Empresa I Administracio

2/10/2016 Empresa i administració
2. El procediment administratiu: fases i documents
Podríem pensar que relacionar-nos amb l’Administració inclou procediments tediosos i

complexos. La realitat és que l’estandardització dels procediments administratius té com a
objectiu facilitar aquesta relació en tant que fa més comprensible la comunicació.
Per tal d’estandarditzar la relació entre l’Administra-

ció i els administrats, hi ha una normativa que dicta-
mina com s’han de fer els diferents procediments.
Les nostres relacions amb l’Administració són estructurades en una sèrie d’actes. Per
exemple, si tenim un bar que dóna a una plaça pública o a un carrer i volem obtenir de
l’Administració una llicència per tal de poder utilitzar una part de la vorera o la plaça per
situar-hi taules i cadires, necessitarem una autorització de l’Administració. A més, com
estem utilitzant un espai públic per obtenir un benefici privat, s’hauran d’abonar les taxes
corresponents. En aquest cas, haurem de sol∙licitar un permís d’ocupació de la via pública.
Per fer-ho, efectuarem una instància o sol∙licitud a la unitat administrativa corresponent i
aquesta ens haurà de donar resposta. Així, la sol∙licitud serà un acte administratiu i la res-
posta, un altre.
Així doncs, de l’acte de sol∙licitud es deriven actuacions que també seran regulades. A tall
d’exemple, un funcionari que rep la sol∙licitud anterior pot no atendre-la? Què succeeix si
l’Administració no respon? Què podem fer si respon negativament a la nostra sol∙licitud?
L’Administració pot negar el fet que he lliurat la documentació?
Totes les preguntes anteriors troben resposta dins la normativa sobre procediment admi-
nistratiu. Aquest garanteix que l’actuació es fa amb respecte a l’ordenament jurídic, que no
es produirà una actuació arbitrària dels funcionaris públics, ben al contrari, que aquesta
actuació serà emmarcada en unes pautes.
2.1. Acte i procediment administratiu
L’administració pública ha de resoldre, en el marc de les seves competències, sol∙licituds

dels administrats o recollir la seva voluntat. A tal efecte, emeten disposicions, recollides en
actes administratius que recullen la seva voluntat.
2.1.1. Definició d'acte administratiu i tipus

Les administracions públiques tenen la potestat administrativa, és a dir, són les encarrega-
des de dictar disposicions que recullen la seva voluntat.
Els actes admi nis tra tius són disposicions emeses per les administra-

cions públiques, que recullen la voluntat de les mateixes i que originen
http://ioc.xtec.cat/materials/FP/Materials/0201_GAD/GAD_0201_M10/web/html/WebContent/u3/a2/continguts.html 1/24
2/10/2016 cions públiques, que recullen la volun
Empresatat de les mateixes i que originen
i administració
efectes jurídics un cop aquestes són publicitades.
Classificació dels actes administratius

Els actes administratius es poden classificar atenent a diferents criteris com poden ser els
subjectes que intervenen en els mateixos, el seu contingut etc.
D’aquesta manera, entre les diferents classificacions trobem les que diferencien entre:
Actes sim ples que són els que emanen d’un únic òrgan administratiu i actes com
ple xos si procedeixen de diversos.
Actes sin gu lars si van adreçats a una o diverses persones concretes (identificades
pels seus noms i cognoms) o actes gene rals quan van adreçats a una pluralitat de
persones (com per exemple una convocatòria de beques).
Actes favo ra bles que reconeixen un dret o un avantatge jurídic (per exemple la con-
cessió d’una llicència) i actes de gra va men que comporten un restringeixen el
patrimoni (per exemple una sanció,una expropiació o una prohibició).
Actes cons ti tu tius que creen, modifiquen o extingeixen relacions o situacions jurí-
diques (per exemple quan es concedeix una llicència) i els actes decla ra tius es limi-
ten a acreditar un fet (per exemple un certificat)
Actes reso lu tius que finalitzen el procediment administratiu i els actes de trà mit
que són aquells que serveixen per preparar les resolucions.
Actes que esgo ten o no la via admi nis tra tiva que es diferencien en si possibili-
ten la interposició d’un recurs contenciós-administratiu (en cas d’esgotar la via admi-
nistrativa) o no.
Actes expres sos que són aquells que es reflecteixen mitjançant una resolució per
part de l’administració i actes per silenci admi nis tra tiu on no existeix declaració
de voluntat per part de l’administració i es presumeix la voluntat de la mateixa.
2.1.2. Definició de procediment administratiu

A l’hora d’efectuar determinats tràmits es requereix, per exemple, el lliurament de certa
documentació. A més, cal que aquesta inclogui uns continguts i uns aspectes formals con-
crets. Per donar certes garanties als individus que els funcionaris que atenen les sol∙lici-
tuds no els tracten d’una manera arbitrària, o bé admeten documentació amb deficiències
o no admeten documentació emplenada correctament segons la persona que fa la sol∙lici-
tud, hi ha una normativa que regula el procediment administratiu.
En concret, la Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del proce-
diment administratiu comú (LRJ-PAC) modificada per la llei 4/1999, de 13 de gener, esta-
bleix el marc normatiu al procediment administratiu. Pel que fa a Catalunya, també tro-
bem la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions
públiques de Catalunya.
En la secció “Annexos” del web del mòdul trobareu la

Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions
públiques i del procediment administratiu comú i la
Llei 4/1999 que la modifica.
El pro ce di ment admi nis tra tiu és la via formal en què es concreten

els actes administratius.
L’estandardització dels actes administratius, mitjançant la normativa, a més de donar

garanties a les persones interessades, serveix per donar pautes d’actuació als funcionaris
de l’Administració.
2.2. Fases del procediment administratiu
Una de les característiques comunes de tots els processos administratius són les fases que
inclouen. A més caldrà tenir presents els diferents terminis que es fixaran per a cada fase.
Entre aquestes fases trobem les següents:
1. Inici.
2. Desenvolupament.
3. Acabament.
4. Execució.
5. Revisió.
2.2.1. L'inici del procediment administratiu

