PRIMERA ENTREVISTA – HISTÒRIES DE VIDA

Persona entrevistada Nuri (pseudònim)

Entrevistadora Gemma Chalé Sal-Lari
Lloc Municipi de 3.000 habitants
Dia i hora 6 de desembre de 2013 - 6 de la tarda
Durada 2 hores
Total pàgines transcripció 27 pàgines

Tot i que inicialment em sentia una mica cohibida, amb la por de com
encarar l’entrevista per tal que la Nuri se sentís còmode, ràpidament la
vaig superar ja que la Nuri venia molt disposada a parlar i a explicar-me tot
el que volgués saber. Malgrat que al llarg de l’entrevista confessa ser molt
tímida, amb mi, que simplement ens coneixem perquè vivim al mateix
poble, va estar molt oberta i en cap moment, ni tan sols quan vaig entrar
en qüestions força personals, es va retraure. El cert és que crec que vam
connectar bastant ràpid, tant que fins i tot l’entrevista es va allargar més
del que jo tenia previst. A la Nuri li agrada parlar força, i davant d’això vaig
decidir aparcar una mica el guió, i anar-me adaptant a allò que ella
m’explicava. Vaig pensar que aquesta seria la manera que ella se sentiria
més còmode i que podria veure quines eren les seves preocupacions,
emocions, sentiments ... Veureu que al llarg de l’entrevista es repeteixen
algunes coses, però sovint serveixen per enllaçar noves qüestions. En
alguns casos, trobareu entre parèntesi, algun comentari de quina era la
situació mentre parlàvem d’allò. Només he explicitat aquelles que em
semblaven més rellevants.
Finalment, cal dir que la transcripció és literal i que he intentat conservar al
màxim la conversa, incloent els barbarismes, les expressions fetes i fins i
tot alguna paraula que podríem considerar “malsonant”, però he considerat
que era millor ser fidel a l’entrevista, així com a l’entrevistada.

1  
 
G: Bona tarda, Nuri.

L: Bona tarda, Gemma.

G: Bueno, aquesta entrevista entra dins del treball que hem de fer
de l’assignatura Històries de Vida i bé per començar el que
m’agradaria és que et presentis, que ens diguis qui ets, on vius, una
miqueta com et presentes.

N: Molt bé. Doncs, jo em dic Nuria, tinc 24 anys, estic vivint ara mateix a
Barcelona des de fa poquet, mmmmmm ... he viscut entre Barcelona i el
meu poble1 tota la meva vida, he viscut amb els meus pares i amb el meu
germà, tinc un germà més petit, i bé, mmmmm ... no sé ...

G: Has acabat els estudis fa poc ...

N: Ah, sí, vaig estudiar Dret a la Universitat Pompeu Fabra, desprès vaig
estudiar un Màster a la Universitat de Barcelona i vaig acabar a mitjans
d’aquest any, del 2013, el Màster amb l’entrega del treball final i
mentrestant he estat treballant a diferents llocs, des de que vaig gairebé
acabar la carrera fins ara que podríem dir que m’he assentat una mica a
nivell professional i he trobat una feina que sembla una mica més estable,
ja no són pràctiques, és un contracte, i bé, arrel de tot això he pogut trobar
un piset a Barcelona i bueno ara fa poc que he iniciat una nova vida i ja
està ... Doncs això, he estudiat durant 5 anys a la universitat des de que
vaig acabar l’escola i he anat combinant la meva vida entre Barcelona i el
poble. Ah, i vaig estar una temporada, me n’havia oblidat, vaig estar quatre
mesos vivint a Amsterdam arrel d’unes pràctiques, en teoria d’unes
pràctiques professionals, va ser la meva primera experiència a l’estranger i
una experiència única en tots els sentits, molt enriquidora, i que em va
permetre fer un “break”, com un ... un descans ...

G: Un parèntesi?

N: Un parèntesi a la meva vida total i absolut. Ho vaig parar-ho tot, ho vaig

deixar tot durant quatre mesos fins que vaig tornar aquí. I va ser un
parèntesi, ja et dic, únic en tots els sentit i que m’ha aportat moltes coses
tan positives com negatives, però del qual he après moltíssim.

G: S’aprèn de tot, del bo i del dolent.

N: Exacte.

G: Molt bé. Fes una foto de família: presenta’ns una mica a la teva
família, a què es dediquen ...

                                                                                                                       
1
 Fa  referència  a  un  municipi  d’uns  3.000  habitants  situat  al  sud  de  la  comarca  de  l’Anoia.  

2  
 
N: A veure, el meu pare ha estat sempre pintor-decorador d’aquí el poble
fins que va entrar a treballar a una empresa de Barcelona, també com a
pintor. Ell havia estudiat la carrera d’Història mentre treballava com a
pintor, i mai va exercir del que havia estudiat sinó que va continuar fent allò
que ja feia, va continuar pintant. Què passa que al cap de molts anys,
desprès d’haver-se dedicat tota la seva vida a ser pintor, ell té una malaltia
crònica que ja no li permet treballar més en activitats físiques com era la de
pintar parets o pintar cases. Llavors va començar a estudiar el Doctorat per
poder treballar com a professor a la Universitat per tal de poder aprofitar la
seva carrera d’Història i poder treballar com a professor, que era una cosa
que ell havia fet esporàdicament i que sempre li havia agradat molt. I ara
està així, diguéssim, fent la tesis doctoral i paral·lelament a això fa xerrades
a Biblioteques, xerrades de cinema, de presentar pel·lícules, de presentar
llibres i fins i tot cicles de lectura, cicles de cinema a diferents llocs de, de,
de la província de Barcelona, que és una cosa que sempre havia compaginat
amb la seva feina de pintor. Sempre ha intentat fer altres coses, perquè el
cinema sempre ha estat la seva passió, i llavors sempre ha intentat
compaginar-la amb la seva feina. Què passa, que quan ja no pot dedicar-se
a la seva feina, llavors ja només es dedica a això. I la meva mare, des de
sempre ha treballat a l’escola on he estudiat jo, que és a Badalona, mmmm,
ha treballat allà tota la seva vida pràcticament, és la professora de música
de secundària i la professora de les dues corals que hi ha a l’escola: la coral
de petits i la coral de grans. A part de fer de professora de música i de
corals és tutora de 1r d’ESO o 3r d’ESO, depèn del curs, o li toca un o li toca
un altre. I a més fa menjador, cosetes extres ... La meva mare sempre ha
treballat a aquesta escola. I el meu germà ha estudiat a la mateixa escola
que jo, i actualment està estudiant a la Politècnica l’Enginyeria de camins,
canals i ponts, està fent 3r de carrera i en teoria l’any que ve i si tot va bé
podrà dir que ja està a les acaballes, i té previst marxar d’Erasmus l’any
que ve o l’altre.

G: Això si no el treuen no!!!2 Bueno ... Si jo et dic que pensis en la

teva infantesa, què és el primer que et ve al cap? Al record que li
tens més carinyo, ...

N: Jo et diria que l’escola. L’escola, per mi, era la meva segona casa, és a
dir, jo tenia a la meva família a casa que em cuidava molt bé i òbviament
m’hi trobava molt a gust, però l’escola és on vaig tenir els meus primers
amics, amb un ambient molt acollidor, vaig trobar persones que em van
facilitar molt les coses, em van ajudar molt amb el tema de la malaltia,
perquè és clar, quan era més petita la tenia més accentuada, els meus
pares no sabien ben bé el que tenia, m’estaven fent proves, era l’època de
“què li passa a aquesta nena?”, i llavors l’escola en tot aquest procés ens va

                                                                                                                       
2
 L’entrevista  la  vam  realitzar  pocs  dies  desprès  de  que  el  Ministre  Wert  parlés  sobre  l’eliminació  de  les  
beques  Erasmus,  i  per  això  vam  bromejar  sobre  el  tema.  

3  
 
ajudar molt tan a mi com als meus pares, ens van ajudar moltíssim a l’hora
de tirar endavant, de intentar relativitzar el que al final no va ser res greu. I
llavors allà vaig trobar, això, un ambient tan acollidor, un factor humà, jo
crec que la meva infantesa la recordo per això pel factor humà i el suport
que vaig tenir tan a l’escola com fora de l’escola, perquè clar jo arribava a
casa i jo tenia una família al voltant, fantàstic en aquest sentit. No tinc res a
dir. I potser ... no sé si aquesta pregunta ve més tard o ...

G: Sí, bueno, estàs traient temes que desprès tornarem a tractar,

però no hi ha problema ...

N: Vale. Saps de les figures d’aquestes que t’han marcat la vida doncs per
exemple la meva àvia, la meva àvia materna per a mi ha estat com, bueno
ha estat sempre un factor clau, tan a la infantesa com més endavant, vull
dir, bueno fins que va caure en l’Alzheimer i ja no es va poder, la cosa ja no
s’aguantava més i ara està a una residència (a mesura que va parlant de la
seva àvia se li va entristint una mica la veu), però la meva àvia, també, així
com a l’escola tenia aquest factor humà que et comentava tan de professor
com de companys, que ja et dic va ser com una segona família per a mi
pràcticament, doncs a casa tenia, entre els meus pares i la meva àvia, el
meu germà també òbviament, però també era més petit, però els meus
pares i la meva àvia eren, perquè vivíem a casa de la meva àvia llavors
quan érem petits a Barcelona, i allà vaig trobar, bueno, la meva àvia va ser
com, no sé, mai li estaré prou agraïda per tot el que va poder fer per mi
perquè a més ho feia a gust, amb tots els néts que ha tingut ha estat
sempre ... mmm ...

G: A la disposició ...

