La gent gran es mou

La participació de la gent gran al Districte d’Horta Guinardó del 2000 al 2010

Carme Aràjol Tor

Montserrat Celdrán Castro

Dedico aquest llibre a la gent gran del Districte d’Horta Guinardó

que ha fet realitat els projectes dels que s’hi parla,

i a la que dono les gràcies de tot cor.

Carme
Participants

1. Autores

• Carme Aràjol i Tor

Assistent Social i Psicòloga. Ha treballat com Assistent Social a diferents

administracions públiques i els últims vint anys ho ha fet a l’Ajuntament de
Barcelona, primer com Assistent Social i desprès com a Cap de Zona de Serveis
Personals al Districte de Nou Barris i com a tècnica de Gent Gran i Salut al
Districte d’Horta Guinardó on es va jubilar el mes de juliol de 2010.
carmea@telefonica.net

• Montserrat Celdran Castro

Professora del Màster Oficial en Psicogerontología. Universitat de Barcelona

Integrant del Grup de Recerca en Envelliment de la Universitat de Barcelona.
mceldran@ub.edu

2. Col.laboradors

• Professionals

Daniel Borrell – Psicòleg

Alícia Diaz – Dinamitzadora
Paula Garcia Guilmet – Dinamitzadora

• Voluntaris

• Antoni Agustí
• Valentín Alonso
• Ramón Arbós
• Joaquim Brutau

5
• Obdulia Cañal
• Esteban Cortés
• Eloína Delgado
• Pere José Guzman
• Estrella Hernández
• Ventura Lázaro
• Carme Monfort
• Julia Rodríguez
• Catalina de Villalobos

6
 La gent gran es mou
La participació de la gent gran al Districte d’Horta Guinardó del 2000 al 2010

Preàmbul ....................................................................................................................................... 9
Introducció teòrica. Envelliment actiu, generatiu i compromès! ............................................... 11
Evolució de les activitats amb i per a la gent gran de l’any 2000 al 2010 ................................... 19
Introducció .............................................................................................................................. 19
Taula de casals de gent gran del Districte ............................................................................... 22
Comissió de la Gent Gran del Districte.................................................................................... 25
Jornades de Salut per a la Gent Gran ...................................................................................... 26
Jornada Intergeneracional ...................................................................................................... 29
Trobada de corals de gent gran .............................................................................................. 36
Homenatge als avis centenaris................................................................................................ 38
Jornades de participació de casals .......................................................................................... 40
Ball de primavera de la gent gran ........................................................................................... 44
L’educació a la gent gran: De les aules de cultura a les Aules d’Extensió Universitària ......... 48
Els tres nous casals ...................................................................................................................... 49
Mapa dels casals de gent gran del Districte ............................................................................ 50
Procés de preparació de la posada en marxa de tres nous casals ......................................... 51
Entrevista a la dinamitzadora.................................................................................................. 60
Inauguració i posada en marxa dels tres nous casals ............................................................. 66
Un cas, el joc............................................................................................................................ 73
Règim de funcionament dels casals ........................................................................................ 76
El pilar: Els voluntaris .................................................................................................................. 77
Reconeixement i formació dels voluntaris .............................................................................. 78
Evolució dels voluntaris als casals ........................................................................................... 81
Parlen els voluntaris ................................................................................................................ 83
Paper de la dinamitzadora i la informadora en el procés de participació ............................ 127
Comentaris i reflexions finals .................................................................................................... 132
Referències ................................................................................................................................ 135

7
 Preàmbul

Aquest llibre és el relat d’una experiència de treball comunitari amb la gent gran del Districte
d’Horta Guinardó de Barcelona a la dècada del 2000, que consta d’una part d’anàlisi teòric
sobre el procés d’envelliment de les persones grans i la seva activitat social, escrita per la
professora del màster oficial en psicogerontologia de la Universitat de Barcelona Montserrat
Celdrán, que resulta molt útil a l’hora d’emmarcar la situació de la gent gran a partir de la seva
jubilació i dues parts diferenciades i relacionades a la vegada que relaten l’experiència de
treball comunitari amb la gent gran al Districte Horta Guinardó durant la dècada del 2000, que
és fruit de les vivències de la Carme Aràjol i Tor, desde la seva entrada com a tènica de gent
gran al districte fins la seva jubilació laboral.

A la primera part d’aquesta experiència de treball es parla del procés de dinamització de la

gent gran que ha sigut clau a l’hora de crear un nou clima de participació de la gent gran al
Districte, i a la segona es descriu la preparació i posada en marxa de tres nous casals.

Als inicis dels 2000 com a tècnica de gent gran, la Carme Aràjol portava el projecte de Gent
Gran del Districte que consistia en la dinamització i promoció de la gent gran del Districte i el
seguiment dels casals municipals de gent gran. En aquell moment els recursos eren limitats i no es
comptava amb personal contractat que poguès donar suport a aquest projecte.
Afortunadament l’any 2005 el gerent del Districte d’Horta Guinardó va decidir començar a
invertir més en la promoció de la gent gran, per tal de poder dinamitzar millor aquest sector i,
sobre tot, modernitzar els casals de Gent Gran municipals del Districte ja que la majoria d’ells no
responien a les necessitats actuals d’aquest col·lectiu.

La primera inversió en aquest nou període va ser destinar un pressupost per a contractar una
dinamitzadora. Aquesta figura va començar a ajudar, per una banda, a portar el projecte de
dinamització de gent gran del Districte i per l’altra la dinamitzadora i la tècnica de gent gran es
vàren erigir com un equip per tal de començar a preparar el projecte de dinamització dels tres
nous casals. Va ser una època molt fructífera i creativa, plena d’il·lusió que va fer que malgrat
els recursos humans seguien essent escassos, l’actitud positiva de l’equip feia que es poguessin
completar els objectius marcats.

El Districte estava disposat a destinar-hi un pressupost per tal de construir tres nous casals i el
primer que es va fer per part dels polítics va ser decidir on estarien ubicats i la decisió que es va
prendre va ser ubicar-los:

• A Horta, amb un elevat índex de població gran, ja que els espais de gent gran que hi
havia llavors no donaven resposta a totes les necessitats.
• Al Baix Guinardó, un barri molt poblat de gent gran on llavors hi havia un Casal
municipal que resultava petit i a més l’espai on estava situat el Districte el necessitava
per poder ubicar la nova Oficina d’atenció al Ciutadà.

9
 • Al barri de la Vall d’Hebron, un barri sense equipaments socials i on la gent gran
reivindicava un casal de gent gran des de feia temps.

Quan va estar decidida la ubicació dels tres casals, la gerència va encarregar a Serveis Tècnics
el projecte arquitectònic i a Serveis Personals, on pertanyia el sector de la gent gran, el projecte
tècnic i els dos serveis vàrem estar coordinats en tot moment per tal de que el projecte fou
coherent i respongués a les necessitats socials del moment; el fruit d’aquesta coordinació va fer
que des del primer moment la infraestructura dels Casals s’adaptés força bé al que realment es
necessitava.

Els Serveis Personals es varen posar a treballar per preparar el projecte de promoció i
dinamització de la gent gran a aquests casals; fruit d’aquest treball i gràcies a disposar dels
recursos necessaris, va fer possible que aquests projectes es tiressin endavant amb molt d’èxit e
implicació, tan per part dels professionals, com per part de la gent gran.

El repte era gran però l’equip estava preparat i tenia clar que el procés de preparació
d’obertura dels casals havia de garantir que la participació de la gent gran fos l’element
fonamental; per la qual cosa s’havia de treballar amb calma, informant i educant als futurs
usuaris, així com també a les diferents entitats socials dels barris, per tal que el procés de
participació tingués una base molt sòlida , això volia dir fer moltes reunions i assemblees, cosa
que representava molta dedicació.

L’equip tenia molt clar el projecte i els feia molta il·lusió per la qual cosa es creava una energia
positiva que feia que tot fluís molt bé i tenia una actitud de servei que feia que el seu estat
d’ànim fos molt bo i els donava força per tirar-ho endavant malgrat els entrebancs que sempre
hi ha, però inclús davant dels entrebancs, que molts d’ells estaven relacionats amb queixes i
resistències dels futurs usuaris dels casals a acceptar la nova manera de funcionar, l’equip es va
trobar moltes vegades que davant d’una queixa i una negativa a acceptar el nou model, quan
es parlava amb una actitud ferma, creient-se el que s’estava dient, en algunes ocasions, les
queixes i les resistències s’anaven apaivagant mica en mica.

Amb aquesta experiència de treball hem aprés que l’actitud de les persones que tirem
endavant projectes, moltes vegades, és tan important com els recursos de que es disposa per
portar-los a terme.

Estem molt agraïdes al Districte d’Horta Guinardó que van confiar amb nosaltres a l’hora
d’encarregar-nos aquesta escomesa.

Esperem que la lectura d’aquest llibre us agradi i que us serveixi de reflexió sobre el paper de la
gent gran a la societat actual.

Barcelona, gener de 2016

10
Introducció teòrica. Envelliment actiu, generatiu i compromès!

Montserrat Celdrán
Professora del Màster Oficial en Psicogerontología. Universitat de Barcelona.
Investigadora al Grup de Recerca en Envelliment de la Universitat de Barcelona
mceldran@ub.edu

Pot ser l’envelliment positiu? A priori la unió dels dos termes pot semblar contradictori.
Això és en part per la presència encara de molts estereotips negatius sobre aquesta etapa vital.
Aquests estereotips es poden centrar en temes de salut (equiparant envelliment a
deteriorament), aspectes motivacionals (pèrdua d’interès, de capacitats per resoldre els
problemes) o de caràcter (són com nens, són més inflexibles) (Blanca, Sánchez, i Trianes, 2005). El
problema d’aquests estereotips és que aconsegueixen que la societat pugui tenir actituds
negatives cap a tot el col·lectiu de gent gran i el, que és pitjor, les pròpies persones grans es
creguin que això es el que han d’esperar d’aquesta etapa vital. A més, els professionals i la
recerca s’han centrat més en els processos de declivi i malaltia, donant per tant una visió
bastant negativa del que es fer-se gran i oblidant tot el treball i recerca que es pot realitzar amb
les persones grans que són actives i es troben bé de salut.

L’envelliment és un repte, no una amenaça

Sabem que l’envelliment de la població és un repte actual i per les properes dècades.
Actualment les persones grans suposen el 17,34% de la població a Espanya, sent també un
envelliment molt femení: de les més de 8 milions de persones grans, el 57,24% són dones (INE,
2011). A més, continuen presentant un perfil baix a nivell educatiu, amb un 68,21% que només té
estudis primaris i unicament un 6,73% va poder anar a la Universitat.

A més, les previsions demogràfiques ens anuncien que el MÓN serà un planeta envellit al
2050. El continent més envellit serà Europa ja que amb un 27,4% de la seva població tindrà més
de 65 anys, però qui patirà l’envelliment més ràpid de la seva població en només quaranta anys
serà Latinoamerica i el Carib que passaran d’un 6.9% de gent gran (2010) al 19,5% de la seva
població!!! (Nacions Unides, 2013). Preguntes sobre el manteniment de les pensions públiques,
qui cuidarà (o pagarà els serveis) a les persones grans que necessitin ajuda per a la seva vida
diària, estan sobre les agendes (i pors) de moltes polítiques i famílies.

No obstant, les dades també ens diuen que una persona que ara fes 65 anys tindria de
mitja 14,2 anys d’esperança de vida lliures de discapacitat, i 5,6 amb discapacitat (Pujol i
Abellán, 2013). El repte com a societat i com individus és:

11
(a) poder saber fer servir el capital social i el bagatge d’experiències d’aquestes persones grans
perquè continuïn participant a la comunitat i

(b) proporcionar activitats i espais de participació per ajudar a que cada vegada més els anys
amb discapacitat siguin menors.

L’envelliment és, per tant, un repte per a la societat i per les pròpies persones que són o
seran en un futur grans. Per a la societat, moltes comunitats hauran de re-plantejar-se els serveis
que dirigeixen cap a les persones grans i com elles mateixes estan organitzades per adaptar-se a
aquest envelliment. Un exemple d’aquesta integració és la campanya organitzada per
l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com “Age Friendly cities” que pretén que les ciutats
repensin com estan organitzades per adaptar-se a totes les edats i necessitats. Aquest programa
inclou elements importants com ara (a) participació social i pública de les persones grans; (b)
serveis de salut i serveis socials; (c) mobilitat i transport; (d) suport i ajuda mútua; (e) accessibilitat
i espai públic; (f) respecte i inclusió; (g) habitatge; i (h) comunicació i informació. Barcelona ha
participat en aquest projecte i es poden consultar la seva implicació a la següent web
http://www.bcnamigagentgran.cat

També com a societat em puc o m’hauria de plantejar què vull/espero de les persones
un cop es jubilin: espero només que descansin i tinguin activitats d’oci? Com aprofito la seva
experiència vivencial o laboral per que continuïn contribuint a la societat? Com puc oferir noves
oportunitats per promocionar-se personalment en aquest col·lectiu –cursos educatius,
voluntariat...-? En les següents pàgines veurem diferents experiències de com les persones grans
tenen un bagatge experiencial que pot ajudar a mobilitzar a la societat i millorar les comunitats.

Per últim, la societat té un altre repte al voltant de les persones grans i que està
relacionat amb els valors que aquesta societat promou. En aquest sentit caldria repensar els
valors sobre la joventut i la bellesa i sobre el valor de la cura dels altres. En el primer cas, vivim en
una societat que valora sobremanera la joventut i la seva bellesa associada i això suposa una
batalla contrarellotge (o utopia) perquè els signes del temps no es notin al nostre cos. Quins
models d’envelliment tenim actualment? Pocs. Les persones grans no són uns habituals en
campanyes de marketing (a no ser per vendre certs productes estereotipats per a la seva edat)
ni en programes de TV o ràdio. Per exemple, en el seu llibre Tan fresques. Les noves dones grans
del segle XXI, Anna Freixas realitza una visió molt crítica sobre aquest aspecte, apuntant també
com afecta més a les dones grans que als homes (el que s’ha anomenat como el doble
estàndard de l’envelliment).

De igual forma, el valor de cuidar als altres ha estat sempre poc valorat en la nostra
societat. Tenir cura dels altres ha quedat sempre relegat a un paper de les dones, sense
remuneració ni reconeixement, i a una obligació de la família per cuidar. Amb la incorporació
de la dona al mercat laboral sembla que el cuidar no sigui productiu i es representi més un
càstig per a la carrera personal i laboral per aquell a la família (sigui dona o home) escollit per la
tasca de cuidar als més necessitats (nens i gent gran). Veurem després com les persones grans
actives tenen un gran paper de cuidadores a les seves famílies.

12
 Com a persona, cadascú de nosaltres hauria de pensar i organitzar com vol ser el seu
envelliment. I això no només implica calcular la pensió o cuidar la salut, sinó també plantejar-se
quin tipus de persona gran vull ser, en quins projectes vull participar i quines metes em puc
plantejar en els propers anys. Aquestes preguntes tenen implicacions directes sobre el benestar i
qualitat de vida de les persones i al final, sobre la salut en general de les persones grans. Una
autora interessant sobre la qualitat de vida de les persones i que les seves teories s’han fet servir
per parlar de l’envelliment és Carol Ryff. Ryff (1989) defineix el benestar de les persones en els
següents eixos:

• Acceptació d’un mateix: quina autoestima i idea de si mateixos tenen les persones grans?
• Relacions positives amb els demés: em relaciono o sóc una persona gran que estic sola i
aïllada del meu entorn?
• Domini de l’entorn: entenc els canvis que passen al meu entorn o tinc por dels canvis socials
i tecnològics que passen al meu voltant?
• Autonomia: puc decidir per mi mateix o hi ha altres que ho fan per mi?
• Propòsits en la vida: quins objectius i metes tinc com a persona? Què vull aconseguir o fer en
el proper any?
• Creixement personal: què m’agradaria aprendre?

De la manera que cada persona gran respongui a cada una d’aquestes respostes tindrà un
efecte positiu o no en el seu benestar i en la seva qualitat de vida. Una visió positiva de
l’envelliment facilita un bon envelliment i qualitat de vida i l’eliminació dels estereotips negatius
que normalment s’associen a les persones grans.

Què es l’envelliment actiu?

La defensa d’una imatge més positiva de les persones grans ha rebut diferents noms en
la literatura científica: envelliment saludable, envelliment amb èxit, envelliment productiu, actiu,
positiu o generatiu,... Totes tenen en comú una idea positiva de l’envelliment, però potser el
terme més conegut és el de l’envelliment actiu. Encara que per a molts aquest terme està
associat a l’Any Europeu de l’envelliment actiu i la solidaritat intergeneracional celebrat de
forma intensiva durant 2012, pocs potser coneixen que aquest terme és molt més antic i és fruit
dels treballs elaborats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

DE fet, va ser proposat per la OMS el 2002 amb l’objectiu de promoure polítiques socials
adients al repte que suposa i suposarà el progressiu envelliment de la població mundial. Dins
d’aquest marc, l’OMS descriu tres pilars fonamentals per mantenir i promoure el benestar i
qualitat de vida de les persones grans. En primer lloc, el primer pilar és la salut i implicaria
aquelles accions que es poden realitzar per prevenir les diferents patologies a nivell físic i
psicològic a les que es poden veure associat l’envelliment. El segon pilar és la participació, que
ressalta el paper que les persones grans tenen a les seves famílies i en la seva comunitat i que
aquest rol sigui el més significatiu possible. Per últim, el tercer pilar seria la seguretat i implicaria

13
com les persones grans estan protegides a nivell social, legal i assistencial per no ser objecte
d’abusos, accidents o violència sobre aquest col·lectiu.

La OMS, dins d’aquest marc d’envelliment actiu, planteja uns factors determinants per a
la seva consecució com ara l’economia, el sistema assistencial, el sistema social, aspectes
conductuals, personals i finalment l’entorn físic. Per últim, aquest marc teòric ajuda a plantejar-se
noves polítiques socials que ajudin a aconseguir un bon envelliment actiu (Fernández-Ballesteros,
2009). Moltes d’aquestes activitats es promouen en centres de gent gran com els que es
presenten en aquest llibre i busquen aconseguir la millora o manteniment en àmbits com ara: (a)
la salut física de la persona gran; (b) el seu bon funcionament cognitiu, (c) les emocions positives
i bones estratègies d’afrontament, i (d) el bon funcionament psico-social i la participació a la
societat per part d’aquest col·lectiu.

A grans trets podríem diferenciar tres tipus d’activitats en les que poder aconseguir la fita
de l’envelliment actiu (veure figura 1). En el nivell més bàsic trobaríem totes aquelles activitats
que promouen l’oci i la recreació en la gent gran. Aporten plaer i satisfacció a les persones
grans i els permeten estar actives. En segon lloc trobaríem aquelles activitats que tenen com a fi
l’adquisició o millora d’habilitats o competències que permeten a la persona gran créixer com a
persona. Finalment la persona gran pot tenir també interès en el desenvolupament comunitari,
en aconseguir fites i beneficis comuns per a persones o col·lectius que l’envolten. Aquestes
activitats també s’anomenen generatives perquè la persona fa dependre part del seu benestar
en que d’altres també estiguin bé.

Desenvolupament
comunitari

Desenvolupament
personal

Recreació

Figura 1. Piràmide d’activitats que defineixen un bon envelliment (Villar, 2012; Villar i Celdrán,
2012)

14
 Aquestes tres activitats es poden veure com a inclusives i complementaries però tenen
de diferent que quan més pugem en la piràmide implica un major exigència i capacitat per
realitzar-les, i possiblement, menys gent disposada a assumir-les. A més, realitzar un tipus o un
altre d’activitat pot tenir conseqüències diferents en el benestar de la persona. Ryan i Deci
(2001) diferenciaren entre un benestar hedònic i un benestar eudaimònic. Mentre que el primer
estaria relacionat amb sentiments de plaer i satisfacció i per tant més proper a la base de la
piràmide, el benestar eudaimònic que es vincula amb les idees de desenvolupament,
creixement personal i objectius de futur, seria més visible a mesura que fem activitats més a dalt
de la piràmide.

L’envelliment actiu: realitat o utopia?

No obstant, un punt negatiu en tota aquesta introducció positiva de l’envelliment és la

imatge actual que tenim de les persones grans i de tot el treball que queda per realitzar per
promoure més i millor l’envelliment actiu. Les dades actuals ens indiquen que són encara poques
les persones grans que estan implicades en aquestes activitats que generen un bon envelliment.

• Noves activitats?

Una vegada jubilats, un 60% de les persones grans afirmen començar noves activitats o
hobbies, però a l’observar quines són les més freqüents ens trobem davant d’una imatge bastant
estereotipada del que és ser gran: un 26,6% van començar a fer un esport, un 12,2% classes de
manualitats i un 8,8% van començar a fer turisme (IMSERSO, 2010).

• Ús de les TICs

En quant a l’ús de les TICs (Tecnologies de la informació i la comunicació), hi ha una

escassa implicació en el seu us. Pocs tenen ordinador a casa (26,1%) i molts menys saben
navegar per Internet (5,9%) (IMSERSO, 2014). Aquesta esquerda tecnològica pot ser un risc per a
les persones grans per aïllar-se socialment ja que molts tràmits i gestions amb l’administració es
realitzen a través d’Internet. El no fer ús de les noves tecnologies també els deixa fora de la
possibilitat de gaudir de totes les avantatges que la xarxa ofereix en quant a oci, gestió de
compres i creixement personal, i comunicació amb altres persones (per exemple, fer servir les
xarxes socials).

• Educació i gent gran

La formació en general de les persones grans no és molt elevada. Consultant dades

poblacionals estatals de l’estudi EADA (Participación de la Población Adulta en Actividades de
Aprendizaje) s’observa que les persones grans entre 60-75 anys només un 22,8% està realitzant
alguna activitat d’aprenentatge (Villar i Celdrán, 2013). A més, la implicació amb aquestes
tasques educatives és més freqüent entre les persones grans amb un nivell educatiu previ
superior i que ja estiguin participant d’altres activitats socials i culturals (Villar i Celdrán, 2013).

15
• Participació cívica i voluntariat

Les persones grans tenen una escassa participació ciutadana encara que haurien de
tenir molt poder en les decisions polítiques que es prenen si representessin un lobby fort
d’influència política. Per exemple, a les darreres eleccions espanyoles de novembre de 2011, les
persones més grans de 60 anys representaven al cens de votants un 30,28% dels mateixos!
Aquesta implicació política comença poc a poc a canviar amb la irrupció i notorietat de nous
moviments socials com són el moviment dels iaioflautes (www.iaioflautas.org) o les activitats al
voltant del Consell de la Gent Gran de Catalunya o el de Barcelona (http://goo.gl/KrYH8).

Capítol especial en aquesta participació ciutadana mereix el paper del voluntariat,

amb una forta tradició al nostre entorn social i xarxa associativa. No obstant, les dades apunten
que no arriba al 10% de la població gran aquelles que estan implicades en accions de
voluntariat (Villar, Celdrán, Fabà, i Serrat, 2013). És una activitat altruista que entre les persones
grans també està fortament feminitzada, i que acostumen a ser relativament joves (menys de 75
anys) (Villar et al., 2013).

• La cura dels altres

On sí tenim a moltes persones grans implicades és al voltant de la cura de la família i en

especial en la cura del néts i de les persones dependents; un rol del tot essencial pel bon
funcionament de les famílies i del benestar de les comunitats però que en moltes ocasions
queda relegat en importància o inclús és invisible als ulls de la societat. Les persones grans que
tenen néts, actualment poden tenir com a tasca “normativa” (és a dir, esperable) que en algun
moment d’aquesta relació, hauran d’implicar-se en la cura diària dels seus néts, en general,
com a forma d’ajudar als pares a equilibrar la jornada laboral i la familiar. Aquesta forma de
solidaritat entre generacions s’observa tant en intensitat com en freqüència (IMSERSO, 2014).
Entre els que cuiden en l’actualitat i els que ho van fer en el passat, la xifra arriba fins al 77% de la
població gran. A més, la meitat d’ells té una implicació diària en la cura dels seus néts i quasi
l’altra meitat ho fa de forma setmanal. En molts casos estem parlant de “jornades de cura” com
si la persona gran estigués treballant a temps parcial en aquesta activitat.

En quant a les persones dependents, podríem pensar, a priori, que les persones grans no
cuiden perquè normalment són cuidades. Encara que és veritat que en general el perfil de la
cuidadora d’una persona dependent té una edat compresa entre els 45 i els 64 anys, la darrera
enquesta de “Discapacidad, Autonomía Personal y Situaciones de Dependencia 2008” (INE,
2008) apunta que les persones més gran de 65 anys suposen més del 20% dels cuidadors familiars
encarregats d’alguna persona de la família amb dependència.

• La soledat: el gran enemic de l’envelliment actiu

Per últim, no podem garantir un envelliment actiu, compromès, integrat en la comunitat

més propera de la persona gran, si aquesta està i se sent sola. Certament, la soledat és una de
les grans amenaces per l’envelliment i tristament és una realitat habitual per a moltes persones
grans. De manera objectiva, dades del INE (dades del cens 2011) apunten que un 36,8% de les
persones grans viuen en llars unipersonals, es a dir, soles. De manera subjectiva, al ser

16
preguntades si se senten soles, el percentatge és molt més elevat, sobre tot en dones i en
persones més grans de 80 anys (IMSERSO, 2010). Les conseqüències d’aquest sentiment de
soledat són diverses i greus. Hawkley i Cacioppo (2010) apunten a efectes negatius a la salut
tant física (pe cardiovascular) com psicològica (depressió, deteriorament cognitiu).

Conclusions

Aquesta introducció a l’experiència de transformació del teixit de participació de la

gent gran al districte d’Horta-Guinardó tenia com a objectiu presentar una visió positiva de
l’envelliment, els molts reptes que suposa i suposarà, així com també mostra el llarg camí que ens
queda per aconseguir que moltes més persones grans es puguin beneficiar d’un envelliment
satisfactori. Per això em plantejo que necessitem:

a) Un nou model d’envelliment i d’atenció a les seves necessitats des de la societat.

b) Acompanyar a la persona durant la seva transició i adaptació a la jubilació perquè es pugui
implicar amb la seva comunitat activament i que tingui un sentit per a la persona.
c) Reduir l’aïllament i soledat en la que es troben actualment moltes persones grans.

Accions com les que llegirem en aquest llibre són un bon exemple d’un envelliment actiu,
generatiu i compromès!

17
 Evolució de les activitats amb i per a la gent gran de l’any
2000 al 2010

Introducció
Com s’ha comentat al preàmbul, aquest llibre sorgeix de les viviencies d’una de les autores del
llibre, la Carme Aràjol, pel seu pas des de 1999 fins a la seva jubilació en el treball amb gent gran
al Districte d’Horta Guinardó. Per a ella era una pràctica relativament nova ja que havia
treballat tangencialment amb gent gran al Districte de Nou Barris on era la cap de la zona sud
del Districte i hi coordinava tots els serveis personals, entre els que hi havia dos casals d’avis, i
també havia participat als anys 80 en un projecte comunitari inter generacional amb gent gran i
joves al barri de Montbau.

Aquesta nova feina al Districte d’Horta Guinardó comportava tenir una visió global de la gent
gran del Districte des de la seva vessant de participació i promoció, i per tant implicava entre
d’altres, accions com ara realitzar una anàlisi i valoració de la seva situació i detectar quins eren
els punts forts i els punts febles de la promoció i participació de la Gent Gran, i a partir d’aquí
elaborar una programació de treball, liderant projectes de gent gran a nivell de Districte i també
posant en marxa tres nous casals i dinamitzant els ja existents.

Tots els projectes d’aquest programa de gent gran seguien el mateix cicle de gestió d’un
projecte social que consistia en detectar una necessitat, marcar uns objectius, planificar l’acció,
portar-la a terme i avaluar el projecte (veure figura 2).

Figura 2. Cicle de la gestió d’un projecte social

Detectar
Avaluar el
una
projecte
necessitat

Marcar
Portar-les
uns
a terme
objectius

Planificar
les
accions

19
El treball diari amb persones grans implica poder treballar amb els estereotips propis que cada
professional pot tenir sobre aquest col·lectiu i també els que les persones grans també tenen
sobre si mateixes. En aquest sentit la pròpia Carme ens relata que per a ella: “Poder liderar
aquest projecte em va agradar molt per diverses raons, una d’elles és que a mi m’agrada
treballar amb la gent gran, m’hi trobo bé, els respecto com a persones que tenen tota una
experiència de vida i em resulta fàcil estimar-los i encoratjar-los perquè participin en diferents
projectes, i també perquè sóc una persona que acostumo a creure’m el que faig i em resulta
fàcil entusiasmar-me i també encomanar als altres el meu entusiasme”.

L’analisi previ de la situació el 1999 dels serveis de participació de la gent gran al districte eren
que existien:

(1) Una Comissió de la gent gran.

En aquells temps l’únic òrgan de participació de la gent gran que hi havia al Districte era la
Comissió de la Gent Gran que es tracta d’un òrgan de coordinació de les entitats de gent gran
del Districte, sense valor reglamentari a nivell de participació de la ciutat però que
l’anomenàvem Consell de la Gent Gran encara que no reunia els requisits que requeria el
reglament de participació municipal per ser-ho ja que el Consell de la Gent Gran és un òrgan
que forma part del reglament de participació municipal.

Aquesta comissió està presidida per el Regidor o Regidora de torn del Districte i s’hi convida ,
una o dues vegades al trimestre, a representants de totes les entitats de gent gran municipals i
no municipals a una reunió per tractar temes que afecten i/o interessen a la Gent Gran.

(2) Dos projectes a nivell de Districte que eren les Jornades de Salut i l’homenatge als avis
centenaris

(3) Cinc petits casals municipals de gent gran. Eren uns casals molt antics, alguns dels quals
encara existeixen avui i que els elements que donaven titularitat municipal a aquests casals
era que l’edifici on estaven ubicats era de propietat municipal i que rebien una petita
subvenció econòmica anual del Districte. En aquella època no hi havia recursos
econòmics, ni professionals per ajudar a dinamitzar aquests espais; eren centres tancats
regentats per una Junta d’uns quants voluntaris que portaven el casal i que ho feien a la
seva manera i la majoria de les vegades no tenien un projecte clar ni potenciaven massa la
participació de la resta de socis

Al fer l’anàlisi del que existia en aquell moment es va detectar conjuntament amb la gent gran
que hi havia altres necessitats i demandes, d’aquesta manera es va crear un altre òrgan de

20
participació que va ser la Taula de casals de gent gran del Districte, es van reconduir i ampliar
els projectes de les jornades de salut i homenatge als avis centenaris, i es varen creat uns quants
projectes nous, com la trobada de corals de gent gran del Districte, les Jornades de participació
dels Casals de Gent Gran, la Jornada intergeneracional i el ball de la primavera de la gent gran.
Aquest llibre intenta descriure aquesta nova etapa que va significar una transformació molt
positiva del nivell de participació de la gent gran al Districte.

Recorda que al plantejar-te les necessitats d’intervenció amb les persones grans escoltar
la seva veu es fonamental. A vegades el que creu el tècnic que necessita aquest col·lectiu
dista molt del que les pròpies persones grans refereixen.

Els objectius que ens vàrem marcar amb aquests canvis van ser:

• Ampliar el nivell de participació de la gent gran en la dinàmica social del Districte

• Escoltar les demandes de les persones grans i acompanyar en el procés de portar a terme
les seves propostes
• Augmentar el nivell d’autoestima, el sentiment d’utilitat i satisfacció amb la seva vida

I tot amb el marc teòric-pràctic de l’envelliment saludable-actiu que hem parlat a l’apartat
teòric del llibre.

Determinar uns bons objectius és essencial per un bon projecte social però a
vegades no és fàcil. Un bon objectiu hauria de ser clar en la seva definició, específic,
mesurable, realista i que estigui expressat de forma temporal.

Els objectius poden ser conceptuals (quin coneixement nou poden necessitar o ser
d’interès per a les persones grans), procedimentals (quines habilitats noves poden
necessitar o ser d’interès per a les persones grans) o actitudinals (quins nous valors,
actituds es poden canviar o modificar en aquest col·lectiu?).

Amb aquesta perspectiva es va començar a treballar i com que no hi havia gaire recursos es va
optar per començar a dinamitzar la gent gran del Districte a partir d’una estructura ja existent
como era la Comissió de la Gent Gran.

Les hipòtesis de treball de les quals es partia per realitzar aquesta iniciativa eren les següents:

• Si s’aconsegueix implicar a les entitats de gent gran, tant les municipals com les no
municipals del Districte que formen part de la Comissió de la gent gran per organitzar
activitats s’aconseguirà els següents objectius:
o Es coneixeran millor els membres dels diferents casals i entitats de gent gran del
Districte, municipals i no municipals.

21
 o Un petit nivell de dinamització dels cinc casals municipals, ja que hauran de sortir
persones voluntàries de cada casal que s’impliquin en el projecte de Gent Gran de
Districte.
o Es podrà potenciar la solidaritat entre els casals i entitats de gent gran.

Taula de casals de gent gran del Districte

El segon òrgan de participació que es va crear en aquella època va ser la Taula de casals de
gent gran del Districte. L’any 2003 es va veure la necessitat de crear aquesta taula de caire
merament tècnic i es va convidar a participar-hi als cinc casals municipals que existien en
aquell moment i als tres casals no municipals que rebien suport del Districte en forma de
subvenció anual, ja que es veia important conèixer el que estaven fent i fer-ne un seguiment, i
va semblar que la millor manera de fer-ho era potenciant un treball de grup a les reunions
trimestrals que que fèien.

Els objectius de la taula de casals van ser:

• Crear un espai de debat i intercanvi d’informació dels diferents components de la

taula
• Aprendre els uns dels altres
• Proposar projectes conjunts
• Ajudar a millorar el funcionament dels casals participants
• Recollir els indicadors de les activitats trimestrals que es feien a cada casal.

La metodologia que es va emprar va ser la següent:

Desprès de cada reunió, es feia un acta que desprès s’enviava a tots els assistents juntament
amb la convocatòria de la propera reunió. Aquesta eina ajudava als assistent a recordar el que
s’havia parlat i a preparar la propera reunió i durant la reunió es potenciava la participació i
implicació dels assistents.

Des del primer dia, els assistents van valorar molt aquest espai, especialment perquè els permetia
posar en comú les activitats que es feien a cada casal o entitat, això va comportar que, de
manera natural, es creés una cohesió del grup a mesura que tots anaven tenint els mateixos
interessos. De fet, la majoria dels assistents estaven esperant el moment de poder compartir i
explicar el que havien fet el passat trimestre, ressaltant especialment el projecte o activitat que
havia tingut una millor acollida per part dels seus socis.

22
Els més actius eren els que estaven més oberts a escoltar les programacions dels altres i van ser
els que primer van començar a inspirar-se en activitats fetes pels altres, i també a conèixer i
utilitzar recursos que no coneixien fins llavors. Això va passar amb molts temes com les sortides
culturals, les excursions, les activitats teatrals i musicals etc... i també van començar a col·laborar
entre ells; es convidaven els uns als altres a fer activitats, per exemple, un casal tenia una bona
companyia de teatre, o una coral i un altre casal els convidava al seu casal per fer una
actuació. D’aquesta manera es van començar a conèixer cada vegada més i a mida que el
temps passava cada vegada es feien més intercanvis d’aquesta mena.

Com apunta la tècnica Carme Aràjol: “Em vaig sorprendre perquè la meva hipòtesi abans de
crear la taula era que els casals estaven molt tancats en si mateixos i no tenien cap interès en
relacionar-se els uns amb els altres i també que no estaven oberts a noves idees i propostes i
amb aquestes reunions vaig comprovar que no era ben bé així”.

El paper del tècnic/a a les reunions de participació de la gent gran en aquests equipaments
ha de poder complir amb les següents funcions:

• Presentar els objectius de la sessió

• Moderar la reunió
• Escoltar als representants dels casals
• Potenciar la participacipació de les persones grans

• Elaborar un acta per fer-la arribar als assistents

Cap a l’any 2005 el sector de Gent Gran a nivell de ciutat, va organitzar unes jornades de casals
de ciutat on hi varen participar representants de tots els casals de Barcelona i els assistents les
van valorar molt. A aquestes jornades van convidar a una membre de la nostra taula de casals
a explicar els objectius de la taula, el seu funcionament i també a compartir la seva experiència
com a membre actiu, ja que era l’única taula de casals que hi havia a tota la ciutat.

A la nostra taula de casals es van comentar aquestes jornades i un dels membres que hi havia
assistit va llençar a l’aire la proposta de que de la mateixa manera que s’havien fet unes
Jornades de participació de Casals a nivell de tota la ciutat, al Districte d’Horta Guinardó
estàvem preparats per organitzar les nostres jornades de participació de casals de Districte; la
majoria dels membres de la taula varen estar d’acord amb la proposta i van estar disposats a
crear una comissió de preparació d’aquestes jornades de participació pel proper any, aquesta
va ser la llavor de les Jornades de Participació de Casals que es van començar a fer al Districte
més endevant.

La dinàmica de les reunions de la taula de casals funcionava bé, hi havia un nivell alt
d’intervencions plenes d’entusiasme, ja que els assistents es sentien reconeguts i escoltats. El punt
feble era que, en alguns moments, les intervencions podien convertir-se en anecdòtiques, per

23
exemple, algú explicava amb pels i senyals alguna activitat molt reeixida que havien fet al casal
i no hi havia prou temps per seguir l’ordre del dia.

L’any 2008, amb la creació dels tres nous casals municipals de gent gran a la Vall d’Hebron, a
Horta i al Baix Guinardó, la dinamitzadora de cada un d’aquests nous casals, es va incorporar a
la taula, juntament amb un representant de la comissió gestora de cada casal, els quals li van
donar un nou impuls. Això va ser un bon canvi en l’organització, perquè els nous casals, que van
començar amb molta força, tenien un molt bon nivell de participació del voluntariat i molts
projectes a compartir.

Va ser en aquesta nova etapa, en que, a més a més dels representants dels casals hi
participàvem quatre professionals, les tres dinamitzadores dels nous casals i la tècnica de Gent
Gran del Districte, per la qual cosa vàrem modificar l’estructura organitzativa d’aquestes
reunions i una de les dinamitzadores es va convertir en la coordinadora de la taula i
l’encarregada de fer l’acta i les altres dues, moderaven la reunió de forma alterna, la tècnica
de la gent gran hi assistia però sense assumir cap rol en concret.

