PRÒLEG A L'OBLIT

Jordi Monteagudo
2011
(CC-BY-ND 3.0) Jordi Monteagudo (http://jordimonteagudo.com/)

Pròleg a l'oblit, de Jordi Monteagudo i Cases (2011), està subjecta a la llicència de Attribution-NoDerivs
3.0 Unported de Creative Commons. Si voleu veure una còpia d'aquesta llicència, accediu a:
http://creativecommons.org/licenses/by-nd/3.0/ o envieu una carta sol·licitant-la a: Creative Commons,
444 Castro Street, Suite 900, Mountain View,
California, 94041, EUA.

(CC-BY 3.0) Giorgio Grappa (per la imatge de portada)

La imatge de portada és una reelaboració de Giorgio Grappa distribuïda sota una llicència
Reconeixement 3.0 No adaptada (CC BY 3.0) (http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/deed.ca),
elaborada a partir d'una imatge de nao.k (http://www.flickr.com/photos/naohiko/4004325548/),
alliberada sota una versió anterior de la mateixa llicència
(http://creativecommons.org/licenses/by/2.0/deed.es).
 A l'amor que no va poder ser.
A l'amor que tampoc no va poder ser.

A l'amor que no pot ser.

Vanitas vanitatum dixit Ecclesiastes vanitas vanitatum omnia vanitas.
Coh 1, 2
 PRESENTACIÓ
Després de deu anys

Han passat gairebé deu anys des de la publicació de Els ulls de Penèlope1 i poc més des
que em vaig estrenar amb Nosotros, los caídos2. Si no hagués estat pels premis amb que
dos jurats amables me'ls van guardonar, probablement continuarien inèdits. Tampoc estic
segur que hagin estat molt llegits, tret dels cercles reduïts i gairebé endogàmics en què es
mou la poesia valenciana. Així era el món de l'edició poètica cap al canvi de segle: si no et
premiaven, no et publicaven (fins i tot si comptaves amb un bon currículum a les espatlles,
que no era el meu cas).

Les coses, però, han canviant enormement durant els darrers deu anys. Tant, que m'ha
costat molt decidir-me sobre quina seria, ben entrat el segle XXI, la millor manera de posar
els meus versos a l'abast de qui tingués la —bona— voluntat de llegir-los.

No he deixat d'escriure, és clar. Al llarg d'aquests anys, els poemes s'han anat amuntegant
1 Els ulls de Penèlope. 2002, Editorial Tres i Quatre (Poesia 3 i 4, 109). Va ser guardonat amb el Premi
Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó, l'any 2001.
2 Nosotros, los caídos va rebre el premi Marc Granell l'any 1999 i va ser publicat per l'ajuntament
d'Almussafes en forma de plaquette.

vii
(no gaire, tampoc), ara en llibretes, ara en forma de fitxers que sovint corrien el risc
d'extraviar-se en la immensitat i el desordre dels discos durs. També he publicat algun
poema en els blocs, alternant amb textos que volien ser articles d'opinió: Internet ha permet
que qualsevol irresponsable —com jo— publiqui qualsevol cosa en qualsevol moment.

Suposo que he canviat. Suposo que els meus poemes han anat canviat. D'aquí naix aquest
Pròleg a l'oblit, un intent de presentar escrits de l'època de Els ulls de Penèlope al costat
d'uns altres que han anat forjant-se al llarg d'aquestos anys, i, finalment, poemes més
recents. Així, després de deu anys de silenci, aquest Pròleg té voluntat de resum o
d'extracte, i pot resultar curiós per al lector que desconeix els meus primers passos en el
món dels poemes.

Pròleg a l'oblit recull tres treballs independents, emmarcats per un Incipit i un Explicit
molt més actuals (fins al punt que considero que l'Explicit està encara inacabat) i
relacionats per una temàtica comuna que, de tan evident, a estones m'avergonyeix.

El cant de Joana és el més antic dels tres. M'ha costat molt decidir-me a publicar-lo
perquè, quan el vaig escriure, no tenia cap intenció de donar-lo a conèixer. Tanmateix, quan
el rellegeixo, encara em produeix alguna emoció, i suposo que això voldrà dir alguna cosa.

Et diré adéu i em quedaré esperant-te va tenir una gènesi llarga, difícil i irregular. La
tensió que hi vaig acumular és massa recent i no em permet tenir-ne una visió ni clara ni
objectiva. No en diré més, per tant.