N: Sí, sí. I en el meu cas, al saber ella que tenia aquest problema, aquest
problema no se l’esperava ningú, perquè jo vaig néixer ..., a mi quan vaig
néixer els metges no em van trobar res anormal, una criatura com una
altra, va ser a un-dos anys que jo no aconseguien que caminés, clar tot això
va fer pensar als meus pares que hi havia alguna cosa que fallava. De fet va
ser arrel d’un cosí de la meva mare, que és disminuït, que té paràlisi a mig
cos i que està ficat en temes del Departament de Benestar Social i no sé
què, que està ficat en temes del col·lectiu de discapacitats i clar ell era
entès en el tema i va ser ell que va dir “aquesta nena hi ha alguna cosa que
falla, feu-li mirar, porteu-la al metge, perquè aquí hi ha algu que no va bé”.
I aquí es va encendre l’alarma: “vale, hem d’abordar el tema perquè ...”. A
partir d’aquí van començar les proves i tal i van trobar el que van trobar. I
llavors això, durant tot aquest procés tant l’escola com a casa, és el que et
deia, ... clar jo és que no me’n recordo perquè era molt petita, però és el
que m’expliquen, no, i per exemple quan jo anava al metge a fer-me TAC’s,
perquè clar el primer que van fer va ser descartar que tingués algun tipus
de paràlisi cerebral, perquè és clar com afectava als músculs, que no
vingués d’aquí dalt, alhora de fer-me TAC’s, això és una cosa que jo no

4  
 
recordo, però que és com si ho hagués recordés en primera pell de tants
cops que m’ho han repetit, jo anava a fer-me el TAC a l’Hospital de Sant
Joan de Deu o a l’Hospital del Mar, era un d’aquests dos, sempre, i
m’acompanyava la meva àvia i les infermeres es quedaven parades perquè
no calia que em posessin anestèsia ni res ni cap d’allò perquè la meva àvia
la deixaven entrar amb mi a la sala del TAC i em cantava una cançó. Es
ficava a cantar i jo em quedava completament dormida i clar em podien fer
les proves i les infermeres es quedaven “escolta’m aquesta dona”. Coses
d’aquestes que dius ...

G: Clar perquè a més els teus pares treballaven i la teva àvia feia
una miqueta de ...

N: Sí, sí, clar en aquest cas la meva mare no podia deixar la feina, el meu
pare encara menys, i llavors la meva àvia feia de, amb mi almenys, de iaia
al cent per cent. Per això és una cosa que jo no podré agrair-li mai lo
suficient ... i veure-la ara com està, és clar, és molt dur. No deixa de saber
greu. Però bueno ...

G: Ja que has entrat, parla’ns una miqueta més de la malaltia.

Exactament ... no és cap tipus de paràlisi cerebral ...

N: No, no és cap tipus de paràlisi. Per començar és una malaltia

completament desconeguda, és a dir el nom, perquè ho sàpigues, tot i que
no et servirà de gran cosa, ja t’ho dic, perquè li van ficar aquest nom per
posar-li algun nom. Sí, sí, a mi m’ho van dir així mateix “li posem aquest
nom perquè no li hem trobat cap altre millor”. El nom és tetraparèsia
congènita, és a dir, tetraparèsia perquè afecta a les quatre extremitats i
congènita perquè és una cosa que deu venir dels gens dels meus pares.

G: O sigui que se suposa que és una malaltia genètica.

N: Sí, exacte. En el moment en què s’ajunten els gens del meu pare i la
meva mare, perquè clar per part de la meva mare la seva germana ha
tingut filles que li han sortit la mar de bé, ...

G: Dona, tu també (riem perquè l’última frase que ha fet ha sonat

estranya venint d’ella)

N: Perquè ens entenguem ... I el meu pare, clar, el meu pare no ho pot dir
perquè els seus germans no han tingut fills biològics, la Rosa té la Martina
però clar3 ... Així doncs, ben bé, no se sap per quina banda vénen els gens
que poden portar aquesta ...

G: O potser és la combinació ...

                                                                                                                       
3
  La   Martina   és   la   cosina   petita   de   la   Nuri   que   va   ser   adoptada   a   la   Xina.   Més   tard   en   tornarà   a   fer  
referència.  

5  
 
N: A lo millor és en el moment en què s’ajunten aquests dos, que només
amb aquests dos passa. I ja està. El cas és que li han posat aquest nom, i
per voler dir que és una cosa que afecta a les quatre extremitats i en teoria
és que el meu cervell quan dóna les ordres als músculs doncs diguéssim
que hi ha alguna cosa al mig que falla, és a dir, les ordres no arriben
correctament a les meves mans. És a dir si jo penso “ara agafaré aquest
llapis” pues jo el vull agafar però no l’agafo bé. Llavors hi ha alguna cosa
pel mig que falla. I és això, un problema de musculatura, més que de
qualsevol altre cosa, d’ossos o ... És musculatura. Potser que a causa d’això
tinc els ossos una mica més dèbils, pot ser, però principalment és
musculatura. No és res psíquic, només físic, però sí que hi ha una connexió
amb el procés de l’aparell psicomotriu i per tant hi ha alguna cosa al cervell.
I és una problema, que jo sàpiga, que només tenim el meu germà i jo. No
coneixem a ningú més.

G: Clar, i llavors sí que se suposa que potser és la combinació dels

gens del pare i la mare, perquè és clar, que no hi hagi ningú més
que la tingui, i que els dos germans tingueu la mateixa ...

N: Per això li van posar congènita, perquè sinó li haguessin posat només
tetraparèsia, o doncs un grau de paràlisi, o també es podria dir que tinc una
malformació, sí, perquè si em mires les mans, potser sí que veus que hi ha
una malformació. El cas és que digues-li com vulguis, però és el que hi ha.

G: El que sí és veritat és que quan em vas donar el nom de la

malaltia, jo vaig cercar informació, i no vaig trobar res. Sense el
congènita al darrera sí que trobes coses, bàsicament perquè forma
part d’un dels símptomes de les diferents tipologies de paràlisis
cerebrals, és un símptoma més, però a més va acompanyat d’altres
coses. Però de la tetraparèsia congènita res de res.

N: Doncs, és per això. Li van posar aquest nom per posar-li alguna cosa.
Més que res pel certificat de discapacitat que et donen, i allà has de dir
quina malaltia tens.

G: Quin tan per cent tens de discapacitat?

N: Un 53 %.

G: Això és bastant, no?

N: Saps que passa que justament això ho parlàvem amb el Miquel4 perquè
ell em sembla que té un 43%, clar, jo crec que al final acaba sent una cosa
molt subjectiva perquè depèn de cada persona, és a dir, potser al Miquel
potser li posaries un grau més que a mi, i resulta que en tinc més jo que ell,
i dius, com pot ser? Ves a saber què tenen en compte. Al cap i a la fi, tinc
                                                                                                                       
4
  El   MIquel   és   un   amic   de   la   colla   de   la   Nuri   que   té   diversitat   física:   no   ha   pogut   desenvolupar   el  
creixement  total  de  les  seves  extremitats.  

6  
 
un 53 % però potser si m’ho hagués posat algú altre, me n’hagués posat
menys. Depèn de l’especialista que et toqui, no sé. En teoria és a partir del
33% i a partir del 65% que ja és una gran discapacitat. Llavors si t’ho mires
així, doncs, estic a la meitat.

G: Amb què afecta a la teva vida? Diguéssim que no disminueix el

53% de la teva vida ...

N: Ni molt menys. Jo et diria que més que a l’hora de desenvolupar-me en

societat, és a dir, a l’hora d’agafar un transport públic, a l’hora de treballar,
jo és que això, al cap i a la fi, ho acabo fent tot. Potser m’afecta més a
l’hora de les relacions humanes. Amb el que m’he trobat sempre més, no
obstacles, però sí dificultats. No és allò que m’hagin impedit, però sí que jo
m’he trobat que ... mmm

G: T’has hagut d’esforçar més?

N: Exacte. M’he trobat més handicaps alhora de fer amistats, sobre tot
bones amistats, a l’hora de, no sé, de conèixer gent que no coneixia abans,
a l’hora de fer grups, a l’hora de jugar a esports, el típic moment de fer
equips, no, ningú em triava a mi, no. O acabava fent de sucre o algú
m’acabava agafant per compassió. A veure al final t’ho pares a pensar i dius
“caram, tot fos això” però clar això afecta, sobre tot quan ets petit, que
tens moltes ganes de fer amics perquè clar quan ets petit ets amic de
tothom i quan algú et discrimina perquè tu tens les mans que no
m’agraden, ... ostres, és clar, quan ets més gran doncs mira, pensen “què
et bombin”, però quan ets més petit, costa. Però per això et dic que per a
mi el tema de l’escola va ser la clau perquè no vaig tenir problemes
d’aquests, precisament en el lloc on hagués pogut tenir més problemes, a
l’hora de fer amics, perquè és on et pots trobar nens més cruels, doncs jo,
en cap moment.

G: Perquè tu, ara quan arribes a una feina nova i et presentes, què
sents que li passa a la gent?

