EL CONTE PER ANAR A DORMIR

L’Ana estava a punt de quedar-se dormida, quan de sobteli va vindre un pensament al

cap.” Aquella època que anàvem amb mascareta, que estàvem confinats...”
I de cop i volta, va dir en veu baixa:
-Ja estem a 2040...- I es va espantarper un crit:
-Mama!
-Però, que fas encara desperta filla
-És que no podia dormir, i vull que m’expliquis una de es teves hitòries.-Va dir la seva
filla, l’Abril.
-T’explicaré una de meravellosa, si em promets que després t’adormiràs. Anem.
L’Abril es va estirar, i la mere es va seure als peus del llit.I li va començar a explicar:
-Veuràs, el desembre de 2019 va aparèixer un virus que ningú coneixia, a Xina. Aquella
malaltia, s’anava expandint per total país, però aquí, a España no n’hi havia.
-Mama, tinc 1 pregunta, com es deia aquest virus?
-Es deia Covid-19, ja que aparèixer al 2019. Segueixo. De sobte, va arribar a tot el món,
i llavors ja és va convertir en una Pandèmia Mundial. Primer estava controlat, però
després es va expandir per tot arreu, i era un caos total. El dijous 13 de març de 2020,
ens van confinar15 dies, però al final van ser 2 mesos que ni podíem sortir de casa.
Això volia dir que no podíem ni anar a l’escola, ni veure familiars ni amics. Però
quedar-me a casa sense sortir no m’importava gaire, era perquè no podia anar a veure
al meu avi, l’avi Jordi, que el pobre vivia sol. Abans cada dia l’anavem a veure, però pel
que estàvem passant,no podíem anar amb ell, i se sentia una mica sol (encara que
fèiem videotrucada cada dia). Una altre cosa per la que em preocupava, era pel meu
tiet Joan, que treballava en un petit restaurant, que el va muntar feia quasi 10 anys.
Com no podíem sortir de casa, els bars i restaurants van haver de tancar. El meu tiet,
no podia pagar la hipoteca perquè no cobrava, el cas, és que enteoria, els que no
podien obrir pel Covid-19, els havien de ficar en un “erte” o cobrar una ajuda, que són
uns diners que paga l’estat pels que no treballaven, però com havia tantes persones
que no podien treballar, moltes persones no cobraven “l’erte” ni l’ajuda, entre ells el
meu tiet. Per una altra banda, un familiar d’una amiga meva era sanitari, que havien
d’estar dia a dia als pacients amb covid.-Va dir la mare tota entristida.
-Llvors els sanitaris tenien més posiblitats de contejar-se, no?-Va dir l’Abril.
-Clar, per això els aplaudíem cada dia a les 8h del vespre.-Va dir l’Anna. M’entre la
mare explicava això, la seva filla feia una cara de sorpresa. I va seguir la mare:
-Hi havia més casos de coses tristes, però t’explicarè una de molt i molt trista. Elsavis i
àvies, tenien bastantes posiblitats de estar ingrassats d’urgància, o inclús morir. La
meva àvia el va agafar, i...-Va dir l’Anna.
-I es va morir la teva àvia?- Va dir la filla interessada.
-Doncs sí, pobre àvia Montse... Jo ho vaig passar molt malament, perquè primer estava
a l’hospital, i no la vam poder veure en els seus últims moments.-Va dir lamare
escapan-se-li la llàgrima. I va dir l’Ana:
-Ja n’hi a prou per avui-Va dir la mare encara entristida. I la nena va dir de sobte:
-I quin valor hi ha d’aquesta història? Tu sempre dius que s’aprèn alguna cos de cada
història.-L’Anna és va posar més contenta dient-ho:
-Doncs jo crec que vam apéndre a valorar més sortir al carrer, i també a valorar a les
persones que sempreestan, i estaran al nostre costat. Aquesta és unade les moltes que
vam apéndre tots i totes.-La mare li va dir bona nit, i li va donar un petó al front,
m’entre l’Abril tancava els ulls.

I...CONTE EXPLICAT, EL CONTE JA S’HA ACABAT