Laberíntica és, d'alguna manera, el meu present (o el meu passat més recent). A diferència
de les altres dues parts, crec que no és gens monotemàtica, tot i que l'ingredient que
comparteix amb les altres continua tenint-hi, en la meva subjectivíssima opinió, un pes
destacat. Tindrà, espero, una continuació que m'agradaria publicar aviat; però això són
figues d'un altre paner (de més verdes en maduren, ja ho sé; però, en el meu cas, el procés
de maduració és molt lent).

Pel que fa al format i a la llicència

Tres qüestions m'han tingut pensatiu durant tots aquests anys de silenci: la possibilitat

viii
material de l'autoedició en format digital; el ventall de llicències lliures sota les quals podia
publicar, i, finalment, la difusió que en podia obtenir.

Els formats digitals que avui estan a l'abast de qualsevol usuari amb una mica d'experiència
i amb ganes d'investigar són força variats: pdf per qui vulgui garantir la possibilitat
d'imprimir l'obra mantenint-ne el format triat per l'autoeditor; html per facilitar-ne la
difusió en la xarxa; LaTeX per qui vulgui facilitar-ne la reedició i els canvis a qui s'hi
atreveixi; epub per obrir camí cap als nous dispositius lectors. I la llista continua, cada
format amb les pròpies característiques, avantatges i inconvenients.

Les possibilitats d'aquests formats i d'aquest sistema de distribució ja han estat explorats
pel poeta de Castelló de la Plana Josep Porcar quan va publicar (a principis del 2008) Els
estius3 en format pdf. Porcar va trencar motlles i prejudicis amb un treball de presentació
sorprenent: sobre una pantalla mitjanament gran i d'alta resolució, els versos llueixen amb
elegància i queden enriquits per una sèrie de continguts accessoris que podem obtenir amb
un simple clic: és la màgia dels enllaços. Encara, quan el rellegeixo, m'admira el bon gust
amb que està presentat.

Porcar era ben conscient que els lectors de poesia habituals i el món editorial sentien
desconfiança envers aquests recursos: «Tot i l’aparició dels blogs de lletres com a nou
mitjà de comunicació entre escriptors i lectors, el gremi encara es mira avui amb
escepticisme, quan no amb un cert recel, la virtualitat d’aquesta poderosa tecnologia que ja
ha demostrat ser capaç de trencar amb les cadenes mercantils i les propietats poc
inteŀlectuals que, durant molts segles, han enllaunat la creació artística i, com no, la
literatura, convertint el llibre en un producte poc cultural i l’autor en una marca comercial
sovint mancada de certes garanties», explicava en el pròleg a Els estius. Han passat gairebé
quatre anys i sembla que les coses no han canviat gaire; de fet, no he tingut notícies de cap
poeta tan consolidat com el castellonenc que s'hagi atrevit a intentar el mateix camí.

En el meu cas, va ser el descobriment del concepte de Programari Lliure (que m'ha envoltat
i influenciat cada cop més durant els darrers dos lustres) i de les llicències GNU GPL i
d'altres, potser millor adaptades a la creació artística, el factor que em va portar a
reflexionar sobre si emprar o no aquests recursos.

3 Podeu veure aquí (http://www.porcar.net/2008/02/17/%C2%ABels-estius%C2%BB-nou-poemari-i-en-

internet/) el post on Porcar anuncia la publicació de Els estius; també us el podreu descarregar, és clar.

ix
Els problemes, cada cop majors, de difusió dels llibres impresos, sotmesos a uns cicles de
renovació d'estocs que penalitzen les obres sense un potent sistema de màrqueting al
darrere; la situació de domini total de les editorials que imposen contractes poc o gens
atractius per als autors (per dir-ho de manera amable); els escàndols que han afectat i
afecten les diverses entitats de gestió de drets d'autors, m'han anat convencent que les
formes clàssiques de difusió no ajuden gaire a fer que els poemes d'un autor desconegut (i
que, a sobre, escriu en una llengua minoritzada) arribin a ser llegides per més de quatre
gats.

D'altra banda, jo prefereixo escoltar els poemes, no pas llegir-los. És a dir, que l'objecte
material, el venerable llibre en paper, és, per a mi, un simple suport del text. Vistes així les
coses, la fugacitat electrònica no resta ni un àtom d'interès a l'obra; més aviat, en alliberar-
la de l'embolcall material, en facilita la difusió.

