BIOLOGIA CEL·LULAR

INTRODUCCIÓ
La biologia és la ciència que
estudia els éssers vius.
La biologia cel·lular és la ciència
que estudia la cèl·lula.

La cèl·lula és la unitat bàsica,

funcional i estructural dels éssers
vius que té vida.

El coneixement i la tecnologia
depenen un de l’altre. El
coneixement de la biologia
cel·lular depèn de l’observació (microscopi).
L’any 1665, Robert Hooke va observar un suro a través d’un microscopi. D’aquesta manera
va poder descobrir que l’escorça del suro estava formada per unes cel·les, que les va
anomenar “cèl·lules”.

Posteriorment, l’any 1674, Anton van

Leeuwenhoek va ser el primer en
fabricar el microscopi simple, a través
del qual va observar diverses espècies
de microorganismes i cèl·lules amb
lents que ell mateix va construir.

Relació amb la Farmàcia

Gràcies a l’estudi de les cèl·lules, a l’actualitat s’ha pogut arribar a fabricar diferents
fàrmacs que ens han ajudat a millorar la qualitat de la nostra vida, així com la salut.
Aquests, incideixen en la cèl·lula i arriben a modificar la seva activitat.

 El docetaxel és un fàrmac utilitzat en el tractament dels tumors de càncer,

durant la quimoterapia.
 La penicil·lina impedeix la síntesi de peptidoglicà (que es troba a la paret
cel·lular dels bacteris).
 El valium és un fàrmac que interacciona amb uns receptors de les neurones i
 potencia l’efecte neurotransmissor.
 L’aspirina inhibeix l’enzim COX (ciclooxigenasa) del RE impedint la síntesi de
 prostaglandines.
 El diazepam incrementa l’acció inhibidora de la transmissió nerviosa del
neurotransmissor GABA.
UNITAT 1: LA CÈL·LULA COM A UNITAT ESTRUCTURAL I FUNCIONAL DELS
SISTEMES VIUS

Característiques essencials de les cèl·lules

- Guarden la informació hereditària en el mateix codi químic (el DNA).

- Repliquen la informació hereditària mitjançant una polimerització sobre un motlle.
- Transcriuen part de la informació del DNA en un mateix tipus de molècula (RNA).
El primer pas és la transcripció: pas d’ADN a ARm (ribosomes en el citoplasma) i
el segon la traducció: de ARNm a proteïnes mitjançant els ribosomes (citoplasma).
- Utilitzen proteïnes com a catalitzadors.
- Tradueixen el RNA a proteïna de la mateixa manera.
- Funcionen com factories bioquímiques que utilitzen els mateixos blocs moleculars
bàsics.
- Estan envoltades d’una membrana plasmàtica per la qual han de passar els
nutrients i els residus. La membrana delimita, fa de barrera selectiva. No deixa
passan ions... per poder-se comunicar amb l’esterior, la cèl·lula té proteïnes
transportadores, les bombes d’ions...
- Fan servir com a moneda d’intercanvi d’energia l’ATP.

Cronologia d’esdeveniments:

- 15000 milions d’anys - Formació univers

- 13700 milions d’anys - “Big-bang”, univers en expansió
- 4500 milions d’anys - Formació sistema Solar i Terra
- 4300 milions d’anys - Roques més antigues. Formació atmosfera primitiva
- 3800-3500 milions d’anys. microfòssils amb DNA, Cèl·lula Procariota
- 1900 milions d’anys. Primers fòssils. Cèl·lula eucariota
- 700-600 milions d’anys - Primers vertebrats
- 570 milions d’anys - Gran proliferació d’espècies (període Càmbric) (invertebrats
sobretot)
- 4,7 milions d’anys - Primers Homidis.
- Fins el segle XVIII - acceptació general de les teories creacionistes: Els éssers
vius van ser creats en un moment determinat per un ser superior, però encara es
poden anar creant a partir de la matèria inanimada per la intervenció d’aquest ser
superior. GENERACIÓ ESPONTÀNIA.
- 1809 – Lamarck, La primera teoria de l’evolució: “totes les espècies actuals,
inclosa la humana provenien d’altres menys evolucionades” “hi ha una herència
de caràcters adquirits” “adaptació per necessitat”. Com que el medi demandava
unes necessitat, els ésser d’aquest medi van haver d’evolucionar per adaptar-se
millor.
- 1859 - Darwin (1831-1836), “L’origen de les espècies”: “La variabilitat és el
motor de l’evolució i el medi és l’encarregat de seleccionar els individus millor
adaptats”. SELECCIÓ NATURAL. Parlen de la selecció natural varietat és el
 motor de la evolució i el medi és l’encarregat de que aquetes evolucions perdurino
no, a causa de la seva adaptació. Els éssers vius patien evolució de forma aleatòria
(les mutacions) i les que eren favorables per al medi on vivien, aquellesmutacions
sobrevivien, eren afavorides per la selecció natural, i els
desfavorables desapareixien. Darwin, va fer un viatge d’uns 5 anys amb el Beagle,
on va recórrer gran part d’Amèrica observant les característiques i curiositats de
les espècies animals i vegetals i així va poder arribar a comprendre la selecció
natural.
- 1862 – Louis Pasteur: va realitzar uns experiments en què va col·locar nutrients
en un ambient estèril, podent així demostrar que la generació espontània era
errònia. És aquí on sorgeixen les anomenades “Teories materialistes”:
o Creacionistes: els éssers vius van ser creats per un ser superior.
o Materialistes: els éssers vius apareixen a partir de la síntesi abiòtica de
molècules orgàniques a partir de molècules inorgàniques existents a la terra
primitiva.
- 1922 - Teoria d’Oparin: el científic rus A.I. Oparin va postular que la vida havia
aparegut com a conseqüència d’un procés d’evolució química. La creació de la
matèria orgànica va ser formada a partir de la inorgànica de forma abiòtica.
l’anomenada “evolució prebiòtica”.
- 1953 - Stanley Miller. Experiment destinat a corroborar la hipòtesi d’Oparin.
o Va dissenyar un tub que contenia els gasos de l’atosfera primitiva (NH3,
H2O, CH4, H2, N2, etc.)
o També va crear una esfera que imitava l’aigua de l’oceà.
o Va col·locar uns elèctrodes (per simular les tempestes) dins de la càmera
de gas.
o Va deixar l’experiment durant una setmana sencera.
o Finalment, va trobar que s’havien format diversos aminoàcid orgànics
espontàniament a partir dels materials orgànics simples.

- 1961 - Joan Oró: fent un experiment semblant, va poder sintetitzar adenina

(component dels àcids nucleics). La interacció entre les molècules així generades
es va incrementar a mesura que la seva concentració augmentava. “sopa de cultiu
primitiu“. Formació de compartiments a partir de molècules amfipàtiques. Aparició
de les primeres cèl·lules
Evolució cel·lular (model hipotètic)

En un principi es va formar el que anomenem “sopa de cultiu primitiu”, tot el conjunt

de matèria orgànica que va sorgir. Una de les molècules que va ser necessària eren els
lípids, molècules amfipàtiques (tenen una zona hidrofílica i una hidrofòbica) i formen
bicapes lipídiques.

A partir d’aquesta sopa de cultiu, va sorgir la primera cèl·lula ancestral, comú de totes
les cèl·lules. Es coneix com LUCA (l’últim avantpassat comú universal) és l’últim
organisme del qual descendeixen tots els existents. És una cèl·lula heterotròfica i
anaeròbica. S’alimenta de la sopa.

Tanmateix, arribaria a esgotar-se la sopa, produint-se un esgotament de la matèria

orgànica. Aqueta cèl·lula ancestral es diversificaria en:

- Eubacteris: anaeròbics i heterotròfics.

- Arqueobacteris: van poder modular la membrana plasmàtica, eren procariotes
fagocitaris, heterotròfics i anaeròbics.

Era necessari que es formés nova matèria orgànica, ja que l’altre s’estava esgotant.

Van aparèixer els eubacteris fotosintetitzadors (autòtrofs i anaeròbics) que, gràcies a la

llum eren capaços de fabricar el seu propi aliment. (Cicle de Calvin).

Gràcies a l’aparició d’aquests organismes fotosintetitzadors, es va començar a generar

oxigen (molt reactiu). Quan els nivells d’O2 van començar a augmentar, es va produir
una crisis aeròbica, un augment excessiu d’O2. Com que aquest era molt tòxic, moltes
cèl·lules van morir.

A partir de llavors, els procariotes anaeròbics i heterotròfics van començar a viure en

zones amb menys oxigen. Els procariotes aeròbics si que eren capaços d’utilitzar aquest
oxigen per produir amb major energia.

Perquè es formés la primera cèl·lula eucariota (aeròbica i heterotròfica), es va produir

un procés d’endosimbiosi. Aquesta teoria es basa en que les modernes cèl·lules
eucariotes descendeixen de cèl·lules (les que es van fusionar bacteris per simbiosi amb
major eficàcia energètica). Aquests bacteris van ser un organisme en un altre i així és
com ara, les nostres cèl·lules, posseeixen mitocondris (proveeixen d’energia mitjançant
la respiració cel·lular) i les cèl·lules vegetals posseeixen cloroplasts (permeten la
realització del procés de la fotosíntesi). Teoria de Lynn Margulis (1967)
Un segon procés de simbiosi va tenir lloc fa 1.000 milions d’anys, en què a partir d’un
organisme procariota fotosintetitzador i una cèl·lula eucariota, va sorgir un cèl·lula
eucariota aeròbica i autotròfica.

Pluricel·lularitat: cada cèl·lula té una funció determinada, aquesta pluricel·lularitat

dona lloc a 3 regnes: vegetals, animals i fongs.
Tipus de cèl·lula

TOTES les cèl·lules tenen membrana plasmàtica, però NO TOTES paret cel·lular

Procariotes:

Estan caracteritzades per no tenir un nucli cel·lular membranós. La majoria són

organismes unicel·lulars. Viu aïllada donant origen a organismes unicel·lulars del grup
bacteris i cianobacteris. És més petita que la cèl·lula eucariota.

Es poden dividir en:

- Bacteris: organismes unicel·lulars. No disposen de nucli cel·lular diferenciat, és a

dir. El seu ADN no està confinat a l’interior d’una membrana, sinó que està en el
mateix citoplasma.
- Arqueobacteris: procariotes que manquen de nucli cel·lular o qualsevol altre
orgànul dins les cèl·lules. Tenen gens i diverses rutes metabòliques més properes
a les dels eucariotes; notablement, els enzims implicats en la transcripció i la
traducció.

Eucariotes:

Estructura biològica constituïda per 3 parts denominades: membrana plasmàtica,

citoplasma i nucli, i que és capaç de realitzar les 3 funcions vitals.

Hi ha de 2 tipus:

- Animal: caracteritzada per no presentar membrana de secreció i tenir vacúols molt

petits, manca de cloroplasts i presenta centrosoma, un orgànul relacionat amb la
presència de cilis i flagels.
- Vegetal: presenta una paret gruixuda de cel·lulosa situada a l’exterior, per tenir
grans vacúols i cloroplasts, no tenen cilis ni flagels.

Característiques que defineixen els éssers vius:

- Sistemes oberts:

Tots els éssers vius són sistemes oberts, és a dir, intercanvien energia i informació
mantenint un equilibri dinàmic. S’encarreguen de transformar la matèria l’energia i
utilitzar-la per fabricar-se una altra que pugui ser utilitzada.

Tal i com podem observar al diagrama, es capta matèria i energia del medi per tal de
mantenir una estructura organitzada.

Sistema: Entenem sistema com una part de l’univers Hi ha diferents tipus de sistemes:

o Obert: hi ha intercanvi de matèria (M) i energia (E).

o Tancat: no hi ha intercanvi de matèria (M) però sí d’energia (E).
o Aïllat: no hi ha ni intercanvi de matèria (M) ni d’energia (E). Està en equilibri
termodinàmic amb l’univers.

La termodinàmica s’encarrega d’estudiar si hi ha intercanvi d’energia entre el sistema i

l’entorn. Tenint en compte això, diem que l’univers es regeix per un model termodinàmic,
en el qual trobem els diferents tipus de sistemes.

1a Llei de la Termodinàmica: La matèria i l’energia ni es creen ni es destrueixen, sinó

que es transformen.

2a Llei de la Termodinàmica: de forma natural, tots els sistemes tendeixen al

desordre. En un sistema viu NO es tendeix al desordre (disminueix l’entropia); en canvi,
si ens fixem en l’entorn d’aquest, aquest sistema global si que compleix aquesta 2a llei.

- Alt nivell d’organització:

Totes les cèl·lules (exceptuant el virus, que no són considerats éssers vius) produeixen
en el seu interior les molècules necessàries per tal de poder fer totes les funcions vitals.
És per aquest motiu que diem que tenen un alt nivell d’organització, perquè són capaces
de polimeritzar.

Presenten estructures ordenades, formades per molècules complexes: proteïnes, lípids i

àcids nucleics. Estan formats per un nombre elevat de molècules diferents i que a més
són d’alt pes molecular.

- Àcid nucleic: biomolècula orgànica encarregada d’emmagatzemar i difondre la

informació genètica. Hi ha de dos tipus:
 o ADN: és més estable perquè
és de doble cadena (doble
hèlix, estructura bicatenària),
els nucleòtids contenen
desoxiribosa (ribosa que té un
àtom d’oxigen menys).
o ARN: és menys estable i presenta forma de cadena simple
(monocatenària), presenta una ribosa (no té grup hidroxil, això fa que l’ARN
sigui més difícil d’hidrolitzar).

- Reproduir-se:

Poden produir còpies idèntiques a si mateixes de manera autònoma. Durant aquest

procés, la molècula d’ADN, mitjançant la seva replicació (produeix una còpia de si
mateixa), permet a la cèl·lula mare dividir-e en dues cèl·lules filles.

- Cèl·lules procariotes: fissió binària

- Cèl·lules eucariotes: mitosi i meiosi, depenent la cèl·lula (somàtica o sexual).
Taula dels 5 regnes

PRIMER REGNE: MONERES

Únic regne que està format per cèl·lules procariotes unicel·lulars. En podem trobar de
diverses formes; esfèrics, allargats, petits, en forma d’espiral... A més, presenten una
estructura no gaire complexa, més aviat és senzilla: presenten una mebrana plasmàtica,
la càpsula que recobreix la membrana, els ribosomes al citosol, l’ADN circular i el flagel,
que els permet el moviment.

Podem classificar les cèl·lules en dos grups:

 Eubacteris: Unicel·lulars, no tenen nucli (procariotes). Són els organismes més

antics. Hi ha bacteris que sintetitzen el seu propi aliment a partir de CO2, com els
cianobacteris, els bacteris verds del sofre i alguns bacteris propà. Altres utilitzen
nitrogen o sofre.
 Arqueobacteris: Unicel·lulars, no tenen nucli (procariotes). Demostren
diferències amb els bacteris i afinitats amb el domini Eucariota Difereixen dels
bacteris en la composició de la seva paret cel·lular i d’alguns dels seus orgànuls i
en els seus processos genètics.

Dins del regne Moneres podem trobar Bacteris (procariotes amb DNA circular
(nucleoide)).

També podem trobar micoplasmes (no tenen paret cel·lular, el que els hi confereix
protecció són les cèl·lules eucariotes, que hi viuen parasitant-les).

Finalment, trobem cianobacteris (cada cèl·lula és individual i realitza les seves

funcions).
Els següents regnes, els podem incloure dins del domini Eucariota (organismes cel·lulars
amb nucli).
SEGON REGNE: PROTISTES

- D’estructura molt simple, diferencia de la resta d’eucariotes.

- Inclou els protozous (ciliats, flagel·lats i ameboides) i les algues (verdes,
marrons,..)
- Organització relativament senzilla: o bé són unicel·lulars bé són pluricel·lulars
sense teixits especialitzats.
- Viuen en gairebé qualsevol medi que contingui aigua líquida.
- Molts protists (ex: alga) són fotosintètics i productors primaris essencials dels
ecosistemes (Ex: Oceà: formen part de plàncton).

Altres protists, com els cinetoplàstids i els apicomplexos, són la causa d’una varietat
de malalties humanes greus, com la malària i la malaltia del son.

Els organismes eucariotes unicel·lulars poden tenir moltes formacions, tanmateix sempre
serà una única cèl·lula. Moltes d’aquestes estructures poden provenir de processos de
simbiosi, de mutacions, de canvis en l’ARN, etc.

TERCER REGNE: FONGS

- Són organismes que tenen cèl·lules amb nucli i requereixen d’altres éssers vius
per obtenir el seu aliment (heteròtrofs).
- Tots tenen paret cel·lular gruixuda, rica en quitina, els hi confereix rigidesa i
resistència.
- La majoria són pluricel·lulars
- Els seus cossos estan constituïts per filaments tubulars microscòpics, anomenats
hifes, que es ramifiquen i entrecreuen.
- Conjunt d’hifes: miceli.
- Els que veiem a la superfície (bolets) són els òrgans reproductius d’un dels grups.
- Per alimentar-se primer descomponen el seu aliment en petites molècules que
després absorbeixen a través de les membranes de les seves cèl·lules.
- La majoria s’alimenten de matèria orgànica morta, altres són paràsits i alguns són
depredadors.
- Durant la reproducció sexual o asexual, produeixen espores que permeten la seva
dispersió cap a nous llocs o els ajuden a sobreviure en condicions adverses, com
la deshidratació o la congelació. També poden desenvolupar-se a partir d’un
fragment de miceli.
- Són essencials en el reciclatge de nutrients en tots els hàbitats terrestres.

Els fongs provenen dels organismes amb paret cel·lular, rica en quitina.
QUART REGNE: VEGETALS

- Alt grau de complexitat (formen micel·les)

- Autòtrofs, sintetitzen el seu propi aliment, utilitzant l’energia del sol, l’aigua i els
nutrients del sòl.
- Mitjançant la fotosíntesi transformen l’energia solar en energia química i
l’emmagatzemen en sucres (carbohidrats).
- Es caracteritzen per la seva paret de cel·lulosa i perquè tenen cloroplasts (orgànuls
cel·lulars que contenen clorofil·la, pigment ver que porta a terme la fotosíntesi) i
mitocòndries.
- Tenen vacuoles i no tenen centrosoma ( centre organitzador de microtúbuls)
- Les plantes s’han dividit en:
o Molses (briòfits)
o Falgueres (pteridòfits)
o Plantes amb llavor (cícades, ginkos i pins, els 3 considerats gimnospermes)
o Plantes amb flors, 2 grups: (Pastures i palmeres) i (magnòlies i
margarides)

CINQUÈ GRUP: ANIMALS

- Organismes heteròtrofs, multicel·lulars i eucariotes (tenen nucli)

- Forma i grandària molt variats
- Estan dividits en:
o Invertebrats: artròpodes (insectes, aràcnids, miriàpodes, crustacis),
anèl·lids (cucs), platihelmints (cucs plans), cnidaris (anemones meduses,
coralls), equinoderms (estrelles de mar, eriçons de mar, cogombres de
mar), esponges i nematodes
o Vertebrats: Peixos, amfibis, rèptils, aus i mamífers.
COMPARTIMENTS CEL·LULARS

Dins d’una cèl·lula hi ha moviment continu, per això diem que hi ha compartiments o
orgànuls cel·lulars que ocupen un volum dins del citoplasma i que realitzen diferents
funcions. S’encarreguen del metabolisme cel·lular, síntesi de proteïnes, del moviment,
etc.

Compartiments més importants:

- Membrana plasmàtica: Estructura que engloba, cobreix, protegeix, dona forma

a les cèl·lules, defineix els seus límits i contribueix a mantenir l’equilibri entre el
medi intracel·lular i el medi extracel·lular d’aquestes.
- Citosol: Emulsió col·loïdal molt fina d’aspecte granulós que conté una gran
diversitat d’orgànuls. Medi molt aquós (85% H2O). Les seves funcions principals
són permetre la síntesi i degradació de les proteïnes, també s’encarrega del
metabolisme intermediari de la cèl·lula.
- Mitocondris: S’encarreguen d’obtenir energia mitjançant la respiració cel·lular,
un procés d’oxidació en el qual intervenen uns enzims anomenats ATP sintetases.
- Lisosomes: Vesícules procedents de l’aparell de Golgi que contenen enzims
digestius. Fan la digestió de matèria orgànica, s’encarreguen de mantenir el seu
pH interior.
- Aparell de Golgi: Forma part del sistema membranós cel·lular. Format per un o
uns quants dictiosomes ( agrupació en paral·lel de quatre a vuit sàculs discoïdals
anomenats cisternes), acompanyats de vesícules de secreció. S’encarrega de
transportar substàncies, fer la seva maduració gràcies las enzims, de dur a terme
l’acumulació i secreció de proteïnes o de fer la glicosilació de lípids i proteïnes,
entre d’altres funcions.
- Nucli: Estructura constituïda per una membrana doble, anomenada embolcall o
coberta nuclear, que envolta el material genètic (ADN) de la cèl·lula, i així el
separa del citoplasma. El medi intern nuclear rep el nom de nucleoplasma, i conté
les fibres d’ADN, que reben el nom de cromatina, i un o dos corpuscles, molt rics
en ARN, anomenats nuclèols.
- Embolcall nuclear: Membrana doble que separa l citoplasma del nucleoplasma,
la funció és mantenir separats els processos metabòlics dels dos medis, i que
presenta una sèrie de porus que regulen la comunicació entre aquests sistemes.
- Peroxisomes: Vesícules semblants als lisosomes, però que contenen enzims com
oxidasa i catalasa. S’encarreguen de la oxidació de composts orgànics, de
l’eliminació de l’aigua oxigenada, de la desintoxicació de substàncies alienes, de
la síntesi de lípids com el colesterol, etc.
- Citoesquelet: Xarxa dinàmica formada per fibres proteiques que recorren el
citosol i que funcionen com a “esquelet i musculatura cel·lular”.
- Ribosomes: Estructures globulars, mancades de membrana, que estan
constituïdes per diverses tipus de proteïnes associades a àcids ribonucleics
ribosòmics (ARNr) procedents del nuclèol.

Depenent del tipus de funció de cada cèl·lula, la proporció dels compartiments seran
diferents.
 MECANISMES DE TRANSPORT CEL·LULAR

Totes les substàncies (incloent proteïnes) secretades per la cèl·lula han de ser
transportades, per tal d’arribar al seu destí. Aquest transport es pot dur a terme ja sigui
a l’interior de la cèl·lula com extraient les substàncies cap al medi extracel·lular.

Totes les proteïnes comencen a ser sintetitzades als ribosomes en el citosol. El seu destí
següent depèn de la seva seqüència d’aminoàcids, que pot presentar senyals de
classificació que proporcionen diferents destins específics per a les proteïnes, fora del
citosol. Moltes proteïnes no tenen aquests senyals, així que han de restar al citosol. Altres
tenen senyals de “sorting” que les dirigeixen en el seu repartiment al nucli, al RE, al
mitocondri, als cloroplasts o als peroxisomes.

Existeixen 3 tipus de transport, en funció de quines parts de la cèl·lula intervinguin:

- Transport vesicular
És el sistema intracel·lular de membranes. Les vesícules de transport
carreguen proteïnes des d’un compartiment a l’altre. A mesura que la
membrana d’un compartiment produeix vesícules per gemmació,
aquestes vesícules capten molècules del lumen del compartiment.
Després del transport i la fusió amb la membrana de l’altre
compartiment, aquestes vesícules descarreguen el seu carregament en
l’interior d’aquest altre compartiment.
- Transport a través de porus

Transport regulat o de comporta (gated transport): es dona entre el citosol i el nucli

a través dels porus nuclears que funcionen com a comportes selectives que permeten
activar el transport específic de macromolècules, encara que també està permesa la
difusió de petites molècules.

- Transport transmembrana

Les proteïnes que estan al citosol per entrar als compartiments hauran de traspassar les
seves membranes, per això necessiten mecanismes específics (translocadors proteics
units a la membrana) que dirigeixen el transport específic de proteïnes.

Cada un d’aquests mecanismes de transport és dirigit per senyals de sorting continguts

a les seqüències aminoàcids de les proteïnes, que són reconeguts per receptors
complementaris de la proteïna al orgànul. El viatge de les proteïnes comença amb la
seva síntesi als ribosomes i finalitza quan s’ha arribat al destí final. A cada estació
intermitja (boxes) es decideix si la proteïna és retinguda o transporta.

Hi ha dos tipus de senyals de sorting a les proteïnes:

o Seqüències senyal. És un tram continu de la seqüència d’aminoàcids que

normalment trobem a un dels extrems, generalment a l’amino. Aquest senyal
acostuma a ser eliminat per una proteïna peptidasa especialitzada un cop el
procés de sorting ha finalitzat.
 o Dominis senyal: Es pot formar
una regió senyal mitjançant la
juxtaposició d’aminoàcids
procedents de regions que es
trobaven físicament separades
abans que aquesta es plegués.
Són una col·locació específica i
tridimensional dels àtoms al
llarg de la superfície de la proteïna. Els residus d’aminoàcids que comprenen
aquest domini senyal poden estar separats els uns dels altres a la seqüència
aminoàcids i resten a l’extrem final de la proteïna. Aquests dominis només
es poden observar quan la proteïna adopta una configuració tridimensional
que pot ser reconeguda per altres molècules. (ex. manosa-6- fosfat).

Per entrar als orgànuls, les vesícules necessiten ser molt hidrofòbiques. Aquesta és la
raó per què la majoria de seqüències senyal són molt hidrofòbiques (ex. Leucina i lisina
són aminoàcids molt comuns i molt hidrofòbics).
UNITAT 2: ESTRUCTURA DE LES MEMBRANES CEL·LULARS

Explicarem l'estructura, composició i funció de les membranes cel·lulars i, amb més

detall, la membrana plasmàtica.

Totes les cèl·lules (eucariotes i procariotes) presenten membrana plasmàtica, la qual és

la interfase entre l'interior i l'exterior de la cèl·lula. Aquesta membrana és
semipermeable, i a través d'ella:

- La cèl·lula capta nutrients

- Controla la concentració de ions i potencial elèctric.
- Es relaciona o comunica amb l'exterior a través de receptors transmembrana
- Contacta amb altres cèl·lules mitjançant glucoproteïnes d'adhesió
- Es comunica mitjançant la matriu extracel·lular, en el cas d'organismes
pluricel·lulars

MEMBRANA PLASMÀTICA

Les membranes defineixen diferents compartiments anomenats orgànuls cel·lulars.

Aquestes permeten que els diferents orgànuls tinguin composicions lipídiques i
proteiques diferents, per tal que puguin realitzar funcions especialitzades dins la cèl·lula.

Aquests compartiments són molt dinàmics, contínuament estan canviant la seva

morfologia i posició a dintre de la cèl·lula (les mitocòndries poden desplaçar-se d'una
banda a l'altra de la cèl·lula en qüestió de milisegons).

La composició de les membranes també és molt dinàmica. Les diferents membranes

cel·lulars estan constantment bescanviant la posició de lípids i proteines amb molècules
veïnes (les proteïnes s'han de trobar en el lloc correcte en el moment correcte per tal de
dur a terme la seva funció).

Model d’estudi membrana plasmàtica: l’eritròcit

El model cel·lular idoni per estudiar aquesta morfologia són els glòbuls vermells
(eritròcits) que es troben a la sang. Són fàcils d’obtenir en gran quantitat i no presenten
altres membranes intracel·lulars.

Dos físics, en Gorder i en Grendel en 1925 treballant amb aquestes cèl·lules van mesurar
la massa de lípids d’aquestes i van calcular que es tractava del doble de l’àrea de la
superfície de l’eritròcit. Això és perquè la seva membrana està composta per una bicapa
lipídica, que té un gruix de 5 a 10 nm.

Aquesta bicapa lipídica, no es va descobrir fins a mitjans del segle passat al ser
observada a través d’un microscopi electrònic de transmissió que existien a la superfície
de les cèl·lules dues línies més electrodenses (les dues monocapes de fosfolípids)
separades per al voltant d’uns 5 nm.
Composició de les membranes

Avui dia sabem que la membrana està formada per 3 macromolècules orgàniques: lípids,
proteïnes i carbohidats (aquests carbohidrats sempre es troben associats de manera
covalent a lípids o a proteïnes, forformant respectivament glucolípids i glucoproteïnes).

Lípids

Molècules amfipàtiques (amb una regió hidrofílica i una altra hidrofòbica)

A la membrana, els més majoritaris són els fosfolípids (lípids associats a 1 àcid fosfòric o
grup fosfat):

o Glicerofosfolípids: Àcid fosfatídic (PA) [1 molècula de glicerol (esquelet) + 2

àcids grassos (de diferents llargàries) + 1 grup fosfat o àcid fosfòric] + 1
molècula x (serina, etanolamina, colina ó inositol).

o Esfingofosfolípids: 1 esfingosina + 1 àcid gras + 1 fosfat + 1 colina ó

etanolamina

- Esfingolípids -Ceramida: 1 esfingosina + àcid gras saturat (palmític).

- Colesterol.

- Glucolípids
o Gliceroglucolípids
o Esfingoglucolípids:
 Cerebròsids: 1 ceramida + 1 sucre neutre
 Gangliòsids: 1 ceramida + sucre carregat.

Proteïnes

 Integrals: molt difícils de dissociar de la membrana

 Perifèriques: dissociació de la membrana molt més senzilla

Glucoproteïnes
N-glucosilades: els sucres s'afegeixen al grup -NH de certes asparagines

O-glucosilades: els sucres s’uneixen als grups -OH de certes serines o treonines.
LÍPIDS
Grup de biomolècules orgàniques molt heterogeni bàsicament
constituïts per: C i H. La majoria, també presenten O, però en
proporcions molt baixes. Alguns lípids contenen P, N, S, que són
molècules amfipàtiques (tenen un extrem hidrofílic i un
hidrofòbic). Formen bicapes lipídiques i són insolubles en aigua
però es dissolen fàcilment en dissolvents orgànics.

Els lípids de la membrana es poden classificar en:

- Fosfolípids:

Els fosfolípids majoritaris a la membrana són els fosfoglicèrids. Són molècules amb una
regió polar (soluble en aigua) i una apolar (insoluble en aigua).

Els fosfoglicèrids de membrana estan formats normalment per 2 àcids grassos: 1

saturada i 1 insaturada. Es diu que una cadena hidrocarbonada és saturada perquè es
considera saturada d’hidrogen. Llavors, les cadenes hidrocarbonades es diuen
insaturades perquè per a cada doble enllaç C- -C hi existeix un àtom de H menys.

El grau de saturació d'aquestes molècules influeix en el grau d'empaquetament de les

membranes que formen la bicapa lipídica. Si la membrana la conformen àcids grassos
insaturats, la distància entre els fosfolípids serà més gran que no pas si la membrana
estigués formada per àcids grassos saturats. Les membranes formades per àcids grassos
saturats són més gruixudes, més impermeables, i més rígides que les membranes
formades per àcids grassos insaturats.

El grau de saturació a la membrana plasmàtica influeix en la seva fluïdesa. Aquesta

depèn de la seva composició i de la temperatura:

o La seva composició: com més lípids insaturats, més fluïdesa.

o La seva fase de transició: canvi d’estat d’una membrana
o La seva temperatura (punt de congelació): és la temperatura a la que
es dona la fase de transició. A mesura que baixa la temperatura, la
membrana passa d'un estat de transició fluid a un estat sòlid (congelada).
Aquesta temperatura de fase serà més baixa quan més curtes i insaturades
siguin les cadenes.

En bacteris i llevats, quan perceben un descens de la temperatura, el que fan és

sintetitzar àcids grassos insaturats per tal d'evitar la congelació de la membrana.
Formació espontània de les micel·les i bicapes

Quan les molècules amfipàtiques es troben rodejades per totes parts per un ambient
aquós, tendeixen a agregar-se de tal manera que les seves cues hidrofòbiques
s’amaguen a l’interior i els seus caps hidrofilics queden exposats a l’aigua (per la seva
capacitat de solubilitzar-se en aigua). Depenent de la forma, poen aconseguir aquesta
disposició, d’una entre dues maneres: poden formar micel·les esfèriques (amb les dues
cap a l’interior) o bicapes, amb les cues hidrofòbiques amagades entre dues capes de
caps hidrofíliques.

- Bicapa: La podem trobar en la membrana cel·lular. Hi

trobem altres molècules inserides, com proteïnes.
- Micel·la: És l’ordenació dels àcids grassos en contacte amb
l’aigua amb un sol tipus d’àcid gras.

- Liposoma: S’utilitzen en cosmètica per introduir

substàncies nutritives a la pell, també en medicina per
introduir alguns medicaments al cos, o en teràpia gènica per
introduir-hi gens. La mida és d’alguns nanòmetres i les
substàncies que viatgen en el seu interior són hidrosolubles.

Les diferències entre aquestes estructures és que dues d’elles ( liposoma i micel·la) es
troben en forma d’esfera, mentre que la bicapa lipídica és una estructura lineal. Per
diferenciar el liposoma de la micel·la, s’observa que el liposoma està compost per dues
capes fosfolipídiques, mentre que la micel·la només en té una.

Aquests liposomes que es formen, tenen un moviment. S’han observat quatre tipus de
moviment dels fosfolípids:

- Flip-flop: canvi de posició del fosfolípid d'una monocapa cap a l'altra monocapa.
Es tracta d'un moviment molt lent que gairebé no es dona de forma espontània.
Les membranes cel·lulars no es sintetitzen de nou, les cèl·lules filles creixen
gràcies a la obtenció de molècules noves, a través de la cèl·lula mare. Els
fosfolípids es sintetitzen a la cara citosòlica de la cèl·lula (RE). Quan aquests
arriben a la membrana plasmàtica, s'integren dintre de la monocapa citosòlica.
Les flipases són molt important en aquest sentit, ja que són les encarregades
d'equilibrar la composició i estructura lipídica de totes les membranes cel·lulars.
- Moviment de rotació en el seu propi eix: Moviment molt ràpid sobre el seu
eix.
- Moviment de difusió lateral: En una mateixa monocapa, els fosfolípids es poden
moure de forma lliure. Es tracta d’un moviment molt ràpid i comú, poden recórrer
distàncies de 1µm/s. Canvien de posició constantment, això és el que crea un gran
dinamisme en la cèl·lula, pot variar la posició 107 vegades/s. Hi hauran obstacles
que impediran un moviment complet dels fosfolípids, com ara el citoesquelet..
- Moviment de difusió de flexió: les cues hidrocarbonades dels fosfolípids es
poden flexionar permetent una major plasticitat de la membrana.
Els fosfolípids poden dividir-se en glicerofosfolípids i esfingolípids:

GLICEROFOSFOLÍPIDS:

S’originen en esterificar-se dos dels grups alcohols de la glicerina o glicerol amb dos
àcids grassos, saturats (A) o insaturats (B) ( enllaç tipus èster entre C i D).

