Qwedsavaa

Serveis socioculturals i a la comunitat
Atenció higiènica
CFGM.APD.M03/0.21
Atenció higiènica
Aquesta col·lecció ha estat dissenyada i coordinada des de l’Institut Obert de Catalunya.
Redacció de continguts: Vicent Bañuls Talamantes
Primera edició: febrer 2021

© Departament d’Educació
Llicenciat Creative Commons BY-NC-SA. (Reconeixement-No comercial-Compartir amb la mateixa llicència 3.0 Espanya).
Podeu veure el text legal complet a
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/es/legalcode.ca
Atenció higiènica 5 Atenció higiènica
Introducció
En el mòdul Atenció higiènica del cicle formatiu Atenció a persones en situació

de dependència es treballen els coneixements bàsics i les eines, estratègies i
tècniques per a un desenvolupament correcte de la tasca professional dels tècnics
en atenció higiènica a persones en situació de dependència. En aquest mòdul es
pretén fomentar l’aprenentatge de coneixements relacionats amb les intervencions
higièniques bàsiques per satisfer les necessitats de manteniment de les condicions
higièniques de les persones amb dependència. També és fonamental conèixer els
diferents protocols d’actuació segons les necessitats de cada usuari i saber registrar
les dades i les incidències.
Cal tenir en compte que el tècnic en atenció a persones en situació de dependència
intervé amb els col·lectius de gent gran, persones amb disminució física, psíquica
i/o sensorial, persones amb malalties, atenent les seves necessitats des de l’àmbit
sanitari i assistencial tant en l’àmbit domiciliari com en institucions.
Aquest material respon als continguts del currículum LOE d’aquest cicle i està
estructurat d’acord amb les unitats següents:
La unitat 1, “Higiene personal”, es divideix en dos apartats. El primer apartat es
titula “La pell: malalties i lesions” i tracta continguts relacionats amb l’anatomia,
la fisiologia i les principals lesions de la pell, així com les ferides i les úlceres
per pressió. El segon apartat, “La higiene de les persones en situació de
dependència”, aprofundeix en les necessitats d’higiene de la persona usuària en
diferents situacions: la higiene bàsica, la higiene en situacions d’incontinència, la
cura dels productes ortoprotètics, la cura del sondatge vesical i de l’ostomia i les
cures postmortem.
La unitat 2, “Higiene de l’entorn”, està dividida en quatre apartats. En el primer
apartat, “Prevenció d’infeccions”, s’expliquen les mesures i els procediments que
el tècnic en atenció a les persones en situació de dependència ha de seguir per
minimitzar el risc d’infeccions. El segon apartat, “Neteja, desinfecció, esterilit-
zació i gestió de residus”, tracta sobre els principals procediments d’higiene que
s’han de dur a terme en l’entorn perquè aquest sigui segur, i també com s’han de
gestionar els diferents tipus de residus que es poden generar en l’atenció a una
persona usuària. El tercer apartat, “Higiene ambiental. L’habitació de l’usuari”,
se centra en l’habitació de la persona usuària, i més concretament en les accions
que ha de dur a terme el tècnic perquè sigui un entorn agradable i segur. El quart
apartat, “Recollida i transport de mostres biològiques”, se centra en els principals
procediments de presa de mostres biològiques.
Resultats d’aprenentatge
Higiene personal
1. Organitza les activitats d’higiene de les persones en situació de dependència

relacionant-les amb les seves característiques i necessitats.
2. Duu a terme activitats d’higiene i neteja personal analitzant les necessitats

i condicions de la persona en situació de dependència.
3. Fa el control i seguiment de les activitats d’atenció higiènica a persones

en situació de dependència analitzant els protocols d’observació i registre
establerts.
Higiene de l’entorn
1. Organitza les activitats d’higiene de l’entorn de la persona en situació de

dependència relacionant-les amb les seves característiques i necessitats.
2. Duu a terme activitats d’higiene de l’entorn seleccionant els procediments

i materials amb criteris d’eficàcia, prevenció i seguretat.
3. Fa el control i seguiment de les activitats d’higiene de l’entorn de la persona

en situació de dependència analitzant els protocols d’observació i registre
establerts.
Continguts
Higiene personal
Unitat 1
Higiene personal
1. La pell: Malalties i lesions
2. La higiene de les persones en situació de dependència
Unitat 2
1. Prevenció d’infeccions
2. Neteja, desinfecció, esterilització i gestió de residus
3. Higiene ambiental. L’habitació de l’usuari
4. Recollida i transport de mostres biològiques

Higiene personal
Vicent Bañuls Talamantes
Atenció higiènica
Atenció higiènica Higiene personal
Índex
Introducció 5
Resultats d’aprenentatge 7
1 La pell: malalties i lesions 9

1.1 El sistema tegumentari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.1.1 Capes de la pell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.1.2 Annexos cutanis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.1.3 Funcions del sistema tegumentari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
1.2 Lesions de la pell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.2.1 Agents lesius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.2.2 Lesions elementals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
1.2.3 Ferides . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
1.2.4 Úlceres per pressió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
1.3 Malalties de la pell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
1.3.1 Infeccions de la pell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
2 La higiene de les persones en situació de dependència 55

2.1 Pla de cures . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
2.1.1 Valoració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
2.1.2 Diagnòstic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
2.1.3 Planificació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
2.1.4 Execució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
2.1.5 Avaluació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
2.1.6 Registre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
2.2 Procediments d’higiene corporal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
2.2.1 Rentat complet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
2.2.2 Rentats parcials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
2.3 Assistència en la vestimenta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
2.3.1 Maneig de la roba i el calçat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76
2.3.2 Productes de suport . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
2.3.3 Vestir-se i desvestir-se . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
2.4 Higiene i conservació de les pròtesis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81
2.4.1 Pròtesis bucals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82
2.4.2 Audiòfons . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83
2.5 Cures bàsiques en l’eliminació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85
2.5.1 Evacuació al llit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85
2.5.2 Canvi d’absorbents d’incontinència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88
2.6 Sondatge vesical . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92
2.6.1 Cura i manteniment del sondatge vesical . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93
2.7 Colostomia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95
2.7.1 Tipus d’ostomia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95
2.7.2 Dispositius d’ostomia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96
Atenció higiènica Higiene personal
2.7.3 Cura de la pell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100

2.7.4 Canvi d’una bossa de colostomia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100
2.8 Cures ‘post mortem’ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105
2.8.1 Col·laboració en les cures ‘post mortem’ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 106
Atenció higiènica 5 Higiene personal
Introducció
El tècnic en atenció a persones amb dependència ha d’estar familiaritzat amb

situacions en les quals les persones usuàries no són capaces de dur a terme la seva
cura de la higiene de manera independent. Per tant, és molt important que conegui
els diferents procediments per a aquestes cures. Així mateix, el coneixement de
la pell i de la seva patologia associada ajudarà el tècnic a poder actuar de la millor
manera possible en totes les tasques d’higiene personal.
Aquesta unitat està ubicada dins del cicle formatiu de grau mitjà d’Atenció a
persones en situació de dependència, en la unitat formativa “Higiene personal”
del mòdul Atenció higiènica. S’hi expliquen l’anatomia i fisiologia del sistema
tegumentari, la patologia associada i la cura higiènica de les persones en situació
de dependència.
El primer apartat és “La pell: malalties i lesions”. S’hi tracta l’anatomia i la

fisiologia del sistema tegumentari, és a dir, la pell i els annexos cutanis, així com
les seves patologies més freqüents. Es tracten els diferents tipus de lesions que
pot tenir la pell, dividides en primàries i secundàries. També es veuen les ferides
i el procés de cicatrització, així com l’etiologia, la prevenció, el tractament i els
factors de risc de les úlceres per pressió.
El segon apartat és “La higiene de les persones en situació de dependència”.

Està dedicat a l’estudi dels diferents procediments i protocols a seguir en la cura
de la higiene de la persona usuària dependent. S’hi tracta el rentat complet de la
persona usuària, els rentats parcials, l’ajuda a l’usuari per vestir-se i desvestir-se i
la cura dels productes ortoprotètics. També s’hi estudien els temes relacionats amb
l’eliminació de la persona usuària, l’ajuda en l’eliminació, el canvi d’absorbents
d’incontinència, la cura de la sonda vesical i de l’ostomia. Per finalitzar, s’hi
desenvolupa el paper del tècnic en les cures post mortem.
El coneixement del sistema tegumentari i de les patologies associades, així com

dels diferents procediments de cura i higiene de la persona usuària, ajudaran el
tècnic a desenvolupar la seva tasca de la millor manera possible. Per adquirir els
objectius d’aquesta unitat cal que feu els exercicis i les activitats proposades.
En finalitzar aquesta unitat, l’alumne/a:
1. Organitza les activitats d’higiene de les persones en situació de dependència

relacionant-les amb les seves característiques i necessitats.
• Interpreta el pla de cures individualitzat de la persona en situació de

dependència.
• Identifica les atencions higièniques requerides per una persona tenint en

compte el seu estat de salut i el seu nivell de dependència.
• Relaciona les circumstàncies de la persona en situació de dependència amb

les dificultats que impliquen en la seva vida quotidiana.
• Argumenta la necessitat de conèixer les possibilitats d’autonomia i partici-

pació de la persona en les activitats higienicosanitàries i de manteniment de
les seves capacitats físiques.
• Selecciona els recursos necessaris indicats en el pla de cures individualitzat

o en el pla de vida independent.
• Proposa ajuts tècnics adequats per facilitar l’autonomia de la persona en la

satisfacció de les seves necessitats d’higiene.
2. Duu a terme activitats d’higiene i neteja personal analitzant les necessitats i

condicions de la persona en situació de dependència.
• Explica les principals mesures preventives de les úlceres per pressió així
com els productes sanitaris per a la seva prevenció i tractament.
• Aplica els procediments de neteja i higiene personal, total o parcial, en

funció de l’estat i les necessitats de la persona.
• Aplica tècniques de vestiment i calçament tenint en compte les necessitats

i el nivell d’autonomia de la persona.
• Mostra sensibilitat cap a la necessitat de potenciar l’autonomia de la

persona.
• Descriu les tècniques de recollida d’eliminacions tenint en compte les

característiques de la persona en situació de dependència.
• Aplica els procediments bàsics post mortem seguint el protocol establert.
• Adopta mesures de prevenció i seguretat així com de protecció individual

en el transcurs de les activitats d’higiene i neteja personal.
• Informa les persones en situació de dependència i els assistents no profes-

sionals dels hàbits higiènics saludables així com dels productes i materials
necessaris i la seva correcta utilització.
• Fa les tècniques d’higiene, conservació de pròtesi i el seu manteniment.
• Mostra habilitats comunicatives amb la persona usuària durant les activitats

d’higiene i neteja personal.
• Manifesta la importància de tenir empatia amb la persona usuària durant les

activitats d’higiene i neteja personal.
• Mostra tenir cura i respecte pels materials utilitzats en les activitats d’higi-
ene i neteja personal.
• Respecta les normes de mecànica corporal durant les activitats d’higiene i

neteja personal de la persona usuària.
3. Fa el control i seguiment de les activitats d’atenció higiènica a persones en

situació de dependència analitzant els protocols d’observació i registre establerts.
• Identifica les característiques que han de reunir els protocols d’observació,

control i seguiment de l’estat d’higiene personal de les persones usuàries.
• Recull informació sobre les activitats relatives a la higiene de la persona i a

les contingències que s’hagin presentat.
• Emplena protocols d’observació, manuals i informatitzats, seguint les pau-

tes establertes en cada cas.
• Obté informació de la persona o persones al seu càrrec mitjançant diferents

instruments.
• Aplica les tècniques i instruments d’observació previstos per fer el segui-

ment de l’evolució de la persona registrant les dades obtingudes segons el
procediment establert.
• Transmet la informació pels procediments establerts i en el moment oportú.
• Argumenta la importància del control i seguiment de l’atenció higiènica de

la persona usuària per millorar el seu benestar.
1. La pell: malalties i lesions
La pell pertany a un dels sistemes més essencials i dinàmics del cos humà: el sis-
tema tegumentari, format per la pròpia pell i els annexos cutanis. Aquest sistema
representa al voltant del 16% del pes corporal i cobreix una àrea aproximada d’1,5
a 2 m2 . De fet, el sistema tegumentari és el més gran del cos humà.
Entre les seves principals funcions hi ha la de protegir tots els òrgans interns
del cos. En aquesta unitat estudiareu l’estructura, les funcions, les malalties, les
anomalies i els danys del sistema tegumentari (vegeu la figura 1.1).
F . . Sistema tegumentari
Font: Anatomy and Physiology (OpenStax)
Vegeu els nivells d’organització del cos a la taula 1.1:

T . . Nivells d’organització del cos
Cèl·lula És la unitat funcional més petita d’un organisme viu. Totes les estructures vives
del cos humà contenen cèl·lules, i quasi totes les funcions fisiològiques dels
humans són desenvolupades o iniciades per cèl·lules.
Teixit És un grup de cèl·lules similars (encara que de vegades són tipus de cèl·lules
diferents) que treballen juntes per realitzar una determinada funció.
Òrgan És una estructura del cos anatòmicament distinta formada per dos o més tipus
de teixits. Cada òrgan fa una o diverses funcions específiques.
Aparell o sistema És un grup d’òrgans que treballen junts per dur a terme les funcions o satisfer
les necessitats fisiològiques del cos.
1.1 El sistema tegumentari
La pell i els annexos cutanis constitueixen el sistema tegumentari, que ofereix

al cos una protecció total. La pell és un òrgan distribuït en diferents capes que
treballen juntes com una única estructura que desenvolupa diferents funcions.
La pell està constituïda per múltiples capes de cèl·lules i teixits unides per teixit
connectiu. La capa més profunda de la pell està molt vascularitzada (té molts vasos
sanguinis). També té moltes fibres nervioses per assegurar una bona comunicació
des de i cap al cervell (vegeu la figura 1.2):
1. Pèl
2. Múscul erector del pèl
3. Fol·licle pilós
4. Glàndula sebàcia
5. Arrel del pèl
6. Receptor del fol·licle pilós
7. Adipòcits
8. Fibra nerviosa sensitiva
9. Porus
10. Epidermis
11. Dermis
12. Hipoderma
13. Glàndula sudorípara ecrina
14. Corpuscle de Pacini
15. Vasos sanguinis
F . . Estructura de la pell

1.1.1 Capes de la pell
La pell està formada per dues capes principals: l’epidermis, formada per cèl·lules
epitelials molt juntes, i la dermis, formada per teixit connectiu irregular què conté
vasos sanguinis, fol·licles pilosos, glàndules sudorípares i altres estructures. A
sota la dermis hi ha la hipoderma, formada principalment per teixit connectiu i
adipòcits.
El terme teixit s’utilitza per descriure un grup de cèl·lules que es troben juntes en
el cos. Les cèl·lules d’un teixit comparteixen un origen embrionari comú. Encara
que hi ha molts tipus de cèl·lules al cos humà, aquestes estan organitzades en
quatre categories de teixits (vegeu la figura 1.3): epitelial, connectiu, muscular i
nerviós.
• Teixit epitelial: es refereix a les capes de cèl·lules que recobreixen les

superfícies exteriors del cos, cavitats internes i glàndules.
• Teixit connectiu: uneix cèl·lules i òrgans del cos i dona protecció, suport i
integra totes les parts del cos.
• Teixit muscular: és excitable, respon a estímuls i es contreu per permetre el

moviment. N’hi ha de tres tipus: esquelètic (voluntari), llis i cardíac.
• Teixit nerviós: és excitable i permet el pas d’impulsos nerviosos per

comunicar les diferents parts del cos.
F . . Tipus de teixits
La majoria de teixits epitelials són essencialment llargues capes de cèl·lules que

cobreixen totes les superfícies del cos exposades a l’exterior i revesteixen la
superfície dels òrgans. L’epiteli també forma molt del teixit glandular del cos.
La pell no és l’única àrea del cos exposada a l’exterior, sinó que hi ha altres zones,
com els conductes aeris, el tracte digestiu, l’aparell excretor o l’aparell reproductiu
cobertes per epiteli.
Els òrgans buits i les cavitats del cos que no connecten amb l’exterior com vasos
sanguinis i membranes seroses estan revestits per endoteli.
Tot el teixit epitelial comparteix importants característiques estructurals i funcio-

nals. Aquest teixit està compost en la seva majoria per cèl·lules, amb poc o gens
material extracel·lular entre elles.
Les cèl·lules adjacents formen una connexió intercel·lular especialitzada entre les
membranes cel·lulars anomenada unió cel·lular. Les cèl·lules epitelials exhibeixen
polaritat amb diferències en estructura i funció entre la part apical i basal de la
cèl·lula.
La làmina basal, una mescla de glicoproteïnes i col·lagen, dona un lloc de suport

a l’epiteli, separant-lo del teixit connectiu de sota. La làmina basal s’uneix a una
làmina reticular, que és secretada per la capa de sota de teixit connectiu, formant
una membrana de base que ajuda a ajuntar-ho tot.
Els teixits epitelials pràcticament no estan vascularitzats. Per exemple, no hi ha

vasos sanguinis a través de la membrana base que entri en el teixit, i els nutrients
han d’arribar per difusió o absorció dels teixits de sota o de la superfície. Molts
teixits epitelials són capaços de substituir ràpidament cèl·lules danyades o mortes.
Una membrana tissular és una fina capa de cèl·lules que cobreixen la superfície
del cos (per exemple la pell), els òrgans (per exemple el pericardi), conductes
interns que porten a l’exterior del cos (per exemple el mesenteri abdominal) i el
revestiment de les cavitats de les articulacions mòbils.
Hi ha dos tipus bàsics de membranes tissulars: teixit connectiu i membranes

epitelials (veure figura 1.4).
La membrana epitelial està formada per epiteli unit a una capa de teixit connectiu,
per exemple, la pell.
La membrana mucosa també està formada per teixit connectiu i epitelial. Aquestes
membranes revesteixen cavitats del cos i conductes que van cap a l’exterior del cos,
com els tractes digestiu, respiratori, excretor i reproductiu.
La capa de teixit connectiu que està a sota anomenada làmina pròpia, dona suport
a la fràgil capa epitelial.
La pell és una membrana epitelial, també anomenada membrana cutània. És una

membrana epitelial escamosa estratificada que descansa sobre teixit connectiu.
La superfície d’aquesta membrana està exposada al medi ambient i està coberta
de cèl·lules mortes queratinitzades que protegeixen el cos de la dessecació i els
patògens.
F . . Membranes tissulars
Anatomy and Physiology (OpenStax)
L’epidermis
L’epidermis està formada per epiteli escamós estratificat i queratinitzat. La formen

quatre o cinc capes de cèl·lules, en funció de la part del cos. Des de la part més
profunda a la més superficial aquestes capes són: l’estrat basal, l’estrat espinós,
l’estrat granulós i l’estrat corni.
La majoria de la pell es pot classificar com a pell fina (4 capes). La pell gruixuda
es troba a les palmes de les mans i les plantes dels peus, que és on hi ha una
cinquena capa, anomenada estrat lúcid, que es localitza entre l’estrat corni i l’estrat
granulós. Vegeu a la figura 1.5 els talls transversals de l’epidermis de pell fina (a)
i pell gruixuda (b), on es mostra la diferència en el gruix de la capa epitelial de la
pell gruixuda.
F . . Pell fina i pell gruixuda
Queratinòcit
Les cèl·lules de l’epidermis són els queratinòcits, excepte en l’estrat basal. Cèl·lula que produeix i
emmagatzema queratina.
La queratina és una proteïna fibrosa intracel·lular que proporciona duresa i
resistència a l’aigua a la pell, els pèls i les ungles. Quan els queratinòcits arriben a
l’estrat corni són cèl·lules mortes que es van perdent i són substituïdes per cèl·lules
de les capes inferiors (vegeu la figura 1.6).
F . . Epidermis
L’epidermis és un teixit epitelial compost per capes de cèl·lules. La capa basal

conté cèl·lules cuboidals, mentre que les altres capes contenen cèl·lules escamoses
queratinitzades. Per això l’epidermis sovint es descriu com epiteli escamós
estratificat i queratinitzat.
Classificació de teixits epitelials
Els teixits epitelials estan classificats segons la forma de les cèl·lules i del nombre de les
capes cel·lulars formades (vegeu la figura 1.7).
F . . Classificació dels teixits epitelials
Font:Anatomy and Physiology (OpenStax)
Les formes cel·lulars poden ser escamoses (planes i primes), cuboidals, o columnars (més
altes que amples). Igualment, el nombre de capes cel·lulars en el teixit pot ser una (cada
cèl·lula està en contacte amb la làmina basal), que és un epiteli simple, o més d’una, un
epiteli estratificat en què només la capa basal cel·lular està en contacte amb la làmina
basal.
L’epiteli pseudoestratificat és un teixit amb una única capa de cèl·lules de forma irregular
que donen l’aparença de més d’una capa.
Estrat basal
L’estrat basal, també anomenat estrat germinatiu, és la capa més profunda de

l’epidermis i subjecta l’epidermis a la làmina basal, per sota de la qual es troba la
dermis (vegeu la figura 1.8). Les cèl·lules de l’estrat basal estan unides a la dermis
mitjançant fibres de col·lagen entrellaçades.
F . . Capes de la pell
La dermis es projecta cap a l’epidermis en unes estructures anomenades derma

papil·lar que augmenten la força de la connexió entre l’epidermis i la dermis: com
més grans són, més gran és la força d’unió.
L’estrat basal és una capa simple de cèl·lules: les cèl·lules basals. Tenen
forma cuboidal i són les precursores dels queratinòcits de l’epidermis. Tots els
queratinòcits són producte d’aquesta capa, que està en constant renovació. Quan
es forma una nova capa, les cèl·lules anteriors són expulsades de l’estrat basal cap
al següent estrat: l’estrat espinós.
En l’estrat basal també hi ha altres tipus de cèl·lules:
• Cèl·lules de Merkel: funcionen com a receptors del tacte. Són especial-

ment abundants en les plantes dels peus i les palmes de les mans.
• Melanòcits: contenen melanina, que és un pigment responsable de donar el

color a la pell i als pèls, i també de protegir la pell de la radiació ultraviolada.
Empremtes digitals
Durant l’estat fetal es formen les empremtes digitals. Estan formades pels solcs resultants
de la unió entre l’estrat basal i la dermis, les papil·les dèrmiques. L’empremta digital és
única en cada individu i és utilitzada per anàlisis forenses, perquè no canvia al llarg de la
vida.
Estrat espinós
Desmosoma
Estructura d’adhesió
L’estrat espinós està format per entre vuit i deu capes de queratinòcits resultants
intercel·lular observada
especialment a l’epidermis,
de la divisió cel·lular a l’estrat basal (vegeu la figura 1.8). Aquestes cèl·lules
formada pels tonofilaments dels s’uneixen entre elles formant un desmosoma. Alhora, els desmosomes s’uneixen
queratinòcits agrupats en llurs
membranes cel·lulars. entre si i enforteixen la unió entre les cèl·lules (vegeu la figura 1.9). En aquesta
capa hi ha un altre tipus de cèl·lules: les cèl·lules de Langerhans. Tenen la funció
de fagocitar bacteris, partícules estranyes i cèl·lules danyades.
F . . Estrat espinós
En l’estrat espinós, els queratinòcits comencen la síntesi de queratina i produeixen

un glicolípid repel·lent d’aigua que ajuda a prevenir la pèrdua d’aigua del cos
i fa que la pell sigui relativament impermeable. A mesura que pugen nous
queratinòcits provinents de l’estat basal, els queratinòcits de l’estrat espinós van
desplaçant-se cap a l’estrat granulós.
Estrat granulós
L’estat granulós deu la seva aparença als canvis que es produeixen en els querati-
nòcits provinents de l’estrat espinós. Aquest estrat té entre tres i cinc capes que
es van aplanant, la membrana cel·lular dels queratinòcits es va fent més gruixuda
i generen una gran quantitat de queratina (vegeu la figura ??, més amunt). També
generen queratohialina, que s’acumula en uns grànuls lamel·lars entre les cèl·lules
i li donen el seu aspecte granulat.
El nucli i els orgànuls cel·lulars es desintegren i les cèl·lules moren, alliberant la

queratina, la queratohialina i les membranes cel·lulars que formaran l’estrat lúcid,
l’estrat corni i les estructures annexes de pèls i ungles.
Estrat lúcid
L’estrat lúcid és una fina capa translúcida de l’epidermis situada entre l’estrat
granulós i l’estrat corni. Aquesta capa només es troba a la pell de la planta dels
peus i a la palma de les mans. En aquesta capa, els queratinòcits han mort i formen
una capa aplanada. També es produeix una proteïna derivada de la queratohialina,
l’eleidina. Aquesta proteïna és rica en lípids i dona impermeabilitat a la pell i
l’aspecte transparent.
Estrat corni
L’estrat corni és la capa més superficial de l’epidermis. Per tant, és la superfície

exposada a l’exterior (veure figura 1.8). Les cèl·lules estan queratinitzades i pot
haver-hi entre quinze i trenta capes de cèl·lules. Aquesta és una capa seca i morta
que ajuda a prevenir la penetració de microorganismes i la deshidratació dels
teixits subjacents. També proveeix protecció mecànica contra l’abrasió.
Les cèl·lules d’aquesta capa van caient periòdicament i són substituïdes per
cèl·lules de l’estrat granulós (o de l’estrat lúcid en el cas de la planta dels peus
i la palma de les mans). La capa sencera és substituïda aproximadament en un
període de quatre setmanes.
La dermis
La dermis està formada per dues capes de teixit connectiu formades per xarxes
interconnectades d’elastina i col·lagen produïts pels fibroblasts. Conté vasos
sanguinis i limfàtics, nervis i altres estructures com fol·licles pilosos i glàndules
sudorípares i sebàcies.
Vegeu a la figura 1.10 els dos components de la dermis: la capa papil·lar i la

capa reticular. Les dues capes estan formades per teixit connectiu amb fibres de
col·lagen de l’una a l’altra, fent que la vora entre les dues capes no es distingeixi.
La papil·la dèrmica que es projecta en l’epidermis pertany a la capa papil·lar,
mentre que les denses fibres de col·lagen pertanyen a la capa reticular.
F . . Capes de la dermis
Font Anatomy and Physiology (OpenStax)
Capa papil·lar
La capa papil·lar està formada per teixit connectiu. Les fibres de col·lagen i
elastina en aquesta capa formen una xarxa dispersa. Aquesta capa es projecta en
l’epidermis formant les papil·les dèrmiques. Dins d’aquesta capa hi ha fibroblasts,
adipòcits (pocs), vasos sanguinis abundants, capil·lars limfàtics, fibres nervioses
i receptors del tacte (corpuscles de Meissner). També conté fagòcits, que són
cèl·lules de defensa per a bacteris o altres infeccions.
Capa reticular
A sota de la capa papil·lar hi ha la capa reticular, més gruixuda. Està formada per
teixit connectiu dens i irregular. Aquesta capa està ben vascularitzada i innervada.
Té forma de xarxa degut a la disposició de les fibres. L’elastina dona elasticitat a
la pell i les fibres de col·lagen li donen l’estructura i la força. A més, el col·lagen
s’uneix a l’aigua i manté la pell hidratada.
La hipoderma
La hipoderma és la capa més profunda de la pell i serveix per connectar la fàscia

(teixit fibrós) de músculs i ossos. Consisteix en una capa ben vascularitzada
que conté teixit connectiu lax i adipòcits. Funciona com a magatzem de greix
i proveeix aïllament i amortiment a la pell.
Magatzem de lípids
La hipoderma emmagatzema la majoria del greix que preocupa a la gent que vol controlar
el seu pes. El teixit adipós present a la hipoderma són els adipòcits, cèl·lules que
emmagatzemen greix. Aquest greix emmagatzemat serveix de dipòsit d’energia, aïlla
el cos per prevenir la pèrdua de calor i actua com un coixí per protegir les estructures
interiors de traumes. On es diposita i s’acumula el greix depèn de diverses hormones
(testosterona, estrògens, insulina, glucagó), i factors genètics. La distribució del greix
canvia amb l’edat. Els homes tendeixen a acumular-lo al coll, els braços, la part baixa de
l’esquena i l’abdomen, mentre que les dones ho fan als pits, malucs, cuixes i glutis. L’índex
de massa corporal (IMC) s’utilitza per mesurar aquest greix, i consisteix a comparar el pes
corporal amb l’alçada. Molts animals emmagatzemen l’excés de calories com a greix per
ser utilitzat quan el menjar escasseja.
En el món desenvolupat, el fet de no fer exercici unit a la consumició de menjar hipercalòric

té com a resultat acumulacions de teixit adipós en molta gent, la qual cosa representa un
gran problema per a la salut. Diversos estudis mostren que un alarmant percentatge de la
població pateix sobrepès o és obesa. No només és un problema individual, ja que té un
impacte directe en el sistema de salut.
Canvis en l’estil de vida, específicament en la dieta i l’exercici, són la millor manera de

controlar l’acumulació de greix, especialment quan aquesta acumulació incrementa el risc
de malalties cardíaques i diabetis.
El color de la pell està influït per diversos pigments com la melanina, els
carotens i l’hemoglobina.
La melanina és produïda pels melanòcits, localitzats en l’estrat basal de l’epi-

dermis. Es transfereix als queratinòcits mitjançant unes vesícules anomenades
melanosomes (vegeu la figura 2.10).
El color relatiu de la pell depèn de la quantitat de melanina produïda pels

melanòcits a l’estrat basal i transferida als queratinòcits. La melanina es produeix
en dues formes primàries:
• Eumelanina: negra i marró
• Feomelanina: vermella
F . . Pigmentació de la pell
Els individus amb la pell més fosca produeixen més melanina que els de la pell
més clara. L’exposició a la radiació ultraviolada estimula la producció de melanina
i la transferència als queratinòcits, i l’exposició al sol estimula els queratinòcits,
que secreten substàncies per estimular els melanòcits. L’acumulació de melanina
en els queratinòcits produeix l’enfosquiment de la pell o bronzejat.
L’increment de melanina protegeix l’ADN de les cèl·lules epidèrmiques de la

radiació ultraviolada del sol i facilita la descomposició de l’àcid fòlic, un nutrient
necessari per a la salut i el benestar. Però un excés de melanina pot interferir en
la producció de vitamina D, un important nutrient que participa en l’absorció del
calci.
Es necessiten al voltant de deu dies després de l’exposició inicial al sol per arribar
a la síntesi total de melanina. Per això els individus de pell clara tendeixen a
patir cremades solars inicialment. En general els individus de pell fosca estan
més protegits. Els melanosomes són estructures temporals que són destruïts per
lisosomes. Aquest fet, unit a la descamació de queratinòcits a l’estrat corni plens
de melanina, fan que el bronzejat no sigui permanent.
Un excés d’exposició solar pot conduir a un arrugament de la pell degut a la

destrucció de l’estructura cel·lular de la pell, i en alguns casos pot ocasionar
suficients danys en l’ADN per produir càncer de pell. Quan hi ha una acumulació
irregular de melanòcits en la pell, apareix una piga.
Les pigues són grans masses de melanòcits. Encara que la majoria són
benignes, se n’han de vigilar els canvis.
Les pigues poden passar de ser acumulacions de melanòcits a melanomes (vegeu

la figura 2.11).
F . . Evolució de les pigues
1.1.2 Annexos cutanis
Els annexos cutanis de la pell inclouen els pèls, les ungles, les glàndules sudorí-
pares i les glàndules sebàcies. Aquestes estructures s’originen en l’epidermis i es
poden estendre cap avall a través de la dermis fins a la hipoderma.
• El pèl està fet de cèl·lules mortes queratinitzades i deu el seu color a la

melanina.
• Les ungles, també fetes de cèl·lules mortes queratinitzades, protegeixen les

puntes dels dits de peus i mans de danys mecànics.
• Les glàndules sudorípares i sebàcies produeixen suor i seu, respectivament.
Cadascun d’aquests fluids juga el seu paper en el manteniment de l’homeòstasi. La

suor refreda la superfície del cos quan aquest s’escalfa i també excreta substàncies
de rebuig del metabolisme. El seu actua com a humidificador natural i manté la
capa externa de la pell saludable.
Els pèls
El pèl és un filament de queratina que creix cap a fora de l’epidermis i que

està compost per cèl·lules mortes queratinitzades. Neix en una penetració de
l’epidermis en la dermis anomenat fol·licle pilós.
La tija del pèl és la part del pèl que es troba fora del fol·licle, i la major part està
exposada a la superfície de la pell. La resta del pèl, la que queda dins del fol·licle,
s’anomena arrel del pèl. L’arrel del pèl acaba en la dermis al bulb del pèl, i inclou
una capa de cèl·lules basals anomenada matriu del pèl. El bulb del pèl envolta la
papil·la del pèl, que està formada per teixit connectiu i conté capil·lars sanguinis i
terminacions nervioses de la dermis (vegeu la figura 2.12).
F . . Pèl
Els fol·licles pilosos s’originen en l’epidermis i tenen moltes parts. A la capa

basal de l’epidermis, les cèl·lules basals del bulb del pèl es divideixen i empenyen
les cèl·lules cap a l’exterior en l’arrel i el tall i el pèl creix. La medul·la forma
la part central del pèl, rodejada pel còrtex, una capa de cèl·lules queratinitzades
comprimides coberta per una capa exterior d’una altra capa molt dura de cèl·lules
queratinitzades anomenada cutícula. Aquestes capes estan representades en una
secció longitudinal del fol·licle pilós (vegeu la figura 2.12).
Però no tots els pèls tenen una capa medul·lar. La textura del pèl (llis, arrissat) està
determinada per la forma i l’estructura del còrtex i, si està present, de la medul·la.
La forma i estructura d’aquestes capes són determinades per la forma del fol·licle
pilós.
Depilació
El pèl comença a créixer amb la producció de queratinòcits per part de les cèl·lules La majoria de productes químics
basals del bulb del pèl. A mesura que es formen les noves cèl·lules i es dipositen que eliminen els pèls actuen
superficialment, però l’electròlisi
al bulb del pèl, la tija del pèl és empesa cap a la superfície. El pèl extern està i el yanking destrueixen el bulb
del pèl i aquest no pot tornar a
completament mort i es compon únicament de queratina. Per aquesta raó, el nostre créixer.
pèl no és sensible i podem tallar els cabells externs sense produir cap dany en
l’estructura.
A la figura 1.14 podeu veure un fol·licle pilós en el qual les cèl·lules basals de la
matriu del pèl en el centre es diferencien en cèl·lules de l’interior de l’arrel del
pèl.
F . . Fol·licle pilós

Els pèls tenen diverses funcions:
1. Protecció:
• Els cabells protegeixen el cap del sol.

• Els pèls del nas i les orelles, i al voltant dels ulls (pestanyes), defensen
el cos atrapant partícules de pols que poden contenir al·lèrgens i
microorganismes.
• El pèl de les celles protegeix els ulls de la suor i altres partícules.
2. Funció sensorial i de comunicació:
• Degut a terminacions nervioses situades al voltant de la base de cada

fol·licle pilós, els pèls són molt sensibles al moviment de l’aire o altres
pertorbacions del medi. Aquesta propietat és molt útil per detectar la
presència d’insectes o altres substàncies potencialment nocives sobre
la pell.
3. Termoregulació:
• Cada arrel del pèl està connectada a un múscul erector del pèl que
es contreu en resposta a senyals neuronals provinents del sistema
simpàtic, fent que el pèl extern s’erici. La finalitat primària d’aquesta
funció és atrapar una capa d’aire per aïllar la pell.
Creixement del pèl
El pèl creix, es descama i és substituït per nous pèls. Això passa en tres fases.
1. Fase anàgena, durant la qual les cèl·lules es divideixen ràpidament en l’arrel del pèl,
empenyent el pèl cap a la tija i cap a la superfície. La durada d’aquesta fase dura entre
dos i set anys.
2. Fase catàgena, que triga entre dues i tres setmanes i marca una transició del creixement actiu
del fol·licle pilós.
3. Fase telògena, en què el fol·licle pilós està en repòs i no es produeix creixement. Al final
d’aquesta fase, que dura entre dos i quatre mesos, comença un altra fase anàgena. Les
cèl·lules basals de la matriu del pèl produeixen un nou fol·licle pilós, i expulsen el pèl vell.
El pèl normalment creix a una velocitat de 0,3 mm al dia durant la fase anàgena. De mitjana,
es perden cinquanta pèls i són substituïts per pèls nous.
La pèrdua de pèl ocorre si hi ha més descamació de pèl que substitució degut a canvis
hormonals o en la dieta. La pèrdua de cabells es pot produir per la influència de l’edat o de
les hormones.
De forma similar a la pell, el pèl deu el seu color al pigment melamina produït
pels melanòcits en la papil·la del pèl. La diferència de color es deu a diferències
en el tipus de melamina, determinat genèticament. Quan una persona es fa gran,
la producció de melamina disminueix i el pèl perd el seu color i es torna gris o
blanc.
Les ungles
El llit de les ungles és una estructura especialitzada de l’epidermis situada als

dits. L’ungla es forma sobre el llit que té i protegeix la punta dels dits, que són la
part més distal de les extremitats i les parts del cos que experimenten més estrès
mecànic (vegeu la figura 2.14). A més, les ungles ofereixen suport per agafar petits
objectes amb els dits. En aquesta part del cos l’epidermis ha evolucionat en una
estructura especialitzada sobre la qual poden créixer les ungles.
F . . Estructura de les ungles
El cos de l’ungla es forma a l’arrel de l’ungla, que té una matriu de cèl·lules que
proliferen des de l’estrat basal i permet que l’ungla creixi contínuament. El cos
de l’ungla està format per denses capes de queratinòcits morts. El plec lateral de
l’ungla superposa l’ungla en els costats, fet que ajuda a subjectar el cos de l’ungla.
El plec de la part proximal del cos de l’ungla forma la cutícula, també anomenada
eponiqui.
El llit de l’ungla està ben vascularitzat i dona una aparença rosada excepte en la
base, on una capa gruixuda d’epiteli sobre la matriu de l’ungla forma una regió en
forma de mitja lluna anomenada lúnula. L’àrea de sota la part lliure de l’ungla,
més allunyada de la cutícula, és l’hiponiqui i consisteix en una capa gruixuda
d’estrat corni.
Les glàndules sudorípares
Quan el cos s’escalfa, les glàndules sudorípares produeixen suor per refredar el cos.
Les glàndules sudorípares es desenvolupen a partir de projeccions de l’epidermis
cap a la dermis i es classifiquen com a glàndules merocrines. Això vol dir que les
secrecions són expulsades per exocitosi a través d’un conducte sense afectar les
cèl·lules de la glàndula.
Hi ha dos tipus de glàndules sudorípares que secreten diferents substàncies:
• Glàndula sudorípara ecrina: produeix una suor hipotònica per la termo-

regulació. Aquest tipus de glàndules estan distribuïdes per tot el cos, però
especialment als palmells de les mans, les plantes dels peus i al front (vegeu
la figura 2.15). Són glàndules entortolligades que es troben a la dermis
profunda, amb el conducte connectat a un porus on es secreta la suor.

Aquest tipus de suor està composta per aigua en la major part, algunes sals,
anticossos, productes de rebuig del metabolisme i dermicidina (antibiòtic).
Les glàndules ecrines són el principal component de la termoregulació en
humans i, per tant, ajuden a mantenir l’homeòstasi.
F . . Glàndula ecrina
• Glàndula sudorípara apocrina: normalment està associada amb fol·licles

pilosos en àrees amb molt de pèl, com les aixelles i les regions genitals. Les
glàndules sudorípares apocrines són més grans que les ecrines i se situen
en la profunditat de la dermis (de vegades abasten la hipoderma) i buiden el
contingut del seu conducte en el fol·licle pilós. A més d’aigua i sals, la suor
de les glàndules sudorípares apocrines contenen compostos orgànics que
fan la suor més densa i propensa a descomposicions bacterianes i, per tant,
té una olor característica. La secreció d’aquesta suor té regulació hormonal
i nerviosa i té a veure amb la resposta de feromones dels humans.
Desodorants
Molts desodorants contenen Mètodes i tipus de secreció
alumini per detenir la suor. Quan
el desodorant entra al conducte Les glàndules exocrines poden ser classificades pel seu tipus de secreció i la naturalesa
de la glàndula sudorípara, de les substàncies que alliberen, i també per l’estructura de les glàndules i la forma dels
l’alumini precipita degut a
canvis en el pH i tapona el conductes (vegeu la figura 2.16).
conducte evitant que la suor surti
a través dels porus.
• El tipus més comú de secreció exocrina és la secreció merocrina. Les secrecions estan
dins de vesícules que es mouen cap a la superfície apical de la cèl·lula on alliberen el seu
contingut per exocitosi. Per exemple, les glàndules ecrines que produeixen i secreten la suor.
• La secreció apocrina s’acumula a prop de la part apical de la cèl·lula. Aquesta part de la

cèl·lula i els continguts de la secreció se separen de la cèl·lula i són alliberats. Les glàndules
sudorípares de les aixelles en són un exemple. Les glàndules merocrines i apocrines
continuen produint i secretant els seus continguts sense danyar la cèl·lula.
• El procés de secreció holocrina comporta la ruptura i destrucció de la cèl·lula. Aquesta

acumula els productes de secreció i els allibera quan es trenca. Aquestes cèl·lules són
substituïdes per unes altres. Les glàndules sebàcies que produeixen el seu en la pell i els
pèls en són un exemple. Les glàndules també s’anomenen com els productes que alliberen.
F . . Tipus de secreció
Les glàndules sebàcies
Les glàndules sebàcies són un tipus de glàndules olioses que es troben per tot el
cos i ajuden a lubrificar i generen i excreten seu, que és una mescla de lípids, a la
superfície de la pell, que lubrifica i manté flexible la capa de cèl·lules de l’estrat
corni (vegeu la figura 2.17).
Els àcids grassos del seu també tenen propietats antibacterianes i eviten que la
pell s’assequi en ambients amb baixa humitat. La secreció del seu està estimulada
per hormones, moltes de les quals no s’activen fins a la pubertat. Les glàndules
sebàcies són relativament inactives durant la infància.
F . . Glàndula sebàcia

Aquestes glàndules secreten seu que lubrica i protegeix la pell. Són glàndules
holocrines que es destrueixen després d’alliberar el seu contingut. Es formen
noves cèl·lules glandulars per substituir les cèl·lules que s’han perdut.
1.1.3 Funcions del sistema tegumentari
La pell i els annexos cutanis tenen papers importants en la protecció, la recepció

d’estímuls, la termoregulació i la síntesi de vitamina D. És la primera barrera de
defensa del cos per prevenir la deshidratació, la infecció i els danys a la resta del
cos.
Les glàndules sudorípares de la pell permeten que es refredi quan el cos se

sobreescalfa. La termoregulació també s’aconsegueix mitjançant la dilatació i
la constricció dels vasos sanguinis de la pell. Les cèl·lules de la immunitat
presents en les capes de la pell la mantenen lliure de cossos estranys. El greix
emmagatzemat en la hipoderma ajuda en la termoregulació i la protecció del cos.
Finalment, la pell està involucrada en la síntesi de vitamina D, la qual és necessària

per al benestar i no és fàcil de trobar en menjars naturals.
Protecció
La pell protegeix la resta del cos dels elements externs com el vent, l’aigua i la
radiació ultraviolada del sol. Actua com una barrera protectora contra la pèrdua
d’aigua, gràcies a la presència de capes de queratina i glicolípids a l’estrat corni.
També és la primera línia de defensa contra abrasions, microorganismes o

substàncies químiques. La suor impedeix la proliferació de microorganismes
en la superfície de la pell gràcies a que conté una substància amb propietats
antibiòtiques, la dermicidina.
Funció sensorial
La pell, i especialment els pèls, pot sentir els canvis en l’ambient. Els plecs de
l’arrel del pèl que envolten el fol·licle pilós senten una pertorbació i envien la
informació al sistema nerviós central.
La pell actua com un òrgan dels sentits gràcies al fet que l’epidermis, la dermis i la
hipoderma contenen estructures nervioses sensorials especialitzades per detectar
el tacte, la temperatura i el dolor. Aquests receptors estan més presents al tou dels
dits, especialment als corpuscles de Meissner (tacte) (vegeu la figura 2.18) i els
corpuscles de Pacinian (vibració).
F . . Corpuscle de Meissner
Les cèl·lules de Merkel, localitzades a l’estrat basal, també són receptors del tacte.
A més, hi ha nervis sensitius connectats a cada fol·licle pilós receptors de dolor i
temperatura dispersos per la pell i nervis motors que innerven els músculs del pèl
i les glàndules. Tota aquesta innervació ajuda a notar el medi ambient i reaccionar-
hi en conseqüència.
Termoregulació
El sistema tegumentari ajuda a regular la temperatura del cos per la seva relació
amb el sistema nerviós simpàtic. El sistema simpàtic comprova contínuament la
temperatura del cos i dona les respostes motores adequades.
Les glàndules sudorípares secreten aigua, sal i altres substàncies per refredar el
cos quan està calent. Inclús quan sembla que no suem, secretem aproximadament
500 ml de suor al dia (perspiració insensible). Si el cos està molt calent degut a
elevades temperatures, activitat física (vegeu la figura 1.20) o la combinació dels
dos factors, les glàndules sudorípares són estimulades pel sistema simpàtic per
produir suor, entre 700 i 1.500 ml per hora en una persona activa.
Quan la suor s’evapora de la superfície de la pell, el cos es refreda i la calor es

dissipa. A més, les arterioles de la dermis es dilaten (vegeu la figura 1.20), així
que l’excés de calor de la sang es pot dissipar a través de la pell en el medi ambient.
Això provoca l’enrogiment de la pell quan fem exercici.
F . . Termoregulació en casos de fred i calor

En activitats físiques intenses, els vasos sanguinis de la pell es dilaten i la secreció

de suor s’incrementa. Aquests mecanismes eviten el sobreescalfament del cos. Al
contrari, els vasos sanguinis de la pell es contreuen per minimitzar la pèrdua de
calor en resposta a baixes temperatures. Quan la temperatura del cos baixa, les
arterioles es contreuen per minimitzar la pèrdua de calor, especialment al final
dels dits i a la punta del nas. Aquesta reducció de la circulació pot fer que la pell
es torni d’un aspecte blanquinós. Encara que la temperatura de la pell baixi, es
prevé la pèrdua de calor passiu, amb la qual cosa les estructures i els òrgans interns
es mantenen calents. Si la temperatura de la pell baixa massa, la conservació de
la temperatura corporal pot tenir com a conseqüència la congelació.
Síntesi de vitamina D
Suplement alimentari
Quan el cos està exposat a la radiació ultraviolada, l’epidermis sintetitza vitamina
En la societat actual, la vitamina
D és afegida com a suplement D. La vitamina D és essencial per a l’absorció del calci i el fòsfor, elements molt
alimentari en alguns productes,
com la llet o el suc de taronja, importants per tenir uns ossos sans. L’absència d’exposició a la llum solar pot
per compensar l’absència
d’exposició a la llum solar. conduir a una falta de vitamina D al cos, i produir raquitisme en els nens. En la
gent gran pot produir osteomalàcia, què és un debilitament dels ossos.
A part, la vitamina D és essencial en la immunitat contra infeccions bacterianes,

víriques i fúngiques. Estudis recents també han mostrat una relació entre la
insuficiència de vitamina D i el càncer.
L’edat i la pell
Amb l’edat tots els sistemes corporals pateixen canvis en major o menor mesura com, per
exemple, reduccions en la divisió cel·lular, l’activitat metabòlica, la circulació sanguínia, els
nivells hormonals i la força muscular (vegeu la figura 1.21).
En la pell aquests canvis es reflecteixen en una disminució de la divisió cel·lular en

l’estrat basal i, com a conseqüència, una epidermis més fina. La dermis, responsable
de l’elasticitat i resistència de la pell, es regenera més lentament, la qual cosa condueix
a un retard en la curació de ferides. La hipoderma, on s’acumula el greix, perd la seva
estructura i contribueix a fer que la pell esdevingui més fina i flàccida.
F . . L’edat i la pell
Els annexos cutanis també baixen la seva activitat i esdevenen pèls i ungles més fins i es
redueix la secreció de suor i greix. Els melanòcits també són menys actius i la pell esdevé
més pàl·lida. Les arrugues de la pell es deuen a la seva pèrdua d’estructura, resultat del
descens de producció de col·lagen i elastina en la dermis, el debilitament dels músculs
de sota de la pell i la incapacitat de la pell de retenir la humitat. Molts productes antiedat

intenten rehidratar la pell i, en conseqüència, emplenar les arrugues, i alguns estimulen la
pell usant hormones i factors del creixement.
També hi ha tècniques invasives com injeccions de col·lagen o de BOTOX® (marca

registrada de la toxina botulínica) que paralitzen els músculs que creen les arrugues a
la pell.
1.2 Lesions de la pell
La pell és la primera barrera que protegeix de les agressions del medi. Per tant,
és la part més exposada del cos a patir lesions. Els tècnics d’atenció a persones
en situació de dependència han de ser capaços d’identificar i tenir cura d’aquestes
lesions per poder informar-ne el personal sanitari.
1.2.1 Agents lesius
Els agents lesius de la pell es classifiquen en agents mecànics, físics, biològics i

químics:
• Agents mecànics. Tots estem exposats cada dia a moltes formes de trauma-
tismes mecànics, lleus o moderats. La fricció o la pressió poden donar lloc
a laceracions, abrasions o formació de vesícules.
• Agents físics. La calor, el fred, l’electricitat, la llum solar o la humitat, entre

d’altres, són factors que poden afectar la integritat de la pell.
• Agents biològics. Els bacteris, fongs o virus poden provocar infeccions

a la pell. Aquests microorganismes, que normalment formen part de la
microbiota de la pell, poden esdevenir patògens quan la pell perd la seva
integritat.
• Agents químics. Molts compostos químics són irritants o poden produir

al·lèrgies a la pell i, per tant, provocar lesions cutànies.
Hi ha un altre factor que influeix en el bon estat de la pell: el factor intern. Una
alimentació adequada, una bona hidratació, una correcta higiene i un bon estat de
salut en general ajuden a mantenir la pell en perfectes condicions.
1.2.2 Lesions elementals
Les lesions elementals de la pell se solen agrupar en dues categories:

• Lesions primàries: es produeixen sobre la pell sana.
• Lesions secundàries: es produeixen com a conseqüència d’una lesió primà-

ria.
Algunes de les lesions elementals primàries són:
• Màcules. Són taques a la pell que no tenen relleu ni elevació. És un trastorn

de la coloració de la pell que pot ser d’origen vascular si són vermelles
(eritemes, púrpures) o d’origen pigmentari, que solen ser fosques o clares
en relació amb la pell. Quan són molt extenses s’anomenen taques (vegeu
la figura 1.22).
F . . Màcula i taca
Font: Wikimedia
• Pàpules i plaques. Són lesions de menys d’1 cm de diàmetre, elevades i

prominents. Les plaques es formen per la unió de diverses pàpules (vegeu
la figura 1.23).
F . . Pàpula i placa
Font: Wikimedia
• Nòduls. Són lesions endinsades fins a la dermis, tenen forma esfèrica i són
dures. Mesuren entre 1 i 2 cm de diàmetre. Són lesions de contingut líquid
(vegeu la figura 1.24).
F . . Nòduls
Font: Wikimedia
• Vesícules i ampolles. Són lesions amb contingut líquid de parets molt fines.
Si tenen més de 0,5 cm de diàmetre s’anomenen ampolles (vegeu la figura
1.25).
F . . Vesícula i ampolla
Font: Wikimedia
• Pústules i abscessos. Són lesions còniques elevades que contenen pus. Quan
tenen més d’1 cm de diàmetre s’anomenen abscessos (vegeu la figura 1.26).
• Quists. Són cavitats revestides per epiteli que contenen material semisòlid
i produeixen prominències esfèriques a la pell (vegeu la figura 1.26).
F . . Exemples de lesions a la pell
Font: Wikimedia
Alguns exemples de lesions secundàries són:
• Escates. Acumulacions de cèl·lules queratinitzades que es desprenen molt

fàcilment.
• Crostes i escares. Plaques rugoses, seques i endurides formades per escates,

sang, serositats i/o pus. S’anomenen escares quan es produeix la mort de la
pell (necrosi) (vegeu la figura 1.26).
• Excoriacions, erosions i úlceres. Es deuen a pèrdues de teixit epidèrmic.

