Filosofia de la cultura

La situació cultural d’Espanya

Oriol Tomàs Vila

NIUB: 20170684

Grup A2
ÍNDEX
Introducció .................................................................................................................. 2

Cultura com a grup abastador (culture as an encompassing group) ........................ 3

Cultura com a formació social (culture as a social formation) .................................. 5

Cultura com a identitat (culture as identity).............................................................. 8

Cultura com a diàleg (culture as dialogue) .............................................................. 12

Conclusió ................................................................................................................... 13

Bibliografia ................................................................................................................ 14

1
Introducció
Un dels problemes que més ha afligit a la societat espanyola d’aquest darrer segle és,
sense pocs dubtes, la voluntat independentista d’una part important de la comunitat
catalana que, en el seu progressiu desplegament en la població, ha incentivat la crítica i
el replantejament no tan sols de la mateixa història, sinó també dels valors i dels conceptes
jurídics, polítics i culturals que fins llavors es consideraven com a acceptats i reconeguts
en una constitució ja de dubtosa autoritat. Si bé és cert que el país mai s’ha considerat una
societat del tot homogènia i ha reiterat la plural naturalesa de la seva població, no és
menys correcte afirmar que ha cercat apropar-se a un model més unitari en la seva
concepció d’Estat nacional, el que vindria a suposar que Espanya, en les seves dimensions
més generals, consisteix en una sola esfera ètnica i cultural.

Per el que sabem, els Estats sorgeixen a Europa a finals de la Edat Mitjana i com a resultat
d’una evolució que, a través de fets claus com la Pau de Westfàlia o la Revolució francesa,
converteix un continent de fronteres borroses en un tauler polític ben delimitat. Amb tot
això però, sorgeix una dificultat, doncs en certes ocasions els Estats careixen de la força
i els estris suficients com per a mantenir una amalgama de poblacions que els destina a
una quasi segura fragmentació o dissolució, sense poder evitar, per descomptat, el
conflicte1. D’aquesta manera, la voluntat d’una cultura, valors i tradicions compartits
esdevingué, i continua sent, un garant de la estabilitat i la continuïtat.

Si ens basem en aquest raonament, és lícit pensar que Espanya no constitueixi actualment
una excepció, que ha estat gràcies a la fortuna i astutes estratègies que la seva
supervivència s’ha imposat en la realitat. En el següent treball em proposo reflexionar si
realment és correcte parlar d’una cultura espanyola entesa com un cos unificador i amb
capacitat de legitimar aquesta “nació de nacions”. Per a dur a terme aquest projecte em
basaré en les diferents definicions de cultura que presenta la Enciclopèdia filosòfica de
Stanford per aplicar-les posteriorment en els casos de Catalunya i Espanya
respectivament. D’aquesta manera, espero poder arribar a una conclusió satisfactòria que
ens permeti entendre millor, no tan sols un conflicte essencial en la nostra vida actual,
sinó també una millor visió de la pròpia naturalesa del nostre Estat.

1
Un dels exemples més paradigmàtics és el cas d’Àustria-Hongria, una de les grans potències del
concert europeu del segle XIX i XX destinada a la desaparició amb la fi de la Primera Guerra Mundial.

2
Cultura com a grup abastador (culture as an encompassing group)
Aristòtil afirmà fa més de 2.000 anys enrere que l’home és un zoon politikón, un ésser
amb una naturalesa política i social que tendeix a organitzar-se en comunitats. Aquesta
visió de la nostra espècie és la que correspondria a la primera dimensió de la cultura que
tractarem en aquest apartat. Per a iniciar-nos en aquesta definició, ens seran útils les
paraules del filòsof canadenc Will Kymlicka:

«A societal culture provides its membres with meaningful ways of life across the
full range of human activities, including social, educational, religious, recreational
and econòmic life, encompassing both public and private spheres.»

