1r Parcial PDF

1r-parcial.
pdf
CTAifarmacia
Parasitología
1º Grado en Farmacia
Facultad de Farmacia y Ciencias de la Alimentación

Universidad de Barcelona
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-6627713
2021-2022
FARMÀCIA
ANDREA LÓPEZ URBANO

PARASITOLOGIA

¿No te llega para pagar Wuolah Pro? ¿Un año sin anuncios gratis?
Parasitologia – Bloc I
BLOC I: GENERALITATS
Tema 1 Introducció a la parasitologia

DEFINICIONS
La parasitologia és la ciència que estudia els paràsits, l’associació que es produeix entre el paràsit
i l’hoste, i el fenomen biològic del parasitisme. Una de les parasitosis més importants va ser la
malària, produïda per un protozou. 30-50% de les espècies del planeta terra són paràsits. En el
cas dels helmints, hi ha més de 300.000 en vertebrats (no cal saber-ho).
El paràsit és un ésser viu eucariota del regne animal que durant un període de temps o amb
continuïtat viu sobre o dins d’un altre organisme generalment més gran (hoste), a expenses del
qual es nodreix, produint-li un malbaratament (major o menor). Es pot parlar de microparàsits
(com els protozous) o de macroparàsits.
El parasitisme és l’associació interespecífica (entre 2 espècies diferents) entre el paràsit i l’hoste,
en la qual el paràsit viu sobre o dins de l’hoste. Durant una part o la totalitat del seu cicle biològic,

nodrint-se dels seus teixits o substàncies en vies de metabolització, utilitzant-lo com a biòtop o
alberg, com habitatge temporal o permanent, deixant que reguli les seves relacions amb el medi
ambient de manera parcial o total, i depenent metabòlicament i genèticament de l’hoste. El
paràsit provoca sobre l’hoste un perjudici que pot ser més o menys manifest, essent capaç de
lesionar els teixits i òrgans de l’hoste, però no intenta eliminar-lo sinó que busca l’equilibri, ja
que li és necessari per a la seva supervivència. Quan apareixen manifestacions externes
(símptomes) d’aquest perjudici és quan parlem de malaltia parasitària.
La parasitosi és un tipus de parasitisme que presenta simptomatologia detectable a l’exterior.
Quan la parasitosi és causada en l’home per paràsits propis de l’home se l’anomena antroponosi,
és produïda per paràsits estenoxens. En canvi, quan la parasitosi és causada en l’home per
paràsits propis dels animals se l’anomena zoonosi, es produïda per paràsits eurixens.
L’hoste és un ésser viu sobre o dins del qual s’allotja l’altre ésser viu, el paràsit, resultant
perjudicat en aquesta associació.
El portador és la persona que presenta un paràsit i no té simptomatologia clínica.
El reservori és l’animal que presenta un paràsit i que el pot disseminar i fer arribar als humans.
Poden causar zoonosi.
Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

ASSOCIACIONS BIOLÒGIQUES
Hi ha dos tipus d’associacions biològiques:
- Associacions homotípiques o intraespecífiques

- Associacions heterotípiques o interespecífiques
§ Comensalisme
§ Mutualisme
§ Simbiosi
§ Depredació/predació
§ Parasitisme
Factors que defineixen el tipus d’associació

- Grau de dependència dels associats
§ Obligada
§ No obligada
§ Unilateral
§ Recíproca
- Tipus de dependència:

§ Tròfica (aliment)
§ Ecològica (hàbitat)
§ Mixta
- Resultat de l’associació
§ Beneficiós (unilateral o bilateral)
§ Perjudicial (unilateral o bilateral)
§ Indiferent
GRAU DE TIPUS DE RESULTAT DE

DEPENDÈNCIA DEPENDÈNCIA L’ASSOCIACIÓ
Tròfica, ecològica, Positiva:
COMENSALISME No obligada
mixta benefici unilateral
MUTUALISME No obligada
mixta benefici bilateral
SIMBIOSI Obligada
mixta benefici bilateral
Negativa:
DEPREDACIÓ/PREDACIÓ Obligada Tròfica benefici unilateral,
perjudici unilateral
Obligada, Negativa:
PARASTISME facultativa, Mixta benefici unilateral,
ocasional perjudici unilateral

Altres conceptes d’associacions parasitàries
L’hiperparasitisme té lloc quan un paràsit és paràsit d’una espècie i a la
vegada aquest ho és d’un altre. Un paràsit és paràsit d’un altre paràsit.
El poliparasitisme té lloc quan l’hoste és parasitat per diversos paràsits.
Parasitismes d’un hoste causats per més d’una espècie parasita, tant si estan
en un mateix òrgan com en diferents. És molt freqüent en els països tropicals.
PARASITISME
El parasitisme és un tipus d’associació tròfica, ecològica o mixta amb benefici unilateral, on es
produeix un perjudici per l’hoste en major o menor grau, i només en surt beneficiat el paràsit.
En aquest cas, un dels associats (hoste) és més voluminós que l’altre (paràsit). Existeix un grau

de dependència obligat només per un dels associats per un període més o menys llarg de la seva
vida. També hi ha amb dependència metabòlica.
Podem trobar diversos tipus de parasitisme:
- Accidental: aquell ésser viu de vida típicament lliure o sapròfita, que de manera puntual
està parasitant un hoste que no és l’habitual. Normalment aquest ésser no és un paràsit i
l’associació és d’escassa duració.
Exemple: Mosca domèstica o mosca saltadora del formatge (Piophyla casei), ja que és de
vida lliure, però si una larva d’aquesta es troba en el formatge i és ingerida per l’humà pot
provocar parasitisme accidental i donar lloc a molèsties intestinals.
- Facultatiu: Paràsits que poden ser tant de vida lliure com de vida paràsita.
Exemple: Mosca metàl·lica, viuen a les ferides. Aquestes si no fan vida parasitaria a les
ferides, poden viure igual i tancar el seu cicle de vida lliure.
- Obligat: En aquest cas el paràsit no pot viure sense hoste, almenys en alguna de les fases
del seu cicle evolutiu, si bé les altres fases transcorren al medi.
Exemple: Cucs intestinals o un mosquit adult.
Tipus de paràsits obligats

Segons el temps que dura l’associació paràsit-hoste trobem diferents tipus de paràsits obligats:
- Paràsits intermitents o temporals: passa una part de la seva vida en l’hoste, es dirigeixen a
ell per obtenir aliment.
Exemple: qualsevol mosquit que fa una presa de sang.
- Paràsits periòdics: una fase parasita passa a l’hoste i l’altre no necessàriament, normalment
la resta de fases són de vida lliure al medi extern.
Exemple: Ancylostoma duodenale (cuc nematode) o la larva de la mosca Dermatobia
hominis.
- Paràsits permanents: el paràsit està durant tota la seva vida parasitaria amb l’hoste que pot
ser sempre el mateix o pot variar.
Exemple: els polls (Pediculus humanus capitis) o l’Ascaris lumbricoides (cuc nematode).
Tema 2 Cicles biològics dels paràsits

INTRODUCCIÓ
Els cicles biològics pretenen conèixer totes les fases o estadis del cicle de vida dels paràsits. Els
cicles biològics estan compostos per diferents estadis o formes evolutives vitals:
- Formes adultes, madures o sexuals (PA): són aquelles que es reprodueixen. Són les
encarregades d’iniciar un nou cicle biològic per assegurar la supervivència de l’espècie.
- Formes juvenils, immadures o asexuals (p, p’ o p’’): són els altres estadis del cicle biològic.
Exemple: larves.
Els cicles biològics comporten la successió de diferents estadis o formes evolutives i vitals que
poden desenvolupar en un nombre diferent d’hostes. Hi ha dos tipus d’hostes:
- Hoste definitiu: formes adultes o sexuades, allà on es reprodueixen els paràsits.

- Hoste intermediari: formes immadures o asexuades.
PARASITS MONOXENS O DE CICLE DIRECTE

En els paràsits monoxens o de cicle directe només hi ha 1
hoste, que és l’hoste definitiu. Aquests paràsits poden ser:
- Sense formes externes lliures: Polls o Trichomonas

vaginalis.
- Amb formes externes lliures: poden patir una
transformació al medi (Ascaris lumbricoides) o no
(Giardia intestinalis).
PARASITS HETEROXENS O DE CICLE INDIRECTE

En el cicle dels paràsits heteroxens o de cicle indirecte hi participen 2 o més hostes, per tant, hi
ha un hoste definitiu i com a mínim un hoste intermediari.
Diheteroxens
En el cicle dels paràsits diheteroxens participen dos hostes, un hoste
definitiu (HD) i un hoste intermediari (HI). El cicle es pot de donar de
dues maneres:
- Sense formes externes lliures: passa de HI a HD directe.
- Amb formes externes lliures: passa de HI a HD

Poliheteroxens
En el cicle dels paràsits poliheteroxens hi participen més de dos hostes, un hoste definitiu (HD)
i més d’un hoste intermediari (HI).
Exemple: Dophyllobothirium latum, (HD: home; HI1: crustaci; HI2: peix).
FORMES DEL PARÀSIT
- Formes infestants: són formes del paràsit que tenen la capacitat d’infestar a un hoste.
- Formes metacícliques: són les formes del paràsit infestant per l’hoste definitiu (HD).
- Formes de disseminació: són aquelles formes del paràsit que surten al medi extern,
abandonen l’hoste i es dispersen per facilitar l’arribada a un nou hoste. Aquestes formes
poden patir condicions adverses, o bé tenir capacitat de persistència.

Exemple: Els ous d’Ascaris lumbricoides.
A vegades la forma metacíclica i la forma de disseminació és la mateixa.
TIPUS D’HOSTE INTERMEDIARI

- Hoste intermediari actiu, facilita la infestació del paràsit a l’hoste definitiu (HD).
- Hoste intermediari passiu, no fa res per infestar a l’hoste definitiu (HD).
Exemple: La Taenia, l’HD es menja directament el porc (HI), però aquest no fa res per passar
el paràsit a l’HD.
- Hoste intermediari transitori, hoste temporal d’un paràsit que només permet que les
formes immadures arribin a l’estadi de les formes metacícliques o infestants.
Exemple: Diphylobotrium latum.
- Hoste paratènic: hoste intermediari que sense la seva intervenció els cicles es poden tancar
igualment, no és essencial per tancar el cicle, però hi poden participar. En aquest tipus
d’hoste mai es produeix cap evolució ni transformació. Només faciliten la disseminació del
paràsit.
Exemple: Diphylobotrium latum.
VECTORS
Els vectors són un hoste invertebrat (artròpode) que vehicula, transmet i dissemina agents
patògens (paràsits en qualsevol forma evolutiva, bacteris, virus, etc.).
Un vector moltes vegades és un hoste intermedi actiu, però no sempre, ja que en alguns casos
també podrà ser hoste definitiu, com en el cas de les Anopheles.
Tots els hostes intermediaris actius són vectors, però no tots els vectors són hostes intermediaris
actius.
Tipus de vectors
- Mecànic (X à X): el paràsit que entra en el vector és el mateix que el que surt. L’agent
infecciós no té necessitat d’evolucionar ni de multiplicar-se en el vector.

