La meva història

Una matí de primavera jo estàba tranquil a casa, la meva mare em va aixecar

amb l’olor d'uns fongs fets al forn, ella sap que avui és un dia molt important per

a mi, avui començo l'escola, estic molt nerviós.

-Va Marc aixecat, en 5 min et vull veurà en la taula assegut menjat l'esmorzar,

va que avui serà un dia increïble -em va dir la meva mare emocionada.

-Ara vaig, mare... -li vaig dir mig adormit.

-Va marc, que ja és hora! -em va cridar la meva germana petita mentre

m'ensenyava la llengua.

-Que ja vaig! -vaig dir.

-Marc no cridis, recorda que és més petita que tu. I pensa que avui és el teu

dia! -em va dir la meva mare feliç.

Van passar uns minuts dels crits de la meva germana petita que van començar

uns altres.

-Ja estic -vaig dir menjant-me ràpid els fons, perquè estava arribant tard a

l’escola.

-Vinga adeu Marc -va dir la meva germana petita.

-Adeu que tingues un bon dia -vaig dir emocionat.

Vam sortir, la meva mare està molt feliç, sent les coses que em passen com si

li passessin a ella, per això estava tan emocionada, és la persona més positiva

del món, sempre fa que la meva família s'uneixi, sempre anem tots junts a tot

ella ens protegeix molt. Després d'una estona caminat vam arribar a l´escola i
hi havia un munt d’animals de diferents espècies, especies que no havia vist

mai, tots estaven amb les seves mares i pares. A mi també m´agradaria que el

meu pare estigues aquí, ell està mort o això crec el van caçar uns humans, la

meva mare ens diu que per això hem de tindre molta cura amb ells, els agraden

moltes coses dels animals i que farien el que sigui per aconseguir-les.

La meva mare em va notar molt nerviós, em va fer una abraçada molt forta i

vaig veure que li estava sortint una llàgrima.

-Mare! No passar res, que només vaig a l’escola -vaig dir amb un somriure.

-Ja, però no saps l’orgullosa que estic i el teu pare estaria igual o més feliç que

jo, saps que t'acompanya i et cuida sempre des de dalt - em va dir amb una

llàgrima sortint-li de l’ull.

-Ja... ja ho sé -li vaig dir menters li feia una abraçada.

-Vinga ja és hora, a dins que tinguis és millor dia del món! – em va dir amb un

somriure d´orella a orella.

Vaig entrar amb una mica de por, però, me l'estava passant molt bé, vaig

conèixer a un munt d’animals, també vaig aprendre moltes coses noves. A les

dues de la tarda la meva mare ja m´havia recollit de l'escola, de camí a casa

vam veure un munt cotxes d'humans, la meva mare es va posar molt nerviosa i

em va dir que m'amagués darrere d'uns arbres, mai l’havia vist tan nerviosa.

Quan van acabar de passar els cotxes ens vam anar corrent camí a casa. Vam

anar avisant als habitants que passaven pel camí. Al poble és molt poc comú

que vinguin humans i sempre que venen acaba en una tragèdia, animals morts,

segrestats... Tot el poblat es va anar corrent a les seves cases.

Per fi vam arribar a casa, la meva germana estava amb la veïna, que l'estava

cuidant, les dues estaven molt nervioses.

-Per fi arribeu Lourdes, ho sento molt, però m'he d'anar a casa ja, he de veure

com està la meva família, cuideu-vos molt tanqueu tota la casa molt bé, adeu

nens... – va dir la nostra veïna molt preocupada.

-Adeu Isa també cuidat molt, fes el mateix – va dir la meva mare acomiadant-se

de la veïna.

Isa se'n va anar corrents, la meva mare i jo vam començar a tancar les finestres

i tota la casa. Després d'acabar la meva mare es va a posar a fer l'habitual feia

com si no passes res, va fer el dinar... Quan ens vam posar a menjar van

escoltar un munt de crits d’angoixa, pistoles, portes... Ens vam posar sota de la

taula en silenci, vam estar 1 hora sota de la taula i pam!!! Van obrir la portes

uns humans, van agafar a la meva mare i a la meva germana.

-No!, deixeu-les en pau. – vaig cridar plorant

-No passa res, no passarà res dolent, recorda que t'estimem molt – em va dir la

meva mare calmant-me menters la meva germana i jo ploràvem.

Se les van emportar a una altra habitació i de sobte vaig sentir el soroll de 5

dispars, només escoltar-les vaig parar de cridar, en aquell moment no volia fer

res més que morir, vaig sentir un dolor en el pit incurable. Després d'una

estona els humans van sortir amb dues bosses negres, em van portar a mi a

una furgoneta amb molts més animals, ja ni vaig insistir pel fet que em

portessin sense la meva família, només sé que estic aquí pel fet que aquest

home ric volia un mico Gibón i així és com vaig acabar aquí sense la meva

família i on no tinc llibertat ni prou espai per fer feliç.