N: El mateix que em passa quan conec a un noi o una noia, que arriba un
moment en el que s’adonen que jo tinc un problema. És a dir, jo no arribo
allà i dic “Hola em dic Núria i tinc un problema a les mans”, perquè no. Però
sí que a l’hora de començar una feina, doncs això, arribo allà, i vaig
integrant-me i la gent va coneixent-me i va veient que tinc un problema,
què passa? Doncs el mateix que em passa amb les amistats i amb les
relacions personals amb la gent , i és que la gent o calla i et diu “mira que
ja t’ajudo a fer això” o bé se’m queden mirant i pensen “ostres això és una
mica estrany”, el que passa és que com veuen que ets una persona normal
com les altres i tens bon fons i ets simpàtica, doncs els hi és igual que
tinguis un problema a les mans. Sí que altres vegades m’he trobat que
m’han preguntat directament. Diguéssim que m’he trobat una mica amb

7  
 
totes les situacions. A la feina no, la veritat és que sempre que he arribat
han vist el que em passava al cap d’un temps, o al cap de dues hores,
perquè és clar no trigo gaire a demostrar-ho (somriu i em mostra les
mans), i de seguida m’han ajudat o han fet la vista grossa o el que sigui.

G: Tu ho expliques?

N: Jo ho explico si em pregunten. Perquè penso que no tinc necessitat de ...

És a dir, no és que ho hagi d’amagar però tampoc m’agrada cridar-ho als
quatre vents. Ja sé que la gent no va així pel món, però potser un altre sí
que ho diria obertament, però jo sense venir a cuento doncs tampoc em
surt, perquè em fa cosa, no sé. Una altra cosa és en un moment
compromès quan has de fer una activitat que realment veig que em costarà
fer pel problema que tinc, llavors sí que m’avanço i dic “escolta t’aviso que
això trigaré més temps a fer-ho” o “mira això jo crec que no ho puc fer”. En
aquests casos m’avanço jo.

G: Tens sensació, en un moment donat, d’inspirar compassió a la

gent?

N: Sí, totalment. Ara no tant ... bueno, sí, encara el visc. El que passa és
que no tant com abans.

G: I davant d’aquest sentiment, tu com et sents?

N: Compadida (jejeje). Em sento com si no fos com la resta de gent. Em

sento anormal, no?

G: Et serveix per recordar-te ...

N: Exacte. Que jo tinc alguna cosa que em diferencia dels altres. Al cap i a
la fi tothom té alguna cosa que el diferencia dels altres. El que passa és que
hi ha gent que t’ho recorda més que altres. De seguida et volen ajudar a fer
les coses, o ... , que jo els estic molt agraïda perquè ho fan amb tota la
bona fe, en cap moment hi ha malícia, i això ho tinc molt clar, és a dir la
gent no va mai a fotre’m, no, no, no, al contrari, el que passa és que hi ha
gent que no sap tractar el tema com d’altres ho fan. Hi ha gent que sí que
em tracta com si fos invàlida o com si ... no sé ... com si ...

G: Com si necessitessis més ajuda ...

N: Sí, com si necessités més atenció que els altres.

G: Bueno, jo et demano disculpes si en algun moment donat, pel fet

d’haver-te demanat fer l’entrevista, t’he recordat ... Em sap greu,
perquè al final ... (riem les dues davant d’aquestes disculpes).

8  
 
N: No, però això és diferent. És com quan l’Alba5 em va demanar que anés
a fer una xerrada a l’Esplai sobre el meu problema. Són coses que em fan
molta il·lusió, és a dir, no m’ho havia plantejat mai, però em fa molta
il·lusió. Quan m’ho demanen no tinc mai cap problema. Sí que em fa cosa,
sobre tot allà, davant de tots els nens, ens van posar amb el Miquel allà a
l’Auditori explicant cada un el seu cas, i els nens et preguntaven, però que
va anar molt bé, a més era el dia del meu “cumple”, va ser una experiència
molt bonica, la veritat, però que no m’havia passat mai això de manifestar
tan descaradament i davant de tanta gent el que em passa, era el primer
cop. I ho vaig trobar, que em podia ajudar a mi, primerament, i a més a
més podia ajudar a moltes altres persones. El fet de reconèixer una cosa,
que al cap i a la fi, és el dia a dia de molta gent,... el que passa és que la
gent no n’està assabentada. La ignorància acaba fent molt mal. La gent no
està prou conscienciada de tots els problemes que pot patir la gent, ni
preparada per tractar amb segons quin tipus de persones.

G: Potser el problema el tenim en tractar la diferència. Tot aquell

que és diferent a nosaltres ...

N: Exacte. És el saber tractar la diferència. Aquí és on està el problema més

gran. I això ve molts cops per la teva pròpia vida. Si tu ja estàs acostumat
a tractar amb persones diferents o amb persones que han tingut problemes,
doncs quan en coneixes un altre és que ja no veus la diferència: ja ho tens
integrat i interioritzat. El que passa és que hi ha gent que no s’hi ha trobat
tant i llavors a la que coneixen algú com jo ... I a vegades sí que m’he
trobat així.

G: Potser la gent té por d’ofendre’t o de molestar-te ...

N: Exacte. És el comportament paternalista. I sobretot quan era petita, clar

feia llàstima, clar una nena tan petita i que tingui aquest problema, clar. Jo,
insisteixo, molts cops m’he intentat ficar a la pell dels altres i pensar com
em veuen a mi i jo ho entenc tot, el que passa és que jo ho visc des de la
meva pròpia pell i llavors hi ha moments que dius “ei, que jo també vull ser
com vosaltres, tracteu-me com a qualsevol altre”, però bueno.

G: Quin va ser el teu desenvolupament físic els primers anys?

Explica’m una mica l’evolució de la malaltia al llarg d’aquests anys.

N: Quan van aconseguir detectar el que tenia, de seguida em vaig posar en

tractament. Des del mateix hospital, que hi anava freqüentment, hi havia
d’anar a fer-hi sessions, a fer-me proves, el que fos, però paral·lelament
vaig anar a una especialista que es deia Pilar, no m’enracordo del nom de

                                                                                                                       
5
 L’Alba  és  una  altra  de  les  amigues  de  la  colla  de  la  Nuri,  que  a  més  és  monitora  de  l’Esplai  del  poble.  Els  
van   demanar   a   ella   i   al   Miquel   que   anessin   a   explicar   als   nens   i   nenes   de   l’Esplai   quina   era   la   seva  
malaltia,   i   que   responguessin   amb   la   màxima   normalitat   tot   allò   que   podia   encuriosir   a   la   canalla.  
L’objectiu  és  la  conscienciació  dels  més  petits  al  voltant  de  la  qüestió  de  la  diversitat  funcional.  

9  
 
l’empresa ni del lloc, jo recordo a la Pilar, i jo anava allà que hi anava o bé
cada dia o tres o quatre cops a la setmana, sortint de l’escola anava allà, i
amb ella feia exercicis de psicomotricitat, que si jugar a fireta, que si jugar
amb la pilota aquella gran, una mica de gimnàstica motriu i també la
psicomotricitat fina. I amb ella, clar, el que passa és que com que jo era
molt petita no ho recordo molt bé, però sí que pel que m’han explicat els
meus pares allò va ser clau per regular i sobre tot controlar que el meu
problema no anés a més. Perquè a mi em van dir “això que tens ho tindràs
per sempre, per tota la vida”, és incurable, no hi ha cap pastilla ni cap
medicació que pugui treure això que tens, però amb això sí que pots anar
millorant, millorant fins que, clar arriba un punt en que ja no pots millorar
més, que t’estanques i ja no pots millorar més, que seria ara, des de fa uns
anys ja estic estancadíssima. El que sí és que la malaltia no va anar a més
gràcies a tot aquest procés que vaig fer amb la Pilar, entre d’altres coses,
però sobre tot amb ella, el fet d’anar pràcticament cada dia a fer una
psicomotricitat específica, només amb mi, eren com classes particulars, clar
allò em va ajudar moltíssim.

G: Quants anys vas estar? Ho saps, més o menys?

N: Això t’ho puc preguntar a la meva mare, perquè ella segur que ho sap. El
tema dels anys, dels llocs, és clar, ella ho sap. Ella era la que
m’acompanyava a tot arreu, i és clar, ella és qui ho domina més. Però amb
la Pilar vaig estar molts anys, això sí que ho sé, em va ajudar moltíssim a
millorar el problema, perquè als un-dos anys, quan va començar tot plegat
estava molt malament, no sabien ni si podria caminar, ni si podria anar amb
bici, ni si podria agafar unes tisores, ni si podria, jo que sé, ...

G: Perquè és clar, a més, era totalment desconegut.

N: Clar. La incertesa aquesta és la que ens matava a tots. El no saber, el

què hem de fer perquè la cosa no vagi a més, i és clar la meva mare va
remoure cel i terra per tal de, clar és que ni els propis metges sabien ... I
per això la meva mare va remoure-ho tot. I gràcies a la Pilar, i la meva
mare em va apuntar, a banda, a una escola de gimnàstica per a nanos amb
problemes físics i tal, on feien gimnàstica rítmica adaptada a persones amb
problemes, i a banda d’això també feia natació. És a dir, la meva mare em
va voler apuntar a tots aquests llocs, a part del que em pogués dir el
metge, perquè a més quan arribava a casa a més eren més exercicis, que la
Pilar m’encarregava que fes, exercicis que encara ara el meu pare a
vegades em diu “escolta, si tens un moment, perquè no mires de fer això?”,
Però vaja, ara ja no. Però sí que és veritat que em feien pressionar una
piloteta d’aquestes de goma i al mateix estar mirant una sèrie a la tele
doncs anar apretant, anar apretant, no, perquè el moviment de tancar i
obrir la mà, pels dits i tot, és el que sempre m’ha costat més. L’agilitat en
els dits, no en tinc, és a dir, zero. Clar, llavors això amb una piloteta, el fet
d’anar agafant més força.

10  
 
G: La psicomotricitat fina és la que tens més afectada?

