UNITAT 5.

VARIABLES MACROECONÒMIQUES I EQUILIBRI

MACROECONÒMIC
1.LA PERSPECTIVA MACROECONÒMICA: LES VARIABLES MACROECONÒMIQUES.
MICROECONOMIA: estudia el comportament de l’economia en conjunt, resultat de la interacció
famílies, empreses i sector públic.

VARIABLES CRÍTIQUES
Producció → una producció general en un país superior
(creixement del PIB) es genera més riquesa (vendes), més beneficis
per a les empreses, que realitzen noves inversions, també obren noves
empreses, es creen més llocs de feina i els treballadors guanyen més
augmentat el consum.
Nivell d’ocupació → d’ell depèn el benestar general d’un país
(famílies i persones), ja que la majoria depèn del salari com a única
font de riquesa.
Nivells de preus de la compra → famílies i empreses afectades per
l’augment del preu de béns o serveis.
Preu del diner → (interessos) es demana prestat als bancs, i si puja el
tipus d’interès redueix el consum.

Els indicadors econòmics (PIB, taxes d’activitat, ocupació i atur,

IPC i tipus d’interès) examinen la salut de l’economia mesurant
l’evolució de les quatre variables crítiques.
Reporten informació útil:

2. CREIXEMENT I PRODUCCIÓ: EL PIB I EL SEU CÀLCUL.

PIB → mesura el valor monetari de tots els béns i serveis produïts pels agents econòmics d’un país, durant
un període de temps (generalment un any).El PIB és, per tant, un indicador significatiu de la marxa de
l’economia.
Les característiques del PIB :
TRES MÈTODES PER CALCULAR EL PIB:
1. Mètode del valor afegit: càlcul mitjançant la suma del valor que afegeix cada empresa a la producció i
venda de béns i serveis. (no ho farem).
2. Mètode de la despesa: càlcul mitjançant la suma de totes les despeses d’una economia (consum, inversió
empresarial i despesa pública).
3. Mètode de la renda: càlcul mitjançant la suma de les rendes (salaris, beneficis, etc.) percebudes
(repartiment) per les famílies i les empreses (propietaris), que és el diner que circula per una economia fruit
de la producció i venda de béns i serveis.

➤MÈTODE DE LA DESPESA PER CALCULAR EL PIB.

Aquest mètode contabiliza la compra dels productes al seu preu de mercat. Per això, ens dóna el PIB a preus
de mercat (PIB pm). Inlouen el pagament d'impostos indirectes al comprar el producte. l PIB a preus de
mercat quantifica el total produït,

C➔ consum
I ➔ inversió
G➔ despesa pública
X ➔ exportacions
M ➔ importacions
PIB PER HABITANT/CAPITÀ
Resultat de dividir el PIB entre el número d’habitants d’un país.
Altres macromagnituds informen sobre la manera de produir del país. Al conjunt de les macromagnituds i
indicadors, PIB inclòs, que registren i informen sobre les diverses activitats econòmiques fetes a l’interior
d’un país durant un període determinat se l’anomena Comptabilitat Nacional. Permet als responsables del
govern comprovar si els resultats de les mesures econòmiques fetes responen a les expectatives, i com corregir
possibles desviaments o errors per a establir noves previsions.

Cóm calcular la resta de macromagnituds de la CN a partir del PIB a preus de mercat.

DIFERENCIA ENTRE PIB NOMINAL I REIAL
Al PIB al qual ens hem referit fins ara se l’anomena PIB nominal, resultat de multiplicar la quantitat de béns i
serveis finals pels preus que van tenir l’any en qüestió, raó per la qual també s’anomena PIB a preus corrents.
Per a mesurar el valor de la producció d’un any, només cal calcular-lo comptabilitzant cada bé o servei al preu
al qual es va vendre aquell any.
Però això resulta insuficient si volem analitzar l’evolució del PIB, comparant la variació del PIB entre dos
períodes diferents, ja que pot haver variat la quantitat produïda, el preu o tots dos alhora.
Si la quantitat no varia i els preus augmenten, creix el PIB, però això no vol dir que ha augmentat el valor de
la producció de béns i serveis.
En realitat el que ha passat és que el PIB ha pujat a causa de l’increment dels preus (no perquè ha augmentat
el valor de la producció).
L’economia està subjecta a processos inflacionistes, és necessari eliminar l’efecte de la inflació per a fer
comparacions vàlides entre períodes diferents.
Mentre els preus corrents es reflecteixen al PIB utilitzant els preus de l’any en curs sense tenir en compte la
inflació que hi pugui haver, els preus constants empren el preu d’un any anterior com a base per a eliminar
l’efecte de la inflació entre tots dos anys. Per a solucionar el problema que s’havia descrit anteriorment, els
economistes recorren a un altre indicador, el PIB real.
El PIB real es calcula fent servir també les quantitats de béns i serveis d’un any determinat, però, a diferència
del PIB nominal, es multipliquen pels preus de l’any que s’utilitza com a base o referència.
D’aquesta manera, s’elimina l’efecte de la pujada dels preus.
El procediment que consisteix a passar el PIB de valors nominals (o a preus corrents) a valors reals (o a preus
constants) es coneix com deflactar, eliminant l’efecte de la inflació d’una magnitud o valor.
El PIB real o a preus constants és el PIB nominal deflactat (calculat segons els preus d'un any base).