Les excoriacions afecten capes altes de l’epidermis (normalment a causa
de rascades); les erosions respecten l’estrat basal, i les úlceres suposen la
pèrdua total de l’epidermis (vegeu la figura 1.27).
• Fissures. En aquest tipus de lesió apareix un solc petit, com per exemple als
talons. També s’anomenen esquerdes (vegeu la figura 1.27).
F . . Fissura, erosió i
úlcera
Font: Wikimedia
• Esclerosi. Enduriments de la pell que es produeixen per condensació de les

fibres de la dermis.
• Cicatrius. Marques resultants de la reparació de teixits cutanis. Poden ser

atròfiques, hipertròfiques o escleròtiques.
1.2.3 Ferides
La pell, com que és la part del cos exposada directament al medi ambient que
ens envolta, és especialment vulnerable a patir ferides. Una ferida és una lesió
traumàtica causada a l’organisme per mitjans mecànics i caracteritzada per la
interrupció de la continuïtat normal de les estructures del cos.
Les ferides poden ser causades per objectes tallants, calor, pressió excessiva o
fricció a la pell.
La majoria de talls i ferides produeixen la formació de cicatrius. Una cicatriu és

una pell rica en col·lagen formada després del procés de curació d’una ferida i és
diferent de la pell normal. Les cicatrius apareixen quan, després de reparar pell
danyada, la pell no pot regenerar l’estructura original.
Les ferides comencen un procés de curació que es desenvolupa en etapes superpo-

sades. La curació de les ferides és un procés fisiològic complex. Comença després
d’un dany en les cèl·lules i teixits de l’organisme per reparar la funció del teixit. El
procés de curació depèn de la severitat de la ferida, la seva localització i extensió,
i d’altres factors externs i interns que poden inhibir o promoure la curació de la
ferida.
El tècnic ha de saber com avaluar la ferida i els factors externs i interns i determinar
el tractament per optimitzar el procés de curació.
La cicatrització és la reparació d’una ferida amb teixit fibrós que dona com
a resultat una cicatriu. El procés de cicatrització es dona en diferents fases
que ocorren de forma simultània i continuada. Vegeu la figura 1.28 com la
coagulació és produïda per proteïnes de coagulació i del plasma (1). Es forma
la crosta (2 i 3) i s’alliberen productes químics inflamatoris (4). Les cèl·lules
epitelials es multipliquen i emplenen el teixit de granulació (5), que restaura els
subministraments vasculars (6). L’epiteli restaurat es fa gruixut, l’area madura i

es contreu.
F . . Cicatrització
La cicatrització pot ser de tres tipus:
• Cicatrització primària o de primera intenció: ocorre en ferides lineals sense

pèrdua de teixit amb vores ben definides. Aquestes ferides es curen de
manera ràpida.
• Cicatrització secundària o de segona intenció: hi ha pèrdua de teixit i les

vores estan separades. Es tracta de ferides obertes que s’emplenen amb teixit
de granulació. Aquestes ferides triguen més a guarir-se.
• Cicatrització terciària o de tercera intenció: es presenten les condicions de

la curació per segona intenció, però s’utilitzen punts de contenció, empelts
o penjolls per reconduir el procés a una cicatrització primària.
Fases de la cicatrització
La cicatrització ocorre en diferents fases simultànies i contínues. Aquest procés

es pot dividir en tres fases: inflamatòria, proliferativa i de remodelació.
1. Fase inflamatòria. Ocorre immediatament després de la lesió i dura

aproximadament de tres a deu dies. Té una funció hemostàtica i de neteja
del teixit desvitalitzat. Consisteix en l’agregació de productes sanguinis i
citocines que afavoreixen l’hemostàsia, l’aïllament i la neutralització dels
irritants tissulars i permeten la reparació tissular i modifiquen la resposta
microcirculatòria. Aquesta fase es divideix en tres etapes:
• Hemostàtica: immediatament després de la lesió, comença una vaso-

constricció que dura entre cinc i deu minuts. Es produeix l’agregació
de les plaquetes i la coagulació.
• Vascular: s’inicia uns minuts després de la lesió. Es produeix la con-
tracció i trombosi dels vasos amb la finalitat de controlar l’hemorràgia.
Això augmenta la permeabilitat vascular, es produeix extravasació de

líquid i proteïnes plasmàtiques a l’espai extravascular.
• Cel·lular: s’inicia d’una a dues hores després de la lesió. Cèl·lules
especialitzades es desplacen cap als teixits danyats i fagociten bacteris
i teixit desvitalitzat. Aquestes cèl·lules secreten substàncies que
atrauen altres cèl·lules que en arribar a la ferida es converteixen
en macròfags que continuen destruint bacteris i desbridant la ferida.
Aquests macròfags juntament amb limfòcits, cèl·lules plasmàtiques i
mastòcits, secreten citocines i factors de creixement per modular el
procés de cicatrització.
2. Fase proliferativa. Aquesta fase dura setmanes. El nombre de macrò-

fags descendeix i altres cèl·lules, com els fibroblasts o els queratinòcits,
comencen a sintetitzar factors de creixement. Aquests factors estimulen la
proliferació, la síntesi de proteïnes de la matriu extracel·lular i l’angiogènesi.
Els fibroblasts són les principals cèl·lules encarregades de sintetitzar el
col·lagen necessari per a la reparació de la pell. Les cèl·lules endotelials
promouen l’amniogènesi necessària per abastir d’oxigen i nutrients la zona
de cicatrització. En aquesta fase es produeix la contracció de la ferida.
3. Fase de remodelació. Aquesta fase pot durar mesos o anys. En aquesta fase
les fibres de col·lagen s’uneixen amb més força, creen unions més complexes
i esdevenen molècules amb més força i estabilitat.
La cicatrització és un procés imperfecte, i el col·lagen de la cicatriu no arriba mai

al patró d’organització de la pell normal.
Factors que retarden la cicatrització
La cicatrització es pot veure afectada per diferents motius:
• Tècnica de sutura
• Edat avançada
• Infecció de la ferida
• Malnutrició
• Fàrmacs
• Malalties sistèmiques: diabetis mellitus, vasculopaties perifèriques...
• Radioteràpia
• Nicotina
• Alcoholisme crònic
• Hemorràgies
La cura de ferides en general és responsabilitat del personal d’infermeria. Tot i

això, és important conèixer el procediment de cura de les ferides i el canvi d’apòsit.
El protocol que s’ha de seguir és el següent:

T . .
PROTOCOL DE CANVI D’APÒSIT
Conjunt de mesures per curar les ferides i fer el canvi d’apòsit.
Objectius
• Mantenir les ferides en bon estat

• Evitar infeccions
• Afavorir la comoditat i el benestar de l’usuari
Material
• Gases estèrils
• Guants d’un sol ús
• Paper o tovalloles netes
• Desinfectant de mans
• Bossa d’un sol ús per als residus
Procediment
1. Preparar el material.
2. Realitzar el rentat higiènic de mans i posar-se guants.
3. Informar l’usuari i/o la família del procediment i de com poden ajudar.
4. Preservar la intimitat de l’usuari (cortines, pantalles).
5. Col·locar l’usuari en la posició més adient.
6. Retirar l’apòsit: començant des de la part superior de l’apòsit, subjectar la pell i treure la vora de l’apòsit a
poc a poc. Si és necessari es pot utilitzar aigua tèbia.
7. Llençar apòsit i guants.
9. Netejar la ferida: amb una gasa humitejada amb aigua tèbia netejar la ferida de dins cap a les vores.
10. Eixugar la pell perilesional amb petits tocs amb una gasa seca.
11. Observar canvis en la ferida.
12. Treure’s els guants i realitzar rentat higiènic de mans.
13. Posar-se guants nous.
14. Aplicar l’apòsit nou: retirar l’apòsit del paquet i treure el paper protector des de la part central.
15. Col·locar l’apòsit amb la part adherent sobre la pell circumdant de la ferida.
16. Assegurar-se que l’apòsit cobreix la ferida.
17. Ordenar, recollir, netejar i/o rebutjar el material utilitzat.
18. Treure’s els guants i realitzar el rentat higiènic de mans.
19. Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències.
Observacions
• Els apòsits s’han de canviar amb la periodicitat que indiqui el personal d’infermeria.
• Cal canviar l’apòsit si aquest es mou o si l’exsudat surt per la vora de l’apòsit.
Trobareu la versió
imprimible d’aquest i
Hi ha una sèrie de condicions que són signes de que la ferida podria estar infectada: altres protocols als
annexos de la unitat.
• És més dolorosa que habitualment.
• La quantitat d’exsudat augmenta significativament.
• La pell que envolta la ferida comença a inflamar-se i es torna vermella i

calenta.
• L’olor de la ferida empitjora.
• Hi ha calor excessiva a la ferida.
1.2.4 Úlceres per pressió
Les úlceres per pressió (UPP) són les lesions de la pell i dels teixits produïdes
quan es manté una pressió constant entre una protuberància òssia i una superfície
de suport que impedeix una correcta irrigació sanguínia de la zona. Com a resultat
de la hipòxia tissular apareix una degeneració ràpida dels teixits que pot arribar a
necrosi (mort cel·lular) de la zona (vegeu la figura 1.29).
F . . Úlceres per pressió
wikimedia
Factors de risc
En la formació de les úlceres per pressió hi participen tres tipus de forces: pressió,
cisallament i fricció.
• Pressió. La pressió directa produeix anòxia, isquèmia i mort cel·lular. És

molt important la relació entre pressió i temps, ja que com més temps es
mantingui la pressió sobre una zona, més probabilitats hi ha d’aparició
d’una UPP.
Pressió + temps = úlcera per pressió
• Cisallament. Les forces paral·leles al pla perpendicular a les prominències

òssies, com per exemple en la tuberositat isquiàtica, provoquen el cisalla-
ment. Es produeixen quan l’usuari està mal assegut o si l’elevació del capçal
del llit és superior a 30°.
• Fricció. Quan la pell frega amb altres superfícies, com per exemple el
llençols, pot provocar el deteriorament de l’estrat corni i l’aparició de
flictenes intraepidèrmiques i erosions superficials.
Els factors de risc més importants en l’aparició d’UPP són la immobilitat, la

incontinència, el dèficit nutricional i el deteriorament cognitiu.
La població de risc per desenvolupar UPP són els usuaris ancians, enllitats o
immobilitzats en cadires i amb malalties cròniques, i aquells que tenen alterada
la sensibilitat i no perceben el dolor isquèmic. També aquells que no es poden
recol·locar tot sols. És en aquest grup d’usuaris que s’ha d’avaluar el risc.
Aquests factors de risc estan presents en els usuaris amb les condicions següents:
• Condicions fisiopatològiques
– Lesions cutànies: edema, sequedat de pell, pèrdua d’elasticitat.

– Trastorns de l’aportació d’oxigen: alteracions cardiopulmonars, vas-
culars perifèriques, estasi venosa.
– Alteracions nutricionals: desnutrició, obesitat, deshidratació.
– Trastorns immunològics: neoplàsia, infeccions.
– Alteracions de l’estat de consciència: confusió, coma.
– Trastorns neurològics: dèficits sensorials i motors.
– Incontinència: urinària i/o fecal.
• Condicions de tractament
– Immunosupressors: radioteràpia, corticoides, citostàtics.

– Sedants: benzodiazepines.
– Altres: dispositius/aparells (guix, traccions, respiradors, sondatges
vesical i nasogàstric).
• Condicions situacionals
– Immobilitat per dolor, fatiga, estrès.

– Arrugues a la roba del llit, pijama, objectes de fregament.
– Falta d’educació sanitària.
– Falta de criteris unificats per part de l’equip assistencial.
Prevenció
Per prevenir el risc de cada usuari i dur a terme les accions necessàries per evitar
l’aparició de les úlceres per pressió cal identificar i valorar el risc de l’usuari,
mantenir i millorar el seu estat de la pell i protegir-la davant els efectes adversos
de la pressió, fricció i cisallament.
Valoració del risc
Hi ha diversos instruments per valorar el risc d’UPP. Per exemple, s’utilitzen unes
escales com la de Norton o la de Braden on es classifiquen els usuaris en risc alt,
moderat o baix segons la puntuació.
L’escala de Norton mesura el risc que té un usuari de patir UPP quan està enllitat.
Consta d’una escala de cinc apartats amb gravetat d’1 a 4 (vegeu la taula 1.3). Els
valors obtinguts tenen una puntuació d’entre 5 i 20. Es consideren pacients de risc
els que tenen una valoració baixa.
L’escala de puntuació de l’avaluació de Norton és:
• De 5 a 9: risc molt alt
• De 10 a 12: risc alt
• De 13 a 14: risc mitjà
• Més de 14: risc mínim o no risc
T . . Escala de Norton
Factors de risc Valoració Puntuació
Condició física Bona - Regular - Pobra - Dolenta 4-3-2-1
Estat mental Alerta - Apàtic - Confús - Comatós 4-3-2-1
Activitat Ambulant - Disminuïda - Molt limitada - Immòbil 4-3-2-1
Mobilitat Total - Camina amb ajuda - Assegut - Enllitat 4-3-2-1
Incontinència Cap - Ocasional - Urinària o fecal - Urinària i fecal 4-3-2-1
L’escala de Braden mesura el risc de l’usuari de patir UPP mitjançant l’examen

de sis criteris: percepció sensorial, incontinència, activitat, mobilitat, nutrició,
fricció i cisallament. Cada categoria es puntua en una escala d’1 a 4, excepte la
categoria de fricció i cisallament, que es puntua en una escala d’1 a 3 (vegeu la
taula 1.4). Els valors obtinguts tenen una puntuació màxima de 23. Es consideren
pacients de risc els que tenen una valoració baixa.
L’escala de puntuació de l’avaluació de Braden és:
• Risc molt alt: puntuació total 9 o menys
• Risc alt: puntuació total 10-12
• Risc moderat: puntuació total 13-14
• Risc lleu: puntuació total 15-18
• Sense risc: puntuació total 19-23
T . . Escala Braden
Incontinència Completament humida - Sovint- Ocasionalment - Rarament 1-2-3-4
Estat mental Completament limitat - Molt limitat - Lleugerament limitat - 1-2-3-4

Sense limitacions
Activitat Enllitat - En cadira - Deambulació ocasional - Deambulació 1-2-3-4

freqüent
Mobilitat Completament immòbil - Molt limitada - Lleugerament limitada 1-2-3-4

- Sense limitacions
T . (continuació)
Nutrició Molt pobra - Inadequada - Adequada - Excel·lent 1-2-3-4
Fricció i cisallament Problema - Problema potencial - No hi ha problema 1-2-3
Manteniment de la pell
Per mantenir correctament la pell s’han de tenir en compte les consideracions

següents:
• Inspeccionar la pell cada dia de forma sistemàtica, prestant atenció a les

zones de protuberàncies. Cal vigilar si hi ha sequedat, excoriacions, eritema,
maceració...
• Mantenir sempre la pell neta i seca. Es recomana utilitzar aigua tèbia i

sabons neutres i poc irritants. Cal evitar la fricció sobre la pell.
• Treure el sabó aclarint bé la pell.
• Assecar la pell per contacte, sense fregar i prestar atenció especial als plecs
cutanis.
• Minimitzar els factors ambientals que provoquin sequedat de pell. Cal

utilitzar cremes hidratants.
• No fer massatges sobre les prominències òssies.
• Realitzar canvis de bolquers freqüents si l’usuari presenta incontinència, ja

que la humitat produeix maceració i edema de la pell, fent-la més susceptible
a l’abrasió. Cal vigilar també els drenatges i els exsudats de les ferides.
• En les persones amb risc alt de patir UPP o que presenten UPP en la
categoria I, aplicar suaument àcids grassos hiperoxigenats a les zones de
risc, sense fer massatge.
• No aplicar cap tipus d’alcohol (per exemple, colònia), ja que resseca la pell.
• Utilitzar roba de dormir i roba interior de teixits naturals.
• Mantenir la roba del llit sempre neta, seca i sense arrugues.
Estat nutricional
La desnutrició és un factor de risc important per a la formació d’úlceres. Cal

vigilar la dieta de l’usuari per aportar els aliments que necessita per evitar-ne
l’aparició. Hi ha instruments que identifiquen els estats de malnutrició.
L’usuari hauria de seguir una dieta diària:
• Rica en proteïnes: carn, peix, ous o llet.
• Rica en vitamines: fruita i verdura fresca.

• Amb ingesta de líquids abundant: almenys un litre i mig diari d’aigua.
En cas que no pugui seguir una dieta adequada, s’ha de tenir en compte la
possibilitat de complementar-la amb suplements nutritius.
Maneig de la càrrega tissular
Per minimitzar l’efecte de la pressió cal considerar l’exercici físic, els canvis
posturals i la utilització de superfícies especials. Es recomana crear un pla
d’exercici que estimuli l’activitat i el moviment del pacient.
Els canvis posturals són molt importants. Depenen de l’estat de l’usuari, però en
general:
• Cal evitar col·locar l’usuari sobre les úlceres per no interferir en la seva
curació. Si no és possible, cal disminuir el temps d’exposició de l’úlcera a
la pressió i incrementar els canvis posturals.
• Els usuaris que pesen molt necessiten més canvis posturals.
• Utilitzar coixins per elevar l’úlcera per sobre de la superfície de suport.
• Utilitzar superfícies de suport adequades. Evitar dispositius en forma de

flotador.
• Cal tenir en compte que les superfícies no substitueixen els canvis posturals.
• Si l’usuari té una úlcera en la superfície de seient, cal evitar que estigui

assegut i permetre-ho solament per a períodes limitats (dinar i sopar).
Si l’usuari està enllitat, s’aconsella el següent:
• Fer canvis posturals cada dues hores com a mínim.
• Mantenir el capçal del llit tan pla com sigui possible, per evitar les forces
de cisallament.
• No col·locar-lo sobre els trocànters i utilitzar coixins i cunyes d’escuma per

eliminar la pressió sobre els turmells.
Si l’usuari està assegut, es recomana el següent:
• Que es recol·loqui ell mateix cada quinze minuts. Si no ho pot fer, que ho
faci el tècnic cada hora com a mínim.
• Que mantingui una postura correcta (esquena recta).
• Si no es poden seguir aquestes recomanacions, posar l’usuari al llit.
En el vídeo següent podeu veure els diferents canvis posturals al llit:

https://www.youtube.com/embed/UhmGGa3oQ7Y?controls=1
Superfícies de suport Hi ha una gran varietat de superfícies de suport. Segons la

situació de l’usuari, se n’utilitzen unes o altres. Alguns exemples són les superfíci-
es especials per al maneig de la pressió (SEMP) i superfícies d’alleujament (SA).
Són superfícies o dispositius específics per redistribuir la pressió, disminuir la
fricció i el cisallament i millorar el microclima de l’usuari (humitat i temperatura).
Aquests dispositius no substitueixen les altres mesures: canvis posturals, cura de
la pell i nutrició adequada. N’hi ha de dos tipus (vegeu figura 1.30):
• Superfícies estàtiques: augmenten l’àrea de contacte amb l’usuari, perme-

tent repartir la pressió i per tant disminuir-la en les prominències òssies.
N’hi ha de diferents materials: viscoelàstiques, espumes d’alta densitat, de
fibres especials amb silicona, de gel.
• Superfícies dinàmiques: canvien constantment els punts de pressió amb

l’usuari: màrfegues alternants d’aire de cel·les petites, mitjanes o grosses,
matalassos d’aire alternant i flux continu, de posicionament lateral i llits
fluïdificats i bariàtrics.
F . . SEMP
Font: Enfermeriabuenosaires.com
La SEMP s’hauria de triar en funció del risc de l’usuari i de l’estadi de la UPP

(vegeu la taula 1.5).
T . . Superfícies
Risc baix Màrfega alternant de cel·les petites Sistemes estàtics
Risc mitjà Màrfega alternant de cel·les mitjanes Màrfega alternant de cel·les petites
Risc alt Matalàs d’aire alternant Màrfega alternant de cel·les grosses
Sistemes de protecció local
En les zones més vulnerables s’utilitzen sistemes de protecció local com apòsits,
taloneres o colzeres. Aquests dispositius han de complir uns criteris:
• Facilitar la inspecció de la pell. Per exemple, no s’han d’embenar els talons.

• Tenir compatibilitat amb altres mitjans de cura local com els àcids grassos
hiperoxigenats (AGHO).
• En la retirada, no erosionar la pell.
Valoració
Per valorar les úlceres per pressió es fa la història clínica, es passa l’escala de
Braden i es fa un examen físic complet, tenint en compte les malalties concomi-
tants i els tractaments farmacològics de l’usuari. L’usuari ha de seguir una dieta
adequada per assolir una bona nutrició. Per establir el pla de tractament també
s’ha d’identificar el cuidador principal i valorar les seves habilitats i disponibilitat,
i també els recursos.
Localització i classificació
Les localitzacions més freqüents de les UPP es corresponen amb zones de suport
que coincideixen amb prominències òssies. Segons la posició de l’usuari, poden
donar-se les localitzacions següents:
• Decúbit supí: regió sacra, talons, còccix, colzes, omòplats i occípit (vegeu
la figura 1.31).
F . . Decúbit supí
• Decúbit lateral: mal·lèols, trocànters, costelles, espatlles, orelles, crestes

ilíaques i cara interna i lateral dels genolls (vegeu la figura 1.32).
F . . Decúbit lateral
• Decúbit pron: dits dels peus, genolls, genitals masculins, mames, pòmuls,
orelles, nas i crestes ilíaques (vegeu la figura 1.33).
F . . Decúbit pron
• Sedestació: isqui, còccix, omòplats, trocànters, talons i dits dels peus

F . . Sedestació
Les UPP es classifiquen en quatre estadis segons el grau de lesió tissular (vegeu
la taula 1.6). Per determinar l’estadi de l’úlcera s’ha de retirar el teixit necròtic, ja
que el teixit subcutani i els músculs són més susceptibles a la lesió que l’epidermis.
T . . Classificació de les úlceres

Estadi Característiques
Estadi I Epidermis i dermis no destruïdes.
Pell intacta amb eritema que no es blanqueja amb la pressió.
En usuaris amb pell fosca, es veu com a edema, induració, decoloració i calor.
Estadi II Epidermis i dermis destruïdes.
Úlcera superficial que es presenta com una erosió, flictena o cràter superficial.
Estadi III Destrucció de l’epidermis, dermis i capa subcutània que pot afectar la fàscia
subjacent però no travessar-la.
Cràter profund, generalment amb lleuger exsudat i amb els marges ben definits.
Estadi IV Pèrdua de tota l’espessor cutània amb destrucció extensa, necrosi tissular o afectació
del teixit muscular, ossi i estructures de suport (tendons i càpsula articular).
Es poden observar excavacions i trajectes fistulosos.

Estadificació de l’úlcera
Els signes d’alerta quan es deteriora una úlcera són:
• Augment d’exsudat i edema a les vores
• Absència de teixit de granulació i exsudat purulent
Una úlcera hauria de mostrar una millora entre la segona i la quarta setmana
Flictena
de tractament; si no, cal adequar el pla de tractament. En els usuaris terminals Elevació epidèrmica plena de
l’objectiu seria mantenir el confort i el benestar de l’individu. serositat provocada per un agent
traumàtic o irritant.
Fístula
Tractament Trajecte anormal, congènit o
adquirit, a través del qual passa
un líquid fisiològic o patològic
que n’impedeix la cicatrització.
Durant el tractament cal seguir totes les recomanacions del pla de prevenció d’UPP.
S’ha de continuar amb el pla de canvis posturals, amb les superfícies de suport
adequades i amb una dieta adequada, amb un increment de proteïnes i tenint en

compte que un usuari amb UPP té majors necessitats nutricionals. També s’ha de
preveure el pla de cures i posar els mitjans a l’abast per adequar els recursos.
Cures de la lesió
Els quatre components bàsics d’un pla efectiu de cures d’una úlcera són:
1. Desbridament del teixit
2. Neteja de la ferida
3. Prevenció, diagnòstic i tractament de la infecció bacteriana
4. Utilització d’un apòsit
1. Desbridament
El desbridament és l’eliminació del teixit necròtic de l’úlcera, ja que aquest teixit

afavoreix la proliferació bacteriana i impedeix el procés de curació. El teixit
necròtic té forma d’escara negra o groga i pot ser humit o sec. El desbridament
pot ser autolític, mecànic, enzimàtic i quirúrgic o una combinació.
En l’estadi II es fa desbridament autolític amb apòsits oclusius que afavoreixen la

cura humida. En els estadis III i IV és necessari recórrer al desbridament mecànic
o quirúrgic.
El desbridament autolític és un desbridament selectiu que consisteix en afavorir

un ambient humit a l’úlcera i deixar que l’organisme digereixi el teixit necròtic.
S’utilitzen hidrogels i apòsits que afavoreixen la cura humida.
El desbridament mecànic no és selectiu, i s’elimina teixit viable i no viable. La

hidroteràpia es pot utilitzar per desbridar ferides i suavitzar escares. El rentat amb
una xeringa de 20 amb una agulla de 0,9 x 25 mm proporciona força suficient per
eliminar escares, bacteris i altres restes.
El desbridament enzimàtic utilitza proteolítics i fibrinolítics per eliminar el teixit

necrosat de la ferida. El producte més utilitzat és la col·lagenasa. Pot irritar la pell
del voltant de la ferida. S’han d’utilitzar en la fase de granulació.
En el desbridament quirúrgic s’utilitza el bisturí i tisores per treure els teixits

necrosats. És la manera més ràpida d’eliminar escares seques i adherides a plans
profunds o teixit necròtic humit.
2. Neteja
Per a la neteja de la ferida s’ha de tenir en compte:
• Col·locar l’usuari en una posició còmoda.
• Retirar l’apòsit vell.
• Fer el rentat de mans higiènic i col·locar guants d’un sol ús.

• Netejar la ferida inicialment i en cada canvi d’apòsit, intentant fer el mínim

de força mecànica. Es pot omplir una xeringa amb sèrum salí i irrigar la
ferida.
• No s’aconsella assecar la ferida. Només la zona periulceral, per tal d’evitar

els traumatismes per fricció.
• Evitar utilitzar materials de neteja rugosos, com gases i esponges, ja que els
petits traumatismes a l’úlcera són més susceptibles d’infecció i alenteixen
la curació.
• Utilitzar sèrum salí fisiològic. No s’aconsella l’ús d’antisèptics cutanis, ja

que són citotòxics per al teixit sa.
• Fer la suficient pressió sense produir traumatismes.
La ferida evoluciona bé quan disminueix la secreció i la grandària i apareix teixit

nou de color rosat.
3. Prevenció, diagnòstic i tractament de la infecció bacteriana
Els signes d’infecció local són la inflamació, el dolor, la mala olor i l’exsudat
purulent.
Per prevenir la infecció bacteriana cal:
• Fer una neteja i un desbridament acurats.
• Protegir les UPP de fonts exògenes de contaminació (femta i orina).
• Seguir les precaucions d’aïllament de substàncies corporals.
• Prendre mesures de barrera de cures que impedeixin la contaminació.
S’ha de consultar amb l’equip de salut quan:
• Apareix febre.
• Augmenta la secreció de la ferida.
• La pell al voltant de la ferida està vermella i/o calenta.
• La ferida fa mala olor després d’haver-la netejat.
• La ferida és dolorosa.
Els materials de cures que s’utilitzen per al tractament de les UPP són: sèrum
fisiològic, gases, compreses i altres materials més específics com:
• Apòsits no adherents: són indicats per a ferides superficials o amb

exsudació lleugera. S’utilitzen directament sobre la lesió, per tapar el llit
de la ferida, ja que no s’adhereixen. Són apòsits primaris; després es pot
posar un apòsit secundari a sobre.
• Hidrogels: contenen gran quantitat d’aigua que ajuda a mantenir l’úlcera

humida per ajudar en la seva cicatrització. Calmen i redueixen el dolor i
tenen acció desbridant i epitelitzant. S’utilitzen en úlceres profundes amb
poc exsudat i quan necessiten una aportació d’humitat. Com a inconvenient,
s’assequen de seguida i donen mal aspecte i mala olor a l’exsudat. Convé
canviar-les cada 12-48h en ferides necròtiques i/o infectades i una o dues
vegades per setmana quan la ferida és neta.
• Alginats: estan en contacte amb l’exsudat de la ferida. Es forma un gel que

manté humida l’úlcera i n’afavoreix la curació. Són indicats per a úlceres de
grau III o IV infectades, amb exsudats. Presenten propietats hemostàtiques
i certa activitat antibacteriana. Són fàcils d’aplicar i retirar. Necessiten ser
coberts per un altre apòsit. Convé canviar-los de cada 12h a 4 dies. No s’han
d’utilitzar amb escares seques o necròtiques. Si sobrepassen les dimensions
de l’úlcera poden macerar la pell periulceral.
• Hidrocol·loides: també faciliten un mitjà humit en la ferida, absorbeixen

l’exsudat, disminueixen el dolor i creen una barrera per als microorganismes.
Poden ser semipermeables (impermeables als líquids) o oclusius (imper-
meables a gasos i líquids). En contacte amb l’exsudat formen un gel amb
aspecte de pus. No necessiten apòsit per cobrir-los. Són indicats en úlceres
poc profundes i amb poc exsudat. Estan contraindicats en úlceres infectades,
amb molt exsudat i isquèmiques. El canvi d’apòsit s’ha de fer com a màxim
cada set dies, depenent de la quantitat d’exsudat.
• Poliuretans: són apòsits hidròfils semipermeables, impermeables als lí-

quids i bacteris i permeables als gasos. Són indicats en úlceres superficials
o profundes amb poc exsudat. Les propietats principals són l’absorció de
l’exsudat, el manteniment del medi humit i la prevenció de la maceració.
L’avantatge d’aquests apòsits és que no es descomponen en contacte amb
l’exsudat, és a dir, no formen gel i no deixen residus. Eviten la maceració,
però, tot i així, cal protegir la pell periulceral. Es pot mantenir l’apòsit fins
que l’exsudat sigui visible i s’aproximi a 1’5 cm del contorn de l’apòsit o
fins a un període de set dies. Poden ser de dos tipus:
– Làmines de poliuretà: làmines transparents, semipermeables i auto-

adhesives que creen una pel·lícula protectora que aïlla la ferida del
medi extern. Faciliten un ambient humit que millora la cicatrització.
– Apòsits d’escuma de poliuretà: estan associats a una estructura
hidrofílica molt absorbent. Poden tenir o no tenir vora adhesiva, amb
silicona, amb hidrofibra d’hidrocol·loide i amb hidrogel.
• Apòsits antimicrobians: contenen agents antimicrobians (plata o iode). Es

presenten en diferents combinacions i concentracions. Es poden utilitzar en
ferides amb sospita o evidència d’infecció. També està demostrada la seva
eficàcia controlant l’exsudat i la mala olor.
• Apòsits de carbó activat: actuen com un filtre, absorbint i neutralitzant

l’olor. Els apòsits de carbó activat s’associen a altres productes (alginat,
hidrocol·loide, hidrofibres d’hidrocol·loides...). Són indicats en úlceres per
pressió amb exsudat abundant i purulent degut a la infecció bacteriana. El

carbó actiu sol o associat a altres substàncies com la plata ha estat una de
les substàncies més utilitzades en ferides exsudatives i amb mala olor.
• Àcids grassos hiperoxigenats: s’utilitzen per a la prevenció d’úlceres per

pressió. En el cas de les úlceres de grau I millora l’oxigenació tissular de la
zona.
• Àcid hialurònic: s’utilitza en la fase d’epitelització i cicatrització de les

ferides.
• Apòsits de silicona: proporcionen una suau adhesió a la periúlcera, però no

al seu llit. Redueixen el dolor i el risc de maceració. Eviten el despreniment
de les cèl·lules epidèrmiques. Necessiten un apòsit secundari. La làmina de
silicona pot mantenir-se a l’úlcera durant set dies. Es poden utilitzar en
tot tipus d’úlceres: en fase de granulació, úlceres doloroses, en pell fràgil i
empelts.
• Pel·lícules barrera: indicades en dermatitis per incontinència, per prevenir

la maceració i la irritació de la pell.
• Hidrofibres: requereixen un apòsit secundari. Tenen propietats per formar

gel que afavoreixen el desbridament autolític i creen un ambient humit per
afavorir la cicatrització.
• Film poliuretà: són apòsits semipermeables i transparents formats per una

fina capa de poliuretà revestida per una làmina adhesiva. Estan indicats
per prevenir les úlceres o per tractar-les quan tenen poc exsudat ja que
no l’absorbeixen. Creen un ambient humit a la ferida que estimula la
regeneració tissular i accelera la curació. Són permeables al vapor d’aigua
i a l’oxigen, impermeables a líquids i microorganismes. Permeten la
visualització de l’úlcera. Convé canviar-los entre un i cinc dies.
• Col·lagen: és en forma de pols o apòsit bioactiu. Afavoreix la cicatrització

i l’absorció de l’exsudat. L’apòsit té propietats hemostàtiques i antibacte-
rianes. La pols es pot posar directament a la ferida (mesurant la quantitat
necessària) o es pot barrejar amb sèrum fisiològic o un hidrogel en zones de
difícil accés. La cura es pot realitzar cada 24 o 48h segons evolució.
4. Elecció d’un apòsit
S’ha d’escollir un apòsit en funció de les variables següents:
• Lesió: localització, estadi, quantitat d’exsudat, presència de cavitats, estat

de la pell perilesional, signes d’infecció.
• Usuari: estat general, autocura i facilitat de l’aplicació.
• Disponibilitat de recursos.
Els requisits ideals d’un apòsit són els següents:

• Que sigui biocompatible.
• Que protegeixi de les agressions físiques, químiques i bacterianes.
• Que mantingui el llit de la ferida humit i la pell perilesional seca.
• Que controli l’exsudat.
• Que sigui adaptable a localitzacions difícils.
Una proposta d’elecció de l’apòsit en funció de l’estadi de l’UPP és:
• UPP estadi I: apòsits hidrocol·loides o poliuretans
• UPP estadi II: apòsits hidrocol·loides o poliuretans
• UPP estadi III i IV:
– Si hi ha material desvitalitzat, cal utilitzar productes desbridants com

hidrogels i, al damunt, un apòsit absorbent i basat en la cura humida
(hidrocol·loides, poliuretans).
– Si després de rentar l’úlcera fa mala olor, s’aconsella utilitzar apòsits
de carbó activat.
– Si l’exsudat és abundant i la pell periulceral és fràgil, es poden
utilitzar alginats. Els alginats poden ser útils en ferides amb exsudat
hemorràgic pel seu poder hemostàtic.
– Si hi ha colonització, es pot utilitzar un apòsit de cadexòmer iodat que
té capacitat antibacteriana o bé apòsits de carbó activat.
– Si hi ha dolor, cal escollir apòsits de cura en ambient humit.
1.3 Malalties de la pell
Moltes malalties de la pell són relativament benignes, però algunes com els
melanomes poden resultar fatals si no es tracten. Dues malalties de la pell com són
l’albinisme i el vitiligen afecten l’aparença de la pell i els seus òrgans accessoris.
L’albinisme és una malaltia genètica que afecta parcialment o completament el

color de la pell, els cabells i els ulls. Es deu a la incapacitat dels melanòcits de
produir melanina. Els individus amb albinisme són blancs o molt pàl·lids degut a
la falta de melanina en la pell i els cabells.
La melanina protegeix contra la radiació ultraviolada, així que els individus amb
albinisme necessiten més protecció contra aquesta radiació i són més propensos a
patir cremades i càncer de pell. També són més sensibles a la llum i tenen proble-
mes de visió degut a la falta de pigmentació de la paret de la retina. El tractament
d’aquesta malaltia consisteix a limitar l’exposició de la llum ultraviolada en la pell
i els ulls.
En el vitiligen els melanòcits perden la capacitat de produir melanina (es pensa

que és degut a reaccions autoimmunes) en certes àrees. Això comporta pèrdues
de color en taques (vegeu la figura 1.35).
L’albinisme i el vitiligen no afecten directament l’esperança de vida d’un individu.
F . . Vitiligen
Altres canvis en la coloració de la pell poden indicar malalties associades a altres

òrgans del cos:
• Malalties del fetge poden causar l’acumulació de bilis i el seu pigment

bilirubina, fet que dona a la pell un aspecte groguenc.
• Tumors de la glàndula pituïtària poden portar a la secreció de grans

quantitats de l’hormona estimulant dels melanòcits, que produeixen un
enfosquiment de la pell.
• La malaltia d’Addison també dona a la pell un aspecte bronzejat.
• Una baixada brusca de l’oxigenació provoca que la pell es torni blanquinosa

inicialment. Si aquesta baixada continua, la pell es torna blavosa (cianosi).
Això passa quan l’aportació d’oxigen és restringida i quan algú experimenta
dificultat per respirar per causes com l’asma o un atac de cor.
1.3.1 Infeccions de la pell
Les infeccions de la pell solen aparèixer quan els microorganismes entren pels
fol·licles pilosos o bé per petites ruptures de la pell a conseqüència de rascades,
punxades, cirurgia, cremades, mossegades, ferides o altres trastorns cutanis. És a
dir, quan la pell ha perdut la seva integritat i no exerceix de manera normal la seva
funció protectora.
Les infeccions més comunes són les causades per bacteris, virus i fongs. Alguns
exemples d’infeccions són:
• Infeccions bacterianes: són causades per bacteris. Les infeccions bacte-

rianes de la pell poden causar una àmplia gamma de signes i símptomes,
que passen de signes superficials i relativament lleus a símptomes molt
més greus. La majoria d’infeccions de la pell poden ser diagnosticades
mitjançant cultiu i tractades amb antibiòtics.
• Fol·liculitis: es tracta d’infeccions superficials dels fol·licles pilosos ca-

racteritzades per un petit nòdul eritematós al voltant del pèl. Poden ser
causades per espècies d’estafilococs o per Pseudomonas aureginosa (vegeu
la figura 1.36).
F . . Fol·liculitis
• Furóncol: es tracta d’infeccions profundes dels fol·licles pilosos que poden

ser secundàries de la fol·liculitis. És l’abscés superficial més freqüent. Està
causat per estafilococs. Quan diversos furóncols conflueixen amb diversos
punts de drenatge poden esdevenir un carboncle (vegeu la figura 1.37).
F . . Furóncol i carboncle
(a) Furóncol (b) Carboncle. Font: Anatomy and Physiology (OpenStax)
• Infeccions per estreptococs: les infeccions de la pell per estreptococs

són la cel·lulitis, l’erisipela i l’eritema nodós (vegeu la figura 1.38). La
cel·lulitis es desenvolupa a la dermis o hipoderma i presenta una zona
envermellida calenta al tacte i dolorosa. L’erisipela es manifesta en una
gran taca inflamada de pell que involucra la dermis. També pot ser una
infecció supurativa. L’eritema nodós està caracteritzat per la inflamació dels
adipòcits de la hipoderma. Es manifesta amb la presència de nòduls.
F . . Infeccions per estreptococs
(a) Cel·lulitis (b) Erisipela (c) Eritema nodós. Font: Anatomy and Physiology (OpenStax)
• Infeccions víriques: són causades per virus. Molts virus poden causar
infeccions per contacte directe amb la pell, que poden provocar des d’erup-
cions fins a berrugues i herpes. Aquestes infeccions virals són contagioses
i afecten gent de totes les edats. En general, la millor manera de prevenir
aquestes infeccions és evitar el contacte amb persones infectades. El trac-
tament pot requerir medicaments antivirals, encara que moltes d’aquestes
infeccions es resolen sense tractament.
• Berrugues: són una protuberància de la pell d’origen víric causada per una
hipertròfia de les papil·les dèrmiques (vegeu la figura 1.39). Poden desapa-
rèixer espontàniament o disseminar-se en la mateixa persona o encomanar-
se a altres persones per contacte directe o indirecte. Les berrugues varien
en la seva forma i localització. Es poden localitzar en diferents parts del cos,
com al dors de les mans i dels dits, a la planta dels peus, a la cara, al coll o
a prop dels orificis naturals del cos. El tractament pot ser molt divers: entre
d’altres, es poden congelar amb nitrogen líquid o tractar-se tòpicament amb
àcid salicílic o amb electrocirurgia.
F . . Berrugues
(a) Berrugues plantars (b) Berruga filiforme. Font: Anatomy and Physiology (OpenStax)
• Herpes simple: l’herpes simple o labial es localitza a la regió perioral en

forma d’eritema que va evolucionant com a màcula, pàpula i vesícula fins a
esdevenir una crosta (vegeu la figura 1.40). És la infecció cutània viral més
freqüent. L’agent causal és un virus d’ADN del grup dels herpesvirus.
F . . Herpes oral
• Infeccions fúngiques: són causades per fongs. Moltes infeccions fúngiques

o micosis de la pell són causades per fongs de la pròpia microbiota de
la pell, quan la pell perd la seva integritat o bé perquè la persona està
immunocompromesa. Altres fongs causen la infecció en ambients humits
que promouen el creixement dels fongs, com sabates suades o dutxes
comunes.
• Candidiasi: l’agent causal de la candidiasi són els fongs del gènere Candi-
da, generalment de l’espècie Candida albicans. El fong Candida albicans i
altres llevats del gènere són els responsables de la candidiasi cutània. Poden
causar intertrigen, que cursa amb una erupció normalment en els plecs de
la pell (inguinal, axil·lar, interdigital, etc.) (vegeu la figura 1.41). També
poden infectar les ungles, provocant que es tornin de color groguenc i dures
(vegeu la figura 1.41). La candidiasi cutània es pot tractar amb medicaments
antifúngics tòpics o sistèmics. El risc de recaigudes es pot reduir seguint
les recomanacions del tractament, evitant l’excés d’humitat i tenint hàbits
saludables, bona higiene i roba i calçat adequats.
F . . Candidiasi
(a) Candidiasi cutània (b) Onicomicosi. Font: Anatomy and Physiology (OpenStax)
• Dermatofitosis o tinyes: són un grup de micosis cutànies causades per

dermatòfits. Les tinyes poden tenir diferents noms i símptomes depenent
de la zona del cos on es desenvolupen (vegeu la figura 1.42). Per exemple,
el peu d’atleta als peus, l’onicomicosi a les ungles o la tinya de la barba.
Les lesions de la pell solen ser arrodonides, de color vermell i lleugerament
elevades, amb una zona de pell normal al centre que els dona el típic aspecte
d’anell. Si no es tracten, poden romandre durant mesos, fins i tot durant
anys.
F . . Tinyes
(a) Tinya de la barba (b) Peu d’atleta (c) Tinya circinada o tinya del cos. Font: Anatomy and Physiology (OpenStax)
2. La higiene de les persones en situació de dependència
La higiene és una de les necessitats bàsiques de les persones. La pell té molta

importància per mantenir les necessitats fisiològiques, com la termoregulació i la
necessitat d’eliminació, per la qual cosa és imprescindible que estigui en bon estat.
La pell actua com a barrera i protegeix l’organisme, per tant, és imprescindible per
mantenir la salut.
La higiene és una activitat bàsica i fonamental que cal incloure en el pla de cures
quan l’usuari tingui les facultats disminuïdes o anul·lades per realitzar aquestes
activitats per si mateix.
Cal respectar la intimitat de l’usuari. El tècnic que l’assisteix amb activitats

bàsiques d’higiene ha de respectar les preferències individuals de la persona i
proporcionar només les mesures d’atenció que no pugui fer.
La higiene proporciona beneficis als usuaris, tant físics com psicològics:
• Beneficis físics:
– Mantenir la pell en bon estat per complir les seves funcions.

– Aprofitar el moment de la higiene per valorar l’estat de la pell:
coloració, vigilar possibles úlceres i lesions i els indicis d’úlceres i
lesions cutànies.
– Realitzar activitats que milloren l’estat de salut: massatge, aigua freda
o calenta, mobilitzar articulacions.
• Beneficis psicològics:
– Millorar l’autoestima perquè s’evita la mala olor.

– Augmentar la sensació de benestar.
– Afavorir la relació i comunicació de l’usuari amb els altres.
– Transmetre tècniques d’autocura que permetin la participació en la
seva higiene sempre que es pugui.
2.1 Pla de cures
El pla de cures és un mètode de treball per organitzar les cures i les tasques de
forma sistemàtica i individualitzada en funció de les necessitats de l’usuari. Un
pla de cures individualitzat permet una millor organització del temps i satisfer
totes les necessitats de la persona.
El pla de cures individualitzat pretén integrar les intervencions de professionals

de diverses disciplines en un conjunt d’actuacions preventives, terapèutiques i
rehabilitadores per millorar la qualitat de vida i el benestar de l’usuari, amb
l’objectiu que l’usuari abasti la màxima funcionalitat en la seva vida diària.
El pla de cures individualitzat s’ha de revisar periòdicament i adaptar en funció de

l’evolució de l’usuari. La realització de la valoració integral de l’usuari l’ha de fer
un equip interdisciplinari on, entre d’altres, hi hagi metges, infermeres, psicòlegs,
famílies i tècnics.
El pla de cures està constituït per un conjunt d’atencions a l’usuari, tenint

en compte les seves capacitats i també qui, quan i com s’han de dur a terme
les diferents actuacions.
Per tant, el pla de cures individualitzat s’avalua en revisions periòdiques tenint en

compte els canvis en l’estat de l’usuari.
Aquest pla recull continguts referents a:
• Dades personals de l’usuari
• Valoració realitzada
• Objectius que es pretenen assolir
• Actuacions a desenvolupar
Vegeu un exemple de model de registre per a un pla de cures individualitzat a la

taula 2.1:
T . . Pla de cures individualitzat
Nom i cognoms:
Data:
Valoració psicològica
Valoració social
Valoració mèdica
Valoració d’infermeria
Valoració de fisioteràpia
Valoració de teràpia ocupacional
Valoració integral (capacitats residuals)
Objectius
Benestar físic
Benestar psíquic
Benestar social
Actuacions
Mèdiques i farmacològiques
Dietètiques i nutricionals
Rehabilitadores
D’infermeria
Psicològiques
Socials
Assistencials (AVD)
D’animació sociocultural
Altres
Data de la propera revisió:
Signatura
Un pla de cures està dividit en les fases següents:
1. Valoració
2. Diagnòstic
3. Planificació
4. Execució
5. Avaluació
2.1.1 Valoració
En la valoració de les necessitats cal recollir les dades de l’usuari per poder identi-
ficar les seves necessitats i així elaborar un diagnòstic. Consisteix en l’observació,
l’entrevista i l’exploració física, per recollir les dades subjectives (expressades per
l’usuari) i objectives (observables i mesurables pels professionals).
Virginia Henderson
Aquestes dades s’han d’ordenar amb l’ajuda d’instruments com el model de les (1897-1996)
catorze necessitats bàsiques de Virginia Henderson (vegeu la taula 2.2) per Infermera teoritzadora que va
incorporar els principis
avaluar el nivell de dependència per a la realització d’activitats de la vida diària. La fisiològics i psicològics al seu
concepte personal de la
informació s’ha de registrar perquè la puguin utilitzar tots els membres de l’equip infermeria.
interdisciplinari.
“L’única funció d’una infermera és ajudar l’individu sa i malalt en la realització d’aquelles

activitats que contribueixin a la seva salut, la seva recuperació o una mort tranquil·la que
aquest realitzaria sense ajuda si tingués la força, la voluntat i el coneixement necessari. I
fer-ho de tal manera que l’ajudi a ser independent al més aviat possible.”
V. Henderson. “The nature of nursing” (1964). A: American Journal of Nursing (p. 62-68).
T . . Les catorze necessitats de Virginia Henderson
Número Necessitat
1 Respirar amb normalitat.
2 Menjar i beure adequadament.
3 Eliminar els productes de rebuig de l’organisme.
4 Moure’s i mantenir una posició adequada.
5 Descansar i dormir.
6 Seleccionar la vestimenta adequada.
7 Mantenir la temperatura corporal.
8 Mantenir la higiene corporal.
9 Evitar els perills de l’entorn.
10 Comunicar-se i expressar emocions, necessitats pors i opinions.
11 Viure segons els propis valors i creences.
12 Treballar i sentir-se realitzat.
13 Participar en activitats recreatives.
14 Aprendre, descobrir i satisfer la curiositat.
L’índex de Barthel per a les activitats de la vida diària (vegeu la taula 2.3) pot ser
de molta utilitat. Consisteix en una escala per avaluar la capacitat de l’usuari per
realitzar tasques senzilles relacionades amb l’autocura. Com més puntuació, més
grau de dependència. Analitza deu apartats, classificats en vuit grups d’activitats
(alimentació, ús del lavabo, vestimenta, higiene personal, transferències del cos,
deambulació i dificultats per pujar i baixar escales), i dues funcions més que fan
referència a la deposició i a la micció. La puntuació màxima és de 100, quan es
considera que la persona és independent; en canvi, si es marca 0 es considera que
té gran dependència.
T . . Índex de Barthel
Activitat/funció Situació Puntuació
Menjar Independent 10
Necessita ajuda per tallar pa, carn... 5
Dependent 0
Rentar-se Independent (entra i surt del bany sol) 5
Dependent 0
Vestir-se Independent (pot vestir-se i desvestir-se sol) 10
Necessita ajuda 5
Dependent 0
Arreglar-se Independent (pot rentar-se la cara i les mans, pentinar-se) 5
Dependent 0
Deposicions Continent 10
Algun episodi ocasional la darrera setmana, o necessita ajuda 5

per administrar-se supositoris o ènemes
Incontinent 0
T . (continuació)
Activitat/funció Situació Puntuació
Micció Continent. Si en té, és capaç de fer cura de la sonda. 10
Un episodi diari, com a màxim, en la darrera setmana o 5

necessita ajuda per a la cura de la sonda.
Incontinent 0
Anar al lavabo Independent 10
Necessita ajuda per anar-hi, però es neteja sol. 5
Dependent 0
Traslladar-se Independent per anar de la butaca al llit. 15
Necessita una mínima ajuda física o supervisió. 10
Necessita molta ajuda, però pot estar assegut. 5
Dependent 0
Deambular Independent, camina 50 metres sol. 15
Necessita ajuda física o supervisió per caminar 50 metres. 10
Independent en cadira de rodes sense ajuda. 5
Dependent 0
Pujar i baixar Independent 10

escales
Necessita ajuda física o supervisió. 5
Dependent 0
L’escala de puntuació total es reparteix així (vegeu la taula 2.4):
T . . Puntuació de l’índex de Barthel. Màxi- Puntuació Grau de dependència

ma puntuació: 100 punts (90 si va en cadira de rodes)
0-20 Dependència total
21-60 Dependència severa
61-90 Dependència moderada
91-99 Escassa dependència
100 Autònom/a per a ABVD
2.1.2 Diagnòstic
En la fase de diagnòstic s’han d’analitzar les dades per identificar els problemes
que poden aparèixer per poder tractar-los correctament.
Les dades s’agrupen per establir el diagnòstic segons:
• Problemes: alimentació, deteriorament de la mobilitat, dèficit d’autocura,

incontinència, úlceres per pressió.
• Etiologia: establiment de la causa del problema.
• Signes i símptomes: establiment de les característiques del problema.

