EPISTEMOLOGIA

EL DEBAT FILOSÒFIC CLÀSSIC SOBRE L’ORIGEN DEL CONEIXEMENT:

RACIONALISME I EMPIRISME

EL RACIONALISME
René Descartes
1. El dubte i la primera veritat: cogito ergo sum
2. Classes d’idees: les idees innates (existencia, infinit, substància o cosa, Déu…)
3. L’existència de Déu i del món

1. EL DUBTE I LA PRIMERA VERITAT

A) EL DUBTE METÒDIC

L’enteniment ha de trobar en si mateix les veritats fonamentals a partir de les quals

siga possible deduir l’edifici sencer dels nostres coneixements. Aquest punt de partida
ha de ser una veritat absolutament certa de què no siga possible dubtar en absolut
(evident, clara, distinta, indubtable, com un axioma de la Geometria). Solament així el
conjunt del sistema quedarà fermament fonamentat. La recerca d’un punt de partida
absolutament cert exigeix una tasca prèvia consistent a eliminar tots aquells
coneixements, idees i creences que no tinguin una certesa absoluta. Cal eliminar tot
allò de què sigui possible dubtar. D’ací que Descartes comence amb el dubte. Aquest
dubte es metòdic (no escèptic: l’escèptic dubta perquè nega que existisca la veritat,
mentre que Descartes dubta perquè la busca), és una exigència del mètode en el seu
moment analític. La gradació dels motius de dubte presentada per Descartes fa que
adquirisca la màxima radicalitat.

1. La primera i més òbvia raó per a dubtar dels nostres coneixements es troba en les
fal·làcies dels sentits. Els sentits ens indueixen de vegades a error; ara bé, quina
garantia existeix que no ens indueixen sempre a error? Certament és improbable que
els sentits ens indueixin sempre a error, però no impossible i d’aquí que la possibilitat
de dubtar sobre el testimoni dels sentits no quedi totalment eliminada.

2. Hi ha, doncs, la possibilitat de dubtar del testimoni dels sentits. Això ens permet
dubtar que les coses siguin com les percebem per mitjà dels sentits, però no permet
dubtar que existeixin les coses que percebem. D’aquí que Descartes afija una segona
raó, més radical, per a dubtar: la impossibilitat de distingir la vigília del somni. També
els somnis ens mostren sovint mons d’objectes amb extremada vivor, i, en despertar,
descobrim que eixe món oníric no té existència real. Com distingir l’estat de somni de
l’estat de vigília i com aconseguir certesa absoluta de que el món que percebem és
real?

3. La impossibilitat de distingir la vigília del somni permet dubtar de l’existència de les

coses i del món, però no sembla afectar certes veritats, com les de les matemàtiques:
somiant o desperts, els tres angles d’un triangle sumen 180 graus. D’aquí que
Descartes afija el tercer i més radical motiu de dubte: tal vegada existisca algun esperit
maligne - escriu Descartes - «d’extremat poder i intel·ligència que posa tot el seu
interès a induir-me a error» (Meditacions, I). Aquesta hipòtesi del «geni maligne»
equival a suposar: tal vegada el meu enteniment és de tal naturalesa que s’equivoca
necessàriament i sempre quan pensa captar la veritat.

En aquesta fase del dubte ja no puc refiar-me dels meus sentits, ni tan sols de
l’existència del món, estic sol, amb la meua raó; en absència de qualsevol testimoni
extern, com puc comprovar la veracitat de les Matemàtiques? És possible que la meua
raó funcioni malament quan pensa que dos i dos són quatre? Ho és.

B) LA PRIMERA VERITAT

El dubte portat fins aquest extrem de radicalitat sembla acostar-nos irremissiblement a

l’escepticisme. Això va pensar Descartes durant algun temps fins que, per fi, va trobar
una veritat absoluta, immune a tot dubte per molt radical que sigui aquest: l’existència
del propi subjecte que pensa i dubta. Si jo penso que el món existeix, tal vegada
m’equivoco en quant al fet que el món existeix, però no hi ha cap error que jo ho
pensi; igualment, puc dubtar de tot menys del fet que jo dubto. La meua existència,
doncs, com a subjecte que pensa (que dubta, que s’equivoca, etc.) està exempta de tot
error possible i de tot dubte possible. Descartes ho expressa amb el seu cèlebre
«Penso, per tant sóc» (Cogito ergo sum, sive existo/Je pense, doncs je suis).

Hem arribat a una primera veritat evident, clara, distinta i indubtable.