CÀLCUL DEL PIB: PIB real enfront de PIB nominal.

LIMITACIONS EN QUANT L’ÚS I A LA INTERPRETACIÓ.
LIMITACIONS DEL PIB COM A INDICADOR ECONÒMIC
No tot és PIB. Com es mesuren les sensacions? I els sentiments? A l’economia li passa igual: no pot mesurar
allò que no pot traduir en números. El treball domèstic o el voluntariat són dos dels pilars del benestar de
qualsevol societat i, tot i això, no són valorables econòmicament.
Entre altres coses, el PIB no mesura la qualitat de vida, raó per la qual existeixen índexs alternatius que
incorporen variables com ara l’educació o l’esperança de vida.
Precisament són aquestes variables, a més d’un PIB homogeneïtzat en funció del poder adquisitiu, les que
integren l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), un indicador alternatiu elaborat pel Programa de les
Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). Ho estudiarem al 3r Trimestre.
L’economia En Conjunt: Demanda I Oferta Agregades, Equilibri Macroeconòmic.
Sobre la realitat econòmica d’un país i les seves variables crítiques, entre elles el PIB, influeixen les forces
internes del mercat, determinades pel comportament dels agents econòmics en un país, i també les
pertorbacions externes al mercat i les polítiques macroeconòmiques dels governs de qualsevol economia
(producció, ocupació i preus).

LA DEMANDA AGREGADA.
Representa la despesa total que, per a un nivell mitjà de preus determinat, estan disposats a realitzar a
l’interior del país o en una economia els agents econòmics nacionals i estrangers (famílies, empreses i sector
públic), tenint present, el saldo net d’exportacions (X - M).
DA = C + I + G + (X – M)
La demanda agregada està subjecta al comportament i a les expectatives dels agents econòmics, per tant, pot
canviar d’un moment a l’altre.
La demanda agregada i el PIB tot i que tenen fórmules iguals, no són el mateix. La demanda agregada és el
valor dels béns i serveis finals que estan disposats a comprar els agents, mentre que el PIB és el valor del que
realment és comprat. És a dir, la demanda agregada parla d’expectatives de despesa i el PIB de fets consumats,
i per tant, d’allò gastat efectivament.
La representació gràfica de la demanda agregada és la corba de la demanda agregada (full següent), que
mostra les diverses quantitats de producte que els agents econòmics estan disposats a adquirir per a cada
nivell de preus.
La demanda agregada augmenta a mesura que baixen els preus, i viceversa. El
nivell mitjà de preus és el que motiva una major o menor demanda agregada
per part dels agents econòmics. Altres factors que condicionen la despesa o
demanda agregada són:
- quantitat de diners que circulen per l’economia,
- nivell de renda dels agents econòmics, i els impostos que estableix el sector
públic.
L’OFERTA AGREGADA: descriu la quantitat de producció que estarien disposades a vendre les empreses
per a un nivell de preus i uns costos de producció determinants.
Factors:
- El nivell mitjà de preus: és el factor principal. Si baixen els preus dels béns i serveis que venen, les
empreses tenen menys incentius i, en conseqüència, ofereixen menys producte al mercat. I al revés.

- Els costos de producció: venen donats per la suma dels costos dels recursos productius i de la
tecnologia feta servir (és a dir, la forma de combinar aquests recursos). Quan augmenta el preu dels
recursos que fan servir les empreses per a produir, els beneficis baixen i les empreses disminueixen la
producció per a reduir costos. I viceversa.
- Les expectatives empresarials: el número d’unitats que les empreses ofereixen al mercat també
pot dependre de les expectatives, cosa que al seu torn condiciona els objectius empresarials.