L’inici del procediment administratiu es pot originar mitjançant dues vies: d’ofici o a ins-
tància de la persona interessada.
En la secció “Annexos” del web d’aquest mòdul tro-

bareu un manual d’elaboració de documents admi-
nistratius.
La ini ci a ció d’ofici del pro ce di ment admi nis tra tiu es produeix
quan l’òrgan administratiu competent és qui inicia el procediment a ini-
ciativa pròpia o per ordre d’algun organisme superior, a petició raonada
d’altres òrgans o per denúncia.
Requisits de la denúncia
La denúncia ha de constar de les parts següents:
1. Des ti na tari: a qui es dirigeix la denúncia per tal que la resolgui.

2. Emis sor: en aquest apartat, s’inclouen les dades (nom, adreça, DNI) del denunciant
o persona que efectua la denúncia.
3. For mu la ció de denún cia: que inclou la paraula DENUN CIO i la persona denunci-
ada.
4. Fets: descripció dels successos que es denuncien.
5. Fór mula final: es demana l’admissió a tràmit de la denúncia.
6. Data ció: cal indicar la localitat i la data.
7. Sig na tura: se signa la denúncia, no cal posar el nom de la persona, atès que ja es
troba indicat en el mateix document.
Figura 2.1. Estructura de la denúncia
Figura 2.2. Exemple de denúncia
En la figura 2.1 podem veure com s’estructura la denúncia i en la figura 2.2, un exemple
d’un cas de denúncia.
D’altra banda, moltes vegades el procediment administratiu s’inicia a petició de la persona

interessada.
L’inici d’un procediment a ins tàn cia de la per sona interes sada es

produeix quan un particular fa una sol∙licitud a l’òrgan administratiu
corresponent.
Requisits de les sol·licituds d'iniciació

Les sol∙licituds, també anomenades ins tàn cies han de contenir:
E Msona
1. Nom i cognoms de la per P R E interes
S A I Asada
DMIN I S TfaRla
que AC I Ó tud.
sol∙lici
2. Expo si ció dels fets o les raons que comporten la sol∙licitud i que faculten la per-
sona sol∙licitant com a part interessada en el procés.
3. L’exposició clara i concisa del que se sol∙licita.
4. Lloc i data, en què s’aclareixi on i quan es fa aquesta sol∙licitud. La data de la sol∙lici-
tud és important a l’hora de comptabilitzar els terminis. Si actuem com a òrgan recep-
tor de sol∙licituds, s’ha de vigilar que les dates que figuren com a data de lliurament en
la sol∙licitud sigui correcta, ja que això ens condicionarà el període de temps disponi-
ble per resoldre la sol∙licitud.
5. Sig na tura de la persona interessada que acrediti que la sol∙licitud es fa per la seva
voluntat. Fixem-nos que no cal afegir el nom de la persona que signa el document,
atès que aquesta informació ja consta en la part superior del certificat.
6. Òrgan, cen tre o uni tat admi nis tra tiva a qui s’adreça la sol·lici tud.
Sig na tura digi tal
Amb l’aparició i evolució de l’Administració electrò-
nica, l’acreditació de la voluntat de realització d’una
sol∙licitud es pot fer per mitjà de signatura digital o
mitjançant la introducció de contrasenyes.
Pel que fa a les sol∙licituds que la persona interessada lliuri a l’Administració, hi ha el dret
a rebre un rebut que moltes vegades consisteix en una còpia segellada. Tanmateix, sovint,
si el paper no és autocopiatiu, és la persona interessada qui ha de portar les còpies del
document i l’òrgan que rep la sol∙licitud segella per fer constar la data de lliurament i torna
una de les còpies a la persona que en fa el lliurament. Pot resultar molt convenient conser-
var aquesta còpia, atès que serà el comprovant d’entrega que farem servir si necessitem
demostrar que aquesta s’ha fet.
Figura 2.3. Parts de la sol∙licitud
EMPRESA I ADMINISTRACIÓ
També cal tenir present que si hi ha algun defecte de forma en la sol∙licitud o de docu-
ments que cal presentar amb aquesta, la norma dicta que hi ha un període de deu dies
hàbils per solucionar el problema, període que es pot ampliar a cinc dies en determinades
circumstàncies i a petició de la persona interessada. Transcorregut aquest termini si no
s’han solucionat els defectes de la sol∙licitud, queda com no feta.
En la figura 2.3 podem observar l’estructura de la sol∙licitud i en la figura 2.4, un exemple

d’un cas resolt.
Figura 2.4. Exemple d’un cas de sol∙licitud
Si analitzem l’exemple de la figura anterior, veiem que apareixen reflectides clarament les
parts de la sol∙licitud. Tanmateix, podem trobar certes variacions respecte del model com,
per exemple, que en comptes d’exposo hi figuri expo si ció de fets, o que just abans de
demano trobem en la línia immediatament anterior la fórmula per això. També hi podem
trobar l’expressió sol·licito en comptes de demano.
2.2.2. El desenvolupament
La fase de desen vo lu pa ment del procediment administratiu inclou

tots els actes que se’n deriven des del moment en què s’inicia un proce-
diment fins que se n’emet una resolució.
Cal tenir present que mentre es determina quina ha de ser la resolució per part de l’Admi-
nistració, poden no garantir-se els efectes de la resolució. Per aquest motiu, per tal de
defensar els interessos de les persones interessades iniciadores del procés, o que hi hagi
garanties del compliment de la resolució, l’Administració pot establir mesures provisio-
nals, sempre que hi hagi elements de judici suficients.
Un exemple és l’empresonament d’una persona que presumptament ha comès un delicte

quan hi ha risc de fugida, sempre que hi hagi indicis seriosos sobre la seva acusació.
Dins l’etapa de desenvolupament del procediment administratiu trobem dues fases dife-
renciades:
1. L’ordenació del procediment.