El tercer grup –OH de la glicerina (D) es troba esterificat (enllaç fosfodièster entre D i E)
amb una molècula d’àcid fosfòric, formant l’anomenat àcid fosfatídic (E). Acostuma a
estar constituït per un àcid gras saturat (A) i un altre insaturat (B), i els seus derivats
s’anomenen afegint el prefix fosfatidil - al nom dels substituent esterificat amb el grup
fosfat (el que nosaltres hem anomenat X i que normalment és un aminoalcohol):

àcid fosfatídic + X → fosfatidil - seguit del nom del grup polar (X)

Trobem quatre grups bàsics de fosfolípids presents a la membrana (en funció de quin
grup s’uneixi al fosfat):

- Fosfatidilserina: L’única que té una càrrega negativa a Ph fisiològic. Es troba en

contacte amb el citosol, això permet que certes proteïnes s’uneixin per interacció
electrostàtica. Abunda a la cara interna de la membrana cel·lular.
- Fosfatidiletanolamina: són els que més predominen (les seves càrregues es
compensen).
- Fosfatidilcolina: Es troben a les membranes cel·lulars externes de les plantes
superiors i a la majoria de les membranes de cèl·lules animals. Es sol trobar a la
meitat exterior de la bicapa lipídica i la majoria de les molècules de fosfolípid que
contenen un grup amino primari terminal (fosfatifiletanolamina i fosfatidilserina)
es troba en la meitat inferior.
- Esfingomielina: es sol trobar a la meitat exterior de la bicapa lipídica i la majoria
de les molècules de fosfolípid que contenen un grup amino primari terminal
(fosfatifiletanolamina i fosfatidilserina) es troba en la meitat inferior.
- També existeixen els fosfolípids d’inositol, que són funcionalment
importants, però es troben en quantitats petites.
Totes les molècules excepte la primera, són neutres a Ph fisiològic, presentant una
càrrega negativa i una altra positiva.

Totes les molècules lipídiques deriven del glicerol, excepte l’esfingomielina que deriva de
la serina.

En conjunts, aquests 4 fosfolípids constitueixen més de la meitat de la massa de lípids

de la majoria de les membranes.

Asimetria de la membrana plasmàtica

La membrana plasmàtica té diferent composició lipídica a la monocapa citosòlica i a

l'extracel·lular. Això s'aconsegueix gràcies a les escramblases i a les flipases.

Les els fosfolípids es sintetitzen a la membrana del RE. Per tal d'aconseguir la asimetria,
les escramblases bescanvien els fosfolípids entre les monocapes, independentment de
l'espècie de fosfolípid. Aquests fragments de membrana viatgen per transport vesicular
fins a la membrana plasmàtica i s'integren. En aquest moment les escramblases es troben
inactives, les que actuen en aquest moment son les flipases, que bescanvien els fosfolípids
d'ambdues monocapes de la membrana plasmàtica.

La fosfatidilserina només es troba a la cara citosòlica de les cèl·lules (en cèl·lules vives).
Això és molt relevant, ja que degut a la seva càrrega negativa, té un gran paper com a
molècula senyal per a les proteïnes hidrosolubles del citosol. De fet, una fosfatidilserina a
la cara extracel·lular indica apoptosi.

Quan una cèl·lula mor per apoptosi, s’ha de recanviar. El que succeeix és que les
escramblasses s’activen i perd la asimetria de la membrana, perquè la fosfatidilserina
canvia la seva posició. Així, es forma una senyal que permet reconèixer quines seran les
cèl·lules que s’han d’eliminar que, posteriorment seran fagocitades per glòbuls blancs o
neutròfils).

Fosfolípids minoritaris: fosfatidilnositols

Són fosfolípids que al grup fosfat tenen associat de forma covalent una molècula d'inositol.
L'estructura en forma d'anell dels inositols permet que puguin ser fosforilades en diferents
posicions, segons la quinasa específica que s'activi.

Els inositols en ser fosforilats, es converteixen en importants missatgers metabòlics, ja

que interactuen amb diferents proteïnes actives formant part d'una cascada metabòlica.

La fosforilació d'un PIP2 a PIP3 activa la PDK que, al seu torn fosforila una AKT que
s'associa a un altre PIP3, activant-la per a fosforilar altres proteïnes diverses... Aquesta
cadena metabòlica intervé en diverses reaccions antiapoptòtiques per tal d'assegurar la
supervivència cel·lular.
L'enzim encarregat de modular aquest tipus de reaccions antiapoptòtiques es la PTEN.
Es tracta d'una fosfatasa encarregada de treure un grup fosfat del PIP3 corresponent a
l'activació de la PDK i així aturar la reacció.

S'han trobat alteracions en la proteïna PTEN en moltes cèl·lules cancerígenes. Si aquest

tipus de reaccions no es modulen, les cèl·lules creixen sense control. El gen codificant
de la PTEN ha rebut el nom de "gen supressor de tumors"

Senyalització regulada per receptors de membrana associats a la proteïna G

*PTEN: gen supressor de tumors, ja que és el motiu de que les cèl·lules no creixin
descontroladament. És una fosfatasa, elimina el PI3K.
ESFINGOLIPIDS

No porten glicerol. Són un tipus de lípids menys abundants a les cèl·lules. Es construeixen
entorn un esquelet d'esfingosina, la qual es caracteritza per la seva cadena
hidrocarbonada llarga i sense dobles enllaços (té un grup amino i un grup alcohol). Al
ser cadenes llargues i saturades, provoquen unions fortes entre molècules, i poden
formar microdominis de membrana més gruixuts, compactes i rígids.

- Ceramida: Esfingosina + àcid gras (saturat, àcid palmític (16 carbonis)). Són molt
importants en senyalització.
- Esfingomielina: 1 esfingosina + 1 àcid gras + 1 grup fosfat + 1 alcohol (colina
ó etanolamina). Importants a les cèl·lules animals.
- Glucoesfingolípids: 1 esfingosina + 1 àc. gras + 1 sucre.

o Cerebròsids: Tenen una molècula de monosacàrid, normalment galactosa

a la membrana de les neurones i glucosa en altres teixits animals (com la
de l’exemple anterior). Es forma quan un sucre neutre s’uneix a una
ceramida.
o Gangliòsids: Apareix en aquests compost una molècula d’àcid siàlic i el
nombre d’hexoses que presenten varia entre un i quatre. Es troben a la
superfície externa de la membrana cel·lular, especialment les del teixit
nerviós. Són receptores de membrana d’algunes toxines i certs virus. Es
formen quan un sucre carregat s’uneix a una ceramida.

Els lípids i proteïnes associats a glúcids es situen a la monocapa extracel·lular de la

membrana plasmàtica. Els carbohidrats de membrana permeten a les cèl·lules intervenir
en mecanismes d'interacció, reconeixement i adhesió entre cèl·lules.

En les cèl·lules epitelials, els glucolípids es troben a la superfície apical. Confereixen

protecció front a baixos pHs i enzims digestius. D'altra banda, alguns glucolípids també
poden ser llocs d'entrada de certes toxines bacterianes (per exemple el GM1 és receptor
de la toxina colèrica, s’adhereix la toxina provocant un augment de la producció d'AMPc,
i la consegüent pèrdua d'aigua, provocant diarrea)

Els sucres de membrana són, a més, els que determinen el grup sanguini.

COLESTEROL

És un lípid de vital importància en cèl·lules animals. Té un caràcter amfipàtic que és el

que el fa una molècula tan especial.

- Té una regió hidrofílica conferida gràcies al grup -OH.

- Té una regió hidrofòbica constituïda per una cadena hidrocarbonada.
- Entre aquestes dues regions, existeixen 4 anells esteroidals.
Tot i que és una molècula amfipàtica, no té la capacitat de formar micel·les, ja que el
grup -OH és massa petit respecte de la regió hidrofòbica de la molècula.

El colesterol s'insereix entre els fosfolípids. El grup alcohol interacciona amb les regions
polars dels fosfolípids, els anells immobilitzen les cues hidrofòbiques, i les cadenes
hidrocarbonades també interactuen entre elles.

- El colesterol augmenta la rigidesa i la impermeabilitat de la membrana.

- Disminueix la temperatura de fase de la membrana. Fa que resisteixin
temperatures més baixes abans de congelar-se ja que augmenta la separació
entre fosfolípids

LÍPID RAFT (dominis ordenats de membrana) i permeabilitat de la bicapa

lipídica

La membrana plasmàtica és una barrera de permeabilitat que envolta la cèl·lula. Les

membranes del ER, aparell de Golgi, mitocondris i altres orgànuls, mantenen les
diferències característiques entre els continguts de cada orgànul i el citosol. En aquests
orgànuls es formen uns microdominis d’uns 70nm de diàmetre, anomenats Rafts lipídics.
A través de transport vesicular, viatgen cap a la membrana plasmàtica, quedant encarats
a la part externa.

Es poden definir com a balses lipídiques presents en certes regions de la membrana

plasmàtica, la composició i funcions dels quals són diferents a les de la resta de la
membrana. Són regions bastant petites i “especials”, perquè estan formats per àcids
grassos saturats (alta concentració en colesterol, esfingolípids i microesfingolípids).
Provoquen que la membrana sigui bastant impermeable, amb una estructura rígida i
compacta. També són més gruixudes que les parts no formades per aquests àcids
grassos (parts desordenades). A més a més hi hauran proteïnes que no podran passar
en aquesta zona de membrana, perquè la regió hidrofòbica és molt més gruixuda. Per
tant, nomes tindran un tipus de proteïnes exclusives.

Els microdominis (Rafts) es classifiquen en:

- Caveolars: formen part d’una invaginació recoberta de caveolina, una proteïna

- No caveolars: tenen la superfície plana
Proteïnes de membrana

 Molècules hidrofòbiques: O2, CO2, N2, benzè

Travessen perfectament la membrana de difusió.

 Petites molècules polars: H2O, urea, glicerol

Sense càrrega la travessen però amb menys

facilitat.

 Llargues molècules polars: glucosa, sacarosa

Els hi costa molt travessar-la.

 Ions: H+, Na+, HCO3-, K+, Ca2+, Cl-, Mg2+

Malgrat la seva mida, no la poden travessar, ja que la seva càrrega i el seu grau
d’hidratació eviten la penetració. Són molt hidrofílics.

Les bicapes lipídiques en tenir cert un important hidrofòbic, seran una barrera selectiva
per a certes molècules. Hi preval el caràcter hidrofòbic respecte de l'hidrofílic, ja que la
regió polar dels fosfolípids és petita respecte de la regió apolar.
No obstant això, qualsevol molècula acabarà penetrant la bicapa lipídica, d’una
manera o una altra. La velocitat amb què es
produeix la difusió depèn de
la mida de la molècula i de la solubilitat en lípids. Com
més petita i més hidrofòbica o apolar, millor i més
ràpidament es difon en la bicapa.

La cèl·lula, en la membrana posseeix unes bombes o

canals a través dels quals poden passar aquestes
molècules. Són els anomenats transportadors i
canals i, normalment, solen ser proteïnes. Algunes
molècules entraran per transport passiu o difusió
facilitada a favor de gradient electroquímic (sense
consum d’ATP), o bé, per transport actiu amb consum
d’ATP (bombes).

La proporció de la composició de la membrana pot

variar en funció de la cèl·lula. Depenent del tipus de cèl·lula hi ha un percentatge o un
altre. Per exemple, la proporció de la beina de mielina té un 80% de lípids i un 20% de
proteïna, o la membrana mitocondrial té una gran quantitat de proteïnes (75%), ja que
és el lloc on es produeix la respiració cel·lular, però en canvi, té només un 20% de lípids.
Al voltant d'un 30% de les proteïnes sintetitzades per les cèl·lules són proteïnes de
membrana.
PROTEÏNES

Tipus de proteïnes de membrana (basada en l’associació a la membrana)

Les proteïnes incloses en la membrana plasmàtica intervenen en processos de

senyalització. N’hi ha de diversos tipus, atenent a la seva associació a la bicapa:

- Integrals

Són proteïnes que tenen regions hidrofòbiques que li permeten integrar-se a dintre de
la bicapa. Estan associades a la membrana de forma molt forta.
si una proteina té una regió
1. Simple pas (alfa hèlix hidrofòbica) hidrofobica, voldrà dir que deixa
2. Multipas (diverses alfa hèlix hidrofòbiques) que s’uneixi fortament

3. Barril beta (diverses làmines beta)

4. Hèlix alfa amfipàtica
5. La proteïna pateix una modificació
aa hirofobics en unapost-traduccional en la
zona i els hidrofibics en l’altra qual s'afegeix un grup
zona
lipídic (myristoil, palmitoil ó farmesyl) que li confereix caràcter hidrofòbic.
6. S'associen a les membranes per la cara externa, mitjançant els GPIs (glucosyl
fosfatidil inositol). Les proteïnes s'associen als GPI a la llu del RE.

- Perifèriques

Estan associades a la membrana de forma feble. S'uneixen a la membrana precisament

gràcies a les proteïnes integrals de membrana, a les quals s'associen.

Són fàcils de purificar i dissociar mitjançant solucions tampó i diferents formes iòniques.
Solubilització de les proteïnes integrals amb detergents

Per solubilitzar proteïnes associades de forma tan forta com les proteïnes integrals cal
fer servir detergents (petites molècules amfipàtiques que en solució aquosa formen
micel·les).

Tanmateix, cal tenir en compte que no totes les proteïnes integrals s’associen igual:
algunes s’associen més i d’altres menys, motiu pel qual hi hauran proteïnes que es
podran extreure més fàcilment que altres. Haurem d’utilitzar un detergent o un altre.
Per exemple, les proteïnes RAS són més fàcils d’extreure perquè la seva associació és
més dèbil.

- Dodecilsulfat de sodi (SDS), és un detergent iònic que té dues càrregues

negatives que li proveeixen de gran força electrostàtica. És molt fort i es fa servir
normalment per a proteïnes multipas. S’uneix a la proteïna amb una quantitat
directament proporcional a la grandària de la mateixa. La unió del detergent
provoca generalment la solubilització i la desnaturalització de les proteïnes, per la
qual cosa s’eliminen les possibles interferències degudes a les estructures
secundàries, terciàries i quaternàries
- Triton X-100
- ß-octylglucoside

Proteïnes integrals de membrana

La proteïna de la imatge:

- Presenta una hèlix alfa d'uns 25 aminoàcids, que

travessa la membrana que mida entre 5 i 10 nm.
- A la cara extracel·lular hi trobem ponts disulfur.
Es formen entre dues cisteïnes i permeten que la
proteïna es plegui de forma determinada.
- Els ponts disulfur es troben a la cara
extracel·lular ja que és molt més oxidant que no
pas l'interior de la cèl·lula.
- A la cara extracel·lular presenta sucres. Aquests
sucres serveixen per a processos de
senyalització.

Una de les primeres proteïnes transmembrana

descobertes va ser la glucoforina. Es tracta d'una
proteïna altament glucosilada (amb molts sucres
ramificats) que es va descobrir a la membrana
plasmàtica dels eritròcits. Entre els sucres que formen
la cadena de sucres trobem l'àcid siàlic, que al tenir càrrega negativa el que aconsegueix
és evitar l'agregació dels glòbuls vermells en sang, per la repulsió de càrregues. La
bacteriorodopsina i la porina també són importants proteïnes transmembrana.
Proteïnes unides a les membranes a través de lípids

- Diferents tipus d’ancoratges de les proteïnes

(proteïnes RAS es sintetitzen al citosol i pateixen
modificacions post-traduccionals)
- Diferents grups lipídics que permeten que aquesta
proteïna pugui passar per la membrana:
o Grup miristoil
o Grup palmitoil
o Grup pernil
o Grup fosfatidil inositol (GPI)

Per tal d’unir-se les proteïnes amb els lípids, cal que es produeixi una reacció química.

En funció de quins intervenen:

- O-glicosilació: Al lumen de l’aparell de Golgi. Intervenen les serines itreonines

- N-glicosilació: Al reticle endoplasmàtic, es produeix al grup NH de certes
aspargines

Els carbohidrats

- Membrana 2 – 5% carbohidrats
- Les proteïnes es troben cobertes de carbohidrats (interaccionen amb
l’entorn), també coneguts com a sucres a l’exterior de la cèl·lula
- Aquests carbohidrats es troben en forma d’oligosacàrids, units mitjançant un
enllaç covalent a les proteïnes de membrana (glucoproteïnes) i als lípids
(glucolípids)
- Sucre sintetitzat a l’aparell de Golgi o al reticle endoplasmàtic, unint-se al
lumen. El sucre es localitzarà a l’interior de la vesícula, formada en aquests
compartiment. Serà transportat a través del citoplasma fins la membrana
plasmàtica. Es fusionarà ambella i sortirà cap a l’exterior.

Totes les substàncies que són sintetitzades en els diferents compartiments

cel·lulars i que han de formar part de la membrana, han de ser transportats
amb vesícules cap a l’exterior
 Proteïnes GTPases

Les proteïnes GTPases com per exemple la proteïna RAS, es

troben en estat inactiu quan estan unides amb un nucleòtid
que ésel GDP. Aquestes proteïnes quan arriba un estímul
determinat que activen unes proteïnes anomenades GEFs el
que fa es treure el GDF que esta unit a la proteïna GTPasa
intercanviar-lo per GTP i ja es trobarà en estat actiu.

La unió de GTP el que fa es un canvi en la proteïna i l’activa.

Quan una proteïna s’activa, es quan pot interaccionar amb
els seus efectors. Efector els quals la proteïna Ras pot
regular diferents processoscel·lulars com la proliferació, la
supervivència, la migració...

D’altra banda, quan la proteïna Ras ha fet les seves funcions, aquesta proteïna s’ha d’inactivar i hidrolitzen
el GDP mitjançant el GAPs.

Poden estar ciclant entre un estat actiu i inactiu depenet dels estímuls que activen certes proteïnes. Són
interruptors moleculars.

Les proteïnes RAS són susceptibles a patir mutacions. Més d'un 30% dels càncers es deuen a mutacions
de les RAS, ja que tenen gran rellevància en processos de proliferació i supervivència cel·lular.

Glucoproteïnes

La majoria de proteïnes de membrana estan glucosilades. Els sucres es

troben a la cara externa de la cèl·lula ja que són glucosilades al lumen del
RE i del Golgi.

Els aminoàcids que són glucosilats són:

- Serines
- Treonines
- Asparagines

A l'interior del Golgi es glucosilen serines i treonines al grup -OH.

Es diu que pateixen O-glucosilació.

A l'interior del RE es glucosilen asparagines al grup -NHEs diu que

pateixen N-glucosilació.

Glucocàlix

Les glucoproteïnes conjuntament amb els glucolípids formen a la superfície cel·lular

l'anomenat glucocàlix. Intervé en processos de senyalització i reconeixement cel·lular,
confereixen protecció mecànica...
La membrana plasmàtica i el citoesquelet

Un bon exemple d'estudi del conjunt de proteïnes de membrana és el cas dels eritròcits.
L'espectrina és la proteïna que li confereix als eritròcits la seva morfologia i elasticitat,
de fet, malformacions en questa proteïna dona lloc a anèmia. L'espectrina és un
heterodímer que s'associa a la part citosòlica de la membrana de l'eritròcit a través
d'altres proteïnes perifèriques tals com l'anquirina i la banda 4.1. L'anquirina permet la
unió de l'espectrina a la membrana ja que fa d epont entre l'espectrina i la banda 3
(proteïna multipas). La banda 4.1 fa de pont entre l'espectrina i la glucoforina.

Aquesta coordinació permet la configuració característica de l'espectrina que confereix

l'eritròcit les seves característiques morfològiques.
Electroforesi en una dimensió

És una tècnica de separació de proteïnes. Per estudiar proteïnes de membrana s'han de

poder solubilitzar i desnaturalitzar. És per això que es fa servir un gel que conté SDS i
un component anomenat mercaptoetanol (gran agent reductor, per tal de desfer els
ponts disulfur). Les proteïnes carregades negativament (per l'acció del SDS) es dipositen
als pous de gel de SDS poliacrilamida dins l'aparell. Quan s'apliqui una corrent elèctrica,
les proteïnes viatjaran des del càtode fins l'ànode. Les proteïnes es separaran segons la
seva mida, a través de les malles que forma la poliacrilamida al gel. Les proteïnes banda
3 i banda 4.1 es van diferenciar mitjançant electroforesi, van ser les primeres en
identificar-se als glòbuls vermells.

Proteïnes com l'espectrina restringeixen el moviment. Als epitelis les proteïnes del
citoesquelet són responsables de la polarització de la cèl·lula, de la rigidesa d'aquest
tipus de cèl·lules i de la fermesa dels microvilli.
SEMINARI 1
Organisme adequat per a cada tipus d’estudi

-Bacteris:

Procariota Simple
Fàcil propagació
Genoma petit (4300 gens) Estudis
genètics

-Llevats:

Eucariota unicel·lular Simple

Fàcil propagació
Genoma petit (6000 gens) Estudis
genètics

-Invertebrats:

Caenorhabditis elegants:
Eucariota pluricel·lular Simple
Fàcil propagació
Genoma petit (1400 gens)
Estudis genètics i desenvolupament

Drosophila melanogaster:

Eucariota pluricel·lular Simple

Fàcil propagació
Genoma petit (1400 gens)
Estudis genètics i desenvolupament
 - Plantes:

Arabidopsis thaliana:

Eucariota pluricel·lular
Simple
Fàcil propagació
Genoma petit (1500 gens)
Estudis genètics i desenvolupament

- Vertebrats:

Peix cebra:

Eucariota pluricel·lular
Complexes
Difícils de propagar
Genomes grans (humà i ratolí 25000 gens)
Estudis genètics i de desenvolupament difícils

Xenopus:

Els seus ous s’usen per estudis de proteïnes.

A l’hora d’estudiar les cèl·lules, cal tenir en compte quin és l’organisme adequat per a
cada tipus d’estudi. Depenent de les característiques, haurem de prendre un organisme
o un altre i, també haurem d’utilitzar unes tècniques o unes altres. Per exemple, si volem
estudiar una característica específica de les plantes, haurem de prendre un model de
planta.

És per això que cal saber quines són les “propietats” de cada ésser viu (les podem
observar a la fotografia). Per exemple, si volem estudiar la mosca Drosophila
Melanogaster, haurem de saber que es tracta d’un organisme eucariota pluricel·lular i,
que per tant, està format per moltes cèl·lules. A més a més, té un genoma petit, fet que
permet fer estudis genètics i de desenvolupament.
 Els tipus de mostres més utilitzades per a
l’observació i experimentació són els òrgans i
teixits humans. És per això que a nivell de
cèl·lula podrem estudiar el comportament, ja
que ens interessa observar els diferents tipus de
compartiments, així com els teixits. Aquestes
mostres de teixits es disgreguen per poder
obtenir les cèl·lules (sempre intentant que no es
modifiquin durant el procés d’extracció).

Cal destacar també que hi ha unes cèl·lules,

anomenades cèl·lules establertes, que
permeten l’estudi d’un model de cèl·lules
concretes. Aquestes estan descongelades i
l’experimentador s’encarrega de cultivar-les
(són cèl·lules immortalitzades).

Si el que estem observant són cèl·lules tumorals, cal saber que no tenen inhibició per
contacte (a diferència de les immortalitzades).

Mètodes per a l’estudi de les cèl·lules

- Mètodes microscòpics: per a la visualització i observació de les cèl·lules i els

seus components subcel·lulars.
o Microscòpia òptica: Camp clar, fluorescència
o Microscòpia electrònica: Transmissió, rastreig.

- Mètodes bioquímics i biofísics: per a la separació de components cel·lulars

(orgànuls, macromolècules)
o Proteòmica: Proteïnes
o Lipidòmica: Lípids o Genòmica: DNA i RNA

Tipus de mostres utilitzades

- Òrgans i teixits: humans o d’animals d’experimentació

- Cultius cel·lulars:
o Cèl·lules en cultius primaris
o Cèl·lules de línies establertes
Per tal de poder observar una cèl·lula cal, en primer lloc, fer un medi de cultiu en què hi
hagin unes condicions adequades o requerides perquè la cèl·lula pugui sobreviure a tot
el procés d’experimentació. Els passos al laboratori que s’han de fer són els següents:

1. Es pren una mostra de teixit, i es dispersa en una suspensió de cèl·lules

individuals.
2. En segon lloc, aquestes cèl·lules separades s’han de col·locar en una placa de Petri
(o placa de cultiu), sempre amb un medi nutritiu, perquè aquestes es mantinguin
vives.
3. Aquest és el cultiu primari, en què les cèl·lules s’adhereixen a la placa i creixen
fins que cobreixen tota la superfície del cultiu.
Un cop han cobert la capa del primer cultiu, s’han de recollir i posar en un segon
cultiu, però en aquest cas en menor densitat, perquè aquestes puguin ser
observades i estudiades a través d’un microscopi i, a més, distingibles entre elles.
Mides cel·lulars

En el nostre cos podem trobar des de cèl·lules grans com un òvul fins a cèl·lules mitjanes
com la de la pell, o tan petites com el glòbul vermell de la sang. És per això que hem de
tenir en compte les mides i les seves equivalències (mirar imatge).

 8 - 10µm: cèl·lula petita

 30 - 50µm: cèl·lula mitjana (en general)
 >100µm: cèl·lula gegant (també trobem llargues i primes)

 Nucli: 3-10 µm
 Nuclèol: 0’5-5 µm
 Mitocondris: 0’5 µm
 Lisosomes/Peroxisomes: 0’2-0’5 µm
 Vesícules golgi: 50 nm
 Membrana plasmàtica: 4-5 nm gruix

Observació components cel·lulars: Microscòpia

En l'observació de les cèl·lules s’ha de saber que aquestes són dinàmiques, per exemple,
un mitocondri pot adoptar una posició o una altra en mil·lisegons. Per això, els diferents
tipus de microscopis, ens serveixen per a l'estudi de l'estructura i funcionament dels seus
orgànuls, a la vegada que permet conèixer la mida de les diferents estructures cel·lulars.
Les cèl·lules eucariotes, per tant, són mesurables realitzant uns càlculs a través d’una
fórmula.

Els primers microscopis...

 Finals s. XVI: Hans i Zacharias Janssen inventen el microscopi compost.

 1609: Galileo Galilei desenvolupa el microscopi compost amb lents còncaves i
convexes.
 1625: Giovanni Faber crea el terme “microscopi” per analogia amb el telescopi.
 1665: Robert Hooke publica “Micrographia”, col·lecció de dibuixos de microscòpia.
Crea el terme “cèl·lula”
 1674: Anton van Leeuwenhoek millora el microscopi simple per estudiar
espècimens biològics. És el primer en descriure els bacteris.
La microscòpia és una tècnica que permet observar la cèl·lula intacta, estudiar la seva
estructura, composició molecular per saber com funcionen els seus components.

Conceptes microscòpia

- Poder de resolució (PR): capacitat que té un microscopi per donar imatges

diferents de dos punts situats molt a prop l’un de l’altre. Depèn de l’òptica o
l’aparell i de la llum que li arriba a la mostra.
- Límit de resolució (LR): distància mínima que ha d’existir entre dos punts
perquè puguin ser discriminats com a tals.

ULL HUMÀ: 0,2mm

MICROSCOPI ÒPTIC: 0,2µm

MICROSCOPI ELECTRÒNIC: 0,1nm

Normalment el revòlver d'un microscopi presenta els objectius següents: 4x, 10, 40x i
100x (objectiu d'immersió). Els objectius són responsables del poder de resolució o la
capacitat de diferenciar dos punts molt propers. Les seves parts són:

El poder de resolució sempre dependrà del límit de resolució, és a dir, que si el límit és
baix, ens permet un poder de resolució alt. Per tant: com més petit sigui el LR més gran
serà el PR.
Paràmetres a tenir en compte

Abans de realitzar la observació microscòpica, cal tenir en compte una sèrie de càlculs
que ens ajudaran a millorar els resultats obtinguts:

- El límit de resolució depèn de l'apertura numèrica (AN) i de la longitud d'ona de

la llum emprada (λ), i es pot calcular-se fent servir la següent fórmula:

- Apertura numèrica: és una expressió matemàtica que descriu la forma en que

la llum és concentrada pel condensador i captada per l'objectiu.

N: índex de refracció del medi entre les lents i la mostra (1.0 per l'aire i 1.56 per l'oli
d'immersió).

θ : angle format per l'eix òptic i els raigs de llum més externs que són captats per
l'objectiu.

En la següent imatge podem observar dos medis diferents pels quals el raig travessa i
es desvia. En el cas de l’aire, es desvia més que no pas per l’oli, ja que aquest es tracta
d’un oli especial (anomenat oli d’immersió) que té el mateix índex de refracció que el
vidre, per tant, el raig no es desvia. Això fa que l’apertura numèrica sigui millor.
Tipus de microscopis

Com ja sabem, necessitem uns

instruments per estudiar i observar la
cèl·lula (ja que la capacitat de resolució
humana no és capaç o no arriba a la
necessària). Trobem dos tipus de
microscòpia:

1. Microscòpia òptica
o Camp clar
o Fluorescència
2. Microscòpia electrònica
o Transmissió (1931)
o Rastreig (1965)

Aquestes tècniques han anat evolucionant al llarg dels anys.

En aquest diagrama podem observar dues imatges: la primera imatge es tracta d’un
microscopi òptic, en el qual es mostra com es refracta la llum. En la segona imatge
podem observar un microscopi electrònic de transmissió. Depenent de quina mostra
vulguem observar, utilitzarem un microscopi o un altre, ja que cadascun té unes
característiques que el defineixen i que faran d’ell útil per a l’observació de mostres de
mida reduïda.
Característiques del microscopi òptic

 Té unes lents òptiques de vidre i bicòncaves, responsables de l’enfocament de les

 mostres.
 Les mostres seran il·luminades mitjançant fotons, on la mostra se situa entre dues
lents.
 La imatge és obtinguda visualitzant directament per l’ocular.
 Té menys augments que els microscopis electrònics. Així un microscopi òptic pot
arribar als 1000x en els millors microscopis.
 El poder de resolució ve limitat per la longitud d’ona de la radiació emprada, així
 el màxim aconseguit és de 0,2 dècimes de micròmetre.
 Permet l’observació de cèl·lules vives, donat que només la llum les travessa.
 Podem mantenir les cèl·lules vives en un medi de cultiu (in vitro)

Característiques del microscopi electrònic de transmissió

 Les lents d’enfoc magnètic dirigeixen un feix d’electrons i són les responsables de
la mida del feix d’electrons que incideix sobre la mostra (els electrons es desplacen
de dalt a baix).
 Les mostres són il·luminades mitjançant electrons que incidiran i travessaran la
mostra (refracció).
 Els electrons que travessen la mostra són recollits en una pantalla d’ordinador (en
 blanc i negre o escala de grisos).
 Les imatges obtingudes són bidimensionals, però té un poder de resolució major
 (podem estudiar l’interior dels orgànuls cel·lulars).
 Poden augmentar la imatge d’un objecte fins un milió de vegades.
 El poder de resolució arriba fins a 10 Å.
 Cal que la mostra s’hagi deshidratat i és bombardejada amb un feix d’electrons que
fan inviable l’observació de cèl·lules vives.

El límit de resolució d’un microscopi electrònic és més petit que el límit de resolució d’un
microscopi òptic, per tant, el primer tindrà més poder de resolució.
Observacions microscòpiques

- Com es veuria una imatge al microscopi òptic?

Tal i com podem observar a la imatge del costat, a través d’un

microscopi òptic, encara que tingui una alta resolució, no es
poden distingir clarament els orgànuls d’aquesta cèl·lula. La
imatge que ens proporciona aquest tipus de microscopi és més
bé borrosa i es pot distingir només la forma de la cèl·lula i les
parts més bàsiques: membrana, citoplasma i nucli.

- Com es veuria una imatge al microscopi electrònic de transmissió?

Tal i com podem observar a la imatge del costat, a través

d’un microscopi electrònic de transmissió, podem distingir
clarament de quin orgànul es tracta. És l’aparell de Golgi,
i com es pot veure, es tracta d’una imatge d’alta resolució
ja que es pot veure amb nitidesa i sense cap dificultat es
pot distingir quin orgànul és. A diferència del microscopi
òptic aquesta imatge té unes línies molt més definides i
ens proporciona una visió distingible.

- Com es veuria una imatge al microscopi electrònic de rastreig?

Tal i com podem observar a la imatge del costat, a través

d’un microscopi electrònic de rastreig (també anomenat
de scanning), es pot distingir una fotografia en 3D d’una
espècie d’organisme, probablement un tipus de poll.
Aquesta imatge té més poca resolució que en el MET,
però té la característica de ser en tres dimensions, de
manera que ens permet una distinció molt més clara de
la mostra en qüestió.
Processat de les mostres per a la seva observació amb el MO i el ME

Per tal d’observar les cèl·lules a través del microscopi, cal tenir en compte si aquestes
estan vives o mortes (en el cas del microscopi òptic, la cèl·lula observada pot estar viva,
en canvi, en el cas de microscopi electrònic la cèl·lula no necessàriament ha d’estar viva).

Les cèl·lules animals són incolores i translúcides, i per estudiar-les hem de ressaltar
(contrastar) els components que volem observar. Com podem ressaltar el que volem
estudiar?

1. Utilitzant microscopis amb tècniques de contrast (contrast de fase,

fluorescència, contrast interferencial…) que ressalten diferències d’intensitat entre
l’objecte i l’entorn.
2. Utilitzant colorants selectius per marcar les cèl·lules o els seus components. En
el cas de la microscòpia de fluorescència es marquen amb substàncies
fluorescents.

Hi ha dos tipus d’exàmens:

- EXAMEN VITAL O SUPRAVITAL:

Les cèl·lules es troben lliures en un medi líquid o en un cultiu

cel·lular.

La mostra s’ha de tenyir amb un colorant vital (no és necessari fer

un procés).

Es pot tenyir de diferents colors, depenent del que vulguem

observar: en blau de metilè (és un acidòfil), en verd Janus (per
visualitzar els mitocondris) o en un roig neutre (per visualitzar els
vacúols), sempre i quan les cèl·lules no morin.