- Multiplicatiu (X à X): el paràsit es multiplica en nombre dins del vector, però no pateix cap
evolució.
- Cíclic o evolutiu (Y à X): els agents infecciosos experimenten un canvi o canvis evolutius
donant pas a altres formes parasitàries capaces de continuar el cicle vital introduïdes al
següent hoste.
- Cíclic multiplicatiu o evolutiu multiplicatiu (Y à nX): en aquest cas passen les dues coses, el
paràsit que entra al vector evoluciona i es multiplica.
Mecanismes d’actuació del vector

- Per picadura: mentre xucla sang, el vector injecta el paràsit en l’hoste.
- Per dijeccions: mentre xucla sang, el vector excreta femtes amb el paràsit sobre la pell de
l’hoste. Quan aquest es rasca, s’introdueix el paràsit dins seu a través de l’orifici de la
picadura.
- Activament: mentre xucla sang, el paràsit és dipositat al costat de l’orifici de la picadura.
Després, per sí mateix, el paràsit accedeix al forat de la picadura i entra dins l’hoste.
Tema 3 Especificitat parasitària

ESPECIFICITAT DELS PARÀSITS RESPECTE A L’HÀBITAT O
LOCALITZACIÓ
- Endoparàsits: tots aquells paràsits que es troben dins l’hoste. Aquests hàbitats poden ser
molt variats, des de les cavitats internes (òrgans), teixits, cèl·lules, etc.
- Ectoparàsits: tots aquells paràsits que es troben a la superfície de l’hoste.
- Parasitisme erràtic: paràsit que es troba en l’hoste adequat, però no a l’hàbitat on hauria
d’estar.
Exemple: Fasciola hepàtica quan en comptes de trobar-se al fetge es troba als pulmons.
- Tropisme: tots els paràsits tenen tendència a viure a un hàbitat concret, però poden viure
en altres hàbitats.
§ Enteroparasits: es troben al tracte intestinal.
§ Hemoparàsits: es troben a la sang.
ESPECIFICITAT DELS PARÀSITS RESPECTE L’HOSTE

- Paràsits estenoxens (esteno = estret): presenten una gran especificitat respecte a l’hoste.
Únicament parasiten individus d’una mateixa espècie o espècies del mateix gènere.
Exemple: els polls (Pediculus humanus capitis) parasiten a l’ésser humà.
- Paràsits oligoxens (oligo = poca): presenten una certa especificitat respecte a l’hoste, però
inferior a l’especificitat dels paràsits estenoxens. Parasiten individus d’espècies que
pertanyen a la mateixa família zoològica.
Exemple: Toxoplasma gondii parasita a la família dels fèlids..
- Paràsits eurixens (euri = ampli): no presenten especificitat respecte als seus hostes, poden
parasitar espècies hospedadores molt diverses en l’escala zoològica.
Exemple: Dophyllobothirium latum, quan és adulta paràsita l’home, l’ós i el gat.
- Parasitisme extraviat: associació biològica que s’estableix quan el paràsit envaeix un hoste
que no li es propi, no és l’hoste en el qual es desenvolupa habitualment. El paràsit no
acostuma a desenvolupar-se bé però continua viable durant un temps. Es produeix en
paràsits estenoxens.

Tema 4 Parasitisme i malaltia parasitària
INTRODUCCIÓ
No perquè un hoste tingui un paràsit li causarà una malaltia parasitaria. Actualment es fa servir
sempre el terme “-osi” per no induir a confusions tant si el paràsit causa malaltia a l’hoste com
si no. En aquest cas el terme “parasitologia” té origen tant parasitari com immune, és la
interacció entre el paràsit que provoca accions nocives a l’hoste, i la defensa immunitària de
l’hoste per evitar al màxim les conseqüències.

La susceptibilitat és la capacitat que presenta un hoste de ser infestat per un paràsit que
s’establirà i es desenvoluparà encara que aquest tingui en marxa totes les seves barreres
fisiològiques.
La resistència és la capacitat que presenta un hoste per rebutjar i impedir que un paràsit
accedeixi, s’instal·li i es desenvolupi en ell.
FACTORS DE PATOGÈNESI
Hi ha dos tipus de factors de patogènesi que intervenen en la producció de la malaltia:
- Factors relatius al paràsit
- Factors relatius a l’hoste
Factors relatius als paràsits

- Tipus de paràsit
- Virulència del paràsit
- Mida del paràsit
- Nombre de paràsits
Factors relatius a l’hoste

- Teixit i territori afectat
- Resistència intrínseca de l’hoste (susceptibilitat/resistència): edat, estat nutricional, estat
immune, malalties mancomitants. Els paràsits oportunistes pràcticament no produeixen
simptomatologia en la població normal, però en una persona immunodeficient produeixen
simptomatologia molt aguda.
ACCIONS NOCIVES
Accions mecàniques
- Mecàniques traumàtiques: talls, ferides, etc. Estan associades bàsicament a artròpodes
(mosquit, paparres...), tot i que també es poden associar a alguns helmints (Fascíola).
- Mecàniques compressives: quan el paràsit va creixent dins de l’hoste, i està comprimint
l’òrgan propi de l’hoste.
Exemple: quist hidatídic de l’Echinococcus (cestode).
- Mecàniques obstructives: obstrueixen parts del cos o òrgans de l’hoste.
Exemple: Ascaris lumbricoides.
Accions espoliadores
- Espoliació directa: els paràsits s’alimenten directament d’una part de l’hoste, obté l’aliment
dels components cel·lulars i/o tissulars.
Exemple: el mosquit s’alimenta directament de la sang de l’hoste.
- Espoliació indirecta: els paràsits s’alimenten indirectament de l’hoste, no agafen una part
d’ell. Obtenen l’aliment que es troba en fase de digestió en el tub digestiu (intestinals) o
circulat pels vasos limfàtics de l’hoste.

Exemple: Ascaris lumbricoides s’alimenta del menjar que a l’hoste li arriba als intestins.
- Espoliació selectiva: el paràsit agafa alguna cosa molt concreta de l’hoste.
Exemple: La taenia dels peixos, només agafa la vitamina B12 de l’hoste.
Accions químiques i tòxiques

Substàncies irritants, anticoagulants, hemolítiques, histolítiques, necrosant i paralitzants.
Exemples:
- El mosquit agafa sang i al mateix temps expulsa substàncies anticoagulants i irritants per
poder seguir xuclant sang no coagulada.
- Les paparres expulsen substàncies paralitzants que fins i tot poden arribar a causar la mort.
- Els polls també deixen anar substàncies irritants.
- Substàncies histolítiques/necrosant maten el teixit per on passen. En el cas de l’Entamoeba
histolytica, trenca la mucosa intestinal.
- Substàncies hemolítiques: el Plasmodium falciparum, trenquen els eritròcits.

Accions infeccioses
- Directes: el paràsit transmet l’agent patogen a l’hoste. En el moment que un artròpode pica
i xucla sang, inocula un agent infecciós o paràsit i, transmet les seves parasitosis a l’hoste.
- Indirectes: El paràsit facilita l’entrada d’agents patògens a l’hoste. Són infeccions
secundàries, el paràsit no aconsegueix la infecció per ell mateix, però facilita la seva
aparició. Si el mosquit pica i no transmet cap parasitosi, però al moment l’hoste es rasca,
es fa sang i entren altres bacteris o paràsits causant altres parasitosis indirectes.
- Mixtes: el paràsit transmet l’agent patogen a l’hoste i, a més, en facilita l’entrada.

Parasitologia – Bloc II
BLOC II: PROTOZOUS
Tema 1 Introducció
SUBGÈNERE PROTOZOA
Els protozous es podrien definir com individus unicel·lulars d’organització eucariota que
presenten una gran varietat i complexitat d’estructures en els diferents grups que comprenen.
Són d’organització eucariota perquè el seu material genètic es troba agrupat en unitats
estructurals (cromosomes) aïllat en un nucli definit i separat del citoplasma cel·lular, són de
naturalesa animal pel seu tipus de nutrició. Cadascuna de les seves parts compleix amb una
funció necessària per a la seva vida, tal com ho fan els diversos teixits i sistemes de l’ésser

pluricel·lular. Es consideren uns éssers aïllats, és a dir, que són autosuficients o que viuen en
colònies d’individus independents. Poden ser de mida molt diversa: des de molt petits (2-4μm)
fins a molt grans (20-100μm). A més a més, són de forma variable, ja que poden presentar
polimorfisme evolutiu (diferents formes, diferents adults i diferents estadis) i pleomorfisme (una
mateixa forma evolutiva té diferents formes i mides).
Organització cel·lular
- Membrana plasmàtica: Membrana trilaminar típica o bicapa lipídica. Les modificacions de
la membrana plasmàtica d’una banda poden donar lloc a una coberta quística que es troba
a les formes eliminatòries del protozou fent que adquireixi resistència o que adquireixi una
composició química i proteica molt diferent. D’altra banda pot fabricar una pel·lícula on
apareixen 2 o 3 submembranes que proporcionen protecció respecte a l’hoste.
- Citoplasma
§ Ectoplasma: part llisa i buida (sense inclusions) que conforma la part més externa.
§ Endoplasma: part interna del citoplasma on es troben els orgànuls cel·lulars.
- Orgànuls cel·lulars
§ Orgànuls de moviment
- Pseudòpodes: prolongació i projecció del citoplasma, emesa i recollida, que permet
avançar a la cèl·lula.
- Flagels: prolongacions del citoplasma cap a l’exterior. Estan formats per
microtúbuls, formacions proteiques longitudinals certament rígides.
- Flagel lliure
- Flagel recurrent: es troba per sobre de la superfície de la cèl·lula i acaba en un
flagel lliure.
- Flagel associat a una membrana ondulant: es troba per sobre d’una membrana
ondulant (cresta) i acaba en un flagel lliure
- Cilis: tenen la mateixa estructura que els flagels, però són més curts que aquests i
es troben en major quantitat.
§ Orgànuls de nutrició
- Boca cel·lular: obertura situada en el fons d’una invaginació del citoplasma
(citofaringe).
- Vacúols digestius: pseudòpodes que envolten les partícules de qui volen alimentar-
se i que, en tancar-se, formen aquesta estructura. Conten enzims digestius.
§ Orgànuls de sosteniment
- Axostil: conjunt de microtúbuls que proporcionen rigidesa a la cèl·lula. Estan situats
longitudinalment i poden arribar a sortir de la cèl·lula.
- Costa: límit d’unió entre la cèl·lula i una membrana ondulant (cresta). És una zona
rígida i molt resistent.
- Nucli: el nombre varia segons l’espècie que es tracti
§ Vesicular
- Endosoma: no té cromatina, sinó que aquesta es troba fora d’aquest.
- Cariosoma: té cromatina.
§ Compacte: la cromatina es troba uniformement distribuïda per tot el nucli.
- Micronucli: regeix les funcions de reproducció.
- Macronucli: regeix les funcions vegetatives.
Formes evolutives

En protozous podem trobar dues formes evolutives:
- Trofozoïts: formes vegetatives actives.
- Cist o oocist: formes de resistència (disseminació). El cist normalment és la forma
metacíclica, poden ser els infestants. Els oocists provenen de la unió de gàmetes.
Hàbitat
Els protozous són capaços de colonitzar hàbitats diferents. Depenent sobre quin medi actuen
trobem:
- Extracel·lulars: els més freqüents són els intestinals, seguis dels que actuen al sistema
circulatori.
- Intracel·lulars: es caracteritzen per tenir estructura i mecanismes de penetració.
Nutrició
- Saprozoica: s’alimenten directament a través de la membrana plasmàtica. Els nutrients
entren des del medi exterior.
- Holozoica: ingereixen els nutrients a través de citosomes, vacúols, etc.
Respiració
- Aeròbica: necessita oxigen.
- Anaeròbica: no necessita oxigen.

