Unitat 7.

La Restauració Borbònica (1875-1902)

1. Les claus del nou sistema polític
El nou règim polític serà dissenyat pel conservador Cánovas del Castillo. Amb l’intenció
de superar els problemes de la monarquia d’Isabel II (intervencionisme militar,
conflictes entre partits, caràcter excloent dels partits al arribar al poder).
No era un sistema democràtic (no reconeixia el sufragi universal masculí).
El sistema es regia per una Constitució en un sistema bipardista on s’alternaven els
poders (torn dinàstic).

PLA DE CÁNOVAS DEL CASTILLO

- Treure del poder a Isabel II (1870) per aconseguir el suport de la burgesia.
- Aconseguir un estat monàrquic (manifest de Sandhurst, 1874).
- Cerca del suport internacional de les potències europees i del Vaticà.
- Allunyar el militarisme de la vida política.

LA CONSTITUCIÓ DE 1876:
- Caràcter conservador però amb certa flexibilitat.
- Amplia declaració de drets i llibertats (revistes, expressió…)
- Sobirania compartida entre les Corts i el rei. Rei amb poder sobre els partits
polítics, elegia el cap del govern però no era responsable de les Corts. Funció
legislativa a les Corts bicamerals, el Senat elegits pel rei o de forma indirecta i un
Congrés dels Diputats, elegits per sufragi directe.
- Vot censatari (3%, limitat als contribuents). Sufragi universal masculí al 1890.
- Catolicisme com a religió oficial de l’Estat.
- Caràcter centralista, mateixes lleis a tot el pais.

LA FI DE LA GUERRA
L’estabilitat del règim es va afavorir per la fi dels conflictes bèl·lics.
Fi de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). A Catalunya les forces carlines van guanyar al
1873 i al 1974, però al 1875 l’exèrcit liberal van derrotar-los a Cat, Vlc i a Aragó. Al 1875 es
va afeblir la resistència navarresa i basca fins a la rendició al 1876. Després Carles es va
exiliar a França i la guerra va acabar. La derrota va fer l’abolició del règim foral,
substituït per un sistema de concerts econòmics (1878).
Fi de la Guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878). La fi de la guerra carlina va permetre
l’enviament de tropes a Cuba. Per l’actuació militar i la negociació amb els insurrectes
es va arribar a la Pau amb el Conveni de Zanjón (1878), es va abolir l’esclavitud i es van
prometre reformes polítiques i administratives, també tindrien representants a les
Corts espanyoles. L’incompliment de les reformes va generar un nou conflicte al 1878
(Guerra Chiquita), després al 1895 la insurrecció.

2. El bipartidisme i el torn pacífic.

EL TORN PACÍFIC ENTRE PARTITS
Cánovas va concebre un sistema bipartidista amb alternança pacífica. (sense cops
d’estat ni pronunciament de l'exèrcit com al temps d’Isabel II).
Els dos partits (dinàstics o del torn) són:
 ○ Partido Conservador: per Cánovas, fins al 1897 que és assassinat, i substitut per
l’antics Partit Moderat.
○ Partido Liberal: per Sagasta al 1880, amb un programa més progressista amb
alguns ideals del Sexenni però adaptat al sistema de Cánovas.
Eren partits clientelars dirigits per líders polítics amb òrgans de premsa i suport local
(no partits de masses).
Els dos partits coincidien en: defensa de la monarquia, de la constitució, de la propietat
privada i d’un Estat unitari i centralista.

IDEOLOGIA
CONSERVADOR LIBERAL

Líder Antonio cánovas del Castillo Práxedes M. Sagasta

Dirigents Antics moderats i unionistes Antics progressistes, demòcrates i

republicans moderats

Ideologia - Sufragi Censatari. - Sufragi universal.

- Immobilisme social.
- Desconfiança de l’ampliació de
llibertats.
- Estat confessional i
suport a l’Església.
- Reformisme social.
- Ampliació de drets i llibertats.
- Societat laica i restricció
de privilegis de l’Església.

Bases socials Aristocràcia, alta burgesia i Mitjana burgesia i classes mitjanes

jerarquia eclesiàstica

EL FUNCIONAMENT DEL TORN DINÀSTIC

El torn pacífic no era democràtic, quan un govern es desgastava o els líders polítics
volien canviar, se suggeria al rei el nomenament d’un nou govern.
El nou president era el líder de l'oposició i rebia el decret de dissolució per a les Corts ,
també podia convocar eleccions per a aconseguir diputats.
El torn era un acord previ entre els partits dinàstics i/o les elits econòmiques, polítiques i
socials.
La Constitució limitava la sobirania nacional i instaurava la monarquia com a part de la
sobirania.
El sistema només donava entrada a dos partits polítics.
L’alternança en el poder s’assegurava a través del frau electoral i el caciquisme.