2.1.3 Planificació
En la planificació de les intervencions s’elabora el pla de cures per organitzar les

atencions específiques que cal prestar a l’usuari. Cal determinar les actuacions
necessàries, la seva freqüència, els procediments o protocols, el personal que
s’encarregarà de fer la cura i els recursos necessaris.
S’elabora el pla de cures en funció de tres passos fonamentals:
• Donar prioritat als problemes segons la importància.
• Establir la jerarquia i quantificació d’objectius per fer avaluable el pla de

cures.
• Determinar actuacions per tractar la causa dels problemes o el propi

problema.
2.1.4 Execució
En la fase d’execució del pla de cures s’apliquen les activitats del pla segons els
protocols establerts.
2.1.5 Avaluació
En l’avaluació cal valorar si s’han aconseguit els objectius del pla de cures per
poder identificar possibles canvis o modificacions.
2.1.6 Registre
Els registres poden ser
manuals o electrònics.
El document en el qual s’anoten les intervencions realitzades i les possibles
incidències s’anomena registre (vegeu figura 2.1). L’execució de les intervencions
realitzades s’ha de recollir indicant qui les ha fet, què s’ha fet i on s’han fet. També
cal indicar si hi ha qualsevol incidència. Les incidències han de ser documentades
pel professional que les detecti.
F . . Registre manual
El registre d’incidències ha de tenir la següent informació:
• Tipus d’incidència
• Moment de detecció
• Professional notificador
• Mesures correctores aplicades
2.2 Procediments d’higiene corporal
La neteja general és la que es fa sobre tota la superfície corporal i s’ha de dur a

terme diàriament. Si l’usuari és independent o mínimament dependent, ho pot
fer ell mateix, amb o sense ajuda segons el que necessiti. Quan l’usuari no pot
aixecar-se, es fa al llit.
Les tècniques de neteja parcial es poden fer alhora que la neteja general o bé per
separat, ja que la seva freqüència varia depenent de les necessitats de l’usuari. Si
l’usuari pot, les fa ell mateix; si no, el tècnic.
Els objectius de qualsevol tècnica d’higiene són: prevenir alteracions en la pell,

prevenir infeccions, contribuir al benestar físic i psíquic i estimular la circulació
sanguínia.
Abans de qualsevol tècnica d’higiene, és imprescindible tenir en compte una sèrie

de consideracions:
• Valorar el tipus de tècnica que es farà en funció del grau de dependència i

les necessitats higièniques de l’usuari.
• Conèixer l’estat de salut de l’usuari i qualsevol aspecte que impliqui una

modificació de les activitats habituals.
• Mantenir la intimitat de l’usuari:

– Usar elements de separació amb la resta dels usuaris, com paravents i

cortines.
– Assegurar que la porta està tancada i no es pot veure l’usuari des d’una
altra habitació a través de les finestres.
– Assegurar-se que es té tot el material preparat abans de començar per
no haver de sortir durant la realització de la tècnica.
– Convidar els familiars a sortir.
• Realitzar la tècnica sempre que sigui necessari, i com a mínim una vegada
al dia.
• Col·laborar, si és possible, entre dues persones per tal de facilitar la

mobilització i augmentar la seguretat de l’usuari. Si no és possible, fer servir
sempre la barana del costat contrari d’on hi hagi la persona que efectua la
higiene.
• Sol·licitar la col·laboració de l’usuari.
• Evitar els corrents d’aire.
• Descobrir únicament la part de l’usuari sobre la qual s’actua, mantenint la

resta del cos cobert amb una tovallola o llençol per evitar que es refredi i
per preservar la seva intimitat.
• Mantenir una temperatura adequada a l’habitació (entre 22 i 24°C).
• Utilitzar sabons adequats per mantenir el pH de la pell.
• Mantenir la temperatura de l’aigua segons el gust de l’usuari. Si aquest

no pot opinar, mantenir 1 o 2 graus per sobre de la temperatura corporal
perquè tingui una sensació agradable, tret que hi hagi indicació terapèutica
contrària.
• Seguir un ordre establert, que, excepte contraindicació, serà de net a brut i

de dalt a baix.
• Tenir cura especialment de les sondes o sèrums de l’usuari per evitar que es
treguin.
2.2.1 Rentat complet
El rentat complet és la higiene de tot el cos. Si l’usuari és independent o

mínimament dependent, el pot fer ell mateix, amb o sense ajuda segons el que
necessiti. Quan l’usuari no pot aixecar-se, es fa al llit.
La tècnica de neteja a la dutxa o banyera és la que es fa servir quan l’usuari

és autosuficient o requereix una ajuda mínima. D’aquesta manera, s’estimula la
independència de l’usuari i la promoció de l’autocura. Així, es tracta del conjunt
d’activitats de supervisió i avaluació de les mesures higièniques que porta a terme
l’usuari per preservar la seva pell neta i en bon estat.
En aquests casos poden ser necessàries mesures de seguretat o suports materials

com:
• Catifes antilliscants
• Seients de dutxa (vegeu la figura 2.2) o taules de banyera (vegeu la figura

2.3)
• Barres de subjecció
• Tamborets
• Grua
F . . Seient de dutxa
Font: Ceapat
F . . Taula de banyera
Font: Ceapat
En l’usuari independent / no enllitat que requereix supervisió hi ha dues possibili-

tats:
1. Si l’usuari únicament necessita supervisió, cal proporcionar-li tot el material

necessari, acompanyar-lo a la dutxa i explicar-li amb què s’ha de fer
la higiene correctament. Se li ha d’indicar que no es tanqui per dins,
assenyalar-li el timbre i explicar-li el funcionament per si requereix ajuda.
En acabar, s’ha de supervisar la higiene.
2. Si l’usuari necessita ajuda limitada, cal portar tot el material necessari a la

dutxa i realitzar la higiene: ensabonar-li tot el cos (de cap a peus), esbandir
i eixugar, hidratar i ajudar a vestir.
En el cas de la higiene a la dutxa o banyera amb ajuda, vegeu el protocol de rentat

complet:
T . .
PROTOCOL DE RENTAT COMPLET A LA DUTXA O BANYERA AMB AJUDA
Es considera rentat complet de l’usuari a la dutxa o banyera el conjunt de mesures higièniques que es realitzen
quan els usuaris necessiten ajuda per a la seva pròpia higiene a la dutxa o banyera.
Objectius
• Mantenir neta i en bon estat la pell i els seus annexos

• Prevenir alteracions de la pell i infeccions
• Contribuir al benestar físic i psíquic de l’usuari
• Satisfer les necessitats d’higiene i comoditat dels usuaris
• Estimular la circulació sanguínia, mantenir el to muscular i la mobilitat articular
• Educar l’usuari i la família en les cures d’higiene
Material necessari
• Sabó de pH neutre
• Esponja sabonosa d’un sol ús
• Tovalloles: una per a la cara i una per al cos
• Crema hidratant
• Colònia i/o desodorant
• Pinta
• Camisa de dormir, pijama o roba de l’usuari
• Material d’incontinència, si escau
• Carro o bossa de roba bruta i residus a l’abast
Procediment
4. Preservar la intimitat de l’usuari.
5. Ajudar l’usuari a desvestir-se (si és necessari).
6. Ajudar l’usuari a seure al seient (si és necessari).
7. Preparar l’aigua a la temperatura adequada.
8. Insistir en els plecs cutanis a l’hora de netejar, esbandir i eixugar (si és necessari).
9. Ajudar l’usuari a vestir-se si és necessari.
10. Acomodar l’usuari.
Observacions
• Mantenir la porta i la finestra tancades.

• Controlar el risc de caigudes.
• Mantenir la temperatura adequada al lavabo.
• Utilitzar aigua tèbia.
• Preservar al màxim la intimitat de l’usuari.
• Tenir cura amb irritacions, erosions, úlceres, drenatges, sondatges.
• Procurar que l’usuari no estigui descobert innecessàriament.
• Afavorir al màxim la participació de l’usuari en totes les activitats que pugui realitzar.
• Aprofitar l’estona per comunicar-se amb l’usuari.
El protocol de rentat complet en l’usuari enllitat és el següent: Trobareu la versió

altres protocols als
T . . annexos de la unitat.
PROTOCOL DE RENTAT COMPLET AL LLIT
A “Annexos” podeu
consultar vídeos per veure
Definició el procediment de rentat
complet al llit.
Es considera rentat complet de l’usuari en un llit el conjunt de mesures higièniques que es realitzen quan els
usuaris presenten limitacions per realitzar la seva pròpia higiene i requereixen estar enllitats.
Objectius
• Mantenir neta i en bon estat la pell i els seus annexos

• Prevenir alteracions de la pell i infeccion.
• Estimular la circulació sanguínia, mantenir el to muscular i la mobilitat articular
• Educar l’usuari i la família en les cures d’higiene
Material necessari
• Sabó de pH neutre
• Esponja sabonosa d’un sol ús
• Palangana d’aigua temperada
• Tovalloles: una per a la cara i una per al cos
• Crema hidratant
• Colònia i/o desodorant
• Pinta
• Camisa de dormir, pijama o roba de l’usuari
• Roba de llit neta
• Material d’incontinència, si escau
• Carro o bossa de roba bruta i residus a l’abast
Procediment
5. Col·locar l’usuari en decúbit supí:

• Retirar la roba del llit, camisa de dormir o pijama; retirar el material absorbent, si escau, i cobrir parcialment
amb una tovallola o llençol la zona que no s’ha de netejar.
• Començar a rentar per la cara només amb aigua, eixugar amb la punta de la tovallola o la tovallola de cara.
Continuar el rentat amb l’esponja sabonosa pel coll i les orelles. Esbandir i eixugar.
• Continuar per braços, aixelles i mans. Esbandir i eixugar.
• Baixar per l’abdomen, extremitats inferiors, peus i zona genital (vegeu el protocol d’higiene genital). Esbandir
i eixugar. Tenir molta cura a la zona submamària en les dones, melic, espais intergenitals i interdigitals.
6. Col·locar l’usuari en decúbit lateral:

• Canviar d’esponja.
• Netejar la part posterior del coll, espatlles, esquena, cuixes i natges. Esbandir i eixugar.
7. Hidratar la pell amb crema, sobretot si està resseca.
8. Col·locar material absorbent d’incontinència, si escau.
9. Col·locar la camisa de dormir, pijama o roba de vestir.
10. Posar colònia i pentinar.
11. Fer el llit amb roba neta, procurant que no quedi cap plec de roba que pugui danyar-li la pell.
13. Controlar el risc de caigudes.

T . (continuació)
PROTOCOL DE RENTAT COMPLET AL LLIT
Observacions

• Mantenir la temperatura adequada a l’habitació.
• Utilitzar aigua tèbia.
• Tenir cura d’irritacions, erosions, úlceres, drenatges, sondatges.
• Realitzar massatges suaus sense friccionar per evitar lesions. Fer moviments suaus però contundents.
• Observar l’estat de la pell durant el procediment. Detectar zones envermellides, amb risc d’úlceres.
• Afavorir al màxim la participació de l’usuari en totes les activitats que pugui realitzar.
• No cansar l’usuari amb moviments innecessaris i desordenats i actuar sense presses.
Trobareu la versió
2.2.2 Rentats parcials
Les tècniques de neteja parcial es poden fer al mateix temps que la neteja general,
o bé per separat, ja que la seva freqüència variarà depenent de les necessitats de
l’usuari. Si l’usuari pot, les fa ell mateix; si no, el tècnic ha de suplir aquesta
necessitat.
Els rentats parcials són els següents:
• Rentat de les mans
• Higiene dels ulls
• Higiene bucodental
• Rentat dels cabells
• Cura de les ungles
• Higiene perineal
Rentat de les mans
El rentat de les mans s’ha de realitzar sempre que sigui necessari. Per exemple,
abans i després dels àpats o si les mans de l’usuari entren en contacte amb orina,
genitals...
Cal fomentar l’autocura de l’usuari en la higiene de les mans sempre que sigui
possible. Si l’usuari pot anar al lavabo, se l’ha d’animar perquè es renti les mans
sol recomanant-li que s’ensaboni i friccioni la totalitat de les mans, i que després
les esbandeixi amb aigua abundant. Cal que s’assequi les mans a consciència.
Si l’usuari està enllitat i no es pot fer el rentat de mans, es pot utilitzar una
palangana amb aigua i sabó i esponja o bé l’esponja sabonosa. Després cal assecar-
li molt bé les mans amb una tovallola.
Higiene dels ulls
A través de la tècnica d’higiene dels ulls s’ofereix la neteja necessària per mantenir consultar un vídeo sobre
el procediment d’higiene
els ulls nets i humits, evitant la irritació, infeccions, edemes palpebrals i erosions de boca, ulls i oïda.
corneals.
Vegeu el protocol d’higiene dels ulls:

T . .
PROTOCOL D’HIGIENE DELS ULLS
Definició
Conjunt de mesures per mantenir els ulls nets i en bon estat.
Objectius
• Mantenir els ulls nets i humits

• Evitar infeccions i erosions
• Afavorir la comoditat i el benestar de l’usuari
Material necessari
• Gases estèrils
• Solució fisiològica salina (ampolles de 10 ml de plàstic)
• Solució de llàgrima artificial i/o pomada epitelitzant
• Bossa per a residus
Procediment
5. Col·locar l’usuari en decúbit supí o posició més adient.
6. Obrir la parpella amb els dits índex i polze. Passar lentament la gasa amarada o aplicar la solució salina
directament des de l’ampolla per la zona ocular de dins a fora, arrossegant les possibles secrecions.
7. Eixugar suaument amb una gasa la zona de la parpella, de l’angle intern a l’extern, procurant no erosionar la
còrnia.
8. Repetir l’operació a l’altre ull. Utilitzar una gasa diferent per a cada ull.
9. Un cop eixugada la regió ocular, aplicar una pomada epitelitzant en el sac conjuntival inferior si escau.
Observacions
• En usuaris inconscients cal realitzar el rentat sempre que sigui necessari i almenys un cop al dia.
• Utilitzar sempre gases diferents per a cada ull.
Trobareu la versió
Higiene bucal annexos de la unitat.
Una higiene oral deficient porta implícits problemes de salut com ara càries,
malaltia periodontal, etc. Els usuaris necessiten un control estricte de la higiene
oral per prevenir malalties, augmentar el benestar, mantenir la mucosa en bones
condicions i evitar contaminacions de la via respiratòria en usuaris intubats.
Com a norma general, la higiene bucal es fa després dels àpats. Sempre que un
usuari pugui col·laborar, cal procurar que faci les seves cures en la mesura que li
ho permetin les seves possibilitats.
La higiene de la boca és el conjunt de mesures higièniques que efectua el tècnic

en la cavitat bucal quan l’usuari té limitació per realitzar la seva pròpia higiene.
Si l’usuari és autònom cal fomentar l’autocura.
Podem diferenciar entre:
• En usuaris autònoms, informar i facilitar el material necessari.
• En usuaris conscients que necessiten ajuda, realitzar el protocol correspo-

nent.
T . .
PROTOCOL D’HIGIENE DE LA BOCA
Definició
És el conjunt de mesures higièniques per mantenir una boca neta, sana i en bon estat.
Objectius
• Mantenir neta i protegida la cavitat bucal

• Evitar infeccions i lesions
• Augmentar el benestar de l’usuari
Material
• Guants
• Ronyonera o recipient
• Tovallola
• Gases
• 1 Kocher o depressor / palets higiènics
• Solució antisèptica o sèrum fisiològic
• Lubricant labial
• Got
• Bossa per a residus
Procediment
Usuari no col·laborador
5. Col·locar l’usuari en la posició més adient: Fowler o semi-Fowler, decúbit lateral o cap inclinat avall per evitar
possibles aspiracions segons característiques de l’usuari.
6. Retirar pròtesis dentals, si escau.
7. Posar una tovallola sota la barbeta de l’usuari.
8. Humitejar les gases amb solució antisèptica. Embolicar la punta del depressor amb gasa fent una turunda.
9. Netejar l’interior de la boca, de dins a fora (paladar, laterals, llengua, genives i dents), tot canviant la gasa
amb freqüència.
10. Inspeccionar la cavitat bucal.
11. Eixugar la part externa de la boca i els llavis amb gasa i lubricar-los, si escau.

T . (continuació)
PROTOCOL D’HIGIENE DE LA BOCA
13. Si té prescrit tractament, aplicar-lo després de la higiene bucal (solucions analgèsiques, antifúngiques o
antisèptiques).
14. Si l’usuari porta pròtesis dentals, netejar la pròtesi amb raspall i pasta dentifrícia i col·locar-la al recipient
adient amb antisèptic, netejar el recipient contenidor de la pròtesi almenys un cop al dia.
Usuari col·laborador
Si l’usuari és autosuficient, facilitar-li els estris necessaris, i explicar-li el procediment més idoni perquè ho faci
ell mateix amb la nostra supervisió.
Observacions
• Evitar lesionar les mucoses i les genives.

• Evitar provocar nàusees a l’usuari.
• Evitar mullar massa la gasa per tal d’evitar aspiracions.
• Si l’usuari porta pròtesi, vigilar que no caigui en el moment de netejar-la, pot trencar-se.
• S’ha de fer com a mínim un cop al dia i sempre que sigui necessari.
Trobareu la versió
Higiene dels cabells annexos de la unitat.
Pel que fa a la neteja dels cabells, els usuaris enllitats necessiten realitzar-la
almenys una vegada a la setmana per evitar la brutícia i millorar el confort. Cal
adoptar un conjunt de mesures higièniques per mantenir la higiene dels cabells en
un usuari enllitat, amb els objectius següents:
• Proporcionar la neteja necessària per mantenir la higiene dels cabells i el

cuir cabellut.
• Proporcionar benestar a l’usuari.
• Evitar la proliferació de paràsits.
• Activar la circulació sanguínia del cuir cabellut.
Hi ha productes de suport per rentar els cabells al llit que tenen una escotadura i
un canal per desaiguar (vegeu figura 2.4).
F . . Rentat de cabells al llit
Font: Ceapat
consultar un vídeo sobre
el procediment d’higiene Vegeu el protocol d’higiene dels cabells en l’usuari enllitat:
dels cabells.
T . .
PROTOCOL D’HIGIENE DELS CABELLS EN L’USUARI ENLLITAT
Definició
És el conjunt de mesures higièniques per mantenir la higiene dels cabells en un usuari enllitat.
Objectius
• Mantenir la higiene dels cabells i del cuir cabellut

• Detectar precoçment zones de pressió
• Evitar la proliferació de paràsits
• Proporcionar benestar a l’usuari
Material necessari
• Plàstic gran
• Gerra amb aigua tèbia
• Recipient
• Sabó líquid neutre
• Tovalloles
• Pinta
• Assecador
• Flocs de cotó
• Bossa de roba o residus
Procediment
5. Retirar el capçal del llit.
6. Córrer lleugerament el matalàs.

T . (continuació)
PROTOCOL D’HIGIENE DELS CABELLS EN L’USUARI ENLLITAT
7. Baixar lleugerament el somier per la banda del capçal i col·locar el recipient a aquesta altura.
8. Col·locar l’usuari de manera que el cap sobresurti de l’extrem del matalàs.
9. Col·locar el plàstic per sota del cap fins arribar al recipient.
10. Tenir ajuda d’una persona per mantenir el cap en posició còmoda.
11. Posar flocs de cotó a les orelles.
12. Mullar els cabells amb aigua tèbia i ensabonar-los fregant el cuir cabellut.
13. Deixar caure l’aigua de la gerra per sobre dels cabells fins que estigui totalment esbandit, eixugar els
cabells amb una tovallola, pentinar i acabar d’assecar els cabells amb l’assecador.
15. Col·locar el capçal del llit.
Observacions
• Es recomana fer aquest procediment entre dues persones.

• Evitar mullar la roba del llit.
• Comprovar la temperatura de l’aigua.
• Actuar amb rapidesa per evitar que l’usuari es cansi.
• S’ha de fer com a mínim un cop per setmana, i sempre que sigui necessari.
Trobareu la versió
Cura de les ungles annexos de la unitat.
La higiene de les ungles és un aspecte més de la higiene habitual que cal

cuidar, sobretot tenint en compte que s’hi acumula la brutícia, i per tant els
microorganismes, amb més facilitat. Els usuaris poden tenir dificultat per tenir-
ne cura, sobretot les dels peus, de manera que cal suplir aquesta mancança quan
sigui necessari.
T . .
PROTOCOL D’HIGIENE DE LES UNGLES DE MANS I PEUS
Definició
És el conjunt de mesures higièniques per mantenir les ungles de les mans i peus en bon estat.
Objectius
• Mantenir higièniques les ungles de mans i peus

• Evitar infeccions i alteracions
• Augmentar la comoditat i el benestar de l’usuari
Material necessari
• Palangana amb aigua tèbia i sabonosa

• Raspall d’ungles i/o esponges sabonoses
• Sabó neutre
• Tallaungles (tisores, alicates, llima)
• Tovallola
• Crema hidratant
• Acetona (si les ungles estan pintades)
• Gases o cotó
• Bossa de residus
T . (continuació)
PROTOCOL D’HIGIENE DE LES UNGLES DE MANS I PEUS
Procediment
5. Protegir el llit amb la tovallola, si el procediment es fa al llit.
6. Retirar, si n’hi ha, l’esmalt d’ungles amb cotó i acetona.
7. Posar les mans o els peus en remull en aigua tèbia.
8. Netejar les ungles amb el raspall i/o l’esponja sabonosa. Eixugar-les be amb la tovallola, insistint en els
espais interdigitals.
9. Tallar les ungles tenint en compte que les dels peus s’han de tallar en línia recta i les de les mans en línia
corba.
10. Aplicar una mica de crema hidratant i garantir la completa absorció.
Observacions
• Insistir en els espais interdigitals a l’hora d’eixugar.

• Fer atenció especial en usuaris diabètics o amb una malaltia vascular perifèrica a l’hora de tenir cura dels
peus.
• Fer atenció especial en usuaris amb una mà plègica.
• En cas de dits interposats, posar cotó entre els dits per evitar la pressió.
• Tenir en consideració que davant d’un cas difícil de resoldre ha de ser atès per un especialista en podologia.
• Revisar un cop per setmana, com a mínim.
Trobareu la versió
annexos de la unitat. Higiene dels genitals
La higiene dels genitals es defineix com el conjunt de mesures per conservar neta
i en bon estat la pell de la zona perineal quan l’usuari té limitació per realitzar la
seva pròpia higiene.
L’objectiu d’aquesta tècnica és mantenir nets els genitals de l’usuari per cobrir les
necessitats d’higiene i a la vegada prevenir infeccions urinàries i ulceracions. Al
seu torn, la higiene genital contribueix a proporcionar a l’usuari una sensació de
benestar i comoditat.
Es realitza sempre al final de la higiene general, després de les deposicions i cada

vegada que sigui necessari (vegeu figura 2.5).
F . . Higiene perineal
Font: Clinical Procedures for Safer Patient Care by Thompson Rivers

University
consultar els vídeos sobre
Vegeu el protocol d’higiene dels genitals: higiene dels genitals.
T . .
PROTOCOL D’HIGIENE DELS GENITALS DE LA DONA
Definició
Conjunt de mesures higièniques per conservar neta i en bon estat tota la zona perineal de la usuària.
Objectius
• Mantenir neta i protegida la pell i les mucoses genitals

• Eliminar secrecions
• Prevenir infeccions
• Augmentar la comoditat i el benestar de la usuària
Material necessari
• Palangana o gerra amb aigua tèbia

• Esponja sabonosa o sabó
• Tovallola de mans
• Crema hidratant
• Material absorbent d’incontinència, si escau
• Carro o bossa de roba o residus
Procediment
Si la usuària és autosuficient, se li pot proporcionar el material per fer la higiene i explicar-li la tècnica.
5. Retirar la roba, camisa de dormir o pijama de la zona a rentar. Retirar el material absorbent d’incontinència
si escau i cobrir amb un llençol o tovallola la part que no es neteja.
6. Col·locar l’usuari en decúbit supí i cames flexionades si és possible.
7. Abocar una mica d’aigua a la zona genital de l’usuari, separar els llavis externs, rentar els llavis interns i el
meat uretral de dalt a baix, posteriorment els llavis externs. Esbandir i eixugar suaument.
8. Col·locar l’usuari en decúbit lateral (segons conveniència) i procedir a netejar zona perianal i glutis.
9. Esbandir i eixugar.
T . (continuació)
PROTOCOL D’HIGIENE DELS GENITALS DE LA DONA
10. Si porta sonda vesical, netejar i desinfectar el punt d’inserció amb povidona iodada i observar possibles
canvis d’aspecte o anomalies.
11. Hidratar la zona amb crema.
12. Col·locar el material absorbent d’incontinència adient si escau.
13. Vestir l’usuari o posar-li camisa de dormir o pijama.
Observacions
• Controlar la temperatura de l’aigua.

• Respectar en tot moment la intimitat de la usuària.
• Eixugar la zona correctament, sobretot plecs interinguinals i les usuàries portadores de sondes.
• Observar l’estat de la zona genital i informar davant de qualsevol anomalia.
• Realitzar el rentat com a mínim un cop al dia o sempre que sigui necessari.
Trobareu la versió
imprimible d’aquest i T . .
annexos de la unitat. PROTOCOL D’HIGIENE DELS GENITALS DE L’HOME
Definició
Conjunt de mesures higièniques per conservar neta i en bon estat tota la zona perineal de l’usuari.
Objectius
• Mantenir neta i protegida la pell i les mucoses genitals

• Eliminar secrecions
• Prevenir infeccions
Material necessari

• Crema hidratant
Procediment
Si l’usuari és autosuficient, se li pot proporcionar el material per fer la higiene i explicar-li la tècnica.
5. Retirar la roba, camisa de dormir o pijama de la zona a rentar. Retirar el material absorbent d’incontinència
si escau i cobrir amb un llençol o tovallola la part que no es neteja.
6. Col·locar l’usuari en decúbit supí.
7. Abocar una mica d’aigua a la zona genital de l’usuari i netejar la zona de dalt a baix: primer el penis
abaixant la pell del prepuci, ensabonant el gland fent moviments circulars des del meat urinari, esbandir,
eixugar i apujar de nou el prepuci, evitant provocar edema, i després els testicles. Esbandir i eixugar.
8. Col·locar en decúbit lateral i procedir a netejar zona perianal i glutis. Esbandir i eixugar.
9. Si porta col·lector, retirar-lo per realitzar la higiene i col·locar-lo posteriorment.

T . (continuació)
PROTOCOL D’HIGIENE DELS GENITALS DE L’HOME
10. Si porta sonda vesical, netejar i desinfectar el punt d’inserció amb povidona iodada i observar possibles
canvis d’aspecte o anomalies.
11. Hidratar la zona amb crema.
12. Col·locar material absorbent d’incontinència si escau.
13. Vestir l’usuari o posar-li camisa de dormir o pijama.
Observacions
• Controlar la temperatura de l’aigua.

• Respectar en tot moment la intimitat de la usuària.
• Eixugar la zona correctament, sobretot plecs interinguinals i les usuàries portadores de sondes.
• Observar l’estat de la zona genital i informar davant de qualsevol anomalia.
• Realitzar el rentat com a mínim un cop al dia o sempre que sigui necessari.
Trobareu la versió
2.3 Assistència en la vestimenta
La necessitat de vestir-se és bàsica en les persones perquè puguin desenvolupar el

seu rol social i protegir-se de l’entorn físic (fred/calor). A part de les preferències
de les persones, la vestimenta està lligada a aspectes socioculturals de l’entorn i
al clima.
Les persones dependents que necessiten ajuda per vestir-se tenen les seves prefe-
rències. Com a tècnics, s’han de respectar, per permetre conservar a l’usuari la
seva autoestima i dignitat.
Es considera que una persona necessita ajuda per vestir-se quan:
• No pot vestir-se i desvestir-se de forma autònoma per problemes de mobili-

tat.
• No tria la roba ni el calçat adequat per a les activitats de la vida diària com,
per exemple, per fer exercici.
• No mostra interès per les condicions de la roba o el calçat (vell, brut, mala
olor).
• Té els següents comportaments respecte de vestir-se: negació, frustració,

incomoditat.
2.3.1 Maneig de la roba i el calçat
L’ajuda als usuaris pel que fa a la vestimenta s’ha de proporcionar de manera indi-
vidualitzada i d’acord amb el seu grau de dependència. En casos de dependència
severa, el tècnic es fa càrrec de vestir i desvestir l’usuari.
Alguns consells al respecte són:
• Benestar de l’usuari. Tot i que la funció principal de la roba i el calçat és

protegir l’usuari, s’ha de procurar que aquesta estigui en bones condicions,
neta i adequada al gust de l’usuari.
• Temps. El temps necessari per vestir-se i desvestir-se depèn de cada usuari.

Cal deixar el temps necessari perquè ho realitzi de forma autònoma.
• Ajudes. Cal intentar que l’usuari sigui tan autònom com sigui possible, i
aportar-li únicament les ajudes imprescindibles.
• Educació. Cal intentar pautar la forma de vestir-se, preparar la roba, posició

per vestir-se...
• Seguretat. Si l’usuari no té l’equilibri suficient, s’ha de vestir al llit o

assegut. Sempre és millor posar-se la part inferior de la roba assegut o
estirat, i la part superior dempeus o assegut.
• Lesions. Cal vigilar l’aparició de lesions per fricció o pressió. Cal tenir
molta cura amb els peus.
Alguns consells respecte a la roba són:
• La roba ha de ser còmoda, de materials lleugers, elàstics, fibres naturals,

amb pocs botons i fàcilment accessibles. Es poden canviar els botons per
cremalleres, ganxos o velcros.
• S’ha de rentar fàcilment i ha d’estar sempre neta.
• Ha de ser ampla per evitar punts de pressió.
Alguns consells respecte al calçat són:
• Ha de ser còmode, càlid, fàcil de posar i que subjecti bé el peu.
• Ha d’assegurar l’equilibri de l’usuari tant quan està parat com quan està en
moviment.
• Ha de ser d’ús individual.
• Els materials han de ser flexibles i impermeables a l’aigua.
• Els talons han de ser baixos i amples.

• La sola ha de ser flexible, antilliscant i gruixuda.
• La part davantera del calçat ha de permetre la mobilitat dels dits.
• Pot ajudar que el calçat disposi de velcros o cordons llargs (vegeu figura
2.6).
• L’elecció del calçat depèn del grau de mobilitat de la persona. Si tendeix a

arrossegar els peus, s’hauria de fer servir calçat amb sola dura (per exemple,
de cuir).
F . . Sabata oberta amb velcro
Font: Ceapat
2.3.2 Productes de suport
Hi ha accessoris o productes de suport destinats a ajudar les persones a vestir-se i

desvestir-se que milloren la independència i autonomia de l’usuari.
• Ganxos per ajudar a vestir-se (vegeu la figura 2.7): tenen un mànec llarg amb
un ganxo en l’extrem per facilitar que l’usuari pugui apropar-se la roba.
F . . Ganxo per ajudar a vestir-se
Font: Ceapat
• Calçador de mànec llarg: és un calçador més llarg de l’habitual que fan

servir els usuaris que tenen dificultats per ajupir-se.
• Cordabotons (vegeu la figura 2.8): serveixen per cordar-se els botons amb
una sola mà.
F . . Cordabotons
Font: Ceapat
• Apujacremalleres: és un dispositiu amb un ganxo per apujar i abaixar

cremalleres.
• Calçador de mitges i mitjons (vegeu lafigura 2.9): permet posar-se mitges i

mitjons sense necessitat d’ajupir-se. Les mitges o els mitjons es col·loquen
en una estructura i després es posa el peu a l’interior.
F . . Calçador de mitges i mitjons
Font: Ceapat
2.3.3 Vestir-se i desvestir-se
Les accions de vestir-se i desvestir-se requereixen habilitats com equilibri, coordi-

nació, mobilitat de les articulacions, força i destresa. S’ha d’avaluar l’usuari per
conèixer el grau d’autonomia que té per vestir-se i desvestir-se.
El tècnic ha de motivar i facilitar la independència per vestir-se de tots els usuaris,

sobretot d’aquells que són relativament autònoms, supervisant el procés i ajudant
només quan sigui necessari.
Cal tenir en compte les següents consideracions:
• Aquestes tasques s’han de realitzar en un lloc privat, còmode i amb una

temperatura agradable.
• En els casos en què s’hagi d’ensenyar l’usuari, és millor començar per

desvestir-se: començar amb les peces de la part superior, i després les
inferiors i les sabates.
• Sempre cal deixar les peces a l’abast i en l’ordre en el qual s’han de col·locar.
• Per vestir-se es poden necessitar productes de suport, com per exemple un

ganxo per introduir el braç o la mà o bé calçadors per a usuaris que no poden
ajupir-se.
El tècnic s’ha d’encarregar de vestir els usuaris dependents per contribuir al seu
benestar físic i psíquic i satisfer les seves necessitats d’higiene i comoditat:
• Primer de tot cal preparar el material necessari: roba de l’usuari i carro o

bossa per introduir la roba bruta.
• Per realitzar el procediment, cal fer el rentat higiènic de mans, preservar la

intimitat de l’usuari i informar l’usuari i/o la família del procediment i de
com poden ajudar.
• Cal començar a vestir-se per la part de dalt.
Si l’usuari pot col·laborar:
1. Col·locació de camises i jerseis:
• Demanar a l’usuari que alci els braços i introduir la peça de roba pel
cap fins a les espatlles.
• Si la peça és tancada, introduir-la pel cap i estirar-la per l’esquena
evitant els plecs.
• Si la peça és oberta, introduir una màniga fins a l’espatlla, passar la
peça per l’esquena i acabar amb l’altre braç.
2. Col·locació de pantalons o faldilles:
• Demanar a l’usuari que alci les natges i introduir la roba sense deixar
plecs.
3. Mitjons:
• Els mitjons s’enrotllen fins a la punta i es van desenrotllant en el peu

de l’usuari.
4. Sabates:
• Afluixar-les prèviament i no prémer massa al cordar-les. S’han de

col·locar amb l’usuari assegut a la vora del llit o a la cadira.
Si l’usuari no pot col·laborar:
1. Col·locació de camises i jerseis:
• Si la peça és tancada, elevar els braços de l’usuari i introduir-la fins a

les espatlles, passar-la pel cap i, girant l’usuari si és necessari, estirar
bé la roba sense deixar plecs.
• Si la peça és oberta, elevar un braç de l’usuari i introduir la màniga
fins a l’espatlla, passar la peça per l’esquena i flexionar l’altre braç per
introduir l’altra màniga.
• Si l’usuari té algun membre afectat, cal començar sempre pel membre
afectat.
2. Col·locació de pantalons o faldilles:
• Introduir la peça fins als genolls. Acabar de pujar la peça girant

l’usuari sense deixar plecs.
3. Col·locació de mitjons:
• Els mitjons s’enrotllen fins a la punta i es van desenrotllant en el peu

de l’usuari.
4. Col·locació de sabates:
• Afluixar-les prèviament i no prémer massa al cordar-les. Es poden

col·locar amb l’usuari estirat al llit.
En cas d’un usuari independent / no enllitat que requereixi supervisió:
1. Si l’usuari necessita ajuda limitada, cal portar tot el material necessari i

ajudar només en allò que necessiti.
2. Si l’usuari únicament necessita supervisió, cal proporcionar tot el material

necessari i explicar-li com s’ha de vestir correctament. En acabar, cal fer la
supervisió.
Alguns aspectes a tenir en compte són:
• Abans de començar, valorar si es necessiten dues persones.
• Mantenir la temperatura adequada a l’habitació.
• Afavorir al màxim la participació de l’usuari en totes les activitats que pugui

realitzar.
• No cansar l’usuari amb moviments innecessaris i desordenats i actuar sense

presses.
• Al finalitzar, deixar sempre l’usuari en la posició adequada.
• Introduir la roba bruta a la bossa i treure-la de l’habitació.
• Deixar-ho tot endreçat i assegurar-se que l’usuari ho té tot al seu abast.
2.4 Higiene i conservació de les pròtesis
Algunes malalties, deficiències o lesions ocasionen la pèrdua d’algunes estruc-

tures corporals o bé provoquen que aquestes estructures no puguin fer la seva
funció. Alguns d’aquests problemes es poden solucionar mitjançant dispositius
que substitueixen les estructures corporals o que fan la seva funció. S’anomenen
productes ortoprotètics i milloren la qualitat de vida i l’autonomia de l’usuari.
Els productes ortoprotètics són els productes sanitaris que tenen la finalitat
de substituir, totalment o parcialment, una estructura corporal o bé corregir
o facilitar la seva funció.
Aquests productes es poden dividir en:
• Pròtesis. Són dispositius externs artificials que substitueixen una part

del cos. Les indicacions terapèutiques són funcionals, psicològiques i
estètiques. Per exemple, pròtesis dentals, pròtesis auditives (audiòfons),
pròtesis de membre superior o inferior.
• Ortesis. Són dispositius aplicats externament sobre el cos que modifiquen

aspectes funcionals i/o estructurals del sistema neuromusculoesquelètic que
mai substitueixen una part del cos. La finalitat és mantenir, millorar o
recuperar la funció. Aquests productes estan contínuament en contacte amb
el cos humà. Per exemple, collarets cervicals, fèrules, botins...
• Productes de suport. Qualsevol producte (incloent-hi dispositius, equips,

instruments, tecnologies i software) fabricat expressament o disponible en
el mercat per prevenir, compensar, controlar, mitigar o neutralitzar deficièn-
cies, limitacions en l’activitat i restriccions en la participació. Per exemple,
productes de suport per administrar medicaments, per a la prevenció d’UPP,
per vestir-se i desvestir-se, crosses, cadires de rodes...
Per al manteniment d’aquest tipus de productes cal tenir en compte unes conside-
racions generals:
• Normalment es pot fet servir un drap humitejat amb aigua i sabó i fer el
posterior assecat amb un drap net.
• Si el producte necessita desinfecció, el fabricant ha d’indicar amb quin tipus

de producte i com s’ha de fer servir.
• No utilitzar productes de neteja agressius.
• Insistir en la neteja de productes amb mànecs o nanses.
• En les tasques d’higiene personal cal vigilar les zones de contacte de pròtesis
externes i ortesis, ja que si produeixen fricció, podrien causar UPP.
• Quan no s’utilitzen els productes de suport, cal guardar-los correctament en

el seu estoig, si en tenen, o ben coberts en un espai net, per evitar que els
entri la pols.
2.4.1 Pròtesis bucals
La pròtesi amovible és un tipus de pròtesi que es pot treure de la boca el mateix

usuari. Poden ser pròtesis parcials, indicades per a un usuari edèntul parcial, per
tal de substituir algunes dents absents o pròtesis completes, indicades per a usuaris
sense cap dent.
Les pròtesis completes s’anomenen comunament dentadures postisses. S’ha

d’anar amb compte ja que són fràgils i cal manipular-les amb cura. És molt
important la neteja i desinfecció de les pròtesis dentals amovibles. Com a mínim,
s’han de netejar després de cada àpat.
Pròtesi dental amovible (Font:
Wikimedia)
Es pot procedir de la següent manera:
1. Demanar a l’usuari que retiri o ajudar-lo a retirar la pròtesi dental utilitzant

guants d’un sol ús.
2. Oferir una esbandida bucal a l’usuari. Animar-lo perquè s’esbandeixi la

boca quan sigui necessari.
3. Raspallar o ensenyar a l’usuari o familiar a netejar la pròtesi amb raspall i

crema dental o sabó neutre.
4. Esbandir amb aigua i desinfectant abundants.
5. Esbandir la pròtesi amb l’agent de neteja abans d’utilitzar-la.
6. Demanar a l’usuari que se la col·loqui. Si no ho pot fer l’usuari, ho ha de

fer el tècnic.
7. Posar en remull la pròtesi en aigua neta i/o agent de neteja a la nit, o quan
no s’estigui utilitzant, per eliminar càlculs, detritus i taques.
Per tant, la higiene de la pròtesi consisteix a raspallar-la amb un raspall destinat a

aquest fi amb aigua i sabó per totes les superfícies després de cada àpat. En cas
que quedin restes a les dents, s’han de raspallar amb un raspall i pasta dental. Si es
tracta d’una dentadura parcial, quan encara queden dents pròpies, s’ha de retirar
la dentadura per poder netejar bé les dents pròpies per tots els racons.
No s’han d’utilitzar mai netejadors forts ni abrasius, ja que poden danyar la

superfície de la dentadura postissa.
Cal guardar la pròtesi sempre en un mateix lloc, protegida i a mà, per evitar perdre-
la.
Cal avisar sempre els usuaris que posar la pròtesi en productes antisèptics és útil,
però que només el raspallat elimina la placa bacteriana de les pròtesis. Per tant, pot
ser molt útil complementar el raspallat de la pròtesi amb el remull amb productes
antisèptics.
2.4.2 Audiòfons
L’audiòfon és un dispositiu que ajuda a millorar l’audició i la parla dels usuaris

amb pèrdua auditiva (vegeu la figura 2.10). Cal ser molt curosos amb els audiòfons
per allargar la seva vida útil i minimitzar possibles avaries.
F . . Audiòfon
Font: pxfuel.com
Hi ha molts tipus i mides d’audiòfons, però en tots cal fer un ús i manteniment

correctes per allargar-ne la vida útil. Per tant, és recomanable seguir uns bons
hàbits de neteja.
S’ha de tenir presents tres consideracions:

En les gammes altes
d’audiòfons s’aplica un
revestiment impermeable
1. Els audiòfons són aparells electrònics que funcionen constantment. Són contra aigua i pols.
dispositius externs a l’orella que analitzen en temps real els sons i les veus
de l’ambient en el qual es mou l’usuari i, per tant, estan exposats a la
climatologia. Les baixes i altes temperatures, la pluja, el vent, la pols i
la humitat poden afectar el funcionament de l’audiòfon.
2. La higiene del sistema auditiu és bàsica. Cera, suor, escames de pell,

supuracions i altres poden arribar a danyar l’auricular i altres components,
així com embrutar els motlles.
3. Agents químics com laques, perfums i productes cosmètics poden deteriorar

els materials de l’audiòfon.
Consells per al manteniment correcte d’audiòfons
• Netejar-los cada dia: es recomana netejar la superfície quan la cera acumu-

lada està seca. En cas contrari, s’expandiria la cera líquida per tot l’aparell.
• Es poden netejar amb un tovalloleta seca. S’ha d’eliminar el cerumen del

motlle o acoblador que va a l’interior de l’orella. Això es pot fer amb un
petit raspallet, que normalment ja va amb el kit de neteja que es dona quan
s’adquireixen els audiòfons.
• Mantenir secs els audiòfons: s’ha d’evitar que es mullin. Com que són
elements electrònics, no s’han de netejar mai amb aigua ni portar-los en
el moment de la dutxa ni amb els cabells molls. En cas que per accident
els audiòfons es mullin, s’han de treure les piles i col·locar-los en un equip
d’assecat. No s’ha d’utilitzar mai un assecador de cabells.
• Canviar filtres o tubs de forma periòdica depenent del tipus d’audiòfon.
– INTRA o RITE: en aquests tipus d’audiòfons es canvia el filtre que té

la funció d’obstaculitzar l’entrada de cera a l’auricular per allargar-ne
la vida útil.
– BTE: en aquest tipus d’audiòfons s’han de canviar els tubs cada tres
mesos quan comencen a endurir-se, quan es nota que el tub no és
flexible, es perd qualitat de so i es pot arribar a trencar la carcassa
de l’aparell.
• Guardar els audiòfons en el seu estoig per evitar que es trenquin o es perdin
• Evitar la humitat, els cops i els productes químics com laques i escumes,
gomines, perfums, cremes, olis i similars. És millor aplicar-se els productes
d’higiene personal sense l’audiòfon.
• Utilitzar el kit de neteja que se sol proporcionar amb els audiòfons: raspall,
agulla extractora, imant, drapets.
F . . Estoig d’audiòfon
Font: pxfuel.com
2.5 Cures bàsiques en l’eliminació
Es defineix l’eliminació com la necessitat que té l’organisme de desfer-se de les

substàncies perjudicials i inútils que resulten del metabolisme. Cal tenir en compte
que l’excreció de deixalles es produeix principalment per l’orina i la femta, encara
que també hi ha altres vies d’eliminació com la sudoració i la respiració.
L’eliminació té una gran importància per a la vida, ja que permet mantenir

l’equilibri de líquids i substàncies del medi intern, i en eliminar les substàncies
de rebuig manté un funcionament adequat dels diferents òrgans.
2.5.1 Evacuació al llit
Quan el grau d’autonomia de l’usuari no és suficient i necessita ajuda per realitzar

les tasques d’eliminació, el tècnic s’ha d’encarregar de prestar ajuda en aquestes
tasques tenint en compte les necessitats i les capacitats de la persona, fomentant
sempre l’autonomia.
Això passa en les necessitats d’eliminació dels usuaris enllitats i que no es poden
aixecar del llit. Per a aquestes persones es poden fer servir dos tipus d’orinals:
• Orinal d’ampolla (vegeu la figura 2.12). Recipient ovoidal amb una cara
plana graduada per mesurar-ne el contingut i un coll ample, allargat i més
elevat que s’empra per a la micció de l’home.
• Orinal pla (vegeu la figura 2.13). Recipient pla que en la part anterior és
molt prim i que s’eixampla per la posterior, on se situa la nansa de subjecció.
S’usa per a la micció de la dona, per a la higiene genital tant de l’home com
de la dona i per a la defecació.
F . . Orinal d’ampolla
Font: Universitat Jaume I

F . . Orinal pla
Font: Universitat Jaume I
Maneig de l’orinal d’ampolla
En la tècnica que usa l’orinal d’ampolla es pretén facilitar l’eliminació urinària en

l’home.
En alguns casos l’usuari no pot fer ús del vàter a causa de limitacions en la

mobilitat, malalties neurològiques, psiquiàtriques o altres. Si l’usuari és autònom,
pot fer ús de l’orinal d’ampolla ell mateix. Si no ho és, el tècnic ha de col·locar i
retirar l’orinal d’ampolla en el penis de l’usuari per dipositar l’orina.
T . .
PROTOCOL DE MANEIG DE L’ORINAL D’AMPOLLA
Definició
Col·locació i retirada de l’orinal d’ampolla per permetre la micció de l’usuari enllitat.
Objectius
• Facilitar a l’usuari l’eliminació urinària

• Educar l’usuari i la família en el maneig de l’orinal d’ampolla
Material necessari
• Orinal d’ampolla
• Tovalloles
• Paper higiènic
Procediment
5. Ajudar l’usuari perquè adopti una posició adequada.
6. Proporcionar l’ampolla. En cas que l’usuari necessiti ajuda, col·locar-l’hi entre les cames i introduir-hi el
penis.
7. Retirar l’ampolla en finalitzar la micció i portar-la al lloc destinat per a la seva neteja.
8. Facilitar el paper higiènic o ajudar en la neteja dels genitals.
9. Ajudar o proporcionar material per a la higiene de les mans.
10. Deixar l’usuari en una posició còmoda i adequada amb accés fàcil al timbre i als seus objectes personals.
11. Abocar l’orina en el recipient graduat, i mesurar-la si cal.

T . (continuació)
PROTOCOL DE MANEIG DE L’ORINAL D’AMPOLLA
12. Llençar-la al vàter.
13. Fer la neteja i desinfecció de l’ampolla.
16. Registrar el procediment i les possibles incidències.
Observacions
• Respectar al màxim la intimitat de l’usuari.

• Quan sigui necessari, subjectar l’ampolla fins que l’usuari acabi la micció, per evitar-ne el vessament.
Trobareu la versió
Maneig de l’orinal pla annexos de la unitat.
Cal aprendre a col·locar i retirar un dispositiu (orinal pla) perquè l’usuari pugui dur
a terme tant l’eliminació urinària (dones) com fecal (homes i dones) quan l’usuari
no pugui fer ús per si mateix del vàter, a causa de limitacions en la mobilitat,
malalties neurològiques, psiquiàtriques o altres.
Com a objectius es delimita la facilitació de l’eliminació fecal i/o urinària de

l’usuari enllitat, a més d’educar l’usuari i la família en el maneig de l’orinal pla.
Aquesta tècnica és un procediment molt freqüent en usuaris enllitats, ja que permet

la micció i defecació al llit quan a causa de la seva malaltia la persona no pot o no
ha d’alçar-se. S’efectua entre una o dues persones, depenent del grau de mobilitat
de l’usuari.
T . .
PROTOCOL DE MANEIG DE L’ORINAL PLA
Definició
Col·locació i retirada de l’orinal pla per permetre la micció o defecació de l’usuari enllitat.
Objectius
• Facilitar a l’usuari l’eliminació urinària o fecal

• Educar l’usuari i la família en el maneig de l’orinal pla
Material necessari
• Orinal pla
• Tovalloles
• Paper higiènic
Procediment
5. Sol·licitar la col·laboració de l’usuari i la família.

T . (continuació)
PROTOCOL DE MANEIG DE L’ORINAL PLA
6. Oferir l’ampolla, si és un home.

