Eduard Sekler va definir la tectònica com una expressivitat que surt de la resistència estàtica

de la forma constructiva de forma que l’expressió resultant no podria explicar-se només en

termes de estructura i construcció. Sekler dona exemples de com certes combinacions
d’estructura i construcció poden tenir repercussions en la expressió, com per exemple en els
detalls constructius del treball de Mies van der Rohe.

En un assaig en el que analitzava la Stoclet House de Brusseles, Sekler introdueix el contra

concepte de l’atectònica:
“És com si les parets no s’haguessin construït mitjançant un material pesat, sinó que
estiguessin formades per capes fines de material unit amb barres d’acer a les cantonades per
protegir els límits...El resultat visual és “atectonic” en els extrems. “Atectonic” s’utilitza aquí
per descriure la manera en que la interacció expressiva de les càrregues i el suport en
arquitectura estan amagades.”

Efectes similars es poden trobar en la fàbrica de turbines AEG de Berlin 1909. En aquesta obra,
tectònic i atectònic coexisteixen pacientment. Tectònic pin-joined steel frames. Atectònic
corner bastions construïts amb formigó insitu, que, tot i que suporten el seu propi pes, fallen
puntualment en aguantar el sostre.

Introdueix a Heidegger, filòsof que es va centrar en l’estudi de l’existència humana, però que
també va tractar l’impacte cultural de la tecnologia. En un assaig de 1954 “Construir, Habitar,
Pensar” reflexiona sobre l’espai, el Raum i els seus límits. Un espai és una cosa a la que se li ha
establert un límit, però el límit no és on acaba, sinó on comença la presència de l’espai. L’espai
passa a ser mesurat i és d’aquí d’on neix l’abstracció de tres dimensions que nosaltres
entenem com a espai en els dissenys.

Per Heidegger, el problema amb la tecnologia no és la degradació mediambiental, sinó el fet

que té tendència a transformar-ho tot. Per exemple un riu es veu com a font d’energia, el bosc
com a producció de fusta... Explica també que a les coses el que els hi dona consistència és la
materia, que va acompanyada d’una forma. La cosa és matèria formada.

En un altre assaig, “Sobre l’origen de l’obra d’art” en la que es poden treure conceptes sobre la
tectònica. “teche” en grec vol dir art i artesania a la vegada. Heidegger remarca la oposició
entre l’artifici del món i la condició natural de la terra, donant-se compte que un està
condicionat per l’altre. Per ell la tecnologia li molestava per que no mostrava respecta per la
intrínseca natura de les coses.

En arquitectura sembla que la artesania no s’aplica on la tecnologia té lloc. Només cal mirar a
les grans metròpolis per donar-se compte de la incapacitat de la tècnica de fer lloc a
l’artesania. Mentre la tecnologia existeixi, amb l’objectiu de maximitzar la producció i el
consum, l’arquitectura com a un ofici quedarà exclosa.

Tot i així tota aquesta rapida transformació tècnica no sembla arribar a un fi. El fracàs de la
utopia és un fracàs de lo nou també. El progrés sembla que es dissol a ell mateix i amb ell es
dissol també la novetat.
La innovació és rellegir, refer i recol·lectar tradicions, incloent la tradició nova. La tradició
només es pot reviure mitjançant la innovació.

Després de la afirmació d’Auguste Perret, “Il n’y a pas de détail dans la construction” No hi ha
detall en la construcció, Esewhere Gregotti explica com el detall mai s’hauria de de veure com
a un medi tecnològic insignificant mitjançant el que la obra d’arquitectura es realitza. Tot el
potencial tectònic d’un edifici surt de la seva capacitat d’articular lo poètic i lo cognitiu de la
seva substància. La tectònica és oposada a la tendència actual de depreciar el detall fixant-se
més en la imatge general.

Situat en el marge entre cultura i natura, construir tracta tant el lloc com la forma construïda.
Construir proporciona la base per la vida i per l’art. En aquest sentit no és únicament ni art ni
tecnologia.

Acaba amb una cita de Luis Barragán: “Tota la arquitectura que no expressa serenitat fracassa
en la seva missió espiritual.” La tasca de la nostra època és combinar vitalitat amb calma.