La literatura en l’era de les xarxes socials

Valèria Gaillard

A simple cop d’ull, es pot veure si una pel·lícula és anterior o

posterior a la irrupció de les noves tecnologies, i ens sembla pre-
històrica aquella en què els personatges s’endollen a l’orella un
mòbil que sembla més aviat una capsa de sabates, i ja no diguem si
marquen el número fent piticlic en l’esfera numèrica d’un telèfon
de sobretaula. “Què és aquest fil recargolat que lliga l’auricular del
telèfon a la paret?”, em preguntava l’altre dia la meva filla de vuit
anys després de veure E.T., l’extraterrestre. Per no parlar dels thrillers
en què els investigadors no poden recórrer a simples proves d’ADN
per desemmascarar l’assassí... o assassina, com en el cas d’Instinto
básico. És fàcil constatar, doncs, la rapidesa amb què el cinema s’ha
fet ressò de les innovacions tecnològiques que han irromput en la
nostra quotidianitat fins al punt de convertir-se gairebé en l’epicen-
tre. N’han transformat la indústria, ja que, gràcies a les noves eines,

89
Valèria Gaillard

s’ha obert un camp immens no tan sols a l’hora de fer filigranes

amb els efectes especials, sinó també en la projecció en 3D de pel·
lícules rodades en digital i, evidentment, també en la manera de
copsar la realitat: Heu vist el darrer film de Michael Haneke, Happy
End, en què les primeres seqüències estan filmades a través de la
càmera d’un mòbil?
En literatura, en canvi, aquesta transformació ha passat més de-
sapercebuda, tot i que, tanmateix, ha tingut un impacte evident.
No tan sols quant a continguts, amb novel·les com ara Egosurfing
(Destino, 2010), de Llucia Ramis, que pren el títol de la pràctica
narcisista de navegar per internet a la recerca d’informació sobre
un mateix, o Les relacions virtuoses (La Magrana, 2014), en què Marc
Romera explora el joc de la seducció “fascinant i addictiu” a les
xarxes socials i també en la forma. Com s’ha transformat la manera
de narrar dels autors catalans després de la implantació de les noves
vies de comunicar-nos a través de les xarxes socials digitals —Face-
book, Twitter— i les plataformes de missatgeria instantània mòbil
—WhatsApp— o de microblogging, Tumbl? Només cal fullejar
la novetat de l’escriptora ebrenca Marta Rojals per constatar que,
efectivament, la prosa ha canviat. És així, una realitat, i la tenim aquí.
De l’Olivetti que encara usen alguns resistents tecnològics —Josep
Maria Espinàs— fins al teclats cada cop més reduïts (i lleugers)
de les tauletes i portàtils, hi ha un món. Segons els mitjans tècnics de
què disposi l’autor, l’escriptura raja d’una manera o d’una altra. Hi
ha escriptors que encara escriuen a mà, com l’excèntrica Amélie
­Nothomb, que s’hi dedica de matinada. Un Robert Walser, per
exemple, no tan sols escrivia a mà, sinó que ho feia en paperets petits,
retalls que acollien d’amagat llamps de pensament, els “microgra-
mes”. O bé Marcel Proust, que, allitat, escrivia el seu relat laberíntic,
i després manava a la seva minyona Céleste enganxar als quaderns
corresponents innombrables afegitons amb cola. Una bogeria... i
un material ingent d’esbossos manuscrits per als investigadors de la
seva obra des de la perspectiva dels estudis genètics. Ivan Klíma, que
va viure la censura soviètica a l’aleshores Txecoslovàquia, explicava