CORBA DE L’OFERTA AGREGADA: mostra les diverses quantitats

de producció que els agents econòmics estan disposats a adquirir per a
cada nivell mitjà de preus. L’oferta agregada augmenta amb els preus, i
viceversa.
EQUILIBRI MACROECONÒMIC: resultat conjunt de la interacció
de les forces internes del mercat, les polítiques macroeconòmiques del
govern i les pertorbacions incontrolables i imprevisibles externes al
mercat.
Situacions d’Excés d’Oferta: empreses han de reduir els preus per a
donar sortida a la producció emmagatzemada.
I viceversa: si hi ha Excés de Demanda, el preu i la quantitat produïda
augmentaran per satisfer el mercat.
Al final, l’equilibri del mercat macroeconòmic (és a dir, no el d’un producte en particular, sinó el de tot el
mercat de béns i serveis d’un país) s’aconsegueix quan coincideixen els plans de compradors i empreses, és a
dir, on es tallen les corbes de demanda agregada (DA) i d’oferta agregada (OA).
Els desplaçaments de les corbes d’oferta agregada i de demanda agregada a
causa del comportament d’empreses, consumidors i sector públic alteren el
nivell de producció, ocupació i preus, de tal manera que una vegada que
s’aconsegueix l’equilibri macroeconòmic acostumen a constatar-se dos aspectes
fonamentals:

a) Existeixen recursos ociosos. A la pràctica, la producció acostuma a estar

molt per sota del que és desitjable a causa de l’existència de recursos ociosos
com, per exemple, la mà d’obra a l’atur.

b) L’estabilitat aconseguida és temporal. Per molt satisfactori que és l’equilibri

aconseguit, se sap que l’economia està subjecta a un comportament cíclic que alterna èpoques d’expansió i
recessió, de tal manera que tard o d’hora arribaran les «vaques flaques».
CONSUM PRIVAT: al·ludeix a la despesa de les famílies o consumidors en les tres categories de béns
següents:
- Béns duradors: televisor, cotxe...
- Béns peribles: aliments, roba, medicaments...
- Serveis: transports, educació, comunicació, sanitat.
Quan parlem de consum, fem referència a la despesa de les famílies o consumidors en béns finals que no
seran utilitzats per a produir altres béns. Per exemple, la vostra despesa en un ordinador portàtil s’anota a
consum (C), però l’ordinador portàtil d’una empresa s’utilitza indirectament per a produir altres béns, així
que s’anota a inversió empresarial (I).
Factors Que Condicionen Decisions De Consum (Famílies)

INVERSIÓ EMPRESARIAL.
Funcions:
1) «Atrau» la demanda, és a dir, contribueix a augmentar-la quan les empreses adquireixen els béns
d’inversió o capital d’altres empreses. Això, afecta la producció i l’ocupació del conjunt de l’economia a curt
termini. La inversió en aquest tipus de béns té per objecte ampliar la dotació d’equips o reemplaçar aquells
que s’han desgastat o han quedat antiquats (obsolets).

2) Eleva la capacitat productiva instal·lada al país mitjançant l’acumulació de béns de capital (carreteres,
maquinària...) i, fomenta el creixement econòmic a llarg termini.

TIPUS D’INVERSIÓ: La inversió de les empreses compren quatre grans categories:

Factors Que Condicionen La Inversió:

L’EFECTE MULTIPLICADOR DE LA INVERSIÓ.
La inversió produeix un efecte multiplicador en la producció del país. Quan una empresa adquireix nous
equips, la decisió desencadena un efecte dominó sobre l’economia en general: noves inversions suposen més
producció, més renda disponible, més consum i noves inversions.
L’augment de la despesa i la producció estarà molt relacionada amb la propensió de treballadors i empresaris
a consumir major quantitat de béns i serveis quan disposaran de més renda, els primers via salaris i els segons
via beneficis.
PROPENSIÓ MARGINAL AL CONSUM (PMC): quantitat addicional de béns i serveis que
consumeixen les persones quan disposen de més renda, i s’expressa en percentatge.
Com més alta serà la propensió a consumir, més es deixaran sentir els efectes de la inversió en el conjunt de
l’economia, i viceversa.
El multiplicador de la inversió és l’increment total de la renda que experimenta el conjunt de l’economia
quan augmenta la inversió.
L’increment total de la renda que origina un augment en cadena de la inversió és quantificable mitjançant
l’expressió següent:

Relació entre la renda disponible de les persones i la demanda agregada:

El volum de l’estalvi condiciona el de la inversió empresarial.

El cicle de la inversió.
L’estalvi acostuma a ser fonamental per a iniciar l’anomenat cicle d’inversió, tot i que les empreses també
poden autofinançar-se per a portar a terme les inversions.

Les empreses aconsegueixen els diners que necessiten per a invertir a través de recursos aliens (1) o propis (2).
Els beneficis obtinguts possibiliten noves inversions (2) així com tornar/pagar l’ús de recursos aliens (1).