2. La instrucció del procediment.
L'ordenació del procediment administratiu
En la fase d’ordenació destaca l’impuls del procediment, que fa l’òrgan administratiu i que
és normalitzat d’acord amb els principis de celeritat i ordre de despatx dels expedients.
El prin cipi de cele ri tat implica que s’han d’acordar en un sol acte els

tràmits que es poden dur a terme d’una manera simultània, és a dir, que
no depenguin de la finalització d’un altre dels que s’inicien.
A més, per evitar que la proximitat a algun funcionari pugui implicar que el tràmit se solu-
cioni d’una manera preferent en temps, també s’estableix l’ordre de despatx dels expedi-
ents.
Inco a ció és el terme que s’utilitza en llenguatge

administratiu per parlar d’iniciació.
L’ordre de des patx d’expe di ents serà determinat per l’ordre d’inco-

ació sempre que els assumptes de què es tracti siguin de la mateixa
naturalesa.
La llei especifica d’una manera explícita que l’incompliment de l’ordre de despatx d’expe-
dients implica l’exigència de responsabilitat disciplinària de la persona infractora.
De la mateixa manera que quan es fa la sol∙licitud, es dóna un termini de deu dies per
incorporar a la sol∙licitud la documentació requerida. Si per poder instruir un expedient es
detecta que manca fer qualsevol tràmit, es donarà el mateix termini per tal que aquest es
dugui a terme. Les persones interessades que incompleixin aquests terminis poden veure
que perden el dret a la realització del tràmit.
La instrucció del procediment administratiu

Per poder resoldre un procediment, l’òrgan administratiu corresponent haurà de reunir la
informació necessària.
Línia d'alta tensió
Entre d’altres, la instrucció del procediment pot incloure tots els referents a la comprova-
ció de les dades recollides per l’Administració i la presentació de les al∙legacions i docu-
mentació que les persones interessades considerin i que s’hauran de tenir en compte per a
la resolució del procés.
L’òrgan instructor només pot rebutjar les al∙legacions o documentació aportada en els
casos en què s’incorri en defecte de forma o sigui innecessària per al procés.
Entre els tràmits que s’inclouen en la instrucció d’un procediment destaquen:
Al·lega ci ons a la MAT
Davant la presentació del projecte d’interconnexió
elèctrica amb França mitjançant la línia de molt alta
tensió (MAT), les persones afectades pel traçat que
així ho van considerar van presentar les al∙legacions
oportunes.
1. Infor mes. Els informes són avaluacions tècniques elaborades per experts. Poden ser
demanats per l’òrgan instructor per poder emetre una resolució. Un exemple en pot
ser l’informe tècnic per saber l’edificabilitat d’un terreny.
2. Al·lega ci ons. Són presentades per la persona interessada en el procediment amb la
finalitat d’aportar informació que considera que és rellevant per al procediment. En
podem veure exemples en la figura 2.5 i figura 2.6.
3. Audi èn cia. Consisteix a donar a conèixer els procediments instruïts a la persona
interessada abans que es redacti la proposta de resolució per tal que pugui presentar
les al∙legacions o presentar documentació o justificants que consideri pertinents en un
termini d’entre 10 i 15 dies.
A l’hora de redactar unes al∙legacions, cal tenir en compte una sèrie d’aspectes que s’han
d’incloure en les al∙legacions com:
Escriure el nom i els cognoms de la persona que signa l’al∙legació segons la forma que
apareix en el DNI i indicar-hi l’adreça i els mitjans de comunicació que es considerin
més adequats a l’efecte de la notificació.
Introduir el tema sobre el qual es presenten les al∙legacions.
Introduir les al∙legacions amb una fórmula que permeti fer referència al fonament
legal en què es basa.
Exposició de les al∙legacions que es presenten.
Documentació adjunta.
Datació amb localitat.
Signatura.
Destinatari de les al∙legacions.
Figura 2.5. Exemple de declaració
Figura 2.6. Exemple d’al∙legacions
De vegades, les al∙legacions poden prendre la forma d’una declaració com es pot observar
en la figura 2.5. Respecte a les al∙legacions, també cal dir que poden ser presentades en les
actuacions de l’Administració que ens faculti com a interessades. Un exemple n’és el que
ens trobem en la figura 2.6.
2.2.3. Acabament del procediment administratiu

La finalització o acabament del procediment són determinats, principalment, per quatre
causes:
1. La resolució de l’òrgan competent.

1. La resolució de l’òrgan competent.
2. La declaració de caducitat.
3. El desistiment.
4. La renúncia.
Les dues primeres causes són originades per l’Administració i les dues segones tenen com
a origen la persona interessada.
Les resolucions
La forma més habitual de finalitzar un procediment administratiu és mitjançant una reso-
lució (figura 2.7).
Figura 2.7. Exemple de resolució d’una sol∙licitud
Font: adaptació del model de la Universitat Rovira i Virgili
Les reso lu ci ons inclouen les decisions que prenen els òrgans compe-
tents sobre els procediments iniciats.
Les resolucions que es fan a petició d’una persona interessada han de ser congruents amb
la petició formulada i mai no poden agreujar la situació inicial de qui ha iniciat el procés,
sens perjudici que l’Administració pugui incoar d’ofici un procediment nou si escau.
La declaració de caducitat d'un procediment administratiu

