Era un dia fred d'abril, segurament al voltant de les vuit del matí.

Feia poc que

m'havia llevat, mig adormit, em vaig vestir i vaig anar a agafar el tren que em
portaria al meu treball. Vivia en un petit poble, anomenat sector A, format per
immensos blocs d'edificis grisos de ciment i maó, amb el carrer brut i amb un
paisatge gris amb fàbriques i columnes de fum. Un cel groguenc i contaminat
envaïa l'atmosfera aquell dia. :
Al Igual que les altres poblacions del voltant, la meva aldea estava dividida en
dues parts, una zona residencial i l'altre, la comercial. La part comercial estava
formada per diferents tendes, monopolitzades per empreses adinerades, com
per exemple Bencilio, una tenda de roba mundialment coneguda. Us puc ben
assegurar que els seus preus desorbitats i la seva qualitat nefasta no era cap
dificultat per vendre gran part del seu catàleg, tot gràcies a la seva activitat
continua en internet i a les xarxes socials. :
El mateix passava amb Nembutal, una empresa multimilionària de fàrmacs, i
possiblement la que més profit econòmic tenia conjuntament amb la indústria de
tecnologia. Aquest negoci guanyava milers de diners a costa de l'hedonisme
malaltís de la població; si tens mal de cap, una pastilla t'ajudarà, que et sents
malament, una pastilla vindrà a socórrer el teu dolor; estàs preocupat d'agafar
cap malaltia?, tranquil, una pastilla et protegirà de qualsevol dolència. L'abús de
medicaments era molt comú els darrers anys. —Quin plaer especial era treure's
qualsevol mal amb l'ajut d'un comprimit amb la solució a qualsevol molèstia, a
qualsevol desgràcia. Això deia un amic meu; va morir de sobredosis després
d'haver consumit 23 pastilles de Simvaprazol i paracetamol; la vella confiable.
Aquesta combinació de pastilles es va fer molt popular en la dècada del 2040,
famosa per l'estat d'eufòria i plaer en què et veies sotmès després de consumir-
la, substituint qualsevol pensament negatiu per algun bonic i virtuós, per després,
quan ja has aterrat de nou a la realitat, et caigui el món a sobre, acompanyat de
vòmits i una necessitat malaltissa de tornar a consumir. :
Jo no vaig arribar a aquell nivell, però era addicte a el Adapanium, un sedant que
m'ajudava a dormir, a evitar a pensar; quan pensava, m'entrava angoixa, estrès
i malestar. Preferia dormir tranquil, per això, l'Adapanium era perfecte per a mi.
La farmacèutica Nembutal no feia res per evitar el consum d'aquests fàrmacs, al
cap i a la fi, si tothom consumia medicaments, hi havia demanda, i si hi havia
demanda, hi havia benefici, una vida de luxós i plaers assegurada.
Cal remarcar que la gent adinerada només constituïa el 10% de la població total
d'Espanya, per tant, la lluita capitalista de generar la quantitat més gran de diners
formava part d'un altre món, d'un món aliè al nostre, que estava format,
bàsicament, de consumisme absurd i un treball abusiu per poder subsistir.

La part comercial estava també formada per diferents negocis d'Hostaleria; tots
pertanyien a empreses de l'estil de Nuovo boheme, que destacava pel seu sabor
indistingible del cafè, una espècie de substància oliosa amb un sabor molt
desagradable.

Estava a punt d'arribar al meu lloc d'ofici, el viatge en tren era llarg, però quan
anava amb el mòbil, i començava a navegar per internet el viatge se'm feia molt
més curt. Enfocava tota la meva atenció en el contingut de la pantalla. :
Vaig arribar al meu treball, un bar, ubicat a la part comercial del poble del costat,
el sector B. El bar, anomenat "la taverna", era l'últim bar que no formava part
d'alguna empresa multimilionària, era l'últim de molts negocis independents que
havien existit abans. Molts, obligats a vendre-ho a causa dels durs impostos. :
A nosaltres ens anava bé, de moment, ja que teníem prou demanda, la gent
venia sobretot pel nostre sabor indistingible del cafè, un sabor àcid, amb un
aroma, amargor, dolçor i regust molt acollidor, amb un color, textura i crema únic.