S’utilitza un microscopi de contrast de fases: ens permet observar

les diferents estructures, el gruix de la cèl·lula, exagerant els índex
de refracció. Dona unes tonalitats de grisos que permet distingir la
cèl·lula.

- EXAMEN POSVITAL:

S’utilitza un teixit o bé un cultiu cel·lular per a observar.

Cal processar el teixit.

En aquest cas, sí que cal un procés per preparar la mostra, que és el següent:
En el cas que la mostra sigui un teixit (es tracta d’un bloc, caracteritzat per ser gruixut):

- FIXACIÓ:

El teixit o cultiu cel·lular s’ha de fixar, perquè

interessa mantenir les característiques funcionals
i estructurals de la cèl·lula en el seu estat original
i d’impedir que hi hagin processos d’autòlisis. Es
fa mitjançant diferents processos:

Per exemple, es pot fer mitjançant fixadors

químics, com el formaldehid, l’alcohol absolut
(MO) o el glutaraldehid (ME). Però un dels més destacats és el crosslinking: quan les
molècules estan molt properes, crea enllaços covalents entre elles, perquè no es
modifiqui la seva posició. També ajuda a desnaturalitzar les proteïnes, que deixen de ser
solubles, per tant, ajuda a mantenir la posició.

Pel que fa als processos físics, es duu a terme una congelació (amb nitrogen líquid o neu
carbònica, mitjançant microscopi òptic i microscopi electrònic respectivament). Aquests
processos es realitzen quan es vol observar una activitat enzimàtica o lipídica (perquè
en aquest cas no es produeix la desnaturalització).

- INCLUSIÓ I TALLAT

Un cop la mostra s’ha fixat, necessitem tallar i endurir-la per tal

de poder observar-la. Aquest enduriment és el que anomenem
inclusió. Per microscòpia òptica, es fa servir la parafina, mentre
que per microscòpia electrònica es fa servir el plàstic líquid. Quan
es refreda, es solidifica i penetra a l’interior del teixit per endurir-
lo i llavors prendrà la forma del receptacle en la que l’hem
col·locat.

Un cop la mostra ha estat endurida, caldrà

tallar-la. Cal destacar que els talls es
realitzen mitjançant un micròtom, un
aparell emprat per a fer talls prims i
regulars de teixits vegetals o animals per a
preparacions microscòpiques. El bloc va
passant per la mostra i nosaltres regulem
com volem que passi la ganiveta.

Els micròtoms per a mostres parafinades,

són capaços de realitzar talls d’entre 0,5-
50µm. Els micròtoms de congelació amb
ganiveta de diamant, es fan servir per al
cas de ME, ja que el plàstic és molt mé
dur, i els talls han de ser molt prims (50-100nm), perquè necessitem una solució plàstica,
més dura, que formi polímers.

Aquests talls es fiquen a un portaobjectes, gràcies al qual podrem observar la mostra a

través del microscopi.

-TINCIÓ

En aquest procés s’apliquen colorants (només per a

microscòpia òptica) o anticossos marcats (tant per a
microscòpia òptica com per a la electrònica).

Un exemple del primer cas seria la hematoxilina (colorant

bàsic), que s’unirà a estructures àcides com ara al nucli. La
eosina, en canvi, és àcida, per tant tindrà per a estructures
bàsiques, com ara les del citoplasma.

DIAGRAMA PROCÉS COMPLET

En el cas que la mostra sigui un cultiu cel·lular, com que el gruix de les cèl·lules és molt
petit, amb dos passos és suficient: es durà a terme la FIXACIÓ i la TINCIÓ, explicades
anteriorment.
Els anticossos: eines de treball per localitzar molècules cel·lulars

Una de les eines que ens servirà per observar proteïnes d’una mostra són els anticossos
(fonamentals per avançar en el coneixement biològic). Però abans de tot, anem a
conèixer què són els anticossos:

- Anticòs: proteïnes secretades pels limfòcits B que

reconeixen i neutralitzen substàncies estranyes.
- Antigen: substància reconeguda per un anticòs.

Immunohistoquímica o immunocitoquímica

La immuno (“anticòs”) histo (“teixit”) química és una tècnica que permet reconèixer o
diferenciar diferents cèl·lules, mitjançant la unió antigen-anticòs.

Es fa servir sobretot en el diagnòstic de cèl·lules anormals, com ara les dels tumors
cancerosos.

Durant aquest procés, un anticòs primari reconeix un antigen determinat. Per exemple,
podem generar anticossos per una proteïna en concret, purificant-la i injectant-la a un
ésser viu, com seria un conill. Els anticossos reconeixeran aquesta proteïna com una
substància aliena a l’organisme, per tant, la podem identificar com l’antigen específic,
d’aquesta manera voldran immunitzar-la. Un cop reconeguda aquesta proteïna pels
anticossos, podrem observar a través d’un MO o d’un ME els anticossos (s’observarà una
espècie d’acumulació).

Un cop s’ha detectat on es troba

l’anticòs, se li ha de fer un
marcatge (per visualitzar la
interacció antigen anticòs) a
través de:
Tipus de marcatges dels anticossos

Un cop es detecta on es troba l’anticòs, se li ha de fer un marcatge.

- UN ENZIM: normalment es fan amb els enzims HRP o AP

(peroxidasa o endonucleasa). En el cas del HRP, sent el
seu substrat el DAB, afegint-hi H2O2, es produirà una
reacció química enzimàtica on l’anticòs es conjuga a
l’enzim, i aquesta donarà lloc a un precipitat de color
marronós que podrà ser distingible a través d’un
microscopi òptic. Pel que fa a l’observació a través del
microscopi electrònic, podrem distingir una zona més
densa.

Substrat + enzim = producte

- Molècula fluorescent: per tal de produir la reacció,

excitem l’anticòs amb una longitud d’ona. En relaxar-se
emet certa fluorescència (amb una longitud d’onad’emissió
que nosaltres som capaços de captar) que ens permet la
seva distinció.

- OR col·loïdal: són esferes d’or de diferents mides. Quan

l’anticòs reconeix la proteïna que volem detectar es forma una
espècie de complex estable (bola d’or) que serà detectable com
una zona fosca, una bola negra, on hi ha localitzat l’anticòs. L’or
col·loïdal s’utilitza gràcies a la seva elevada electrodensitat i la
seva morfologia, ja que és molt diferent de les estructures
orgàniques com els teixits (tampoc poden penetrar en els
teixits).

- Isòtop radioactiu: podem observar la radiació que s’emet, s’emeten

fotons i es queda la marca on es trobava l’isòtop radioactiu
El microscopi òptic i les seves utilitats

Parts bàsiques del MO:

- Permet distingir 200nm entre dos punts que estan separats.

Microscopi òptic amb sistema òptic especial

- Microscopi òptic de fluorescència:

Funciona gairebé de la mateixa manera que el microscopi òptic normal, però el que el
difereix és un sistema que permet detectar la fluorescència. Aquest sistema ha de
permetre poder excitar la molècula i, per tant, necessitem una font d’il·luminació més
potent (es fa servir la làmpada de mercuri o de xenó).

Al ser il·luminades les substàncies fluorescents (poden ser

naturals, artificials o fluorocroms) amb una llum d’una longitud
d’ona determinada (la λ d’excitació) emeten llum de λ superior
(λ d’emissió) que brilla sobre un fons negre. Per tant, podríem
definir la fluorescència com la llum emesa durant la ràpida
relaxació de molècules fluorescents que es dona després de la
seva excitació per l’absorció de llum.

Si ens fixem en la imatge, podrem veure quines són les longituds

d’ona per cada un dels compostos químics que s’utilitzen com a
colorants, ja que posseeixen fluorescència. Si posem un exemple
en concret, la rodamina B, colorant violeta, es pot ajustar a una
longitud d’ona de 620nm.
 Com funciona el MO de fluorescència?

- Font de llum: proporciona llum d’un

espectre ampli de ʎ (mercuri o làser).

- Filtre (i): permet el pas de la ʎ d’excitació

(llum blava 450-490nm).

- Filtre (iii): permet el pas de la ʎ d’emissió

(entre 520 o 560 nm).

- Mirall dicroic (ii): reflecteix la llum de longitud

d’ona menor de 510 nm i transmet la superior de
510 nm.

Per exemple, volem detectar la fluoresceïna. La excitarem amb la seva longitud d’ona i
necessitarem un filtre d’excitació, que només deixarà passar les longituds d’ona que
permetran excitar. També tenim un mirall dicroic que reflecteix les longituds d’ona menor
de 510 nm. La seva emissió travessarà el dicroic i es trobarà amb un altre filtre que
impedirà que passin les longituds d’ona superiors a la longitud d’ona de la fluoresceïna.
Per tant, restringirà al màxim la observació.

Altres maneres de localitzar determinades molècules dins de la cèl·lula

1. Gràcies a l’existència de molècules fluorescents de la pròpia cèl·lula (anomenades

autofluorescents), podem detectar-les de manera natural. Per tant, algunes de les
molècules de les cèl·lules o teixits auto fluorescents són la vitamina A, els pigments
vegetals, els grans de pol·len, etc.

2. Proteïnes fluorescents: gràcies al seu descobriment per part d’Osamu

Shimomura, que volia descobrir quin component de la medusa permetia que
tingués una fluorescència. En aïllar aquest component, es va adonar que aquest
 era una proteïna, l’anomenada GFP (green fluorescent protein). Gràcies al fet de
saber el seu codi genètic, va poder col·locar en un plasmidi que es transcriuriai
donaria lloc a aquesta proteïna GFP. D’aquesta manera la cèl·lula tindria una
característica fluorescent i es podrà observar amb un microscopi òptic de
fluorescència.
Aquestes cèl·lules també es poden administrar a un animal i detectar. Podem
també combinar dues proteïnes (GFP i una proteïna qualsevol), obtenint una fusió
de proteïnes.
Roger Tsien: va construir moltes proteïnes fluorescents que es poden combinar
amb altres tipus de proteïna només canviant els filtres d’excitació.

Tots aquests descobriments i

experiments han estat molt
importants per al
desenvolupament i l’avenç en la
ciència. Per tant: tecnologia +
ciència = avenç experimental

Experiment “Wound healing” (tancament de ferida)

En la imatge del costat podem observar un experiment que es va

realitzar amb un microscopi òptic de fluorescència. Consisteix
bàsicament en observar com es produeix el moviment cel·lular.
En fer el cultiu, les cèl·lules proliferen i ocupen tota la placa (es
produeix una monocapa de cèl·lules). Com que hi ha inhibició per
contacte, hi haurà un moment en què deixaran de créixer i
multiplicar-se. Podem treure amb una punta de pipeta unes
quantes cèl·lules, observant que la resta de cèl·lules ocupen el
lloc que ha quedat lliure (es fa una espècie de ferida i elles la
“curen”). Les cèl·lules avancen i es belluguen, això permet
estudiar la seva velocitat de proliferació.

Imatges obtingudes amb contrast de fases i detecció de gpf per fluorescència.

3. Fluorocroms afins: són substàncies que s’exciten amb
una longitud d’ona (fluoròfors). El DAPI és una substància
que s’uneix al DNA, s’excita amb l’ultraviolat i emet color
blau. Per tant, el que observem a la imatge són nuclis.

4. Anticossos amb fluorocroms: ens permet la localització de diverses proteïnes,

com ara la nuclear PCNA o la nuclear P16. Depenent de quin filtre utilitzem,
podrem observar un color o un altre. En el cas de la imatge, s’han utilitzat la
fluoresceïna (color verd) i la rodamina (color vermell).
Però si combinem PCNA i P16, obtenim el merge, una superposició de les dues
imatges. Si ens fixem, tenim colors grocs, verds i vermells en una mateixa
estructura (els punts grocs són exactament on els dos fluoròfors estan al mateix
lloc). Necessitem marcar quin és el compartiment on es troben, gràcies al DAPI,
que marquen les proteïnes localitzades al nucli.
Microtúbuls: aquests són reconeguts per l’anticòs anti-tubulina, marcat amb Rodamina
(una fluorescència vermella). Si reconeixem l’anticòs marcat, podrem detectar el ADN
(a la imatge s’observa que el fus mitòtic intervé en la separació de la cèl·lula). Sempre
s’ha de rentar l’excés d’anticòs, perquè d’aquesta manera quedi marcat només el nucli.

El DAPI és un marcador fluorescent que s’uneix a les regions enriquides en adenina i

timina en les seqüències d’ADN. Pot passar a través de la membrana cel·lular, és per
això que s’utilitza en les cèl·lules vives.

Fins ara hem estudiat el microscopi d’epifluorescència. Aquest l’emprem quan només
volem detectar les longituds d’ona que provenen de la molècula. Quan estem mirant la
mostra, la mirem des de dalt, si localitzem més d’un tipus de proteïna i aquestes estan
posades en paral·lel, ens pot donar problemes de visió, ja que una pot estar localitzada
al nucli i l’altra no, i això fa que en la nostra visió se superposi. A més a més, tenim
plans a sota i a sobre del pla que nosaltres volem observar. Per aquest motiu, per
realitzar experiments de colocalització, necessitem un "programa" que ens permeti
separar els plans. Tractant la imatge amb aquest programa, ens permetrà mostrar el
pla d’imatge que desitgem. Això és el que anomenem deconvolusionar la imatge.

Microscopi de fluorescència confocal (lcm)

Aquest microscopi és el que ens permet observar mostres més gruixudes. A més, permet
obtenir imatges tridimensionals amb l’ordinador. Per tant, no requereix tot el procés
explicat anteriorment (no cal deconvolusionar la imatge).

La font d’il·luminació d’aquest microscopi és el làser, que s’encarregarà d’escanejar les

imatges que nosaltres veiem. Depenent de la longitud d’ona que vulguem excitar,
utilitzarem un tipus de làser o un altre.

Té dos diafragmes: el primer deixa passar el làser per un lloc determinat, de manera
que aquest incidirà en el pla focal de la cèl·lula (justament en el lloc que volem observar),
i el segon diafragma només captarà les imatges que provenen del pla focal.
Per tant, un dels avantatges que té aquest microscopi és que defineix molt bé el pla
focal, és a dir, la zona de la cèl·lula que estem il·luminant.

Finalment, es fa una reconstrucció en 3D de tota la part que volem observar. Es fa una

projecció combinant totes les imatges. Per tant, si tenim una fluorescència verda i vermella
situades en el mateix lloc però diferent pla, ja les podrem distingir clarament canviant de
pla.

Reconstrucció de imatges tridimensionals

Un cop escanejada la mostra, les imatges són captades

seqüencialment i processades per un ordinador per
donar una imatge tridimensional (la que observem a la
dreta).

En aquesta altra reconstrucció tridimensional podem observar

que el DAPI (color blau) ens ha permès marcar la regió del nucli
cel·lular, ja que té la capacitat d’unir-se a regions enriquides
amb adenina i timina en seqüències d’ADN de cèl·lules vives.
Aquesta fluorescència creada pel DAPI és el que permet veure
el color verd de la GFP- actina, marcada pels anticossos GFAP-
A555 (color vermell).
Microscopi electrònic de transmissió

Un microscopi electrònic de transmissió, de la mateixa manera que un microscopi òptic,

és un aparell o instrument a través del qual podem observar mostres. A diferència de
l’òptic, això s’ha de realitzar de manera postvital, és a dir, en el processament de la
mostra, aquesta mor (s’ha d’observar en estat de mort).

El microscopi electrònic ens permet tenir una resolució molt important (podem observar
diversos orgànuls: mitocondris, nuclèol, nucli, etc.), ja que el límit de resolució és
més baix que no pas el microscopi òptic.

I... com funciona el microscopi electrònic de transmissió?

Consisteix en una columna on es fa el buit i per on viatgen els electrons. La mostra

sempre es col·locarà al mig, a través de la qual travessaran els electrons. Cal tenir en
compte que s’ha de formar buit, perquè d’aquesta manera els electrons incideixin
directament a on es troba la mostra.

Aquesta també és una tècnica utilitzada en la

observació d’estructures cel·lulars: els
anticossos marcats per molècules d’or ens
indicaran uns punts negres característics (zona
on es troben), de manera que allà on hi hagi
or, els electrons no passaran i això ens donarà
una imatge.

Microscopi òptic de fluorescència

S’ha emprat des dels anys 80-85. Ha permès obtenir informació que mai no es podria
haver captat mitjançant mètodes tradicionals.

La microscòpia òptica de fluorescència fa servir llum UV i ANTICOSSOS

(immunoglobulines) marcats fluorescentment. Com que els anticossos només reconeixen
a un antigen específic, aquesta tècnica ens permet veure molècules úniques dins la
cèl·lula i localitzar on es troben les proteïnes (tècniques immunocitoquímiques).

Per guanyar senyal, hi ha uns anticossos secundaris ja marcats fluorescentment, que

s’enganxen a l’anticòs primari i amplifiquen la senyal. Distingim, per tant, dos tipus de
immunofluorescència:

- Directa: marquem l’anticòs primari

- Indirecta: marquem l’anticòs secundari (depenent del primari que fem servir,
utilitzarem un secundari determinat).
Exemple concret:

1. Prenem anticossos d’un conill i els injectem en una altra espècie, per exemple, en
una cabra.
2. L’espècie de la cabra generarà anticossos contra els del conill, ja que els detectarà
com si fossin un antigen.
3. En aquesta imatge tenim dos casos:
o En el primer cas, els microtúbuls estan marcats pels anticossos primaris
anti-tubulina que, a la seva vegada són detectats pels anticossos
secundaris, marcats amb la fluoresceïna.
o En el segon cas, els filaments d’actina estan marcats pels anticossos
primaris anti-actina, que a la seva vegada són detectats pels anticossos
secundaris marcats amb Rodamina.

Cal que tenim en compte que si tenim

una mostra marcada amb molta
fluorescència, pot ser que no puguem
detectar l’anticòs a causa de l’excés de
fluorescència.

- En resum, quina és la idea bàsica de la microscòpia de fluorescència?

Bàsicament excitar una molècula fluorescent dins la cèl·lula amb llum uv.

Si hi ha cèl·lules que tenen estructures fluorescents, dins de la seva estructura les podem
excitar amb llum UV. Si la cèl·lula no té molècules fluorescents, n’hem d’induir. És per
aquest motiu que utilitzem anticossos: els marquem fluorescentment i els introduïm a la
cèl·lula. Per exemple: els anticossos d’antiactina marcaran les molècules d’actina.

Detecció directa anticòs – tenim l’anticòs marcat en vermell – anticòs primari

Detecció indirecta – tenim un anticòs secundari – que detecta l’anticòs primari

Processat de les mostres per a la observació amb el microscopi electrònic

Com ja hem vist anteriorment, perquè una mostra pugui ser observada a través del ME,
ha de realitzar-se un examen postvital (és a dir, la cèl·lula que s’observa està morta) i,
a més, necessita ser processada:

1. Fixació: química: glutaraldehid.

2. Inclusió: plàstic líquid, micròtom
3. Tallat: s’utilitza un aparell anomenat ultramicròtom, que fa talls molt prims (50-
100nm).

4. Tinció o contrastat: cal tenir en compte que si no tenyim la mostra, no podrem

observar res. Aquesta tinció es fa mitjançant metalls pesats (plom, urani, tetròxid
d’osmi), que són electrodensos (no deixen passar els electrons) i que, per tant,
s’uneixen a les diferents estructures de la cèl·lula. En la zona on es localitzen els
metalls pesats, el feix d’electrons no hi podran travessar (es produeix la seva
difracció). En no incidir, rebotaran i es formarà una taca negra, és a dir, les
estructures es tenyiran i es formaran imatges en escala de grisos. Al citosol, quan
no hi ha estructures, els metalls pesats seran lliures, per tant, els electrons podran
passar i trobarem una zona blanca, que es podrà distingir.
Microscopi electrònic de scanning

El SEM s’anomena així per la manera que té d’il·luminar la mostra.

Aquest microscopi conté unes espirals que mouen els feixos d’electrons que incidiran en la
mostra, d’aquesta manera, es genera un moviment d’escombratge o rastreig. Els electrons
incideixen sobre la mostra, la qual emet electrons secundaris que són detectats per la
mostra no tallada i recoberta de metalls pesats (per tant, està tota electrodensa).
Això és el que ens permet obtenir imatges en 3D. A continuació es mostren algunes de les
imatges que es poden obtenir mitjançant el SEM. Ens dona una imatge només de la
superfície de la mostra (xex: una cèl·lula sencera, un insecte, un teixit, etc.).

Criofractura: observació de membranes cel·lulars

La criofractura és una tècnica utilitzada en microscopi electrònica que

consisteix en la congelació de les mostres biològiques amb nitrogen líquid,
seguit d’una fractura i el ombrejat metàl·lic o recobriment de la superfície de
la mostra amb metalls pesats. Després s’elimina del teixit biològic subjacent al
ombrejat i la observació mitjançant un microscopi electrònic de transmissió.
Gràcies a aquest processat, podem veure la superfície de cada una de les
monocapes que forma la bicapa lipídica (tal com es mostra a la imatge).

També es poden observar altres estructures com ara les invaginacions de la membrana (petites cavitats),
ja que fan 60nm de diàmetre i no es poden observar en el MO.
Santiago Ramón y Cajal

Microscopis de superresolució

Un dels problemes de la tècnica dels microscopis ha estat la resolució. Actualment,

s’han desenvolupat altres microscopis que permeten reduir el límit de resolució fins a
10nm. Aquests, s’anomenen microscopis de superresolució.

De fet, els investigadors que han desenvolupat aquest sistema (Eric Betzig, Stefan W.
Hell i William E. Moerner), han estat guardonats amb el Premi Nobel de Química l’any
2014.

Gràcies a aquest tipus de microscòpia, podem observar a nivell estructural, mitjançant

fluorescència, els diferents compartiments de la cèl·lula.

En el centre de la imatge s’observa una membrana del lisosoma, capturada pel propi
Betzig. A l’esquerra hi ha la mateixa imatge però capturada amb un microscopi
convencional i, a la dreta, la imatge de la membrana has estat ampliada a 0,2µm.

Aquesta tècnica presenta molts avantatges:

- Permet diferenciar les estructures més complexes

- Permet fer estudis in vivo
- Ajuda a millorar el nivell de resolució (superresolució).
Resolucions dels tres tipus de microscopis estudiats

Exemples qüestions examen tema microscopia:

1. En el processat de les mostres per a la seva observació amb el MO:

a) Les cèl·lules han de ser fixades , per exemple amb formaldehid, per tal de ser
observades in vivo.
b) La inclusió amb parafina endureix suficient el teixit per fer talls prou prims amb el
micròtom, per a la seva posterior observació.
c) La fixació amb metanol té com a objectiu l’enduriment de les mostres per poder
fer talls prou fins per a ser observades.
d) La tinció amb colorants postvitals són estrictament necessàries per a la observació
mitjançant el microscopi de contrast de fases.
e) Les respostes B i C són correctes.

2. Quina de les següent respostes relatives a la microscòpia òptica és

correcta?
a) Els científics Osamu Shimomura, Roger Y. Tsien i Martin Chalfie van rebre
el premi Nobel de Fisiologia el 2008 pel descobriment i el
desenvolupament de les proteïnes fluorescents per a l’estudi en biologia
cel·lular.
b) El límit de resolució d’un microscopi òptic és més petit que el del microscopi
electrònic.
c) Els microscopis de contrast de fase no es poden utilitzar per a l’observació de
mostres vives.
d) Amb un microscopi òptic no podem observar el nucli cel·lular, cal un microscopi
electrònic.
e) Les respostes A i B són correctes.
UNITAT 3: RETICLE ENDOPLASMÀTIC I MAQUINÀRIA BIOSINTÈTICA DE
PROTEÏNES AL RETICLE RUGÓS

Esquema hipotètic origen evolutiu del reticle endoplasmàtic

Totes les cèl·lules eucariotes tenen un reticle

endoplasmàtic, que va des de la membrana del nucli
cel·lular fins a la membrana de la pròpia cèl·lula,
ocupant tot el citosol.

A la membrana plasmàtica de les procariotes hi

existeixen proteïnes translocadores que permeten la
incorporació de proteïnes de membrana a dintre de la
membrana plasmàtica, i també la translocació cap a
l'exterior d'enzims (p. exemple enzims digestius).

Les procariotes van desenvolupar la capacitat de crear una membrana, i també la de

formar invaginacions en aquesta.

La teoria més acceptada postula que les procariotes van desenvolupar aquestes
invaginacions fins a un nivell tan avançat que van a assolir una independència funcional
i morfològica, formant el RE. Té sentit, ja que el reticle endoplasmàtic de les eucariotes
té proteïnes translocadores semblants a les translocadores de la membrana de les
procariotes.

Rep el nom de "reticle endoplasmàtic" ja que en essència és una mena de tubs

interconnectats estesos per tota la cèl·lula.

Morfologia

És un orgànul molt dinàmic que pateix reestructuració constant. Si volem observar el

reticle endoplasmàtic a nivell ultraestructural, necessitem de tècniques de microscòpia.
El RE és continu a la doble membrana de l'embolcall nuclear. Les partícules més
electrodenses que s’observen mitjançant TEM, són els ribosomes. Els ribosomes
s'adhereixen a la paret interna del RE. Pot ocórrer que un mateix mRNA és traduït
simultàniament per diversos ribosomes (poliribosoma).

Cal tenir en compte que quan s'estudia la cèl·lula mitjançant microscòpia electrònica,
obtenim imatges en 2D. És informació valuosa, però parcial al cap i a la fi. Per tenir
informació real caldria fer una reconstrucció tridimensional de la cèl·lula.

En tal cas, observaríem que les cisternes(entapissades per ribosomes) del RE connecten
amb altres cisternes i formacions tubulars, compartint sempre un espai comú, el lumen.

Reticle endoplasmàtic llis

El RE pot presentar porcions rugoses i llises. En el cas dels hepatòcits

(cèl·lula hepàtica o del fetge). S’observen unes formacions tubulars, que
formen part del reticle endoplasmàtic llis, orgànul essencial en aquest tipus
de cèl·lule, degut al seu gran paper en el metabolisme lipídic.

Les cèl·lules de Leydig (testicle) també tenen una gran

proporció llisa ja que s'especialitzen en la síntesi d'hormones
esteroidees, a partir de lípids.

Els dominis de RE llis i RE rugós estan interconnectats. S'aprecia molt

bé en la següent tomografia.

El RE llis s'especialitza sobretot en el metabolisme lipídic (síntesi de

fosfolípids per exemple), mentre que el RE s'especialitza en la síntesi
de proteïnes.

El RE es troba en constant interacció amb altres orgànuls, té un gran paper en el transport

vesicular. Els lípids i proteïnes sintetitzats en aquest, són transportats mitjançant
vesícules, o bé per contacte directe entre membranes, com és el cas de la mitocòndria de
la imatge.
Fraccionament cel·lular: homogeneïtzació i centrifugació diferencial

Diferents tècniques bioquímiques, moleculars i de la biologia cel·lular han permès

analitzar les funcions dels diferents compartiments intracel·lulars, entre ells el RE.

Mitjançant l'homogeneïtzació es rompen les membranes plasmàtiques i per centrifugació

diferencial es separen els diferents organels, ja que cadascun dels diferents orgànuls té
una densitat específica. Centrifugant obtenim les diferents fraccions cel·lulars.

Per a cada fracció, s'obté una altra fracció anomenada microsomal. Aquesta fracció
apareix durant la homogeneïtzació mecànica, no és més que les membranes del RE.
Dites membranes tendeixen a vesicularitzar-se pels seus extrems hidrofòbics a dintre
del tampó d'homogeneïtzació. 3

Artificialment es poden separar els microsomes llisos dels rugosos. De fet, foren els
microsomes rugosos que portaren als biòlegs de l'època a concloure la funció
proteosintètica dels ribosomes, gràcies a l'addició d'aminoàcids radiactius a dintre
d'aquestes solucions microsomals rugoses que amb el temps, presentaven proteïnes
noves amb caràcter radiactiu.
Una de les tècniques utilitzades per purificar un compartiment cel·lular és l’anomenada
fraccionament cel·lular. Prenem unes cèl·lules concretes, per exemple, les del fetge:

1. Agafem un tros de fetge i el col·loquem en una solució que ens mantingui les
proteïnes de forma correcta (evitant autòlisis i alteracions del pH, mantenir una
temperatura adequada de 4ºC per minimitzar l’activitat de les proteases, en unes
condicions químiques i ambientals apropiades)
2. Cal separar les cèl·lules del teixit del fetge mitjançant homogeneïtzació mecànica,
procés que consisteix en col·locar un homogeneïtzador anomenat èmbol, de
manera que es disgreguen les unions entre les cèl·lules (unions de la matriu
extracel·lular). Trenca la membrana
3. Un cop aquestes cèl·lules s’han separat, cal alliberar el contingut de les mateixes
per poder estudiar els compartiments que realment ens interessen.
4. Per tal de separar els diferents continguts, haurem de sedimentar les molècules
que no ens interessen. Per fer-ho, ens basarem en el seu coeficient de
sedimentació determinada: es realitzen centrifugacions diferencials a partir
d’aquest coeficient, de manera que cada molècules sedimentarà en un lloc o altre.
5. D’aquesta manera, podrem treballar amb els compartiments necessaris.

En practicar la homogeneïtzació
mecànica, es trenquen els microtúbuls
de les membranes, que tendeixen a
tancar-se de nou, perquè les regions
hidrofòbiques han d’evitar el contacte
amb l’aigua. Quan això passa, es
formen unes vesícules anomenades
microsomes. Aquests, en un principi,
eren inexistents en la cèl·lula, perquè
els haurem “creat” nosaltres a partir de
la tècnica explicada. Com a resultat,
obtindrem microsomes rugosos (del RE
rugós) i microsomes llisos (del RE llis).
Com que aquests microsomes són de
diferents densitats, els haurem de
separar utilitzant un “gradell de
sucrosa”. Les vesícules arribaran al seu
punt isopícnic (punt en què la densitat
de les mateixes vesícules és la mateixa)
i, per tant, flotaran en diferents
posicions depenent de quina sigui la
seva densitat.
Redman C.M., Siekevitz i George Palade: van agafar microsomes rugosos i van poder
observar que quan els incubaven es formaven al seu interior proteïnes. Per tant, van
demostrar que a l’interior del RE es pot produir la síntesi de proteïnes.

Subdominis del reticle endoplasmàtic

El conjunt de les diferents tècniques bioquímiques com el fraccionament cel·lular, i les

tècniques microscòpiques entre d'altres, han permès conèixer les diferents funcions dels
diferents dominis del RE
Lipid droplets (cossos lipídics o gotes lipídiques)

Compartiment del RE llis implicat en l’homeòstasi lipídica, energètica i metabòlica. És

l'únic compartiment que està envoltat per una monocapa de fosfolípids. El seu interior
és un magatzem de lípids neutres (majoritàriament triacilglicerols i èsters de colesterol).
El seu contingut lipídic pot ser alliberat per lipòlisi, i aquest pot ser ß-oxidat en casos de
manca d'energia. Els àcids grassos lliures en sang són tòxics. Aquest és l'encarregat
d'emmagatzemar-los.

Aquests lipid droplets es formen neutralitzant els àcids grassos lliures (esterificant-los).
Els àcids grassos esterificats s'emmagatzemen entre les dues monocapes de la bicapa
del reticle.

Transport post-traduccional (transmembrana)

Les proteïnes comencen la seva síntesi al citosol, on es troba la maquinaria molecular

que permet la traducció del mRNA a proteïnes, els ribosomes. Un cop s'han sintetitzat,
adopten la corresponent estructura terciària i són desplaçades cap a l'orgànul o àrea
diana. La direcció de desplaçament ve donada per la seqüència senyal específica de
cada proteïna.

Un cop les proteïnes són sintetitzades al citosol, aquestes són reconegudes per
xaperones de la família HSP70 i per proteïnes d'interacció amb el reticle. Aquestes
molècules permeten que aquestes proteïnes es puguin incorporar al RE. Les proteïnes
BiP (binding proteins) s’associen a les proteïnes en maduració, i provoquen l'entrada
completa d'aquestes dins el lumen del RE.

Les proteïnes SNARE són proteïnes amb un paper important en el transport vesicular.
Són un tipus de proteïnes que un cop sintetitzades completament, expressen una alfa-
hèlix a l'extrem C-terminal. Aquesta seqüència hidrofòbica és reconeguda per una
maquinària concreta que s'encarrega de que aquesta proteïna sigui inserida a la
membrana del RE i d'altres compartiments.

TRANSPORT COTRADUCCIONAL: Incorporació d'una proteïna dintre del lumen del RE

simultàniament a la seva síntesi a ribosoma a la superfície citosòlica del reticle.

SS (seqüència senyal)

Són les seqüències específiques d'entre 5 i 10 aminoàcids hidrofòbics que sovint es situen
a l'extrem N-terminal de les proteïnes.

Existeixen unes macromolècules anomenades ribonucleoproteïnes (formades per 3

subunitats proteiques i una subunitat de RNA) o partícules de reconeixement de la
SS, que el que fan és reconèixer les seqüències senyal de les proteïnes en síntesi (ja que
ella mateixa conté aminoàcids hidrofòbics, metionines i prolines), i acomodar-se a la ss.

És en aquest moment que hi té lloc el transport cotraduccional. La ribonucleoproteïna

s'associa a la proteïna en síntesi per la seva secció hidrofòbica, i també s'adhereix al
ribosoma en qüestió per la seva subunitat de RNA. Una partícula de reconeixament de
senyal (SRP) actua com a intermediària unint-se a la secció hidrofòbica de la proteïna, i
ensamblant-se al seu receptor corresponent a la membrana del RE. La SRP té la
particular facultat de detenir la traducció al moment en que es termina de sintetitzar la
secció hidrofòbica de la proteïna en síntesi, i de retomar-la quan la proteïna està
ensamblada a la membrana del RE. Tot aquest procés està modulat per GTPases.
Aquest procés el pateixen proteïnes de carcàcter soluble, les quals poden ser
residents del RE o no ser-ho. En cas de no ser residents del RE, aquestes viatjarien
posteriorment per transport vesicular a la seva localització diana.

No només proteïnes solubles s'incorporen a través de transport cotraduccional al RE,

sinó que la majoria de proteïnes transmembrana que existeixen a la cèl·lula
s'incorporen a les membranes a través de transport cotraduccional al RE. Són proteïnes
que poden tenir seqüencies hidrofòbiques internes que permeten que durant la síntesi i
incorporació al reticle es detengui l'introducció (que no la síntesi) a dintre del RE,
i la síntesi acabi al citosol. D'aquesta manera, un cop s'acaba la síntesi, el canal
translocon sobra i la proteïna queda incorporada amb un segment transmembrana. Una
peptidasa senyal hidrolitza el semgent sobrant.