També va ser en aquesta nova etapa que es va plantejar modificar una mica el contingut de les
reunions perque va semblar que el grup havia adquirit una solidesa i maduresa que permetia
donar un petit tomb a la reunió per tal de avançar en l’objectiu d’ajudar als casals de manera
més directa a trobar eines pel seu millor funcionament. Poc a poc, es va anar proposant a la
taula que a cada reunió es treballés un tema sobre diferents aspectes de la vida dels casals que
a ells els interessés i tothom hi va estar d’acord. Els membres de la taula van ajudar a fer una
llista de temes que tenien interès en parlar i es van comprometre a que a cada reunió, un casal
o bé un equip format per membres de diferents casals prepararien per a la propera reunió el
tema monogràfic que es decidís tractar. Es va proposar que l’ordre del dia, en aquesta nova
etapa tindria aquests tres punts:

• Roda d’exposició d’una de les activitats més importants que s’ havia fet durant el
trimestre anterior a cada casal.
• Tema monogràfic (per exemple, el joc als casals, organització d’un campionat de joc a
nivell de districte on hi participarien tots el casals, resolució de conflictes, voluntariat,
etc...).
• Informacions vàries.

Aquest procés de canvi d’estructura no es va posar en marxa immediatament sinó que va

comportar un procés de maduració i aquest nou model, una vegada va estar assumit per
tothom, es va posar en marxa a partir del mes de setembre de 2010, amb també resultats
satisfactoris.

Aquesta primera experiencia és un bon exemple de com l’avaluació d’un projecte que s’està
portant a terme, encara que amb bons resultats, porta sempre a modificar i seguir
treballant en la millora continua dels processos de participació de la gent gran en aquests

24
Comissió de la Gent Gran del Districte

Com ja s’ha comentat prèviament, aquesta comissió ja existia prèviament als canvis ocorreguts
durant el període analitzat i va resultar un bon lloc de començament per treballar amb les
persones grans del Districte i realitzar canvis en pro de la seva major participació.

Aquesta comissió estava formada aproximadament per unes vint-i-quatre entitats de gent
gran. Es tracta d’una comissió política i social i està presidida per el/la Regidor/a del Districte de
torn que quan no hi pot assistir delega amb el/la Conseller/a de gent gran del Districte. La
tècnica de gent gran hi fa les funcions de secretària i, com a tal, està encarregada de convocar
a les entitats de gent gran del Districte a les reunions del consell , fer l’acta, enviar-la a tots els
assistents, donar informacions, i juntament amb el/la Conseller/a, dinamitzar la Comissió. A més,
dos representants d’aquesta comissió participen periòdicament en el Consell de la Gent Gran
de la ciutat de Barcelona.

Les reunions acostumen a fer-se amb una periodicitat bimensual , i quan es considera necessari
es convoca un reunió extraordinària. En l’avaluació inicial d’aquest òrgan podem ressaltar que
sempre havia sigut un espai dinàmic. Els temes que es tracten són diversos, la majoria relacionats
amb temes de gent gran que tenen interès pel col·lectiu. Aquests temes els pot proposar el
mateix col·lectiu de gent gran, la presidència de la comissió, la tècnica de gent gran i altres
professionals del sector de la gent gran del mateix Ajuntament o d’alguna altra institució, com
pot ser la Generalitat, Diputació, Universitat etc... que els interessa informar a la comissió d’un
tema en concret.

En aquell temps, per portar a terme els diferents projectes que sortien d’aquesta comissió de
gent gran es creaven comissions per a cada un d’ells. Les activitats d’àmbit de Districte que es
descriuen en el proper apartat es creaven a partir d’una comissió que sempre estava formada
per voluntaris representants d’algunes de les diferents entitats i/o casals de gent gran del Districte
i que sortien a partir de la Comissió de la Gent Gran i dels tècnics de gent gran.

Els primers anys la tècnica de gent gran del Districte assumia la coordinació de totes les
comissions, i a partir de l’any 2008, que es van incorporar les dinamitzadores dels tres grans
casals, cada una d’elles va assumir la coordinació d’una de les comissions d’activitats.

El fet que els voluntaris s’impliquessin activament en l’organització i posada en marxa de

l’activitat era importantíssim, sense ells les diferents activitats de Districte no haguessin tingut ni la
mateixa qualitat ni el mateix ressò, perquè els voluntaris prenien un compromís personal i de
grup, i com a representants de l’entitat a la que pertanyien també es sentien molt motivats per
animar els seus membres a participar-hi.

La clau de la participació sempre va ser que la gent gran es va sentir protagonista del projecte;
d’aquesta manera, l’activitat lluïa amb tot el seu esplendor.

25
A continuació es descriuen els diferents projectes que es van realitzar durant aquest període i
que estaven adreçats a tota la gent gran del Districte. En aquests projectes hi participaven
voluntaris de les diferents entitats, tant de l’àmbit municipal com privat, els quals sortien de la
Comissió de la Gent Gran del Districte; hi participava el mateix membre representant d’una
entitat o bé aquest s’encarregava d’aconseguir un voluntari de la seva entitat que estava
interessat en col·laborar en el projecte. Cada projecte funcionava mitjançant una comissió que
era el motor de l’activitat.

Jornades de Salut per a la Gent Gran

Abans de l’any 1999, aquestes jornades ja les organitzava la tècnica de gent gran anterior, i hi
col·laborava l’animadora de gent gran d’Horta i la directora de la residència de gent gran de
les llars Mundet. Aquesta última era la que gairebé sempre proporcionava la majoria dels
ponents, que eren professionals de la residència que acostumaven a ser especialistes en
diferents temes relacionats amb la gent gran. Encara que funcionaven bé, en la nova etapa ens
vàrem adonar que les entitats de la gent gran no participaven gaire en el disseny i organització
de les jornades, i és per això que es va decidir redissenyar la seva organització.

El primer any es va seguir el mateix model de programació del contingut de les jornades de
l’anterior etapa, però per dur-lo a terme vàrem crear la comissió de preparació de les jornades
en la que hi participaven l’animadora de gent gran d’Horta, la directora de la residència de
gent gran de les llars Mundet, dos representants de l’Espai de Gent Gran d’Horta i Carme Aràjol
com a coordinadora de la jornada, d’aquesta manera es disenyava el projecte en equip i les
entitats de gent gran podien aportar la seva opinió i expertesa. A partir del segon any vàrem
canviar una mica l’estructura organitzativa i es va ampliar una mica més la comissió de
preparació amb la incorporació de representants de tres entitats de gent gran del Districte que
tenien interés en participar-hi.

Les entitats participants acostumaven a formar part de la comissió de preparació de les jornades
un promig de dos anys, ja que la idea era que moltes entitats de gent gran hi poguessin
participar i opinar sobre la seva programació i organització per la qual cosa anaven rotant.

Molt aviat es va aconseguir un petit pressupost per a contractar alguns ponents que s’utilitzava
quan els ponents de les Llars Mundet o d’alguna entitat municipal o de la seguretat social de
barri que participaven sense cobrar no coneixien el tema que havia estat triat per la comissió. El
tercer any vàrem incorporar a la comissió la infermera comunitària del barri d’Horta i aquell
mateix any les Llars Mundet van deixar de participar-hi perquè es van centrar més amb un altra
tipus de col·laboració amb el Districte que més endavant s’explicarà.

A partir d’aquest moment ja va estar definit el model de comissió de preparació que va

funcionar fins l’any 2010 que va ser l’últim any que es van fer aquestes jornades.

26
Funcionament de la comissió de preparació de les jornades de salut

Aquesta comissió es reunia quatres vegades l’any, i se’n redactava un acta de cada reunió que
es feia arribar a tots els membres de la comissió.

Primera reunió

Desprès de cada estiu es creava la comissió i fèiem una primera reunió, en la que decidíem els
temes que volíem tractar, el calendari de reunions, la data de les jornades i també distribuíem les
tasques de cada membre de la comissió.

Els temes a tractar sortien d’una llista que s’havia fet a partir de les propostes dels assistents a la
jornada anterior els quals deixaven anotades al full d’avaluació que se’ls passava a la fi de cada
sessió, també incloïem a la llista els suggeriments dels membres de la Comissió de la Gent Gran
del Districte que feien ,dins l’espai de la comissió de gent gran, una avaluació global de les dites
jornades.

El primer dia de la reunió de la comissió de les jornades es passava una llista de propostes de
temes als nous membres de les entitats que s’incorporaven a la comissió i entre tots es triava els
temes que ens semblaven més adients, s’intentava que els temes escollits no fossin de malalties
especifiques, sinó més aviat de salut preventiva; de totes maneres, si alguna vegada triàvem
algun tema d’una malaltia que semblava rellevant per a la gent gran, demanàvem als ponents
que es tractés des d’una visió global, tocant, principalment, també els aspectes preventius.

Tant bon punt s’havien decidit els temes, entre tots, començàvem a pensar en possibles ponents
i s’assignava a les tres tècniques, l’ animadora de gent gran, la infermera comunitària i la
tècnica de gent gran , la tasca de contactar als ponents i fer-los l’encàrrec.

Prèviament s’havia elaborat un petit document de com es volia que fos el contingut de l’acte;
en aquest full quedava decidit, l’horari, quina persona política o tècnica el presentaria , quina
tècnica faria de moderadora i el més important era el temps que es marcava d’exposició del
tema per part del ponent, i el temps de precs i preguntes, que sempre es volia que fos força
ampli perquè els assistents poguessin fer moltes preguntes i d’aquesta manera la jornada es
convertís en una sessió interactiva i didàctica.

2ª reunió: S’informava de quins ponents participarien i amb els noms de tots ells es
confeccionava un esborrany del tríptic de les jornades.

3ª reunió: S’entregava a cada membre el tríptic de les jornades, acabat d’editar i es feia, entre
tots, un pla de distribució; una part es feia des del Districte i un altra la feien les entitats de la
taula dintre de les seves pròpies entitats i del barri on estaven ubicades. Això feia que la gent
gran es sentís involucrada i motivada amb les jornades de salut a l’hora de fer-ne la difusió.

En aquesta reunió també s’organitzava el funcionament logístic de la jornada i es concretava el

rol que tindrien els tres representants de les entitats i alguns membres més que ells mateixos
buscaven dintre de les seves pròpies organitzacions i que consistia en:

27
• Preparar d’antuvi algun petit obsequi per a cada assistent, el qual es donava l’últim dia de
la jornada. El cost d’aquest obsequi l’assumia l’entitat que s’oferia a preparar-lo i ho feien de
manera voluntària, amb un esperit generós i molt entusiasta.
• Donar la benvinguda als assistents, donar-los una carpeta amb les ponències, el full
d’avaluació i algun petit obsequi que s’havia aconseguit d’alguna empresa, que
col·laborava d’aquesta manera a la jornada. La animadora d’Horta era l’encarregada de
contactar amb les empreses que acostumaven a col·laborar de gust.
• Ajudar, si es veia necessari, a suggerir-lis un seient els assistents i assegurar-se que estaven
ben atesos.
• Garantir que tothom omplís el full d’avaluació, i si algun assistent tenia dificultats per omplir-
lo, els ajudaven.
• Recollir el full d’avaluació, una vegada l’havien omplert.

4a. Reunió: Es feia després de les jornades. Al començar la reunió, la tècnica de gent gran
entregava a cada assistent les dades tabulades de l’avaluació que havien fet els assistents a les
jornades, que es comentava i valorava entre tota la comissió. En aquesta reunió també es feia
l’avaluació del funcionament logístic de la jornada, es valorava el que havia funcionat bé i el
que s’havia de millorar de cara a l’any vinent.

I per últim, la tècnica de gent gran entregava a cada membre de la comissió un regal
d’agraïment per la seva bona tasca en l’organització de la jornada; es tenia molta cura de
reconèixer a tothom que havia participat en el projecte per tal que tothom es sentís còmode i
valorat.

A continuació es fa una relació d’alguns dels temes que es varen tractar:

• Teràpies alternatives que ajuden a retardar el procés d’envelliment
• La teràpia del riure
• L’alimentació saludable
• Preparar-se per a la mort
• La malaltia d’ Alzheimer
• Tenir cura de la pell
• Tenir cura de la vista
• Com utilitzar els medicaments
• Etc.

28
Jornada Intergeneracional

La jornada intergeneracional es va començar a realitzar de forma anual a partir de l’any 2002 i

tenia com a objectiu potenciar la interrelació entre la gent gran de les entitats de gent gran del
Districte i els adolescents, per tal de debatre temes d’interès comú, i d’aquesta manera que uns
poguessin aprendre dels altres.

El consorci Internacional per als programes intergeneracionals (http://www.icip.info/) els

defineix com “vehicles per l’intercanvi concret i continuat de recursos i aprenentatges entre
les generaciones més grans i els joves amb l’objectiu de aconseguir beneficis individuals i
socials”.

La jornada anual neix d’una experiència únicament amb persones grans i que estava molt
relacionada amb la residència de les Llars Mundet. La seva directora tenia una visió del
funcionament del centre que incluia l’estar més arrelada al territori i poder obrir les portes de la
residència a les necessitats dels usuaris cap al seu entorn i de l’entorn cap a la residència. Per
tant, la direcció col·laborava molt amb el Districte d’Horta Guinardó en diferents projectes. Per
exemple, com s’ha comentat abans, va col·laborar durant un temps a les jornades de salut per
a la gent gran i també era una membre activa de la Comissió de la Gent Gran.

L’experiència predecessora de les jornades era que, cada any s’organitzava una jornada de
portes obertes a la seva residència on es convidava els membres de la comissió de la Gent Gran
i els residents que estaven en millors condicions mentals i físiques a una conferència sobre temes
del seu interès, i a l’acabar l’acte es convidava els membres de la comissió de la gent gran i els
tècnics a un dinar.

Aquest acte funcionava molt bé i aconseguia uns graus de satisfacció importants entre els
assistents però no aportava massa en quan a millorar l’esperit dinàmic i obert de la gent gran, ja
que a la gent gran se’ls donava feta una jornada a la que ells assistien i gaudien però que no
podien modificar; va ser llavors que la mateixa directora de la residència i la tècnica de gent
gran del Districte van veure la necessesitat de reorientar la jornada, de manera que poguès ser
un punt de trobada intergeneracional entre adolescents i gent gran, per tal de apropar la gent
jove al món de la gent gran i a la vegada encetar un diàleg constructiu entre aquests dos
col·lectius.

El centre residencial va continuar finançant la jornada , i el Districte es va comprometre a

donar-li suport per organitzar-la, i així es va fer durant els següents sis anys.

Les tasques que es feien conjuntament eren:

• Marcar la data de la jornada.

29
• Decidir el tema que es volia tractar, que sempre s’intentava que fos un tema atractiu pels
dos col·lectius d’ adolescents i de la gent gran.
• Crear l’estructura que havia de tenir la jornada que permetés obrir un debat d’igual a igual
entre els dos sectors d’edat.
• Decidir el ponent que conduiria la jornada.

La directora de la residència s’encarregava de contractar el ponent i també de parlar amb els

professors del Institut de les Llars Mundet, que sempre van col·laborar de forma molt positiva
amb el projecte. Era el professorat el que triava una classe que ells consideraven adient per
poder participar en aquest debat i el professor de la classe se’l informava sobre el tema perquè
el pogués preparar d’antuvi amb els seus alumnes.

Alguns dels temes que es van tractar durant aquests anys van ser:

• Com és el teu barri , t’agrada?, què hi trobes a faltar? , com el milloraries?

• Com em sento dintre de la meva família? M’agrada la família?
• L’amistat, és important per mi? Per què?
• La nova immigració , com la visc?
• Les relacions de parella, són o han sigut importants per mi? , per què?
• El paper de la dona a la nostra societat. La meva mare, la meva amiga, la meva parella

L’estructura de la jornada era la següent:

La jornada s’iniciava amb una presentació oficial amb la presència de diferents estaments
polítics que podien incloure la Diputació, de la qual depenia la residencia, i el Consell del
Districte, juntament amb amb algun tècnic de la Diputació que presentava el tema i donava la
paraula al ponent.

El ponent desenvolupava el tema a tractar i, a l’acabar l’exposició es convidava a l’audiència,

formada per gent gran i adolescents, a dividir-se en grups a les sales contigües a la sala d’actes.
Intentàvem que els grups estiguessin formats per un tant per cent equilibrat d’adolescents i de
gent gran. A cada grup se’ls facilitava un full amb unes preguntes sobre el tema, i es donava la
consigna que havien de triar un moderador/a que donava paraules i reconduïa el tema en cas
que el grup es desviés, un secretari/a que apuntés els punts significatius de la conversa, i un/a
portaveu, que havia d’explicar a tota la audiència el que s’havia parlat. En ocasions el rol de
secretari i portaveu recaia en la mateixa persona.

Els grups dispossaven d’una hora per realitzar la tasca i després tornaven a la sala d’actes on
cada grup resumia el que havien parlat, i el ponent aprofundia en els punts que li semblava que
era necessari fer-ho. La discussió acostumava a ser molt rica i molt positiva, i tant la gent gran
con els adolescents sortien molt satisfets de la conversa que havien mantingut dins del grup i
ambdós col·lectius es sorprenien de conèixer vessants interessants que no s‘havien plantejat que
tingués l’altra grup d’edat. De fet , les avaluacions d’aquesta jornada sempre van ser molt
positives i tant els adolescents com la gent gran sortien amb ganes de tornar a repetir
l’experiència. Els propis organitzadors també creien que era una experiència molt positiva que

30
ajudava a trencar estereotips, tan de la gent gran vers els joves, com al contrari; era molt
pedagògica i potenciava el diàleg entre dues generacions

Son múltiples els beneficis que aporta la realització d’un programa intergeneracional. A
continuació destacarem alguns (Bressler, Henkin, i Adler, 2005):

a) Per a la persona gran:

a. Augment de la satisfacció amb la vida
b. Reducció de l’aillament o sentiment de soletat
c. Reducció dels estereotips sobre les persones joves
d. Augment del sentiment de pertinença amb la comunitat, sentiment d’utilitat

b) Per a la persona jove:

a. Millora de la seva autoestima
b. Millora en el seu comportament
c. Millora en el rendiment escolar
d. Reducció del estereotips vers les persones grans

Malauradament durant els anys 2007-2008 l’activitat es va deixar de realitzar a causa de canvis
organitzatius en les entitats participants. Per una banda, la directora de la residència es va jubilar
i el districte va prerdre un referent clar a les Llars Mundet per a poder seguir organitzant la
jornada. Per l’altra banda, el Districte estava inmers en la posada en marxa dels treus nous casals
que s’havien d’inagurar en la primavera de 2008 i l’equip tècnic tenia una gran motivació
perquè el projecte sortis bé, per la qual cosa es va destinar part de les hores laborals a aquest
projecte en detriment d’altres.

No obstant, la veu de les persones grans va reclamar de nou aquesta jornada. La Comissió de la
Gent Gran del Districte va demanar en diferents reunions que es tornés a endegar el projecte i
així va succeir a la seva edició de 2009. La nova etapa va ajudar a realitzar canvis en la
organització i estructura de la jornada; el més important dels quals era que ja no es va comptar
amb la col·laboració de la residència de gent gran de les Llars Mundet, sinó que a partir d’ara es
convertia en un projecte dissenyat i finançat pel Districte.

Els temes que es van tractar en aquesta nova etapa van ser “L’amor no té edat” l’any 2009 i
“Tots tenim una família” l’any 2010. La nova organització funcionava de la següent manera:

• Ubicació de la Jornada: Casal de Gent Gran de la Vall d’Hebron

• Coordinació: Dinamitzadora del casal de gent gran de la Vall d’Hebron

L’equip d’elaboració del projecte estava format per la tècnica de gent gran i la coordinadora
del projecte i les seves funcions consistien en definir els objectius del projecte i fer el calendari del

31
procés. La tècnica de gent gran s’encarregava de l’assignació de recursos per a la
contractació del ponent i conductor de la jornada i de la contractació d’un refrigeri per a tots
els assistents després de la cloenda. La coordinadora del projecte contactava i treballava amb
el Institut Narcís Monturiol perquè els professors preparessin prèviament el tema amb els alumnes
que hi assistirien , i tenia un contacte fluid amb el conductor de la jornada per tal d’anar definint
els continguts i la metodologia que s’hi utilitzaria. Una de les novetats que va introduir aquest
conductor va ser la utilització de les noves tecnologies, la qual cosa van fer encara més
dinàmiques les sessions.

Horari de la jornada: 9:30 a 14 hores.

Els assistents

Aquesta jornada estava adreçada a un màxim de 96 persones, meitat joves, meitat gent gran, a
les quals se les convidava a assistir-hi. La raó d’aquesta limitació era perque es pogués fer bé els
grups de debat entre els joves i les persones grans, que tothom pogués participar i que es donés
un debat final tranquil i efectiu entre els assistents. Les persones convidades eren representants
de la Comissió de la Gent Gran i de les comissions gestores dels casals i els estudiants de quinze
anys d’una classe del Institut Narcís Monturiol.

Abans d’entrar se’ls identificava amb una escarapel·la amb el seu nom per tal de poder ser
reconeguts durant tota la jornada on s’hi posava un gomet d’un color, aquest color
representava el grup que se li havia assignat a cada assistent per tal de poder fer després les
divisions grupal de forma més efectiva.

Contingut de la jornada

Presentació de la jornada

Es donava la benvinguda als assistents per part de tècnics i polítics.

Introducció al tema a tractar

L’orador i conductor de la jornada realitzava la introducció, que estava basada en un muntatge

audiovisual molt gràfic sobre el tema a tractar, i explicava un conte on es tractava el tema de la
jornada el qual era molt atractiu per a l’audiència. Ambdues coses feien que els assistents es
submergissin ràpidament dins de la temàtica a tractar.

32
Divisió en grups

Després de la introducció, els assistents es dividien en vuit grups que estaven repartits per tot
l’edifici i cada grup estava format per sis persones joves i sis de grans, aproximadament.(veure
figura 3).

Figura 3. Un grup de treball de joves i grans durant la jornada

Rols assignats a cada grup: A cada grup es triaven els següents rols, que haurien de ser assumits,
per una persona gran i una de jove:

El secretari, que prenia notes de les reflexions del grup

El moderador , que s’encarregava de dinamitzar el grup a partir de les preguntes de reflexió
que se’ls donava prèviament.

Quan s’acabava la tasca de grup es triava el portaveu que era el que exposava a tots els
assistents el que s’havia treballat en el grup.

Debat final

Els grups, quan acabaven la seva tasca, tornaven a la sala gran i cada portaveu exposava a
tots els assistents els comentaris de les dues preguntes més significatives, les quals s’havien decidit
amb antelació.

Totes les reflexions s’anaven apuntant a una diapositiva de l’ordinador perquè els assistents les
poguessin veure.

Al acabar la roda d’intervencions, el ponent realitzava comentaris i aclariments que

complementaven les intervencions i en finalitzar, convidava als assistents a que apuntessin una

33
petita frase en un paperet groc (tipus Post-it), sobre algun punt important del tema que s’havia
tractat i que l’enganxessin en una paret preparada per aquesta finalitat.

Refrigeri

Al acabar la jornada es convidava tots els assistents a un refrigeri. Aquest espai era un bon
moment perquè els assistents, de manera informal, seguissin compartint espai i parlant sobre el
tema i continués així la comunicació que s’havia endegat durant la jornada entre joves i grans.

Conclusions de la jornada

Posteriorment, el ponent s’encarregava de redactar les conclusions que havien sortit a la

jornada a partir de totes les aportacions dels assistents.

A continuació es transcriu el document de conclusions elaborat pel ponent de la

Jornada“L’amor no té edat” que es va celebrar el 12 de febrer del 2009 on queda reflectit el
treball d’elaboració del tema que havien realitzat els grups:

El dijous 12 de febrer del 2009 es va celebrar la jornada inter generacional l’amor no té edat en
el Casal de la Gent gran de la Vall d’Hebron. L’objectiu de la jornada va ser crear un espai
d’intercanvi d’experiències, opinions i valors entre persones grans (Comissió de la Gent Gran i
Casals del Districte d’Horta Guinardó) i adolescents de l’Institut d’ensenyament secundari Narcís
Monturiol de Barcelona. Algunes de les qüestions plantejades van ser definir l’amor amb paraules
pròpies, descriure les emocions associades a l’amor, enumerar tipus d’amor i el significat de
l’amor en les seves vides, entre d’altres.

Després d’una breu introducció i el treball intens de cada un dels grups de reflexió repartits pel
Casal, cada grup va exposar les conclusions a partir d’unes preguntes que els va convidar a
parlar sobre l’amor.

L’amor és un sentiment necessari que està relacionat amb els altres. Aquesta podria ser la
definició més comuna. La major part dels grups van considerar la necessitat humana de sentir
amor. Els valors associats a l’amor són la proximitat, respecte, confiança, sinceritat i la passió. Es
va insistir en el valor del respecte. Un dels grups de reflexió va afirmar que l’odi també forma part
de l’amor, doncs una persona odia algú que confia. Fins i tot, una persona va exposar que
l’amor és estimar sense mesura. Pel que fa a les emocions que apareixen quan una persona sent
amor, hi ha la tristesa, por, alegria i curiositat.

No n’hi ha prou amb estimar. Què volien dir amb aquesta afirmació? Per cultivar aquest
sentiment, és necessari saber escoltar, respectar, saber comprendre, ser una persona sincera i
generosa i confiar en l’altre. Tal i com va dir una persona, l’amor és estar disposat a acceptar, no
ésser egoista, estar obert, compartir i donar sense esperar recompensa. La majoria dels grups va
afirmar que la necessitat de l’amor és la correspondència entre donar i rebre. Doncs, l’amor et
fa sentir alegria si és compartit, si no, et fa sentir angoixa. Per tant, són necessàries demostracions
de l’amor dels altres. Per això, és necessari saber detectar com ens demostren amor les altres
persones ja que poden utilitzar mecanismes diferents als propis. Quan una persona dóna amor

34
sempre queda alguna cosa si s’ha estimat de debò, doncs s’hi ha de tirar sempre llenya al foc
perquè no s’acabi. De totes maneres, hi va haver un grup que va afirmar que, després de molts
anys amb una parella, es pot sentir amor per un altra persona; però, no és l’amor profund de la
parella.

La relació de l’amor amb la sexualitat va despertar opinions diferents: des de considerar que la
sexualitat veritable és la que prové de l’amor fins a reconèixer que el sexe té caducitat i el que
perdura és l’amor. També van aparèixer diferències entre les persones grans i joves considerant
que l’amor es pot sentir a qualsevol edat; però, els joves els interessa més el sexe i als grans més
l’amor. De totes maneres, es va concloure que l’amor i el sexe no tenen edat.

Van aparèixer diferents tipus d’amor més enllà de la parella. Aquesta va ser una de les respostes
més comentades per part dels grups. Sentir amor cap als fills, família, amistats, animals,
naturalesa, identitat a la terra formen part de la capacitat d’estimar. Un grup també va exposar
l’amor entre dues persones del mateix sexe. De totes maneres, es va voler diferenciar l’amor de
la família i el de la parella ja que, en primer lloc, la parella es pot escollir i la família no; en segon
lloc, la passió passa a pertànyer a la parella i, en tercer lloc, l’amor de la família és incondicional.

Entorn les similituds i diferències entre persones joves i grans, la principal similitud és que tothom
necessita amor. Més enllà de l’edat, totes les persones necessitem sentir-nos reconegudes i
estimades. Quan això succeeix sentim que existim per algú. Pel que fa a les diferències
generacionals, alguns grups van considerar que els joves tenen una relació més passional i les
persones grans una relació més basada en l’afecte. De totes maneres, seria necessari discutir
més detingudament, sobre aquesta diferència basada en estereotips, ja que existeixen joves i
persones grans amb relacions estables que gaudeixen de la passió.

El clima d’intimitat que va aparèixer en els grups es va evidenciar en el silenci d’aquelles

preguntes del qüestionari de caire més personal. Doncs, es va parlar de l’amor íntim en els grups i
no van exposar les experiències més significatives de la seva vida ni el impacte social que
suposa dir que sents amor per algú davant de tothom. Per tant, això posa de manifest que es va
establir un pont de comunicació sincera i proximitat entre dues generacions d’edat.

Sobre el significat de l’amor es van donar les següents afirmacions: sense amor no es pot viure,
l’amor és la carícia de la vida i si estimo i m’estimen, sóc persona, existeixo. De totes maneres, es
va aclarir que es pot viure sense amor, però , llavors la vida no és plena, sinó es basa en
sobreviure. Al veure tanta complexitat i riquesa, una persona va considerar que l’amor s’hauria
d’escriure en plural perquè vol dir moltes coses. A partir d’aquestes afirmacions, es va concloure
amb la frase següent: l’amor és l’essència de la vida.

Aquesta jornada ha estat un autèntic viatge per tots els nostres sentits per part de totes les
persones participants: oïda (per tot allò que hem escoltat), vista (per tot allò que hem observat),
tacte (per totes aquelles paraules que ens han tocat), olfacte (per tots els records que han
aparegut) i el gust (pel bon sabor de boca al viure aquesta experiència tan enriquidora).

Dani Borrell Giró - Psicòleg col·legiat núm. 12.866

35
Trobada de corals de gent gran

A Catalunya els agrupacions o societats corals tenen un fort arrelament a la nostra societat
assenyalant a Josep Anselm Clavé (1824-1874) com un dels primers impulsors. El Districte d’Horta
Guinardó no era una excepció i ja contava, abans de 2000, amb algunes corals de gent gran, la
majoria vinculades a un casal. Alguns membres d’aquestes corals van començar a expressar la
necessitat de realitzar alguna activitat conjunta amb les altres corals del Districte i l’any 2005 es
va decidir impulsar un projecte per organitzar una trobada anual de corals de gent gran, amb
l’objectiu de que es poguessin trobar, compartir experiències i mostrar el seu repertori.

Els objectius que es perseguien aconseguir amb aquesta trobada eren:

• La creació d’un punt de trobada anual de les corals del Districte

• La realització de concerts en els diferents casals del Districte
• L’augment de la visibilitat de les corals de gent gran en la societat en general.
• La creació de noves corals de gent gran.

La primer trobada es va realizar l’any 2007 al Centre Cívic Matas i Ramis, al barri d’Horta, i van
participar quatre corals i l’any 2010 es va aconseguir que participessin les sis corals de gent gran
del Districte i una coral convidada.

Aquesta activitat va ser des d’un primer moment molt reixida i amb un gran nivell d’assistència,
per la qual cosa es va haver de canviar d’ubicació el segon any per tal de poder acollir un
nombre aproximat de tres cents-cinquanta persones. El problema va radicar en que el Districte
no disposava d’espais tan amplis per poder donar cabuda a aquesta quantitat d’assistents, per
la qual cosa es va decidir contactar amb alguna església del Districte que volgués participar en
el projecte; la segona edició de la jornada es va realitzar a l’església de St. Joan d’Horta al
carrer Campoamor, un gran espai del barri, de gran bellesa que cumplia amb les expectatives i
donava un marc escènic per les actuacions interessant , per contra es van detectar problemes
de sonoritat ja que el sostre de l’església és molt alt i només es sentia bé al davant i els assistents
a partir de la sisena fila aproximadament ja ho captaven malament, per la qual cosa es va
decidir que el proper any es buscaria una nova ubicació.

A partir del tercer any la trobada de corals es va fer cada any a l’església del Crist Redemptor, a
l’Avinguda Mare de Deu de Montserrat. És una església més moderna que l’anterior i els sostres
no són gaire alts, per la qual cosa la sonoritat es força bona i els assistents poden gaudir del
concert.

36
Aquesta trobada ha esdevingut una celebració del món coral de la gent gran del Districte, a la
que tant els protagonistes com els assistents li donen molta importància. Val a dir, que la trobada
de corals és un bon aparador per les corals per dues raons, la primera perquè els casals s’animin
a formar una coral, ja que així veuen com de gratificant és cantar i la segona perquè a partir
que es van coneixent, es conviden els uns als altres a fer concerts als casals i d’aquesta manera
la dinàmica de col·laboració mútua es va anar enfortint.

Organització de la trobada de corals

Els dos primers anys la tècnica de gent gran va ser la coordinadora d’aquest acte i més
endavant el va coordinar la dinamitzadora del casal de gent gran d’Horta. La trobada de
corals es preparava a partir d’una comissió formada per representants de les corals que hi
participaven i que entre tots es decidien el repertori i l’ordre d’actuació. Al final del concert es
cantava sempre un cant comú, que també es decidia entre tots, i cada any el dirigia el director
o directora d’una de les corals participants.

Les tasques de la coordinadora eren:

• Escriure a totes les corals de gent gran i enviar-lis el protocol que havien de seguir per
participar a la trobada.
• Una vegada les corals havien confirmat la seva assistència i havien enviat la proposta de
cançons que volien interpretar, la coordinadora convocava a un representant de cada
coral a les dues reunions que es realitzaven. A la primera reunió es confirmava el programa
definitiu i en cas que dues corals propossesin la mateixa cançó s’intentava canviar-la i
finalment es decidia entre tots el cant comú que cantarien totes les corals i quí el dirigiria. La
segona reunió tenia lloc després de la trobada de corals i servia per avaluar l’activitat.
• Buscar la coral convidada.
• Confeccionar el programa final i preparar el full informatiu de divulgació de l’acte
• Coordinar la difusió de l’acte
• Coordinar un equip de voluntaris que es feien càrrec de la logística de l’acte el dia del
concert.

Comentaris finals

Per finalitzar s’incloue un comentaris de la técnica de gent gran, la Carme Aràjol:

“M’agradaria destacar la importància de cantar. El cant és molt terapéutic i saludable, i tal com
diu una dita popular “qui canta els seus mals espanta”. Quan es canta, els cantaires acostumen
a omplir-se d’alegria i optimisme i a mesura que els cantaires es van identificant amb les
cançons, el seu cor s’eixampla i poden comunicar aquest sentiment als qui els escolten, per la
qual cosa es pot concloure dient que cantar produeix una gran joia tant als cantiares com a
l’audiència.

37
Per tot això és molt bó que la gent gran s’animi a cantar perquè no es tracta de tenir una veu
magnífica, perquè el cant coral és un projecte de grup i és la suma de totes les veus el que fa
que soni tan bé, sempre hi ha alguns que tenen unes veus més privilegiades, aquests són els que
poden realçar la cançó en moments determinats, però el que realment val la pena és la unió de
totes les veus a partir d’una bona direcció.”

En el costat científic, s’han evidenciat que el beneficis d’aquesta activitat en la

persona són innumerables. Welch (2005, pàg. 254) deia que el cant era una forma
de comunicació; era “una forma d’identificació grupal. Cantar pot convertir-se en
una activitat cultural transformadora”. En el col·lectiu de la gent gran, s’han
enfatitzat millores com ara en la (Cohen, Perlstein, Chapline, Kelly, Firth, i Simmens,
2006; Johnson, Louhivuori, Stewart, Tolvanen, Ross, i Era, 2013):

• Qualitat de vida
• Salut física (reducció de les visites al metge i l’us de medicaments, reducció de
les caigudes...)
• Salut psicològica (millora de l’estat d’ ànim i reducció de la soletat)

Homenatge als avis centenaris

Dades de I’INE a data de 1 de juliol de 2015 registra que a Espanya hi ha 15.941 persones
centeneries (100 anys o més), majoritàriament dones (representen el 77,31% de les persones de
100 i més anys). A nivel poblacional no són una gran representació però pel simbolisme que
entranya arribar fins als 100 anys, son moltes les iniciatives que es poden trobar per fer
homenatge a aquestes persones. Per exemple, la Generalitat, a través del Departament de
Treball, Afers Socials i Famílies ofereix la sol·licitud una medalla centenària amb el nom de la
persona que s’intenta entregar el dia del seu aniversari.

Al Districte d’Horta Guinardó es ve realitzant des de fa més d’una dècada, i encara continua
vigent, un acte d’homentatge als avis centenaris del Districte. No ha sigut una activitat que hagi
sigut modificada en aquest període que estem analitzant però per la seva bona acollida i
simbolisme s’ha considerat important fer-ne esment.

Els objectius de l’acte eren els següents:

• Fer un homenatge a les persones que compleixen en aquell any cent anys
• Realitzar un acte festiu i conmemoratiu amb totes les persones centenàries homenajades,
acompanyades de familiars i amics
• Implicar a la comissió de persones grans del Districte perquè co·labori en l’organització de
l’acte.

Durant els mesos anteriors a l’activitat es contacta amb els familiars de les persones centenàries
per convidar-les a aquest acte que s’organitza en un equipament municipal del Districte. Els

38
familiars accepten participar-hi si els ve de gust celebrar-ho d’aquesta manera, sempre en
funció de l’estat de salut de la persona centenària. Els familiars que volen participar-hi però
consideren que l’estat físic de l’avi no permetrà que hi assisteixi , se’ls ofereix la possibilitat de que
els familiars hi compareguin en nom de la persona centenària i se’ls entrega els presents
destinats a l’avi centenari perquè els li faci arribar.

Aquest homenatge està presidit per un polític del Districte i el contingut de l’acte l’elabora la
coordinadora de l’acte, que crea una comissió de persones grans del Districte que col·laboren
durant l’activitat fent suggeriments, atenent a les famílies durant l’acte, ajudant a seure els
convidats i juntament amb els polítics donant els obsequis que es tenen reservats pels
homenatjats. Els membres d’aquesta comissió acostumen a estar molt contents i agraïts de
participar a aquest acte ja que així poden honrar a les persones més grans del seu Districte.

L’acte consisteix en una presentació per part d’una persona gran que és la que porta el fil
conductor de l’activitat, un parlament de benvinguda per part del representant polític, una
actuació d’una coral, un petit parlament per part del presentador/a de l’acte, en el que ressalta
els trets més característics de les vides de cada una de les persones homenatjades. Aquesta part
acostuma a ser la més entranyable i emotiva, ja que els centenaris i familiars els encanta que es
comparteixi amb el públic alguns detalls de la vida del seu familiar centenari, la qual cosa dóna
un sentit molt personalitzat i únic a cada participant. A continuació es presenta un pastís amb
un número cent en forma d’espelma, a la vegada que sona una música molt alegre cantant
alguna cançó d’aniversari feliç que fa vibrar al públic i que el/la presentador/a apaga en nom
de tots els assistents. Després d’això els polítics i la comissió de persones grans reparteixen a tots
els centenaris un ram de flors i una placa commemorativa dels cent anys i al final conviden
tothom a un refrigeri. A més de l’acte, el Districte obsequia als familiars amb les fotos que es
prenen tant de l’acte, com del homenatjat i la seva família, perquè puguin tenir un bon record.

Aquest es un acte molt especial que tots gaudeixen molt, els homenatjats, les famílies i també
la gent gran del barri que hi assisteix. Aquesta activitat la coordina la dinamitzadora del casal
de gent gran del Baix Guinardó.