EL DESENVOLUPAMENT DEL TORN DELS PARTITS

La primera crisi va ser per l’impacte del desastre del 1898. (pèrdua colònies)
La primera etapa del govern conservador va ser del 1875-1881, després Sagasta va
formar el primer govern liberal amb sufragi universal masculí als comicis municipals
(1882).
Amb la mort del rei Alfons XII, al 1885. Cánovas va presentar la dimissió i va suggerir a la
reina Maria Cristina que encarregues la formació d'un nou govern al seu rival, per a
poder continuar amb la monarquia i l’alternança de poders. Aquest acord entre
conservadors i liberals va ser anomenat Pacte d’El Pardo.
Una nova etapa de govern liberal (1885-1890), va ampliar la llibertat de premsa,
expressió i associació, Llei d’associacions (1887), Llei del jurat (1888, judicis per jurat). Es
va abolir la esclavitud (1888), es va redactar un nou Codi civil (1889) i es va aprovar el
sufragi universal masculí per a majors de 25 anys (1890).
Cánovas al 1895 era president fins que va ser assassinat (1897). El personalisme dels
líders va deteriorar els partits i el sistema.

ELS PARTITS DINÀSTICS A CATALUNYA

La influència dels partits era el suport dels governador que controlaven les eleccions.
Després aquests van apostar pels partits catalanistes. Els dinàstics guanyaven totes les
eleccions a Catalunya fins a final del segle, però a les ciutats (on el torn es va trencar per
primera vegada) l’oposició va guanyar al 1901.
Conservadors:
- Agrupats en la Lliga de l’Ordre social (Duran i Bas, Ferrer i Vidal, Gironar).
- Franja més catòlica i conservadora.
- Oposats a mesures com la tolerància de cultes (sancionada per la Constitució) i al
reformisme proposat pels liberals.
- Enfrontats a Cánovas pel centralisme i uniformisme del règim.
- Defensaven la vigència del dret civil català i conveniència de proteccionisme
econòmic.
- Criticaven el caciquisme i la corrupció electoral.
Liberals:
- Agrupats entorn els antics progressistes amb la incorporació d’alguns demòcrates.
- Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet (alcalde de Barcelona) seran els líders.
- Defensaven un reformisme que augmentés les llibertats individuals, restés
influència a l’Església i incorporés el sufragi universal.
- Partidaris de dotar a Cuba de més autonomia.
- Diari “La Vanguardia” com a altaveu.

3. Les forces polítiques marginades del sistema.

EL REPUBLICANISME
Va patir repressió als primers anys de Restauració.
Idees clau que totes les divisions compartien:
○ República com a forma d’estat.
○ Reformes per afavorir els grups socials més necessitats. (intervenció de l’Estat,
foment del cooperativisme i concessió de crèdits barats.)
○ Fe en el progrés científic i educatiu.
○ Laïcitat (separació de l’Esglèsia del estat).
Disposaven d’òrgans de premsa influents com “el diari” o revistes satíriques.
Estaven fragmentats en:
○ Partit Republicà Possibilista (Castelar). Posicions moderades, acceptava la
Restauració, va acabar unint-se al Partit Liberal.
 ○ Partit Republicà Progressista (Zorrilla). Republicanisme radical que confiava en
l’exèrcit per arribar al poder.
○ Partit Republicà Centralista (Salmerón). Volia unificar totes les opcions
republicanes.
○ Partit Republicà Federal (Pi i Margall). Més força i més nombrós. Va patir
divisions internes, com la de Valentí Almirall a Catalunya. A partir del congrés del
1883, amb M. Ribot, van tenir un nou programa (unia un Estat federal i el
reformisme social) i va rebre forta influència a BCN, SBLL…
Tot el republicanisme estava caracteritzat pel retraïment electoral i els intents
insurreccionals (com el del general Villacampa, Madrid, 1886).
Més tard van abandonar la via conspiradora, van formar coalicions per a obtenir
diputats a les Corts i van tenir propaganda per introduir-se en la societat civil.
Amb el sufragi universal (1890), es van facilitar les candidatures republicanes conjuntes i
al 1893 que es crea la Unión Republicana que aplegava federals, centralistes i
progressistes.

EL CARLISME
Derrotat al 1876, va anar reorganitzant-se. Només tenia força a províncies (Àlaba,
Guipúscoa, Navarra i Biscaia).
El nacionalismes català i basc i l’aliança entre l’Estat i l’Església li van restar força.
Molts dels defensors del carlisme es van integrar al Partit Conservador.
Acta de Loredan (1886): Intent de Vázquez de Mella per liderar una modernització del
Partit. Mantenia el caràcter catòlic i tradicionalista, el compromís amb la recuperació
dels furs i acceptava el nou ordre liberal-capitalista.
A l'altre extrem, escissió del sector integrista, de radicals hi havia Ramon Nocedal i a
Catalunya, el clergue Sardà i Salvany. Van fer l’intent de convertir-se en partit de
masses com a Comunió Tradicionalista (1890).
Eren un grup actiu d’oposició al sistema de la Restauració.
La jerarquia eclesiàstica catalana feia pressió al clergat per abandonar el carlisme per
acceptar la col·laboració amb el sistema liberal.