- Les proteïnes transmembrana poden

estar orientades amb l'extrem N-terminal
cap al citosol i el C-terminal cap al reticle,
i viceversa.
- L'orientació d'aquestes membranes
dependrà dels aminoàcids situats a la
regió consecutiva a la regió
transmembrana de la proteïna.
o IMATGE A: en aquest cas el mateix
segment hidrofòbic és a l'hora el
segment senyal i el segment
transmembrana.
o Els aminoàcids contigus al
segment hidrofòbic, que tenguin
càrrega positiva, s'orientaran cap
el citosol, i a la inversa.
- Les proteïnes transmembrana multipas
no són més que proteïnes amb més d'un
segment hidrofòbic.
De la seqüència lineal d'aminoàcids d'una proteïna es pot obtenir el seu mapa
d'hidrofobicitat, el qual ens pot indicar amb certa fiabilitat quantes vegades una proteïna
pot travessar la membrana. AIxò sempre i quan la proteïna tingui la llargària suficient
per a travessar la llargària de la membrana del RE.

Mapa de hidrofobicitat

La hidrofobicitat es pot descriure com la tendència a presentar una exclusió per part de
l’aigua per a les molècules que són no polars. És una característica molt important pel
que fa al plegament de la proteïna.

D’aquesta manera, tal com podem observar al diagrama, es formaran uns pics
característics en aquelles zones que s’han detectat regions hidrofòbiques de les
proteïnes, de la mateixa manera que ens indica també les zones hidrofiliques.

En els mRNA, la traducció comença quan es troba el codó d’iniciació AUG, però dintre del
mRNA hi ha varis AUG. Generalment el primer que es troba és el que es fa servir per
iniciar la síntesi, però hi ha mRNA que tenen varis AUG que poden servir de punt d’inici
de la traducció i la síntesi proteica comença la traducció quan es troba AUG i continua
fins al codó de STOP.
Modificacions post-traduccionals

Mitjançant tots aquest processos, el RE rugós intervé en la síntesi d'un gran percentatge
de proteïnes cel·lulars. Per tal que aquesta síntesi es porti a terme correctament, en el
mateix RE aquestes proteïnes pateixen modificacions post-traduccionals.

Hi ha proteïnes que estan constituïdes d'altres subunitats més grans. El procés

d'ensamblatge d'aquestes proteïnes per tal que adoptin la corresponent estructura
quaternària. És per això que el lumen del RE és oxidant, per tal que s'oxidin els grups -
SH de les cisteïnes i es formin els anomenats ponts disulfur (gràcies a l'enzim disulfat
isomerasa).

Al RE també hi tenen lloc diversos processos de proteòlisi per tal que les proteïnes acabin
de madurar correctament. Les peptidasa senyal s'encarreguen d'hidrolitzar la seqüència
senyal de les proteïnes en síntesi (sempre que aquest segment no formi part de la proteïna
madura).

Un altre procés important de proteòlisi del RE és el de les proteïnes que s'ancoren als GPI.
Les proteïnes transmembrana són hidrolitzades i posteriorment incorporades a un GPI
mitjançant una glycosiltransferasa. Aleshores, aquestes proteïnes s'ancoren al GPI i
posteriorment, viatjarien a la membrana corresponent (plasmàtica per exemple)
mitjançant transport vesicular.

N-glicosilació

- La major part de proteïnes transmembrana i de secreció sintetitzades al RE

estan glicosilades.
- La N-glicosilació fa referència a que les proteïnes adquireixen de forma covalent
14 sucres, els quals són sempre els mateixos i en el mateix ordre: 2 N-
acetilglucosamines, 9 manoses i 3 glucoses terminals.
 - Aquests sucres sempre són afegits al grup -NH d'una asparagina situada a una
seqüència determinada. Aquesta asparagina sempre està seguida d'un aminoàcid
[X] (que mai és una prolina), i seguida d'una serina, o bé una treonina.

Aquest procés té lloc a la cara citosòlica de la membrana del RE. En aquesta membrana
existeix una molècula lipídica anomenada dolichol, a la qual s'associen els 7 primers
sucres de forma covalent.

Aleshores, quan això ha tingut lloc, la membrana fa un "flip", i els 7 sucres restants són
insertats des del lumen del RE.

Un cop els 14 sucres estan associats de forma covalent entre ells i al dolichol, són
transferits a l'asparagina específica, una oligosacarid transferasa transfereix
l'oligosacàrid a l'asparagina corresponent.

Plegament

Tots els anteriors processos

contribueixen al plegament específic de
cada proteïna. Tot i això, la família de
les xaperones ocupa un paper crucial
en el correcte plegament de les
proteïnes. Són les encarregades de fixar
les proteïnes en les conformacions
adequades per tal que hi actuïn altres
enzims (com les disulfat isomerasa,
entre d'altres).
La N-glicosilació també hi intervé en el plegament de la proteïna en el RE. Cal parlar de
dues xaperones monomèriques: la calnexina (unida a la membrana del reticle) i la
calreticulina (soluble en el reticle). Totes dues uneixen calci per a funcionar.

Existeixen els enzims glucosidasa-1 i glucosidasa-2 que el que fan és hidrolitzar les dues
darreres glucoses del bloc de 14 sucres de les proteïnes N-glicosilades.

Quan les proteïnes només només una glucosa terminal, és quan són reconegudes per la
calnexina o per la calreticulina. Quan aquestes xaperones reconeixen aquestes proteïnes,
les retenen per tal que altres enzims hi puguin actuar per a produir les modificacions
adients, per tal d'aconseguir el seu plegament correcte.

Posteriorment la glucosa terminal també és hidrolitzada. D'aquesta manera la proteïna

correctament plegada, segueix el seu camí cap a la seva destinació corresponent.

Si aquesta proteïna no s'ha plegat correctament, es reconeguda per una glicosil

transferasa (soluble a la llum del reticle), que afegeix un altre cop una glucosa terminal
a les manoses. Això ocorre per tal que pugui ser reconeguda de nou per la calnexina i
ser plegada correctament, repetint el cicle. La glucosil transferasa té la capacitat de
reconèixer les seqüències que queden camuflades quan la proteïna no es plega
correctament. Per tant, si no es plega de manera correcte, aquestes seqüències són
accessibles per la glicosil transferasa, i la proteïna queda retinguda en el cicle fins que
es plega correctament.
ERAD (ER associated degradation)

El RE s'ha d'entendre com una factoria de proteïnes per la cèl·lula. Si les proteïnes no
són sintetitzades correctament, han de ser eliminades per tal que la cèl·lula funcioni bé,
i el RE no col·lapsi.

En el RE existeix un mecanisme que elimina aquelles proteïnes que no s'estan sintetitzant

o plegant de forma correcte. El sistema exporta dites proteïnes cap al citosol i són
deglicosilades i ubiquitinitzades (marcades amb ubiquitina). Les proteïnes són
reconegudes per ubiquitin lligases que uneixen cadenes de poliubiquitines.

El complexe proteosoma reconeix les proteïnes poliubiquitinitzades i les degrada.

Aquesta resposta rep el nom de resposta ERAD.

La resposta ERAD funciona normalment. Tot i així, existeixen situacions fisiològiques

determinades en què hi ha un augment molt important de proteïnes mal plegades (no
es modifiquen correctament després de la seva síntesi, o perquè han patit una mutació).
Aleshores, el RE no dona a bast per a plegar totes les proteïnes mal plegades, ni tampoc
per eliminar-les. Llavors es diu que la cèl·lula pateix un estrès de RE. En aquestes
situacions la cèl·lula produeix l'anomenada resposta UPR.

UPR (Unfolded Protein Response)

Mitjançant aquesta resposta, la cèl·lula activarà processos per tal de pal·liar l’estrès que
està patint el RE.

- Reduirà l'entrada de proteïnes i la síntesi d'aquestes al RE.

- Augmentarà la transcripció de gens codificants de xaperones.
- Augmentarà l'expressió de proteïnes implicades en la resposta ERAD.

Si aquestes mesures no donen resultat, la cèl·lula mateixa indueix l'apoptosi per la

mateixa resposta UPR.
A la membrana del RE existeixen 3 sensors diferents per a detectar aquest estrès de RE, i
activar la UPR: IRE1, PERK, i ATF6.
Totes tres funcionen de forma diferent, però similar. Aquestes proteïnes es troben a la
membrana del RE i de forma normal, uneixen proteïnes BiP (binding proteins).

Quan comença l'estrès, les xaperones BiP que mantenien aquestes 3 proteïnes en la seva
forma inactiva (monomèrica) les abandonen, i comencen a associar-se a les proteïnes mal
plegades per tal d'aturar l'estrès.

L'abandonament d'aquestes proteïnes per part de les xaperones, comporta uns efectes a
nivell molecular que activen les respostes UPR.

- Les IRE1 i PERK s'activen per dimerització. Poden formar

homodímers o heterodímers entre ambdues (IRE1/IRE1, IRE1/PERK,
PERK/PERK).
- Les proteïnes ATF6 en alliberar-se de les xaperones, abandonen la
membrana del RE i viatja cap al Golgi.

IRE1

En dimeritzar, s'autofosforila i activa l'activitat endoribonucleasa. Aquesta dimerització

permet l'escissió d'un intró d'un pre-mRNA, que al seu torn permet la unió dels exons
(mitjançant una RNA lligasa), donant lloc a un mRNA codificant.

Aquest mRNA codifica específicament una proteïna del tipus factor de transcripció que rep
el nom de XBP1. Aquesta proteïna viatja fins al nucli i estimula l'expressió gènica de
xaperones. Aquesta proliferació de xaperones intentarà paliar l'estrès de RE.
PERK

En dimeritzar, també s'autofosforila. Aquesta

proteïna és una quinasa que fosforila el factor
d'iniciació de traducció EIF2 (la forma
fosforilada és la forma inactiva). Això redueix
la freqüència de reconeixement de AUGE, el
qual disminueix l'inici de la traducció de molts
mRNA. Com a resultat, es redueix el nom de
proteïnes traduïdes i per tant el nombre de
proteïnes al RE.

ATF6

En ser alliberada de les BiP, aquesta viatja al

Golgi on és hidrolitzada. Un dels fragments,
viatja al nucli i activa la transcripció de gens
específics involucrats en les respostes UPR.

El control de qualitat de les proteïnes sintetitzades és molt restrictiu, i molt poc

permissiu. Es tracta d'un sistema molt delicat en que qualsevol falla pot tenir nombroses
conseqüències patològiques, tant si és massa restrictiu com si és massa permissiu.
Fibrosi quística

Es tracta d'una malaltia severa, provocada per la mutació de la proteïna CFTR. Aquesta
proteïna és un canal de membrana de clor situat a la secció apical dels epitelis. La sortida
de clor de la cèl·lula implica sortida d'aigua.

Avui dia es sap que aquesta mutació es deu a la posició errònia d'una fenilalanina en un
anticodó implicat en l'expressió d'aquesta proteïna. Degut a això, la CFTR no és
correctament plegada, i per tant és eliminada al proteosoma abans que arribi a la
membrana plasmàtica.

Aquest canal és crucial a les cèl·lules del pulmó per a hidratar els cilis i prevenir
infeccions, la gent amb aquesta patologia és molt sensible a infeccions per pseudomonas
eruginosa. La sortida de clor, i conseqüent hidratació també té gran importància al
pàncrees per al correcte funcionament de determinats enzims.

Aleshores, la proteïna CFTR, tot i que mal plegada, podria funcionar perfectament. Però,
a conseqüència d'un control de qualitat massa restrictiu, aquesta és eliminada, i provoca
simptomatologia clínica greu.

Estratègies farmacològiques

S'intenta inhibir l'activitat restrictiva respecte de l'expressió d'aquesta proteïna. Per

exemple, s'inhibeix l'activitat dels enzims ubiquitinitzants, per tal de disminuir la
degradació d'aquestes proteïnes.

També es fan servir xaperones farmacològiques. També s'intenta estimular de forma

farmacològica els diferents canals de clor ja presents a la membrana.
UNITAT 4: EL TRANSPORT VESICULAR I L’APARELL DE GOLGI

El RE sintetitza gairebé 1/3 de la totalitat de proteïnes cel·lulars, entre les quals figuren
gairebé totes les que són de secreció i de membrana.
Aquestes proteïnes són sintetitzades a la membrana del RE, i són concentrades en unes
regions específiques anomenades ERES (Endoplasmic Reticulum Exit Sites). En aquestes
seccions són seleccionades per a ser empaquetades en vesícules, o bé elements de
transport per tal de ser transportades cap a la cara cis del Golgi.

Aquests elements de transport són sintetitzats per tota la membrana del RE, i són
desplaçades cap al centre de la cèl·lula, ja que la cara cis del Golgi (cara d'entrada) té
una orientació perinuclear, està al voltant del nucli.

Les vesícules o elements de transport arriben i es fusionen amb la cara cis i

posteriorment, viatgen per transport vesicular entre les diferents cisternes del Golgi, fins
arribar a la cara trans. En aquest moment tornen a ser sel·leccionades i empaquetades
en vesícules un altre cop.

- La sortida de les vesícules de la cara trans del Golgi fins a la membrana plasmàtica
rep el nom d'exocitosi constitutiva (constitutiva ja que totes les cèl·lules
presenten aquest fenòmen).
- Quan aquestes vesícules arriben a la membrana per resposta a un estímul, rep el
nom d'exocitosi regulada (es dona en les rutes de secreció, per exemple).

El transport vesicular que va des del Golgi fins la membrana rep el nom de ruta
anterògrada ó biosintèticasecretora (anterògrada per què es considera que va cap
endavant, biosintètica ja que d'aquesta forma es sintetitza membrana plasmàtica, i
secretora ja que les cèl·lules secretores funcionen d'aquesta manera).

- Quan les proteïnes sintetitzades no són de membrana però han seguit la mateixa
derecció de transport, també es consideren de la ruta anterògrada o biosintètica.
Per exemple, el transport d'enzims digestius des de la cara trans del Golgi fins als
endosomes primerencs.
Sempre intervenen els microtúbuls del citoesquelet, són imprescindibles en el transport
vesicular.
Si les vesícules viatgen des de la membrana plasmàtica fins al Golgi, es diu que prenen
la via retrògrada. Poden fer tot el recorregut, o bé desviar-se també als endosomes
primerencs. També pot ocorrer com a resposta a un estímul (estimulada), i pot arribar fins
el RE.
Proteïnes de coberta

Permeten i faciliten la gemmació de la membrana d'un compartiment determinat, per tal

que aquest es fisioni i formi una vesícula de transport.

Aquestes proteïnes tenen aquesta capacitat ja que en oligomeritzar, aporten la força

necessària per a la deformació de la primera membrana, i per a que s'invagini cap al
citosol. Existeixen 3 tipus de proteina de coberta:

- Clatrina: en oligomeritzar forma hexàgons i pentàgons, que tots plegats formen

una esfera (trisquelion). Permet la formació de vesícules en la xarxa trans-Golgi,
i també a la membrana plasmàtica.
- Complexe COPI: participa en la formació de les vesícules de retorn des del Golgi
cap al RE, o bé vesícules que viatgen entre les diferents cisternes del Golgi.
- Complexe COPII: participa en la formació de les vesícules que viatgen des del
RE fins al Golgi.
Les proteïnes de coberta són específiques per a cada tipus de vesícula ja que aquestes
són reclutades a la membrana de cada compartiment (específic) per proteïnes
adaptadores, que fan de pont entre la proteïna de coberta i la membrana de dit
compartiment. Per exemple, la clatrina és recultada a la membrana plasmàtica per la
proteïna AP2...

Fosfatidilinositols involucrats en diferents rutes de transport

Les diferents formes fosforilades dels PI permeten la regulació de la formació de vesícules

en determinats regions de determinats compartiments. Per exemple, el PI(4,5)P2 recluta
la proteïna AP2, per lo que aquest es situa en la membrana plasmàtica per a reclutar
clatrina.

Especificitat de direccionament en el transport vesicular: v-SNAREs i t-SNAREs

Un cop ja s'han format les vesícules recobertes de la

proteïna corresponent, aquestes s'han de desprendre
de la coberta per tal de fusionar-se amb el
compartiment diana. Aquesta fusió amb un
compartiment o amb un altre dependrà de marcadors
(SNARE) determinats tant de la vesícula com del
compartiment diana.

Si la fusió té lloc entre vesícules iguals, rep el nom de

fusió homotípica. Si la fusió té lloc entre
compartiments diana diferents, rep el nom de fusió
heterotípica.

La composició de SNAREs de la coberta d'una vesícula

serà diferent depenent de si s'ha de fusionar amb un
compartiment o amb un altre.

Les proteïnes SNARE són proteïnes helicoïdals que

tenen parelles d'interacció. Les v-SNARE (v=vesicle)
es troben en la vesícula i les t-SNARE (t=target) als
compartiments diana. Depenent de la v-SNARE s'unirà
a un compartiment determinat.

Les proteïnes SNARE exerceixen força mecànica per tal que les bicapes lipídiques es
barregin. Quan el procés acaba, hi intervenen unes altres proteïnes per tal de treure les
SNARE i que puguin ser reutilitzades.
Regulació de la interacció: Rabs

Unes altres proteïnes importants que regulen els processos d'interacció entre vesícules i
compartiments dianes són les proteïnes Rab. Són proteïnes monomèriques amb activitat
GTPasa. Quan uneixen GTP adopten la conformació activa (Rab-GTP), que es quan poden
interaccionar amb els seus efectors.

Les Rab-GTP tenen efectors específics a

cada compartiment. Aquestes
molècules atreuen la vesícula cap a la
membrana diana i permet que les
SNARE complementàries s'uneixin
entre elles.

Les Rab són les responsables de

l'especificitat i de la freqüència de fusió
de les vesícules. Això ocorre gràcies a
les seves conformacions activa i
inactiva, que ve modulada per les
proteïnes solubles GDI i GEF: quan les
Rab estan inactives, uneixen GDP (Rab-
GDP), i es mantenen inactives gràcies a
les GDI que les mantenen inactives
(Rab-GDI). Quan es requereix unprocés
de transport, la membrana de les
vesícules uneixen les proteïnes Rab,i es
llavors quan les GEF activen les Rab,
passant a Rab-GTP.

Formació de vesícules COPII (ER)

Es formen en els ERES. Intervenen diverses molècules, entre elles el PI(4)P, que permet
la reclutació de proteïnes Sec12, que són tipus GEF (bescanviadores de nucleòtids) a la
membrana del RE. Les Sec12 bescanvien nucleòtids de les GTPases Sar1 (responsable
de la formació d'aquestes vesícules als ERES). Les Sar1 tenen una regió hidrofòbica (alfa
hèlix) a l que en forma inactiva, es troba amagada. En activar-se, aquesta hèlix
hidrofòbica queda exposada i s'insereix a la membrana del RE.

Precisament en l'àrea de la membrana en què es van insertant aquestes hèlix de les

diferents Sar1, es va formant una curvatura, que inicia la formació de la vesícula. Això
ocorre perquè la monocapa citosòlica de la membrana del RE acaba amb més cues
hidrofòbiques que la del lumen. D'aquesta manera es crea una estructura cònica, que
dibuixa la corba.

Al seu torn, les Sar1 actives recluten altres proteïnes del complex COPII.
Sar1 en la seva forma activa i insertat a la membrana del RE, recluta Sec23 i Sec24. Són
dues proteïnes diferents, però es troben en forma d'heterodímer. Sec24 entra en
contacte amb el cargo a través de la membrana del RE i el recluta per tal d'emmagatzemar-
ho correctament. Quan el cargo es troba unit al complexe, es forma la segona coberta de
la vesícula, formada per Sec13 i Sec31, que juntes formen un heterotetràmer. Tot plegat
forma el complex COPII, i la vesícula es despren de la membrana.

Quan la vesícula s'ha format i la membrana del RE s'ha gemmat cap al citosol, és la pròpia
Sar1 la responsable del desensamblatge. Ho fa hidrolitzant el GTP a GDP, i d'aquesta
manera desmunta tot el complexe COPII.

Transport des de reticle al Golgi

Quan les vesícules es desprenen del complexe COPII, és molt comú

que formin una estructura transitòria entre el RE i el Golgi per fusió
homotípica, uns agrupaments tubulars anomenats ERGIC
(Endoplasmic Reticulum Golgi Intermediate Compartment).

Aquestes agrupacions viatgen cap a la cara cis del Golgi mitjançant

proteïnes motores i microtúbuls.

Dels ERGIC ja es comencen a formes noves vesícules per proteïnes

COPI. Aquestes vesícules retornaran al RE per transport vesicular.
La proteïna que recluta les molècules del complexe COPI rep el nom
de ARF1.

D'aquesta manera, els ERGIC pateixen un procés de modificació constant de la composició

lipídica i proteica, fins que arribar a la cara cis del Golg.
Seqüència de retenció al RE: KDEL

Moltes proteines contenen una seqüència d'aminoàcids anomenada KDEL. Aquesta

seqüència actua com un senyal que provoca el retorn d'aquestes proteïnes cap al RE per
tal que acompleixin les seves funcions.

Si aquestes proteïnes abandonen el RE per vesícules COPII (ocorre de forma inespecífica

amb algunes proteïnes), aquestes seran reconegudes per receptors de KDEL, els quals
interactuaran amb les subunitats del complexe COPI, i retornarà el RE per transport
vesicular.
Els receptors de KDEL venen modulats pel pH. L'afinitat d'aquest receptor per les
seqüències KDEL varia segons el pH, i això permet que en segons quines circumstàncies
recluti dites proteïnes, i en altres s'alliberi d'elles.

El pH a dintre del RE és bastant neutre, als ERGI augmenta cada cop més, i al Golgi el
pH és àcid. És per això què els receptors de KDEL tenen major afinitat pels KDEL quant
més baix és el pH.

El gradient de pH que es crea es deu a que a mesura que les vesícules avancen en la
ruta anterògrada, la bicapa lipídica corresponent presenta més nombre de bombes de
protons. D'aquesta manera el RE té un alt pH, i el Golgi un pH baix.

Morfologia de l'aparell de Golgi

Està format per diferents sacs anomenats dictiosomes. Va ser descobert a finals del segle
XIX per tinció de cèl·lules nervioses. Els sacs del Golgi estan interconnectats entre si.

Funcions del Golgi

El Golgi és un centre de classificació i maduració de proteïnes i lípids. Dintre d'ell

aquestes molècules pateixen modificacions crucials per tal que acomlpeixin correctament
les seves funcions. Les diferents funcions del Golgi són:

- Classificació de proteïnes i direccionament cap a diferents destinacions.

- Síntesi de carbohidrats (pectina de la paret cel·lular dels fongs, hemicel·lulosa de
la paret dels vegetals, glucosaminoglicans i proteoglicans de la matriu
extracel·lular en animals...).
- Síntesi de glicolípids.
- Síntesi de glicoproteïnes (O-glicosilació).
- Modificació dels sucres dels glicolípids i glicoproteïnes provients del RE.
- Sulfatació (addició de càrrega negativa de les proteïnes).
- Proteòlisi i maduració de proteïnes.
O-glicosilació

Inserció d'un sucre al grup -OH de

certes serines o treonines. Ocorre al
lumen de l'aparell de Golgi.

Modificació de glúcids

El Golgi també te la funció de modificar els sucres de les proteïnes N-glicosilades

provinents del RE. En trobem dos tipus de proteïnes glicosilades:

- Sucres complexos: són aquelles glicoproteïnes que han patit modificacií, i se'ls hi
ha afegit diversos sucres més, entre els quals pot figurar el NANA (aporta càrrega
negativa)
- Sucres rics en manose: són aquelles glicoproteïnes que no han patit cap
modificació prèvia.

La modificació d'aquestes glicoproteïnes dependrà precisament de la seva accessibilitat

a certs enzims propis del Golgi, els quals actuen de forma seqüencial.
Golgi: compartiment polaritzat

La composició proteica i lipídica del Golgi varia segons l'àrea d'aquest, segons la funció
que s'hi porti a terme.

Per entendre la polarització es fan servir dos models:

A) Model de transport vesicular (procés ràpid: molècules petites)

Afirma que les cisternes són estàtics i conserven el seu conjunt característic de proteïnes
residents. El pas de les molècules d’una cisterna a l’altra es produeix mitjanç ant el
transport de vesícules que es desplacen cap endavant. D’aquesta manera està variant la
proporció de proteïnes contínuament.

B) Model de maduració de les cisternes (procé s lent: molècules grans)

Afirma que les cisternes de l’AG són estructures dinà miques que van adquirint un major
grau de maduració a traves de l’adquisició. Cada cisterna de l’AG madura a medida que
migra cap endavant a través de l’apilament. En cada capa les proteïnes residents de l’AG
que s’han transportat cap endavant en una cisterna en maduració són retornades
mitjançant vesícules de COP I.

Vesícules del RE es fusionen entre elles per formar una cisterna a la cara cis. Quan es
forma una altra de nova, aquesta é s desplaçada cap al compartiment intermig i després al
de trans. El compartiment trans es destrueix donant lloc a vesícules.
L’aparell de Golgi està polaritzat. Té cinc compartiments que realitzen diferents funcions:

 CGN (Cis Golgi Network): s’encarrega de la fosforilació dels oligosacàrids dels

enzims lisosomals. També recuperar les proteïnes KDEL que s’hagin escapat del
RE.
 Cis: es dóna l’eliminació de manoses, gràcies a la manosidasa I. Està lligada amb
una porció de transició del RE.
 intermig: hi ha una eliminació de manoses i una addició de
Nacetilglucosamina(GLCNAC) gràcies a la N-acetilglucosamina transferasa I.
 Trans: es produeix l’addició de galactosa i de l’àcid siàlic.
 TGN (Trans Golgi Network): sulfatació de trioses i carbihidrats i es dóna el sorting,
la classificació i la distribució de les proteïnes a: lisosomes, vesícules secretores i
MP.

Els veritables protagonistes

James Rothman, Randy Schekman i Thomas Südhof,

científics estatunidencs van guanyar el Premi Nobel de
Medicina l’any 2013, perquè van descobrir les proteïnes que
intervenen en el transport vesicular (un d’ells ho va descobrir
en els llevats). En el cas de James Rothman, treballant amb
cèl·lules de mamífer, va descobrir que aquestes són
homòlogues. Thomas, per la seva banda, va realitzar un
estudi sobre l’alliberament de neurotransmissors mitjançant
l’observació de les vesícules sinàptiques.

TOT AQUESTS ESTUDIS TENEN UNA RELLEVÀNCIA PER A L’ESTUDI DE LES PROTEÏNES.
UNITAT 5: LA EXOCITOSI

L’exocitosi és el procés de fusió de les vesícules amb la membrana plasmàtica.

Es dona un transport de proteïnes i lípids des de la xarxa trans-golgi o TGN cap a
l’exterior de la cèl·lula. Per a que la membrana plasmàtica de la cèl·lula mantingui la
superfície adequada de tipus cel·lular existeix un procés anomenat endocitosi que
equilibra la membrana per mantenir aquesta superfície. Aquest equilibri entre la
endocitosi i la exocitosi s’anomena reciclatge de membrana per tal de que la cèl·lula
mantingui la seva mida correcte per tal de fer les seves funcions.

Xarxa transgolgi (TGN)

A la xarxa transgolgi, les proteïnes s’accionen i es classifiquen per tal de ser dirigides a
diferents destinacions de la cèl·lula. Hi haurà proteïnes que gràcies a una senyal
anomenada manosa-6-fosfat són reconegudes i empaquetades en vesícules recobertes
d’una proteïna anomenada clatrina i enviades cap als lisosomes. Son proteïnes, enzims
hidrolases àcides que la seva funció la realitzen al lisosomes. Hi ha altres molècules que
viatjaran a altres destinacions com per ex la membrana plasmàtica.

Cèl·lules polaritzades

Hi ha cèl·lules que formen part dels teixits epitelials i es troben polaritzades, ja que
presenten dues membranes que tenen una composició proteica-lipídica diferent i, per
tant, tenen funcions diferents.

- Membrana apical
- Membrana basolateral

Aquesta diferencia de composició entre membranes es manté gràcies a les unions

hermètiques o tight junctions que impedeixen la barreja de les dues membranes.

Les proteïnes són enviades des del aparell de golgi de dues maneres:

- Directe: les proteïnes glicosilades o unides a gtp són reconegudes per l’aparell de
golgi i enviades cap a la membrana apical.
- Indirecte: porcions de membrana per endocitosi formen vesícules que arriben als
endosomes primerencs o early endosomes, on son classificades i enviades a

La seva localització final, la membrana apical. També s’encarrega de la transitosi entre

membranes.
Exocitosi constructiva i regulada

Les proteïnes que arriben a la membrana plasmàtica poden seguir dues rutes de secreció
(dos tipus d’exocitosi):

- Ruta constitutiva. La presenten totes les cèl·lules i no necessiten cap senyal.

Es basa en el transport a partir vesícules o d’elements de transport que portaran
contínuament molècules a la superfície de la cèl·lula i el que contenen a l’interior
anomenat cargol serà secretat a l’exterior.
- Ruta de secreció regulada. Només la presenten cèl·lules especialitzades en la
secreció de proteïnes que s’emmagatzemen primer en vesícules i a partir d’una
senyal o estímul es facilitarà la fusió d’aquestes vesícules amb la membrana
plasmàtica i l’alliberament del material del seu interior.

Important. Hi ha proteïnes que poden fer les dues rutes

Formació de vesícules de secreció

Les hormones, enzims i substàncies que s’han de transportar es concentren en una zona
gràcies a les proteïnes de coberta clatrina, la qual afavoreix la formació de vesícules de
secreció a partir de grànuls de secreció.

Aquests grànuls de secreció al principi són immadurs, i ho seran fins que la clatrina marxi
de la vesícula. La clatrina ha de deixar la vesícula i emportar-se part de la membrana
del grànul de secreció.

Aleshores, es transformarà la vesícula o grànul de secreció immadur en un grànul o

vesícula de secreció madur. Aquella part que s’havia emportat será retornada al golgi.

La concentració del cargo a la vesícula augmenta, per tant, es densifica la vesícula, ja

que hi ha el mateix material per transportar, però en un una superfície menor.
Aleshores, els grànuls o les vesícules passen a ser de nucli dens.

Utilitzant un anticòs marcat amb boles d’or (me) podem saber si el grànul és madur o
no, perquè l’anticòs reconeix la clatrina aleshores sabem que la clatrina no ha marxat i,
per tant, és un grànul de secreció immadur que és menys electrodens que el madur.

Via biosintètica-secretora. Experiment de george palade

Aquest experiment determina on es troben unes proteïnes anomeades clatrina en aquest
procés vesicular. George Palade va realitzar uns experiments en què analitzava la via
biosintètica secretora. Volia saber com passava d’un compartiment a un altre fins arribar
a la membrana plasmàtica, on s’alliberava. Va utilitzar cèl·lules pancreàtiques

- Va injectar leucina (aà) marcada radioactivament amb triti radioactiu (d’H) a uns
animals.
- Durant un temps determinat, aquesta leucina radioactiva s’incorporava a una
proteïna (la proteïna quedava marcada).
 - Posteriorment elimina la resta de leucina radioactiva. Queden les proteïnes
marcades radioactivament.
- A través una autoradiografia podia observar on es localitza la radiació
o Les primeres marques de radiació
o De 3-5 minuts les trobem al reticle endoplasmàtic
o Als 7 minuts les trobem l’aparell de golgi
o 30 minuts trobem les clatrines als grànuls de secreció (molt laxes), per tant,
en vesícules immadures.
o 2 hores es troben als grànuls madurs, a punt d’alliberar-se.

Els mastòcits com a exemple d’exocitosi regulada

La vesícula s’ha de secretar en un lloc determinat, per tant, és local.

El mastòcit forma part del sistema immunitari de teixits conjuntius i estan associats
a ladefensa contra patògens i en reaccions al·lèrgiques.

Allibera histamina en les reaccions al·lèrgiques la qual produeix inflamació

Per tant, els grànuls de secreció que arriben al mastòcit estan plens d’histamina.
Es donarà a terme la fusió de les vesícules amb la membrana del mastòcit on hi
hagui un estimul. Si aquesta estimulació és molt forta, implicarà que les pròpies
vesícules de secreció es fusionaran entre elles per aconseguir una major
concentració d’histamina enun punt i alliberar el material del mastòcit.
Si el mastòcit el tenim fixat en una membrana adherosa podem que fer que
l’estímul només incideixi en una part de la membrana plasmàtica que en aquella
part es doni la fusió. Aquest fet és molt important, com per exemple en els enzims
digestius <els qualshan d’alliberar-se a l’epiteli intestinal, però no en la membrana
basolateral, la qual estàen contacte amb el torrent sanguini.

Processament proteolític

A vegades, els passos finals de maduració de proteïnes tenen lloc als grànuls de
secreció,un exemple son els grànuls de secreció que transporten enzims digestius,
els fem funcionar al final del transport. Algunes proteïnes es sintetitzen com a pro-
enzims i pro-proteïnes, aquesta forma no és activa, i per a ser actius i funcionals,
s’ha d’hidrolitzar el grup pro.
Aquest processament proteolític o hidròlisi comença a la xarxa trans golgi (tgn)i
finalitzaals grànuls de secreció. L’enzim o proteïna nomes serà actiu a partir dels
grànuls de secreció.

- Avantatges

Transport de proteïnes petites, com son les encefalines (5 aminoàcids) que no són
prou grans per ser empaquetades ni per a contenir senyals per a poder ser
sintetitzades pel RE, empaquetada al Golgi i enviada a la membrana plasmàtica. Es
formen poliencefalines (moltes encefalines), les quals poden ser reconegudes i
empaquetar-se i als grànuls de
secreció tornaran a obtenir les proteïnes encefalines per hidròlisi. Aquesta és la
proteïna activa la qual serà alliberada quan sigui necessària..
L’avantatge de la síntesi de proteïnes actives és la síntesi d’enzims digestius o
hidrolítics, ja que com més tard s’activin aquestes proteïnes menys riscos tindrà la
cèl·lula, és a dir, més protegida estarà la cèl·lula.
El processament proteolític permet la possibilitat d’alliberar diferents proteïnes al
mateix temps i diferents tipus depenent del tipus cel·lular i la dotació d’enzims que
aquest tipus cel·lular presenti. Un tipus determinat podrà alliberar unes hormones
determinades o unes altres, depèn dels enzims i la dotació enzimàtica.