90
 La literatura en l’era de les xarxes socials

en una de les seves visites al CCCB l’any 2016, que, en aquella

època, havia d’escriure d’amagat i a batzegades, la qual cosa marcava
—assumia— inevitablement l’avançar de la seva prosa, que final-
ment es distribuïa en el també precari format samizdat. De moment,
no s’han escrit novel·les a cop de missatges de WhatsApp, però sí
que la pràctica habitual d’aquest tipus d’escriptura té un ascendent
en la narrativa actual i marca el seu estil. L’estil es mesura en els de-
talls, en els enllaços i intersticis, en el ritme que marca la fluïdesa de
les paraules i, com us podeu imaginar, la literatura en l’era del Twit-
ter corre per les pàgines a tot drap, sovint saltant-se totes les regles
de la cortesia ortogràfica.
La revista literària Carn de Cap, editada recentment per l’Escola
Bloom d’Escriptura de Barcelona, aplega versions de tretze autors
d’un conte del “pare del català literari modern”, Quim Monzó, el
titulat “El meu germà”, del volum El millor dels mons (Quaderns
Crema, 2001). Aquest interessant exercici ens serveix per prendre
el pols a les lletres contemporànies. Max Besora, per exemple, autor
de la premiada Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí,
conquistador i fundador de la Nova Catalunya (Males Herbes, 2017), usa,
entre altres dibuixets, emoticones en el seu radical Manifest caníbal.
En una altra versió d’“El meu germà”, signada per Rubén Martín
Giráldez, la narració, que engega justament parlant dels problemes
de l’autor amb el seu ordinador i concretament el touchpad, s’embar-
bussa i, a banda de saltar del castellà al català (és una de les reflexions
del relat, la llengua), acaba incorporant els típics errors de picatge:
“No soy un hecatónquiro però me quedan las piernas, ¡si será por
peirnas!”, escriu.
Quant al lèxic, les possibilitats verbals han esclatat amb el món
virtual posant en un mal pas els senyors filòlegs. Una prova d’això és
el relat “Purgatorium [Advanced Player]” de Sebastià Jovani, aplegat
al volum Visions del Purgatori (Males Herbes, 2018). El protagonista
és utilitzat per la corporació més important “del mercat d’actius i
aplicacions socioculturals” com a conillet d’índies per provar un
nou videojoc. Hackers, runners, gamers, la fauna és variada en un món

91
Valèria Gaillard

on els somnis són geek, es produeixen frackings morals i el que més

importa són els bonus. Tot en cursiva, és clar.
Reprenent la novel·la de Marta Rojals, una de les il·lustres repre-
sentants del corrent del “postrealisme”, segons analitza l’escriptor i
professor Borja Bagunyà en l’article “Línies de força en la narrativa
catalana contemporània: 2000-2016” (a Novel·la catalana avui, 2000-
2016. Juneda: Editorial Fonoll, 2017), es pot obrir el llibre a l’atzar
per qualsevol part que hi trobarem diàlegs, alguns mantinguts direc-
tament a través d’SMS (els personatges encara es troben a l’època
primerenca del Nokia) o per correu electrònic. Així, un personatge
demana a l’altre: “truca l eva”, o bé: “si home a mi no mi fikis a d
ser ella”, en un clar exemple d’aquesta escriptura escurçada i del
mínim esforç, que diríem, que molts usen per escriure missatgets
en els teclats mini dels mòbils. Està clar que els autors que intenten
acostar-se al màxim al model de llengua parlada, que tenen aquest
afany realista, no poden donar l’esquena a aquest llenguatge propi
del mitjà digital. Això no treu, però, que, paral·lelament, la riquesa del
llenguatge emergeixi amb força en l’obra d’aquesta autora que pre-
cisament destaca pel domini dels girs lingüístics, i que va sorprendre
pel seu mestratge del lèxic ebrenc en la novel·la debut Primavera,
estiu, etcètera (La Magrana, 2011).

A banda d’escurçar directament l’escriptura, la tirania de l’espai, que

ha passat de 140 a 280 al Twitter, ha empès els tuitaires a optimitzar
recursos a base d’articular i compactar al màxim el missatge, i això
sempre va a favor d’una escriptura parca en floritures, essencial i del
“menys és més”. Uns exemples serien les novel·les Afores (Edicions
1984, 2017), de Ramon Mas, o Sota l’asfalt (RBA, 2015), de Lluís
Llort, en què el relat avança a base de frases curtes enllaçades, la qual
cosa confereix un ritme veloç i lleuger a la lectura. En l’àmbit de la
literatura juvenil, amb la seva coneguda voluntat d’estar al dia amb
el que es cou per seduir el jovent, trobem casos de llibres escrits di-
rectament en format diàleg per WhatsApp. Javier Ruescas i Francesc
Miralles han engegat una col·lecció amb l’editorial Cruïlla en què