Reproducció
La reproducció dels protozous pot ser de diversos tipus:
- Reproducció asexual:
§ Divisió binària o escissiparitat, un procés simple on el nucli es divideix en 2 mitjançant
un procés mitòtic.
§ Divisió múltiple, una variant de la divisió binària en la que les divisions nuclears i la resta
d’orgànuls essencials es divideixen quasi simultàniament abans que tingui lloc la
separació citoplasmàtica.
- Esquizogònia: la cèl·lula mare prové d’un procés asexual.
Trofozoït (cèl·lula mare haploide) à Esquizont (forma intermèdia) à
Mesozoits (cèl·lules filles).
- Gamagonia: la cèl·lula mare prové d’un procés sexual.
Zigot (cèl·lula mare diploide) à Esporont (forma intermèdia) à
Esporozoïts (cèl·lules filles).
- Reproducció sexual: requereix una recombinació de DNA entre dos gàmetes o
microgàmetes, que després de la fusió total o parcial donen lloc a un zigot (meiosi).
§ Conjugació: unió de les cèl·lules, intercanvi de material genètic i separació d’aquestes
conservant la seva estructura general inicial.

§ Singamia: fusió dels gàmetes per donar lloc al zigot.
- Microgamont: cèl·lula mare del gàmeta masculí que dóna lloc a microgàmetes.
- Macrogamont: cèl·lula mare del gàmeta femení que dóna lloc a macrogàmeta.
- Conjugació de gàmetes: procés complex de reproducció en la qual no hi ha fusió dels
conjugats ni de llurs nuclis sinó que pateixen complexes divisions dels seus macronuclis,
formant-se nous micronuclis. Té lloc només l’intercanvi i la unió dels nuclis i s’acompanya
de divisions binàries.
- Alternant o metagènesi: la reproducció sexual i asexual tenen lloc a la vegada.

Tema 2 Fílum sarcomastigophora
SUBFÍLUM SARCODINA (AMEBES)
Família endamoebidae
Dins de la família endamoebidae el gènere que té més importància és l’Entamoeba, ja que és
patogènica. En canvi, Endolimax i Iodamoeba no són patogèniques. Per tal de diferenciar aquests
3 gèneres ens fixem en els caràcters morfològics del trofozoït:
- Entamoeba: té un nucli amb un cariosoma petit. Es distingeixen diferents espècies:
§ Entamoeba histolytica
§ Entamoeba dispar
§ Entamoeba harmani

§ Entamoeba coli
- Endolimax: el cariosoma ocupa pràcticament tot el nucli.
- Iodamoeba: té el nucli bastant gran i té orgànuls acromàtics.
No existeixen gaires diferències morfològiques entre els diferents gèneres. Les diferències
significatives es troben a nivell bioquímic-immunològic (isoenzims, anticossos monoclonats...) i
a nivell genètic.
Entamoeba histolytica
L’Entamoeba Histolyitica és un paràsit obligat, és el principal paràsit que dóna problemes
intestinals. La malaltia que causa aquesta espècie es coneix com a Amebiosi intestinal (disenteria
amebiana), es tracta d’una inflamació de l’intestí, tot i que també pot causar Amebiosi
extrainestinal (fora de l’intestí).
MORFOLOGIA
L’Entamoeba histolyitica la podem trobar en forma de trofozoït o en forma de cist:
- Trofozoït: és la forma evolutiva que es troba dins de l’intestí. Té dues formes possibles:
§ Forma minuta: Forma cists.
§ Forma magna o histolítica: té eritròcits (glòbuls vermells) que ha ingerit del medi extern
i no forma cists.
- Cist: aquesta forma només potser de forma minuta. És arrodonit, i normalment es troben
localitzats al medi extern. Les formes no madures presenten cossos cromidials i 2 nuclis,
mentre que la forma madura té 4 nuclis (tetranucleada) i és la forma metacíclica (infestant).
CICLE BIOLÒGIC
L’Entamoeba histolytica és un paràsit monoxòe de cicle directe i es tracta d’una antroponosi de
transmissió feco-oral.
El cicle biològic té dues fases:
- Cicle intestinal o luminal: el cist madur entra a l’intestí formant 8 amèbules que es
transformen en trofozoïts de forma minuta, aquests es poden dividir molts cops fins a
tornar a formar un cist que acaba sortint amb la femta. En aquest cas, com que el trofozoït
és de forma minuta, no és patogènic.
- Cicle tissular o invasiu: un dels trofozoïts de forma minuta passa al teixit i es transforma en
forma magna o tissular. Aquesta forma és capaç de travessar la paret i arribar al torrent
sanguini, i d’allà a altres òrgans com el fetge.

AFECTACIÓ
L’Entamoeba histolytica provoca una afectació a nivell d’intestí, la forma magna al travessar el
teixit de l’intestí provoca úlceres, causant al pacient diarrea amb sang. També pot provocar una
afectació extraintestinal o parantèrica formant abscessos amèbics, les úlceres es fan més grans
i s’acumulen en algun teixit.
DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
L’Entamoeba histolytica té una distribució cosmopolita (mundial), per tant, té una prevalença
molt elevada (entre 1 i 4% en països temperats i fins a 50% en països càlids i humits). A les zones
de distribució geogràfica tropical hi ha possibilitats de contagi directe i petits focus temporals
fora de les àrees d’endèmia.
Les morts poden arribar a xifres de 40-110 mil morts l’any, constituint una malaltia preferent en
zones on la higiene sanitària és deficient. Les infeccions asimptomàtiques (portadors) es donen
en un 90% dels casos, mentre que els simptomàtics es troben en un 10% dels casos.
MECANISME DE TRANSMISSIÓ
La transmissió d’Entamoeba histolytica es dóna de manera feco-oral a través de la seva forma
quística (cist tetranucleat), ja que són resistents durant diversos dies a temperatures entre 28 i
34ºC, i més d’un dia a 10ºC. Els seus portadors són asimptomàtics. La transmissió pot ser directe
(de persona a persona o bé per sexe oral-anal), o indirecte (a través d’aliments o d’aigües
contaminades, reg de camps, o vectors mecànics). Els principals factors implicats en la
transmissió són:
- Contaminació fecal del sòl
- Dèficit en el sanejament ambiental
- Escassa higiene personal
- Medi tropical lligat a males condicions d’higiene fecal
- Vectors mecànics
QUADRE CLÍNIC
Pel que fa a l’amebiosi intestinal, el quadre clínic pot ser lleu, provocant diarrees lleus amb poca
simptomatologia, o greu (Disentèria amebiana), on les diarrees són importants i hi ha
simptomatologia. En aquest cas provoca dolor de tipus còlic, femtes semilíquides amb sang i
moc, pèrdua de pes, i lesions provocades per les úlceres (símptoma principal).

L’amebosi extraintestinal o invasiva pot ser de tipus hepàtica, pulmonar, cerebral o cutània, per
tant, afecta teixits no intestinals. Pot fer-ho mitjançant la disseminació directa (drenant fins a
arribar a la paret abdominal fins a sortir per la pell), o bé per disseminació hematògena
(reparteixen amebes per la sang).
PREVENCIÓ I PROFILAXI
- Control de la qualitat de l’aigua, ja que la cloració no és efectiva pel que fa a la presència
dels cists.
- Eliminació correcta dels excrements humans i utilització dels lavabos
- Educació sanitària: No abonar amb femtes humanes.
- Mides d’higiene personal (rentat de mans)
- Sanejament ambiental: Instal·lacions sanitàries, sistemes de filtració d’aigua, etc.
- Protegir els aliments, rentar-los, fer la seva cocció abans de cuinar o
- Risc dels viatgers a evitar aliments crus i aigües no embotellades.
Entamoeba dispar
El cist de l’Entamoeba dispar és igual que el de l’Entamoeba histolytica, per això no és capaç de
provocar patologia. En aquest cas la identificació entre les dues s’hauria de fer mirant els
trofozoïts, ja que els de l’Entamoeba dispar no tenen eritròcits.
En aquest cas també hi ha transmissió directa via feco-oral, per tant, els factors implicats en la
transmissió són la contaminació fecal del sòl, el dèficit de sanejament ambiental, l’escassa
higiene personal i els vectors mecànics. Les mesures profilàctiques associades també són les
mateixes que en el cas anterior.

Familia acanthamoebidae
Ara ens centrarem al que anomenem “parasitisme facultatiu”. Les amebes paràsites facultatives
d’aigua, les productores de la meningoencefalitis (infeccions de pell o mucoses). Hi ha dues
espècies principals d’aquest tipus de paràsits, les Acanthamoebes i les Naegleries.
Acanthamoeba spp
Les Acanthamoeba spp són amebes de vida lliure o paràsites facultatives i hàbitat no intestinal
de distribució cosmopolita. Són termòfiles (40-45ºC), i el seu hàbitat són les aigües dolces càlides
(piscines, aigües termals), aigües embotellades, els fangs, el líquid de rentada de lentilles o les
conduccions d’aire condicionat. Els seus cists són polièdrics amb porus amb una tapadora.
MORFOLOGIA
Les Acanthamoeba spp presenten dues formes en el seu cicle biològic, les dues estan presents
tant al medi lliure com en l’interior de l’hoste:
- Trofozoït: presenta acantòpodes que els permet desplaçar-se (tipus de pseudòpode) i

també cariosoma i vacúol pulsatiu. En general són poc mòbils.
- Cist: té una cobertura cel·lulòsica, de forma geomètrica (aspecte polièdric). Presenta

opercles que si s’obrissin permetrien que sortís cap a l’exterior el seu contingut.
CICLE BIOLÒGIC
L’Acanthamoeba spp és un paràsit que es troba a l’aigua en forma de trofozoït, quan el nivell
d’aigua baixa es comença a assecar i es transforma en cist, que és la forma de resistència. Un
cop torna a haver-hi aigua, continua alimentant-se i multiplicant-se per divisió binària amb
forma de trofozoït un altre cop. L’home pot entrar al cicle quan el paràsit va a parar a les
mucoses, per exemple, si l’home està nadant i entra el paràsit per les vies nasals. Un cop entra
a les mucoses, la forma de trofozoït arribarà al cervell donant lloc a la meningoencefalitis
amèbica.