39
Jornades de participació de casals

Com s’ha comentat abans, va ser a la taula de casals que uns quants membres de la taula van
fer la proposta de fer unes Jornades de participació de casals al Districte d’Horta Guinardó, i la
resta de membres van recolzar la idea. L’any 2003 es van realitzar les primeres jornades de
participació de casals, malgrat que els membres de la taula deien que estaven preparats, la
veritat era que tant a la gent gran com a la tècnica els venia una mica gran organitzar-les
perquè malgrat l’entusiasme i bona disposició de tots no tenien prou clar com fer-ho, però això
no els va desanimar i van demanar el suport de la Universitat Autònoma de Barcelona, que
també havia col·laborat a les jornades de participació dels Casals de la ciutat de Barcelona. Es
va poder comptar amb aquest suport gràcies a que el sector de gent gran de la ciutat de
Barcelona els va concedir una ajuda econòmica ja que va estar encantat en fer-ho perquè va
valorar molt aquesta iniciativa del Districte, l’única de la ciutat.

El segon any ja es van veure capacitats per organitzar les jornades al Districte sense cap suport
extern, i des de llavors s’han anat repetint cada any.

Els objectius que es van marcar per aquests jornades van ser:

• Augmentar el coneixement personal entre les persones grans del Districte

• Crear un espai anual perquè es trobessin els casals i entitats de gent gran del Districte amb
l’objectiu de que hi hagués més intercanvi entre ells i aprenguessin coses junts.
• Treballar alguna temàtica de forma monogràfica amb l’objectiu de millorar el funcionament
dels equipaments de la gent gran.
• Crear vincles de col·laboració entre els diferents casals i entitats de gent gran del Districte.

Creació d’una comissió de preparació de les jornades

Després de fer la primera jornada es va crear una comissió que estava formada per tres
membres de la taula de casals i la tècnica de gent gran amb l’objectiu de preparar el contingut
de les jornades i la estratègia de difusió.

La comissió es va posar a treballar amb molt d’entusiasme. Els tres representants de la taula de
casals s’ho van prendre com un repte i volien donar el millor de si mateixos i de les entitats que
representaven per tal que la jornada sortís bé i els assistents es poguessin sentir implicats i
protagonistes.

Es va dissenyar un esquema que es va utilitzar durant tres anys i va tenir una molt bona acollida
que consistia en:

40
• Triar un tema per treballar a la jornada el qual es volia que reflectés una situació d’algun
casal que es pogués fer extensiva als altres per tal que tots els casals ho poguessin aplicar al
seu, si ho creien necessàri. Per exemple, la junta del casal no potencia prou la participació
dels usuaris en la dinàmica del casal, resolució de conflictes, la col·laboració entre casals,
etc...
• Una vegada plantejat el tema, els assistents es dividien en grups d’un màxim de dotze
persones i a partir d’un guió que se’ls donava discutien sobre el tema durant quaranta-cinc
minuts. Una persona del grup moderava i un altre prenia notes i feia de portaveu del grup.
• Després es tornava al grup gran i s’exposava el que tots havien parlat i es treien conclusions
amb l’ajuda d’un expert coneixedor del tema.

Com s’exposava el tema als assistents?

A la comissió de preparació de la jornada li va semblar que calia exposar el tema d’una manera
sencilla, original i creativa perquè els assistents paressin atenció i se’l fessin seu, i es va decidir
que una bona manera podria ser fer una representació teatral del tema que volien tractar.

Els representants de la taula de casals es van dividir les tasques perquè això es fes; uns quants
van escriure el guió que després la comissió supervisava i donava el vist i plau, i entre tots ells van
buscar dintre dels seus casals els actors per interpretar-lo. Aquesta idea va tenir molt d’èxit, els
assistents de la jornada realment gaudien de la representació i a la vegada els quedava molt
clar quin era el tema a tractar que com que estava expressat d’una manera planera i cridanera
acostumaven a fer-se’l seu.

Una vegada representada la petita obra de teatre, l’expert que conduïa la jornada reorientava
el tema, l’expressava amb paraules, feia èmfasi en les parts més importants a ressaltar i
convidava als assistents a treballar el tema en grups.

Quan els grups tornaven a l’assemblea general i expressaven el que cada grup havia treballat,
el paper de l’expert consistia en fer comentaris i una síntesi de les intervencions fetes i en treia
unes conclusions.

Com vàrem fer la difusió?

La comissió volia que aquesta jornada tingués un nombre limitat d’assistents, perquè poguessin
treballar amb grups i assimilar el que s’havia parlat.

Vàrem acordar que només convidaríem a les persones voluntàries de cada entitat, ja que elles
eren les que col·laboraven en la bona marxa del casal i volíem que aprenguessin noves
maneres d’actuar davant d’una situació determinada. També es convidava a voluntaris que ja
participaven esporàdicament.

Una novetat en la difusió es que es pretenia que la invitació a les persones convidades fos
personal, perquè així s’adonessin que la jornada era important i que ells tenien el privilegi de

41
ésser convidats. Es va pensar que una bona manera d’aconseguir-ho era seguint les següents
passes:

o La junta de cada entitat donava una relació de persones voluntàries que a ells els semblava
important que assistissin i amb les relacions que ens van donar les entitats vàrem fer una llista
de persones a convidar.
o Es feia una carta a cada un dels membres de la llista, que es personalitzava posant el seu
nom complet, se li explicava que havia sigut convidat a la jornada i que com estava
implicat en les activitats del seu centre ens agradaria molt que hi assistís, també se li
demanava que confirmés la seva assistència.

El nivell d’assistència sempre va ser molt alt, ja que les persones convidades vivien com un
privilegi i un honor poder assistir-hi.

Aquesta metodologia va comportar una complexa organització logística que portaven un

equip de voluntaris, ja que tenien que comprovar que assistien només les persones convidades,
però sempre va funcionar molt bé.

Canvi de l’estructura organitzativa de les jornades

El quart any es va variar aquest model que ja començava a no significar una novetat pels
assistents, per la qual cosa es va decidir modificar una mica l’estructura.

La comissió de preparació va fer una proposta de cara a potenciar la col·laboració entre casals
que consistia en que es fessin actuacions dels diferents casals, com obres de teatre, dansa,
poesia, cant, etc... i que d’aquesta manera es potenciés la col·laboració entre els casals, i
també es va voler que fos oberta a tothom qui volgués venir de cada casal.

Es tractava d’un nou model que no semblava tant pedagògic com l’anterior, però tothom va
estar d’acord en portar-lo a terme.

El primer any, desprès del canvi de model es van fer una sèrie d’actuacions per tal de potenciar
la col·laboració entre casals, ja que no hi havia gaire cultura d’interrelació entre ells, només
entre els més actius. Vàrem dissenyar uns grans panels que s’exposaven durant la jornada on hi
havia la següent informació sobre el casal que participava amb una actuació:

• nombre de socis
• lloc on està ubicat
• activitats més importants
• nombre de voluntaris

Els assistents, durant el descans de la jornada, tenien la possibilitat de visitar l’exposició i informar-
se dels altres centres que havien actuat. Al moment de la inscripció se’ls donava una fitxa que
havien d’omplir al final de la jornada on havien de posar quines entitats volien convidar per

42
actuar al seu casal i quina actuació volien que fessin. Cada any s’intentava que es fessin noves
actuacions d’altres casals per tal que s’anessin coneixent tots.

Aquesta nova etapa també va funcionar molt bé, i els casals del Districte van intensificar la
col·laboració entre ells, així sortien del seu entorn habitual per anar a fer actuacions a altres
centres de gent gran i d’aquesta manera es van començar a conèixer molt més.

A partir de l’any 2008 que es van inaugurar els tres grans casals municipals al Districte, a Horta, al
Baix Guinardó i a la Vall d’Hebron ,es va canviar la durada de les jornades, en lloc de fer-se
durant un matí o una tarda a l’any , es feien en tres tardes, una tarda a cada casal, i cada tarda
es tractava un tema: teatre, dansa, cant o poesia. La dinamitzadora de cada casal era
l’encarregada de coordinar la jornada del seu casal i de crear les comissions de participació
per tal d’organitzar l’activitat.

En aquesta última etapa, a partir de l’any 2008, ja no es feia omplir una fitxa al casal que volia
que altres anessin a actuar al seu casal perquè ja s’havia assolit la dinàmica de comunicació
d’uns casals amb els altres.

La conclusió és que després de tots aquests anys de funcionament la dinàmica d’interrelació

entre casals al Districte d’Horta Guinardó és força intensa, la qual cosa ens ompla de satisfacció
als organitzadors perquè s’ha complert els objectius que es van marcar quan es va iniciar aquest
projecte.

43
Ball de primavera de la gent gran
Encara que les activitats de ball estan molt presents en el dia a dia dels centres per a la gent
gran, aquesta organització és especialment destacable perquè era l’acte d’inaguració de les
Jornades. La Primavera de la Gent Gran que es va anar realitzant anualment desde 2002 amb
diferentes actuacions i esdeveniments en els que s’implicaven diferentes centres de gent gran
del Districte; a més, aquell ball de gala podia congregar tranquil·lament a prop de 800 persones
grans la qual cosa suposa un gran èxit de participació però alhora una gran implicació per a la
seva gestió.

Les activitats de la Primavera de la Gent Gran eren diverses i es van programar fins el 2010
accions com les següents:

• Ball d’inauguració de la Primavera de la gent gran.

• Les tres jornades de participació dels casals i entitats de la gent gran.
• Cloenda del projecte “Els avis expliquen contes i els nens els dibuixen”, organitzada per
l’Associació de Nou Horitzó amb el suport del Districte.
• Trobada de corals de gent gran
• Homenatge als avis centenaris

Amb aquesta última activitat es tancava el cicle d’activitats de primavera que organitzava el
Districte per a la Gent Gran.

El ball de la primavera de la gent gran era una activitat molt important i era a la que hi assistia
més gent (veure figura 4). Es pretenia que fos organitzada i viscuda com una petita festa major
per a la gent gran del Districte i alhora marquès la celebració de l’entrada de la primavera
d’una forma festiva.

44
 -

Figura 4. Un grup de sevillanes d’una entitat fan una representació durant el descans del ball

L’organització d’aquest ball va anar evolucionant i millorant durant els set anys que es va
organitzar. Els tres primers anys es feia a l’aire lliure, es va fer al parc Príncep de Girona, i a la
Rambla del Carmel i els últims quatre anys es va fer en un espai tancat, al Poliesportiu Municipal
del Guinardó, la qual cosa proporcionava una major tranquil·litat als organitzadors perquè no
s’havia d’estar pendent de les condicions climatològiques per aquell dia. El nou equipament
escollit tenia una sala esportiva àmplia que aquell dia es reconvertia en una sala de ball .

Els primers anys era molt difícil que la gent gran de tots els barris del Districte assistís perquè
l’orografia del Districte és molt diversa i no permet que la gent gran es desplaci amb facilitat
d’un lloc a l’altre, i en aquell moment no hi havia molta motivació perquè, com després
veurem, la forma de fer la difussió no era l’apropiada, per la qual cosa hi assistien principalment
la gent gran dels barris propers on es feia el ball.

El ball anava acompanyat d’un berenar pels assistents, fet que era molt valorat pels assistents
però en alguns casos era només el berenar el que motivava l’asssistència d’algun col·lectiu de
gent gran, cosa que feia que l’ambient no fos el d’una festa, i inclús alguns, després del berenar,
marxaven. L’avaluació continua del projectes d’intervenció permet poder realitzar canvis en
aquells elements que no funcionen i aquest cas és un bon exemple. De fet, després de tres anys
de funcionar d’aquesta manera, es va avaluar la situació amb la dinamitzadora, la tècnica de
la gent gran i el Cap de Serveis Personals i es va arribar a la conclusió que s’havia de modificar
el model d’aquesta activitat perquè s’acomplissin els objectius que s’havien marcat al principi i
que es consideraven adequats.

45
El primer que es va decidir va ser eliminar l’actitivat del berenar dins del ball, perquè semblava
que era un obstacle que no ajudava a que els assistents gaudissin de la festa. En el seu lloc
vàrem decidir donar a cada assistent una ampolla d’aigua, un clavell i un petit obsequi
d’alguna campanya municipal; un any vàrem donar un vano sostenible, un altre any un cor
d’escuma de la campanya Barcelona batega, etc... (veure Figura 5) El canvi va ser molt ben
acollit, i no es van rebre avaluacions negatives pel fet de no oferir un berenar.

Figura 5. Una senyora descansant en una de les edicions del ball de la Primavera de la Gent
gran on es va obsequiar als assistents amb un vano sostenible.

No només es va canviar l’acte en si, sino que la principal modificació va radicar en l’estructura
participativa. En les primeres edicions, les entitats de la gent gran només rebien un tríptic amb la
informació i invitació al ball però es va arribar a la conclusió que es volia que la gent gran es
sentís protagonista del ball, i que fos la primera a tenir interès en assistir-hi i a animar els
companys dels seus respectius casals a que gaudissin d’aquesta gran festa.

Per aconseguir aquest objectiu es van realitzar les següents accions:

46
• Es va oferir a cada casal la possibilitat de fer una actuació de ball col·lectiu, que es feia a la
mitja part quan l’orquestra descansava i unes sis entitats van mostrar interès en fer-la.
• Es va dissenyar també una activitat de ball conjunta, en que una professora de ball dirigia
des de l’escenari i tots els assistents que volien hi podien participar. Anteriorment s’havia
ofert a tots els casals la possibilitat d’assajar aquest ball dues setmanes abans de la festa.
• També es va passar una petita enquesta a tots els usuaris de les entitats i casals de gent gran
perquè, a partir de la llista de cançons que ens oferia l’orquestra, diguessin quines cançons
ballables els agradaria que es toquessin; les cançons més votades les passàvem a
l’orquestra perquè formessin part del repertori que tocarien aquest dia.

Més endavant, a mida que s‘anava agafant experiència, es va incloure a la festa el ball de
l’escombra, i per participar-hi, cada casal havia de decorar col·lectivament una escombra, una
vegada s’havia ballat, amb totes les escombres decorades es feia un concurs, i es donava un
premi als tres casals que havien presentat les tres escombres millor decorades, hi havia un jurat
que decidia quines eren les tres millors.

D’aquesta forma es va aconseguir que els diferentes casals estiguessin implicats amb alguna
acció de l’organització del ball, això ajudava a motivar a la gent gran a la participació en
l’esdeveniment, la qual cosa els omplia de satisfacció.

A més, la dinamitzadora que coordinava l’activitat també demanava la col·laboració d’unes

quaranta persones grans perquè fessin la tasca de voluntaris durant el ball. Les tasques que
havien de fer eren les següents:

• Donar el clavell, l’aigua i l’obsequi.

• Formar un equip de seguretat que estigués pendent de qualsevol Incidència que pogués
passar durant el ball.
• Ajudar a les persones amb dificultats a pujar i baixar les escales.
• Comptar els assistents amb un aparell.
• Ajudar a recollir-ho tot a l’acabar el ball.

Aquest tomb en l’organització del ball va ser clau per aconseguir la implicació de la gent gran, i
no solament això, sinó que també es va aconseguir que l’ambient durant el ball fos de caire
festiu, que tothom gaudís molt la festa i que no hi hagués tensions com passava quan es donava
el berenar. La gent gran va valorar aquest canvi de forma molt positiva, la qual cosa va
demostrar que la gent gran del Districte s’havia fet seva aquesta activitat.

L’últim ball que es va organitzar en la època en que s’ha escrit aquest llibre va ser el mes de
març del 2010 , hi van assistir unes vuit-centes persones que és una xifra que a la organització li
va semblar molt bona.

47
L’educació a la gent gran: De les aules de cultura a les Aules d’Extensió
Universitària

Com s’ha comentat a la Introducció teòrica d’aquest llibre, l’educació per a persones grans no
ha tingut un gran ressò entre les pròpies persones grans encara que, com veure’m, hi ha
iniciatives educatives interessants en aquest sentit.

De fet, al Districte ja es contava des de l’any 1994 amb les anomenades aules de cultura d’Horta
Guinardó, sorgides a partir d’una iniciativa d’un grup de membres de la Comissió de Gent Gran
del Districte. La principal impulsora va ser la Teresa Morros, que va ser la presidenta de l’aula de
cultura d’Horta, i posteriorment ella mateixa va ser la impulsora de la creació de les del Baix
Guinardó i Montbau. Les aules consistien en conferencies setmanats sobre diferents temàtiques.

Les tres aules van rebre, des dels seus inicis, el suport del Districte que va consistir en:

• donar una subvenció anual

• proporcionar suport tècnic quan va ser necessari
• editar i fer difusió d’un tríptic trimestral amb les activitats de les tres aules.

La primera aula al barri d’Horta es realitzava al Centre Cívic Matas i Ramis. Molt aviat es va
constituir com a entitat legal amb els seus propis estatuts i una junta que era la que organitzava
l’activitat de l’aula. A partir de l’any 2000 es van anar creant dos noves aules: l’aula de cultura
de Montbau i l’aula de cultura del Baix Guinardó que també es van constituir com a entitats
legals. Totes aquestes aules van quedar finalment associades a AFOPA (http://www.afopa.info/)
que és una agrupació d'aules dedicades a la formació permanent de la gent gran. L’AFOPA
coordina el que anomenen les Aules de Difusió Cultural i les Aules d’Extensió Universitària. La
diferencia radica en que les segones estan sota tutela d’alguna universitat.

A partir de l’any 2007 les tres aules de cultura del nostre Districte amb el impuls i entusiasme de la
presidenta de l’aula de Cultura del Baix Guinardó, Estrella Hernández, van començar a pensar
en la possibilitat de transformar-se en aules d’extensió universitària, amb dos objectius:

• Vincular-se a una Universitat, per tal de millorar la qualitat de la programació.

• Arribar a un públic més ampli com a conseqüència d’enriquir el seu prestigi.

Per tal de poder fer aquest pas, les aules van necessitar el suport de la tècnica de gent gran
que a partir de l’any 2008 es va oferir per fer el paper de mitjancera d’aquest procés en una
taula formada per l’AFOPA, la Universitat Autònoma de Barcelona i les tres aules de Cultura del
Districte. El mes d’octubre de 2009 les tres aules de cultura es van constituir legalment com a
Aules d’extensió Universitària (A.E.U.) amb la tutela i supervisió de la Universitat Autònoma de
Barcelona. Amb aquest canvi tan important les Aules d’Extensió Universitària del Districte d’Horta
Guinardó van aconseguir millorar el nivell cultural de la gent gran d’aquest Districte i també
augmentar el nombre de participants.

48
 Els tres nous casals

Los yayos de la Vall de Hebrón*

Ya tenemos una casa Cocineros y pintores

Sobre un recodo apacible Y los que tenéis en la garganta

Mirando hacia la playa. La voz de los ruiseñores

Fue mucho tiempo esqueleto Cuánta cultura perdida

Abiertos los ventanales Se quedara en el silencio

Refugio de golondrinas Por los baches de la vida

Y de palomas torcaces. Experiencias de otro tiempo!

Más gracias a nuestros impuestos Venid aquí los poetas

Y también al Ayuntamiento Yayas que hacéis labores

Hoy la casa es un primor Letristas de cancioncillas

Ya no existe el esqueleto. Y los que fuiste labradores.

Salones bien amueblados Venid las amas de casa

Remanso de quietud y de sosiego Con historias de otro tiempo

Donde un rumor de palabras Trabajadoras incansables

Se va plasmando en los techos Sin recompensa de un sueldo

Palabras de los ancianos Venid a nuestro palacio

Enriqueciendo el lenguaje Todos los que estéis cansados

Catalán y castellano Sobre este remanso de paz

Fundidos sobre un paisaje. Dejemos la esencia de los años.

Venid aquí musiquillos

Autora :Obdulia Cañal Carrera

Casal de Gent Gran de la Vall d’Hebron. Barcelona, 15 de juliol de 2008

* Aquest poema es va escriure un més després de la inauguració del Casal

49
Mapa dels casals de gent gran del Districte

Els casals de la gent gran han sigut un referent al nostre territori com a equipaments
socioculturals. Son concebuts en l’actualitat com una eina important per la participació cívica,
cultural i d’oci de les persones grans de la ciutat de Barcelona.

Dos documents interessants en relació amb els casals i el seu funcionament són els següents:

• Règim de funcionament dels casals i espais municipals de gent gran de Barcelona 2011
• Informe d'implementació del Pla de millora dels casals i espais municipals de gent gran 2011

Tots dos son fàcilment consultables a través de la web de l’ajuntament de Barcelona

L’any 1999, hi havia cinc casals municipals, el Casal Canigó, el Grup de Gent Gran d’Horta, el
Casal Teixonera, el Casal Parc del Guinardó i l’Agrupació de jubilats del Baix Guinardó. A més,
existia un altre espai de gent gran al barri d’Horta, amb unes característiques diferents als altres
cinc, es tractava de l’espai de gent gran Saudade que estava ubicat dintre d’una entitat
privada, l’entitat Saudade, i el Districte li donava una subvenció per tal que la gent gran tingués
allí un espai.

Malgrat els cinc primers casals tenien la titularitat municipal, les úniques aportacions que feia
l’Ajuntament eren la cessió del local de propietat municipal i una petita subvenció anual. No es
va poder invertir en professionals de la dinamització, per la qual cosa aquests casals
funcionaven amb una junta de voluntaris, i la forma de portar el casal depenia del tarannà de
cada junta. En general, no existia una forma sistemàtica i organitzada de treballar, a excepció
del Grup de Gent Gran d’Horta que va poder comptar amb el suport tècnic d’una animadora
municipal i l’Agrupació de jubilats del Baix Guinardó que tenia una junta de voluntaris amb una
organització de treball molt eficaç.

L’any 2008 es van obrir tres nous casals als que es va aplicar el Pla de millora d’espais i casals de
gent gran que havia elaborat l’Ajuntament de Barcelona, a causa d’aquesta circumstància,
eren casals totalment diferents als que hi havia fins aquell moment i tenien una dotació
pressupostaria suficient per la infraestructura, el personal i les activitats. Aquest fet va beneficiar
els petits casals que hi havia al Districte, que van poder comptar amb el suport d’una
dinamitzadora, que era la mateixa que portava un dels casals nous, ja que a cada una de les
dinamitzadores, que estaven contractades per trenta set hores i mitja a la setmana, se li va fer
l’encàrrec de que a més de dinamitzar el casal gran, també dediquessin una petita part del seu
temps a dinamitzar el casal petit que tenien al barri.

A partir d’aquest moment el mapa de casals de gent gran del Districte va ser el següent:

50
Barri d’Horta

Casal de Gent Gran d’Horta: Casal nou que va absorbir el Grup de Gent Gran d’Horta i el Grup
de Gent Gran Saudade.

Casal de gent gran Canigó: casal amb l’estructura antiga que no va voler ser absorbit pel casal
d’Horta malgrat estar-hi a prop; la dinamitzadora del casal de Gent Gran d’Horta hi va dedicar
una petita part del seu temps a dinamitzar-lo.

Barris del Guinardó i Baix Guinardó

Casal de gent gran del Baix Guinardó: Casal nou al barri que va absorbir l’antiga Agrupació de
jubilats del Baix Guinardó

Casal del Parc del Guinardó: Casal ubicat a la part alta del barri del Guinardó, amb l’estructura
antiga, que contava amb unes hores de dinamització per part de la dinamitzadora del Casal
de Gent Gran del Baix Guinardó.

Barri de la Vall d’Hebron, Teixonera i Montbau

Casal de la Vall d’Hebron: Casal de nova creació ubicat al barri de la Vall d’Hebron.

Casal Teixonera: Ubicat al barri de la Teixonera i que la Dinamitzadora del Casal de la Vall
d’Hebron i dedicava també unes hores a la seva dinamització.

Procés de preparació de la posada en marxa de tres nous casals

Els casals de gent gran d’Horta, Baix Guinardó i de la Vall d’Hebron es van inaugurar la
primavera de l’any 2008, la seva obertura va implicar un procés de preparació anterior molt
laboriós la qual cosa, tenint en compte els resultats que es van obtenir, va ser la clau de l’èxit
d’aquests tres nous casals.

Era molt important fer una bona tasca de preparació, per tal que la gent gran s’impliqués en la
posada en marxa dels nous casals , és per això que calia treballar molt directament amb ells fent
reunions, assemblees i debats per tal d’ajudar a analitzar a fons tots els aspectes del nou
projecte i que la gent gran pogués fer les seves aportacions i també poguessin sortir els dubtes,
les pors i les reticències vers el nou model . Al preparar-ho amb temps es va poder anar digerint

51
el nou pla i també es van poder fer els canvis necessaris per tal d’adaptar-lo a la realitat de
cada casal.

El departament d’acció Social i Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona va elaborar un

projecte de casals de gent gran que responia a aquell moment, se’l anomenava Projecte de
millora de casals i espais per a la gent gran de l’Ajuntament de Barcelona. Es volia trencar amb
la dinàmica conservadora i decadent que els casals de gent gran tenien llavors a la ciutat de
Barcelona, i va ser per aquest motiu que es va redactar aquest nou pla que va ser aprovat pel
Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona l’any 2007 i on quedava molt clar que els casals
municipals eren espais oberts i dinàmics que havien de funcionar amb la complicitat conjunta
dels voluntaris i els professionals, per la qual cosa es contemplava que als casals hi hauria
professionals que ajudarien a dinamitzar l’espai amb l’objectiu de que el protagonisme fos de la
gent gran. Els tècnics i tècniques de gent gran dels Districtes de la ciutat van participar en la
seva elaboració coordinats per la tècnica de gent gran del Departament d’acció social i
ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona.

El projecte de millora recollia que les funcions dels centres de gent gran havien de ser:

1. Informació, assessorament i consulta de serveis i activitats per a la gent gran.

2. Promoció d’activitats de dinamització social i cultural, de promoció d’hàbits saludables i de
benestar social, de formació permanent, i de lleure.
3. Suport a les iniciatives individuals i col·lectives de la gent gran, tot fomentant
l’associacionisme de la gent gran.
4. Foment de la participació activa i de protagonisme ciutadà. El casal i espai com a
dinamitzadors del territori i ciutat.
5. Afavorir i potenciar l’intercanvi intergeneracional.
6. Foment de pràctiques solidàries, de voluntariat i bon veinatge.

Als vols de l’any 2005, el Districte d’Horta Guinardó va decidir obrir tres nous casals de gent
gran, i mentre el projecte de millora de casals anava agafant forma, es va tenir molt clar que es
volia que aquests casals funcionessin de manera moderna a partir d’aquest nou projecte que
s’estava elaborant.

L’any 2006, el projecte de millora de casals ja estava força avançat i malgrat encara no estava
aprovat pel Consell Plenari de l’Ajuntament , ja es podia entreveure cap on aniria el nou
model, el qual es veia amb bons ulls per part del Consell Assessor de la gent gran de la ciutat de
Barcelona, aquest Consell està format per representants d’entitats de gent gran de tota la
ciutat, i també per dos tècnics de gent gran de dos districtes de la ciutat que van rotant
periòdicament, per tal que tots els tècnics dels districtes hi siguin presents.

52
Una vegada va estar aprovat aquest document l’any 2007, el Districte d’Horta Guinardó es va
posar en marxa per aconseguir els diners necessaris per tal que es pogués implementar el nou
model als tres casals que s’estaven construint al Districte de la manera més fidel possible.

L’any 2006 els tècnics i polítics del Districte van elaborar un pla per donar a conèixer als barris on
estarien ubicats aquests casals i com funcionarien; es van convocar unes quantes assemblees
per part dels polítics per informar sobre els nous casals i més endavant, els tècnics van
començar a treballar amb la gent gran explicant-los el model tècnic que es volia implementar ,i
també es va treballar amb ells les reticències que podien sorgir per acceptar-lo.

L’equip tècnic de Gent Gran va fer un calendari de trobades amb els diferents agents socials i
tècnics de serveis personals dels tres barris per tal de començar a parlar dels tres nous casals. Es
va creure que era molt important començar a informar-los-en si volíem que s’impliquessin, des
del primer moment, en la preparació i la posada en marxa dels nous equipaments, tant la gent
gran com els agents socials del barri.

La manera de fer aquest apropament era diferent depenent de les peculiaritats de cada barri.
A continuació es donen alguns detalls d’aquests peculiaritats.

L’adaptació del procés d’implemntació dels nous casals del districte segons les peculiaritats de
cada barri és un bon exemple de com un bon projecte pot fracassar si no es té en compte les
peculiaritats i característiques dels usuaris, problemàtiques i entorn en el que es vol realitzar el
projecte.

Al barri del Baix Guinardó, com que es tracta d’un barri molt gran on els serveis, equipaments i
entitats queden més diluïts, es va decidir trobar-se només amb l’Agrupació de jubilats del Baix
Guinardó.

Els socis d’aquest casal municipal que estava funcionant ja de manera prou reeixida al barri
amb l’antiga estructura de casals, eren els que s’havien de traslladar al nou casal que es
construïa molt a prop, al mateix parc Príncep de Girona. Pels socis del casal ,que es trobaven
molt bé al seu espai d’esbarjo, els era difícil fer-se a la idea que s’havien de traslladar, i els
costava veure les avantatges que el nou casal tindria per a ells. És per aquest motiu que es van
necessitar moltes reunions i temps per treballar amb ells el nou model del casal.

Els temes que més van sortir a les reunions van ser:

o Com havia d’ésser l’estructura arquitectònica de l’edifici

o El tipus de mobiliari necessari
o El model de gestió
o Quin tipus de paper els agradaria tenir els socis de l’antic casal dins el nou casal

Totes aquestes qüestions van representar moltes reunions, no sempre agradables, ja que per ells
el canvi era dolorós, estaven molt adaptats al seu espai i ,a més a més, el model de gestió que

53
tenien que consistia en una junta que ho decidia tot, gairebé sense cap interferència municipal,
els funcionava molt bé, i malgrat que sempre es queixaven que tenien molta feina i que estaven
molt esgotats, en el fons, la situació els compensava perquè es trobaven a casa seva i la
regentaven com volien i els provocava molta inquietud el fet que en el nou model de gestió hi
hagués professionals contractats per l’Ajuntament; això els feia pensar que hi hauria més control
municipal i tenien la fantasia que, pot ser, algunes activitats que feien no les podrien seguir fent.

Al barri d’Horta la situació era diferent ja que el barri és més petit i amb una gran densitat
demogràfica i entre els serveis i entitats hi ha molta comunicació, per la qual cosa allí des del
primer moment és va veure necessari treballar molt estretament amb:

• Els Serveis Personals Municipals d’Horta, ja que el Grup de Gent Gran d’Horta estava ubicat
a l’edifici de Serveis Personals. Es van realitzar vàries reunions amb la Cap de Zona, la
Directora de Serveis Socials i l’Animadora de gent gran del barri d’Horta per dissenyar el pla
d’acció.
• Amb l’Associació de veïns d’Horta que des de feia molts anys havia reivindicat un casal
municipal per a la gent gran al barri; es va realitzar una única reunió que va ser suficient per
explicar el nou projecte que els va semblar molt bé. Estaven molt contents perquè finalment,
s’havia escoltat la seva reivindicació i veien amb molt bons ulls que molt aviat el barri tingués
un casal digne per a la gent gran. Es van oferir per col·laborar en tot el que fos necessari.
• Amb el grup de gent gran d’Horta, es va realitzar vàries reuniones amb la junta, i també es va
assistir a una assemblea de socis. Aquest grup s’havia de traslladar al nou casal i no els
agradava la idea, perquè deien que estaven molt bé on estaven i que tot i treballar molt a
prop de l’animadora de gent gran d’Horta, sentien que podien fer el que volien i intuïen que
al nou casal l’organització no els permetria ésser tan autònoms com eren allí, i ,a més a més,
argumentaven que una gran majoria de socis no podrien assistir al nou casal, malgrat estar
a cinc minuts a peu del nou, perquè estava ubicat a un lloc, que segons ells, no arribava el
transport públic. Les reunions van ser tenses i es notava el poc interès en col·laborar en la
posada en marxa del nou casal.
• Amb l’Espai de Gent Gran Saudade es va assistir a una assemblea de socis, que va ser
suficient per explicar el projecte i aconseguir la col·laboració necessaria. En general,
estaven molt contents perquè molt aviat podrien deixar l’espai Saudade i incorporar-se al
nou casal. La majoria d’usuaris d’aquest espai eren jugadors de jocs de taula, i el que més
els interessava era poder tenir un bon espai de joc al nou casal. Com a anècdota, hi havia
un soci molt cridaner que durant un temps es va negar sistemàticament a qualsevol
proposta de canvi, però a mida que anava veient la coherència del nou projecte va anar
baixant el nivell de les seves queixes.

Al barri de la Vall d’Hebron no hi havia cap equipament adreçat a la gent gran, ni tampoc a
qualsevol altre sector d’edat. Només hi havia dues entitats, l’Associació de Veïns, que tenia una
vocalia de gent gran i la Coral del Parc de la Vall d’Hebron que estava formada per gent gran i

54
de mitjana edat que assajaven a l’associació de veïns. En aquest sentit la gent del barri es sentia
una mica abandonada per l’administració.

El Districte, conscient d’aquesta mancança d’equipaments socials que patia el barri tenia
planificats: la construcció del casal municipal per a la gent gran, un bloc de pisos tutelats per a
la gent gran i un casal de barri, per la qual cosa la perspectiva del barri canviaria força en un
parell d’anys. El Casal de gent gran estava previst que fos el primer en obrir-se al barri, i
aproximadament un any més tard s’obririen els altres dos.

Des del Districte es tenia molt clar que es volia preparar a la gent del barri perquè estiguessin
informats sobre el nou casal i , a la vegada, s’impliquessin en la seva posada en marxa.

Dos anys abans es va dissenyar un pla d’acció que va consistir en el següent:

• Es va convidar a formar part de la Comissió de la gent gran de Districte a dos membres de la

vocalia de gent gran de l’Associació de Veïns, que malgrat estaven convidats des de
sempre a les reunions, no hi assistien; es va contactar amb ells personalment i se’ls va
explicar la importància que si hi incorporessin.
• També se’ls va convidar a assistir a la taula de casals de gent gran del Districte com a
observadors.
• El Districte va programar activitats de gent gran a la seu de la vocalia de l’associació de
veïns, com xerrades de salut, de prevenció de la memòria, de la teràpia del riure etc, tot
això amb la idea d’anar creant caliu amb la gent gran del barri i d’aquesta manera poder
començar a consolidar un petit nucli de persones grans amb la finalitat que en
comencessin a parlar amb la gent del barri i més endavant s’integressin al nou casal.
• Conjuntament amb la Junta de l’Associació de veïns de la Vall d’Hebron es va programar
una jornada informativa i educativa sobre el casal de gent gran a la seva seu; aquesta
jornada va tenir lloc el 14 de febrer del 2006.

Es va fer una convocatòria convidant a la gent dels barris de la Vall d’Hebron, Montbau i la
Clota, que eren als qui principalment anava adreçat aquest casal. Les tres associacions van
col·laborar a fer la difusió i la jornada va ser un èxit, varen acudir unes dues-centes persones i
tothom estava molt il·lusionat i tenien moltes ganes de participar. Primer de tot, els tècnics vàren
explicar com anaven les obres de construcció del casal i com s’havia pensat que estigués
distribuït. Aquest casal tenia algunes característiques innovadores ja que tindria plaques solars i ,
com a conseqüència, una part important de la seva energia seria subministrada per l’astre sol i
també comptaria amb uns horts, just darrera de l’edifici. Aquests dos elements li donaven un
caràcter ecològic i sostenible molt interessant. Les opinions de la gent del barri sobre l’edifici van
ser força positives, però alguns van manifestar que el trobaven una mica petit, ells deien que
com que es feia de nou, dintre dels Jardins de Fridha Kalho, es podia haver fet més gran.

Respecte al tipus d’activitats que s’havien de fer dintre del casal, no es va fer cap proposta per
part dels tècnics, sinó que el moderador va convidar als assistents a que diguessin com volien
que fos el seu casal i quines activitats volien que es fessin. Va ser molt interessant, ja que la gent

55
va intervenir molt, dient tot el que els agradaria que hi hagués i van ser molt creatius; les idees
que van sortir a aquella assemblea ens van servir molt als tècnics per fer la programació
d’activitats que es faria al nou casal.

També es va informar a la gent com es gestionaria el casal, se’ls va explicar que hi hauria una
dinamitzadora i una informadora que serien les que coordinarien a tots els voluntaris del casal i
també portarien la gestió administrativa i la dinamització del casal.

Per últim, se’ls va animar a que s’oferissin com a voluntaris dient el que podien aportar al casal i
les persones interessades en ser-ho, se’ls va passar una fitxa perquè l’omplissin; molts dels
assistents van oferir-se per ser voluntaris en aquell mateix moment.

Amb totes aquestes accions es va aconseguir crear un clima molt positiu vers el casal ja que la
gent gran que va assistir a aquesta reunió tenia molta il·lusió i expectatives.

Amb totes aquestes accions portades a terme durant l’any 2006 es va superar la primera etapa
de preparació de la posada en marxa dels nous casals de gent gran.

El fet de parlar directament amb els implicats i escoltar-los va ser fonamental a l’hora de posar
el projecte en marxa.

Com a conseqüència d’aquestes trobades amb els possibles usuaris dels tres nous casals alguns
aspectes del projecte varen ésser redreçats, per exemple, fruit d’aquestes converses, al Casal
d’Horta vàrem decidir utilitzar com a sala de joc, la sala més gran de la planta baixa ja que en
un principi volíem utilitzar una sala més petita. Al Baix Guinardó a la sala de joc hi vàrem posar
taules d’una mida més petita de la que ens havien proposat els arquitectes perquè hi pogués
cabre més gent.

Referent a les queixes del grup de gent Gran d’Horta, sobre la ubicació del casal i la manca de
transport públic, els vam demostrar que malgrat la ubicació del nou casal no era tan bona com
l’edifici de Serveis Personals on estaven ubicats en aquell moment, si que hi havia maneres
d’arribar al nou casal amb transport públic, i que encara que els autobusos no paraven davant
del casal, si que ho feien molt a prop. Els tècnics vàrem parlar amb la gerència del Districte per
veure si era possible fer una gestió amb els Transports Metropolitans de Barcelona, per veure si
havia alguna possibilitat que algun autobús parés just davant del nou casal, però això no va ser
possible; sí, que els polítics van acceptar posar aquest objectiu al Pla d’actuació del Districte,
per tal que més endavant s’estudiés la possibilitat d’aconseguir-ho. L’associació de veïns
d’Horta, també es va comprometre a reclamar al Districte que fos possible la reorientació dels
itineraris d’algunes línies d’autobús amb la finalitat de facilitar l’accés al casal de persones grans
amb problemes de mobilitat.