92
 La literatura en l’era de les xarxes socials

els personatges s’escriuen missatges de dues, tres línies, reproduïts a

la pàgina com si fos la pantalla del mòbil. Al final del dia es fa un
balanç de les converses amb el nombre de pulsacions, d’amics i el
temps total de deconnexió. D’altra banda, la “xerrada” diària s’en-
capçala amb una citació de Buda... ja sabem que la filosofia oriental i
la corda New Age està de moda. Un altre cas: Xènia, tens un whatsapp,
de Gemma Pasqual i Escrivà, publicat per Barcanova. “Estàs pendent
tota l’estona del mòbil? Aguantes la respiració fins que no reps una
resposta? Prioritzes un missatge de WhatsApp a qualsevol altra cosa?
La Xènia ho fa. Mira la pantalla totalment hipnotitzada”, diu el text
de la contracoberta. El llibre, tanmateix, intenta anar més enllà del
medi digital en què es desenvolupa la història per aprofundir en els
sentiments de la protagonista. De moment ja ha sortit una trilogia
al voltant de la Xènia, un best-seller del qual se n’han venut 70.000
exemplars. Pasqual, autora valenciana de llarg recorregut, té 24.173
seguidors al Twitter: una altra prova que tot està, mai millor dit,
connectat.

Un altaveu de gran potencial

Internet, les xarxes socials en general, també han estat una font de
maldecaps per als creadors literaris. L’escriptor i periodista Jordi
Nopca penjava recentment en el seu compte de Twitter una diver-
tida vinyeta amb els quatre fantasmes o “enemics sobrenaturals” que
fan “uh!” al seu clatell. Un són els social media, ja que impedeixen
la concentració d’una activitat, l’escriptura, essencialment solitària.
Sergi Pàmies, per exemple, en la seva participació en un debat sobre
el futur del llibre al CCCB, el juliol del 2016, confessava que disposa
de dos ordinadors a casa i que, a l’hora de treballar, n’utilitza un que
no té connexió a internet. La temptació de navegar és massa gran.
L’escriptor i poeta mexicà Gabriel Zaid ja apuntava en el seu po-
pular article “Organitzats per no llegir”, publicat a la revista Letras
Libres (31 de maig de 2002), que “la vida literària provoca tantes

93
Valèria Gaillard

extensions socials, tantes obligacions, que no deixen temps per a la

lectura”. Ara, amb les xarxes socials, la qüestió s’agreuja.
No demonitzem. Les xarxes socials, com a eina fonamental de
comunicació, també han afavorit la tasca dels escriptors, que han
pogut agafar les regnes de la promoció dels seus llibres. Si fins ara
l’encontre amb els lectors només es produïa de manera puntual o per
Sant Jordi, ara aquest contacte no té límits, ni temporals ni espacials.
A través del Facebook, autors com Eduard Márquez han constituït
autèntics clubs de lectura; ell mateix s’ha pronunciat públicament
a favor d’aquesta xarxa per potenciar la difusió del llibre. En les
seves creacions, com la darrera, L’últim dia abans de demà (Empúries,
2011), va utilitzar les xarxes per implicar els lectors en la mateixa
construcció de la novel·la, en una mena de making off literari. La
mateixa Rojals, que té 14.700 seguidors a Twitter (@replicanta), ha
protagonitzat un debat a les xarxes previ a la sortida del seu llibre,
l’estiu passat, una manera ideal de parlar d’una obra i posar en con-
tacte lectors reunits al voltant d’un títol.
D’altra banda, ja són una colla els escriptors que disposen de
la seva pàgina web personal i, curiosament, molts d’ells són autors
consagrats, com ara Jaume Cabré, Quim Monzó, Joan Margarit, Care
Santos,Vicenç Villatoro o Jordi Sierra i Fabra, per citar alguns noms.
En els seus webs, els autors poden exposar el conjunt de la seva obra,
les traduccions que se n’han fet, les activitats en les quals participen
distribuïdes en una agenda, la biografia, un recull de premsa, fotogra-
fies... i totes tenen una adreça electrònica o compte de Twitter per
poder contactar amb l’autor. Sobretot per als escriptors que tenen
obra a l’estranger, un web resulta un bon aparador per donar-se a
conèixer i promocionar-se. De fet, és una pràctica força habitual en
l’àmbit internacional de fa anys, i la majoria d’escriptors amb una
bona cartera de lectors fidels tenen el seu propi web (Paul Auster,
Ian McEwan, Donna Leon, Dan Brown, Amélie Nothomb, etc.).
En el cas de la promoció literària en l’àmbit juvenil, cal esmentar
els booktubers, joves que pengen vídeos en els seus canals de Youtube
per recomanar lectures. És una eina molt vàlida, perquè permet donar