Renda personal disponible = Consum + Estalvi

PMC: Propensió marginal al consum
UNITAT 6. EL PAPER DE L’ESTAT. ELS COMPTES DE L’ESTAT.

Errors del Mercat

ADAM SMITH ➔ l’interès del forner en el profit propi promou el negoci del pa molt millor que qualsevol
institució pública.
En el sistema econòmic d’economia de mercat, el sector públic pràcticament no intervé, únicament per a
establir uns mínims. Aquest sistema degut a les seves imperfeccions, condueix a situacions indesitjables:
contaminació, abusos, desigualtats socials…
L’Estat intervé per corregir aquests efectes negatius però només aconsegueix mitigar-los.
Error de mercat: Efectes negatius del mercat per un funcionament ineficient o incontrolat en l’assignació
dels recursos disponibles.

ERRORS DEL MERCAT:

1. ESCASSETAT DE BÉNS NO RENDIBLES: No son rendibles per a inversors particulars (ja que és
impossible impedir que gent que no ha pagat els utilitzin) però són necessaris per al país (parcs, carreteres
comarcals), són sempre escassos en relació a la demanda que tenen i per això han de ser subministrats per
l’estat.

FUNCIÓ DE L’ESTAT Proveïdora

INTERVENCIÓ DEL SECTOR PÚBLIC Subministrament de béns públics

Subministrament de béns públics es concreta mitjançant:

- Producció Pròpia (educació, justícia, policia…)
- Adquisicions a Empreses Privades (carreteres, enllumenat…)
- Subvencions Parcials o Total (sanitat, habitatge social…)
2. LES EXTERNALITATS DE LA PRODUCCIÓ: conseqüències derivades de l’activitat econòmica que
afecten a persones diferents de les que realitzen l’activitat, però no tenen reflexen els preus de la producció.
→ Cost extern (o externalitat negativa): cost d’una activitat econòmica que recau sobre persones
diferents de les que realitzen aquesta activitat.
- Prohibir les activitats contaminants.
- Llindar màxims: límits que marquen màxima contaminació que una empresa està
autoritzada a causar, amb sancions.
- Impostos unitaris: el que es paga està en relació directa amb el que es contamina.
- Llicències de contaminació: s’ha d’obtenir una llicència per poder contaminar.
→ Benefici extern (externalitat positiva): benefici d’una activitat econòmica rebuda per persones
diferents de les que realitzen l’activitat. (generalització i abaratiment de la tecnologia).

FUNCIÓ DE L’ESTAT Reguladora

INTERVENCIÓ DEL SECTOR PÚBLIC Procurar un desenvolupament sostenible (política mediambiental)

3. LA DISTRIBUCIÓ DESIGUAL DE LA RENDA: corregir les diferències socioeconòmiques.
- La política fiscal apica els impostos progressius (+ guanyes = + pagues)
- Salari Mínim
- Subvencions per la creació d’empreses
- Política social.
➥La funció de redistribució de la renda és el procés mitjançant el qual l’Estat torna a distribuir fonts
que van ser assignats pel mercat a ciutadans amb alta capacitat econòmica.

FUNCIÓ DE L’ESTAT Redistribuidora

INTERVENCIÓ DEL SECTOR PÚBLIC Corregir les diferències socioeconòmiques.

4. COMPETÈNCIA IMPERFECTA: la falta de competència imperfecta condueix a pràctiques abusives

per part de les empreses en la fixació de preus o en les quantitats de producte que s’ofereixen, de manera que
satisfer les necessitats dels consumidors passa a segon pla.
AVANTATGES LLIURE COMPETÈNCIA:
● Facilita l’accés al mercat a noves empreses, es crea ocupació.
● Augmenten els salaris reals dels treballadors.
Defensa de la lliure competència, accions empreses per l’Administració pública per garantir el funcionament
competitiu dels mercats de manera que els seus beneficis arriben al conjunt de la societat. Té Funcions:
- Instrucció i resolució dels procediments en matèria de defensa de la competència.
- Arbitratge, competencies consultives i labors de promoció de la competència en els mercats.
- Foment de la transparència i responsabilitat.
- Elaboració d’informes sobre la situació de competència als mercats