Una quarta qüestió havia quedat descartada ben aviat, l'econòmica: no es fan diners amb la
poesia, i menys encara si escrius en català (és admirable la quantitat de gent que creu que
amb la poesia es guanyen diners i que, publicant de franc, t'infligeixes un important
perjudici econòmic; els costa d'entendre que la J.K. Rowling no escriu poesia, sinó noveŀla,
i en anglès, no pas en català). No crec tampoc que el principal objectiu de la poesia sigui
fer diners, de manera que, al final, el problema es reduïa a triar entre intentar publicar per
uns canals cada cop menys efectius o a intentar-ho per uns altres de nous que, ves per on,
em permeten més llibertat i tenen un cost gairebé nul. Uns canals que, a més a més, tenen
el seu petit punt d'aventura.

Una altre argument que m'ha influït ha estat, sens dubte, l'exemple de molts autors arreu
del món: porto anys estudiant i aprenent, però també gaudint, amb textos de tota mena
publicats sota llicències lliures gràcies a la generositat i a l'amplitud de mires de llurs
autors. L'exemple, ja comentat, de Josep Porcar em va resultar decisiu.

Així, després de reflexionar-hi sense presa, he arribat a la conclusió que paga la pena
d'intentar oferir els meus textos d'aquesta manera, sota una llicència Creative Commons
que us autoritza a descarregar, llegir i distribuir els meus poemes lliurement. Fins i tot, si
algun editor agosarat (i improbable) els volgués publicar, la llicència que he triat també li
autoritza a fer-ho, i no hauria ni de donar-me un cèntim (ni tan sols estaria obligat a

x
comunicar-m'ho): les úniques condicions que hauria de complir són les de reconèixer-me'n
l'autoria i no fer-ne obres derivades.

Crec que aquest darrer detall esvairà totes les sospites sobre cap mena d'odi als editors
tradicionals: durant la major part de la meva vida he pogut llegir bastant gràcies, en part, al
seu treball, i no els desitjo cap mal. Ans al contrari, espero i desitjo que s'adaptin a les
noves realitats del mercat, perquè crec que encara tenen un paper molt important a jugar-hi,
un paper que hauran d'anar descobrint i construint amb esperit obert i positiu.

Dissortadament, no sóc un professional de l'edició, de manera que m'he hagut de

conformar amb una presentació molt senzilla, espartana, en format pdf (molt, però molt per
sota del luxe amb que ens va delectar Josep Porcar; al seu costat, faig pena, diguem-ho
clar). Si tot va bé, però, aviat us l'oferiré, també, en epub.

Però, poesia, encara?

Bé, jo no m'atreveixo a dir que escric poesia: de tant en tant, escric poemes. La poesia és,
crec, una qualitat gairebé inassolible de la vida, un sentiment, una visió que podem tenir (o
patir) quan mirem un quadre, escoltem una cançó o llegim un poema; o, més
probablement, quan mirem d'amagat uns ulls que no ens atrevim a mirar obertament. Com
que no sé com es fa la poesia, em limito a escriure poemes o a falsificar versos (com
m'agrada dir, reinterpretant molt lliurement Pessoa).

Entenc la poesia, l'art en general, com un mirall que reflecteix o que desperta una petita
part d'allò que tots tenim a l'interior. Els sentiments humans són universals i responen, en
general, a uns estímuls bàsics que tots hem patit o podem patir. L'amor i la mort en serien
els primers; la passió, el desig, la bellesa, la ràbia, la justícia i alguns més completarien la
llista; també l'humor, és clar: sense l'humor, la vida seria insuportable.

Però, si tothom escriu sobre els mateixos temes, per què hauríeu de llegir els meus versos?
No, no hi esteu obligats, és clar; si ho feu, serà per curiositat el primer cop; si reincidiu,
serà per què hi heu trobat alguna cosa i espereu tornar-la a trobar. Des de la meva vanitat,

xi
m'agradaria pensar que els meus mots poden despertar algun sentiment, a ser possible,
sentiments d'esperança. Si no ho aconsegueixo, com que els poemes són un gènere breu,
confio que no us hauré fet perdre gaire temps.