QUADRE CLÍNIC I POBLACIÓ DE RISC
Els Acanthamoebes són paràsits oportunistes i ataquen bàsicament a persones
immunocompromeses donant a lloc a:
- Meningoencefalitis amèbica: benigne. Pot provocar mal de cap, febres altes i rigidesa a la
nuca.
- Quadres extraneuronals: pot provocar úlceres importants a la pell, sobretot si hi ha alguna
ferida prèvia (sobretot en immunodeprimits).
- Queratoconjuntivitis: normalment passa a la gent que porta lents de contacte
(immunocompetents).
A nivell de la pell és molt difícil evitar el risc de les persones immunocompromeses, ja que el

paràsit envaeix tota la zona de la pell i les mucoses. Per evitar la infecció de la còrnia
(queratoconjuntivitis) es recomana fer una bona higiene de les lentilles amb el líquid adequat,
no banyar-se amb elles i portar ulleres per a nadar.
Naegleria fowlteri
Naegleria fowlteri és una ameba de vida lliure o paràsita facultativa, d’hàbitat no intestinal, i té
una distribució cosmopolita. Habita principalment aigües dolces o salobres (piscines, aigües
termals, llacs, llacunes...) i fang. Són termòfiles (fins a 45ºC) i la seva via d’entrada és a través de
les fosses nasals.
MORFOLOGIA
La Naegleria fowlteri té 3 formes evolutives, entre la forma de trofozoït i la forma de cist hi ha
una forma intermèdia de trofozoït flagel·lat.
- Trofozoït ameboide: té una forma subtriangular que presenta pseudòpodes. Al seu interior
es pot veure un vacúol pulsatiu i un endosoma.
- Trofozoït flagel·lat: són les formes infestants. Presenta 2 flagels que li serveixen per
desplaçar-se.
- Cist: és de forma esfèrica amb una coberta gruixuda i un porus simple. Dins del cist es troba
l’ameba (trofozoït enquistat).
CICLE BIOLÒGIC
La forma flagel·lada (infestant) quan parasita l’home entra a través de l’epiteli olfactori (fosses
nasals) i va cap al cervell gràcies als nervis oftàlmics. Tot i això, el trofozoït ameboide i el cist
també poden arribar a ser formes infestants.
QUADRE CLÍNIC I POBLACIÓ DE RISC
Naegleria fowlteri afecta principalment a qui es troben en contacte amb l’aigua. Es manifesta
sobretot en períodes estivals (llacs, llacunes...) o tot l’any (piscines climatitzades, aigües
estancades, aigües caldejades com les de centrals nuclears). La principal simptomatologia que
presenten les persones afectades és:

- Meningoencefalitis amebiana primària (MAP), que si és molt aguda pot ser letal i arribar a
provocar la mort ràpida, entre 4 i 5 dies.
- Nàusees, vòmits, febre molt elevada i, fins i tot, coma.
- Necrosis hemorràgica
- Lesions cerebrals irreversibles
Salinitzar i filtrar l’aigua. Evitar banys amb aigües termals contaminades. Evitar l’entrada nasal
d’aigua que està bruta. Tenir en compte que l’aigua amb què es fan les ablucions està neta.
SUBFÍLUM MASTIGOPHORA (FLAGEL·LATS)

Família hexamitidae
Giàrdia duodenalis
Giàrdia duodenalis és un paràsit intestinal majoritàriament de cicle directe, on diversos
vertebrats poden actuar com a hoste definitiu. Provoca giardiosis, una gastroenteritis que causa
diarrees i moc, conegut com a “Síndrome de la mala absorció”. És un paràsit cosmopolita.

MORFOLOGIA
La Giàrdia duodenalis la podem trobar en forma de trofozoït o en forma de cist:
- Trofozoït: té forma de cullera amb uns discs adhesius que li serveixen per col·locar-se sobre
les cèl·lules epitelials. Al mig del seu cos hi ha unes estructures més fosques, que són els
cossos mitjans, que serveixen a la cèl·lula a un millor reforçament.
- Cist: són de forma ovalada, més petits que els trofozoïts. No tenen flagels, ja que estan
enquistats. Tenen coberta quística i presenten cossos mitjans. Poden ser de 2 formes:
§ Cist immadur: té coberta quística, 2 nuclis, amb cariosoma i cos mitjà.
§ Cist madur: té 4 nuclis i 2 cossos mitjans. Es coneix com a forma tetranucleada i és el
que surt a l’exterior (forma metacíclica infestant).
-

CICLE BIOLÒGIC
El cicle biològic de la Giàrdia duodenalis és monoxè (sense hostes intermediaris). Es tracta d’un
enteroparàsit, per tant afecta l’intestí prim, i al seu cicle hi poden participar reservoris
(zoonosis).
El cicle s’inicia amb la ingesta del cist madur, ja sigui per via directa, la més habitual (feco-oral)
o indirecta (ingesta d’aliments, aigua contaminada, mosques, mala higiene). Aquests, en arribar
al duodè es desenquistaran i donaran lloc a la forma trofozoït que es multiplicarà per divisió
binària donant lloc a un gran nombre de trofozoïts dels quals molts seran arrossegats per
peristaltisme i eliminats amb les femtes en forma quística (inici cicle). Malgrat això, molts
trofozoïts queden a l’intestí gràcies a l’adhesió que els proporciona el seu disc adhesiu
entapissant. A causa d’això l’hoste serà incapaç de captar els nutrients, experimentant el que
anomenem la síndrome de mala absorció. Finalment, degut als moviments peristàltics, aquests
aniran avançant al llarg de l’intestí i, alhora enquistant-se i evolucionant de cist immadur a
madur, per ser expulsats amb les femtes.

EPIDEMIOLOGIA I QUADRE CLÍNIC

La Giàrdia duodenalis és un paràsit de distribució geogràfica important, ja que és cosmopolita
(sobretot en zones de clima temperat) amb 200 milions de persones afectades. La seva
prevalença en països en via de desenvolupament és del 20% i en països desenvolupats del 3-7%.
Afecta la població infantil i és freqüent en els brots epidèmics en col·lectivitats. És molt
contagiosa (ingesta de 10-100 cists). Com que es tracta d’una zoonosi, altres animals poden estar
infectats, convertint-se en possibles reservoris. Es poden produir epidèmies en zones
endèmiques on el viatge es pot veure afectat.
Pel que fa al quadre clínic, ens podem trobar amb dos casos:
- Casos asimptomàtics: és molt important la presència de portadors sans.

- Casos simptomàtics: el paràsit provoca una mala absorció de greixos, lactosa, vitamina A i
vitamina B12 que condueix a la deshidratació, pèrdua de pes i debilitat. Això pot provocar
processos crònics i aguts d’enteritis o gastroenteritis, diarrees fortes, femtes amb moc i
greix, trastorns nerviosos, etc.
MECANISMES DE TRANSMISSIÓ
La Giàrdia duodenalis es transmet via feco-oral (molt semblant a la Entamoeba histolytica). Els
quists que surten dels reservoris són les formes d’infestació dels humans. A causa d’una higiene

deficitària, la transmissió feco-oral pot ser directa (mans brutes, manipuladors d’aliments,
menjar o aigua contaminada...) o indirecta (aigües residuals no tractades, objectes i joguines
infantils brutes...). En aquest cas doncs, una de les poblacions de risc poden ser els nens i les
persones portadores asimptomàtiques.
Netejar bé els aliments, filtrar i assegurar la qualitat de l’aigua, es pot addicionar clor per tal de
netejar l’aigua contaminada.
Factors de risc:
- Higiene deficitària
- Ingerir aliments no controlats (venedors ambulants de fruites)
- Manipuladors d’aliments
- Aigües residuals no tractades
- Falta de potabilització de les aigües
- Viatges a zones endèmiques (diarrees del viatger)
- Promiscuïtat sexual
Familia Trichomonadidae i Monocercomonadidae
A continuació veurem el gènere Trichomonas i Dientamoeba, els dos són flagel·lats paràsits, es
poden trobar al tub digestiu i a les vies genitals.
El gènere Trichomonas, hi ha diferents espècies:
- T. vaginalis: La que té més interès i amb la que ens centrarem.
- T. tenax: Es troba a la geniva, la boca. Poc important ja que encara no està clar el seu cicle.
- T. hominis: Es troba a l’intestí però no és patogènic.
Trichomonas vaginalis
Trichomonas vaginalis és un flagel·lat urogenital, es troben al tracte vaginal, no al digestiu.
Produeixen la tricomonosi vaginal.

MORFOLOGIA
El Trichomonas vaginalis només presenta forma de trofozoït. El
trofozoït té 4 flagels lliures prenuclears. També té un axostil, una
estructura allargada que recorre tot el cos, és una mena d’esquelet
que li dóna suport. Una altra característica important és la membrana
ondulant, és un flagel que s’ha transformat en membrana. Té un nucli
vesiculós. El blefaroplast és on s’inicien els flagels, en tenir flagels i
membrana ondulant, presenten moviment rotatori.
CICLE BIOLÒGIC
El Trichomonas vaginalis provoca una antroponosi de cicle directe. La forma de trofozoït és
l’única forma que té, no té forma de cist. El paràsit passa d’un individu a un altre durant les
relacions sexuals.
QUADRE CLÍNIC
El Trichomonas vaginalis provoca una malaltia de transmissió sexual (ETS), és l’ETS més
important no vírica, i no afecta igual a l’home que a la dona:
- Dona: És la que majoritàriament té símptomes (algunes si podrien ser asimptomàtiques,
però no passa normalment), provocant vaginitis i vulvovaginitis. Els paràsits es troben a la
vagina i vies urinàries.
- Homes: Quasi sempre són portadors asimptomàtics. El paràsit està la uretra i pròstata.
EPIDEMIOLOGIA I VIES DE TRANSMISSIÓ

Els mecanismes de transmissió de Trichomonas vaginalis són per contacte sexual, ja que com
hem dit no té cist, que són les formes de resistència. Al moment en què els trofozoïts arriben a
l’ambient a través (per exemple) d’una esponja de dutxa, el trofozoït morirà al cap de poc temps.
Per això la via sexual és l’únic mecanisme viable de transmissió.
El sexe masculí, en ser només portadors, podrien estar transmetent aquesta parasitosi a diversos
hostes sense saber-ho.
DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ
Bàsicament està relacionat amb l’edat, la gent sexualment activa és la més propensa a tenir
aquesta malaltia. Normalment es diu que l’edat activa en aquest cas és des de la pubertat fins
als 50 anys, ja que amb la menopausa es produeix un canvi del pH a la vagina de la dona i l’hàbitat
ja no és tan idoni pel paràsit.
Dientamoeba fragilis
La Dientamoeba fragilis es troba al budell gruixut. La parasitosi que provoca aquest paràsit és la
gastroenteritis.

MORFOLOGIA
La Dientamoeba fragilis només presenta forma de trofozoït, que
presenta 2 nuclis i un cariosoma no compacte, també presenta una sèrie
de vacúols digestius per on s’alimenta. Té moviment a través de
pseudopodis. Es reprodueixen per divisió binària.
CICLE BIOLÒGIC
La Dientamoeba fragilis és un paràsit de cicle directe antroponòtic, és un enteroparàsit del
budell gruixut del cec. Té un mecanisme semblant a la Entamoeba histolytica i la Giardia
duodenalis, ja que es transmet via feco-oral. Com que aquest paràsit no presenta forma de cist,
s’ha vist que segurament es transmet a través dels ous del cuc paràsit Enterobius vermicularis,
un paràsit que també es troba al cec de l’hoste. Parlarem doncs, d’un hiperparasitisme, un
paràsit dins d’un altre. S’ha vist també, que pot tenir certs reservoris com micos, porcs,
rosegadors... però no queda clar el paper que tenen aquests reservoris.
EPIDEMIOLOGIA I INTERÈS SANITARI

La Dientamoeba fragilis és un paràsit cosmopolita de transmissió feco-oral que provoca
gastroenteritis i diarrees.
Família Trypanosomatidae
La família Tryponosomatidae és una família de paràsits que pertany a l’ordre Kinetoplastida. Els
paràsits de l’ordre Kinetoplastida són paràsits flagel·lats hemotissulars (animals/plantes), es
troben dins dels teixits, de les cèl·lules de l’HD. Pel que fa a la seva estructura, tenen un
kinetonucli i 1-2 flagels.
Els paràsits de la família Trypanosomatidae són protozous exclusivament paràsits i presenten un
únic flagel i un nucli vesiculós amb un cariosoma. Pel que fa al cicle, són diheteroxens, hi ha un
hoste vertebrat i un hoste invertebrat, que és un insecte que actua com a vector. Tenen cicles
més complexos que els que hem vist fins ara, tenen una divisió binària longitudinal, no es coneix
la possibilitat que tinguin reproducció sexual, en aquest cas d’1 individu es formen 2 individus
exactament iguals. Aquesta família també presenta formes evolutives, a mesura que va
evolucionant l’hoste va canviant la forma, per això es diu que presenten polimorfisme. La forma
amastigota no té flagel i és més arrodonida, la promasitigota és allargada i amb 1 flagel, la
paramastigota torna a ser més arrodonida, l’epimastigota presenta la membrana ondulant i
finalment en la tripomastigota el kinetonucli ha canviat la posició i és diferent. Ens hem de
quedar amb la idea que les formes paràsites presenten transformacions pronunciades,
presenten polimorfisme.