2. CLASSES D’IDEES

Tenim ja una veritat absolutament certa: l’existència del jo com a subjecte pensant.
Però tenim poca cosa més: a Descartes no li queda més remei que deduir l’existència
de la realitat a partir de l’existència del pensament. Així li ho exigeix l’ideal deductiu: ja
que la primera veritat és el «jo penso», del «jo penso» han d’extraure’s tots els nostres
coneixements, inclòs, clar està, el coneixement que hi ha realitats extramentals.

Hem de partir del pensament, però què hi trobem? Idees.

Cal sotmetre les idees a un examen minuciós per tractar de descobrir si alguna d’elles
ens serveix per a trencar el cercle tancat del pensament i sortir a la realitat
extramental. En realitzar aquest examen, Descartes distingeix tres classes d’idees:

1. Idees adventícies, és a dir, aquelles que semblen provenir de la nostra experiència
externa (encara no ens consta de l’existència d’una realitat exterior)

2. Idees factícies, és a dir, aquelles idees que construeix la ment a partir d’altres idees
(la idea d’un drac).

És clar que cap d’aquestes idees pot servir-nos com a punt de partida per a la
demostració de l’existència de la realitat extramental: les adventícies, perquè semblen
provenir de l’exterior i, per tant, la seua validesa depén de la problemàtica existència
de la realitat extramental; les factícies, perquè en ser construïdes pel pensament,
tenen una validesa qüestionable.

3. Existeixen, no obstant, algunes idees (poques, però, per descomptat, les més
importants) que no són ni adventícies ni factícies. Ara bé, si no poden provenir de la
experiència externa ni tampoc son construïdes a partir d’altres, quin és el seu origen?
L’única resposta possible és que el pensament les posseeix en si mateix, és a dir, són
innates. (Ens trobem davant de l’afirmació fonamental del racionalisme que les idees
primitives a partir de les quals s’ha de construir l’edifici dels nostres coneixements són
innates.) Idees innates són, per exemple, les idees de «pensament» i d’«existència»,
substància, causalitat, infinit, Déu. Es tracta d’idees

que ni són construïdes per mi ni procedeixen de l’experiència externa, sinó que me les
trobo fins i tot en el «penso, per tant sóc».

3. L’EXISTÈNCIA DE DÉU I DEL MÓN

Entre les idees innates, Descartes descobreix la idea de perfecció, que s’afanya a
identificar amb la idea de Déu.

L’existència de Déu és demostrada a partir de la idea de Déu. Entre els arguments
utilitzats per Descartes mereixen destacar-se dos:

Argument 1 de l’existència de Déu:

En la meva ment hi ha una idea de perfecció infinita. Si jo fóra la causa de la realitat

objectiva de la idea de perfecció, la meua realitat hauria de ser proporcional a aquella
idea. En aquest cas em donaria a mi mateix la perfecció que desitjo i que evidentment
no posseixo. Per tant, si posseixo la idea de perfecció, i no posseixo la perfecció que en
podria ser la causa, jo no puc ser la causa d’aquella idea. D’això es dedueix que la
causa de la meva idea de perfecció és algú tan perfecte, almenys, com la idea de
perfecció que jo posseixo, i que l’ha posada en mi, i aquest ésser només pot ser Déu.

Argument 2 de l’existència de Déu: l’argument ontològic

Si jo que sóc finit/a i imperfecte/a que dubto, m’equivoco… existeixo (perquè “penso,
per tant existeixo”), Déu que és infinit i perfecte necessàriament ha d’existir, perquè si
manqués d’existència ja no seria perfecte.

L’existència del món és demostrada a partir de l’existència de Déu: ja que Déu
existeix i és infinitament bo i veraç, no pot permetre que m’enganyi en creure que el
món existeix, aleshores el món existeix. Déu apareix així com a garantia que a les
meues idees correspon un món, una realitat extramental. No només hi ha el primer
principi “jo penso, per tant jo sóc” com a realitat que existeix sinó també Déu i el món.
No estic sol/a amb la meva consciència.

L'EMPIRISME
 Comparteix amb el racionalisme
- La preocupació per la fonamentació del coneixement.
- La inspiració en models de coneixement provinents de
la ciència.

 En contraposició al racionalisme, defensa:

- L’experiència com a origen i límit del coneixement.
- El paper receptor i no creador de la raó.
- La inexistència d’idees innates.

DAVID HUME
CONEIXEMENT DE PERCEPCIONS

Què trobem a la ment si l’examinem amb l’experiència interna? Allò que se’ns
presenta en la ment, que percebem en ella, Hume ho anomena “percepció”.