Vaig entrar al minúscul edifici; era una cantina molt petita però acollidora. :
A l'entrar un lleugera olor de cafè em i va impregnar sencer; tot just acabaven
d'obrir el bar. :
—Pau! —Em va cridar el "Jefe", una persona d'uns cinquanta anys, corpulenta,
amb el cabell curt, i unes ulleres que feien que els seus ulls color blau
t'inundessin en cada mirada que et dirigia. Ell era qui portava el negoci—, avui
necessito que estiguis al cent per cent, ens espera un dia llarg, una taula de
tretze persones i l'altre d'onze, —el meu treball consistia bàsicament a fregar
plats, gots, forquilles i cassoles, també ajudava en tots els sectors del negoci,
tant per la cuina com per la neteja. —ves a preparar les taules —em va ordenar—
Normalment, quan venia tanta gent, havíem de preparar una zona amb més
taules, havia de preparar-ho a la terrassa del bar, —està a punt de ploure— vaig
pensar amb cert desànim—, he de preparar el tendal i posar algunes estufes,
més tard farà més fred —. Sempre he tingut una certa sensibilitat a la natura, a
diferència dels altres, la pluja, la muntanya i la natura m'han agradat i he sentit
certa atracció cap a ella. Però per aquella època ja no hi havia natura present;
els incendis i les contínues desforestacions van acabar amb tot bosc existent.
Efectivament, més tard va començar a ploure, L'olor de pluja i la barreja amb els
aromes del cafè em van transportar a un estat de tranquil·litat i ben estar.