Formació de vesícules sinàptiques

Les vesícules sinàptiques són unes petites vesícules especials de secreció que es
donen a les neurones. Les neurones són cèl·lules polaritzades (2 membranes
diferents) que tenen una membrana que envolta el cor de la neurona (nucli, aparell
de Golgi i la major part del RE) i l’altre membrana a l’axó.
Les vesícules sinàptiques alliberen neurotransmissors a les terminals nervioses.
Aquestes vesícules, es formen en la TGN, es transporten en canals de
neurotransmissors i gràcies a aquests canals, en arribar al citosol, poden omplir-se
i introduir els neurotransmissors. S’alliberaran els neurotransmissors quan arribi una
senyal.
Els neurotransmissors es sintetitzen al citosol, arriben es vesícules sinàptiques i
s’omplen d’ells. La vesícula està preparada per alliberar-los, aquest procés és molt
ràpid i no és continu.
Alliberació de neurotransmissors. Les proteïnes SNARE intervenen (unes a la
vesícula i altres a la membrana terminal nerviosa).
Gràcies a aquestes SNARE, les vesícules poden apropar-se a la membrana terminal
nerviosa, tot i que la interacció és molt dèbil i és per això que necessita una senyal
o estímul que augmenta la quantitat de calci de forma local.
El botulisme és una infecció provocada per la toxina dels bacteris. Aquestes toxines
digereixen les proteïnes SNARE, per tant, no poden arribar els neurotransmissors.

Important. Les vesícules es formen a partir dels endosomes en el procés de

reciclatge local de la membrana plasmàtica.
UNITAT 5: ENDOCITOSI

Via inversa a la exocitosi, mitjançant el qual les cèl ·lules capten

macromolècules, partícules i, a vegades, altres cèl ·lules de la superfície
extracel·lular cap al seu interior, per degradar-les als lisosomes. Permet dur
a terme el reciclatge de membrana per tal d’equilibrar els processos
d’exocitosi i endocitosi.

Una de les funcions més important és la captació de nutrients,

macromolècules, partícules, membrana i fins i tot altres cèl·lules per una
mateixa cèl·lula.

Regula processos cel·lulars importants com:

 Localització de molècules de senyalització (receptors que es troben a

la membrana plasmàtica per redirigir-los)
 Interacció entre cèl·lules i la seva matriu extracel·lular
 Captació de nutrients 
 Mobilitat o polaritat cel·lular. A 4ºC els processos d’endocitosi s’aturen. 

En resum, el que fa és captar aquestes molècules i a través de vesícules

transporta-les a un primer compartiment endocitic que son els endosomes
primerencs i allà, aquestes molècules seran classificades a ser direccionades
o distribuïdes cap a altres destinacions. Si estem parlant d’un aliment o
nutrient, són enviades cap als lisosomes per ser hidrolitzades, passant
anteriorment pels lisosomes tardans. Altres molècules, poden ser retornades
a la membrana plasmàtica (reciclatge).

Fusió hemotípica: fusió entre dues vesícules

L’endocitosi és un procès el qual pot ser la causa de moltes malalties. De fet,

molts patògens entren dins la cèl·lula gràcies a la endocitosi, infectant així la
cèl·lula. Per això, el seu estudi, és molt important per la creació de nous
fàrmacs
Tipus d’endocitosi depenent de la mida i característiques de les vesícules:

 Pinocitosi: ingestió de fluids i soluts via petites vesícules.

 Fagocitosi: ingestió de grans partícules, com microorganismes o
restes cel·lulars, via vesícules anomenades fagosomes.

FAGOCITOSI:

Sistema utilitzat per protozous amb finalitat nutritiva. A través de processos

de fagocitosi, l’aliment serà captat pels protozous i els fagosomes resultants,
es fusionaran amb els lisosomes de tal manera que en els lisosomes
s’hidrolitzen els aliments i així el protozou obté els nutrients que necessita.

En el cas dels animals, el fraccionament dels aliments es realitza en el intestí

(no necessita el procés de fagocitosi per alimentar-se).

Utilitzen la fagocitosi com a via de defensa de l'organisme per eliminar certs

patògens o cèl·lules velles o que han mort per apoptosi. No totes les cèl·lules
poden realitzar aquest procés, sinó que el fan unes cèl·lules especialitzades.

Aquestes cèl·lules fagocitiques han de poder reconèixer quines són aquelles

cèl·lules i patògens que s’han d’eliminar per processos de fagocitosi gràcies a
que a la seva superfície tenen receptors que reconeixen els senyals
d’aquestes cèl·lules que s’han de fagocitar.
És un procés de fagocitosi regulat que es
produeix quan els receptors interaccionen
amb les senyals d’altres cèl·lules o
patògens per tal de fagocitar-los.

Quan s’activen aquests receptors a la

cèl·lula es produeix una extensió de la
membrana formant uns pseudòpodes
gràcies a la polimerització d’actina que
permet interaccionar amb el patogen i és
com un efecte cremallera que acaba
cobrint-lo sencer de membranaplasmàtica.
Es forma finalment el fagosoma que conté
el patogen i el fagosoma al fusionar-se amb
els lisosomesdona lloc al fagolisosoma on
es donarà l’eliminació del patogen.

Els senyals que es generen per a que es polimeritzi actina, provenen de

proteïnes Ro GTP-ases que en activar-se a través de PI(4,5) P₂ produeixen
una polimerització d’actina en aquest lloc determinat per a que es puguin
produir aquestes prolongacions de membrana.
Participen els fosfatilsdinositols (minoritaris però molt importants enaquest
procés). La PI 3-kinassa és molt important per tal de transformar el PI(4,5)P2
en PI(3,4,5)P3 per tal de que es pugui donar finalment el tancament del
fagosoma resultant.

Això demostra que la fagocitosi es un procés regulat i que només es dona en

organismes pluricel·lulars.

Hi ha certs microorganismes que han desenvolupat mecanismes per

evitar la seva hidròlisi als fagolisosomes:

 Mycrobacterium tuberculosis: ha creat un sistema que evita la fusió

del fagosoma amb el lisosoma (utilitza la fagocitosi com a via d’entrada
per poder infectar les cèl·lules). Provoca tuberculosi
 Listeria monocytogenes: ha desenvolupat un sistema en el qual
hidrolitza la membrana lisosomica i aleshores pot passar al citosol
(infecta la cèl·lula). Provoca meningitis.

PINOCITOSI:

A diferencia de la fagocitosi que només la presenten uns tipus cel·lulars

concrets, la pinocitosi la presenten totes les cèl·lules.

De manera contínua i a través de diferents vies d’entrada capturen molècules

de l’exterior cap a l’interior de la cèl·lula. Per fer això, s’utilitzen diferents vies
d’entrada.

Trobem 2 tipus de pinocitosi:

 De fase fluida: (blau, verd, groc) molècules que es troben en el fluid

extracel·lular que, en el moment en que s'estàn produint vesícules ja
siguin per processos de macropinocitosi (macropinosomes) o en
processos en que es produeixen vesícules gràcies a altres proteïnes,
es capturen de manera inespecífica.
 A través de receptor: (taronja, gris) hi haurà molècules o particules
que interaccionen amb receptors de manera específica i a través
d’aquests receptors aquestes partícules seran endocitades
(internalitzades).
 Diferents vies d’entrada:

 Macropinocitosi: (50-100nm)

La membrana plasmàtica emet un pseudòpode que en contactar de nou amb

la membrana plasmàtica es fusiona amb ella formant un macropinosoma que
viatjarà fins als lisosomes i es fusionarà amb ells per degradar el material que
conté.

Aquest procés depèn d'unes senyals determinades. Quan arriba un estímul

determinat (ex: hormona que interacciona amb el seu receptor a la membrana
plasmàtica), aquest pot generar una senyal que produeix la polimerització
d'actina, produïnt les ondulacions de la membrana (ruffle) permetent la
formació de macropinosomes, que contenen grans volums de molècules que
es troben a l'exterior de la cèl·lula (endocitosi de fase fluida).

 Gairebé totes les cèl·lules poden produir macropinocitosi.

 Es una endocitosi de fase fluida.
 Internalització i captació de grans volums de fluid extracel·lular.
 Depenent de senyals que activen Rho GTPases i la polimerització
d’actina.

 Endocitosi depenent de clatrina (CDE, 100-150nm)

Participa la proteïna de coberta anomenada clatrina que facilita la invaginació

de la membrana i la fomació de vesícules cobertes de clatrina. La clatrina és la
primera proteïna de que es va descobrir, i així també la seva participació en
l’endocitosi. Per això és de les més i millor estudiades.

Es creia, al principi, que la clatrina era la única proteïna de coberta i per tant,
era la única que participava al procés de la endocitosi. Però posteriorment, van
poder observar que quan la clatrina estava inhibida, es seguia fent la
endocitosi. Per tant, van poden dir que hi ha altres proteïnes de coberta
Així doncs, s’ha pogut classificar les vies segons si són depenents o no de
clatrina.

Les partícules de LDL (transporten colesterol), gràcies al marcatge de la

clatrina, poden ser captades en els sots recoberts de clatrina, i gràcies a la
polimerització i autoensamblació de la clatrina sobre ella mateixa pot
deformar la membrana plasmàtica produint una invaginació formant una
vesícula que es pugui fisionar a la membrana plasmàtica, formant finalment
una vesícula recoberta de la proteïna clatrina (CCVs).

La clatrina està constituïda per

tres cadenes pesades (vermell) i
tres cadenes lleugeres (blanc)
que en associar-se formen
l'estructura del trisquèlion. Quan
aquest s'associa amb altres
trisquèlions es va formant una
cistella d'estructures polièdriques
(pentàgons i hexàgons) per
formar una estructura gairebé
esfèrica.

Com es forma la vesícula endocitica depenent de clatrina?

La ruta endocítica s'inicia en els sots recoberts de clatrina (poden ocupar fins
al 2% del total de la membrana plasmàtica en cultius de fibroblasts). Els sots
tenen una vida curta, en qüestió de segons s'invaginen i les crestes es
fisionen i es separen de la membrana i es formen les vesícules recobertes de
clatrina, on participen diferents proteïnes. Es produeixen en cultiu de
fibroblast 2.500 proteïnes per minut.

Les proteïnes de coberta o adaptadores accessòries s'alliberen/desprenen i la

vesícula nua pot fusionar-se amb altres vesícules o amb el compartiment
endocític primerenc (endosomes primerencs).
Hi participen els fosfatidilinositols en la endocitosi depenent de clatrina. Els
PI (4,5) P₂ estan a la membrana, i de manera especifica i de manera
selectiva, s’hi uneixen a ells proteïnes que tenen com a receptors PI (4,5) P₂.
Per exemple les proteïnes adaptadores AP₂.

Les AP2 s’uneixen als PI (4,5) P₂ i aquestes permeten interaccionar amb la

clatrina (AP₂: fan de pont entre la membrana i la clatrina) que permetrà que
es pugui començar a deformar la membrana per tal de que es formin els sots
recoberts de clatrina.

Aquests sots seleccionen certs receptors que tenen seqüències a la seva cua
citosòlica d’interacció amb la proteïna AP₂.

La membrana continua la seva deformació gràcies a que intervenen altres

proteïnes, entre elles la amfifasina. Aquesta té uns dominis bar que s’hi poden
unir quan la membrana està curvada. S’uneixen entre elles formant dímers i
faciliten i mantenen aquesta estructura perquè progressi la formació de la
vesícula.

Per tal de que la vesícula s’acabi de fisionar de la membrana plasmàtica

intervenen unes proteïnes anomenades dinamines (proteïnes amb activitat
GTPases). En la seva forma activa de GTP s’uniran a la membrana en un lloc
determinat i s’associen amb elles mateixes (oligomeritzen) i formen un
“collar” al voltant d’aquest lloc de la membrana per poder fisionar la vesícula
de la membrana.

Quan es dissocia el seu GTP i queda unida al GDP es quan acaba de

contraure’s i de fisionar la membrana produint la vesícula de coberta de
clatrina.
En el desensamblatge de les vesícules recobertes de clatrina intervenen
diverses proteïnes, entre elles la sinaptojanina (una fosfatasa) que
desfosforila el fosfat en posició 5 dels PI (4,5) P₂ i d’aquesta manera
disminueix els nivells de PI (4,5) P₂ que es troben a la superfície de la vesícula
de forma que la AP₂ es desenganxa i també les proteïnes de coberta clatrina
i proteïnes accessories; així la vesícula queda nua i es podrà fusionar entre
elles o amb el comportament endocitic primerenc.

En el desembalatge també intervenen altres proteïnes com la auxilina o la

chaperona HSC70.

Transport vesicular regulat per proteïnes adaptadores (APs ) i

depenent de clatrina
La clatrina pot formar vesícules a diferents compartiments gràcies a que
interacciona amb proteïnes adaptadores específiques en cada compartiment
de membrana.

Les proteïnes adaptadores estan formades per 4 subunitats (heterotetramer).

Xarxa transgolgi: AP1 / AP4 (atofagocitosi)

Endosomes primerencs: AP3 / AP1

Endosomes tardans: AP5

Membrana: AP2

 Endocitosi indepenent de clatrina; Endocitosi depenent de

caveoles

No presenta proteïnes de coberta i són petites. Les caveoles es van descobrir

en cèl·lules endotelials observant amb la microscòpia electrònica de
transmissió. Es va descobrir que en aquestes cèl·lules endotelials
(polaritzades, amb 2 dominis de membrana) les caveoles participaven en un
procés de transcitosis (pinocitosi d’una endocitosi que es produeix en una
membrana i transporta càrregues a l’altre membrana).

Tenen una estructura característica, s’anomena com la lletra grega omega.

En el coll de la caveola presenta un collar de dinamina perquè la dinamina
participa en la fisió d’aquestes caveoles de la membrana plasmàtica.

Les caveoles són un tipus de raft lipídic, rics amb glicoesfingolípids i

colesterol.

Es va observar que en aquestes caveoles existia una proteïna que en

oligomeritzar (en unir-se amb elles mateixes) era una proteïna que tenia els
2 extrems N i C terminal a la part citosòlica i s'inserta a la membrana
d’aquesta manera:

Aquesta proteïna era responsable de

permetre la curvatura de membrana
(deformació membrana) i formació
de les caveoles, per al que a la
proteïna se la va anomenar
caveolina.

La caveolina al unir-se amb colesterol permet el transport de

colesterol en la cèl·lula.

Rutes endocítiques:

A través de les diferents rutes endocítiques les molècules endocitades poden

seguir diferents rutes i destinacions.

Són endocitades i poden arribar primer a un compartiment endocític

primerenc i d’aquest passen a diferents vies.

 Via de reciclatge: Aquestes molècules poden seguir una via de

transport de retorn a la mateixa membrana d’on provenien. La
segueixen molts receptors.
 Via de degradació: Aquestes molècules poden arribar als lisosomes
passant per un compartiment endocític anomenat endosomes tardans
(estan entre els endosomes primerencs i els lisosomes). Al lisosoma
aquestes molècules són degradades.
 Via de transitosis: En cèl·lules polaritzades també es pot donar la
trancitosis, participen en el transport de molècules d’una membrana a
l’altre, passant per el compartiment endocritic primerenc i altres
compartiments fins arribar a la membrana.
Compartiments endocitics:

A part del endosomes primerencs, també hi ha altres compartiments com

endosomes tardans, endolisosomes i lisosomes.

Dintre dels endosomes tardans, existeixen cossos multivesiculars (MVBs) els

quals en el seu interior presenten vesícules intraluminals.

 Internalització

Procés en el que s’internalitzen aquelles molècules que arriben finsels

endosomes primerencs. Normalment arriben en 5 min. És un procés ràpid.

Els endosomes primerencs tenen unes característiques que el defineixen:

  Es troben a una zona perifèrica de la cèl·lula prop de la membrana.Hi
ha una proteïna que intervé en el transport de les vesícules fins als
endosomes primerencs. La proteïna Rab5 (amb activitat GTPasa) quan
està activa, facilita el transport vesicular i afavoreix l’acció de la
sinaptojanina. Per tant, serà un marcador dels endosomes primerencs.

 Rab5 també té efectors quan està en la forma activa, activa el

fosfatilinositoquinasa que es troba en els endosomes i fosforila els
fosfatidilinositols en la posició 3 (PI3P característics dels endosomes
primerencs). Al formar-se aquests, permet que es reclutin certes
proteïnes en les membranes d’aquests endosomes, entre elles la EEA1
que s’uneix als PI3P i facilita la fusió de vesícules amb endosomes.

 A la membrana dels endosomes existeixen bombes de protons que

faciliten l’entrada de protons a l’interior del compartiment.

 També els pot arribar molècules des de l’aparell de Golgi

 Reciclatge

Pot ser directe i ràpid a través del Rab4 o més lent a través de Rab11

Els endosomes primerencs van madurant (la seva concentració canvia)

perquè arriben noves molècules amb les que s’enriqueixen i es desprenen
d’altres per processos de reciclatge que retornen a la membrana plasmàtica.

Els endosomes poden anar madurant fins a formar els endosomes tardans.
Tenen a la seva membrana bombes de protons que permetran que els protons
entrin a l’interior. És important recalcar que en aquests endosomes tardans
trobarem més bombes de protons i, per tant, més protons a l’interior.

 Es troben a prop del nucli. Són perinuclears

 A la seva membrana trobem proteïnes Rab7 (el Rab5 anterior fa que
Rab 7 es pugui activar i es produeixi un procés de conversió).
 Trobem als endosomes tardans PI3, 5P₂.
 En aquests també es produeixen processos de reciclatge a un nivell
menor a l’interior, també canvien de posició i maduren.

En aquests es produeixen processos d’invaginacó a l’interior d’aquest

compartiment que finalment donaran lloc a vesícules gràcies a les proteïnes
ESCRT per formar vesícules intraluminals.

Gràcies a els ESCRT aquests endosomes maduren i passen a cossos

multivesiculars plens de vesícules intraluminals amb bombes de H+.
  Degradació

Els endosomes també maduren formant els lisosomes on es degradaran les

molècules.

En la membrana d’aquests tenim proteïnes Lamp ½. Aquestes defineixen el

compartiment de la proteïna.

Les molècules que arriben als lisosomes poden venir de diferents

compartiments, no només venen dels endosomes primerencs.

Com arriben aquestes vesicles a les diferent localitzacions cel·lulars?

Gràcies als microtúbuls que faciliten els transport o localització d’aquests

compartiments.

Gradient de protons

Al començament gairebé no tenim protons a l’interior d’aquests endosomes

primerencs. A mesura que avancem cap als endosomes tardans i lisosomes,
s’incrementa la concentració de protons. Els compartiments es van acidificant
degut a l’acció de les bombes de H+.

 Membrana: pH 7
 Endosomes primerencs: pH 6,5
 Endosomes tardans: pH 6
 Lisosomes: pH 5

És important ja que regula l’afinitat d’interacció de proteïnes.

  Endocitosis depenent de receptor: captació de colesterol (LDL)

Les cèl·lules necessiten captar colesterol per la síntesi de noves membranes.

Algunes altres cèl·lules especialitzades també necessiten el colesterol per la
síntesi d’hormones esteroidals.

El colesterol circula per la sang gràcies a les partícules LDL que contenen
colesterol i tenen densitat baixa. Aquestes partícules contenen una monocapa
de fosfolípids i en el seu interior tenen èsters de colesterol esterificat. També
tenen lipoproteïna B que permetrà que aquesta partícula pugui ser reconeguda
per un receptor que es troba a la membrana de la cèl·lula. Aquests receptor
s’anomena receptor de LDL i conté unes senyals a la seva cua citosòlica
d’interacció amb la proteïna adaptadora AP₂.

Quan la AP₂ s’uneix a la membrana gràcies a la interacció amb els PI (4, 5) P2

és quan canvia la seva conformació i posa llocs d’interacció en aquestes senyals
de la cua citosòlica, d’aquesta manera, aquests receptors viatgen i es
transloquen allà on es troba la adaptina, AP₂. El receptor viatja als sots
recoberts de clatrina per on serà internalitzat.

Aquest receptor pot unir la LDL, capturar-la i portar-la a l’interior de la cèl·lula

a través de transport vesicular mediat per la clatrina. La vesícula que conté la
lipoproteïna LDL i el seu receptor es fusionarà amb el comportament endocític
primerenc i degut al pH àcid (6 aprox) , la partícula perd afinitat pel receptor.
Aquests es localitza en les formacions tubulars dels endosomes primerencs i
seran reciclats per transport vesicular passant per un compartiment endocític
de reciclatge a la membrana plasmàtica. Es dona contínuament.

Així, un cop lliure, aquest receptor pot capturar noves partícules d’LDL o
portar-les cap a l’interior dels endosomes primerencs.

Aquesta partícula de LDL viatjarà cap als lisosomes passant pels endosomes
tardans. Quan arriba als lisosomes serà hidrolitzada i la cèl·lula podrà obtenir
el colesterol lliure que necessiten.

Les cèl·lules tenen uns receptors en el RE que li permet detectar quan els
nivells de colesterol lliure citosòlic son elevats. Quan n’hi ha prou,
disminueixen la síntesi de nous receptors de LDL.

Defectes en la captació de LDL

Defectes en el receptor LDL poden comportar que LDL s’acumuli a la

circulació. Aquesta acumulació pot provocar l’arterioesclerosis que pot
obturar els capil·lars i impedir la circulació sanguínia i donar problemes
cardiovasculars. De fet pot arribar a esdevenir Hipercolesterolènia familiar.
Aquest tenen defectes o mutacions en els receptors LDL que impideixen que
puguin ser reconeguts per les proteïnes adaptines. Els receptors tenen
mutacions a les senyals especifiques per les AP2 i això fa que no puguin
interaccionar i per tant, que aquests receptors no puguin entrar dins la
cèl·lula. S’acumularan als capil·lars.

 Endocitosis depenent de receptor: captació de ferro

(transferrina)

La cèl·lula necessita captar ferro per tal de créixer i sintetitzar nous enzims o
proteïnes que contenen ferro.

Aquest ferro viatja unit a la transferrina per la circulació. La cèl·lula capta

aquest ferro gràcies a que té receptors que uneixen la transferrina (receptors
de transferrina). Aquest receptor conté unes seqüències senyals d’interacció
amb AP₂ a la cua citosòlica i la transferrina viatjarà fins els sots de clatrina i
a través de la via endocítica arribarà fins el compartiment endocític
primerenc. En aquest compartiment, degut al pH més àcid (6 aprox) es
dissocia el ferro (Fe 3+) que surt de la transferrina i la cèl·lula obté el ferro
que necessita.
La transferrina sense ferro (apotransferrina) conjuntament amb el receptor
viatgen a través de vesícules fins el compartiment de reciclatge i d'aquest a
altres vesícules fins arribar de nou a membrana plasmàtica.

La apotransferrina quan arriba a pH neutre de la circulació (7 aprox) es perd

la interacció (es fa continuadament uneixi o no la transferrina) i es
desenganxa del receptor.

 Endocitosi depenent de receptor: EGF – EGFR (factor

creixement epidèrmic)

La EGF és una hormona. Aquesta entra a l’interior de la cèl·lula quan s’uneix

al seu receptor (receptor EGFR). Quan s’uneixen, indueix que la
internalització augmenti significativament, incrementa la seva endocitosi.
Utilitza la via depenent de la clatrina. Per tant, la EGF i la EGFRes
concentraran dins la cèl·lula.

Podriem observar aquest sistea de la seguent manera:

Afegim EGF conjugat amb molècules fluorescents vermelles per observar-les.

Incubem les cel·lules a 4 graus, perquè EGF s’uneixi al receptor. Tot i així, a
4 graus, els processos de endocitosi estan aturats. S’observarà que la EGF i
el seu receptor es trobaran a la membrana plasmàtica (es veurà una coloració
groga), units.
A continuació, incubem la cèl·lula a 37 graus. Per tant, es farà la endocitosi i
podrà veure’s una coloració groga dins la cèl·lula.

És important remarcar d’aquesta via que, a diferència de les dues prèvies, el

receptor EGF i EGFR viatjaran fins els endosomes tardans, i posteriorment als
lisosomes per ser degradat.

EGF en unir-e al seu receptor, fa que aquest

receptor es dimeritzi. En fer-ho, produeix
l’activació de l’activitat tirosina quinasa (a la cua
citosòlica). D’aquesta manera començarà a
fosforilar certs substrats en esterocitosina de
irosines que son fosforilades quan la tirosina
quinasa s’activa. Per tant, s’autofosforila el
receptor.

Les tirosines fosforilades son llocs d’unió de

certes proteïnes que es poden reclutar quan el
receptor s’activa. Per exemple, Grb2 que porta associada Sos (proteïna amb
activitat bescanviadora de nucleòtids de la proteïna Ras. Ras canviarà el GDP
per GTP i quedarà un estat actiu que pot interaccionar amb els seus efectors
i regular diferents processos cel·lulars, entre ells la proliferació cel·lular.

L’activació del receptor també

comporta la dimerització del
receptor i facilita la seva
internalització a través de la via
endocitica depenent de clatrina.

EGF produeix que augmenti la

internalització del receptor quan
uneix el receptor. L’activació del
receptor comporta la seva
ubiquitinització (s’afegeix ubiquitina
a la cua citosòlica). Quan aquest
receptor viatja als endosomes
primerencs, la unió del EGF al
receptor és molt forta (alta afinitat)
i tot i que hi hagi pH més àcid en els
compartiments, resisteixen aquests
pH i es mantenen les proteïnes
unides als endosomes.(EGF-EGFR)
En estar activat i ubiquitinitzat, això afavoreix que el receptor i el lligand viatgin
cap els endosomes tardans per arribar als lisosomes.

Aquest trànsit permet que sigui reconegut pel sistema SCRT (per la ubiqüitina)
i farà que el receptor sigui intravesicularitzat a l'interior dels endosomes
tardans, de tal manera que trobarem el receptor als cossos multivesiculars a
l’interior.

Quan el cos multivesicular es fusiona amb els lisosomes, el receptor i el lligand,

podrà ser degradat en la seva totalitat. Si EGF-EGFR no ha estat
intravesicularitzat, la cua citosòlica del receptor no es podria degradar als
lisosomes. La cua citosòlica del receptor és activa i accessible durant tot el
trajecte i es poden anar unint a proteïnes i els seus efectors, per tant, està
senyalitzant des de la membrana plasmàtica fins que es intravesicularitzat.

El procés per el qual la ubiquitina deixa de senyalitzar, i per tant, es dona la

senyalització causada pel receptor a traves d’endocitosi i l’eliminació
d’hormones EGF s’anomena down-regulation.

El cancer de mama es causat per la senyalització constant del receptor EGF

que genera senyals de proliferació. Aquests receptors EGF son mutants, per
tant, no poden ser eliminats per processos dels lisosomes, no es poden
ubiquitinizar o es troben sobreexpressats. Per tant, es reciclen sense arribar
mai als lisosomes i no es podran degradar.

Endocitosi depenent del receptor: captació lgGs, lgA (PIgR)

Un exemple és la transcitosi, en la qual hi ha captació d’anticossos per la llet

materna que viatja per la llum de l’intestí de la cèl·lula epitelial. A la llum de
l'intestí trobem la captació d’immunoglobulines que es fa gràcies als receptors
de IgGs i els Fc receptors que es troben a la membrana apical de les cèl·lules
intestinals. Els recptors i l'anticòs interaccionen a causa del pH àcid de l’intestí i
es forma una vesícula amb la qual el complex receptor-anticòs viatja cap als
endosomes primerencs i després cap als endosomes de reciclatge.

A l’altre membrana vasolateral que està en contacte amb la circulació hi ha

un pH neutre que fa que el receptor Fc i els IgGs perdin afinitat i es separin.
Per tant, és així com el nadó rep els anticossos que necesita de la llet materna.
Transportadors de glucosa s’emmagatzemen en endosomes de
reciclatge

Els endosomes de reciclatge poden actuar com a magatzem de certes

proteïnes que es troben a l’interior de la cèl·lula i son transportades a la
membrana plasmàtica quan sigui necessari (senyal) a través de l’exocitosi
regulada.

Exemple:

Transportadors de glucosa que es troben emmagatzemats en els endosomes

de reciclatge i quan arriba un estímul (la insulina), interacciona amb el seu
receptor (receptor de insulina) i facilita el transport dels transportadors de
glucosa cap a la membrana dels endosomes de reciclatge.

Això comporta un augment de captació de glucosa, ja que hi ha molts

transportadors de glucosa a la membrana.

La senyal que provoca la insulina quan interacciona amb el seu receptor, és

una senyal que prové de la proteïna AKT. Per tant, quan s’activa, fosforila la
proteïna Gap que es troba als endosomes de reciclatge. De fet, aquesta
proteïna Gap d’una proteïna Rab10. Quan es fosforila la proteïna Gap, es
dissocia i es desplaça al citosol, deixant la proteïna Rab10 que es podrà unir
a GTP, activant-se. Quan s’activi, facilitarà el transport vesicular dels
transportadors de glucosa fins la membrana plasmàtica facilitant la entrad a
massiva de glucosa.

Compartiments endosomals en cèl·lules polaritzades

Trobem 2 tipus d’endosomes primerencs, els que provenen de l’endocitosi de

la membrana basolateral i els provinents de la membrana apical, ja que tenen
composició lipídica diferent. En canvi, aquests comparteixen els endosomes
tardans i lisosomes.
LISOSOMES

Als lisosomes li arriben molècules a través de processos com la fagocitosi

i l´endocitosi a través dels diferents compartiments endocítics per tal que les
molècules puguin ser hidrolitzades o degradades.

Existeix una altre via que aporta molècules als lisosomes anomenada
autofagia “self eating “ en el qual els orgànuls que s´han fet vells han de
ser eliminats. Aquests orgànuls s´envolten d´una doble membrana que prové
del reticle i es forma
l´autofagosoma que es fusiona
amb el lisosoma per tal de
destruir aquests orgànuls i
substituir-los per uns nous.

L’autofàgia també és important

per regular l’homeòstasi
energètica de la cèl·lula (en
situacions de dejuni augmenten
els processos d´autofàgia per tal
que la cèl·lula obtingui el que
necessita per subsistir).

 Macroautofagia: Els orgànuls o el citosol és envoltat per una doble

membrana derivada del reticle generant-se un autofagosoma que es
fusionarà amb els lisosomes.
 Microautofagia: és la pinocitosi de material citosòlic pels lisosomes
de manera directa. Per tant, al citosol, de manera directa, hi haurà cert
material que podrà ser invaginat cap a l’interior dels lisosomes i ser
degradat.
 CMA (autofagi mediada per chaperones) : proteòlisi o degradació als
lisosomes de certes proteïnes diana que presenten un motiu KFERQ,
reconegudes per chaperones. Lamp ½ permeten l’entrada d’aquelles
proteïnes que s’han de degradar mitjançant aquest procés.

Característiques bioquímiques i morfològiques dels lisosomes

Els lisosomes son els principals llocs de digestió intracel·lular gràcies a que
conté en el seu interior un conjunt d'enzims hidrolítics (contenen més de 40
enzims diferents: nucleases, proteases... ). Aquests enzims, al hidrolitzar les
molècules que els arriben produiran aminoàcids, sucres, nucleòtids i
colesterol que necessita la cèl·lula.
El conjunt d'enzims que conté els
lisosomes s'anomenen hidrolases
àcides perquè la seva activitat es a un
pH molt baix (pH = 5).

A la membrana dels lisosomes

existeixen bombes de protons que
permeten l'entrada de protons des del
citosol a l´interior d´aquest
compartiment i per tant, acidifiquen
el compartiment.

L’existència d´enzims hidrolítics que

poden actuar a pH baixos creen la
següent dificultat: els aminoàcids, sucres , nucleòtids i colesterol hidrolitzats
han de travessar la membrana per sortir del compartiment pel que han
d'existir transportadors a la membrana com per exemple NPC1, que és una
proteïna de membrana dels lisosomes que permet la sortida del colesterol.
També hi a la Lamp1 o la Lamp2 que permeten l’entrada de les proteïnes que
s’han de degradar per processo de CMA.

Aquestes proteïnes han de poder travessar la membrana i per tant, tindran

una porció de proteïna que es troba en el interior d'aquest compartiment. Per
evitar que puguin ser hidrolitzades, estan molt altament glicosilades.

Els lisosomes tenen una morfologia molt heterogènia: es troben a qualsevol

lloc de la cèl·lula i totes les cèl·lules eucariotes en presenten.

Els podem visualitzar incubant les cèl·lules amb citrat

de plom que reaccionarà amb la fosfatasa àcida que
es troba a l'interior dels lisosomes, i produirà uns
precipitats de plom electrodensos que poden ser
observats mitjançant MET – microscopi electrònic de
transmissió (es veuran molt més foscos).

Selecció en el TGN de proteïnes destinades als lisosomes

Com arriben els enzims hidrolítics als lisosomes?

Els enzims es sintetitzen al reticle, viatgen fins l’aparell de Golgi, travessen

les cisternes mitjanes del Golgi i arriben a la xarxa transgolgi on els enzims
hidrolítics han de ser reconeguts per tal de seleccionar-se, i que es puguin
empaquetar en vesícules per ser dirigides als lisosomes, passant prèviament
pels endosomes primerencs i tardans.
La senyal que permet seleccionar els enzims hidrolítics es la manosa 6-fosfat
que té la senyal que permet que aquests enzims puguin ser reconeguts pel
receptor de manosa 6-fosfat i aquest receptor, gràcies a la clatrina permetrà
que pugui ser empaquetat en vesícules i aquestes transportaran els enzims
fins els endosomes per arribar posteriorment als lisosomes on han de fer les
seves funcions.

Incorporació de M6P a les hidrolases lisosomals

L’adquisició de la senyal manosa 6-fosfat es produeix a l’aparell de Golgi de

manera seqüencial. Hi actuen 2 enzims:

 El primer es troba a la cara cis del Golgi, anomenat GIgcNac

fosfotransferasa, afegeix GIcNac-P a les manoses.

Quan aquestes proteïnes son reconegudes per aquest enzim, els

afegeixen en la posició 6 el grup GIcNAc-P. Quan posteriorment aquest
enzim s’allibera i arriba a la xarxa transgolgi, aquesta proteïna és
reconeguda per un altre enzim (el segon).