56
Assemblees informatives

En aquesta etapa els objectius que ens vàrem marcar van ser informar sobre els casals a tota la
població a partir de 55 anys que estiguessin jubilats o bé prejubilats dels barris on anaven
adreçats i aconseguir voluntaris per cada casal.

ES va confeccionar un document amb el format de power point, que es mostrava a les

assemblees, que consistia en quatre parts:

1. Estructura arquitectònica de cada edifici i la seva distribució.

2. Organigrama del Districte i del Departament de Serveis Personals que és d’on depenen els
Casals de Gent Gran.
3. Organització de la gestió dels nous casals
4. Oferir als assistents la possibilitat de ser voluntaris.

Primer, un polític presentava l’assemblea i sovint la Cap de Serveis Personals feia la introducció a
l’assemblea i presentava els objectius, la tècnica de gent gran explicava com seria el casal i
com s’implementaria el pla de millora de casals i per últim, la dinamitzadora feia una xerrada
molt fresca i entusiasta per tal d’explicar la importància de que s’oferissin com a voluntaris.

Quan explicàvem l’organització de la gestió, l’aspecte fonamental que volíem explicar era la
nova manera d’organitzar-se dels casals de nova creació que es diferenciava totalment de la
que en aquells moments tenien els casals municipals i que crèiem que era la que li donava un
aire totalment nou, innovador i dinàmic, i ens agradava dir que aquests nous casals eren els
casals del segle vint-i-u i que l’òrgan que regiria el casal era la comissió gestora que estaria
formada per :

• Personal tècnic:
o Tècnica de gent gran del Districte
o Dinamitzadora del casal, que coordina la dinamització del casal i la programació
del centre, i una de les seves principals funcions és potenciar el voluntariat i
acompanyar el procés de formació de comissions d’activitats, sent-ne referent i
moderant-les.
o Informadora del casal, que coordina els temes d’informació i administració i que
també modera algunes comissions d’activitats.

• Voluntaris:
o Representants de les diferents comissions d’activitats de cada casal. Cada comissió
d’activitats estaria formada per un nombre determinat de voluntaris que farien la
seva tasca en equip. El nombre de comissions d’activitats dependria dels voluntaris
que s’oferissin per treballar en un tema determinat. Les possibles comissions que hi
podria haver als casals serien :

57
 Cultura
Informació
Infraestructura
Ball
Jardins i horts
Tallers prevenció de la memòria
Informàtica
Salut
Caminades
Projectes inter generacionals
Jocs
Administració
Economia
Etc...

Per últim, s’encoratjava als assistents a ser voluntaris. La dinamitzadora era la que presentava
aquest punt; aquest era un apartat molt important ja que a partir d’aquí el que es pretenia era
engrescar als assistents perquè s’apuntessin com a voluntaris del futur centre i ens diguessin què
sabien fer i què els agradaria oferir al nou casal. Es volia que el nou casal fos un centre per a la
gent gran on s’hi poguessin sentir protagonistes, tant oferint-se per fer activitats, com participant
en la comissió gestora, que era l’espai on es predrien les decisions sobre el centre.

Al final de l’assemblea s’entregava als assistents una fitxa perquè, si volien ser voluntaris,
l’omplissin i ens la donessin al sortir.

Aquestes assembles varen tenir molt èxit d’assistència i també es van oferir molts voluntaris, la
qual cosa va fer que des del primer moment de l’obertura del centre ja vàrem poder oferir un
ventall importantíssim d’activitats portades per ells.

Assemblees que es van fer en el període de novembre de 2006 fins març de 2007

• Novembre de 2006 – Barri del Baix Guinardó

El procés que se seguia consistia en enviar una carta personalitzada a totes les persones del barri
majors de cinquanta cinc anys, se’ls informava sobre la propera inauguració del casal de Gent
Gran del seu barri i se’ls convidava a assistir a una assemblea informativa en el local de
l’Agrupació de la Gent Gran del Baix Guinardó.

La inexperiència en fer cites com aquesta va fer que la primera convocatòria desbordés als
organitzadors, ja que la sala on es feia l’assemblea tenia una cabuda màxima d’unes cent
persones, i a la cita se’n van presentar tres vegades més; al veure l’èxit de la convocatòria
l’acte va estar a punt que se’ls escapés de les mans, però llavors es va reaccionar amb agilitat

58
i a les persones que no van poder entrar a la sala, se’ls vam convocar per una hora i mitja més
tard a un altra assemblea .

Després d’haver fet les dues primeres, es va enviar un altra carta explicant que a causa de l’èxit
de la primera convocatòria se’ls enviava un calendari de les properes assemblees perquè els
que no havien pogut assistir a les dues primeres tinguessin la possibilitat d’assistir-hi en el dia i la
hora que més els convingués. Es va acabar fent nou assemblees al barri, i totes amb un bon
nivell d’assistència i participació.

Estava clar que el grau d’expectatives de la gent gran sobre el nou casal era molt alt, i tots
tenien ganes d’assistir-hi i rebre la informació de primera mà, tanmateix, també volien donar la
seva opinió sobre el casal i fer aportacions, i en alguns casos també van voler manifestar les
seves queixes i reivindicacions.

Un dels temes que va ser motiu de polèmica i malestar per part dels socis del casal del baix
Guinardó d’aquell moment va ser la sala de joc perque els semblava que aquella sala era
massa petita per tal de poder absorbir la demanda de persones que volien jugar a cartes; a
partir d’aquestes demandes es van buscar solucions, tal i com he explicat abans, per tal que hi
poguessin cabre més persones.

La llista de persones que havien omplert la fitxa de voluntaris va ser molt alta, i havia ofertes de
voluntariat molt diverses que es van poder reconduir tan bon punt el casal es va posar en marxa.

Quan es van acabar totes les assemblees del barri del Baix Guinardó, els professionals van
considerar que les convocatòries havien estat un èxit de participació, i que havíen donat un
altre pas important en el procés de participació dins del nou casal.

• Febrer 2007 – Barri d’Horta

Després de l’experiència del Baix Guinardó es va tenir clar que no es podia convocar a la gent
gran del Barri d’Horta en un local municipal, com el Centre Cívic Matas i Ramis , en que la
cabuda era similar a la de l’Agrupació de jubilats del Baix Guinardó, ja que haguéssim tingut els
mateixos problemes, per la qual cosa es va optar per fer les assemblees al teatre dels Lluïsos
d’Horta que té una cabuda d’unes tres-centes persones a la platea. Es va enviar una carta
convocant-los en dues dades diferents i va ser un èxit. A les dues convocatòries el teatre va estar
ple, i no es va quedar ningú fora. Al igual que al Baix Guinardó, un tant per cent molt elevat
d’assistents es van sentir motivats per oferir-se com a voluntaris.

• Març de 2007 – Barri de la Vall d’Hebron

Al barri de la Vall d’Hebron és va fer només una assemblea al poliesportiu del col·legi Pau Casals
que té una cabuda de tres-cents cinquanta persones, ja que la població de gent gran dels tres
barris no era tan gran com al barri d’Horta.

59
Es va convocar a la gent gran dels barris de Montbau, Vall d’Hebron i la Clota, i tal com va
passar als altres barris l’assemblea va ser un èxit; van assistir unes dues-centes cinquanta
persones , i a partir d’aquí es va consolidar el caliu participatiu de la gent gran d’aquesta zona,
que va donar molts bons resultats tan bon punt es va obrir el casal.

Una vegada fetes les assemblees als tres barris, la tasca dels professionals va ser, per una banda,
tabular totes les fitxes de voluntaris i ordenar-les per barris, per tal de tenir a punt tota la
informació de cada casal tan aviat s’obrissin els tres casals, i per l’altra, seguir treballant per
preparar tota la infraestructura, arquitectònica, mobiliari, decoració, personal, programació i
pressupostos, per tal d’obrir els tres casals a la primavera de l’any 2008.

Entrevista a la dinamitzadora

Com a exemple viviencial de l’experiencia de la posada en marxa dels nous casals, a

continuació es transcriu l’entrevista realitzada per la Carme Arajol a la dinamitzadora Alícia Díaz

Com vas viure la teva intervenció professional en les assemblees informatives als tres nous casals
de gent gran?

Com un gran repte. Quan vaig arribar a treballar al Districte, ja s’havia començat el projecte
dels tres casals i ja s’havia pensat que es farien unes assemblees informatives, però encara no
se’n havia fet cap i tampoc s’havia planificat ni quantes ni com es farien. El primer pas va ser
reunir-nos la tècnica de Gent Gran i jo i pensar realment què volíem explicar i com, i això ens va
portar una feina important abans d’iniciar-les. Vàrem fer molts esborranys d’horaris i de
contingut, quelcom bàsic per tenir molt clara la informació que volíem donar, perquè sense tenir
això clar, res hagués funcionat; per mi aquest pas va ser essencial a l’hora de fer les assemblees
perquè teníem la base molt treballada les dues integrants de l’equip (la tècnica i la
dinamitzadora) i això va ser primordial a l’hora d’entrar a debatre temes candents amb els
assistents i, a la vegada donar una imatge clara i entenedora de l’orientació que tenia el
projecte.

Aquest pas em va ensenyar ,com a professional, la importància de preparar bé la feina a fer si

volíem aconseguir bons resultats, res hagués estat possible sense aquesta base.

El següent pas important per mi com a professional, va ser el discurs que feia per motivar a la
gent a participar i a fer-se voluntària, vaig haver de posar-me a la pell dels assistents i intentar
esbrinar què els podia resultar engrescador per ells. Per sort, jo ja havia fet voluntariat i coneixia
de primera mà tots els aspectes positius que aporta aquesta tasca, i sens dubte, penso que això
va ser essencial a l’hora de preparar aquesta part de l’activitat. Aquest discurs també va anar
evolucionant, millorant i adaptant-se a cadascuna de les assemblees, com a fruit de l’anàlisi
que fèiem dels aspectes positius i negatius de cada una d’elles.

60
Aquest pas va ser per mi el més gratificant, sobre tot quant la gent omplia la fitxa com a
voluntari i em deia “el teu discurs ha estat fantàstic i m’ha motivat a oferir-me com a voluntari ”.
Això no te preu.

Consideres que fèieu un treball en equip?

Efectivament fèiem un bon equip. Les dues vam fer una feina molt important abans d’iniciar les
assemblees, i com ja he comentat, sense aquesta feina no hagués sortit bé perquè l’obertura
dels tres equipaments significava, en dos casos, el tancament de dos antics casals i l’obertura de
dos locals nous, amb tot el que això comportava, que era “nou local, noves regles...”.

En aquests dos casos (Baix Guinardó i casal d’Horta) s’havia de treballar molt amb la gent per
arribar a fer un projecte comú i participatiu, perquè intentàvem deixar enrere la concepció
clàssica dels casals de gent gran on la gent bàsicament anava a jugar a cartes, i iniciar una
nova etapa amb una nova concepció de casal, adaptant-nos als nous temps i a la nova
societat, la qual cosa volia dir que el casal no es limitaria només a jugar a cartes sinó que seria
un espai on es podria continuar aprenent a fer coses noves. Això comportava obrir la porta a
molta gent nova i a moltes activitats que fins el moment no es feien. Una part de la gent que ja
anava als antics casals, tenien por d’aquests canvis i sobre tot, tenien por de que no hi hagués
cabuda per a ells i per a les seves activitats, i això va comportar que en el moment d’iniciar les
assemblees, algunes vegades, la gent ens rebia amb animadversió.

Aquesta situació l’equip la vàrem tenir molt clara des del inici, per la qual cosa vam treballar
conjuntament tots els aspectes per acabar formant un “bloc” com equip i donar la mateixa
resposta davant les incerteses creades pel nou casal. Era tan forta la pressió que teníem, que en
el cas del Baix Guinardó vàrem fer nou assemblees, amb tot el que això comportava, i si l’equip
no hagués anat a una, no haguéssim pogut tirar el projecte endavant, perquè en els primers
moments, nosaltres vam ser “l’equip motor” que havia d’estar unit i amb les idees clares per
poder treballar amb la gent que mes endavant serien el veritable motor del casal.

Descriu el procés de preparació de les assemblees informatives a la gent gran dels barris on
s’estava a punt d’obrir un nou casal.

El procés era sempre el mateix, i ens vam acabar especialitzant en fer assemblees informatives.

En primer lloc buscàvem el lloc i la data per realitzar l’assemblea, i per això ens coordinàvem
amb les entitats del barri que hi havia en aquell moment. Un cop teníem això, preparàvem a
nivell logístic, tot el material que necessitaríem (micròfons, ordinadors, canó,pantalles, cadires,
etc) i aquest material ho aconseguíem o bé de les pròpies entitats o bé de la seu del Districte.

El següent pas era convocar a la gent, i per això utilitzàvem dos mètodes: 1) fèiem cartells
informatius que es penjaven on estaven les entitats de gent gran del districte i 2) enviàvem
cartes personalitzades als domicilis de la gent de més de 55 anys.

61
Abans d’enviar les cartes, la tècnica i la dinamitzadora, redactaven el contingut de la carta
perquè fos entenedora i atractiva, ja que era bàsic aconseguir que la gent que, fins el moment,
no havien anat mai a un casal, un vegada llegida la carta, es decidís a assistir.

Un cop convocada l’assemblea i organitzada a nivell logístic, calia treballar el contingut. Tot i
que la metodologia de les assemblees era la mateixa, el contingut s’adaptava als veïns de cada
barri, ja que no era el mateix fer una assemblea al Baix Guinardó que a Horta que a la Vall
d’Hebrón, per això, abans de cada assemblea l’equip tornava a revisar el contingut i els
aspectes a treballar en cada lloc.

El discurs base de les assemblees era el mateix. En primer lloc es feia una introducció tot
explicant el nou projecte i posant èmfasis en el fet que el nou casal era un projecte comú i
participatiu, on tothom podia col·laborar i aportar noves idees , després es feia un xerrada
engrescadora per tal d’aconseguir implicar a la gent i tot seguit presentàvem un “power -
point” amb els plànols del nou equipament i l’estructura organitzativa, després s’animava a la
gent a que s’apuntessin com a voluntaris i per finalitzar hi havia un torn de precs i preguntes, que
en moltes de les assemblees era la part on realment es treballava amb la gent, on es
defensaven les línies del nou projecte, on la gent mostrava les seves pors, on s’oferia
recolzament i també es dialogava amb les persones que clarament volien boicotejar el projecte,
però es feia davant de tothom, perquè la gent tingués una visió global de com anava tot.

A l’acabar, es repartien unes fitxes que es deien “fitxa de voluntari” on la gent que volia
participar apuntava les seves dades personals i ens deien amb què els agradaria col·laborar, les
quals ens servien per poder-los localitzar un vegada sabéssim les dates d’obertura del nou casal
i poder així preparar la programació del primer trimestre.

Com vas viure la teva participació a les assemblees?

La meva participació a les assemblees la vaig viure d’una manera molt gratificant, tan
professional com personalment, ja que recordo que moltes vegades vaig pensar “ si no
expliques això bé, d’aquí no sortirà res”, “si no prepares això, allò altre sortirà malament”, “ no em
puc oblidar de portar les fitxes, sinó ningú es podrà apuntar” etc. Tot això em feia veure que
tenia un paper molt important i requeria una responsabilitat molt gran, perquè cada assemblea
implicava molt temps treballat, i no podia sortir malament.

Recordo perfectament que durant l’estiu del 2007 vàrem tenir problemes amb les màquines que
preparaven les cartes ja que aquell estiu havien de sortir al voltant de nou mil cartes, i la
màquina que doblegava el full que anava dins del sobre i la màquina que enganxava les
etiquetes amb el nom i l’adreça de cada persona, es van espatllar. Es va haver de preparar tot
l’enviament a mà, entre una companya de la Seu del Districte i jo. Vam estar prop d’un mes per
prepara-ho tot.

62
Paral·lelament a això, la meva experiència viscuda com a “ponent” en les assemblees fou
meravellosa, perquè a mi sempre m’ha agradat explicar coses i parlar amb la gent i sempre
havia pensat que era capaç de fer entendre a la gent amb les meves paraules el per què era
important participar i el per què era tant gratificant ser voluntari, i òbviament, el poder parlar a
las assembles era una de les parts que més m’agradava.

En resum, vaig viure la meva participació a les assemblees, amb una implicació màxima tant en
el contingut que s’havia d’explicar com en tot el procés de preparació.

Quines estratègies creus que et van funcionar millor a l’hora de motivar als assistents a oferir-se
com a voluntaris?

Sens dubte, la meva experiència com a voluntària, perquè quan jo explicava la meva
experiència, parlava amb un sentiment real, ja que quan jo vaig ser voluntària, per mi
l’experiència que vaig viure no va tenir preu.

A l’any 2004/05 jo treballava a un videoclub de dilluns tarda fins a diumenge matí, això vol dir
que únicament tenia lliure el diumenge per la tarda i el dilluns pel matí. Tot i tenir aquest horari i
agradar-me la feina (sóc una cinèfila des de que vaig nàixer) necessitava fer alguna cosa i no
sabia què era, i finalment vaig decidir fer-me voluntària de la Creu Roja, i com que no tenia
gaire temps, em van oferir acompanyar a un nen de 3 anys a la piscina els dilluns al mati amb
una malaltia que l’impedia parlar, caminar i en general tenir equilibri, (anava sempre amb un
casc al cap). Es deia Arnau, i mai podré explicar amb paraules el que em feia sentir quant
l’Arnau em mirava perquè sabia que anàvem a la piscina i a ell li encantava. La il·lusió d’aquells
ulls al veurem, era indescriptible, tan se val que jo quasi no tingués temps, el que tenia molt clar
era que no deixaria de portar a l’Arnau a la piscina. Només vaig deixar aquesta tasca quant
irremediablement em van canviar l’horari de la feina i l’Arnau no podia anar cap altre dia a la
piscina. Aquesta era l’experiència que jo explicava a la gent, i també, com el fet de trobar la
tasca de voluntari adequada dóna sentit a la vida.

Hi havia gent a les assemblees que havien tingut una vida molt activa i amb tasques
professionals molt importants i una vegada jubilats havien de reconduir l’activitat laboral, i el
projecte del nou casal obria les portes a totes aquestes persones, ja que el casal estava obert i
es consolidaria en funció dels voluntaris i de les activitats que ells volguessin dur a terme. Era
essencial que entenguessin aquesta idea, i penso que posar èmfasis en aquests punts
(voluntariat i participació), va ser clau per motivar a la gent.

Desprès de cada assemblea vàreu poder avaluar la intervenció de l’equip de professionals a

l’assemblea? L’avaluació us va donar pistes per millorar la propera assemblea? Descriu com ho
vareu fer.

63
Efectivament, l’equip valorava com havia anat tot i en funció d’aquí milloràvem aspectes. La
metodologia era senzilla, el dia posterior a l’assemblea l’equip es reunia i valorava tot, des de
l’horari (si s’havia respectat o no), fins al nombre d’assistents que havien marxat abans de
finalitzar l’assemblea. Teníem un programa informàtic on s’introduïen les dades essencials de
cada assemblea per portar un control (nombre d’assistents, lloc, dia, etc) i es realitzava un acta
de cada assemblea que recollia totes les preguntes dels assistents, de manera que amb
aquestes dades podíem analitzar en quins punts es creava conflicte i així ho podíem millorar per
a la següent assemblea. En aquetes reunions també repassàvem els punts febles del nostre
discurs.

Recordo perfectament que un dia, quant portàvem un parell d’assemblees al Baix Guinardó, la
tècnica em va comentar que no tractés, d’entrada, de tu als assistents, ja que com que no els
coneixíem potser els feia sentir malament, i aquesta va ser una molt bona observació, perquè
mai ho hagués pensat ja que jo tutejava als assistents per crear un clima de proximitat, però vam
trobar que aquest clima s’aconseguia amb altres elements i que el fet de parlar de vostè a
aquelles persones grans, per a la majoria, era una mostra de respecte. Això no volia dir que una
vegada els coneixíem i començàvem a interactuar amb ells, si ho veiem convenient, sí que els
tutejàvem.

El fet que analitzéssim tots els punts de cada assemblea, va permetre treure el màxim benefici
durant tot el procés.

Les assemblees a cada barri van funcionar de manera similar?

Les assemblees funcionaven de manera similar, però ens havien d’adaptar a les circumstàncies
de cada barri, ja que no tots tenien les mateixes característiques. El que si vàrem veure és que
en els barris on ja funcionava un casal, es va haver de treballar molt més que en el que no hi
havia cap entitat de gent gran, perquè sempre és molt més senzill començar de zero que partir
d’una forma de funcionar consolidada i tenir que modificar-la, encara que sigui per tal de
millorar-la.

Hi va haver diferències entre els casals? per què ?

Els tres nous equipaments s’obrien a la Vall d’Hebrón, a Horta i al Baix Guinardó. La situació
d’aquests tres barris era molt diferent, i això és el que va marcar la diferència.

L’horari va ser molt discutit perquè el Districte proposava en un inici fer un horari de dilluns a
divendres i tancar els caps de setmana, i això ho vivien com una gran pèrdua, ja que ells en
aquell moment obrien el casal de dilluns a diumenge. Finalment i després de molt enraonar per
ambdues parts, al final el Districte va estar d’acord en obrir amb la informadora els dissabtes a
la tarda als tres casals i al casal d’Horta també es va obrir els diumenges a la tarda la sala

64
d’actes que tenia entrada independent, com a conseqüència que la comissió de ball ho van
demanar i es van responsabilitzar d’obrir i tancar i solucionar qualsevol incidència que sortís.

Un altre punt molt discutit va ser el tema del joc, ja que fins aquell moment l’Agrupació de
jubilats del Baix Guinardó tenia pràcticament tot l’espai de les taules ocupat pels jugadors de
cartes, i en el nou centre l’espai dedicat als jocs de taula seria més petit i hauria de tenir un
horari per poder donar cabuda a tots els jocs de taula. Aquest va ser el gran conflicte que es va
treballar durant les diverses assemblees.

Aquests detalls son els que van marcar la diferència en els diferents barris, ja que el fet de no
disposar (o si) d’un equipament d’aquestes característiques va fer que el veïnat adquirís uns
costums o uns altres, que una vegada assimilats eren molt difícils de modificar.

Comentaris lliures

Per mi va ser una de les feines més gratificants que he tingut i que, sens dubte, la que més m’ha
ensenyat sobre el treball social comunitari, la participació i el saber treballar i poder arribar a
acords entre dues opinions confrontades o diferents.

L’experiència de la tècnica que va liderar aquest projecte ho va fer possible, i a mi em va

ensenyar molt. Només puc estar agraïda per haver participat en aquesta experiència tan maca.

Entrevista realitzada l’octubre del 2010

65
Inauguració i posada en marxa dels tres nous casals

Primavera del 2008

El 24 d’abril es va inaugurar el Casal de Gent Gran del Baix Guinardó, el 17 de maig el Casal de
Gent Gran d’Horta i el 18 de maig el Casal de la Vall d’Hebron; les tres inauguracions van ser un
èxit i tothom es va abocar a participar a la festa del casal del seu barri.

Des de tres setmanes abans de la inauguració dels tres casals es va contractar el nou personal
per a cada casal, una dinamitzadora i una informadora a cada un d’ells. El Districte va fer un
contracte de prestació de serveis a una empresa de serveis educatius, que va guanyar el
concurs, aquesta empresa gestionava el pressupost del centre relacionat amb el personal i les
activitats i la globalitat del projecte el dirigia la tècnica de la gent gran del Districte.

Després de la inauguració els tres casals van tancar les portes i l’equip de cada casal va
començar a organitzar els equips de voluntaris i a preparar la programació de l’estiu i van obrir
al públic a primers de juny per començar a inscriure els socis, a la vegada que anaven
contactant amb els voluntaris i definint quina tasca farien en el nou projecte.

Com que el nombre de persones que havien sol·licitat ésser voluntàries era molt alt, això va
comportar una gran dedicació per part de l’equip de cada casal i també el nombre de socis
inscrits va ser molt gran des del primer moment, la qual cosa va desbordar totes les previsions.
Després de tres mesos aproximadament el nombre de socis era de dos mil al Casal d’Horta, mil
set cents al Casal del Baix Guinardó i mil al Casal de la Vall d’Hebron, aquestes xifres es van
anar mantenint més o menys, ja que bianualment els socis anaven renovant el seu carnet de
soci, amb la finalitat de donar de baixa als que no tenien interès en continuar i així poder acollir-
ne de nous.

Creació dels equips de treball

Des del primer moment, la tècnica de gent gran va coordinar un equip de treball format per les
tres dinamitzadores, que es reunien dues hores cada quinze dies. En aquesta reunió es decidia
com s’anava implementant el projecte als tres casals; es volia tenir un projecte homologat i , a
la vegada, amb les característiques pròpies de cada un d’ells, tenint en compte la població i el
barri on estava ubicat.

La primera tasca de l’equip va ser crear la programació d’activitats del mes de juliol. Com que
encara no estàvem en condicions de crear una programació estable i sòlida, es va voler oferir a
l’estiu una petita oferta d’activitats perquè la gent gran comencés a sentir el flaire dels nous
equipaments.

66
El mes de juliol mentre les activitats ja anaven funcionant, tot l’equip es va dedicar a:

• preparar la programació d’activitats del proper trimestre, d’octubre a desembre.

• crear el model d’inscripcions als tallers que intuíem seria feixuc ja que amb tota probabilitat
s’hauria de atendre a molta gent.
• A cada casal es va elaborar una programació d’activitats espectacular en la que , el tant
per cent mes elevat de tots els tallers que s’oferien era portat per voluntaris i la resta per
professors contractats, per entitats i per grups.

El mes d’agost es va tancar el casal per vacances.

El mes de setembre va servir per acabar de preparar l’organització de les inscripcions i portar-les
a terme. La informadora coordinava tot el procés d’inscripcions i tenia un equip de voluntaris
que l’ajudaven i la dinamitzadora del casal i un altra persona que va contractar temporalment
l’empresa donaven suport a tot el procés.

El mes d’octubre del 2008 es començaven els tallers i la resta d’activitats trimestrals als tres
casals, amb aquest fet es podia dir que el casal es posava en marxa a ple rendiment. A la
següent figura (veure figura 6) es pot veure el número de tallers que es van realitzar al Casal del
Baix Guinardó durant l’any 2008, dividits segons la tipologia d’activitat.

Figura 6. Número de tallers i tipologia dels mateixos realitzats al Casal del Baix Guinardó durant
l’any 2008

67
Implementació del pla de millora de casals

El mes de febrer de 2006 es va aprovar al Consell plenari de l’Ajuntament de Barcelona el Pla de

millora de casals. Aquest pla es va crear per anar implementant-lo als casals de nova
construcció de la ciutat que complissin els requisits establerts que permetien posar-los en marxa.
Els casals que s’acabaven d’inaugurar al Districte complien tots els requisits materials necessaris
com eren, tenir un espai ampli amb les dimensions i serveis adequats, una dinamitzadora i una
informadora a cada casal trenta set hores i mitja a la setmana cada un d’ells, i un pressupost
adient per gestionar el casal.

El que calia fer ara era crear la comissió gestora, que era l’estructura de gestió proposada pel
pla de millora. Des del primer moment es va decidir implementar el model el més fidelment
possible i per fer-ho va afavorir el fet que s’estrenàven els tres edificis encara que a Horta i al
Baix Guinardó no ajudava el fet que hi havia entitats de gent gran municipals que funcionaven
amb el model antic, però es va optar per fer un esforç i adaptar el model de gestió al pla de
millora de casals, i negociar i debatre molt amb les entitats de gent gran d’aquests dos barris per
tal que s’adaptessin al nou model.

Al Casal de gent gran del Baix Guinardó hi havia tres entitats legalment constituïdes que segons
el nou model havien de formar part de la comissió gestora, la antiga junta de l’Agrupació de
jubilats del Baix Guinardó que aixoplugava a les altres dues entitats que eren, les Bitlles Catalanes
i les Aules de cultura; les tres estaven ubicades a l’espai de l’antiga Agrupació de jubilats del
Baix Guinardó.

Es va negociar amb les tres entitats per triar una representació de dos membres de cada una
d’elles perquè fossin membres de la comissió gestora del nou casal, la qual cosa van acceptar;
també es va intentar que altres membres de la junta de l’antiga agrupació de jubilats, en un
primer moment en que l’organització de les comissions d’activitats encara no s’havia fet,
poguessin també formar part de la comissió gestora, ja que es valorava molt la seva
experiència. D’aquesta manera, l’antiga junta va veure com gairebé tots els seus membres
seguien tenint responsabilitats al nou casal i podien participar en la presa de decisions i això els
va agradar molt.

En principi, l’antiga junta del casal del Baix Guinardó tenia reticències amb l’equip professional
del casal, la dinamitzadora i la informadora, ja que creien que l’Ajuntament els les havia posat
per controlar i tallar-los la iniciativa, però molt aviat es van adonar de la importància de poder
comptar amb aquestes dues professionals que la seva funció era la de donar-los el suport per la
posada en marxa de les diferents activitats del casal i van veure que ells seguien formant part de
l’estructura organitzativa; com que al casal hi havia molta feina es van posar a ajudar a les dues
professionals i en un poc marge de temps es van convertir, junt amb elles, en una part
importantíssima de l’equip del casal.

68
Per exemple, es van adonar de la importància de comptar amb aquestes professionals quan
van veure que els membres de l’antiga junta ja no eren els responsables d’obrir i tancar el casal,
la qual cosa els va alleugerir molt i també van veure que a les primeres inscripcions als tallers, on
s’oferia un ventall d’activitats espectacular, ells sols, amb l’estructura de l’antic casal, els hagués
sigut impossible donar sortida a tota la demanda generada i portar la coordinació de la gran
oferta de tallers.

Des d’aquest moment van acceptar de bon grat la nova organització i van començar a
col·laborar cada vegada més estretament amb la dinamitzadora e informadora. De tant en
tant, l’antiga junta es sentia malament perquè els socis encara els identificaven com a
responsables del casal i es queixaven d’algun problema o deficiència, especialment varen rebre
moltes queixes i reivindicacions relacionades amb la sala de joc ,que se li dedica un apartat més
endavant, que, poc a poc, es van anar reconduint amb el suport de la dinamitzadora e
informadora.

En una segona etapa estava previst crear les comissions d’activitats i triar un representant de
cada comissió perquè formés part de la comissió gestora i per consolidar aquesta fase es va
donar un any com a marge perquè es volia cuidar molt el procés participatiu, ja que perquè els
resultats fossin consistents calia fer-ho poc a poc, per tal de tenir una comissió gestora amb una
base sòlida, en la que tots els seus membres assumissin bé el seu rol, participant sòlidament als
debats i presa de decisions.

Després de mig any que els membres de la junta de l’antiga Agrupació de jubilats estaven ja
integrats a l’estructura del nou casal, ells mateixos van proposar que volien dissoldre l’antiga
junta de manera legal, i que els diners que els quedava, els volien repartir entre els socis en
forma de regal, i així ho van fer. Van convocar una assemblea i van fer la proposta de
tancament de l’entitat i tots els assistents varen estar d’acord. Aquesta assemblea la va presidir
la regidora del Districte que els va agrair la formidable tasca feta a l’antic casal, així com la seva
gran col·laboració en la posada en marxa del nou. La regidora els va entregar una placa
agraint la seva feina i va convidar a tots els assistents a un refrigeri. L’antiga junta va estar molt
satisfeta amb el gest del Districte, i es van sentir molt orgullosos de la placa d’agraïment amb
que els van obsequiar que van penjar al casal, al despatx de la comissió gestora. D’aquesta
manera es va donar per tancada de manera saludable l’anterior etapa.

Al Casal de gent gran d’Horta, la situació era diferent. Com s’ha comentat abans, al barri hi
havia vàries entitats de gent gran que varen estar d’acord en formar part del nou casal i eren les
següents:

• El Grup de Gent Gran d’Horta, que aglutinava unes vuit-centes persones grans del barri
d’Horta i que dinamitzava l’educadora de gent gran municipal del equip de Serveis
Personals del barri d’Horta, aquest grup tenia una programació variada i dinàmica que
funcionava força bé.
• L’espai de Gent Gran Saudade, que estava subvencionat per l’Ajuntament; funcionava
autònomament i tenia aproximadament uns dos-cents socis. Aquesta entitat no tenia una

69
 programació d’activitats sinó que l’única activitat que feien era jugar a cartes a les tardes, i
també celebraven alguna festa del cicle festiu.
• El casal de gent gran Canigó, que és un casal municipal que, en un primer moment, es va
pensar que deixés de funcionar i que els seus socis s’integressin al nou casal perquè era un
casal molt petit amb un edifici prefabricat al que els seus socis col·loquialment
anomenaven “la barraca” i que estava relativament a prop del nou. Quan se’ls va
proposar passar al nou casal, es van negar a que el seu petit casal desaparegués i el
Districte els ho va respectar. De totes maneres, com que els dos casals estaven ubicats a
prop l’un de l’altre se’ls va oferir la possibilitat de que dos membres de la junta del seu casal
formessin part de la comissió gestora del nou casal, per tal de que hi hagués una
col·laboració mútua entre els dos equipaments, tenint en compte que molts dels seus socis
també ho eren del casal d’Horta.
• La vocalia de gent gran de l’associació de veïns d’Horta, una de les grans reivindicadores
del casal de gent gran al barri.

Al mateix barri estava ubicada l’Aula de Cultura per a la gent gran, que mes endavant es va
convertir en Aula d’extensió Universitària, que feia conferències culturals una vegada a la
setmana al Centre Cívic Matas i Ramis i rebia una subvenció del Districte, els socis d’aquesta
aula acostumaven a ser gent interessada pels temes culturals. Aquesta entitat no va voler
integrar-se al nou casal, sinó que va preferir seguir fent la seva tasca de manera independent.
Aquesta decisió que van prendre també se’ls va respectar per part del Districte.

Com es pot veure el panorama de la gent gran al barri d’Horta era força complex i es per tot
això que la posada en marxa del nou casal va ser laboriosa però, malgrat tot, poc a poc es va
aconseguir harmonitzar les diferents sensibilitats gràcies a la bona feina de les professionals del
casal. Es va crear la comissió gestora, la qual en un primer moment va estar formada per, la
tècnica de gent gran del Districte, la dinamitzadora, la informadora, dos representants del grup
de gent gran d’Horta, dos representants de l’espai de gent gran Saudade, dos representants de
l’Associació de Veïns d’Horta i dos representants del Casal Canigó.

Poc a poc aquesta estructura organitzativa va anar canviant, això va passar tan aviat com es
van començar a crear les diferents comissions d’activitats i van entrar-ne a formar part els seus
representants. Després d’un any d’estar formada la comissió gestora ja hi havia moltes
comissions d’activitats que s’hi havien incorporat, llavors es va veure que ja no tenia gaire sentit
que els representants d’entitats que formaven part de la comissió gestora, moltes vegades sense
fer una tasca concreta al centre, seguissin sent-ne membres. Va ser en aquest moment que se’ls
va plantejar a tots els representants de les diferents entitats que no feien cap tasca, que si volien
seguir formant part de la comissió gestora seria bo que s’incorporessin a alguna comissió
d’activitats realitzant alguna activitat de voluntariat al centre, ja que d’aquesta manera podrien
conèixer més bé la realitat del dia a dia del casal i podrien opinar i prendre decisions amb més
coneixement de causa; la majoria van acceptar la proposta i els que no van acceptar van
decidir deixar la comissió per iniciativa pròpia, d’aquesta manera tothom a la comissió gestora
va assumir una responsabilitat. Aquesta va ser una manera suau de fer la transició en la que les

70
diferents entitats van aprendre a treballar juntes i a mirar el projecte del casal d’una manera
global.

A nivell econòmic, el Grup de Gent Gran d’Horta, quan van passar al nou casal tenien un
superàvit econòmic que van cedir al nou casal, i que van pactar amb la dinamitzadora que el
gestionarien conjuntament; per voluntat explícita del Grup de gent gran d’Horta aquests diners
es van fer servir durant un any per part de la comissió de festes per organitzar les activitats del
cicle festiu del casal.

Quan ja van estar força integrats al nou centre i es van sentir preparats anímicament per
dissoldre legalment la seva entitat, el Grup de Gent Gran d’Horta va fer una assemblea per a
tots els seus socis per informar-los de la proposta de dissolució de l’entitat. Els socis van aprovar la
proposta. A aquesta assemblea va assistir també la Regidora del Districte que els va agrair la
tasca feta durant tots aquests anys i els va obsequiar amb una placa d’agraïment i els va oferir
un refrigeri , de la mateixa manera que es va fer al Casal de Gent Gran del Baix Guinardo .

Aquesta, va ser una bona manera de tancar les ferides que s’havien obert en aquesta entitat, ja
que els va costar molt deixar el seu espai on hi havien estat fins llavors, i que ara el Districte
convertia en ludoteca per als nens del barri. La placa d’agraïment la van penjar en una de les
sales on feien, com a grup, algunes activitats.

Malgrat que, aparentment, les ferides estaven tancades la antiga presidenta de la entitat li
costava acceptar que ella ja no era la presidenta i amb el seu grup més fidel seguia fent aquest
paper i influint en algunes formes d’actuar no massa ortodoxes, per la qual cosa, hi havia un
discurs oficial que deia que tot estava bé, i un oficiós que no era així. La dinamitzadora va tenir
molta feina i paciència per anar reconduint aquesta situació, i sempre que ella ho va considerar
necessari la tècnica de gent gran va intervenir per donar-li suport.

Tot aquest estira i arronsa de l’antiga presidenta era molt humà i lògic, i tant l’equip del casal
com el Districte ho entenia perfectament; es tractava d’acompanyar el Grup de Gent Gran
d’Horta a superar el dol ja que per molts socis del grup de gent gran d’Horta, capitanejats per la
presidenta, aquest procés era dolorós i es sabia que se’ls havia de fer costat amb flexibilitat i
afecte i a la vegada amb fermesa, i això és el que es va intentar fer durant tot el procés.

Al Casal de Gent Gran de la Vall d’Hebron, el procés de posada en marxa va ser totalment
diferent perquè ,com ja s’ha comentat, a aquella zona no hi havia cap entitat de gent gran
municipal, tan sols la vocalia de gent gran de l’Associació de Veïns de la Vall d’Hebron, que
pràcticament no funcionava.