FUNCIÓ DE L’ESTAT Reguladora

INTERVENCIÓ DEL SECTOR PÚBLIC Defensa de la lliure competència

5. LA INESTABILITAT DELS CICLES ECONÒMICS: variacions de l’activitat econòmica en fases

alternes d’expansió i recessió.
La manca d'estabilitat als cicles econòmics d'un país afecta directament el nombre i les característiques dels
treballs disponibles. Durant períodes de recessió, les empreses han de reduir costos i la mà d'obra és el primer
recurs productiu que se sacrifica. Això té un impacte negatiu a l'economia i als salaris, que són la principal
font d'ingressos per a moltes famílies.
En època de recessió el sector públic pot adoptar dues postures:
- No intervenir, confiant que el mercat sortirà de la crisi per si mateix.
- Intervenir, consumint o produint béns i serveis.
FUNCIONS:
● Proveïdora (escassetat de béns no rendibles)
● Reguladora (externalitats negatives de la producció)
● Redistributiva (distribució desigual de la renda)
● Estabilitzadora (inestabilitat dels cicles econòmics

→Els cicles econòmics són fluctuacions de l’activitat econòmica en fases alternes d’expansió i recessió.
FUNCIÓ DE L’ESTAT Estabilitzadora

INTERVENCIÓ DEL SECTOR Suavitzar les transicions entre els cicles

PÚBLIC econòmics

L’ESTAT DEL BENESTAR

➥L'estat del benestar és un sistema d'economia que es caracteritza per reconèixer una sèrie de
drets bàsics per a tota la població.
Els tipus d’economia en funció de la intervenció de l’Estat són els següents:

L’ESTAT DEL BENESTAR A ESPANYA

(SERVEIS/ASPECTES BÀSICS):
➤Sanitat: Amb independència del nivell d'ingressos, a Espanya qualsevol persona té dret a rebre assistència
sanitària.
➤Educació: Necessitat de transmetre valors com ara la tolerància, respecte a les normes, convivència..).
➤Pensions: Dret fonamental per als qui han aixecat i apuntalat l’estat del benestar durant tota la seva vida
laboral.

➥SEGURETAT SOCIAL: protecció que una societat proporciona als individus i a les llars per tal
d’assegurar l’accés a l'assistència mèdica i garantir la seguretat de l’ingrés, en cas de vellesa, desocupació,
malaltia, invalides…
El finançament de les prestacions neix de les cotitzacions dels qui estan treballant i d’una altra, dels impostos
que paguem.
 EL FUTUR DE L’ESTAT DEL BENESTAR
Països com Espanya s’enfronten al problema de la seva sostenibilitat a causa de:
- L'envelliment de la població: dèficit que previsiblement creixerà a causa de la jubilació progressiva
del grup més nombrós de la població espanyola: els baby boomers. Fins ara el sistema s’havia
aguantat sobre l’existència d’una ocupació estable i una certa estabilitat gràcies a les aportacions
d’aquests baby boomers.
- La feina ja no és una ocupació fixa a temps complet (canvi tecnològic...).
- La recaptació es veu minvada per l’evasió fiscal d’empreses que no cotitzen on operen sinó en llocs
on tot just es paguen impostos.
Les solucions passen per minimitzar els problemes al mateix temps que es generen noves opcions: adaptar el
sistema de pensions...; apostar pels nous jaciments d’ocupació, entre ells l’economia circular; combatre
l’evasió fiscal…

LA POLÍTICA MACROECONÒMICA

➥Conjunt de mesures a través de les quals l'Estat dirigeix l’economia, intervé per corregir els
errors de mercat i mira afavorir el creixement econòmic.

Objectius de la política macroeconòmica:

1. Corregir els error del mercat
2. Afavorir el creixement econòmic
3. Dirigir l’economia.

POLÍTICA MACROECONÒMICA CONJUNTURAL: és la forma d’intervenció de l’Estat en

l’economia a curt termini per a aconseguir uns objectius econòmics relacionats amb la producció, l’ocupació
i els preus. Busquen afrontar una situació immediata eficaçment en un període de temps curt.

POLÍTICA FISICAL Acció de l’Estat per augmentar o disminuir activitat econòmica, mitjançant la
recaptació d’impostos i l’aplicació de la despesa pública.

POLÍTICA MONETÀRIA Mesures del banc central d’una nació per mantenir l’estabilitat dels preus
utilitzant la quantitat de diners en circulació i el preu del diners.

POLÍTICA EXTERIOR Intervenció de l’Estat per a regular transaccions amb altres països o economies →
tipus de canvi de la moneda - restriccions d’importacions - foment
d'exportacions.