EL SOCIALISME
Amb els liberals al poder (1881), es permet la legalització d’associacions obreres.
L’any 1879 es funda el Partido Socialista Obrero Español dirigit per Pablo Iglesias.
Al 1886 es comença a publicar el diari “El Socialista”.
L’any 1888 creen a Barcelona el primer sindicat socialista, la UGT (creix lent).
El socialisme era més fort a Madrid, Astúries i País Basc, però poc a Catalunya. On als
col·lectius obrers brillaven les tendències republicanes federals i anarquistes.

L’ANARQUISME
Corrent amb important presència a Catalunya.
La FRE (Federació Regional Espanyola) de l’AIT es il·legalitzada.
L’any 1881 canvia de nom i passa a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola
(FTRE). Increment d’afiliats. acció sindical reivindicativa, sector proposa l’acció directa
(via violenta).
FRAU ELECTORAL I CACIQUISME
El torn es va mantenia per la corrupció electoral i la utilització de la influència i del
poder econòmic dels cacics ( influïen als electors rurals sobretot).
El caciquisme es va donar sobretot a Andalusia, Galícia i Castella.
El procés de les eleccions començava amb l’encasellat, el Ministeri de la Governació
emplenava les caselles amb els noms dels candidats que volien.
L’adulteració del vot era una pràctica habitual i es va aconseguir:
○ Per mitjà del sufragi censatari.
○ Pes electoral més gran als districtes rurals, més manipulables.
○ Per les trampes electorals (tupinada o pucherazo, frau electoral).
Exemple de tupinades: falsificació del cens (persones mortes o impedint el vot),
manipulació d'actes electorals, compra de vots, amenaces a l’electorat, ús de la
violència, etc. Les eleccions mai van ser transparents.

4. La crisi d’ultramar (Cuba i Filipines)

L’IMPERI COLONIAL ESPANYOL
Al 1824 es mantenia les colònies de Cuba, Puerto Rico, al Carib, les Filipines i petites illes
al Pacífic.
Cuba era la principal possessió amb importants interessos i negocis (tabac, canya de
sucre i cafè). I amb molta emigració espanyola.
A Filipines, la població espanyola era escassa (interés en la producció de tabac). L’illa
estava controlada per un contingent de l’exèrcit i hi havia ordes religiosos.
Les colònies eren mercats captius (es dificultava l’exportació cap altres territoris i es
forçava la compra de productes espanyols a elevats preus, blat castellà i teixits catalans
per la política aranzelària, impost a tots els béns d’exportació o importació) i rebien un
tractament colonial sense drets a enviar representats a les Corts, ni a tenir institucions
de govern, ni intervenir en les lleis de les illes.

EL PROBLEMA CUBÀ
Des del 1868 les insurreccions cubanes eren constants i s’havien anat sufocant per la via
militar i mitjançant pactes polítics (abolició esclavitud...).
Després de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), al 1879 es va produir un nou intent
d’insurrecció, la Guerra Chiquita, amb victòria espanyola.
Al Conveni de Zanjón (1878), es van fer pactes per a l’autonomia cubana, aboliment de
l’esclavitud i presència de diputats cubans al Parlament espanyol.
Es va dividir el panorama polític cubà:
○ Partido Unión Constitucional: conservadors, format per espanyols i per grans
latifundistes sucrers, estava oposat a les reformes.
○ Partido Liberal de Cuba: més progressistes i partidaris de l’autonomia.
La majoría de partits espanyols no volien l’autonomia de Cuba. Sagasta no va poder
aconseguir l’abolició de l’esclavitud fins al 1888 i al 1893 el Pla de Reformes Colonials de
Maura va ser rebutjat per les Corts pel partit conservador.
L’aranzel Cànovas (1891), era un impost per la importació de productes no procedents
d’Espanya, va generar malestar entre la població cubana i els EU.
L’ESCLAT DE LA GUERRA
Al 1895 va reiniciar el conflicte per l’incompliment del Conveni de Zanjón, l’aranzel i amb
el suport estatunidenc.
Al 1893, José Martí, va fundar el Partido Revolucionario Cubano independentista, que va
obtenir el reconeixement dels EUA.
El Crit de Baire (1895) va iniciar un nou aixecament a Cuba.
Cánovas va enviar el general Martínez Campos, que no va aconseguir controlar la
rebel·lió amb el diàleg. I el general Weyler, que va aplicar una forta repressió. En
conseqüència la població va patir fam i epidèmies. Però les tropes militars no
derrotaven als insurrectes cubans (més adaptats a la lluita i guerra de guerrilles).
Després de l’assassinat de Cánovas (1897) i amb el fracàs de la política repressiva de
Weyler, van canviar de govern i Sagasta va intentar una estratègia de reconciliació, va
decretar l’autonomia, el sufragi universal, la igualtat de drets i l’autonomia aranzelària.
Cosa que els independentistes no acceptaran.