Pel seu origen, poden ser percepcions dels sentits que formen l’experiència externa
(de colors, olors, sons,...) i les percepcions de les passions que formen l’experiència
interna (de sentiments, emocions,...). També hi trobem les percepcions produïdes per
la reflexió o pensament, que inclouen els productes de la memòria, la imaginació i la
raó (records d’una banda; expectatives i fantasies, d’una altra i finalment idees
abstractes de la darrera). Les idees només tindran validesa en la mesura que es poden
remetre a una percepció interna o externa, és a dir, a l’experiència.
CRÍTICA DE LA METAFÍSICA:

Els conceptes de la metafísica, com causalitat, substància, Déu... Són termes amb què
volem resoldre algun problema que tenim a l’hora d’explicar certes propietats de la
realitat. Creiem que aquells termes signifiquen alguna cosa objectiva, però l’autèntica
explicació es troba en associacions d’idees internes a la nostra ment produïdes per la
nostra imaginació a partir del costum i l’experiència passada. La nostra creença en
aquelles propietats és així el resultat únicament d’aquestes lleis subjectives
d’associació d’idees. Els termes metafísics no es corresponen amb res que existeixi
objectivament en la realitat.

Anàlisi empirista de la relació causa-efecte.

Hume vol trobar l’explicació de la llei de causalitat, que enuncia:

“Tot objecte semblant a la causa produeix sempre un objecte similar a l’efecte.”

Exemple de les boles de billar.

Quines són les circumstàncies o condicions per què hi hagi una associació d’idees
d’acord amb la llei de causalitat? Parem atenció només al que ens mostra
l’experiència, en aquest cas externa. Quines són les nostres impressions?

Moment 1: Una bola de billar parada sobre la taula, i una altra que marxa ràpidament
en direcció a ella.

Moment 2: Xoquen.
Moment 3: La bola que anteriorment estava en repòs ara es posa en moviment.

Condició 1: La contigüitat en el temps i l’espai. Hi ha contacte en l’espai i tot passa

sense interrupcions en el temps.

Condició 2: Prioritat en el temps. El moviment-causa és anterior al moviment-temps.

Condició 3: Conjunció constant entre la causa i l’efecte. A causes que experimentem

semblants, se segueixen efectes semblants (per exemple, entre les mateixes boles de
billar o unes altres, entre bales de vidre,...).

Important: l’experiència sensorial no ens mostra res més, de manera que no podem
parlar del coneixement de la llei de causalitat, perquè pròpiament d’aquest nexe entre
fets no en tenim experiència.
CRÍTICA DE HUME A LES SUBSTÀNCIES DE LA METAFÍSICA

“Aquest autor afirma que l’ànima, en la mesura en que podem concebre-la, no

és res més que un sistema o una successió de percepcions diferents - com les de
calor i fred, amor i odi, pensaments i sensacions -, totes elles reunides, però
mancades de simplicitat o identitat perfectes. Descartes defensava que el
pensament era l’essència de la ment, no aquest o aquell pensament, sinó el
pensament en general. Això ens sembla que és del tot inintel·ligible, ja que tot
allò que existeix és particular, i així ho han de ser també les nostres percepcions
particulars que formen les nostres ments. Recalco que formen les nostres
ments, no que hi pertanyen. La ment no és una substància en la qual
s’inhereixen les percepcions. Aquesta noció és tan inintel·ligible com la noció
cartesiana que el pensament, o la percepció en general, és l’essència de la
ment. No tenim idea de cap tipus de substància, perquè només tenim idees
d’allò que prové d’alguna impressió, i no tenim cap impressió de cap
substància, ja sigui material o espiritual. No coneixem res més que qualitats i
percepcions particulars. Pel que fa a la idea de cos, un préssec - per exemple - és
tan sols la idea d’un tast, d’un color, d’una figura, d’unes dimensions, d’una
consistència, etc. De la mateixa manera, la nostra idea de ment és només la
 idea de percepcions particulars, sense noció de cap cosa que pugui anomenar-
se substància, simple o composta.” (DAVID HUME, Abstract)

Ens podem preguntar com expliquem llavors la nostra idea d’un objecte si no hi ha cap
substància. Segons Hume, l’explicació és novament una associació de la imaginació,
que uneix les propietats que experimentem en l’objecte d’acord amb condicions de
contigüitat en l’espai (experimentem les propietats contígües en l’espai, és a dir, en
l’experiència passem d’unes a les altres de forma contínua sense salts, per exemple,
quan seguim amb la vista les potes de la taula arribem seguidament a la superfície,
etc.) i conjunció constant (pensem en l’exemple del prèssec, experimentem juntes les
seves propietats en diferents ocasions). Podem dir doncs, que l’objecte és per a
nosaltres un conjunt d’idees simples unides per les lleis d’associació de la imaginació.
Res més.