El que em de veure d’aquesta concepció de cultura és que implica una relació i una forma
alternativa de concebre la tendència a la formació de grups, multituds o totalitats
abastadores que influencien i fonamenten totes les decisions i comportaments en molts
dels àmbits i dimensions de la vida individual – justament, la naturalesa política del home
–. Així, és la pertinença a un determinat grup cultural el que ens construeix com a
individus i aporta la nostra identitat i valor en la pròpia comunitat, de la mateixa manera
que era en la pertinença a Atenes, Esparta o Olímpia on es plasmava el valor del individu
independentment de que les polis gregues compartissin civilització. Podem simplificar-
ho en la fórmula d’amic-enemic que Schmitt presentava en la seva obra El concepto de lo
político2, si bé no en un caire tan radicalitzat. En aquest apartat, tot i que no es tindrà en
compte el fet de que els Estat ja compleixen aquesta activitat classificadora (tal i com es
veurà més endavant), intentarem indagar en què consisteix la pertinença a un grup
abastador i com s’entén això com a cultura.

Com em argumentat al principi, en aquest terreny tan general, entem la cultural com un
cos social, una estructura intel·lectual i moral que subsumeix sota els seus esquemes a un
conjunt d’individus que, a partir d’aquests, tenen un seguit de comportaments i decisions
en comú i diferenciats, en certa mesura, amb altres grups separats, és a dir, amb una altra
cultura. El que provoca una separació entre diferents cossos doncs, és aquesta pròpia
forma d’ésser en una comunitat. El resultat és que la presa de decisions i producció, tant
material com intel·lectual i espiritual és diferenciada, al menys, en la forma de concebre

2
Schmitt argumentava en la seva obra El concepto de lo político que el que delimitava la creació de grups
diferenciats era la política en les seves nocions més bàsiques, de la mateixa manera que era la moral la
que classificava en funció del bé i el mal. En aquest sentit, la cultura es podria entendre com la capacitat
política del home per a organitzar i formar societats i delimitar-se en funció d’un «nosaltres – ells».

3
i entendre la pròpia vida. Així doncs, comprenc que la cultura en les seves nocions més
bàsiques i naturals compleix amb aquest paper. Això sí, una comunitat es pot diferenciar
d’una altra en elements tant senzills com els valors o les normes convencionals de
comportament, a ser completament divergent en tots els seus aspectes religiosos, morals,
socials,... llavors, dues o més cultures poden – i de fet ho fan diàriament – compartir certs
elements que les relacionen i les uneixen les unes amb les altres i que permet,
conseqüentment la pertinença a un o més grups alhora.

Si seguim en la mateixa línia d’argumentació, el pensador Michael Walze afirma que la

cultura entesa d’aquesta manera proporciona un «món de significats conjunts» i,
paral·lelament, Avishai Margalit i Moshe Halbertal atorguen un paper crític a aquet grups
abastadors doncs, segons ells, aquestes cobreixen alguns dels aspectes més importants de
la vida dels individus i per tant proveeixen una zona en la qual puguin desenvolupar les
seves decisions interpersonals.

Si apliquem aquestes reflexions a Catalunya (o a qualsevol altra esfera cultural) crec que
és obvi i indiscutible entendre aquesta comunitat com a grup abastador propi i diferenciat
en les seves característiques més peculiars. El fet d’haver-se desenvolupat com a regió
amb una idiosincràsia més o menys pròpia, ha determinat els factors de creació espiritual
i cultural en la major part de les dimensions humanes del seus integrants. D’aquesta
manera és totalment comprensible parlar de la sardana o el pa amb tomàquet, del
modernisme català a la pròpia llengua catalana i a tots aquells components específics de
la nostra cultura com a elements integradors – i abastadors – que engloben sota la seva
estructura als individus que la professen i que per tant, passen a ser considerats com a
catalans. I és indubtable que en aquesta franja de la Península es comparteixen certs trets
que vinculen a un pagès de la Cerdanya amb un pescador de les Terres del Ebre o també
amb ciutadans de Barcelona o la Vall d’Aran3.