I allà estava, eren les tretze del migdia, o això semblava, la gent començava a
entrar, el cuiner no va venir, segurament es va adormir. Degut això, vaig haver
d'exercir el seu paper. :
Una tapa, una copa, un cafè, una tapa, una copa i així contínuament tot el mati,
fins a l'hora de dinar, que vaig haver de preparar tot el menjar que se serviria a
les feroces taules de tretze i onze persones. Una, la d'onze persones, estava
poblada de nens, una taula sencera de nens esverats i ansiosos per menjar. Vaig
preparar tot el menjar que aniria als infants; llonganissa de porc amb patates.
Després, vaig anar directe a la taula de les feres famolenques a servir l'ansiós
plat de menjar, I allà la vaig veure, allà, entre les taules, la vaig poder observar,
una noia, amb un llibre, llegint i prenent un cafè sol, la noia cridava l'atenció
perquè estava amb un llibre, una activitat molt inusual i fins i tot mal vista en
aquells temps. El pèl, ros i llarg, estava massa pentinat, com si li hagués estat
passant el raspall durant hores. Així era ella, sempre elegant, sempre impecable.
Fins i tot en dies normals com aquell, en què no portava més que uns senzills
texans, una samarreta de color blau i unes sabatilles esportives sorprenentment
blanques. : Va ser fàcil adonar-se de la seva presència, a diferència de tot el
món, ella estava amb un llibre. Els nens, els pares, les mares, tothom al seu
voltant tenia una pantalla, un mòbil, o qualsevol aparell tecnològic. Segurament
consumint internet. Els nens, tots i cada un d'ells amb un vídeo amb imatges
saturades, amb música enllaunada i molt desagradable. Els infants, embadalits
amb la pantalla no donaven gaire feina, una solució perfecte per als pares, que
hi ha aquestes hores de la tarda ja començaven amb les copes, el gotet de licor
o "chupito" i quantitats excessives d'alcohol. —serà una tarda llarga —
hem vaig dir a mi mateix—.
Vaig estar tota la tarda servint copes, escoltant riallades i converses disperses al
voltant del bar. Encara que la feina era contínua i esgotant, no perdia de vista a
aquella noia, hi havia alguna cosa que no quadrava, algun detall que la feia
destacar d'entre els altres, anava molt ben vestida? Era perquè estava llegint?
No ho sabia, però la noia em generava un cert magnetisme, tenia unes ganes
boges de parlar amb ella, d'entendre qui era i que feia allà, en un bar al mig del
no-res, envoltada de gent molt diferent d'ella; o almenys per aparença ho
semblava. Passat un breu període de temps vaig observar que s'havia acabat
l'última gota de cafè que tenia —una excusa perfecta per poder iniciar una
conversa —vaig pensar. Nerviós vaig anar decidit a parlar amb aquella
misteriosa i magnètica noia. :
—Hola, vols alguna cosa més?, alguna beguda, alguna pasta? Ens queden les
últimes unitats de pastís de formatge... va haver-hi un breu silenci, —Eh...—
semblava que deia. Amb emoció em va mirar i em va dir —el cafè d'aquí està
boníssim! —Una certa satisfacció es va apropiar de mi, ara amb l'ambient més
tranquil, la noia va afegir —mmm diria que mai he provat un cafè tan bo. —Es la
primera vegada que vens aquí? —vaig preguntar —Si, es la primera vegada que
vinc, però no me'n penedeixo d'haver vingut. —es va produir un breu silenci,
després, la noia em va mirar i va afegir —jo la veritat es que estic aquí... —va
haver-hi uns segons de silenci —estic aquí esperant a un treballador del meu
pare, crec que us vol presentar alguna espècie d'oferta, algun contracte per
comprar aquest negoci o alguna cosa per l'estil —em va mirar esperant alguna
resposta —mira, —vaig respondre—, nosaltres no estem interessats
en ninguna oferta ni res, de moment el negoci ens va molt bé i no volem vendre
el bar, —la noia va sospirar. A continuació va haver-hi un silenci llarg. —I bé, —
vaig dir—, no és incòmode llegir amb aquest ambient, amb els crits i les
converses interminables dels grans? —La noia, emocionada em va dir: ah no, no
em molesta molt, a més, els llibres que realment m'interessen estan a la meva
habitació, on realment no escolto a ningú, on desconnecto del món contaminat i
consumit per les aparences i... —va fer un breu silenci—, em va mirar fixament i
em va dir: —saps que hi ha gent que diu que els llibres representen el
pensament, i el pensament comporta angoixa, patiment; així que per evitar-ho,
simplement els deixen de llegir, diuen que és molt més efectiu internet i les
xarxes socials. És que no té sentit, és millor estar tancat observant mentides a
partir d'una pantalla?, és millor ser un clon controlat pels polítics i les
corporacions que ens veuen com un simple producte? — :
No se com, però aquella noia, amb la seva forma de pensar, amb les paraules
tant obvies que em va dir, tant obvies que mai m'havia preguntat, m'havia mogut
alguna cosa dins de la meva consciència. Que rara però que intel·ligent que era
aquella noia, vaig pensar. :
Perquè mai m'he preguntat això? Una onada de preguntes existencials em van
envair el cos sencer. L'estrès que normalment m'agafava quan pensava i
reflexionava em va tornar, em sentia desubicat i una espècie de dolor es va
apropiar de mi. :
Volia canviar; m'havia obert els ulls. Intentava pensar; m'havia enamorat.