 El segon, elimina GIgNAc deixant la manosa fosforilada en posició 6 i

ja podrà ser reconegut pel receptor de manosa 6-fosfat a la xarxa
transgolgi.
Transport cap als endosomes

Els enzims lisosomals son reconeguts a la cara cis del Golgi, s'incorpora a ells
la senyal manosa-6-fosfat amb GIgNAc-P i aquesta, posteriorment és
eliminada en la cisterna i quan arriba a la xarxa transgolgi, la manosa
fosforilada en posició 6 serà reconeguda pel receptor de manosa-6-fosfat i en
la seva cua citosòlica interaccionarà amb la proteïna adaptadora AP1 que
permet el reclutament de clatrina i per tant, els receptors podran ser
seleccionats i empaquetats en vesícules que seran transportats pel receptor
cap als endosomes primerencs. Degut al pH àcid dels endosomes primerencs,
la manosa-6-fosfat s’allibera del receptor i el fosfat s’hidrolitza de la manosa
i ja tenim l’enzim lisosomal en els lisosomes.

El receptor manosa 6-fosfat es retornat cap a la xarxa transgolgi a través del

retròmer que facilita reconèixer i seleccionar els receptors de manosa-6-
fosfat, i empaquetar-los en vesícules que es dirigiran cap a la xarxa
transgolgi, per a que puguin ser reutilitzats en altres cicles de reconeixement
d’aquests enzims lisosomals.

L'enzim dels endosomes primerencs viatjarà cap als endosomes tardans

mitjançant processos de maduració. L’enzim hidrolític serà funcional quan
arribi al seu pH òptim (pH al voltant de 5).

En la membrana dels lisosomes hi ha NPC1. Quan aquest no funciona de

forma correcta, el colesterol no pot sortir i s’acumula, produint una malaltia
que malmet el funcionament de tota la cèl·lula.
Altres aspectes relacionats amb els lisosomes

 Els lisosomes poden intervenir en processos d´exocitosi: alliberen

enzims lisosomals o molècules que no s’acaben d’hidrolitzar. Per
eliminar-se s’hauran de transportar a l’exterior.

o Ex: Melanosomes

Lisososmes que contenen melanina ( pigment de la pell ), aquest

pigment s'ha de poder alliberar cap a l´exterior dels melanomes
per a que pugui ser captat per les cèl·lules queratinòcits i així
donar la coloració típica de cada persona. Per tant, es produirà
l’exocitosi.

 Ex: reacció acrosòmica

Quan un espermatozou interacciona amb un òvul, es fusionen

els lisosomes amb la membrana de l'espermatozou per alliberar
els enzims hidrolítics en aquest lloc de contacte amb l’òvul, per
tal que es pugui produir un porus en l’òvul per on entrarà el
material genètic de l´espermatozou a l´interior de l´òvul.

 Ex: alliberació exosomes ( MUBs )

 Malalties d´acumulació lisosómica (LSDS “Lysosomal storage

diseases”). Degut a que algún enzim no funciona correctament i el seu
substrat s’acumula en els lisosomes i impedeix que la cèl·lula pugui
funcionar correctament.

Moltes d’aquestes son malalties autosòmiques recessives i en molts

casos son molt severes, afectant el sistema nerviós central (les
neurones).

 Ex: Tay-sachs, malaltia de Huner, malaltia cel·lular-1, Pompe,

Danon
 Ex: Niemann Pick C1 (NPC1)

Defectes en el transportador NPC1 (transportador de colesterol),

per tant, el colesterol no pot sortir dels lisosomes i s’acumula
impedint que la cèl·lula funcioni correctament.
Exosomes

Els exosomes és la fusió dels cossos multivesiculars (MUBs) amb la

membrana plasmàtica. En algunes situacions es pot donar que aquests cossos
en comptes de fusionar-se amb els lisosomes per eliminar el seu contingut,
viatgen fins la membrana plasmàtica i es fusionen amb aquesta, amb la qual
cosa eliminen cap a l’exterior vesícules intraluminars presents al seu interior.
Aquestes vesícules són el que s’anomena exosomes que poden viatjar per la
circulació i produir comunicació entre altres cèl·lules (comunicació
intercel·lular)

Cèl·lules vegetals i fongs

Els lisosomes en cèl·lules vegetals i en fongs s’anomenen vacuoles.

Funcions:

 Reservori de nutrients, residus o pigments: per exemple, les

llavors contenen reservoris de proteïnes que s’hidrolitzaran a les llavors
quan han de germinar. Per tant, obtindrà els aminoàcids necessaris per
créixer.

 Hidròlisi i degradació: la pròpia funció dels lisosomes

 Control en citosòlic: mitjançant les bombes de protons que tenen a

la membrana.

 Control volum cel·lular (turgència): regulen l’entrada i sortida dins

de les vacuoles (gran o petit). Ho fan mitjançant l’hidrolisi i síntesi de
polímers. Quan volen augmentar el volum de les vacuoles, el que es fa
és polimeritzar aquest polifosfat, obtenint un numero de molècules
molt més petit. Així hodrolitzaran el polifosfat, i obtindran més
molècules. Així, entrarà aigua.
Quan s’ha de disminuir el volum de la vacuola, s’ha de resintetitzar el
polifosfat i aleshores l’aigua surt de les vacuoles.
UNITAT 6: MITOCONDRIS I PEROXISOMES
MITOCONDRIS:

Origen evolutiu ( Teoria endosimbiosi , Lynn margulis )

Els mitocondris son orgànuls cel·lulars

que contenen el seu propi DNA,
l’anomenat DNA mitocondrial. El DNA i
les proteïnes que aquests presenten
tenen semblances amb les cèl·lules
procariotes actuals, això fa pensar que
van evolucionar dels bacteris fagocitats
per altres cèl·lules i van viure en
simbiosi.

1. El bacteri anaeròbic eucariota fagocita el bacteri procariota aeròbic.

2. Una vegada ha sigut fagocitat, es genera la mitocondria amb doble

membrana, ja que presenten la membrana externa de la cèl·lula
fagocitaria i una membrana interna de la cèl·lula fagocitada.

Divisió i fusió

Els mitocondris es poden fissionar (dividir) i fusionar

independentment de la divisió cel·lular.

En la cèl·lula pot haver una quantitat major o menor de

mitocondris depenent de les condicions fisiològiques de la
cèl·lula o del tipus cel·lular.

La fissió ajuda a eliminar mitocondris no funcionals o vells

per a que siguin autofagocitats per una doble membrana
provinent del RE formant un autofagosoma on el mitocondri
es fissionarà per la seva eliminació.

Les activitats de fusió i fissió son regulades per les

proteïnes GTPases mitocondrials com per exemple la
dinamina-1 que gràcies a l’activació del GTP, envolta els
mitocondris formant un anell on el fissionarà mitjançant
una estrangulació de la membrana mitocondrial, una
vegada el GTP s’hidrolitzi a GDP.
Mobilitat:

Presenten mobilitat i plasticitat (canvi en la seva morfologia) gràcies a que la

seva mida va de 0,5µm - 1µm.

Aquesta mida també ens permet observar-los a través d’un microscopi òptic
(MO) en el qual s’observa que canvien contínuament de forma i de localització
a l’interior de la cèl·lula.

Mobilitat i desplaçament associat a microtúbuls:

Per observar la seva mobilitat es fa una fixació (fusionar la proteïna a una

proteïna fluorescent). A partir d’això observem que els mitocondris tenen un
moviment ràpid gràcies als microtúbuls i a proteïnes motores.

Es poden dirigir cap a regions perinuclears o perifèriques segons la direcció

que prenen els microtúbuls (son una mena de xarxa que surten de forma
radial del centrosoma cap a la perifèria).

Gràcies a aquesta mobilitat proporcionada per proteïnes motores i

microtúbuls, els mitocondris es localitzen en aquelles localitzacions on es
necessita energia (síntesi d’ATP ) de manera ràpida.

Hi ha una bona co-localització entre microtúbuls i mitocondris ja que els

microtúbuls es mouen mitjançant aquests (observem que els 2 marcatges se
superposen).

Plasticitat:

Els mitocondris es poden adaptar morfològicament a la localització en la que

es troben.

Per exemple, es poden acumular en les cèl·lules musculars cardíaques, ja que

és necessària l’energia per dur a terme la contracció cardíaca.

També es poden adaptar als axonemes com pot ser al flagel de

l'espermatozou per aportar ATP i realitzar el moviment del flagel.
Membranes dels mitocondris:

Les membranes dels mitocondris defineixen espais funcionals diferents.

Tenen una doble membrana que delimita l’espai intermembranós i la matriu
mitocondrial.

 Membrana externa:

Molt porosa (des del citosol a l’espai intermembrana) on els dos espais estan
equilibrats perquè les molècules la poden travessar en qualsevol sentit.

Té una proporció de proteïnes del 6% (percentatge baix). Una de les

proteïnes característiques són les porines. Son làmines beta que formen el
barril beta a l’interior del qual hi ha un canal aquós que permet el pas de
molècules petites (menors a 5000 daltons). Per tant, permet el pas de
molècules des del citosol fins a l’espai intermembrana.

 Membrana interna:

Presenta el 21% de proteïna mitocondrial (elevat percentatge per la presència

d’enzims de la cadena respiratòria i ATP-sintetasa que és un complex proteic
molt gran).

Conté fosfolípids dobles de cardiolipina (bifosfatidilglicerol) que consta de 4

cadenes hidrocarbonades i 2 glicerols que la fan més impermeable.

La membrana es replega formant crestes per augmentar la superfície.

 Matriu:

Conté el 67% de proteïna mitocondrial: major part de les proteïnes del

mitocondri perquè presenta els enzims del cicle de Krebs.

Conté el DNA mitocondrial circular; pot haver més d’una copia, gairebé tot
codificat i petit. Cada mitocondria pot contenir entre 1 a 2 còpies d’aquest.

Presenta ribosomes mitocondrials i tRNAs mitocondrials que son diferents als

del citosol de la cèl·lula.

 Espai intermembranós:

Conté enzims que utilitzen l’ATP que passa per la matriu per fosforilar els
nucleòtids.
Fosforilació oxidativa (síntesi ATP)

La síntesi d’ATP és la funció més important dels mitocondris.

1. Oxidació dels àcids grassos provinents de lípids i piruvat provinent de

la glucòlisi de la glucosa.

2. Els àcids grassos i piruvat entren al mitocondri i al oxidar-se es

transforma en acetil-CoA que participa en el cicle de Krebs.

3. L’acetil-CoA és oxidat al cicle de Krebs i s’obté CO₂ que surt cap a la

membrana mitocondrial per sortir de la cèl·lula.

4. També s’obté NADH+ i FADH+ que son molècules de transport

d’electrons d’alta energia. Aquestes molècules cedeixen els electrons a
la cadena de transport d’electrons situada a la membrana interna
mitocondrial.

5. L’últim acceptor de la cadena és l’O₂. Aquest es gastarà ja que és molt

tòxic per la cèl·lula i passa a ser H₂O.

6. Durant la cadena surten protons des de la matriu cap a l’espai

intermembranós. Aquests protons que surten poden tornar a entrar a
la matriu mitjançant l’ATPsintasa que té una regió permeable i així
regular el gradient de protons.

7. Es genera la síntesi d’ATP a partir de la fosforilació d’ADP gràcies a la

cadena d’electrons i per tant, s’està produint energia per a la cèl·lula.

116
La síntesi d’ATP s’anomena fosforilació oxidativa
perquè l’ADP es fosforila donant lloc a ATP.
Tanmateix, és important recordar que perquè es
pugui fer, s’ha de dur a terme també l’oxidació
del piruvat i l’àcid gras per produir NADH, que
serà oxidat gracies a l’oxigen per produir NAD+ i
H2O

Síntesi d’ATP:

La molècula NADH cedeix els electrons a la cadena de transport d’electrons.

L’acceptor d’aquests electrons és l’oxigen, això facilitarà la sortida dels protons
des de la matriu fins a l’espai intermembrana. Cal tenir en compte que la
membrana externa és molt porosa, i poden intercanviar-se amb el citosol. Per
tant, la concentració de protons al citosol serà similar que a l’espai
intermembrana. Aquests protons, al sortir, generen un gradient de protons (hi
haurà més al citosol i a l’espai intermembrana, que no pas a l’interior de la
matriu del mitocondri). Per tant, el protons tendiran a entrar de nou a la matriu
del mitocondri a través de la ATPsintasa. Quan la travessin, l’ADP es fosforila
a ATP.

Per tant, el gradient eletroquímic és el responsable de impulsar aquests protons

a la matriu mitocondrial. Aquest gradient està produït per un gradient de
protons que produirà una diferencia de pH. A l’interior de la matriu trobarem
un pH bàsic (pH:8) i a la intermembrana un pH neutre. També hi ha una altra
força que fa que els protons entrin dins de la matriu, que és el gradient de
voltatge. Carregues positives (protons) es col·loquen a la monocapa de la
bicapa lipídica de la membrana interna en contacte amb l’espai intermembrana.
A la monocapa de la cara interna que està en contacte amb la matriu es
col·loquen carregues negatives. Generant un gradient de voltatge.
Per tant, les dues forces que fan que els protons entrin dins la matriu són el
gradient de voltatge i el potencial electroquímic. Tot i així, només podran
entrar per l’ATPsintasa, generat així ATP.

L’ATPsintasa és un complex proteic molt gran i pesat molecular que fa que

quan els protons entrin a través d’ella, es mou i fa una rotació. Aquest
moviment es tradueix en la fosforilació de l’ADP a ATP. L’ATPsintasa es troba
a les crestes de la membrana interna. Quan es forma l’ATP, pot sortir a través
de proteïnes translocadores que es troben a la membrana interna de la
mitocondria. Quan hagin sortit i es trobin a la intermembrana, hauran de
travessar la membrana externa (porosa) per arribar al citosol, a través de
porines. És important recalcar que l’ADP farà el mateix camí per entrar.

Incorporació dels lípids al mitocondri

Els mitocondris no poden fer la síntesi de fosfolípids, recordem que al reticle

endoplasmàtic llis és on es sintetitzava des de zero els lípids, per això és
necessari capes de reticle endoplasmàtic llis per sintetitzar noves
membranes. Per aquest motiu, els mitocondris no tindran altra manera que
obtenir els fosfolípids del reticle. Això ho fan gracies a unes proteïnes
translocadores de lípids que facilitaran el seu transport des de la membrana
del reticle fins als mitocondris.

Les proteïnes translocadores amaguen les cues hidrofòbiques dels fosfolípids

per travessar el medi aquós que és el citosol. Una vegada han travessat el
citosol, s’insereixen a la membrana del mitocondri on aquest pot modificar
els fosfolípids.

Aquestes transferències es fan en els MAM que son llocs on es facilita

l’intercanvi de fosfolípids i el contacte entre la membrana del reticle i la
membrana mitocondrial.

Per exemple, la fosfatidilcolina i la fosfatidilserina que s’han sintetitzat al

reticle es transfereixen a la membrana mitocondrial externa on posteriorment
els fosfolípids es poden modificar. La fosfatidilserina es por descarboxilar i
dona lloc a la fosfatidiletanolamina en els mitocondris.

A través de les modificacions dels fosfolípids es genera un

fosfolípid característic de membrana interna delsmitocondris
com és la cardiolipina. La cardiolipina és un fosfolípid doble
(conté 2 molècules de glicerol unides per unaaltra molècula,
amb 4 àcids grassos) amb presència molt important en la
membrana interna (constitueix un 20%).

Aquest lípid dona caràcter impermeable a la membrana interna una vegada

és modificat, impedint que els protons puguin travessar la membrana interna
i només puguin realitzar-lo a través de l’ATPsintasa.
Incorporació de proteïnes al mitocondri

El DNA circular que tenen les mitocòndries només codifica per 13 proteïnes:

 2 RNA específics
 22 gens de transferència
 13 proteïnes (entre elles algunes subunitats de l’ATPsintasa)

La majoria de proteïnes que formen part dels mitocondris s’han d’exportar de

l’exterior, és a dir, a partir d’aquelles que s’han sintetitzat de la transcripció
del material genètic que es troba al nucli. Per tant, aquestes proteïnes un cop
s’han sintetitzat al citosol, viatjant i s’incorporen al mitocondri, gracies al
reconeixement del complex TOM que permet la incorporació d’aquestes
proteïnes al mitocondri.

Fins i tot proteïnes que intervenen en la generació del material genètic de

mitocondri s’han d’exportar des del citosol al mitocondri.

Transport transmembrana (post-traduccional)

Les proteïnes sintetitzades al citosol que han de viatjar al mitocondri ho fan

gràcies a senyals direccionalment específiques del mitocondri que es troben
a l’extrem N-terminal de les proteïnes compostes per 25-50 aminoàcids.

Trobem aminoàcids hidrofòbics que alteren

aminoàcids polars i apolars formant una alfa hèlix
amfipàtica on en una banda hi ha aminoàcids
polars i a l’altre apolars (hidrofòbics). Aquesta
seqüència permet que les proteïnes siguin
reconegudes per receptors de membrana externa
mitocondrial formant part del complex TOM
(translocadors de membrana externa).

Les proteïnes viatgen fins els translocadors de

membrana externa gràcies a chaperones que
mantenen les proteïnes de forma desplegada per
contactar amb la membrana externa mitocondrial
(chaperones HSC70 citosòliques).

El receptor TOM20 porta la senyal prop del TOM40, que és el canal que
facilitarà l’entrada de la proteïna a la mitocondria.

Si la proteïna és mitocondrial de la matriu extracel·lular, aquesta arribarà a

la matriu travessant la membrana interna a partir del TIM23 i contacta amb
el TOM20, que permet que les dues membranes estiguin molt a prop facilitant
que la proteïna arribi a la matriu, on serà reconeguda per altres chaperones
HSC70 que estiraran la proteïna cap a l’interior facilitant la seva entrada.
La seqüència senyal pot ser eliminada per una peptidasa i s’obté la proteïna
soluble per realitzar les seves funcions.

El gradient electroquímic facilita l’entrada de la seqüència senyal a la

matriu mitocondrial

Els aminoàcids de les proteïnes que entren al mitocondri gràcies al procés

explicat anteriorment, estan formats per aminoàcids carregat + i no
carregats. Aquests aminoàcids facilitaran que puguin ser introduïdes a
l’interior de la matriu degut, precisament al gradient explicat anteriorment i
el gradient de voltatge. Per tant, el gradient electroquímic no només afavoreix
l’entrada de protons, sinó també de proteïnes.

Translocadors de proteïnes en el mitocondri

Perquè es puguin incorporar proteïnes al mitocondri, existeixen en aquestes

membranes mitocondrials diferents translocador:

 TOM

Permet la importació de proteïnes traduïdes al citosol fins al mitocondri

 TIM 23

Participa en l’incorporació de
proteïna a la matriu i
incorporació de proteïnes
transmembrana a la
membrana interna. També
proteïnes que es troben a
l’espai intermembranós un cop
la seqüència senyal es
hidrolitzada.
  TIM 22

S’encarrega de la incorporació d’una subclasse

de proteïnes integrals a la membrana interna
que transporten ADP, ATP i fosfat. Per tant,
aquestes proteïnes TIM22 facilitaran l’entrada
d’aquestes proteïnes translocadores d’ATP i
ADP.

 OXA
Complex que es troba a la membrana interna
i permet la incorporació de proteïnes
transmembrana a la membrana interna,
proteïnes provinents del seu transport a
través del Tim23 o proteïnes que es
sintetitzen mitjançant gens mitocondrials.

 SAM

Complex que es troba a la membrana

externa. Afavoreix l’incorporació de
proteïnes purines a la membrana externa, i
també el seu correcte plegament formant un
barril B amb un canal aquós en el centre, per
l’entrada i sortida de molècules petites al
citosol o espai intermembranós.
PEROXISOMES:

Al 1954 Rhodin va realitzar la seva tesis doctoral, la qual va comportar un

descobriment. Aquest estudiant, emprant tècniques de fraccionament
cel·lular i centrifugació diferencial, va descobrir aquests petits compartiments
i els va anomenar “microcossos”.

Al 1964 Christian De Duve els va anomenar peroxisomes, en observar-se

que aquests orgànuls sintetitzen i consumeixen peròxid d’hidrogen (H2O2).

Característiques:

 Presenten una única monocapa

 No tenen DNA propi
 Gasten oxigen
 Estan associats amb els seus compartiments d’interacció: cloroplasts,
lipid droplets, etc.
 És el principal lloc d’utilització d’oxigen. Contenen enzims oxidatius
que fan servir l’oxigen per oxidar substrats com aminoàcids o àcids
grassos de cadena llarga.

Funcions:

 Producció de peròxid d’hidrogen: Els perixososomes contenen

enzims oxidatius que fan servir l’oxigen per oxidar substrat com
aminoàcid o àcids grassos de cadena llarga. Els oxiden per aconseguir
petits components que seran utilitzats en la via biosintètica. En
aquestes oxidacions el que es produeix és peròxid d’hidrogen.

Aquest peròxid és extremadament reactiu i molt perillós per la cèl·lula.

Aquest peròxid d’hidrogen produït per aquesta reaccions d’oxidació es
utilitzat per les catalases. Per realitzar mitjanç ant reaccions de
peroxidació la oxidació de certes molèc que son molt tòxiques per
l’organisme com fenols, alcohols entre d’altres. D’aquesta manera,
aquest compostos els podem excretar del organisme.

 Detoxificació: determinats enzims (com la catalasa) empreen el

peròxid d’hidrogen per oxidar certes molècules tòxiques per la cèl·lula
que malmet en les reaccions metabòliques, com l’alcohol (Ex: els
formols).

Més d’un 20% de l’alcohol

s’elimina per aquests
processos, principalmenten
el fetge i el ronyó.
Catalasa i urat oxidasa: Enzims dels peroxisomes, presents en altes
concentracions i encarregats d’eliminar l’excés de peròxid d’hidrogen. Formen
uns agregats (nucleoïds cristal·lins) molt electrodensos que poden visualitzar-
se mitjançant ME de transmissió. Això permet identificar els peroxisomes.

Observació 1: A través de MET (microscopi electrònic de transmisió), es

poden visualitzar els nucleoïds cristal·lins constituïts per les altes
concentracions d’aquests enzims.

En aquesta imatge podem observar nucleoides cristal·lins de Urat oxidasa.

La urat oxidasa no existeix en els primats i per tant el àcid úric no es pot
metabolitzar. Això te inconvenients i avantatges. L’àcid úric es un important
antioxidant.

Observació 2: En aquesta imatge tenim una fulla de tabac en la que podem

observar un peroxisoma amb un nucleòtid cristal·lí. Existeix una tècnica per
poder detectar els peroxisomes. Localitzar-los i conèixer la seva morfologia,
aquesta tècnica es basa amb l’utilitza d’un substrat anomenat
diaminobenzidina.

Observació de peroxisomes

La presencia d’aquests nucleòtids cristal·lins permet

visualitzar els peroxisomes amb el microscopi electronic
de transmissió. Però també existeix una altre tècnica:
marcatge d’anticossos.

Conjuguem l’anticòs amb un enzim (HRP), peroxidasa, i d’aquesta manera

podrem detectar on es troba l’enzim si incubem les cèl·lules amb DAB
(diaminobenzidina). Aquest últim és substrat de la peroxidasa i si afegim en
el medi peròxid d’hidrogen, es produeix precipitat marró en el lloc on es troba
l’anticòs. D’aquesta manera podem observar on es troba la coloració marró.
En aquestes imatges podem veure mitjançant les dues tècniques els
peroxisomes:

En la de microscòpia òptica els punts negres son els peroxisomes. Els trobem
per tota la cèl·lula i tenen una morfologia de ser arrodonida.

En la de microscòpia electrònica de transmissió degut a que aquest precipitats

son molt electrodensos.

En totes les cèl·lules eucariotes s’ha pogut observar mitjançant la tècnica de

la diaminobenzidina que presenten peroxisomes amb nombre variable.
Realitzen unes funcions determinades. Els hepatòcits estan plens de
peroxismes, i les cèl·lules endotelials pocs. La localització dels peroxisomes
es molt a prop de certs compartiments amb els quals interacciona com per
exemple els mitocondris. També de lípids droplets i cloroplasts.

Diferencies entre mitocondri i peroxisoma:

Els mitocondris presenten el seu propi DNA mitocondrial i poden sintetitzar

ATP amb la utilització d’oxigen (fosforilació oxidativa), En canvi, els
peroxisomes no presenten DNA al seu interior, tot i que utilitzen oxigen ho
fan per realitzar reaccions d’oxidació. Per tant, en els peroxisomes no es
produeixen la síntesi d’ATP, sinó la detoxificació.

Els peroxisomes estan envoltat per una única membrana, bicapa lipídica. En
canvi, els mitocondris els trobem envoltats per una doble membrana.
Funcions principals dels peroxisomes

 Detoxificació: els components tòxics els oxiden i els fan solubles per
finalment excretar-los. Molt important en el fetge i el ronyó.
 Participen en la beta-oxidació dels àcids grassos de cadenes llargues: els
primers passos de beta oxidació d’aquests àcids grassos succeeix als
peroxisomes. L’oxidació complerta dels àcids grassos finalitza en els
mitocondris, per tal que siguin oxidats completament (cicle de Krebs) i
donar energia.
 En fongs poden participar en la síntesi de toxines i antibiòtics, com per
exemple la penicil·lina.
 Participen en la gluceogènesi a partir de lípids gracies al cicle del glicoxilat
(glioxisomes). Es dona a les llavors de les cèl·lules vegetals.
 Participen en les primeres reaccions de la síntesi dels plasmalògens,
constitueixen molt important de les veïnes de mielina.

Els glioxisomes

Son un tipus de peroxisomes de les cèl·lules vegetals (transformar lípids en

glucosa no succeeix en cèl·lules animals), on es desenvolupa el cicle de l’àcid
glioxilat per obtenir glucosa (gluconeogènesi) a partir dels lípids.

La gluconeogènesi és un efecte molt important que es produeix a les llavors

perquè aquestes cèl·lules puguin germinar.
Aquestes llavors sota terra no poden realitzar la
fotosíntesi ni produir glucosa, degut a que no arriba
la llum. Per això utilitzen els glioxisomes, que estan al
costat dels lípids droplets.
Aquest fet és important ja que quan la llavor ha de germinar segueix el
següent cicle: (Cicle de l’àcid glioxilat).

1. Per processos de lipòlisi dels lipid droplets, s’obtenen àcids grassos.

2. A partir d’aquests àcids grassos, es formen dues molècules d’acetil-
CoA per beta oxidació.
3. Es produeixen els següents canvis metabòlics:

Acetil-CoA → Àcid subsídic → Oxalacetat → Glucosa

D’aquesta manera, a partir de lípids i gràcies al cicle de glioxilat és produirà

finalment glucosa en el citosol.

Això li permetrà a la cèl·lula germinar, proliferar a partir dels reservoris que

contenen precisament lípids neutres i gracies als glioxisomes transformar
aquest lípids en glucosa.

Els plasmalògens

Són molècules abundants en l’axó de la beïna de

mielina de les cèl·lules nervioses que envolta les
neurones.

Per aquest motiu les deficiències peroxisomiques

(mal funcionament dels peroxisomes) poden
comportar anomalies neurològiques.

En cèl·lules animals, la catàlisi de les primeres

reaccions de biosíntesi dels plasmalògens tenen
lloc als peroxisomes. Son especials i son èters
fosfolípids.
Síntesi dels peroxisomes

Es creia que els peroxisomes van venir de la endosimbiosi, però ara es pensa
que els peroxisomes provenen de membranes del reticle que formen
vesícules, per tant es formen de novo. Aquestes vesícules contenen
transportadors i receptors que permetran la incorporació de noves proteines
peroxisomiques (PTS1 i PTS2) a la membrana de les vesícules i a l’interior
dels peroxisomes (parlem dels enzims oxidatius). Quan aquests peroxisomes
creixen, poden fisionar-se i també fusionar-se. Alhesores, el nombre podrà
variar depenent de la situació fisiològica que es trobi la cèl·lula.

Cal tenir en compte que, quan els peroxisomes s’han d’eliminar (es redueix
el numero de peroxisomes), aquests són envoltats per una doble membrana
que prové del reticle endoplasmàtic, formant un autofagosoma, que els
eliminarà (PEXOFAGIA). En el mas dels mitocondris s’anomena mitofagia

Com es produeix aquest procés d’incorporació i d’importació de

proteïnes als peroxisomes?

Les proteïnes que s’ha d’importar o que han de formar part dels peroxisomes,
un cop s’han sintetitzat en el citosol contenen seqüencies de
direccionament cap als peroxisomes. Normalment, aquestes seqüencies es
troben a l’extrem C-terminal de la proteïna. En el cas de la catalasa, son tres
aminoàcid (serina, lisina i leucina) que es troben a l’extrem C-terminal de la
proteïna.

Aquestes senyals, anomenades, PTS (seqüencies senyals de

direccionalment) son reconegudes per receptors citosòlics solubles que es
troben en el citosol. Com per exemple, pex5. Aquest receptors interaccionen
amb aquestes senyals i fa que aquesta proteïna es dirigeixi finalment a la
membrana dels peroxisomes. Es aquí on el receptor es reconegut per pex
14.

Aquest complex permet que aquesta senyal pugui ser dirigida cap a un canal
proteic multimèric que es troba a la membrana del peroxisoma, a través
d’aquest canal la proteïna es incorporada finalment a la matriu del
peroxisoma.

Normalment aquesta senyal forma part de la proteïna madura. La qual cosa

no existeix una peptidasa que la hidrolitzi perquè forma part de la proteïna
final. En el transport transmembrana, la proteïna es transporta de manera
plegada. Entra al peroxisoma en la forma olgomèrica.

Proteïnes que han d’entrar a l’interior de la matriu utilitzen un complex

determinat en la membrana del peroxisoma. Les proteïnes que s’han de
quedar a la membrana utilitzaran un altre complex multimèric.

Esquema de la formació de peroxisomes

Els peroxisomes provenen de la seva sintesi de novo a partir de vesícules que

provenen del reticle. Aquestes vesícules contenen transportadors i receptors
determinats, que permeten la importació de proteines amb seqüencies PTS1
i PTS2. Quan interacciones aquestes senyals al citosol amb receptors
peroxines determinades permetran que finalment arribin a la membrana del
peroxisoma i d’aquesta manera s’incorporaran a la membrana del peroxisoma
o al seu interior. Aquests peroxisomes creixen, augmenten la mida, i aquests
peroxisomes poden fisionar-se. També obtenen els lípids a partir de la
membrana del reticle. Per això es troben molts llocs de contacte entre el
reticle i peroxisoma.
Quan els peroxisomes s’han d’eliminar, l’estrés indueix la MACROEXOFÀGIA.
Els peroxisomes seràn envoltats per una doble membrana que prové del reticle,
es formarà un autofagosoma que es fusionarà amb les vacuoles perquè el
autofagosoma sigui degradat. A les cèl·lules vegetals, aquests autofagosomes
poden ser invaginats a l’interior de les vacuoles per un procés de microexofagia
perquè puguin ser eliminats.

El moviment dels peroxisomes a l’interior de la cèl·lula succeeix gràcies al

citoesquelet:

ANIMALS: microtúbuls

VEGETALS: microfilaments o filaments d’actina

UNITAT 7 I 10: EL CITOESQUELET

La localització i moviment dels compartiments de la cèl·lula depèn del

citoesquelet. El citoesquelet és una xarxa de filaments proteïcs que s’estén
per tot el citoplasma de les cèl·lules eucariotes.

Es troba en el citosol, i està format per 3 tipus de filaments:

 Microtúbuls
 Filaments d’actina (microfilaments)
 Filaments intermedis

Cadascun d’ells té unes característiques determinades.

El citoesquelet és una estructura molt dinàmica, està canviant constantment:

formant-se i trencant-se.

Els filaments es poden observar amb la tinció Comassie blue. S’observaran

els filaments formant una xarxa que permeten realitzar certes funcions com:

 Mantenir l’estructura de la cèl·lula.

 Determinar la forma i l’organització general del citoplasma → tots els
orgànuls es troben units al citoesquelet, el qual distribueix les vesícules
dins de la cèl·lula.
 Responsable dels moviments cel·lulars → si una cèl·lula vol migrar cap
a una direcció és el citoesquelet qui s’encarrega de fer-lo.
 Permet el moviment de vesícules i, durant la divisió cel·lular, dels
cromosomes → Si una vesícula (RETROGRAD) → (ANTERÒGRAD) vol
transportar-se. És molt important en la divisió cel·lular, doncs formen
part del fus mitòtic.
Estructura dels components del citoesquelet

el citoesquelet no és una estructura rígida, sinó que és dinàmica. Permet que

el citoesquelet fagi les seves funcions. Els components del citoesquelet són
bàsicament filaments que estan composats per subunitats proteiques solubles
(el citoesquelet no té ni lípids ni glúcids) que poden polimeritzar i
despoliremitzar per poder fer les seves funcions.

 Polimeritzar: formació de
filaments en un polímer
mitjanç ant diversos monòmers.
 Despolimeritzar: fisió dels
filaments. (trencar el polímer per
formar monòmers)

Això es degut a que les seves unions de les subunitats solubles no són
covalents. Un exemple de la dinàmica és el moviment cel·lular.

Tenim monòmers solubles d’actina que poden polimeritzar en un lloc

determinat per estendre una part de la membrana de la cèl·lula, però quan
arriba una senyal determinada com l’existència d’un nutrient, contacta amb
certs receptors de la membrana que activa un procés que permetrà que la
cèl·lula pugui moure’s en un sentit determinat.

Perquè això passi, els polímers d’actina o microfilaments, s’han de poder

despolimeritzar les subunitats per tal de que puguin polimeritzar en el lloc
necessari perquè la cèl·lula pugui avançar i captar el nutrient que li arriba en
un lloc determinar.

Per tant, s’han de poder repolimeritzar en el lloc correcte (on arribi la senyal)
perquè la cèl·lula pugui moure’s en el sentit determinat i aconseguir avançar
cap al lloc on es troba el nutrient. Li permet un gran dinamisme i una gran
plasticitat.

L’assemblatge i desassemblatge és importnt que es produeixi de manera

ràpida quan la cèl·lula necessiti moure’s. Es pot fer gràcies a les unions no
covalents dels monòmers.
Estructura dels compostos del citoesquelet

Cal considerar que el citoesquelet realment no són filaments d’una proteïna

rere l’altra, sinó que les seves unions són bastant febles, doncs no hi ha
unions covalents. El que es fan són feixos de filaments: s’uneixen 13
protofilaments que permeten una gran resistència i eviten que es trenquin.

Els protofilaments són línies molt fines de filaments. Són senzills i

tèrmicament inestables, per tant, són fàcils de trencar.