LA INSURRECCIÓ FILIPINA
Coincidint amb la insurrecció cubana, té lloc la rebel·lió de les Filipines (1896-97), per la
mala administració espanyola i l’excessiu poder dels ordes religiosos.
L’independentisme va originar la Liga Filipina (Rizal, 1892) que volia l’expulsió dels
espanyols i la confiscació dels latifundis (explotació agrària).
La insurrecció comença al 1896, el capità general Camilo García Polavieja va fer una
política presessiva i condemna a Rizal a mort. El govern liberal de 1897 va nomenar
capità general a Fernando Primo de Rivera que va negociar amb els caps de la
insurrecció i va donar una pacificació temporal.

6. La guerra contra els Estats Units i la pèrdua de les últimes colònies

EUA donava suport a Cuba, i al 1898 van decidir declarar la guerra a Espanya. El pretext
fou l’enfonsament del seu vaixell de guerra Maine al port de l'Havana. Espanya es va
negar a renunciar a l’illa i va provocar l’enfrontament.
La guerra va ser curta i la flota nord-americana, molt superior, va derrotar la flota
espanyola a les batalles de Cavite (Filipines) i Santiago de Cuba (Cuba). Espanya va
haver de demanar la pau.
El 10/12/1898 es va signar el Tractat de París, on Espanya, cedia Cuba, Puerto Rico i
Filipines als EUA, les últimes colònies es van vendre a Alemanya al 1899.

7. El desastre del 1989

La derrota de l’Imperi Espanyol va ser una humiliació de la societat i commoció moral i
col·lectiva. La crisis se’n va anomenar com “el desastre”.
Hi havia un profund pessimisme que va generar l’aparició de la Generació del 98
(Machado, Valle-Inclán, etc.) que analitzaven el problema d’Espanya.
Pèrdua de les riqueses i els mercats de les colònies però repatriació de capitals cubans i
recuperació econòmica al iniciar el segle XX.
Crisi del sistema de la Restauració i creixement dels nacionalistes (sobretot a Catalunya
i al País Basc).
Aparició d’un corrent regeneracionista que exigia la renovació del sistema polític.
8. Catalunya i la guerra de Cuba
ELS INTERESSOS CATALANS A CUBA
Les relacions econòmiques i demogràfiques amb Cuba eren estretes.
Molts catalans es traslladaven a Cuba per fer fortuna, se’ls deien “els indians”.
Les relacions econòmiques es van incrementar, les exportacions catalanes es
beneficiaven de l’aranzel Cànovas i l’anul·lació del tractat del comerç amb EUA (1894).
Cuba va esdevenir en un mercat privilegiat per exportar tèxtil.

DIFERENTS ACTITUDS DAVANT LA GUERRA

- El Foment del Treball Nacional (patronal) defensava la guerra i el mercat colonial,
eren les classes benestants.
- Les classes populars es van oposar (rebuig de les quintes, actituds pacifistes i
antimilitaristes), en forma de protestes passives.
- Els republicans federals (Pi i Margall, veus crítiques) es van oposar i volien el dret
dels cubans a triar el seu destí.
- El catalanisme va donar suport a la política del govern espanyol, predominaven els
partidaris de la política bèl·lica.

LES CONSEQÜÈNCIES DE LA GUERRA

A catalunya va haver-hi una reducció de les exportacions a les colònies (que compraven
en altres zones) i tenia un endeutament públic pel cost de la guerra. Però la repatriació
de capitals pels “indians” va moderar els efectes econòmics del 1898.
La repercussió política més immediata va ser l’enfrontament amb el govern Silvela
(conservador) per l’increment dels impostos per pagar els deutes de la guerra (reforma
de Villaverde). Els gremis de comerciants de Bcn van negar-se a pagar i van fer el
Tancament de Caixes (1899, Doctor Robert).
Aquesta resposta repressiva va fer més irritació contra el govern i els partits dinàstics.
Sectors de la Burgesia van adonar-se de la limitació dels partits, van començar a donar
suport a noves formacions catalanistes, que reivindicaven l’autonomia (nacionalistes i
republicans federals) i de política modernitzadora de l’estat Espanyol.
A Catalunya el torn pacífic es trenca a les eleccions de 1901 i va derivar també en la
irrupció de noves forces polítiques.