POLÍTICA DE RENDES Pretén aconseguir l'estabilitat de preus controlant la inflació. regular salaris de
funcionaris, recomanar salaris màxims i mínims a empreses…
POLÍTICA MACROECONÓMICA ESTRUCTURAL: afavoreixen el creixement de l’economia a llarg
termini.
- Modernització o reorganització d’un sector econòmic: ajuts per a reestructuració, inversió en
tecnologies,..
- Creació de condicions per al desenvolupament d’un territori: invertint en infraestructures,
transports, incentius per a la creació d’empreses,..
- Nacionalització o privatització d’empreses : N→ fer empreses privades del sector públic / P→
venda d’empreses públiques al sector privat.
- Reformes bàsiques: canvis en sistema educatiu, condicions laborals, sistema de pensions,..
- Planificació indicativa: elaboració de plans fixant objectius i prioritats per al futur.

LA POLÍTICA FISCAL

➥Actuació del sector públic mitjançant la recaptació i la redistribució posterior dels ingressos
públics per a aconseguir els objectius perseguits per l’Estat.
Les variables de l’economia (producció, preu i ocupació), a través dels indicadors (PIB, IPC, preu del diner i
taxes d’ocupació), són les que determinen quant poden ingressar els Estats (principalment, mitjançant la
recaptació d’impostos) i quines despeses són necessàries per a aconseguir els seus objectius.

Els instruments dels quals disposen els Governs per a aconseguir els objectius econòmics són les polítiques
fiscals discrecionals i els estabilitzadors automàtics.

POLÍTIQUES FISCALS DIRECIONALS: les apliquen els Governs quan volen influir intencionadament
sobre els ingressos o despeses, és a dir, són actividades, executades per iniciativa o a voluntat de l’Estat
(perquè no estan regulades). I pretenen mantenir elk ritme de l’ativitat econòmica, i en temps de crisis
acostumen a contribuir a evitar brusques del nivell de producció de béns i serveis. Les principals són:

*Tipus impositiu: percentatge que s’aplica sobre una quantitat determinada per a calcular
l’impost que s’ha de pagar.*
A la pràctica, quan es es produeix l’efecte desitjat, és difícil dir fins a quin punt obeeix a les polítiques que
s’han aplicat, pq influeixen multitud de factors. Per això, s’utilitzen els estabilitzadors automàtics.

ESTABILITZADORS AUTOMÀTICS: ingressos o les despeses públiques que augmenten o

disminueixen alhora que el nivell de producció d’un país. Actuen en funció de la fase del cicle econòmic. Són
els següents:
En els impostos progressius, com l’IRPF, el tipus impositiu varia a mesura que creix la renda. En canvi, en
impostos proporcionals, com l’Impost de Societats, el tipus impositiu és el mateix, amb independència de la
quantia del benefici obtingut. Resulten més eficaços els impostos progressius que els proporcionals, pq el
tipus impositiu dels primers augmenta segons ho fan els ingressos, cosa que permet una actuació més
selectiva sobre els diversos trams de renda.

EL TIPUS DE POLÍTICA FISCAL

➣La política fiscal expansiva actua augmentant la despesa pública (1), i per tant les empreses
incrementen la producció per a respondre a la despesa del Govern i contracten més personal; i per altra
banda, reduint els impostos (2), amb la qual cosa augmenta la quantitat de diners disponibles i així les
famílies consumeixen i les empreses inverteixen.

➣La política fiscal restrictiva actua en sentit contrari, reduint la despesa pública (3) i augmentant els
impostos (4).
1.1. ARTHUR LAFFER
Volem trobar el punt just d’impostos per a optimitzar les dues variables, així que l’economista Arthur Laffer
va idear el punt ideal en una gràfica que porta el seu nom:
Corba de Laffer: Relació entre el volum de recaptació i el
tipus mitjà dels impostos d’un país.

*Per què els Governs no miren d’encertar el tipus

impositiu mitjà òptim que marca la corba de Laffer? Pq
si un Govern augmenta els impostos un any per tornar-los a
baixar al següent, i tornar-los a apujar un tercer any, crearia
més problemes que els que pretén resoldre.*

La pressió fiscal és el resultat de dividir els ingressos que

obté l’Estat en forma d’impostos i cotitzacions socials
entre el PIB, és a dir, la relació que existeix entre el que
un país paga per a sostenir l’Estat i el que
produeix/guanya aquest país.
Els impostos progressius ( l’IRPF, on el tipus impositiu és més gran com més gran és la capacitat econòmica
del contribuent) són els que permeten recaptar més diners entre les capes socials més afavorides i després
redistribuir-los millor entre les persones més desfavorides.
Per una altra banda, si les polítiques són adequades, no tenen perquè influir sobre els preus, però no és el més
habitual. La política fiscal expansiva acostuma a venir acompanyada d’inflació, i la restrictiva, d’estancament
dels preus i, de vegades, de deflació. La baixada de preus constitueix un problema important per a l’economia
perquè consumidors i empreses deixen de consumir o invertir confiant que els preus seran més barats en el
futur que en el present, de tal manera que l’activitat econòmica encara s’alenteix més.