Leishmania spp
La Leishamnia spp és el paràsit causant de la Leishmaniosi, un conjunt de malalties produïdes
per protozous del gènere Leishmània i transmesa per vectors, és una malaltia obligada. És un
paràsit intracel·lular, es troba dins les cèl·lules.
MORFOLOGIA
L’hoste vertebrat presenta la forma amastigota, no presenta cap flagel, aquestes formes tenen
una mida molt petita i es troben dins dels macròfags, és intracel·lular. Les formes promastigota
i paramastigota es troben a l’hoste invertebrat (insecte). En aquest cas presenten un sol flagel i
un nucli. Són formes extracel·lulars, no es troben dins les cèl·lules, es troben a l’aparell digestiu
d’aquests hostes.

CICLE BIOLÒGIC
La Leishmania spp presenta un cicle diheteroxè, cíclic multiplicatiu, el paràsit evoluciona i es
multiplica a la vegada. L’HI sempre és el vector, són dípters nematòcers de la família
Phlebotomidae. Els vectors sempre són les femelles, quan xuclen la sang és quan realment
adquireixen aquesta parasitosi, són hematòfagues. Els mascles no ingereixen sang, per això no
estan dins del cicle, són fitòfags. Phlebotomus spp. són les espècies dels dípters que poden
transmetre espècies de Leishmania al vell món (Europa, Àfrica i Àsia). Lutzomyia spp és la
responsable de transmetre aquesta malaltia al nou món (Amèrica).
Una part del cicle passa dins de l’hoste invertebrat i una altra passa a l’home o als reservoris. En
el moment que el mosquit ens pica, adquireix amb la sang les formes amastigotes, que després,
dins de l’HI, es transformen amb la forma promastigota. Aquesta es divideixen per divisió binària
fins que evoluciona a forma metacilcica. El mosquit en el moment que pica a un altre hoste
injectarà la forma promastigota (infestant), aquesta forma anirà a parar als macròfags on es
transformarà amb la forma amastigota de nou, dins del macròfag es va multiplicant i reproduint.
En l’home o reservoris (mamífers) trobem la forma amastigota dins dels macròfags (és
intracel·lular), i en l’hoste invertebrat es troben les formes promastigotes a l’aparell digestiu.
Les Leishmaniosis presenten tropisme, poden ser cutànies, mucocutànies o viscerals depenent
de la part a què afectin.

ESPÈCIES DE LEISHMANIA
Hi ha moltes espècies de leishmània, les quals algunes afecten l’home. Algunes son antroponosis
i algunes zoonosis.
- Leishmaniosi cutània o botó d’orient: es fa una llaga semblant a una necrosi que es curarà
sola al llarg del temps, tot i que posteriorment pot quedar una petita marca.
§ L. Infantum (gos): Zona mediterrània, Espanya i la Xina.
§ L. Tropica (antroponosi): Àsia, Orient P i nord d’Àfrica.
§ L. Major (rosegadors): Àsia, Orient P i nord d’Àfrica.
§ L. Mexicana (reservoris): Centreamèrica.
- Leishmaniosi mucocutània: afectació de les mucoses
§ L. Braziliensis (selvàtica): Amèrica del Sud.
- Leishmaniosi visceral: afectació als òrgans interns, coneguda com a Kala-azar. La panxa
inflada es deu a la inflamació del fetge.

§ L. Infantum (gos: Zona mediterrània, Espanya i la Xina
§ L. Donovani (antroponosi): Índia, Sudan...
§ L. Chagasi = L. Infantum (gos): Amèrica del Sud.
Leishmaniosi autòctona – L. Infantum (Espanya)

La Leishmaniosi autòctoa o L. Infantum és una zoonosi de l’àrea mediterrània, Espanya. La
malaltia causant en el cas de la leishmaniosi infantum potser cutània (botó d’orient) o visceral,
en cap cas és mucocutània. El reservori més important és el gos, tot i que s’ha vist que poden
haver-hi altres com els rosegadors.
- Vectors: P. Perniciosus, P. Ariasi.
- Cicle biològic: És totalment terrestre, no hi ha fases aquàtiques.
- Població de risc: Nens i adults immunodeprimits (oportunista). S’ha vist confecció amb el
VIH.
- Subdeclaració de les formes cutànies: Moltes vegades no es diagnostiquen.
- Zones altes d’endèmia: Catalunya, Balears, Castella-La Manxa i Madrid.
- Leichmaniosi críptica: en el cas de trasplantaments i transfusions.
Prevenció i profilaxi
- Control del vector: Al ser de cicle terrestre, es poden trobar a llocs molt petits com ara les
escletxes de cases antigues (on es trobarien les fases larvàries d’aquest mosquit). S’ha
d’eliminar els mosquits adults amb insecticides de contacte/residual, però és complicat.
- Control dels reservoris: En gossos és complicat el tractament. Els gossos abandonats
acostumen a ser positius, s’ha de treballar amb el tractament d’aquests reservoris.
- Protecció del reservori caní: Protecció amb repel·lents, collars de perimetria. Utilització de
malles/mosquiteres a les gosseres.
- Protecció personal: Utilització de roba adequada i repel·lents. Construir malles a les portes
i finestres a les cases.
- Tractament dels malalts: Està en desenvolupament. No hi ha vacunes en humans, si que hi
ha per a gossos, però no són massa efectives. En el cas dels reservoris silvestres (NO propis
de L.infantum) o de zones endèmiques, encara és més complicat.
Trypanosoma (tripanozoon) brucei

Hi ha diferents espècies de Trypanosoma brucei:
- Trypanosoma (T) b. Brucei: afecta només als animals.

- Trypanosoma (T) b. Gambiense: afecta l’home. Causa la malaltia de la son. Esquerra
d’Àfrica.
- Trypanosoma (T) b. Rhodesiense: afecta l’home. Causa la malaltia de la son. Àfrica.
Trypanosoma (T) b. Gambiense i Trypanosoma (T) b. Rhodesiense rhodesiense provoquen la
malaltia de la son però no són exactament igual.
En el cas del T. brucei, la forma tripomastigota (té flagels ondulants) pot trobar-se tant en l’hoste
vertebrat com al vector, mentre que la forma epimastigota només la té el vector. En els dos
casos són formes extracel·lulars.

CICLE BIOLÒGIC
Trypanosoma brucei fa un cicle diheteroxè extracel·lular on hi participa un hoste vertebrat i un
invertebrat. L’hoste vertebrat pot ser tant l’home com els animals, en el cas de T. gambiense és
bàsicament l’home mentre que el T. rhodesiense té altres reservoris animals. Pel que fa al vector
aquests són dípters de la família Glossinidae (Glossina spp tant mascles com femelles),
comunament s’anomena mosca tse-tse.
La mosca quan pica ingereix la forma tripomastigota que es troba al nivell sanguini de l’hoste
vertebrat, aquesta evoluciona a forma epimastigota dins del vector que es divideixen per divisió
binària fins que torna a evolucionar a forma tripomastigota, que és la forma metacilcica
(infestant). En l’home o reservoris, trobem la forma tripomastigota que pot escampar-se a la
sang, sistema limfàtic i SNC. Quan mosca ingereix la sang, a la mateixa vegada t’injecta les
formes tripomastigotes.

Es continua tractant d’un cicle amb polimorfisme, ja que el paràsit pateix transformacions al llarg
del cicle biològic. El vector (mosca tse-tse) té un cicle terrestre i és cíclic multiplicatiu, ja que
evoluciona i es multiplica (la creu vol dir que a la vegada s’estan multiplicant).
MALALTIA
Trypanosoma (T) b. Gambiense i Trypanosoma (T) b. Rhodesiense rhodesiense, tot i causar la
malaltia del son, no són iguals. L’espècie Gambiense és una antroponosi d’evolució molt lenta,
pot durar més d’un any. En canvi, l’espècie Rhodesiense és una zoonosi molt virulenta i té una
evolució molt ràpida, de 2-3 mesos. Un cop entra el paràsit dins l’organisme, la malaltia passa
per diferents fases. La fase hemolimfàtica és la primera, quan el paràsit es troba a la sang, i quan
aquest arriba al SNC comença la fase meningoencefàlica, que pot donar paràlisi de la son,
trastorns de coordinació, modificació del caràcter, dificultat per parlar, fins i tot el coma i la
mort.
Sang à sistema limfàtic à SNC líquid cefaloraquidi à cervell (meningoencefalitis)

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
- Persones infectades: 300-500.000
- Incidència segons l’OMS (2015): 10.000 casos
- Persones en risc: 50 milions a l’Àfrica subsahariana (OMS)
La prevalença del T. gambiense representa més del 90% dels casos, i és la menys letal.
T. gambiense presenta un vector antropofílic, té tendència a picar als homes. En canvi, T.
rhodesiense és zoofílica, té interès a alimentar-se de sang d’animals, no humana, l’home és un
hoste accidental. Per això la prevalença humana és escassa, tot i que quan es dóna té una
evolució molt ràpida i letal.
El vector és de diferent espècie en els dos casos, en el cas de T. gambiense és la Glossina parpalis,
i es distribueix per la zona occidental i central de l’Àfrica Tropical (boscos i prop de rius). En el
cas de T. rhodesiense el vector és de l’espècie Glossina morsitans i es distribueix per la zona
oriental (Est) de l’Àfrica tropical (sabana, grans llacs).
Es realitzen programes per eliminar la parasitosi. En el cas de la T. Gambiense, en ser una
antroponosi és molt més fàcil d’eliminar, ja que només és necessari actuar sobre l’home i el

vector. En el cas de la T. Rhodesiense, com que és zoonòtica també s’haurà d’actuar sobre els
reservoris que normalment són mamífers.
- Control del vector (adults/larves): trampes, insecticides, neteja de boscos.

