Laia Núñez González

CIUTAT OBLIDADA DE XAVIER BOSCH

Vam tornar a pujar al cotxe, sense un destí clar. Es tractava de donar voltes perquè, de mica en
mica, redescobrís la ciutat oblidada. La seva Barcelona. Cadascú en té una. Li agradava fer
aquell tomb, però el mapa que m’anava dibuixant era peculiar. L’Andrés és un autèntic fanàtic
de l’època modernista i se sap de cap a peus el recorregut de la via modernista de la seva
ciutat, Barcelona.
Estàvem passant per l’avinguda del Marquès de l’Argentera quan l’Andrés va fixar la seva
mirada com si hagués trobat un tresor:
— Aquest edifici que veus a l’esquerra és l’estació de França
— L’estació de França? Però aquest edifici té alguna cosa a veure amb la via modernista
que realitzarem?
— És cert que no té a veure amb la via modernista, però l’edifici té un valor monumental en
estar dotada amb una gran estructura metàl·lica d'estil modernista.

Vaig deixar el cotxe en un pàrquing atapeït de columnes, al carrer de darrere del Palau de la
Música un emblemàtic edifici de Lluís Domènech i Montaner un edifici amb una decoració
esplendorosa ple de llum i colors que va ser declarat Patrimoni Mundial. Com qui no vol la
cosa, vam passejar pels carrerons del barri on ens vam trobar amb la taverna els Quatre Gats,
una cuina regional on anava el pintor Pablo Picasso on podem veure ceràmica artesana i
decoració modernista.
Vagàvem amunt i avall com si no anéssim enlloc. Pujant rambles a dalt, vam trobar la Casa
Calvet, una obra d’Antoni Gaudí que destaca per la seva escala central. No va passar ni una
mil·lèsima de segon quan l’Andrés va cridar:
— La gran Casa Pia Batlló! És l’obra més representativa de Josep Vilaseca on va voler
destacar les torres amb ferro forjat i vidre i la tribuna central de pedra.

Vam anar pujant rambla a dalt i vam arribar al Passeig de Gràcia i just vam veure la Casa
Ametller. Un edifici emblemàtic de l’arquitectura modernista on destaquen els dracs de la
façana. Juntament amb la Casa Ametller, vam trobar la Casa Batlló. Hi havia una noia amb un
violí cantant una cançó amb anglès, era preciós, l’Andrés va emocionar-se.
Després l’Andrés em va dir que volia anar a la Pedrera, a la Sagrada Família i acabar a
l’Hospital Modernista de Sant Pau. Tots tres edificis em van agradar molt i vaig gaudir com una
nena petita!

Quan vam acabar de visita l’Hospital de Sant Pau, l’Andrés em va dir:

—Vull veure el mar.
Vam haver de baixar a peu fins a la Barceloneta. Tot i les seves cames curtes, tenia una
gambada decidida. Un cop a la platja, es va descalçar, es va treure els mitjons per notar la sorra
i, amb els pantalons arremangats fins arran de genoll, va plantar els dos peus a dins de l’aigua.
Amb la mirada a l’horitzó, jo només veia el mar.
Ell, contemplava la llibertat.