Si fins ara em vist que Catalunya compleix amb els criteris necessaris per a ser
considerada com a comunitat abastadora i, per tant, com a una cultura genuïnament
desenvolupada, podem dir el mateix d’Espanya en el marc de la crisi política viscuda
actualment ? Certament no és una opinió molt popular col·locar el país al mateix nivell
cultural que les seves regions que el componen. La raó escau en que l’Estat en el que

3
Fixem-nos que en aquest aspecte el poble aranès també es constitueix com a grup abastador propi
que, alhora, queda estretament relacionat amb el català.

4
convivim els catalans, gallecs o bascs actualment ha esdevingut una cultura diferenciada
de la, per exemple, francesa o portuguesa per haver agrupat sota la seva esfera a les
diferents comunitats i desenvolupar, amb el pas del temps, una estructura de percepció,
de valors i de comportaments, de pensament i d’expressió fruit, precisament, de totes les
cultures que hi habiten dins. Espanya ha esdevingut Espanya forjant-se amb les
aportacions indispensables de totes i cada una de les seves comunitats i dels seus
integrants que han soldat les seves característiques comunes fins a obtenir una comunitat
més extensa i més abastadora en els seus instruments «polítics» i culturals, però que,
alhora, al constituir-se en esfera cultural en un àmbit superior, permet que les cultures
primitives conservin les seves peculiaritats més essencials4. Si ens mantenim en aquest
ascens i sense entrar molt en detall, ja que excedeix el nostre propòsit, podem veure que
Europa també compleix amb els mateixos criteris: la religió, els valors, la filosofia o
inclús les dinasties, els exèrcits i el pensament han estat elements que han compartit els
europeus al llarg de la història més enllà dels conflictes bèl·lics que ens han unit. És per
aquesta raó per la que el Vell Continent, i seguin el mateix camí que ja van emprendre els
seus grans Estats enguany, aspira a una unió en favor de les seves peculiaritats comunes
que podem veure culminades en la formació de la Unió Europea5.

Entenc doncs i arribats fins aquí, que al menys, en la terminació més fonamental i bàsica
de la cultura, no és excloent considerar a Catalunya i a Espanya com a cultures plenament
consolidades i definides i que, conseqüentment, ens és lícit i legítim parlar d’una cultura
espanyola que uneix i subsumeix tant a catalans com a la resta dels seus integrants, és a
dir, un Estat-Nació en tot el seu esplendor.

Cultura com a formació social (culture as a social formation)

En l’apartat anterior havíem tractat al Estat com a element de caràcter divisori al fer
referència a la noció amic-enemic de Schmitt. És precisament aquesta dimensió la que
tractarem en les següents pàgines i la noció més esquemàtica i general, si anteriorment

4
Ho veiem per exemple en el fet de que a Catalunya, el català és llengua oficial juntament amb el aranès
i el castellà, al País Basc ocorre el mateix amb el euskera,... mentre que a nivell nacional, l’idioma oficial
és el castellà, doncs és l’única llengua parlada de forma comuna.
5
La idea d’una Europa unida no és nova, ho podem veure reflectit en les paraules de Montesquieu:
“L’Europe n’est qu’une nation composée de plusieurs”. O també en la reflexió de Ortega y Gasset tal i com
la plasmà en La rebelión de las masas, per a qui Europa «es, en efecto, enjambre: muchas abejas y un solo
vuelo».*

5
veiem la cultura en la seva naturalesa abstracta i material, passaria per analitzar-la des de
la seva estructura organitzativa i formal. Així, en aquest nivell la cultura s’entén com:

«The experience of being subjected to common institutions, understood broadly to

include shared educational spaces, languages, media, as well as shared historical
traditions and stories, overlapping familiar structures, and so on, shapes a sense
among cultural group members that they share a distinct way of seeing the world,
and that certain assumptions that they possess are shared by, or at least, understood
by, others.»

