ANÍS DEL MONO

respostes formulàries. Es fregava mentalment les mans: li seria fàcil

acabar amb aquell imbècil que te nia al davant i, al cap d'uns mesos (un
any tirant llarg), estar assegut a l'altra banda de l'escriptori.
-No n'estigui tan segur—va dir l’U, mirant-lo de fit a fit-. Li costarà més que no es
pensa.
iva

El senyor Nonell havia dinat en un restaurant li banès amb qui

considerava el seu millor amic. Ha vien celebrat que el senyor Nonell complia
setanta tres anys. Com que feia temps que no dinava de manera opípara ni bevia,
va arribar a casa un pèl alegre.
Tot i això, va obrir la porta sense gaires pro
blemes: durant tot el trajecte, des que, poc després de sortir del
restaurant, es va adonar que havia be gut en excés, s'imaginava, com a
les pel·lícules, llui tant per ficar la clau al pany. L'eufòria el feia sentir se en
aquell estat d'esperit que convida a fer encara una altra copa. Per això, va
anar a l'habitació (dor mitori i estudi alhora) i, de l'armariet de les begu des,
antigament ben assortit, en va treure l'ampolla d'anís, l'única que hi havia
d'ençà que el metge li va prohibir l'alcohol.
La va trobar buida. Feia temps que sospitava que, de tant en tant, la Matilde en
xarrupava. Però mai no havia trobat l'ampolla buida del tot; i aquest cop, va
rumiar, l'havia trobada així perquè, des de feia setmanes, per primera
vegada en dècades i no pas sense patiments, el senyor Nonell no havia tas
tat cap gota d'alcohol. Es va muntar la pel·lícula rà pidament: la Matilde
havia anat fent un glop avui, un glop un altre dia, en la creença que,
entre cada
318
319
dos glops seus, el senyor Nonell també en feia: con vençuda que cada
vegada rebaixava només una mica el nivell de l'ampolla, ignorant que el
senyor Nonell no en bevia gens, de mica en mica ella sola se l'havia
acabada tota.
El senyor Nonell mai no s'havia preocupat gaire per aquells glops d'anís
robats. La Matilde estava al seu servei des de feia quaranta-set anys i
sempre ha via estat una serventa ideal. Aquell migdia, però, el senyor
Nonell es va sentir profundament ferit. Si havia tingut la força de voluntat
 de no beure ni una sola gota durant setmanes, el mínim que podia de
manar, un dia que tornava a casa després d'un gran dinar i disposat a fer
una (una única) copa més, era precisament això: poder-la fer.
Parlar-li cara a cara de l'assumpte li semblava poc digne. Va decidir
enxampar-la. Aquella matei xa tarda va anar al supermercat i va comprar una nova
ampolla d'anís. A casa, se'n va servir un gotet i va fer una marca
dissimulada a l'etiqueta del coll, per senyalar el nivell i poder així certificar
quan i quant en bevia. Al llarg del dia, sempre que la Ma tilde feinejava per
l'habitació (bé fent el llit, bé en dreçant els llibres que ell havia consultat el
dia abans), el senyor Nonell no li treia l'ull del damunt.
Tot i no haver-la enxampat, l'endemà l'ampolla havia baixat de nivell. Va
pensar, en conseqüència, que potser la Matilde no s'arriscava a fer la cisa
mentre ell estava despert. Ho devia fer al matí, abans de les deu, que era
quan obria les cortines de
bat a bat per despertar-lo. Cada dia, doncs, el se nyor Nonell es llevava
abans que la Matilde, i estava a l'aguait, dissimuladament. No la veia mai
actuar. Només hi havia dues possibilitats: o bé sense ado nar-se'n es
tornava a adormir abans que ella entrés per obrir les cortines, o bé ella no
feia el glop a aquella hora. I, en canvi, cada matí, el nivell d'anís havia baixat
un dit. Això li va fer suposar que potser cometia la indignitat abans d'anar a
dormir, no pas quan es llevava.
Al cap de tres setmanes, el senyor Nonell se sen tia del tot burlat.
Obsessionat, no se n'anava al llit fins que tenia la certitud que la Matilde
feia estona que dormia. Es llevava més d'hora que ella, i es pas sava el dia
vigilant l'armariet. Quan la Matilde s'hi acostava amb l'excusa (ara ja li
semblava ben clar que era una excusa) de treure la pols, li tenia l'ull al
damunt tota l'estona. I quan ella tocava l'ase (per què trobava que l'actitud i
la cara tensa del senyor Nonell denotaven repapieig), ell interpretava
aques ta tocada d’ase com una mostra de l'enuig que li produïa sentir-se
controlada i, doncs, no poder fer cap traguet de l'ampolla més que
d'amagat. De nit, el senyor Nonell somiava que, a més de no poder beure,
havia de contemplar com el nivell de l'ampo lla minvava constantment, i la
ira que aquesta burla li provocava feia que l'úlcera es fes grossa, cada cop
més grossa, tan grossa que al final ja era més grossa que no pas ell
 mateix. Moria sense treure'n l'aigua clara i, des del taüt que havien
col·locat sobre el llit,
321
320
LA QUALITAT I LA QUANTITAT
JUNY
Vena