En una primera etapa es va convidar a formar part de la comissió gestora a dos representants
de l’Associació de Veïns de la Clota, de l’Associació de Veïns de la Vall d’Hebron i de
l’Associació de Veïns de Montbau. Els dos primers van acceptar la invitació, i el barri de
Montbau no, adduint que no els funcionava la vocalia de gent gran; de totes maneres, al barri
de Montbau estava ubicat el Casal de Gent Gran Sant Jordi de la Caixa de Catalunya i la gran
majoria de gent gran del barri n’eren socis, tot i que alguns d’ells també es van fer socis del nou

71
casal i alguns es van oferir per ser-ne voluntaris, dels quals dos d’ells es van convertir en
representants de dues comissions d’activitats.

La dinàmica per preparar l’obertura d’aquest casal estava plena d’eufòria i entusiasme, la qual
cosa feia que no hi haguessin entrebancs i petits bloquejos com passava en els altres dos
casals, en que l’experiència anterior i el sentit de pèrdua del que havien tingut abans feia que
els professionals haguessin de treballar amb molt de tacte aquests sentiments; en canvi, al Casal
de la Vall d’Hebron tot era nou, no tenien cap model anterior en el que es poguessin comparar i
tot els semblava fantàstic; aquesta actitud dels socis era molt positiva, malgrat que la manca
d’experiència ,a vegades, els feia trontollar una mica però tant la dinamitzadora, com la
informadora van fer una gran tasca i els van acompanyar i assessorar sempre que va caldre.

Va ser espectacular veure com en una zona que no havia existit pràcticament cap estructura
de servei per a la tercera edat, la gent gran responia i assistia al casal i s’oferia com a voluntari, i
tot això va fer que en molt poc temps el casal estava ja consolidat.

Alguns agents socials del barri ens deien que aquest barri abans d’obrir el casal havia sigut un
barri mort en que la gent no es coneixia, ni es relacionaven els uns amb els altres i ara, gràcies al
casal, estava canviant positivament la dinàmica comunitària del barri, per la qual cosa aquest
casal es va convertir en un bon dinamitzador de la comunitat del barri de la Vall d’Hebron.

Després d’un any es va consolidar la comissió gestora i els representants de les dues
associacions de veïns es van convertir en representants de comissions d’activitats, i se’n van
crear de noves, de manera que la comissió gestora era ja el que volíem que fos, un espai on els
voluntaris participaven en la creació de la programació, donaven la seva opinió i suggeriments,
sempre molt útils per millorar cada vegada més el funcionament del centre.

72
Un cas, el joc
Com s’ha comentat anteriorment van existir diferents entrebancs i dificultats en el procés de
dinamització i organització dels nous casals. Un d’ells va ser l’àrea del joc, i per ser significatiu, el
destaquem en aquest apartat.

El joc pot aportar múltiples beneficis a les persones grans. El joc social que acostuma a existir al
centres per aquest col·lectiu a més d’ajudar al contacte social, és una bona eina d’estimulació
cognitiva (al poder necessitar exercir la memòria, l’atenció...), i habilitats motrius i
comunicatives. Hi ha alguns estudis que parlen dels beneficis d’incloure en aquests centres els
anomenats exergaming en anglés, que és la combinació d’exercici físic i jocs a partir de
dispositius electronics com ara la Wii (Millington, 2015).

En el cas dels jugadors de cartes dels casals, el que succeïa era que, a vegades, es creava una
certa dependència al joc per part d’alguns jugadors, i és llavors quan, per una banda,
comencaven a sorgir els problemes de convivència al casal ja que no podien deixar de jugar, i
per un altra els beneficis del joc baixaven, ja que quan comencaven a ésser dependents del
joc, es tornaven molt individualistes i el que només comptava per ells era poder jugar amb el
grup de sempre tota l’estona i a la taula de sempre, i sovint no estanaven disposats a fer cap
concessió quan totes les taules estaven ocupades perquè altres també poguessin jugar i això els
podia portar a ser agressius i mal educats si se’ls portava la contraria i se’ls volia posar un límit de
temps per jugar , i aquesta actitud en lloc d’afavorir la seva bona salut la perjudicava, i també
enraria l’ambient del casal.

És per tot això que l’Ajuntament no podia permetre que en un equipament municipal el joc es
convertís en una activitat que anés en detriment de la salut del qui la practica. La primera acció
que es va plantejar a l’obrir els tres nous casals va ser que es volia crear un petit document de
regulació del joc al casal. No es volia que el joc fos una activitat en la que es seguís la mateixa
inèrcia que hi havia als casals de l’antic model on els jugadors de cartes es passaven tot el
temps jugant i no els interessava res més, i si algú els interrompia, a vegades, responien amb
agressivitat.

Juntament amb l’equip de dinamitzadores es va crear un petit document per establir les bases
de un nou model de joc més saludable, tal i com semblava que s’havia de tractar aquest tema i
els trets generals d’aquest projecte eren els següents:

1. Tots els jocs que es fan al casal són de taula a excepció del ping pong i la petanca que es fan
en espais oberts , el ping pong es juga als patis dels tres casals , i la petanca es juga al Casal del
Parc de la Vall d’Hebron perquè tenen unes pistes de petanca al pati exterior del casal i al
Calsal del Baix Guinardó que tenen el parc Príncep de Girona just a tocar.

73
2. Totes les activitats de jocs de taula s’han de fer a la sala de joc, ja que la resta d’espais del
casal estan sempre farcits d’activitat. Això vol dir que s’estableix uns horaris perquè cada una
de les activitats de joc tingui el seu espai, sempre que un joc pugui molestar als altres si es fa al
mateix temps. Els principals jocs de taula són les cartes, el dominó, els escacs, el bridge, el bingo
i l’entrenament de la memòria ( a partir de jocs concrets per exercitar la memòria)

3. També es va voler garantir que no es jugués amb diners.

Al casal del Baix Guinardó, en poc temps s’havia aconseguit implantar aquest model, ja que la
sala de jocs constava de dos espais contigus però diferenciats, i això permetia que els jocs com
el bingo, es feia un dia a la setmana a un dels espais i no molestava als jugadors de cartes, i
altres jocs, com el bridge i entrenament de la memòria els feien al matí, ja que els jugadors de la
resta de jocs de taula no hi eren.

Al Casal d’Horta va ser molt més difícil implantar-ho, ja que hi ha una sala molt gran, que no té
divisions i els jugadors de taula acostumen a venir matí i tarda.

Al Casal de la Vall d’Hebron el procés va ser suau i no van tenir gaires problemes per
implementar-ho perquè, malgrat només hi ha una sala de joc, al matí no acostumen a jugar a
jocs de cartes i s’aprofita per jugar a la resta de jocs.

Al principi, aquest nou model tenia detractors, especialment a Horta i al Baix Guinardó, perquè
fins ara a les sales de joc dels antics casals del Districte no hi havia dubte que el jugar a cartes
era l’activitat estrella que tothom respectava, per la qual cosa els jugadors de cartes
imposaven, de manera implícita, les seves lleis que no eren discutides per ningú i no estaven
disposats a fer cap concessió per tal que altres persones que estaven interessades a jugar a
altres jocs tinguessin també el seu espai.

Des del primer moment se li va donar molta importància a prohibir jugar amb diners i aquest fet
era motiu d’expulsió del casal, ja que així ho assenyalava la normativa municipal, inclús, en un
principi, es va prohibir l’ús de tapets, ja que sabíem que en algun espai públic del Districte,
malgrat no estava permès, els jugadors de cartes que oficialment no jugaven amb diners,
oficiosament sí que ho feien i els amagaven sota els tapets. Desprès de quatre anys que la
cultura de no jugar amb diners estava ja consolidada als tres casals, es va tornar a permetre els
jocs de taula amb tapets.

També en el joc de bingo es va crear una normativa per substituir el jugar amb diners, com
s’havia fet fins aleshores, per regals. Aquesta nova manera de fer va ser acceptada des del
principi sense que hi hagués cap problema.

Al Casal d’Horta va ser on va costar més implementar aquesta nova normativa perquè hi havia
molts jugadors de cartes, que molts d’ells venien de l’espai de gent gran Saudade i altres del
Districte de Nou Barris, ja que el casal d’Horta està situat al límit del Districte a tocar de Nou Barris,
i no estaven disposats a cedir. Alguns dels jocs es podien compartir en el mateix espai com les
cartes, els escacs i el dominó, però quan es tractava de jocs com el bingo o altres que requerien
que hi hagués un monitor que moderés el grup o ensenyés com jugar, com era el cas del bridge,

74
jocs de memòria i altres, o simplement es necessitava més concentració, això no es podia fer
amb la sala plena de gent i parlant molt alt, per la qual cosa s’havia de buscar espais
diferenciats i si era possible, en horaris diferents.

Per tal de poder complaure a tothom, i a la vegada ésser fidels a tenir un ventall ampli de jocs es
va optar per fer dues coses:

1 - fer una tasca educativa, involucrant als mateixos jugadors de la sala i a membres de la
comissió gestora per tal que els jugadors de cartes baixessin el to de veu a l’hora de jugar.

2 - es van posar unes mampares per separar l’espai quan es jugaven dos tipus de jocs diferents,
com el bingo, els jocs de manteniment de la memòria etc que necessitaven espais més tranquils
i els jocs de cartes habituals, això era una bona solució, quan el volum de soroll no era molt alt.

Va caldre molt treball i esforç per tal de redreçar aquest tema, tan per part de la dinamitzadora
i la informadora com per altres membres de la comissió gestora.

Tot aquest procés va culminar amb una assemblea de socis convocada per la comissió gestora
del casal on es va tractar el tema i es va definir el nou model de funcionament; a l’assemblea
van sortir detractors del nou model i també persones que hi estaven a favor, i també va sortir un
grup de persones jugadores de cartes que es van oferir a vetllar perquè el nou model es pogués
implantar i , poc a poc, es va anar aconseguint. De totes maneres, sempre va ser necessari tenir
els ulls vigilants de membres de la comissió gestora, per moderar alguna situació més conflictiva.

75
Règim de funcionament dels casals

Quan es van obrir els casals encara no s’havia aprovat el document de Règim de funcionament
dels casals i els espais municipals de gent gran de Barcelona, el qual no es va aprovar fins tres
anys més tard, per la qual cosa teníem un buit important que feia que als tres casals que
funcionaven amb un volum de socis i d’activitats molt importants ens era necessari comptar
amb alguna eina que ens ajudés a prevenir i moderar alguns conflictes, ja que això afavoriria
un millor funcionament del casal.

Es va plantejar a nivell de Districte i es va decidir crear una normativa provisional pròpia, fins que
no sortís el document definitiu, basada en l’esborrany de document que ja s’havia elaborat per
a tots els casals de la ciutat.

Aquest document es va anomenar Reglament de drets i deures dels casals del Districte d’Horta
Guinardó i va ser molt útil per poder afrontar alguns conflictes al Casal d’Horta que com que era
el que tenia més socis, sempre va ser on van sorgir més situacions difícils, sobretot relacionades
amb el ball i el joc, i que gràcies a aquest document i a la mediació dels tècnics, es van poder
solucionar amb èxit.

A mitjans de l’any 2011 el document provisional va ser substituït pel document definitiu del
règim de funcionament de casals i espais de gent gran de Barcelona, que és un document molt
important per a la bona marxa dels casals de gent gran i també és una bona eina de prevenció
de conflictes.

Aquest document ha estat elaborat amb el suport de l’assessoria jurídica municipal, per l’equip
de tècnics de gent gran de la ciutat de Barcelona, liderat per la tècnica del Departament de la
Gent Gran de la ciutat que pertany a l’àrea d’Acció Social i Ciutadania; va estar aprovat el 23
de febrer de 2011 i s’aplica als casals i espais de gent gran on s’està desenvolupant el Pla de
Millora de Casals, té per objecte regular els usos i òrgans de participació dels Casals i espais
municipals de Gent Gran, articula una sèrie de mesures encaminades al foment de l’envelliment
actiu i a la promoció de la participació de la gent gran, identifica quines són les finalitats del
casal, preveu les normes de conducta, regula el funcionament dels òrgans de participació i
vigila aquelles conductes que poden lesionar o deteriorar la convivència en el si del servei.

76
 El pilar: Els voluntaris

Al llarg de tot el llibre i de totes les experiències que s’han explicat, un comú denominador en
elles ha sigut el paper dels voluntaris i per tant, són mereixedors de tenir un espai pròpi en aquest
relat.

Un dels objectius dels plans de millora dels casals de gent gran del districte era l’augment en
quantitat i qualitat de la participació de les persones grans en les activitats d’aquests centres i
una de les formes per aconseguir-ho era a través de la seva implicació desinteressada en
l’organització d’esdeveniments o en les diferentes comissions de treballs dels casals; per la qual
cosa, es volia que els socis es sentissin protagonistes del casal, i perquè fos així se’n tenien que
sentir part activa, per aquesta raó era important que participessin activament en els diferents
projectes i també en la presa de decisions, tant des de les comissions d’activitats com de la
comissió gestora.

En aquest procés l’equip del casal va tenir un paper fonamental, aconseguint voluntaris,
dinamitzant-los, coordinant els diferents projectes i aconseguint crear estructures sòlides, tant a
les diferents comissions d’activitats com a la comissió gestora. Per tant, un dels èxits que
expliquen aquesta evolució positiva del nombre de voluntaris als casals es la tasca de gestió del
voluntariat.

Existeixen una gran varietat de manuals sobre la gestió del voluntariat que son utils per
millorar en la gestió d’aquesta figura i les seves funcions. Molts, acostumen a assenyalar les
mateixes cinc fases (Fundación Luis Vives, 2009; Plataforma del Voluntariado de España,
2006):

1. Deficinió i captació del voluntari

2. Selecció del voluntari
3. Acollida i incorporació a l’entitat
4. Seguiment i acompanyament
5. Sortida de l’entitat

Aquesta tasca de gestió del voluntariat ha estat possible perquè es tenia un projecte molt ben
definit, el Pla de millora de casals i espais de gent gran de la ciutat de Barcelona, elaborat per
l’Ajuntament de Barcelona i que es va decidir implementar al nostre Districte amb la
col·laboració imprescindible del personal tècnic dels casals, dinamitzadores e informadores dels
tres casals, que van actuar sempre en equip coordinats per la tècnica de la gent gran del
Districte i van estar sempre disposats a fer una avaluació continuada per anar corregint errades i
redefinint aspectes del projecte.

77
Reconeixement i formació dels voluntaris
Des del primer moment es va tenir molt en compte, no solament oferir als voluntaris la possibilitat
de participar en projectes on podessin fer tasques adients a les seves capacitats, sinó també el
reconeixement i la formació a la seva tasca, aquesta segona part era inherent al projecte de
voluntariat i està recollit dins de les funcions a realitzar a la quarta fase de la gestió d’un
programa de voluntariat.

Reconeixement

Reconèixer la tasca del voluntari ajuda a la seva vinculació a l’entitat i a l’enfortiment de la seva
identitat com a voluntari. Aquest reconeiximent es pot realizar de manera formal o/i informal. La
primera implica un reconeixement públic aprofitant algun esdeveniment dels voluntaris o de
l’entitat per a donar visibilitat a la tasca d’un o més voluntaris de l’entitat. També es poden fer
servir les xarxes socials i altres mitjans que tingui l’entitat per a comunicar-se amb socis i voluntaris.
El reconiexement informal implica les accions quotidianes del dia a dia que el gestor del
voluntariat pot aprofitar per donar una retroalimentació positiva al voluntari sobre la seva tasca
(Fundación Luis Vives, 2009).

Una part d’aquest reconeixement el feia l’equip de professionals del casal perquè tenien molt
assumida la seva importància, i sense fer cap esforç i de manera natural i professional,
mostraven als voluntaris aquesta actitud d’agraïment i reconeixement.

Un altra part, formava part de l’estructura organitzativa del casal, i consistia en que:

• Els voluntaris durant les inscripcions trimestrals tenien preferència a inscriure’s a tres tallers
prèviament al procés d’inscripció.
• Se’ls oferia tallers de formació de voluntaris
• Se’ls organitzava festes trimestrals de reconeixement a la seva tasca.

Tallers de formació de voluntaris

Des del primer moment es va tenir molt clar, que una manera de reconèixer la feina dels
voluntaris era oferint-los tallers de formació. Vàrem encarregar a l’empresa que gestionava els
casals que s’encarregués de tramitar l’organització d’aquests activitats.

En aquests tallers, els voluntaris podien entendre mes bé en què consistia la seva tasca i al
mateix temps aprendre tècniques i maneres de fer que els ajudava a fer-la millor.

Se’ls va oferir diferents tipus de tallers com per exemple:

78
• Introducció al voluntariat. Oberts a tots els voluntaris.
• Especialitzats, com podien ser: “L’aventura d’escoltar”.
• Dissenyats a mida pels voluntaris dels nostres casals amb els següents continguts:
o Reflexió sobre el voluntariat
o Treball en equip
o Tècniques d’organització
o Tècniques per portar reunions
o Què vol dir ser membre de la comissió gestora del casal.

Aquests tallers a més d’estar adreçats als voluntaris, quan els era possible, hi assistia la
dinamitzadora i/o la informadora del casal, d’aquesta manera coneixien de primera mà el
contingut de cada taller i els ajudava a seguir potenciant amb els voluntaris el contingut del
taller.

No tots els tallers s’oferien a tots els voluntaris, sinó que depenent del contingut del taller, es feia
una selecció dels voluntaris als que els podia ser més útil cada taller, això depenia de diferents
variables, com el temps que portaven fent de voluntaris i el tipus de tasca que feien al casal. A
la figura 7 es pot veure alguns del integrants d’una activitat formativa dirigida a les persones
voluntàries del Casal de Gent Gran del Baix Guinardó

Figura 7. Voluntaris assistents a una jornada sobre la seva tasca al Casal de Gent Gran del Baix
Guinardó

79
La valoració dels tallers per part dels voluntaris acostumava a ser bona per diverses raons:

• Sentien com una deferència que se’ls convidés a participar al taller.

• Valoraven el que havien aprés.
• La seva autoestima i eficàcia augmentava.

Quan ja es portava més d’un any organitzant als tres casals del nostre Districte aquest tipus de
tallers de formació, el departament de gent gran de l’Àrea d’acció Social i Ciutadania de
l’Ajuntament de Barcelona, dins del projecte de foment del voluntariat social entre la gent gran,
va organitzar un taller adreçat a les dinamitzadores e informadores dels casals municipals de
gent gran de la ciutat de Barcelona. A aquest taller varen assistir les dinamitzadores i/o
informadores dels casal de gent gran del nostre Districte.

80
Evolució de la participació dels voluntaris als casals
Una forma de veure l’impacte de la implicació de les persones voluntàries en els casals és
observar, mitjantçant gràfics, l’evolució del voluntariat en aquests centres. Amb els següents
gràfics de participació dels tres casals es pot constatar l’augment de la participació dels
voluntaris durant tres anys (2008-2010) segons els indicadors de participació que es mesuren ,
nombre de voluntaris , tallers portats per voluntaris, nombre de comissions d’activitats i nombre
de membres de la comissió gestora. A les figures 8, 9 i 10 es pot veure l’evolució positiva
d’aquests elements en els tres casals nous.

140

120

100

80 2008

60 2009
2010
40

20

0
N.Voluntaris Tallers Volun Com.Activita Mem.C.Gesto

Figura 8. Evolució de la gestió al Casal de gent gran d’Horta

100
90
80
70
60
2008
50
2009
40
2010
30
20
10
0
N.Voluntaris Tallers Volun Com.Activita Mem.C.Gesto

Figura 9. Evolució de la gestió al Casal Gent Gran del Baix Guinardó

81
 60

50

40
2008
30
2009
20 2010

10

0
N.Voluntaris Tallers Volun. Com.Activita Memb.C.Ges

Figura 10. Evolució de la gestió al Casal de gent Gran Vall d’Hebron

El poder aportar dades sobre l’evolució d’un nou projecte o equipament és bàsic per a
poder avaluar l’eficacia del mateix i poder realitzar canvis a arrel d’aquesta avaluació.

82
Parlen els voluntaris

A continuació es transcriu dotze entrevistes que es van realitzar a alguns voluntaris dels tres
casals. Aquestes entrevistes van ser fetes per la tècnica de gent gran i per fer-les, es va seguir un
guió, encara que en alguns casos es pot veure que l’entrevista es va convertir en una agradable
conversa entre l’entrevistadora i la persona entrevistada.

El fet que aquestes converses es van fer desprès de quatre anys d’inaugurar els casals fa que a
través del que diuen els entrevistats es pot veure l’evolució tant de les persones com de la
dinàmica dels casals, la qual cosa reflexa una transformació creixent que es va construint dia a
dia.

Aquestes trobades tenen el interès que a cada un d’ells, de manera natural, la persona
entrevistada s’enfoca en un aspecte diferent, de com viu la seva tasca i la dinàmica del casal.

Espero que la seva lectura sigui útil als lectors.

Antoni Agustí Muñoz Edat: 68 anys

Casal de Gent Gran d’Horta

Data de l’entrevista: 05/07/2012

Entrevistadora: Com et vas assabentar de l’existència d’aquest casal?

Antoni: Perquè aquí al veïnat l’Ajuntament va passar una notificació en la que se’ns convidava a
tenir una trobada als Lluïsos d’Horta per informar sobre el casal de gent gran que llavors encara
s’estava construint; en aquells moments jo estava treballant , era el mes de febrer del 2007, però
la informació que ens van donar ens va agradar molt i sobretot ens va agradar que el casal fos
al nostre barri, i la meva senyora i jo vàrem decidir que tan bon punt ens jubiléssim ens
apuntaríem per ser voluntaris, i això va ser possible el proper mes de setembre del 2008.

El casal es va inaugurar el mes de maig, em van trucar i els vaig dir que quan em jubilés aniria al
casal per apuntar-me com a voluntari. Quan vaig parlar amb la dinamitzadora li vaig dir que la
meva feina havia sigut de director d’un hipermercat i que m’agradava molt el tema dels
viatges, ella em va oferir portar el departament d’excursions del casal i des de llavors estic
col·laborant a l’organització de les excursions amb quatre companys més. Ara el mes de
setembre farà quatre anys que estic al casal.

Ent.: Està molt bé, ja portes molt temps i has sigut una persona molt constant en la teva tasca de
voluntari.

Antoni: Quan vaig començar a col.laborar en el departament d’excursions, l’equip em va

anomenar el portaveu d’aquesta secció i per aquesta raó jo anava a les reunions de la comissió

83
gestora per informar de tot el que fèiem. Una vegada vaig estar a la gestora, em van anomenar
que fos el representant del casal a la taula de casals del Districte on he estat uns tres anys, ara i
segueixo anant, no tan com a representant del casal sinó com a convidat d’honor. Ara, fa poc,
també m’han anomenat per anar al grup de treball de la comissió de Gent Gran del Districte, i
ara fa dos mesos m’han proposat anar com a representant del Districte, juntament amb l’Estrella
Hernández , a les reunions del Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona, tots dos com a
representants de la gent gran del Districte d’Horta Guinardó.

Ent.: Estàs content amb tots aquests nomenaments?

Antoni: Si molt, perquè conec a molta gent, i a algunes reunions aprenc molt, puc portar
informacions al casal, que ens són de molta utilitat, i també els puc explicar experiències de
projectes que estan funcionant al nostre casal.

A mi m’agrada molt fer tasques al casal que portin a que hi hagi més germanor. Jo vaig fer una
proposta a la taula de casals de fer la primera sortida de gent gran on participaven gent gran
de tots els casals del Districte d’Horta Guinardó , vàrem omplir nou autocars i es van apuntar
dues- centes quaranta persones; jo la vaig coordinar i va anar molt bé. Vàrem anar a Sta. Mª de
Tous i vam fer una visita cultural i al mig dia vàrem anar a l’ateneu del poble on vam dinar i
després, a l’hora del cafè , el casal que va voler va fer una petita actuació. En Paco, del Baix
Guinardó i jo vàrem fer una representació espontània que va quedar molt bé, malgrat que
sempre hi ha petits detalls a superar. Aquesta trobada es va tornar a fer el proper any a Pineda
on es va fer una visita cultural i també les actuacions dels casals.

Ent.: com et sents fent de voluntari?

Antoni: Molt bé, molt satisfet, sempre hi ha alguna crítica per part d’alguna persona vers la meva
tasca, però com que són minoria no me les escolto gaire. Hi ha persones que creuen que tinc
privilegis especials pel càrrec que tinc i no és veritat. Noto molt l’escalfor de la gent, quan una
persona em posa la mà a l’espatlla i em diu amb molt d’afecte “ Toni, que bé ho vaig passar
l’altre dia, eh?” , o un altra que em para pel carrer i em diu “vindré a l’excursió, perquè com que
vostè m’ajuda a pujar i baixar ...”, aquestes coses m’omplen molt. A mi m’omple mes dues
paraules d’afecte d’alguna persona gran que una medalla, ja que d’aquesta manera sento
l’agraïment de la gent.

Ent.: La Carmen, que era la presidenta del Grup de Gent Gran d’Horta abans que existís aquest
casal, s’ha integrat al departament d’excursions?

Antoni: Com tu saps, a ella li va costar molt integrar-se perquè volia seguir fent les coses a la
seva manera, però jo vaig parlar amb ella i la vaig tractar amb molta delicadesa i paciència i
finalment es va incorporar a la comissió d’excursions. El que passava també és que a la Carme
la seguien unes persones molt grans que ara ja no poden venir al casal. La Carme últimament ja

84
no ve perquè li costa molt caminar, s’ha fet molt gran i a més a més el seu marit pateix la
malaltia d’Alzheimer.

Ent.: Com és la teva relació amb la dinamitzadora i la informadora?

Antoni: Cada vegada mes bona i forta, dintre d’un gran respecte, i un altra cosa, per més que
tingui tants càrrecs, qualsevol cosa que faig, abans els hi comunico sempre a l’Aina, la
dinamitzadora i a la Mercè, la informadora, així veuen que jo compto sempre amb elles. Això és
com un vaixell, elles són el capità i jo el mariner, i d’aquesta manera anem estupendament. Hi
ha una comunicació molt fluida entre elles i jo perquè són molt obertes i encantadores. S’ha de
tenir en compte que elles porten l’organització general del casal i, per aquest motiu, han d’estar
informades de tot el que fem els voluntaris. Jo crec que elles saben molt bé qui sóc i jo també sé
qui són elles.

Ent.: A més a més del que m’has explicat fins ara, participes en algun projecte més?

Antoni: Des de fa un temps m’he començat a relacionar amb els de tennis taula i m’han
demanat si puc ser la persona que es posi en contacte amb els altres casals del Districte per
organitzar campionats, d’això en diuen el representant d’afers exteriors. Aquí al nostre casal és
on hi ha més gent que participa a aquesta activitat. El Casalet ha organitzat un torneig ràpid de
“singles” (que vol dir de jugadors individuals) i al nostre casal i vàrem participar i jo vaig quedar el
tercer. Ara jo m’he proposat fer una tasca al Districte per tal que tots els casals s’incorporin molt
més a les activitats de tennis taula. El problema del casal d’Horta és que no té espai exterior,
només dos patis amb quatre plantes que tu vas fer posar abans de marxar, i que van donant un
ambient més agradable, i en un d’aquests patis juguem al tennis taula. Per les festes de “La
primavera de la gent gran” s’ha fet un torneig de petanca a nivell de tot el districte.

La setmana passada varen entregar els trofeus del campionat de tennis taula del nostre casal,
vàrem repartir catorze medalles, els premiats van estar molt contents, i sortien amb les medalles
penjades, com aquells nens que quan és el final de curs els donen un premi. El fet de donar
medalles ha estimulat molt als participants, ara ningú vol perdre. Ho vàrem celebrar aquí al casal
amb un dinar, vam demanar permís a la dinamitzadora, i la vam convidar a ella i a la
informadora i ens ho vam passar la mar de bé tots plegats.

Ent.: Trobo que tu i l’Estrella que aneu al Consell Assessor de Gent Gran de Barcelona
representant el Districte, feu molt bona parella, ella té molta experiència perquè fa uns anys que
hi és, i tu ets de la nova fornada, entre tots dos representeu la història passada i la present.

Antoni : Si, així és, i crec que és una cosa molt enriquidora.

Ent.: et trobes bé al casal ?

Antoni: Si, estic molt satisfet del moviment que hi ha al casal i a més a més, és molt maco
perquè tenim unes sales fantàstiques, s’hi fan moltes activitats, i el que no fa res és per que no
vol, o bé participant a les activitats o bé com a voluntari. Els voluntaris aquí aportem les habilitats
que vam aprendre quan treballàvem i això enriqueix moltíssim la vida del casal.

85
Ent.: Tu, com que ets una persona que tens tan clar el que és el voluntariat, perquè ho
experimentes cada dia, pots aportar al Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona la
experiència d’aquest casal i dels altres casals del Districte que tu coneixes, que esteu fent un
treball molt bo i pot ser molt útil per els altres casals de la ciutat. Jo veig que els casals d’aquest
districte estan fent un treball molt gran de preparació per l’envelliment saludable.

Ent.: Què és el més gratificant de la tasca que estàs fent com a voluntari?

Antoni: Per una part, em sento com una persona molt important, per un altra part em sento
satisfet quan la gent m’expressa el seu agraïment i consideració. Ara em coneix molta gent al
barri i em van saludant amb molt d’afecte i això m’agrada molt.

Ent.: Fas alguna cosa més?

Antoni: No, però tinc dos projectes molt ambiciosos que encara no els estic fent ja que no els
vaig poder presentar abans a causa del canvi polític de l’Ajuntament. Es tractava de fer un
intercanvi cultural entre casals a nivell de ciutats d’Espanya i l’altre projecte consisteix en intentar
fer una olimpíada d’activitats esportives de gent gran. Vull parlar-ne a les reunions de la comissió
de la gent gran del Districte on hi assisteix la Regidora del Districte, a veure si té ressò .

Ent.: Són dos molt bones idees.

Ent. El projecte de l’olimpíada en què consisteix?

Antoni: Com que a la comissió de gent gran de Districte s’ha parlat molt de l’envelliment
saludable, he pensat que es podria fer una olimpíada a nivell de Districte, amb la petanca , el
tennis taula i el ball, que no deixa de ser també un petit esport ja que es belluguen molt, a veure
com va, i si els agrada, si volen, es podria fer també a nivell de ciutat.

Ent.: Has pensat en portar aquestes idees a la taula de casals?

Antoni: Si, el que passa és que al reglament de funcionament del casal es diu que els càrrecs
s’haurien de renovar cada dos anys, a no ser que es prorrogui perquè no hi ha ningú més per fer-
ho. És per això que jo ja no coordino la comissió de viatges, ara ho porta un altra persona i és la
que va a la comissió gestora, i jo formo part de l’equip d’aquesta comissió. A mi m’agrada que
tothom es bellugui , no m’agrada acaparar-ho tot jo. També vaig deixar de ser representant del
casal a la taula de casals, ara hi va un altra persona del casal, però em van demanar que jo
també hi anés, i ara hi vaig com a assessor, em diuen que sóc un membre d’honor de la taula.
La veritat és que com que ara estic al Consell Assessor de la Gent Gran de Barcelona, també té
sentit que assisteixi a la taula de casals, així puc fer fluir la informació d’un lloc a l’altre.

Ent.: Veig que tu tens molt clar lo del voluntariat i estàs fent una tasca d’ajudar a bellugar gent,
no solament al teu casal sinó a tot el Districte.

Antoni: Si, ho faig però no com si fos un angelet, sinó perquè del que proposo a mi també
m’agrada participar-hi. Qualsevol projecte que proposo sempre hi ha un pèl d’egoisme.

86
Ent.: És un egoisme sà.

Antoni: Si, per descomptat !

Ent.: Trobo que tens idees molt joves, que poden ajudar a rejovenir la mentalitat de molta gent
gran. Perquè les persones com tu aneu al davant però la gent una mica més gran també s’hi
apunta i això és molt bo.

Antoni: Si, i aquest és el meu objectiu.

Ent.: Et sents útil amb tot el que fas ?

Antoni: Molt.

Ent.: la veritat és que se’t veu molt bé.

Antoni: I això no vol dir que em passi el dia al casal, tinc altres ocupacions familiars i d’amistat
fora del casal, però es pot fer tot. Jo tinc il·lusió per fer moltes coses, dins i fora del casal, i em
sento ple.

Ent.: què dones i què reps quan fas de voluntari?

Antoni: Jo dono alegria i ganes de fer alguna cosa i rebo estimació i agraïment de cor, a
vegades amb paraules i a vegades només amb la mirada, un somriure o posant-me la ma a
l’espatlla.

Ent.: ja no cal que t’ho pregunti, pel que em dius veig que et sents molt valorat, oi?

Antoni: Molt, començant perquè em valoro a mi mateix que no vol dir que no me equivoqui,
però de tot se’n aprèn.

Ent.: recomanaries a altres persones que s’apuntin com a voluntaris?

Antoni: I tant! Ho recomano als meus amics i veïns. M’agrada transmetre’ls que quan et jubiles es
pot continuar fent coses gratificants. Un amic meu s’ha apuntat a donar menjars els divendres a
la parròquia de Campoamor, l’altre, és el vicepresident d’una entitat esportiva...Jo els aconsello
que es facin voluntaris i que ésser voluntari és totalment compatible amb la seva vida personal.

Ent.: Tens algun comentari lliure que t’agradaria fer?

Antoni: No, perquè ja ho he dit tot. Però podria afegir que tinc molta il·lusió per tot el que faig i
m’agrada compartir-la amb els altres, la veritat és que com que la gent em veu tan content i
convençut, em costa poc aconseguir que s’involucrin en qualsevol activitat que els hi proposo.

Ent.: Ets molt entusiasta, a mi m’has comunicat aquest entusiasme, durant aquesta entrevista.
Moltes gràcies Toni, continua sent com ets.

87
Carme Monfort Andreu Edat: 69 anys

Casal de Gent Gran de la Vall d’Hebron

Data de l’entrevista: 10/07/2012

Ent.: Com et vas assabentar de l’existència del Casal?

Carme: Fa molts anys que buscava un centre així al barri, jo sóc del barri de la Clota, i no hi
havia manera, des de l’associació de veïns van reivindicar un casal de gent gran durant molt
temps i fa quatre anys el van inaugurar. Tenir aquest centre ha sigut una experiència fantàstica.

Ent.:Estàs al Casal des del principi que el van obrir?

Carme: Si, Recordo que vaig parlar amb tu el dia de la inauguració i et vaig preguntar si es
podien fer sardanes, te’n recordes? I et vaig dir, si feu sardanes m’hi apunto, si no en feu, no.

Ent. Suposo que et vaig dir que si, oi?

Carme: I tan que sí! , tu vas dir.

Ent. Des de quant ets voluntària del centre?

Carme: Des del primer dia, i això que diuen que, els càrrecs de voluntariat es van passant a altres
persones, doncs no, en el meu cas no he deixat de ser voluntària. Sóc molt activa i si no faig una
cosa faig un altra,però sempre estic fent coses.

Ent. Per quin motiu vas decidir oferir-te com a voluntària ?

Carme: primer vaig començar ensenyant a ballar sardanes, sobre tot a la gent de parla
castellana que no en sabia i que li feia il·lusió aprendre’n. La veritat és que aquest taller va tenir
molt èxit des del primer dia, som dos monitors pel mateix grup, jo i en José Delgado, i entre els
dos podem atendre bé les necessitats de tot el grup; ara som divuit persones que la gran majoria
som de les que es van apuntar al principi, per la qual cosa ara aquesta gent ja sap ballar
sardanes i ens hem convertit en un grup que assagem i ballem a les festes del casal i també
anem a fer actuacions a altres llocs de Barcelona i Catalunya. Ara hi ha un taller de sardanes
que el porta un altra persona adreçat a les persones que volen començar a aprendre a ballar-
ne , i quan en saben, si volen, es poden incorporar al nostre grup, però no n’hi passen gaires, pot
ser hem de fer més promoció, encara que en fem força.

A la última festa que hem fet al casal hem actuat al nou entarimat que el Districte ens ha fet
fora del casal i va quedar molt bé, a la gent li va agradar moltíssim.

88
Ent. Com et sens fent de voluntària?

Carme: Jo em trobo molt bé, perquè hi ha molta gent maca i és molt agradable. Jo allà on em
demanen allà estic, sóc entusiasta i m’agrada col·laborar, encara que a vegades tinc que
aprendre a mesurar millor les meves forces perquè a vegades no arribo a tot, sobretot a final de
curs.

Ent. Quina és la teva relació amb la dinamitzadora e informadora del casal?

Carme: Molt bona, boníssima, hi ha molta comunicació entre nosaltres, ens resulta molt fàcil. Em
sento molt còmoda amb elles.

Ent.: Fas algun altre treball voluntari al casal, a part de ser monitora de sardanes?

Carme: Si, sóc la representant de cultura, preparo els festivals tan del nostre casal, com per anar
a actuar a un altre lloc que ens ho demanin; també preparo algunes sortides culturals, i formo
part també de la comissió gestora del centre que ens reunim una vegada al més i jo sóc la que
informo sobre els temes de cultura i també, entre tots, prenem decisions sobre temes culturals.

Ent. Com et sents dintre de la comissió gestora?

Carme: Bé, perquè hi ha gent molt maca, funciona força bé i hi ha pocs conflictes, estem força
units a l’hora de fer demandes o prendre decisions que siguin bones pel centre. Hi ha alguns
aspectes a millorar, com per exemple, a vegades ens entretenim parlant de temes que no són
massa importants.

Un dels temes que hem intentat impulsar amb força sense massa èxit, és el ball dels dissabtes.
Ara hem proposat que el ball no comenci a les quatre perquè es molt aviat per a molta gent i
hem demanat que canviï l’horari, s’ha fet la proposta de que sigui de cinc a vuit del vespre, la
tècnica de gent gran proposarà a l’empresa aquest canvi d’horari per tal que la informadora
que obra i tanca els dissabtes pugui canviar el seu horari.

Ent.: participes en altres activitats del centre?

Carme: Si, participo amb el grup de teatre, actuo en alguna obra de teatre de tant en tant,
formo part del grup d’havaneres i també del grup de dansa del centre que s’anomena “sempre
joves”, anem a ballar a molts llocs: per les festes de la Mercè i altres festivitats. El que no porto
gaire bé són les manualitats, tinc poc temps per fer el que m’ensenyen al taller perquè vinc al
casal cada dia de la setmana, excepte els dilluns que el dedico a activitats familiars.

Ent.: Tu, com a voluntària, què creus que estàs donant ?

Carme: Jo crec que dono tot el que jo sóc la gent que em coneix ja saben com sóc, i si he de
dir una cosa la dic, però a mi em sembla que sóc transparent, i que jo sàpiga no hi ha ningú
que no m’apreciï.