Amb el que ens hem de quedar d’aquesta explicació és doncs, la idea de la cultura no ja
entesa com a una superestructura que determina la organització material, sinó justament
a la inversa, a saber, com a un conjunt d’institucions i organitzacions que configuren i
vertebren el funcionament i la trajectòria d’una societat i amb les quals aquesta queda
lligada sota un sol timó. El que predomina ara no són els components abstractes sinó les
formes en que un grup s’organitza i s’estructura en comparació amb altres grups, el que
marcarà doncs, el desenvolupament tant material com intel·lectual i espiritual de la pròpia
comunitat.

Vist des d’aquest angle és més fàcil entendre, per exemple, les divergències que han
marcat la història d’Andorra i Catalunya. En principi seria intuïtiu concebre ambdues com
a un sol cos polític i social, doncs la cultura (en al seva forma abstracta) és exactament la
mateixa. El factor que ha marcat la diferència ha estat, precisament, el fet d’haver-se
desenvolupat de forma separada respectivament. Així, després d’una història de més de
700 anys com a petit país sobirà, el nostre Principat es desenvolupà en unes institucions
autòctones i encara vigents que han esdevingut la marca d’identitat del nostre poble. Per
la seva part, Catalunya, en unint-se fa cinc segles sota el lideratge de la monarquia
hispànica, prengué un camí separat al nostre. El resultat es vigent encara avui en dia entre
les dues fronteres: mentre en aquesta zona del Mediterrani hi impera una visió més
cosmopolita, arropats entre les muntanyes del Pirineu, els andorrans em crescut en un
ambient més tancat però més centrat en la nostra petita terra6. És fa patent doncs, com el
fet d’organitzar-se d’una forma o d’una altra determina el progrés d’una comunitat.

6
La marca cultural que, de fet, separa Andorra de la comunitat catalana no és res més que la nostra
sobirania com a poble. Els andorrans som catalans, doncs professem la mateixa cultura, tanmateix, i com
a nació, la nostra sobirania és l’únic pilar garant de la nostra separada història amb els nostres veïns del

6
El que intento expressar doncs, al contrastar a dos pobles tant semblants però, alhora, tant
separats, és que no són més important els elements orgànics d’una societat que els seus
elements institucionals i formals, i que de fet, aquests són fruit de la pròpia experiència
espiritual de cada cultura. Per tant, i al veure que la història i el desenvolupament d’un
grup queda marcat per les seves formes d’organització, em veig amb suficient autoritat
com per afirmar que no es pot entendre del tot la història de Catalunya sense tenir en
compte el tot en que aquesta pertany. Així doncs, no podem parlar de la cultura catalana
– entesa dins de les seves pròpies institucions – sense fer referència a la cultura espanyola
de la que en forma part, i és en aquest nivell superior on es troben les diferents comunitats,
on es plasma les institucions garants d’aquesta unió, representada en el seu cas per a una
monarquia de més de mil anys d’evolució 7.

Ortega y Gasset també fa una contribució al tema en la seva obra España invertebrada,
on expressa la idea de formació estatal de la següent manera:

«Los grupos que integran un Estado viven juntos para algo: son una comunidad de
propóstitos, de anhelos, de grandes utilidades. No conviven por estar juntos, sino
para hacer juntos algo».

I més tard afegeix:

«La unión se hace para lanzar la energía española a los cuatro vientos, para indundar
el planeta, para crear un Imperio aún más amplio. La unidad de España se hace para
esto y por esto»8.

En les pàgines de la Enciclopèdia també podem trobar explicacions juxtaposades tal i com
se’ns mostra en les paraules següents:

«As a result, cultures, are sites in which members can contest and deliberate their
meaning with enought shared assumtions about the way the world works that they
can recognize each other as engaged in the same project».