La cèl·lula uneix molts protofilaments per a formar estructures estables.

Els filaments tenen flexibilitat i permeten una certa turgència; aquesta

estructura perdura molt més en el temps.

Microtúbuls

Són com cilindres buits a l’interior (25 nm)

Tenen funcions com:

 Mantenir el posicionament dels orgànuls

 Dirigir el transport vesicular
 Formar el fus mitòtic
 Estructura de cilis i flagels

Filaments d’actina o microfilaments

El seu diàmetres és molt petit (5 i 9 nm), a diferència dels microtúbuls.

Formats per monòmers d’actina que s’ensamblen, polimeritzen, formen els
polímers de F-actina que s’uneixen entre elles formant una forma helicoidal.

Tenen funcions com:

 Moviment cel·lular
 Mantenir la forma cel·lular determinada

Filaments intermedis

El seu diàmetre és de mida mitjana (10nm). És més petit que els microtúbuls
i més grans que els filaments d’actina.

Tenen funció com:

 Residència mecànica
 Mantenir unions de les cèl·lules en el teixit epiteli
Proteïnes accesò ries del citoesquelet: (proteïnes específiques que
s’activen i es desactiven depenent del que es vulgui moure, depenent de la
dinàmica)

 Possibiliten diferents funcions en els mateixos filaments a diferents llocs

de la cèl·lula.
 Regulen la polimerització i despolimerització del citoesquelet
 Uneixen filaments entre sí i amb altres estructures.

Existeixen:

 ABPs (Actin-Binding Proteins) → uneixen actina

 MAPs (Microtubule-Associated Proteins) → associades als microtúbuls
 IFAPs (Intermediate Filament-Associated Proteins)

Cada tipus de citoesquelet té el seu tipus de proteïna que se li uneixen

Filaments intermedis

Formats per monòmers de proteïnes fibroses. A diferència dels altres dos

tipus, existeixen molt tipus de filaments intermedis depenent de la proteïna
bàsica que el forma.

Tot i ser dinàmics, son dels més estables i forts. Això fa que li proporcioni a
la cèl·lula suport i resistència mecànica. S’enacrreguen d’evitar que la cèl·lula
s’aixafi o es trenqui i, a més a més, s’encarrega de la unió cèl·lula – cèl·lula i
cèl·lula – matriu estracel·lular. Formen una xarxa al voltant del nucli i
s’estenen cap a la perifèria de la cèl·lula, on arriben a interactuar amb la
membrana plasmàtica.

Es poden detectar amb anti-

keratina.

Si observem cèl·lules epitelials,

observarem la keratina que
s’uneix a la membrana
plasmàtica (desmosomes).

També formen la làmina nuclear,

la qual es desorganitza durant la
mitosi. Aquestes lamines es troben a la membrana interna de la membrana
nuclear, en contacte amb el nucleosoma, els cromosomes, pors nuclears. En
aquesta posició fa que protegeixi el DNA.

Quan les cèl·lules s’han de dividir, aquestes lamines s’han de desorganitzar.

Aquest procés està regulat per fosforilació i desfosforilació.

Formació dels filaments intermedis

Cada filament intermedi està constituït per un tipus de proteïna determinada

que ha de polimeritzar i despolimeritzar.

Es forma un monòmer (estrucutra bàsica): α-hèlix proteïca amb 2 parts

globulars → un extrem N-Terminal i un C-Terminal.
S’uneixen 2 α-hèlix per formar un dímer paral·lel (amb els extrems C -
terminal i els N - terminal junts respectívament).

S’uneixen 2 dímers per formar un tetràm er antiparal·lel, el qual no queda

polaritzat gràcies a aquesta conformació → Unitat bàsica del citoesquelet que
polimeritza i despolimeritza.

En polimeritzar, s’associa amb 8 tetràmers per formar el filament intermedi

(32 monòmers). Els extrems del filament no estan polaritzats (sempre són N
– terminal).

A través del microscopi electrònic de scanning es pot observar una espècie

de xarxa forta, les proteïnes accessòries uneixen la xarxa.

Així, els filaments intermedis units per unions hidrofòbiques constitueixen

filaments molt resistents, difícils de trencar.

Per això, per depolimeritzar-se, és necessari processos de fosforilació i

desfosforilació.

A la cèl·lula queden poques subunitats lliures.

Classificació dels filaments intermedis

 Filaments de queratina

Es troben al citoplasma de cèl·lules epitelials. Per tant, la seva funció és

mantenir la forma de l’epiteli.

Els filaments de queratina s’uneixen amb la queratina d’altres cèl·lules gracies

als desmosomes.

Hi ha molts tipus de queratines. Hi ha queratines de tipus I (n = 28) i II (n =

26).

Un dels derivats formats per queratina els cabells i les ungles. Aquests teixits
resisteixen i perduren quan la persona mor. Per això comprovem que els
filaments intermedis són molt resistents.

Els filaments de queratina s’uneixen entre ells gràcies als ponts disulfur.

 Filaments de vimentina

Són típics de les cèl·lules mesenquimals, aquelles que formen part del teixit
connectiu.

Formen homopolímers: un únic polímer (moltes unitats iguals).

Per exemple, la desmina (membre d’aquesta família) s’expresa en muscles.

La GFAP s’expressa en cèl·lules glials i les protegeix internament.

 Neurofilaments

Es localitzen a l’axó de les neurones. Existeixen neurones que van des del
cerebel fins a la punta dels dits, això fa que aquest axó està rebent moltes
tensions, de manera que la funció dels filaments es mantenir la seva
estructura tan llarga i donar resistència.

 Filaments de làmines

Es localitzen a l’interior del nucli, i formen la làmina nuclear a la cara interior

de la membrana nuclear, la qual es desorganitza durant la mitosis. Són les
precursores evolutivament de tots els altres tipus de filaments intermedis.

Cal remarcar que els altres filaments intermedis es presenten en cèl·lules

animals, però no es presneten en cèl·lules vegetals. En canvi, les lamines es
presenten a l’interior del nucli per protegir el material genètic
Les lamines contacten amb certes proteïnes de la membrana, i d’aquesta
manera, poden interaccionar amb altres proteïnes que interaccionen amb altres
filaments intermedis. Per tant, així mantenen l’estructura correcta del nucli.
Ara bé, quan s’ha de dividir s’ha de desorganitzar.

A l’inici de la mitosi, s’ha de produir una fosforilació de les lamines que fa que
es despolimeritzen. Això pot ser gracies a la quinasa CC2. Quan acaba el procés
de la mitosi, es produeix la desfosforilació mitjançant fosfatases, fent que es
tornin a polimeritzar i tornar a formar les lamines.

Resum final de l’apartat:

Tenim 2 tipus de filaments intermedis en cada cèl·lula: El que es localitza al

nucli (filaments de làmines) i els que es troben formant part del citoesquelet
(filaments de queratina, filaments de vimentina i neurofilaments).

Totes les cèl·lules eucariotes animals (excepte els eritròcits) tenen dos tipus
de filaments intermedis (els del nucli i els de fora).

Malalties associades als gens de les queratines

Hi ha malalties associades a mutacions dels gens de les queratines. Algunes

queratines d’epitelis en proliferació poden servir com a diagnòstic per detectar
carcinomes i melanomes.

També poden afectar a la transmissió nerviosa si hi ha problemes amb els

neurofilaments.

Per exemple, la epidermòlisi bullosa simple. És una malaltia que es produïda

per mutacions als gens de les queratines, i per tant, aquests epitelis no
resisteixen a estrès mecànic.
Microtúbuls

Participen en el posicionament dels orgànuls dins el citoplasma. En els

filaments verds podem veure lisosomes enganxats, perquè s’encarrega de la
unió i del posicionament. Els lisosomes òbviament s’estaran movent per tota
la xarxa de microtúbuls.

 Direcció del transport vesicular.

 Formació del fus mitòtic.
 Estructura de cilis i flagels → estan formats per tubulina al seu interior
i el seu moviment és degut al citoesquelet de tubulina.

Es pot observar els microtúbuls mitjançsnt la tècnica

dels anticossos. Utilitzant un anticòs que detecte la
tubulina, podrem detectar on es troben els
microtúbuls. Observarem una xarxa que sorgeixen des
de les zones perinuclears fins la membrana plasmàtica
(perifèria).

Observem que en els microtúbuls hi ha lisosomes (en

groc), contactant entre ells.

Els microtúbuls també participen en la estructura i mobilitat dels flagels i cilis,

i formen part dels centríols.

Axonema: els cilis i flagels estan formats per 9 doplets de microtúbuls i 2

microtubuls centrals (tall transversals). Format per 13 protofilaments. Els 9
doblets, estan formats per 1 microtubul sencer, format per 13 protofilaments
i un altre microtúbul format per 10 protofilaments. Per tant, comparteixen 3
protofilaments.
Centríols: format per 9 triplets de microtúbuls. 1 format per 13
protofilaments, 1 format per 10 protofilaments, comparteixen 3, i un últim
microtúbul també am 10 protofilaments.

Aquests microtúbuls de 13 protofilaments es formen de la següents manera.

Estructura dels microtúbuls:

La subunitat bàsica dels protofilaments que polimeritzarà i despolimeritzarà

són heterodímers alfa-beta-tubulina. Són proteïnes petites (les alfa i beta)
que s’associen entre elles (alfa a baix, beta a dalt), els quals presenten llocs
d’unió en nucleòtids del GTP.

Per exemple, la subunitat alfa (α-tubulina) uneix GTP. El cas important és

que, en estar unit alfa i beta, fa que creï una conformació que provoqui que
no s’hidrolitzi el GTP

En la subunitat beta (ß-tubulina), que també te GTP, aquí si que podrà

hidrolitzar- se i GDP. Afectarà a la polimerització.

Hem de veure que aquests heterodimers estan formats per subunitats

diferents. Per tant, el de la beta tubulina serà positiu (+) i el alfa tubulina
serà negatiu (-). Per tant, direm que serà polaritzat, i conseqüentment el
microtúbul també estarà polaritzat, i això repercutirà en la velocitat de
polimerització.

L’extrem positiu (+) tindrà més capacitat

d’incorporar nous heterodimers que l’extrem
negatiu (-). La unió d’aquests heterodimers
formaran protofilaments. Aquests
protofilaments s’associen fins a formar 13
protofilaments, formant finalment un
microtúbul, buit a l’interior.

Aquests 13 protofilaments es disposen de

manera inclinats ja que seran més resistents.
Formació dels microtú buls

L’inici de la polimerització dels eterodimers alfa i beta tubulina es difícil de

manera espontània. Per tant, és necessari proteïnes de nucleasió que faciliten
la polimerització dels microtúbuls. Aquestes proteïnes de nucleasió de
microtubuls s’anomenen gamma tubulina. Aquestes són proteines que
permeten juntament amb proteïnes accesories s’unixen en les subunitats alfa
i per tant, l’heterodimer alfa beta va creixent.

Trobarem anells de gamma tubulina que permet que

en cada gamma tubulina s’uneixi una alfa tubulina i
quedar en la seva conformació. Per tant, creixerà de
negatiu a positiu, d’alfa a beta, de dalt a baix. La
velocitat de polimerització dels microtubuls quan la
subunitat beta està unida a GTP, és 100 vegades
superior a quan s’uniex a GDP.

Quan el microtúbul està creixent es va formant un

casquet de alfa i beta tubulines unides GTP.

Quan la alfa-beta tubulina s’uneix al protofilament, el

GTP unit a la beta tubulina comença a hidrolitzar-se.
Per tant, la subunitat acabarà tenint GDP, tenint una
incorporació molt menor d’unir-se a nous
heterodimers.

Per tant, quan es formen els casquets, facilita la

incorporació de nous heterodimers alfa-beta. Si la velocitat
d’incorporació de les proteines alfa beta és inferior a la
velocitat d’hidrolisi del GTP de la subunitat beta, aleshores
el casquet anirà hidrolitzant el GTP a GDP. En la forma GDP,
perd afininitat d’interacció amb les subunitats amb les quals
s’està enganxant. Llavors es produïrà la catastrofe, procés
ràpid pel qual les subunitats de protofilaments es separen.
Això passa perque un cop ja no existeix la unitat del casquet
de GTP ja no podrà incorporar nous eterodimers alfa beta, i
per tant, el protofilament quedarà amb GDP i perdrà
afininitat amb els eterodimers alfa beta.

És important fixar-nos en el següent detall. Les subunitats

que estan abaix del casquet (que hauria de tenir GTP per
seguir formant el protofilament), com que ja s’han unit, ja
no necessiten GTP, per tant estaran formades per GDP. Per
tant, de manera rapida, si la velocitat d’hidrolisi del GTP és
molt elevada s’acabarà trencant l’estructura i es produirà la
inestabilitat dinàmica
El centrosoma

A les cèl·lules animals, els centres organitzadors de

microtubuls (MTOC) formen el centrosoma, a una
regió perinuclear.

El centrosoma conté anells de gamma tubulina a la

seva matriu i dos centríols centrals (són microtubuls
modificats) que controlen la matriu del centrosoma.

A partir de la matriu del centrosoma, que ja sabem que conté gamma

tubulines, es produirà la polimerització dels microtubuls. Per tant, podrem
veure que l’extrem negatiu estarà en contacte amb el centrosoma (amb la
gamma tubulina) i l’extrem positiu de creixement estarà lliure

El centrosoma es troba a la regió perinuclear (en blau).

El centrosoma es troba allà en cèl·lules que estan en
interfase. Quan la cèl·lula ha de fer la mitosi, els
centrosomes es dupliquen i es posicionen en posicions
oposades al nuci. Els centrosomes seran els
responsables de produir el fomitòtic (el que separa els
cromosomes)

Dinàmica de polimerització dels microtúbuls

Recordem que si l’extrem beta dels protofilaments dels microtubuls estan units
a GTP, seguirà polimeritzant formant extrems rectes. Per tant, amb GTP seguirà
creixent el polímer. Quan aquesta incorporació a l’extrem positiu disminueix
perquè la concetració d’heterodimers alfa beta tubulina lliure al citosol
disminueix, aleshores, la velocitat de polimerització es més l enta i el
GTP canviarà a GDP. Ara trobarem que aquests polímers estaran formats per
GDP, i això produirà una curvatura de les subunitats que afavoreix la seva
despolimertizació. Això es produïrà de manera ràpida i sobtada. El fenòmen
s’anomena catàstrofe. Això fa que el protofilament s’escursi. Quan tenim
protofilaments més petits, totalment en heterodimers alfa beta, canviaran de
GDP a GTP, les concentracions lliures al citosol d’aquests heterodímers serà
elevada i tornarà a polimeritzar-se, formant un casquet i permetrà fer-se un
creixement molt ràpidament.

La CATASTROFE també s’anomena INESTABILITAT DINÀMICA.

Els microtubuls despolimeritzen 100 vegades més rapid quan estan unides a
GDP que a GTP. Per tant, quan hi ha un casquet de GTP afavoreix al
creixament incroporant eterodimers de manera ràpida.

Quan la velocitat d’hidrolisi del GTP és

superior a la incorporació de noves
subunitats, hi haurà GDP que farà que no
s’enganxin nous eterodimers. Es
començaran a curvar i aquest fet farà que els
eterodímers es comencin a separar. Aquest
procés s’anomena INSETIBILITAT
DINÀMICA.

Al llarg del temps, si observem els microtubuls, veiem que varien rapidament
la seva mida. Creixen i s’escurçen de manera molt ràpida (polimeritzen i
depolimeritzen rapidament).

La proteïna EB1 s’uneix als extrems positius i regula el creixement i

direccionament del microtúbul.
Proteïnes accessòries dels microtúbuls

La polimerització i despolimerització es pot regular en la cèl·lula perquè es

fagi en un moment determinat i precís. Aquests processos ho regulen les
proteines MAP.

EB1, és una proteïna MAP. S’uneix als extrems positius i regula el

creixememnt i direccionament del microtúbul.

La concentració lliure de les subunitats alfa i beta eterodimers de tubulina es

de 10-20 micromolar al citosol. Una manera de polimeritzar i despolimeritzar
els microtubuls és augmentar i disminuir l’accessabilitat d’aquestes
subunitats lliures.

La estamina, que també és proteïna MAP, recluta 2 heterodímers de tubulina

al citosol. Quan ho fa, disminueix la concentració lliure de tubulina, per tant,
disminueix la incorporació d’heterodimers carregats amb ATP al casquet,
provocant la catastrofe. Per tant, la estamina regula el creixement dels
microtubuls.

Quan la estamina és fosforilada, disminueix la seva afinitat d’interacció amb

les subunitats de tubulina alfa i beta. Així, quan es vulgui fer el procés de
polimerització, la estamina es fosforilarà per tal que les subunitats quedin
lliure al citosol i s’uneixin al casquet.

En cèl·lules tumorals, s’expressa excessivament per afavorir un recanvi alt

de microtubuls.

ESTAMINA = ONCOPROTEÏNA D8

Les MAPs poden presentar llocs d’unió a microtubuls i altres molècules. Poden
determinar la distància d’empaquetament dels microtubuls o la distància
d’empaquetament entre microtubuls i altres molècules.

Les MAPs també poden

estabilitzar o desastabilitzar els
microtúbuls, posicionant-se de
manera lateral. Per això,
existeixen les catastrofines,
unes proteïnes que
desastabilitzen el microtúbul,
permetent la curvatura i
permetent la despolimerització.

La unió de MAPs al filament o

subunitats lliures es regula amb
la fosforilació, regulant així la
dinàmica del microtubul.
Proteïnes MAP → proteïnes motores (quinesines i dineïnes)

Permeten el moviment de vesicules i compartiments en una direccio o una

altra.

Quinesines: Permeten el moviment cap el

pol + (perifèria)

Dineïnes: Permeten el moviment cap el

pol – (centrosoma)

Quinesines: Moviment centrifug

Dineïnes: Moviment centrípet

Les quinesines presenten dos caps motors

units a dos cadenes lleugeres i dos
pesades. Totes les unitats estan unides per
tal de quan una vesicula s’hi uneix, es mogui
pel filament. Gasten ATP.

Les dineïnes presenten un cap motor, unit

a 1 homodimer. El cap motor permet unir-
se als microtubuls per moure’s, gastant
ATP, abançant cap el pol – quan estan units
a vesícules (a tracés de les seves cues).

La funció de les proteïnes motores pot regular-se. Permet canviar la

localització dels orgànuls envoltats de membrana.

Exemple: Regulació de la localització dels melanosomes als melanòsits

(cèl·lules dels peixos, encarregades del canvi de coloració).

Els grànuls dels pigments poden canviar la seva localització depenent de

canvis hormonals i altres.

Això permet que el moviment dels grànuls (melanosomes) depenguin de

quinesines i dineïnes. Normalment les quinesines predominen, i per tant, la
seva distribució és normalment cap a la perifèria.

Quan la quinesina es fosforila i s’inactiva, deixa de fer la funció. Per tant, ara
només funcionaran les dineïnes i per això els melanòsits faran el moviment
cap el nucli. Així varien la coloració del seu cos.
Filaments d’actina (microfilaments)

Una de les funcions dels filaments d’actina són el

moviment cel·lular i el manteniment de la
morfologia de les cèl·lules.

Es pot detectar amb la faloidina. Aquesta és una

toxina que prové dels fongs i s’uneix als filaments
d’actina impedint la seva fosforilació. Quan la
conjuguem amb una molecula fluorescent verda,
detectarem la F- actina.

El que veiem en verd són els feixos d’actina, formant una estructura
anomenada FIBRES D’ESTRÉS. contacten amb unes proteïnes que formen part
de les adhesions focals com la Vinculina. Son adhesions que permeten a la
cèl·lula unir-se a un substrat determinat. Les fibres d’estrès contacten en
aquests llocs on es trobem la vinculina en les adhesions (vermell).

Els filaments d’actina es poden organitzar en diferents estructures per realitzar

diferents funcions:

 Poden formar feixos contràctils que son les fibres d’estrès perquè la
cèl·lula pugui unir-se a certs substrats.
 Pot presentar gels tridimensionals
 Poden formar la melipodis que permetrà a la cèl·lula avançar en una
direcció determinada en el moviment cel·lular
 Formar fil·lopodis que permeten a la cèl·lula explorar l’exterior

A través d’aquest processos la filaments d’actina (actina filamentosa) pot

controlar o regular diversos processos cel·lulars.

La funció del citoesquelet de l’actina és que permet el moviment cel·lular, a

més de donar forma a la cèl·lula. L’actina monomèrica o globular és el principal
component d’aquests filaments d’actina, i també dona polaritat perquè té un
extrem N i un extrem C terminal.
Normalment és G- actina quan està unida a ATP, i la F-actina és la forma que
es troba en els filaments, la qual té unida ADP (els monòmers estan units als
filaments). Aquests filaments tenen certa polaritat, estan formats per dues
cadenes d’actina encargolades entre elles, tenen un pol negatiu i un pol
positiu.

Estructura dels filaments d’actina

El monòmer que polimeritza els filaments d’actina és l’actina. L’actina és una

proteïna monomèrica, presenta un lloc d’unió a nucleòtids, a ATP. De fet,
quan la proteïna és soluble al citosol, està unida a ATP. Quan aquesta proteïna
actina s’uneix a altres actines en el filament, aquest ATP s’hidrolitza i en el
filament trobarem l’actina unida a ADP.

L’actina és una proteïna polaritzada, té un extrem negatiu i un de positiu,

això és degut a que la unió de l’ATP està desplaçada en el eix de la proteïna
creant aquests dos extrems. Això tindrà repercussió en la velocitat de
polimerització de l’actina en un extrem o a un altre. Polimeritzarà d’una
manera molt més ràpida a l’extrem positiu.

Quan polimeritza es forma aquest protofilament que s’uneix successivament,

extrem +, extrem -, extrem +, extrem -, formant aquest filament d’actina
filamentosa, tenint com a resultat un filament amb un extrem negatiu on hi
tindrem la zona negativa de l’actina, i un extrem positiu amb la zona positiva
de l’actina.

Dinàmica de polimerització de l’actina (recanvi rotatori)

Tindrem monòmers d’actina solubles que per tal que

es produeixi la polimerització, primer s’ha de produir
un procés de nucleació.

A continuació es van unint monòmers d’actina i anem

obtenint el protofilament. A mesura que es va creant,
l’ATP s’hidrolitza a ADP i en el filament tindrem
sobretot actina amb ADP i en els extrems actina amb
ATP.
 Hi haurà un moment en que en un extrem
s’uniran monòmers i es despendran monòmers,
produint-se un procés.

Depenent de la concentració que es trobi soluble de monòmers d’actina,

facilitarà la incorporació de nous monòmers (si estan per sobre de la
concentració crítica) o si estan per sota de la concentració crítica de l’extrem
es dissocien els monòmers.

A partir de que s’ha format la nucleació, el procés d’elongació és molt més

ràpid però el de nucleació és més lent. Hi haurà un extrem positiu o rom i un
negatiu també anomenat punxegut.

En un moment de creixement estacionari del filament mantindrà una mida

igual perquè els monòmers que s’associen i es dissocien son els mateixos.

La concentració dels monòmers solubles afectarà a que s’associen o es

dissocien del filament. Si està per sobre de la concentració crítica s’associen
i si estan per sota de la concentració crítica es dissocien.

Al principi és dona un procés molt lent de latència fins que no es dona la

nucleació (unió de tres monòmers d’actina – trímer). Quan es forma la
nucleació que és una fase molt lenta, aleshores l’elongació del polímer és
molt ràpida, exponencial, fins que arriba a una fase estacionaria.

En l’extrem positiu d’incorporació de nous monòmers és molt més ràpida, per

tant creix de manera més exponencial respecte el negatiu.

Quan arriba a una mida determinada, aquest filament passa a fase

estacionaria, és a dir, la seva mida no varia. Això vol dir que s’uneixen i es
dissocien per un extrem o per un altre la mateixa vegada la mateixa quantitat
de dímers d’actina.
En la dinàmica de polimerització de l’actina ees dona el canvi rotatori o el
treadmilling, però abans hem de tenir en compte la concentració crítica.

Concentració critica i recanvi rotatori

La concentració crítica és aquella concentració de proteïnes solubles a partir

de la qual, per sota d’aquesta concentració crítica no s’incorporaran nous
monòmers en el filament i com s’estan dissociant, s’està perdent actina en el
protofilament.

La concentració crítica de l’extrem negatiu és més gran que la de l’extrem

positiu

Això significa que hi haurà un moment que la concentració de proteïnes

soluble que es troba en el citosol serà més petita que la concentració crítica
de l’extrem negatiu i això farà que no s’incorporin nous monòmers en el
extrem negatiu. En aquest extrem negatiu que no s’han incorporat nous
monòmers el que passarà és que es dissocien.

En canvi, aquesta concentració que és troba en el citosol encara pot ser més
alta que la concertació critica de l’extrem positiu, això vol dir que en aquest
extrem es poden estar incorporant nous monòmers d’actina.

Per tant, un extrem està incorporant monòmers

d’actina i en el l’altre s’estaran dissociant i això
s’anomena recanvi rotatori. En el temps, les
proteïnes s’aniran incorporant en el extrem positiu
i aniran arribant al negatiu on s’aniran dissociant.

Proteïnes accessò ries del citoesquelet d’actina ABSs

Regulen la polimerització i despolimerització i regulen el procés de

mobilització dels compartiments al llarg de la cèl·lula.

Quan arriba un estímul, es pot transformar en una senyal que permet que es
doni la polimerització d’actina en un lloc determinat.

Els complex Arp2 i Arp3 permeten que la polimerització es doni en un lloc

determinat en un moment determinat. Fa que funcioni com a nucleadors
d’actina
Com que el procés de nucleació d’actina és molt lent i gairabé no es dona.
Existeixen les proteïnes Arp 2 i Arp 3 que faciliten la nucleació de l’actina i
per tant, allà on es trobin les Arp 2 i 3 activades, es farà la nucleació i
polimerització d’actina.

Els complexos Arp 2 i 3, no només poden polimeritzar actina, sinó que també
s’hi podran unir als filaments d’actina de forma lateral amb un angle de 70
graus. Per tant, formaran una xarxa que permetrà el moviment cel·lular

Profilina

S’uneix als monòmers d’actina al lloc

oposat on s’uneixen els monòmers d’ATP.
Per tant, facilita l’incorporació de
monòmers d’actina en l’extrem + dels
filaments d’actina.

Quan s’activa i es reclutada a la membrana plasmàtica, facilita la incorporació

d’actina a aquests llocs de la membrana facilitant el creixament del
protofilament per l’extrem positiu.

Timosina

Segresta els monòmers d’actina impedint

que s’incorporin al

protofilament d’actina, causant així una

disminució de monòmers d’actina solubles.
En conseqüència, es facilita la
despolimerització dels filaments.
Per tant a través d’aquestes proteïnes, degut a que competeixen entre elles,
poden regular la polimerització i despolimerització en un lloc determinat quan
arriba un estímul i això causa una senyal determinada que fa que s’activin
unes proteïnes determinades o unes altres.

Proteïnes accessò ries del citoesquelet d’actina (miosines)

Com a proteïnes accessòries també trobem PROTEÏNES MOTORES: LES

MIOSINES, importants en la musculatura. Tenen lloc d’unió als filaments
d’actina (tot i que també s’uneixen a altres proteïnes) i es mouen del pol
negatiu al pol positiu.

Tots els tipus de proteïnes Miosines comparteixen uns dominis globulars

apicals que tenen activitat ATPasa i mitjanç ant la hidròlisis de l’ATP (que
passa a ser ADP) és pot moure la proteïna.

Aquestes miosines poden moure’s a través dels filaments d’actina gràcies a

la seva activitat ATPasa, i ho fan des del pol negatiu al positiu del filament
d’actina. Quan estan unides a ADP és quan s’uneixen al filament d’actina,
quan l’ADP es transforma en ATP el filament es desenganxa del filament.

També tenen un domini helicoidal que li permetrà unir-se a altres vesícules

perquè aquests es puguin moure a través dels filament d’actina, o també
unir-se miosina entre elles per facilitar la contracció muscular o la contracció
que s’ha de donar en els feixos d’actina (fibres d’estrès).
Actina i miosina en la concentració muscular

La fibra muscular té 2 disc Z, en el qual s’uneixen els filaments d’actina a

l’extrem positiu. Marquen la zona anomenada sarcòmer, una estructura del
citoesquelet molt endreç ada. Està formada per una banda fosca, que
representa un feix de miosina (pol negatiu), i una banda clara, que representa
un feix d’actina (pol positiu).

La misina es situa en la posició central, unint-se entre elles a través dels

dominis helicoidals. Els dominis apicals globulars es situen al llarg de tot el
filament d’actina.

Quan el múscul activa la contracció, s’activa la miosina i tira d’aquesta actina,

fent que l’actina penetri dintre de la miosina. Al final, tot això (la contracció)
és un procés anomenat especialització del citoesquelet.

Els caps polars (units a ADP) es mouen quan estan units a ADP. Quan es
fosforila i es transforma a ATP, es desenganxa el domini globular apical. Així
successivament, anant sempre cap al extrem +. Per tant, podem dir que el
domini globular desplaça el filament d’actina cap enrere.

Això farà que totes les proteïnes motores es moguin cap al pol + d’actina,
fent que el filament d’actina es desplaçi cap enrere, i d’aquesta manera, els
filaments es mouran cap el centre de la fibra produint la contracció muscular.

“Rigor mortis” o “rigidesa cadavèrica” és un múscul que perd el ATP i queda

rígid perquè la miosina queda enganxada a l’actina.

Funcions del citoesquelet d’actina

Depenent de la seva disposició en la cèl·lula forma estructures estables o

làbils (més dinàmiques o menys dinàmiques)

Hi ha estructures que son molt dinàmiques que permeten a la cèl·lula regular

certs processos com la mobilitat, la formació de prolongacions digitiformes
que permeten explorar l’exterior de la cèl·lula, o la lamelopodis permetrà a la
cèl·lula moure’s d’una manera determinada.

 L’actina cortical es troba per sota de la membrana plasmàtica i

contribueix en que la cèl·lula mantingui una forma determinada. 

 El cinturons d’adhesió mantenen l’estructura de l’epiteli.

 El microvil·li son feixos d’actina més estables, que permeten

augmentar la superfície de les cèl·lules epitelials per obtenir una millor
absorció en aquesta zona.
  Les fibres d’estrès son feixos contràctils que permeten a la cèl·lula
unir-se a diferents substrats i adherir-se en aquests per tal que la
cèl·lula es pugui fixar o moure’s a un lloc determinat.

 Anells contràc tils per produir la citocinesi.

Microvil·li

Els microvil·lis són estructures digitiformes estables formades per filaments

d’actina, que es localitzen a la membrana plasmàtica de les cèl·lules epitelials
de l’intestí.

Aquestes prolongacions de la membrana (microvil·li) es donen gràcies a

feixos d’actina, que son estructures molt més estables i permeten augmentar
la superfície d’absorció de la cèl·lula polaritzada.

Aquesta estructura s’observar amb microscòpia electrònica de transmissió.

La seva principal funció és donar més superfície a la cèl·lula, fet que permet
donar-li molta capacitat de treball (absorció de la cèl·lula). Això sí, no s’han
de conforndre amb els cilis. Aquets tenen al seu interior tubulina, doncs són
diferents en mida i en el microvil·li no hi ha tubulina. Són estructures més o
menys fixes.
Fibres d’estrès
Feixos d’actina contràctils perquè estan formats per feixos d’actina i també per
miosina que permet que es puguin contraure les fibres de filaments d’actina
entre elles.

Aquestes fibres d’estrès contacten amb la membrana plasmàtica gràcies a

que interactuen amb les proteïnes que es troben a les adhesions focals.
Mitjançant aquestes adhesions focals (vinculina), la cèl·lula s’adhereix a un
substrat determinat.

En les zones de contacte entre les fibres d’estres i la

vinculina s’observa la coloració groga. Ens indica que
hi ha colocalització entre aquestes dues. Observem
la barreja de verd i vermell (groc).

A través del citoesquelet la cèl·lula pot contactar a través de la membrana

plasmàtica pot relacionar-se amb la matriu extracel·lular gràcies a que
interaccionen proteïnes citoplasmàtiques que interaccionen amb proteïnes
transmembrana, com son la alfa i beta integrina que en la seva cua citosòlica
interacciona amb aquestes proteïnes que permeten unir-se als filament
d’actina. Aquestes alfa i beta integrines en els seus dominis extracel·lulars
s’uneixen a proteïnes de la membrana extracel·lular produint les adhesions
focals. Per tant, mitjançant aquestes proteïnes, la cèl·lula pot comunicar-se
amb l’exterior.

Còrtex cel·lular

Són xarxes de filaments d’actina dinàmics que es localitzen sota la membrana

plasmàtica de totes les cèl·lules. Permeten mantenir la morfologia de la cèl·lula
o que la cèl·lula es pugui contraure.

Gràcies als còrtex cel·lulars es poden donar invaginacions a la membrana

provocades degut a la polimerització i despolimerització dels filaments d’actina
en aquesta zona, per tant poden produir invaginacions o finalment la citocinesis
(anell contràctil degut a les invaginacions que permet a la cèl·lula poder dividir-
se).

També poden donar protrusions cap a l’exterior de la membrana com poden

ser les formacions digitiformes que son les filaments filopodis per explorar
l’exterior, o formant lamelipodis perquè la cèl·lula pugui avançar en un sentit
determinat.

També poden formar estructures anomenades rafes, que permeten regular

processo macropinocitosi. Per tant, participa en l’endocitosi .
Exemple: Un fagòcit el que farà serà modular la forma de la membrana per
tal de poder-lo interioritzar. Creen i trenquen les xarxes d’actina i gràcies a
que estan unides a la membrana plasmàtica. Tot això permet fer endocitosis,
fagocitosis, etc.

Com migren les cèl·lules?

Hem vist que l’actina pot estar en diferents parts de la cèl·lula (còrtex,
fil·lopodis i lamelipodis). L’actina del còrtex que es troba a tot el voltant de la
membrana plasmàtica s’estén per tota la cèl·lula, cosa que permet la formació
dels lamelipodis que ajudaran al transport de la cèl·lula. Per fer-ho, la cèl·lula
té llocs d’unió a la matriu extracel·lular, de manera que formarà unaprotrusió,
enganxant-se a la matriu en la part del davant i desenganxant-seen la part
del darrere (enganxa i desenganxa → avanç a, doncs es va arrossegant per la
matriu extracel·lular).