89
Ent.: Què reps de la gent del casal?

Carme: Rebo l’estimació de la gent. Abans al barri la gent no em coneixia tant, però ara conec
a molta gent i quan ens trobem pel barri em mostren la seva estima i reconeixement. La veritat
és que sento molta estimació per la gent i també per la dinamitzadora e informadora, i sento
que això m’és retornat. Jo em trobo molt bé aquí; aquí tots els voluntaris donem molt, no
solament jo. Tots fem tot el possible perquè la gent estigui contenta, i ajudem als socis amb tot el
que podem. Els meus fills em diuen que la casa no em caurà a sobre perquè no hi sóc mai.

Ent.: Millor, jo veig que ets una persona molt sociable i per tu la relació amb la gent és
importantíssima, perquè quan ja has fet les feines de la casa, què hi faràs a casa sola ?, el més
important és la relació amb la gent i tenir una vida social rica.

Carme: I tant, tenir una vida social rica és vital per a la gent gran.

Ent.: Et sens valorada al casal?

Carme: Si, em sento valorada com a voluntària, quan fem els festivals, les sardanes etc... i també
quan faig altres activitats, per exemple quan faig teatre. Abans no es feia teatre al centre, però
quan es va tancar el casal de La Caixa de Catalunya de Montbau, va venir un voluntari que es
va oferir per fer teatre i s’ha aconseguit crear un grup de teatre molt maco. Jo he actuat en
dues obres i la gent quan em veu, valora molt la meva actuació, així com la dels altres
companys. No solament actuem aquí al casal, sinó que si un altre casal ens ho demana hi anem
i estem tenint molt èxit. També em diverteixo molt cantant havaneres i la gent quan assisteix als
nostres concerts s’ho passa molt bé.

Ent.: Us ho esteu passant molt bé a aquest casal ! oi?

Carme: Si, cada vegada hi ha més activitats, i una cosa porta a l’altra...

Ent.: Recomanaries a altres persones que coneguis que es facin voluntàries del casal?

Carme: Si, perquè la meva experiència és molt bona, però que s’apuntin depèn de cada ú, la
disponibilitat que tingui i les ganes que tinguin de fer coses pels altres.

La setmana passada vàrem fer un dinar de voluntaris i érem més de seixanta persones i
l’ambient que es va crear va ser fantàstic, no es pot pagar amb diners. Poc a poc es van
incorporant més voluntaris, el problema és d’espai, perquè al casal hi ha tanta activitat que no
hi ha hores i espais lliures per crear activitats noves, quan es vol crear una nova activitat s’han
de fer molts equilibris i remodelar alguna activitat que ja funciona, per exemple, hi havia una
senyora voluntària que ensenyava a pintar a l’oli, jo la vaig animar molt a que ho fes, però s’ha
posat malalta amb una malaltia greu i ha tingut que deixar de fer el taller. Ara el grup
d’havaneres fem els assajos a l’hora que es feia el taller de pintar a l’oli. Ara ens estem
plantejant que si surten noves activitats a fer, demanarem una sala al Casal de barri de Can
Travi que està molt a prop.

90
Ent.: La entrevista ja s’ha acabat, moltes gràcies Carme pels teus comentaris i sobretot pel teu
entusiasme.

Catalina de Villalobos Jou Edat: 73 anys

Casal de Gent Gran del Baix Guinardó

Data de l’entrevista: 25/07/2012

Ent.: Com et vas assabentar de l’existència d’aquest casal?

Catalina: Jo vaig començar a col·laborar amb el casal anterior que llavors s’anomenava
l’Agrupació de Jubilats del Baix Guinardó perquè un dia passant pel carrer vaig veure el rètol i
vaig entrar per informar-me i hi vaig trobar unes persones encantadores, a partir d’aquell
moment em vaig inscriure als cursos i vaig començar a saber el que era un casal, molt aviat
vaig conèixer l’Estrella, que era la responsable de cultura i em va oferir que entrés a col·laborar
amb l’Aula de cultura que des de fa tres anys ha passat a ser una aula d’extensió universitària.
Allí vaig veure com s’anava construint el casal nou i aquí, al nou casal , quan es va obrir m’hi
vaig integrar immediatament.

Ent.: Per quin motiu vas decidir oferir-te com a voluntària?

Catalina: Bé, va ser una cosa que va anar arribant poc a poc, m’ho van anar oferint i com que
tenia temps i també m’agradava poder donar alguna cosa de mi mateixa vaig acceptar , ja
que he treballat molts anys de cara al públic.

Ent.: De què treballaves ?

Catalina: Estava a la clínica de l’Aliança al servei d’atenció personalitzada al soci.

Ent.: Com et sents fent de voluntària al casal?

Catalina: Molt bé i molt realitzada i amb una sensació de projecció pròpia i, a la vegada,
aprenent molt de la gent.

Ent.: Com és la teva relació amb la dinamitzadora i la informadora?

Catalina: Amb totes les que han passat per aquí molt bona, quan m’han necessitat sempre he
intentat col·laborar amb elles amb tot el que he pogut.

Ent.: Descriu-me en quin projecte o projectes col·labores i quina és la teva tasca?

91
Catalina: El principal projecte que porto és com a coordinadora de la comissió d’excursions,
també sóc membre de la comissió gestora on represento aquesta comissió. Tinc un equip de
persones i entre tots la portem; tinc molt contacte amb l’agencia de viatges amb la que
treballem, de la qual estem molt contents; jo, al principi, vaig fer un decàleg dels passos que
havíem de seguir per donar un alta a una persona que volia anar a una excursió , aquest
decàleg ara ja ha quedat una mica antiquat perquè les coses van evolucionant i juntament
amb tot l’equip hem anat incorporant punts nous . És una secció molt dinàmica i que funciona
molt bé.

Ent.: És molt bonic anar evolucionant i millorant les coses amb flexibilitat, és a les hores que les
coses funcionen bé.

Catalina: Un detall que confirma el que dius va ser, que a una excursió que vàrem fer es va
posar una senyora molt malalta i va haver de venir l’ambulància i la van tenir que ingressar a
l’hospital; sempre portem la llista dels que venen a l’excursió amb els telèfons de contacte i jo
me l’havia deixat a l’autocar, sort, que una persona de l’equip la portava a la butxaca e
immediatament vàrem poder posar-nos en contacte amb els familiars. Aquest dia vaig aprendre
que la llista dels passatgers sempre s’ha de portar a sobre, no vaig pensar que m’havia
equivocat perquè no portava la llista, sinó que aquest dia havia après una cosa nova.

Ent.: Quin altre projecte portes?

Catalina: Participo a l’equip de la comissió de salut. Al casal fem unes conferències que les
anomenem: Tardes de Salut i jo sóc la que presento als metges que hi col·laboren que són del
Centre d’atenció primària Sardenya i de l’Hospital de Sant Pau, també faig el tancament de
l’acte. El nostre objectiu a la comissió és aconseguir que la gent s’interessi per aquestes xerrades
i hi assisteixi.

També col·laboro com a vocal a la junta de l’Aula d’extensió universitària, que està adscrita a la
Universitat Autònoma de Barcelona, nosaltres fem la programació trimestral de les conferències
culturals i quan la tenim feta la passem a la Universitat perquè ens donin el vist i plau, i després ho
passem al Districte perquè ens editin el tríptic. Jo, com a vocal, em dedico a fer trucades als
socis, perquè assisteixin a les conferències o bé a l’assemblea anual.

També col·laboro amb l’aula oberta d’informàtica que es fa els divendres; som un grup de socis
que formem una comissió i ens anem alternant per estar a l’aula i donar suport als que venen a
l’aula en cas que necessitin que els ensenyem alguna cosa relacionada amb l’ordinador; obrim
al matí i a la tarda, i hi venen els alumnes que estan fent cursos d’informàtica durant la setmana,
i el divendres poden venir a repassar.

Ent.: Com et sents a la comissió gestora?

Catalina: Molt bé, aquí informo de tot el relacionat amb la comissió d’excursions, i també em
sento molt lliure per exposar el que vulgui, de qualsevol altre tema que es tracti.

Ent.: Sents que la comissió gestora és un lloc que ajuda a avançar al casal?

92
Catalina: Si, sens dubte, perquè és un espai on es parla de tot el relacionat amb el casal, i on
s’aproven normatives, i també quan s’ha de demanar alguna cosa al Districte, la Sra. Ma. Àngels
que ara és la tècnica de gent gran, és la encarregada de canalitzar-ho. Tothom intervé molt
lliurament i es resolen coses, és una comissió que funciona.

Ent.: Quan jo hi era, em sembla recordar que a cada reunió una representant d’una comissió
feia l’acta, encara es fa així?

Catalina: Si, les actes les fem de manera rotativa, la dinamitzadora, la informadora, jo i la
Encarna que és la responsable de les inscripcions als tallers.

Ent.: Està molt bé que compartiu aquesta tasca.

Ent.: Què és el més gratificant de les tasques que fas al casal?

Catalina: Referent a la comissió d’excursions, la satisfacció és haver fet la feina ben feta, ja que
quan baixa la gent de l’autocar ens felicita perquè es senten molt acollits. En general aquest
casal és molt acollidor.

Hem fet un projecte que es diu CAMINS en col·laboració amb el Institut d’envelliment de
l’hospital de St. Pau i el CAP Sardenya i. Aquest projecte consisteix en que les persones que estan
malaltes a casa i que estan soles i deprimides , un grup de voluntaris del casal anem a casa
d’aquestes persones i parlem amb elles i , si volen, les portem a passejar i els ensenyem els
equipaments del barri, la biblioteca, el centre cívic, i també les portem al casal i si elles volen els
diem que poden venir i que nosaltres els acompanyarem i els farem sentir com a casa, aquest
projecte m’ha gratificat molt, però ara s’ha acabat i em sap greu, perquè m’ho vaig passar molt
bé, i les persones que visitava estaven molt contentes; les persones de les que em vaig
encarregar jo van millorar molt i es van obrir molt; és per això que em sap greu que no segueixi.
El mes de setembre ens passaran un vídeo que ens van gravar i farem un acte de
acomiadament i de tancament d’aquest projecte.

En general, puc dir, que en tots els projectes que participo em sento gratificada.

Ent.: Et sents útil?

Catalina: Si, i tant!

Ent.: Què dones i què reps fent de voluntària?

Catalina: Jo dono el que sé i que puc projectar cap als altres, i rebo moltíssim. A mi, m’agrada
escoltar, i les experiències de les altres persones m’ensenyen molt i m’ajuden a que encara em
pugui projectar més.

Ent.: Et sents valorada?

Catalina: Si, des del moment que em van cridant per fer coses, vol dir que em valoren. I també
em sento valorada per la resposta que rebo per part dels socis.

93
Ent.: Qui creus que et valora?

Catalina: Em van valorar molt al projecte Camins. En els altres projectes també em sento
valorada encara que no m’ho diguin, ja que si no diuen res és que ho fas bé, jo noto que em
valoren per les expressions de la gent vers a mi.

Ent.: la Dinamitzadora i la informadora també et valoren?

Catalina: Jo crec que si, no m’ho diuen a nivell personal, però a les reunions i festes de voluntaris
sempre ens diuen que els voluntaris som estupends i que tot ho fem molt bé. Ho diuen en
general, i a vegades no calen les paraules perquè amb l’actitud ja es veu.

Ent: Recomanaries a altres persones que s’apuntin com a voluntaris al casal?

Catalina: Si, ho recomano quan venen a fer-se socis. Ara ja som cent quatre voluntaris, que Déu
n’hi do!

Ent.: Això és un èxit fantàstic!.

Catalina: Jo, dintre meu penso que aquest casal és el que va davant dels altres, és com un
referent. Tenim la sort que hi ha molt bon ambient, i que a totes les comissions es treballa en
equip.

Ent.: T’agradaria fer algun altre comentari ?

Catalina: Aquest casal el veig una miqueta com un fillet meu perquè l’he vist créixer, i aquí és on
he participat plenament. Sento que és molt meu, a l’altre casal vaig començar però aquí m’he
sentit totalment realitzada. M’agrada haver participat des del principi que es va inaugurar i he
pogut veure com de no haver-hi res, ara és un casal amb molta vida, però la veritat és que
després de tres mesos d’obrir el casal ja estava a ple funcionament.

Hem d’agrair a les nenes (dinamitzadora e informadora), que han creat un sistema d’inscripcions
als tallers que cada vegada funciona més bé, perquè primer hi havia moltes cues, i la gent venia
a les cinc del matí, amb cadires i mantes a fer cua per poder agafar el primer número, i ara s’ha
trobat un sistema de sorteig que no s’ha de fer cua i que funciona molt bé, la majoria de la gent
està molt agraïda amb la nova organització. A aquest casal sempre s’ha anat a millor.

Ent.: Jo crec que en aquests casals, tant els equips de voluntaris , com el de professionals, heu
sigut molt flexibles i quan les coses no han funcionat s’ha buscat una nova manera de fer, però
no s’ha dit mai “com que hem dit que això és així, ha de continuar així”.

Catalina: Si, s’actua així amb tot. Per exemple aquí els escacs no tenien sortida, i un voluntari ha
trobat un nou sistema en el que s’ha apuntat molta gent, i una infermera voluntària que està a
la comissió gestora va dir que recomanava molt que la gent jugués a escacs perquè estimula
la memòria, i ara es muntarà un grup de persones per jugar a escacs que necessitin estimular la
memòria. O sigui, al casal es va avançant, i es van transformant les coses d’acord amb les
necessitats que van sorgint.

94
Ent.: Bé Catalina, moltes gràcies , m’ha encantat parlar amb tu i veure la teva entrega en tot el
que fas, i a més a més m’has donat una informació molt valuosa sobre els projectes en que
participes.

Eloina Delgado Borrego Edat: 59 anys

Casal de Gent Gran d’Horta

Data de l’entrevista: 31/07/2012

Ent.: Com et vas assabentar de l’existència d’aquest casal ?

Eloina: Recibí en mi casa un folleto invitándome a la inauguración y en cuanto se abrió el casal

me pasé un día por allí y me apunté para tomar clases de catalán.

Ent.: Per quin motiu vas decidir oferir-te com a voluntària?

Eloina: Una vez en el casal, conocí a una de las monitoras del taller de memoria y hablando con
ella pensé que a mí me gustaría hacer este tipo de voluntariado, ya que aquí en el casal todo
son personas mayores y el tema de la memoria nos preocupa mucho a todos, hablé con Aina,
la dinamizadora, y me dijo que sí, que ningún problema. Entonces me dieron la formación para
poder ser monitora, y desde entonces que estoy haciéndolo.

Ent.: Com et sents fent de voluntària?

Eloina: Me siento muy bien, yo soy una persona muy activa y siempre me ha gustado poder
hacer talleres de memoria porque veo que hay muchas personas con problemas de memoria y
yo quiero que ellos entiendan que la memoria es una cosa que todos tenemos, lo único que
tenemos que hacer es trabajarla. Me siento muy bien trabajando con ellos porque veo que van
avanzando y van teniendo más seguridad en ellos mismos.

Ent.: Quina és la teva relació amb la dinamitzadora i la informadora del casal ?

Eloina: Tenemos una relación muy buena , tanto a nivel personal como profesional, ellas son
unas chicas muy responsables y unas buenas profesionales. Respecto al taller que hago de
memoria, si necesito cualquier cosa, ellas me lo proporcionan i si tengo algún problema me
dirijo a ellas y me ayudan a solucionarlo. Todo el equipo de personas que hacemos este taller
tenemos reuniones periódicamente con Aina, la dinamizadora, para hablar sobre el taller.

Ent.: Descriu els projectes en que participes com a voluntària aquí al casal i quina és la teva
tasca

95
Eloina: Yo soy la interlocutora para todos los temas relacionados con la salud en la comisión
gestora en la que represento al equipo de talleristas de memoria y todos los temas de salud en
general y me gusta mucho. Allí llevamos todos los problemas que pueden haber y buscamos
soluciones entre todos, cuando hay algo que funciona también lo hablamos, hay un
representante para cada tipo de actividades que se hace en el casal,. Ahora la técnica de
gent gran que participa es la Mª Àngels, que te sustituyó a ti, i que es muy maja.

Yo considero que la comisión gestora funciona muy bien y que es un órgano de participación
muy útil. Me gusta el hecho de que todo pase por la gestora, ya que el casal es muy grande y
está bien que todos podamos opinar sobre su funcionamiento, resulta muy enriquecedor. Yo
pienso que este casal funciona muy bien, y además tiene muchos voluntarios, no sé la cifra
exacta pero sí que sé que hay más de cien.

El equipo de memoria está formado por seis talleristas voluntarias y una psicóloga que también
lleva un taller, o sea que en total somos siete personas. Hacemos una reunión al mes con Aina
donde se explica cómo va este proyecto.

Hace un tiempo cambiamos el sistema de funcionamiento de estos talleres, antes eran

trimestrales, pero actualmente si los asistentes a un primer taller quieren repetirlo y hay plazas
pueden hacerlo, para ello hemos creado un proyecto nuevo que se llama “ el circuit de la
memòria”, y consiste en que la misma persona , si quiere puede seguir haciendo el taller durante
todo el curso, cambiando de tallerista cada trimestre, para ello el usuario tiene que volver a
inscribirse. Cada tallerista tiene quince alumnos, lo cual quiere decir que hacen el taller durante
el año ciento cinco personas. El contenido del curso es igual para todos. Este sistema está
funcionando muy bien, tanto para los alumnos que conocen a otras talleristas, que aunque
seguimos el mismo programa la manera de aplicarlo es diferente dependiendo de la manera de
ser de cada profesora y nosotras también nos es muy útil porque de esta manera conocemos a
otros grupos. Este ha sido el primer año que se ha aplicado este sistema y lo hemos evaluado
tanto con los alumnos como entre el equipo y todos coincidimos que ha ido muy bien, por lo
que el próximo año vamos a repetirlo. Estos talleres acostumbran a ser muy terapéuticos.

Hay una experiencia de una señora que hizo el taller conmigo que me emocionó, era una
persona que la acompañaba el marido porque venía con miedo, se la veía asustada, era una
señora joven de sesenta y siete años, el marido me dijo que la había apuntado al taller porque
no salía de casa; al principio no participaba en nada, poco a poco se fue integrando al grupo,
yo doy las clases de manera muy participativa con la intención que se cree un buen clima de
grupo, mi intención es que todos participen y se sientan incluidos en el grupo, al final del
trimestre la señora venia sola a la clase, el marido ya no la acompañaba ni venia a recogerla,
era una de las que más se reía y se implicaba en todo, hizo amistades y salían a pasear. Al final
de curso el marido vino a darme las gracias. Estas reacciones de los alumnos a mí me
enriquecen muchísimo.

Ent.: Encara que ja me n’has parlat, voldries afegir alguna cosa sobre lo gratificant que et resulta
fer aquesta tasca ?

96
Eloina: Me gratifica cuando me dicen que se divierten en mis clases, ya que esto es lo que yo
quiero, o cuando me dicen “me encanta como haces esto o aquello…”, y yo les contesto que
las clases son todas iguales, entonces me gratifica el hecho de que mi estilo les gusta.

Ent.: Te sientes útil ?

Eloina: Si, me siento útil y sé que si dejara de hacerlo, muchas personas de las que conozco me
echarían en falta porque les resulto útil, confían en mí, en mi forma de dar la clase; aunque solo
sea por una persona, merece la pena hacerlo.

Ent.: A partir de lo que me estás contando, lo que yo capto es que tú amas hacer esta actividad
y esto la gente lo recibe.

Eloina: Si, es verdad, amo lo que estoy haciendo. A final de curso les hago recitar un poema, a
ellos les gusta porqué en la clase lo vamos ensayando cada día, una vez o dos, es como un
ejercicio de memoria y luego seguimos con la tarea diaria. Como algunos les da miedo recitarlo
de memoria yo les digo que ya me vale que lo lean, pero que lo lean bien. A ellos esto les gusta,
ya que se sienten que están interpretando la poesía, siempre digo que el que no quiera recitarlo
que me lo diga.

Este año no sé qué pasó que un alumno los tres últimos días no vino a la clase, yo intento llamar
cuando no vienen para saber si les ha pasado algo, pero no tenía el teléfono de este señor i no
lo hice, al final conseguí el teléfono y le llamé, se puso la señora y me dijo que no había venido
porque le daba vergüenza leer el poema el último día de clase. Eso me entristeció muchísimo,
la próxima vez intentaré exponerlo de manera que quede claro que los que no quieran recitar el
poema que no lo reciten. De este error que he cometido tengo que ver qué he de aprender.

Ent.: Qué das y qué recibes como voluntaria?

Eloina: Yo doy todo lo que puedo dar de mí, como positividad, alegría porque yo soy una
persona muy positiva y lo que intento transmitirles es que ellos tengan ganas de trabajar la
memoria para que estén toda la hora y media de la clase trabajando y lo consigo porque ellos
están concentrados en lo que estamos haciendo, incluso hay una persona que me dice: “aquí
no nos hagas trabajar, aquí venimos a pasárnoslo bien “, entonces lo que yo hago es que les
preparo los deberes para que los hagan en casa, y aquí les hago hacer trabajos de grupo. Lo
que yo recibo de ellos es que me siento muy relajada cuando me explican experiencias de su
vida que hacen que yo crezca y me vuelva más humana.

Ent.: Te sientes valorada ?, que pregunta más tonta no?, ya se ve que sí.

Eloina: Si, sin duda, me siento valorada porque he oído comentarios que dicen que se lo pasan
muy bien en esa clase, yo noto que les gusto a ellos.

Ent.: Recomanaries a altres persones que s’apuntin com a voluntàries al casal ?

97
Eloina: Si, de hecho, dos de las talleristas de memoria son voluntarias porque yo se lo dije. A mi
marido que es informático pre jubilado le dije que por qué no daba clases de informática, él ya
estaba en la comisión de bailes i fiestas porque se lo habían pedido y estuvo en esta comisión
mucho tiempo e hizo un gran trabajo catalogando la música, ahora ya lo ha dejado y ahora da
clases de informática que es de lo que él sabe, debido a su trabajo, y está muy contento. Yo
recomiendo el voluntariado a todo el mundo porque es muy gratificante.

Ent.: Te gustaría hacer algún otro comentario ?

Eloina: El casal funciona muy bien, como ya te he dicho, las chicas lo llevan fenomenal, son muy
majas y muy profesionales, porque para estar todos los días “aguantando” a tantísimas personas
se tiene que estar preparado.

Ent.: Además, como sois tantos voluntarios, el hecho de que ellas os coordinen a todos es un
trabajo enorme.

Eloina: Si, pero yo lo que veo es que hay muy buena relación con todos, y al no crear problemas
los voluntarios, lo que ellos quieren es ayudar para que todo funcione solo. En este sentido tienen
menos trabajo, lo que pasa es que este casal es muy grande y tiene muchísimas actividades y
ellas lo llevan muy bien, son dignas de admiración.

Ent.: Bueno Eloina, ha sido un placer tener esta entrevista, yo también he aprendido mucho
hablando contigo, porque da gusto ver gente como tú, tan entusiasta y que quiere tanto su
trabajo voluntario. La gente como tu hacéis que el casal funcione bien.

Esteban Cortés Casino Edat: 75 anys

CGG de la Vall d’Hebron

Data de l’entrevista: 10/07/2012

Ent: Ets soci del Casal de Gent Gran de la Vall d’Hebron?

Esteban: Si, m’agrada moure’m a prop de casa i és per això que vaig lluitar, juntament amb
altra gent del barri, per veure si aconseguíem que l’Ajuntament ens fes un casal, i a última hora
,després de molts anys de demanar-ho, ens el van concedir. El casal és una mica petit per la
extensió de terreny que hi ha, però malgrat tot, està molt bé.

Ent: per quin motiu vas decidir oferir-te com a voluntari?

Esteban: Perquè el meu caràcter sempre ha sigut de poder fer coses perquè els altres puguin
participar, això no em ve d’ara, aquesta actitud l’he tingut tota la vida.

98
Ent.: tens una vocació de fer coses per als altres , està molt bé. Aquí al casal com et sents fent
de voluntari?

Esteban.: Molt bé. Com que a mi m’agrada ballar vaig intentar que aquí al casal es fes ball i es
va acceptar la proposta i jo em vaig apuntar de voluntari per tal d’organitzar la comissió de ball.
Vàrem començar posant música enllaunada, jo tinc molta música a casa i feia una selecció de
la que em semblava que agradava més, quan fèiem el ball les músiques que veia que no
agradaven les eliminava i en portava altres que eren més adequades per a la nostra gent, i així
cada vegada anem millorant. Com que l’electrònica avança tant, ara tenim gravada molta
música a l’ordinador, i si no volem fer servir l’equip musical, amb la música de l’ordinador podem
fer el ball connectant-la als bafles, i sona molt bé. L’equip de so, també es fa servir , a vegades, i
també pels tallers de ball, com són els balls de saló, els balls en línea i altres.

Ent. : Quina és la teva relació amb la dinamitzadora i la informadora ?

Esteban: Per la meva part molt bona, per la seva part suposo que també. Quan elles em
demanen que els ajudi amb alguna cosa, elles saben que sempre poden contar amb mi pel
que sigui.

Ent. La teva tasca principal com a voluntari és el ball?

Esteban: Si

Ent. Participes en alguna cosa més?

Esteban: Com alumne participo al taller d’anglès i quan trobo plaça, també faig informàtica,
amb això estic mes verd, però mica en mica vaig avançant.

Ent. Encara ets membre de la comissió gestora ?

Esteban: Si, represento a la comissió de ball i em va molt bé. La nova tècnica de gent gran, la Mª
Àngels, és també una persona molt agradable i tot continua igual com quan tu venies a les
reunions com a tècnica de la gent gran. Ara hem aconseguit que ens facin l’entarimat fix aquí
fora i estem molt contents, queda una mica petit, però ara demanarem que ens l’eixamplin una
mica més, ja que segons quines actuacions no hi caben.

Ent.: Què és mes gratificant per tu de la tasca que fas aquí de voluntari?

Esteban: Portar la comissió de ball, però m’agradaria que vingués més gent al ball dels dissabtes,
d’aquesta manera tindríem més diners (cobrem dos €) i podríem fer mes balls amb músics en
directe. Jo sé que hi ha gent del barri que els agrada ballar i no sé per quin motiu no venen. Per
anar bé necessitaríem que vinguessin un mínim de seixanta o setanta persones, perquè
actualment la mitja d’assistència es de quaranta a quaranta cinc persones.

Ent.: Tens alguna idea perquè pugui venir mes gent al ball?

99
Esteban: Anar engrescant a l’un i a l’altre, i que un li digui a l’altre. Aquí la gent balla molt bé,
perquè hi ha un bon espai per ballar, en canvi al Casal de Gent Gran d’Horta els sobra gent.
Aquesta seria la meva il·lusió, que vingués mes gent al ball d’aquest casal. Jo tinc l’esperança
que ho aconseguirem.

Ent.: Et sens útil aquí al casal?

Esteban: Si, em sento útil i gratificat perquè jo he treballat tota la meva vida i quan em vaig
jubilar la gent pensava, “l’Esteve no sabrà que fer ara”, i jo pensava , “vosaltres aneu dient que
jo ja faré la meva”, estava esperant jubilar-me per fer coses que m’agradava fer i que no havia
pogut fer per manca de temps, per exemple, els idiomes sempre m’han agradat molt i ara els
puc aprendre, encara que és una mica tard i em costa més, però encara que més lentament
vaig aprenent.

Ent.: Si ets persistent aniràs aprenent, jo he sentit dir als científics que a la gent gran, una de les
coses que més els estimula les neurones del cervell és aprendre idiomes , per tant, tu persisteix.

Esteban: Ara començo a veure els resultats de quatre anys d’estudi de l’anglès perquè puc
gaudir parlant una mica, puc portar petites converses i puc llegir-lo; tinc menys dificultat per
parlar-lo que per escoltar-lo. Jo llegeixo coses de Francès e Italià i em semblen llengües més
fàcils que l’anglès.

Ent.: Això et passa perquè l’anglès té una arrel anglo-saxona i a les persones que parlem llengües
d’arrel llatina, com el català , el castellà, el francès i l’ italià, ens resulta més difícil.

Ent.: Quan fas voluntariat aquí, què es el que sents que dones, i què reps?

Esteban: Jo no sento que doni res, jo estic fent una cosa que m’agrada fer i que la gaudeixo, i si
els altres també s’ho passen be, fantàstic. Si que dono el meu temps, però jo al meu temps no li
dono valor, a mi m’agrada que la gent participi i que estigui contenta amb el que fan, però no
puc dir que senti una satisfacció, sinó que per mi és una cosa normal.

Ent.: estàs acostumat a donar sense esperar res?

Esteban: Si

Ent.: i què reps, malgrat no esperes res?

Esteban: A vegades l’agraïment de molta gent que tampoc tenen perquè agrair-ho, però si ells
estan contents, jo també em sento ple i penso que he pogut fer una cosa que ha ajudat una
mica als altres a passar-ho millor.

Ent.: Et sents valorat aquí?

Esteban: No puc dir si em sento valorat, jo estic content amb el que faig , la gent a que ajudo
també estan contenta i la dinamitzadora i la informadora també.

100
Ent.: Recomanaries a altres persones que s’apuntin a fer de voluntaris?

Esteban: Si, a tothom. Quan aquí al casal hi ha molta feina i les dinamitzadores em demanen
que les ajudi i que busqui algú, a mi no em costa gaire, sempre trobo persones del casal que, en
aquell moment no fan res, i que no fan de voluntaris de manera regular i col·laboren molt de
gust.

Ent.: vols fer algun comentari lliure?

Esteban: El casal per mi ha sigut una gran satisfacció tenir-lo al meu barri perquè jo sóc molt de
barri i per això m’agrada gaudir tant del casal.

Ent.: Bé, Esteban, la entrevista ja s’ha acabat. Moltes gràcies, he vist durant la entrevista que ets
una persona molt generosa i que no esperes res a canvi i això està molt bé.

Estrella Hernández Aguilar Edat: 76 anys

Casal GG Baix Guinardó

Data de l’entrevista: 05/07/2012

Ent.: Estrella, tu vas ser un dels membres de la Junta de l’antiga Agrupació de jubilats del Baix
Guinardó, i vas viure tot el traspàs al nou casal, explica’m com ho vas viure

Estrella : Va ser una mica dolorós perquè estàvem acostumats a una junta que érem els que
portàvem al casal i sempre ens havia anat molt bé, i al venir al nou casal sentíem que
l’Ajuntament ens “imposava” a dues treballadores, la dinamitzadora i la informadora, que no
sabíem com resultaria, també vàrem passar de ser vuit cents socis a gairebé dos mil. Els socis de
l’antic casal estaven molt acostumats al seu espai petit, i tot això ens feia por perquè veiem que
anàvem a un casal nou i no sabien com funcionaria, encara ara, després de quatre anys, els
més antics encara em diuen “Estrella, allò era un altra cosa...”, i això ho diuen perquè jo passava
per totes les taules de joc i parlava amb ells, els preguntava com estaven, i si feia molts dies que
no venien els trucava, i clar, era un altra cosa, érem com una família. La veritat és que vàrem
tenir molta sort.

El primer mig any de l’antic casal va ser molt dur perquè l’anterior junta van fer una revolta que
va crear molt mal ambient, però quan vàrem entrar nosaltres que érem la nova junta tot va anar
molt bé , els deu anys que vàrem estar allí no vàrem tenir cap més problema.

Ent.: Jo també vaig viure aquest procés, i penso que vàreu ser una junta molt bona, sobretot
amb un nivell alt de qualitat humana i també d’eficàcia, aquestes dos ingredients van ajudar a
que el casal funcionés tan bé com tu estàs explicant.

101
Estrella : Al venir al nou casal molts de la junta ho van deixar perquè no es van veure amb cor
d’afrontar aquesta nova etapa, però jo vaig estar parlant amb en Joan, que era el Conseller de
Cultura i Gent Gran del Districte, i li vaig dir que nosaltres ,una part dels membres de la junta,
estàvem disposats a anar al nou Casal i liderar el procés, junt amb les dues noies contractades;
ens sentíem obligats a fer-ho perquè els socis volien que anéssim al davant, per ells érem uns
referents molt importants ja que la majoria d’ells eren persones molt grans i actualment molts
d’ells ja s’han mort.

Un dels problemes principals era que al nou casal no es va permetre posar tapets a les taules de
joc, i ara , desprès de quatre anys, fa tres mesos que l’Ajuntament ha accedit a tornar-los a
posar i el curiós del cas és que ara que els poden posar, molts d’ells diuen que no els volen
perquè ja estan acostumats a no tenir-ne.

Ent. Tu ja saps que això es va fer en aquells moments perquè hi havia alguna entitat de Gent
Gran ubicada en un edifici municipal , molt propera al Casal que sabíem que jugaven amb
diners i que acostumaven a posar els diners sota els tapets, ja que en alguna ocasió els
professionals havien aixecat el tapet i van trobar-hi els diners, i no volíem que aquesta pràctica
es fes en aquest casal municipal perquè està prohibida a l’Ajuntament.

Estrella: Els que han vingut nous al casal i que no coneixien l’anterior estan encantats, troben el
casal molt maco i còmode i diuen que l’ambient és molt bo i molts d’ells s’apunten a col·laborar
com a voluntaris i a oferir les seves habilitats.

Ent.: Com estàs tu, i les persones de la junta de l’antic casal?

Estrella.: Jo, aquí sempre m’he trobat molt bé, les dos noies que treballen, la dinamitzadora i la
informadora, són molt maques i des del primer moment ens han fet sentir còmodes, i ens han
ajudat molt. Elles ens van acollir molt bé, i crec que sempre han estat molt contentes amb
nosaltres i això ha fet que no ens sentíssim incòmodes aquí perquè molt aviat vàrem trobar el
nostre lloc i vàrem començar a col·laborar molt estretament amb elles.

Cada membre de l’antiga junta va liderar una tasca que estava relacionada amb el que feien
a l’antic casal; si aquestes noies haguessin intentat manar-nos i dir-nos el què havíem de fer, jo
no hagués acceptat, ara, a causa del seu tarannà agradable i obert ens sentim tots molt ben
acollits i els nous socis, en general, també estan creant molt bon ambient malgrat que , com
passa a tot arreu, sempre hi ha de tot però en general l’ambient és molt bo.

Ent.: Tu, aquí què fas?

Estrella: Jo, fins ara he sigut la presidenta de l’Aula d’extensió Universitària de Cultura per a la
gent gran del Baix Guinardó que abans es deia Aula de Cultura, ho he sigut des de que es va
crear, i sóc membre de la comissió gestora del centre on informo sobre les activitats de l’aula i
també faig altres activitats com participar en el procés d’inscripcions als tallers que es fan
trimestralment.

102
El meu cas, pot ser, ha sigut una mica diferent perquè jo venia a coordinar l’Aula de Cultura per
la qual cosa vaig venir a millorar, no vaig perdre res sinó més aviat al contrari, vaig poder
comptar amb una sala d’actes molt més gran i còmoda de la que tenien allí, això ha fet que
l’aula ha crescut molt, ara som més de cent alumnes; tota la junta de l’aula hem fet molta
promoció i hem posat molt entusiasme a l’hora de fer la difusió de les activitats que hi fem.

Ent.: Com et sents?

Estrella: Em sento molt bé fent totes aquestes activitats, el dia que no em senti bé em retiraré;
ara he buscat una nova presidenta per l’Aula d’extensió universitària de Cultura, la Mª Rosa, ja
que jo ja havia delegat aquest càrrec fa un any al Mariano que s’ha mort inesperadament.
Aquesta nova presidenta que proposarem a la nova assemblea general de l’Aula crec que ho
pot fer molt bé perquè és una dona molt preparada, tranquil·la i que té un molt bon tarannà per
tractar a la gent.

Ent.: Què és el més gratificant de la tasca que fas al casal?

Estrella: Jo crec que la tasca voluntària consisteix en donar una mica i rebre molt, això es el que
he après durant tots aquests anys. Sento que fent de voluntària he rebut i rebo molt, la gent
m’aprecia i m’ho demostra; jo porto cinquanta anys al barri i conec a molta gent, a molts socis
del casal ja els coneixia del barri, però ara em parlen amb un afecte molt gran, més que abans
que fes de voluntària.

Ahir vàrem fer al Casal la festa dels voluntaris amb un dinar i a l’acabar ens vàrem acomiadar i
desitjar molt bon estiu; mentre ens acomiadàvem la gent em va mostrar molt d’afecte i em vaig
sentir molt contenta.

Ent.: Ets tota una referència aquí al casal

Estrella.: Jo, quan vaig pel carrer no m’agrada parlar gaire, en canvi, aquí al Casal parlo molt
amb la gent, a vegades penso que és una mica estrany aquest comportament meu.

Ent.: El que jo veig de tu és que a tu no t’agrada perdre temps i, per tant, no t’agrada parar-te al
carrer a parlar per parlar o criticar, no t’interessa, el que a tu t’agrada és parlar per ajudar a la
gent i fer-la sentir bé al centre.

Estrella: la Mª Rosa, la senyora que proposarem per que sigui la nova presidenta de l’Aula, quan
la vaig proposar, em va preguntar: “Estrella tu vols que jo sigui la presidenta?” , jo em vaig
quedar parada davant d’aquesta pregunta, però després vaig veure que ella volia saber si jo
l’acceptava de veritat; ella estava molt agraïda perquè el seu marit ha mort fa poc temps, i
quan va fer cinquanta anys que s’havien casat, la Mª Rosa ho va voler celebrar amb una missa
a la cripta de la catedral on es van casar , i ens va demanar a la coral que anéssim a cantar
durant la missa, hi vàrem anar, i ella va estar molt contenta, jo crec que per això està molt
agraïda i ara està disposada a fer aquesta tasca amb moltes ganes, ella es sent ara acceptada,
contenta, valorada e inclosa al casal, també m’ha arribat a dir, que gràcies a que està al casal
ja no es sent sola com al principi quan es va morir el seu marit.

103
Ent.: Jo crec que és molt important que la nova presidenta sigui una persona relativament nova
al casal, la qual cosa vol dir que el Casal s’està enriquint amb nova gent.

Estrella: Estic d’acord, fa molta falta que s’incorpori gent nova, ja que els grups i els projectes
s’han d’anar renovant, això fa que el Casal prosperi i no es quedi estancat, però hi ha molta
gent de l’antic casal que això no ho comprenen.

Ent.: Tu, si haguessis tingut un altre caràcter haguessis pogut dir que no hi havia ningú per
substituir-te, i en canvi has sigut oberta i generosa i això fa que l’Aula funcioni molt millor i la gent
nova pugui aportar els seus coneixements, i tot això fa que l’Aula creixi cada vegada més.