La declaració de caducitat d'un procediment administratiu
La declaració de caducitat d’un procediment administratiu s’estableix mitjançant una
resolució de l’òrgan competent. La caducitat es produeix quan es paralitza un procediment
administratiu per causes imputables a la persona interessada que l’ha originat. Ara bé, en
aquest cas l’Administració ha de comunicar a la persona interessada que el procediment
caducarà en el termini establert. Un cop finalitzat aquest període, l’Administració haurà de
procedir a l’arxivament del cas i comunicar-ho a la persona interessada.
El desistiment i la renúncia d'un procediment administratiu

En qualsevol moment del procés, la persona interessada pot decidir no continuar-lo; en
aquests casos, pot desistir o renunciar.
La principal diferència entre el desistiment i la renúncia és determinada pel fet que el pri-
mer pot deixar oberta la porta a la represa del procediment, mentre que la renúncia és la
manifestació expressa d’abandonament dels drets sempre que la llei no en dictamini la
impossibilitat.
Tant el desistiment com la renúncia es poden presentar per escrit, però, mentre que la
renúncia s’ha de comunicar obligatòriament, el desistiment es pot originar a l’abandona-
ment del procés per part de la persona que l’ha iniciat.
Publicitat de les resolucions d'un procediment administratiu

La publicitat de les resolucions administratives es fa principalment per dues vies: la publi-
cació de les resolucions i la notificació a les persones interessades.
La noti fi ca ció és la comunicació d’una resolució a les persones interes-

sades en el procediment del qual es dicta.
Les notificacions s’han de comunicar en un termini de deu dies des del moment en què es
dicta la resolució i han d’incloure, com a mínim, el text íntegre de la resolució i, a més,
l’expressió dels recursos que siguin procedents i també l’òrgan davant el qual es pot pre-
sentar i la indicació de si posa fi a la via administrativa.
La notificació s’ha d’efectuar per qualsevol mitjà que permeti tenir constància que la per-
sona interessada o el seu representant l’ha rebut i, a més, la data i el contingut notificat.
En aquest sentit, és important assenyalar quin és el mitjà de notificació preferent. Si no

s’assenyala i no existeix cap domicili conegut de la persona interessada en el procés, la
notificació es fa mitjançant la seva publicació en el butlletí oficial de l’administració que
emet la resolució.
Rebuig de la noti fi ca ció
Si una notificació és rebutjada per la persona interes-
sada, es fa constar en l’expedient i el tràmit es dóna
per fet.
Quan així ho recullin les normes, els actes administratius també són publicats en els but-
lletins corresponents.
El silenci administratiu
De vegades, en el procediment iniciat per un particular, l’Administració no emet cap res-
De vegades, en el procediment iniciat per un particular, l’Administració no emet cap res-
posta dins el termini establert legalment. En aquests casos, parlem de silenci admi nis tra
tiu.
El silenci admi nis tra tiu és la manca de resolució sobre un procedi-

ment administratiu obert dins del període establert.
Hi ha dos tipus de silenci administratiu:
1. El silenci admi nis tra tiu posi tiu. Com a conseqüència que l’Administració no es

pronuncia, s’entén que l’Administració accepta la sol∙licitud de la persona interessada
en el procés i que aquesta pot exercir les accions que es derivin d’aquesta autorització.
2. El silenci admi nis tra tiu nega tiu. Implica la desestimació de la sol∙licitud feta per
la persona interessada.
2.2.4. Execució i revisió d'una resolució de l'Administració

Un cop emesa una resolució, caldrà portar a la pràctica el que s’hi determini. Aquest pro-
cés rebrà el nom d’exe cu ció de la reso lu ció i anirà a càrrec de l’autoritat pertinent. Tanma-
teix, les resolucions poden ser revisades si l’Administració ho considera oportú (d’ofici) o a
petició de la persona interessada.
Execució de la resolució
Podem definir la fase d’execució com aquella en que es duen a terme les accions que se’n
deriven d’una resolució. Així doncs, perquè l’Administració pugui executar la resolució, cal
que de manera prèvia s’hagi formalitzat la resolució que servirà de fonament jurídic a
l’Administració per tal d’especificar el procediment de la seva actuació.
A més, cal que l’òrgan que executi la resolució, la notifiqui prèviament a les persones
interessades en el procediment. Un cop feta la notificació, les resolucions són actes execu-
tius, és a dir, es poden efectuar d’una manera immediata.
Podria succeir que s’arribés a l’execució forçosa, si les persones afectades per la resolució
intenten que no s’executi. Aquesta execució forçosa pot implicar, sempre d’una manera
proporcionada:
Constrenyiment sobre el patrimoni.

Execució subsidiària: quan l’execució es fa mitjançant una tercera persona.
Multa coercitiva.
Compulsió sobre les persones.
Revisió de la resolució
La revisió d’una resolució consisteix en tornar a obrir un expedient d’un procediment tan-
cat. Aquesta reapertura vindrà motivada per algún motiu que pugui comportar l’anul∙lació
o un canvi en la resolució dictada.
Les administracions públiques, en qualsevol moment i d’ofici o a petició d’una persona

interessada, poden revisar i declarar la nul∙litat de les disposicions. Normalment, però, la
revisió és originada per uns recursos presentats per les persones interessades afectades:
recursos d’alçada, de reposició o recursos extraordinaris de revisió.
Tanmateix, en aquests casos, les administracions públiques que facin les revisions perti-
nents poden establir les indemnitzacions que escaiguin als afectats.
nents poden establir les indemnitzacions que escaiguin als afectats.
Un cop exhaurida la via administrativa, es pot passar a la via contenciosa administrativa

(davant els jutjats).
2.3. Els recursos davant les resolucions de l'Administració
Un cop emesa una resolució, pot succeir que les persones interessades no hi estiguin
d’acord. En aquests casos, poden interposar un recurs.
Un recurs és un mitjà formal (demanda, instància, reclamació) adreçat

a una autoritat administrativa amb vista d’anul∙lar o modificar una reso-
lució d’aquesta autoritat o d’un organisme inferior.
2.3.1. Tipus de recursos