- Protecció personal: Ús de repel·lents, roba clara (negre i blau atrau glossines).
Pel que fa al tractament de malalts, es fa una recerca activa dels casos, però només es realitza
amb efectivitat en el cas de gambiense, ja que és més lenta. L’OMS ha informat que actualment
hi ha un descens important dels casos i que el paràsit podrà arribarà ser eliminat l’any 2030. És
difícil realitzar una vacuna, ja que hi ha variacions antigèniques.
Trypanosoma cruzi (malaltia de chagas)

Continuem dins del gènere de Trypanosoma, igual que en el cas anterior, però ja no parlem de
l’espècie brucei, sinó de l’espècie cruzi, que origina la malaltia de chagas. Està concentrada a Sud
d’Amèrica i d’aquí és importada a altres llocs. És una malaltia crònica, i segons l’OMS actualment
hi ha 13 milions de persones infectades i 3 milions de casos asimptomàtics.
CICLE BIOLÒGIC
Trypanosoma cruzi fa un cicle diheteroxè zoonòtic on les formes més importants són la
tripomastigota i l’amastigota. A l’hoste vertebrat (home o reservoris), es troba la forma
tripomastigota a nivell sanguini. La forma amastigota és extracel·lular i es troba a les cèl·lules
musculars del cor, cèl·lules nervioses, al fetge i a la melsa. En el cas del vector, són hemípters
redúvids (“xinxes”) i es troben les formes tirpomastigotes que han ingerit a la sang, aquestes
evolucionen a formes epimastigotes, que es multipliquen, i finalment tornen a evolucionar a
tripomastigotes (infestants), que es desprenen amb les femtes i arriben un altre cop a l’hoste
vertebrat. Quan l’HV es rasqui, entraran les formes tripomastigotes a través de la ferida i se
n’aniran directament cap a la sang i les cèl·lules.

- Vector: Es denominen xinxes grans, i també es coneixen com a xinxes “besuconas”, ja que
tenen molta tendència a picar als llavis. Hi ha 3 gèneres (Triatoma, Rhodnius i
Pan strongylus), d’hàbitat silvestre i domèstic, tot i que habiten zones rurals, ja que viuen a
les escletxes, no predominen tant en àrees urbanes. Té hàbitats nocturns i la picada és no
dolorosa i dura 15 minuts.
- Reservoris: Hi ha molts reservoris, os mandrós, armadillos, animals domèstics, rosegadors...
EPIDEMIOLOGIA
Depèn molt de la distribució del vector, com que aquest predomina a l’Amèrica central i del sud,
allà és on predomina la malaltia. Afecta les zones rurals i urbanes (gent que ha agafat la malaltia
a zones rurals i després va a les zones urbanes).
TRANSMISSIÓ
Les formes tripomastigotes surten per les femtes, quan el vector realitza la picada, al mateix
temps que xucla l’elimina les femtes. Despès, quan l’hoste vertebrat es rasca, la femta entra en
contacte amb la ferida de tal manera que les formes tripomastigotes actives entren ràpidament.
Això passa el 80% dels casos, tot i que també hi ha una via transplacentària (de mare a fill) i una
altra part de transfusió sanguínia.
MALALTIA
Trypanosoma cruzi ocasiona la malaltia de Chagas (tripanosomiasi Americana). Aquesta té dues
fases:
- Fase aguda: normalment és asimptomàtica al 95% dels casos i simptomàtica al 5% dels
casos, que ocasiona el chagoma conegut com a Signe de Romaña, una inflamació a l’ull.
- Fase crònica: asimptomàtica al 70% dels casos, i es dóna quan les formes tripomastigotes
que es trobaven al torrent sanguini migren a altres parts del cos com al cor o tub digestiu.
Quan migren a les cèl·lules de miocardi, el cor va augmentant de mida i va provocant
arítmies, mentre que al tub digestiu ocasiona el megacòlon. La fase crònica dura anys, es
pot trobar gent a Espanya que prové de països sud-americans que té la malaltia des de fa
10 anys.

- Lluitar contra el vector aplicant insecticides i fumigant les cases. També és necessari la
informació sanitària de la població i saber com construir les cases per evitar l’entrada del
vector.
- Lluita contra reservoris: En aquest cas és pràcticament impossible, ja que hi ha molts
animals que poden actuar com a reservoris.
- Vigilància de les transfusions sanguínies.
- Control de la transmissió congènita.

Tema 3 Fílum apicomplexa

INTRODUCCIÓ
En fílum apicomplexa tots els paràsits són
intracel·lulars, són protozous de pocs mm i són de cicle
biològic alternat o metagenètic. A la seva estructura
presenten un complex apical i estan formats per una
sèrie d’òrgans que permeten que el paràsit entri dins
de la cèl·lula. Aquestes estructures es diuen -zoits, i
poden ser esquizoïts i esporozoïts.
Tenen mecanismes d’invasió intracel·lular, en el qual
entren a l’hoste per penetració activa del mateix
paràsit.
Pel que fa al seu cicle biològic fan reproducció alternant o metagenica, dividida en 3 fases, la
gammagonia, agamagonia i esporogonia. Depenent del paràsit les diferents fases es produiran
de forma diferent, les fases es poden produir dins de l’hoste o poden evolucionar en el medi

extern.
FAMÍLIA CRYPTOSPORIIDAE
La família Cryptosporiida es troba dins de la subclasse Coccidia, es tracten d’ooscits
esporocistats. En aquesta subclasse l’oocist madur és la forma metaciclica que parasita
(infestant). L’oocist dins té diversos esporocists (bosses petites dins dels oocists) i dins d’aquest
hi ha els esporozoïts (és on està el paràsit en si). Depenent de l’espècie tenen diferent quantitat
d’esporocists i esporozoïts.

Cryptosoridium spp
Cryptosporidiu spp conté 4 esporozoïts dins de l’oocist i no presenta esporocist. La malaltia que
causa aquest paràsit es diu Crisposporidiosi. Es destaquen 2 espècies:
- C. Parvum: Afecta l’home i animals (zoonosi).

- C. Hominis: Afecta només a l’home (antroponosi).
Cicle biològic
Cryptosporidium spp fa un cicle directe monocompartimental, tot el cicle passa a l’hoste
vertebrat. El cicle és intracel·lular, però no introcitoplasmàtic, ja que passa dins de les cèl·lules
del budell prim però no dins del citoplasma, ja que està aïllat en una mena de vacúol.
- Agamogonia: Reproducció asexual (es multiplica en número, però no hi ha intercanvi
genètic)
- Gamogonia: Es formen els gàmetes masculins i femenins. És una reproducció sexual.
- Esporogonia: Reproducció asexual, evolució cap a l’esporocist madur. Passa dins de l’hoste
(en altres espècies passa al medi).

La infecció es produeix sempre a partir de la ingestió de l’oocist,
normalment a través d’aigua o aliments. Un cop ingerit, aquest va
cap a l’intestí i allà es trenca i comença l’alliberació dels esporozoïts.
Un cop lliures, els esporozoïts penetren les cèl·lules enteroepitel·lials
i s’inicia l’agamogònia, que dóna lloc a 8 merozoïts. Els merozoïts,
per ruptura de la cèl·lula hoste, queden lliures a l’intestí i penetren
noves cèl·lules enteroepitel·lials, on inicien un segon cicle
agamogònic en el que cada un dona a només 4 merozoïts.
A partir de les formes resultants i després d’haver envaït noves
cèl·lules té lloc la gamogonia, on alguns merozoïts adopten caràcter
sexual i originen gàmetes. Els microgamonts flagel·lats queden lliures
i passen a fecundar als macrogamonts que encara es troben en els
enteròcits.
Un cop realitzada la fecundació, comença la fase d’esporogonia (també dins de l’hoste), on es
forma la coberta ooquística al voltant dels zigots, donant lloc a dos tipus d’oocists, que tots dos
tenen 4 esporozoïts a l’interior. Els oocists madurs són la forma infestant i forma de disseminació
a la vegada, i alguns d’ells acaben sortint a l’exterior per la femta. Els oocists que surten ja tenen
capacitat per infestar.
Hi ha oocist de coberta fina i oocists de coberta gruixuda, que produeixen autoinfestació. Els
oocists de paret gruixuda surten a l’exterior i poden produir autoinfestació exògena, mentre que
els que tenen la paret fina es queden a l’intestí prim i tenen capacitat d’autoinfestació endògena,
aquests no arriben a sortir de l’hoste, es trenquen i tornant a iniciar el cicle.

Importància sanitària
La malaltia produïda per Cryptosporidiu spp és de quadre diarreic i oportunista, afecta
bàsicament a persones amb VIH, immunodeprimides i a nens. En l’home sa provoca diarrea,
però és autolimitant, al cap d’un temps l’organisme es regula, però en persones
immunodeprimides és més complexa, es pot allargar en el temps i fins i tot provocar la mort.
S’ha de tenir en compte que també es comparteix el cicle amb animals (C. parvum), i que per
tant també els pot afectar.
Epidemiologia
- Via feco-oral: Pot ser directa (com que l’oocist és madur ja pot infestar) o indirecte (via
hídrica o alimentaria). Tenir en compte els vectors mecànics.
- Resistència de l’oocist: Elevada. La cloració és inefectiva, ja que té una coberta molt

gruixuda i el paràsit en si és molt petit, és molt resistent.
- Distribució geogràfica: Cosmopolita.
- Població de risc: Nens i immunodeprimits sobretot.
- Profilaxis: control dels aliments (controlar els manipuladors d’aliments i bullir aigua per
cuinar), aigua, mans netes i control dels vectors mecànics.
FAMÍLIA EIMERIIDAE
Dins de la família Eimeriidae hi ha 3 gèneres, nosaltres haurem de saber la Isospora i Cyclospora.
Aquests són paràsits intracel·lulars, es troben dins les cèl·lules epitelials del budell prim, igual
que en el cas del Cryptosporidium. La malaltia causant també és una enteritis intestinal.
Aquesta família de paràsits presenten un cicle directe bicompartimental, es produeix el cicle en
dos compartiments diferent. En l’hoste vertebrat hi ha la gamogonia i agamogonia, mentre que
l’esperogonia es realitza al sòl, al medi extern. En aquest cas, doncs, la forma de disseminació és
diferent de la infestant, ja que la forma de disseminació (surt per les femtes del vertebrat) no és
madura, i la maduració (esperogonia) es realitza al medi, que passa a ser la forma infestant.
Aquesta família de paràsits es transmet via feco-oral, l’oocit immadur surt per les femtes (forma
de disseminació), i evolucionarà al medi extern perquè tingui capacitat infestant per l’home.
L’ooquist madur es la forma metaciclica (infestant). En l’agamagonia (divisió asexual múltiple),
es multipliquen en nombre provocant la parasitosi, que és una enteritis, i la gamagonia es dóna
dins de l’hoste, a l’intestí prim.
Isospora belli
La Isospora bell són paràsits intracel·lulars de cèl·lules epitelials del budell prim.
Cicle biològic
Isospora belli són paràsits de cicle directe tipus bicompartimental, i és una antroponosi. La seva
transmissió és via fecal-oral. En aquest cas l’oocist esporocistat madura al medi extern. Aquest
oocist conté 2 esporocists en el seu interior, amb 4 esporozoïts a cada un, i té un micròpil poc
diferenciat. Com que l’esporogonia es dóna al medi, amb la femta s’elimina l’oocist immadur
(forma de disseminació) i al medi passa a oocist madur (forma infestant).
Parasitisme espuri: L’eimeria està present en molt animals, i pot ser que l’home ingereixi menjar
contaminat per les femtes d’un animal contaminat per eimeria. En aquest cas, però, els ous del
nematode no causen cap parasitosi a l’home, ja que la seva forma infestant són els oocists
madurs.