Usuari amb mobilitat
• Col·locar l’usuari en decúbit supí amb la capçalera del llit elevada.
• Retirar la roba de llit.
• Demanar a l’usuari que flexioni els genolls i alci els malucs.
• Introduir l’orinal pla sota els glutis i assegurar-se que està ben centrat.
Usuari sense mobilitat
• Col·locar el llit de l’usuari en posició horitzontal.
• Retirar la roba de llit.
• Col·locar l’usuari en decúbit lateral.
• Col·locar l’orinal pla sota les natges.
• Girar l’usuari sobre la seva esquena amb l’orinal pla col·locat a les natges.
7. Comprovar que l’orinal pla està centrat sota l’usuari.
8. Elevar la capçalera per a la seva comoditat, si no està contraindicat.
9. Cobrir l’usuari amb el llençol superior.
10. Proporcionar el paper higiènic.
11. Donar el temps necessari i informar l’usuari que ens avisi quan finalitzi.
12. Treure’s els guants.
13. Fer el rentat de mans.
14. Col·locar-se els guants d’un sol ús no estèrils.
15. Retirar l’orinal pla i traslladar-lo al lloc destinat per a la neteja.
16. Ajudar en la higiene dels genitals.
17. Canviar el travesser si cal i deixar la roba del llit ben col·locada.
18. Proporcionar material per a la higiene de les mans.
19. Deixar l’usuari en una posició còmoda i amb fàcil accés al timbre i als objectes personals.
20. Abocar l’orina en un recipient graduat, i mesurar-la si és precís.
21. Llençar-la al vàter.
22. Netejar i desinfectar l’orinal pla.
24. Treure’s els guants i fer el rentat higiènic de mans.
Observacions
Trobareu la versió
consultar un vídeo sobre 2.5.2 Canvi d’absorbents d’incontinència
el procediment de
col·locació de la cunya.
Els absorbents d’incontinència són protectors d’un sol ús que emmagatzemen

l’orina o la femta emeses de forma involuntària per impregnació i que intenten
mantenir la persona incontinent seca. Són eines per protegir-li la pell, la roba i el
llit.
En l’elecció d’un bolquer s’ha de fer una valoració biològica, psicològica i social
de la persona incontinent. S’ha de valorar la seva situació particular per tenir la
seguretat que és necessari, garantir-ne una utilització òptima i proporcionar a la

persona afectada comoditat perquè pugui desenvolupar les seves activitats amb el
màxim de normalitat.
Els absorbents d’incontinència o bolquers se solen utilitzar en usuaris enllitats

que presenten incontinència. Hi ha tres tipus bàsics de bolquers: el bolquer
rectangular, el bolquer anatòmic i el bolquer elàstic.
• El bolquer rectangular és de talla única, té poca adaptabilitat corporal i és

poc discret.
• El bolquer anatòmic és de talla única i s’ajusta mitjançant tires adhesives.

Té bona adaptabilitat corporal.
• El bolquer elàstic té diferents mides, té bona adaptabilitat corporal, però

és poc discret.
El bolquer elàstic s’ha d’utilitzar en funció de la comoditat de l’usuari, tot i que

com que és menys discret que el bolquer anatòmic, en principi es reserva per a
usuaris enllitats o en sedestació amb molt poca mobilitat i usuaris amb diarrea o
amb incontinències molt greus.
Els tipus de bolquers es divideixen en categories en funció de la seva capacitat

d’absorció: de dia (600–900 ml), de nit (900–1200 ml), de supernit (>1200 ml).
Els de tipus supernit s’utilitzen en usuaris amb incontinència greu i/o molt poca
mobilitat a la nit.
En l’elecció d’un bolquer cal tenir en compte una sèrie de variables:
1. Tipus d’incontinència: urinària, fecal o doble (IU associada a fecal)
2. Freqüència de les fugues: ocasional (una vegada al dia) o permanent
3. Quantitat de les fugues: petites, mitjanes o grans
4. Complexió física
5. Mobilitat:
(a) Bona: quan pot anar al vàter sol o amb suport tècnic (per exemple, un
bastó).
(b) Dolenta: quan necessita ajuda per anar al vàter o necessita caminador.
(c) Molt dolenta: quan va en cadira de rodes o està enllitat.
6. Deteriorament cognitiu
7. Suport familiar o social:
(a) Cada tres hores cal que l’usuari vagi al vàter.

(b) Cal portar-lo al vàter a última hora, abans d’anar a dormir.
(c) En cas que es desperti, s’ha d’aprofitar per dur-lo al vàter.
8. Accessibilitat al WC
(a) Sense barreres

(b) No s’han de recórrer grans distàncies.
(c) El vàter ha d’estar adaptat (agafadors, elevadors WC).
(d) És recomanable que hi hagi accessoris o dispositius passius (cadira
amb orinal incorporat).
El canvi de bolquers s’ha de fer amb freqüència (cada tres o quatre hores) per
mantenir la pell neta i hidratada i per prevenir irritacions. La freqüència de canvi
de bolquer és variable: depèn de l’alimentació i de la quantitat de líquids ingerits.
Els productes actuals permeten mantenir la pell de l’usuari seca fins al següent
canvi de bolquer. Els bolquers solen tenir un indicador d’humitat a la zona exterior
que canvia de color quan estan amarats.
Si l’usuari és capaç d’orinar al bany o en un recipient adequat, ho pot fer, ja que

es poden obrir i tancar les tires adhesives del bolquer diverses vegades.
Cal seguir unes pautes en l’ús dels bolquers:
• Triar la forma i la mida més adequada per a cada usuari.
• Revisar-los amb freqüència.
• Mantenir sempre l’usuari net i sec. Canviar els bolquers quan sigui
necessari. Els bolquers tenen un indicador d’humitat que canvia de clar
a fosc quan es van saturant d’orina.
• Vigilar l’estat de la pell a cada canvi de bolquer per si hi ha enrogiment,

irritacions o signes d’infecció.
• Hidratar la pell diàriament amb cremes protectores per prevenir l’aparició

d’UPP.
• Utilitzar roba fàcil d’obrir i manipular.
• Si l’usuari té incontinència fecal, realitzar canvis més freqüents utilitzant

bolquers de menor absorció.
• Si hi ha canvis en el color i l’olor de l’orina, avisar el centre de salut.
• Fomentar la mobilitat de l’usuari, animar-lo a caminar (si pot) o fer canvis

posturals freqüents en l’usuari enllitat o assegut.
• Seguir les normes de col·locació dels bolquers en cada situació.
T . .
PROTOCOL DE CANVI DE BOLQUER EN USUARI ENLLITAT
Definició
Canvi d’absorbent d’incontinència en l’usuari enllitat.
Objectius
T . (continuació)
PROTOCOL DE CANVI DE BOLQUER EN USUARI ENLLITAT
• Mantenir la persona incontinent seca

• Protegir la pell, la roba i el llit
• Evitar infeccions i l’aparició de lesions en la pell de l’usuari
Material necessari
• Bolquer adequat a l’usuari

• Crema hidratant
Procediment
5. Sol·licitar la col·laboració de l’usuari i la família.
6. Retirar sempre els absorbents per la part posterior del cos de l’usuari.
7. Netejar la pell correctament i procurar que quedi ben seca.
8. Col·locar l’usuari en decúbit lateral.
9. Doblegar l’absorbent longitudinalment.
10. Introduir el bolquer per sota del maluc.
11. Ajustar la part posterior del bolquer a l’altura de la cintura.
12. Col·locar l’usuari en decúbit supí.
13. Introduir el bolquer entre les cuixes de l’usuari.
14. Ajustar els elàstics als engonals.
15. Desenganxar els adhesius de la part posterior i enganxar-los a la part anterior ajustant-los a la cintura.
16. Canviar el travesser, si cal, i deixar la roba del llit ben col·locada.
17. Deixar l’usuari en una posició còmoda i amb fàcil accés al timbre i als objectes personals.
Observacions

• Si el bolquer té indicador d’humitat, s’ha de canviar quan l’indicador ho marqui. Si no, es fa palpant-lo.
• Les costures de les malles han d’anar per fora.
• En l’home, la part més ampla del bolquer ha d’anar al davant; al darrere, en la dona.
Trobareu la versió
consultar un vídeo sobre
el procediment de canvi
de bolquer en pacient
enllitat.
2.6 Sondatge vesical
L’eliminació urinària és una funció bàsica humana que pot quedar compromesa
per malalties, cirurgia i altres causes. El sondatge vesical pot ser utilitzat per
facilitar l’eliminació urinària en aquells usuaris que no són capaços de fer-ho de
manera natural. El sondatge vesical és la inserció d’un catèter (vegeu la figura
2.14) a través de la uretra fins arribar a la bufeta per drenar l’orina. Aquesta orina
es recull en la bossa de recollida d’orina (vegeu la figura 2.15).
F . . Sonda vesical
Font: Banco de imágenes y sonidos
F . . Bossa de recollida d’orina
Font: Clinical Procedures for Safer Patient Care by Thompson Rivers

University
Hi ha dos tipus de sondatge vesical: intermitent i permanent. Les infeccions

associades al sondatge vesical són una complicació habitual del sondatge vesical
permanent i estan relacionades amb un augment de la morbiditat i la mortalitat.
Com a tècnic cal saber reconèixer ràpidament quan es produeix la infecció i
informar ràpidament el centre de salut.
Els signes i símptomes més freqüents de les infeccions del tracte urinari són:
• Febre, calfreds
• Letargia
• Dolor al baix ventre
• Dolor dorsal o al costat
• Urgència, freqüència en la micció
• Micció dolorosa
• Hematúria
• Canvi en l’estat mental (confusió, deliri, agitació), sobretot en persones

grans.
Abans de fer un sondatge vesical, cal saber que està contraindicat en:
• Incontinència urinària, per comoditat del personal cuidador. Abans cal:
– Estudiar la causa.
– Utilitzar col·lectors.
– Utilitzar bolquers.
• Infeccions greus de la uretra i del penis.
• Lesions uretrals (estenosi, fístules, etc.)
2.6.1 Cura i manteniment del sondatge vesical
Per tenir cura del sondatge vesical i prevenir les infeccions s’han de seguir una
sèrie de consideracions:
• Consideracions generals:
– Rentar-se les mans abans de qualsevol manipulació de la sonda.

– Comprovar sovint la permeabilitat de la sonda. Rentar-la quan sigui
estrictament necessari a fi de mantenir-la permeable, sempre amb la
màxima asèpsia.
– Realitzar higiene diària del meat uretral amb aigua i sabó o netejador
perineal. Quan sigui necessari, també dels genitals i de la zona
perianal. En el cas dels homes, cal abaixar el prepuci i rentar-lo bé,
assecar-lo i tornar a abaixar la pell.
– Rentar bé les restes acumulades a la sonda i al meat urinari amb aigua
i sabó neutre.
– Eixugar bé la zona amb gases estèrils.
– Desinfectar bé el meat urinari amb povidona iodada.
– Mobilitzar la sonda en sentit rotatori per tal d’evitar adherències.

– Fixar la sonda a la cuixa.
– Els estris utilitzats han de ser d’ús exclusiu i s’han de mantenir en
condicions òptimes d’higiene.
– Assegurar una hidratació correcta (almenys 2 litres de líquids al dia).
• Consideracions de la bossa:
– Mantenir sempre el circuit tancat (no deixar la sonda sense tap o

desconnectada de la bossa).
– Mantenir sempre la bossa col·lectora per sota del nivell de la bufeta. Si
la persona col·labora, remarcar la importància de tenir sempre la bossa
per sota del nivell de la bufeta per tal d’evitar infeccions per reflux.
– No deixar la bossa a terra, utilitzar el material de subjecció oportú.
– Mantenir la bossa de drenatge fixada al suport per tal d’evitar trauma-
tismes accidentals.
– Mantenir la sonda ben fixada a la cuixa per tal d’evitar qualsevol mena
de tracció que pugui produir lesions a la uretra.
– Evitar obstruccions de la sonda o retenció d’orina per colzades del tub.
– Canviar la bossa quan sigui necessari, utilitzar bossa amb vàlvula per
buidar l’orina a la part distal.
– En usuaris enllitats, pinçar la sonda per fer els canvis posturals.
– Evitar que la sonda es doblegui.
– Vigilar que el color i el volum d’orina siguin els adequats.
• Signes d’alerta / Motiu de consulta:
– Hi ha febre superior a 38°C.

– S’observen canvis de color i/o olor de l’orina.
– L’orina no surt.
– L’orina vessa de la sonda.
Si l’usuari portador de sondatge vesical permanent és autònom i és al seu

domicili, abans cal implicar-lo en l’autocura de la sonda. Se li ha de
facilitar un full per escrit amb les recomanacions, amb la finalitat de tenir
la màxima informació possible i evitar complicacions.
consultar un vídeo sobre Els canvis de sondatge vesical permanent estan indicats quan:
les cures de la sonda
vesical
• La sonda està obstruïda i no es pot permeabilitzar amb rentats.
• La sonda es trenca.
• La duració màxima de la sonda ho desaconsella.
• El protocol del centre ho indica.

2.7 Colostomia
Una ostomia és una obertura creada quirúrgicament des del tracte urinari o els
intestins, on l’efluent (matèria fecal, orina o mucosa) es redirigeix cap a l’exterior
del cos mitjançant una obertura creada artificialment anomenada estoma. Les
cirurgies d’ostomia es realitzen quan una part de l’intestí o del sistema urinari
està danyat i, per tant, s’elimina. La sortida de l’estoma (orina, femta o mucosa)
s’anomena efluent.
Un estoma normalment sobresurt per sobre de la pell, és de color rosat a vermell,

humit i rodó. És la comunicació d’una part de l’interior del budell amb l’exterior
de l’abdomen per facilitar la sortida de la femta. L’estoma no té musculatura i, per
tant, els gasos i la femta surten espontàniament. Per aquest motiu cal un dispositiu
de recollida.
Característiques de l’estoma:
• Ha de ser de color rosat, com l’interior de la boca.
• Pot anar canviant de mida fins assolir la seva mida definitiva, entre un mes
i mig i tres mesos després de fer-se.
• Pot canviar d’aparença durant el dia, segons l’activitat intestinal.
2.7.1 Tipus d’ostomia
Una ostomia s’anomena segons la part de l’intestí on es practica (vegeu la taula

2.16).
T . . Tipus de colostomia segons la localització
Tipus Localització Efluent
Colostomia Còlon ascendent. L’estoma queda a la La femta tindrà una consistència líquida
ascendent dreta de l’abdomen. o semilíquida.
Colostomia Còlon transvers. L’estoma queda una La consistència de la femta serà

transversa mica per sobre i a un costat del melic. semisòlida.
Colostomia Còlon (descendent o sigmoide). La femta és sòlida i està completament

descendent o L’estoma es localitza a l’esquerra de formada.
sigmoide l’abdomen.
Ileostomia Últim tram de l’intestí prim (ílium). Les deposicions són de consistència
L’estoma queda situat a la part dreta de líquida o semilíquida, d’aspecte
l’abdomen. groguenc i amb un alt contingut d’enzims
digestius.
Una colostomia és la creació d’un estoma a partir de part del còlon (intestí gros),
en què l’intestí es porta a través de la paret abdominal i s’uneix a la pell, desviant
la matèria fecal intestinal normal a través de l’estoma en lloc de l’anus.
Una ileostomia es crea a partir de l’ili (intestí prim), que es porta a través de la
paret abdominal i s’utilitza per crear un estoma (vegeu figura 2.16).
F . . Estoma
Font: Wikipedia
Una urostomia és un estoma creat mitjançant un tros de l’intestí per desviar l’orina
cap a l’exterior del cos.
Una ostomia pot ser
permanent o temporal.
Depenent de la part de l’intestí, l’efluent és diferent i és més irritant per a
la pell com més allunyat està de l’anus. Per tant, el risc d’irritació cutània
és molt alt en les ileostomies, alt en les colostomies ascendents, moderat en
les colostomies transverses i baix en les colostomies descendents o sigmoides.
Aquestes cirurgies es realitzen en persones amb malalties com el càncer d’intestí,
malalties inflamatòries de l’intestí (colitis o malaltia de Crohn) o perforació
del còlon. Entre les emergències que poden requerir una ostomia s’inclouen
diverticulitis, traumes, intestí necròtic o complicacions per radiació.
2.7.2 Dispositius d’ostomia
Les persones amb colostomies no tenen el control o la sensació de la freqüència

dels seus efluents cap a l’estoma. Aquestes persones han de portar uns dispositius
per recollir els efluents de l’estoma i per protegir la pell de la irritació (vegeu la
figura 2.17). Són dispositius que han d’estar completament segellats per preveure
la sortida de l’efluent i per protegir la pell periostomal.
F . . Dispositiu d’ostomia
Font: Wikipedia
Els dispositius d’ostomia d’un sol ús poden ser un sistema flexible d’una sola peça
o de dues peces que consisteix en una bossa de plàstic i una placa (barrera cutània)
que s’assenten en la pell de la persona. Un dispositiu d’ostomia fa referència al
conjunt format per la bossa recol·lectora de femta i pel protector cutani anomenat
placa.
• La placa és la part del dispositiu que es col·loca directament sobre la pell.

La seva funció és protegir, fixar i regenerar la pell.
• Les bosses poden ser tancades per a la recollida de femta sòlida o obertes
per a la femta líquida o semilíquida. Totes estan dotades d’un filtre per evitar
les males olors i poden ser opaques perquè el contingut no es vegi.
La bossa d’ostomia i la placa s’uneixen per formar una unitat integrada a prova
de fuites. La bossa té un extrem obert per permetre el drenatge de l’efluent i
es pot tancar amb un clip de plàstic o una tira de velcro. El tipus de bossa més
adequat depèn del tipus de femta que surti per l’estoma, de l’estat de la pell al
voltant de l’estoma i de les preferències o comoditats de la persona ostomitzada.
Els dispositius que hi ha avui en dia són molt discrets.
Hi ha tres tipus de dispositius per a ostomia:
• Sistema d’una peça: la placa va unida a la bossa recol·lectora i es col·loca

directament sobre la pell. La bossa es canvia cada dia quan s’ha omplert en
uns 2/3 aproximadament. Moltes persones prefereixen aquest sistema per
la seva flexibilitat i discreció (vegeu la figura 2.18).
F . . Dispositius d’una peça
Font: Wikipedia
• Sistema de dues peces: es compon d’una placa i una bossa recol·lectora

adaptables entre si. La placa pot estar sobre la pell 3 o 4 dies, sempre
segons el tipus de deposició i la comoditat de l’usuari. La bossa es canvia
diàriament o quan estigui plena en uns 2/3 aproximadament. En cas de pell
sensible o irritada, el sistema de dues peces és el més recomanable perquè
permet mantenir la placa adherida al cos més temps.
• Sistema de dues peces sense anells rígids: té els mateixos elements que el
sistema de dues peces (bossa i placa ajustables mitjançant un adhesiu), per
la qual cosa el seu manteniment és el mateix que el del sistema tradicional
de dues peces. El sistema sense anells rígids combina els beneficis dels
sistemes d’una peça, gràcies al seu confort i discreció, i els del sistema de
dues peces, per la seva seguretat, protecció cutània i versatilitat.
L’elecció del dispositiu ha de ser segons el tipus d’estoma i la matèria efluent que
s’hagi de recollir:
• Urostomies: dispositiu de dues peces que té una vàlvula antireflux i una

vàlvula de connexió al col·lector.
• Ileoilestomies: dispositiu d’una o dues peces, obert i amb un filtre incorpo-

rat.
• Colostomies: dispositiu d’una o dues tanques, amb la incorporació d’un

filtre.
Els primers dies després de la intervenció cal posar al dispositiu una bossa
transparent per tal d’observar millor l’estoma.
A més, per escollir el dispositiu cal tenir en compte:

• Que sigui de fàcil manipulació.
• Que s’adapti correctament a l’estoma.
• Que no es desenganxi.
La placa es retalla per ajustar-la al voltant de l’estoma. Els sistemes de bosses

d’ostomia varien i es basen en el tipus d’estoma, les característiques de l’estoma,
la ubicació de l’estoma, les capacitats de la persona, els plecs de la pell i les
preferències de la persona.
Els dispositius poden durar de quatre a set dies, depenent del tipus de sistema. Cal
canviar la bossa si hi ha fuites, si hi ha olor, si hi ha una exposició excessiva de la
pell o si la persona es queixa de picor o cremor a la pell.
Altres accessoris
Hi ha diferents productes per ajudar en la cura de l’ostomia:
• Desodorants: lubrifiquen l’interior de les bosses i protegeixen contra les

males olors.
• Protectors barrera: serveixen per protegir la pell dels adhesius i els efluents.
Són en crema o en solució.
• Pólvores: serveixen per absorbir la humitat i per protegir la pell.
• Productes per eliminar adhesius.
• Cinturons per millorar la subjecció del dispositiu.
• Faixes per subjectar i comprimir l’estoma.
Avaluació física i emocional
Els usuaris poden presentar comorbiditats que afecten la seva capacitat per
controlar la cura de l’ostomia. Condicions com l’artritis, la manca de visió, la
malaltia de Parkinson o les complicacions posteriors a l’ictus poden dificultar la
coordinació i la funció d’un usuari per controlar l’ostomia.
A més, la càrrega emocional de fer front a una ostomia pot ser devastadora per a
alguns usuaris i pot afectar la seva autoestima, imatge corporal, qualitat de vida i
intimitat. És freqüent que els usuaris amb ostomia tinguin un patró d’eliminació
alterat.
Cal tenir molt en compte les indicacions no verbals: cal tenir cura de no mostrar
fàstic per l’ostomia o per l’olor que pot haver-hi quan es canvia un dispositiu
d’ostomia.
2.7.3 Cura de la pell
La pell de la zona del ventre és especialment sensible. Habitualment no ha estat

exposada a la intempèrie ni al fregament. Per això, és molt important que la
persona ostomitzada en tingui cura de manera que no pateixi cap dany. Si la pell no
es tracta bé, es poden produir una sèrie de molèsties que deteriorarien la qualitat
de vida de la persona.
Cal tenir present que el contacte de les deposicions amb la pell causa irritacions.
Per tant, és necessari que s’utilitzi correctament la placa que protegeix la pell.
Cal tenir en compte que
l’estoma va canviant de
mida i es fa més petit a La placa es fixa i s’adapta a la forma de l’estoma per impedir que les deposicions
mesura que passa el temps.
Arriba a la seva mida es filtrin entre la bossa i la pell. Cal col·locar-la al voltant de l’estoma procurant
definitiva entre un mes i mig
i tres mesos després.
que no quedi cap part de la pell descoberta, ja que s’irritaria pel contacte amb la
femta. La majoria de les alteracions de la pell del voltant de l’estoma es poden
evitar prenent precaucions.
Cal educar les persones per tenir cura de la seva ostomia. Si no poden, se n’ha
d’encarregar el tècnic.
La higiene de l’ostomia forma part de la vida diària:
• Rentar l’estoma amb aigua tèbia i sabó neutre.
• Utilitzar una esponja natural o d’un altre material suau.
• Si l’usuari es dutxa habitualment, fer-ho amb o sense bossa.
• Eixugar bé la pell del voltant de l’estoma amb una tovallola o amb un

mocador de paper sense friccionar.
• No utilitzar mai un assecador de cabells.
La dutxa i el dispositiu de colostomia
Els usuaris amb bosses de colostomia poden nedar o dutxar-se sense treure’s la bossa.
Si es dutxen amb el dispositiu, cal cobrir el filtre amb uns pegats dissenyats per a aquesta
funció.
Si es dutxen sense el dispositiu, cal evitar l’aigua massa calenta i la pressió de la dutxa.
2.7.4 Canvi d’una bossa de colostomia
Els dispositius de colostomia haurien de canviar-se de quatre o set dies, depenent

de l’usuari i el tipus de dispositiu. Cal consultar un especialista si la pell està
danyada, si hi ha fuites a la bossa o altres problemes relacionats amb el dispositiu.
Els usuaris han de participar en la cura de la seva ostomia, i també s’hi hauria
d’involucrar la família.
Els factors que afecten els sistemes de colostomia són la suor, l’elevada tempera-
tura, la pell humida o greixosa i l’exercici físic.
T . .
PROTOCOL DE CANVI DE BOSSA D’OSTOMIA
Definició
Conjunt de mesures higièniques que es fan per canviar de dispositiu d’ostomia.
Objectius
• Mantenir net l’estoma i la pell periostomal

• Garantir l’òptima recollida d’efluents mitjançant un segellat correcte, per evitar les fuites i la irritació de la pell
• Prevenir alteracions de la pell i infeccions
• Educar l’usuari i la família en les cures de l’estoma
Material necessari
• Guants no estèrils
• Gases estèrils i tovalloletes de paper
• Aigua, sabó i esponja
• Solució isotònica
• Safata
• Mirall
• Draps
• Dispositiu i pinça per a ostomia
• Bossa de deixalles
• Tisores
• Guia de mesura de l’estoma
• Llapis
• Xopador
• Eliminador d’adhesius per a la pell
• Productes per la cura de la pell
Procediment
3. Informar l’usuari i/o la família del procediment i de com poden ajudar. Animar l’usuari a participar-hi tant com
sigui possible, o observar/assistir l’usuari en el procediment de canvi de bossa.
5. Col·locar el xopador sota el dispositiu per protegir la roba de llit.
6. Treure la bossa d’ostomia i mesurar i buidar el contingut. Llençar la bossa a les escombraires.
7. Treure la placa tirant suaument de dalt cap a baix. Subjectar la pell amb l’altra mà. Evitar estrebades. Es pot
utilitzar un eliminador d’adhesiu.
8. Netejar suaument l’estoma amb gases humides amb sèrum fisiològic. No utilitzar sabó. La neteja agressiva
pot provocar sagnat. Si es treu la pasta adhesiva de la pell de l’estoma, utilitzeu primer un drap sec.
9. Eixugar l’estoma amb tovalloletes de paper amb petits copets.
10. Avaluar l’estoma i la pell periostomal.
11. Mesurar el diàmetre de l’estoma mitjançant la plantilla i retallar la placa amb unes tisores segons la mida.
El dispositiu ha de quedar a uns 2 mm de separació de l’estoma.
12. Preparar la pell aplicant els productes accessoris que es requereixin. Els productes accessoris poden
incloure cremes barrera, pólvores o productes que s’utilitzen per crear un segellat a la pell per adherir el
sistema de bossa per evitar la filtració. La pell mullada evitarà que la base s’adhereixi a la pell.
13. Retirar el paper protector de la placa i aplicar-la sobre l’estoma de baix a dalt. Aplicar pressió. Mantenir al
seu lloc durant 1 minut per escalfar la base que s’unirà al cos de l’usuari. A continuació, treure el suport de la
vora exterior i prémer suaument per segellar. Evitar plecs i arrugues. La calor de la mà pot ajudar el dispositiu
a adherir-se a la pell i evitar fuites.
14. Col·locar la bossa d’ostomia. Col·locar el clip a la part inferior de la bossa.

T . (continuació)
PROTOCOL DE CANVI DE BOSSA D’OSTOMIA
15. Mantenir el palmell de la mà sobre la bossa d’ostomia durant 2 minuts per ajudar l’aparell a adherir-se a la
pell. La placa s’activa per calor.
19. Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Documentar l’aspecte de l’estoma i la pell
periostomal, els productes utilitzats i la capacitat de l’usuari per tolerar el procediment i l’ajuda amb el
procediment.
Observacions
• Si l’usuari realitza el canvi sol, per a la col·locació del dispositiu és aconsellable que s’ajudi amb un mirall i
que ho faci dempeus per aconseguir una perfecta col·locació de la placa i de la bossa.
• No cal retirar la pasta adhesiva a cada canvi.
• Retirar les restes de la femta amb paper higiènic.
• En el moment de posar la bossa i/o la placa de colostomia, cal dir a l’usuari que faci força amb la panxa.
• Netejar l’estoma amb aigua i sabó, sense fregar. No alarmar-se si l’estoma sagna una mica. Rentar
suaument i, si continua sagnant, pressionar lleugerament amb una esponja humitejada amb aigua freda.
• Vigilar que quedi completament segellat.
• No utilitzar substàncies irritants, alcohol o colònia sobre l’estoma.
• Si hi ha pèls al voltant de l’estoma retallar-los amb tisores, no rasurar-los.
• Comprovar sempre la integritat i la bona coloració de la pell i de l’estoma.
• Si hi ha irritació, utilitzar productes específics (pasta o pólvores cicatritzants). Si la irritació no cedeix,
consultar amb l’estomaterapeuta.
• En cas d’ileostomies molt productives, es pot col·locar un tampó insinuat (no introduir del tot) mentre es fa el
canvi de dispositiu.
• Evitar fer els canvis després dels àpats.
• Es pot utilitzar un cinturó d’ostomia per mantenir la bossa al seu lloc.
Teniu versions imprimibles

d’aquest i altres protocols
als annexos de la unitat. Visualitzeu a la taula 2.18 les imatges per aclarir alguns passos del procediment:
T . . Passes il·lustrades del protocol de canvi de bossa d’ostomia
Pas 1. Preparar el material d’ostomia
Pas 6. Retirar la bossa d’ostomia

T . (continuació)
Pas 7. Treure la placa estirant suaument de dalt a

baix, subjectar la pell amb l’altra mà. Evitar
estrebades
Pas 8. Netejar suaument l’estoma amb gases

humides amb sèrum fisiològic. No utilitzar sabó
Pas 10. Avaluar l’estoma i la pell periostomal
Pas 11. Mesurar el diàmetre de l’estoma mitjançant

la plantilla i retallar la placa amb unes tisores segons
la mida. El dispositiu ha de quedar a uns 2 mm de
separació de l’estoma
T . (continuació)
Pas 12. Preparar la pell aplicant els productes

accessoris que es requereixin. Els productes
accessoris poden incloure cremes barrera, pólvores o
productes que s’utilitzen per crear un segellat a la pell
per adherir el sistema de bossa per evitar la filtració
Pas 13. Retirar el paper protector de la placa i

aplicar-la sobre l’estoma de baix a dalt. Fer pressió.
Mantenir al seu lloc durant un minut per escalfar la
base que s’unirà al cos de l’usuari. A continuació,
treure el suport de la vora exterior i prémer suaument
per segellar. Evitar plecs i arrugues. La calor de la
mà pot ajudar el dispositiu a adherir-se a la pell i
evitar fuites
T . (continuació)
Pas 14. Col·locar la bossa d’ostomia i el clip a la part

inferior de la bossa
Font: Clinical Procedures for Safer Patient Care by British Columbia Institute of Technology (BCIT)
2.8 Cures ‘post mortem’
La situació agònica es defineix com el període que precedeix la mort. La seva

característica principal és el gran impacte emocional que provoca en la família, el
malalt i l’entorn terapèutic. Aquest procés es caracteritza per presentar un gran
deteriorament físic i complicacions pròpies de la patologia de l’usuari.
En institucions sanitàries on es troben usuaris amb moltes patologies és freqüent

que la mort s’esdevingui després d’un període en el qual els usuaris presenten una
sèrie de signes i símptomes comuns, entre d’altres:
• Deteriorament físic i mental continu i progressiu.
• Augment de la debilitat i insuficiència funcional dels òrgans vitals.
• Disminució del nivell de consciència.
• Dificultat per ingerir aliments.
• Angoixa, agitació, crisi de pànic i depressió.
• Alteració de la temperatura corporal.
• Alteracions sensorials: disminució del gust i l’olfacte i visió borrosa, pèrdua

d’audició i tacte en menor intensitat.
• Signes clínics com pols dèbil, disminució de la tensió arterial o dispnea

respiratòria.
La percepció d’una mort imminent augmenta l’angoixa de la família, fet que pot
provocar reaccions de pànic o ira, entre d’altres.
Però no sempre és així. La mort es pot esdevenir sobtadament per una complicació
aguda d’alguna malaltia prèvia, fet que fa més difícil la seva acceptació per part
de l’entorn de l’usuari. La mort o èxitus està determinada pel cessament de totes
les funcions vitals, amb signes com la immobilitat, la pell pàl·lida, la gelor de la
pell, l’atonia muscular, la falta de reflexos, les pupil·les totalment dilatades i no
reactives (midriasi), la parada cardiorespiratòria i l’absència d’activitat cerebral.
Legalment no es considera que una persona ha mort fins que un metge no signa el
seu certificat de defunció.
A partir de la primera hora de la mort apareixen les livideses cadavèriques, que

són unes taques cutànies de color violat formades per l’acumulació de sang en
zones de suport. A partir de la segona hora, es produeix el refredament cadavèric
i a partir de 3-4 hores de la mort, apareix el rigor mortis, que és un estat de rigidesa
i inflexibilitat a les extremitats.
Les cures post mortem s’han de realitzar abans que aparegui el rigor mortis, ja que
dificulta les tasques de moure o manipular el cadàver. El rigor mortis comença a
desaparèixer passades unes 12 hores.
2.8.1 Col·laboració en les cures ‘post mortem’
Les cures post mortem són un conjunt d’atencions o cures que es presten a la
persona difunta per al seu posterior trasllat al dipòsit del centre o tanatori extern.
L’objectiu d’aquestes cures és que el cadàver estigui en condicions adequades per
al trasllat.
Abans de procedir a les cures post mortem cal tenir una sèrie de consideracions:
• Garantir la dignitat de la persona finada. Es vetllarà per la seva intimitat, im-

pedint la seva exposició a persones alienes mitjançant cortines o paravents.
Cal contactar amb la família si no hi és en el moment de la defunció.
• Ajudar la família a afrontar la mort del seu ésser estimat, reduir la seva
ansietat i proporcionar-li la informació i l’ambient adequats.
• Tenir en compte els desitjos previs de l’usuari i escoltar els expressats per
la família, segons la seva cultura, tradicions o religió. Assegurar l’ajuda
espiritual necessària, si aquest va ser el seu desig.
• Respectar les manifestacions de dol i afavorir l’expressió de sentiments per

part dels parents.
• Concedir a la família el temps que necessiti per estar amb el difunt,

manifestar les seves emociones i acomiadar-se.
Una vegada garantides aquestes consideracions, es pot procedir a preparar el

cadàver per al seu posterior trasllat. Aquestes cures estan desenvolupades en el
protocol d’amortallament:
T . .
PROTOCOL D’AMORTALLAMENT
Definició
Conjunt de mesures per preparar el cadàver per al seu trasllat al dipòsit.
Objectius
• Preservar la dignitat de la persona finada

• Evitar la sortida d’efluents del cadàver
Material necessari
• Guants no estèrils
• Mortalla o sudari
• Sabó i esponja, o esponja sabonosa
• Palangana amb aigua
• Benes i esparadrap
• Tovallola
• Material de cures
• Cotó
• Bolígraf i etiqueta per identificar el cadàver
Procediment
3. Preservar la intimitat del difunt, traslladant el company d’habitació si és possible, o mitjançant la col·locació
de cortines o paravents.
4. Verificar les dades del difunt i confirmar la defunció amb l’informe mèdic.
5. Sol·licitar a la família que abandoni l’habitació mentre es fa l’amortallament.
6. Col·locar el cos en decúbit supí amb el llit en posició horitzontal.
7. Retirar els objectes de valor per entregar-los posteriorment a la família.
8. En el seu cas, retirar catèters, sondes, drenatges, o qualsevol altre dispositiu que tingui col·locat l’usuari.
9. Realitzar la higiene completa del cadàver: netejar-li les secrecions, afaitar-la (si fos necessari) i pentinar-li.
10. Apropar el material de cures i ajudar el professional sanitari a taponar totes les sortides de sang o
secrecions i tots els orificis naturals.
T . (continuació)
PROTOCOL D’AMORTALLAMENT
11. Alinear el cos, estirant les extremitats inferiors i superiors al llarg del cos.
12. Tancar-li els ulls pressionant lleument les parpelles superiors.
13. Col·locar-li la dentadura postissa, si en portava.
14. Tancar-li la boca i subjectar la mandíbula amb un embenat al voltant del cap.
15. Realitzar la mortalla:
• Col·locar el cos en decúbit lateral i retirar el llençol brut.
• Col·locar un nou llençol en forma de rombe, i recol·locar-hi el cadàver centrat en decúbit supí.
• Doblegar el pic superior del llençol sobre el front del cadàver, assegurant-lo amb esparadraps de tela.
• Embolicar el tòrax, l’abdomen i, finalment, les extremitats inferiors. Assegurar-ho amb esparadraps.
• Col·locar una etiqueta identificadora sobre el tòrax on consti el nom, cognoms, data i hora de defunció, unitat i
habitació de procedència.
16. Traslladar el cos des del llit a la llitera i introduir-lo en una funda de plàstic amb tancament de cremallera.
17. Avisar per al trasllat del cos.
18. Recollir i reordenar l’habitació. Avisar el servei de neteja.
Observacions
• Cal col·laborar sempre amb el professional sanitari (auxiliar o infermera).

• L’acte de l’amortallament s’ha de realitzar abans de l’aparició del rigor mortis o rigidesa cadavèrica.
• Abans de traslladar el cos al dipòsit, els professionals s’han d’assegurar que les altres habitacions estan
tancades i els passadissos buits.
• S’ha de notificar la defunció als serveis de la institució que correspongui (farmàcia, cuina, administració, etc.).
• Durant la realització d’aquestes tasques, els professionals han de mostrar en tot moment una actitud de
màxim respecte cap al difunt i de respecte i comprensió cap a la seva família.
Teniu versions imprimibles

d’aquest i altres protocols
als annexos de la unitat. En els centres residencials, la defunció d’un dels usuaris sol causar un important
impacte sobre els altres, especialment en el cas de les persones grans. Si el difunt
compartia dormitori amb una altra persona, cal fer tot el possible per traslladar
el company d’habitació a una altra habitació. D’aquesta manera, s’evita la seva
exposició a totes les actuacions que van tenint lloc. Aquesta mesura també té un
benefici per a la família del difunt, que pot disposar de més privacitat.
Higiene de l'entorn
Vicent Bañuls Talamantes
Atenció higiènica
Atenció higiènica Higiene de l'entorn
Índex
Introducció 5
Resultats d’aprenentatge 7
1 Prevenció d’infeccions 9
1.1 Infeccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9
1.1.1 Tipus d’infeccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
1.1.2 Els agents infecciosos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
1.1.3 Cadena epidemiològica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1.2 Fases del procés infecciós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
1.3 Defensa contra les infeccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
1.3.1 Sistema immunitari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.3.2 Antibiòtics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1.3.3 Vacunes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.3.4 Mesures de prevenció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
1.4 Precaucions estàndard . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
1.4.1 Higiene de les mans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
1.4.2 Equip de protecció personal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
1.4.3 Prevenció de les exposicions accidentals a sang i fluids orgànics . . . . . . . . . . . . 37
1.4.4 Mesures per evitar la transmissió de microorganismes en unitats i serveis especials . . 38
1.4.5 Higiene respiratòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
1.4.6 Pràctiques segures en l’administració d’injeccions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
1.4.7 Pràctiques segures per a puncions lumbars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
1.4.8 Habitació i material del malalt . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
1.5 Prevenció d’infeccions específiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
1.5.1 Precaucions per evitar la transmissió per contacte . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
1.5.2 Precaucions per evitar la transmissió per aire . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
1.5.3 Precaucions per evitar la transmissió per gotes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44
2 Neteja, desinfecció, esterilització i gestió de residus 47

2.1 Neteja . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
2.1.1 Tipus i indicacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
2.2 Esterilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
2.2.1 Preparació del material per a l’esterilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51
2.2.2 Controls de qualitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
2.2.3 Documents i registres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58
2.2.4 Servei d’esterilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58
2.2.5 Emmagatzematge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
2.2.6 Manteniment dels equips . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
2.2.7 Circuit del material . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
2.3 Procediment de neteja, desinfecció i esterilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
2.3.1 Protocol de neteja . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
2.3.2 Protocol de desinfecció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
Atenció higiènica Higiene de l'entorn
2.3.3 Protocol d’esterilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63

2.3.4 Neteja i desinfecció del carretó de cures . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64
2.4 Neteja i desinfecció de l’entorn de l’usuari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
2.4.1 Materials i productes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
2.4.2 Procediments per a la neteja i desinfecció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
2.5 Residus sanitaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
2.5.1 Classificació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
2.5.2 Transport . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
2.5.3 Tractament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
2.5.4 Protocol de maneig dels residus sanitaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76
3 Higiene ambiental. L’habitació de l’usuari 79

3.1 Condicions ambientals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79
3.2 Benestar de l’usuari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81
3.3 Habitació de l’usuari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82
3.3.1 Mobiliari i material . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83
3.3.2 El bany . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84
3.3.3 El llit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85
3.3.4 Tècniques per fer el llit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
4 Recollida i transport de mostres biològiques 101

4.1 Tasques del tècnic en atenció a persones en situació de dependència . . . . . . . . . . . . . . 101
4.2 Protocols de recollida de mostres biològiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103
4.2.1 Recollida de mostres sanguínies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104
4.2.2 Recollida de mostres d’orina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112
4.2.3 Recollida de mostres fecals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 118
4.2.4 Recollida d’exsudat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 120
4.2.5 Recollida de mostra d’esput . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123
4.2.6 Recollida de mostres d’una úlcera per pressió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 125
4.3 Requisits i condicions per al transport de mostres biològiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127
Atenció higiènica 5 Higiene de l'entorn
Introducció
El tècnic en atenció a persones amb dependència ha d’estar familiaritzat amb les

infeccions i les principals mesures per evitar-les, per a que l’entorn de l’usuari
sigui un lloc segur. També ha de conèixer les característiques i condicions que
ha de complir l’entorn per a que sigui un lloc còmode i agradable per a l’usuari.
Així mateix, aquest tècnic ha d’estar familiaritzat amb les diferents tècniques de
presa de mostres per ajudar a l’usuari i al personal sanitari en la seva obtenció i
transport.
Aquesta unitat està ubicada dins del cicle formatiu de grau mitjà d’Atenció a
persones en situació de dependència, en la unitat formativa “Higiene de l’entorn”
del mòdul Atenció higiènica. S’hi expliquen les infeccions i les mesures per la
seva prevenció, els sistemes de neteja, desinfecció, esterilització de materials,
mobiliari i superfícies, la gestió de residus sanitaris, les condicions que ha de
complir l’habitació de l’usuari i els diferents procediments de presa i transport de
les mostres biològiques.
El primer apartat és “Prevenció d’infeccions”. S’estudien les infeccions, els seus

tipus i la cadena epidemiològica. També s’estudien les fases del procés infecciós i
les precaucions estàndard que s’han de seguir per evitar la transmissió de malalties
a l’usuari.
El segon apartat és “Neteja, desinfecció, esterilització i gestió de residus”.

Tracta sobre la neteja, desinfecció i esterilització que s’ha de dur a terme en el
material sanitari, la neteja i desinfecció de l’entorn més proper a l’usuari i la gestió
de residus sanitaris, des de la seva classificació fins a com s’han de tractar els
diferents tipus de residus.
El tercer apartat és “Higiene ambiental. L’habitació de l’usuari”. Està dedicat

a les condicions ambientals que han de complir les habitacions dels usuaris, així
com els requisits que han de compliraquestes habitacions. També es desenvolupen
les diferents tècniques per fer el llit de l’usuari.
El quart apartat és “Recollida i transport de mostres biològiques”. Està dedicat

a l’estudi dels diferents procediments i protocols a seguir en la presa de mostres,
així com les condicions que han de tenir les mostres biològiques per al seu
transport.
El coneixement de les infeccions, la seva prevenció, la neteja i les condicions que

ha de tenir l’entorn de l’usuari, ajudaran el tècnic a desenvolupar la seva tasca de
la millor manera possible. Per adquirir els objectius d’aquesta unitat cal que feu
els exercicis i les activitats proposades.
En finalitzar aquesta unitat, l’alumne/a:
1. Organitza les activitats d’higiene de l’entorn de la persona en situació de

dependència relacionant-les amb les seves característiques i necessitats.
• Identifica les característiques de l’entorn que afavoreixen o dificulten l’au-

tonomia de la persona i el seu estat d’higiene personal.
• Identifica les característiques de l’entorn que afavoreixen o dificulten la

transmissió d’infeccions.
• Comprova que les condicions ambientals són adequades per atendre les
necessitats específiques de la persona.
• Comprova que les condicions ambientals són adequades per a la prevenció

de transmissió d’infeccions.
• Selecciona els recursos necessaris indicats en el pla de cures individualitzat

o en el pla de vida independent i relacionats amb la higiene de l’entorn de
la persona en situació de dependència.
2. Duu a terme activitats d’higiene de l’entorn seleccionant els procediments i

materials amb criteris d’eficàcia, prevenció i seguretat.
• Descriu les condicions higienicosanitàries i d’ordre de l’habitació de la

persona usuària.
• Aplica els procediments de neteja i higiene personal, total o parcial, en

funció de l’estat i les necessitats de la persona.
• Identifica els tipus de llits, els accessoris i els ajuts tècnics per a la higiene
i el descans disponibles a la llar que siguin d’ús més freqüent per a
persones dependents, aplicant les tècniques de preparació i recollida per
a utilitzacions posteriors.
• Aplica diferents tècniques de realització i neteja del llit de la persona usuària

adaptant-les al seu estat i condicions per afavorir la seva comoditat i confort.
• Descriu les tècniques de recollida i els mitjans de transport de les mostres

biològiques tenint en compte les característiques de l’entorn.
• Descriu les mesures generals de prevenció de les malalties transmissibles.
• Aplica els mètodes i tècniques de neteja, desinfecció i esterilització de

materials d’ús comú respectant els controls de qualitat dels esmentats
processos i la normativa en tractament de residus.
• Adopta mesures de prevenció i seguretat així com de protecció individual

en el transcurs de les activitats d’higiene de l’entorn.
• Informa la persona usuària, la família o els assistents informals respecte a

les condicions higièniques que ha de complir l’entorn.
• Informa la persona usuària i els assistents no professionals respecte a la

utilització dels productes i materials necessaris per a la higiene de l’entorn.
3. Fa el control i seguiment de les activitats d’higiene de l’entorn de la persona en

situació de dependència analitzant els protocols d’observació i registre establerts.
• Identifica les característiques que han de reunir els protocols d’observació,

control i seguiment de l’estat d’higiene de l’entorn de la persona en situació
de dependència.
• Recull informació sobre les activitats relatives a la higiene de l’entorn de

la persona en situació de dependència i a les contingències que s’hagin
presentat.
• Emplena protocols d’observació, manuals i informatitzats, seguint les pau-

tes establertes en cada cas.
• Transmet la informació pels procediments establerts i en el moment oportú.
• Argumenta la importància del control i seguiment de les activitats d’higiene

de l’entorn de la persona en situació de dependència.
• Respecta les normes de mecànica corporal durant les activitats d’higiene de

l’entorn de la persona en situació de dependència.
1. Prevenció d’infeccions
El tècnic en atenció a persones en situació de dependència ha d’estar familiaritzat

amb les principals infeccions que pot patir l’usuari i qualsevol persona. Ha de
conèixer la manera com es transmeten les infeccions, així com les fases del procés
infecciós i les principals defenses per combatre-les.
Per evitar la transmissió de malalties s’han de portar a terme unes precaucions

estàndard com, per exemple, els distints tipus d’higiene de mans o la utilització
d’equips de protecció individual per protegir-se a si mateix i l’usuari. També s’han
de tenir en compte situacions especials en què cal prendre mesures més estrictes,
com les precaucions per evitar la transmissió de les infeccions per contacte, per
l’aire o per gotes.
1.1 Infeccions
Una infecció es pot definir com la introducció en l’organisme d’elements patògens

que són capaços de desenvolupar-se en l’hoste i de produir substàncies tòxiques.
Els agents patògens entren a l’organisme a través de diferents vies com la boca o
les ferides, entre d’altres.
Les malalties infeccioses estan causades per microorganismes patògens com

virus, bacteris, fongs o protozous, que entren al cos i es multipliquen fins que
causen la malaltia.
La prevenció d’infeccions és un dels punts clau en l’entorn sanitari. La majoria

d’infeccions relacionades amb l’atenció sanitària solen ser fàcils de curar, però de
vegades poden ser greus.
Un usuari pot contraure una infecció oportunista durant la seva estada al centre
assistencial a causa del seu estat dèbil i convalescent. Els usuaris grans, els malalts
crònics, els ingressats de llarga durada o els usuaris amb defenses baixes són més
susceptibles de patir malalties infeccioses.
En l’àmbit hospitalari es poden produir infeccions pel tipus de cirurgia, per

presència de procediments invasius (com un sondatge vesical), per estades hos-
pitalàries de llarga durada, per estades hospitalàries en zones d’alt risc (UCI) o
per incompliment dels protocols de prevenció per part del personal o els pacients.
Aquest tipus d’infeccions solen alentir o complicar la recuperació del pacient.
Les infeccions hospitalàries més comunes són les infeccions del tracte urinari, la
pneumònia i les infeccions de les ferides quirúrgiques.
Els usuaris i el personal sanitari poden reduir considerablement el risc d’aparició

d’infeccions amb un correcte seguiment dels protocols.
Les malalties infeccioses
són la primera causa de
cada tres morts al món. La majoria de malalties infeccioses es transmeten d’uns individus als altres i poden
afectar qualsevol persona.
Els microorganismes que poden causar les malalties infeccioses s’anomenen

microorganismes patògens. Són els agents patogènics externs que habiten en un
altre ésser viu anomenat hoste, i li provoquen danys o malalties. També hi ha
casos en els quals aquests microorganismes patògens poden coexistir amb l’hoste
sense produir-li cap afectació.
En ocasions una malaltia infecciosa pot estar causada per un microorganisme

patogen oportunista, que és aquell organisme que produeix dany només en
determinades ocasions, normalment quan la persona té les defenses baixes, és a
dir, esta immunodeprimida. Aquests microorganismes solen formar part de la
microflora habitual de la persona o de l’ambient. En els casos que el sistema
immunitari no funciona correctament, aquesta microflora es pot multiplicar i
també colonitzar altres parts del cos.
1.1.1 Tipus d’infeccions
Les malalties infeccioses es poden classificar de diverses maneres. Hi ha des

d’infeccions locals, que afecten només una part del cos com la infecció d’una
ferida, fins a septicèmies, que es produeixen quan l’agent patogen passa a la sang
i es dissemina per tot el cos i provoca quadres clínics molt greus, o inclús la mort.
Hi ha diferents tipus d’infeccions:
• Infeccions comunitàries. Són infeccions, generalment comunes, que

s’adquireixen en la comunitat, fora de l’àmbit hospitalari o mèdic. Per
exemple, la grip o la gastroenteritis. També poden ser més greus i amb
un potencial perill de contagi que pot afectar la comunitat. Per exemple, la
SIDA, les malalties de transmissió sexual o la Covid-19.
• Infeccions nosocomials. Són infeccions adquirides en un hospital o centre

mèdic per un malalt en el qual la infecció no estava present ni s’estava in-
cubant en el moment de l’ingrés. També compren les infeccions adquirides
per part del personal del centre assistencial.
• Infeccions oportunistes. Són infeccions que afecten persones amb el

sistema immunològic debilitat, com per exemple les candidiasis.
• Infeccions emergents. Són infeccions que estaven controlades mitjançant

la vacunació, però que tornen a aparèixer a causa de l’augment de mobilitat
entre països. Per exemple, el xarampió o la diftèria.
• Infeccions del viatger. Són infeccions importades d’altres llocs del món,
com la malària o el dengue.
1.1.2 Els agents infecciosos
L’agent infecciós pot ser variat, ja que des de virus fins a microorganismes
pluricel·lulars complexos poden produir malalties en els humans.
Els agents infecciosos poden ser bacteris, virus, fongs o protozous:
Bacteris
Poden causar malalties mitjançant invasió directa o mitjançant la producció de

toxines. Els bacteris són un grup de microorganismes molt divers i és difícil
donar unes característiques generals. Es tracta de microorganismes procariotes
unicel·lulars que presenten formes molt diverses (vegeu figura 4.1) com cocs,
bacils, vibrions, coccobacils, espirils o espiroquetes.
F . . Formes bacterianes
OpenStax Microbiology
En condicions normals, els bacteris no causen dany en l’organisme, com per

exemple els de la flora intestinal (Escherichia), però n’hi ha alguns que poden
produir malalties:
• Staphilococcus aureus: Pot causar diverses malalties infeccioses, com per

