Carlota Osuna Martínez

Fonaments de Sociologia UAB

Paràgraf Seminari Invitació a la Sociologia, P. Berger

Pàgina 190-191, Capítol 7: Maquiavelisme sociològic i ètica.

Finalment, la pena de mort constitueix un exemple paradigmàtic de combinació de «mala fe» i

d'inhumanitat. Cadascuna de les etapes d'aquest procés monstruós, tal com es practica encara a
molts paisos, és un acte de «mala fe» en el qual uns rols construïts socialment serveixen d'excusa
per a dissimular la covardia i la crueltat. L'acusació fa veure que ha de prescindir de tota mena de
sentiments per tal de poder complir la seva dura obligació, igual que el jutge i els membres del
tribunal. En el drama que es desenvolupa en una sala de justícia cada vegada que hi ronda el
fantasma de la pena de mort, cadascun dels personatges que intervenen en la posible decisió
d'execució de l’acusat participa activament en una superxeria: la superxeria que consisteix a fer
veure que no està actuant ell com a individu, sinó únicament en funció del rol que li ha estat assignat
en l'estructura de les ficcions jurídiques. I l'engany continua fins arribar a l'acte final del drama,
l'execució, on tant els qui ordenen la matança com els qui la supervisen, i els qui material-ment la
duen a terme, queden protegits de tota responsabilitat personal mitjançant la ficció que no són
realment ells els autors de la feta, ans uns éssers anonims que representen «la llei», «l’Estat», o «la
voluntat popular». Tan gran és la força d'aquestes ficcions, que la gent fins i tot es compadeix dels
«po-bres» guardians i funcionaris de presons que es veuen «obligats» a fer aquestes coses tan
lletges i tan cruels, per «obligació» professional. Ja tornem a ser-hi; és l'excusa de sempre, l'excusa
consistent a dir que «no poden fer-hi més», que no tenen altra alternativa: aquesta és la mentida
fonamental en la qual es basa sempre la «mala fe». Ni que sigui quantitativament diferent, és en el
fons la mateixa excusa que donaven els assassins oficials del sistema d'horror nazi. El jutge que
allega la necessitat de condemnar algú a mort és un mentider, de la mateixa manera que ho són el
funcionari que executa la sentència i el governant que es nega a suspendre l'execució. Tots ells
menteixen, perquè la veritat és que un jutge pot dimitir, un funcionari es pot negar a obeir una ordre, i
un governant es pot posar a favor de la humanitat, encara que sigui anant en contra de la llei. El
malson de la «mala fe», en el cas de la pena de mort, no radica tant en el grau d'engany (que podria
ésser el mateix en d'altres casos), ans més aviat en la funció que aquest engany té: la matança d'un
ésser humà amb una bestialitat meticulosa, i de tal manera que ningú no se n'hagi de sentir
responsable.

En aquest paràgraf, Berger fonamenta la seva visió de l'ètica, posant com a exemple la
pràctica de la pena de mort en alguns Estats del món. En aquest fragment, constata la poca
ètica que hi ha per part dels membres encarregats de l’execució de la pena, refugiant la
seva “mala fe” sota l’excusa de l’existència d’una llei que els obliga a acatar la sentència.
Berger però, creu que aquests personatges, no estàn obligats a obeïr cap ordre, sinó que
actúen en funció del que ells creuen que és el seu rol en la societat, sense parar-se a rumiar
quines són les conseqüències sociològiques dels seus actes.

He escollit aquest fragment del llibre perquè la qüestió de la pena de mort, ha estat un tema
que he tractat amb molts coneguts, i les diferents opinions i els varis punts de vista que se
m’han atorgat, m'ha fet reflexionar profundament sobre el tema permetent-me formar així la
meva pròpia opinió.

Fa temps, jo creia que la pena de mort era quelcom útil i fins i tot necessari per al control de
criminals de la nostra societat. Creia que hi havia crims i delictes que eren sentenciats amb
penes molt poc efectives i que feia falta més mà dura amb alguns criminals. Malgrat tot, en
quina posició ens deixa això com a individus d’una societat suposadament civilitzada?
Posem l’exemple d’un presumpte assassí; jo com a individu, si busqués venjança i decidís

1
 Carlota Osuna Martínez
Fonaments de Sociologia UAB

prendre la justícia per la meva mà, matant així a l’assassí, m’estaria rebaixant al seu mateix
nivell, i estaria assumint jo el rol d’assassina. Crec que tanmateix passa quan un organisme
judicial sentencia a un assassí a la pena de mort. La única diferència és que tots els
individus encarregats d’executar la sentència de mort, ho estan fent sota la màscara de rols
amb autoritat per a executar tal sentència, quan no serien altra cosa que assassins o
còmplices d’assassinat.

Aquí apareix un problema sociològic; què és el que fonamenta la impartició de la normativa,

encara vigent a algunes regions, de la sentència de mort? Nosaltres, com a aspirants a
sociòlegs, crec que hauríem de fer un anàlisi més amb profunditat del tema. No ens hauríem
de quedar amb el fet de “impartim la pena de mort perquè no hi ha més remei”, sinó que
hauríem d’indagar en el perquè del comportament de l'assassí, el perquè del comportament
del jutge que el sentència a mort. Hauríem de plantejar-nos si aquest és el millor
funcionament del sistema judicial, o si per contra, podríem trobar vies secundàries que ens
poguessin portar fins a un resultat similar o fins i tot millorat.