voltat de ciris, veia finalment com, entre les ombres, la Matilde s'atansava
a l'armariet, treia l'ampolla i en xarrupava. La ira, en aquesta part del
somni, li venia no pas d'haver mort sense enxampar-la, sinó del fet d'estar
mort i, doncs, tot i haver-la enxam pat, no poder dir-hi ni fer-hi res.
El senyor Nonell empitjorava. Ara ja es passava la major part d'hores al
llit, incapaç de llevar-se, i la Matilde havia hagut d'afegir, a les feines de
minyo na, les d'infermera. El senyor Nonell, però, no treia l'ull del damunt de
l'armariet i quan, un cop el dia, s'aixecava amb esforç per comprovar el nivell de l'a
nís a l'ampolla, veia que, indefectiblement, aquest havia minvat. El
senyor Nonell va començar a creu re que, encara que li resultés difícil
precisar com i per què, hi havia una relació directa entre el nivell de líquid
de l'ampolla i la vida que li quedava. Quan finalment a l'ampolla hi va
haver amb prou feines un dit, el senyor Nonell va optar per una solució dràsti
ca: un moment que la Matilde va baixar al mercat, va enverinar l'anís. Va
anar a dormir amb un somriure no gaire diferent del que, l'endemà, li va
descobrir als llavis la Matilde quan el va trobar mort.
Tothom li deia Morell. Ja a l'escola era Morell per tothom. A la universitat,
quan tots els altres com panys de classe arribaven a aquell grau d'amistat que du
la gent a dir-se pel nom, a ell continuaven dient-li Morell. A les oficines de la
companyia naval on ara treballava, mentre els altres eren Josep, Joan o Maria,
ell era Morell. Fins la Babà li deia pel cog nom, encara que fos en aquells
moments de més gran intimitat i unglades a l'esquena.
Res més allunyat de la realitat que pensar que fos esquerp ni que gastés
fums de cap mena. Era ben al contrari: simpàtic i amigable. La Babà n'estava
en cantada. Sobretot perquè, en els últims quatre anys, havia passat per
tota una rastellera de nòvios de pressius, dels que es passen tot el dia
buscant espat lles per plorar.
Aquella nit eren al piset del Morell: una única sala gran (que feia les
 funcions de dormitori, menja dor i despatx), una cuina i un bany. Seien
al llit. A terra, una ampolla de xampany i dues copes. I sobre els llençols, entre tots dos,
un castell de cartes que el Morell anava muntant amb eficiència de
profes sional, per sorpresa seva i per felicitat de la Babà,
322
323