LA POLÍTICA FISCAL EN RELACIÓ ALS CICLES ECONÒMICS

Els impostos s'adapten automàticament a la fase del cicle econòmic. Durant les fases d'expansió econòmica,
augmenta la producció i els ingressos en concepte d'impostos (l’IVA). A més, durant les fases d'expansió, hi
ha més persones actives al mercat laboral, cosa que implica una cotització més gran i, per tant, més fons per
pagar la sanitat i les pensions. Aquests excedents s'acumulen per pagar els subsidis de desocupació quan
arribi la fase de recessió. En aquesta fase, els subsidis de desocupació procuren minimitzar la precària situació
econòmica dels aturats. Per tant, és possible identificar el comportament dels ingressos i les despeses
públiques en les diferents fases del cicle econòmic.

ELS PRESSUPOSTOS GENERALS DE L’ESTAT

➥Són les previsions de despeses i ingressos d’un país d’acord amb les actuacions, plans i fonts de
finançament de l’Estat.
Una relació esquemàtica de les partides del pressupost podria ser la tenim a la taula següent. El criteri per a
classificar els PGE és: els ingressos en funció de l’origen i les despeses en funció de com es gasta.

ESTRUCTURA DEL
PGE
LES DESPESES PÚBLIQUES DELS PGE
La despesa pública és el conjunt de despeses fetes per l’Administració pública o Estat. Segons com es gasten,
les podem classificar en:

Un altre criteri consisteix a classificar les despeses en

funció del seu destí, és a dir, per polítiques o per serveis
bàsics.
Les diverses partides s’expressen en forma de percentatge
respecte del total del pressupost i també respecte del
percentatge de variació en relació amb l’any anterior. D’aquesta manera, és possible conèixer amb rapidesa el
pes que té cada partida sobre el total i també l’evolució de cada partida d’any en any.
El pes de cada partida en relació amb el total permet determinar ràpidament la seva rellevància en
comparació amb altres partides.

ELS INGRESSOS PÚBLICS DELS PGE

Estat necessita uns recursos, els ingressos públics, per a portar a terme les diverses funcions que té
encomanades, i finançar l'Estat del Benestar.
VIES:
- Tributs: pagaments exigits per l’Administració a la població i a les empreses amb la finalitat
d’obtenir els recursos necessaris per a finançar la despesa i controlar l’activitat econòmica del país.
Dins dels PGE, són els ingressos públics més importants, suposen pràcticament la meitat del que es
recapta. En funció de si els contribuents reben o no alguna cosa a canvi, podem classificar-los així:
Tributs de l’Estat espanyol: IP (Impost sobre el Patrimoni), IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones
Físiques), IS (Impost sobre Societats), ITP/AJD (Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes
Jurídics Documentats), IVA (Impost sobre el Valor Afegit), IE (Impostos Especials).

- Cotitzacions socials: quantitats que les persones afiliades a la Seguretat Social paguen perquè, en
situacions de necessitat, elles i les famílies tindran dret a cobertura: malaltia, invalidesa, jubilació,
atur, etc. Prestacions públiques com una sanitat i educació de qualitat , i també pensions suficients,
suposa majors impostos i seguretat social.
- Altres ingressos: La importància que tenen segons el volum de recaptació és significativament
menor en comparació amb la resta d’ingressos públics. Els més rellevants són els següents:

El FSE (Fons Social Europeu) i el Feder (Fons Europeu de Desenvolupament Regional) són fons de la UE
els objectius principals dels quals són la creació d’ocupació i les inversions en les regions més desafavorides de
la UE, respectivament. Els projectes d’inversió, a diferència dels restants, són els que es materialitzen en béns
de capital, és a dir, infraestructures, instal·lacions, maquinària, etc.

ELEMENTS COMUNS DELS TRIBUTS

➔ Subjecte passiu. Persona obligada al pagament del tribut.
➔ Fet imposable. Motiu que dona lloc a l’obligació de pagar el tribut.
➔ Base imposable. Quantificació econòmica del fet imposable.
➔ Base liquidable = Base imposable – Reduccions que permet la llei
➔ Quota íntegra = Base liquidable · Tipus impositiu
➔ Quota líquida = Quota íntegra – Deduccions que permet la llei
➔ Quota diferencial = Quota líquida – Retencions + Multes

FINANÇAMENT DE L’ESTAT DEL BENESTAR ESPANYOL

A Espanya, un dels objectius fonamentals és mantenir la protecció que actualment presta l’Estat del benestar
a través de la Seguretat Social, fonamentalment en forma de subsidis i pensions per jubilació.