94
 La literatura en l’era de les xarxes socials

un aire actual i modern a l’activitat solitària de llegir. En català, però,

aquesta pràctica ha quedat força limitada i els booktubers es poden
comptar amb els dits d’una mà. Segons el recent i interessant estudi
de la professora de la Universitat de València, Gemma Lluch (La lectura
entre el paper i les pantalles. Barcelona: Eumo Editorial, 2018), sobre el
canvi d’hàbits de lectura amb les noves tecnologies, molts d’aquests
joves volen arribar al públic més ampli possible, i això provoca que
optin majoritàriament pel castellà, tot i tenir el català com a llengua
habitual d’expressió. Pot competir el català en el món de la lectura
virtual?, es planteja Lluch. Un tema per debatre. Després hi ha el cas
dels que, aprofitant l’èxit aconseguit a les xarxes socials, els anomenats
influencers, han fet el salt a l’escriptura “analògica”, és a dir, el llibre,
amb un resultat més o menys reeixit, en un moviment similar als
autors mediàtics en el seu pas per la impremta. Per exemple, Rebeca
Stones, amb 506.900 seguidors, ja ha publicat dues novel·les, i Judith
Jaso, amb 377.800 seguidors al seu canal It’s Judith, una. Els poetes
millennials també s’han fet un lloc a Instagram, una xarxa social bà-
sicament visual, i precisament tenen molta cura tant de les paraules
com de la imatge. Alguns parlen fins i tot de “revolució de la poesia”
en el marc d’aquesta plataforma. Un dels noms que més triomfen,
per exemple, és el de Patricia Benito. Les xarxes estan sacsejant, així,
el món de la creació literària. Lluch parla de l’anomenada “tirania de
les xarxes”: “Alguns joves escriptors mostren la seva indignació per-
què determinades editorials no els publiquen si no tenen un nombre
important de seguidors en els mitjans socials.”
Però el Youtube no és patrimoni del jovent: també és explotat
per les llibreries. Sense anar més lluny, la Documenta de Barcelona
utilitza aquesta plataforma per fer les seves recomanacions i projectar
entrevistes a autors. Les editorials, de la seva banda, també hi pengen
els book trailers dels llibres que publiquen, resums visuals de llibres
en forma de pel·lícula breu, que també s’han convertit en una eina
pedagògica que dona molt de joc a les escoles.
Pel que fa als lectors, baula final de la cadena del llibre, també
han aprofitat les noves plataformes digitals per posar-se en contacte

95
Valèria Gaillard

a les xarxes i compartir opinions sobre lectures o organitzar clubs

de lectura virtuals. Una de les aplicacions més potents per a mòbils
i tauletes és Goodreads, en la qual podem enregistrar la nostra bi­
blioteca, fer recomanacions i escriure ressenyes de les nostres lectures,
així com puntuar-les mitjançant estrelletes. És interessant perquè els
escriptors també hi participen i té un abast internacional, la qual
cosa dona accés a tot un món literari mundial. Antigament, fins que
no arribava la traducció corresponent d’un títol, la informació del
món editorial internacional era inaccessible per al públic en general.
Al Twitter també es viuen experiències literàries curioses, com ara
novel·les que es tuitegen, com A la recerca del temps perdut, de Marcel
Proust, (@ProustTweet), per no parlar dels diversos comptes que es
creen al voltant d’un autor o d’una obra.
Seguint l’estela d’un Spotify en música, a la xarxa també existei-
xen nombroses plataformes que, per una quota mensual, ofereixen
l’accés a innombrables títols per llegir, això sí, en e-books i tauletes;
amb tot, la seva implantació encara és minoritària. Altres aplicacions
apleguen els lectors al voltant d’un sol autor i posen a disposició el
conjunt de la seva obra, com ara Agatha Christie o Rex Stout, sense
oblidar els llibres pensats directament en format aplicació —encara
molt incipients—, com el dedicat a Sherlock Holmes (en castellà) i
molt pensat per fer atractiva l’experiència de la lectura entre els més
joves. Pel que fa a la literatura 2.0, és a dir, la creada directament en
format digital, és tot un univers en constant transformació que va
néixer ja amb l’arribada dels primers ordinadors. L’exposició “Pa-
raules pixelades”, a l’Arts Santa Mònica (28.01 - 10.04.2016), va
oferir una excel·lent aproximació a les infinites possibilitats d’aquesta
escriptura, que es basa sobretot en l’hipertext, un text que es ra-
mifica en altres textos, però també explota a nivell de la forma i el
contingut el mateix medi computacional.

La tecnologia digital ha revolucionat també el món de l’edició,

perquè ha permès fer tiratges més ajustats i, per tant, amb menys
costos per a les empreses editorials. Això, que pot semblar banal,

96
 La literatura en l’era de les xarxes socials

ha tingut una gran repercussió, perquè ha afavorit l’emergència de

petits segells en mans de joves editors i editores que garanteixen un
bon ecosistema literari a Catalunya i la publicació de noves veus.
Tenim segells com ara Periscopi, Raig Verd, Males Herbes, Adesiara,
L’altra, Godall, L’Editorial Flâneur, Núvol... tots plegats garanteixen
la bona salut de les lletres catalanes i els seus catàlegs són una bona
oferta complementària a la dels grans grups editorials. Tanmateix,
el digital també ha propiciat l’autoedició, amb tot el debat que s’ha
generat sobre el paper de l’editor. Alguns casos recents, com ara la
novel·la autopublicada Crui. Els portadors de la torxa, de l’escriptor
mallorquí Joan Buades, són simptomàtics que els temps estan can-
viant també en aquest sentit. Buades, a més, havia obert un Verkami
(una altra eina digital) per finançar el seu projecte literari. Crui va
protagonitzar una polèmica quan va guanyar el premi Crexells 2017
pel fet que el llibre no estava distribuït a les llibreries del país i que
l’edició no era gaire acurada. Finalment, Periscopi reedità el llibre un
any més tard, aquest cop passat pel savi sedàs de l’editor Rafel Aniol.

Democratitzar l’escriptura
Està clar que la xarxa pública internet ha obert mil oportunitats per
als escriptors potencials i ha democratitzat l’escriptura. A Catalunya,
el diari digital VilaWeb va ser el primer a incorporar una plataforma
de blogs personals fàcilment gestionables pels mateixos autors. Això
va obrir un món a escriptors aficionats que van poder escriure i tenir
un públic lector. Posteriorment, alguns d’aquests blogs s’han con-
vertit en llibres. L’escriptor mallorquí Biel Mesquida, per exemple,
va alimentar el seu volum Acrollam (2008) amb el seu blog Plagueta
de Bord. Altres escriptors que conreen amb més o menys assiduïtat
el seu blog són Jaume Subirana (Flux), Tina Vallès (Ganxet sota les
pedres), Bel Olid (Parole, Parole, Parole), Marta Orriols (Marta Orriols),
Mar Bosch (Malamar), Anna Maria Villalonga (A l’ombra del crim),
Antoni Ibàñez Ros (Entrellum) per citar-ne alguns. Els blogs són com