exemple infeccions en la pell, intoxicacions alimentàries, pneumònia o
inclús septicèmia.
• Clostridium tetani: Causa el tètan, que és una intoxicació aguda produïda

per una neurotoxina del bacteri. El tètan produeix contraccions doloroses
en els músculs voluntaris de tot el cos.
• Mycobacterium tuberculosi: Causa la tuberculosi, malaltia que normalment

afecta els pulmons, encara que també pot afectar altres parts del cos com els
ronyons, la columna vertebral o el cervell.
• Legionella pneumophila: Causa la legionel·losi. Els casos greus poden

desencadenar una pneumònia i inclús la mort. El contagi es sol produir
per vapor infectat provinent d’instal·lacions com per exemple les d’aire
condicionat. Tenen molta importància els brots de l’entorn hospitalari.
Aquesta malaltia no es contagia de persona a persona.
• Salmonella typhi: Causa la febre tifoidea, que és una infecció que cursa
amb diarrea, erupció cutània, febre i mal de cap. La via de transmissió és
fecal-oral, quan l’aigua o el menjar estan contaminats per femta d’individus
infectats.
Virus
Són un grup d’agents infecciosos submicroscòpics que parasiten les cèl·lules de

plantes, animals i bacteris. Un virus està constituït per ARN o per ADN i ha de
ser un paràsit, és a dir, per multiplicar-se necessita els compostos de les cèl·lules
en les quals penetra (vegeu figura 4.2).
F . . Virus
Un virus madur totalment format s’anomena virió i consta d’un nucli central
constituït per ADN o ARN envoltat per una coberta proteica o càpsida. En
virus més complexos aquesta càpsida és constituïda per nombroses agrupacions
de subunitats proteiques anomenades capsòmers.
Un gran nombre de malalties infeccioses són produïdes per virus. Fins i tot
varietats d’un mateix grup poden provocar malalties diferents. Els virus tenen
la característica de ser canviants, perquè el seu material genètic posseeix una
gran capacitat per mutar. Apareixen amb freqüència nous virus que poden perdre
virulència o bé guanyar-la. Aquest és el cas del virus de la grip, del qual
periòdicament apareixen noves varietats que estenen la malaltia entre la població.
Els virus colonitzen les cèl·lules dels teixits vius de l’hoste i es multipliquen.
Vegeu-ne alguns exemples:
• Virus del xarampió: causa el xarampió, una malaltia vírica aguda caracterit-
zada per una erupció vermellosa a la pell que pot cobrir tot el cos. És molt
contagiosa i s’incuba a les cèl·lules de la faringe i als conductes respiratoris.
• Virus de la immunodeficiència humana (VIH): causa la sida, o síndrome

d’immunodeficiència adquirida, una malaltia que destrueix el sistema im-
munitari. Tenir el virus no és el mateix que tenir la sida. Les persones
seropositives poden tenir el virus i passar molts anys sense tenir símptomes
de la malaltia. Les persones seropositives poden transmetre el virus a altres
persones.
• Ebolavirus: causa l’èbola, una malaltia molt greu, fins i tot mortal. Els
símptomes poden ser febre, diarrea, vòmits i sagnat. El virus es transmet
a l’ésser humà per animals salvatges (ratpenats) o bé de persona a persona.
S’han donat diversos brots a l’Àfrica.
• Virus de l’hepatitis B (VHB): és una malaltia que afecta exclusivament el

fetge. Pot produir hepatitis B aguda. En la majoria dels casos s’elimina el
virus i es cura la malaltia abans de sis mesos, sense seqüeles. En aquests

casos s’adquireix immunitat. Però en alguns casos es produeix l’hepatitis B
crònica, que pot produir cirrosi o càncer de fetge. En aquest cas la persona
es converteix en portadora de la malaltia per a tota la vida.
• Coronavirus SARS-CoV: causa la Covid-19. Aquest virus pot cursar amb

infeccions respiratòries comunes com el refredat o de més greus com la
síndrome respiratòria aguda severa (SARS) o la síndrome respiratòria de
l’Orient Mitjà (MERS). Pot afectar tant persones com animals.
Fongs
Els fongs són organismes molt diversos. Poden constar de cèl·lules eucariotes uni-
cel·lulars com llevats o floridures o pluricel·lulars com els bolets. Les infeccions
produïdes pels fongs s’anomenen micosis.
Normalment les micosis són superficials i afecten la pell, les mucoses, els cabells
i les ungles, encara que de vegades poden ser micosis sistèmiques que afecten
tot el cos, normalment en persones que tenen el sistema immunitari compromès.
Normalment la via de transmissió és indirecta, a través d’objectes inanimats com
aliments, tovalloles...
Algunes malalties produïdes per fongs són:
• Candidiasi: és una de les infeccions per fongs més freqüents. El més comú
és Candida albicans, que és un fong en forma de llevat que es reprodueix a la
pell i les mucoses digestiva i genital. Solen provocar infeccions oportunistes
que normalment es manifesten amb lesions mucocutànies encara que també
hi pot haver manifestacions sistèmiques (vegeu figura 3.3).
• Aspergilosi: moltes espècies de fongs que es troben a tot arreu pertanyen al

gènere Aspergillus. La majoria no són patògenes, però algunes causen l’as-
pergilosi, que normalment afecta el sistema respiratori, però els símptomes
i la gravetat són molt variats. Sol afectar persones immunodeprimides.
F . . Candida albicans
OpenStax Microbilogy
Protozous
Els protozous són un grup d’organismes microscòpics que inclou espècies general-
ment unicel·lulars eucariotes o bé que formen colònies on cada cèl·lula conserva
la seva pròpia capacitat reproductora. N’hi ha de diverses formes, però la forma
típica és esfèrica. S’allarguen i polaritzen a mesura que evolucionen.
Exemples de malalties provocades per protozous:
• Amebiasi: és una infecció intestinal causada pel paràsit Entamoeba his-

tolytica. Aquest paràsit pot viure al budell gruixut sense causar malaltia.
En determinades ocasions pot envair la paret del còlon i causar colitis i
disenteria aguda o crònica. En alguns casos pot diseminar-se pel torrent
sanguini i arribar al fetge.
• Giardiasi: és una infecció intestinal causada pel paràsit Giardia lamblia que
afecta l’intestí prim dels humans. Aquest paràsit viu en el sòl, els aliments
i l’aigua. La infecció ocorre en empassar-se el paràsit. Normalment causa
síndromes gastrointestinals amb diarrea (vegeu figura 3.4).
• Malària: la malària o el paludisme es produeix per diferents espècies de pa-

ràsits del gènere Plasmodium. Aquesta malaltia es transmet a l’ésser humà
mitjançant vectors, la picada del mosquit femella del gènere Anopheles. És
una malaltia de zones tropicals. Pot ser mortal, encara que és una malaltia
que es pot prevenir i curar.
F . . Giardia lamblia
Des del punt de vista epidemiològic, les característiques més rellevants dels agents
infecciosos són:
• Infectivitat: capacitat d’un organisme d’allotjar-se en un hoste susceptible,

créixer i reproduir-s’hi, causant o no malaltia. Per exemple, el virus del
xarampió té una infectivitat elevada.
• Patogenicitat: capacitat d’un agent infecciós de produir malaltia en un

hoste susceptible. Per exemple, el virus del xarampió té una patogenicitat
elevada.
• Virulència: capacitat d’un agent infecciós de produir un dany sever o

malaltia greu. Per exemple, el virus de la ràbia és molt virulent.
• Letalitat: capacitat que té un agent infecciós de produir la mort. Per

exemple, el virus de la ràbia és molt letal.
• Poder antigènic o immunogenicitat: capacitat d’un agent infecciós de

provocar un cert grau de resistència en l’hoste que ha envaït. Per exemple,
el virus de la influença produeix poca o cap immunitat, però el virus del
xarampió produeix una immunitat duradora.
• Mutació: característica que tenen alguns éssers vius de canviar algunes de

les seves propietats i transmetre-les a successives generacions conservant-
ne l’especificitat.
1.1.3 Cadena epidemiològica
La cadena epidemiològica és una eina que permet identificar cadascuna de

les baules que intervenen en el mecanisme de transmissió d’una malaltia per
identificar on es pot actuar, aplicant mesures de prevenció i control, i evitar-ne
l’aparició.
Aquesta cadena és la ruta que segueix l’agent infecciós des de la font d’infecció fins
a l’hoste (vegeu figura 1.5). La infecció representa l’entrada i el desenvolupament
d’un agent infecciós en l’hoste.
F . . La cadena epidemi-
ològica
Per al desenvolupament d’una infecció es necessiten cinc factors essencials:
1. Reservori o font d’infecció: procedència de l’agent infecciós.
2. Porta de sortida: lloc del reservori per on surt l’agent infecciós.
3. Via de transmissió: via de pas des del reservori a l’hoste.
4. Porta d’entrada: lloc per on entra l’agent en l’hoste.

5. Hoste susceptible
1. Reservori i font d’infecció
El reservori és el lloc on viu i es multiplica l’agent causal. Aquest lloc pot ser una
persona, un animal, un insecte, una planta, l’aigua...
La font d’infecció és tot ésser viu que allotja i dissemina l’agent infecciós. Per tant,
és l’element directament infectant des del qual l’agent infecciós passa al nou hoste
susceptible. En general les malalties transmissibles en els éssers humans tenen
com a font d’infecció al mateix home. El segon grup que actua com a reservori
són els animals.
Els reservoris humans que actuen com a font d’infecció poden ser:
• Casos clínics: són persones que pateixen la malaltia amb els seus signes i
símptomes.
• Casos subclínics: són persones amb l’agent infecciós, però que no desenvo-
lupen clarament la malaltia. Per tant, són agents més perillosos que els casos
clínics des del punt de vista epidemiològic, ja que deambulen lliurement i
mantenen contacte amb altres persones.
• Portadors: són persona amb l’agent infecciós present, però que no presen-
ten cap signe ni símptoma de la malaltia. Constitueixen una font potencial
d’infecció per a altres persones. Des del punt de vista epidemiològic els
portadors representen major risc que els casos clínics i subclínics. Segons
el temps durant el qual els portadors poden transmetre la malaltia, es poden
considerar:
– Portadors en període d’incubació o en fase de convalescència:

allotgen o transmeten els microorganismes durant un període de temps
(en general curt).
– Portadors crònics: allotgen o transmeten els microorganismes durant
llargs períodes de temps. Pot ser tota la vida.
Els reservoris animals que actuen com a font d’infecció poden causar les
malalties infeccioses conegudes com zoonosi. En condicions normals aquestes
malalties es transmeten d’animal a animal, però l’home pot ser un hoste accidental.
2. Porta de sortida
La porta de sortida és el lloc específic per on surt l’agent infecciós des de la font
d’infecció (vegeu figura 3.5). Normalment la porta de sortida és única, però en
ocasions pot ser múltiple, depenent de l’agent infecciós i del sistema immunològic
de la font d’infecció.
F . . Porta de sortida
La porta de sortida pot ser:
• Permanent. La porta de sortida permanent més important és la respiratòria,

representada per la boca, el nas i el coll (vies respiratòries superiors).
Constitueix una forma constant d’eliminació d’agents infecciosos.
• Intermitent. Les portes de sortida intermitents són més fàcils de controlar

ja que l’agent infecciós no s’elimina constantment. Entre les portes intermi-
tents es troben la intestinal, l’urinària, la mamària, la pell i les mucoses.
• Eliminació mecànica. En ocasions, l’agent no és capaç de deixar la font

d’infecció de manera espontània. En aquests casos per a la seva sortida
necessita alguna ajuda, per exemple a través de ferides o mitjançant la
picadura d’un vector.
3. Vies de transmissió
Una vegada l’agent infecciós ha sortit de la font d’infecció, ha de tenir un mitjà

de transport per traslladar-se cap a un hoste susceptible que garanteixi la seva
viabilitat. Es pot dividir en dos tipus: via directa i via indirecta:
• Transmissió directa: l’agent infecciós passa d’una persona a un altra sense

cap intervenció. Per exemple, quan hi ha contacte físic directe entre la
font d’infecció i l’hoste susceptible. Una altra forma de transmissió directa
es dona mitjançant la inhalació de l’agent infecciós exhalat per una altra
persona per tos o esternuts. Altres vies directes poden ser la transfusió
sanguínia, la infecció transplacentària de la mare al fetus o la lactància.
• Transmissió indirecta: el reservori i l’hoste no estan a prop. La via de

transmissió indirecta es dona a través de vehicles inanimats com l’aigua, la
llet, els aliments, el sòl, l’aire, la pols, o els fòmits (objectes d’ús personal
com a font d’infecció: coberts, llençols, tovalloles...) i a través de vehicles
animats com els vectors (vegeu figura 3.6). Requereix dues premisses:
– L’organisme infectant ha de ser capaç de sobreviure un determinat

temps fora del cos.
– Ha d’haver-hi algun vehicle mitjançant el qual es pugui traslladar d’un
organisme a un altre.
F . . Via de transmissió indirecta
4. Porta d’entrada
La porta d’entrada és el lloc per on entra l’agent infecciós a l’hoste. Generalment

coincideix amb les portes de sortida. Per tant, hi ha portes permanents, com
la respiratòria, i portes intermitents, com la digestiva o urinària, la pell i les
mucoses. L’entrada de l’agent infecciós a l’hoste es pot produir mitjançant
ingestió, inhalació, injecció percutània o a través de les mucoses o la placenta
(vegeu figura 3.7).
F . . Porta d’entrada
5. Hoste susceptible
La baula final de la cadena epidemiològica és l’hoste susceptible, que és la persona

o animal que pot adquirir la malaltia per no tenir resistència ni immunitat.
La susceptibilitat de l’hoste depèn de determinades característiques com l’edat,

el sexe, el grup ètnic, la genètica, el comportament cultural, les condicions
ambientals i geogràfiques, la nutrició, l’equilibri hormonal i la presència d’una
malaltia concurrent o la immunitat adquirida.
1.2 Fases del procés infecciós
La transmissió d’una malaltia a una persona sana s’anomena contagi. Una vegada
l’agent patogen entra en contacte amb l’hoste pot esdevenir-se la infecció. La
infecció consta d’una sèrie de períodes o fases:
1. Període d’incubació o latència. Període de temps que transcorre des del

moment en el qual l’agent patogen comença la infecció fins que es produei-
xen les primeres manifestacions de la malaltia. La durada d’aquest període
depèn de la infecció. Per exemple, la SIDA té un període d’incubació molt
llarg, de 3 a 10 anys.
2. Període d’estat. Període de temps que transcorre des que es produeixen les
manifestacions de la malaltia fins que comencen a desaparèixer.
3. Període de convalescència. Període de temps en el qual el cos ha eliminat

l’agent patogen i l’organisme comença a recuperar la salut.
En ocasions l’organisme no pot combatre la infecció i es produeix la mort.

En altres ocasions no s’aconsegueix eliminar del tot l’agent patogen del cos i
aquest queda en estat latent. Quan l’organisme està immunodeprimit pot produir
reinfeccions, com per exemple el virus herpes zòster.
De vegades la persona que ha patit la malaltia es converteix en un reservori, és a

dir, no pateix la malaltia però la pot encomanar a altres persones.
1.3 Defensa contra les infeccions
El sistema immunitari és un conjunt d’estructures i processos biològics que

s’encarreguen de protegir l’organisme davant els microorganismes o qualsevol
molècula aliena al propi organisme. La immunitat és la capacitat dels organismes
per fer front a aquestes substàncies.
Per tant, el sistema immunitari és la defensa del nostre cos davant les infeccions.
Per ajudar al sistema immunitari a fer front a les infeccions, s’ha de fer un ús
adequat d’antibiòtics i vacunes. A més, és molt important prendre una mesures
preventives per disminuir el risc de contraure malalties infeccioses.
1.3.1 Sistema immunitari
El sistema immunitari actua contra qualsevol agent extern a l’organisme. Aquestes

substàncies que desencadenen la resposta immunitària s’anomenen antígens.
La immunitat pot ser de diferents tipus:
• Natural(o innata) quan s’adquireix per mitjans biològics.
– Activa: l’organisme desenvolupa anticossos específics quan es troba

amb un antigen. En alguns casos pot durar tota la vida. Per exemple,
quan el virus de la varicel·la entra a l’organisme aquest fabrica anticos-
sos que hi resten tota la vida i per aquest motiu no es pateix la malaltia
més d’una vegada.
– Passiva: immunitat pròpia del fetus o del nadó. La subministra la
mare a través de la placenta o de la llet i dura només unes poques
setmanes, el temps que duren els anticossos.
• Artificial(o adquirida) quan s’adquireix mitjançant una teràpia o un tracta-

ment.
– Activa: són les vacunes. S’estimula l’organisme per a la producció

d’anticossos específics quan se li subministren els patògens de forma
atenuada. Es tracta d’una mesura preventiva.
– Passiva: és la seroteràpia. Consisteix a subministrar un sèrum
sanguini, que conté anticossos, fabricats per un donador immune.
Aquest donador és un altre animal al qual prèviament se li han injectat
agents que causen la malaltia perquè fabriqui anticossos contra aquests
patògens. La seva durada és limitada. Un exemple és el sèrum contra
la picada d’una serp.
Davant la invasió de microorganismes l’organisme presenta tres formes de de-

fensa: pell i mucoses, resposta immunitària inespecífica i resposta immunitària
específica. La primera barrera a superar és la dels teixits que conformen els
òrgans externs, és a dir, la pell i les mucoses. Si aconsegueix superar aquestes
barreres, es troba amb una resposta immunitària inespecífica constituïda per
unes cèl·lules anomenades leucòcits, o glòbuls blancs, o per molècules com les
proteïnes del sistema del complement. Si no se supera la infecció, apareix l’última
resposta, la més eficaç, la resposta immunitària específica: aquí intervenen
unes proteïnes (anticossos o immunoglobulines) i unes cèl·lules que produeixen
anticossos (limfòcits B) o que estimulen i regulen la resposta (limfòcits T).
1.3.2 Antibiòtics
Els antibiòtics són fàrmacs que s’utilitzen en el tractament i la prevenció de

malalties infeccioses produïdes per bacteris. Però no s’ha d’abusar de l’ús
d’antibiòtics, ja que poden tenir conseqüències negatives. Per exemple, els

bacteris poden modificar-se genèticament i fer-se resistents als antibiòtics.
Per fer un bon ús dels antibiòtics cal tenir clar:
• Només són efectius en el tractament d’infeccions produïdes per bacteris.
• No són efectius en el tractament d’infeccions causades per virus, com la

grip o els refredats.
• Només s’han de prendre amb prescripció mèdica, seguint les pautes d’ad-
ministració prescrites.
1.3.3 Vacunes
Les vacunes són medicaments que protegeixen de futures infeccions. S’obtenen

a partir de microorganismes que quan s’introdueixen en el cos de persones sanes,
aquestes generen anticossos contra aquests microorganismes. Si en un futur es
produeix una infecció, la persona ja té les defenses per contrarestar-la.
Gràcies a les vacunes s’han pogut eradicar moltes malalties infeccioses, com la
verola. D’altres malalties, com el xarampió o la poliomelitis, tot i que no s’han
eradicat del tot n’hi ha molt pocs casos.
1.3.4 Mesures de prevenció
Per evitar el contagi, en general, es poden seguir les següents recomanacions:
• Rentar-se les mans molt sovint amb aigua i sabó o amb una solució
alcohòlica.
• En esternudar o tossir, posar el colze davant de la boca.
• Romandre a casa quan s’està malalt.
• Netejar les ferides immediatament amb aigua i sabó.
• Rentar bé els aliments, sobretot fruites i verdures.
• Beure aigua d’ampolla si es viatja a l’estranger.
• Evitar les infeccions de transmissió sexual amb l’ús correcte del preservatiu.
1.4 Precaucions estàndard
Els professionals de la salut tenen un paper clau per reduir la propagació de la

malaltia, minimitzar les complicacions i disminuir els resultats adversos per als
usuaris. En limitar la disseminació de microorganismes s’aconsegueix trencar la
cadena de transmissió-infecció. La pràctica de l’asèpsia inclou totes les activitats
per prevenir la infecció o trencar la cadena d’infecció.
L’asèpsia mèdica, o tècnica de neteja, consisteix en procediments i pràctiques que

redueixen el nombre i la transferència d’agents patògens. L’asèpsia quirúrgica, o
tècnica estèril, inclou pràctiques que serveixen per comptar amb objectes i zones
lliures de microorganismes i mantenir-los de la mateixa manera.
La higiene de mans
constitueix la forma més
eficaç per ajudar a prevenir Les precaucions bàsiques i les precaucions per evitar la transmissió són una altra
la disseminació de
microorganismes. part important de la protecció dels usuaris i els professionals de la salut per
prevenir que la infecció es propagui.
Les precaucions estàndard són el conjunt de principis higiènics bàsics

per evitar la transmissió de microorganismes vehiculitzats per sang o fluids
orgànics.
Els objectius de les precaucions estàndard són:
• Prevenir la infecció/colonització per microorganismes d’especial importàn-

cia en tots els usuaris, independentment del seu diagnòstic o estat infecciós.
• Prevenir l’exposició parenteral de les mucoses i la pell no intacta dels

treballadors sanitaris a les infeccions que s’encomanen per la sang o altres
líquids orgànics.
• Minimitzar el risc de transmissió de microorganismes que s’eliminen per

via respiratòria mitjançant gotes.
Quant a l’aplicació d’aquestes mesures:
• S’han d’aplicar a tots els usuaris, sigui quin sigui el nivell de sospita de
confirmació d’una possible infecció, i en qualsevol tipus de centre sanitari.
• S’han d’aplicar sempre que hi pugui haver contacte amb sang, secrecions,
excrecions, pell no íntegra i membranes mucoses.
• S’han d’aplicar en usuaris i acompanyants que presentin signes de malaltia

de les vies respiratòries (tos, esternuts, rinorrea o producció de secrecions
respiratòries).
S’han de seguir una sèrie de normes en els següents aspectes:

1. Higiene de les mans
2. Equips de protecció personal
3. Exposició accidental a sang i fluids orgànics
4. Mesures per evitar la transmissió de microorganismes en unitats i serveis

especials (quiròfans i reanimació, servei de diagnòstic per la imatge, ambu-
làncies, lliteres, cadires, grues)
5. Higiene respiratòria
6. Pràctiques segures en l’administració d’injeccions
7. Pràctiques segures per a puncions lumbars
8. Habitació i material del malalt
1.4.1 Higiene de les mans
Hi ha una sèrie de mesures higièniques generals que el personal del centre ha de

tenir present en l’atenció a les persones ingressades als centres sociosanitaris per
protegir la seva salut i la salut de l’usuari, evitar transmissió de gèrmens i reduir
infeccions en el centre.
Aquestes mesures són:
• Les mans han d’estar netes i ben cuidades.
• Les ungles han d’estar netes, curtes i sense esmalt.
• Cal evitar anells i polseres, ja que dificulten la neteja i són vehicle de

gèrmens.
• Cal canviar-se els guants per a cada usuari i cada procediment.
• S’ha de portar el cabell recollit i l’uniforme net, i canviar-lo sempre que

sigui necessari.
• Cal portar calçat específic per al centre.
• Si s’utilitzen colònies, han de ser discretes. S’ha d’evitar l’ús de perfums i

desodorants forts.
Les mans són la principal font de transmissió de microorganismes. Per tant, la

higiene de les mans és la mesura més important d’eficàcia provada per evitar la
transmissió de malalties infeccioses. D’acord amb l’Organització Mundial de la
Salut (OMS) hi ha cinc moments per a la higiene de les mans en els professionals
sanitaris (vegeu figura 4.4):
1. Abans de tenir contacte directe amb l’usuari.

2. Abans de fer una tècnica asèptica o de manipular un dispositiu invasiu,

malgrat l’ús de guants.
3. Després de tenir contacte amb algun fluid o secreció corporal.
4. Després de tenir contacte amb l’usuari.
5. Després de tenir contacte amb l’ambient inanimat del voltant de l’usuari.
F . . Els 5 moments per a la higiene de mans (OMS)
L’objectiu de la higiene de les mans és eliminar la brutícia, la matèria orgànica i

la flora transitòria, per aconseguir un elevat grau d’asèpsia. Existeixen diferents
tècniques de rentat de mans.
1. Rentat higiènic de mans (vegeu figura 4.5)
T . .
PROTOCOL DE RENTAT HIGIÈNIC DE MANS
Rentat higiènic de mans amb aigua i sabó dermatològic.
OBJECTIU
• Eliminar les restes de matèria orgànica, pols o qualsevol altra brutícia de les mans abans i després de tot
tipus de pràctica sanitària.
MATERIAL NECESSARI
• Sabó dermatològic
• Paper de mans d’un sol ús
• Aigua corrent
PROCEDIMENT
1. Obrir el pas d’aigua i mullar-se les mans i els canells.
2. Aplicar el sabó.
3. Ensabonar mans i canells, intensificant en els espais interdigitals, dits i les ungles durant 15 segons.
4. Esbandir amb aigua abundant.
5. Eixugar les mans, canells i espais interdigitals.

T . (continuació)
PROTOCOL DE RENTAT HIGIÈNIC DE MANS
6. Tancar l’aixeta amb una tovallola de paper d’un sol ús o amb el colze.
OBSERVACIONS
• S’ha de realitzar el rentat higiènic de mans al començar i acabar la jornada laboral.

• S’ha de realitzar el rentat higiènic de mans abans i després de les accions següents:
- Realitzar extraccions sanguínies.
- Utilitzar guants nets.
- Revisar vies urinàries, vasculars i respiratòries.
- Menjar.
- Preparar de la medicació.
- Utilitzar el vàter.
Trobareu la versió
imprimible d’aquest i altres
2. Rentat antisèptic de mans (vegeu figura 4.5) protocols als annexos de la
unitat.
T . .
PROTOCOL DE RENTAT ANTISÈPTIC DE MANS
Rentat antisèptic de mans amb aigua i sabó antisèptic.
OBJECTIU
• Destruir els microorganismes patògens existents a les mans.
MATERIAL
• Sabó antisèptic
• Paper de mans d’un sol ús
• Aigua corrent
PROCEDIMENT
1. Obrir el pas d’aigua i mullar-se les mans i els canells.
2. Aplicar el sabó antisèptic.
3. Ensabonar mans i canells, intensificant en els espais interdigitals, dits i les ungles durant 15 segons.
5. Eixugar les mans, canells i espais interdigitals.
6. Tancar l’aixeta amb una tovallola de paper d’un sol ús o amb el colze.
OBSERVACIONS
• S’ha de realitzar el rentat antisèptic abans de col·locar-se els guants estèrils.

• S’ha de realitzar el rentat antisèptic abans de realitzar tècniques invasives amb l’usuari:
- Inserció de catèters
- Extracció d’hemocultius
- Inserció de catèters urinaris
- Pràctica de cures
- Aspiració bronquial
• S’ha de realitzar el rentat antisèptic abans del contacte amb usuaris immunodeprimits en situacions de risc
de transmissió.
• S’ha de realitzar el rentat antisèptic davant de brots epidemiològics.
• S’ha de realitzar el rentat antisèptic davant usuaris amb criteris d’aïllament.
• S’ha de realitzar el rentat antisèptic després de contacte amb material o superfície potencialment contaminat.
Trobareu la versió
protocols als annexos de la
unitat.
F . . Rentat de mans higiènic o antisèptic
Clinical Procedures for Safer Patient Care
3. Rentat de mans amb solució alcohòlica (vegeu figura 4.6)

T . .
PROTOCOL D’HIGIENE DE MANS AMB SOLUCIÓ ALCOHÒLICA
Rentat de mans amb solució alcohòlica.
OBJECTIU
• Destruir els microorganismes patògens existents a les mans.
MATERIAL
• Solució alcohòlica
PROCEDIMENT
1. Apliqueu entre 3 ml i 5 ml del producte al palmell d’una mà.
2. Friccioneu tota la superfície de les mans i dits durant 30 segons i/o fins que les mans s’assequin, vetllant
que sempre s’ha de:
• Friccionar palmell contra palmell.
• Friccionar palmell de la mà dreta sobre el dors de la mà esquerra, i a l’inrevés.
• Friccionar palmell amb palmell amb els dits entrellaçats.
• Friccionar el dors dels dits contra el palmell oposat, amb els dits travats.
• Friccionar per rotació el polze esquerre dins del palmell dret, i a l’inrevés.
• Friccionar per rotació les puntes dels dits units sobre el palmell de la mà contrària, i a l’inrevés.
OBSERVACIONS
Si les mans no estan visiblement brutes, cal fer servir un producte a base d’alcohol en les situacions següents:
• Abans de tot contacte directe amb l’usuari.
• Abans de donar-li una medicació.
• Abans d’inserir una sonda vesical, catèters venosos perifèrics o altres procediments invasius que no
requereixin un rentat quirúrgic.
• Després del contacte amb la pell íntegra de l’usuari, per exemple després de prendre el pols, la temperatura,
Trobareu la versió
imprimible d’aquest i altres la pressió sanguínia, d’alçar l’usuari, etc.
protocols als annexos de la • En canviar de procediment en un mateix usuari.
unitat. • Després del contacte amb objectes inanimats del voltant immediat de l’usuari.
• Abans i després d’utilitzar els guants.
Es recomana fer un rentat • A l’entrar i sortir d’una habitació amb mesures d’aïllament.
de mans amb sabó normal
després de cada 10
aplicacions de solució
alcohòlica.
F . . Rentat de mans amb solució alcohòlica
1.4.2 Equip de protecció personal
Un equip de protecció personal o equip de protecció individual (EPI) és un

equip destinat a ser portat o subjectat pel treballador per protegir-lo davant d’un
o diversos riscos que puguin comprometre la seva seguretat o salut, així com
qualsevol complement o accessori destinat a aquesta finalitat.
En el sector sanitari es requereixen barreres higièniques per evitar la transmissió

de microorganismes entre persones. Aquests equips serveixen per garantir la
seguretat dels usuaris i els professionals.
Alguns dels equips de protecció individual són:
1. Guants
2. Bata
3. Casquet
4. Mascareta i ulleres
Guants
Els guants sanitaris són equips de protecció individual destinats a protegir total-
ment o parcialment la mà, i també poden cobrir l’avantbraç i el braç.
En l’entorn sanitari s’usen diferents tipus de guants:
• Guants de làtex (vegeu figura 4.7). Presenten bona adaptabilitat i sensibi-

litat al tacte i donen una adequada protecció davant risc biològic. Hi ha
guants per a cirurgia i exploració. Els guants de cirurgia s’han de canviar
entre 1 i 3 hores. Els guants d’exploració s’han de canviar entre 15 i 30

minuts.
F . . Guants de làtex
pngimg.com
• Guants de nitril (vegeu figura 4.8). Són l’alternativa al làtex com a guants
d’exploració per a persones que presenten al·lèrgia. Donen una adequada
protecció davant risc biològic. S’han de canviar entre 15 i 30 minuts.
F . . Guants de nitril
pngimg.com
• Guants de neoprè (vegeu figura 4.9). Presenten bona adaptabilitat i

sensibilitat al tacte. Són l’alternativa al làtex com a guants de cirurgia per
a persones que presenten al·lèrgia. Donen una adequada protecció davant
risc biològic. S’han de canviar entre 1 i 3 hores.
F . . Guants de neoprè
pngimg.com
• Guants de vinil (vegeu figura 4.10). Presenten baixa adaptabilitat i sensibi-

litat al tacte i ofereixen poca protecció davant del risc biològic. Es poden
perforar fàcilment. S’han de canviar cada 15 minuts.
F . . Guants de vinil
pngimg.com
Els objectius que es persegueixen amb l’ús dels guants són:
• Proporcionar una barrera protectora i prevenir la contaminació de les mans.
• Prevenir la transmissió de la flora bacteriana a l’usuari.
• Reduir la contaminació de les mans del personal.
• Disminuir el risc de transmissió d’agents biològics en cas de punxades

accidentals.
• Conferir una barrera protectora enfront altres tipus de contacte i exposicions

de risc, com ara agents citostàtics, productes irritants, càustics o corrosius,
temperatures extremes, electricitat, radiacions, agents mecànics, etc.
S’han de fer servir guants en les situacions següents:
• Manipulació o possibilitat de tocar sang, fluids corporals, secrecions,

excrecions, membranes mucoses, pell no íntegra, material contaminat o
productes químics.
• Manipulació sobre llocs corporals normalment estèrils o realització de

tècniques que requereixin un alt grau d’asèpsia: procediments quirúrgics,
inserció de catèters venosos centrals i arterials, sondatges vesicals, puncions
pleurals, peritoneals o lumbars, tactes vaginals, etc. Cal fer servir guants
estèrils.
No cal l’ús de guants en les situacions següents:
• El contacte és amb pell intacta de l’usuari: canvis posturals, mobilització

o trasllats, presa de constants, administració de medicació oral, realització
d’ECG, exploracions radiològiques, fisioteràpia, manipulació de material
net.
• Agafar el telèfon, escriure a la història clínica o l’ordinador, obrir portes,

etc.
• Canviar o recollir roba del llit (llevat de si està tacada de fluids corporals).
• Repartir o recollir safates de menjar.
• Circular pel centre.

Els guants no substitueixen
la higiene de les mans.
A la taula 2.1 es descriuen les consideracions a tenir en compte abans, durant i
després de l’ús de guants, així com la freqüència de canvi.
T . . Ús de guants
Abans Durant Després Canvi de guants
Comprovar i mantenir la Canviar-los amb la Retirar els guants En cas que es trenquin
integritat dels guants. freqüència adequada ja immediatament en o es contaminin.
que poden perdre la acabar la tasca.
seva integritat amb l’ús.
Mantenir les mans netes No tocar-se amb els Rentar-se les mans. Entre un usuari i un
i seques. guants els ulls, el nas, altre.
les mucoses o la pell.
Retirar anells, rellotges Es recomana l’ús de Mantenir les mans ben Entre diferents tasques
o altres objectes. doble guant per a seques i hidratades. en el mateix usuari.
tècniques invasives d’alt
risc.
Comprovar que les No rentar-se les mans Amb la freqüència de

ungles són curtes. amb els guants posats. canvi recomanada.
No aplicar cremes a les No reutilitzar els guants.

mans.
Altres consideracions que s’han de tenir en compte són:
• Els guants s’han d’agafar directament de l’envàs original, no s’han de

guardar a la butxaca ni en altres llocs.
• Els guants s’han de posar immediatament abans de començar el procedi-

ment i cal retirar-los tan aviat com s’hagi acabat. Per tant, s’han de posar i
treure davant de l’usuari.
• Cal escollir el tipus de guants i la talla adequats a cada tasca i segons les
característiques especials de cada treballador.
• L’ús prolongat dels guants pot generar sudoració i maceració de la pell. Cal
utilitzar guants de protecció només quan sigui necessari i preferentment
sense pols.
• Per a la neteja de superfícies i de material contaminat es recomana emprar

guants de goma de tipus domèstic, ja que protegeixen millor dels accidents.
• Cada tipus de guants s’ha de fer servir en unes tasques determinades en

funció del risc a evitar (per exemple, el risc de transmissió d’una infecció a
l’usuari) o dels riscos a què s’exposa el professional.
• S’ha de tenir en compte que no hi ha guants que evitin la punxada accidental,

però que el seu ús redueix un 50 % aproximadament el volum de sang
transferida i disminueix, així, el risc de transmissió d’agents biològics.
• Davant de reaccions de sensibilitat, dermatitis o altres degudes o no a l’ús de

guants, cal notificar-ho al comandament i consultar l’especialista per evitar
que el problema s’aguditzi.
• En relació amb la manipulació de citostàtics i agents químics (detergents,

reactius de laboratori, dissolvents, etc.), s’han de tenir en compte els
protocols específics i la fitxa de dades de seguretat del producte.
El protocol per a la manipulació de guants no estèrils és el següent:

T . .
PROTOCOL DE COL·LOCACIÓ I RETIRADA DE GUANTS NO ESTÈRILS
Procediment per posar-se i treure’s els guants no estèrils.
OBJECTIUS
• Proporcionar una barrera protectora i prevenir la contaminació de les mans.

• Reduir la contaminació de les mans del personal.
• Disminuir el risc de transmissió d’agents biològics en cas de punxades accidentals.
• Conferir una barrera protectora enfront altres tipus de contacte i exposicions de risc, com ara agents
citostàtics, productes irritants, càustics o corrosius, temperatures extremes, electricitat, radiacions, agents
mecànics, etc.
MATERIAL
• Guants de la talla corresponent.
PROCEDIMENT DE COL·LOCACIÓ
1. Realitzar la higiene de mans.
2. Seleccionar la talla correcta de guants. Treure els guants d’un en un de la capsa tocant únicament la part
superior del puny.
3. Introduir la mà per l’obertura del guant i estirar-lo fins al canell.
4. Repetir el procediment amb l’altra mà.
5. Ajustar els guants.
PROCEDIMENT DE RETIRADA
1. Agafar el guant per l’exterior aproximadament 1 cm per sota del puny (a vora de l’obertura del guant). No
tocar el canell amb l’altra mà.
2. Estirar el guant cap avall, girant-lo cap a fora. Mantenir el guant de dins a fora de la mà enguantada.
3. Introduir el dit de la mà sense guant sota el puny de la mà enguantada.
4. Estirar el guant cap avall fins que quedi cap a dins i posar-lo sobre el primer guant.
5. Llençar els guants al contenidor adequat.
6. Realitzar higiene de mans.
OBSERVACIONS
• Les mans han d’estar netes i seques abans de la col·locació dels guants.
• El rentat de mans s’ha de realitzar cada vegada que es treuen els guants.
• No s’han d’utilitzar els mateixos guants en usuaris distints.
• S’han d’utilitzar els guants de la talla apropiada.
Trobareu la versió
unitat.
F . . Col·locació i retirada de guants d’un sol ús
El protocol per a la manipulació de guants estèrils és el següent:
T . .
PROTOCOL DE COL·LOCACIÓ I RETIRADA DE GUANTS ESTÈRILS
DEFINICIÓ
Procediment per posar-se i treure’s els guants estèrils.
OBJECTIUS
• Conferir una barrera protectora enfront els microorganismes patògens.
MATERIAL
• Guants estèrils de la talla corresponent.
PROCEDIMENT DE COL·LOCACIÓ
1. Iniciar amb rentat de mans amb sabó antisèptic o antisèpsia de mans amb solució alcohòlica, segons
protocol d’higiene de mans.
2. Agafar el paquet de guants.
3. Verificar la integritat de l’embolcall, comprovar el correcte viratge del control químic extern i observar la data
de caducitat. Cal recordar que qualsevol alteració vol dir que no es poden utilitzar aquests guants.
4. Obrir el paquet de guants per on indica l’embolcall.
5. Treure el sobre amb els guants i col·locar-lo sobre un lloc pla, net, sec i segur.
6. Dirigir-se a la línia mitjana de la part inferior de l’embolcall i obrir-lo cap a l’exterior amb precaució de no
tocar els guants.
7. Obrir el primer plec.
8. Deixar ben pla el paper on són els guants.
9. Observar que els guants estiguin retolats de la següent manera:

• R, Right, per al guant de la mà dreta.
• L, Left, per al guant de la mà esquerra.
10. Agafar el guant per la base, fent pinça amb el dit índex i el polze de la mà dominant. Introduir
aproximadament un centímetre el dit polze dins el guant.
T . (continuació)
PROTOCOL DE COL·LOCACIÓ I RETIRADA DE GUANTS ESTÈRILS
11. Aixecar el guant, allunyat del cos i d’objectes que puguin entrar-hi en contacte.
12. Introduir la mà en forma de pala amb el dit polze sobre el palmell mirant cap a dalt i ajustar el guant a la mà.
13. Introduir la mà (que té el guant posat) amb forma de pala en el plec del guant amb els dits mirant cap a un
mateix.
14. Col·locar la mà dreta en forma de pala mirant cap a dalt i introduir el guant a la mà, ajustant-lo per fer
coincidir els dits de la mà amb els del guant.
15. Si en el procés de col·locació dels guants queden mal col·locats, s’han d’ajustar un cop les dues mans
estiguin enguantades.
PROCEDIMENT DE RETIRADA
1. Retirar el primer guant agafant la vora per la cara externa, i girar completament el guant del revés, agafant-lo
amb la mà encara enguantada.
2. Retirar el segon guant, girant-lo completament del revés, tal com s’ha dit anteriorment, i llençar segons
normativa.
3. Fer higiene de mans segons protocol.
OBSERVACIONS
• La L i la R retolades en els guants correspon a la mà dreta i esquerra respectivament.

• Una vegada col·locats, no s’ha de tocar cap superfície no estèril.
• Cal mantenir les mans per sobre del nivell de la cintura en tot moment.
Trobareu la versió
F . . Col·locació i retirada de guants estèrils protocols als annexos de la
unitat.
Bata
La bata és un equip de protecció individual que s’utilitza en procediments que

poden generar esquitxades de sang o altres secrecions corporals. Els objectius
són no tacar la roba, protegir la pell i evitar la transmissió de microorganismes a
altres usuaris o l’entorn.
La bata ha d’estar sempre neta, encara que no és necessari que sigui estèril, excepte
en determinades situacions de risc. Quan la bata està bruta cal treure-la al més
aviat possible i realitzar la higiene de mans. En determinades ocasions cal fer
servir la bata estèril, per no comprometre la salut de l’usuari. Aquesta bata abasta
des del coll fins als genolls, té els punys tancats i es corda per darrere. Aquestes
bates solen ser d’un sol ús i es presenten empaquetades (vegeu figura 3.16).
F . . Bata
Casquet
El casquet és una peça que cobreix els cabells per complet amb la finalitat
d’augmentar la protecció contra les infeccions (vegeu figura 3.17).
F . . Casquet
Yerson Retamal. Pixabay
Mascareta i protector ocular
Les mascaretes utilitzades com a equip de protecció individual serveixen per crear
una barrera entre un risc potencial i l’usuari, filtrant l’aire inhalat i evitant l’entrada
de partícules contaminades a l’organisme per la boca o el nas.
Vegeu les característiques dels diferents tipus de mascaretes a la taula 2.2:

T . . Tipus de mascaretes
Tipus Característiques
Mascareta quirúrgica Evita la projecció d’aerosols del portador.

Es classifica en I, IR, II i IIR en funció de l’eficiència
de filtració bacteriana, la resistència a la respiració i
la resistència a les esquitxades.
És un producte sanitari, però no es considera EPI.
És mascareta d’un sol ús.
Mascareta autofiltrant (FFP) Proporciona protecció al personal sanitari enfront

dels aerosols i evita la projecció d’aerosols cap a
l’entorn.
Es classifica en FFP1, FFP2 i FFP3 en funció de la
seva capacitat de filtració.
És un equip de protecció individual.
És un producte d’un sol ús (NR) o reutilitzable (R).
Mascareta higiènica Limita la propagació de contagi.

No és un producte sanitari ni EPI.
Es classifica en reutilitzable i no reutilitzable.
Els protectors oculars o les ulleres són una barrera física que impedeix l’entrada
de partícules contaminades a través dels ulls. La seva utilització conjunta té com
a objectiu protegir les mucoses de la boca, el nas i els ulls quan es realitzen
procediments que poden produir esquitxades de sang, fluids corporals, secrecions
o excrecions (vegeu figura 1.20).
F . . Ulleres i mascareta

Equip de protecció individual estèril
En els casos en els quals cal realitzar un procediment que requereix esterilitat,
cal posar-se el casquet, la mascareta i la bata estèril (vegeu figura 1.21). El
procediment de col·locació és el següent:
T . .
PROTOCOL DE COL·LOCACIÓ DE CASQUET, MASCARETA I BATA ESTÈRIL
Procediment per posar-se el casquet, la mascareta i la bata estèril.
OBJECTIUS

• Conferir una barrera protectora enfront exposicions de risc.
MATERIAL
• Casquet
• Mascareta quirúrgica
• Bata estèril
PROCEDIMENT
1. Realitzar la higiene de mans.
3. Col·locar el casquet agafant-lo per les vores, sense tocar l’exterior. Ha de cobrir tot el cabell.
4. Agafar la mascareta quirúrgica per la part de dins, col·locar la part superior tapant el nas i la boca i ajustar a
la part posterior del cap.
5. Ajustar la mascareta en el nas.
6. Realitzar la higiene antisèptica de mans.
7. Demanar al personal auxiliar que obri el paquet de la bata estèril. Ha de tenir les mans netes.
8. Agafar la bata per la part del coll i desplegar-la intentant evitar que toqui cap superfície.
9. Col·locar-se la bata manipulant només la part de dins. Primer cal posar els braços i demanar al personal
auxiliar que la cordi per darrere.
OBSERVACIONS
• Els guants estèrils es podran posar després d’aquest procediment, no abans.
Trobareu la versió
F . . Equip de protecció individual estèril
unitat.
Pixabay
1.4.3 Prevenció de les exposicions accidentals a sang i fluids

orgànics
El risc biològic és el risc en activitats les característiques de les quals faciliten

l’exposició o el contacte de les persones treballadores amb agents biològics. Cal
prendre unes precaucions concretes en l’ús de qualsevol tipus de material que
pugui produir lesió per punció o tall o en tècniques que puguin comportar un risc
d’exposició accidental a qualsevol fluid corporal (líquid cefaloraquidi, pericàrdic,
pleural, sinovial, peritoneal, amniòtic...), secreció, excreció o teixit, encara que no
tinguin sang visible, pell no íntegra i membranes mucoses.
El maneig d’objectes punxants comporta un risc considerable de lesió i contagi de

malalties infectocontagioses. És important manejar correctament aquests objectes
per disminuir el risc de contagi. El protocol a seguir és el següent:
T . .
PROTOCOL PER PREVENIR EL RISC BIOLÒGIC PER EXPOSICIÓ A FLUIDS BIOLÒGICS
Precaucions a tenir en compte en l’ús de qualsevol tipus de material que pugui produir lesió per punció o tall o
en tècniques que puguin comportar un risc d’exposició accidental a qualsevol fluid corporal, secreció, excreció
o teixit, encara que no tinguin sang visible, pell no íntegra i membranes mucoses.
OBJECTIUS
• Minimitzar el risc de transmissió d’infeccions entre personal i usuaris.

• Maneig correcte dels objectes punxants per disminuir o eliminar accidents del personal.
MATERIAL
• Guants
• Contenidors rígids
• Equips dotats de sistemes de seguretat (llancetes, xeringues precarregades, palometes...)
PROCEDIMENT
1. Dipositar el material punxant en contenidors rígids resistents a la punció o tall, sempre amb guants.
2. Substituir el contenidor per un de nou quan estigui al 75% de la seva capacitat.
3. Tancar el contenidor hermèticament i avisar l’empresa autoritzada contractada pel centre per a la seva
posterior esterilització i assimilació com a residu municipal.
EN CAS DE PUNXADA ACCIDENTAL O EXPOSICIÓ CUTÀNIA DE PELL NO ÍNTEGRA
1. Induir el sagnat de la zona afectada (en cas de punxada).
2. Rentar-se amb abundant aigua i sabó.
3. Desinfectar la zona amb clorhexidina o povidona iodada i tapar-la.
4. Avisar immediatament la persona responsable del centre en aquell moment.
5. Actuar segons el protocol del centre.
6. Emplenar l’informe d’accident laboral. Registrar-ho sempre.
EN CAS D’EXPOSICIÓ CUTÀNIA DE PELL ÍNTEGRA
1. Rentar la part exposada amb aigua i sabó.
EN CAS D’EXPOSICIÓ A MUCOSES
• Conjuntiva ocular: Rentat abundant amb sèrum fisiològic o aigua, sense friccionar.
• Mucosa oral o nasal: Rentat bucal amb aigua.
OBSERVACIONS
T . (continuació)
PROTOCOL PER PREVENIR EL RISC BIOLÒGIC PER EXPOSICIÓ A FLUIDS BIOLÒGICS
• No reencaputxar mai agulles ni bisturís.

• No doblegar ni trencar agulles amb la mà.
• No retirar les agulles de la xeringa amb la mà.
• No deixar mai en les bates xeringues amb agulles utilitzades.
• No llençar objectes punxents o tallants a la bossa d’escombraries.
• No introduir mai les mans en els contenidors rígids.
• En usuaris agitats o desorientats, No realitzar mai tècniques invasives sense col·laboració d’una altra persona
ja que amb qualsevol moviment brusc l’objecte punxant pot lesionar tant l’usuari com el professional.
• Les normes de maneig dels objectes punxants han de ser seguides per tots els professionals sense
excepcions.
• Cal utilitzar sistemàticament els elements de protecció individual (guants, bata, mascareta, protecció ocular) i
material de seguretat si n’hi ha.
• Cal seguir sistemàticament les precaucions estàndard en qualsevol procediment.
Trobareu la versió
unitat.
1.4.4 Mesures per evitar la transmissió de microorganismes en

unitats i serveis especials
Tots els usuaris són potencialment contagiosos. Per tant, cal prendre les mesures
necessàries per garantir que ni els usuaris ni el seu entorn no transmetin infeccions.
En unitats i serveis especials com quiròfans i reanimació, serveid de diagnòstic per
la imatge, ambulàncies, lliteres, cadires o grues, cal seguir una sèrie de mesures
per evitar el contagi.
Per exemple, en lliteres, cadires i grues s’ha de canviar tota la roba emprada entre
usuaris i posar-la dins d’una bossa de plàstic degudament tancada. També s’han
de netejar i desinfectar l’utillatge i totes les superfícies que hagin pogut estar en
contacte amb l’usuari com seients i baranes.
1.4.5 Higiene respiratòria
Les mesures d’higiene respiratòria van adreçades a totes les persones amb signes
compatibles amb infeccions respiratòries transmissibles com tos, esternuts, rinor-
rea o producció de secrecions respiratòries.
Les mesures d’higiene respiratòria són:
• Al tossir o esternudar, tapar-se boca i nas amb mocadors d’un sol ús.
• Utilitzar mocadors d’un sol ús per mocar-se i llençar-los a la paperera

corresponent.
• Després d’esternudar o tocar secrecions respiratòries, fer una higiene de

mans.
• No tocar-se les membranes mucoses dels ulls i del nas amb les mans brutes.
• Allunyar els usuaris amb símptomes respiratoris de la resta.