Dins els recursos que es poden presentar davant l’Administració en podem trobar de dife-
rents tipus. En destaquen els que es veuen en la figura 2.8.
Figura 2.8. Classificació dels recursos davant l’Administració
En principi, podem diferenciar entre dos grups de recursos, que són els recursos que
segueixen la via administrativa i els que segueixen la via contenciosa administrativa. La
diferència és que mentre que la primera via es fa dins la mateixa administració en què s’ha
originat la resolució contra la qual es presenta recurs, la segona utilitza la via judicial.
Entre els recursos que es poden presentar mitjançant la via administrativa destaquen dife-
rents tipus: el recurs de reposició, el recurs d’alçada i el recurs extraordinari de revisió.
El recurs d’alçada es fa davant el superior jeràrquic de l’òrgan admi-

nistratiu que ha emès la resolució.
En la majoria de casos en què una resolució és desfavorable a la sol∙licitud de la persona

interessada es poden formular recursos d’alçada.
interessada es poden formular recursos d’alçada.
El recurs de repo si ció és el que es presenta davant el mateix òrgan

que ha emès la resolució contra la qual es presenta el recurs.
El recurs de reposició es formula, especialment, en els casos en què no escau dur a terme
un recurs d’alçada com, per exemple, quan una resolució posa fi a la via administrativa. En
aquest cas, en què no es pot interposar recurs d’alçada, la llei permet presentar un recurs
de reposició o recórrer directament a la via contenciosa administrativa.
El recurs extra or di nari de revi sió és un recurs de reposició que es

presenta en determinades circumstàncies.
Així doncs, el recurs extraordinari de revisió es presenta en casos especials, com, per
exemple, quan apareguin documents de rellevància per a la resolució, que en la resolució
hagin influït testimonis o documents declarats falsos per sentència judicial ferma, etc.
Quin és, doncs, el procediment per recórrer contra una resolució? Normalment, contra
una resolució d’un òrgan administratiu es duen a terme els recursos corresponents fins a
esgotar la via administrativa. En aquest moment, un cop queda tancada aquesta via,
només queda interposar recursos per la via contenciosa administrativa.
2.3.2. Elaboració d'un recurs

A l’hora d’elaborar recursos cal tenir present una sèrie d’aspectes formals (figura 2.9),
entre els quals destaquen la inclusió dels apartats següents:
Figura 2.9. Estructura dels recursos
a) Identificació de l’emissor o persona que recorre: en aquest apartat, apareixen el nom i

cognoms, el DNI i l’adreça, i també el mitjà preferent per a la realització de notificacions.
b) Formulació del recurs: hi constarà la identificació del tipus de recurs (reposició,

alçada…), referència a la normativa que el faculta a la presentació d’aquest recurs i l’acte
administratiu objecte del recurs. Sobre aquest últim apunt cal especificar quin òrgan, en
quin moment i sobre quina temàtica es va originar la resolució contra la qual ara es
recorre.
c) La raó per la qual s’impugna la resolució de l’acte administratiu: relació de fets que
s’al∙leguen.
d) La sol∙licitud que es fa.
e) Datació que inclogui el lloc i la data.
f) La signatura.
g) Identificació del destinatari a qui s’adreça el recurs.
2.3.3. El procediment contenciós administratiu

L’esgotament de la via administrativa comporta el pas dels recursos a la via contenciosa
administrativa. En aquest sentit, la jurisdicció contenciosa administrativa és regulada per
la Llei 29/1998, de 13 de juliol.
Òrgans contenciosos administratius

La llei defineix com a òrgans contenciosos administratius els següents:
1. Jutjats contenciosos administratius.

2. Jutjats centrals contenciosos administratius.
3. Sales contencioses administratives dels tribunals superiors de justícia.
4. Sales contencioses administratives de l’Audiència Nacional.
5. Sales contencioses administratives del Tribunal Suprem.
1. Els jut jats con ten ci o sos admi nis tra tius s’encarreguen en primera o única ins-
tància, entre d’altres, dels aspectes següents.
Els recursos que es dedueixin davant les actes de les entitats locals o de les enti-
tats i corporacions dependents o vinculades a aquestes entitats locals, excloses les
impugnacions d’instruments de planejament urbanístic.
Els recursos davant les actes administratives de l’Administració de la comunitat
autònoma, excepte si procedeixen del Consell de Govern i, en concret, els referits
a:
qüestions de personal, tret que facin referència al naixement o extinció de la

relació de serveis de funcionaris públics de carrera,
relació de serveis de funciona ris públics de carrera,
sancions administratives que comportin multes no superiors a 60.000 euros
i cerca d’activitats o privació d’exercici de drets que no superin sis mesos i
reclamacions per responsabilitat patrimonial la quantia de la qual no superi
els 30.050 euros.
Els recursos davant actes i disposicions de l’Administració perifèrica de l’Estat i

de les comunitats autònomes, contra actes dels organismes, ens i entitats o cor-
poracions de dret públic, la competència de les quals no s’estengui a la totalitat
del territori nacional.
2. Els jut jats cen trals con ten ci o sos admi nis tra tius s’encarreguen en primera o