Estrella: De totes maneres s’ha d’estar molt vigilant perquè s’accepti i es valori per part de tota
la junta la nova presidenta o president, perquè quan va entrar el Mariano li va costar molt fer-se
un lloc a la junta, quan fèiem reunions, com que jo continuo sent vocal de la junta, l’Agatha, la
secretària, tot m’ho preguntava a mi i el Mariano es sentia com un cero a l’esquerra, llavors jo
vaig reaccionar ràpidament, vaig convocar una reunió amb la junta i els vaig plantejar la
situació i vaig tornar a repetir que jo ja no era la presidenta i que ara ella tenia que preguntar les
coses al Mariano, l’Agatha, que té molt geni es va enfadar i va marxar de la reunió, però
després va tornar i ho va entendre; aquesta reunió va anar molt bé, i des de llavors la junta va
començar a funcionar bé.

Ent.: Tu, en aquells moments vas ser valenta i vas apostar per no cedir i donar poder, de veritat,
al nou president; aquest lideratge que vas exercir per redreçar la situació va ser molt important,
perquè tu estaves decidida a delegar el poder de veritat, i aquesta actitud teva va ajudar a
que la junta funcionés millor i que el Mariano pogués actuar com a president. Tu, ara, estàs
exercint el lideratge, com qualsevol altre membre de la junta, per tal que la junta funcioni bé.
Delegar costa, perquè moltes vegades volem el protagonisme encara que no ho diem
obertament.

Estrella: Quan ens van donar els premis Horta Guinardó a l’Eduard, el meu marit, i a mi jo vaig
estar molt contenta i agraïda i vaig reconèixer obertament que si, que ens l’havíem merescut. Hi
ha persones que quan els donen un premi com aquest diuen amb una humilitat que jo crec que
és falsa “ jo no m’ho mereixo...”, però jo si que creia que ens ho mereixíem perquè havíem
treballat molt i jo n’estava orgullosa i em feia molta il·lusió.

Ent.: Clar, en aquest cas vas demostrar tenir una autoestima alta i això és molt saludable.

Estrella: Ara a l’Aula , a final de curs , hem passat una enquesta d’avaluació als alumnes per
saber com veuen l’aula i com la valoren, volem saber com es senten, quines conferències els
agraden més i també volem que facin suggeriments i que ens expliquin què ha significat per ells
l’aula ; amb les respostes que rebem, el curs vinent farem un petit butlletí i, a final de curs, quan
repartim els diplomes del curs, els hi regalarem. Part d’aquest mètode d’avaluació, el vam
aprendre a les Jornades de Salut del Districte, en que sempre ens passàveu una enquesta
d’avaluació i ara ens és molt útil a nosaltres.

104
Ent.: Jo, ja t’ho deia quan treballava aquí, crec que aquesta aula funciona tan bé perquè esteu
plens d’entusiasme , teniu molt clar aquest projecte, esteu oberts a les noves idees, i aneu tota la
junta a la una; de les tres aules que funcionen al Districte, que totes funcionen molt bé, però jo
crec que el valor afegit el dona l’Aula d’extensió universitària de Cultura del Baix Guinardó,
perquè la junta funcioneu com un equip on el teu rol, encara que ara sigui secundari, és molt
important perquè tens molta experiència i sentit comú i pel teu “saber fer” i has encomanat a
tots el teu entusiasme i la teva energia positiva.

Estrella: Ahir vàrem tenir la reunió anual, les tres aules del Districte amb la Universitat Autònoma
de Barcelona, que és la que tutela i supervisa aquest projecte, ens dona suport i ens facilita els
oradors que els demanem, i el representant de la Universitat, el Sergi Arenas, ens va dir que la
programació de les aules últimament ha guanyat moltíssim en qualitat i que no hem de tenir por
de ser innovadors i sol·licitar a la Universitat nous oradors, això millorarà encara més la qualitat de
les programacions trimestrals. En Sergi també es va oferir per organitzar una jornada per a les tres
aules del Districte d’Horta Guinardó, per tal de que surtin noves idees i maneres de fer.

Ent. : recomanaries a altres socis del casal que s’apuntin com a voluntaris?

Estrella: Jo, a tothom que m’ho demana li recomano que s’ofereixi com a voluntari, ahir vàrem
fer la festa del voluntariat i ho vàrem celebrar amb un dinar érem més de vuitanta persones, hi
va haver un ambient molt agradable.

També et vull dir que, tu saps que sóc membre del Consell Assessor de la Gent Gran de la ciutat
de Barcelona, i sempre que parlo de la quantitat de voluntaris que tenim al casal hi ha un senyor
que és president d’un casal que em diu que ha de parlar amb mi perquè li expliqui com ho fem
per tenir tants voluntaris, ja que al seu casal no hi ha manera que en surtin, els resulta una tasca
molt difícil.

Ent.: Jo crec que al Consell Assessor de la Gent Gran de la Ciutat de Barcelona, tu estàs fent
també una tasca de difusió del model de voluntariat del vostre casal que pot ajudar a que
altres casals aprenguin de vosaltres.

Estrella: Si, a mi m’agrada explicar-los el què fem per aconseguir voluntaris i també m’agrada
informar-los dels projectes inter generacionals que fem aquí al casal, a les escoles, als instituts i al
Districte, que són sempre experiències molt positives i que ens donen l’oportunitat d’aprendre
dels nens i dels joves i també els ensenyem coses a ells que els agrada molt conèixer.

Ent.: Vols fer algun comentari lliure?

Estrella: L’únic que trobo d’aquest casal és que s’ha quedat petit, sobre tot la sala de joc, però a
part d’això, els socis s’hi troben molt bé, les nenes (dinamitzadora e informadora), crec que
estan també molt contentes amb nosaltres; l’altre dia l’Anna, que és la informadora que està
suplint a la Clara, que a la seva vegada ara supleix a la Paula, la dinamitzadora que està
malalta, em deia “ quan marxi, me’n recordaré tan de vosaltres..., he rigut tant ...! Jo no havia

105
treballat mai amb gent gran i m’emporto un record que no l’oblidaré, tot i que, a vegades,
també m’heu fet enfadar...”

Crec que hem de millorar la manera de funcionar a les reunions de la comissió gestora, ens
costa respectar el torn de paraules i això fa que la reunió, a vegades, no funcioni prou be.

El despatx de la comissió gestora està quedant petit, perquè molts voluntaris l’utilitzen: els de les
excursions, els de l’informàtica, els informadors, els de l’aula de cultura etc..., i ,a vegades, és
impossible concentrar-se; la dinamitzadora ens ha dit que desprès de vacances farà una reunió
amb nosaltres per fer un calendari d’utilització del despatx, per tal que no coincidim tots a
l’hora, tal com tu ens havies suggerit que féssim, quan treballaves aquí.

Ent.: Hem acabat l’entrevista i, com sempre, és un plaer parlar amb tu, per la teva saviesa,
obertura i bondat. Moltes gràcies per tot Estrella.

Joaquim Brutau Sarret Edat: 70 anys

Casal de Gent Gran d’Horta

Data de l’entrevista: 18/07/2012

Ent.: Com et vas assabentar de l’existència del casal?

Joaquim: Quan em vaig jubilar buscava alguna cosa per integrar-me al barri , participo al
Foment Hortenc, al club de tennis Horta, al Centre Cívic Matas i Ramis amb un grup de poetes, i
com que s’obria aquest casal vaig pensar que podia ser interessant participar al casal perquè
m’agrada participar a la xarxa associativa del meu barri; aquí al casal vaig venir quan es va
obrir i em vaig oferir per fer voluntariat, vaig fer de voluntari des del primer moment, no va caldre
que m’ho expliquessin, sinó ben al contrari, em vaig oferir jo.

Ent.: O sigui que tu tens aquesta vocació de participar a totes les entitats on t’inscrius ?.

Joaquim: Si

Ent.: Com et sents fent de voluntari?

Joaquim: Bé, em sento bé perquè és un casal que va endavant, ara ha marxat molta gent que
era del Districte de Nou Barris perquè els han fet un casal al barri del Turó de la Peira on hi havia
la caserna de la guardia civil, però tot i que han marxat molts, és un casal on hi ha molts socis.

106
Participar, em dona la sensació que estic fent una feina que els demés se’n aprofiten, jo tinc
que estirar una mica del carro, però cada vegada menys, i per mi resulta una activitat molt
satisfactòria.

Ent.: Quina és la teva relació amb la dinamitzadora, l’Aina, i la informadora, la Mercè?

Joaquim: Jo he trobat amb elles dues sempre una acollida molt bona, si he volgut fer una cosa
mai m’han posat cap entrebanc, m’han donat tot tipus de facilitats i si no me les han pogut
donar me les he buscat jo, sempre amb el seu consentiment.

Encara que el tema de la poesia, que a mi m’interessa perquè sóc poeta, aquí no es fa; jo
podria crear la secció de poesia, però no ho vull fer perquè ja porto moltes coses i no dono per
més, perquè a més a més de tot el que faig al barri també dono classes a Conex.

Ent.: Descriu-me els projectes en que participes com a voluntari aquí al Casal i quina és la teva
tasca

Joaquim: Faig una classe d’anglès, aplico un mètode propi, ja que jo vaig aprendre anglès per
telèfon a la meva feina. Jo estava treballant amb una empresa suïssa amb seu a Zurich i la
llengua que parlàvem era l’alemany, i tot d’una va arribar un telex dels meus superiors que deia
que a partir d’aquell moment es parlaria amb alemany a Zurich i a Alemanya i a la resta de
països s’havia de parlar amb anglès. Jo en aquell moment no en tenia ni idea de l’anglès, però
el meu Cap em va dir, “és igual, a partir d’ara, cada matí trucaràs a Zurich i parlaràs cinc minuts
amb anglès”, i així, poc a poc en vaig aprendre, i amb menys d’un mes em feia entendre. El que
faig amb els meus alumnes és que primer miro el que saben d’anglès i quin vocabulari tenen i els
faig treballar a partir del que saben, cada ú va al seu ritme, però amb aquest mètode acaben
aprenent molt i són capaços de mantenir converses amb anglès.

També participo a la comissió de treball inter generacional, però el que passa és que aquí al
casal no es fan gaires coses, perquè només es fan activitats per avis i nets, no treballem amb
joves. Els tallers que fem són de joguines per a nens i jocs de la gent gran que ensenyem als nens,
aquests tallers s’acostumen a fer per vacances de Nadal i Setmana Santa, i un dia a l’any fem
una jornada de jocs al carrer, a la plaça Santes Creus. Però no és el que jo esperava, a mi
m’hagués agradat més treballar amb joves perquè s’hi pot parlar més.

Ent. Podries donar idees perquè es faci algun projecte amb joves aquí al casal, saps que una
vegada l’any es fa una jornada inter generacional entre gent gran i joves a nivell de tot el
Districte ?, li pots parlar a l’Aina, perquè si t’interessa, algun any et podrien convidar a participar-
hi, ho fan al Casal de gent gran de la Vall d’Hebron i hi va gent dels diferents casals del Districte i
els joves són del institut Narcís Monturiol, és molt interessant perquè cada any toquen un tema
diferent que discuteixen la gent gran i els joves .

Joaquim: També formo part de l’equip que redacta el butlletí informatiu del Casal que surt cada
mes. M’agrada molt escriure i em diverteix fer-ho al casal.

107
Ent.: Què és el més gratificant de la tasca de voluntari que fas aquí?

Joaquim: La classe d’anglès és gratificant perquè veig com els alumnes van aprenent i van
avançant poc a poc. El projecte inter generacional també em resulta gratificant participar-hi i
l’escriure al butlletí també, perquè després la gent em comenta el que he escrit i això m’agrada
perquè vol dir que la gent ho llegeix, i això em satisfà. En realitat estic aquí al casal perquè em
resulta gratificant si no, no hi seria.

Ent.: Et sents útil?

Joaquim: Si, a les àrees on participo em sento molt útil.

Ent.: Què dones i què reps fent de voluntari?

Joaquim: Fent de voluntari m’aprofito a mi mateix, jo dono el que és aprofitable de mi i

m’encanta que això que dono els demés també ho puguin aprofitar. Rebo, no la gratitud, però
sí que la gent estigui contenta i satisfeta amb el que jo els dono. És com donar un regal i el que
el rep està feliç; ells no em donen les gràcies, i no tenen per què fer-ho, però jo veig que es
senten molt satisfets i reconeixen que el que reben té un valor per a ells.

Ent.: Et sents valorat?

Joaquim: Si, em sento valorat i em sento estimat, quan jo faig o dic una cosa, veig que la gent
està pel que dic i això em fa sentir realitzat, em sento ple.

Ent. Recomanes a altres persones que vinguin aquí a fer de voluntaris?

Joaquim: Si, jo ho recomano a tothom, però s’ha de fer de voluntari amb l’actitud de donar, no
s’ha de venir per algun interès concret, s’ha de venir a donar sense esperar res; això és com un
fill, tu li vas donant i si desprès ell t’ho recompensa està bé, però si no, és igual, el més important
és que jo he donat i que he gaudit donant.

Ent.: Clar, tu parteixes d’aquesta premissa que és tant important, que quan tu dones ja
gaudeixes i no esperes res més.

Joaquim: Sí, el més important és gaudir donant, si no es gaudeix donant millor no fer-ho.

Ent.: Ara pots fer algun comentari lliure sobre coses que t’agradaria comentar.

Joaquim: Al casal hi trobo a faltar algunes coses que jo crec que hi haurien de ser, i si no hi són
possiblement és degut a causes que jo desconec. El casal té una certa independència per fer
coses en segons quins àmbits i en altres no.

Ent.: Especifica una mica més

108
Joaquim: Aquí et deixen fer teòricament el que vols sempre que ho facis, però a algunes
persones els ha passat que han fet una proposta i els hi han reconduït tant, que ja no
s’assemblava gaire a la proposta primera i la persona que ha fet la proposta s’ha sentit una
mica frustrada. Ara bé, jo he de dir que a mi això no m’ha passat mai, però algunes persones
m’han explicat que els ha passat.

Ent.: Perquè creus que pot haver actuat així la dinamitzadora i la informadora?

Joaquim: Jo suposo que les que porten això deuen veure que la proposta no és factible tal i com
la plantegen, o pot ser tenen experiències d’altres casals que han començat així i no han
acabat bé.

Un altra cosa que trobo a faltar al casal són espais a l’aire lliure, hi ha només dos patis i no són
massa grans i a mi em sembla que no s’utilitzen gaire, també m’agradaria que hi hagués un bar
amb taules i cadires.

Ent.: Tinc entès que en un dels patis es juga al tennis taula periòdicament i que a l’altre, quan es
fa ball i fa bon temps surten a fora a prendre la fresca.

Joaquim: Si, però jo crec que quan fa bon temps es podria fer algun taller al pati.

Ent.: Això ho pots comentar a l’Aina i a la Mercè; pots tenir la iniciativa i els dius que el teu taller a
la primavera el vols fer a fora, poseu les cadires i ho feu a fora; pot ser no es fa perquè a tothom
li resulta més còmode quedar-se al seu espai i gaudir de l’aire condicionat o de la calefacció.

Ent.: Tens alguna cosa més per dir?

Joaquim: No, l’únic és que la gent gran som una mica especial, a vegades ens creiem que
tenim uns drets adquirits. La gent gran tenim el que hem anat fent tota la vida i el sentiment de
propietat és perquè defensem a capa i espasa el que hem anat adquirint; a la gent gran ens
costa molt canviar perquè, en general, tot ens ha costat molt, per exemple, el sentiment dels
drets adquirits, que queden reflectits en que a un senyor li poses una taula i si aquest senyor està
una setmana en aquella taula, ell considera que aquella taula és seva.

Ent.: Pot ser es tractaria de ser més flexibles per part dels socis del casal, oi?

Joaquim: Si, però és complicat.

Ent.: Intentar canviar aquest aspecte de la gent gran pot ser tot un art i un repte.

Aquí s’acaba l’entrevista, ha estat un plaer parlar amb tu Joaquim, moltes gràcies.

109
Julia Rodríguez Fernández Edat: 73

Casal Gent Gran de la Vall d’Hebron

Data de l’entrevista: 23/07/2012

Ent.: Como te enteraste de la existencia de este casal?

Julia: Yo antes de la inauguración del casal , me convocaron a una reunión en la escuela Pau
Casals, que está aquí en el barrio , y nos informaron que pronto se abriría un casal y ya entonces
me apunté para ser voluntaria para lo que hiciera falta, y después de unos meses lo abrieron.

Ent.: Fue una reunión que yo la llevaba, te acuerdas?

Julia: Si, i en aquella reunión yo me levanté y pregunté: “ ¿qué puedo hacer para ser
voluntaria?”

Ent.: Por qué motivo decidiste ser voluntaria?

Julia: Porqué a mí me gusta mucho la gente y también ayudar sin esperar nada a cambio,
porqué me satisface que todo el mundo esté bien.

Ent.: O sea que esta actitud, es la actitud que tú tienes ante la vida?

Julia: Si, yo siempre estoy dispuesta a ayudar a la gente.

Ent.: La verdad es que tú tienes un aspecto físico muy atractivo, desprendes mucha luz, se te vé
llena de alegría, comunicas mucha energía positiva, y además, estás muy guapa, y todo esto
seguramente es debido a esta actitud que tienes ante la vida.

Julia: Muchas gracias, si, siempre tengo una actitud positiva ante las diferentes situaciones que
me surgen, a mí me gusta ver siempre la parte positiva de los problemas porqué si pones la
cabeza bajo el ala no solucionas nada.

Ent.: Porque tu vida tampoco ha sido fácil, verdad?, tu marido ha tenido un ictus …

Julia: Si, y tengo dos hijas y nietos y he tenido problemas, como todo el mundo, pero los
problemas hay que saber afrontarlos. Los problemas están, y si te escondes van a seguir
estando, por tanto es mejor poner al mal tiempo buena cara.

Ent.: Además, yo creo que cuando se afrontan las situaciones con actitud positiva, parece
como si los problemas siguen estando, pero se hacen menores.

Julia: Si, yo también lo creo.

Ent.: Como te sientes haciendo de voluntaria aquí en el casal?

110
Julia: Muy bien, me siento realizada y me encuentro fantástica, y además me siento querida, a
lo mejor me equivoco pero yo me siento así y para mi es suficiente.

Ent.: Si tu lo sientes, seguro que es verdad, tú recibes lo que la gente te da, porque son
sensaciones que están ahí.

Ent.: Como te relacionas con la Dinamizadora, Marta i la informadora, Estela ?

Julia: Tengo muy buena relación con ellas, en realidad, no tengo ningún problema con nadie,
cuando me necesitan me llaman i tenemos reuniones y colaboro en todo lo que puedo.

Ent.: Describe en qué proyectos participas como voluntaria y qué es lo que haces

Julia: Yo formo parte de la comisión de cultura del casal, yo la coordino y somos un equipo de
cuatro personas que organizamos salidas culturales y también excursiones; al principio costó un
poco que la gente se apuntara pero ahora funciona muy bien y las salidas casi siempre se
llenan, nos lo pasamos estupendamente. Antes, no lo llevaba yo y no se apuntaba tanta gente,
lo que pasa que yo intento hacer mucha difusión de las actividades, yo voy por los talleres y
animo personalmente a la gente y entonces se apuntan más.

También formo parte de la comisión gestora, nos reunimos una vez al mes y yo informo de todo
lo relacionado con la comisión de cultura. La comisión gestora funciona muy bien y hay muy
buen ambiente, a veces tenemos que tratar algún problema que ha surgido en el casal, pero no
son cosas muy graves, siempre se encuentran soluciones.

Ent.: Qué es lo más gratificante de la tarea que haces?

Julia: Me encanta ver que la gente se lo pasa bien y me lo dice, se les ve por su actitud que
están contentos y agradecidos y para mí ver a la gente contenta es lo más importante.

Ent.: Te sientes útil?

Julia: Si, mucho, siento que lo que hago vale la pena hacerlo

Ent.: Qué das y qué recibes haciendo de voluntaria?

Julia: Yo doy lo que puedo, intento hacer lo que hago de la mejor manera, me gusta compartir
mi alegría y mi entusiasmo con los demás y veo que de esta manera la gente se apunta más a
las salidas; recibo el cariño de la gente i me siento muy querida.

Ent.: Te sientes valorada ?

Julia: Si, me siento valorada por los socios del casal, que reconocen la tarea que estoy
haciendo, por la dinamizadora y la informadora y también por los compañeros de la comisión
gestora.

Ent.: Recomendarías a otras personas que se apunten como voluntarias ?

111
Julia: Si, sin duda, yo siempre lo recomiendo, ahora una amiga mía que estaba muy aburrida le
recomendé que viniera al casal y se ha ofrecido de voluntaria y ahora lleva un taller de pintura
que funciona muy bien y se siente muy satisfecha.

Ent. Ahora si quieres, puedes hacer los comentarios que te apetezca.

Julia: Yo también me inscribo a algunos talleres trimestrales porque los socios nos podemos
inscribir a un máximo de tres, pero si no se llenan las plazas me puedo a apuntar a otro, y este
trimestre me he apuntado a cuatro. Los talleres que hago son:

• sardanas, que me gusta mucho y me lo paso muy bien he aprendido a bailar sardanas y
vamos a bailar a muchos sitios.
• Teatro, ya he hecho una obra de teatro muy bonita y ahora estamos ensayando otra,
el problema con esta última es que es en catalán y el papel que tengo es un poco largo
y me está costando aprendérmelo, pero poco a poco lo voy consiguiendo.

Ent.: A lo mejor, de esta manera, aprendes a hablar el catalán de manera más fluida.

Julia: Si, yo el catalán lo hablo, pero solo en conversaciones cortas, a lo mejor poco a poco me
voy soltando más.

Otros talleres en los que participo son el de danza con la Paqui que es la monitora, y formo
parte del grupo de danza SEMPRE JOVES que hacemos actuaciones en muchos lugares y nos lo
pasamos estupendamente. Este trimestre, como había plazas, me he apuntado a un taller de
manualidades que también me gusta, pero esto lo llevo un poco peor porque no tengo mucho
tiempo de hacer cosas en casa.

Lo que yo quiero decir es que el Casal me ha llenado mi vida y me ha dado mucha alegría y
optimismo, me parece que desde que participo tanto me siento más ligera y más joven de
espíritu, que al fin y al cabo es lo que cuenta.

Ent.: Muchas gracias Julia, me ha encantado hablar contigo, no cambies nunca a ver si con
esta actitud llegas a los cien años tan joven de espíritu cómo te sientes ahora.

112
Pere José Guzman Saez Edat: 69 anys

Casal de Gent Gran del Baix Guinardó

Data de l’entrevista: 25/07/2012

Ent.: Com et vas assabentar de l’existència del casal de gent gran?

Pere: Jo vaig començar al casal antic, que estava aquí davant , i allí vaig fer un curs
d’informàtica i em vaig oferir per ser voluntari de l’aula oberta. Vaig preguntar si feien
passejades i em van comentar que temps enrere si que hi havia un senyor que en feia, però
que ara ja no en feien perquè aquest senyor va marxar.

Ent.: Per quin motiu vas decidir oferir-te com a voluntari?

Pere: Sempre m’ha agradat col·laborar perquè m’aporta molts coneixements amb tots els
sentits, abans de jubilar-me ja vaig col·laborar amb un altra entitat a l’Ateneu Popular de Sants,
tot i que llavors vivia a Badalona. M’agrada ensenyar el que jo sé i m’agrada aprendre dels
altres.

Ent.: Com et sents fent de voluntari?

Pere: Molt bé, per mi és molt agradable perquè em sento realitzat i em dona molta felicitat el fet
de poder col·laborar amb altres persones.

Ent. : Quina és la teva relació amb la dinamitzadora i la informadora del casal?

Pere: Tenim algunes reunions de grups i a més a més, com que estic moltes hores al casal, tenim
una gran amistat i em trobo molt a gust amb elles.

Ent.: Descriu a quins projectes participes i quina és la teva tasca

Pere: Sóc el que coordino els voluntaris de l’aula oberta d’informàtica i també hi faig de
voluntari i represento aquesta aula a la comissió gestora. A més a més, també organitzo les
passejades que es fan aquí al casal i per aquest motiu estic a la comissió de salut i també
formo part de la comissió d’excursions i sortides culturals.

Ent.: Tu creus que és important que hi hagi un aula oberta d’informàtica aquí al casal?

Pere: Si, és molt important perquè quan els socis fan un curs d’informàtica, hi ha moltes persones
que o bé, no tenen ordinador a casa per practicar o bé tenen dubtes de com fer les coses i a
l’aula oberta els ajuden a resoldre els problemes que els van sorgint.

Ent.: Tu veus que els alumnes van avançant?

113
Pere: Si, malgrat hi ha algunes persones que els costa , s’ha de tenir en compte que són persones
grans i no tothom té el cap obert per assimilar aquestes noves tecnologies, però , en general, si,
hi ha molta gent que aprèn i després ho aplica.

Ent.: et sents útil fent de voluntari?

Pere: Si, si, molt útil, m’omple molt.

Ent.: I què és el més gratificant de la tasca que fas?

Pere: M’agrada molt el que faig a l’aula d’informàtica, però el que em gratifica més de tot és
fer les passejades perquè he trobat que organitzar passejades per a moltes persones és per a
elles una ocasió per sortir de casa , fer una mica d’exercici i fer amistats, i això em fa sentir molt
bé. Ahir mateix, em vaig trobar una senyora que ha estat molt malalta i feia un any que no
sortia, i quan em va veure va tenir una gran alegria i em va dir “ Pere, t’he trobat molt a faltar
aquest any perquè no he pogut sortir de casa”, i això em va fer sentir molt bé.

Ent.: on aneu, a la muntanya, al camp o a la ciutat?

Pere: Vaig combinant; primer vaig començar anant a la serra de Collserola, ara estem fent
també passejades a la ciutat, hi ha una pàgina web que es diu Caminant fent salut on hi ha
circuits per tota la ciutat i anem fent aquests circuits districte per districte. Jo em baixo
informació sobre cada circuit i explico a la gent aspectes dels llocs per on passem i a la gent li
agrada molt; d’aquesta manera, anem coneixent la ciutat, la veritat és que molts indrets els
desconeixíem. També fem sortides a la façana marítima, hem fet ja sortides per la part de la
Barceloneta i Port Olímpic, la propera la farem a Badalona i així , fins on podrem arribar...

Ent.: És molt interessant tot el que feu.

Pere: Si, i si no hi anéssim amb grup, pot ser no hi aniríem mai.

Ent.: Quin nombre de persones s’apunten a aquestes sortides?

Pere: Al principi vàrem començar que érem set o vuit, i ara la veritat és que ha augmentat molt
l’assistència, a vegades venen vint i cinc o trenta.

Ent.: Això vol dir que és un èxit rotund, oi?

Pere: Si, i em sento molt orgullós perquè la gent està molt contenta i cada vegada ve més gent.
Està venint molta gent nova, i això em gratifica molt.

Ent.: Ets membre de la comissió gestora del casal?

Pere: Si, fins ara he sigut el representant d’informàtica a la comissió gestora, el més d’octubre hi
hauran canvis i és possible que jo ho deixi, ja que fa molt temps que en formo part. En cas que
ho deixi com que la Catalina és la representant d’excursions i sortides culturals, també informaria
sobre les passejades.

114
Ent.: Clar, perquè el reglament diu que de tant en tant s’ha de canviar, oi?.

Ent.: Com et sents a la comissió gestora?

Pere: Molt bé, tractem sempre molts temes del casal, perquè es fan moltes activitats i d’aquesta
manera vaig coneixent moltes coses que desconeixia.

Ent.: Què dones i que reps fent de voluntari?

Pere: Dono el que jo sé i rebo moltes satisfaccions. Unes satisfaccions que no es paguen amb
diners, per exemple: una senyora va venir un dia a una festa se’m va apropar i de manera molt
espontània em va donar un petó i em va dir “ gràcies Pere, per fer-nos passar aquestes estones
tan agradables a les passejades”, em vaig emocionar molt.

Ent.: Tens raó, això, no es paga amb diners.

Pere: Sento que jo dono una mica i rebo molt dels altres.

Ent.: En totes aquestes tasques que fas aquí al centre, et sents valorat i per qui ?

Pere: Si, em sento valorat per molta gent del casal, per les persones que m’acompanyen a les
passejades i sobretot per la dinamitzadora e informadora que em tenen molta estima.

Ent.: Recomanes a altres persones que s’apuntin a fer de voluntaris?

Pere: Si, perquè és una cosa molt gratificant. El que jo pugui fer pels altres té un valor molt
especial que gratifica més que si em donessin diners, perquè el que faig em surt de dintre.

Ent.: Vols fer algun comentari lliure?

Pere: Com a voluntari jo havia participat abans de jubilar-me a un altre centre, era un ateneu
popular, com ja he dit abans, allí hi vaig col·laborar i vaig aprendre molt i per això quan vaig
jubilar-me vaig pensar: “ara és el moment que tinc per poder omplir-me el temps i fer alguna
cosa pels altres”. Sabia una mica d’informàtica, però el que més volia era portar gent a
caminar, ja que això per mi és molt important.

Ent.: A més a més, estàs fent un gran servei a la gent gran perquè puguin millorar la seva salut i
fer prevenció de la malaltia.

Pere: I no és només l’exercici físic sinó que és també exercici mental ja que milloren les seves
relacions socials, perquè al anar amb grup parlen els uns amb els altres i molts d’ells a partir de
les sortides es fan amics.

Ent.: Ha estat un plaer parlar amb tu, moltes gràcies , m’has explicat coses molt interessants ,
continua igual perquè ets un encant.

115
Ramon Arbós 74 anys

Casal de Gent Gran del Baix Guinardó

Data de l’entrevista: 26/06/2012

Comentaris de Ramon abans de començar l’entrevista

Ramon viu al barri del Baix Guinardó des de fa 39 anys. Va veure construir el casal, però en
aquella època, l’any 2007, no pensava que l’utilitzaria. Es va jubilar als 65 anys, però fins als 70 va
seguir col·laborant amb l’empresa on treballava. Al arribar a aquesta edat, ho va tenir que
deixar per força. Treballava a una petita empresa familiar que va començar vint-i-set anys
enrere, era una empresa que es dedicava a fer vitrines per exposicions, últimament han tingut
que tancar a causa de la crisi econòmica.

Ent.: Quan vas decidir fer-te soci del Casal?

Ramon: Al deixar la feina no tenia res a fer i el món em va caure a sobre. Un amic que sabia de
les meves dèries i aficions, va suggerir-me la possibilitat que m’incorporés al casal, on podria
ajudar a desenvolupar habilitats manuals a persones amb els mateixos interessos que jo.

Ent. Com et sents fent de voluntari?

Ramon: Molt bé, fer de voluntari m’ajuda a sentir-me encara en actiu, enfeinat, compromès i
útil.

Ent.: Com és la teva relació amb la dinamitzadora i la informadora del casal?

Ramon: Molt bona, ens entenem força bé.

Ent.: Descriu en quins projectes participes i quina és la teva tasca

Ramon: Al principi, vaig començar fent classes de manualitats, però com que el nombre
d’assistents era reduït, la dinamitzadora del casal em va suggerir la possibilitat de reconvertir
aquesta activitat en un altra on també pogués desenvolupar la meva creativitat. Actualment,
amb un grup de voluntaris del casal, ens dediquem al muntatge d’exposicions de temes diversos
i que no tenen res a veure amb els cursos que es donen al casal. Cada mes muntem una
exposició i el meu objectiu es fer exposicions originals que puguin interessar a tothom, no només
a la gent gran. Em sento motivat per trobar muntatges que m’agradin a mi i al meu equip i ,per
suposat, també als visitants. Aquest muntatges, sempre els fem amb cartró i els utilitzem per
posar-hi el material a exposar.

Un altra tasca que fem al casal, és la de decorar el Casal per cada festa tradicional del
calendari, Nadal, dia de la dona treballadora, St. Jordi...

116
Ent.: Què és el mes gratificant de la tasca que fas?

Ramon: El més gratificant per mi ha sigut que el casal m’ha permès fer coses que si no, no
hagués pogut fer, i és per això que els estic molt agraït.

Ent.: Et sents útil?

Ramon: Si, molt. Gràcies als muntatges que fem, es poden fer moltes exposicions que queden
molt vistoses i que les gaudeix molta gent.

Ent.: Que dones i que reps fent de voluntari ?

Ramon: Jo sento que dono el meu temps i les meves habilitats i, a la vegada, rebo de la gent
reconeixement, alegria i satisfacció; fent de voluntari em sento molt bé, i el que em causa més
satisfacció és el fet de poder-ho fer i que els altres ho gaudeixin.

Ent.: Et sents valorat?

Ramon: Si, tant pels socis del casal, com per la dinamitzadora i la informadora.

En l’última exposició hem posat una bústia, perquè els assistents ens donessin la seva opinió i ,en
general, les opinions han estat molt positives, la qual cosa m’ha donat molta satisfacció.

Ent.: Recomanaries a altres persones que s’apuntin com a voluntaris del casal?

Ramon: Oh si !, és una manera molt maca de fer alguna cosa pels altres, i a la vegada sentir-te
útil.

Ent.: Vols fer algun altre comentari que no hagi sortit a l’entrevista?

Ramon: El Casal m’omple només una part de les inquietuds que tinc, altres interessos més
personals busco assolir-los fora del casal.

Actualment escric poesia i prenc classes de català al Centre de Normalització Lingüística de la

Generalitat i, a la vegada, segueixo investigant què més podria fer.

També confesso que encara m’agradaria treballar perquè sóc una persona molt activa, però
reconec que això no és possible perquè a la meva edat no m’és permès. Quan llegeixo el diari
o escolto la radio, em deleixo per les activitats que fan els emprenedors, si fos jove jo també les
faria.

Ent.: Felicitats Ramón! , no perdis mai aquest esperit que et manté, viu, jove i ple d’energia
creativa i emprenedora. Tot això ho tens gràcies a aquestes cinc qualitats que desenvolupes
tan bé: creativitat, inquietud, inconformisme, entusiasme i apassionament per tot allò que fas.

117
Valentín Alonso Edat: 80 anys

Casal de la Gent Gran del Baix Guinardó

Data de l’entrevista: 05/07/2012

Ent.: Valentín, tu y yo hace años que nos conocemos porque ya eras socio del otro casal del
qual fuiste presidente los últimos tres años, i me he enterado que hace cuatro años tuviste un
ictus

Valentín: Si, hacía tres meses que había venido al casal nuevo y tuve un ictus que me dejó
prácticamente paralizado y ya no pude colaborar con el casal.

Ent.: Cuando se abrió el casal nuevo, los primeros tres meses te involucraste como voluntario,
verdad ?

Valentín.: Si, la primera tarea que hice fue colgar todos los trofeos, fotos y recuerdos del antiguo
casal en la pared de la sala de lectura. Yo seguía actuando como presidente aunque había
dos chicas del Ayuntamiento, ellas mandaban y nosotros hacíamos las cosas. Yo, en aquel
momento ya tenía la vista muy mal y, por tanto, no podía hacer según qué trabajos.

Ent.: en el antiguo casal hacías trabajo voluntario?

Valentín.: Si, entonces estaba bastante bien, lo peor que tenia era la vista. Yo era el que hacia el
mantenimiento del casal, todo lo hacía yo, empecé poniendo en las puertas de los servicios los
carteles de Señora y Caballero .

En la sala de juego en verano las señoras se quejaban, unas porque tenían calor y otras porque
tenían frio, ya que había muy mala ventilación, había unos cristales que no se podían abrir,
entonces yo me lo pensé, y tenía un marco de una ventana de donde yo habia trabajado, y
dije, esta ventana va a ir bien para el casal. Hablé con Eduard, que era el secretario de la junta
y le dije: “tendrías que hacer lo que yo te diga”, y él me contestó “hecho está”. Yo tengo un hijo
que es ingeniero industrial especializado en mecánica, en la fábrica que trabaja, él es el
director, y como en su fábrica trabajan con el hierro, mandó a los trabajadores que cortasen el
hierro para hacer las ventanas. Saqué dos cristales de arriba de la sala y hice la ventana, quedó
muy bien; los socios del casal estaban muy contentos porque ya podía correr el aire y no
pasaban calor en verano.

También hice una contraventana que también quedó muy bien, lo que llamamos en Castilla un
cuartillo, lo cerré para que no se viera la luz. En resumen hice muchas cosas que mejoraron el
bienestar de los socios. Yo era el encargado del mantenimiento del casal, y era también el
comodín porque ya que no valía para hacer números , hacia esto, también montaba la sala

118
cuando se hacia un acto, yo era el encargado de poner las sillas y ayudaba a Eduard a poner
los micrófonos.

Ent.: como te sentías haciendo esto?

Valentín: Satisfecho, muy satisfecho! porqué veía que todas las señoras estaban contentas de la
faena que yo hacía, ellas sabían que cuando me mandaban hacer alguna cosa yo se lo hacía,
y que siempre les hacía caso.

También me llamaban los hombres que estaban jugando a cartas cuando les faltaba una
persona en la mesa, así podían jugar, me llamaban a mí y yo jugaba con ellos y les hacia
compañía. Llegó un momento que tuve que dejar lo de jugar porque cogí unos mareos.

Ent.: Estos mareos debían ser el principio del ictus que tuviste después?.

Valentín: Si, tuve dos mareos en la coral

Ent.: Por cierto, tu también has formado parte de la coral del Casal verdad?

Valentín: Si, no es por decirlo, pero lo hacía muy bien.

Ent.: Qué voz tenias en la coral?

Valentin: Yo era tenor y tenía una voz bestial, pero veía que el bajo estaba muy empobrecido y
entonces yo me quedé con los bajos para hacer compañía a los otros, sabes? Porque había
cinco tenores y había muy pocos bajos, y un día que estábamos cantando todavía en el
antiguo casal, le dije al compañero que estaba a mi lado “cógeme que me caigo, cógeme!” i
me tuve que sentar en el suelo con la ayuda de mi compañero, entonces me cogieron entre
dos y me sentaron en una silla. Fueron a llamar a mi mujer y le preguntaron qué prefería: que
llamaran a una ambulancia o llevarme a casa, y ella dijo “mejor es llamar a la ambulancia”. La
ambulancia tardó en venir unos diez minutos y me llevaron al hospital de St. Pau, estuve allí dos
horas hasta que espabilé.

Ent.: O sea que has hecho muchísimas cosas, verdad?

Valentín: No he parado en el casal, si alguien del casal venia y me pedía algo lo hacía, si yo
podía hacerlo, incluso ponía el papel en los servicios, allí estaba para servir a los socios del casal.