• Si els usuaris han de ser atesos i tenen tos, assegurar que porten mascareta
quirúrgica.
• Tot el personal ha de seguir les precaucions per evitar la transmissió per

gotes i realitzar la higiene de les mans quan contacti amb usuaris que tenen
signes o símptomes d’infecció respiratòria.
1.4.6 Pràctiques segures en l’administració d’injeccions
Per evitar infeccions cal seguir els principis bàsics de la tècnica asèptica en la
preparació i administració de la medicació parenteral. Aquestes mesures inclouen
la utilització d’una agulla estèril d’un sol ús i una xeringa estèril d’un sol ús en
cada injecció, i també la prevenció de la contaminació de l’equip d’injecció i de
la medicació.
En els centres sanitaris cal usar només vials monodosi.
1.4.7 Pràctiques segures per a puncions lumbars
En les puncions lumbars el personal sanitari ha d’utilitzar mascareta quirúrgica per

evitar la transmissió a l’usuari d’agents infecciosos provinents de la seva pròpia
orofaringe.
1.4.8 Habitació i material del malalt
Els usuaris que requereixen alguna precaució basada en la transmissió necessiten

una habitació individual. Per a la neteja i desinfecció de l’habitació cal disposar
de protocols adequats per netejar i desinfectar les superfícies, el mobiliari i els
aparells fixos de les habitacions dels usuaris. En el moment que un usuari
abandona una habitació s’ha de netejar i desinfectar tot allò amb què l’usuari hagi
estat en contacte.
El material per a la higiene personal, l’orinal pla, l’ampolla i el gibrell han de ser
d’ús exclusiu. Tots els equips i material reutilitzable s’han de netejar i desinfectar
o esterilitzar abans de que els utilitzi un altre usuari.
La roba de l’usuari i la roba de llit s’han de manipular, transportar i processar amb

molta cura per evitar la contaminació per microorganismes patògens. La roba no
s’ha d’espolsar mai ni deixar-la fora de les bosses o carrets especials que s’utilitzen
per transportar-la.
Cal anar en compte que no hi hagi esparadraps enganxats als llençols ni cap estri
punxant ni tallant barrejat amb la roba.
Si es fan rasurats en el llit de l’usuari, s’han de recollir els pèls amb tovalloles de
paper o gases.
El procés de rentat industrial de la roba n’assegura la descontaminació. Cal

assegurar-se que les condicions de calor i desinfecció siguin les adients per a cada
tipus de roba (roba altament contaminada, roba bruta i roba usada).
Els estris de menjar s’han de descontaminar. Els plats, vasos, tasses i altres estris
de menjar s’han de rentar en els rentavaixelles del centre. La combinació d’aigua
calenta amb detergents utilitzats en els centres és suficient per descontaminar-los.
1.5 Prevenció d’infeccions específiques
En determinades situacions cal seguir mesures específiques per prevenir el contagi.

Per evitar la transmissió d’agents infecciosos per contacte, gotes o aire cal seguir,
a més de les precaucions estàndard, unes mesures més específiques.
1.5.1 Precaucions per evitar la transmissió per contacte
Quan es té la confirmació o la sospita que un usuari està infectat o colonitzat per

microorganismes epidemiològicament importants que es transmeten per contacte,
cal seguir les precaucions estàndard i les precaucions específiques per evitar la
transmissió per contacte (figura 1.22).
F . . Mesures per evitar la transmissió per contacte
Font: gencat.cat
L’objectiu és reduir el risc de contacte directe amb l’usuari (mans o pell) o indirecte
(superfícies i material que pugui haver estat en contacte amb l’usuari).
Cal seguir una sèrie de normes quant a:

1. Ubicació de l’usuari
2. Tractament tòpic o sistèmic
3. Higiene de mans
4. Ús d’equips de protecció personal
5. Higiene de l’usuari
6. Equip i material utilitzat
7. Residus sanitaris
8. Neteja de l’habitació
9. Transport o desplaçament de l’usuari

L’usuari i la família han
d’estar informats del motiu,
la finalitat i les normes
• Ubicació de l’usuari: cal aïllar l’usuari en una habitació individual quan d’aquest tipus d’aïllament.
presenti infecció de les vies respiratòries, úlceres o ferides i presenti
alteració de conducta. La porta de l’habitació ha d’estar tancada amb un
cartell informatiu sobre les precaucions que s’han de prendre i les mesures
a seguir. En el cas que no es disposi d’habitació individual, l’usuari pot
compartir-la amb usuaris amb el mateix tipus de microorganisme (cohorts)
o bé amb usuaris no infectats sense lesions cutànies i que no portin sondes
ni catèters.
• Tractament tòpic i sistèmic: s’ha de realitzar el tractament segons el

protocol del centre.
• Higiene de mans: cal realitzar el rentat de mans amb solució alcohòlica o el

rentat antisèptic de mans abans i després del contacte directe amb l’usuari,
abans de fer una tècnica asèptica o de manipular un dispositiu invasiu,
malgrat l’ús de guants, després d’un contacte amb fluids o secrecions
corporals i després del contacte amb l’entorn de l’usuari.
• Equips de protecció personal: la bata s’ha de posar a l’entrar a l’habitació i

s’ha de treure abans de sortir. Es pot utilitzar una mateixa bata en un torn de
treball i s’han de penjar individualment. L’ús de guants és obligatori quan
s’estigui en contacte amb l’usuari o el seu entorn immediat. Les normes a
seguir en l’ús de guants són:
– Han d’estar nets en entrar a l’habitació.

– Han de ser estèrils si es manipula sobre llocs corporals normalment
estèrils.
– S’han de canviar després del contacte amb material infecciós.
– S’han de treure abans de sortir de l’habitació.
• Higiene de l’usuari: si la situació de l’usuari ho permet, s’ha d’utilitzar

sabó antisèptic de clorhexidina.
• Equip i material utilitzat: en tots els equips i materials utilitzats amb

l’usuari cal potenciar les mesures de precaucions estàndard així com uti-
litzar el material necessari per a un sol usuari. Si el material o equips s’han
d’utilitzar en altres usuaris, cal realitzar una adequada neteja i desinfecció.
Els efectes personals han de ser d’ús individual i guardar-los a l’habitació.
La roba que entri en contacte amb l’usuari i les bates del personal s’han de
canviar diàriament i quan sigui necessari. Si es disposa de rentavaixelles
industrial, no cal tenir cap precaució especial amb la vaixella. Si l’usuari
utilitza lliteres o cadires de rodes, s’han de desinfectar amb associació
d’aldehids o hipoclorit.
• Residus sanitaris: els residus sanitaris s’han de gestionar segons la norma

legal vigent.
• Neteja de l’habitació: si l’aïllament és per microorganismes multiresis-

tents, la neteja s’ha de realitzar dos cops al dia. Per realitzar la neteja
de l’habitació no és necessari deixar temps d’espera després de l’alta de
l’usuari.
• Transport o desplaçament de l’usuari: si l’usuari ha de sortir de l’habita-

ció cal posar-li roba neta i prendre les mesures necessàries per minimitzar
el risc de transmissió de microorganismes a altres usuaris. Poden sortir de
l’habitació, anar a zones comunes i rebre visites els usuaris amb ferides
colonitzades, sempre que aquestes estiguin ben cobertes i l’usuari no
presenti alteracions de conducta. S’han de limitar els desplaçaments. Si
s’han de fer cal avisar de les precaucions que cal seguir amb l’usuari i amb
els objectes que entri en contacte.
1.5.2 Precaucions per evitar la transmissió per aire
Quan es té la confirmació o la sospita que un usuari està infectat per microor-

ganismes que es transmeten per partícules de petita grandària (<5µ) procedents
de les vies respiratòries de l’usuari i queden suspeses a l’ambient, cal seguir les
precaucions estàndard i més les precaucions específiques per evitar la transmissió
per aire (figura 1.23).
F . . Mesures per evitar la transmissió per aire
Font: gencat.cat
L’objectiu és reduir el risc de transmissió per l’aire dels agents infecciosos.
2. Neteja de l’habitació
4. Protecció respiratòria
• Ubicació de l’usuari: cal aïllar l’usuari en una habitació amb pressió

negativa. En cas que no sigui possible, s’ha d’ubicar l’usuari en una
habitació individual amb ventilació exterior i obrir la finestra 3 o 4 cops al
dia. La porta de l’habitació ha d’estar tancada amb un cartell informatiu
sobre les precaucions i mesures a seguir. L’usuari ha d’utilitzar una
mascareta quirúrgica. Per reduir al màxim la producció de nuclis de gotes
cal educar l’usuari perquè utilitzi mocadors de paper i es tapi el nas i la boca
en tossir o esternudar.
• Neteja de l’habitació: per realitzar la neteja de l’habitació no és necessari

deixar temps d’espera després de l’alta de l’usuari, excepte en els casos que
no es disposa d’habitacions amb pressió negativa. En aquests casos s’han
de deixar lliures una hora com a mínim per assegurar la renovació completa
de l’aire.
• Residus sanitaris: els residus amb secrecions respiratòries de l’usuari s’han

de llençar en una bossa de plàstic, tancar-la dins de l’habitació i tractar-la
com residus sanitaris de tipus III.
• Protecció respiratòria: el personal ha d’utilitzar mascaretes FFP2. Es pot

utilitzar la mateixa mascareta durant el torn de treball. Aquesta mascareta
s’ha de treure al sortir de l’habitació. Si es generen aerosols, cal utilitzar

mascaretes FFP3 amb protector ocular. S’han de reduir al màxim les visites.
En cas de visita o proves diagnòstiques, l’usuari ha de portar mascareta
quirúrgica.
• Transport o desplaçament de l’usuari: s’han de limitar els desplaçaments.

Si s’han de fer, cal avisar de les precaucions que cal seguir amb l’usuari. Si
l’usuari ha de sortir de l’habitació, cal posar-li mascareta quirúrgica o filtre
bacterià al respirador.
1.5.3 Precaucions per evitar la transmissió per gotes
Quan es té la confirmació o la sospita que un usuari està infectat per microorganis-

mes que es transmeten per gotes grans (>5µ) procedents de les vies respiratòries
de l’usuari quan parla, tus o esternuda o bé quan es practiquen procediments
com aspirat bronquial o broncoscòpia, cal seguir les precaucions estàndard i les
precaucions específiques per evitar la transmissió per gotes (figura 1.24).
F . . Mesures per evitar la transmissió per gotes
Font: gencat.cat
L’objectiu és reduir el risc de transmissió per gotes que no romanen en l’aire dels
agents infecciosos. Aquestes gotes assoleixen distàncies aproximadament d’un
metre.
2. Equips de protecció personal

• Ubicació de l’usuari: cal aïllar l’usuari en una habitació individual. La

porta de l’habitació ha d’estar tancada amb un cartell informatiu sobre
les precaucions i mesures a seguir. L’habitació no necessita ventilació ni
recanvi d’aire. Si no hi ha alternativa, l’usuari pot compartir l’habitació
amb un altre amb el mateix tipus de microorganisme (aïllament per cohorts)
o bé mantenir una distància mínima d’un metre entre usuaris.
• Equips de protecció personal: el personal i les visites han d’utilitzar

mascaretes quirúrgiques impermeables als fluids. Cal posar-se la mascareta
a l’entrar en l’habitació. Si es generen aerosols, cal utilitzar mascaretes
FFP3.
• Residus sanitaris: els residus sanitaris s’han de gestionar segons la norma

legal vigent.
• Transport o desplaçament de l’usuari: s’han de limitar els desplaçaments.

Si s’han de fer cal avisar de les precaucions que cal seguir amb l’usuari. Si
l’usuari ha de sortir de l’habitació, cal posar-li mascareta quirúrgica.
2. Neteja, desinfecció, esterilització i gestió de residus
La correcta higiene de l’entorn de l’usuari és una mesura bàsica de prevenció de

la infecció. Per tenir un entorn més segur cal aplicar els procediments adients de
neteja, desinfecció i esterilització.
Cal posar atenció en la neteja, desinfecció i esterilització de materials, instrumen-

tal, superfícies i tot allò que estigui en contacte amb l’usuari. De la mateixa
manera, s’ha de tenir en compte que en l’entorn de l’usuari es generen una sèrie de
residus que cal gestionar. La correcta gestió dels residus sanitaris és indispensable
per protegir la salut dels usuaris i de les persones en contacte.
2.1 Neteja
La neteja es pot definir com el procés de separació, per mitjans mecànics

i/o fisicoquímics, de la brutícia dipositada en les superfícies inertes. Aquesta
brutícia constitueix un suport físic i nutritiu dels microorganismes que poden
desenvolupar-se i reproduir-se. Amb la neteja s’elimina entre un 90 i un 95%
dels microorganismes.
L’objectiu de la neteja és l’eliminació física de matèria orgànica i dels microorga-

nismes existents en el medi, per evitar posteriors contaminacions, encara que la
neteja no n’assegura la destrucció. A més d’això, la neteja evita les incrustacions
en el material, de manera que evita el seu deteriorament.
L’agent bàsic de la neteja és el detergent (vegeu taula 2.1). Els detergents

són substàncies produïdes per cèl·lules vives. Tots aquests productes contenen
necessàriament en la formulació tensioactius (catalitzadors) que tenen el poder
d’accelerar reaccions químiques en baixes concentracions. La finalitat és netejar
per mitjà de la tensió superficial de l’aigua.
Els detergents estan compostos per enzims, surfactants i soluts. El seu ús està
indicat en períodes curts d’1 a 15 minuts, i són classificats depenent del tipus de
substrat que es vol afectar. Segons les recomanacions internacionals, la millor
elecció són els detergents enzimàtics neutres, que eviten el dany i la corrosió.
T . . Tipus de detergents
Característiques Detergent líquid Detergent enzimàtic
Tipus de producte Detergent líquid d’ús domèstic Detergent enzimàtic
Indicacions Per a la neteja de material d’accés fàcil. Per immersió del material, que després
Neteja quotidiana. cal esbandir i eixugar. Segons les
instruccions del fabricant.
T . (continuació)
Característiques Detergent líquid Detergent enzimàtic
Precaucions No s’ha de barrejar amb altres productes. No s’ha de barrejar amb altres productes.
S’ha de diluir només amb aigua. S’ha de diluir només amb aigua i canviar
la dilució cada 24 hores.
Incompatibilitats No descrites No descrites
En el procés d’esterilització es destrueixen totes les formes de microorganismes

existents sobre una material, així com les seves formes de resistència (espores).
Per tant, un objecte desinfectat no podrà considerar-se mai estèril.
Hi ha diferents nivells de desinfecció:
1. Nivell baix: s’usa un procediment químic amb el qual es pot destruir la

major part de formes vegetatives bacterianes i alguns virus i fongs, però no
el complex Mycobacterium tuberculosis ni les espores bacterianes.
2. Nivell intermedi: s’usa un procediment químic amb el qual s’aconsegueix

inactivar les formes vegetatives bacterianes i la major part de virus i fongs.
3. Nivell alt: consisteix en l’eliminació de qualsevol forma de vida microbiana,

llevat d’algunes espores bacterianes.
Els desinfectants són substàncies químiques capaces de destruir els gèrmens

dipositats sobre el material inert. Per la seva toxicitat no es poden utilitzar
en les persones.
2.1.1 Tipus i indicacions
Els desinfectants es poden dividir en desinfectants de nivell alt, de nivell intermedi

i de nivell baix:
Dos exemples de desinfectants de nivell alt són (vegeu taula 2.2):
• Àcid peracètic (0’2 % - 0’3 %)
• Ortoftalaldehid
T . . Desinfectants de nivell alt

Característiques Àcid peracètic 0,2% - 0,3% Ortoftalaldehid 0,55%
Tipus de producte Desinfectant de nivell alt Desinfectant de nivell alt
Indicacions Per a la desinfecció d’utillatge semicrític Per a la desinfecció d’utillatge semicrític

T . (continuació)
Instruccions Cal fer una neteja prèvia amb sabó Cal fer una neteja prèvia amb sabó
neutre o enzimàtic i la posterior immersió neutre o enzimàtic i la posterior immersió
del material de 5 a 10 minuts. Després del material 10 minuts. Després s’ha
s’ha d’esbandir amb aigua bidestil·lada i d’esbandir amb aigua bidestil·lada i
eixugar-lo. S’han de seguir les eixugar-lo. No cal diluir. Caduca als 75
instruccions del fabricant. dies una vegada obert l’envàs. Una
vegada utilitzat, s’ha de canviar cada 7
dies.
Precaucions Irritant per inhalació. Pot produir Pot tacar la roba. Deixa coloracions si hi
cremades en ulls i pell. ha restes de matèria orgànica.
Incompatibilitats No descrites No descrites
Observacions Utilitzat en endoscòpies, proves Utilitzat en endoscòpies, proves

funcionals respiratòries, respiradors funcionals respiratòries, respiradors
manuals, laringoscopis... manuals, laringoscopis...
Vegeu els desinfectants de nivell baix i intermedi a la taula 2.3.
T . . Desinfectants de nivell intermedi i baix

Caract. Alcohol etílic Hipoclorit sòdic Amonis quaternaris + Magnesi monoperòxid Glutaraldehid 2,5% -
(lleixiu) biguanides ftalotetrahidrat Glioxal – Clorur de
(MMPP) benzalconi
Tipus de Desinfectant de nivell Desinfectant de nivell Desinfectant de nivell Desinfectant de nivell Desinfectant de nivell
producte baix i intermedi baix i intermedi baix baix baix
Indicacions Per a la desinfecció Per a la desinfecció Per a la desinfecció Per a la desinfecció Per a la desinfecció
d’utillatge no crític i de d’utillatge no crític i de d’utillatge no crític i de d’utillatge no crític i de d’utillatge no crític i de
superfícies superfícies superfícies superfícies superfícies
Instruccions Cal fer una neteja Cal fer una neteja Cal una neteja prèvia Cal una neteja prèvia Cal una neteja prèvia
prèvia amb sabó neutre, prèvia amb sabó neutre, amb sabó neutre, amb sabó neutre, amb sabó neutre,
esbandir i passar una esbandir i passar una esbandir i passar una esbandir i passar una esbandir i passar una
baieta humida amb el baieta humida amb el baieta humida amb el baieta humida amb el baieta humida amb el
producte per les producte per les producte per les producte per les producte per les
superfícies. S’ha de superfícies o fer superfícies o fer superfícies o fer superfícies o fer
deixar assecar. immersió del material immersió del material immersió del material immersió del material
durant 10 minuts. S’ha durant 10 minuts. S’ha durant 10 minuts. S’ha durant 10 minuts. Es
de deixar assecar. Cal de deixar assecar. de deixar assecar. Cal pot esbandir amb aigua
preparar les dilucions preparar les dilucions (opcional). S’ha de
diàriament. diàriament: un sobre en deixar assecar. Cal
4 litres d’aigua freda. preparar les dilucions
diàriament: 50 ml en 5
litres d’aigua freda.
Precaucions S’inactiva amb matèria És corrosiu de metalls. No s’ha de barrejar amb No s’ha de barrejar amb No s’ha de barrejar amb
orgànica. altres productes. altres productes. altres productes.
Incompatibilitats Presenta No descrites No descrites No descrites

incompatibilitats amb
alguns detergents.
Observacions Utilitzat en superfícies i

materials no
metàl·liques.
Alguns desinfectants de nivell baix i intermedi són:
• Alcohol etílic
• Hipoclorit sòdic
• Compostos d’amoni quaternari

• Magnesi monoperòxid ftalotetrahidrat o MMPP
• Associació d’aldehids
2.2 Esterilització
L’esterilització consisteix en l’eliminació de qualsevol forma de vida microbiana,

incloses les espores, ja sigui mitjançant mètodes físics o químics.
Els mètodes físics d’esterilització són, entre d’altres, la calor seca, la calor humida,
o els raigs gamma. Els mètodes químics d’esterilització utilitzen, entre d’altres,
el gas òxid d’etilè, el gas plasma, l’àcid peracètic o el vapor amb formaldehid.
El professional que du a terme el procés d’esterilització ha de tenir els conei-

xements i la formació adequats per a les activitats que fa i ha de vetllar pel
bon funcionament del procés. Per tant, és imprescindible que s’estableixi un
pla de formació actiu amb les actualitzacions necessàries per augmentar els
coneixements, la motivació i la sensibilització sobre la qualitat.
El mètode més utilitzat en les institucions sanitàries és la calor humida mitjançant

uns aparells anomenats autoclau (vegeu figura 4.1).
F . . Autoclau
Font: Wikimedia
El vapor saturat o la calor humida és l’agent més efectiu per eliminar microorga-
nismes, la mort dels quals es produeix per la coagulació de les proteïnes cel·lulars.
S’utilitza vapor a altes temperatures sota pressió. L’esterilització per vapor és
correcta només si el vapor saturat està en contacte directe amb la càrrega durant
el temps necessari i a la temperatura adequada.
L’autoclau és un dispositiu que serveix per esterilitzar material mèdic

mitjançant vapor d’aigua a alta pressió i temperatura.
Entre els esterilitzadors per vapor hi ha els petits esterilitzadors, coneguts popu-
larment com a miniclau, i els esterilitzadors de vapor grans.
2.2.1 Preparació del material per a l’esterilització
Una vegada els materials arriben al servei d’esterilització i estan en òptimes

condicions, es procedeix al seu embolcallat (vegeu figura 4.2). Embolcallar cada
article permet l’esterilització del material, assegura l’esterilització abans i en el
moment d’ús i, a més a més, afavoreix la transferència del contingut amb una
tècnica asèptica.
F . . Embolcallament
ICS
Els embolcalls seleccionats per introduir el material i la posterior esterilització

han de:
• Ser compatibles amb el mètode d’esterilització i resistir les condicions

físiques.
• Facilitar la penetració i remoció de l’agent esterilitzant.
• Garantir la integritat del paquet.
• Ser flexibles, facilitant la seva manipulació.
• Protegir el contingut del paquet contra danys físics.
• Estar lliures d’elements tòxics.
• Ser barrera microbiana.
• Ser compatibles amb les dimensions, el pes i la configuració de l’article.
L’embolcall és el recipient on es diposita el material per a la seva esterilització.

L’embolcall no s’ha d’obrir fins al moment de la utilització del material per garantir
Paper de grau mèdic
que aquest material sigui estèril. S’han de fer servir materials normalitzats i Paper fabricat amb celulosa pura
acreditats. que s’utilitza en processos
mèdics d’esterilització i que
inclou una barrera biològica
Hi ha diferents tipus d’embolcalls: efectiva contra tot tipus de
microorganismes.
• Paper mixt: embolcall termoresistent d’un sol ús. Disposa d’una cara de
paper de grau mèdic que permet la penetració de l’agent esterilitzador i una
altra cara de plàstic transparent que permet la visualització del material. Es
presenta en bosses i rotlles. Cal tenir en compte les recomanacions per
embolcallar amb paper mixt (vegeu la taula 2.4).
T . . Recomanacions per a embolcalls amb paper mixt
1 Eliminar l’aire de l’interior de la bossa abans de segellar-la.
2 Omplir la bossa només fins a tres quartes parts de la seva capacitat.
3 Per garantir un segellament correcte, deixar lliures 3 cm per sota de la bossa. També s’ha
de deixar un marge per sobre, per facilitar l’obertura del paquet i per si la seva codificació
és manual.
Rotlles de paper mixt (font: ICS)
4 Si ha de contenir equips de diverses peces o instrumental pesant, es recomana utilitzar una
bossa doble.
5 Protegir el material punyent i tallant per evitar que pugui perforar l’embolcall.
6 Col·locar l’instrumental obert per facilitar l’acció de l’agent esterilitzador.
7 Col·locar l’instrumental quirúrgic amb cremallera (pinces de Kocher, mosquits...) tancat per
la primera dent per evitar fissures en les articulacions o la reducció de la flexibilitat a causa
de l’escalfament i el refredament durant l’esterilització.
• Contenidors rígids: embolcalls hermètics, resistents i reutilitzables, si bé

els de plàstic tenen un nombre limitat de reesterilitzacions. Els contenidors
poden tenir filtres o vàlvules que actuen com a barrera antimicrobiana. Els
contenidors rígids són compatibles amb tots els sistemes d’esterilització.
El procediment de tancament del paquet que garanteix la seva correcta esterilitza-

ció i conservació és el segellament (vegeu figura 3.5).
F . . Segellament
Contenidors rígids (font: ICS)
ICS
El segellament pot ser:
• Manual, amb cinta adhesiva de control termoresistent
• En bosses d’autosegellament
• Automàtic, amb termosegelladora
Per conèixer la procedència i el destí del material cal identificar-lo amb cintes de
colors, gravats, etc. (vegeu figura 3.6).
F . . Identificació de material
ICS
El material s’ha d’etiquetar per permetre la seva identificació. Aquest procediment

s’anomena codificació i pot ser:
• Manual: s’utilitzen bolígrafs atòxics per escriure la codificació en el marge

superior del paquet, a la cara segellada del paper de grau mèdic.
• Amb etiquetes: s’enganxen en el paquet en la cara del paper de grau mèdic.

S’utilitzen etiquetadores de traçabilitat.
• Amb codi de barres: s’enganxen en el paquet en la cara del paper de grau

mèdic. S’utilitzen impressores.
La informació que ha de contenir el paquet esterilitzat és:
• Esterilitzador utilitzat.
• Número de procés, que identifica la quantitat de vegades que s’ha fet servir
l’esterilitzador.
• Tipus de programa, que permet conèixer el programa realitzat.
• Data de l’esterilització.
• Data de la caducitat (als 6 mesos de la data d’esterilització).
• Nom de l’operari.
• Número de lot, per identificar els productes que s’han esterilitzat en una
mateixa càrrega.
Una vegada codificat, cal col·locar el material dins l’esterilitzador. Cal seguir una
sèrie d’indicacions:
• Les càrregues han de ser homogènies.
• Els paquets s’han de col·locar de forma vertical a dintre les cistelles reixades
per facilitar la distribució de l’agent esterilitzador.
• Els paquets no han de sobrepassar les dimensions del mòdul d’esterilització

de l’aparell.
• Les cistelles amb paquets de més volum s’han de col·locar a la part inferior
de la càrrega.
• Cal evitar el contacte dels paquets amb la superfície interior de la cambra.
• La càrrega de material no ha de sobrepassar el 75% de la capacitat de

l’esterilitzador.
• En el cas d’una càrrega no homogènia, els paquets més densos (amb

instrumental) s’han de col·locar a la part inferior.
• La col·locació de les bosses de paper mixt s’ha de fer seguint les instruccions
del fabricant de l’esterilitzador.
Qualsevol paquet ha de quedar segellat, ser hermètic i disposar en una zona visible
tant la data d’esterilització com la data de caducitat o vida de lleixa.
Vida de lleixa
La vida de lleixa es defineix com el temps durant el qual un paquet estèril es manté com a
tal quan està emmagatzemat. La vida de lleixa depèn de molts factors:
• Tipus i gruix del material de l’embolcall: els paquets que ofereixen major resistència a la
contaminació són els de plàstic segellat tèrmicament i els de plàstic-paper.
• Manipulació excessiva: una vegada un paquet ha estat esterilitzat, cal evitar manipulacions
innecessàries.
• Condicions ambientals: les temperatures excessives poden originar transpiració i la humitat

pot conduir bacteris.
• Tancament del paquet: ha de quedar sempre segellat.
• Els paquets comercialitzats es poden considerar estèrils fins a la data de venciment impresa
al paquet.
• Sistema d’emmagatzematge: cada sistema usat determina la vida de lleixa.

2.2.2 Controls de qualitat
Per assegurar que un procés d’esterilització és correcte s’utilitzen els controls

físics, químics i biològics. Aquests controls es fan servir en diferents punts.
Control de l’equip
Els controls físics de l’equip (vegeu figura 3.7) són les lectures dels paràmetres
físics del cicle d’esterilització. L’autoclau disposa de termòmetres, manòmetres
de pressió, sensors de càrrega, vàlvules o sistemes de registre que permeten
visualitzar si l’equip ha assolit els paràmetres exigits per al procés. Han de ser
calibrats periòdicament per garantir la informació. La freqüència de control s’ha
de fer en cada cicle.
F . . Control físic
ICS
El test Bowie Dick (vegeu figura 4.4) és un test que s’utilitza en esterilitzadors de
prebuit grans. Aquest test comprova l’eficàcia del sistema de buit de l’autoclau.
Consisteix en demostrar l’absència d’aire o altres gasos no condensats en la
cambra d’esterilització que puguen impedir la ràpida i uniforme penetració del
vapor a l’interior de la càrrega. Si l’indicador canvia de color de forma uniforme
en tota la seva extensió, el test és correcte. Si l’indicador té un color més
apagat que l’indicat pel fabricant o no canvia de color uniformement, el test és
incorrecte. La freqüència de control és cada dia en el primer cicle, després del
cicle d’escalfament, i després d’una reparació.
F . . Test Bowie Dick
ICS
El test d’hèlix (figura 2.7) és un test que s’utilitza en autoclaus de classe B.

Aquest test assegura que la penetració del vapor en la càrrega dins l’esterilitzador
és l’adequada. És un dispositiu amb un indicador químic. Perquè el test sigui
correcte, l’indicador ha de canviar de color al finalitzar el cicle d’esterilització.
La freqüència de control és cada dia en el primer cicle, i en el cicle específic
d’aeració/penetració.
F . . Test d’hèlix
Sterilgutassistentin - Own work, GPL,

https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=6056686
Control de l’exposició
La cinta de Minnesota (vegeu figura 4.5) és una cinta adhesiva impregnada amb
una substància química que canvia de color quan és exposada a temperatura. Es
col·loca a l’exterior del paquet i s’utilitza per comprovar que l’article ha estat
exposat al procés d’esterilització i, a més, distingir entre articles processats i no
processats. S’usa en els següents casos:
• Cintes adhesives per a paquets
• Embolcalls del paper mixt
• Etiquetes de traçabilitat
Freqüència del control: la cinta de Minnesota s’utilitza en l’exterior de cada paquet

o bossa.
El control multiparamètric (vegeu figura 4.5) consisteix en una tira de paper

amb substàncies químiques que canvien de color quan s’exposen a les condicions
mínimes (temps, temperatura) del cicle d’esterilització. Aquest tipus d’indicador
s’introdueix dins de les caixes o paquets que cal esterilitzar.
Freqüència del control: en cada paquet o caixa
F . . Controls químics interns i externs
Font: Wikimedia Commons
Control de la càrrega
Els controls biològics (vegeu figura 4.7) són dispositius inoculats amb espores
de microorganismes caracteritzats per la seva alta resistència. Generalment,
s’utilitzen les del Bacillus subtilis i el Bacillus stearothermophilus. Els controls
biològics són en l’actualitat el millor mitjà disponible per confirmar l’esterilització
d’un article o per determinar l’eficiència d’un procés d’esterilització.
F . . Controls biològics
Font: Terragene
Els indicadors biològics s’introdueixen en un paquet i es fa un cicle d’esterilització.

Després s’han d’incubar juntament amb un altre indicador no processat durant 48
hores per confirmar el test. També existeixen controls biològics de lectura ràpida.
La freqüència de control és cada dia en els esterilitzadors petits o com a mínim un

cop a la setmana en els esterilitzadors grans. Després d’una reparació cal fer dues
proves consecutives.
Actuació en cas de controls incorrectes
Si no hi ha garanties sobre l’efectivitat d’un cicle d’esterilització, tot el material

processat s’ha de considerar no estèril i s’ha de sotmetre a un nou procés
d’esterilització. L’esterilitzador no es pot tornar a utilitzar mentre no hi hagi la
màxima garantia per als cicles d’esterilització. S’han d’esbrinar les causes de la
fallida, comunicar-les i registrar la incidència.
2.2.3 Documents i registres
Els documents i registres dels serveis d’esterilització són els següents:
• Protocol del servei d’esterilització: manual de procediments per al personal

d’aquest servei. S’ha de mantenir actualitzat.
• Petició/full de material (entrades i sortides). Les entrades i sortides del

material han de quedar registrades en un full on ha de constar el lloc de
procedència, la data d’entrada i sortida del servei, el tipus i la quantitat del
material, la signatura de la persona que el porta i el recull i la signatura del
personal del servei.
• Llibre de registre: documentació de les diverses etapes del procés d’es-

terilització. Cal registrar-ne les característiques, el resultat de la revisió
dels controls de qualitat, la identitat de la persona encarregada del cicle i
qualsevol incidència.
• Registre de manteniment dels aparells: recull l’històric de les reparacions

dels aparells. S’han de registrar els aparells del servei, la data de compra,
els manteniments correctius i els preventius.
Els registres del servei d’esterilització s’han de guardar durant 15 anys.
2.2.4 Servei d’esterilització
El procés d’esterilització del material es porta a terme en serveis específics i és

fonamental per a la prevenció d’infeccions.
La funció del servei d’esterilització és proporcionar a tots els serveis el material

esterilitzat en òptimes condicions perquè pugui ser utilitzat. El funcionament
d’aquest servei es pot considerar en forma centralitzada o descentralitzada, segons
el criteri existent en cada institució.
L’àrea d’esterilització consta de tres zones perfectament definides on es realitzen

activitats específiques:
• Àrea de recepció ó àrea bruta, on es rep el material brut i es procedeix a

la seva classificació, descontaminació i neteja.
• Àrea neta, on es rep el material net, es prepara el material per a la seva

esterilització i es procedeix a la seva càrrega en els esterilitzadors.
• Àrea estèril, on es descarrega el material esterilitzat, s’emmagatzema el

material estèril i es distribueix el material estèril.
S’ha de tenir en compte que l’organització de l’espai físic és clau per poder
diferenciar-ne les zones. El trànsit per les diverses àrees del servei s’ha de
restringir.
2.2.5 Emmagatzematge
En l’emmagatzematge cal revisar els embolcalls (contenidors, bosses, paquets,

etc.) i controlar que no estiguin trencats o humits.
També s’ha de:
• Comprovar que els indicadors hagin canviat de color de forma correcta.
• Verificar que l’embolcall estigui identificat i codificat de manera ben visible.
• Guardar l’embolcall en funció de les seves característiques, la fragilitat i la

data de caducitat.
• Protegir l’embolcall de la humitat.
• Allunyar l’embolcall de fonts de calor.
• Mantenir l’embolcall lliure de pols.
2.2.6 Manteniment dels equips
Els equips del servei d’esterilització han de estar subjectes a un programa de

manteniment.
En general es defineixen tres tipus de manteniment: el preventiu intern, el

preventiu extern i el correctiu:
• Manteniment preventiu intern: es du a terme pels professionals del servei,

que han de seguir les recomanacions del fabricant.
• Manteniment preventiu extern: preveu revisions programades que du a

terme personal qualificat.
• Manteniment correctiu: és la reparació dels equips quan ja s’ha produït

una avaria.
Cal anotar les operacions, la data i la signatura de la persona que fa el manteniment

de l’equip en el registre de manteniment.
2.2.7 Circuit del material
El material per esterilitzar que no es neteja en el servei d’esterilització s’ha de

retornar:
• Net i sec
• En contenidors rígids tancats
• Amb el full de petició/full d’entrades i sortides
El material estèril s’ha de retornar amb el full de petició/full d’entrades i sortides

en contenidors rígids tancats. Al full hi ha de constar:
• Identificació de l’autoclau
• Número de lot
• Tipus de programa
• Nom de l’operari i signatura
• Data de l’esterilització
• Data de la caducitat
• Incidències del material
El material estèril s’ha de distribuir ben protegit, en contenidors rígids i amb tapa.
Cal col·locar el material correctament per evitar el trencament de l’embolcall. El
manteniment de l’esterilitat depèn de diversos factors com el tipus d’embolcall, la
manipulació, l’emmagatzematge o el transport.
S’han de fer revisions periòdiques per controlar la caducitat. En general el material

en bosses de paper mixt termosegellat té una caducitat de 6 a 12 mesos i el material
en contenidors rígids té una caducitat de 6 mesos.
2.3 Procediment de neteja, desinfecció i esterilització
Segons Spaulding, el material es classifica en:
1. Material crític
2. Material semicrític
3. Material no crític
Abans d’aplicar qualsevol
procediment, el primer pas i
El material crític és l’utilitzat en procediments amb penetració en teixits o el més important és la
neteja acurada del material
cavitats estèrils, en el sistema vascular o bé en procediments en què és necessària amb aigua i sabó.
una tècnica estèril, com en l’ús d’instrumental quirúrgic, instrumental dental o
aparells d’endoscòpia rigids. Aquest material requereix esterilització.
Si l’article és sensible a la humitat o a la calor, es poden utilitzar tècniques de

baixa temperatura (òxid d’etilè, peròxid d’hidrogen, gas plasma, àcid peracètic)
basades en desinfectants químics utilitzats en fred durant un temps prolongat,
esbandida amb aigua estèril i assecatge i emmagatzematge en condicions que
permetin mantenir l’esterilitat fins al moment de la utilització.
El material semicrític s’usa en procediments en què es contacta amb membranes

mucoses o pell no intacta com, per exemple, en equips de teràpia respiratòria,
termòmetres rectals, espèculs vaginals, equips d’anestèsia o otoscopis. Requereix
una desinfecció de nivell alt.
El material no crític és material que està en contacte amb la pell intacta,

com per exemple superfícies (taula, terra...), orinals, termòmetres d’aixella o
fonendoscopis. Requereix una desinfecció de nivell baix.
El material d’un sol ús és un material fabricat per utilitzar-lo una sola

vegada i rebutjar-lo. Aquest material no s’ha de desinfectar ni reesterilitzar,
ja que no pot fer-se una neteja prèvia adequada, l’asèpsia no queda garantida
i es deteriora amb l’ús.
2.3.1 Protocol de neteja
El protocol per a la neteja del material és el següent:

T . .
PROTOCOL DE NETEJA DEL MATERIAL
Procés de separar, per mitjans mecànics i/o físics, la brutícia dipositada en les superfícies inertes que
constitueixen el suport físic i nutritiu del microorganisme.
És un pas previ a la desinfecció, per la qual cosa constitueix un factor d’importància prioritària, perquè una
execució incorrecta o defectuosa plantejarà problemes en els processos posteriors: desinfecció i esterilització.
T . (continuació)
PROTOCOL DE NETEJA DEL MATERIAL
OBJECTIU
• Eliminació física de matèria orgànica i de la contaminació dels objectes.
MATERIAL NECESSARI
• Fregall i/o raspall

• Baieta
• Sabó i/o detergent
• Drap
• Paper eixugamans
• Guants
PROCEDIMENT
3. Esbandir amb aigua abundant l’instrument a netejar.
4. Retirar la matèria orgànica amb un raspall, aigua i sabó. S’ha de realitzar una acció mecànica
d’arrossegament i de fricció.
5. Esbandir a raig d’aigua amb l’ajut del raspall o fregall.
6. Comprovar que tota la matèria orgànica ha desaparegut, especialment dels racons de difícil accés.
7. Tornar a esbandir amb força aigua sense raspall o fregall.
8. Eixugar l’instrument amb un drap net o deixar eixugar a l’aire.
OBSERVACIONS
• Netejar el material tan aviat com s’hagi utilitzat per evitar que les restes de matèria orgànica s’assequin i
s’adhereixin al material.
• La desinfecció prèvia a la neteja és innecessària i incrementa els costos.
• L’acció de netejar ha de ser acompanyada d’una acció mecànica d’arrossegament i de fricció.
• L’instrumental ha de ser rentat amb totes les seves articulacions obertes i desmuntar els que estiguin formats
per diversos components.
Trobareu la versió
unitat.
2.3.2 Protocol de desinfecció
El protocol per a la desinfecció del material és el següent:
T . .
PROTOCOL DE DESINFECCIÓ DEL MATERIAL
Destrucció de la major part de les formes vegetatives bacterianes, de virus i de fongs.
OBJECTIU
• Deixar el material lliure de microorganismes patògens.

• Evitar la transmissió de microorganismes.
MATERIAL NECESSARI
T . (continuació)
PROTOCOL DE DESINFECCIÓ DEL MATERIAL
• Solució desinfectant (en la proporció recomanada pel fabricant).

• Recipient amb aigua tèbia, també en la proporció indicada pel fabricant del desinfectant.
• Drap
PROCEDIMENT
3. Preparar la solució en la proporció indicada pel fabricant.
4. Submergir l’objecte.
5. Deixar que actuï el desinfectant el temps recomanat pel fabricant.
7. Eixugar l’objecte amb un drap o deixar eixugar a l’aire.
OBSERVACIONS
• Per tal d’aconseguir una desinfecció correcta s’ha d’haver netejat el material prèviament.
• Preparar la solució desinfectant en la concentració indicada pel fabricant.
• No barrejar mai solucions desinfectants.
• En les dilucions dels desinfectants ha de figurar la data de preparació i la data de caducitat.
• En la manipulació amb desinfectants, cal utilitzar guants ja que el contacte amb la pell pot provocar lesions i/o
irritacions.
• Cal assegurar-se d’esbandir de manera acurada els objectes, ja que els desinfectants són tòxics i poden
provocar lesions i/o irritacions en contacte amb la pell.
Trobareu la versió
unitat.
2.3.3 Protocol d’esterilització
El protocol per a l’esterilització del material és el següent:

T . .
PROTOCOL D’ESTERILITZACIÓ DEL MATERIAL
Procediment fisicoquímic que té per finalitat la destrucció de la flora microbiana, incloses les espores
bacterianes, que són altament resistents.
OBJECTIU
• Aconseguir la destrucció total de tots els microorganismes patògens i no patògens, incloses espores, dels
materials considerats crítics, és a dir, aquells que estan en contacte amb teixits estèrils o sistema vascular.
MATERIAL NECESSARI
• Sabó
• Draps
• Raspall
• Bossa
• Tira reactiva
• Autoclau
• Segelladora
PROCEDIMENT
T . (continuació)
PROTOCOL D’ESTERILITZACIÓ DEL MATERIAL
2. Netejar el material segons protocol.
3. Embossar material i posar la tira reactiva.
4. Segellar.
5. Posar en autoclau segons el fabricant.
6. Comprovar l’esterilització.
7. Posar data esterilització a la bossa.
OBSERVACIONS
• Per tal de garantir una correcta esterilització, el material ha d’estar net i desinfectat de manera correcta.
• Seguir sempre les recomanacions del fabricant referents a les dilucions i al temps d’immersió.
• En les dilucions s’ha de fer constar la data de preparació i la de caducitat.
• No guardar solucions ja utilitzades.
• No emmagatzemar el material submergit en el desinfectant. S’ha de guardar ben sec.
Trobareu la versió
unitat.
2.3.4 Neteja i desinfecció del carretó de cures
El carretó de cures és un element mòbil que permet transportar fàcilment a

l’habitació de l’usuari tot el material necessari per fer les cures (vegeu figura 4.8).
Els carretons de cures poden estar fabricats amb acer inoxidable i plàstic. Les
característiques generals són:
• Estan dotats de rodes.
• Són lleugers.
• Disposen d’una safata a la part de dalt.
• Disposen de calaixos de diverses mides.
• Contenen un suport per a la bossa de residus al lateral.
• Estan fabricats amb materials de fàcil neteja i desinfecció.

F . . Carretó de cures
El carretó de cures es defineix com el carretó mòbil que conté tot el material
bàsic, instrumental i farmacològic necessari per a les cures i els remeis.
La tasca del tècnic en atenció a persones en situació de dependència consisteix en

la revisió i reposició del material, a més de la neteja i desinfecció del carretó de
cures.
En general, el contingut del carretó de cures és el següent:
• Guants estèrils i no estèrils de diverses mides
• Gases estèrils i apòsits de diferents mides
• Draps estèrils
• Esparadrap hipoal·lergènic de diferents mides
• Benes de diferents mides i tipus
• Cotó fluix
• Sèrum salí fisiològic
• Sutures de diferents tipus i mesures
• Xeringues i agulles d’un sol ús i de diferents mides
• Ronyoneres i safata
• Antisèptics
• Medicaments
• Contenidor per material punxant
• Bosses per a residus
• Safata metàl·lica amb instrumental, segons la necessitat

Un exemple de protocol per a la neteja i desinfecció del carretó de cures és el

següent:
T . .
PROTOCOL DE NETEJA I DESINFECCIÓ DEL CARRETÓ DE CURES
Procediment per a la neteja i desinfecció del carretó de cures.
OBJECTIU
• Prevenir la infecció nosocomial mitjançant la neteja i desinfecció del carretó de cures com a possible reservori
i font d’infecció.
MATERIAL NECESSARI
• Lleixiu
• Detergent
• Draps
• Bossa
• Galleda
PROCEDIMENT
2. Traslladar el carretó de cures al lloc destinat per la seva neteja.
4. Retirar la bossa de residus.
5. Retirar el material.
6. Netejar la superfície del carretó amb una solució sabonosa per eliminar les restes de brutícia, amb especial
cura amb les juntes, els cantons i les rodes.
7. Esbandir amb aigua i assecar amb un drap net.
8. Netejar la superfície amb un drap humitejat amb una solució de lleixiu (1 litre d’aigua amb 20 ml de lleixiu).
9. Assecar el carretó amb un drap de cel·lulosa.
OBSERVACIONS
• El carretó de cures s’ha de netejar i desinfectar després de cada ús.