única instància, entre d’altres, dels aspectes següents.
Les matèries de personal, quan es tracti d’actes dictats per ministres i secretaris
d’estat, òrgans centrals de l’Administració General de l’Estat.
Les resolucions que acordin la inadmissió de peticions d’asil polític, per exemple.
3. Les sales con ten ci o ses admi nis tra ti ves dels tri bu nals supe ri ors de jus tí cia
s’encarreguen en única instància, entre d’altres, dels aspectes següents.
Convenis entre administracions públiques les competències de les quals s’exer-

ceixi dintre l’àmbit territorial corresponent a la comunitat autònoma.
Disposicions generals que emanen de les comunitats autònomes i de les entitats
locals.
Actes i disposicions dels òrgans de govern de les assemblees legislatives de les
comunitats autònomes i de les institucions autonòmiques anàlogues al Tribunal
de Comptes i el Defensor del Poble, en matèria de personal d’administració i ges-
tió patrimonial.
En segona instància, de les apel∙lacions promogudes contra sentències i les actes
dictades pels jutjats contenciosos administratius i dels recursos corresponents.
4. Les sales con ten ci o ses admi nis tra ti ves de l’Audi èn cia Naci o nal coneixeran

en única instància els recursos següents.
Recursos en relació amb disposicions generals i actes de ministres i de secretaris

d’Estat, en general, i en matèria de personal quan facin referència al naixement o
extinció de la relació de servei de funcionari de carrera.
Recursos contra actes de qualsevol òrgan central del Ministeri de Defensa relatius
a ascensos, ordre i antiguitat en l’escala i destinacions.
Recursos relatius a convenis entre administracions públiques no atribuïts a tribu-
nals superiors de justícia.
En segona instància, de les apel∙lacions i els recursos de revisió contra sentències
en ferm dictades pel Tribunal Central Contenciós Administratiu.
5. Les sales con ten ci o ses admi nis tra ti ves del Tri bu nal Suprem coneixeran en

primera instància:
Actes i disposicions del Consell de Ministres i de les comissions delegades del

Govern.
Actes i disposicions del Consell General del Poder Judicial.
Actes i disposicions en matèria de personal, administració i gestió patrimonial
adoptades per òrgans competents de les Corts Generals, el Tribunal Constitucio-
nal, el Tribunal de Comptes i el Defensor del Poble.
Els recursos de cassació de qualsevol modalitat, en els termes establerts per la
Llei 29/1998 que regula la jurisdicció contenciosa administrativa.
Els recursos de revisió contra sentències fermes dictades per les sales contencio-
ses administratives dels tribunals superiors de justícia, de l’Audiència Nacional i
del Tribunal Suprem.
Fases del procediment contenciós administratiu

Entre les fases del procediment contenciós administratiu trobem les següents.
1. Ini ci a ció. En aquesta fase hi ha dos tràmits importants:

1. la interposició del recurs i
2. la reclamació de l’expedient per part del Tribunal a l’Administració demandada.
2. Desen vo lu pa ment. Aquesta fase consta de tres moments importants:
1. l’emplaçament, que consisteix a convocar les persones interessades perquè com-
pareguin en el procés,
2. les al∙legacions prèvies, en què els demandats poden al∙legar incompetència de
l’òrgan jurisdiccional o l’existència de causes per no admetre el recurs i
3. la prova, on s’aportaran les proves pertinents per resoldre el recurs.
3. Ter mi na ció. Es produeix mitjançant sentència.
2.4. Altres documents en les relacions amb l'Administració
En les nostres relacions amb l’Administració sovint podem trobar altres documents. Cal
destacar els documents que serveixen per deixar constància d’un fet, com els certificats o
les actes o les autoritzacions.
En les relacions administratives, els certificats acostumen a ser emesos pels organismes
públics per acreditar algun fet o situació respecte a l’administrat. Tanmateix també poden
ser emesos per entitats privades.
Les actes són documents interns de les unitats de les administracions que recullen els
acords presos de forma col∙lectiva per equips de treball (departaments, equips…).
Finalment, les autoritzacions permeten donar fe i/o poders de l’actuació d’una tercera per-
sona en representació de l’administrat.
2.4.1. El certificat
Entre els documents que serveixen per donar constància d’un fet trobem el certificat.
El cer ti fi cat és el document que serveix per acreditar un fet o donar fe

d’una situació.
El certificat pot ser útil en infinitat de casos. Es poden emetre certificats per acreditar que
una persona reuneix certs requisits (com els certificats de notes, un certificat d’acreditació
de minusvalidesa, etc.), que descriuen situacions (certificat d’horari laboral, inscripció a
cursos), etc.
Estructura dels certificats

En els certificats són comunes una sèrie de parts (figura 2.10 i figura 2.11):
Cap ça lera amb la iden ti fi ca ció de l’orga nisme emis sor: en aquest sentit, cal

seguir les normes d’estil que hi hagi a la institució que els emet.
Dades de l’emis sor: en aquest apartat, cal especificar les dades de la persona que
lliura el certificat i el signa (nom i cognoms i càrrec). Cal tenir present que no sempre
és la persona que el fa, atès que podria ser que un administratiu l’elaborés però no en
fos l’emissor. L’emissor és la persona que acredita la informació que conté el certifi-
cat.
Cer ti fi ca ció: s’introdueix amb la forma cer ti fico, seguida de dos punts. Després, en

la línia següent s’inclouen els fets que s’acrediten seguint la conjunció que. Si s’ha de
certificar una llista de fets pot ser convenient enumerar-los (tal com es mostra en la
figura 2.10).
Figura 2.10. Estructura d’un certificat
Figura 2.11. Exemple de certificat
Fór mula de cer ti fi ca ció: la fórmula de certificació té com a objectiu fer constar

l’objectiu de la certificació. Pot ser específic o genèric si no hi ha un objectiu a pri ori.
Per exemple, la fórmula podria ser específica com “Aquest certificat s’expedeix com a
justificant per a …”. També podria ser general com “I perquè consti signo aquest certi-
ficat”, “I, perquè així consti, signo aquest certificat” o “I, perquè així consti i a petició
de…, signo aquest certificat”.
Data ció: apareix just abans de la signatura i inclou la localitat i la data en què s’expe-
deix el certificat.
Sig na tura: és la corresponent a la persona que acredita el certificat. No cal que inclo-
gui el nom ni el càrrec, atès que s’especifiquen en la part superior del document.
2.4.2. Les actes

