliticisme del moviment obrer i, en conseqüència, l’abstencionisme electoral.
 La necessitat de la unitat sindical dels treballadors.
 La voluntat d’enderrocar el capitalisme mitjançant l’expropiació dels burgesos.

Durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, la CNT va passar de 15.000 afiliats
(1915) a 700.000 (1919) i ràpidament va fer-se amb l’hegemonia entre el sindicalisme català.
La seva força va radicar a Catalunya i Andalusia, mentre que la UGT s’estenia amb força per
Madrid i Biscaia. Aquest va ser el gran moment dels seus líders, Salvador Seguí “el noi del
sucre”, Martí Barrera, Àngel Pestaña i Joan Peiró. En aquest creixement va tenir un paper
fonamental la celebració a Barcelona del Congrés de Sants de 1918, en el qual van crear-se
els anomenats sindicats únics d’indústria, que tenien la voluntat de substituir els antics
sindicats d’ofici i reafirmar l’apoliticisme del moviment obrer així com la necessitat de la
negociació directa entre obrers i patrons, sense cap intervenció de les forces polítiques i dels
representants de l’Estat.

Reformisme i qüestió social a l’Espanya de la Restauració

La conflictivitat social va quedar soterrada per la forta repressió dels primers anys de la
Restauració, però això no va acabar amb els problemes de fons. El procés revolucionari
burgés i democratitzador del Sexenni va veure’s tallat amb el cop de Estat del general Pavía
al que va seguir la Restauració de la monarquia. Això va suposar una regressió respecte a
l’anterior etapa. A més, el 1876, la AIT desapareixia a Filadèlfia debilitada per les escissions
patides i per la a repressió que estava sotmesa el moviment obrer europeu.

Així, cap a la dècada de 1880, la duresa de les condicions de vida i treball dels obrers, així
com la creixent pressió sindical, van fer que alguns sectors del liberalisme restauracionista
anessin prenent consciència de la conveniència de racionalitzar les relacions de treball de la
incipient societat industrial espanyola. Per evitar la revolta social, els governs, igual que
estava succeint a d’altres països europeus, van plantejar-se en aquest moment la necessitat
d’exercir des de l’Estat una acció compensatòria que reglamentés les relacions econòmiques i
laborals.

El 1878 van ser aprovades les primeres lleis reguladores dels treballs que eren considerats
com a perillosos pels infants, la creació d’asils per a invàlids laborals i la construcció de
barris per allotjar el creixent nombre d’obrers a les grans ciutats. Tot i això, l’intent del règim
de practicar una política reformista va tenir un èxit nul i va tenir uns resultats totalment
inapreciables.

El 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials, un òrgan governamental que tenia la

finalitat d’informar sobre la condició obrera i promoure el reformisme social, funcionant amb
uns objectius i uns mitjans molt limitats. Buscava conèixer les demandes de la classe
treballadora i les seves condicions laborals. Tenia un caràcter merament informatiu i la
desconfiança, tant del govern com del sindicalisme, va portar-la al fracàs. Només va ser ben
acollida pel sindicalisme més reformista del les Tres Classes de Vapor.

El treball d’aquesta comissió ens ofereix dades concretes sobre la jornada laboral, salaris,
accidents laborals, treball infantil i femení, associacionisme obrer, educació popular,
mentalitat obrera i institucions de beneficència. Les condicions de vida obrera eren tan
precàries que ens molts casos es trobaven al límit de la pobresa i era relativament fàcil
traspassar el límit. Els treballs eren eventuals i la invalidesa total per accident de treball
portava als treballadors, generalment, a una situació d’indigència.

Les societats de socors mutus només podien donar cobertura durant uns mesos a aquells
treballadors que no rebien el salari per malaltia, però no tenien solvència per sufragar la
retirada laboral dels obrers, la invalidesa permanent per accident o l’assistència sanitària i
farmacèutica. Els obrers amb consciència política ideologitzada eren encara una minoria, fet
que possibilitava al govern contrarestar la propaganda revolucionària que poguessin rebre.
Les societats obreres, tinguessin el signe ideològic que tinguessin, tenien el seu principal
objectiu en el socors mutu.

En el Congrés Sociològic Nacional, celebrat el 1883 a València, van participar representants

de tot el món laboral. El seu objectiu era millorar les condicions de vida i treball mitjançant el
reformisme governamental. El congrés va fracassar per l’oposició al reformisme dels patrons
i per les traves que el propi govern va posar ja que la mentalitat reformista de l’Estat
restauracionista era molt limitada. Només el sindicat de les Tres Classes de Vapor i el Centre
Industrial de Catalunya van implicar-se a fons.

D’aquesta manera, el reformisme governamental va resultar un fracàs, fonamentalment per la

no aplicació pràctica de les lleis reguladores del treball. Així, la major part de les lleis
reguladores de les condicions de treball i de negociació col·lectiva a Espanya no van ser
aprovades fins a les primeres dècades del segle XX.