El que se’ns diu llavors, i en sintonia amb les meves explicacions, és que Espanya (i la
resta de grans Estats europeus com Alemanya, Itàlia o Gran Bretanya) obtingué la seva
forma al unir territoris, pobles i cultures per a formar una unitat superior, un organisme

Sud. És per això, que esborrar aquest poder de les nostres valls significaria aniquilar la identitat andorrana
per passar a ser catalans del Pirineu.
7
Els orígens de la monarquia hispànica es remunten a la monarquia visigoda del segle VI i VII d.C.
8
Ortega y Gasset, José. España Invertebrada, Barcelona: Austral, 2021, p. 50 – 55.

7
més fort i més dinàmic sota la direcció d’un sol poder. Per tant, ha estat aquest poder qui
ha influenciat i ha caracteritzat la personalitat espanyola, una que abasteix sense
discrepàncies a totes les seves peces nacionals. L’Estat que coneixem tots avui en dia,
tant amb els seus defectes i virtuts, ha esdevingut el què és per acció directa no tan sols
dels valencians, bascs, aragonesos, gallecs,... els catalans també hi hem jugat un paper
determinant en la seva elaboració, i si bé és cert que foren els castellans qui prengueren
el paper principal en aquesta unificació, elevar Castella a imatge d’Espanya és
menysprear i reduir aquesta última a una simple ombra de les seves parts.

És per aquesta raó, per la que Catalunya, sota les seves pròpies institucions s’ha de
reconèixer com a cultura plenament organitzada i estructurada, que alhora, queda
subsumida també per un engranatge més ampli i més gran que la determina i la conté sota
una esfera delimitada. Així doncs, Espanya també es posiciona com a esfera cultural
pròpia i genuïna davant altres esferes estatals amb les qui, de forma conjunta, es fusionen
en una de nova que es presenta al món encara com a un projecte en construcció i que
anomenem Unió Europea9.

Cultura com a identitat (culture as identity)

Sovint, quan es discuteix sobre la història o la cultura d’un país o societat, es fa
referència a la identitat que encarna tots aquest aspectes de la cultura dels que hem fet
referència. Que una persona s’identifiqui amb una o altra comunitat o que certs valors
i comportaments no s’identifiquen amb els d’un mateix són connotacions molt
freqüents en la nostra vida quotidiana. Així, en aquesta nova dimensió de la cultura es
tenen en compte ja no tan sols els aspectes materials i formals, sinó que prenem com
a element crític i principal la voluntat dels integrants que la conformen i que
s’identifiquen amb aquesta. Per tant, entrem en un terreny força escabrós i difícil de
delimitar degut a la àmplia diversitat d’opinions, de pensaments i de formes d’entendre
la identitat d’una mateixa comunitat.

En paraules generals, la Enciclopèdia de Stanford descriu que un efecte clau de la

cultura correspon a:

9
El meu propòsit al esmentar la Unió Europea es limita a un paral·lelisme entre Catalunya i Espanya amb
el projecte europeu d’unificació. De la mateixa manera que Catalunya consisteix en una peça dins l’Estat,
aquest mateix Estat és alhora una peça dins la Unió.

8
 «...the way in which it shapes the identity of cultural group members. As well,
such a view highlights that culture is a thing to which many people will have
important connections, but which will be defining for them in multiple and
distinct ways. An identity-focused view has clear merits: for example, it can
explain why individuals remain nominally attached to a culture, even though its
centrally defining features shift historically over time, and even if they do not
engage with some of its more traditional aspects.»

El que veiem, per tant, és que la cultura delimita les nocions de proximitat i de igualtat
entre un conjunt d’individus respecte un altre, separa i agrupa a uns i a altres en funció
de diferents trets o idees compartides que, en cap cas, no tenen per que ésser
representats per a una mateixa cultura entesa com a grup abastador. Aquesta realitat la
podem veure plasmada en casos com Andorra i Catalunya o – en l’exemple de la
Enciclopèdia – en la volàtil estabilitat a la illa d’Irlanda, separada per la República
d’Irlanda i el Regne Unit (més específicament en l’Estat d’Irlanda del Nord). Per molt
que a una banda i l’altra de la frontera s’hi segueixi la mateixa cultura, s’hi parli la
mateixa llengua i la religió no es consideri un element crític, uns es consideren
irlandesos i els altres, britànics. Paral·lelament, succeeix el mateix en el meu exemple
anterior, entre Andorra i Catalunya. Cas que es podria extrapolar al actual conflicte
entre la Xina continental i la illa de Taiwan (ambdós territoris poblats per una àmplia
majoria de xinesos Han), entre d’altres. Per tant, veiem com la identitat es posiciona
com un element de vital rellevància si volem estudiar i analitzar el tema que ens escau
en aquest projecte.