Entre els documents administratius que serveixen per deixar constància d’un fet, trobem
les actes de reunió.
Les actes serveixen per plasmar els fets, continguts i acords que s’esde-
venen en una reunió.
Les actes són elaborades pel secretari i són especialment útils per concretar els acords que
s’han pres a la reunió, i deixar-ne constància, i també per determinar qui són les persones
responsables que els acords es duguin a terme.
Continguts i estructura de les actes

Les actes han d’incloure obligatòriament (figura 2.12):
Les cir cums tàn cies del tipus de reu nió, del lloc i temps en què s’ha fet. S’hi
ha de fer constar quin tipus de reunió és (quin òrgan es reuneix) i s’hi pot afegir si es
tracta d’una reunió ordinària o extraordinària, el lloc on es duu a terme i la data i
l’hora d’inici. També pot aparèixer el número de sessió de reunió d’aquell òrgan.
Els assis tents. Apareixen els noms i cognoms de les persones que assisteixen a la
reunió. També s’hi pot incloure un apartat amb les persones que excusen la seva
absència.
L’ordre del dia de la reu nió. En aquest apartat, apareixen els punts de l’ordre del
dia inclosos en la convocatòria de reunió. Si hi hagués alguna modificació respecte de
la convocatòria enviada, s’hi hauria de fer constar.
Els punts prin ci pals dels aspec tes trac tats. En principi, les intervencions no es
recullen d’una manera textual, excepte si la persona que intervé així ho expressa. En
aquest cas, se li pot demanar que aporti el text amb la transcripció íntegra de la seva
aquest cas, se li pot demanar que aporti el text amb la transcripció íntegra de la seva
intervenció.
El con tin gut dels acords trac tats. Respecte d’aquest punt, els acords són presos
per votació i recullen la decisió adoptada per la majoria. En cas que algun membre ho
consideri oportú, pot demanar fer constar el seu vot particular i que així ho reculli
l’acta. En aquest cas, que s’abstinguin o hi votin en contra, queden exempts de la res-
ponsabilitat que derivi de l’acord adoptat.
La fór mula final. Que inclou l’aixecament de la sessió o l’hora de finalització:
“S’aixeca la sessió a les….” o “El president aixeca la sessió a les…”.
Anne xos. S’hi fan constar els informes que s’han utilitzat per tractar del punt de
l’acta corresponent.
Figura 2.12. Estructura de l’acta
Les actes han des ser aprovades en la mateixa sessió o en la següent mitjançant el vot favo-
rable de la majoria dels assistents. Un cop aprovades les actes, passen a ser l’acreditació
del contingut de la reunió i hi haurem de recórrer en el cas de necessitar verificar els
acords presos o les tasques que s’hi van determinar que es fessin.
Apro va ció de l'acta
Quan entre dues reunions s’interromp l’activitat d’un
òrgan i l’última acta de reunió no s’ha aprovat, cal
que s’aprovi en la primera reunió del nou període.
2.4.3. Les autoritzacions

En determinades situacions ens pot ser impossible efectuar un tràmit. En aquests casos, el
document d’autorització és necessari perquè una tercera persona actuï en nom nostre. En
determinats tràmits amb una rellevància especial pot ser necessari que el representant dis-
posi de poder notarial. En la figura 2.13 podem veure un model d’autorització i en la figura
2.14, un exemple.
Figura 2.13. Estructura de l’autorització
Figura 2.14. Exemple d’autorització
Per dur a terme el tràmit, el representant haurà de lliurar l’autorització i una fotocòpia del
DNI de l’autoritzant.
2.5. L'aspecte temporal en les relacions amb l'Administració
Una de les característiques que marquen la relació amb l’Administració és l’aspecte tem

po ral. Aquest determina el període de temps en què l’administrat és habilitat per exercir
una sèrie de drets o una obligació per complir. El resultat de no complir els terminis és
diferent en funció del cas. Si parlem de l’exercici de certs drets, pot comportar la pèrdua de
la possibilitat d’exercir-lo, mentre que, en canvi, si parlem d’obligacions pot comportar
una sèrie de sancions.
2.5.1. Els terminis i les dates límit

Els diferents actes d’un procediment administratiu van associats a limitacions temporals.
Així, per exemple, hi ha terminis per recórrer contra resolucions, per presentar al∙legaci-
ons, per lliurar la documentació que manca adjuntar a una sol∙licitud, etc.
Un ter mini és el temps que es fixa per exercir un dret o complir una

obligació.
D’altra banda, sovint també ens trobem amb processos que incorporen dates límit.
Una data límit és el moment fins al qual es pot exercir un dret o com-

plir una obligació.
Els terminis solen anar vinculats a processos individuals o a aquells en què per algun altre
motiu no es pot establir una data límit en el moment en què s’elabora el document que l’ha
de condicionar.
Per exemple, quan es genera el document corresponent a una notificació d’una resolució,
no es coneix el moment en què serà efectiva (rebuda per part de la persona interessada).
D’aquesta manera, és difícil establir la data límit per presentar un recurs, que ha de depen-
dre forçosament del moment en què l’administrat en tingui coneixement. Així doncs, en
aquests casos és més congruent establir un termini.
2.5.2. Còmput dels terminis

A l’hora de computar terminis, aquests es poden fixar en diferents unitats temporals. Així,
podem trobar terminis expressats en dies, mesos o anys.
Els ter mi nis comencen a comptar des del dia següent de la notificació

o la publicació.
En qualsevol cas, cal tenir present una sèrie d’aspectes:
Si els terminis es computen en dies s’entén, excepte que s’indiqui el contrari, que es fa
referència a dies hàbils. En aquest sentit, s’exclouen del còmput tots els dies que
siguin diumenges o inhàbils. L’Administració, en el calendari laboral que es farà
públic abans del començament de l’any, fixa quins són els dies inhàbils de l’any.
Per tal que els terminis es computin en dies naturals cal especificar-ho en la notifica-
ció.
Si el termini es computa en mesos i no hi ha un dia equivalent en el mes corresponent
s’entén que correspon al darrer dia del mes. Per exemple, per computar un termini
d’un mes comptador des del 31 de gener, el termini finalitza el 28 de febrer (29 en
anys de traspàs).
Si l’últim dia del termini és inhàbil el termini s’entén prorrogat fins al primer dia hàbil
següent.
2.5.3. Ampliació de terminis