També el terme atribut, com el del pensament o l’extensió, no és més que un terme
buit que neix de creure que poden existir coses generals. Tot el que podem
experimentar és individual, particular (una taula que ara veig, un pensament que ara
penso), no podem experimentar res en general. Per tant, el pensament en general o
l’extensió en general no són experimentables i no tenen un significat.

CRÍTICA AL CONEIXEMENT DEL JO (MENT O AUTOCONSCIÈNCIA)

Com s’explica llavors la identitat personal, per exemple? Jo sé que sóc el mateix
perquè sóc un jo que pensa, diu Descartes, una substància pensant (res cogitans), una
ment indivisible. La resposta de Hume és que no tinc impressions de res de tot això.
Quan examino la meva ment només trobo pensaments particulars. De fet, la ment no
és més que el flux d’aquests pensaments o percepcions. L’explicació de la identitat és
que es produeixen espontàniament associacions entre aquests pensaments segons les
condicions de la causa efecte. Per exemple, a tals experiències sensorials se’ls ajunta
tals emocions i les subseqüents decisions, accions, etc., que van conforman una xarxa
característica de la meva personalitat segons les lleis d’associació. La identitat personal
és, per tant, una mena de biografia mental pròpia de cada persona. Un altre problema
pot ser per exemple el de l’existència al llarg del temps dels objectes físics. Com és
que estic convençut que un objecte físic, per exemple un gat o el llac Ness, segueixen
existint encara que ja no els vegi? Descartes diria que existeixen com a matèria extensa
en l’espai encara que no els veiem, i si seguim preguntant perquè existeix la matèria
extensa, diria que és Déu qui li dóna existència. Hume no pot acceptar aquestes
explicacions perquè no podem tenir experiència de tot això. Tenim la creença en
l’existència contínua dels objectes, es a dir, que no desapareixen quan els deixem de
veure, perquè quan en el passat els hem deixat de veure, després els hem tornat a
percebre, i això genera l’expectativa que els podríem veure en qualsevol moment. De
nou l’explicació remet a l’experiència i a les condicions d’associació d’idees. No hi ha
res més.

IMMANUEL KANT COM A MITJANCER ENTRE

RACIONALISME I EMPIRISME
 Racionalisme: dubtem del que els sentits ens mostren (no hi ha coneixement
cert a partir d'ells): exemples el got d'aigua amb llapis dins, la possibilitat de
confondre somni/vigília... La raó però mai no ens falla, perquè només depèn de
nosaltres mateixos. Per tant, és l’única font de coneixement possible.
 Empirisme: l''únic coneixement segur prové de l'experiència, perquè si no hi ha
dades sensibles el que puguem dir és només especulació...
 Racionalisme i escepticisme són dues corrents filosòfiques de la Modernitat
(segle XVII). Descartes a França i Hume a Anglaterra.
 Dogmatisme és l'extrem del racionalisme
 L'escepticisme és l'extrem de l'empirisme
 Dogmatisme: creure que has demostrat racionalment una veritat (per exemple,
l'existència de Déu) i voler-ho imposar a tothom.
 Escepticisme: considerar que, com que tot coneixement prové de l'experiència,
no hi ha coneixement 100% segur ni tan sols per a la ciència: la ciència es
basaria només en probabilitats, les seves prediccions no serien necessàries.
 Kant farà de terme mig entre totes dues posicions, per evitar tant el
dogmatisme com l'escepticisme: per conèixer l’experiència és necessària però
no suficient, perquè la nostra ment posa uns esquemes per ordenar-la
(esquemes a priori que treballen sobre el material a posteriori de l’experiència).
 FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA

TIPUS DE CIÈNCIA I ELS SEUS

MÈTODES
LES CIÈNCIES EXACTES-MÈTODE AXIOMÀTIC

El mètode axiomàtic utilitza la deducció per arribar a demostrar, a partir d'un principi
que es dona per vertader per la seva evidència i sense que calgui demostració (el que
en matemàtiques s'anomena axioma), diferents coses, a partir de l'aplicació de regles.
És el mètode de les ciències exactes (matemàtiques i lògica). Aquest és el mètode
deductiu.