Tanmateix, estic convençut de la necessitat de llegir aquest gènere tan inútil: les coses
necessàries fan la vida possible; les supèrflues la fan agradable, però només les coses
inútils són les que donen sentit a la vida. I, com que no hi ha llibertat sense varietat, penso
que no faig cap mal i potser sí algun bé si coŀlaboro aportant el meu granet de sorra a la
varietat de lectures disponibles. A més a més, us els ofereixo de franc, els meus poemes: en
el pitjor dels casos, no haureu de plorar pel preu d'un llibre que no us ha agradat.

Gràcies per la paciència.

Jordi Monteagudo

València, 24 de desembre de 2011

xii
 Índex

Incipit......................................................................................................................................1
EL CANT DE JOANA...........................................................................................................5
ET DIRÉ ADÉU I EM QUEDARÉ ESPERANT-TE..........................................................17
I........................................................................................................................................19
II.......................................................................................................................................20
III ....................................................................................................................................21
IV.....................................................................................................................................22
V......................................................................................................................................23
VI ....................................................................................................................................24
VII ...................................................................................................................................25
VIII..................................................................................................................................26
IX.....................................................................................................................................27
X......................................................................................................................................28
XI.....................................................................................................................................29
XII....................................................................................................................................30
XIII..................................................................................................................................31
XIV..................................................................................................................................32
XV...................................................................................................................................33
Epístola............................................................................................................................34
Post Scriptum...................................................................................................................36
LABERÍNTICA...................................................................................................................37
Adam...............................................................................................................................39
Àngels caiguts..................................................................................................................40
Injustícies.........................................................................................................................42
Assaig d'oda a la pàtria inexistent....................................................................................43
Assaig de diccionari de paraules inútils...........................................................................45
Somni...............................................................................................................................46
Laberint............................................................................................................................47
Mar de vidre.....................................................................................................................48
Alf laila ualaila ualaila (Les mil i una nits i una nit més)................................................49
Llar...................................................................................................................................50
El silenci dels dracs.........................................................................................................51
Digueu-me Ezequiel........................................................................................................52
Poètica de la mort............................................................................................................54
Voluntaris.........................................................................................................................55
Explicit.................................................................................................................................57

xiii
Incipit
Aquest amor ha estat sempre un adéu,
serà sempre un adéu,
pluja d'hivern sobre la roca nua
d'una pell impossible. Mai no sabré
si saps el silenci de la nit del meu cor, l'únic himne
que m'és permès cantar.

3
EL CANT DE JOANA
ELL
Una vegada vam tindre una xiqueta en un tren;
tenia quatre anys i es deia Joana.

ELLA
No és veritat: era una xiqueta que viatjava
en el tren; i només en tenia tres.

ELL
Aquell dia era el seu aniversari; per la vesprada,
en arribar a casa, anàvem a fer-li una festa amb
tots els seus amics.

ELLA
No era aquella vesprada, sinó dues setmanes
després. I no anava a ser a casa nostra perquè
no era la nostra xiqueta.

ELL
Nosaltres dos estàvem molt cansats perquè
havíem passat tot el dia visitant el barri gòtic,
la catedral, els museus, les rambles...

7
ELLA
De fet, nosaltres no tenim casa, ni estem
casats, ni res de res.
I no et faces iŀlusions...

ELL
Però la Joana estava com si res i no parava
un moment. I es posà a parlar amb una
senyora
que viatjava al mateix vagó.

ELLA
Vés espai, a veure a qui crides
senyora:
quina edat t'has pensat que tinc?

ELL
La senyora era molt simpàtica i li ensenyava
un llibre amb gravats.

ELLA
Home, sí; la veritat és que,
simpàtica,
sí que ho sóc.

ELL
I anava preguntant-li si li agradaven els dibuixos,
i quines coses hi havia en ells.

8
ELLA
La imaginació de la Joana és enorme.
Imagina't que el rei David era una xiqueta
molt bonica i que els legionaris romans anaven
a la festa de sant Jordi.

ELL
La imaginació de la Joana és enorme.
Imagina't que el rei David era una xiqueta
molt bonica i que els legionaris romans anaven
a la festa de sant Jordi.

ELLA
Això ja ho he dit jo.

ELL
I tenia molt clar quins dibuixos li agradaven
i quins no.

ELLA
Entén d'art molt més que molts crítics.

ELL
I per a tot tenia una resposta.

ELLA
És una xiqueta molt espavilada, la Joana.
I això que només que té quatre anys.

ELL
Tres: encara no ha fet els quatre.

9
ELLA
De major serà una gran pintora.
O una gran investigadora en història de l'art.

ELL
A la Joana li va impressionar el vestit
de la senyora. Un vestit verd i molt llarg.