Amor a primera vista, molta gent no creu en aquesta espècie d'amor, però us
puc ven assegurar que aquella noia es va apropiar del meu cor, realment estava
enamorat d'ella sense a penes haver parlat cinc minuts. Una frase sense gaire
importància va causar el meu enamorament cap a aquella noia, la seva seguretat
i la seva forma de parlar em van atrapar i em van demostrar la ignorància per la
qual jo destacava, el meu procés d'humanització va començar, o això intentava,
intentava ser una mica més lliure, dins de la llibertat idealitzada que tenia. Era un
dia dur, el cuiner tornava a faltar de manera consecutiva, no apareixia feia ja tres
dies, en conseqüència vaig estar treballant en la cuina, i això comportava més
feina. Estava en la barra servint copes i preparant cafès, serien al voltant de les
nou del matí quan aquella enigmàtica noia va entrar per la porta, quan vaig alçar
la meva mirada la vaig veure. Em va saludar amb aquell blanc somriure i agitant
la seva mà amb energia. Ara que la podia veure millor, em vaig adonar que els
seus ulls eren de color verd, molt bonics i brillants. El pèl, com sempre, el portava
llis i ben pentinat. Vestia amb roba de colors càlids. El seu aspecte era tot alegria
i vida. Semblava que anava decidida; volia parlar amb mi. :
—un cafè si us plau —va dir la noia desmotivada. —et trobes bé? —li vaig
preguntar —ah, si, no és res... —va fer un breu silenci —només és que el meu
pare està decidit en comprar el vostre negoci... jo li vaig comentar que vosaltres
no estàveu interessats a vendre'l, però ell, amb la seva particular supèrbia em va
dir "li faré una oferta que no podrà rebutjar" o alguna cosa per l'estil. : Estava clar
que aquell home estava decidit a apoderar-se del nostre bar per qualsevol via,
una angoixa es va apropiar de mi. Segurament el pare d'aquella noia era algun
ric amb la necessitat de dominar-ho tot, en aquest cas, el nostre bar era el seu
objectiu. : vam estar una estona més parlant, ella, em va explicar que el seu pare
era un home de poder que portava una empresa d'Hostaleria d'origen italià, i que
aquesta empresa ja tenia gairebé tota la zona comercial, el meu negoci era l'últim
que quedava en aquella zona per ser dominat i controlat per aquell home.
:A partir d'aquell moment, la noia, que es deia Jane, Jane Eyre, es va deixar
caure més sovint per la taverna.

—has vist mai algun arbre en aquests últims anys? —em va preguntar Jane
—no —vaig respondre—, la veritat és que no, fa almenys deu anys que no veig
cap. —és una pena —va afegir la noia, em va mirar i em va dir—, saps, a mi
m'agradaria moltíssim veure un arbre, un bosc, una flor, però no es pot veure
enlloc. El bosc més proper està a kilòmetres d'aquí i està prohibit anar. Segons
el meu pare, els nuclis de natura que queden només estan per poder produir
nous materials, com la fusta, treien això, ja no queda gairebé res de natura enlloc
—la Jane va fer un breu silenci per poder fer un glop a la seva tassa de cafè per
després afegir—, però gràcies al meu pare encara puc obtenir alguna planta;
petites flors i cactus, així com alguna petita peça de fruita. Estic Montant un petit
santuari de plantes a la meva habitació —va riure, per posteriorment acabar-se
el cul que li quedava de cafè — Bé, Pau, he de marxar. Estaré aquí com sempre.
Ens veiem. La noia va sortir per la porta i va anar direcció a l'estació de tren, per
a després, agafar-lo direcció a Barcelona, una de les últimes gran ciutat en
Espanya.
Van passar dies i la noia venia, dia si, dia també, venia sempre a les nou
hores del matí. :
Era març quan la Jane es va presentar al bar, com sempre, a les nou hores del
matí. Jo ja feia molt de temps que volia dir-li la gran notícia; volia començar a
llegir, volia que em deixes algun dels seus llibres, ja que no hi havia cap tenda
propera, i per internet era impossible, només venien llibres de propaganda
política. Així doncs, al voltant de les nou la noia va entrar per la porta, els seus
ulls verds es van dirigir a mi. —Hola Pau! — va dir mentre s'assentava al
tamboret de la barra —avui he pogut veure un grup d'ocells volant al costat de
l'estació de tren —va dir amb una certa d'energia i motivació —feia mesos que
no veia cap! — Li vaig servir el cafè i vaig estar donant voltes pel bar i servint a
altres clients, llavors, decidit, em vaig posar davant de la Jane i li vaig dir el meu
missatge: —Jane, necessito un llibre, qualsevol, que tingui lletra i que em