Com he esmentat anteriorment, el fet d’haver-se organitzat sota les seves pròpies
institucions ha suposat per a Andorra la gènesis de la seva pròpia identitat, separada i
diferenciada de la catalana o espanyola (el que prova que la organització sota un sol
Estat determina el progrés cultural d’una comunitat), per lo que cal preguntar-se si
succeeix el mateix en el territori espanyol.

Si ens atenem en les enquestes d’opinió efectuades per la Generalitat de Catalunya

entre el 11 i el 19 de maig del 2021, a la pregunta de «Què significa Espanya per a
vostè?», veiem que aquells catalans que perceben l’Estat com el seu país o nació
suposen el 24,3% i el 8,6% respectivament. Mentre que aquells que el consideren un

9
«Estat aliè, del qual el meu país no hauria de formar-ne part», es col·loquen com el
19,7%10. Una xifra gens irrellevant.

Tot i que aquestes preguntes tenen, al meu parer, certa trampa – doncs com es defineix
aquí un país, una nació o un Estat ? – potser és més esclaridor posar la mira sobre la
qüestió de la identitat dels catalans i catalanes enquestats. Així, segons la Generalitat,
els ciutadans que es senten només espanyols, més espanyols que catalans i tant
espanyols com catalans representen respectivament un 5,8%, 3,3% i un 39,1% del total
escrutat. En contraposició, aquelles que es senten més catalans que espanyols i només
catalans arriben al 21,9% i al 22,4%11 (el total absolut entre ambdues posicions és d’un
48,2% a favor de la identitat espanyola i d’un 44,3% en benefici de la identitat
catalana). Amb aquests resultats podem concloure que Catalunya es troba en un procés
d’identitat dividida i que, mentre uns afavoreixen les seves connexions amb la resta
del Estat, uns altres ho fan amb la seva pròpia comunitat.

He de deixar clar també, que en aquest apartat del projecte no em correspon a mi

elucidar sobre la voluntat ni la identitat de més de 7,7 milions de catalans, més enllà
de remarcar que en un país com Espanya, amb el seu procés històric d’integració entre
diferents cultures i comunitats, el més coherent per a mi sigui una essència
complementària, doncs és perfectament legítim i normal sentir-se part de la cultura en
la que t’has format com a persona i, al mateix temps, voler sentir-se part de la cultura
que et subsumeix i amb la que estàs en profunda relació. Que a la realitat les
condiciones i les circumstàncies propiciïn una tendència o una altra és, ja, resultat dels
jocs i maniobres polítiques i socials.

Dit això, crec també pertinent afegir certs aspectes històrics que podem aportar més
llum sobre el tema. Basant-se en les contribucions de Hugh Seton-Watson,
l’historiador britànic Henry Kamen afirma que, si una nació existeix quan una part
important d’una comunitat es comporta com si en formés una, llavors:

«...,tal vez, España existiera como nación mucho antes de existir como Estado,
porque había suficientes personas, tanto a nivel de élite como a nivel popular,
que compartían el sentimiento de pertenecer a algo llamado España»12

10
http://upceo.ceo.gencat.cat/wsceop/7988/Taules%20estad%C3%ADstiques_996.pdf, pàgina 18.
11
http://upceo.ceo.gencat.cat/wsceop/8128/Taules%20estad%C3%ADstiques_1005.pdf, pàgina 54.
12
Kamen, Henry. La Invención de España, Barcelona: Planeta, 2020, p. 123.