ELLA
Blau. Mai no et fixes com vaig vestida.

ELL
La Joana li explicava com és el seu vestit rosa
amb un llaç molt gran a la cintura;
un llaç rosa.

ELLA
Rosa!
No seràs mai un home políticament correcte!

ELL
Hauries d'haver dit persona...

ELLA
Un vestit blau que destenyeix
i que em deixa les mans tacades
de blau.

ELL
La Joana va seure a l'altra banda del corredor.

10
ELLA
I em demanà que seguera al seu costat.

ELL
La senyora va mirar el marit. No sabia si es posaria gelós
si canviava de seient. Gelós
de la Joana!

ELLA
Eh, para el carro: tu no ets el meu marit!
I em té exactament igual si et poses gelós.

ELL
L'home va riure i li digué que ja tardava
en anar amb ella.

ELLA
I vaig canviar de lloc i li vaig ensenyar
aquell llibre d'art.

ELL
L'home fingia llegir un llibre molt gros
de lletra molt petita. En realitat, les mirava
de cua d'ull i somreia discretament.

ELLA
Tu seguies llegint el Gènesi. Buscaves l'edat d'Isaac
quan son pare estigué a punt d'assassinar-lo.

ELL
La Bíblia hi parla de sacrifici.

11
ELLA
Amb mi havia d'haver topat aquell
vell sonat!

ELL
Qui? Déu?

ELLA
No, home, no! Abraham!

ELL
No ho diu, però calcule que entre set i catorze.

ELLA
La Joana només en té quatre.

ELL
No n'eren tres?

ELLA
Què més dóna?

ELL
Mirava el món amb uns ulls com el cel,
com un cel en bolquers.

ELLA
Mirava el món amb uns ulls com el cel,
com un cel en bolquers.

ELL
Això ja ho he dit jo.

12
ELLA
Però és que la Joana mira així.

ELL
Jo em referia a la senyora.

ELLA
Si tinguera una filla com la Joana, miraria el món
com un cel en bolquers.
I tu, també.

ELL
No s'estava quieta un moment.
I passava les pàgines a grapats.

ELLA
Jo estava patint pel llibre.
Me l'acabava de comprar, recordes?

ELL
I la dona pensava
no m'esgarres el llibre que m'ha costat vint duros.

ELLA
Això és d'Estellés!

ELL
No, dona; però n'és un plagi.

ELLA
I està fora de lloc.

13
ELL
Això també és amor...

ELLA
Li agradaven tant els dibuixos...

ELL
Però la senyora semblava passar-s'ho
molt bé. Feia esforços per mantenir-se seriosa.

ELLA
I tu també. Et penses que no me'n vaig adonar?

ELL
Passàrem per davant d'un parc
d'atraccions i ni el van veure.

ELLA
No canvies de tema: sé que t'agraden
els xiquets. No pots negar-ho.

ELL
Hi havia una muntanya russa molt alta.
Es veia des del tren.

ELLA
T'hauria agradat pujar-hi amb la Joana.

ELL
No es veritat, no m'agraden gens.

14
ELLA
Li revisaries el fermall de seguretat vint voltes
i li passaries el braç pels muscles
perquè no se'n fugís volant.

ELL
És massa petita; amb només tres anys no crec
que la hi deixaren pujar.

ELLA
Quatre. Però aviat en farà vuit, deu,
i li encisarà pujar amb tu a la muntanya russa,
als cotxes de xoc...

ELL
I aviat en farà quinze i li farà
vergonya que la vegen amb son pare.

ELLA
Ai, quinze! I abans també.

ELL
Però, mentrimentres, és un circ continu
i constant.

ELLA
Somiar no costa res.

ELL
Aleshores, la Joana és filla nostra?

15
ELLA
No somies tant! Desperta't!
Estem arribant a l'estació.
Desperta't!

16
 ET DIRÉ ADÉU
I EM QUEDARÉ ESPERANT-TE
 I

M'has obligat a escriure de gairó

amb un cert estrofisme estràbic
malabarismes del mot
o d'un cor
que no sap veure
la vida fit a fit.

19
 II

La distància és la mesura
de l'estima, és el silenci
del temps que es descabdella
sense una fi previsible,
sense un aturador proper i ferm
com la cançó sense mots
que ni tan sols no recordes.