Malaltia
La malaltia que causa Isospora belli s’anomena isosporosi, i es tracta d’un quadre diarreic
(gastroenteritis).
Epidemiologia
Isospora belli és un paràsit estenoxè, ja que només afecta l’home (antroponosi), i el seu hàbitat
habitual és el budell prim. Es diu que és un paràsit oportunista, ja que afecta en la majoria dels
casos a persones immunodeprimides, com persones amb VIH (SIDA). És de caràcter cosmopolita.
La seva transmissió és fecal-oral, per tant, es transmet a través d’aigua i aliments contaminats
(via indirecte), en el qual va dirigida la seva prevenció i profilaxi. A més, els oocists d’Isospora
són molt resistent, en primer lloc com que la concentració de oocists que es pot trobar a les
femtes és molt baixa, i en segon lloc al ser una antroponosi no es poden fer estudis amb animals
de laboratori. És molt difícil realitzar estudis del paràsit.
Cyclospora cayetanesis
Cyclospora cayetanesis és el paràsit causant de la ciclosporidiosi, malaltia amb quadres
diarreics/gastroenteritis (diarrees del viatger). És una parasitosi molt recent (aproximadament
dels anys 90), tot i que actualment és de caràcter oportunista, però molt menys freqüent per
Cryptosporidium.
Cicle biològic
Cyclospora cayetanesis segueix un cicle semblant a l’anterior, ja que es tracta d’una espècie de
la mateixa família. És una antroponosi de cicle directe bicompartimental, en el qual l’oocist
immadur madura a oocist madur al medi extern, al sòl (esporogonia). L’oocist madur presenta
2 esporocist amb 2 esporozoïts cada un. La seva transmissió és fecal-oral, es transmet a través
d’aliments i aigua contaminada (via indirecte), en el qual se centra la seva profilaxi i prevenció.
FAMÍLIA SARCOCYSTIIDAE
Toxoplasma gondii
Toxoplasma gondii causa una malaltia anomenada toxoplasmosi. En aquest cas l’oocist madur
conté 2 esporocists amb 4 esporozoïts cada un.
Cicle biològic
Toxoplasma gondii és un paràsit de cicle biològic heteroxè facultatiu, ja que aparentment al cicle
participen dos hostes, però la transmissió passant per l’HI no és obligatòria. Per tant, pot ser bi
o tricompartimental. El HD sempre són els gats i fèlids, respecte al HD parlem de paràsit oligoxè,

ja que és un HD molt restringit. En canvi, l’HI poden ser la major part de mamífers (home, ovelles,
vaques, conills) i les aus. En nivell d’HI és un paràsit eurixè, ja que pot tenir un rang molt gran
d’hostes. Pot afectar a diversos animals i a l’home, per tant, parlem de zoonosi.
L’oocist immadur surt al medi on es produeix la esporogònia i evoluciona a oocist madur. Aquest
posteriorment pot entrar tant a l’HD com a l’HI i realitzar allà l’agamogònia, per això es diu que
pot ser bi o tricompartimental, l’HI no és obligatori. La gamagònia sempre es produeix a l’HD.
L’oocist madur és la forma infestant tant per l’home com pels gats (si no hi ha HI).
- Fase aguda (2-3 setmanes): En aquest cas els taquizoïts es troben en cèl·lules mononuclears
fagocítiques i limfàtiques (macròfags). La fase aguda és poc simptomatològica i poc greu
- Fase crònica: quists tissulars (bradizoïts) que es troben a qualsevol classe de cèl·lula (fetge,
pulmó, cervell...). Per exemple, l’oocist s’aïlla al cervell i pot donar problemes més greus.
Transmissió vertical: La malaltia es pot transmetre de mares a fills.

Vies d’infestació
Segons l’hoste del qual parlem, al Toxoplasma gondii se li associen vies d’infestació diferents.
Primerament, si es parla d’HD, s’associa a una via d’infestació oral, hi trobem dues possibilitats
d’infestació:
- Oocist madurs: El gat els ingereix, eliminats per un altre gat a les femtes.
- Bradizoïts en quists tissulars: Per exemple, quan el gat menja un ratolí amb quists tissulars.
Si es miren les vies d’infestació a l’HI, hi ha diverses possibilitats
d’infestació:
- Via oral: Toxoplasmosi adquirida.

§ Oocists madurs: l’home els ingereix del medi.
§ Bradizoïts tissulars: l’home els ingereix de carn poc provinent
d’algun altre HI que tingués aquesta parasitosi.
- Via placentària: Toxoplasmosi congènita.

§ Taquizoïts: el fill adquireix la parasitosi de la mare durant
l’embaràs. Pot donar problema al fetus.
- Trasplantaments d’òrgans, transfusió sanguínia

(immunodeprimits).
Malaltia
La toxoplasmosi té dues fases. La fase aguda té una duració d’entre 2-3 setmanes, i en aquest
cas trobarem els pseudoquists (taquizoïts) situats a les cèl·lules macròfagues, a les cèl·lules
fagocítiques mononucleades (monòcits) o a les cèl·lules dels ganglis limfàtics, cèl·lules
hepàtiques o pulmonars. La fase crònica, en canvi, pot durat anys i la forma que predomina són
els cists tissulars (bradizoïts), que es poden trobar a les cèl·lules de la musculatura esquelètica,
i a les cèl·lules del teixit nerviós, ull o cervell.
Es distingeixen 2 tipus de toxoplasmosi:
- Toxoplasmosi adquirida: Afecta el 10-40% de la població mundial. Es comporta com un
paràsit oportunista, ja que en individus sans generalment és asimptomàtica, mentre que en
individus immunocompromesos pot provocar més afectació (primoinfecció/reactivació).
Es parla de toxoplasmosi cerebral de les persones amb SIDA.
- Toxoplasmosi congènita: Fa referència a la transmissió vertical, en el qual la mare
embarassada ha transmès la malaltia al nounat. Aquests poden ser asimptomàtics o bé
tenir lesions als ulls, problemes de ceguesa, hidrocefàlia i fins i tot pot arribar a provocar
un avortament.
És un paràsit de distribució geogràfica cosmopolita en el qual els grups de risc són les
embarassades i les persones immunodeprimides.

Prevenció i control
- Contaminació fecal (oocist): Gats domèstics, evitar que l’oocist maduri al medi (canviar la
terra al gat freqüentment).
- Bradizoïts (carn): congelar i/o no menjar-la crua.
- Taquizoïts (transmissió neonatal): Analítica a l’embarassada per veure si ja s’ha passat la
parasitosi. Si la mare adquirís la parasitosi quan ja està embarassada és quan hi hauria el
perill, ja que en aquell moment es trobaria en fase aguda.
Es pot menjar pernil durant l’embaràs? Sí, si és positiu (ja has passat la toxoplasmosi). Si és
negativa, pot congelar primer el pernil per evitar la contaminació. Excepció quan el pernil ha
patit una llarga curació, representa que és més segur.
FAMÍLIA PLASMODIIDAE

Els paràsits que pertanyen a la família Plasmodiidae són paràsits de la sang i d’òrgans
hematopoètics. Presenten un zigot mòbil (ooquinet) i l’oocist no és esporocistat. Són de cicle
heteroxè. Originen un pigment hemozoïna a partir de l’hemoglobina de la cèl·lula, és a dir,
utilitzen l’hemoglobina com a font d’energia, ja que habiten dins dels eritròcits. En l’hoste
vertebrat es produeix l’esquizogònia on participen els merozoïts, i s’inicia la gamogònia
(reproducció sexual). En l’hoste invertebrat es produeix també una gamogònia i l’esporogònia
dels esporozoïts.
Plasmodium spp
La malaltia que origina Plasmodium spp rep el nom de paludisme o malària. En aquesta
parasitosi poden estar implicades divereses espècies del gènere plasmòdium, però ens
centrarem en:
- Plasmodium vivax
- Plasmodium ovale
- Plasmodium malarie
- Plasmodium falciparum
Es tracta de zoonosis. Són paràsits hemàtics de la sang, parasiten els hematies i produeixen el
pigment hemozoïna, producte de la digestió del mateix paràsit als hematies de l’eritròcit. És una
de les parasitosis més important quant a nombre de morts, i actualment segueix sent així.
Anopheles és el mosquit que transmet aquesta parasitosi, concretament les femelles. Hi ha
moltes espècies africanes (on es donen el 90% dels casos) i americanes d’Anopheles, tot i que
també està present a Àsia i antigament hi havia casos també a Europa.
Cicle biològic
Plasmodium spp és un paràsit de cicle diheteroxè obligat, bicompartimental. L’agamogònia es
dóna a l’hoste vertebrat, que generalment és l’home, i té dues subfases. La subfase
exoeritrocítica que es dóna fora dels eritròcits, al fetge, i la subfase endoeritrocítica, que es dóna
dins els eritròcits.
En general el cicle es pot dividir en 3 parts:
1. Part exoeritrocítica: S’inicia quan el mosquit pica a l’hoste vertebrat i amb les glàndules
salivals deixa anar el paràsit al torrent sanguini de l’hoste. El paràsit arriba a les cèl·lules del fetge
on es comencen a formar els criptozoïts a partir dels esporozoïts que surten del vector. Els
esporozoïts, però, poden anar per una altra via i evolucionar a hipnozoïts, formes paràsites que
es troben en estat latent, poden estar així molt de temps fins que continuen el seu cicle. Aquest
segon cas només es pot donar en el cas de l’espècie P. vivax i P. ovale.

Tant sigui per una via com per l’altre, les formes paràsites acaben evolucionant a esquizonts i
finalment a merozoïts exoeritrocítics. Quan els hepatòcits es trenquen, la cèl·lula hepatocítica
allibera aquests merozoïts a la sang, i aquests van a parasitar als eritròcits del torrent sanguini.
2. Part endoeritrocítica: En aquesta part del cicle les formes paràsites arriben del fetge i es
troben ja dins de les cèl·lules sanguínies, eritròcits. Quan es fa un diagnòstic per detectar la
malaltia s’analitza si hi ha formes paràsites als eritròcits. Les formes que es poden arribar a veure
són: Trofozoïts joves o anells, són les formes paràsites que es formen quan els merozoïts que
s’alliberen de les cèl·lules hepàtiques arriben al torrent sanguini. A partir dels trofozoïts joves es
poden generar altres formes com els trofozoïts madurs, els esquizonts (joves i madurs), i els
gamonts (micro i macro). Quan es trenquen els esquizonts surten els merozoïts de dins, i aquests
poden anar a parasitar altres cèl·lules sanguínies (eritròcits). Aquest fet s’anomena recaiguda.

3. Cicle de l’hoste invertebrat (Anopheles): Es dóna a les femelles dels mosquits Anopheles, i pot
durar entre 10 i 15 dies.
Diferencies morfològiques entre les diferents espècies de plasmòdium
- Mida i forma del paràsit trofozoït, gamonts. Presència hemozoïna.
- Esquizonts: Número i disposició dels esquizonts a l’interior.
- Mida i forma del glòbul vermell
- Presencia de grànuls interior hematies
Esquema de plasmodis que es torben en humans i les seves formes evolutives:

Per exemple, el
plasmodium falcitarum:
dins de cada eritròcit
presenta dos paràsits
(trofozoïts joves). És l’únic
cas en els que passa. A més
aquesta espècie també es
pot diferenciar per la forma
dels gametòcits.
Plasmodium falciparum
En Plasmodiu falciparum, els trofozoïts joves tenen clara forma d’anell i els gamonts forma
allargada característica. No presenten hipnozoïts. És el plasmòdium més virulent de tots, i el
responsable de més morts. Parasita els hematies joves i vells donant lloc a parasitemies altes.
Dona febres tercianes malignes cada 48 hores (és una de les formes de diagnòstic). Pot presentar
poliparasitisme, ja que alguns eritròcits estan polinucleats, tenen diversos nuclis a dins. És el
plasmòdium més freqüent juntament amb el P. Vivax.