Proteïnes de la familia Rho implicades en traduir senyals externes en

reorganitzacions d’actina intracel·lulars.

Les diferents formacions o estructures d’actina que formen les

fibres d’estrès, la fil·lopodis i la lamel·lipodis estan regulades per
proteïnes de la família Rhogetepeasses. Son proteïnes que poden
unir GTP aleshores estan amb estat actiu i unides en GDP
inactivades.

En un moment donat les proteïnes Rho es poden activar donant

processos de polimerització perquè produeixin estructures com
fibres d’estrès, fil·lopodis o lamelipodis.
Hi ha molts tipus de proteïnes Rho, i que duran a terme diferents funcions:

 Rho A: regula les fibres d’estrès i els contactes focals; regula la tensió
i ancoratge de les cèl·lules en un lloc determinat.
 Cdc42: regula la formació de fil·lopodis i protrusions cel·lulars;
permeten a les cèl·lules explorar l’exterior.
 Rac1: participa en la formació de la lamel·lipodis pel moviment
cel·lular i també per la formació del plec de membrana (ruffles), perquè
produeixen unes ondulacions a la cèl·lula i permeten que aquesta dugui
a terme processos de Macropinocitosis

Moviment cel·lular

Tenim una cèl·lula que esta adherida amb un substrat gràcies a les adhesions
focals i a les proteïnes transmembrana alfa i beta integrines que contacten
amb el substrat i comuniquen a l’exterior cap a l’interior cel·lular a través del
citoesquelet.

Gràcies a l’activació de la proteïna Rac1 a un dels extrems es va formant la

lamel·lipodis, donat que es dona la polimerització d’actina. Aquesta protrusió
en un lloc determinat facilitarà que posteriorment es produeixi una adhesió
al substrat gràcies a les integrines en aquest lloc determinat.

La lamel·lipolis farà que la cèl·lula pugui avanç ar en aquesta direcció. Perquè

avanci en aquesta direcció, necessita retraure la part posterior de la cèl·lula,
ha de poder desenganxar les adhesions focals que tenia la cèl·lula en aquesta
zona determinada. La integrina s’haurà d’internalitzar cap a l’interior per
permetre que es pugui desenganxar la membrana plasmàtica en aquesta
zona i permetre a la cèl·lula que pugui avançar.

Es podrà retraure i contraure gràcies a que la Miosina II és activada per la

proteïna RhoA, i a través de lactina permetrà que la cèl·lula es contragui en
aquesta zona i avançar en el front anterior.

Quan la miel·lipodi seguien avançant la membrana cap a endavant es

formaran noves adhesions i de la part posterior se’n desenganxaran unes
altres perquè es produeixi el moviment.

Mobilitat cel·lular

En la formació de lamel·lipodi, participa la polimerització d’actina, hi participa

el complex ARP 2/3, facilita la nucleació de l’actina i la seva posterior
polimerització. Arp 2/3 pot unir-se de manera lateral a la f-actina creant una
xarxa de polimerització d’actina formant la protoció de lamel·lipodi.
Migració d’un neutròfil darrere d’un bacteri

En aquest exemple tenim un bacteri amb un neutròfil, el qual vol fagocitar-

lo. Per fer-ho va formant el lamel·lipodi, gràcies a l’acció de la cèl·lula que
organitzarà tot el filament d’actina per invaginar aquest bacteri. El
citoesquelet fa una protrusió i l’enxampa. En una cèl·lula que migra, trobem
molta xarxa d’actina que organitza el citoesquelet.

Drogues que afecten als filaments d’actina i microtúbuls

El citoesquelet format per actina i tubulina solen ser dianes de toxicitat

naturals. Aquestes estan produïdes com autodefensa per plantes, fongs,
esponges, i generalment alteren les reaccions de polimerització i
despolimerització dels filament d’actina o dels microtúbuls.

Aquestes toxines han estat bones eines per estudiar la possible participació
de l’actina i els microtúbuls en molts processos cel·lulars.

 Farinera borda (Faloidina): és un bolet pudent i altament tòxic, ja que

provoca la intoxicació. La farinera borda té fal·loïdina que s’uneix i
estabilitza els filaments d’actina, evitant que l’actina es despolimeritzi
i pot provocar una parada cardíaca, i provocar que els nostres músculs
es contrauran.
 Taxol (paciltaxel): inhibeix la divisió cel·lular (fa que la cèl·lula no es
divideixi). És un dels productes que es fa servir en quimioteràpia: el
que fa és que s’uneix als microtúbuls i evita que es despolimeritzin.
Tota la cèl·lula que estigui dividint quedarà clavada en la mitosi (no es
produirà el fus mitòtic i no es podrà dividir (això evita la proliferació de
les cèl·lules dels tumors).

Els tres tipus de filaments poden unir-se per dur a terme diversos processos
com és la divisió cel·lular.

Quan la cèl·lula s’ha de dividir, el centrosoma es divideix colocantse de

manera oposada al nucli. Produeix el fosmitòtic per separar els cromosomes.
Posteriorment, s’ha de poder separar les dues cèl·lules que s’estan creant.
Això ho permet els filaments d’actina, fent l’anell contractil i separa les dues
cèl·lules filles. A més també hi participa els lamel·lipodis i filopodis per tal de
formar una força sufient per separar les cèl·lules.

 Microtúbuls: formen el fus mitòtic

 Divisió de la cèl·lula i formació de la lame·llipodis: gràcies als filament
d’actina.
En el teixit epitelial, perquè es pugui mantenir l’estructura de l’epiteli, els tres
tipus de filaments participen en aquesta estructura:

 Filament d’actina: participen en la formació del microvil·li per augmentar la

superfície d¡absorció i formen el còrtex per mantenir l’estructura i la
morfologia de la cèl·lula.
 Filament intermedis: desmosomes
 Microtúbuls: participen en el moviment i l’estructura dels diferents
compartiments d’aquestes cèl·lules.
UNITAT 11 I 12: UNIONS CEL·LULARS I ADHESIÓ

El citoesquelet nuclear està unit al citoesquelet del citoplasma el qual a través

de proteïnes s'uneix a proteïnes d'adhesió que estan unides a la matriu
extracel·lular. És tot un continu que manté l'estructura dels teixits.

Molècules d'adhesió

Les cèl·lules interaccionen entre elles i amb la matriu extracel·lular per formar
els teixits. Les unions intercel·lulars són llocs especialitzats de la superfície
cel·lular pels quals les cèl·lules es connecten les unes amb les altres o amb
l'ECM (matriu extracel·lular).

Hi ha 4 tipus principals d'unions intercel·lulars:

 Unions d'ancoratge: permeten la unió entre una cèl·lula y una altra

cèl·lula i una cèl·lula amb la matriu extracel·lular. Uneixen amb el
citoesquelet de filaments intermedis.

 Unions d'oclusió: separen una part del teixit d'una altra. D'aquesta
forma s'evita l'entrada de patògens o substàncies no desitjades.

 Unions de comunicació: permeten a les cèl·lules comunicar-se entre

elles. Hi ha intercanvi de petits ions i de petites molècules entre les
dues cèl·lules.

 Unions relacionades amb senyalització: sinapsis immunològica i

sinapsis neuronal

Unions d’ancoratge

Es donen entre una cèl·lula i cèl·lula veïna o entre una cèl·lula i ECM.
Transmeten l'estrès depenent del citoesquelet, ja que formen una xarxa
transcel·lular de filaments que dona resistència a l'epiteli i impedeix el seu
trencament.
Dues famílies de molècules d'adhesió (proteïnes):

 Cadherines: unió cèl·lula-cèl·lula

 Integrines: unió cèl·lula-ECM

Hi ha diferents proteïnes adaptadores segons la

molècula d'adhesió i el citoesquelet que hi
participa (filaments intermedis, filaments
d'actina). Permeten la unió de les proteïnes d’unió
i el citoesquelet.

Segons si la cèl·lula fa servir el citoesquelet d’actina o els filaments intermedis

o si s’uneixen a una cèl·lula amb una altra cèl·lula o una cèl·lula amb la matriu
extracel·lular, trobem 4 tipus d’unions d’ancoratge:

 Unions adherents: unió cèl·lula-cèl·lula, el citoesquelet son els

filaments d'actina, la molècula d'adhesió és la cadherina. Acostumen a
formar una anella al voltant de la cèl·lula de l'epiteli que formen un
cinturó d'actina. Això li dona molta rigidesa a l'epiteli.
 Contactes focals: unió cèl·lula-ECM, el citoesquelet son els filaments
d'actina, la molècula d'adhesió és la integrina. Aquesta unió és molt
important quan la cèl·lula vol migrar.
 Desmosomes: unió cèl·lula-cèl·lula, el citoesquelet son els filaments
intermedis, la molècula d'adhesió és la cadherina.
 Hemidesmosomes: unió cèl·lula-ECM, el citoesquelet son els
filaments intermedis, la molècula d'adhesió és la integrina.

Mal funcionament de les funcions d’ancoratge: pèmfig foliaci

Hi ha malalties que afecten a les unions d'ancoratge com és el cas de pèmfig

foliaci. És una malaltia autoimmune on el pacient genera anticossos propis
contra la desmogleïna 1 (un tipus de cadherina). Quan els anticossos afecten
a la proteïna fa que se separi l'estrat granulós (capa de l'epidermis) de l'estrat
espinós de l'epidermis formant ampolles.
Unions d'oclusió o estretes:

Es donen entre cèl·lula-cèl·lula als teixits epitelials i serveixen per separar

diferents ambients. D'aquesta forma s'evita l'entrada de patògens o
substàncies no desitjades. Són capaces de separar la membrana cel·lular.

Tanquen els espais entre cèl·lules d'un epiteli per evitar la difusió de molècules
d'un domini a l'altre (apical i basolateral). Impedeixen la difusió de lípids entre
el domini apical i basolateral de la cèl·lula. Les molècules que s'encarreguen
de les unions són la claudina i l’ocludina.

Aquestes, són molt importants als epitelis. Quan una substància vol travessar
un epiteli pot fer-ho:

 Via paracel·lular: passar a través de dues cèl·lules.

 Via transcel·lular: a través d'una cèl·lula on es produeix un transport

actiu

Als organismes no els interessa que en els seus epitelis puguin atravesar
substàncies sense control. Per això, els epitelis de l’intestí tenen unions
d’oclusió que eviten aquesta via paracel·lular.

Qualsevol substància que ha d’entrar al torrent sanguini, ho haurà de fer a

través de la cèl·lula de forma controlada.

Aquestes, separen la membrana apical de l’epiteli de la membrana basolateral

i no hi ha intercanvi de lípids en aquestes membranes.

Exemple: entrada de glucosa de l'intestí al torrent sanguini.

La glucosa entra del lumen de l’intestí fins a l’interior de l’eritrocit a través de

transportadors de glucosa, fent un intercanvi de sodi i gastant ATP. Un cop
dintre, trobarem alta concentració de glucosa. Per tant, podrà sorti de forma
passiva al torrent sanguini. No hi haurà gest d’energia perquè va a afavor de
gradient.

El transport de glucosa per tant, només es donarà mitjançant la via

transcel·lular, ja qu ela via paracel·lular no es possible degut a les unions
d’oclusió.

En algunes malalties, com és el cas de la Vibrio cholerae que és un bacteri

que crea toxines de les quals una d’elles el que fa és trencar les unions
d’oclusió. Això fa que puguin entrar bacteris a l’interior
Unions de connexió:

Són unions cèl·lula-cèl·lula. Creen canals entre dues cèl·lules adjacents el que
permet només el bescanvi de petites molècules (ions i molècules hidrosolubles).

Connecten les cèl·lules metabòlica i elèctricament (al teixit nerviós permet la

conductivitat elèctrica).

Molècules de comunicació: connexines

Poden haver de diversos tipus. S'han d'unir formant un hexàmer que pot ser
homomeric (totes les molècules són iguals) o heteromeric (no totes les
molècules són iguals). 6 connexines formen un connexor.

S'han d'unir dos connexons (un d’una cèl·lula i un altre d’una altra) per formar
un canal per on passin les molècules.

Els canals intercel·lulars poden ser homotípics (totes les molècules són iguals) o
heterotípics (no totes les molècules són iguals).

Tipus de citoesquelet

Filaments Filaments
intermedis d'actina

Desmosomes Unions adherents

Cèl·lula- Molècules Molècules

cèl·lula d'adhesió: d'adhesió:

Cadherines Cadherines
Unions
d'ancoratge
Hemidesmosomes Contactes focals

Cèl·lula- Molècules Molècules

ECM d'adhesió: d'adhesió:

Integrines Integrines

Unions d'oclusió Molècules d'oclusió: claudines i ocludines

Unions de
Molècules de comunicació: connexines
comunicació
UNITAT 13: LA MATRIU EXTRACELUL·LUAR

La matriu extracel·lular està connectada directament a través de proteïnes

(cadherines, integrines, etc.) amb el citoesquelet cel·lular i el nuclear (aquests
dos últims estan connectats entre ells). És un continu per poder mantenir
l’estructura del teixit de les cèl·lules i donar rigidesa.

Relacions de la cèl·lula amb l'entorn (ECM):

Les cèl·lules interaccionen entre elles i amb la matriu extracel·lular. Aquestes

interaccions poden ser:

 Transitòries: es donen durant el desenvolupament embrionari o la

reparació de ferides, etc.
 Estables: es donen als òrgans ja formats, són estables.

Tipus de teixits segons la seva organització:

Teixits epitelials:

Compost per cèl·lules molt properes i adherides entre elles que formen llençol
(pot ser d'una capa o de més). Tenen una ECM (matriu extracel·lular) molt
senzilla (làmina basal). El citoesquelet de les cèl·lules genera la resistència a
l'estrès mecànic del teixit.

Trobem teixit epitelial a:

 Múscul
 Epitelis
 Vasos sanguinis

Teixits mesenquimals o connectius:

Conté molta matriu extracel·lular. Les cèl·lules estan disperses dins l'ECM, i
molt adherides a ella. L'ECM genera la resistència a l'estrès mecànic del teixit.
La matriu extracel·lular (ECM):

La matriu extracel·lular és la substància que embolcalla a les cèl·lules. Està

formada per proteïnes i polisacàrids secretats per les pròpies cèl·lules.

En trobem dos tipus:

 Làmina basal: típica del teixit epitelial

 Matriu del teixit connectiu

Funcions:

 Estructura mecànica de teixits: dona rigidesa, elasticitat, adhesivitat i

turgència
 Modula la comunicació de la cèl·lula amb l'entorn (reservori de GF): hi
ha factors de creixement que es troben dins de la matriu, que, quan es
trenca, aquests factors s’alliberen i s’inflama.
 És el substrat per on les cèl·lules es mouen

Composició al teixit mesenquimal o connectiu

Funció de turgència:

 Glucosaminoglicans (GAGs, polisacàrids): són polisacàrids de cadena

llarga formada per repeticions de disacàrids, tenen consistència de gel,
transparent i incolora. Disacàrid format per: 1 hesoxamina i 1 àcid
urònic.
Ex: àcid hialurònic

 Proteoglicans (glicoproteïnes): proteïnes amb GAGs units, formant

proteïnes amb alt pes molecular. S'uneixen a les serines amb un
tetrasacàrid que fa de link. Es poden unir també entre ells.
Ex: agrecan

Característiques dels GAGs i proteoglicans:

 Estan carregats negativament i són molt hidrofílics (carregats amb

aigua i -)
 Creen gels porosos hidratats de gran volum
 Regulen el tràfic de molècules i cèl·lules (patògens): com tenen molta
aigua se'ls poden unir molècules i en formar aquestes xarxes denses
els patògens no passen amb facilitat
 Confereixen turgència al teixit per aguantar forces de compressió
A farmàcia els trobem com a solució per les raftes (ferides a la boca), posant
un gel hidratant que evita que les dents o el menjar toqui la ferida i la
protegim. També hi ha cremes amb àcid hialurònic o algun altre GAG per
intentar incrementar la matriu extracel·lular del teixit.

Funció estructural i reforç:

 Fibres de col·lagens: col·lagens fibrosos (I, II i III), proteïna fibrosa, no

elàstica, llarga i rígida.
Representa el 25% de la proteïna total d'un organisme.
Genera resistència a la tensió i flexibilitat al teixit.
Ex: tendons

Podem trobar fibres de col·lagen en forma de cremes reparadores i antiedat.

Com es formen?

Primer se sintetitza el propèptid alfa, és un pèptid codificat en dos gens. Quan

tres cadenes de propèptids alfa es troben, automàticament s'ensamblen
formant el procol·lagen. Aquest és secretat fora de la cèl·lula on la
procol·lagen peptidasa s'encarrega de tallar els extrems n i c terminal dels
propèptids per formar el col·lagen. Els col·làgens s'ajunten entre ells formant
fibril·les de col·lagen (octàmers). Quan moltes fibril·les de col·lagen s'ajunten
formen una fibra de col·lagen. El que es forma és una estructura molt flexible
i resistents a l'estirament.

És important que el tall es faci fora de la cèl·lula, ja que un cop tallat els
col·làgens es poden agregar entre ells gràcies a la lisil oxidasa (proteïna que
uneix les serines dels col·làgens) i es formen les fibril·les de col·lagen. Si no
es dona fora, la cèl·lula rebentaria.

Malalties:

 Síndrome d'Ehlers-Danlos:

Caracteritzat per una laxitud anormalment exagerada de la pell i hipermotilitat

articular. Els pacients poden doblegar les mans en sentit contrari, etc.

Mutacions als gens del procolagen peptidasa i de la lisil oxidasa: COL1A1,

COL1A2, COL3A1, PCOLN3, LOX, etc.

 Síndrome de Strickler (COL2A1)

 Osteogènesi imperfecta (COL1A1)

Funció d'unió i interconnexió:

Proteïnes multiadhesives: tenen una gran mida i estan distribuïdes en dominis

específics d'unió a altres proteïnes.

 Fibronectina: té regions d'unió amb integrina, per tant, s'utilitza per

realitzar unions cèl·lula-ECM. També té regions d'unió al col·lagen, on
també s'uneix fortament a l'ECM. És una glicoproteïna fibrosa amb molts
dominis i llocs d'unió per altres macromolècules i receptors de la
superfície cel·lular.

Participa en:

 Organització de l'ECM

 Unió de cèl·lules a l'ECM

 Elastina: proteïna fibrosa, elàstica i extensible. És un component de les

fibres elàstiques. En una fibra elàstica trobem elastines unides unes amb
les altres en una distribució recargolada. Això permet que quan hi ha un
estirament del teixit les proteïnes s'estiren però no es trenquen les seves
unions. Per tant, quan el teixit es relaxa, tornen a la seva posició inicial.

o A la parafarmàcia la trobem en components de cremes per

millorar la matriu extracel·lular de la pell.

Malalties:

Síndrome de Marfan: trastorn autosòmic dominant donat per deficiència de la

proteïna fibril·lina 1.

Això produeix diferents problemes a l'organisme, ja que afecta al sistema

ocular, esquelètic i cardiovascular:

 Miopia i luxació del cristal·lí

 Braços i cames llargues (dolicostenomielia) i dits llargs (aracnodactília)

 Prolapse de la vàlvula mitral, dilatació de l'arrel de l'aorta i dissecció

aòrtica (problemes vasculars).
Composició al teixit epitelial

Trobem l'ECM en forma de làmina basal al teixit epitelial, vasos sanguinis i al

voltant del teixit muscular.

Quan juntem cèl·lules de col·lagen tipus IV fent una xarxa amb molècules
multiadhesives de laminina que s'uneixen unes a les altres amb el glicogen i
s'afegeixen polipèptids de perlecan tenim una xarxa que forma una làmina on
s'adhereixen les cèl·lules epitelials.

Funció de turgència:

 Proteoglicans (glicoproteïnes): perlecan.

Funció estructural i reforç:

 Col·làgens: col·lagen formador de llençols (IV), aquestes molècules

s'associen formant una xarxa bidimensional (2D). Són característics
perquè el domini c-terminal permet la unió de dos col·làgens de tipus
IV formant dímers, però el domini n-terminal permet la unió de 4
col·làgens de tipus IV formant tetràmers. Es formen múltiples unions
de tetràmers i dímers en una xarxa.

Funció d'unió i interconnexió:

Proteïnes multiadhesives: laminina i fibronectina

 Laminina (100 nm): uneix molts tipus de molècules de l'ECM i de la

cèl·lula. Estructura formada per 3 cadenes polipeptídiques en forma de
creu. Són molt grans (elevat pes molecular) i tenen dominis d'unió a
altres proteïnes (unió col·lagen, unió lípids, unió neurites, etc.).
UNITAT 14: EL NUCLI CEL·LULAR

Mida dels nuclis:

La mida del nucli depèn del tipus de cèl·lula de la que parlem. En la majoria
de cèl·lules, el nucli és l’orgànul cel·lular més gran. Normalment té entre 3 i
10 µm de diàmetre tot i que trobem excepcions.

Nuclis visualitzats amb tècniques diferents:

El nuclis, per la seva mida, es troben dins el límit de resolució del microscopi
òptic.

 Fibroblast de ratolí en cultiu:

Microscopi òptic de contrast de fases (400x)

No cal processat.
Podem observar cèl·lules vives.

 Hepatòcits de fetge de rata:

Microscopi òptic convencional (400x)

Tinció hematoxilina-eosina (hematoxilina:
nucli blau-lila, eosina: citoplasma rosa)
  Cèl·lules HeLa en cultiu: carcinoma de cérvix humà.

Microscopi òptic de fluorescència (600x)

Dreta: incubació amb DAPI (fluorocrom que emet llum blava, actua com si fos
un colorant perquè té afinitat per les estructures acides de la cèl·lula i per
tant, els nuclis)

Esquerra: incubació amb un anticòs que reconeix una proteïna nuclear marcat
amb un fluorocrom que emet llum verda (GFP)

Diferències entre el microscopi electrònic de transmissió i de rastreig:

 MET (microscopi electrònic de transmissió) : sempre observem

talls, podem veure orgànuls intracel·lulars, estructures, molècules…
però sempre de dins la cèl·lula.

 SEM (microscopi electrònic de rastreig): observem superficies.

Existeix una tècnica per observar la superfície d'organuls amb el SEM

anomenada criofractura (congelar mostra i provocar una fractura
mecànicament, algunes de les membranes es trencaran per la meitat i
podem observar la seva superfície per la cara interna i externa).

Forma dels nuclis:

La forma dels nuclis varia segons el tipus cel·lular.

 Cèl·lules epitelials (HeLA)

Aquestes cèl·lules provenen d’un adenocarcinoma de

cervix humà.
Hi ha nuclis de diferents formes, més ovalats, més
rodons...
Els nuclis són els marcats de verd, el negre de
l’interior són els nucleols.
  Glòbuls blancs

Els seus nuclis varien segons si son neutròfils, eosinòfils,

basòfils, monòcits o limfòcits.
Els limfòcits tenen nuclis esfèrics, en canvi, els altres
tenen nuclis molt irregulars.
El nucli dels monòcits és molt més gran que la resta de
nuclis dels glòbuls blancs.

Nombre de nuclis:

El nombre de nuclis varia segons el tipus cel·lular.

Les cèl·lules del fetge (hepatòcits) són binucleades. Les

cèl·lules musculars són polinucleades.

Excepcionalment trobem cèl·lules que no presenten nuclis, com en els

eritròcits. No tenen perquè la seva funció és molt específica (transportar
l’hemoglobina a la sang) i per tant, s’ha eliminat el nucli per tenir més espai
per transportar aquesta proteïna.

Si els eritròcits no tenen nucli, com proliferen?

Els eritròcits no proliferen. El que fa la proliferació és un antecessor dels

eritròcits anomenat eritroblast, que si té nucli i és el que es duplica. L’eritroblast
perd el seu nucli i es transforma en eritròcit més diferenciat i amb una
funcionalitat concreta.

Funcions cel·lulars del nucli:

El nucli és el reservori del material genètic. Aquests material genètic en forma

de DNA, es replica gràcies a l’acció dels enzims DNA polimerases i altres en
el nucli.

El DNA es transcriu gràcies a l’acció de l’enzim RNA polimerasa i altres en el

nucli. el DNA transcrit passa a una forma precursora de RNA anomenada
preRNA. Aquests maduren en el nucli per donar lloc a RNA madurs (un
d’aquests és el RNAm)

El RNA missatger sortirà del nucli i es trobarà amb els ribosomes al

citoplasma, i això permetrà la traducció o síntesi de proteïnes. Altres RNA
madurs són el RNA ribosòmic que formarà part dels ribosomes, el RNA de
transferència que intervé en el procés de la traducció del citoplasma i el
RNA petits que intervenen en molts processos cel·lulars tot i que, en molts
d’ells, encara no se sap la seva funció..

Principals funcions del nucli

 Reservori de material genètic

 On té lloc la duplicació del material genètic (síntesi DNA)
 On es dona la transcripció i maduració dels RNAs
 On es dona la síntesi de ribosomes.

Organització interna del nucli:

 Cromatina

La cromatina és el DNA més les proteïnes que té associades. A les cèl·lules

no podem trobar el DNA aïllat, sempre porta proteïnes associades (ex:
histones). El DNA nuclear està dividit en un nombre determinat de
cromosomes.

Els cromosomes són una molècula lineal de DNA més proteïnes associades
empaquetats en una estructura compacte. És el nivell màxim de condensació
al qual arriba el DNA.

Tenim una molècula lineal de DNA que es comença a condensar (1), s’associa
a proteïnes (2), es va recargolant (condensant) (3) fins assolir el seu màxim
de condensació i podem observar amb el microscopi òptic el cromosoma, això
succeeix durant la mitosi (4).
El genoma és el conjunt total de molècules de DNA d’un organisme. El
genoma humà està format per un total de 46 cromosomes, cadascun d’aquest
conté una molècula lineal de DNA més proteïnes associades.

Del total de 46 cromosomes, 24 són diferents:

 22 són autosomes i es numeren del 1 al 22.

 2 són cromosomes sexuals

o Cromosoma X
o Cromosoma Y

Cada cèl·lula humana (excepte les germinals = òvuls i espermatozous) tenen

2 còpies de cadascun d’aquests cromosomes (homòlegs). Excepte els
cromosomes sexuals de l’home.

Home: 44 autosomes (1 al 22) x 2 + XY (no homòlegs)

Dona: 44 autosomes (1 al 22) x 2 + XX (homòlegs)

Els gens són segments de DNA que contenen les instruccions per sintetitzar
les proteïnes i RNAs que conformen un organisme, així com quan, en quin
tipus de cèl·lula, en quina quantitat i quan s’han de sintetitzar aquestes
molècules.

El projecte genoma humà (1990 - 2003) va tractar en seqüenciar els

nucleòtids de tots els cromosomes humans. Al 2003 es va publicar a revistes
com “Nature” o “Science” la seqüència de tot el genoma humà.

Aquest projecte va significar un avenç molt important en el camp de la

biologia i en el d’informàtica.

L'anàlisi informàtic de totes aquestes dades ha permès identificar les zones

del DNA que codifiquen per proteïnes o per RNAs del total del DNA present en
el nostre genoma.

 Només el 20% del nostre DNA conté gens, és a dir, només el 20%
codifica per algun tipus de molècula.
 El 80% restant, no són gens, gens coneguts.

Té alguna funció aquest altre DNA?

Van sorgir diverses teories: es va contemplar que podia ser DNA escombraria
(“junk DNA”) la funció del qual seria protegir el 20% de DNA que li porta la
informació per la síntesi de molècules. També es va considerar que podria ser
que aquest 80% regulés els gens.
Arrel d’aquest descobriment, es va generar un nou projecte, l’anomenat
projecte encode (2003 - 2012) l’objectiu del qual era trobar elements
funcionals en el genoma a partir de la seqüenciació que haviem obtingut en
el projecte anterior.

Les conclusions que es van obtenir van ser:

 El 20% del DNA no codificant és funcional

 El 60 % del DNA es transcriu a RNA però no té una funció coneguda
 Els elements reguladors de la transcripció dels gens que codifiquen es
poden trobar molt lluny d’aquest gen.
 Les diferències en la seqüència de DNA trobades en malalties es troben
en regions no codificants.
 Diferències segons el tipus cel·lular que s’analitzava.

 Estructures nuclears:

 Coberta nuclear

La coberta nuclear està formada per la membrana nuclear interna, la

membrana nuclear externa, els porus nuclears i la làmina nuclear.

Les membranes nuclears interna i externa són bicapes fosfolipidiques que

actuen com a barrera i només són permeables a les molècules apolars petites.
A més, la membrana nuclear externa continua amb el reticle endoplasmàtic.

La làmina nuclear es troba per la cara interna de la membrana nuclear

interna i està formada per una xarxa fibrosa de filaments intermedis. Serveix
de suport estructural al nucli i s’associa a la membrana nuclear interna
mitjançant modificacions lipidiques i interaccions proteiques, i també per
l’altre cara s’associa a la cromatina.

El complex de porus nuclear no són només uns orificis a la coberta nuclear,

són un complex proteic format per moltes proteïnes anomenades
nucleoporines. Aquestes proteïnes s’organitzen formant una estructura molt
característica; formen un octàmer al voltant d’un canal central ancorat a la
coberta nuclear en llocs de fusió entre les membranes.

Hi trobem:

 Anell central
 Anell nuclear
 Anell citoplasmàtic de proteïnes situades a la part en contacte amb el
citoplasma.
 Fibres del por: per la cara interna del nucli adpten una estructura que
recorda a una cistella, en canvi, per la zona citosòlica aquesta
estructura no s’observa.
 Columnes
La coberta nuclear és selectiva, només deixa passar molècules petites apolars.
Els altres tipus de molècules han de travessar la coberta nuclear a través dels
pors nuclears.

Les molècules petites travessen el por en les 2 direccions a través de la

difusió pasiva que no requereix gastar energia a la cèl·lula.

En canvi, les proteïnes grans i RNAs travessen els porus però necessiten energia
per fer-ho, per això aquest tipus de transport s’anomena transport actiu.

 Matriu nuclear

No estem segurs de la seva existència. Desde sempre s’ha pensat que en el

interior del nucli ha d’haver-hi una xarxa filamentosa que s’assembli al
citoesquelet del citoplasma, per tal que els components del nucli s’hi pugui
moure o fer-los servir per organitzar-se.

Les úniques evidències de la seva existència les trobem en fotografies a través

de microscopia electrònica es veu una xarxa filamentosa dins el nucli.

Com han estat tractades les mostres?

A partir de cèl·lules s’han aïllat els nuclis que s’han tractat amb DNAasses i
RNAasses per trencar el DNA i el RNA, s’ha centrifugat i s’ha obtingut un pelet
el qual s’ha tractat amb sals amb concentració elevada de clorur sòdic 2M. S’ha
tornat a centrifugar, llençat el sobrenedant i el pelet obtingut s’ha processat
per la seva observació amb el MET.

En la fotografia observem uns filament però després d’un tractament tan llarg,
aquests podrien ser artefactes.

 Orgànuls nuclears

La majoria estan relacionats amb fenòmens d’expressió gènica (no es coneix

gaire la seva funcionalitat). Es caracteritzen per no tenir cap membrana que
els envolta i ser dinàmics (es fan i es desfan). Els orgànuls nuclears estan
formats per proteïnes i RNAs.

Com podem observar en la següent imatge, trobem:

 La cromatina en blau
 Els nucleols en vermell
 Els cossos de cajal en rosa
 Els speckles en verd
 La part negra és tot el citoplasma
UNITAT 15: EL NUCLÈOL I LA SÍNTESI DE RIBOSOMES

Els nuclèols es van descriure per primera vegada l’any 1781. Com era un
orgànul tan gran es va observar amb el microscopi òptic. No va ser fins el
S.XX quan es va començar a saber de les seves funcions ja que el nuclèol es
troba dins del nucli i és difícil de purificar-lo sense malmetre l'estructura i la
funcionalitat.

Característiques

 Dinàmic: desapareix només durant la fase de la mitosi

 Dens: format per un cabdell de RNA i diferents proteïnes
 Esfèric u ovalat
 Mida: 0,5 - 5 µm, és variable ja que és un orgànul molt dinàmic
 No te membrana
 De 1 a 6 nuclèols en humans, com a màxim 10.

Principals funcions del nuclèol

 Transcripció i maduració dels RNAs ribosòmics

 Gènesi dels ribosomes (“factores de ribosomes”)
 Altres

Transcripció i maduració RNA ribosòmics:

RNA ribosòmics provenen de la maduració d’uns preRNA, els quals s’originen

per transcripció de gens. Aquesta transcripció i maduració té lloc dins del
nuclèol.

Gènesi de ribosomes:

Els ribosomes son les màquines moleculars per a la síntesi de proteïnes, son
els orgànuls del citoplasma que tradueixen en la informació que van llegint
del RNA missatger que surt del nucli.

Estan formats per 2 subunitats, una gran i una petita, cadascuna d’aquestes
està formada per RNA i proteïnes. Aquestes subunitats es generen al nuclèol
i surten separades del nucli i s’ensamblen en el citoplasma.
Cèl·lules amb tassa molt elevada de síntesi proteica:

Els nuclèols també estan molt relacionats amb les malalties, hi ha moltes
malalties que tenen com a causa mancances en alguna de les funcionalitats
del nuclèol. Un exemple és el càncer.

Les cèl·lules cancerígenes tenen els nuclèols més grans perquè proliferen molt
activament i necessiten sintetitzar molta proteïna. Això vol dir que necessiten
molts ribosomes i per tant, uns nuclèols molt grans capaços de generar les
subunitats ribosòmiques. Per això, la mida dels nuclèols s’utilitza com a medi
de diagnòstic pel càncer a les unitats de patologia.

Procés:

El procés de la transcripció és catalitzat per la RNA polimerasa que dona lloc

a un preRNA ribosòmic. Les proteïnes ribosòmiques sintetitzades al
citoplasma travessen la coberta nuclear via porus nuclears per entrar al nucli
i després al nuclèol.

A continuació, té lloc la maduració dels preRNA ribosòmics per donar lloc als
RNA ribosòmics madurs que formaran els ribosomes. Aquestes molècules
donen lloc a les 2 subunitats ribosòmiques (la gran i la petita), que surten del
nuclèol i del nucli per separat via porus nuclears i s’ensamplen en el
citoplasma per formar un ribosoma madur.

Mentre en el nuclèol té lloc la transcripció del DNA, en el nucleoplasma es

dona la transcripció d’altres gens que codifiquen per la síntesi de proteïnes
que tindrà lloc més endavant al citoplasma gràcies als ribosomes.