Otra cosa que hacía era que abría el casal los sábados por la tarde porque no había nadie que
pudiera hacerlo, solo yo que abría los sábados por la tarde y una señora que abría los domingos.
Yo hacia todas estas actividades para que los socios se sintieran mejor en el casal, me daba
mucha satisfacción y también me hacían sentir muy útil y me sentía muy feliz.

Ent.: Yo lo que veo a partir de lo que cuentas y de lo que yo sé de ti, es que tú has sido una
persona muy generosa, que has dado mucho al casal. ¿Has sentido que tú también has recibido
cosas del casal?

119
Valentín: Me doy cuenta de lo que he recibido ahora, cuando me dicen: “Valentín, con lo bien
estábamos allí abajo, y cuanto nos ayudaste”, aquí no están como estaban allí abajo, allí
éramos los amos.

Cuando llegaba Noche Vieja yo veía que había mucha gente que estaba sola y le dije al
secretario “nada me haría más feliz, que todos esas personas que están solas, pudieran celebrar
la noche vieja acompañados de todos nosotros, entonces los de la Junta del Casal decidimos
darles una cena, no les dimos cordero ni nada de eso, pero les dimos dos bocadillos bastante
grandes, churros, chocolate i las uvas.

Ent.: Qué hermoso! Debían estar muy contentos verdad?

Valentín: Si, muy contentos. Para decidir a qué personas invitábamos fuimos por las mesas
donde jugaban a cartas preguntado qué personas estaban solas, y nos lo fueron diciendo, por
ejemplo, una señora me decía: “yo estaré sola, no lo celebraré” y yo le decía: “pues nada,
usted está invitada a la cena”.

Los que estaban solos les invitábamos a que vinieran sin cobrarles nada, a partir de las diez i
media de la noche, y los que no estaban solos les cobrábamos dos euros. La última vez que
organizamos la cena, me acordaré toda la vida, que compramos seis kilos de churros. Éramos
treinta personas que pagaban i veinte personas que estaban solas que no pagaban. Primero
cenábamos y después había baile i al final del baile comíamos los churros y el chocolate. Nos lo
pasábamos muy bien, tengo muy buenos recuerdos de estas cenas de Noche Vieja. Teníamos
recogido un dinero y no nos sabía mal gastarlo, y lo hacíamos organizando actividades para los
socios.

Ent.: Ya sé, que debido al ictus has estado mucho tiempo sin andar, y tenias que ir en silla de
ruedas, y también sé que debido a tu fuerza de voluntad has conseguido dejar la silla de ruedas
y ahora vas con muletas.

Ent.: ¿Hace mucho que has empezado a venir al casal nuevo?

Valentín: Ahora vengo al casal una vez a la semana o cada quince días, porque ahora que
hace el tiempo bueno me gusta pasear por el barrio y además el doctor me lo recomienda.

Ent.: Cuando vienes al casal, ¿cantas en la coral?

Valentín: No ahora no canto, solo vengo a pasar un ratito. De todas maneras, cuando la coral
ensaya, algunas veces me gusta verlos y cuando cantan una canción que yo conozco me
gusta tararearla i la directora de la coral me anima a que tararee la canción.

Ent.: Aquí en el casal nuevo hay muchos voluntarios, tu, si conocieras a alguien que quisiera
venir al casal, le recomendarías que se hiciera voluntario?

Valentín: No me gusta recomendar estas cosas. No se las recomiendo a nadie porque a lo

mejor no les gusta y me dicen “vaya un sitio que me has mandado”.

120
Ent.: Pero a ti, ¿este casal te gusta?

Valentín : Me gusta para pasar el rato, pero claro puedo hacer pocas cosas, jugar no puedo, y a
veces hablo con alguien, pero no siempre puedo hablar con alguna persona. Además viene mi
mujer conmigo, pero está peor que yo, está perdiendo mucho la memoria, y esto me pone muy
triste…En verano vamos de vacaciones a Burgos, nos lleva mi hijo mayor con el coche, y nos
deja allí, y al acabar las vacaciones va a buscarnos y nos trae a Barcelona.

Ent.: Bueno Valentín, la entrevista ya se ha acabado, muchísimas gracias. Me ha gustado mucho

todo lo que me has contado, tú, eres un gran ejemplo para muchas personas que quieran ser
voluntarias en el casal. Eres una persona muy buena, generosa y valiente y ahora con tu
enfermedad estas demostrando esta valentía.

Ventura Lázaro Franco Edat: 77 anys

Casal de gent gran de la Vall d’Hebron

Data de l’entrevista: 23/07/2012

Ent.: Com et vas assabentar de l’existència d’aquest casal?

Ventura: Quan el casal s’estava construint jo treballava com a voluntari a l’escola Pau Casals
on estudia la meva neta i vaig col·laborar per posar en marxa uns horts a l’escola, i una vegada,
en una de les reunions que vàrem fer, va venir una representant municipal i ens va convidar a
participar com a voluntaris al casal de gent gran que s’estava construint al barri; aquest casal es
va retardar la seva construcció perquè, com tu ja saps, la empresa que l’estava construint va fer
fallida i es va tenir que buscar un altra empresa.

Jo gairebé m’havia oblidat del tema del casal, però un dia estava a l’Associació de Veïns del
Parc de la Vall d’Hebron, jo anava allí perquè la meva neta feia un taller de dansa, i llavors
vàreu venir un grup de persones del Districte a fer una reunió per començar a parlar de la
posada en marxa del casal, i el representant que estava a aquesta reunió de l’Associació de
Veïns de La Clota em va dir que ell es retirava i que em proposava que fos jo el que ocupés el
seu lloc a aquestes reunions, com a representant de l’AAVV de la Clota, jo ho vaig acceptar ja
que volia que el meu barri estigués representat al casal.

Ent.: Recordo que, en un principi, ens va semblar molt important que la vocalia de gent gran de
la Associació de Veïns de la Clota estigués representada al casal, al igual que les de Montbau i

121
el Parc de la Vall d’Hebron, ja que els tres barris corresponien a la zona natural on està ubicat
aquest casal.

Ent.: Tu estàs fent aquí de voluntari?

Ventura: Si, jo des del primer moment vaig participar a la comissió gestora, que va començar
només amb tres voluntaris, ara som molts més, ja que llavors s’estava formant encara l’equip.

Ent.: Per quin motiu t’agrada ser voluntari del casal?

Ventura: Perquè quan em van oferir participar per preparar l’obertura del casal em va fer molta
il·lusió, perquè jo havia vist altres casals i no m’agradava el seu funcionament, i a les hores, jo
pensava que si jo hi era, si alguna cosa no m’agradava, podria dir la meva i redreçar-lo perquè
tot funcionés bé, i estic molt content de com ha anat tot.

Ent.: Et vas sentir inclòs des del primer moment ?

Ventura: Si, vaig sentir que el casal era meu, i que podia fer coses pel casal, d’acord amb les
professionals del casal, com tu, i la Marta, la dinamitzadora del casal, això em va fer sentir molt
important i satisfet de la feina feta; ara per mi el casal és com un fill que el vaig veient com
creix.

Ent.: Com et sents fent de voluntari?

Ventura: Molt bé, em sento estimat per tota la gent perquè la gent del casal és molt agraïda,
quan tu fas una cosa, t’ho paguen amb molt d’afecte, i això em satisfà més que si m’ho
paguessin amb un sou molt alt.

Ent.: Si t’ho paguessin pot ser no seria el mateix, veritat?

Ventura: No, no, és un altra cosa. No es pot comparar.

Ent.: Jo sento que aquesta tasca s’ha de fer amb el cor, perquè te l’estimes.

Ventura: exactament. La meva experiència és que em dona molta vida. Ja saps tu que jo ,al
principi deia, jo pobre de mi si mai he estat en un casal, què puc fer jo?, i tu em vas dir “podries
participar amb projectes sobre les relacions inter generacionals, que en tens experiència”, i ara
continuo fent-ho i amb molt de gust, penso que és el millor que puc fer.

Est.: És molt maco ajudar a que la gent gran es relacioni amb altres grups d’edat, poder fer això
és una manera d’ajudar a obrir la visió de la gent gran i dels nens i joves, no creus?

Ventura: Si, jo em trobo molt bé podent col·laborar-hi i m’agrada relacionar-me amb la gent
gran del casal, que en realitat no som grans.

Ent.: Jo crec que vosaltres, els voluntaris, que teniu tant entusiasme, tingueu l’edat que tingueu
sou joves d’esperit, esteu plens de ganes de fer coses pels altres, o no?

122
Ventura: És cert, és cert. Amb això coincidim plenament, és el millor que pots fer; jo no tenia ni
idea que quan arribés als setanta anys que ja no pots treballar, podria dedicar-me a això , i
aquesta tasca m’ha obert un horitzó tan gran!..., que estic encantat de la vida, tan pel que faig i
també perquè, ara jo vaig pel barri, aquest barri que no és el meu , el parc de la Vall d’Hebron i
tothom em coneix, nens, gent gran i pares dels nens de l’escola Pau Casals, i és que jo no
camino deu passes sense trobar-me algú conegut amb el qui xerro una estona.

Ent.: És com si estiguessis a un poble, oi?

Ventura: Si, però el meu poble que és el barri de la Clota, és més reduït i en aquest, l’horitzó és
molt més gran. Ara mateix han sigut les festes de la Clota i han vingut un munt de nens de
l’escola Pau Casals, i tots els nens em cridaven: Ventura!, Ventura!, i això em dona una gran
satisfacció.

Ent.: Els nens també reben aquest afecte que tu poses quan et relaciones amb ells. Els nens són
molt savis, perquè ho senten tot des del cor, no ho passen tan pel cap com fem els grans.

Ventura: I t’ho tornen multiplicat. A vegades amb trobo al carrer i ve un nen i m’agafa de la
ma ... i la conseqüència d’aquesta bona relació amb els nens és que els pares dels nens també
m’aprecien.

Ent.: Tu ets com el seu avi, oi?

Ventura: Si, aquest any , al final de curs de l’escola Pau Casals, em van fer un petit homenatge

Ent: Quina és la teva relació amb la Marta, la dinamitzadora, i la Estela, la informadora?

Ventura: Bé, és perfecta. Jo penso que elles estan millor preparades que jo, per tant, si jo tinc
una cosa a dir i elles diuen: “no, penso que és d’un altra manera”, jo ho respecto sempre; jo tinc
el meu criteri però quan elles em suggereixen un altra cosa i jo veig que la seva opinió és millor
que la meva jo ho reconec, i si el meu criteri és millor, elles ho reconeixen també.

Ens tractem amb molt d’afecte i molt respecte, i crec que és mutu. Jo els tinc molt d’afecte,
com si les conegués de tota la vida; quan hem canviat d’informadora, jo he patit una mica,
però , a la vegada, he tingut la convicció que quan a la Marta li enviïn una de nova, ella ja la
ensenyarà perquè no hi hagi cap problema, i així ha sigut; les informadores que han marxat,
quan ens trobem tenim una gran alegria; totes són molt maques, i crec que si no fos així no
estarien aquí.

Ent.: És veritat, jo crec que elles amb el seu tarannà, potencien que vosaltres us trobeu molt bé al
casal. Si elles no ho potenciessin, si fossin noies antipàtiques o autoritàries no seria el mateix.

Ventura: No, si aquí ve una persona que vulgui imposar-se amb esperit militar, seria un fracàs.

Ent.: Descriu-me els projectes de voluntariat amb que participes i quina és la teva tasca.

123
Ventura: Sóc el que coordino la comissió d’activitats inter generacionals, i participo a la comissió
gestora on informo de totes les activitats que fem, i si tinc idees sobre altres temes també les
aporto. Les comissions gestores d’aquest casal són una bassa d’oli, van molt bé, a vegades es
toca un tema conflictiu però sempre es soluciona molt bé.

Del que estic més satisfet és de la meva aportació a la comissió inter generacional. Tinc una
col·laboració molt estreta amb l’escola Pau Casals, a les hores, organitzem activitats conjuntes
entre gent gran i nens de l’escola i a la primavera anem a fer una plantada a l’hort de l’escola,
això va molt bé pels nens perquè ara els nens respecten molt les plantes. A vegades hem fet una
plantada i el nen que ha plantat un planta ha posat al costat el seu nom.

Altres activitats que fem són, el dia del joc en que juguen nens i avis, el dia de St. Jordi anem a
l’escola i els avis expliquem un conte als nens, per Nadal venen nens al casal a cantar nadales i
durant les vacances de Nadal i d’estiu fem aquí al casal, un taller de joguines amb material
reciclat, i la gent gran ajudem als nens a retallar o al que faci falta, i els nens s’ho passen molt
bé.

Ara hem començat a col·laborar amb el Casal de barri de Can Travi que hi ha una ludoteca i
hem començat a fer activitats conjuntes, la principal activitat que fem és un taller de disfresses
per Carnestoltes, es fa en dos dies, un dia al nostre casal i un altre al casal de barri, amb la
mateixa gent. Fa poc, també es va fer un curs de cuina aquí al casal amb els nens de Can Travi.

També col·laboro amb les Jornades Inter generacionals que s’organitzen cada any a nivell de
tot el Districte, i com que s’organitzen al nostre casal jo també hi participo. L’any passat es va
presentar aquesta experiència al Congrés de la Gent Gran de Catalunya que organitza la
Generalitat , on hi havia molta gent de tot arreu i molts periodistes, i vam portar sis joves del
Institut Narcís Monturiol i la seva professora, que van participar a una taula, i els assistents els va
agradar molt. Va participar gent molt important de tot Catalunya i d’Espanya, jo també vaig
participar a una taula

També porto un taller d’artesania, el que passa és que no s’apunta molta gent, però els que
venen els agrada , fem unes caixes d’artesania molt maques.

Ent.: consideres que és útil tenir una comissió gestora al casal?

Ventura: És imprescindible, perquè si no hi fos, els socis veurien que el que es fa és segons el
criteri dels que manen i que ells no poden dir res. A la comissió gestora, es porta el sentir de tots
els socis perquè cada comissió té una representació a la comissió gestora i això fa que, en
conjunt, expressa el sentir de tots els socis i és molt bo i si hi ha problemes es poden resoldre amb
la col·laboració de tots. També un membre de la comissió gestora representa el casal a la taula
de casals del Districte on s’informa de tot el que passa als casals del Districte.

Ent.: Et sents útil aquí al casal?

Ventura: Si, em sento útil perquè penso que jo ho faig tan bé com puc.

124
Ent.: Què és el que més et gratifica de fer de voluntari aquí?

Ventura: Tot el que faig em gratifica

Ent: Que dones i que reps quan fas de voluntari?

Ventura: Jo dono la meva experiència que la dono amb molt d’afecte i el que rebo és
multiplicat per molt. La satisfacció sempre bé multiplicada pel que dones.

Ent.: Prens part també de les activitats del casal?

Ventura: Si, formo part del grup de ball “Sempre joves”, que som un grup privilegiat que anem a
fer exhibicions de ball a tot arreu, hem participat dues vegades a les festes de la Mercè a la
Plaça Catalunya, i la veritat és que sempre hem tingut molt èxit. Una mostra d’això es que
actuem a un entarimat que hi actua molts grups, i la gent va passant i els grups van actuant i
l’any passat quan vam sortir nosaltres, les persones que passejàvem pel Passeig de Gràcia prop
del lloc on actuàvem es van parar per mirar-nos, els va cridar molt l’atenció la nostra actuació.

Aquest any he començat a fer teatre amb el grup de teatre que s’ha format al casal i funciona
molt bé i fem actuacions als casals i també a fora.

Ent. Et sents valorat, amb tot el que fas al casal?

Ventura: Si, em sento molt valorat, tant per la gent del casal com per la Marta i la Estela.

Ent.: Recomanaries a altres persones que s’apuntin com a voluntaris al casal?

Ventura: I tant!, jo sempre ho recomano, els dic que és molt gratificant fer una cosa pels altres.

Ent. Bé Ventura, ja hem acabat l’entrevista, m’ha agradat molt parlar amb tu i veure l’afecte
que poses en tot el que fas pels altres i m’he divertit molt veient el teu entusiasme . Gràcies per
tot, i continua així.

125
 EL CASAL

Si algun dia et trobes sol, I tots els que allí t’envolten,

Sense ganes de fer res, No et deixen sentir aïllat.

Deixa-ho estar, tan se val,

Sempre tindràs el Casal, Son tantes les coses que es fan,

I el teu mal serà palès. I la gent tan treballadora,

Que ajuden de quina manera,

Activitat i alegria I tenen l’anhel i fal·lera,

És el que allí trobaràs, Per ser col·laboradors

Tothom et dona el millor,

No hi ha lloc per la tristor, Aquí no puc oblidar,

I de tot en gaudiràs L’Aina, Mercè i Estela, son elles,

L’ànima d’aquest indret,

Sempre hi trobes el que et manca, Veient el miracle que han fet,

Una paraula, un somriure, Són, del jardí, les poncelles

Una conversa, un silenci,

Una opinió que et convenci, Per això ara vull aquí,

I tot allò que et fa viure. Cridar amb la veu clara i forta,

I l’esperit molt orgullós,

Com a persona valuosa, Que és quelcom meravellós,

Allí estàs considerat, El casal de Gent gran d’Horta

Et respecten i t’escolten,

**El Bisbe (pseudònim de Joaquim Brutau).

Aquest poema va sortir publicat al butlletí del casal de Gent Gran d’Horta nº 18, el mes de febrer de 2012

126
Paper de la dinamitzadora i la informadora en el procés de participació

La dinamitzadora és la professional clau perquè la dinàmica participativa funcioni en qualsevol

projecte de gent gran, les seves funcions principals són:

• Escoltar a les persones grans i esbrinar quins són els seus interessos.
• Motivar a les persones gran a ser voluntàries dels diferents projectes.
• Educar-les en les diferents vessants de la participació, com poden ser portar reunions, fer
actes, respectar torns de paraules, informar, acollir etc...
• Potenciar la seva creativitat.
• Empoderar-los reforçant-los la autoestima, i reconèixent les seves potencialitats.
• Mediar en els conflictes.
• Donar-los suport per a reorientar els projectes, si es desvien dels objectius per els que es van
crear
• Organitzar tallers de formació de voluntaris.

Què vol dir dinamitzar el casal?

Aconseguir que els socis se’l facin seu i que molts d’ells sentin la il·lusió i l’entusiasme per no
només utilitzar les seves instal·lacions, sinó també per oferir-se com a voluntaris per poder donar
als altres el que ells saben fer. A mesura que els voluntaris participen en diferents projectes del
casal, cada vegada es senten millor perquè veuen que les seves aportacions són apreciades
pels seus companys, això els fa sentir útils i valorats, la qual cosa fa que augmenti la seva
autoestima, i és llavors que la seva actitud és cada vegada més positiva, i això fa que projectin
una bona energia que no només els beneficia a ells sinó també a l’ambient de tot el casal.

L’objectiu últim de la dinamitzadora és que el casal funcioni amb la col·laboració de tots els
voluntaris i que la funció de ella i de la informadora sigui garantir l’organització bàsica perquè
això sigui possible i donar suport als voluntaris perquè puguin fer la seva tasca. Per la qual cosa
l’oferta del casal dependrà, principalment, de la quantitat de projectes portats per voluntaris
que s’aconsegueixi crear.

La informadora es un altra peça clau en l’estructura organitzativa del casal i de la seva

dinamització. Com la seva paraula indica és la responsable de la informació i difusió de tota la
activitat del casal i també de tota l’estructura administrativa e inscripcions. Per portar a terme la
seva tasca també es nodreix d’equips de voluntaris que donen suport a aquests projectes i es
constitueixen cadascun d’ells en comissió d’activitats. També dona suport a la dinamitzadora
fent-se càrrec de fer al seguiment d’ algunes comissions d’activitats a les que la dinamitzadora
no arriba a causa de la gran quantitat d’activitat que es genera al casal.

La dinamitzadora i la informadora treballen en equip, això és importantíssim, no poden treballar

en compartiments estancs, cada una amb els seus projectes, sinó que han de planificar la seva
tasca conjuntament. Totes dues s’han de fer seu el projecte de l’altra, perquè el puguin defensar
en qualsevol moment davant dels socis del casal; això dona molta solidesa a la feina

127
d’ambdues davant els voluntaris, que s’adonen que totes dues tenen el mateix discurs. Amb
aquesta filosofia, quan sorgeix un conflicte al casal, sigui quina sigui que estigui al casal en aquell
moment, té tota l’autoritat per resoldre’l i prendre les decisions que s’hagin de prendre.

Amb tot això, la base de la dinamització del casal està garantida.

Parla la dinamitzadora

Relat de la dinamitzadora del Casal de Gent Gran del Baix Guinardó, Paula Garcia Guilmet,
sobre la seva experiència com a professional en la dinamització del casal del Baix Guinardó, a
partir d’un qüestionari:

-Com motives als voluntaris perquè participin en els diferents projectes que es porten al casal:
relaciona unes quantes estratègies que utilitzes i digues quines t’han funcionat millor i quines no, i
per què

Crec que el més important perquè un voluntari participi en els projectes del casal és la seva
pròpia motivació. El nostre paper és més el de mantenir la motivació per donar continuïtat a
aquesta participació i, per tant, als projectes iniciats. Tot i això, intentem també motivar als
desmotivats o “ignorants” de les seves capacitats. Tan amb uns com amb els altres utilitzem
estratègies similars:

- El reconeixement verbal és una estratègia molt necessària tan per motivar a aquells que no
ho estan com per donar continuïtat a la participació d’aquells voluntaris que ja participen
activament. Aquesta estratègia implica molt temps amb el voluntariat, coneixement de la
persona (capacitats, preocupacions, inquietuds, propostes,etc.) i, sobretot, una escolta
activa.

- El reconeixement públic és una estratègia que serveix perquè la resta d’usuaris del casal
coneguin i vegin la gran quantitat de voluntaris que fan possible la realització de tantes
activitats. Habitualment ho fem amb festes obertes a tothom on agraïm la tasca dels
voluntaris públicament però també realitzem exposicions amb els rètols dels voluntaris que hi
han participat i tenim penjat a l’entrada del casal un cartell amb tots els noms dels voluntaris
que participen al casal (comissió gestora, comissions d’activitats, col·laboradors habituals i
talleristes)

- Reconeixement només als voluntaris aquesta estratègia no la vàrem començar fins passat
un any i mig del inici del projecte però és una de les que millor ha funcionat. Realitzem un
dinar o dos a l’any al que només convidem els voluntaris. Assisteixen quasi el cent per cent
dels voluntaris i l’equip d’informació i dinamització. Es converteix en un espai íntim, de
convivència, d’intercanvi, de diversió i, sobretot, d’agraïment mutu. També s’ha fet algun
refrigeri però sempre amb el mateix objectiu de reunir a tots els voluntaris en un espai únic
per reconèixer personalment la importància de la seva tasca.

128
 Els dinars i festes que s’han realitzat amb els voluntaris de manera “privada” és l’estratègia
que més èxit ha tingut i, tot i la feina prèvia que requereix, considerem que val la pena
treballar any rere any per no perdre aquesta activitat.

- Formació. Aquesta estratègia té una part molt positiva i important per alguns voluntaris, és
també una manera de reconèixer la seva tasca i a la vegada els hi donem la possibilitat de
formar-se, però sabem que tenim algun perfil de voluntari que amb aquesta estratègia no
aconseguim la motivació desitjada. Oferim formació més especialitzada per algunes
comissions d’activitats i altres formacions més generals que oferim a tots els voluntaris per
igual:
o Especialitzada: escolta activa, tallers de memòria, habilitats socials, informàtica, etc.
Aquesta formació és només per algunes comissions d’activitats que ho requereixen.
o General: Què és ser voluntari?, Què és la participació?, Taller de la son, etc. A aquest
tipus de formació no volen venir tots els voluntaris. Són formacions que oferim a tots
però que tots no hi participen per diversos motius: uns consideren que no són
necessàries per a la seva tasca, altres tenen un grau d’implicació més baix o, fins i tot,
el seu nivell de lectura i escriptura és baix i això els fa decidir que no volen participar.

En general, crec que el més difícil és el dia a dia perquè tots els voluntaris necessiten i reclamen
la nostra atenció. A vegades el poc temps del que disposem els professionals, pot portar a
malentesos i conflictes amb els que hem de fer de mediadores. De tota manera, aquests petits
conflictes s’acostumen a resoldre aviat i amb bons resultats ja que la implicació tan de l’equip
professional com dels voluntaris és molt elevada i tenim un objectiu molt clar: treballar per
millorar dia a dia la dinàmica del casal.

- Què dono com a professional en aquest procés?

- Temps
- Orientació
- Planificació
- Organització
- Tranquil·litat
- Escolta activa
- Implicació i/o coneixement en cadascun dels projectes del casal fets amb/pels
voluntaris

- Què rebo dels voluntaris

- Agraïment
- Satisfacció
- Implicació i compromís en els projectes
- A vegades queixes que s’acaben convertint en suggeriments i propostes de futur
- Moltes propostes per realitzar activitats

129
- Fes una reflexió sobre el què significa per tu la participació dels voluntaris en la marxa del
casal

Considero que el voluntariat és essencial i indispensable per la marxa del casal. Els voluntaris ,
juntament amb els professionals formem un equip. Els voluntaris són persones amb molta
empenta, en molts casos preparats acadèmicament, amb capacitats i habilitats fantàstiques,
amb ganes de canviar la imatge que es té de la persona gran, i amb la necessitat de donar
sense rebre res a canvi, només pel plaer de sentir-se útil.
Durant la meva etapa com a dinamitzadora he après moltíssim de cadascun dels voluntaris i he
après a tractar-los diferent a cadascú, amb les seves particularitats, necessitats, inquietuds,
virtuts, defectes, capacitats, estats d’ànim, etc. Això m’ha ajudat a entendre’ls, a sentir empatia
per ells i adonar-me que no tots poden fer totes les tasques ni tots tenen clares les seves tasques
(se’ls ha d’anar recordant) ni tots coneixen les seves capacitats a fons i el què fem és orientar
segons les necessitats del centre. Necessitats que ells mateixos et fan saber i t’ajuden a veure
que és el millor pel casal i pels nostres usuaris.
La participació i la bona marxa del casal es pot veure amb números ja que més de la meitat de
tallers els porten a terme voluntaris, la majoria de les activitats, les conferències, les actuacions,
etc. s’aconsegueixen gràcies al voluntariat.
La gran quantitat de gent que passa pel casal pot veure que el voluntariat treballa colze a colze
amb l’equip professional i que la feina surt endavant per la bona i elevada participació dels
voluntaris. Hi ha una bona dinàmica de treball i això fa que es respiri un bon ambient.

- Creus que el centre funcionaria igual sense voluntaris ? per què?

No funcionaria igual per diversos motius:
- Professionals: el fet de que hi hagi només dos professionals per un centre de dimensions
tan elevades i amb tantes possibilitats no seria suficient per dur a terme la gran quantitat
de feina, activitats, tallers, etc que es realitzen al centre. Si no existissin els voluntaris, el
centre seria un lloc mort, gestionat per dues professionals i sense l’energia que hi aporten
la gran quantitat i diversitat de voluntaris.
- Qualitat: tant els nous usuaris com els que ja porten un temps agraeixen que hi hagi gent
amb necessitats comunes, com els voluntaris, que els orientin, els informin, els ensenyin, els
facilitin l’accés al casal i se’l facin una mica seu.
- Quantitat: el gran nombre d’activitats que es realitzen a l’any, el gran nombre de tallers
que es realitzen trimestralment, el gran nombre de socis que hi ha al casal i que
contínuament se’n van fent de nous, no seria possible sense la implicació i col·laboració
de la gran quantitat de voluntaris que hi ha darrera.

130
Si et ve de gust, explica una experiència concreta de participació

Un exemple de participació molt clar l’hem vist en un senyor que ja deu fer més d’un any que es
va fer soci. Es va fer voluntari perquè un dels nostres voluntaris més antics, al veure’l una mica
desorientat amb la jubilació li va suggerir que parlés amb mi i que alguna cosa trobaríem. Vàrem
tenir una entrevista personal i per les seves capacitats/habilitats i la seva professió, li vaig oferir la
possibilitat de començar per la realització de la decoració nadalenca del casal i, més tard li
vaig oferir fer un taller de manualitats. Va ser l’any que més decorat va quedar el casal, amb
més ambient nadalenc i amb més gent que es sorprenia de les habilitats d’aquest senyor.
El taller va tenir alguns fans i es va realitzar durant alguns trimestres però després vàrem veure,
conjuntament, que el nombre d’assistents era molt baix comparat amb l’esforç que realitzava el
senyor i per tant vàrem veure que havíem de reorientar la seva participació. Ell tenia i té unes
ganes enormes per fer coses pel casal, per ocupar el seu temps i la necessitat de sentir-se útil per
això vàrem treballar amb les seves propostes i inquietuds i ara és un dels referents clars de la
participació al casal. És una persona autònoma que amb la nostra petita col·laboració
s’encarrega del muntatge de les exposicions al casal, de la decoració del casal i d’altres coses
puntuals que van sorgint ja sigui proposades per ell, per l’equip professional o per d’altres usuaris
i/o voluntaris. És un voluntari fantàstic i tenim molta sort d’haver trobat una persona com ell.

Comentaris lliures

- Com a professional, és fantàstic haver pogut participar en aquest projecte. El casal m’ha
aportat molt personal i professionalment i continuo aprenent dia a dia. El voluntariat és una
font d’inspiració per a realitzar nous projectes, activitats, etc i, tot i la feina que implica, per
mi és molt gratificant.
- El voluntariat s’ha convertit en un equip indispensable per a realitzar un bon treball per i amb
la gent gran del casal.
- No crec que tots els centres hagin de tenir les mateixes necessitats que el nostre però sí crec
que apostar pel voluntariat i fer-los participar de manera directa i real en el seu propi centre
d’activitats és molt positiu per una millor organització, millors propostes, bones dinàmiques de
treball i, definitivament, per fer partícip a la gent gran del que és seu, d’aquesta manera
millora la seva autoestima i es van desterrant els tòpics i la imatge tan equivocada que es té
de la població d’aquestes edats.

Entrevista realitzada a l’octubre del 2010

131
 Comentaris i reflexions finals

D’aquesta manera s’ha anat consolidant la base participativa dels Casals, la qual cosa ha sigut
fonamental perquè els socis s’adonin que el Casal és de tots i també per garantir un bon
ambient, un ambient d’obertura, en el que es sentin que tenen tota la informació, i on
predomina l’actitud generosa i oberta en lloc de l’actitud de la queixa i les carències.

A vegades, quan la tècnica de gent gran anava a les reunions de la comissió gestora o a
alguna assemblea i veia el bon ambient que, en general, hi havia als casals que contrastava
amb altres casals del districte del model antic abans que la dinamitzadora treballés amb ells, on
la tònica general era els problemes, el criticar els uns als altres, la manca de voluntaris , el fer
demandes constantment i sempre ressaltar la part negativa del què passava al casal, ella els
deia “sabeu perquè hi ha tan bon ambient en aquests casals? hi ha bon ambient perquè sou
gent generosa i molts de vosaltres oferiu el vostre temps lliure i els vostres coneixements per
portar un projecte al casal, això fa que no només penseu amb vosaltres, sinó amb els altres i això
us dona una satisfacció personal de sentir-vos útils i també una obertura i una amplitud de mires
que us fa ser més oberts” i realment era així.

Perquè això passi és molt important que el voluntari senti seu el projecte, que es senti útil i també
que senti que la seva feina és valorada i aquesta es la tasca de la dinamitzadora e informadora
del casal.

En aquest llibre s’ha intentat descriure els processos que han portat a madurar un procés de
participació comunitària de la gent gran al Districte d’Horta Guinardó que va començar l’any
2000, i que s’ha consolidat amb l’obertura dels Casals de Gent Gran d’Horta, de la Vall d’Hebron
i del Baix Guinardó l’any 2010, i aquest procés continua dia rere dia gràcies a la tasca
dinamitzadora dels professionals del casals.

El procés de participació de la gent gran a aquests tres casals ha sorprès a tots per la gran
quantitat de voluntaris que hi ha als tres casals, tot i que la tasca dinamitzadora s’ha anat fent
poc a poc amb l’objectiu d’arribar a aquest punt .

En aquests moments aquests tres casals són els motors de la dinàmica participativa de la gent
gran del Districte i això es molt encoratjador perquè ajuda a mantenir actives a les persones
grans, que es senten escoltades, respectades i valorades i que a partir de les seves habilitats
personals i professionals, porten a terme projectes amb il·lusió i entusiasme que els fa sentir útils
vers als altres.

Aquesta actitud manté jove a la gent gran que, en general, pot gaudir d’una millor salut física i
anímica i també manté una autoestima més alta; per la qual cosa, amb tota probabilitat, és
molt possible que es retardi el seu procés d’envelliment tal i com diuen els científics que han
estudiat el tema, i aquest seria el gran assoliment.

És també important tenir em compte que encara que es potencia la dinàmica participativa
dels socis del casal, n’hi ha alguns que són molt grans o amb algun tipus de dependència que

132
també hi tenen cabuda i que per la seva condició no poden aportar gaire al casal, i en aquests
cassos és molt important acollir-los, mimar-los i protegir-los perque ells també sentin que aquest
és el seu casal, i la veritat és que es fa així, i que els voluntaris més actius i dinàmics s’ocupen que
els més grans i dependents es sentin bé i que siguin estimats i acollits, i sobre tot tenint en compte
que molts d’ells han aportat molt al casal en altres moments de la seva vida en que estaven
físicament bé.

133
 Referències

• Ajuntament de Barcelona (2006). Pla de millora dels casals i espais de gent gran municipals
de Barcelona. Consultat a
http://w110.bcn.cat/ServeisSocials/Continguts/Menu%20Lateral/Documents/Fitxers/Pla_de_
millora_dels_casals_gent_gran.pdf.
• Ajuntament de Barcelona (2011). Règim de funcionament dels casals i espais de gent gran
de Barcelona. Consultat a
http://w110.bcn.cat/GentGran/Continguts/Menu%20Lateral/Documents/Fitxers/Regim%20fu
ncionament%20casals%20i%20espais%20gent%20gran.pdf.
• Blanca, M.J., Sánchez, C., i Trianes, M.V. (2005). Cuestionario de evaluación de estereotipos
negativos hacia la vejez. Revista Multidisciplinar de Gerontología, 15(4), 212-220.
• Bressler, J.; Henkin, N.Z., i Adler, M. (2005). Connecting generations, strengthening
communities: A toolkit for intergenerational program planners. Philadelphia, PA: Center for
Intergenerational Learning, Temple University
• Cohen, G.D., Perlstein, S., Chapline, J., Kelly, J., Firth, K.M., i Simmens, S. (2006). The impact of
professionally conducted cultural programs on the physical health, mental health, and social
functioning of older adults. Gerontologist, 46(6), 726-734.
• Fernández-Ballesteros, R. (2009). Envejecimiento activo. Madrid: Pirámide.
• Freixas, A. (2013). Tan frescas: las nuevas mujeres mayores en el siglo XXI. Barcelona: Paidós.
• Fundación Luis Vives (2009). Claves para la gestión del voluntariado en las entidades no
lucrativas. Consultado en http://goo.gl/nHDrKo
• Hawkley, L.C., i Cacioppo, J. T. (2010). Loneliness matters: a theoretical and empirical review
of consequences and mechanisms. Annals of behavioral medicine, 40(2), 218-227.
• Instituto de Mayores y Servicios Sociales (2010). Encuesta Mayores. Consultat a
http://www.imserso.es/InterPresent2/groups/imserso/documents/binario/presentacionencues
tamayores_20.pdf
• Instituto de Mayores y Servicios Sociales (2014). Informe 2012: Las personas mayores en
España. Consultat a
http://www.imserso.es/imserso_01/documentacion/estadisticas/informe_ppmm/index.htm
• Instituto Nacional de Estadistica (2008). Discapacidad, Autonomía Personal y Situaciones de
Dependencia 2008. Consultat a
http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft15%2Fp418&file=inebase
• Instituto Nacional de Estadística (2011). Censos de Población y Viviendas 2011. Consultat a
http://www.ine.es/censos2011_datos/cen11_datos_inicio.htm
• Johnson, J.K., Louhivuori, J., Stewart, A.L., Tolvanen, R., i Era, P. (2013). Quality of life (QOL) of
older adult community choral singers in Finland. International Psychogeriatrics, 25(7), 1055-
1064.
• Millington, B. (2015). Exergaming in retirement centres and the integration of media and
physical literacies. Journal of Aging Studies, 35, 160-168.

135
• Nacions Unides (2013). World Population Ageing 2013. Consultat a
http://www.un.org/en/development/desa/population/publications/pdf/ageing/WorldPopul
ationAgeing2013.pdf
• Organització Mundial de la Salut (2002). Active ageing: A policy framework. Ginebra: World
Health Organization. Consultat a
http://whqlibdoc.who.int/hq/2002/WHO_NMH_NPH_02.8.pdf
• Plataforma del Voluntariado de España (2006). Manual de gestión del voluntariado. Madrid:
Plataforma del Voluntariado de España.
• Pujol, R., i Abellán, A. (2013). Esperanza de Vida Libre de Discapacidad en los mayores.
Madrid, Informes Envejecimento en red nº 5.
http://envejecimiento.csic.es/documentos/documentos/enred-esperanza-libredisca-01.pdf
• Ryan, R. M., i Deci, E. L. (2001) On happiness and human potentials: a review of research on
hedonic and eudaimonic well-being. Annual Review of Psychology, 52, 141-166.
• Ryff, C.D. (1989). Happiness is everything, or is it? Explorations on the meaning of
psychological well-being. Journal of Personality and Social Psychology, 57, 1069-1081.
• Villar, F. (2012). Hacerse bien haciendo el bien: la contribución de la generatividad al estudio
del buen envejecer. Informació Psicológica, 104, 39-56.
• Villar, F., Celdrán, M., Fabà, J., i Serrat, R. (2013). La generatividad en la vejez: Extensión y
perfil de las actividades generativas en una muestra representativa de personas mayores
españolas. Revista Ibero-Americana de Gerontologia, 1(1), 61-79.
• Villar, F., i Celdrán, M. (2012). Generativity in older age: A challenge for Universities of the
Third Age (U3A). Educational Gerontology, 38(10), 666-677.
• Villar, F., i Celdrán, M. (2013). Learning in later life: participation in formal, non-formal and
informal activities in a nationally representative Spanish sample. European Journal of Ageing,
10(2), 135-144.
• Welch, G. (2005). Singing as Communication. A D. Miell, R. MacDonald, i D. Hargreaves
(eds.), Musical Communication (pp. 239-259). New York: Oxford University Press.

136