L’Administració pot concedir ampliacions de terminis si les circumstàncies ho aconsellen i
no es perjudiquen terceres persones. Aquestes ampliacions de terminis es poden fer a peti-
ció de la persona interessada o d’ofici per part de l’Administració. En qualsevol cas, aques-
tes ampliacions hauran de ser sol∙licitades i concedides dins el termini inicial i no és possi-
ble demanar l’ampliació de termini quan aquest ja ha finalitzat.
Quan s’amplia un termini, aquesta ampliació no pot ser superior a la meitat del termini
original.
2.5.4. Tramitacions d'urgència

En determinades situacions en què així ho aconselli l’interès públic, es poden fer tramita-
cions d’urgència.
Les tra mi ta ci ons d’urgèn cia són aquelles en què els terminis es

redueixen a la meitat del temps per a procediments ordinaris.
Així doncs, el que s’espera de la tramitació d’urgència és que s’aconsegueixi una velocitat
més gran en la resolució d’un expedient. Tanmateix, per no limitar els drets dels possibles
interessats, hi ha limitacions en les reduccions del termini: aquest no es redueix per a la
presentació de sol∙licituds i recursos.
La tramitació d’urgència es pot originar a petició de la persona interessada o d’ofici i con-

tra la seva resolució no es pot interposar cap recurs.

Empresa I Administracio

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Empresa I Administracio

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

2/10/2016 Empresa i administració

2. El procediment administratiu: fases i documents

Podríem pensar que relacionar-nos amb l’Administració inclou procediments tediosos i

Per tal d’estandarditzar la relació entre l’Administra-

2.1. Acte i procediment administratiu

L’administració pública ha de resoldre, en el marc de les seves competències, sol∙licituds

2.1.1. Deﬁnició d'acte administratiu i tipus

Els actes admi nis tra tius són disposicions emeses per les administra-

efectes jurídics un cop aquestes són publicitades.

Classiﬁcació dels actes administratius

2.1.2. Deﬁnició de procediment administratiu

En la secció “Annexos” del web del mòdul trobareu la

El pro ce di ment admi nis tra tiu és la via formal en què es concreten

L’estandardització dels actes administratius, mitjançant la normativa, a més de donar

2.2. Fases del procediment administratiu

2.2.1. L'inici del procediment administratiu

En la secció “Annexos” del web d’aquest mòdul tro-

1. Des ti na tari: a qui es dirigeix la denúncia per tal que la resolgui.

D’altra banda, moltes vegades el procediment administratiu s’inicia a petició de la persona

L’inici d’un procediment a ins tàn cia de la per sona interes sada es

Requisits de les sol·licituds d'iniciació

En la figura 2.3 podem observar l’estructura de la sol∙licitud i en la figura 2.4, un exemple

Figura 2.4. Exemple d’un cas de sol∙licitud

La fase de desen vo lu pa ment del procediment administratiu inclou

Un exemple és l’empresonament d’una persona que presumptament ha comès un delicte

1. L’ordenació del procediment.

El prin cipi de cele ri tat implica que s’han d’acordar en un sol acte els

Inco a ció és el terme que s’utilitza en llenguatge

L’ordre de des patx d’expe di ents serà determinat per l’ordre d’inco-

La instrucció del procediment administratiu

Línia d'alta tensió

Entre els tràmits que s’inclouen en la instrucció d’un procediment destaquen:

2.2.3. Acabament del procediment administratiu

1. La resolució de l’òrgan competent.

Figura 2.7. Exemple de resolució d’una sol∙licitud

Font: adaptació del model de la Universitat Rovira i Virgili

La declaració de caducitat d'un procediment administratiu

El desistiment i la renúncia d'un procediment administratiu

Publicitat de les resolucions d'un procediment administratiu

La noti fi ca ció és la comunicació d’una resolució a les persones interes-

En aquest sentit, és important assenyalar quin és el mitjà de notificació preferent. Si no

El silenci admi nis tra tiu és la manca de resolució sobre un procedi-

Hi ha dos tipus de silenci administratiu:

1. El silenci admi nis tra tiu posi tiu. Com a conseqüència que l’Administració no es

2.2.4. Execució i revisió d'una resolució de l'Administració

Constrenyiment sobre el patrimoni.

Les administracions públiques, en qualsevol moment i d’ofici o a petició d’una persona

Un cop exhaurida la via administrativa, es pot passar a la via contenciosa administrativa

2.3. Els recursos davant les resolucions de l'Administració

Un recurs és un mitjà formal (demanda, instància, reclamació) adreçat

2.3.1. Tipus de recursos

Figura 2.8. Classificació dels recursos davant l’Administració

El recurs d’alçada es fa davant el superior jeràrquic de l’òrgan admi-

En la majoria de casos en què una resolució és desfavorable a la sol∙licitud de la persona

El recurs de repo si ció és el que es presenta davant el mateix òrgan

El recurs extra or di nari de revi sió és un recurs de reposició que es

2.3.2. Elaboració d'un recurs

Figura 2.9. Estructura dels recursos

a) Identificació de l’emissor o persona que recorre: en aquest apartat, apareixen el nom i

b) Formulació del recurs: hi constarà la identificació del tipus de recurs (reposició,

d) La sol∙licitud que es fa.

e) Datació que inclogui el lloc i la data.

g) Identificació del destinatari a qui s’adreça el recurs.

Una de les característiques que marquen la relació amb l’Administració és l’aspecte tem