409583-Text de L'article-599961-1-10-20221231

Recuperació, dignificació i patrimonialització.
Els espais de memòria de l’exili republicà

a Catalunya i Occitània
Miquel Serrano Jiménez
Museu Memorial de l’Exili (la Jonquera)
https://orcid.org/0000-0002-6351-168X
Jordi Gaitx Moltó

Arxiu Municipal de Santa Cristina d’Aro
https://orcid.org/0000-0002-2783-1125
Presentació: 15 nov. 2022 | Acceptació: 9 des. 2022 | Publicació: des. 2022
Citació recomanada: Serrano Jiménez, Miquel, i Jordi Gaitx Moltó. 2022. «Recuperació, dignifica-
ció i patrimonialització. Els espais de memòria de l’exili republicà a Catalunya i Occitània». Dicta-
torships & Democracies. Journal of History and Culture 10: 35–59. doi: https://dx.doi.org/10.7238/
dd.v0i10.409583.
Resum: Després d’introduir i contextualitzar la història de la creació i institucionalització

dels diferents espais de memòria a Catalunya (Espanya) i a Occitània (França), en aquest
article descrivim i analitzem el contingut del «Repositori d’exili (1936–1945). Cercador
de la Retirada i dels camps de concentració del sud de França», elaborat per al projecte
«Memòria i patrimoni de l’exili a l’Euroregió Pirineus Mediterrània (1936–1945)». Des
de finals del segle xx, la tasca de determinades entitats memorialistes de la societat ci-
vil, impulsada per les lleis de memòria aprovades el 2007, ha permès posar en valor els
projectes de senyalització existents, així com avançar substancialment en la instal·lació
de textos explicatius en nous espais. Gràcies a tots aquests esforços, el repositori ha po-
gut recollir 359 espais de memòria de Catalunya i Occitània vinculats a l’exili republicà.
Paraules clau: espais de memòria, exili republicà, la Retirada, camps de concentració, Eu-
roregió Pirineus Mediterrani, Catalunya, Occitània
Revival, Dignification, Patrimonialization. Sites of Memory of the Republican Exile

in Catalonia and Occitania
Abstract: After introducing and contextualizing the history of the creation and institution-
alization of the sites of memory in Catalonia (Spain) and Occitania (France), in this pa-
per we describe and analyze the content of «Directory of the exile (1936–1945). Search
engine of La Retirada and the concentration camps in southern France», created for the
project «Memory and heritage of the exile in the Euroregion Pyrenees-Mediterranean
(1936–1945)». Since the late 20th century, the work of certain memorialist associations,
stimulated by the memory laws approved in 2007, has allowed to give value to current
DICTATORSHIPS & DEMOCRACIES 10 (2022) · E-ISSN: 2564-8829 · PUNCTUM, UNIVERSITAT OBERTA DE CATALUNYA & FUNDACIÓ CARLES PI I SUNYER
35 [35–59]
M. SERRANO · ELS ESPAIS DE MEMÒRIA DE L’EXILI REPUBLICÀ A CATALUNYA I OCCITÀNIA
labelling projects in sites of memory. Thanks to all these efforts, the directory was able to
compile 359 sites of memory in Catalonia and Occitania related to the republican exile.
Keywords: sites of memory, republican exile, La Retirada, concentration camps, Eurore-
gion Pyrenees-Mediterranean, Catalonia, Occitania
Introducció
El projecte europeu «Memòria i patrimoni de l’exili a l’Euroregió (1936–
1945)», cofinançat per l’Euroregió Pirineus Mediterrània1 i desenvolupat
entre 2019 i 2021, ha creat un repositori per posar a l’abast de qualsevol
usuari, amb el màxim de rigor acadèmic, informació relacionada amb
l’exili, la Retirada i els camps de concentració a França entre 1936–1945.
El contingut inclòs en el «Repositori d’exili (1936–1945). Cercador de
la Retirada i dels camps de concentració del sud de França» es pot agru-
par per territoris —‌en el nostre cas, Catalunya i Occitània,2 però també
Balears i zones de fora de l’Euroregió, bàsicament de la resta d’Espanya i
de França—, per municipis o per tipologies d’espais (de memòria, de pa-
trimoni i d’investigació). A través d’aquest repositori és possible explorar
sumàriament i amb detall, seleccionant, filtrant, restringint i creuant les
cerques, els diferents i més rellevants espais de memòria, de patrimoni i
d’investigació seleccionats pels historiadors i tècnics que han col·laborat en
el projecte. S’hi poden aplicar filtres pel que fa al tipus d’espai, al territori, al
municipi, a la seva tipologia o a l’any o anys al qual cada espai fa referència.
Quant als espais de memòria catalans i occitans, en què centrem el nos-
tre article, i primerament en relació amb la retirada per terres catalanes,
hi trobem ressenyades seus governamentals i institucionals, seus militars
1 Aquest projecte es pot consultar en línia, en versió catalana i francesa, al web de la Fundació Car-
les Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals: https://euroregio.pisunyer.org/ca/cercador. El projecte
va començar el gener del 2020 a partir d’un equip interdisciplinari i transfronterer encapçalat per
la Fundació Carles Pi i Sunyer amb la col·laboració de la Universitat de les Illes Balears, l’Université
Toulouse Capitole, el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera, el Centre d’Estudis sobre Dictadu-
res i Democràcies de la Universitat Autònoma de Barcelona, les Archives Municipales d’Agde, la Uni-
versitat de València i altres historiadors, arxivers i especialistes de l’àmbit català, espanyol i francès.
2 Amb Occitània ens referim a la regió Occitanie, fins el 2015 formada per Llenguadoc-Rosse-
lló (Languedoc-Roussillon) i Migdia-Pirineus (Midi-Pyrénées), que inclou els departaments d’Arieja
(Ariège; 09), Aude (11), Avairon (Aveyron; 12), Gard (30), Alta Garona (Haute-Garonne; 31), Gers (32),
Erau (Hérault; 34), Òlt (Lot; 46), Losera (Lozère; 48), Alts Pirineus (Hautes-Pyrénées; 65), Pirineus
Orientals (Pyrénées-Orientales; 66), Tarn (81) i Tarn i Garona (Tarn-et-Garonne; 82).
36 [35–59]
i de les forces de seguretat, dipòsits d’art, centres militars, presons, ponts

volats i ports de partida. Pel que fa als territoris d’arribada —‌en terres oc-
citanes i nord-catalanes—, s’hi inclouen passos de frontera, ports d’arri-
bada, llocs de control, camps de concentració, dipòsits de vehicles i d’ar-
mament, centres de recollida i de refugi, camps de repatriació, centres de
redistribució, hospitals, centres sanitaris, centres d’allotjament, centres
maternals, camps de càstig, presons, cementiris, fosses i tombes concre-
tes. En determinades ocasions, aquestes espais de memòria prenen la for-
ma de memorials de diversos tipus, com ara esteles funeràries, escultures,
monòlits, faristols, panells, plaques, llambordes o itineraris senyalitzats.
Tocant als espais de patrimoni i d’investigació, s’hi especifiquen ar-
xius municipals, arxius públics, arxius privats, biblioteques municipals,
biblioteques públiques, biblioteques universitàries, hemeroteques, mu-
seus, centres d’interpretació, fundacions, centres d’estudis, col·lectius de
recerca i webs.
Espais de memòria a Catalunya
Durant els darrers vint anys ha tingut lloc un avenç rellevant en el trac-
tament de la història recent: s’han obert diversos centres d’interpretació
sobre esdeveniments rellevants de la història del segle xx, com la Guerra
Civil i l’exili republicà, i s’han valoritzat molts espais memorials a través
de senyalitzacions i panells informatius gràcies a la iniciativa de l’Admi-
nistració pública i de les associacions memorialistes, que havien comen-
çat aquesta tasca amb l’inici de la Transició democràtica, a partir del 1977.
En aquest sentit, a la dècada dels anys 2000–2010 van proliferar els pro-
jectes de senyalització i de creació d’espais memorials, sobretot després
de l’aprovació de lleis de memòria al Parlament català3 i al Congrés dels
3 La Llei 13/2007, del 31 d’octubre, del Memorial Democràtic es va aprovar durant el primer man-
dat del president José Montilla (PSC). En l’article 54 de l’Estatut de Catalunya es determina que la Ge-
neralitat i els altres poders públics han de vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria
històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i
per les llibertats democràtiques. El Memorial Democràtic és l’organisme que dona resposta a aquest
article de l’Estatut, una institució formada per diferents entitats i organismes amb la voluntat de re-
cuperar la memòria històrica a Catalunya. Actualment s’està preparant una nova llei de memòria en
l’àmbit català que n’actualitzarà i millorarà alguns aspectes.
37 [35–59]
Diputats4 a finals del 2007. L’Administració, doncs, a partir d’aquesta data

va començar a donar més suport, complementar i fomentar les iniciati-
ves i projectes fins llavors protagonitzats per associacions, historiadors i
investigadors universitaris.
Aquest context el podem relacionar amb la reivindicació política i cul-
tural a Catalunya dels anomenats “papers de Salamanca”, centrada en
el retorn de la documentació espoliada als seus legítims propietaris pel
règim franquista a conseqüència de l’ocupació iniciada el 1938. A escala
internacional, també podem relacionar aquest context amb diverses rei-
vindicacions memorialistes, com ara la instauració del Dia Internacional
de la Memòria de les Víctimes de l’Holocaust el 2005 per l’Assemblea Ge-
neral de l’ONU, fet que va facilitar i va coincidir amb la històrica primera
visita d’un president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, al camp
de concentració nazi de Mauthausen durant la commemoració dels cin-
quanta anys del seu alliberament, en reconeixement dels prop de deu mil
republicans espanyols exiliats que van ser-hi internats entre 1940 i 1945.
A Catalunya, amb la creació del Memorial Democràtic de la Generali-
tat, també es van multiplicar els actes commemoratius, la difusió i les re-
cerques locals i comarcals sobre la nostra història recent, i, a més, es van
impulsar molts projectes de senyalització d’espais de memòria o de com-
memoració. Aquesta institució té per missió la recuperació, la comme-
moració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya del període
històric entre 1931 i 1980, que comprèn la Segona República, la Guerra
Civil, la dictadura franquista i la Transició a la democràcia. El Memorial
Democràtic ha posat especial èmfasi en la recuperació de la memòria de
les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així
com en la repressió perpetrada per la dictadura franquista a persones i
4 La «Ley 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se estable-

cen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dic-
tadura», més coneguda com la “Llei de memòria històrica”, es va aprovar durant el primer mandat
del president José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) i inclou el reconeixement de totes les víctimes de
la Guerra Civil i de la dictadura franquista, a més d’avenços remarcables en diversos camps, com pel
que fa a la retirada de simbologia franquista, les ajudes als represaliats, les fosses comunes, els judicis
sumaris del franquisme, l’atorgament de la nacionalitat als brigadistes internacionals i als fills i nets
d’exiliats, i la creació del Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca. Actualment s’està
a punt d’aprovar una nova llei de memòria a escala espanyola que en renovi i perfeccioni algunes parts.
38 [35–59]
col·lectius, en l’exili i en la deportació. Entre altres projectes —‌relacionats

amb la publicació, la difusió, la informació, la documentació, l’educació o
la creació de bases de dades, fons i col·leccions (actualment sota el nom de
Banc de la Memòria Democràtica)—,5 ja des de la seva fundació es va te-
nir especial interès a organitzar un Pla d’espais de memòria de Catalunya.
Precisament, el 2010, amb l’articulació de la Xarxa d’Espais de Memò-
ria, coordinada pel Memorial Democràtic amb la col·laboració impres-
cindible d’entitats locals com ajuntaments i associacions memorialistes,
es va crear l’estructura necessària per promoure, recuperar, senyalitzar,
difondre i mantenir un gran nombre d’espais memorials en el marc de
la creació i implantació de polítiques públiques de recuperació de la me-
mòria democràtica.
Memorial de la Retirada al camí de ronda de Llançà. Foto: MUME
5 El Banc de Memòria Democràtica es pot consultar en línia al web de la institució (https://me-

moria.gencat.cat/ca/que-fem/banc-memoria-democratica/) i a través del seu cercador (https://banc.
memoria.gencat.cat/ca/app/#/).
39 [35–59]
Aquesta Xarxa d’Espais de Memòria té l’objectiu d’explicar, recuperar,

senyalitzar i museïtzar indrets i vestigis materials i immaterials de l’àm-
bit català relacionats amb aquest llarg període cronològic que cobreix
cinc dècades, entre els anys trenta i vuitanta. Les diferents actuacions o
espais integrants estan vinculats a quatre àmbits o períodes històrics di-
ferents: la Segona República, la Guerra Civil, la frontera i l’exili, i la lluita
antifranquista i recuperació democràtica. Aquests espais els podem clas-
sificar, també, segons tipologies: els agrupem en patrimoni in situ, cen-
tres d’interpretació, monuments commemoratius, senyalitzacions a l’aire
lliure i rutes o itineraris.
A l’esmentat repositori del projecte europeu encapçalat per la Funda-
ció Carles Pi i Sunyer, es poden explorar més d’un centenar d’espais me-
morials a Catalunya, la majoria dels quals són senyalitzacions o panells
informatius situats en diferents espais de memòria.
Entre els centres d’interpretació trobem el Museu Memorial de l’Exili
(MUME), de la Jonquera; el Centre d’Interpretació de l’Exili Cultural Ca-
talà de 1939, d’Agullana (Empordà); l’Espai Cultural Cal Marquès (amb
l’exposició permanent «La Retirada a la Vall de Camprodon»), al Ripollès;
els centres d’interpretació dels espais de la batalla de l’Ebre —‌integrats al
Consorci dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE)—, a les Terres de
l’Ebre; la Presó-Museu Camí de la Llibertat, de Sort; el Centre d’Interpre-
tació de la Guerra Civil i la Postguerra, de la Vall de Cardós (Pallars Sobi-
rà), i el Museu del Maquis, de Castellnou de Bages.
El MUME funciona des del 2007 i és un centre d’interpretació que com-
bina el manteniment d’una exposició permanent —‌com a introducció
a la història, a la dignificació i a la memòria de l’exili republicà i la llui-
ta antifranquista—, amb una activa programació cultural d’exposicions
temporals, actes commemoratius i presentacions de llibres, de projectes
i d’espectacles de petit format. Darrerament, amb l’ajut de l’Ajuntament
de la Jonquera, el MUME també ha posat en valor diversos búnquers
construïts per l’Exèrcit espanyol entre 1943 i 1950 per defensar la fronte-
ra amb França en un moment de fort aïllament internacional de la dicta-
dura franquista. Es tracta d’un projecte de defensa militar de gran abast i
cost econòmic anomenat originàriament Organización Defensiva de los
Pirineos, popularment conegut com a Línia Pirineus.
40 [35–59]
Sala «El llegat de l’exili» de l’exposició permanent del Museu Memorial de l’Exili (la Jonquera).
Foto: MUME
D’altra banda, el centre d’Agullana acull una exposició permanent sobre

l’exili cultural català, i funciona des del 2015 gràcies a la iniciativa muni-
cipal i a un ajut europeu.
El centre d’interpretació de Camprodon, l’Espai Cultural Cal Marquès,
establert en la part antiga de la població, des del 2019 acull exposicions
temporals i mostra la col·lecció particular de restes d’armes trobades bà-
sicament a la Vall de Camprodon, als camins d’exili de l’Exèrcit republicà,
per l’investigador Lluís Bassaganya.
En el cas dels espais de la batalla de l’Ebre, s’hi dediquen cinc centres
d’interpretació: el de Batea (Hospitals de Sang), el de Vilalba dels Arcs (Sol-
dats a les Trinxeres), el de Pinell de Brai (Veus del Front), el de la Fatarella
(Internacionals a l’Ebre) i el de Corbera d’Ebre (115 Dies).
El centre de Sort, la presó-museu, té quinze anys d’existència com a espai
divulgador de la memòria de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial,
de les rutes d’exili i evasió, i dels valors de la pau i la democràcia. Gestio-
nat per l’Ajuntament de Sort, se centra en els milers d’evadits (entre sei-
xanta i vuitanta mil, segons l’historiador Josep Calvet) que arribaren a
Espanya durant la Segona Guerra Mundial, desafiant els elevats cims, les
41 [35–59]
condicions meteorològiques adverses i la vigilància a banda i banda de

la frontera. La presó de Sort va ser, en molts casos, la destinació final dels
qui creuaven els Pirineus i queien en mans d’una Espanya franquista i
col·laboracionista amb el règim nazi.
El Centre d’Interpretació de la Guerra Civil i la Postguerra, a la Vall de
Cardós, dona a conèixer informació sobre els conflictes bèl·lics que van
tenir lloc al voltant dels Pirineus durant el segle xx i mostra diferents ele-
ments patrimonials que resten al territori arran de l’arribada de l’Exèrcit
franquista a la vall, l’estancament del front i la repressió, que va provocar
l’exili de molts habitants. A més, també s’hi han posat en valor els bún-
quers construïts pel règim franquista per fortificar la frontera.
El Museu del Maquis, a Castellnou de Bages, inaugurat inicialment l’any
2000, ha estat rehabilitat recentment amb una nova museografia i un nou
audiovisual per esdevenir un equipament cultural de referència sobre el fe-
nomen dels maquis a la Catalunya central. Al museu es fa un repàs històric
de l’evolució de la lluita guerrillera a Catalunya durant la Guerra Civil i el
franquisme, i s’aborda la vinculació dels maquis als moviments d’oposició
al franquisme, la seva implicació en la Resistència francesa, la invasió de
la Vall d’Aran l’octubre del 1944 i la lluita durant la Guerra Freda, quan les
organitzacions comunistes i anarquistes van reconèixer la inviabilitat de
l’acció guerrillera i aquesta va quedar a les mans d’uns quants lluitadors
llibertaris. També s’explica com actuaven, on s’amagaven i com fugien els
maquis a partir de les diferents rutes utilitzades a la Catalunya central per
passar a França a través dels Pirineus. Finalment, es recorden alguns dels
lluitadors més coneguts, com Ramon Vila i Capdevila Caracremada, el
darrer maqui català i un dels lluitadors antifranquistes més coneguts, en-
terrat al cementiri que hi ha al costat del museu, sense oblidar els maquis
anònims que van sacrificar la seva vida pels seus ideals socials i polítics.
La majoria d’aquests centres es van obrir al públic entre 2000 i 2010, coin-
cidint amb l’eclosió del moviment social, polític i cultural de la reivindica-
ció i recuperació de la memòria històrica. Tots estan vinculats a diferents
espais de memòria i itineraris senyalitzats que hi ha a pocs quilòmetres.
Quant als itineraris, se’n descriuen disset, tots ells centrats en espais de
la frontera pirinenca de Lleida i Girona. Del conjunt, en voldríem desta-
car alguns dels principals.
42 [35–59]
Per començar, hi ha itineraris sobre els espais que recorden l’intent

d’invasió dels maquis a la Vall d’Aran l’octubre del 1944; inclouen la boca
nord del túnel de Vielha, el port de la Bonaigua, el pont de Rei, Vielha i el
seu cementiri, Canejan, Les, Es Bòrdes i el seu cementiri, Unha, Bagergue,
Salardú, Bossòst i l’Artiga de Lin.
Continuant a l’est hi trobem els itineraris vinculats als passos clandes-
tins dels Pirineu dels milers de jueus, aviadors aliats i joves francesos que
travessaven les muntanyes fugint de la persecució a què eren sotmesos a
l’Europa ocupada pels nazis. Entre aquests itineraris hi ha el Camí de la
Llibertat, que connecta Sort amb Saint-Girons pel Port de Salau, al Parc
Natural de l’Alt Pirineu (Pallars Sobirà). Des del 2015, a més, la Diputa-
ció de Lleida ha senyalitzat, sota el projecte Perseguits i Salvats, més de
trenta espais de memòria sobre el pas de jueus pels Pirineus lleidatans,
repartits en sis rutes a la Vall d’Aran, al Pallars Sobirà, a l’Alt Urgell i a la
Cerdanya.
Al Berguedà hi ha la ruta del Maquis, que segueix el sender de gran re-
corregut GR-179, una ruta històrica per fer a peu o en bicicleta documen-
tada pel Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs, de Berga, i per la Unió de
Grups Excursionistes Llibertaris (UGEL), de Manresa. Aquest itinerari
transcorre les zones de pas i d’actuació de la guerrilla rural o Maquis lli-
bertari per les comarques del Bages i Berguedà cap a la frontera francesa.
En relació amb el Maquis comunista, entre 2020 i 2022 també s’han creat
dos itineraris sobre les seves rutes clandestines d’entrada i sortida entre el
Vallespir, el Ripollès i la Garrotxa a iniciativa de l’Amical Antics Guerrillers
de Catalunya i l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme.
Pel que fa a les rutes vinculades més estrictament a l’exili republicà, cal
esmentar les del Ripollès i la Garrotxa —‌entre la Vall de Camprodon i Prats
de Molló, entre Beget i la Menera, i la de Sadernes (Montagut i Oix) a Sant
Llorenç de Cerdans— i les de l’Empordà (Retirada i Camins de l’Exili), que
passen per Maçanet, Agullana, la Vajol, la Jonquera i Portbou. A més, cal
ressaltar la ruta Walter Benjamin, que va de Banyuls de la Marenda a Por-
tbou, seguida per una ruta urbana que té com a punt culminant l’escul-
tura Passatges, de Dani Karavan (Tel-Aviv, 1930–2021), dedicada al filòsof
i crític berlinès exiliat Walter Benjamin (Berlín, 1892 – Portbou, 1940) i
inaugurada el 1994 al cementiri de la localitat.
43 [35–59]
El gros dels espais memorials el formen el centenar de punts informa-

tius o llocs de la memòria vinculats a l’exili o a episodis de l’ocupació fran-
quista de Catalunya, tot i que també hi ha espais sense senyalització o bé
espais de memòria d’origen franquista. La majoria han estat senyalitzats
o posats en valor en diferents moments entre 1939 i l’actualitat a iniciativa
d’associacions memorialistes, familiars dels protagonistes dels esdeveni-
ments històrics, ajuntaments, institucions culturals i consells comarcals,
sovint gràcies a l’impuls d’ajuts econòmics, del Memorial Democràtic i
de la Direcció General de Memòria Democràtica.
Des de la creació del Memorial, es va usar el concepte i la marca d’“es-
pai de memòria” per unificar, en l’àmbit català, tots els punts senyalitzats
amb uns formats, colors i tipus de senyalització estandarditzats, i per fo-
mentar la creació d’una única xarxa que identifiqués els diferents espais
vinculats a la República, la Guerra Civil, l’exili, la deportació, la resistèn-
cia, la lluita antifranquista o la Transició democràtica.
Aquests espais memorials són de diferents tipologies; es poden distingir
per les etapes històriques amb què estan relacionats o pel tipus d’indret
on se situen. En aquest sentit, n’hi ha dins de cementiris o bé en espais pú-
blics, per tenir una major visibilitat; n’hi ha, també, en passos de frontera,
en dipòsits de patrimoni artístic i econòmic durant la Retirada del 1939 i
en espais clandestins de pas dels Pirineus durant la Segona Guerra Mun-
dial. Estan dedicats tant a persones mortes durant la guerra, exiliades o
deportades als camps nazis com a l’activitat dels lluitadors antifranquis-
tes, els maquis. En relació amb el Maquis, cal destacar els espais memo-
rials vinculats als llocs de naixement o mort dels seus membres, a rutes
clandestines o a emboscades de les forces de l’ordre franquistes que van
acabar amb morts, com la que hi va haver a Espolla el 1949, o bé a Maçanet
de Cabrenys el 1950. En ambdós cementiris municipals, les famílies i les
associacions van establir espais memorials i de record, sobretot a partir
dels anys vuitanta i noranta del segle xx; també han estat senyalitzats re-
centment per l’Administració pública, amb l’ajut de la Direcció General
de Memòria Democràtica i del Memorial Democràtic.
Pel que fa als espais memorials sobre la deportació, estan vinculats a
l’Amical de Mauthausen (i a les altres associacions memorialistes de fa-
miliars de deportats que han anat sorgint durant els darrers anys, com
44 [35–59]
les amicals de Ravensbrück, Dachau o Neuengamme), que, amb el suport

dels ajuntaments, a partir dels anys vuitanta del segle xx han visibilitzat,
recordat, commemorat i donat a conèixer la deportació republicana en
cementiris i altres espais públics. Darrerament, seguint el projecte de les
stolpersteine (“pedres per ensopegar-hi”, en alemany), col·locades al terra
dels carrers i creades originàriament el 1996 per l’artista alemany Gunter
Demnig (Berlín, 1947) per recordar les persones deportades als camps na-
zis, s’han instal·lat més de 400 llambordes memorials sobre la deportació
republicana. La primera població (de Catalunya i de tot l’Estat espanyol)
on es va posar per primer cop aquest tipus de llamborda, el 2015, és Na-
vàs, i la ciutat catalana on n’hi ha més és Sabadell. Es tracta d’un projec-
te que relaciona art i memòria, i que gestiona el Memorial Democràtic a
iniciativa d’ajuntaments, associacions o institucions de l’àmbit educatiu.
Cada stolpersteine ret homenatge a una víctima del nacionalsocialisme.
D’aquesta manera, es pretén mantenir viva la memòria de tots els diferents
col·lectius —‌jueus, gitanos (sintis i roms), LGTBI, dissidents polítics, tes-
timonis de Jehovà i persones amb discapacitat— que van ser perseguits
o assassinats a Europa entre els anys 1933 i 1945 pel règim nazi i pels seus
col·laboradors, motiu pel qual s’hi han inclòs, també a Catalunya, els mi-
lers de republicans exiliats a França i deportats als camps nazis.
D’altra banda, hi ha un grup de monòlits i espais de memòria que recor-
den episodis de violència a la rereguarda republicana. En trobem alguns
exponents al santuari de Santa Maria del Collell (Sant Miquel de Camp-
major), on el personal republicà de la presó allà establerta va assassinar
quaranta-vuit persones el 30 de gener de 1939, i al barranc de Can Tretze
(Pont de Molins), on membres de les tropes republicanes van assassinar
quaranta-dues persones el 7 de febrer de 1939. També en són una mostra
el memorial franquista de Portbou (coll dels Belitres), dedicat a l’ocupació
de la població per la Quarta Divisió de Navarra, o el de Garriguella, dedi-
cat a un aviador de la Legió Còndor mort en el darrer combat aeri de la
guerra a l’Empordà, el dia 5 de febrer de 1939.
Per concloure, també cal tenir en compte tres interessants memorials
de l’exili republicà. El primer és el monument a Lluís Companys al coll de
Manrella (Agullana – la Vajol), construït el 1981 amb la participació dels
ajuntaments de la Vajol i Agullana, i del senador republicà Josep Rahola i
45 [35–59]
d’Espona (Barcelona, 1918). El segon és el Monument a l’exili (2000), obra

dels escultors Joan Garcia-Codina i Lola Reyes erigida a la Vajol, a l’antic
camí d’Agullana. L’últim és el memorial de l’exili del coll de Belitres (Port-
bou), inaugurat el 2009 a iniciativa de la Generalitat de Catalunya, amb la
col·laboració dels ajuntaments de Portbou i Cervera de la Marenda; inclou
senyalitzacions basades en fotografies històriques que l’artista Manuel Mo-
ros (París, 1898 – Banyuls de la Marenda, 1975) va prendre durant la Retirada.
Espais de memòria a Occitània (Llenguadoc-Rosselló

i Migdia-Pirineus)
A l’Estat francès s’ha establert una dinàmica molt diferent a l’hora de nor-
malitzar polítiques públiques de memòria per reivindicar els valors de-
mocràtics i republicans, sobretot arran del determinant desenllaç de la
Segona Guerra Mundial i la derrota de les forces de l’Eix, pels quals es va
fer hegemònic el discurs de la França resistent a l’ocupant alemany. Se-
guint la definició dels conceptes vinculats a la història, a la memòria i a
la identitat que dona Les lieux de mémoire, una obra col·lectiva en tres vo-
lums publicada sota la direcció de Pierre Nora (París, 1931) entre 1984 i
1992, els espais de memòria són monuments, llocs o símbols —‌materials
o immaterials— que participen en la constitució de la identitat col·lectiva.
Alguns fan referència a esdeveniments significatius del passat, molt sovint
ocorreguts en un context dramàtic, la memòria dels quals la comunitat ha
escollit conservar. En aquest sentit, molts dels espais de memòria france-
sos estan vinculats a la deportació als camps nazis, en el context de col·la-
boracionisme d’una part important de la societat francesa durant l’ocu-
pació alemanya (1940–1944), entre els quals hi ha el Memorial del Camp
de Ribesaltes, el Memorial del Camp de Vernet, la Maison des Mémoires
La Mounière, vinculat al camp de Sètfonts, i el Museu de la Memòria de
Portèth de Garona, lligat al camp de Récébédou.
Així doncs, malgrat que a França aquestes polítiques públiques de me-
mòria es remunten al 1945, amb el final de la guerra, i se centren sobretot
en la participació d’exiliats espanyols en la Resistència i en la deportació
als camps nazis des de sòl francès, al sud del país, igual que a Catalunya,
també ha estat durant aquests darrers vint anys quan s’ha desenvolupat
46 [35–59]
una gran activitat memorialista i de potenciació d’espais i centres d’inter-

pretació sobre l’exili republicà i sobre la participació catalana i espanyola
en la Segona Guerra Mundial. Tot i l’existència de diferents associacions
memorialistes que treballen des del 1945 reivindicant la memòria dels
resistents espanyols (els anomenats “guérrilleros”) o dels deportats del
país, és a partir del 1999 que en aquesta zona —‌a través de l’Amicale de
Mauthausen o la FEDIP (Federación Española de Deportados e Interna-
dos Políticos Víctimas del Fascismo), amb seu a França— es pot detectar
un avenç important en les polítiques memorialistes sobre l’exili, amb els
actes commemoratius dels cinquanta anys de la Retirada a Argelers i amb
la creació de l’Associació FFREEE (en català, Fills i Filles de Republicans
Espanyols i Infants de l’Èxode).
Al repositori es poden explorar més de 250 espais de memòria a Occi-
tània, la major part dels quals també estan senyalitzats.
Entre els centres d’interpretació hi trobem el Memorial del Camp de
Ribesaltes, la Maternitat Suïssa d’Elna, el Memorial del Camp d’Argelers,
la Maison des Mémoires La Mounière, a Sètfonts, i el Museu de la Memò-
ria de Portèth de Garona.
Entrada del Memorial del Camp d’Argelers. Foto: MUME

47 [35–59]
Respecte al centre d’interpretació de Ribesaltes, es va inaugurar el 2015

i és el més gran de tota l’Euroregió Pirineus Mediterrània. Està vinculat
al camp de concentració de Ribesaltes, testimoni dels tres grans conflic-
tes que França, Europa i també el nord d’Àfrica van viure en tot just tres
dècades: la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guer-
ra d’Algèria. Inicialment va ser construït com a centre d’entrenament
militar (Camp Maréchal Joffre) entre els municipis de Ribesaltes i Sal-
ses. Oficialment obert el 14 de gener de 1941, el camp de Ribesaltes passà
sota el control de les autoritats civils del règim de Vichy. Malgrat que en
aquell moment estava destinat al reagrupament familiar d’espanyols, hi
van ser igualment detinguts gitanos, jueus, rodamons, opositors polítics,
estrangers enemics, indesitjables o sospitosos per a la seguretat nacional
i l’ordre públic. Pensat per a una capacitat de 18.000 persones, el camp
va acollir al voltant de 21.000 interns entre 1941 i 1942. Fou tancat com a
camp d’internament el 22 de novembre de 1942, però reobrí com a camp
militar el 1948. Fou, en conclusió, un centre d’allotjament per a estrangers
no desitjats, un camp de concentració per a les poblacions víctimes de les
polítiques socials i racials del règim de Vichy, un camp per a la deporta-
ció a Auschwitz-Birkenau a través de Drancy —‌es calcula que en van ser
víctimes 2.313 persones—, una zona de trànsit per a auxiliars estrangers
de l’Exèrcit francès i també un camp de reagrupament per als harkis i les
seves famílies. La seva exposició permanent se centra en la història i la
memòria dels republicans espanyols, dels jueus estrangers, dels gitanos,
dels presoners de guerra a la fi de la Segona Guerra Mundial, dels harkis,
dels presos de l’FLN, dels guineans i dels vietnamites del nord, que hi van
viure habitualment en unes condicions molt dures.
Pel que fa a la Maternitat Suïssa d’Elna, estava situada als afores de la
població, en un edifici construït el 1900 i mig abandonat, anomenat Châ-
teau d’en Bardou. La mestra suïssa Elisabeth Eidenbenz (Wila, 1913 – Zuric,
2011) va liderar la creació d’una primera maternitat a Brullà i una segona a
Elna dins el marc d’ajuda humanitària de la federació d’associacions Comi-
tè Suís d’Ajuda als Infants d’Espanya, conegut com a Ajuda Suïssa. Aquesta
iniciativa humanitària, creada el febrer del 1937 per iniciativa del pedagog
i activista humanitari suís Rodolfo Olgiati (Lugano, 1905 – Berna, 1985),
secretari de l’entitat pacifista Servei Civil Internacional (SCI), ja havia in-
48 [35–59]
tervingut en la Guerra Civil des del 1937, i entre 1939 i 1944 va actuar en
múltiples refugis, centres d’acollida i instal·lacions sanitàries per ajudar
els centenars de milers de refugiats del conflicte establerts inicialment a
França. Des de la Maternitat d’Elna es va poder ajudar al naixement de 597
infants, fills de mares procedents dels camps de concentració d’Argelers,
Sant Cebrià i Ribesaltes, situats només entre deu i cinquanta quilòmetres
de distància de la Maternitat. L’edifici va ser posat en valor gràcies a la
iniciativa de l’Ajuntament d’Elna el 2004, dos anys després de la primera
visita a la població des de feia més de setanta anys d’Elisabeth Eidenbenz,
localitzada per un grup de persones nascudes a la Maternitat d’Elna i con-
vidada a tornar a l’antic edifici. Eidenbenz, a més, va ser guardonada amb
la Medalla dels Justos entre les Nacions (2002).6 Des del 2019 l’espai acull
una exposició permanent que explica l’experiència concreta de la Mater-
nitat d’Elna dins el context d’ajuda humanitària internacional, com s’hi
van salvar persones perseguides i quines dificultats de funcionament va
tenir durant el Govern de Vichy i l’ocupació alemanya.
Quant al Memorial del Camp d’Argelers, és un centre d’interpretació pro-
mogut per l’Ajuntament de la localitat, amb la col·laboració de l’Associació
FFREEE. Té com a origen uns primers projectes de recuperació memoria-
listes i diversos actes commemoratius realitzats entre 1999 i 2007, quan
els ajuntaments de la Jonquera i d’Argelers van participar en un projecte
conjunt per promoure i construir espais de memòria de l’exili republicà.
El Memorial del Camp d’Argelers va obrir al públic el 2014 en unes instal·la-
cions al Château de Valmy, als afores del poble, i des del 2017 es pot visitar
al centre de la població, a l’avinguda de la Libération. L’espai del memorial
acull una exposició permanent —‌basada en una escenografia interactiva
amb films, testimonis audiovisuals, documents d’arxiu, premsa històrica,
fotografies i obres d’art— que representa el pas de la frontera i que té com
6 Aquest és el màxim reconeixement a qui, no sent de confessió o ascendència jueva, ha ajudat

els jueus víctimes de la persecució, fonamentalment la conduïda pel règim nacionalsocialista i els
seus aliats durant el període del Tercer Reich. Aquestes persones són conegudes amb el títol de Jus-
tos entre les Nacions o simplement Justos que els atorga el Memorial de Yad Vashem, la institució
israeliana creada per honorar les víctimes i els herois de l’Holocaust, en nom de l’Estat d’Israel i del
poble jueu, en forma d’un diploma certificat i de la Medalla dels Justos, en què s’inscriu una frase del
Talmud: «Qui salva una vida, salva l’Univers sencer».
49 [35–59]
a finalitat homenatjar els refugiats republicans que fugien de la repressió

franquista i que van haver d’allotjar-se, en unes condicions paupèrrimes,
a la platja d’Argelers. També disposa de dues sales d’exposició temporal,
una dins el mateix memorial i una altra a la Galeria Marianne, prop del
centre, on es programen exposicions d’art i fotografia vinculades a la rei-
vindicació de la memòria i la història del camp de concentració. Es cal-
cula que, entre 1939 i 1942, hi van passar més de 160.000 homes, dones i
nens, sobretot refugiats republicans, però també brigadistes internacio-
nals, nòmades francesos, refugiats de l’Europa de l’Est i jueus estrangers.
A Sètfonts, al centre d’interpretació Maison des Mémoires La Mounière,
establert a l’antiga casa del resistent i militant comunista Raymond Peyri-
ères (Sètfonts, 1893 – Dachau, Alemanya, 1944), els visitants hi poden des-
cobrir des del 2018 els periples de les poblacions desplaçades —‌espanyols,
jueus, polonesos, estrangers considerats indésirables (“indesitjables”)— al
voltant del camp de Sètfonts (anomenat Camp de Judes). Es proposa als
visitants una escenografia centrada en un dispositiu multimèdia interac-
tiu per qüestionar la història i l’actualitat d’aquests fenòmens.
El Museu de la Memòria de Portèth de Garona està vinculat al camp de
concentració de Récébédou i va obrir les portes el 2003. Utilitzat a par-
tir del 1939 com a ciutat dormitori pels obrers de la Poudrerie de Tolo-
sa de Llenguadoc, des del 1940 va rebre refugiats del nord de França i es
va transformar en un camp de concentració per a refugiats republicans
espanyols i, amb l’aplicació de les lleis antijueves de l’octubre d’aquell
any, per a jueus estrangers; sota el Govern de Vichy es va convertir en un
camp-hospital. Molt ràpidament, les condicions de vida al camp es van
deteriorar a causa de l’alimentació insuficient i la manca d’atenció mè-
dica. Tres combois van sortir de l’estació ferroviària de Portet-Saint-Si-
mon cap als camps d’extermini nazis amb més de tres-cents interns de
Récébédou. El camp fou tancat a finals de setembre del 1942 arran de la
protesta d’un eclesiàstic. A partir de l’alliberament i el final de la guerra,
el 1945, alguns republicans espanyols que havien sobreviscut al camp de
concentració de Mauthausen es van instal·lar a la zona en una dotzena de
barracons. Aquest espai, aprofitat de l’antic camp de Récébédou, va rebre
el nom de Villa Don Quichotte, símbol de l’exili i del retorn impossible a
l’Espanya franquista.
50 [35–59]
Actualment tres d’aquests centres —‌el de Ribesaltes, Sètfonts i Portè-

th de Garona— són membres del Réseau des Musées et Mémoriaux des
Conflits Contemporains (Xarxa de Museus i Memorials dels Conflictes
Contemporanis), que, creat l’any 2006, aglutina espais com museus, me-
morials i cementiris vinculats directament als conflictes contemporanis
des del 1870 fins a l’actualitat.
A banda d’aquests centres principals, n’hi ha d’altres, com la Maison
du Patrimoine et de la Mémoire André Abet, de Sant Llorenç de Cerdans
(Vallespir), que inclou un espai dedicat al pas de civils i militars durant
la Retirada, a l’acollida de refugiats per part de l’Ajuntament i la pobla-
ció local i a l’habilitació de diferents espais de refugi i de camps de con-
centració provisionals. N’és un altre exponent el Memorial del Camp de
Vernet, vinculat a aquest camp de concentració i gestionat per l’Amicale
des Anciens Internés Politiques et Résistants du Camp de Concentration
du Vernet d’Ariège. També podem esmentar alguns dels centres d’inter-
pretació sobre la resistència i la deportació d’aquesta regió, com el Cen-
tre d’Histoire de la Résistance et de la Déportation, de Varilhas (Arieja); el
Musée de la Resistance et du Combattant, de Montalban; el Musée Dépar-
temental de la Résistance et de la Déportation, de Tolosa de Llenguadoc;
el Musée de la Déportation et de la Résistance, de Tarbes (Alts Pirineus),
o el Centre Régional d’Histoire de la Résistance et de la Déportation, de
Castèlnòu de Les (Erau), que tangencialment i puntualment tracten o han
tractat en els seus espais, activitats o exposicions la participació republi-
cana espanyola en la Resistència i la deportació.
La majoria d’aquests centres es van obrir al públic entre 2010 i 2020, i
estan vinculats a diferents espais de memòria i itineraris senyalitzats a
pocs quilòmetres.
Quant als itineraris, tot i que se’n descriu estrictament només un, el de
Tolosa de Llenguadoc —‌el circuit de memòria «Toulouse, capitale de l’exil
républicain espagnol», amb una vintena d’espais de referència per a la me-
mòria de la Retirada, la clandestinitat, la resistència i l’activitat política
de l’exili republicà, que va implicar gairebé vint mil persones—, també es
poden considerar itineraris les parts senyalitzades de la ruta Walter Ben-
jamin de Banyuls de la Marenda a la frontera de Portbou i el conjunt de
senyalitzacions i espais memorials vinculats als camps de concentració
51 [35–59]
d’Argelers i Sètfonts, ja que permeten un seguiment i una visita per dife-

rents punts i espais d’interès memorialístic.
El gros dels espais de memòria de la zona occitana, més de dos-cents,
són punts històrics sense senyalització, documentats pels investigadors
que han format part del projecte, entre els quals s’inclouen antics camps
de concentració provisionals sense una senyalització específica, com els
de la Guingueta d’Ix, el Pertús, Montlluís, Enveig, la Tor de Carol o Oceja;
residències i refugis, com els de Vernet, Montpeller o Argelers (Château de
Valmy); colònies infantils, com la de Sijan (Château du Lac), a Aude, ges-
tionada per la mestra i activista humanitària Ruth von Wild (Barcelona,
1912 – Thun, Suïssa, 1983), o bé antics centres d’allotjament de refugiats
detectats a gairebé un centenar de poblacions de tots els departaments,
a ciutats grans i també a pobles més petits.
D’antics centres d’assistència sanitària se n’hi inclouen una setantena,
com centres hospitalaris provisionals i permanents de tots els departa-
ments —‌com els hospitals de Perpinyà i les vil·les, termes, esglésies o ho-
tels habilitats com a centres sanitaris—, i s’hi compten també els cen-
tres maternals, on es tenia cura d’infants i mares, com la pouponnière
de Banyuls de la Marenda o les maternitats de Brullà i Elna. Finalment,
entre els espais sense senyalitzar s’hi registren antics dipòsits d’art, com
el Castell d’Aubiri (Ceret), construït el 1893 pel mateix arquitecte que va
dissenyar l’edifici de la Maternitat d’Elna el 1900, Viggo Dorph-Petersen
(Barfredshøj, Dinamarca, 1851 – Perpinyà, 1937),7 que va servir de dipòsit
del patrimoni artístic evacuat per la Junta del Tesoro Artístico del Govern
de la República, procedent dels diferents dipòsits de l’Empordà (Figueres,
Darnius, Agullana, Peralada i la Vajol).
De la trentena de punts informatius i llocs de la memòria sobre l’exili re-
publicà, la major part estan vinculats a camps de concentració de refugiats
o dedicats a refugiats morts en terres d’administració francesa. Aquests han
estat posats en valor en diferents moments entre 1939 i l’actualitat a ini-
ciativa d’associacions memorialistes, ajuntaments i institucions culturals.
7 Viggo Dorph-Petersen fou un arquitecte d’origen danès instal·lat en la Catalunya Nord. D’estil
modernista, va esdevenir un arquitecte de referència de la burgesia del Rosselló de l’època i va deixar
una àmplia obra repartida per tot el territori. Com que el Castell d’Aubiri el va construir per a la família
Bardou, també era conegut com a Château Bardou, igual que l’edifici que va allotjar la Maternitat d’Elna.
52 [35–59]
Hi ha diferents tipus de senyalització segons el tipus d’espai: escultures

memorials, panells explicatius, monòlits o memorials vinculats a antics
cementiris i camps de concentració.
Entre aquests antics camps de concentració que han estat senyalitzats
com a espais de memòria de la Retirada s’hi inclouen els memorials dels
camps de concentració provisionals —‌com el de Prats de Molló, Sant Llo-
renç de Cerdans, Arles, els Banys d’Arles o el Voló— i els memorials dels
camps de concentració permanents —‌com el d’Argelers, Sant Cebrià, el
Barcarès, Ribesaltes, Vernet, Sètfonts, Portèth de Garona, Agde, Bram,
Riucròs i Coisan, a més del camp dels Haras de Perpinyà i el de Montoliu.
Vinculats a alguns d’aquests memorials, trobem espais de memòria a ce-
mentiris o a fosses comunes on van morir els refugiats, com a la del cemen-
tiri de l’oest de Perpinyà, vinculada als refugiats morts als hospitals de la
ciutat procedents dels camps de concentració. Aquesta fossa comuna ha
estat recentment senyalitzada com a espai de memòria de la Retirada per
part de diverses associacions culturals nord-catalanes gràcies a la recerca
dels historiadors Jordi Oliva, Noemí Riudor i Martí Picas.
Memorial del cementiri del camp de Vernet. Foto: MUME
53 [35–59]
A Argelers hi podem trobar el conjunt de memorials de la platja i de

l’anomenat “cementiri dels espanyols”. A Sant Cebrià hi ha un memorial al
cementiri municipal, un a l’antic cementiri del camp i un altre, inaugurat
el 2019, que representa un dels pilars de l’antiga entrada del camp. A Ri-
besaltes encara es conserven desenes de les antigues barraques del camp,
repartides en diferents illots, dels quals un va ser l’escollit per construir-hi
el memorial i instal·lar-hi un espai amb diversos monòlits commemora-
tius. Al Barcarès hi ha dos memorials, un dedicat als estrangers allistats
als Regiments de Marxa dels Voluntaris Estrangers, amb tres columnes, i
l’escultura Porta de la llibertat, inaugurada el 2019. A Vernet hi ha un ce-
mentiri memorial i un espai memorial a l’estació, amb un vagó. A Sètfonts
hi trobem un altre cementiri, rehabilitat el 1978 i dedicat als republicans
espanyols, amb 81 interns morts, i també la reconstrucció d’una barraca
del camp de concentració (al veïnat de Lalande), entres altres espais senya-
litzats per la Maison des Mémoires La Mounière. A Portèth de Garona des
del 2019 hi ha una placa memorial d’homenatge a la Retirada. A Agde s’hi
troba un monument memorial des del 1989 gràcies a l’Association pour
la Mémoire du Camp d’Agde. A Bram existeixen dos espais de memòria
relatius a l’antic camp: el primer, del 2009, se situa als afores i, en forma
de llibre obert, homenatja els interns; el segon, del 2004, és un monument
de ferro forjat que vol recordar les antigues portes del camp. A més, es va
crear una fossa memorial al cementiri de la població de Montréal, amb
més de dos-cents morts al camp. A Riucròs també hi ha un panell memo-
rial, renovat el 2011 i gestionat per l’associació Pour le Souvenir du Camp
de Rieucros. Al camp de Coisan (Couiza-Montazels), obert el 1939, s’hi van
establir uns tallers de la Industrie Chapelière Audoise, on actualment hi
ha una estela memorial en homenatge al sofriment i a la dignitat de les
gairebé mil dones i nens que hi van ser internats.
A Portvendres, a l’antic camp d’acollida de nens refugiats establert en-
tre 1937 i 1939 a la Moresca, hi ha un panell memorial promogut per l’As-
sociació FFREEE i l’Ajuntament. A Cotlliure hi trobem des del 1958 la cè-
lebre tomba de Machado, un dels més importants i simbòlics espais de
memòria de l’exili republicà, i una placa memorial al Castell Reial de Cot-
lliure, que recorda el seu ús entre març i desembre del 1939 com a presó
d’un miler de republicans exiliats que es consideraven extremistes polí-
54 [35–59]
Memorial del camp d’Agde. Foto: Association pour

la Mémoire du Camp d’Agde
tics. A Morellàs i les Illes hi ha un memorial dedicat a les Brigades Inter-

nacionals i un altre, situat a l’Hostal dels Trabucayres, dedicat al pas dels
presidents Azaña, Martínez Barrio, Companys i Aguirre. Altres memo-
rials vinculats a espais de dol en cementiris els trobem a Prats de Molló,
Enveig, el Voló i Portvendres.
D’altra banda, el repositori inclou el tipus concret de memorials que
trobem en estacions ferroviàries, vinculats a l’arribada i sortida de refu-
giats de camps de concentració, com el de Borredon (Montalzac, Tarn i
Garona) o el de Vernet.
També s’hi descriuen monòlits memorials dedicats als evadits de França,
com el situat al coll de Banyuls, i sobretot als guerrillers i resistents espa-
nyols, com el de Praiòls (Arieja) —‌on s’erigeix un monument d’homenatge
als combatents que lluitaren contra el règim de Franco i, després durant
l’exili, contra la invasió militar de Hitler, creat per l’artista andalús exiliat
Manolo Valiente—, o els de Pòrtas o Lo Vigan (Gard).
55 [35–59]
Un altre tipus de memorial són els monòlits, plaques i recordatoris

memorials dedicats a l’exili, com els de Cervera, el Voló, Costoja, el coll
d’Ares (Prats de Molló) i l’estació de la Tor de Querol - Enveig, promoguts
per associacions i ajuntaments amb motiu de diferents commemoracions.
Cal tenir en compte, també, la tasca d’inclusió al nomenclàtor urbà de
diferents poblacions —‌encapçalades per Tolosa de Llenguadoc— del nom
de resistents, deportats i exiliats rellevants, a iniciativa d’associacions com
l’Amicale des Anciens Guérilleros Espagnols en France - Forces Françaises
de l’Intérieur (AAGEF-FFI), amb seu a la ciutat occitana.
Així mateix, entre aquests memorials podem destacar les tombes i els
espais dedicats a personatges il·lustres de la República espanyola i de la
cultura catalana republicana, com el president Manuel Azaña Díaz (Al-
calá de Henares, 1880 – Montalban, 1940), homenatjat al cementiri de
Montalban; Frederica Montseny (Madrid, 1905 – Tolosa de Llenguadoc,
1994), rememorada al cementiri de Tolosa de Llenguadoc; Pau Casals (el
Vendrell, 1876 – Puerto Rico, 1973), que va viure a Prada de Conflent, on
hi ha diversos memorials i escultures commemoratives; Pompeu Fabra
(Barcelona, 1868 – Prada de Conflent, 1948), amb un memorial al cemen-
tiri de Prada de Conflent; Lluís Companys (el Tarròs, 1882 – Barcelona,
1940), amb plaques o monuments commemoratius a Sant Cebrià i al Voló,
i Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1892 – Perpinyà, 1949), homenatjat
al cementiri del Pertús.
D’altra banda, hi ha escultures encarregades a diferents artistes entre
els anys 1980 i 2020 que recorden la Retirada o els camps i que troben a
Sant Llorenç de Cerdans, el Pertús, el Barcarès, Sant Cebrià i Ribesaltes.
Finalment, pel que fa a les llambordes dedicades a la deportació — ‌‌ les stol-
persteine—, a França des del 2013 se n’han instal·lat només unes dues-cen-
tes, cap de les quals a Occitània.8
8 Una de les raons del poc èxit d’aquest tipus de memorial, de recent implantació, sembla que té
a veure amb la seva vinculació gairebé exclusiva a les víctimes jueves, amb les dificultats administra-
tives i organitzatives, i amb la gran implantació de memorials a escala local que estan dedicats als
morts de la Segona Guerra Mundial; aquests ja supleixen, en part, aquesta funció memorialística i
de record de les persones deportades. Tanmateix, cal precisar que a Occitània aquestes llambordes
no estan dedicades a exiliats republicans, sinó a deportats naturals o residents de la pròpia regió, i,
per tant, queden fora de l’objecte del nostre estudi.
56 [35–59]
Conclusions
En relació amb Catalunya, Occitània —‌que, malgrat tenir més extensió

(72.724 quilòmetres quadrats contra 32.108 quilòmetres quadrats), té una
població menor (5,6 milions contra 7,5 milions)—, disposa de més espais
de memòria identificats, cosa que podem relacionar amb el fet que aques-
ta zona va ser el punt de recepció dels més de 500.000 exiliats que hi van
anar fugint de la dictadura franquista en diferents moments. El sud de
França és on es van establir els camps de concentració provisionals i per-
manents previstos per a la població militar i l’Exèrcit republicà. Malgrat
que la població civil formada per dones, nens, ferits i ancians va ser distri-
buïda per altres departaments del centre i el nord de França i que molts
milers de refugiats van acabar tornant a l’Espanya franquista, van restar al
país, concentrats bàsicament a la regió occitana, entre 150.000 i 200.000
refugiats. Aquests i els seus descendents es van integrar en la societat fran-
cesa i han estat els qui han participat més o menys activament en els dife-
rents processos de reivindicació memorialista que han anat succeint-se
des del 1945, ja sigui a través d’associacions memorialistes concretes o a
través d’ajuntaments o institucions culturals.
Entre les dues circumscripcions s’han recollit 359 espais de memòria
vinculats a l’exili republicà i, malgrat l’existència d’alguns referents i es-
pais memorials promoguts ja des dels anys immediatament posteriors al
1939–1945, constatem que ha estat durant els darrers vint anys que s’han
posat en valor la majoria dels espais de memòria de l’exili republicà.
També cal tenir en compte l’impuls que, a banda i banda de la frontera
actual, han donat als espais de memòria les diferents commemoracions
dels fets, és a dir, la celebració del cinquantè, seixantè, setantè, setanta-cin-
què i vuitantè aniversari de l’exili. Durant els anys 1999, 2009, 2014 i 2019
van tenir lloc diversos actes commemoratius amb una important mobi-
lització de recursos de l’Administració pública, incloent-hi la d’Occitània,
els departaments, la Generalitat i el Govern d’Espanya.
L’eina digital que hem presentat en aquest article, el «Repositori d’exi-
li (1936–1945). Cercador de la Retirada i dels camps de concentració del
sud de França», unifica i aplega les principals fonts arxivístiques i espais
de recerca i de memòria de l’Euroregió. Inclou i agrupa, a més, un recull
57 [35–59]
de recursos pedagògics de diferents institucions i arxius. És per això que

creiem que pot esdevenir una interessant aproximació a les principals
fonts patrimonials i d’estudi sobre l’exili, tant per al públic en general i
les persones que vulguin introduir-se en la recerca d’aquest àmbit, com
per a les qui ja en tenen nocions més o menys avançades.
Bibliografia i recursos digitals
Andreu, Agustí, i Joan Josep Pujadas. 2011. «El turismo de memoria. La

patrimonialización de la memoria histórica en Catalunya. El proyecto “Más allá
de una batalla” (la batalla del Ebro, Gandesa)». Dins Llorenç Prats i Agustí Santana,
coord., Turismo y patrimonio. Entramados narrativos, 217–287. Tenerife: Pasos Edita.
Barba, Serge. 2009. «De la frontière aux barbelés. Les chemins de la Retirada 1939».
Bulletin Hispanique 111: 676–679.
Boitel, Anne. 2001. Le camp de Rivesaltes (1941–1942). Perpinyà: PUP.
Cruanyes Tor, Josep. 2019. «Diez años de políticas de memoria en Cataluña». Dins Jordi
Guixé, Jesús Alonso Carballés i Ricard Conesa, coord., Diez años de leyes y políticas de
memoria (2007–2017), 95–105. Madrid: Catarata.
Digón Martín, Raül. 2020. «Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques
públiques de memòria». Revista Catalana de Dret Públic 60: 148–180.
Font, Jordi. 2011. «El museo del exilio». Cuadernos de Pedagogía 417: 38–39.
—. 2013. «Un equipament amb vocació transfronterera: el Museu Memorial de
l’Exili de la Jonquera (MUME)». Dins Martina Camiade, dir., i Géraldine Caprani,
coord., Euroinstitut Catalan Transfrontalier. Recueil de conférences (2010–2012), 23–
38. Rosselló: Balzac.
—. 2016. «Escenaris liminars, exili i memòria. Algunes reflexions des d’un museu a
la (post?)frontera». Dins Enric Pujol i Queralt Solé, coord., Una memòria compartida.
Els llocs de memòria dels catalans del nord i del sud, 93–122. Catarroja/Figueres:
Afers/Mirmanda.
—. 2017. «En la periferia transfronteriza tras las huellas del exilio. El proyecto del
Museu Memorial de l’Exili (MUME) diez años después». Revista de Museología 69:
126–142.
Font, Josep. 2020. «La Red de Espacios de Memoria de Cataluña: origen, desarrollo y
retos de gestión». Revista de Museología 77: 69–75.
Gaitx, Jordi. 2020. Itineraris de la Retirada de 1939. Museu Memorial de l’Exili.
Barcelona: Memorial Democràtic.
González, David, i Jordi Font. 2016. «La museización del patrimonio memorial
transfronterizo: el caso del exilio republicano y sus espacios». Revista MIDAS (Museus
e Estudos Interdisciplinares) 6. http://journals.openedition.org/midas/1030 consulta
09-01-18.
58 [35–59]
Guixé, Jordi. 2017. «Espais i models sobre la memòria històrica. Usos públics i
patrimonials». Dins Ramon Arnabat i Montserrat Duch, ed., Polítiques memorials,
fronteres i turisme de memòria, 25–45. Perpinyà/Tarragona: PUP/URV.
González, David, i Ferran Riera. 2018. Girona, terra memorial. Espais de memòria i
turisme a les comarques gironines. Premi de Recerca Yvette Barbaza 2016. Girona:
Patronat de Turisme Costa Brava – Pirineu de Girona / Diputació de Girona.
Sàpiens. 2021. Rutes de la memòria. La lluita per la llibertat a través del patrimoni català.
Suplement, Sàpiens 247 (juliol).
Solé, Queralt, i Eulàlia Díaz-Ramoneda. 2021. «La recuperació de la memòria històrica al
País Valencià i a Catalunya. Similituds i diferències». Dins Vicent Gabarda Cebellán,
dir., Violencia, conceptualización, memoria, represión, estudios, monumentalización,
exhumaciones. Valencia (1936–2020), 115–132. València: Diputació de València.
Serrano, Miquel. 2019. «El MUME en la recuperació del llegat de l’exili republicà». L’exili
republicà, vuitanta anys després, 90–93. Dossier, Revista de Girona 315 (juliol–agost).
Recursos digitals
Amicale du Camp de Concentration du Vernet d’Ariège. http://www.campduvernet.eu/.

Association pour le Souvenir du Camp de Rieucros (Arieja). https://camp-rieucros.com/.
Association pour la Mémoire du Camp d’Agde (Erau). https://memoirecampagde.fr/.
Maison des Mémoires La Mounière (Sètfonts, Tarn i Garona). https://www.septfonds-
la-mouniere.com/.
Maternitat Suïssa d’Elna. Ajuntament d’Elna (Rosselló). https://ville-elne.fr/fr/
rb/1227865/maternite-suisse-2.
Memorial de Ribesaltes (Salses, Rosselló). https://www.memorialcamprivesaltes.eu/.
Memorial del Camp d’Argelers (Rosselló). https://www.memorial-argeles.eu/fr/.
Museu de la Memòria (Portèth de Garona, Alta Garona). https://www.portetgaronne.fr/
le-musee-de-la-memoire/.
Museu Memorial de l’Exili (la Jonquera, Alt Empordà). https://museuexili.cat/ca/.
Projecte «Memòria i patrimoni de l’exili a l’Euroregió (1936–1945)». Fundació Carles Pi
Sunyer. https://euroregio.pisunyer.org/ca.
Projecte «Memòria i patrimoni de l’exili a l’Euroregió (1936–1945)». Secció «Repositori
d’exili (1936–1945). Cercador de la Retirada i dels camps de concentració del sud de
França. Fundació Carles Pi Sunyer. https://euroregio.pisunyer.org/ca/cercador.
This work is subject to a Creative Commons Attribution 4.0

International Public License.
59 [35–59]

409583-Text de L'article-599961-1-10-20221231

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

409583-Text de L'article-599961-1-10-20221231

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Recuperació, dignificació i patrimonialització.

Els espais de memòria de l’exili republicà

Jordi Gaitx Moltó

Presentació: 15 nov. 2022 | Acceptació: 9 des. 2022 | Publicació: des. 2022

Resum: Després d’introduir i contextualitzar la història de la creació i institucionalització

Revival, Dignification, Patrimonialization. Sites of Memory of the Republican Exile

i de les forces de seguretat, dipòsits d’art, centres militars, presons, ponts

Espais de memòria a Catalunya

Diputats4 a finals del 2007. L’Administració, doncs, a partir d’aquesta data

4 La «Ley 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se estable-

col·lectius, en l’exili i en la deportació. Entre altres projectes —‌relacionats

Memorial de la Retirada al camí de ronda de Llançà. Foto: MUME

5 El Banc de Memòria Democràtica es pot consultar en línia al web de la institució (https://me-

Aquesta Xarxa d’Espais de Memòria té l’objectiu d’explicar, recuperar,

D’altra banda, el centre d’Agullana acull una exposició permanent sobre

condicions meteorològiques adverses i la vigilància a banda i banda de

Per començar, hi ha itineraris sobre els espais que recorden l’intent

El gros dels espais memorials el formen el centenar de punts informa-

les amicals de Ravensbrück, Dachau o Neuengamme), que, amb el suport

d’Espona (Barcelona, 1918). El segon és el Monument a l’exili (2000), obra

Espais de memòria a Occitània (Llenguadoc-Rosselló

una gran activitat memorialista i de potenciació d’espais i centres d’inter-

Entrada del Memorial del Camp d’Argelers. Foto: MUME

Respecte al centre d’interpretació de Ribesaltes, es va inaugurar el 2015

6 Aquest és el màxim reconeixement a qui, no sent de confessió o ascendència jueva, ha ajudat

a finalitat homenatjar els refugiats republicans que fugien de la repressió

Actualment tres d’aquests centres —‌el de Ribesaltes, Sètfonts i Portè-

d’Argelers i Sètfonts, ja que permeten un seguiment i una visita per dife-

Hi ha diferents tipus de senyalització segons el tipus d’espai: escultures

Memorial del cementiri del camp de Vernet. Foto: MUME

A Argelers hi podem trobar el conjunt de memorials de la platja i de

Memorial del camp d’Agde. Foto: Association pour

tics. A Morellàs i les Illes hi ha un memorial dedicat a les Brigades Inter-

Un altre tipus de memorial són els monòlits, plaques i recordatoris

En relació amb Catalunya, Occitània —‌que, malgrat tenir més extensió

de recursos pedagògics de diferents institucions i arxius. És per això que

Bibliografia i recursos digitals

Andreu, Agustí, i Joan Josep Pujadas. 2011. «El turismo de memoria. La

Amicale du Camp de Concentration du Vernet d’Ariège. http://www.campduvernet.eu/.

This work is subject to a Creative Commons Attribution 4.0

You might also like