20
 III

Sempre tornen a tu
infatigables i vius,
sempre tornen a tu
—quan la nit
o quan el riu—.

Sempre tornen a tu.

21
 IV

Diré en silenci el conjur d'una ciutat

que tu i jo sabem,

diré en silenci el nom dels jorns

que guarde a la butxaca més secreta,

diré en silenci el conjur

i esperaré.

22
 V

Acte primer.

El tren arriba a l'estació.

Costera amunt, el món
darrere de la boira.
El cau és molt estret, però és
el cau.

Acte segon.

Una sabata calçada per dos peus.

Un guant ocupat per dues mans.

Un cap amb dos barrets.

Acte tercer.

La pluja al bosc de les fades.

Paraules sobre la nit de la mar.
Més paraules.

Acte quart.

(No hi ha acte quart.)

23
 VI

Esperàvem la lluna
i la lluna es va amagar darrere els núvols
i vas dir
el mes que ve
ja la veurem el més que ve.

Quan ja no l'esperàvem
ens va furtar el sol.

24
 VII

El temps, el vent.

El temps, la mar.

Quan el dia s'omple de fum

i les sabates bressolen argelagues
el temps es fa de plom
i la pell
paper.

25
 VIII

Zdravím te

Quan no coneixem el valor dels mots

ens semblen màgics.

26
 IX

Quan dus a les mans

els vint-i-dos silencis
tothom et pregunta el mateix:
tan senzilla és la natura de l'home.

27
 X

I només hi falta el mirall

per a ser compte complet.
Ben mirat, però, això
també ho sabies.

28
 XI

Un dia o un altre havíem de partir.

Tanmateix, ens va sorprendre l'adéu

amb les maletes per fer, els llibres
oberts sobre la taula, els gots
plens de vi, només de vi. Tot
s'havia d'acabar i no ens quedava temps. No volíem,
però,
aquell mot tan salobre.

29
 XII

Només ens queden

el paper i el vidre,
un fil massa prim,
un camí massa escàs.

I si el silenci es torna massa ferm

—o si trontollen les gàbies més daurades—,
com el batec d'un rellotge que s'atura
després de dir adéu, no hi haurà
cap mot que ens pugui consolar.

30
 XIII

Ara, ja ho veus, la nit

es fa més fosca, l'hivern
es torna més llunyà.
Em parles d'un viatge i jo
no hi tinc bitllet, els núvols més grisos es fondran
amb el fuselatge del teu avió. El so
dels motors serà només memòria
enganyada dels oïts que encara escolten
un adéu —paraules estrangeres a tots dos. Jo també
a ran de terra
et diré adéu
i em quedaré esperant-te.

31
 XIV

Vine i pren
aquesta veu cansada que et somriu des de lluny
vine i pren
aquest somni que no sap esperar
vine i pren
aquest vent que et recorda
cada vegada que el cel
s'abilla de estrelles
vine i pren
aquesta deu de mots que et busca més enllà
de la nit
i del jorn.

32
 XV

El carrer és un silenci que camina

un eclipsi que juga a amagar tigres i dracs
un silenci entre el fum de tabac negre
una camisa descordada a mossegades
un cotxe que fuig d'un cantó o d'un eixam.

33
 Epístola

No hi ha boques sinó la teua i la meua,

no hi ha més paraules que les teues;
jo t'escolte des d'un silenci de guix.

Quina és la faula de les faules?

No hi ha llum quan la pluja esborra les petjades

i el cor més bell esdevé passat
sobre un mur gris com un núvol gris
i un barret de llana ple de roses roges.

Tots els diumenges són una escala que porta al cel.

Tots els silencis tenen la teua veu.
Tots els llençols són un camp de batalla,
totes les batalles són una sala de ball.

L'aigua més viva em trau la sang pels ulls

i la nit és la destral que es belluga al ritme
d'una bateria de foc.

34
Què buscaves entre els núvols? La ginebra
es trobava sobre la taula, un barber
que degollava els clients amorosament.

Si m'abraces, no hi ha prou silenci

ni prou amargor per oblidar; si calles,
no hi ha riure ni pedra. Tot té un final: fins i tot

les runes més grises s'acaben esvaint.

Un calendari d'ungles ple de ressaca,

un piano elèctric i ritmes de blues,
tot ho recorde, tot, mentre vas estenent
els oblits en les cordes del balcó.