Mentre les despeses creixen la capacitat per a generar ingressos segueix en dubte a causa de:
- Sistema fiscal ineficient: Un exemple clarificador és el tipus reduït del 10% que té el sector turístic.
Encara que es tracta d’un sector vital per a l’economia espanyola, és difícil d’explicar per què
allotjar-se en hotels o restaurants de luxe té un IVA reduït.
- Pressió fiscal insuficient: Espanya ha mantingut la seva pressió fiscal al voltant del 40 % del PIB,
diversos punts per sota de la mitjana dels països de l’Eurozona. Ha estat una actuació intencionada
per a permetre un creixement econòmic prou vigorós com per a convergir amb Europa. Però pot ser
insuficient per a anticipar-se a tensions de despesa social futura degut a l’envelliment de la població i
a l’avanç de la digitalització, que amenaça amb deixar milers de persones sense feina.
 - Economia submergida: A Espanya una de cada cinc persones treballadores ho fan en negre, la qual
cosa es tradueix en una pèrdua important d’ingressos per al finançament de les despeses públiques.
- Evasió fiscal internacional: Principalment de les grans empreses tecnològiques, que eviten pagar
impostos a Espanya pels ingressos que generen en el nostre territori.
- Sistema de pensions en risc: el pagament de les pensions s’anticipa compromès a causa del
començament de la jubilació de la nombrosa generació del baby boom des de 2023 i fins a 2040
aproximadament. Hi ha vies per a garantir la sostenibilitat de les pensions: obtenir més recursos,
allargar la vida laboral o disminuir (retallar) les prestacions.

LA REDISTRIBUCIÓ DE LA RENDA

Mitjançant la redistribució de la renda, una

de les funcions més importants del sector
públic, es corregeix els errors de mercat o
desequilibri.
La funció redistribuïdora de la renda és un
punt bàsic en la política de despesa pública
de qualsevol país. És el procés mitjançant el
qual l’Estat torna a distribuir, d’acord amb
el principi d’equitat, fons que prèviament
van ser assignats pel mercat a ciutadans
amb capacitat econòmica alta. L’aplicació
d’impostos progressius o la revaloració de
les pensions més baixes són mesures que contribueixen a un repartiment més igualitari de la renda.

EL SALDO PRESSUPOSTARI
Factors més rellevants dels PGE és la quantia, perquè revela els objectius del Govern en matèria
pressupostària: una gran despesa pública contribueix a expandir l’economia (política fiscal expansiva), al
contrari que una contenció (política fiscal restrictiva).
Un segon factor que cal tenir en compte és el saldo pressupostari.
En els comptes de l’Estat, semblant als de qualsevol família, no hi ha problema quan els ingressos són majors
que les despeses, però tot canvia quan es gasta més del que s’ingressa, perquè sovint s’ha de recórrer a
l’endeutament. I no només caldrà tornar el préstec rebut, sinó que també s’assumeix el pagament
d’interessos.
El pressupost pot estar (3 situacions):
➔Equilibrat: Ingressos = Despeses («dèficit zero»)
➔En dèficit (dèficit públic): Ingressos < Despeses
➔ En superàvit (superàvit públic): Ingressos > Despeses

Poden
donar-se
dos tipus de dèficit públic:
 1. Dèficit cíclic: es produeix quan sorgeixen les fases inevitables de recessió del cicle econòmic. Té un
caràcter transitori, perquè dura el temps que l’Estat tarda en reactivar l’economia i recuperar la
confiança en els agents econòmics, a base d’endeutar-se per a estimular la demanda agregada. Per
això, aquest dèficit acostuma a desaparèixer en les fases de creixement, quan l’Estat incrementa els
ingressos (mitjançant impostos o prestacions socials) i redueix les despeses (pagant menys subsidis i
reduint els programes d’obres públiques) aprofitant l’auge de la producció i l’ocupació. Es podria dir
que és un dèficit d’aparició natural en qualsevol economia.

2. Dèficit estructural: És un dèficit permanent que es manté fins i tot en situacions properes a la
plena ocupació. És un llast per al desenvolupament econòmic a causa dels costos del deute que
constantment ha d’assumir l’Estat.

FINANÇAMENT DEL DÈFICIT PÚBLIC

Quan els ingressos públics no són suficients per a cobrir les despeses públiques,
l’Estat pot:
- Portar a terme retallades pressupostàries, per a no caure en dèficit o incrementar-lo.
- Realitzar les despeses útils, les quals a curt, mig o llarg termini podran assentar les bases d’una
recuperació, podent optar per les següents vies o opcions (una d’elles és endeutar-se) per a finançar el
dèficit públic: