Universitat de Barcelona

Facultat de Geografia i Història

Grau en Antropologia Social i Cultural

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA COMPARADA

To be or not to be: el context bèl·lic de la comèdia.
La invasió nazi de Polònia: 1939

Autora:

Docent:
Oriol Dueñas Iturbe

Gener 2023
Grup A1
SUMARI:

Introducció 1
1. To be or not to be - Ernst Lubitsch (1942) 2
2. Antecedents de la invasió de Polònia 3
2.1. Crisi de Txecoslovàquia 3
2.2. Polònia com a còmplice del nazisme 4
2.3. Pacte Ribbentrop-Mólotov 6
3. Justificacions ideològiques nazis per l'imperialisme 6
3.1. L’espai vital d’Alemanya: el Lebensraum 7
3.2. Ideologia racial nazi 8
4. La invasió nazi de Polònia 10
4.1. Desenvolupament militar: el Blitzkrieg 10
4.2. El front oriental de l'URSS 12
4.3. Reaccions internacionals 13
5. Conseqüències principals 14
5.1. Operació Tannenberg 14
5.2. Exili massiu 15
Conclusió 17
Bibliografia/ webgrafia 18
Introducció

En el següent document exposaré el meu treball relacionat, majoritàriament, amb la invasió

nazi de Polònia, és a dir, les seves causes, desenvolupament i conseqüències. Encara que, per
tal de posar aquesta matèria en un context, també serà mencionada breument la clàssica
comèdia d’Ernst Lubitsch, To be or not to be de 1942, a partir de la qual m’he orientat per
escollir la temàtica de l’assaig, ja que està ambientada en el mateix context bèl·lic de
Varsòvia en 1939.

Un fet de tant nivell com el detonant principal que va fer explotar la Segona Guerra Mundial
és igualment complex i significatiu en els seus causants i en les seves repercussions, i això és
exactament el que és la invasió de Polònia. Les seves conseqüències encara ens afecten avui
en dia i personalment crec que aquesta pel·lícula de Lubitsch fa un bon ús d’emocions tan
humanes com l’humor i la comèdia per reflectir la realitat que va passar de manera crua però
a la vegada empática.

1
 1. To be or not to be - Ernst Lubitsch (1942)

Ernst Lubitsch (1892-1947) va ser un dels majors directors de cine del segle XX, nominat
vàries vegades en la seva vida als Oscars i a altres guardons de molt alt prestigi. Una de les
seves obres més reconegudes, si no la més, és la comèdia Ser o no ser (To be or not be) de
1942. La pel·lícula relata la història de com un matrimoni d’actors d’una companyia de teatre
de Varsòvia (Polònia) intenten aturar a un espia alemany d’enviar cap a Berlín una llista de
noms dels familiars dels soldats de la resistència polonesa. Per aconseguir-ho, fan ús de
l'attrezzo i les disfresses de la companyia de teatre, a més del seu enginy i talent com a actors,
cosa que és allò que acaba aportant el to tan humorístic de l’obra que ha donat pas el fet que
sigui considerada una de les millors comèdies de la història.

La pel·lícula, encara que va resultar en un èxit rotund, va suposar un gran risc per Lubitsch,
tant per la seva carrera com a director, com inclús per la seva vida. Sent ell mateix un jueu
nascut a Berlín, quan To be or not be va ser primerament estrenada a 1942 amb una clara
intenció de burla i d’escarni no va ser gens ben rebuda, però és aquest mateix risc que va
córrer el que atorga un valor afegit al film: la valentia de riure’s i de ridiculitzar el nazisme, la
gosadia de satiritzar l’enemic en ple conflicte bèl·lic. Es diu que el mateix Adolf Hitler tenia
una particular animadversió contra Lubitsch, com a jueu que va triomfar a la indústria
cinematogràfica alemanya i després va tenir encara més èxits a Hollywood. Fins al punt que
el rostre del director va aparèixer en les propagandes nazis de l’època com a l'arquetip de
corrupció i perversió (Cardullo, p. 62).

Malgrat la seva primera reacció, certament la pel·lícula va resultar un alè d’aire fresc enmig
de la depressió de la guerra, tot gràcies al seu humor negre que caricaturitzava les dificultats
d’aquells temps, de tal manera que feia aixecar els ànims inclús dels soldats lluitant en el
front de batalla. Ells mateixos es podien veure representats en la gran pantalla. Fins i tot
Lubitsch també va representar altres subjectes que en aquella època no eren normalment
exposats al públic, tal com la invasió de Polònia que s’havia produït uns anys abans o la
realitat en que havien de viure els jueus sota el mandat nazi (lo qual és encara més notable
quan ens adonem que, en aquells temps, qualsevol representació jueva en una pel·lícula de
Hollywood ja era una minoria de per si).

2
 2. Antecedents de la invasió de Polònia

Com he explicat anteriorment, la invasió dels territoris polonesos per part de l'exèrcit nazi no
era un tema del qual els països aliats s’enorgullien molt, per lo qual no volien que fos expòs
àmpliament a la seva població civil. Per ells els suposava una gran humiliació nacional el que
inicialment haguessin acceptat i permès tantes de les polítiques nazis, fins al punt de que es
podria dir que l’aparent indiferència dels països europeus envers la primerenca ocupació de
territoris txecoslovacs (especialment Regne Unit i França), pràcticament va incentivar a
Hitler a intentar crear el seu desig d’un propi imperi en Europa. Contrari del que solen
ensenyar-nos a l’escola, en realitat, l’Alemanya nazi va començar amb la seva expansió
territorial molt abans de 1939, sinó que al març de 1938 ja s’havia annexionat Àustria i
juntament formaven el III Reich, i al maig de 1938 també va declarar la seva ambició de
conquerir Txecoslovàquia. La inqüestionable passada per alt d’aquestes polítiques per part de
les potències europees va ser un dels detonants que va acabar desencadenant la desgràcia que
havia de provenir.

2.1. Crisi de Txecoslovàquia

Al 20 de maig, Hitler va reclamar al nou regne de Txecoslovàquia la possessió dels Sudets,

territori amb una població de majoria germana que li havia estat incorporat a conseqüència de
les innombrables repressions després de la Primera Guerra Mundial. Quan l’exèrcit
txecoslovac finalment va posar-se en moviment per enfrontar-se amb l’alemany, Europa no
va tenir més remei que intervenir per poder prevenir un nou conflicte militar, només uns anys
més tard de la devastació que va suposar la Primera Guerra Mundial. Aquell mateix any es
van reunir a la ciutat de Munic els representants més alts d’Anglaterra, França, Itàlia i
Alemanya per arribar a un acord per mantenir la pau: el primer ministre britànic Sir Neville
Chamberlain, el primer ministre francès Édouard Daladier, el dictador italià Benito Mussolini
i el canceller alemany Adolf Hitler. Aquests polítics van pactar un tracte de “no-intervenció”
entre els seus territoris i van entregar voluntàriament els Sudets als nazis, qualsevol cosa per
tal d’assegurar-se de no tornar a un conflicte de l'extensió de la Gran Guerra.

3
Va ser aquesta por la raó per la qual, quan en el 30 de setembre l’exèrcit de Hitler va trencar
el pacte i va envair per la força la resta de Txecoslovàquia (en aquella època sent el territori
de Bohèmia-Moràvia), tot per “salvar” a la resta de població alemanya en aquell territori,
França, Regne Unit i Itàlia no van fer res més que reivindicar la seva oposició però finalment
romandre immòbils en silenci. Això va resultar ser un dels errors més fatals que conduirien a
la invasió de Polònia, i de la mateixa manera a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, tal
possibilitat semblava completament fora de vista pels individus que hi vivien dia a dia en
aquell ambient constant, fins al punt que es diu que en tornar a Londres de la reunió a Munic,
Chamberlain va declarar haver portat “la pau per als nostres temps” (“peace for our time”)
amb el nou tractat, mentre que en realitat serà una de les causes per la seva ruptura (Molina,
p. 38).

2.2. Polònia com a còmplice del nazisme

Les idees imperialistes que havien brollat a Alemanya van inspirar en primer moment a
Polònia a seguir els mateixos passos. Polònia també va ser un país que va sofrir reduccions de
territoris després de la Primera Guerra Mundial, i en primera instància semblava que tingués
molts aspectes similars amb Alemanya que podria resultar en una bona relació d’aliança. El
ministre d’exteriors polonès, Józef Beck, era un creient d’aquesta possibilitat i sabia que amb
la crisi a Txecoslovàquia podrien recuperar la seva antiga regió de Zaolzie, un territori molt
industrialitzat i amb molta importància minera. El seu govern va utilitzar moltes estratègies
per instigar al desig de la seva integració amb Polònia, des de tergiversar la premsa del país
per acusar el govern txec de maltractar la minoria polonesa a la regió, fins a enviar espies a
Zaolzie a fer accions secretes per tal d’incitar a la població local de la regió a donar suport a
la unió amb Polònia.

En el moment que Alemanya va forçar-se militarment a entrar a Txecoslovàquia, el pànic va

estendre's pel govern polonès en veure la possibilitat de recuperar els seus territoris
esfumar-se davant de l’ambició imperialista d’Alemanya i la seva superioritat militar.
Afortunadament per ells, només deu dies abans de la invasió alemanya, l'ambaixador polonès
de Berlín, Józef Lipski, va poder reunir-se amb el mateix Hitler expressament per discutir
sobre el tema. Allà li va detallar el pla que es feria a terme uns dies més tard, i Hitler va
garantir el respecte de l’exèrcit sobre les demandes territorials de Polònia a Zaolzie. Però això

4
només es compliria si el govern polonès assegurés la neutralitat del país un cop començada la
invasió, lo qual resultaria en posicionar-se en contra de la postura de la majoria de potències
europees, i que actués el més ràpid possible per ocupar la regió en disputa sense posar
obstacles per l’exèrcit alemany.

Ja coneixent l’oferta d’Alemanya, Polònia es va quedar amb el dilema sobre si donar suport
als països com França i Anglaterra, o mantenir-se neutral i complir el pacte amb Alemanya.
El govern polonès va haver de reunir-se i debatre quan, encara que les idees de Beck sobre
pactar amb Alemanya eren ben rebudes, finalment van decidir tan sols seguir els seus passos i
enviar un ultimàtum a Txecoslovàquia perquè els hi entregui la regió de Zaolzie, o d’altra
manera s’unirien als alemanys en contra seva. Seguint d’una manera o altra les exigències
alemanyes, van enviar la carta a Praga lo més ràpid possible per tal d’intentar rebre la
resposta abans que l’exèrcit nazi arribés a la zona, només 17 hores més tard de l’entrada
alemanya al país.

El govern txecoslovac va acceptar l’ultimàtum a canvi de que Polònia permetís el trànsit de

les forces soviètiques pel seu territori en cas de l’esclat d’una nova guerra. Els polonesos es
van negar rotundament a les seves exigències, i mentre esperaven la resposta dels
txecoslovacs i una nova oferta de pacte, es van adonar que aquests estaven vigilant de quan
França i Anglaterra declararien la guerra contra els alemanys, lo qual no els aniria gens bé per
obtenir els seus objectius. Polònia va optar per tornar a actuar segons les polítiques nazis i el
2 d’octubre de 1938 les tropes poloneses del general Wladyslaw Bortnowski van ocupar la
regió de Zaolzie.

L’ocupació dels antics territoris va ser rebuda amb entusiasme tant pels polonesos com per la
població local de Zaolzie que havia estat negligida pel govern txecoslovac. Així mateix,
també van aconseguir guanys econòmics a causa de la importància econòmica de la regió.
L’annexió semblava ser totalment beneficiosa, però Polònia va presentar-se davant l'opinió
internacional (especialment amb els països que van participar en la Conferència de Munic)
com un país col·laborador amb el III Reich (Błachut, p. 14). Polònia es va convertir d’un dia
per l’altre en un còmplice de l’Alemanya nazi, formant part de les causes pel desmembrament
de l’estat txecoslovac, lo qual, com ja sabem, també arribarà a esdevenir-li exactament el
mateix més endavant.

5
 2.3. Pacte Ribbentrop-Mólotov

Unes setmanes abans que succeís l’ocupació de Txecoslovàquia, els ministres d’Afers
Exteriors d’Alemanya i de l’URSS van reunir-se a Moscou el 23 d’agost per firmar un tractat
de no-agressió entre les dues grans potències. El pacte es va anomenar Pacte
Ribbentrop-Mólotov pels noms dels ministres que es trobaven a càrrec seu: Joachim von
Ribbentrop i Vyacheslav Molotov. Les condicions del tractat eren les següents: abstenir-se de
tota violència o qualsevol acció agressiva envers l’altre país (tant individualment com amb
altres potències) i no fer costat a coalicions d'altres països els quals poguessin anar en contra
dels interessos de l'altre país.

El tractat va resultar una gran sorpresa per a tothom, tots els països europeus no entenien com
tals països podien haver fet un pacte amb caràcter amistós. L'URSS i el III Reich tenien uns
règims polítics, ideològics i econòmics incompatibles i amb una condició antagònica entre
elles: el comunisme i el nazisme. Europa ho veia amb curiositat per la seva raresa, i els països
amb règims semblants a alguna de les dues potències ho observaven amb fàstic i horror.

Tanmateix, en el mateix tractat hi havia escrit una clàusula, secreta per la resta de països, pel
públic en general i inclús pels diputats soviètics que van aprovar el tractat, en la qual es
plantejava la forma en que els nazis i els soviètics es dividirien els territoris de l’Europa de
l’Est en cas d’una “reorganització territorial”, és a dir, la seva conquista. Van fer una gran
especificació en el cas del repartiment de Polònia, ja que el territori era format per antigues
regions d’ambdues potències que els-hi van ser robades després de la guerra, tal com va dir
Molotov mateix: “Esa repugnante creación del Tratado de Versalles” (Herrero, p. 4). El pacte
va ser autoritzat pel Soviet Suprem sense despertar cap sospita, però, encara que en teoria va
ser descoberta entre documents nazis al finalitzar la Segona Guerra Mundial, l’existència de
la clàusula no va ser confirmada fins al 1989.

3. Justificacions ideològiques nazis per l'imperialisme

Les ideologies amb que el partit Nacionalista-Socialista obrer alemany, o Nazi, es basava no
eren per res unes idees noves o revolucionàries en la seva època, sinó que ja existien i eren

6
molt populars des de feia anys. Tal com va dir Woodruff D. Smith, es podrien arribar a
explicar com col·leccions d’idees i actituds de molts orígens diferents, les quals es troben
estructurades principalment amb la finalitat de la mobilització política i la recopilació
d’interessos (Smith, p. 256). Amb el pas dels segles, Alemanya ha tingut diferents sistemes
polítics i diferents principis morals, però tots sempre acabaven convidant a l’imperialisme
alemany. Cada un d’ells, dels de Bismarck fins als de Hitler, eren construïts amb base dels
que hi havia anteriorment, els quals ja eren reconeguts dins la societat alemanya amb un
significat i una importància que podia provocar una gran adoració en la població, tal com la
repetida idea de l’imperialisme.

3.1. L’espai vital d’Alemanya: el Lebensraum

En termes de context, els anys precedents a la Primera Guerra Mundial van ser una època de
gran esplendor econòmica per Alemanya. La seva indústria va créixer immesurablement fins
a convertir-se d’un dia per l’altre en una de les majors potències d’Europa, rivalitzant amb
Regne Unit i França. L’únic aspecte amb que no es podien comparar era en la quantitat de
colònies, de les quals Alemanya no va formar part de la seva repartició. Aquest recel,
juntament amb el creixement demogràfic que va comportar la millora de la seva economia
(un augment de 900.000 habitants anuals), va portar als polítics a reclamar l’ús de la
“colonització interior” (Hitler, p. 40) i crear un imperi alemany basat en la idea que l’augment
de població havia deixat a la gent sense espai dins les fronteres establides i en la seva
reivindicada "superioritat" racial i cultural.

Aquesta va ser de les raons més abusades pels seguidors de Hitler per justificar
l’imperialisme del III Reich, de la mateixa manera que l’annexació de Polònia, l’ideal de
crear un Lebensraum o un espai vital per la nació alemanya. La idea era preexistent al
nazisme (va ser creada per Friedrich Ratzel l’any 1897 en el seu llibre Geografia política, i
era inclosa de forma total dins la política alemanya des del 1914), però va guanyar molta
popularitat gràcies a la propaganda empleada que va establir la creença de que el Lebensraum
era necessari per garantir la vida i el desenvolupament del poble alemany físicament,
políticament i econòmicament (Kruszewski, p. 964). Els nazis es van anar obsessionant cada
cop més en la creença de que res més podia salvar Alemanya de la resta de potències que

7
estaven creixent en el món, excepte una autèntica expansió del seu Lebensraum i el retorn de
les seves antigues colònies i territoris.

D’acord amb la mateixa teoria, el nou imperi del Reich havia de ser compost a partir dels
territoris que segons ells formaven “l’Est” (també anomenat com “Est alemany” o “Est
salvatge”) i serien agregats a través dels “pioners de l’Est”. Amb això volien dir que les
regions de l’est d’Alemanya haurien de formar legítimament part del Reich en ser compostes
de població alemanya, aquestes sents els territoris d’Àustria i els Sudets: “Pueblos de la
misma sangre corresponden a una patria común” (Hitler, p. 6). En veure que no van ser
aturats d’annexar-los, els Nazis van animar-se a seguir la seva expansió cap a la resta de l’Est
d’Europa, encara que no fossin de la mateixa raça i cultura superior. Va ser en aquest moment
quan van decidir ocupar militarment el regne de Txecoslovàquia per la seva proximitat, i van
posar la mirada cap als territoris de Rússia, Ucraïna, els Balcans i els del Bàltic, igual que a
Polònia. Carroll P. Kakel explica així el que va ocórrer durant aquells anys a Europa: “the
Lebensraum ideas of contiguous land-based expansion in east-central and eastern Europe
were taking territory from ‘inferior’ Slavs to gain much-needed ‘living space’ for the German
nation” (Kakel, p. 9).

3.2. Ideologia racial nazi

El racisme no sempre havia estat lligat amb l’imperialisme del Lebensraum alemany, almenys
no més lligat que amb la resta d’ideologies imperialistes d’Europa durant el segle XIX. Quan
el terme va ser primerament encunyat per Ratzel, era molt més fàcil associar-lo amb les
ideologies conservadores que es basaven en la idea de superioritat cultural, i no amb la de
racisme biològic. El racisme biològic, que després caracteritzarà el nazisme, posseïa una
connexió directa amb el darwinisme social que s'havia posat de moda en aquell segle, mentre
que les ciències culturals van crear-se com oposició a les formes de les ciències com aquesta,
molt més "materialistes" (Smith, p. 151). En realitat, Lebensraum no va ser instituït amb
elements racistes, especialment l'antisemitisme i l'antipolonisme, fins al canvi cap al
conservadorisme radical d’Alemanya l’any 1918.

Fins a aquell moment la cultura alemanya a partir de la qual el Lebensraum es basava

sostenia la idea que les característiques ideals de la personalitat nacional i de les formes

8
socials i culturals eren productes de les interaccions entre els individus i els seus entorns, però
això va canviar amb el gir polític. Es va normalitzar l'argument que tant els factors genètics
com els ambientals tenien un paper important en la seva composició, i que la cultura no
podria sobreviure i prosperar sense una política nacional que tingués en compte ambdós
elements: “Racial purity and the proper environment were inseparable requirements for
German culture” (Smith, p. 213).

Quan les noves concepcions sobre l’imperialisme van acabar de ser interioritzades per la
població durant els anys 1920, la seva relació amb el Darwinisme social va resultar una eina
molt eficaç per justificar la dominació alemanya sobre la resta de races, ja que aquestes altres,
com l’eslava i la jueva, eren reconegudes com a inferiors en ser considerades genèticament
incapaces de produir i prosperar tant com els alemanys ho havien fet en un mateix entorn (la
raça alemanya s’adapta millor a l’entorn natural). Amb aquesta percepció en ment, inclús
abans de la pujada al poder dels nazis, altres partits polítics radicalment conservadors
d’Alemanya com la Lliga Pan-Alemanya ja aspiraven a mobilitzar tots els subjectes de la raça
alemanya cap a Europa i civilitzar-la amb una Alemanya "netejada" dels enemics interns
(Kakel, p. 9). La mateixa idea va inspirar a Hitler i la va integrar en el seu llibre Mein Kampf,
on recopilava els principis que formarien el nazisme: “La ideología nacionalracista ve el
valor de la humanidad en sus elementos raciales de origen. Considera el Estado sólo como un
medio hacia un determinado fin y cuyo objetivo es la conservación racial del hombre” (Hitler,
p. 103).

Encara que els nazis menyspreaven als eslaus, la major víctima de la seva ideologia racial
quan van envair Polònia, i durant tot el seu mandat, van ser les comunitats jueves. Els soldats
que van anar-hi a lluitar eren completament manipulats per la propaganda del partit, com per
exemple aquest fragment d’una carta d’un soldat a Polònia: “Es gibt nur eines fuer das
Judentum: Vernichtung” (“Només hi ha una cosa pel judaisme: l'aniquilació”) (Dawidiuk, p.
28).

9
 4. La invasió nazi de Polònia

Entrat l’any 1939, l’ambient a Europa era clarament tens i inquiet, semblava que el continent
sencer es trobés enmig d’una crisi molt fràgil que podia esclatar en un conflicte en qualsevol
moment. Malgrat l’aparent compatibilitat inicial entre Polònia i el III Reich, ràpidament va
quedar clar que pels nazis Polònia no significava res més que un altre territori que annexar-se
pel seu espai vital propi i per la seva superioritat racial envers els polonesos. La invasió es va
dur a terme tot i que Anglaterra declarés al març del mateix any que donaria suport i ajuda als
polonesos en cas d’un conflicte amb Alemanya; però Hitler ja havia après a no prendre les
amenaces internacionals molt seriosament després de veure les seves reaccions per l’ocupació
de Txecoslovàquia l’any anterior.

Els incidents fronterers, les amenaces d’entrada forçada i les peticions de rendició van
caracteritzar la primavera i l’estiu del 1939. Mentre que el govern polonès rebutjava totes les
ofertes de Hitler, aquest es trobava esperant que França i Anglaterra intervinguessin de la
mateixa manera que van fer en el cas dels Sudets i convencés a Varsòvia de cedir per protegir
la pau a Europa. No obstant, això mai va acabar passant i Polònia va continuar resistint les
ofertes alemanyes perquè, segons el ministre d'exteriors polonès Beck, “Los polacos no
quieren la paz a cualquier precio y no van a ceder como Checoslovaquia” (J. E. Rodríguez, p.
452).

4.1. Desenvolupament militar: el Blitzkrieg

En veure que Polònia no es rendia, l'exèrcit del III Reich va travessar la frontera polonesa l’1
de setembre de 1939, començant d’aquesta forma la seva invasió. Malgrat la poca experiència
de combat que tenien els seus soldats, la major avantatge que posseïen era l’evident
superioritat en armament gràcies a la gran economia industrialitzada d’Alemanya amb que
Polònia no podia competir. Gràcies a això mateix, unes poques hores més tard de la seva
entrada en territori polonès, l’exèrcit alemany va començar a bombardejar per sorpresa les
principals ciutats del país: Varsòvia, Cracòvia, Poznan, etc.

10
Les tropes alemanyes van utilitzar l'estratègia de Blitzkrieg, o guerra llampec, per expandir-se
ràpidament i controlar els territoris de manera tan accelerada que l’enemic no tingui temps de
reaccionar militarment abans que sigui massa tard. Els nazis van seguir aprofitant aquesta
estratègia en la imminent Segona Guerra Mundial pels seus resultats exitosos i altament
funcionals. D’aquesta manera, l’exèrcit nazi es va separar i va començar a avançar amb gran
rapidesa pel nord, per l’oest i pel sud del país, agafant per sorpresa les defenses de les ciutats
i tallant el subministrament cap a la resta.

Un dels primers punts on els nazis van anar a lluitar va ser a la ciutat-estat de Danzig, a la
costa del nord. La ciutat havia estat sota el control de Prússia durant anys, però va guanyar la
seva independència després del Tractat de Versalles. Van disparar a Danzig des del mar, i
quan els soldats van accedir a la ciutat, els polonesos no van poder fer res per frenar-los. La
gran majoria de la població que hi vivia era alemanya, per lo qual els soldats nazis van
executar o van portar a camps de concentració tots els supervivents polonesos o jueus.

En aquells moments hi estaven lluitant a Polònia quasi tres milions de soldats alemanys, 400
mil cavalls i 200 mil vehicles de motor (G. V. Rodríguez, p. 82). El contrast amb les forces
que els polonesos disposaven és evident, per lo qual van haver de dependre de l’ús de
franctiradors civils i de sabotatge per intentar superar les seves mancances, especialment la
manca d’aparells de ràdio i l’armament antiquat.

Mentre els soldats nazis anaven avançant pel territori polonès, veien la pobresa i la misèria
amb que vivien els poblats de la zona, molt més pobre que la majoria de regions alemanyes
d’on provenien. Això no va fer més que fonamentar dins les ments dels soldats la ideologia
que la raça a la qual s’estaven enfrontant era tant culturalment com genèticament inferior a la
seva. “El odio que encontraban a medida que avanzaban parecía justificar la invasión” (G. V.
Rodríguez, p. 85).

Quan totes les parts de l’exèrcit fragmentat van arribar a l’última resistència del país, la seva
capital Varsòvia, l’última defensa, la fortalesa de Modlin, va acabar caient irremeiablement.
La ciutat es va rendir el 28 de setembre de 1939, i una setmana més tard queia la resta del
país, 35 dies més tard de la seva primera intrusió. La guerra va acabar amb uns 70 mil morts
polonesos, mentre que Alemanya va tenir al voltant de 40 mil i l'URSS només 900 baixes.

11
 4.2. El front oriental de l'URSS

Encara que no ho podrem saber mai del cert, és ben clar que una gran part de la raó per la
victòria nazi a Polònia va ser gràcies a l’ajuda que van tenir per part de l'URSS, i que
segurament no podrien haver-ho aconseguit sense la pressió a la qual van sotmetre als
polonesos al front oriental del país. El Pacte Ribbentrop-Mólotov, encara que era una
combinació xocant, va resultar sent extremadament eficaç per aquesta campanya militar.

Al 17 de setembre de 1939, l'exèrcit roig va començar a trencar files en el front oriental de

Polònia, frontera directa amb l'URSS. La sorpresa va suposar l’enfonsament total de la moral
polonesa i de les poques esperances que tenien de poder guanyar la guerra, ni tan sols els més
pessimistes es podien imaginar que Polònia seria rodejada d’aquesta manera pels soviètics i
els alemanys a la vegada.

L’excusa que els soviètics van donar a les potències internacionals que demanaven
explicacions va ser la necessitat de “rescatar” la població ucraïnesa i bielorussa que es
trobava en territori polonès i estava en perill des de la crisi del govern amb l’inici de la
campanya nazi. Així que l’exèrcit roig només va avançar fins a la Línia Courzon, límit que
dividia els territoris que anteriorment havien estat la zona occidental d'Ucraïna i de
Bielorússia i en aquell moment eren part de Polònia per haver estat integrats entre 1919 i
1920, després de la Primera Guerra Mundial.

La invasió de Polònia va ser una carnisseria total, tal com ho explica J. E. Rodríguez: “El
polaco que viviera la mayor parte del siglo XX, ha sufrido en sus carnes las dos peores plagas
políticas de la Humanidad: el nazismo y el comunismo. Polonia sufrió a izquierda y derecha,
todas sus fronteras fueron salvajemente violadas.” (J. E. Rodríguez, p. 451).

Quan el final de la guerra ja va ser sentenciat al 28 de setembre, el ministre alemany

Ribbentrop va tornar a Moscou per firmar un nou tractat germànic-soviètic amb el qual
mantenir la fràgil estabilitat que tenien amb la Unió Soviètica. Es va anomenar “Tractat
d’Amistat, Cooperació i Demarcació” i va servir per assegurar la neutralitat d'ambdós països
durant les seves pròpies guerres particulars i per identificar i dividir els territoris sota la
influència de cadascun (Molina, p. 46-47).

12
El pacte va romandre establert durant dos anys, que van caracteritzar-se per la quantitat de
guerres que tant Alemanya com l'URSS van lluitar. Es va acabar trencant el 22 de juny de
1941, quan Hitler va decidir seguir el seu pla original de derrotar als eslaus i als comunistes
amb l’Operació Barba-roja. Va continuar expandint el Lebensraum cap a l’Est en un moment
quan França havia estat derrotada amb l'estratègia del Blitzkrieg i que, es pensava, que la
Unió Soviètica es trobava cansada i sense molts soldats per defensar-se després de les
conquestes d’Estònia, Letònia, Lituània, etc. de l’any anterior (lo qual no va sent realitat, ja
que Stalin s’esperava la traïció dels nazis i estaven preparats per la guerra).

4.3. Reaccions internacionals

Mentrestant a Europa, els polítics de les grans potències no sabien com respondre a la clara
violació de Hitler contra el seu poder, ignorant completament les advertències d’Anglaterra i
de França que havien fet envers atacar Polònia. Primer, van intentar enviar un ultimàtum al
III Reich, a la vegada que emetien una ordre de mobilització general per la població europea i
la d’alta importància que vivien en territori polonès. L'ultimàtum exigia a les tropes nazis de
retirar-se abans que Europa hagués de complir la seva declaració i protegís militarment a
Polònia de la seva invasió forçada.

Això va descol·locar greument a Hitler, el qual no s’esperava que París i Londres

intervinguessin realment en el transcurs de la guerra. Quan la resposta alemanya no va ser
rebuda, Gran Bretanya i França, juntament amb totes les seves colònies i països satèl·lits
(Austràlia, Nova Zelanda, Índia, Sud-àfrica, Canadà, etc.), van declarar la guerra a Alemanya
el 3 de setembre de 1939.

L’alegria i eufòria que aquesta declaració va portar als polonesos, que cantaven la
Marseillaise i el God save the Queen pels carrers amb una nova esperança per la guerra, era
un contrast amb la reacció que la mateixa va tenir a Berlín, on els alemanys van quedar
colpits davant la notícia inesperada (J. E. Rodríguez, p. 84).

Malgrat tot, finalment la seva declaració no va servir de gaire perquè els països occidentals
mai van arribar a enviar assistència militar real als fronts polonesos, no podien travessar la
línia defensiva del Rin i el bloqueig de recursos que van implementar va ser ineficaç, ja que

13
tenien l'URSS com aliada. Totes aquestes raons, juntament amb l'estratègia del Blitzkrieg, la
notable inferioritat militar i l’entrada dels soviètics, van assegurar la ruïna de Polònia.

5. Conseqüències principals

La conseqüència principal, la més coneguda i la més important sobre totes aquestes

circumstàncies és que el dia 1 de setembre de 1939, el moment quan les tropes alemanyes van
entrar en territori polonès, és considerant com l’inici oficial de la Segona Guerra Mundial, la
guerra més gran de la història i l’esdeveniment més significatiu del segle XX.

Quan la invasió ja va ser oficialment acabada i els invasors, tant els nazis com els soviètics,
van instal·lar-se en territori polonès, les dues potències van separar-se per seguir els seus
propis projectes (sempre amb una mirada prudent l’una a l’altra). L'URSS, com he mencionat
anteriorment, va aconseguir annexionar-se els països bàltics, mentre que el III Reich es
preparava per atacar els països nòrdics de Dinamarca i Noruega, i més endavant a França. Tot
això va haver d’esperar durant uns mesos, especialment les iniciatives nazis en el nord, ja que
aquell hivern va ser un dels més freds de tot el segle, lo qual molts estudis ho relacionen amb
la contribució de les activitats humanes tal com les guerres navals de la Segona Guerra
Mundial just començada (Bernaerts, p. 1).

La guerra va continuar durant uns sis anys més, fins al setembre de 1945, quan el bàndol dels
Aliats (França, Regne Unit, l'URSS després que Hitler finalment donés pas a la seva invasió
l’any 1941, Estats Units, etc.) van arribar finalment victoriosos a Berlín. Polònia va sortir del
conflicte aquell mateix any sent el país que havia patit més baixes en el tant per cent de
població, va sofrir 5.900.000 morts (3 milions d’aquests sent jueus), que representaven el
16,93% de la població polonesa anterior a la guerra (WorldAtlas).

5.1. Operació Tannenberg

Es pot veure fàcilment que un dels col·lectius que especialment va sofrir més les
conseqüències de les pràctiques nazis a Polònia van ser els jueus. No només eren considerats

14
com una raça inferior a l’alemanya igual que la resta, sinó que a més a més va haver de
suportar des de 1939 a 1941 (fins que l’exèrcit nazi va començar l’Operació Barba-roja
contra la Unió Soviètica i no va tenir suficients soldats per procurar ambdues operacions) una
campanya especialment organitzada per Hitler, anomenada Operació Tannenberg, dissenyada
per la seva exterminació total.

Treu el seu nom a partir de la batalla de Tannenberg de 1914, la qual va ser una de les majors
victòries alemanyes contra l'URSS durant la Primera Guerra Mundial. L’èxit monumental va
esdevenir un mite de la grandesa alemanya en els següents anys de depressió, especialment
per aquells militars que creien que la derrota de la guerra havia estat una imposició incorrecta
dels polítics, i que en realitat la podrien haver guanyat.

Les polítiques que va instaurar aquesta operació a Polònia van ser condemnades com un
verdader genocidi contra el grup ètnic i religiós dels jueus. Entre aquestes va haver-hi: la
“guetorització” dels barris jueus cap a la misèria, la fam i la malaltia (allà van morir-hi
500.000 jueus, el 10% del total de víctimes causades per l’Holocaust); l'execució i
empresonament a camps de concentració de tots els homes polonesos i jueus entre els anys 17
i 45 que es resistissin a l’autoritat nazi; etc. (Letizia, p. 7, 10).

5.2. Exili massiu

Un dels majors canvis territorials que va sofrir Polònia, amb relació estrictament directa amb
l’entrada dels nazis l’1 de setembre, van ser les onades d’exiliats que el seu territori, en aquell
moment en guerra, estava expulsant cap a la resta d’Europa i del món. La primera va ser
després de la caiguda de Varsòvia, quan uns 150.000 soldats i civils polonesos van marxar del
país per evitar les represàlies que els esperaven per part dels nazis i de l’exèrcit roig, així que
van creuar les fronteres cap als països veïns que els donaven suport, sobretot Hongria i
Romania, però també amb Lituània i Letònia. D’aquests exiliats, 50.000 van acabar arribant a
França, on van ser acollits amb ajuda i hospitalitat i van rebre l'opció de tornar a mobilitzar-se
cap a qualsevol localitat: 10.000 polonesos van tornar a exiliar-se repartits per Eslovàquia,
Iugoslàvia, Bulgària, Grècia, Turquia, Itàlia, Estònia, Finlàndia, Suècia, Noruega, Dinamarca,
Holanda, Bèlgica, Suïssa, etc. (Ciechanowski, p. 72).

15
En canvi, el govern polonès legítim va fugir per Romania el 19 de setembre, sent acollit en el
país malgrat les ordres i la pressió de Hitler, i va instaurar-se durant la resta de la durada de la
guerra a França, ja que, segons va dir Norman Davies a God’s Playground. A History of
Poland. Volume II. 1975 to the Present (1981): “los polacos solo pudieron luchar en el
extranjero o en la clandestinidad” (Davies, p. 438 citat per Herrero, p. 5).

La segona onada d’exiliats polonesos, aquesta vegada juntament amb molts d’altres
nacionalitats, va ser quan França va caure sota control nazi el juny de 1940. Només el 46%
dels militars polonesos que estaven exiliats en territori francès van poder fugir del país, ja
sigui els 27.000 que van anar cap a Regne Unit o els 12.000 que no van tenir més remei que
anar a Suïssa, un país que no els acceptaria tan fàcilment pel seu estatus de neutre en el
conflicte. Més de la meitat dels exiliats van quedar-se atrapats a França en cerca d’un trajecte
per arribar a Gran Bretanya, un dels més transitats sent el que travessava Espanya i Portugal
(entre els anys 1940 i 1944, van travessar aquests països entre 14.500 i 15.500 polonesos en
camí d’Anglaterra).