N: Sí, és el que tinc pitjor. Les mans és on se’m nota més, els peus no tant,
perquè al cap i a la fi acabo caminant, acabo corrent, acabo jugant a futbol,
ballant, de tot menys esquiar. Això és el que dic sempre. Primer perquè no
ho he provat mai i tampoc en tinc ganes, i desprès crec que ja no ho intento
perquè seria un suïcidi directe, m’entens els que et vull dir?

G: Aquest repte no.

N: No. Seria temptar massa, seria forçar massa la màquina. Puc provar fer
escalada, i ho he fet, puc provar pujar a Montserrat caminant, puc fer
tirolina, rafting, a fer tot el que tu vulguis, però hi ha coses com esquiar,
que per molt que intenti imaginar-m’hi, no m’hi veig. Crec que seria per
part meva molt irresponsable. Cadascú ha de saber els seus límits, i jo
considero que sóc força atrevida a l’hora de fer coses d’aquestes, perquè
m’agrada, i no limitar-me a mi mateixa, però sí que hi ha un moment que ja
no més. Bueno, tot això venia, ... veus és que me’n vaig per les rames, ...
Tot aquest procés de la Pilar i de la gimnàstica i la natació em va ajudar
moltíssim. A banda de tot això, el que et deia, feia exercicis a casa quan
arribava de l’escola, d’això se n’encarregaven els meus pares i a més a més
portava, bé és que jo vaig començar caminant amb ferros a les cames fins
que ja no em van fer falta, però vaja vaig estar un temps amb els ferros eh,
i desprès ja plantilles, unes sabates especials, amb una sola més gruixuda
per exemple, unes bones plantilles especials també, això pel tema dels
peus, i això durant uns quants anys, i el tema de les mans, el vaig millorar
sobre tot per tots aquests exercicis que feia a casa, i també en feia a
l’escola, em van adaptar molt la psicomotricitat, la gimnàstica, ... la pròpia
tutora que tenia cada anys se’n feia molt càrrec del que tenia, i detalls com
a l’hora de cordar la bata doncs si tots els nens la portaven a l’esquena i els
posaven en fila i cordaven la bata del de davant, a mi em van fer una bata
especial amb els botons al davant, però amb botons, o sigui que jo me la
pogués cordar perquè ho havia de fer jo, me l’havia de cordar, però
facilitant-me molt les coses, amb uns traus ben grossos, això sí, però que jo
la pogués cordar. La idea és que jo ho acabés fent, facilitant-me la vida,
però fent el mateix que feien els altres nens, adaptat, però el mateix al cap
i a la fi. I és clar, això s’agraeix, que l’escola tingui aquests detalls, aquesta
atenció tan personalitzada ... Això sí que ho recordo.

G: Quan creus tu que prens consciència de que tens la malaltia i de

que tens una diferència amb els altres nens, i que hi ha coses que
els altres nens poden fer i tu no? I com reacciones, com ho vius?

N: Per exemple a la que començo a escriure, a l’hora de fer cal·ligrafia se

m’havia d’adaptar, perquè òbviament la meva cal·ligrafia és horrorosa, i
quan era petita era el triple. Així doncs quan jo començo a escriure jo noto
que la meva lletra, la lletra dels nens de per sí ja no és maca sobretot quan

11  
 
aprenen a escriure, però la meva era encara pitjor, no podia fer la lletra
petita, a mi em sortia molt grossa. Quan van passant els anys, a l’hora de
fer dictats no podia seguir el ritme, m’estressava, m’agobiava. És en
aquests moments quan jo començo a notar que tinc més dificultats que els
altres nens. A les hores d’educació física, encara més. Els professors sempre
intentaven fer el tema el més light possible i fer-me sentir el més integrada
possible dins del grup, malgrat tot, però això no treia que hi havia moments
que, no sé, si s’havia de saltar el potro, jo me’l passava de llarg i no el
saltava, o si s’havia de fer la voltereta, doncs me la feia el profe o ell la feia
amb mi per ajudar-me. I a l’hora de fer equips, sobre tot, aquí era el
moment que era més evident, aquí jo sempre era l’última en ser escollida.
Al final t’acabes acostumant, perquè t’han d’acabar triant. Per això, el fet de
poder acabar fent el mateix que feien els altres, tot passava més.

G: I en algun moment donat et rebel·les o t’enfades?

N: Sí, en algun moment potser sí. Recordo a 1r ESO, que ens van barrejar,
jo sempre havia anat amb els mateixos companys de classe, i als barrejar-
nos em trobo amb persones amb les que no havia estat mai, i amb
persones que, comença l’adolescència, i em vaig trobar amb persones que a
vegades es ficaven amb mi. No m’havia passat mai a l’escola i em va passar
a 1r d’ESO. Eren un parell de nois que se’n reien de mi i tal. Jo intentava no
donar-li massa importància perquè ja sabia que eren uns burros i ja està,
però sí que va ser el primer moment que em vaig trobar allò “òstia, s’estan
ficant amb mi, com s’atreveixen no?” Ja començàvem a tenir una edat. Però
ja està, la cosa no va anar a més, i al final super bé, amb el pas del temps
el seu comportament va canviar completament amb mi i vam acabar
parlant i rient.

G: L’escola a la que anaves era l’escola on treballava la teva mare.

Creus que la sensibilitat de l’escola amb la teva malaltia venia
influenciada pel fet que la teva mare formés part del professorat?

N: Probablement. No hagués estat el mateix, n’estic convençuda. Tot i així,

la veritat és que és una molt bona escola, i tots els diferents tipus de nanos
amb problemes que han anat entrant, tots s’han tractat de la mateixa
manera. No sé si realment m’haguessin tractat diferent o no si la meva
mare no hagués estat allà. Però jo crec que és evident que el fet que ella
estigués allà ... Jo crec que la van veure tan fotuda amb el fet que “no sé
que li passa a la meva filla, ajudeu-me si us plau” que van fer pinya. A més
no era normal que a l’escola els hi entrés una nena tan petita i amb un
problema, normalment entren quan ja són més grandets, i en el meu cas
podríem dir que era un cas nou per tothom, suposo que per això em van
agafar com si fos un osito. I el que sí m’explica la meva mare és que li van
dir molt clar, quan em va portar a l’escola, “mira Rosa les coses clares, la
nena ens la quedem però no et podem assegurar que la puguem tenir, si al
final no la podem integrar amb la resta del grup, que no pot seguir el ritme,

12  
 
t’hauries de plantejar potser portar-la a una escola especial”. La meva mare
tenia molt coll avall que podia ser que arribés el dia que passés. Però al
contrari. A més es veu que jo tenia una vitalitat i unes ganes d’integrar-me
en el grup, que em portava tan bé amb tothom i que ho volia fer tot, i a
més a més amb un somriure, aquesta nena ens l’hem de quedar. Van veure
que amb petites adaptacions jo anava tirant. I no només anava tirant, sinó
que a més a més millorava. Vaig acabar cordant botons, vaig acabar
cordant els cordons de les sabates, que això també, quan va passar, bufff,
vam fer una festa a casa “la Núria pot cordar cordons de les bambes!!!” El
dia que vaig aconseguir fer un llaç, allò va ser... Me’n recordo que a
l’escola, la meva professora va anar a buscar a la meva mare per explicar-li.
Clar eren petites cosetes, que potser no tenen importància, però que en
aquell moment eren petits avenços.

G: Alguna actitud paternalista o compassiva a l’escola? Algun cas

concret que recordis?

N: Bueno sí. Per part dels professors no, per part de nens sí, és clar. A
segon o tercer de primària, amb el meu grup d’amigues, recordo que es
barallaven entre elles per ensenyar-me a escriure bé, i recordo que es
barallaven per ser les meves professores. Em compraven quadernets
d’aquests de cal·ligrafia, em ficaven deures, ... El que passa és que això no
ho considero paternalista, això és la bona fe infantil.

G: I amb els pares d’altres nens?

N: Això sí, potser algun cop sí. El que passa és que jo tampoc no era d’anar
a les típiques festes infantils, perquè a la meva mare tampoc no li agradava
gaire això. Llavors quan hi anava, que era molt de tant en tant, m’ho
passava pipa. I aquí sí que em vaig trobar amb algun pare que em tractava
com si fos de vidre. Clar petita amb un problema, ostres, aquesta nena. Les
actituds paternalistes potser me les he trobat quan he sigut més gran, a
partir de l’adolescència, crec jo.

G: Recordes quan eres nena si hi havia alguna cosa que volies fer i
que la malaltia no t’ho permetia, i que t’hagués agradat molt fer?

N: Els esports. Els esports els podia fer tots però m’hagués encantat fer
gimnàstica rítmica de veritat, no l’adaptada. Poder-me obrir de cames,
poder fer la vertical sense ajuda, poder fer la roda ... Sempre m’ha agradat
ballar i les coreografies ... Mirava la gimnàstica rítmica per la tele, veia les
nenes de la meva classe que feien la roda, i jo la roda ... como que no!!! I
és una altra cosa que per molt que ho intenti no podré fer. I són coses que
m’hauria encantat poder fer. És com el tema d’esports. Qualsevol tipus
d’esport, poder-lo jugar bé. El futbol, per exemple, m’hauria encantat donar
més de mi, poder fer que l’equip contés més amb mi, a l’hora de ser més
decisiva, no? I no tan de sucre ... perquè al cap i a la fi sempre acabo fent

13  
 
el mateix paper. Diguéssim que quan jo m’adono que estic fent de sucre és
quan dic “jo, jo també vull”. O a l’hora de pentinar-me, per exemple,
m’encantaria fer-me un monyo allò ben fet, no un monyo que et queda
penjant i que no s’aguanta per enlloc. Que tot i així vaig perfeccionant la
tècnica, eh, però òbviament no és el mateix que si me’l fa la meva mare. I
clar, són coses que em fan molta ràbia, que amb 24 anys encara li hagi de
demanar a la meva mare que em faci una cua. Em fa molta ràbia, perquè
em considero molt independent en tots els sentits i que m’hagin de fer una
cua, doncs no forma part d’aquesta independència, tot el contrari. És en
aquests moments quan em sento “ufff, quina ràbia”. És impotència: vull
però no puc.