LES CIÈNCIES NATURALS-MÈTODE HIPOTÈTIC-DEDUCTIU

El mètode hipotèticodeductiu és el que coneixem com a mètode científic, que aplica

les següents fases: observació d'un fenomen que ens genera perplexitat, formulació
d'una pregunta sobre les seves causes, intent de resposta (hipòtesi), determinació de
les condicions d'un experiment per posar a prova aquella hipòtesi; l'experiment la
verifica o la fa falsa. Tradicionalment, la ciència ha actuat buscant la verificació de la
hipòtesi (és a dir, sotmetent-la repetidament a l'experimentació per corroborar que es
compleix, per elevar llavors la hipòtesi a l'estatut de llei, i enllaçar-la amb altres lleis
que expliquen fenòmens semblants per convertir-les en teoria). Tanmateix, Karl
Popper, filòsof de la ciència del segle XX, proposarà que la ciència actuï sempre per
falsació, és a dir, plantejant els experiments amb la idea de buscar algun cas que faci
falsa la hipòtesi falsa, perquè encara que repetits experiments semblin verificar-la,
Popper diu que hem de plantejar sempre la possibilitat que hi hagi condicions que no
hem tingut en compte, i que facin falsa la hipòtesi, sinó ara potser en un futur. Per a
Popper, la clau del mètode científic hauria de ser la falsació perquè és l'única manera
que la ciència no caigui en el dogmatisme, precipitant-se a donar com a vertaderes
explicacions que potser només són provisionalment vàlides.

Popper diu que tot sovint les ciències naturals, quan investiguen, ho fan seguint el
mètode inductiu més que la deducció, però mentre que la deducció és segura (el
principi de què partim és vertader i, si apliquem bé les regles, segur que anem a les
respostes correctes), la inducció no ho és. La inducció significa partir de l'observació de
molts casos particulars per abstreure a partir d'ells una explicació general. El risc
d'aquesta manera de procedir és que, sense ser possible observar i estudiar tots els
casos particulars, l'explicació que farem mai no podrà ser universal, de manera que hi
ha molta possibilitat d'error. 

CIÈNCIES SOCIALS- MÈTODE HERMENÈUTIC

Per últim, les ciències socials apliquen el mètode hermenèutic, basat en la

interpretació de dades i de textos. El mètode agafa el nom d'hermenèutic d'Hermes, la
divinitat missatgera que interpretava els missatges dels déus de manera que els
humans poguessin entendre'ls, és a dir, intentava explicar-los amb la màxima claredat
possible, donant les claus per a la seva lectura. Això és el que fan els estudiosos de les
ciències socials. Com a exemple, el mite de la caverna de Plató: ell va escriure'l el segle
V aC i nosaltres podem agafar la història que ell planteja buscant claus per a la seva
interpretació fins i tot aplicant-la a l'actualitat; per això féiem la lectura del mite en el
trimestre anterior, fins i tot, utilitzant-la per a una crítica de les servituds que imposa la
societat actual (submissió a l'economia, consumisme, addicció a la tecnologia...). O un
altre exemple: la batalla de Waterloo: per entendre-la no tenim prou a tenir les dades
(nombre de morts, països participants…), sinó que necessitem interpretar aquestes
dades per tenir un coneixement clar del que va pasar (com va ser una batalla que va
decidir el futur d’Europa l’any 1815, per què va perdre Napoleó la batalla (errors
tàctics, malaltia de Napoleó), raons de les coalicions de països que es va aliar…).
 LÒGICA

Conceptes importants:
o Lògica com a llenguatge formal
o Definició de la lògica com a llenguatge artificial (convenció i
arbitrarietat) en front del llenguatge natural (naixement espontani per
necessitat dels parlants.
o Vocabulari:
 Variables proposicionals (lletres que representen proposicions):
p, q, r...
 Què són proposicions i què no ho són
 Proposicions atòmiques i mol·leculars
o Sintaxi:
 Connectors (negació, conjunció, disjunció, condicional i
bicondicional)
 Prioritat natural de cadascun i prioritat alterada mitjançant ús
dels parèntesis.
o Semàntica: Taules de veritat dels connectors
Possibles exercicis:
o Posar el nom a una fòrmula (en funció del connector dominant).
o Fer la taula de veritat d’una fòrmula.
o Determinar la veritat o falsedat d’una fòrmula a partir dels valors donats
de les proposicions.
o Formalització d’arguments
o Determinar la correcció o incorrecció d’un argument fent la taula de
veritat.
 Conceptes de contingència, contradicció i tautologia (l’últim és
l’únic cas en què un argument és correcte).
REFLEXIÓ FINAL (recollir algun aspecte vist ja a classe).
De la mà de Sherlock Holmes: de les inferències a la conclusió.
El mètode per transposició: de Juli Cèsar a la II Guerra Mundial (desxiframent del codi
Enigma gràcies al primer ordinador d’Alan Turing)
Intel·ligència artificial versus intel·ligència humana: el Test de Turing enfront de
l’Habitació Xinesa(pendent de fer-ho)