En acabar definitivament la guerra, Polònia va quedar completament sota el control

comunista de la Unió Soviètica durant una era de grans tensions internacionals anomenada la
Guerra Freda. En veure que hi havia massa exiliats polonesos repartits per tot el món i que
segurament no podrien tornar al seu territori en formar part de l'URSS, el Regne Unit va
crear la Llei de reassentament polonès (Polish Resettlement Act) en 1947, per la qual, cap a
finals de 1949, 150.000 soldats polonesos van poder instal·lar-se al Regne Unit (els seus
descendents continuen formant a gran part de la comunitat polonesa britànica) (Blaszczyk, p.
72). Amb la caiguda del mur de Berlín en 1989, Polònia va començar a lluitar per la seva
independència de l’URSS, un sentiment iniciat per la tradició polonesa d’emigració política
que ha comportat un desenvolupament de la cultura cap al multiculturalisme, a la vegada que
cap a l’orgull polonès (Ciechanowski, p. 88).

16
Conclusió

L’impacte que va suposar la Segona Guerra Mundial és immesurable per la història de la

humanitat, especialment per Europa. El món va canviar radicalment en aquells pocs anys, el
panorama polític i territorial va transformar-se en una versió avançada del que tenim avui en
dia. D’aquesta forma, la tragèdia de l’ocupació militar de Polònia magistralment parodiada
per Lubitsch, ja fos causada per una ideologia racista contra qualsevol raça inferior a
l’alemanya (tal com l’eslava o la jueva), pels sentiments d’humiliació i traïció que havien
sorgit després de la derrota i de les sancions d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial o per
unes polítiques imperialistes que dictaminaven una expansió cap a l’est d’Europa per garantir
“l’espai vital per la població alemanya”, va iniciar aquest impacte mundial. Totes les
polítiques, ideologies i tensions entre les potències mundials, van donar-se en el moment
exacte per la detonació d’una guerra de tals dimensions.

17
Bibliografia/ webgrafia

Bernaerts, A. 2010. “Did the Extreme Winter of 1939/40 in Europe Initiate a Global
Cooling?”. PACON 2010. Climate- Sea- Law: 1-20.

Błachut, M. 2020. “Territorial disputes between Poland and Czechoslovakia 1938–1945”.

Kultura Bezpieczeństwa. Nauka–Praktyka–Refleksje, 38: 9-17.

Blaszczyk, A. 2017. “The resettlement of polish refugees after the second world war”. Forced
Migration Review, 54: 71-73.

Cardullo, R. J. 2021. “Jews, Germans, and Comedy: Re-viewing Ernst Lubitsch's To Be or

Not to Be”. Shofar: An Interdisciplinary Journal of Jewish Studies, 39(2): 62-82. Consulta:
13 des. 2022. https://www.muse.jhu.edu/article/803543.

Ciechanowski, J. S. 2020. “Los movimientos migratorios polacos de carácter político durante

la Segunda Guerra Mundial. Antecedentes, desarrollo y consecuencias”. Aportes. Revista de
Historia Contemporánea, 35(104): 63-96.

Dawidiuk, C. L. 2019. “La mirada colonial en el genocidio nazi”. Caiana: Centro Argentino
de Investigadores de Arte, 14: 24-40

Herrero Ferrer, C. 2019. Polonia: Una historia de invasiones y exilios. La invasión

germano-soviética y el gobierno en el exilio (1939 – 1990).

Hitler, A. 1924-1926. Mi lucha- Mein kampf. Consulta: 16 des. 2022. Mi Lucha - Mein
Kampf (mec.es)

Kakel, C. P. 2013. “Pre-Nazi Discourse: Racial Imperialism”. En The Holocaust as Colonial

Genocide: Hitler's 'Indian Wars' in the 'Wild East'. Londres: Palgrave Macmillan.

Kruszewski, C. 1940. “Germany's Lebensraum”. American Political Science Review, 34(5).

Cambridge University Press: 964–975.

18
Letizia, L. R. 2020. “Before Barbarossa: The Nazi Occupation of Western Poland, September
1, 1939 - June 22, 1941”. Student Publications: 880.

Molina Franco, L., i González López, Ó. 2019. “Dossier: La invasión de Polonia. Comienza
la II Guerra Mundial”. Revista Historia Bélica Ares, 70: 36-46. Consulta: 14 des. 2022.
https://gallandbooks.com/img/cms/REVISTA%2070%20Dossier.pdf

Nuño, A. 2022. “Habrá guerra: el día en que Hitler decidió anexionarse Checoslovaquia”. El
Confidencial. Consulta: 14 des. 2022.
https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2022-03-01/hitler-anexion-sudetes-checo
slovaquia-guerra_3383245/

Rodríguez Garrido, J. E. 2017. “Estudiar Historia desde la Literatura: la invasión de Polonia”.

CEM Cultura, Espaço & Memória, 8: 449-461.

Rodríguez, G. V. 2015. “Historia: la invasión de Polonia”. Art y Hum: revista digital de Artes
y Humanidades, 18: 82-90. Consulta: 14 des. 2022.
https://www.academia.edu/download/39676661/ArtyHum_n%C2%BA_18.pdf#page=82

Smith, W. D. 1989. The Ideological Origins of Nazi Imperialism. Oxford University Press.

Solé, E. 2019. “To be or not to be”. Eines per a l'esquerra nacional, 34: 142-143.

“WWII Casualties by Country”. WorldAtlas. Consulta: 22 des. 2022

https://www.worldatlas.com/articles/wwii-casualties-by-country.html

19