• Cal reposar el material net i tapar-lo.
• Es recomana cobrir el carretó fins al seu ús.
• Cal comprovar que els antisèptics i els medicaments estan en bon estat.
Trobareu la versió
unitat.
2.4 Neteja i desinfecció de l’entorn de l’usuari
La finalitat de la neteja en l’entorn de l’usuari és assegurar que l’ambient està

visiblement net, sense pols ni brutícia. La neteja és l’acció mecànica d’arrossegar
la matèria aliena a un objecte o a una superfície, com pols o matèria orgànica,
mitjançant aigua i detergents.
La desinfecció destrueix els microorganismes, però no les espores bacterianes dels

objectes i de les superfícies inanimades. En l’entorn de l’usuari és necessari
establir sistemes de neteja i desinfecció per garantir la reducció de la càrrega

microbiana de les superfícies que es toquen amb més freqüència.
2.4.1 Materials i productes
Tiràs
La neteja del terra es pot fer amb:
Estri de neteja, semblant al tiràs
usat en agricultura, que
consisteix en una post fixada
• Tiràs sec horitzontalment a l’extrem d’un
mànec llarg, folrada de feltre o
proveïda d’un altre teixit gruixut,
• Tiràs humit que es passa pel terra de les
cases per netejar-lo. En castellà,
mopa.
• Tiràs amb pal dispensador
• Aspiradores amb filtres HEPA
• Pal de fregar tradicional i galleda
S’ha d’evitar la utilització d’escombres, perquè dispersen la pols i contaminen

l’ambient.
La neteja de superfícies es pot fer amb:
• Fregalls no abrasius
• Papers especials per a la neteja o draps d’un sol ús
• Baietes o draps reutilitzables
Si s’ha de netejar més d’una habitació, no és recomanable utilitzar baietes o draps

si no es canvien per a cada habitació.
Els productes per a la neteja i desinfecció són:
• Aigua neta
• Detergents neutres
• Desinfectants
• Detergents amb desinfectant
• Productes de neteja específics
2.4.2 Procediments per a la neteja i desinfecció
En les institucions sanitàries cal establir unes pautes de neteja i desinfecció per
adequar els productes i les concentracions en funció de l’activitat del centre i de
les recomanacions del fabricant que subministra els productes.
La millor manera de minimitzar el risc d’infecció és que per a cada usuari s’utilitzi
material de neteja net i que el producte, a la dilució d’ús, no es posi dins de
recipients sinó que s’apliqui directament sobre la superfície que s’ha de netejar.
En general es poden seguir les següents pràctiques per la neteja i desinfecció:
• Utilitzar guants de protecció
• Netejar sempre que estigui brut.
• Netejar de net a brut, de dalt a baix i de dins a fora.
• Si es dona el cas, abans d’iniciar la neteja cal recollir la matèria orgànica

(sang i altres fluids) amb un paper o drap d’un sol ús.
• En el cas de netejar en habitacions diferents, utilitzar material net i aplicar

directament els productes, evitant la producció de pols i aerosols.
• Netejar les superfícies amb el producte a la dilució d’ús i no eixugar-les.
• No entrar el carro de neteja dins les habitacions.
• Al finalitzar la neteja cal ventilar, evitant corrents d’aire.
• Al finalitzar la neteja d’una habitació, cal friccionar els guants amb el mateix
producte desinfectant que es fa servir per desinfectar el bany, abans d’entrar
en una altra habitació.
• Si es trenquen els guants, cal fer una higiene de mans abans de col·locar-se
uns altres.
• L’eliminació de residus s’ha de realitzar d’acord amb el Decret 27/1999, de

9 de febrer, de la gestió dels residus sanitaris.
Neteja del terra
El terra cal netejar-lo diàriament i sempre que estigui brut. Es pot utilitzar el tiràs
o el pal de fregar o bé utilitzar el tiràs humit. Cal fregar amb aigua i detergent i
deixar assecar.
En general els passos a seguir en la neteja del terra són:
• Abans de començar la neteja, cal retirar tots els objectes (bosses, carros,
cadires...) que la dificultin.
• Eliminar les taques de sang i altres fluids orgànics amb un paper o drap d’un
sol ús amb aigua i detergent.
• Fregar el terra començant per la zona més allunyada de la porta i no entrar

a la zona fins que estigui totalment sec.
• Canviar les baietes d’un sol ús o l’aigua de les galledes a cada habitació.
Els sistemes de neteja dels paviments que actualment s’usen en més centres
sanitaris són:
• Doble galleda: es posa aigua en una de les galledes, i en l’altra es posa

aigua i el producte escollit. El mètode consisteix a fregar amb la baieta
de pal impregnada amb el producte que hi ha dins d’una de les galledes i
esbandir-la cada vegada a la galleda que només conté aigua.
• Sistema integral: consisteix en la neteja amb tirassos i baietes preimpreg-

nades amb el producte escollit i la seva reutilització, prèvia rentada amb
rentadora industrial.
• Tiràs amb pal dispensador: consisteix en un tiràs que conté un dipòsit en

el pal que permet dosificar el producte. Es reparteix pel terra gràcies a la
forma rectangular de la baieta o drap d’un sol ús que s’adapta al pal.
El sistema integral i el tiràs amb dispensador tenen els avantatges que utilitzen
materials nets (tirassos i baietes) per a cada habitació. La solució que s’hi
aplica és nova i neta per a cada espai i generen un menor consum d’aigua i de
producte. Introdueixen la microfibra, la qual cosa sembla millorar la capacitat
d’arrossegament de la brutícia, així com la reducció dels microorganismes quan
es fan servir sense desinfectant. Milloren considerablement l’ergonomia dels
treballadors.
Neteja de superfícies i mobiliari
En general, per realitzar la neteja de superfícies i mobiliari cal seguir aquestes

recomanacions:
• Abans de començar la neteja cal retirar tots els objectes que la dificultin.
• Eliminar les taques de sang i altres fluids orgànics amb un paper o drap d’un
sol ús amb aigua i detergent.
• Iniciar la neteja per les superfícies més netes i més properes a l’usuari i
acabar per les superfícies del bany i el vàter.
• Aplicar el producte escollit sobre la superfície, escampar-lo bé i deixar que

s’assequi.
• Cal fer servir un paper o un drap diferent per a l’entorn de cada usuari.
També cal netejar i desinfectar les superfícies de contacte freqüent (interruptors,

poms de portes, telèfons, timbres, baranes, accessoris de llit, teclats d’ordinador,
etc.). Cal netejar les superfícies diàriament i sempre que estiguin brutes.
Neteja del bany
Els vàters, orinals, lavabos, abocadors, plats de dutxa i banyeres s’han de netejar
amb aigua i detergent i, una vegada esbandits, desinfectar-los amb lleixiu i deixar-
los assecar. Cal netejar-los diàriament i sempre que estiguin bruts. És aconsellable
utilitzar material d’un sol ús, no reutilitzable, per als WC. El terra es pot netejar
amb material reutilitzable.
Neteja dels materials
El material reutilitzable que no es pot rentar mitjançant un procés industrial ha de

rebre el tractament següent:
• Les galledes s’han de rentar amb aigua i detergent i desinfectar-les amb una
dilució de lleixiu.
• Les baietes de pal, un cop ben esbandides, s’han de deixar en remull en una
dilució de lleixiu durant uns 15 minuts. Després s’han d’escórrer i posar-les
a assecar cap amunt en un lloc ben airejat.
• El carro de neteja s’ha de rentar amb aigua i detergent i desinfectar-lo amb

una dilució de lleixiu.
• El material reutilitzable (draps, tirassos i baietes) s’ha de rentar i desinfectar

mitjançant un procés industrial. Les rentadores domèstiques no són vàlides
per realitzar aquest procés. Amb la finalitat d’evitar la proliferació de
microorganismes en el material de neteja rentat mitjançant procés industrial,
s’ha de garantir que es pot treure de la rentadora tan bon punt acabi el
programa i que s’assecarà mitjançant assecadora industrial. No es pot desar
fins que no estigui completament sec.
Si en un cas excepcional algun petit material no es pot rentar amb la rentadora

industrial, a més de treure’l de la rentadora tan bon punt acabi el programa, s’ha
de deixar assecar en un lloc ben airejat i, si és possible, assolellat. Les rentadores
domèstiques no s’han de fer servir per rentar draps de superfícies ni tirassos.
Neteja de la roba
A les institucions es generen grans quantitats de roba bruta a diari. En acabar cada
jornada és necessari canviar la roba de llit i les tovalloles de tots els usuaris o les
bates i uniformes del personal, entre d’altres. Tota aquesta roba s’ha de canviar
per roba neta i desinfectada. Aquesta tasca la realitza el servei de bugaderia.
El personal tècnic en atenció a persones en situació de dependència pot trobar-se

en la situació que aquesta tasca s’hagi de fer al domicili de l’usuari. En aquests
casos es poden seguir les següents pràctiques per a la neteja i desinfecció de la
roba:
• No s’ha d’espolsar la roba abans de rentar-la per evitar posar en suspensió

la pols i la brutícia.
• Cal seguir les indicacions de rentat que conté l’etiqueta de la roba.
• La roba blanca, com llençols o tovalloles, s’ha de rentar a temperatura

elevada i utilitzar lleixiu o un altre desinfectant. Una vegada seca, s’ha de
guardar en un lloc protegit i sec.
• Cal rentar cobrellits i mantes freqüentment a temperatures elevades.
• La roba personal de l’usuari s’ha de rentar seguint les indicacions de les

etiquetes.
• El planxat ajuda a desinfectar els tèxtils.
2.5 Residus sanitaris
Els residus sanitaris són les substàncies i els objectes generats en els centres,
serveis i establiments sanitaris dels quals els seus productors s’han de desprendre.
Els residus sanitaris es generen sobretot en:
• Centres, serveis i establiments de promoció de la salut, d’atenció sanitària

i sociosanitària. Exemples: hospitals, clíniques, centres d’atenció primària,
consultoris...
• Centres i serveis veterinaris assistencials i explotacions ramaderes.
• Laboratoris clínics o d’investigació tant d’hospitals i clíniques com d’indús-

tries farmacèutiques o universitats.
La normativa vigent de la Generalitat de Catalunya sobre residus sanitaris és la

següent:
• Decret 152/2017, de 17 d’octubre, sobre la classificació, la codificació i les

vies de gestió dels residus a Catalunya
• Decret 27/1999, de 9 de febrer, de la gestió dels residus sanitaris
• Decret 93/1999. de 6 d’abril, sobre procediments de gestió de residus
2.5.1 Classificació
Els residus sanitaris generats per activitats d’atenció i investigació sanitària s’han
de seleccionar en origen per tal de facilitar el seu tractament posterior. La
normativa considera residus sanitaris els que estan inclosos en el grup II, el grup
III i els citotòxics del grup IV.
Es classifiquen en els següents grups:
1. Grup I. Residus assimilables a municipals
Residus generats en els centres, però que no tenen res a veure amb l’activitat
sanitària i, per tant, no plantegen exigències especials en la seva gestió.
En aquest grup s’inclouen els residus assimilables a urbans: cartró, paper i

material d’oficina, despatxos, cuines, bars, menjadors, jardineria i d’altres. Aquest
grup suposa el 50% dels residus generats en un centre sanitari.
2. Grup II. Residus sanitaris no específics
Residus generats com a conseqüència de l’activitat sanitària i que no representen

més risc per a la salut i el medi ambient que els residus sòlids urbans. Aquests
residus estan subjectes a requeriments addicionals exclusivament en l’àmbit del
centre sanitari. Aquests residus suposen el 40% dels residus generats en un centre
sanitari.
En aquest grup s’inclouen els següents no inclosos en els residus classificats com
a sanitaris específics (Grup III):
• Material de cures no punxant ni tallant, tant el que s’ha utilitzat per a l’usuari
com el que ha caigut a terra o s’ha desaprofitat sense utilitzar.
• Gases, material d’incontinència i material d’un sol ús.
• Roba i material tacats amb sang, secrecions, excrecions...
La recollida dels residus sanitaris del grup II (no específics) s’ha de fer en bosses
de polietilè de galga adequada mai inferior a 220 mg/cm2 degudament acreditades
pel departament de Salut.
3. Grup III. Residus sanitaris específics o de risc
Residus en els quals s’han d’observar mesures de prevenció en la manipulació, la

recollida, l’emmagatzematge, el transport, el tractament i la deposició tant dins
com fora del centre generador. Aquests residus suposen menys del 10% de la
totalitat dels residus generats en un centre sanitari.
En aquest grup s’inclouen:
• Residus sanitaris infecciosos
• Agulles i material punxant i tallant
• Cultius i reserves d’agents infecciosos
• Residus d’animals inoculats biològicament
• Vacunes vives i atenuades

• Sang i hemoderivats en forma líquida en recipients
• Residus anatòmics
Els residus del grup III (residus sanitaris específics o de risc) s’han de dipositar
en recipients rígids, hermètics i retolats amb l’indicatiu “Residus de risc” (vegeu
figura 4.9).
F . . Contenidors de residus del grup III. Resi-

dus sanitaris específics o de risc
Gestora de residus sanitaris, S.L.
Cal recollir els residus tallants i punxants dins de recipients rígids més petits
identificats amb l’indicatiu “Residus de risc” (vegeu figura 4.10).
F . . Contenidors de residus del grup III. Pun-

xants i tallants
Gestora de residus sanitaris, S.L.
Els residus sanitaris específics líquids corresponents a mostres de sang, hemode-

rivats i d’altres líquids biològics que no puguin ser abocats pel desguàs s’han de
recollir en recipients rígids impermeables i hermètics.
4. Grup IV. Residus tipificats en normatives singulars, citotòxics
La gestió dels residus del grup IV està subjecta a requeriments especials des del
punt de vista higiènic i mediambiental, tant a dins com a fora del centre generador.
Aquest grup inclou:
• Residus citotòxics
• Residus químics
• Medicaments caducats, olis minerals i sintètics
• Residus de laboratoris radiològics
• Residus radioactius
Els citotòxics, residus del grup IV, s’han de dipositar en recipients rígids de
polietilè o poliestirè, d’un sol ús i hermètics, retolats amb l’indicatiu “Material
contaminat químicament. Citotòxics” (vegeu figura 4.11).
F . . Recipients de residus del grup IV. Citotòxics
Comunidad.madrid
2.5.2 Transport
L’empresa que efectua operacions de recollida i transport de residus sanitaris dels

grups III i IV (excepte els residus radioactius) ha de comunicar a l’Agència de
Residus de Catalunya la seva activitat mitjançant al model de comunicació prèvia
de l’activitat de transport de residus.
L’espai de càrrega dels vehicles de transport ha de ser impermeable a l’aigua i

delimitat per superfícies llises. S’ha de poder rentar i desinfectar fàcilment, i la
seva estructura i tancament han d’impedir el vessament del contingut.
2.5.3 Tractament
Els residus sanitaris s’han de tractar per evitar el perill de contaminació del medi i
per evitar el contagi de malalties infeccioses que representen un risc per a la salut
de les persones.
El tractament depèn del tipus de grup al qual pertanyi el residu:
• Residus dels grups I i II: un cop fora del centre sanitari, es tracten com a
residus assimilables als residus municipals i van als centres de disposició
de residus municipals.
• Residus del grup III: es tracten mitjançant esterilització per autoclau i

trituració. L’esterilització consisteix en l’eliminació de tots els organis-
mes vius i de les espores que els poden reproduir presents en el residu.
Mitjançant un tractament d’autoclau, els residus se sotmeten, gràcies al
vapor d’aigua, a unes condicions de temperatura i pressió suficients per
provocarl’esterilització. Un cop esterilitzats i triturats, aquests residus
esdevenen assimilables als residus municipals.
• Citotòxics del grup IV: es tracten mitjançant incineració en instal·lacions

per a residus especials.
Els residus del grup I i II es consideren, fora del centre on es produeixen, residus
municipals. Per tant, l’ajuntament o l’ens municipal corresponent ha d’assegurar
la correcta gestió extracentre d’aquests residus, exceptuant els cadàvers d’animals
d’experimentació, la gestió dels quals sempre es fa amb la corresponent fitxa
d’acceptació i el full de seguiment, documents facilitats i validats a l’Agència de
Residus de Catalunya. Això implica la relació directa entre el centre productor, el
transportista i l’empresa de tractament i, per tant, la responsabilitat subsidiària en
la destinació i el tractament dels residus generats.
En el cas dels residus del grup III i IV, el centre generador dels residus i la
instal·lació de tractament autoritzada per l’Agència de Residus de Catalunya han
de signar la fitxa d’acceptació corresponent. A més, el transport efectuat per un
transportista autoritzat s’ha de formalitzar mitjançant un full de seguiment.
Les instal·lacions de tractament de residus també han de complir dues obligacions:
• Disposar d’un llibre oficial de control dels residus. Cal registrar-hi l’activi-
tat de la instal·lació i ha d’estar a disposició de les autoritats competents.
• Trametre mensualment a l’Agència de Residus de Catalunya les dades dels

residus tractats, tant la quantitat com la seva procedència.
2.5.4 Protocol de maneig dels residus sanitaris
El protocol de maneig de residus sanitaris és el següent:

T . .
PROTOCOL DE MANEIG DE RESIDUS SANITARIS
Conjunt de mesures per al maneig dels residus sanitaris segons el tipus de residu.
OBJECTIUS
• Protegir la salut d’usuaris, treballadors, visitants i públic en general.

• Protegir la salut de les persones que manipulen els residus i reduir al màxim els riscos de disseminació de
malalties infeccioses o de contaminació química del medi ambient a causa dels residus sanitaris.
• Complir el Decret 27/1999 sobre gestió de residus sanitaris.
PROCEDIMENT
Grup I Residus sense risc o inespecífics assimilables a residus municipals

• Tots els professionals del centre dipositaran aquests residus en bosses de brossa domèstiques o en els
contenidors específics per al seu reciclatge.
Grup II Residus sanitaris no específics

• Poden dipositar-se en contenidors de brossa de retirada municipal, però amb bosses de polietilè de galga
adequada mai inferior a 220 mg/cm2 i amb identificació externa a la bossa. El transport ha de ser diferenciat,
encara que després a l’abocador segueixin el mateix procés d’eliminació.
Grup III Residus específics o de risc

• S’han de dipositar en recipients rígids, hermètics i retolats amb l’indicatiu “Residus de risc”.
• Els objectes punxants o tallants es dipositaran en contenidors rígids específics més petits. Tots són hermètics
i retolats amb l’indicatiu de residu de risc.
Grup IV Residus tipificats en normatives singulars, citotòxics

• S’han de dipositar en recipients rígids de polietilè o poliestirè, d’un sol ús i hermètics, retolats amb l’indicatiu
“Material contaminat químicament. Citotòxics”.
TRANSPORT
• Una vegada les bosses i els recipients de recollida dels residus sanitaris de les diferents zones del centre
assistencial estan plens, és recomanable transportar-los al magatzem de residus sanitaris amb una periodicitat
màxima de 12 hores.
• El personal que transporta els residus ha de portar guants que no es puguin foradar i que siguin resistents a
les punxades de les agulles, vidres i altre material punxant.
• Els sistemes de transport que hagin contingut residus de risc, s’han de desinfectar després de cada operació.
És recomanable que siguin estructures sense racons, que facilitin al màxim el procés de neteja.
• Un dels problemes més importants durant el transport de les deixalles és el trencament de les bosses. Per
evitar que es trenquin les bosses cal:
- Utilitzar bosses homologades (galga no inferior a 220 mg/cm2 en grup II).
- No emmagatzemar-les una sobre l’altra: les bosses han d’estar una al costat de l’altra sobre una superfície
horitzontal.
- No s’han de comprimir ni s’ha de sobrepassar el nivell que permeti el tancament de la tapa del carro de
transport.
- No s’han d’arrossegar mai les bosses per terra. Cal utilitzar els sistemes de transport.
EMMAGATZEMATGE
• Es delimitaran i es definiran zones intermèdies d’emmagatzematge dels residus, convenientment

senyalitzades, on es dipositar els residus en espera de la recollida i trasllat cap al magatzem central.
• Els residus sanitaris es poden emmagatzemar dins el mateix centre sanitari durant un període màxim de 72
hores, prorrogable a una setmana si el magatzem de residus disposa de sistema de refrigeració (temperatura
màxima 4º C).
• El lloc d’emmagatzematge ha de ser ventilat, espaiós, ben il·luminat, degudament senyalitzat i condicionat
per tal de poder-hi realitzar la desinfecció i neteja corresponent.
• El magatzem s’ha de poder tancar. S’hi ha de tenir fàcil accés des de l’exterior i ha d’estar protegit de la
intempèrie, de les temperatures elevades i dels animals.
CIRCUIT ADMINISTRATIU I REGISTRE

T . (continuació)
PROTOCOL DE MANEIG DE RESIDUS SANITARIS
• Tots els centres, serveis i/o establiments sanitaris i sociosanitaris que generen residus sanitaris específics a
Catalunya han de tenir i portar al dia el llibre de registre de control de residus sanitaris, en el qual s’han de fer
constar totes les dades referents als residus generats (unitat assistencial o servei generador, data de cessió al
transportista, volum, incidències i d’altres).
• Aquest llibre es facilita a la Direcció General de Salut Pública i ha d’estar a disposició dels funcionaris i les
autoritats competents.
OBSERVACIONS
• Per a la manipulació dels residus cal posar-se guants.

• No s’han de dipositar en un mateix recipient residus de diferent grup, segons la classificació establerta.
• És perillós dipositar material punxant i tallant en les bosses.
• No s’han de compactar mai les bosses i els recipients.
• No s’han de traspassar els residus d’un recipient a un altre.
• No s’han de transportar les bosses obertes ni tampoc arrossegar-les per terra.
• No s’han de tornar a encapsular les agulles.
• Mai no s’ha de separar amb la mà l’agulla de la xeringa. Si el contenidor no disposa d’un sistema per separar
l’agulla de la xeringa cal rebutjar la xeringa i l’agulla juntes.
• No s’ha de remenar dins de les bosses i els recipients.
• No s’han d’omplir més de tres quartes parts de la bossa, i en cap cas es pot comprimir el material dipositat
per aprofitar millor el contenidor.
• Cal netejar-se les mans amb aigua i sabó al finalitzar el treball o quan es canvia d’activitat.
Trobareu la versió
unitat.
3. Higiene ambiental. L’habitació de l’usuari
La comoditat és necessària per descansar. El confort és allò que produeix benestar

i comoditat. Els usuaris s’han de trobar còmodes en el seu ambient, i per trobar-se
còmodes han de sentir-se segurs. Per tant, la comoditat i la seguretat són dues
condicions que s’han de tenir presents en l’entorn de l’usuari.
Proporcionar comoditat pot ser tan simple com eliminar arrugues del llit, mantenir
unes condicions ambientals adequades o col·laborar amb les necessitats d’higiene
de l’usuari.
3.1 Condicions ambientals
L’entorn que envolta l’usuari té una notable influència sobre el seu estat de salut.
En general, les habitacions han de ser espaioses, tranquil·les i assolellades, i s’han
de mantenir netes, airejades i ordenades per evitar l’aparició de problemes psíquics
o patològics, com per exemple les infeccions. L’estat d’ànim de l’usuari es pot
veure afectat com a conseqüència de les característiques ambientals. Per tant, la
neteja i la seguretat són dos factors importants a tenir en compte.
Les habitacions han de reunir una sèrie de condicions ambientals que repercutei-
xen de manera directa a l’estat de salut i l’evolució de l’usuari. Les condicions
ambientals que més repercussió tenen són les atmosfèriques, la il·luminació, la
insonorització i la neteja:
• Temperatura. La temperatura de l’habitació ha d’estar entre 20-22 °C. La

temperatura es regula mitjançant termòmetres o termòstats.
• Humitat. Els valors del grau d’humitat que es consideren òptims oscil·len
entre el 40 i el 60%. La humitat es mesura amb uns aparells anomenats
higròmetres. En determinades situacions un grau d’humitat relativa baix
(entorn del 10 o 20%) resulta més còmode per a l’usuari, com per exemple
en afeccions respiratòries. També cal tenir present que un grau d’humitat
relativa alt agreuja malalties que afecten el cor i el sistema circulatori.
• Ventilació i puresa de l’aire. En general la ventilació es realitza obrint

finestres i portes durant curts espais de temps, de 10 a 15 minuts. Si és
possible, s’ha de ventilar durant els procediments de canvi de roba de llit
i neteja de l’habitació. Cal evitar corrents d’aire. Es recomana l’ús de
paravents per protegir l’usuari. La ventilació renova l’aire de l’habitació,
redueix la concentració de microorganismes i evita les males olors. Les
impureses que es troben en l’aire són gasos, partícules de pols i microorga-
nismes. Les malalties respiratòries poden disseminar-se mitjançant aquestes
impureses en esternudar, parlar o tossir. A les habitacions cal protegir els

usuaris contra les infeccions aplicant tècniques d’aïllament, alliberament de
la pols, bona ventilació i ampli espai entre els llits en cas que comparteixin
habitació.
• Il·luminació. Les condicions d’il·luminació repercuteixen de manera direc-

ta al benestar i l’evolució de l’usuari. La il·luminació pot ser de dos tipus:
– La llum natural produïda pels raigs solars. És la més indicada per

la cura i recuperació dels usuaris, ja que té propietats curatives,
desinfectants, tèrmiques, etc. La llum directa del sol és eficaç per
augmentar la resistència a les malalties. A més, aporta il·luminació
natural a les habitacions, que influeix positivament en l’estat d’ànim
dels usuaris.
– La llum artificial produïda per l’electricitat. Ha de poder ser utilitzada
segons les diferents necessitats. Pot adaptar-se perquè proporcioni
llum indirecta com a llum de focus directe per a l’examen de l’usuari,
llum per llegir o llum de menor intensitat per afavorir el descans.
L’habitació ha de disposar d’un sistema elèctric de comunicació
col·locat a la capçalera del llit i que, normalment, porta un pilot perquè
sigui visible en la foscor.
• Soroll. Les condicions d’insonorització tenen gran importància en l’estat de

l’usuari. El soroll produeix fatiga física i trastorns nerviosos o emocionals
(contaminació sonora). El soroll pot provenir de l’exterior o de l’interior:
– Soroll exterior: és el produït per les activitats del carrer i, a més, pot
estar associat a vibracions. Per reduir aquests sorolls es poden utilitzar
sistemes d’aïllament col·locats a les finestres.
– Soroll interior: és el produït per les activitats d’un centre, com el
trànsit de persones pels passadissos. Per evitar el soroll cal seguir una
sèrie de normes:
1. Respectar els cartells de recomanació de silenci.

2. Parlar en to moderat.
3. Moderar el volum de la televisió i la ràdio de les habitacions.
4. Controlar l’ús dels telèfons mòbils.
5. Obrir i tancar les portes amb cura, evitant els cops.
6. Desplaçar el mobiliari suaument i sense arrossegar-lo.
7. Utilitzar calçat de sola flexible o de goma per evitar desplaçaments
sorollosos.
8. Realitzar el transport dels llits, cadires de rodes o carros amb cura i
evitant colpejar les parets, els mobles o les portes.
Per afavorir la comoditat de l’usuari, a més de les condicions atmosfèriques,

d’il·luminació i d’insonorització, cal tenir en compte la importància que té
mantenir l’habitació en condicions òptimes de neteja i higiene. Les condicions
d’higiene i neteja repercuteixen seriosament en l’evolució de l’usuari. L’acumu-

lació d’eliminacions de l’usuari (orina, vòmits, exsudats, excrements, etc.) en
un ambient semitancat o tancat fa que es produeixin olors desagradables, que
repercuteixen en l’usuari, el personal, altres usuaris i visites.
Tot això fa que l’entorn sigui incòmode i, des del punt de vista sanitari, una
possible i important font d’infecció, fet que fa necessària la neteja i eliminació
de la brutícia per evitar el risc que es produeixin infeccions.
Si l’habitació de l’usuari no reuneix les condicions d’higiene adequades, s’ha de

fregar el terra i netejar els mobles per evitar la disseminació de microorganismes.
Quan es dona d’alta l’usuari, s’ha de fer una neteja més exhaustiva de l’habitació
i de tot el material, cal desinfectar-lo i esterilitzar-lo.
3.2 Benestar de l’usuari
Per promoure la comoditat i el benestar de l’usuari cal manipular l’entorn físic

per crear un ambient segur i adequat. Es poden dur a terme una sèrie d’actuacions
que ajudin a trobar aquest benestar. Alguns exemples són:
• Sempre que es pugui, proporcionar una habitació individual.
• Ajustar la temperatura de l’habitació d’acord amb les preferències de

l’usuari.
• Reduir la intensitat de la llum, respectant les preferències de l’usuari.
• Reduir el soroll innecessari.
• Tenir ben ventilada l’habitació. Proporcionar ambientadors, si cal.
• Tancar les cortines o la porta de l’habitació, sempre que sigui possible.
• Eliminar factors ambientals de perill com catifes o mantes fluixes, mobles

o objectes perillosos.
• Col·locar els objectes d’ús freqüent a l’abast de l’usuari.
• Disposar de llits nets i còmodes, amb un matalàs adaptat a les necessitats

de l’usuari i d’altura regulable.
• Disposar mesures de seguretat mitjançant baranes laterals o l’encoixina-

ment de baranes, si escau.
• Col·locar l’interruptor de posició del llit a l’abast de l’usuari.
• Disposar de dispositius d’adaptació (escambell o baranes), si escau.
• Col·locar els mobles en l’habitació de manera que s’acomoden millor a les

discapacitats de l’usuari o de la família.
• Eliminar situacions físiques que puguin causar incomoditat, com canviar la

roba de llit bruta o humida, eliminar arrugues a la roba del llit o assegurar-se
que l’usuari no es recolzi en sondes, tubs, filferros o qualsevol altre equip.
Facilitar una sonda prou llarga que permeti llibertat de moviments, si escau.
• Individualitzar la rutina diària i les visites de manera que s’adapti a les

necessitats de l’usuari.
3.3 Habitació de l’usuari
L’habitació de l’usuari comprèn l’espai, el mobiliari i el material. Aquesta

habitació ha d’estar adaptada a les necessitats de cada usuari.
Depenent de si l’usuari és a casa o en una institució, l’habitació és diferent. En les

institucions les habitacions han de reunir una sèrie de condicions estàndard. En
el cas dels domicilis cada cas és diferent, però s’ha d’intentar tenir les mateixes
condicions. A les habitacions individuals, es considera unitat de pacient tot
el contingut i l’espai físic de la mateixa habitació (vegeu figura 4.1). A les
habitacions amb diversos llits, cada unitat pot aïllar-se mitjançant paravents o
cortines per assegurar i respectar la intimitat de l’usuari.
F . . Unitat de pacient
1. Finestra (llum natural);2. Butaca; 3. Peu de sèrum; 4. Bossa de sèrum; 5. Cadira; 6. Llum artificial; 7.
Esfigmomanòmetre; 8. Presa d’oxigen; 9. Tauleta de nit; 10. Taula de llit; 11. Llit; 12. Barana
Si no hi ha bastant disponibilitat, les habitacions individuals s’han de preservar

per a l’aïllament d’usuaris de gravetat en el seu estat general, patologies infecto-
contagioses, operats amb risc de ser contagiats, immunodeprimits o usuaris amb
algun tipus d’alteració psíquica, entre d’altres.
Les característiques que ha de tenir l’habitació són les següents:
• Les mesures de l’habitació depenen del nombre de llits. Les dimensions

aproximades són:
– Habitacions individuals (1 llit): uns 10 m2 .

– Habitacions dobles (2 llits): uns 14 m2 .
– Habitacions triples (3 llits): uns 18-20 m2 .
• Espai entre el llit i les parets o entre llits, si n’hi ha més d’un, d’1,20 m.
• Alçada de les parets de 2,5 m.
• Bany complet (lavabo, dutxa i vàter) de fàcil accés i adaptat a discapacitats

físiques en cas que sigui necessari.
• Parets pintades amb colors clars, sense brillantor.
• Portes àmplies que permetin el pas dels llits.
• Mobiliari complementari: butaca/llit per a acompanyant i armari.
• Llum natural i sistema de ventilació.
• Sistema de comunicació interna accessible per a l’usuari.
• En els centres sanitaris, habitacions equipades amb presa d’oxigen i presa

de buit a prop de la capçalera.
Les habitacions de geriatria o d’usuaris amb algun tipus de dependència física han
de disposar de lavabos adaptats a la seva discapacitat. En cas d’usuaris dependents
d’una cadira de rodes o d’altres dispositius d’ajuda, les habitacions han de disposar
de més espai i d’un accés adequat a l’habitació i al bany perquè puguin passar
cadires de rodes, carros, lliteres, grues, etc. En cas d’usuaris amb característiques
especials, cal adaptar tot o part de l’equipament i, a més, han de disposar d’un
altre tipus d’estris, equips i aparells diferents i necessaris per proporcionar-los les
cures adequades.
3.3.1 Mobiliari i material
L’habitació és la zona on l’usuari passa gran part del seu temps. El mobiliari ha
d’estar adaptat a les seves necessitats. Tot el mobiliari de l’habitació ha de tenir
un color neutre, ser fàcil de moure i fàcil de rentar i desinfectar. A part del llit,
que és l’element principal de l’habitació, hi ha una sèrie d’elements comuns de
mobiliari i material:
• Tauleta de nit: ha d’estar col·locada de forma que l’usuari hi tingui un fàcil

accés.
• Taula de llit: consta d’una base col·locada sota el llit i una safata regulable
en alçada perquè l’usuari pugui utilitzar-la des del llit o des de la cadira. Ha
de tenir rodes per moure-la fàcilment. Es pot utilitzar per menjar.
• Cadira o butaca: serveix perquè l’usuari segui en cas d’usuaris independents

o utilitzar-la per a la mobilització en usuaris dependents. Solen disposar de
braços i reposapeus i poden portar un dispositiu regulable per col·locar la
safata del menjar.
• Escambell: és un tamboret de poca alçada perquè l’usuari pugui pujar i

baixar del llit.
• Armari: és l’espai per col·locar la roba i els objectes personals de l’usuari.

També ha de tenir suficient espai per guardar-hi alguna manta.
• Cortina o mampara: serveix per preservar la intimitat de l’usuari.
• Suport de sèrum: és un accessori amb rodes per a la seva mobilització i

regulable en alçada. Consta d’un pal allargat amb enganxalls on queden
penjats els pots de sèrum.
• Llum: a part de la il·luminació general de l’habitació, hi ha d’haver un focus

de llum que permeti a l’usuari llegir o escriure o la seva exploració. Aquest
llum pot estar fixat a la paret.
La capçalera del llit ha d’estar col·locada contra la paret. El llit ha de ser

accessible pels altres tres costats per poder atendre l’usuari.
Les habitacions disposen d’un timbre o intèrfon per comunicar-se amb el personal.
També solen tenir telèfon i televisió.
3.3.2 El bany
El bany és una estança que cal adaptar a les necessitats de l’usuari, per fomentar
la seva autonomia, disminuir els riscos i facilitar les tasques dels tècnics (vegeu
figura 4.2).
F . . Bany adaptat
Decoora
L’accés al bany ha de ser

prou ampli per permetre
l’entrada d’una cadira de Els usuaris amb algun tipus de dependència física han de disposar de lavabos
rodes o d’una grua.
adaptats a la seva discapacitat, és a dir, que disposin de plat de dutxa, amb terra
antilliscant i agafadors a la paret. També han d’estar proveïts de barres o agafadors

de subjecció per facilitar l’ús del vàter sense risc per als usuaris.
El bany ha de tenir bona il·luminació, ser espaiós i sense obstacles per evitar riscos
i permetre una mobilitat adequada. El terra ha de ser antilliscant.
Les adaptacions que es poden fer al bany són:
• Cal cadira de dutxa per a usuaris que no es poden mantenir drets amb
seguretat a la dutxa.
• La taula de banyera o el seient giratori serveix per a usuaris amb poca

mobilitat. S’utilitza per entrar, rentar-se i sortir de la banyera.
• La cadira de rodes adaptada serveix per a usuaris que necessiten la cadira de

rodes per entrar a la dutxa. En aquests casos s’ha d’adaptar la dutxa perquè
estigui arran de terra.
• L’alça i els agafadors per al vàter han d’estar col·locats en la posició i alçada
adequats, perquè els usuaris puguin seure i aixecar-se amb seguretat.
• Els mecanismes d’accionament han de ser fàcils d’utilitzar (cisterna, aixe-

tes).
• El tovalloler i els prestatges han de ser de fàcil accés.
• S’han d’adaptar els objectes de la cambra de bany a les necessitats de

l’usuari.
3.3.3 El llit
El llit és el lloc on l’usuari pot passar gran part del seu temps. Depenent de l’estat
de l’usuari, és el lloc on dormir, descansar, menjar, evacuar... També és el lloc on
es fan les exploracions.
En l’entorn domèstic el llit més comú és el llit de somier rígid (vegeu figura 3.3),
però quan a causa de les seves condicions l’usuari ha d’estar enllitat la majoria del
temps s’utilitzen llits articulats o llits Gatck (vegeu figura 3.4).
F . . Llits de somier rígid
Font: Wikimedia
F . . Llit articulat
De Blogotron - Trabajo propio, CC0,

https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=13873142
El llit articulat bàsic o llit

Gatck és el més comú en
l’entorn hospitalari. Les característiques generals del llit articulat són les següents:
• La capçalera i els peus són desmuntables, si és possible.
• Està fabricat de metall amb cantells arrodonits.
• Ha de ser fàcil de netejar i desinfectar.
• Ha de ser lleuger però resistent.
• Ha de tenir la possibilitat d’instal·lar baranes per augmentar la seguretat de

l’usuari.
• Acostuma a tenir rodes que es poden bloquejar per disminuir riscos.
• Les rodes han de ser de goma o d’un altre material aïllant de la humitat i de
l’electricitat.
• Les mides estàndard d’un llit són d’1,90 a 2 m de llarg, de 90 a 95 cm

d’ample i de 70 cm d’alçada fins al somier.
• El llit ha de ser articulat i regulable en alçada. El moviment es fa amb un

comandament.
Somier
El somier és la superfície sobre la qual es col·loca el matalàs. Els somiers, igual

que el llit, acostumen a ser articulats. Hi ha diferents tipus d’articulacions:
• Somier d’una articulació, que divideix el llit en dos segments: la part

superior del cos i la part inferior del cos.
• Somier de dues articulacions, que divideix el llit en tres segments: de

cintura cap amunt, des de la cintura als genolls i des dels genolls als peus.
• Somier de tres articulacions, que divideix el llit en quatre segments: el cap,

des de les espatlles fins als malucs, des dels malucs fins als genolls i des
dels genolls fins als peus.
El llit permet adoptar diferents posicions a l’usuari depenent del moment i la

situació:
• Decúbit supí. Aquesta posició està indicada per al descans, l’higiene, les
exploracions mèdiques i els canvis posturals (vegeu figura 3.5).
F . . Decúbit supí
• Fowler. Partint de la posició de decúbit supí, s’ha d’alçar el capçal del llit
per formar un angle de 45º amb l’horitzontal de manera que l’usuari quedi
semiassegut. Les extremitats inferiors han d’estar lleugerament flexionades
pels genolls. Aquesta posició està indicada per menjar o llegir al llit, per a
exploracions mèdiques, per a usuaris amb problemes respiratoris o cardíacs
o per a canvis posturals (vegeu figura 3.6).
F . . Posició Fowler
• Semi-Fowler. És una variant de la posició de Fowler, però en aquest cas

l’elevació del capçal del llit és de 30º (vegeu figura 3.7).
F . . Posició Semi-Fowler
• Trendelemburg. L’usuari es troba en decúbit supí sobre el llit, que s’inclina

perquè el cap quedi a una alçada inferior als peus. Aquesta posició està
indicada, per exemple, per al drenatge de secrecions bronquials o per
lipotímies ja que millora la circulació de la sang cap al cervell (vegeu figura
4.4).
F . . Posició Trendelemburg
• Anti-Trendelemburg. És la posició contrària a la posició de Trendelem-

burg, en aquest cas l’usuari es troba en decúbit supí sobre el llit i aquest
s’inclina per a que els peus quedin a una alçada inferior al cap. Aquesta
posició està indicada, per exemple, per millorar la circulació a nivell de les
extremitats inferiors.
Hi ha altres tipus de llit que s’usen depenent de la situació dels usuaris:
• Llit de traumatologia o ortopèdic. S’utilitza per a la fixació de fractures

o luxacions. És un llit articulat bàsic al qual s’acoblen diferents aparells
com el marc de Balkan, que és un suport metàl·lic col·locat al voltant del
llit amb una politja amb una corda on es posa un pes. A l’altre costat de la
corda es fixa l’extremitat per permetre la immobilització i alineació de la
fractura. Unit al marc, penja un triangle o estrep, que és un mànec metàl·lic
triangular col·locat a l’abast de l’usuari per ajudar-lo en els seus moviments
(vegeu figura 4.5).
F . . Llit de traumatologia
instrumentalenfermero.blogspot.com
• Llit roto-rest. S’utilitza en usuaris sense mobilitat amb alt risc de patir
úlceres per pressió (UPP). El somier té una barra longitudinal al centre que
permet la inclinació lateral i longitudinal del llit. S’ha d’assegurar sempre
que l’usuari no pugui caure (vegeu figura 4.6).
F . . Llit roto-test
• Llit electrocircular o circoelèctric. S’utilitza en usuaris amb politrauma-

tismes, cremades greus, lesions medul·lars... El somier està incorporat a
dins de dues estructures metàl·liques circulars connectades a un motor. Això
permet que el somier es pugui moure dins d’aquestes estructures i posar-se

en qualsevol posició: vertical, horitzontal, inclinada (vegeu figura 4.7).
F . . Llit electrocircular
• Llit de levitació. S’utilitza en usuaris amb cremades greus. Consta d’un

dispositiu que emet aire per mantenir l’usuari suspès en l’aire (vegeu figura
4.8).
F . . Llit de levitació
• Llitera. S’utilitza per al transport o l’exploració de l’usuari. És un llit de

mida més petita, articulat o no, amb rodes que es poden bloquejar i amb
sistema de subjecció (vegeu figura 4.9 i figura 4.10).
F . . Llitera
F . . Llitera articulada
Matalàs i coixí
El matalàs és la superfície en contacte amb l’usuari i cal que s’adapti al tipus de

llit. Generalment va dins d’una funda impermeable per evitar el deteriorament.
Hi ha diferents tipus de matalassos (vegeu figura 4.11):
• Matalàs de molles: és un matalàs dur o semirígid que ajuda a mantenir la

distribució uniforme del pes.
• Matalàs d’escuma: és un matalàs senzill i consta de mòduls d’escuma

tallats en blocs que permeten el repartiment del pes de l’usuari i eviten les
ulceracions.
• Matalàs de làtex: el làtex permet el repartiment del pes de l’usuari sobre

la superfície. El matalàs de làtex és transpirable i de fàcil neteja.
• Matalàs d’aire: és un matalàs addicional que es col·loca sobre el matalàs

normal i està compost per diversos cilindres longitudinals estàtics o alter-
nants que s’omplen d’aire. Els alternants tenen un compressor que va inflant
i desinflant alternativament els cilindres. És indicat en usuaris amb alt risc
de patir UPP.
• Matalàs d’aigua: és un matalàs de plàstic que s’omple d’aigua. L’aigua

permet el repartiment del pes de l’usuari. El volum d’aigua depèn del pes de
l’usuari, L’aigua ha d’estar a una temperatura al voltant dels 37ºC. S’utilitza
en usuaris amb immobilitat gran o severa que han de passar llargs períodes
de temps enllitats.
• Matalàs d’aigua amb boles de poliuretà: evita l’inconvenient de mantenir

l’aigua a 37ºC. El matalàs conté unes boles de poliuretà que floten i formen
una capa aïllant, fet que permet no haver d’escalfar l’aigua.
F . . Tipus de matalàs
1. Matalàs de molles; 2. Matalàs d’escuma; 3. Matalàs de làtex; 4. Matalàs d’aire; 5. Matalàs

d’aigua
El coixí del llit sol ser d’escuma. Ha de ser tou i prim amb la finalitat de facilitar
els canvis posturals.
Roba de llit
La roba de llit està fabricada amb materials no rugosos com el lli, el cotó o el niló
(vegeu figura 3.16).
• Funda del coixí: és la peça de roba que embolcalla i protegeix el coixí. Sol
tenir una cremallera per tancar-lo.
• Coixinera: és la peça que està en contacte amb el cap de l’usuari i, per tant,
s’ha de canviar sovint. Embolcalla la funda del coixí.
• Funda del matalàs: és la peça de roba que embolcalla i protegeix el matalàs

de la humitat i la brutícia. Ha de ser impermeable. És ajustable als cantons
del matalàs i sol tenir una cremallera per tancar-la.
• Llençol de sota: és la peça de roba que es col·loca sobre el matalàs i que

està en contacte amb l’usuari. Sol ser ajustable als cantons del matalàs.
• Llençol de sobre: és la peça de roba que es col·loca sobre l’usuari. Serveix

per protegir la intimitat de l’usuari i li dona una mínima escalfor.
• Llençol travesser: és un llençol de mida més petita que es col·loca sobre el

llençol de sota de manera transversal. A sobre s’hi posen els xopadors per
afavorir la comoditat de l’usuari.
• Xopador: és una peça de roba que es col·loca a la part central de matalàs

per protegir-lo de la humitat i la brutícia. És d’un sol ús i de cel·lulosa. És
còmode, suau, impermeable i transpirable.
• Manta: és la peça de roba que es col·loca a sobre per donar escalfor. Ha

de ser de materials suaus, pesar poc i de colors clars si és possible. Si no
s’utilitza, s’ha de guardar a l’armari.
• Cobrellit o vànova: és la peça de roba que es col·loca a sobre de tot. Ha de

ser de materials suaus, pesar poc i de colors clars. No és tan gruixuda com
la manta ni tan prima com el llençol.
F . . Roba de llit
1. Coixinera; 2. Funda de matalàs; 3. Llençol de sobre; 4. Llençol travesser; 5. Xopador; 6.

Travesser; (Font: Clarissa Rodrígues González. Banco de imágenes y sonidos.)
Complements
Els complements que es poden acoblar al llit són (vegeu figura 3.17):
• Baranes de seguretat. Els llits permeten posar baranes subjectes als

laterals del llit, i molts llits ja les duen incorporades. Eviten el risc de
caigudes del llit de l’usuari.
• Suport o peu de sèrum. En alguns llits hi ha orificis a la capçalera del llit

per col·locar el suport de sèrums, que és un pal allargat amb enganxalls on
queden penjades les bosses de sèrum.
• Arc de protecció. És una estructura per evitar el frec amb els llençols. L’arc
es col·loca sota la llençol de dalt.
• Suport per als peus. Hi ha uns taulers que s’ajusten als peus o als
laterals del llit per evitar edemes i postures incorrectes per rotació dels
peus. També s’utilitzen altres dispositius antirrotació, com sacs de sorra,
tovalloles enrotllades o fèrules per immobilitzar els peus i mantenir-los en
posició anatòmica.
• Suport per a les borses d’orina. És un accessori metàl·lic o de plàstic que

ajuda a penjar les bosses d’orina dels laterals del llit.
• Taula de llit o taules per fractures. Hi ha unes taules indicades per

a usuaris traumatològics, ja que proporcionen duresa i rigidesa al llit i
afavoreixen la posició anatòmica del cos.
• Falques. Les falques són accessoris triangulars i encoixinats que mantenen

l’estabilitat de l’usuari. Es poden substituir per coixins o mantes.
F . . Complements
1. Barana; 2. Peu i suport de sèrum; 3. Arc de protecció; 4. Suport per a les bosses d’orina; 5.
Escambell
3.3.4 Tècniques per fer el llit
Fer el llit és una tasca important, ja que els usuaris hi romanen molt de temps. Un
llit ben fet i confortable ofereix sensació de comoditat i, a més, contribueix a donar
una bona imatge dels centres i dels professionals. Hi ha diferents tècniques per fer
el llit depenent de si el llit està ocupat o no. Sigui com sigui, hi ha una sèrie de
normes o criteris generals que s’han de seguir. Aquests criteris són:
• La roba de llit es canvia a diari cada matí coincidint amb la higiene de la

persona usuària, i sempre que es mulli o s’embruti.
• Els carros de roba bruta i neta han de ser diferents (vegeu figura 3.18 i figura
3.19). Els carros de la roba no s’han d’entrar dins de l’habitació. La roba
bruta es recull en una bossa i només s’entra a l’habitació la roba necessària
per fer el llit.
F . . Carro de roba neta
F . . Carro de roba bruta
• La roba de llit no s’ha d’espolsar. Els llençols ja venen doblegats d’una

forma determinada per permetre la correcta extensió i col·locació.
• En tot moment s’ha de preservar al màxim la intimitat de l’usuari. Es poden

utilitzar cortines o mampares quan calgui.
Mitra
• S’han d’aplicar mesures de prevenció com la higiene de mans i l’ús de Procediment per ajustar el
llençol a les cantonades del
guants. matalàs per assegurar que es
mantingui subjecte i tibant, sense
arrugues.
Un llit desocupat és el llit en el qual no hi ha ningú en el moment de fer-lo mentre

que un llit ocupat és el llit en el qual l’usuari és present en el moment de fer-lo.
En el cas del llit desocupat poden donar-se dues situacions i la diferència entre els
dos procediments és com es deixa acabat el llit perquè entri l’usuari:
• Es prepara el llit per a un usuari nou: llit tancat.
• Es prepara el llit mentre l’usuari s’aixeca: llit obert.
Vegeu els protocols corresponents per fer un llit desocupat o un llit ocupat.
T . .
PROTOCOL PER FER UN LLIT DESOCUPAT
Conjunt d’activitats encaminades a mantenir una correcta neteja i higiene del llit de l’usuari.
OBJECTIUS
• Preparar el llit en condicions d’higiene i comoditat per a l’usuari.

• Evitar arrugues i plecs en el llit.
• Evitar complicacions en els usuaris enllitats.
MATERIAL NECESSARI
• Guants
• Llençol de sota
• Xopador
• Travesser
• Llençol de sobre
• Coixinera
• Bossa per a la roba bruta
PROCEDIMENT
3. Preparar la roba de llit perfectament ordenada i portar-la al costat del llit.
4. Informar l’usuari i/o la família del procediment i de com poden ajudar, en el cas d’un llit obert.
5. Col·locar el llit en posició horitzontal i frenar-lo.
6. Retirar el cobrellit i la manta, doblegar-los correctament per tornar-los a fer servir, si és el cas. Si no es van
a tornar a fer servir, doblegar-los i posar-los a la bossa de roba bruta.
7. Retirar el coixí per canviar-li la funda i col·locar-lo sobre el respatller de la cadira.
8. Retirar la roba de llit bruta, dipositant-la en la bossa de roba bruta.
9. Col·locar la funda de matalàs i a sobre el llençol de sota, estenent-lo i ajustant-lo als quatre cantons evitant
les arrugues. El dret ha de quedar cara amunt. El llençol està plegat longitudinalment de manera que es posa
sobre un costat del llit i es va desplegant sobre el llit.
10. Ajustar bé les cantoneres sota el matalàs, per la capçalera i els peus i fer les mitres, vigilar que no quedin
arrugues.
11. Col·locar el xopador en la part central del llit. Sobre el xopador col·locar el travesser ajustant els dos
costats sota el matalàs.
12. Estendre el llençol de sobre, amb la vora cap amunt i plegant els cantons inferiors. Aquest llençol està
plegat transversalment i el revés del llençol va cap amunt. El llençol es col·loca a la part de la capçalera i es va
desplegant cap als peus del llit, sense airejar-lo. S’ha de tenir en compte deixar prou tros de llençol per poder
fer la volta o gira. Fer mitja mitra en les dues cantonades dels peus.
13. Col·locar el cobrellit i la manta seguint el mateix procediment que amb el llençol de sobre. La manta es
col·loca a uns 20 cm de la capçalera i el cobrellit de 5 a 10 cm més amunt.
14. Fer la gira invertida amb la manta.

T . (continuació)
PROTOCOL PER FER UN LLIT DESOCUPAT
15. Fer la volta amb el llençol de sobre al damunt de la manta i el cobrellit.
16. Col·locar la coixinera i posar el coixí al capçal del llit.
17. Deixar el llit obert en pic o en ventall.
OBSERVACIONS
• No s’ha de deixar la roba de llit neta sobre cap superfície bruta ni a terra, per prevenir possibles infeccions.
• No s’ha d’airejar la roba de llit.
• Cal frenar el llit abans de començar el procediment.
• El llençol de sobre, la manta i el cobrellit es poden ajustar cada un individualment sota el matalàs. Una altra
opció és, quan els tres elements estan col·locats, ajustar-los tots tres a la vegada sota el matalàs pels peus, i
fer mitges mitres.
Trobareu la versió
T . . imprimible d’aquest i altres
unitat.
PROTOCOL PER FER UN LLIT OCUPAT
Conjunt d’activitats encaminades a mantenir una correcta neteja i higiene del llit de l’usuari.
OBJECTIUS
• Preparar el llit en condicions d’higiene i comoditat per a l’usuari.

• Evitar arrugues i plecs en el llit.
• Evitar complicacions en els usuaris enllitats.
MATERIAL NECESSARI
• Guants
• Llençol de sota
• Xopador
• Travesser
• Llençol de sobre
• Coixinera
• Bossa per a la roba bruta
PROCEDIMENT
3. Preparar la roba de llit perfectament ordenada i portar-la al costat del llit.
7. Col·locar el llit en posició horitzontal i frenar-lo.
8. Retirar el coixí per canviar-li la funda i col·locar-lo sobre una cadira, si no està contraindicat.
9. Realitzar la higiene de l’usuari enllitat.
10. Afluixar la roba del llit.
11. Retirar el cobrellit i la manta. Doblegar-los correctament per tornar-los a fer servir, si és el cas. Si no es van
a tornar a fer servir, doblegar-los i posar-los a la bossa de roba bruta.
12. Deixar l’usuari tapat amb el llençol superior.
13. Posar a l’usuari en decúbit lateral.
14. Enrotllar la roba bruta de sota al llarg, al costat de l’esquena de l’usuari, i deixar la roba neta en aquesta
meitat del llit.
T . (continuació)
PROTOCOL PER FER UN LLIT OCUPAT
15. Col·locar el llençol net a la meitat del llit lliure. Ajustar-lo a la capçalera i als peus i fer la mitra.
16. Col·locar el xopador i posar travesser, i ajustar per sota del matalàs.
17. Girar l’usuari cap al costat net, retirant els llençols bruts i el travesser pel costat brut. Dipositar la roba bruta
en les bosses destinades a aquesta finalitat.
18. Fer l’altra meitat del llit.
19. Estirar el llençol i el travesser evitant les arrugues, posar-los per davall del matalàs i fer les mitres.
20. Col·locar a l’usuari en decúbit supí.
21. Estendre el llençol de sobre net sobre l’usuari al mateix temps que es retira el brut.
22. Col·locar cobrellit i manta, si cal, des de sobre el pit de l’usuari centrat i desplegant cap als peus del llit.
23. Fer les mitres a les cantonades dels peus del llit.
24. Doblegar la part superior del llençol per sobre del cobrellit.
25. Esponjar el coixí i col·locar la coixinera.
26. Col·locar el coixí sota el cap de l’usuari.
27. Acomodar l’usuari i comprovar que li quedi el timbre a l’abast.
31. Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Fer constar la data i l’hora, el motiu i la
resposta de l’usuari.
OBSERVACIONS
• Assegurar les condicions ambientals de l’habitació. Mantenir una temperatura adequada, entre 20-22 °C, i
evitar corrents d’aire.
• Canviar diàriament la roba de llit després del bany, i sempre que es mulli o es taqui.
• Evitar introduir el carro de la roba neta a l’habitació de l’usuari. Introduir només la bossa on es dipositarà la
roba bruta.
• No airejar la roba bruta i dipositar-la directament a la bossa de la roba bruta.
• Coordinar els moviments en cas que dues persones facin el llit.
Trobareu la versió
protocols als annexos de la Visualitzeu el procediment per fer el llit ocupat:
unitat.
https://www.youtube.com/embed/75o2sJeTf3I?controls=1
Per fer la mitra completa cal seguir els passos següents (vegeu figura 3.20):
1. Col·locar el llençol a la capçalera i els peus per sota el matalàs amb el

palmell de la mà i allisar-lo.
2. Aixecar la roba que queda penjant en el lateral i formar un triangle a sobre

del llit.
3. Col·locar la part del llençol que queda penjant sota el matalàs i allisar-la.
4. Deixar caure el plec realitzat anteriorment i col·locar el plec formant un

angle de 45º aproximadament.
F . . Passos per fer la mitra
Les formes d’obertura del llit són les següents (vegeu figura 3.21):
• En pic. Es doblega dues vegades l’extrem superior del llençol per on ha

d’entrar l’usuari en el mateix sentit.
• En ventall. S’agafen els dos extrems superiors de la gira i es dobleguen cap

als peus del llit. Després cal posar-los cap a la meitat del llit en sentit invers.
• Variant. S’obre el llit des dels extrems fins a la meitat del llit, i després es
torna a doblegar fins al final del llit.
F . . Formes d’obertura del llit

4. Recollida i transport de mostres biològiques
Per establir el diagnòstic d’una malaltia, de vegades és necessari l’obtenció de

mostres biològiques per analitzar-les en un laboratori. Depenent del tipus de
mostra, es poden obtenir en el centre sanitari, el domicili de l’usuari o el mateix
laboratori.
Una mostra biològica és una petita quantitat de material biològic excretada

o extreta de l’organisme amb la finalitat d’analitzar-la.
4.1 Tasques del tècnic en atenció a persones en situació de

dependència
L’obtenció d’algunes d’aquestes mostres biològiques la pot dur a terme el tècnic

en atenció a persones en situació de dependència o el mateix usuari. Hi ha altres
mostres de les quals s’encarrega el personal d’infermeria. En aquest cas la tasca
del tècnic és:
• Acompanyar l’usuari.
• Preparar l’usuari per a l’obtenció de la mostra.
• Preparar el material necessari.
• Ajudar en el procediment.
• Recollir el material.
• Acomodar l’usuari quan acaba el procediment.
En ocasions, l’usuari ha de seguir unes instruccions al seu domicili abans de la

presa de la mostra. En aquest cas la tasca del tècnic consisteix a ajudar l’usuari a
complir-les. Les instruccions poden incloure els següents aspectes:
• Mantenir un període de dejuni.
• Seguir una dieta prèvia.
• Rebre informació sobre la pauta farmacològica.
• Establir la forma de recollida, conservació i transport de mostres, quan ho

ha de realitzar el mateix usuari.
• Informar dels efectes adversos possibles.