G: Parlàvem d’això del futbol, jo recordo haver-te vist al

poliesportiu, com et vas sentir la primera vegada que vas sortir a
jugar al poliesportiu del poble, que tenies a tothom a les grades,
que tothom et coneixia? Com et sents quan jugues amb el TEU
equip, que són la teva colla d’amigues?

N: Jo recordo el primer any que vaig jugar a futbol amb elles, el primer cop
que vaig sortir al camp, el primer partit, una barreja de molta vergonya,
moltíssima, però orgull al mateix temps. És a dir, primer haver trobat un
equip que em vulgui com a part de l’equip ...

G: ... que no t’esculleixi l’última ...

N: jeje ... exacte. Doncs això, haver trobat l’equip que em va integrar, em
va fer sentir molt orgullosa de mi mateixa i també dels amics que tinc. El
que passa és que molta vergonya al mateix temps. És el que més recordo.
Home, és clar, m’estava exposant. És com el dia que vaig anar amb els
nens, tu mateixa et poses en evidència davant de tothom, olé! Clar a mi
això em costa molt, i em segueix costant molt. També és veritat que n’he
après moltíssim, però em segueix costant.

G: Quan la gent t’aplaudeix, perquè creus que ho fa? Creus que és

una actitud paternalista o és un reconeixement a aquesta exposició
pública que fas tu, a la teva pròpia superació?

N: Jo crec que no és només compassió, és més crec que és el percentatge

més baix, jo crec que majoritàriament és reconeixement i “olé tu!!!”. El que
passa és que per molt que m’aplaudeixin i em reconeguin l’esforç o la
superació que estic fent, perquè al cap i a la fi estic superant dificultats,
perquè jugar a futbol m’agrada molt, però no és que se’m doni bé, ...

G: Però hi ha molta gent que no se li dóna bé ...

N: Però precisament hi ha molta gent que no se li dóna bé, i per això no

juga a futbol, i et diu, no, no, amb mi no conteu que jo faré pena. Més pena

14  
 
de la que estic fent jo, no ho crec. És el que dic jo, pitjor que jo dubto que
ho puguin fer. A partir d’aquí, doncs atreveix-te.

G: Si et diverteix ...

N: Clar, jo el primer any, recordo això, quan em van proposar fer l’equip jo
vaig pensar “ai, ai, ai, on m’he fotut”. Jo pensava que m’estava exposant a
una cosa que potser era massa per mi, i tenia por que em vingués gros, tot
plegat. A la que surto a jugar, i veig que ho puc fer, ostres, llavors dono el
millor de mi, perquè al final del que es tracta és de treballar per l’equip.
Clar, és una responsabilitat en el fons. Però vam acabar el primer torneig i
jo vaig veure que jo em sentia com peix a l’aigua. Em sentia integrada,
m’agrada jugar a futbol i a partir d’aquí he anat jugant cada any, fins l’any
que vaig marcar un gol. Allò va ser, “bueno, la Nuri ha marcat un gol!!!”

G: Home, quasi s’enfonsa el poliesportiu.

N: Sí, jo crec que no ho oblidaré mai. El primer gol que vaig marcar jo no
l’oblidaré mai, perquè em vaig sentir, en aquell moment entre que jo no
m’ho creia que hagués marcat un gol, i a més a més tenia a totes les de
l’equip a sobre perquè van venir totes a abraçar-me, bueno, no sé, el
reconeixement per part del públic va ser com molt màgic. A més jo no m’hi
vaig fixar amb tota la gent, jo ho sentia només. Va ser desprès que em van
dir “pensa que quan has marcat les grades s’han aixecat”, i jo “què dius
ara, no m’ho crec”. Va ser molt bonic aquell dia. I sí que et sents diferent
alhora de jugar perquè veus que no pots donar el mateix que donen les
altres perquè tens uns límits físics però compensa el fet aquest de que la
gent et valora el que estàs fent. Per a mi és important.

G: Parlem una miqueta de la família, que abans has anat donant

“inputs” quina és l’actitud dels teus pares davant de la malaltia? O
sigui, què els hi passa a ells, perquè a més el teu germà neix ...
quants anys us porteu?

N: 18 mesos

G: Any i mig. Neix el teu germà i acaba tenint la mateixa malaltia.

Com ho viuen, o com t’han explicat que ho van viure, al
començament i desprès tota l’evolució?

N: Pel que m’han explicat, quan el cosí de la meva mare va dir “Alerta, aquí
hi ha alguna cosa que falla” doncs, la meva mare es va posar molt trista,
perquè és clar, òbviament no és el mateix tenir un fill que no té cap mena
de problema a tenir un fill que a més a més no saps què li passa. Bueno, es
va posar molt trista, li va saber molt greu, però de seguida es van posar a
actuar. És a dir, acte seguit a “ep aquesta nena té un problema” actuem, és
a dir, és una putada però ...

15  
 
G: ... hem de tirar endavant.

N: Exacte, hem de tirar endavant. Van començar a veure especialistes,

proves al metge, als hospitals als que vaig anar més van ser Sant Joan de
Dèu i l’Hospital del Mar. Que si proves, que si TAC’s, que si no sé què,
Bueno, a més a més jo tenia molta epilèpsia quan era petita, això sí que
m’ho han explicat, arrel de tenir els músculs més dèbils, diguéssim que això
m’afectava al cervell una mica, no, i per això tenia epilèpsia, el fet d’estar
tota jo més petita i més dèbil el cervell no aguantava aquest baix ritme i
tenia molts atacs d’epilèpsia, i això sí que la meva mare m’ho explica, molt
bèsties, allò amb espuma a la boca, m’havien de portar d’urgències a
l’hospital, febres, moltes infeccions d’orina, però sí que vaig estar amb
moltes proves, un “fotimer”, era gairebé diari. Bé, doncs, els meus pares
sempre amb una actitud molt proactiva, de donar-ho tot per intentar
aconseguir els millors resultats, per aconseguir una millora molt important
del problema. Fins que hem arribat a l’estancament. Però bueno, fins
arribar aquí. No se sap què hauria passat, però vaja, si no m’haguessin
potenciat, motivat físicament, no hagués avançat, això està clar. Per això,
l’actitud dels meus pares va ser proactiva, jo crec que la definiria així.
Proactiva i lluitadora, molt lluitadora. I sempre amb l’optimisme de que les
coses anirien bé segur.

G: El teu optimisme, creus que te l’han transmès els pares? O ja era

teu?

N: No, jo crec que una mica de tot, eh! El fet de patir la malaltia tu
mateixa, i lluitar, el fet d’estar lluitant per tot; pels estudis, per la feina, per
tot, tot, tot. Sempre he estat molt lluitadora. Això m’ho han dit sempre.
Doncs, el fet de ser tant lluitadora no deixes de tenir un punt d’optimisme:
si lluites és perquè penses que les coses tenen solució o poden millorar.

G: Ets lluitadora perquè la malaltia t’obliga, bé, fa que tot sigui més
difícil i per tant has de lluitar més que els demés, i per tant aprens a
ser lluitadora, o creus que és una cosa que ja va amb tu? O és una
cosa que has anat aprenent a causa de?

N: Jo, bé, primer de tot va amb mi. És una cosa que és meva i que m’han
potenciat des de sempre. La meva mare també ho ha estat molt, el meu
pare també, jo crec que ...

G: ... què és genètic, no?

N: Sí, sí. Però és evident que potser tinc un grau de lluita afegit pel fet de
que les coses no m’han estat fàcils, o no tan fàcils com a la resta de nens,
per tant m’he hagut d’esforçar més per fer les coses i poder semblar el més
normal possible, dintre de l’anormalitat o la diferència. El fet de voler
semblar, o voler demostrar als altres que jo també puc ser normal, això

16  
 
porta implícita una lluita brutal. Una lluita no només física, sinó també
psicològica. La lluita aquesta de demostrar als altres ...

G: És cansat haver d’estar demostrant constantment als altres ...

N: No és cansat, és esgotador. És esgotador i això m’ha portat problemes

en el seu moment. És molt cansat haver de demostrar als altres que tu
també ets una persona normal, que tu també vols sentir-te valorada com
els altres i per igual, i que et mereixes el mateix que tenen els altres, és
que ni més ni menys. El que passa és que una altra persona no hagués
tingut necessitat de demostrar-ho perquè ja té confiança en sí mateixa ... el
que passa és que jo no n’he tingut mai, llavors si a tota aquesta lluita
personal li afegeixes falta de confiança en sí mateix doncs clar la lluita
encara és més alta, encara és molt més ...

G: Encara tens més necessitat de demostrar ...

N: Sí, sí, encara has de demostrar més. Un altre no tindria la necessitat

perquè ja creu que és una persona normal i llavors “pa què”, però en el
meu cas no, jo sempre he tingut problemes, jo ho reconec, doncs de falta
de confiança que ha fet que sempre hagi tingut la necessitat de demostrar
constantment que jo sóc així, que jo vull ... I és clar, això cansa. És el que
et deia, això és una lluita molt bèstia.

G: És una lluita del dia a dia. No és que un dia hagis de demostrar

alguna cosa, sinó què ...