10
Al peu de pàgina, afegeix com a continuació d’aquesta explicació que «En cambio,
una región como Cataluña nunca ha sido una nación ni un Estado», opinió que,
segurament, no compartirien una àmplia majoria de catalans actualment.

El mateix Hugh Seton-Watson, per la seva part, escriu a Nations and Nationalism que:

«The old nations of Europe in 1789 were the English, Scots, French, Dutch,
Castilians and Portuguese in the west; the Danes and Swedes in the north; and
the Hungarians, Poles and Russians in the east. Of these, all but three [els
escocesos, hongaresos i els polonesos, com especifica més endavant] lived in
states ruled by persons of their nationality, and therefore needed no national
independence movement;... There were also at this time other communities in
which there was, in the educated class, undoubted awareness of cultural
community and a long history, but in which the formation of national
consciousness even in the elite was incomplete. Such were the Germans and
Italians; perhaps also the Irish, Catalans and Norwegians.» 13

Per tant, el que podem extreure d’aquests fragments, és una recent i descoberta unitat
nacional a Catalunya que molt probablement sorgí amb la Renaixença del segle XIX,
però que tampoc ha de restar importància a la voluntat de pertinença d’una part
important de la població actual. És més, el procés per el qual Espanya (i la resta de
nacions europees com Alemanya, Itàlia o França) acabà d’esdevenir una autèntica
nació de tipus modern era polític, és a dir, la creació del Estat actual que delimités
(com em vist en el apartat 2) què es considerava com a Nació.

Concloem aquesta secció deixant la qüestió de la identitat en mans de cadascú, l’únic

deure que ens pertoca és aportar algunes consideracions històriques que ajudin a
esclarir aquest tema tant espinós. És indubtable però, que existeixen sentiments
nacionalistes per les dues bandes i que, com em vist a través de les enquestes, es
superposen i es complementen l’un a l’altre. El que pertocaria per tant, seria evitar que
les discrepàncies que separen les dues esferes no assolissin més importància que els
trets que les uneixen, paper que no tan sols escau a la classe política i dirigent, sinó
també als ciutadans a la hora de reflexionar i criticar les maniobres en aquest procés.

13
Seton-Watson, Hugh. Nations and Nationalism, Londres: Methuen, 1977, p. 7

11
Cultura com a diàleg (culture as dialogue)
En aquest dimensió de la cultura el que es tractarà no és tant la seva naturalesa sinó la
seva constitució. Efectivament, totes aquestes formes amb les que em analitzat aquest
terme es poden subsumir sota el seu procés de formació a través de la comunicació, la
relació i la convenció dels seus elements i trets característics a partir dels integrants d’una
comunitat.

Partim inicialment de la idea de que la cultura és una estructura que es va generant i

modificant amb el “diàleg”, és a dir, amb tot el procés comunicatiu i de connexió entre
els individus que li van donant cos i constitució, que li van definint i la van donant la seva
identitat. Així, tal i com se’ns presenta en al Enciclopèdia, «culture is not “given” to its
members from above, as a fixed and unalterable entity. Rather, members of a culture are,
in a fundamental way, its authors.» Evidentment, la elaboració espiritual de valors,
normes, bens, costums,... és un procés que requereix la participació i la comunió de tots i
cadascun dels individus d’una cultura. No és estàtica ni immòbil, es mou i té vida doncs
és un reflex de la pròpia comunitat que, en els diferents camps de les activitats humanes,
projecta la seva vitalitat i potencialitat en una interminable producció cultural. Aquesta
però, també es manté en contacte amb altres individus i altres formes culturals, el que,
conseqüentment influencia i inspira el canvi i la evolució de les cultures entre elles.

