EL DIARI DE LA CARLOTA

Primer partit de bàsquet del curs i primera enganxada amb el ruc del meu germà.

—Per què me l’has hagut d’agafar? —li dic, interceptant-li la retirada al passadís.

—T’he agafat, què? —pregunta en Marc fent cara de no haver trencat mai cap plat.

—No dissimulis, cap de suro. Et penses que no sé que has estat tu? En Marc em mira com si no sabés de
què li parlo.
La Fernanda, la noia que ajuda a casa, treu el cap per la porta de la cuina.
—No us baralleu, au!
Un cop més em meravella veure com parla de bé el català, la Fernanda, i només fa tres anys que va
arribar de Mèxic. Les seves paraules, però, no m’impedeixen escridassar en Marc:

—La bossa d’esport! La meva bossa nova, neta i ideal!

—Ah! Això! És a la cistella de la roba bruta.
Li llenço una de les meves mirades assassines i corro a buscar-la. Destapo la cistella i veig el que queda
de la meva bossa.

—Però, què carai ha fet el meu germà per deixar-la com un xurro?

Agafo la bossa amb dos dits perquè està feta una autèntica porqueria: com si algú —el Marc!— l’hagués
llançada al mar després d’un vessament de petroli.

Udolo i, quan ja estic a punt de sortir disparada a buscar el causant del desastre, entra la Fernanda.

—No et preocupis, Carlota, la podem posar en lleixiu i...

—D’acord, d’acord, Fernanda. Però, abans, aniré a trinxar en Marc.

La Fernanda riu.

—En Marc acaba d’anar-se’n. Ho hauràs de deixar per després, això de fer-lo miques.

M’assec a la vora de la banyera, sense saber si posar-me a plorar, a cridar o oblidar-me de tot i preparar-
me per al primer partit de la temporada.

—Arribaràs tard, no t’ho sembla?

El comentari de la Fernanda em posa el coet al cul.
M’alço, vaig a l’habitació, fico la roba d’esport en una bossa

—ronyosa!— que he trobat a l’armari d’en Marc, li dic adéu a la Fernanda i toco el dos.
Arribo pels pèls al partit.

—Carlota, em pensava que havies decidit quedar-te a casa fent pànxing —diu l’entrenador, que sempre
està de broma.

Entro als vestidors quan gairebé totes n’estan sortint. Em canvio a tot drap.

L’entrenador decideix qui sortirà al camp, qui es quedarà a la banqueta i fa les últimes recomanacions.

Saltem al camp... i quina sorpresa! Una de les noies de l’altre equip, malgrat la calor asfixiant d’aquesta
tarda de setembre, porta pantalons llargs i samarreta de màniga llarga. Durant uns segons em quedo
descol·locada. Per què deu anar tan tapada? Potser té una malaltia a la pell, em dic finalment.

De seguida m’oblido d’aquesta noia amb tanta roba i m’implico de valent en el partit. El marcador final,
però, no ens és favorable. Tot i que per ben poc.

—No us desanimeu, noies —ens diu l’entrenador—. La lliga tot just comença. Tenim temps de remuntar!