97
Valèria Gaillard

els dietaris reformulats en un format digital, mentre que les corres-

pondències, que es podria pensar que han desaparegut engolides pel
correu electrònic, prenen ara la forma d’intercanvis de mails. I també
se’n publiquen. Penso en el volum Ara i aquí. Cartes 2008-2011, de
Paul Auster i J.M. Coetzee (Edicions 62, 2012), encara que, malau-
radament, molt menys que els clàssics epistolaris de sobre i segell.
Internet també ha tingut un efecte positiu a l’hora de pal·liar
algunes mancances de la literatura catalana, com per exemple la falta
de revistes especialitzades, tal com es lamentava Oriol Izquierdo en el
seu article “Final de segle en el món literari català” (Panorama crític de
la literatura catalana. Vol. vi: Segle XX. Barcelona:Vicens Vives, 2009).
Entre les plataformes digitals culturals més rellevants, amb una extensa
informació literària, trobem Catorze, Núvol i La Llança, però també
n’hi ha moltes d’altres, com per exemple 80 Grams, que organitzen
clubs de lectura virtuals. De fet, internet formigueja de literatura i
trobem espais com LletrA de la UOC, una plataforma que aglutina
i organitza mil activitats literàries de caire digital en català, com per
exemple el Dia de la Poesia Catalana a internet o la Wiquilletra, un
espai wikitemàtic per compartir les lectures dels estudiants. A més,
edita la revista Argus, que selecciona els millors continguts de i sobre
literatura catalana i literatura general publicats al web.
Internet, a més, ha posat a l’abast de la mà tota la geografia pla-
netària i amb això també ha afavorit la feina dels escriptors amb
vena d’historiadors, que poden accedir a tota la documentació del
món sense moure’s de casa. Així, s’han fet novel·les com ara El dia
del cérvol (L’Altra, 2016), de Marina Espasa, ambientada parcialment
a Suècia, sense oblidar el rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff, que ha
recorregut virtualment les antigues colònies franceses d’Indoxina i
Algèria en les seves novel·les, i se les coneix com el palmell de la
mà gràcies a Mister Google i les seves bondats. Hi ha qui enyora,
evidentment, entre els escriptors, aquells viatges per tancar-se en una
biblioteca lloriguera d’un país estranger per recollir informació sobre
una història oculta i del tot desconeguda, però, ja se sap, cal estar al
dia! Per contra, poder accedir a les bases de dades de les biblioteques

98
 La literatura en l’era de les xarxes socials

més importants del món fent un clic des de casa és aclaparador i les
opcions argumentals es multipliquen. El mateix Germà de gel (L’Altra,
2016), d’Alicia Kopf, gira al voltant de l’obsessió d’una dona per
les expedicions polars sobre les quals pot trobar fàcilment tots els
documents en línia: “Segons molts documents que podem trobar a
la xarxa, Peary va ser el primer a arribar al pol Nord”, escriu. En un
altre moment, explica: “Em trobo Icebert en un concert. O més ben
dit, ell em troba a mi. En saludar-me es mostra inusualment cordial.
Mentiria si digués que mai l’he Googlejat.” Au, un altre neologisme!
El món digital, doncs, és present a tots nivells en la literatura
catalana, ja sigui des de la perspectiva dels continguts, amb un tipus
de literatura postrealista que retrata les metamorfosis d’una socie-
tat obnubilada per les pantalles de tota mena, ja sigui en la forma,
en el relat, en la manera com s’esculpeix el llenguatge seguint el
batec veloç de les pulsacions a les tecles virtuals. A més, ha obert
un ventall de possibilitats que, més que posar en perill l’escriptura,
l’ha potenciada i democratitzada, i ha propiciat un esclat de talent
creatiu. Com hem vist, també té un paper clau com a eina de difu-
sió i promoció, ja que posa en contacte els escriptors amb els seus
lectors i aquests entre si i converteix l’experiència de la lectura en
un afer gairebé social de múltiples ramificacions. En aquest magma
de dades que viatgen amunt i avall a través de les diferents plata-
formes, però, se’ns plantegen nous interrogants sobre quins són els
valors d’aquesta societat hipnotitzada pels píxels, sobre la tirania dels
seguidors al Twitter, Instagram i totes les plataformes que vindran,
sobre la banalitat que implica aquesta mena de comunicació breu i
instantània, poc reflexionada i que, en la seva plasmació en escriptura,
diríem que es troba als antípodes de la parsimoniosa ploma d’oca...
però això ja són figues d’un altre paner.

99