N: Exacte. És cada dia, i a més les 24 hores. No pots baixar el ritme, saps?
I el que cansa és sobre tot psicològicament ...

G: Clar, és una autopressió ...

N: Sí, sí. És la meva pròpia pressió perquè ets tu sol que te la poses. Ningú
t’està demanant que li demostris el que pots i el que no pots fer. Ningú t’ho
demana, és veritat. Si ho fas, és perquè vols. És això, és aquesta pressió
que cansa.

G: Els teus pares, penses que en algun moment donat han pecat de
sobreprotectors, o no? O sempre t’han empès endavant?

N: Han pecat molts cops de sobreprotectors tot i que sempre ho han fet,
diguéssim, amb la millor de les intencions. El que passa és que això no
deixa d’afectar. No deixa de ser un punt negatiu. Arriba un punt en el que
jo els agraeixo tot el que han fet, perquè és el que et deia, si no hagués
estat per la proactivitat d’ells, jo no estaria aquí, probablement, estaria en
un lloc especial, jo que sé, ... Però, sempre han intentat fer-me sentir el
més integrada possible i normal dins de la resta de nens, què passa, que tot
i així en hagut forces moments de sobreprotecció, jo penso. Que jo ja no sé
si és perquè tinc la malaltia o és perquè és la seva manera de ser. El que

17  
 
passa és que el que sí és veritat és que jo m’he sentit sobreprotegida més
del normal, és a dir, més que molts altres nens.

G: Recordes algun cas que pensessis “i ara això no m’ho deixen fer
perquè ...”?

N: Sí, sí. Un cas claríssim, que no sé si té a veure amb la malaltia o no, el

primer cop que els vaig demanar anar a la discoteca, em van dir “fins els
divuit anys no posaràs el peu en una discoteca, almenys mentre visquis
amb nosaltres”. Bueno, allò va ser, ohhhh. Desprès de batallar
dialècticament, perquè de discussions i discussions diàries i no ens en vem
sortir, ells no baixaven del burro de cap de les maneres, per molt que jo ... i
llavors vaig pensar, “saps què escriu-los una carta” perquè veia que
parlàvem i no ens enteníem, doncs ho poso per escrit, a veure si així ... I
els vaig escriure una carta i vam aconseguir baixar l’edat de divuit a setze.
Allò va ser, bueno ... Però vaja, jo es que no em donava per satisfeta ...

G: Dona, això ja no val ... (rient)

N: Això és una cosa que em va fotre molt. Home, la discoteca no vaig sola
... Una cosa és que no em deixis amb dotze anys, però que amb setze o
amb quinze, o fins i tot amb catorze no m’hi deixis anar? Clar això és una
batalla puntual, però si a això li sumes que no em deixaven anar a Port
Aventura amb els amics, que no em deixaven ... jo què sé ... no sé jo
recordo molt això, que no em deixaven sortir gaire de casa, que a l’hora de
quedar amb els amics no quedava gaire fora de l’escola, que tot el que era
fora de l’escola o del l’Orfeó, quan cantava a l’Orfeó, no em deixaven mai.

G: Creus que tenen més preocupació de qui tens al costat, de quines

amistats tens?

N: Molt controladors, la meva mare sobretot. I això en ha portat molts

problemes a tots: a mi la primera, però a ells de retruc. Això els ha portat
molts problemes perquè és clar, arriba un moment que jo tinc vint anys i a
mi que em controlin o em diguin “no pots fer això”, per molt que visqui amb
ells, ho sento molt però no m’ho trago. Clar, arriba un moment que et sents
ja tan impotent!!! Ja no pel fet de tenir una malaltia sinó pel fet que
directament t’estan tractant d’idiota, saps, amb vint anys !!!

G: De criatura, no?

N: Sí. Això.

G: Bé, això ja ho tenim els pares eh? Ja les tenim aquestes coses.

N: Això és veritat, eh, Gemma. Però uns amb més mesura que els altres i
els meus pares han estat amb aquest tema, horrorós. El tema de sortir amb
els amics i tal, arriba un moment en que jo dic “s’ha acabat, fins aquí hem
arribat, ja us ho fareu”, perquè allò ja no s’aguantava per enlloc. I clar, és

18  
 
que jo l’adolescència la vaig passar més tard que els altres nens. Si els
altres la passen, no sé, als catorze, jo la vaig viure bastant més tard. Per
què? Perquè jo anava dient “amén, amén” als meus pares i quan em deien
“doncs, no, no pots sortir” jo els deia “vale” i clar arriba un moment que
petes, i llavors fas un pet “por todo lo alto”, i aquest moment va ser
“heavy” perquè és clar no és el mateix que et barallis amb vint o vint-i-un
anys o que ho facis amb tretze o catorze, perquè és clar, has madurat una
mica més, tens una intel·ligència diferent. I és clar, va ser dur. I ells també
se’n van adonar dels seus errors, vaja suposo.

G: I quan els vas dir que te n’anaves a Amsterdam a fer les

pràctiques?

N: Mmmmm ... La primera reacció va ser ... mmm ... va ser una mica de
sorpresa. Va ser de “vols dir que ho podràs fer això?” ... A mi és que què
em posin en dubte les meves facultats és què ...

G: T’estan motivant a fer-ho ...

N: Home ... perquè els conec i tenim confiança perquè si és un altre li foto
un ventallot!!! I m’hi he trobat bastants cops amb ells, han posat en dubte
... Tot i haver potenciat les meves facultats quan era tan petita i ho van fer
tan bé, això és que no els hi podré retreure mai, però que desprès amb el
pas dels anys, els mateixos que m’han impulsat a fer coses, què em posin
límits ... no em quadra, saps, i això m’ha crispat molt.

G: I amb el teu germà també? O tu vas obrir portes? Perquè això els
germans grans ho fan ...

N: Jo vaig obrir portes. Perquè el meu germà va anar a una discoteca amb
catorze anys o abans, o sigui ... Però jo he obert moltes portes però el meu
germà també ha obert moltes portes diferents en el sentit de que jo he
tingut la sensació de que no confiaven amb mi tant com amb ell, a nivell
físic, eh, en canvi a nivell d’estudis han confiat amb mi el triple que amb ell.
A nivell de les relacions humanes, bueno relacions humanes tampoc perquè
a aquest nivell tampoc els hi donat mai cap problema, amics allò conflictius
o que em portin per mal camí, no, al contrari, ha estat molt més el meu
germà el que a vegades s’ha fet amb gent que han tingut problemes i això.
En aquest sentit no els hi he portat problemes mai, mai, mai, a nivell físic, a
nivell de fer coses sí que m’han posat en dubte el “i això ja ho podràs fer
tu?”

G: I al teu germà no tant? Per què té menys afectació?

N: No tant. Aquesta és la sensació que sempre he tingut. Sí perquè ell té

menys, només un 34%, té el mínim per considerar-se una discapacitació. Li
acabes notant, però molt menys. Per això a vegades m’han posat en dubte,
no sé, a l’hora de ... no sé.

19  
 
G: I quan et vols treure el carnet de conduir?

N: També el mateix ... No m’ho van posar en dubte, perquè a més m’ho
van facilitar molt ... Però sí que no les tenien totes.

G: Per què tu vas haver de fer les pràctiques amb un cotxe adaptat?

N: Sí, un cotxe adaptat, que al final vol dir un cotxe automàtic. I amb un
pom al volant. Però per poder fer això, per conduir un cotxe automàtic, has
d’anar, és curiós això, has d’anar a una autoescola de vehicles adaptats. I
per aquest motiu vaig fer les pràctiques a Barcelona. Jo les volia fer a
Vilafranca, era molt més fàcil, imagina’t, però vaig haver d’anar a Barcelona
... Vaig suspendre tres cops ... vaig aprovar a la quarta, ufff, és la meva
espineta ...

G: Bueno, la meva mare va aprovar a la quinta ...

N: Bueno, això és un consol. Doncs, sí, sí, és una de les espinetes que
porto. Bueno ara ja està, no, ara me ne’n foto i tot, però en aquell moment
ho vaig patir bastant. Però bueno, és això, al final ho he acabat fent tot,
però quan jo em veig capaç de fer una cosa, que llavors em posin en dubte,
i que la persona que m’ho posa en dubte siguin els meus propis pares,
doncs em fa mal. És com “jolín!!! Per què justament vosaltres?”. I llavors
em diuen “es que si no t’ho diem nosaltres, qui t’ho dirà?” Home, també
tenen raó, no, si no són ells els que posen tots els plats sobre la taula, qui
ho farà, no?

G: Dona, potser hi ha aquesta part de sobreprotecció de voler evitar

que desprès no puguis fer-ho i llavors ...

N: ... que jo em senti frustrada? Sí, potser sí.

G: El que passa és que llavors els fa ser els dolents de la pel·lícula?

N: Home, clar. Però a mi per part meva em va saber greu. I quan els hi
vaig dir lo d’Amsterdam no van reaccionar potser com m’ho hagués esperat,
no van reaccionar del tot bé, però tampoc van reaccionar malament, però sí
que va haver-hi el comentari aquest de “I ja te’n sortiràs” Perquè és clar, no
havia viscut mai sola, era el primer cop que marxava de casa ...

G: Bé, això els hi passa a tots els joves, sempre hi ha la primera

vegada que surts de casa, no?