El dia de la recollida de la mostra en el centre sanitari el tècnic ha d’acompanyar

l’usuari dependent per ajudar-lo en les següents tasques:
• Recordar la cita.
• Acompanyar o traslladar l’usuari fins al lloc on s’ha d’efectuar la presa de

mostres.
• Ajudar en els tràmits administratius.
• Col·laborar amb el personal sanitari en la presa de mostres.
• Tranquil·litzar l’usuari.
En el cas de la presa d’algunes mostres, com les d’orina i femta, que pot dur a
terme l’usuari sol o amb l’ajuda del tècnic es necessiten uns recipients especials
que s’han de manipular seguint unes indicacions. En general aquestes indicacions
són les següents:
• Cal utilitzar sempre el recipient adequat per a la recollida. Aquest recipient

el proporcionarà el personal sanitari.
• Cal llegir les instruccions per a la presa de mostres i la seva conservació

abans de treure el recipient de la bossa.
• Cal fer higiene de mans i utilitzar guants abans de la presa de mostres.
• No s’ha de trencar la bossa de plàstic que conté el recipient, ja que una

vegada presa la mostra es millor posar-lo a dins.
• Cal mantenir el recipient obert el temps imprescindible.
• No s’han de tocar l’envàs ni la tapa per dins.
• En el moment de la presa de mostres, cal mantenir la tapa a la mà o col·locar-

la cap amunt sobre una superfície neta.
• S’ha de conservar la mostra seguint les indicacions.
• Cal entregar la mostra el més aviat possible.
En ocasions, durant la presa de mostres l’usuari pot patir situacions que com a
tècnic en atenció a persones en situació de dependència cal conèixer per saber
com fer-hi front:
• Desmai o mareig: s’ha de col·locar l’usuari estirat en una llitera situada en

un lloc amb bona ventilació i afluixar-li la roba.
• Nàusees: cal acomodar l’usuari, fer que respiri de manera lenta i profunda
i posar-li compreses fredes al cap.
• Vòmits: cal donar a l’usuari un recipient adequat i humitejar-li la boca amb

una mica d’aigua.
• Convulsions: cal evitar que l’usuari es faci mal a si mateix intentant

aguantar les seves extremitats, però sense restringir-li el moviment.
En tots els casos s’ha d’avisar el metge si es considera necessari.
4.2 Protocols de recollida de mostres biològiques
Per a l’obtenció de mostres biològiques hi ha d’haver un manual amb els

procediments de recollida i manipulació de mostres. El manual ha d’incloure
instruccions sobre:
• Contingut de la petició analítica
• Informació per al pacient
• Informació per al personal implicat en l’obtenció i recollida de mostres
• Identificació de pacients, peticions i mostres
S’ha de disposar de l’equipament necessari per a la conservació i preparació de

les mostres. El material ha de ser estèril i d’un sol ús, si escau. El recipient ha
de ser l’indicat segons la naturalesa de la mostra i el tipus d’anàlisi. En funció
de les mostres que s’han d’obtenir, s’ha de conèixer amb exactitud la quantitat
i concentració de substàncies additives. Els procediments per a l’obtenció de
mostres s’han de descriure pas a pas.
Els requisits tècnics de la presa de mostres han d’estar descrits en el manual de

procediment de recollida i manipulació de les mostres. Aquest manual ha d’estar
disponible en les àrees dels punts d’obtenció de mostres, per a la seva consulta per
part del personal extractor. El manual té la funció d’ajudar a aconseguir l’obtenció
correcta de les mostres recollides en els recipients adequats per a cada constituent
en concret, així com de donar la informació del temps necessari per a la seva
realització.
També hi ha d’haver un sistema d’identificació i registre de la persona que ha fet

l’obtenció, que ha d’anotar les possibles incidències en el procés d’obtenció de les
mostres i informar al laboratori.
El procediment d’identificació d’usuaris, peticions i mostres ha d’estar dissenyat

per tal d’evitar les errades. La identificació ha de ser única i inequívoca. Es pot
utilitzar codificació alfanumèrica, codi de barres o un procés informatitzat. La
comprovació de la identificació d’usuaris, peticions i mostres ha de fer-se en el
moment de l’obtenció i per la persona que la realitza, i ha de quedar registrada.
L’espai on es realitza l’obtenció de les mostres ha de tenir les característiques

adequades per tal de garantir el respecte a la intimitat dels usuaris.
Pel que fa a l’extracció, cada punt ha d’estar dotat amb una butaca reclinable o
cadira amb recolzabraços i disposar d’una llitera a la mateixa àrea d’obtenció de
mostres. S’ha de disposar també d’una taula auxiliar per al material d’extracció i
un recipient adequat per a l’eliminació de residus sanitaris, amb especial atenció
a l’eliminació d’objectes punxants. Hi ha d’haver un espai reservat i degudament
identificat per a la preparació i conservació de les mostres i amb un rentamans per
al personal.
Les punxades i els talls són el principal risc durant la recollida de mostres. Les
mesures de prevenció que cal tenir en compte són:
• Rentar-se les mans abans i després del procediment.
• Utilitzar guants d’un sol ús.
• Cobrir les lesions cutànies.
• No reencaputxar agulles ni desacoblar-les de la xeringa.
• Rebutjar el material punxant i tallant en contenidors rígids adequats.
• Tancar bé els contenidors de mostres.
Hi ha diferents tipus de mostres biològiques:
• Mostres de sang
• Mostres d’orina
• Mostres fecals
• Mostres d’exsudats
• Mostres d’esput
• Mostres d’úlceres per pressió
4.2.1 Recollida de mostres sanguínies
Les mostres sanguínies es poden obtenir dels capil·lars, de les venes o de les
artèries, en funció de la finalitat de l’anàlisi. El procediment d’obtenció de la
mostra també és diferent.
La funció del tècnic en atenció a persones en situació de dependència en l’obtenció

de la mostra sanguínia és la d’acompanyar en tot moment l’usuari i col·laborar amb
el personal d’infermeria a preparar i recollir el material necessari per la realització
del procediment.
Els principals riscos per a l’usuari són la possibilitat que es maregi o l’aparició
d’hematomes a la zona de punció.
Recollida de sang per punció capil·lar
Les mostres de sang capil·lar serveixen per fer determinacions bioquímiques, com
per exemple el nivell de colesterol en sang o la concentració de glucosa per
controlar la diabetis (vegeu figura 4.1). El mètode d’extracció és senzill, ràpid
i segur.
F . . Punció al dit
Font: Wikimedia
El protocol per a la recollida de sang per punció capil·lar és el següent:
T . .
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG CAPIL·LAR
Conjunt de mesures per l’obtenció de mostra de sang capil·lar.
OBJECTIU
• Conèixer els valors de components bioquímics de la sang d’una persona.
MATERIAL NECESSARI
• Contenidor d’objectes punxants

• Alcohol o povidona iodada
• Dispositiu per punxar el dit
• Llancetes
• Gases
• Guants
• Aparell mesurador (glucòmetre) o pipeta de vidre o portaobjectes
PROCEDIMENT
3. Identificar l’usuari.
T . (continuació)
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG CAPIL·LAR
6. Col·locar l’usuari en la posició més adient. Si és possible, assegut.
7. Triar la zona de la punció. Normalment són els dits de les mans, i preferentment les parts laterals, ja que la
zona central de la polpa és més sensible al dolor. També es pot fer la punció al lòbul de l’orella, als dits dels
peus, etc.
8. Per afavorir una millor sortida de la gota de sang es pot fer un massatge lleuger al dit, amb la mà cap per
avall i per sota del nivell del cor.
9. Desinfectar la zona de punció (dit) amb una gasa mullada amb alcohol o povidona iodada.
10. Punxar el dit amb la llanceta, una sola vegada, i deixar perdre la primera gota.
11. Recollir les següents gotes sobre la tira reactiva, el tub capil·lar o un portaobjectes de vidre, segons les
indicacions de la determinació.
12. Després d’obtenir la mostra, pressionar sobre el punt de punció amb una gasa.
13. Deixar l’usuari en una posició còmoda i adequada que li permeti tenir fàcil accés al timbre i als objectes
personals.
15. Acomiadar-se de l’usuari.
OBSERVACIONS
• Actualment hi ha dispositius per punxar que es poden utilitzar en altres zones.

• Cal que l’aparell mesurador i les tires reactives estiguin en bon estat.
Trobareu la versió
unitat. Recollida de sang arterial
Les mostres de sang arterial serveixen per determinar el pH i les pressions parcials
d’oxigen i diòxid de carboni de la sang. Cal informar l’usuari que aquesta
extracció pot ser dolorosa. Se l’ha de tranquil·litzar, ja que l’ansietat pot produir
hiperventilació.
La mostra ha de ser recollida per personal mèdic o personal d’infermeria segons

els procediments o instruccions de cada centre. S’utilitzen xeringues amb agulles
especials i anticoagulant. Sovint s’utilitzen xeringues comercials, que ja contenen
heparina liofilitzada i tenen un tap de seguretat (vegeu figura 4.2).
F . . Xeringa per a extracció de sang arterial
Font: International Emergency Medicine Education Project

En l’elecció del lloc de punció cal tenir en compte els següents criteris:
• Accessibilitat
• Mida dels vasos
• Flux sanguini col·lateral
• Risc de complicacions
• Existència d’edema
El protocol per a la recollida de sang arterial és el següent:
T . .
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG ARTERIAL
Conjunt de mesures per l’obtenció de mostra de sang arterial per analitzar.
OBJECTIU
• Obtenir la quantitat suficient de sang per les determinacions analítiques sol·licitades.
MATERIAL NECESSARI
• Antisèptic
• Batea
• Esparadrap
• Gases
• Guants
• Xeringa de gasometria
PROCEDIMENT
7. Prevenir el risc de caigudes.
8. Seleccionar l’artèria adequada per palpació. La primera opció és l’artèria radial, ja que és la més accessible
i té menys risc postpunció, seguida de l’humeral i la femoral.
9. Si s’escull l’artèria radial, col·locar l’avantbraç en una superfície plana amb el palmell de la mà en
hiperextensió.
10. Valorar la viabilitat de la circulació col·lateral mitjançant el test d’Allen.
11. Després de confirmar la circulació col·lateral, localitzar amb els dits índex i mig l’artèria, deixant lliure entre
els dits el punt on el pols sigui més intens.
12. Deixar asèptica la zona de punció.
13. Eliminar l’aire i l’heparina de la xeringa (si és precarregada, no cal).
14. Introduir l’agulla amb un angle de 45º (en artèria radial) o de 90º aproximadament (en artèria humeral),
amb el bisell cap amunt, fins que reflueixi la sang de manera pulsativa (en cas que l’èmbol de la xeringa no
pugi sol, estirar de l’èmbol suaument). Obtenir 2-3 cc de mostra.
15. En cas de no obtenir mostra o de pèrdua de l’artèria, extreure l’agulla fins just després de la pell, canviant
l’angle. No s’han de fer mai canvis d’angle en capes profundes de la pell ja que es poden lesionar vasos i
nervis.
T . (continuació)
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG ARTERIAL
16. Retirar ràpidament l’agulla i mantenir una pressió en el lloc de punció, 5 minuts si no existeix trastorn de la
coagulació i 10 minuts en cas que sí que existeixi.
17. Tirar l’agulla al contenidor d’objectes punxants (tipus III) i posar immediatament el tap a la xeringa eliminant
les bombolles d’aire que puguin quedar a l’interior.
18. Etiquetar la xeringa amb el mateix número que la petició.
20. Cursar ràpidament la mostra.
OBSERVACIONS
• Evitar zones que presentin hematomes i/o múltiples puncions.

• Per obtenir resultats de gasometria basal en cas que l’usuari porti oxigenoteràpia, cal retirar l’oxigen segons
prescripció facultativa.
• En cas que l’usuari estigui sotmès a tractaments anticoagulants o presenti trastorns de la coagulació, s’ha de
mantenir la pressió durant 10 minuts i cobrir la zona de punció amb un apòsit compressiu.
• No s’ha de rodejar mai el membre puncionat amb esparadrap fent efecte torniquet.
Trobareu la versió
protocols als annexos de la Test d’Allen
unitat.
El test d’Allen és una maniobra que serveix per valorar la circulació colateral, amb la finalitat
de protegir la mà de l’usuari d’una possible isquèmia en cas que hi hagi cap complicació.
Es comprimeix el pols radial i cubital i es demana a l’usuari que obri i tanqui el puny.
Després de 5-10 flexoextensions sol aparèixer pal·lidesa isquèmica palmar. Amb la mà
de l’usuari estirada, s’allibera la compressió cubital i es registra el temps necessari perquè
reaparegui la coloració palmar habitual. Si torna el seu color habitual en menys de 15
segons, es considera que la circulació col·lateral és adequada.
Recollida de mostres de sang venosa
La recollida de sang venosa és la tècnica d’extracció de sang utilitzada amb més

freqüència. Les mostres de sang venosa serveixen per confirmar o descartar
malalties, veure l’evolució d’una malaltia en concret o controlar l’estat de salut
de la persona. La mostra sol ser recollida per personal d’infermeria segons els
procediments o instruccions de cada centre.
El lloc de punció sol ser una vena perifèrica: les més utilitzades són les del braç i
les de la mà.
Per fer l’extracció cal demanar a l’usuari que estiri el braç i el recolzi sobre una
superfície amb el palmell de la mà cap amunt. Si l’usuari és al llit, se li pot
col·locar un coixí sota el braç.
El mobiliari i el material que cal utilitzar per a l’extracció és el següent:
• Carret de transport del material. Ha de disposar de prestatges per tenir a

mà. Si hi ha prestatges fixes, es pot prescindir del carret (figura 4.3).
• Cadira per a l’extracció. Ha de ser de fàcil accés per al personal encarregat

de l’extracció i còmoda i segura per a l’usuari (figura 4.3).
F . . Carret de transport i cadira per a l’extracció
Font: ICS
• Safates per a les gradetes dels tubs de mostres. Cal que siguin de fàcil
maneig i amb capacitat suficient.
• Llitera o seient reclinable. Cal que estigui disponible per si és necessari.

Material per a extracció de sang
• Gasa o cotó
venosa. Font: ICS
• Esparadrap
• Tubs de buit. Són tubs estèrils per a l’obtenció d’un volum determinat de
sang. Poden ser amb o sense buit predeterminat. Estan fets de plàstic o
vidre transparent i tenen un tap per tancar-los hermèticament. El color del
tap indica el tipus d’additiu que conté o si el tub no conté additiu. S’han de
seguir les instruccions d’ús que proporciona el fabricant. En l’etiqueta que
contenen consta la data de caducitat entre altres informacions. Tubs de buit. Font: Wikimedia
• Portatubs. Són uns dispositius que s’utilitzen per encaixar les agulles amb
els tubs, això fa augmentar la seguretat del sistema.
• Xeringues. Han de ser de plàstic, estèrils i de la mida adequada a la quantitat

de sang que es vol obtenir.
• Agulles. Han de ser estèrils i adequades al sistema d’extracció. Segons la Etiqueta. Font: ICS
mida, tenen un codi de color determinat. Per a extraccions s’utilitzen les de

calibre 0,9, 0,8 i 0,7 mm, i la llargària oscil·la entre 25 i 40 mm.
• Agulles d’ales (papallones). Són agulles estèrils de diàmetre i mida més

curta que les anteriors. Es mantenen amb unes ales i estan adherides a una
línia de catèter prim i flexible. A l’altre extrem estan connectades a una
ampolla de recollida, un tub de buit o una xeringa.
• Sistema de compressió (banda de goma elàstica). S’usen per provocar una

estasi venosa que augmenti el calibre de la vena. La goma elàstica es posa
per sobre del lloc de la punció.
• Antisèptics. S’utilitzen per desinfectar la zona de punció. Els més usuals

són l’alcohol isopropílic al 70%, l’alcohol etílic al 70% i la povidona iodada
al 10%.
• Contenidors rígids. S’usen per dipositar les agulles.
• Gel. Servei per evitar la formació d’hematomes.
• Dispositius per escalfar. En alguns casos s’utilitzen per incrementar el flux

de sang.
• Fitxes plastificades amb referència al procediment, utilització del tubs,

actuacions davant punxades accidentals, telèfons d’emergències o protocol
d’eliminació de residus.
Els sistemes per a l’obtenció de sang per punció venosa poden ser:
1. Sistemes tancats, que estableixen un circuit tancat des de la vena de

l’usuari fins als tubs. Per tant, no hi ha contacte amb l’exterior i eviten
la contaminació de la mostra. Els sistemes de buit consten d’una agulla
hipodèrmica estèril d’un sol ús i un portatubs. En els sistemes tancats la
part de l’agulla que no està en contacte amb la vena té una vàlvula retràctil
que evita la sortida de sang en una extracció múltiple. Això permet omplir
Extracció de sang amb catèter. Font: els diferents tubs de la mostra de forma segura (vegeu figura 4.4).
ICS
2. Sistemes oberts, que es realitzen amb xeringa i agulla. No són recomana-

bles ja que augmenten el risc de punxades accidentals.
F . . Procediment d’extracció de sang amb sistema tancat
ICS
Per prevenir el risc d’infeccions del personal d’extraccions cal:
• Evitar el contacte amb mostres de sang (totes són potencialment infeccio-

ses).
• Utilitzar guants d’un sol ús, tant en el moment de l’extracció com en les
manipulacions posteriors.
• Utilitzar sistemes d’extracció segurs.
• Eliminar el material d’extraccions en contenidors rígids.
• Mantenir les condicions higièniques adequades en el lloc de treball.
Si es produeix una contaminació, cal seguir els protocols d’esquitxada de mucoses

o d’exposicions percutànies (punxades, talls o exposicions a pell no intacta).
En el cas de punció venosa domiciliària s’ha de comunicar a l’usuari el dia i

l’hora de l’extracció i les normes que ha de seguir per a la seva realització.
Els residus punxants o tallants generats s’han de dipositar al contenidor rígid i

transportar al centre d’extraccions per a la seva correcta eliminació.
El protocol per a la recollida de sang arterial és el següent:

T . .
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG VENOSA
Conjunt de mesures per l’obtenció de mostra de sang venosa per analitzar.
OBJECTIU
• Obtenir la quantitat suficient de sang per a les determinacions analítiques sol·licitades.
MATERIAL NECESSARI
• Antisèptic
• Batea
• Esparadrap
• Torniquet o compressor
• Gases
• Guants
• Tubs analítics necessaris segons la petició
• Palometa o sistema de doble bisell i Vacutainer en cas de fer-ho amb el mètode del buit.
• Agulla endovenosa i xeringues, en cas de fer-ho amb mètode de xeringa.
PROCEDIMENT
• Comprovar les determinacions analítiques que se sol·liciten per veure la quantitat de sang necessària segons
els tubs.
• Identificar els tubs amb les dades de l’usuari i el número de petició (codis de barres de la petició).
6. Col·locar l’usuari en la posició més adient, braç en hiperextensió.
8. Seleccionar la vena per la venopunció tenint en compte la quantitat de sang necessària i l’estat de les venes.
9. Fer l’antisèpsia de la zona. Deixar assecar la pell.

T . (continuació)
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRA DE SANG VENOSA
10. Col·locar el torniquet/compressor 10-15 cm per damunt del punt de venopunció segons el sistema escollit:
• Sistema amb xeringa: col·locar l’agulla endovenosa a la xeringa, fixar la vena amb el dit polze i introduir-la
amb una inclinació de 20-30º en direcció al retorn venós. Si es produeix retorn venós a l’agulla, amb la mà no
dominant estabilitzar l’agulla i la xeringa estirant l’èmbol amb la mà dominant per extreure la sang necessària
(aspirar suaument per evitar hemòlisi i col·lapse de les venes).
• Sistema amb buit: col·locar el sistema Vacutainer a l’agulla o a la palometa. Fixar la vena amb el dit polze i
introduir-la amb una inclinació de 20-30º en direcció al retorn venós. Si es produeix retorn venós a l’agulla,
amb la mà no dominant estabilitzar l’agulla i el Vacutainer, mentre que amb la mà dominant es pressiona el tub
d’analítica fins que es perfori.
11. Retirar el torniquet/compressor i l’agulla quan la sang ja flueixi.
12. Emplenar els tubs fins al nivell necessari invertint tres o quatre cops cada tub.
13. Pressionar sobre la zona de punció amb una gasa fins que finalitzi el sagnat.
14. Llençar el material punxant al contenidor d’objectes punxants (tipus III).
16. Cursar ràpidament la mostra.
OBSERVACIONS
• Evitar zones que presentin hematomes i/o múltiples puncions.

• En cas que l’usuari porti serumteràpia, és preferible elegir el braç oposat.
• Emplenar els tubs amb la sang necessària (fins arribar a la marca i acabar el buit): primer el tub de plasma
citrat, després el tub de sèrum i finalment la resta. Un cop emplenats, invertir-los diverses vegades perquè la
sang i l’anticoagulant es barregin.
• No puncionar les fístules arteriovenoses (FAVI) ni en braços on s’hagin realitzat mastectomies ja que tenen
compromès el retorn venós.
• En cas que l’usuari estigui sotmès a tractaments anticoagulants o presenti trastorns de la coagulació, cal
mantenir la pressió durant més estona.
Trobareu la versió
unitat.
4.2.2 Recollida de mostres d’orina
Les mostres d’orina serveixen per estudiar diversos paràmetres, com el color,
l’olor, l’aspecte, el volum o el pH de l’orina. A més, també serveixen per veure
si en l’orina hi ha substàncies que no haurien de ser-hi, com sang, proteïnes,
glucosa, cetones, cristalls o bacteris. En general, la mostra pot ser recollida pel
mateix usuari, amb la col·laboració del tècnic en atenció a persones en situació de
dependència.
Hi ha diferents tècniques de recollida d’orina segons les dades que es vulguin

obtenir:
• Recollida de mostra d’una sola micció per a anàlisi elemental
• Recollida de mostra d’orina per urinocultiu
• Recollida d’orina de 24 hores
Els recipients per a la recollida d’orina també són diferents depenent de la tècnica
(vegeu figura 4.5). En general són recipients de plàstic estèril de boca ampla i amb
tapa de rosca. En el cas de la recollida d’orina de 24h aquests recipients són de

major capacitat (2 litres). Els recipients estan tancats i sols s’han d’obrir en el
moment de la recollida d’orina, evitant tocar l’interior o la vora del recipient.
F . . Recipients per a la recollida

d’orina
ICS
En cas de recollida d’orina per sondatge vesical, es recull amb tubs de plàstic
estèril o amb recipients estèrils de boca ampla.
Recollida de mostra d’una sola micció per a anàlisi elemental
Les mostres d’una sola micció serveixen per conèixer les característiques físico-
quimiques de l’orina. S’utilitza l’orina de la primera micció del matí. Si l’usuari
és autònom, la pot recollir ell mateix seguint les indicacions del tècnic. Si l’usuari
no és autònom, el tècnic ha d’ajudar-lo per obtenir la mostra.
Els recipients que s’utilitzen són els pots estèrils de plàstic de boca ampla (vegeu
figura 4.6). En alguns casos consta del recipient amb un forat per col·locar dos
tubs amb buit preestablert (vegeu figura 4.7).
F . . Mostres d’orina
Wikimedia
F . . Recipient de recollida d’orina
ICS
Les instruccions per a la recollida van escrites a l’envàs. Visualitzeu el vídeo de

l’Institut Català de la Salut sobre com es manipula el recipient amb els tubs de
buit:
https://www.youtube.com/embed/kANtRWcrrVc?controls=1
El protocol per a la recollida d’una mostra d’orina és el següent:
T . .
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ORINA
Conjunt de mesures per a l’obtenció d’una mostra d’orina (20 cc) per micció.
OBJECTIU
• Realitzar anàlisi i/o cultiu d’orina.

• Obtenir les mostres correctament per la prova sol·licitada.
MATERIAL NECESSARI
• Guants
• Recipient d’orina estèril
• Material necessari per a la higiene de genitals
• Etiquetes identificatives
• Orinal pla o ampolla
PROCEDIMENT
8. Acompanyar l’usuari al bany si és autònom o col·locar l’orinal pla si l’usuari està enllitat.
9. Realitzar la higiene de genitals segons el protocol.
10. Obrir el recipient, procurant que les vores no toquin res per evitar la contaminació de la mostra.
T . (continuació)
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ORINA
11. No utilitzar el primer raig de micció i sense parar recollir en el recipient un mínim de 20 ml.
12. Deixar que finalitzi la micció a l’orinal pla, ampolla o vàter.
13. Tancar el recipient.
14. Ordenar, recollir, netejar i/o rebutjar el material utilitzat. Retirar l’orinal pla, si està enllitat.
16. Etiquetar la mostra i avisar al servei de recollida corresponent per portar-la immediatament al laboratori o a
nevera durant un màxim de 24 hores.
OBSERVACIONS
• Per evitar la contaminació és necessari realitzar una correcta higiene de genitals i utilitzar els recipients
apropiats.
• La recollida s’ha de fer a primera hora del matí, tenint en compte que almenys hagin transcorregut 4 hores
des de l’última micció.
• Si l’usuari és autònom, es pot afavorir la seva independència per a recollir la mostra, però estant present per
ajudar-lo.
• Cal comprovar que els recipients estan identificats abans d’enviar-los al laboratori.
• Cal col·locar-se guants per manipular les mostres.
• Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Anotar la data de recollida de la mostra i les
possibles incidències en el full de curs clínic.
Trobareu la versió
unitat.
Recollida de mostra d’orina per urinocultiu
Les mostres recollides per urinocultiu serveixen per conèixer si l’usuari té infecció
d’orina, així com per determinar-ne el microorganisme responsable. En aquest cas
també s’utilitza l’orina de la primera micció del matí. Les condicions d’asèpsia
per obtenir la mostra han de ser més estrictes, ja que si la mostra es contamina pot
alterar els resultats de l’anàlisi.
Per recollir la mostra d’orina hi ha diversos sistemes:
• Igual que en la recollida d’una mostra d’orina d’una sola micció
• Sondatge vesical
• Punció suprapúbica
• Orina d’uretrostomia i nefrostomia
El protocol per a la recollida d’una mostra d’orina amb sondatge vesical és el

següent:
T . .
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ORINA AMB SONDATGE VESICAL
Definició
Conjunt de mesures per a l’obtenció d’una mostra d’orina suficient a través de la sonda als usuaris portadors
de sondatge vesical.
OBJECTIU
• Realitzar anàlisi i/o cultiu d’orina.

T . (continuació)
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ORINA AMB SONDATGE VESICAL
MATERIAL NECESSARI
• Guants
• Recipient d’orina estèril
• Pinça de Kocher
• Agulla estèril
• Xeringa de 20 ml estèril
• Antisèptic aquós
• Gases
PROCEDIMENT
4. Informar l’usuari i/o la família del procediment i de com ens poden ajudar.
8. Fer el pinçament de la bossa prèviament a la recollida.
9. Desinfectar la zona de punció (dispositiu específic per la presa de mostres) amb povidona iodada i esperar
que s’eixugui (1-3 minuts).
10. Extreure 20 ml d’orina mitjançant la punció en la zona pintada.
11. Buidar el contingut de la xeringa al recipient estèril evitant el contacte amb les mans.
12. Despinçar la bossa i identificar la mostra.
13. Rentar les restes de povidona iodada.
16. Portar la mostra al laboratori el més aviat possible o deixar-la a nevera un màxim de 24 hores.
OBSERVACIONS
• No recollir mai la mostra d’orina de la bossa.

• No desconnectar mai la bossa de la sonda per recollir una mostra.
• Comprovar la identificació de les mostres abans de cursar-les al laboratori.
• Col·locar-se guants per manipular les mostres.
possibles incidències en el full de curs clínic.
Trobareu la versió
unitat.
Recollida d’orina de 24 hores
La recollida d’orina de 24h es fa quan interessa conèixer si el funcionament renal

és correcte i per a l’estudi de la litiasi renal. En el cas del control de la diüresi es
recull tota l’orina eliminada durant 12 o 24 hores segons les indicacions.
Si l’usuari és autònom, la pot recollir ell mateix seguint les indicacions del tècnic.
Si l’usuari no és autònom, el tècnic ha d’ajudar-lo a obtenir la mostra. Cal tenir
present que per a algunes anàlisis cal seguir una dieta específica uns dies abans de
la prova.
Els recipients que s’utilitzen són pots estèrils de plàstic de boca ampla d’un a dos
litres de capacitat (vegeu figura 4.8).
F . . Recipient d’orina de 24 hores
ICS
Durant el temps de recollida de la mostra el contenidor d’orina s’ha de guardar

a la nevera. Per realitzar algunes determinacions cal afegir al pot d’orina àcid
clorhídric.
Visualitzeu el vídeo de l’Institut Català de la Salut sobre com fer la recollida

d’orina de 24h acidificada:
https://www.youtube.com/embed/lhdwQqYeXx0?controls=1
El protocol per a la recollida d’una mostra d’orina de 24 hores és el següent:
T . .
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ORINA DE 24 H
Conjunt de mesures per l’obtenció d’una mostra d’orina de 24 hores.
OBJECTIUS
• Realitzar anàlisi d’orina.

MATERIAL NECESSARI
• Guants
• Recipient d’orina de 24 hores estèril
PROCEDIMENT

T . (continuació)
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ORINA DE 24 H
5. Fixar una hora per començar i acabar la recollida. Per exemple, des de les 7 del matí a les 7 del matí del dia
següent.
6. Rebutjar l’orina de la primera micció del matí del primer dia.
7. Recollir tota l’orina que faci l’usuari durant el dia i la nit.
8. Recollir l’orina de la primera micció del matí del dia següent.
10. Etiquetar la mostra i lliurar el contenidor.
OBSERVACIONS
• S’ha de tenir la precaució de guardar el recipient en un lloc fosc i fresc (per exemple, la nevera).
• Segons l’estudi que s’hagi de realitzar, de vegades cal introduir algun additiu al recipient.
• Per evitar contaminació és necessari utilitzar els recipients apropiats.
• Si l’usuari és autònom, s’ha d’afavorir la seva independència per recollir la mostra, però cal estar present per
ajudar-lo.
• Comprovar que els recipients estan identificats abans d’enviar-los al laboratori.
possibles incidències.
Trobareu la versió
unitat.
4.2.3 Recollida de mostres fecals
Les mostres fecals serveixen per determinar la presència en la femta de determinats

paràsits, sang o bacteris. Les anàlisis més habituals són el coprocultiu, l’anàlisi
parasitològica, l’anàlisi de sang oculta i la digestió de principis immediats.
Normalment la recollida d’aquestes mostres es fa al domicili de la persona usuària

amb unes instruccions molt concretes. Si l’usuari és autònom, la pot recollir ell
mateix seguint les indicacions del tècnic. Si l’usuari no és autònom, el tècnic ha
d’ajudar-lo a obtenir la mostra.
Els recipients més utilitzats són els pots estèrils de boca ampla i tancament
hermètic amb cullereta (vegeu figura 4.9).
F . . Recipients per a mos-

tres fecals
El protocol per a la recollida d’una mostra fecal és el següent:

Trobareu la versió
T . . imprimible d’aquest i altres
unitat.
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES FECALS
Conjunt de mesures per l’obtenció d’una mostra de femta.
OBJECTIU
• Realitzar anàlisi i/o cultiu de femta.

MATERIAL NECESSARI
• Guants
• Recipient (el més idoni és el pot estèril amb cullereta)
• Espàtula o depressor
• Orinal pla
• Escovilló (en cas de mostra escassa o manca de deposició)
• Xeringa (en cas de femta líquida)
PROCEDIMENT
5. Preservar la intimitat de l’usuari.
8. Col·locar un orinal pla si l’usuari està enllitat. Si l’usuari és autònom i pot col·laborar, se li demana que faci la
deposició a l’orinal pla (no al vàter) per a poder recollir la mostra.
9. Si la deposició és sòlida, recollir amb una espàtula una mostra de la femta de l’orinal pla.
10. Si la deposició és líquida, recollir amb una xeringa uns 5-10 ml de la part més mucosa i sanguinolenta.
11. Identificar la mostra.
PROCEDIMENT PER A COPROCULTIU
1. Recollir la mostra al pot estèril amb cullereta. Si la mostra no és suficient, s’utilitza l’escovilló. Si no hi ha
hagut deposició, s’introdueix l’extrem de l’escovilló a l’anus (a continuació s’ha de guardar a l’envàs).
2. Identificar la mostra.
4. Enviar la mostra al més aviat possible al laboratori.
OBSERVACIONS
• Per evitar les mostres mal recollides és necessari utilitzar els recipients adequats.
• Cal obtenir quantitat suficient de la mostra (sempre inferior a mig pot de recollida).
• Si l’usuari és autònom, s’ha d’afavorir la seva independència i recollir la mostra una vegada realitzada la
deposició.
• Comprovar que els recipients estan identificats abans d’enviar-los al laboratori.
• Si es recull la mostra amb un escovilló i es tracta d’un escovilló amb mitjà de transport, cal fer pressió sobre la
zona de l’envàs (ampolla).
• Conèixer aliments i fàrmacs que poden alterar el resultat i enviar anotat al laboratori.
• Guardar les mostres a la nevera.
• Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Anotar al curs clínic la data de la recollida de la
mostra, tipus de deposició, coloració de la femta i les incidències sobre la recollida.
• Per a la determinació de sang oculta en femta és aconsellable recollir 3 mostres seriades de 3 dies
consecutius.
4.2.4 Recollida d’exsudat

Un exsudat es l’humor mes
o menys fluid que surt d’una
cèl·lula, d’un vas o d’un
Les mostres d’exsudat serveixen per determinar els organismes que causen in-
capil·lar per extravasació en
els processos de tipus
feccions en diferents parts del cos. Es poden obtenir exsudats nasals, faringis,
inflamatori. conjuntivals, òtics, uretrals, vaginals, de fístules, d’úlceres i de ferides.
El material necessari per obtenir les mostres és un escovilló amb mitjà de

transport per cultiu (vegeu figura 4.10) o un recipient estèril de boca ampla.
F . . Escovilló amb mitjà de transport
ICS
En el següent protocol s’explica la recollida de mostres d’exsudat de ferides, nasal,

òtic, faringi i axil·lar:
T . .
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’EXSUDAT
Conjunt de mesures per obtenir mostres biològiques per analitzar.
OBJECTIU
• Realitzar frotis per cultivar.

• Obtenir la mostra correctament per a la prova sol·licitada.
MATERIAL NECESSARI
• Guants
• Escovilló
• En el frotis de ferides: gases estèrils, material de cures prescrit
• Aigua estèril o sèrum fisiològic
PROCEDIMENT PER A FROTIS DE FERIDES QUIRÚRGIQUES I CRÒNIQUES
8. Destapar ferida.
T . (continuació)
9. Rentar la zona al voltant de la ferida amb solució neutra i aclarir-la amb solució salina abundant si la ferida
és molt bruta. Netejar l’excés d’exsudat amb solució salina.
10. En cas d’existir exsudat purulent, rebutjar-lo.
11. No fregar la ferida amb força.
12. Aspirar l’exsudat amb xeringa i utilitzar l’escovilló com a medi de transport.
13. Dipositar escovilló en recipient.
14. Etiquetar el tub.
15. Curar la ferida i tapar-la.
17. Enviar la mostra immediatament al laboratori. En cas que això no sigui possible, mantenir la mostra a
temperatura ambient (preferiblement en una estufa a 35-37ºC) durant un temps màxim de 2 hores.
PROCEDIMENT PER A FROTIS NASAL
8. Passar l’escovilló per les fosses nasals fent moviment rotatori.
9. Dipositar l’escovilló en el recipient.
temperatura ambient durant un temps màxim de 2 hores o 24 hores a la nevera.
PROCEDIMENT PER A FROTIS ÒTIC
8. Netejar l’oïda externa amb sèrum fisiològic.
9. Introduir amb suavitat l’escovilló al conducte auditiu i prendre la mostra tocant o aspirant el fluid en el cas
d’un abscés.
12. Tenir preparat un escovilló per a cada oïda amb mitjà de transport estàndard.
13. Enviar la mostra immediatament al laboratori, en cas que això no sigui possible mantenir la mostra a
T . (continuació)
PROCEDIMENT PER A FROTIS FARINGI
8. Sota visió directa, amb ajuda d’un depressor lingual, tocar amb l’escovilló totes les parts que presentin
exsudat, membranes o inflamació. Cal tocar bé les criptes tonsil·lars i la faringe posterior.
9. No tocar mai la mucosa oral o la llengua.
12. Usar un sol escovilló és suficient.
PROCEDIMENT PER A FROTIS AXIL·LAR
8. Desvestir l’usuari (només la zona necessària).
9. Passar l’escovilló per aixelles.
OBSERVACIONS
• Humidificar l’escovilló amb sèrum fisiològic o aigua estèril abans de la recollida de la mostra axil·lar i nasal.
• Comprovar que els recipients per enviar les mostres estiguin ben identificats abans d’enviar-los al laboratori.
• Assegurar que l’escovilló estigui ben tancat.
• Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Anotar en la història clínica el dia de la recollida
de la mostra.
Trobareu la versió
unitat.
L’esput es la matèria
expectorada de les vies
respiratòries, com ara mocs
o flegma, barrejada amb
saliva que pot ser escopida
per la boca.
4.2.5 Recollida de mostra d’esput
Les mostres d’esput serveixen per determinar els organismes que causen infecci-
ons en el tracte respiratori inferior. L’esput no és la mostra mes representativa per
donar un diagnòstic correcte, però és la mes fàcil i més rapida d’obtenir per aïllar
bacteris, fongs i micobacteris causants de la infecció pulmonar.
El material necessari per obtenir la mostra es un recipient estèril de boca ampla i

tancament hermètic.
Per a l’obtenció de la mostra:
• S’aconsella obtenir la mostra a primera hora del mati.
• Si la persona usuària porta dentadura postissa, se l’ha de treure.
• Abans d’expectorar, cal esbandir la boca amb aigua.
• S’ha d’obtenir la mostra després d’una expectoració profunda.
• Cal evitar mostres contaminades per flora orofaríngia.
• La mostra s’ha d’obtenir abans de començar amb tractament antibiòtic.
• El volum de la mostra ha de ser entre 2 i 10 ml.
• La mostra s’ha de conservar en nevera si no es porta immediatament a

analitzar.
• Es considera que la mostra és inadequada si la quantitat recollida és escassa

o si presenta un alt contingut en saliva.
El protocol per a la recollida d’una mostra d’esput és el següent:

T . .
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ESPUT
Conjunt de mesures per l’obtenció d’una mostra d’esput per analitzar-la.
OBJECTIU
• Realitzar un cultiu de l’esput.

• Obtenir les mostres correctament per a la prova sol·licitada.
MATERIAL NECESSARI
Usuari col·laborador:
• Guants
• Pot estèril de boca ampla
• Mocadors de paper
Usuari no col·laborador:
• Guants
• Pot estèril
• Aspirador
• Sonda aspiració
• Sèrum fisiològic
• Gases
• Escovilló
T . (continuació)
PROCEDIMENT (USUARI COL·LABORADOR)
8. Comunicar a l’usuari que a primera hora del matí es renti la boca amb solució salina abans d’expectorar.
9. Proporcionar a l’usuari un pot estèril i mocadors de paper.
10. Estimular l’usuari perquè tussi: entrenar-lo perquè realitzi respiracions profundes i provoqui tos productiva,
i no sols saliva.
11. Si és necessari, realitzar repic (clapping) per ajudar-lo.
12. Indicar a l’usuari que un cop obtinguda la mostra avisi immediatament.
13. Si porta traqueotomia, recollir la mostra amb escovilló segons el protocol de recollida de frotis.
14. En el cas de no produir-se l’expectoració espontània, es pot induir amb un nebulitzador de sèrum fisiològic
estèril (15 ml durant 10 min).
15. Tapar correctament el pot de la mostra.
16. Etiquetar el pot de la mostra.
17. Enviar la mostra el més aviat possible al laboratori.
18. En cas d’haver utilitzat aspirador, netejar-lo i emmagatzematgar-lo.
PROCEDIMENT (USUARI NO COL·LABORADOR)
8. Connectar l’equip d’aspiració.
9. Procedir a l’aspirat de secrecions.
10. Quan s’hagin aspirat part de les secrecions, aturar la succió abans de retirar la sonda per tal que part de
les secrecions quedin a la sonda d’aspiració.
11. Dipositar la mostra obtinguda en el pot estèril.
12. Tapar correctament el pot de la mostra.
13. Etiquetar el pot de la mostra.
14. Enviar la mostra el més aviat possible al laboratori.
15. En cas d’haver utilitzat aspirador, netejar-lo i emmagatzematgar-lo.

T . (continuació)
OBSERVACIONS
• Assegurar que la mostra obtinguda no és merament saliva.

• És necessari un volum mínim de 2 a 10 ml (si se sol·licita recerca de micobacteris han de ser 10 ml).
• La mostra s’ha de remetre al laboratori abans de 2 hores o refrigerar a 4º C durant un temps màxim de 24
hores.
• Comprovar que les mostres estiguin ben identificades abans d’enviar-les al laboratori.
• En cas de recollida amb escovilló, assegurar que el recipient estigui ben tancat.
• Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Anotar en la història clínica el dia de la recollida i
l’aspecte de la mostra.
Trobareu la versió
unitat.
4.2.6 Recollida de mostres d’una úlcera per pressió
Les mostres d’úlcera per pressió serveixen per confirmar la infecció. La recollida
d’aquestes mostres només es realitza quan hi ha sospita d’infecció de l’úlcera.
La recollida es realitza principalment mitjançant dues tècniques:
• Biòpsia tissular
• Aspiració percutània
El protocol per a la recollida de mostres d’una úlcera per pressió és el següent:
T . .
PROTOCOL PER A LA RECOLLIDA DE MOSTRES D’ÚLCERA PER PRESSIÓ
Conjunt de mesures per obtenir una mostra d’una úlcera per pressió (UPP).
OBJECTIU
• Realitzar un cultiu d’una UPP que se sospita que pugui estar infectada.
• Obtenir la mostra correctament per a la prova sol·licitada.
MATERIAL NECESSARI
Aspiració percutània:
• Guants
• Gases estèrils
• Clorhexidina o povidona iodada
• Xeringa estèril
• Agulla IM (0,8 mm x 40 mm)
• Sèrum fisiològic
• Material de cures prescrit
• Mitjà de transport
Biòpsia tissular:
• Guants
• Gases estèrils
• Clorhexidina o povidona iodada
• Xeringa estèril
• Agulla IM (0,8 mm x 40 mm)
• Bisturí
• Pinces
• Material de cures prescrit
• Mitjà de transport
T . (continuació)
PROCEDIMENT PER A ASPIRACIÓ PERCUTÀNIA
8. Destapar la UPP.
9. Netejar la UPP amb sèrum fisiològic.
10. Netejar la zona de forma concèntrica.
11. Deixar eixugar la UPP per tal que la clorhexidina o povidona iodada exerceixi la seva acció antisèptica.
12. Realitzar la punció a través de la pell periulceral íntegra, seleccionant el costat de la lesió amb major
presència de teixit de granulació o amb absència d’esfàcels.
13. Realitzar una punció-aspiració amb la xeringa i agulla, mantenint una inclinació aproximada de 45º i
aproximant-se al nivell de la paret de la lesió. En processos no supuratius preparar la xeringa amb mig ml de
sèrum fisiològic per injectar i aspirar.
14. Dipositar la mostra obtinguda en el mitjà de transport.
15. Etiquetar la mostra.
16. Curar la UPP.
PROCEDIMENT PER A BIÒPSIA TISSULAR
8. Destapar la UPP.
9. Netejar la UPP amb sèrum fisiològic.
10. Pintar amb clorhexidina o povidona iodada al 10 % la zona seleccionada.
11. Amb ajut d’unes pinces i un bisturí, desbridar quirúrgicament una mostra de teixit de la zona que mostra
signes d’infecció. Les mostres líquides s’obtindran per aspiració amb xeringa i agulla.
12. Dipositar la mostra obtinguda en el mitjà de transport.
13. Etiquetar la mostra.
14. Curar la UPP.

T . (continuació)
OBSERVACIONS

• Comprovar que els recipients per enviar les mostres estiguin ben identificats abans d’enviar-los al laboratori.
• Registrar el procediment realitzat i les possibles incidències. Anotar en la història clínica el dia de la recollida
de la mostra i el mètode utilitzat.
Trobareu la versió
unitat.
4.3 Requisits i condicions per al transport de mostres biològiques
La prioritat del transport de les mostres biològiques és preservar la seva integritat

per mantenir les seves propietats. Els laboratoris clínics disposen de protocols per
a la correcta conservació i transport de les mostres. Així mateix, s’ha de garantir
la identificació i associació de les mostres amb les seves corresponents peticions.
Les variables que influeixen en l’estabilitat de les mostres biològiques són:
• Agitació de la mostra: les mostres s’han de fixar per evitar moviments

bruscos que les puguin deteriorar durant el transport.
• Exposició a la llum: cal evitar l’exposició a la llum de les mostres

biològiques.
• Orientació del recipient primari: el recipient primari ha d’estar en posició

vertical, amb el tap en la part superior, per evitar el vessament de la mostra.
• Pressió atmosfèrica: si les mostres van en transport aeri, s’han de preparar

per resistir canvis de pressió.
• Temperatura: el transport ha de garantir la temperatura de conservació de

la mostra, ja sigui congelada, refrigerada o a temperatura ambient.
– La temperatura ambient en general, és la compresa entre 18 i 25ºC.

– La temperatura de refrigeració és la compresa entre 4-8ºC.
– La temperatura de congelació és la que està per sota dels -18ºC.
• Temps de transport: les mostres s’han de transportar el més aviat possible.
Els embalatges que s’utilitzen per transportar les mostres consten de tres elements:
• Recipient primari: tub o contenidor que conté la mostra. En la majoria dels

casos els més apropiats són els de polipropilè o polietilè. Aquests recipients
es dissenyen per evitar el vessament, són estancs i s’han de transportar en
posició vertical. El recipient primari ha d’estar correctament identificat.
• Recipient secundari: bossa de plàstic hermètica i estanca que conté el

recipient primari. S’ha de col·locar material absorbent en cas de vessament
del recipient primari.
• Recipient terciari o exterior: nevera o valisa. Ha de ser resistent a cops i

ruptures.
La nevera ha de reunir una sèrie de condicions (vegeu figura 4.11):
• Neta.
• Refrigerada amb blocs de gel sintètic.
• Per ajudar que les mostres no es puguin moure, es pot posar, per exemple,
una tovallola.
F . . Nevera per transportar mostres biològiques
ICS
Per al transport a la superfície exterior de l’embalatge terciari hi ha d’haver la

senyalització que es tracta de mostres per a diagnòstic.
La classificació i emmagatzematge dels residus sanitaris que es generen en la

presa de mostres està regulada mitjançant el Decret 27/1999. En la presa de
mostres es generen residus de tipus II (material de cures, robes i materials d’un
sol ús amb sang i secrecions) i de tipus III (sang i hemoderivats en forma líquida,
agulles i material punxant i tallant usat).

Qwedsavaa

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Qwedsavaa

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Serveis socioculturals i a la comunitat

Redacció de continguts: Vicent Bañuls Talamantes

Primera edició: febrer 2021

Podeu veure el text legal complet a

En el mòdul Atenció higiènica del cicle formatiu Atenció a persones en situació

1. Organitza les activitats d’higiene de les persones en situació de dependència

2. Duu a terme activitats d’higiene i neteja personal analitzant les necessitats

3. Fa el control i seguiment de les activitats d’atenció higiènica a persones

1. Organitza les activitats d’higiene de l’entorn de la persona en situació de

2. Duu a terme activitats d’higiene de l’entorn seleccionant els procediments

3. Fa el control i seguiment de les activitats d’higiene de l’entorn de la persona

1. La pell: Malalties i lesions

2. La higiene de les persones en situació de dependència

2. Neteja, desinfecció, esterilització i gestió de residus

3. Higiene ambiental. L’habitació de l’usuari

4. Recollida i transport de mostres biològiques

1 La pell: malalties i lesions 9

2 La higiene de les persones en situació de dependència 55

2.7.3 Cura de la pell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100

El tècnic en atenció a persones amb dependència ha d’estar familiaritzat amb

El primer apartat és “La pell: malalties i lesions”. S’hi tracta l’anatomia i la

El segon apartat és “La higiene de les persones en situació de dependència”.

El coneixement del sistema tegumentari i de les patologies associades, així com

En finalitzar aquesta unitat, l’alumne/a:

1. Organitza les activitats d’higiene de les persones en situació de dependència

• Interpreta el pla de cures individualitzat de la persona en situació de

• Identifica les atencions higièniques requerides per una persona tenint en

• Relaciona les circumstàncies de la persona en situació de dependència amb

• Argumenta la necessitat de conèixer les possibilitats d’autonomia i partici-

• Selecciona els recursos necessaris indicats en el pla de cures individualitzat

• Proposa ajuts tècnics adequats per facilitar l’autonomia de la persona en la

2. Duu a terme activitats d’higiene i neteja personal analitzant les necessitats i

• Aplica els procediments de neteja i higiene personal, total o parcial, en

• Aplica tècniques de vestiment i calçament tenint en compte les necessitats

• Mostra sensibilitat cap a la necessitat de potenciar l’autonomia de la

• Descriu les tècniques de recollida d’eliminacions tenint en compte les

• Aplica els procediments bàsics post mortem seguint el protocol establert.

• Adopta mesures de prevenció i seguretat així com de protecció individual

• Informa les persones en situació de dependència i els assistents no profes-

• Fa les tècniques d’higiene, conservació de pròtesi i el seu manteniment.

• Mostra habilitats comunicatives amb la persona usuària durant les activitats

• Manifesta la importància de tenir empatia amb la persona usuària durant les

• Respecta les normes de mecànica corporal durant les activitats d’higiene i

3. Fa el control i seguiment de les activitats d’atenció higiènica a persones en

• Identifica les característiques que han de reunir els protocols d’observació,

• Recull informació sobre les activitats relatives a la higiene de la persona i a

• Emplena protocols d’observació, manuals i informatitzats, seguint les pau-

• Obté informació de la persona o persones al seu càrrec mitjançant diferents

• Aplica les tècniques i instruments d’observació previstos per fer el segui-

• Transmet la informació pels procediments establerts i en el moment oportú.

• Argumenta la importància del control i seguiment de l’atenció higiènica de

1. La pell: malalties i lesions

Font: Anatomy and Physiology (OpenStax)

Vegeu els nivells d’organització del cos a la taula 1.1:

1.1 El sistema tegumentari

La pell i els annexos cutanis constitueixen el sistema tegumentari, que ofereix

2. Múscul erector del pèl

5. Arrel del pèl

6. Receptor del fol·licle pilós

8. Fibra nerviosa sensitiva

13. Glàndula sudorípara ecrina

14. Corpuscle de Pacini

15. Vasos sanguinis