On han fugit aquells dubtes daurats

que esdevenien llum quan el silenci
amenaçava els llavis i els llavis
buscaven un refugi segur contra el desig?

35
 Post Scriptum

Però sempre hi ha el mot

que sap creuar el vent més fred
i dur el vesc més tendre
quan l'hivern és l'única veu
i els ocells són muts.

36
LABERÍNTICA
 Adam

L'home és el constructor de paradisos, de jardins idíŀlics i fèrtils, de paisatges sense errada.

L'home és l'imaginador impenitent de la bellesa, forjador de califòrnies, somiador de
sirenes de veu perfecta.

L'home és el mentider de la mentida, la veu de la sirena, el jardiner en mans de la gebrada.

39
 Àngels caiguts

Els àngels caiguts tenen els ulls clars

la mirada neta dels infants
perduts
les mans obertes
els peus sense sabates.

Els àngels caiguts ens són tan propers

com el desig del pa quan eix del forn
com la mirada que mai no ens ha arribat
com les llàgrimes sota la pluja d'agost.

Els àngels caiguts som tots i no som

ningú
perquè ningú no vol ser àngel
i encara menys
àngel caigut.

Els àngels caiguts tenen un somriure trist

com de pallasso alcohòlic
com d'adolescent vençut
sota el pes del futur.

40
Àngels caiguts som tu i jo
—incapaços de veure el nostre infern
que ens crema els ulls—
mentre juguem
a ser encara
àngels de debò.

41
 Injustícies

Les injustícies d'alta rendibilitat (com el tabac o les guerres o el tràfic de drogues o la
prostitució infantil) tenen el futur assegurat en qualsevol societat capitalista.

Les injustícies de nuŀla rendibilitat (com el racisme o els maltractaments a les dones i als
infants o la ignorància dels pobles) tenen el futur assegurat en qualsevol societat.

L'estupidesa humana no té límits.

42
 Assaig d'oda
a la pàtria inexistent

aquest poema no dirà

les despulles de cap victòria
els núvols de cap matinada
esperant un tren que no arriba mai
a trencar la gelor infinita d'uns llençols

aquest poema no dirà

el somni de cap vent
ni els colors de cap bandera
o cap sudari
d'un soldat desconegut

aquest poema no dirà

arcs de triomf
ni desfilades
ni discursos vibrants
recordats per sempre per les masses

aquest poema no dirà

genealogies glorioses
panteons curulls d'ossos invictes

43
a l'espera d'un poeta de cort
o del presentador d'un reallity show

aquest poema no dirà

l'orgull de cap raça
ni enramades de flors
al pas alegre dels herois
tornant de la batalla

aquest poema
per cert
no serà mai escrit

44
 Assaig de diccionari
de paraules inútils

autoritarisme
beŀlicisme
capitalisme
dogmatisme
etnocentrisme
falangisme
gongorisme
heroisme
imperialisme
jacobinisme
kantisme
latifundisme
militarisme
nacionalisme
obscurantisme
poesia
quixotisme
racisme
secessionisme
terrorisme
ultramuntanisme
victimisme
wagnerisme
xovinisme
yperitisme
zoisme

45
 Somni

Ens hem equivocat

perquè estem vius.
Donem les gràcies
per cada error
petit o gran
que ens ha vingut al cor.
Ens hem equivocat
perquè hem cercat un pas entre les ombres
mentre els que avui se'n riuen
dormien
el plàcid somni dels covards.

46
 Laberint

Hi ha un laberint on les ombres acaben

brodades a la xarxa dels records.

47
 Mar de vidre

Una mar de vidre. Els peixos dels colors més impossibles, embadalits, ens miren. Les
gavines recorden altres mars, altres vents acollidors i càlids des del privilegiat amfiteatre
de la platja. «De menuts cercàveu el tresor de les conquilles que, avui, no sabríeu distingir
de les pedres: què podríeu dir, doncs, de les gavines? què podríeu dir dels peixos?»

Cada arbre amaga el seu incendi, com una cançó que ningú no s'escolta.

48
 Alf laila ualaila ualaila
(Les mil i una nits i una nit més)

Conten, però ja ningú no en recorda els mots,

que en aquest desert hi havia una ciutat,
hi havia un poble. Ara, però,
només hi ha la nit
i l'oblit.

Però en la nit sempre hi ha

la llum de la lluna.

Però de vegades no hi ha lluna

i sempre hi ha
l'oblit.