N: Clar, i aprenen a cuidar-se ells sols, no? No sé, és de calaix. Els hi va fer
una mica de cosa, que al final em van acabar ajudant, sí, és clar, són els
pares, no? Però la primera reacció sempre és, quan jo els anuncio una cosa
nova o que no he fet mai, o que per a mi és trencadora, “estàs segura que
això ho podràs fer Núria?” I a mi que em posin aquests dubtes perquè és
clar m’estan, jo ja tinc límits físics de per sí, que a sobre tu no hi confiïs,

20  
 
perquè és falta de confiança que em diguin “escolta tu em sembla que això
no ho podràs fer”, home, això potser que ho digui jo, no, que sóc jo la que
tinc el problema, no, ja sé que tu em coneixes com si m’haguessis parit,
jejeje, però a veure això ho haig de dir jo, si no puc o si no em veig capaç.

G: I quan els hi has dit ara que te n’anaves a viure sola a Barcelona?

N: Bueno, com que ara ja no és el primer cop que ho faig ... Ara ja no els hi
ve de nou, saps? Però tot i així a vegades els hi fa por, el fet que vagi a
viure sola els hi fa por que tingui problemes amb la casa, que si els fogons,
que si no sé què, ...però vaja, hi ha molt cops que ni els hi explico les coses
perquè no vull que pateixin, perquè el meu pare és molt patidor i si a sobre
els hi explico que he tingut un problema amb el gas, que m’he fet mal amb
no sé què ... Aquesta setmana em vaig fer això (senyala una ferida que té a
la mà) obrint la clau del gas, perquè anava molt dura i em vaig acabar fent
mal. Doncs això no cal que li expliqui al meu pare, perquè si li explico,
bueno!!!

G: (bromejant) Tindrà l’excusa per recordar-te “te’n recordes quan et

vas fer això?”

N: Exacte.

G: Ja per acabar, així amb el tema de la família, quina és la primera

conversa que recordes amb els teus pares i amb el teu germà
parlant de la malaltia?

N: Cap en concret. No vem tenir mai una conversa abordant el tema,

perquè jo mateixa ja me n’anava adonant, i llavors anava a la meva mare i
li deia: “mama com és que jo no puc fer això que fan la resta de nens?” o
“escolta com és que a mi no em deixen o jo necessito això i els altres no?”

G: I llavors es parlava obertament?

N: És clar, em contestava “doncs mira a tu et costa més perquè tu tens

aquest problema a les mans” o no sé què. Era a base de jo anar preguntant
perquè com que jo m’anava fent gran i jo mateixa m’adonava que tenia
dificultats per fer segons quines coses, no calia tenir una conversa ...

G: I amb tota la família ha estat així? Els tiets, la iaia ... S’ha parlat
obertament de la malaltia ...

N: L’únic moment que recordo és quan va arribar la Martina. La Martina va

arribar l’any 2001, de la Xina, i és clar ella era molt petita, tenia un any, i el
primer de tot va ser disfrutar-la, disfrutar de la nouvinguda, però és clar, a
mesura que ella va creixent, és ella mateixa la que en un dinar familiar de
cop diu “mama perquè la Núria agafa el cobert així?”

G: La innocència infantil, no?

21  
 
N: És clar. Que passa que quan la Martina arriba jo ja era gran i cap
problema, se li explicava i ja està. És més, era jo la que li deia “doncs mira
Martina, tal”. Ja et dic, jo no recordo amb els meus pares cap conversa, ni
amb els meus avis, ni tiets ...

G: Cap consell familiar, no ...

N: No, ni molt menys. Jo crec que van ser els meus pares els que em van
estalviar el tràngol d’explicar-ho, perquè ells mateixos ho van anar explicant
a tothom: “mireu que la Núria té això”, “que la meva filla, o la vostra
neboda, o la vostra néta, té tal i tal”. Anar-ho explicant i explicant i mentre
jo m’anava fent gran i òbviament dins de la família ja entra dins d’una
normalitat.

G: Anem a un últim apartat. Ja l’has apuntat abans també. Parlem

del tema de les amistats. Tu creus que per tu són més importants
les amistats que per a una altra persona?

N: Completament. Jo valoro moltíssim les amistats. Per a mi són un suport

humà indispensable. El necessito. Jo necessito tenir amics. Ho necessito.
Per molt independent que jo pugui semblar o pugui ... jo necessito un
recolzament humà important. Sobretot ara que m’he anat fent gran, que ja
no depenc tant dels meus pares o que ja no ens tenim tanta confiança com
ens teníem abans, han passat coses i tal, i clar tot el suport humà que
altres troben a casa jo el trobo en les amistats, i això, per a mi sempre han
estat molt importants, des de ben petita.

G: I creus que has tingut més dificultats per fer amics?

N: Sí, perquè jo era molt tímida a l’hora de conèixer gent, per por a què
descobrissin que jo tenia un problema, saps, que a sobre quan el
descobreixen i no et pregunten és fantàstic perquè no s’explica res, però si
et descobreixen i diuen “hòstia, què et passa?” Llavors ho expliques i tu et
quedes més tranquil perquè llavors ja ho saben, però ja t’han descobert, és
com “ja t’han enganxat”. És com que tu vols amagar d’alguna manera per
semblar o per demostrar que tu també ets normal inclou amagar que tens
un problema i jo sempre he volgut amagar i a l’hora de fer amistats, i per
por a sentir-me rebutjada, sempre he volgut amagar que tenia un
problema. Tot i que va arribar un moment en el que ja no podia amagar
més. Arriba un moment en el que ja no tinc la necessitat d’amargar-ho, és
més prefereixo que la gent ja d’entrada vegi el que tinc, perquè així ja
mostrem totes les cartes de bon principi i ja està, no deixa de ser un
tràngol, tot i tenir 24 anys, no deixa de ser un tràngol a l’hora de conèixer
gent.

G: Què és el que més valores en una amiga o en un amic?

22  
 
N: El que més valoro és el respecte. El respecte mutu que puguis tenir amb
l’altra persona i no sé i la capacitat d’escoltar, no, de sentir-te que
t’escolten i que tu escoltes a l’altra, per a mi són valors molt importants. El
respecte mutu i la capacitat aquesta d’estar tant a les bones com a les
dolentes. No tothom és capaç de fer-ho. I això és el que diferencia els amics
de veritat i ...

G: ... “los conocidos” ...

N: Exacte.

G: T’has enamorat alguna vegada?

N: Sí. M’he enamorat però no ha estat mai correspost. Coses que passen.
Però sí, m’he enamorat. M’he enamorat quan era adolescent que són
aquests enamoraments tontos i m’he enamorat de més gran, que aquest
són els que acaben fent més mal, ja ets més grandeta, més madura ... Però
mai han estat correspostos. Bueno, no he tingut mai l’oportunitat de tenir
una relació. Per a mi crec que és el tema més tabú de la meva vida, amb
diferència, el fet de la meva relació amb els nois, perquè entre que no n’he
tingut mai cap i que jo em tanco molt, de bones a primeres, tot això fa que
no avanci en aquest sentit i clar el fet de no avançar i jo vaig creixent doncs
clar és un tabú important.

G: Per què creus que et tanques?

N: Per por. És por. Ho tinc claríssim. Perquè per a mi és una cosa nova, tot i
tenir 24 anys, és nou, és patètic però és així, per a mi és nou, i Bueno és un
tema que no parlo mai, excepte amb els amics de veritat, però és un tema
que ni parlo. A mi si m’expliquen les seves penes i tal jo t’escolto, però jo
no t’explicaré les meves, però perquè no n’estic orgullosa, és la veritat, i és
por, por de que vegin també ... és tot el mateix, por al rebuig pel fet de
tenir un problema ... a tot això suma-li la falta d’experiència, la timidesa,
tot, el físic ... se’m fa un bucle que no sé com sortir-ne. És com un peix que
es mossega la cua, saps. És com un carrer sense sortida i també és un
tema que em fa molta ràbia, perquè clar un dels objectius de la meva vida
és tenir una família, casar-me i tenir fills, i clar ...

G: Però només tens 24 anys, eh? Jo ja entenc eh, però vaja que no
se t’acaba el temps ...

N: Clar, però clar no et cases el dia següent d’haver-te conegut, no, i quan
més tard vas, tot s’allarga, és així, i és un tema que a mi em costa molt
parlar perquè no em sento molt orgullosa ni molt menys, i ha estat sempre
la por al rebuig, a no fer les coses bé. La por a conèixer un noi i a no fer-ho
prou bé per agradar-li, saps, la por aquesta a que no se senti atret per mi,
pel fet de tenir una malaltia, a ser tímida ... posa-li l’excusa que vulguis,
però és por.

23  
 
G: En tot lo altre de la teva vida ets lluitadora, i en canvi en això, no
t’atreveixes a tirar endavant ...

N: Per això et dic que és el tema tabú. Precisament per això, perquè suposo
que en tots els altres aspectes de la vida són coses que només depenen de
tu o són coses que depenen de tu i de molta altra gent, però en aquest cas
és una qüestió íntima i molt íntima i no sé, per mi em va gran. Me’n moro
de ganes, aquesta és la veritat, però alhora em ve gros. M’encantaria però
no em veig capaç. M’agradaria poder-me tirar a la piscina i fins i tot sentir-
me rebutjada, ho preferiria, viure el rebuig amb un bon “fiasco” que no pas
no viure-ho. Un altre diria “ui, no saps el que t’estalvies!!!” ...

G: Dona, el cert és que són coses que s’han de viure ...

N: És clar, de tot se n’aprèn. El tema nois és el tema que porto més peix,
perquè inclou un aspecte íntim molt més agosarat que molts altres temes
de la meva vida i això em fa por.