En el progressiu desplegament de totes les potències intel·lectuals i espirituals del

territori, i més en aquests darrers decennis, podríem destacar a Castella i Catalunya com
dues (sinó les que més) de les gran regions que han aportat i han contribuït en el procés
de creació d’una anomenada cultura espanyola. De fet, algunes de les imatges més
populars del país al exterior són d’origen català com l’equip de futbol de Barcelona, la
Sagrada Família i altres obres de Gaudí. També artistes com Dalí i Miró gaudeixen de
gran reputació internacional i són vistos com a paradigmes de la història artística
espanyola juntament amb altres genis com Picasso (d’origen andalús) o Goya (oriünd
d’Aragó), entre d’altres. En altres camps també els catalans han influenciat – i ens em vist
influenciats – per la resta de comunitats, doncs és indubtable que amb tot un camí de més
de cinc segles sota un sol projecte (com diria Ortega y Gasset), la música, la dansa, la
llengua, l’art,... serien camps on es posarien en comú certs trets i que cada regió
expressaria i posaria de manifest a la seva manera. No podem ignorar tot un moviment
d’idees i de poblacions que han transformat el progrés tant de Catalunya i Espanya en les
seves dimensions més populars.

12
D’aquesta manera, veiem que aquesta concepció de la cultura engloba a les tractades fins
ara al fer referència al seu procés de formació i podem comprendre, també, amb més
facilitat quin funcionament segueix la dinàmica de creació intel·lectual i espiritual entre
comunitats. Dinàmica que seguí Roma al prendre a Grècia com a fonament cultural o
aquesta última com va fer amb les civilitzacions egípcia i mesopotàmica. Com els àrabs
a través del historial grec assentaren algunes bases científiques i filosòfiques per al
naixent pensament europeu medieval,... Un procés, al cap i a la fi, que connecta i modela
les relacions i les evolucions dels grups culturals interconnectats i que, com ha passat amb
els darrers mil·lennis, continuarà determinant el nostre camí cap a noves formes de cultura
i pensament entre tots nosaltres.

Conclusió
Com em pogut veure, les formes que tenim per abordar la realitat i el nostre dia a dia
des de diferents angles i perspectives ens pot ajudar a fer-nos una idea diferent del que
fins llavors es mantenia constant en les nostres ments. Aquest projecte partia des de la
esperança de poder mostrar una nova visió de les relacions que uneixen Catalunya amb
la resta de comunitats que formen Espanya. Una nova manera d’entendre – o de
començar a entendre, al menys – que la vida social i política és més rica i complexa
del que se’ns diu sovint. Així, crec que és necessari despullar-se dels prejudicis i de
les creences populars per poder connectar i comprendre més profundament amb aquest
text. I si bé la cultura ha esdevingut darrerament un camp de batalla força concorregut,
no deixa però, de ser un lloc on hi convergim i on es crea també la màgia i les
aportacions que enriqueixen el món que tots compartim. Tant Catalunya com Espanya
poden sentir-se satisfetes de la seva rica trajectòria històrica i cultural, una trajectòria
que, al menys fins ara, han fet en mútua companyia i que, sense cap dubte, ha marcat
l’esdevenir del nostre futur. De tots nosaltres depèn l’horitzó al que decidim eixir com
a societat. Aquest treball doncs, no és res més que una diminuta aportació per poder
entendre millor per quin camí hi podem arribar.

13
Bibliografia
https://plato.stanford.edu/entries/culture/

Ortega y Gasset, José. España Invertebrada, Barcelona: Austral, 2021

Kamen, Henry. La Invención de España, Barcelona: Planeta, 2020

Seton-Watson, Hugh. Nations and Nationalism, Londres: Methuen, 1977

http://upceo.ceo.gencat.cat/wsceop/7988/Taules%20estad%C3%ADstiques_996.pdf

http://upceo.ceo.gencat.cat/wsceop/8128/Taules%20estad%C3%ADstiques_1005.pdf

*”Europa no és més que una nació formada per diverses”, extret del text “Réflexions sur
la Monarchie Universelle en Europe” de Montesquieu i que Ortega y Gasset cita en la
seva obra La rebelión de las masas. Ortega y Gasset, José, La rebelión de las masas,
Espanya, 2009, p. 86.

14