Plasmodium vivax
Plasmodium vivax presenta trofozoïts madurs ameboides, ja que tenen forma d’ameba
característica. Aquest sí és capaç de presentar hipnozoïts (pot presentar recidives). Els hematies
als quals parasiten estan hipertrofiats i tenen una sèrie de granulacions (granulacions de
Schöfer) que s’observen amb la tinció. Parasita hematies joves i dóna lloc a parasitismes baix.
És molt menys patogen que l’anterior, causa febres tercianes benignes cada 48 hores. És molt
freqüent, tot i que a Àfrica té una baixa endemicitat perquè un % elevat de la població africana
té els eritròcits resistents a aquesta infecció, es diu que són Duffy negatiu.
Plasmodium marariae
Plasmodium marariae presenta trofozoïts madurs en banda i sense capacitat de presentar
hipnozoïts. Aquesta espècie parasita hematies vells, hematies sense pigment, i és poc virulent
(parasitemies baixes), causa febres quartanes benignes cada 72 hores.

Plasmodium ovale
Plasmodium ovale parasita els hematies joves i els deforma (són hematies de forma oval i amb
pigment). Aquest, igual que l’espècie vivax, pot presentar recidives, ja que és capaç de presentar
la forma dels hipnozoïts. Provoca febres tercianes benignes cada 48 hores. És el menys freqüent
de les 4 espècies.
Importancia sanitaria
Hi ha uns 300 milions de casos a l’any (dades del 2018), és una de les parasitosis més importants
que segueixen existint actualment. El 93% dels casos es situen a l’Àfrica, i l’any 2018 va provocar
400.000 morts, un nombre molt elevat si es compara amb altres parasitosis. El 67% dels morts
són nens de menys de 5 anys. La població de risc són els nens, les embarassades i els viatgers.
Pel que a fa a les zones no endèmiques, a la UE es declaren 10-25.000 casos a l’any amb una
mortalitat de l’1-3%, i a USA uns 2.000 casos/anys. A Espanya es declaren uns 400 casos a l’any
(Hospital Clínic de Barcelona 50-70 casos/any).
Epidemiologia
Les espècies que hem vist són antroponosis. Pel que fa a la distribució geogràfica, és endèmia
en zones tropicals i subtropicals (Àfrica Subsahariana, Àsia, Amèrica central i del Sud), ja que és
la temperatura favorable de creixement del vector (Tº 16-30ºC). El vector pot estar present
durant tot l’any o pot ser temporal depenent de la zona.
- P. falciparum: àmplia distribució. Àfrica subsahariana, sud-est asiàtic, Oceania i Sudamèrica.

- P. vivax: àmplia distribució. Amèrica Central i Sud, Índia, Sud-est asiàtic, Oceania, Àfrica.
- P malariae: àmplia distribució, pocs casos.
- P. ovale: Àfrica, pocs casos.
Hi ha alguna espècie de plasmòdium que és una zoonosi, com el plasmòdium urgoniens, on els
micos són els reservoris. L’any 2017 es van detectar 2030 casos i el 98% eren d’aquesta espècie
de plasmòdium.

Forma de transmissió: Picada del vector (Anopheles). També pot haver.hi altres vies com les
transfusions sanguínies, xeringues o via transparentaria.
Simptomatologia
Procés febril, en el qual hi ha febres altes, sudoració, calfreds... posteriorment el pacient es
recupera una mica i posteriorment es torna a les febres (per això es parla de febres tercianes).
També provoca anèmia, ja que es van trencant tots els eritròcits, i també hepatomegàlia i
esplenomegàlia. L’espècie falciparum, és el més complicat de tots, ja que pot donar també
complicacions renals i al sistema nerviós. Fins i tot pot donar paludisme cerebral i causar la mort.
Les recrudescències (recidives) es poden donar amb el cas de P. falciparum i P. malariae, i poden
durar fins a 40 anys. Depenent de l’estat immunològic del pacient en un moment concret, aquest
pot tenir més carrega parasitaria i tenir complicacions, i en altres moments pot semblar que no
té febres, ni simptomatologia greu.
Prevenció i profilaxis
Plasmodium spp és un dels paràsits que s’està treballant i s’ha treballat més per eliminar-lo.
Primerament s’han d’aplicar mesures individuals com evitar el contacte amb el vector (prevenir
la infecció) dormint amb una xarxa, posar-se antimosquit si ets un viatger, i també la mesura de
la quimioprofilaxi, prenent-te els químics (fàrmacs) durant el període que estàs en zones de
possible contacte i/o evitant zones de resistència.
També s’apliquen mesures col·lectives com disminuir la densitat del vector mitjançant
l’eliminació d’aigües estancades (drenar, ja que aquests mosquits tenen cicle aquàtic), lluitar
contra les larves (larvicides) i la lluita contra els adults mitjançant insecticides i mosquiteres amb
insecticides. Finalment també es pot intentar eliminar el paràsit de l’home mitjançant el
tractament preventiu intermitent (TPI), el tractament presumptiu dels episodis clínics i les
vacunes. Es tracta de fer un control integrat.
Viatgers: És necessari informar-se i prendre les mesures de barrera (repel·lents/mosquiteres
insecticides residuals), quimioprofilaxis. És important poder fer un diagnòstic ràpid, ja que
poden aparèixer els problemes cerebrals 7 dies després de l’aparició de febres per P. falciparum
(greu paludisme no diagnosticat).
FAMÍLIA BABESIIDAE I THEILERIIDAE

Piroplàsmids
Seguim dins del fílum dels Aplicomplexes, però passem a la classe Piroplasmea. Els piroplàsmids
ocasionen piroplasmosi, els gèneres que s’inclouen dins d’aquesta classe de paràsits són el
gènere Babesia i el gènere Theileria.
Aquests paràsits tenen el complexa apical incomplet i normalment són propis d’animals, són
zoonosis de caràcter oportunista, en el qual el reservori normalment és un mamífer, i
ocasionalment pot ser l’home. Els àcars ixòdids (garrapates/paparres) són qui transmeten
aquests paràsits. Les espècies que es poden transmetre a l’home acostumen a ser: Babesia
bigemina (també pot tenir com a hoste els bòvids), Babesia microti (també pot tenir com a hoste
els rosegadors) i Theileria spp.
Cicle biològic
Presenten un cicle biològic diheteroxè obligat i bicompartimental. En l’hoste vertebrat té lloc
l’agamogonia (eritròcits) i a l’hoste invertebrat (vector) té lloc la gamogonia i l’esporogonia. Les
formes més habituals són les formes de trofozoïts (es poden arribar a confondre amb una
malària perquè són trofozoïts molt joves). Quan una paparra pica l’hoste vertebrat inocula els
esporozoïts (forma infestant) i van a parar dintre dels eritròcits i es desenvolupen. Quan torna a
picar agafa la forma d’esporozoït.
Malaltia
És una malaltia poc freqüent en l’home, s’ha vist que els pacients esplènics (sense melsa) o
immunodeprimits són els més propensos a patir aquesta parasitosi oportunista, i a vegades
també s’ha transmès a alguna persona gran. L’època de l’any en què hi ha més casos, a causa
de l’augment de l’activitat de les paparres, és entre maig i octubre.
Prevenció i profilaxis de les babesiosis humanes
- Protecció amb roba (guants, pantalons per dins els mitjons...)
- Roba impregnada amb acaricides
- Revisió de la roba per eliminar paparres, observar la superfície del cos si en tens alguna.

Tema 4 Fílum ciliophora
FAMÍLIA BALANTIIDAE
Família Balantiidae es caracteritza per tenir cilis corporals, simples i uniformes, amb un
citostoma apical i subapical. També té dos nuclis, i es reprodueix per divisió binària i conjugació
(reproducció sexual). Són eurixens de cicle directe o monoxens.
Balantidium coli
El Balantidium coli, és el paràsit causant de la parasitosi balantidiosi (disenteria balantidiana),
que té lloc al colon. Es tracta de l’únic protozou ciliat, de mida molt gran, que pot parasitar a
l’home. Té la següent estructura:

Presenta una estructura característica que rep el
nom de citostoma, és com una espècie de boca
biològica, a través de la qual entraran els aliments.
També tenen un citopigi (anus) i 2 nuclis un
macronucli i unmicronucli . La forma quística té una
forma més arrodonida, mentre que la forma
d’esporozoït és més allargada i gran.
Cicle biològic
Balantidium coli presenta un cicle monoxè, es
tracta d’una zoonosi on el reservori és el porc.
Els cists s’ingereixen a partir d’aliments o aigües
contaminades. Quan s’ingereix va a parar al
budell prim i alguns poden envair la paret del
colon donant lloc a la simptomatologia. A les
femtes trobarem els cists i els trofozoïts. Els
trofozoïts no viuen molt de temps al medi
exterior, per això l’home ingereix els cists dels
aliments o aigües contaminades.
Importància sanitària
Cicle apatògen: Passa a la llum intestinal. En aquest cas l’home és el portador. El balantidium es
troba nadant per la llum intestinal del colon i no afectaria l’home, s’alliberen les formes
parasitàries per les femtes.
Cicle patogen invasiu: En aquest cas el balantidium ataca a les cèl·lules del colon de l’home,
donant lloc a la parasitosi disenteria balantidiana.

1r Parcial PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

1r Parcial PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

1r-parcial.

Facultad de Farmacia y Ciencias de la Alimentación

Reservados todos los derechos.

ANDREA LÓPEZ URBANO

Reservados todos los derechos.

Tema 1 Introducció a la parasitologia

Reservados todos los derechos.

Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

- Associacions homotípiques o intraespecífiques

Factors que defineixen el tipus d’associació

Reservados todos los derechos.

GRAU DE TIPUS DE RESULTAT DE

Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

Altres conceptes d’associacions parasitàries

Reservados todos los derechos.

Tipus de paràsits obligats

Tema 2 Cicles biològics dels paràsits

- Hoste definitiu: formes adultes o sexuades, allà on es reprodueixen els paràsits.

PARASITS MONOXENS O DE CICLE DIRECTE

Reservados todos los derechos.

- Sense formes externes lliures: Polls o Trichomonas

PARASITS HETEROXENS O DE CICLE INDIRECTE

Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

Reservados todos los derechos.

TIPUS D’HOSTE INTERMEDIARI

Reservados todos los derechos.

Mecanismes d’actuació del vector

Tema 3 Especificitat parasitària

ESPECIFICITAT DELS PARÀSITS RESPECTE L’HOSTE

Reservados todos los derechos.

Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

Tema 4 Parasitisme i malaltia parasitària

Reservados todos los derechos.

Factors relatius als paràsits

Factors relatius a l’hoste

Reservados todos los derechos.

Accions químiques i tòxiques

Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

BLOC II: PROTOZOUS

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

Reservados todos los derechos.

Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

Tema 2 Fílum sarcomastigophora

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

- Contaminació fecal del sòl

Reservados todos los derechos.

Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

- Trofozoït: presenta acantòpodes que els permet desplaçar-se (tipus de pseudòpode) i

Reservados todos los derechos.

Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

QUADRE CLÍNIC I POBLACIÓ DE RISC

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

SUBFÍLUM MASTIGOPHORA (FLAGEL·LATS)

Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

Reservados todos los derechos.

Llévate 1 año de WUOLAH PRO con BBVA. ¿Cómo? ¡+Info aquí!

EPIDEMIOLOGIA I QUADRE CLÍNIC

- Casos asimptomàtics: és molt important la presència de portadors sans.