G: Bé, dins de la meva experiència, t’haig de dir que el dia que

t’arribi la perdràs aquesta por. T’entenc, eh, però el dia que arribi la
tindràs, però tiraràs endavant, el que has de fer és trobar la persona
amb qui fer-ho. Entenc que el que et fa més por és arribar a aquest
punt d’intimitat en el que tu t’has de mostrar com ets, amb la
malaltia inclosa i amb tot inclòs, però anirà passant, tampoc passa
d’un dia per l’altre ...

N: El que passa és que al llarg de tota la meva vida he anat coneixent

persones amb problemes físics també i que han tingut parella, vàries
parelles, varis rotllos, clar llavors ja no podem dir que el fet que jo no trobi
parella no és culpa de la malaltia, ja no és excusa, és la teva manera de ser
la que fa ... I gent amb problemes visualment més evidents, i de la mateixa
edat que jo, i han tingut experiències les que vulguis ... i llavors penso,
joder, què faig malament perquè ...

G: Però no t’ho plantegis com que ho estàs fent malament ...

N: No, ja.

G: Potser també esperes molt? Esperar amb l’aspecte de que tot

sigui perfecte, o busques algú molt especial...

N: Potser és això. No sé.

G: Bueno, gràcies per contestar-me aquesta pregunta que era una

mica més així ...

N: No, ja et dic, és un tema que no acostumo a abordar.

24  
 
G: Per això, t’agraeixo que m’hagis permès abordar-la. Bé, tres
preguntes per acabar. Quines són les pitjors situacions que recordes
haver viscut en relació a la malaltia?

N: Sí, per exemple, una situació d’apuro, d’estar sola i de veure que no pots
amb tot. Recordo quan vaig arribar a l’aeroport d’Amsterdam, que estava
sola, amb dues maletes més grans que jo i que no podia posar la maleta
damunt del carro per poder-les traginar. I clar acabava d’arribar i bueno és
allò que vaig estar una bona estona intentant posar la maleta, que la gent
que passava per allà deuria pensar “noia que no ens en sortim”. Ho vaig
aconseguir al final però vaig fer una bona suada. Són situacions d’aquelles
que si no tingués el problema me n’hagués sortit millor i abans, perquè vaig
trigar molta estona.

G: Moment que has estat més feliç. N’has explicat una que és la del
futbol, doncs, bé, situacions d’aquestes, alguna altra. Que t’hagis
sentit “però que buena soy”.

N: Això és difícil, eh. No sé. Per exemple potser l’últim any de l’escola de 2n
batxillerat, que vem anar tota la promoció junta de viatge de final de curs, i
allò va ser com màgic. Allò va ser per mi, bé per tots no, però vaja per a mi
va ser molt important aquell viatge. Com la fi d’un cicle, d’una etapa de la
meva vida, la més important, perquè és clar és en la que he estat més
anys.

G: És el tancament d’un cicle per obrir-ne un altre. On veu anar?

N: A Berlin i a Praga. Però clar és el fet, o tota la preparació del viatge,

inclou el fet de recollir diners, de fer activitats organitzades a l’escola, un
diumenge que l’escola obre portes i els de batxillerat fan una fira per
recaptar diners pel viatge, tot es posa potes enlaire, es fan actuacions,
activitats de tot tipus, ... tothom hi posa de la seva part, pares, fills, amics,
profes ... No sé, aquest sentiment de pinya va ser molt bonic.

G: Era una despedida de la segona família, no?

N: Exacte, va ser així. Això ho recordo amb molt de carinyo, com a

moments molt bonics. I desprès recordo els moments a poble. Aquí al poble
sempre he estat molt feliç. Des de quan hem anat a casa d’algú, o quan
hem sortit per Sant Joan tots junts, o jo què sé ...

G: Quan estàs acompanyada ...

N: Sí. Quan estic benavinguda i quan sento que els altres també estan a
gust amb mi, i tots estem bé junts. Quan jo sento que formo part d’un grup
i que aquest grup em conta com a integrant, això és molt important i jo em
sento bé.

25  
 
G: Com et veus d’aquí 10 anys? Com t’imagines el futur? Quins són
els teus desitjos? Perquè has dit que t’agradaria casar-te i tenir fills
... Això de tenir fills, com t’ho planteges?

N: És una bona pregunta perquè és un tema que clar, hi una qüestió que és
evident, si jo tinc fills què els hi passarà als meus fills. I en aquest cas els
meus pares es van informar amb els especialistes i tal i van decidir que en
el moment en el que jo em plantegés tenir fills llavors ells es farien una
prova per veure, suposo que jo també me l’hauria de fer, però primer ells
perquè se suposa que són els portadors del gen, i llavors veure què pot
passar. Si pot ser que els meus fills surtin amb aquest problema o pot ser
que surtin amb un problema pitjor o pot ser que surtin bé. Clar un cop
sapiguem això, llavors es valorar amb la parella, perquè clar això també ho
hem de tenir en compte, a no ser que vegi que la cosa no va bé i que no hi
ha manera de trobar a la persona i decideixi ser mare soltera, llavors ja
serà un tema que abordaré jo sola, i que és un tema que no descarto.

G: Si mitjançant les proves et diuen que quasi segur que el teu fill o
la teva filla patirien la malaltia, tiraries endavant?

N: ... mmm ...

G: Perdona’m si la pregunta ...

N: No, no, no. És que estic pensant. Jo crec que sí, perquè al cap i a la fi jo
vull tenir fills, i no crec que aquesta malaltia sigui tan greu com per tirar-me
enrere a l’hora de tenir un fill. No estem parlant d’un problema de paràlisi,
no, no, estem parlant d’una persona que pot fer vida normal, amb un
treball i un esforç previ, òbviament, però es pot aconseguir. Però bé, per
això et deia lo de la parella, perquè clar s’ha de veure què diu, i tal, però si
la parella no té cap mena de problema, jo tiraria endavant, i a més amb
molta il·lusió, perquè ...

G: I a més preparada, perquè en el teu cas tindries més certeses

que les que tenien els teus pares.

N: Exacte. Imagina’t clar, amb aquest valor afegit de que ja sabria de què
estem parlant. El problema és si el fill et surt amb un problema més greu.
Llavors dius “hòstia, això sí que no m’ho esperava”, però clar li ha passat a
molta gent, i què has de fer llavors?

G: No, no, això ningú ho té assegurat.

N: Però molt fotut hauria d’estar el tema perquè em tirés enrere a l’hora de
tenir un fill, perquè és una de les poques coses que tinc clares en aquesta
vida. Jo vull ser mare, i si pel que fos, pel meu metabolisme o pel que fos,
jo no pogués tenir fills, ja no perquè no sortissin bé, sinó perquè físicament
no pogués tenir-ne, jo adopto, adopto o busco una altra manera, però jo

26  
 
vull tenir fills, jo vull ser mare, a partir d’aquí, a veure què passa. Dir-ho
ara és complicat, sense tenir parella, ... però com a somni vull ser mare. A
més jo recordo que quan era petita ja el tenia, jo li deia a la meva mare
“mama, quan sigui gran jo vull casar-me i tenir fills”. Ella reia, però des de
ben petita era el meu somni. Per què? Doncs perquè no deixa de ser un
element més de normalitat i de superació personal.

G: I algun altre desig o somni?

N: Viatjar ... m’agradaria molt viatjar. Amb la parella, amb els fills o amb
els amics, però m’agradaria molt viatjar.

G: Algun lloc en especial?

N: Ufff. Hi ha tants llocs!!!

G: Je, je ... però no val dir-los tots. Un lloc que diguis “no puc deixar
d’anar aquí”.

N: M’agradaria anar algun cop a Amèrica: Nord-Amèrica o Sud-Amèrica,

m’és igual, però travessar l’oceà. M’agradaria molt. Ho he fet, eh? He anat a
la Rivera Maya, però hi vaig anar de viatge de final de carrera i era viatge
amb “pulserita”, va ser allò de ... i perquè em van insistir eh, perquè no és
el meu estil de viatjar ni molt menys, jo d’aquestes “pijeries” les justes,
llavors ho vaig fer perquè s’havia de celebrar que havia acabat la carrera i
ho havia de celebrar amb les amistats i tal però hagués anat a un altre lloc i
menys amb la pulserita. Però bé, és un viatge més que he fet i ja l’he
provat ...

G: I ara ja saps que no vols repetir-lo ...

N: A no ser que quan sigui gran tingui moltes peles i m’ho pugui permetre i
no tingui res millor a fer ...

G: I ja hagis viatjat a tot el món ...

N: Sí, si ja ho he conegut tot, potser llavors el puc repetir, ... però

m’agradaria molt viatjar i poder crear una família és el meu principal desig,
i amb tot el que inclou eh, buscar una casa, ...

G: I totes les preocupacions de ser mare ...

N: Tot, tot.

G: Perquè desprès no deixaràs anar als teus fills a la discoteca, que

ho sàpigues!!!

N: D’això n’he aprés eh? Jo li dic a la meva mare “jo no cometré els
mateixos errors que tu”.

27  
 
G: Doncs ves en compte perquè això ho hem dit tots i al final no
exactament igual però sí que es cometen, perquè les visions són
diferents quan ets el fill o ets el pare ...

N: Això és veritat, això ara no puc dir-ho.

G: Bueno, jo crec que fins aquí està bé per avui. L’hem fet molt
llarga ...

N: Tindràs molta feina!!!

G: Sí, sí, molta feina. Bé, moltes gràcies Nuri, i ja buscarem una dia
de les festes de Nadal per poder fer la segona entrevista. Sobretot si
pots porta’m algun record, alguna foto, qualsevol cosa que a tu et
serveixi per explicar-me més coses. (No insisteixo ni clarifico més
perquè ja li vaig comentar just abans de començar l’entrevista).

28