Però en la nit sempre hi ha

la llum de les estrelles.

Però de vegades els núvols

s'empassen les estrelles
i sempre hi ha
l'oblit.

Però en la nit sempre hi ha

la llum dels somnis
lluitant perennement
contra l'oblit.

49
 Llar

La casa silenciosa, la llar

plena de cendres amb un lleu olor
a fum i a roses marcides i a pols.

Obres la finestra i escoltes un ressò de pluja

d'ones i d'ocells: no pots lluitar
contra els rius del vent.

En un racó llau la destral rovellada,

l'ample bagul on potser de vegades
jugaven els nens, un pitxer ple de buit,
un got, unes monedes d'argent.

També hi havia un gat, no saps

quan, arraulit a un coixí, desconfiant
de l'immens rellotge de peu.

Totes aquestes memòries

i moltes més, un parxís sense daus,
mocadors, draps, serps, un altre pitxer
i periòdic molt vell sobre la taula.

50
 El silenci dels dracs

Qui diu que són dolents els dracs?

Admet, si de cas, que ens fan temor

perquè viuen lluny, amagats
en grutes o en el fons de la mar
o en el punt més alt de les muntanyes més altes.
Però no ho són, de dolents.

S'amaguen
perquè se saben grans i poderosos i temen
l'enveja dels petits humans. S'amaguen
perquè el seu cos és ardent com
el sol de les terres ignotes
i no volen cremar les collites dels homes. S'amaguen
perquè estimen la lluna, i els homes
no entenen certa classe d'amors.
I callen, sempre callen, perquè la seua veu
és la mare del tro, és l'avia del vent, és,
sovint, la mort.

El silenci dels dracs és

el seu cant d'amor.

51
 Digueu-me Ezequiel

ja no trobes els mots entre les fulles dels arbres

entre les pedres dels rius
entre els dits dels infants

ja no trobes els mots convincents i precisos

els mots que enlairen els núvols
els mots que ressusciten els morts
ja no trobes els mots

la veu
feta silenci
feta gest

en mig de la nit
la teua veu és gest
una corda de gestos allargassada i prima
una corda d'espart humil i desgastat

tu però tot sol enmig de la nit

no tens un déu que t'escriga un guió
precís perfecte sense tara

mut
el passat no t'ofereix cap só amable

52
el futur no és més que un grapat de tòpics
el temps s'esmuny i tu
et mires
complagut o trist
el melic

i oblides el teatre d'una vida incerta

i el risc sempre venturós d'una música incerta
i la força i la fe d'una poesia incerta

fas un fardell amb paraules desgastades

i el passes per un forat en el mur
i ningú no t'entén

penses si la follia és ara el teu enginy

si els anys jovents s'han perdut per sempre en el desert
si els rius no es dessagnen de tant d'omplir la mar

et mires cada vegada més sol

les mans més buides i més febles
els ulls sempre més freds

53
 Poètica de la mort

I si un déu poderós em rentés el cadàver

en un riu impoŀlut i salvífic, quina glòria
em daria la Parca? Quina eternitat de pedres
derrocades, de mots oblidats, de bronzes florits,
d'orígens sagrats i acabaments impensables
seria la meua, vençut en combat deplorable,
quan les nits es fonguessin a sobre d'un túmul
perdut en els segles?
Ah!, Lícia! I que sigues només
el taüt dels meus ossos, paradís de la meua infantesa!

54
 Voluntaris

Un pas endavant
i l'orgull d'un deure difícil
un pes considerable sobre el muscle
allà on pocs s'atreveixen a anar-hi.
Alguns, però, us menyspreen
però vosaltres sabeu la veritat
una veritat amarga només per fora
una veritat de plom i de silencis
de silencis que us acacen, de silencis
que us segueixen nit endins, quan ja ningú
gosa mirar-vos a la cara
i els fills us miren de reüll quan us traieu
la roba de la feina. Ara, però,
el llit sembla un taüt en l'habitació petita
la dona fingeix l'enèsim orgasme
i us sabeu portadors de valors eterns
que duraran fins que sereu els preferits
dels cucs millor curats del cementeri.

55
Explicit
Recitaré els teus ulls de deessa salvatge
—bàrbara amant, la del nom impossible—
o em quedaré callat escandint tes petjades
sobre l'arena nua de la platja al capvespre,
testimoni submís del més feliç dels nombres
que mesuren la gràcia del teu Olimp silent.

59