EGIPTE

1. Egipte, el Nil i el desert

1.1. El marc geogràfic

La situació geogràfica d’Egipte presenta dos avantatges: d’una banda, té un desert que l’aïlla
dels enemics i, d’altra, el Nil té un règim de crescudes que permet la irrigació i fertilització de
les terres de conreu.

A Egipte es distingeixen dues grans regions: el Baix Egipte, una vall extensa formada pel delta
del Nil, i l’Alt Egipte, una terra àrida on només hi pot haver vida a l’estreta zona regada per les
aigües del riu.

Entre el V i el IV mil·lenni aC. les tribus que vivien disperses arreu del territori egipci es van
anar concentrant a les ribes del Nil.

1.2.L’aprofitament d eles aigües

Cada primavera, a les terres on neix el Nil hi plou torrencialment i aquestes pluges n’alimenten
el cabal. Des de començament del juny fins al setembre, el riu creix i se’n va cap al mar en una
tranquil·la i poderosa crescuda que inunda totes les terres de la riba. A l’octubre les aigües es
retiren i deixen un llim negre que fertilitza els camps de conreu. Al començament, aquestes
crescudes del riu plantejaren problemes per a l’agricultura, perquè la terra propera al Nil
quedava inundada, mentre que la resta del territori continuava àrida.

Els egipcis van haver d’aprendre a controlar les crescudes del riu. Per això van construir dics i
canals a fi de contenir les aigües, emmagatzemar-les i distribuir-les per les terres del voltant.
D’aquesta manera va augmentar la superfície conreable i la producció agrícola va créixer.

El Nil es va convertir en la gran via de comunicació d’Egipte. Barques de canya de papir o de

fusta recorrien el riu amb mercaderies, i a les ribes es van construir grans ciutats, com Memfis
o Tebes.

1.3.Els avenços tècnics

Per fer aquestes tasques, els egipcis van aconseguir desenvolupar el càlcul i la geometria, van
establir un calendari per tal de preveure les crescudes i van crear sistemes de comptabilitat i
tècniques constructives i hidràuliques.

Als temples es feien les observacions astronòmiques i els càlculs matemàtics. Es va dividir l’any
en 365 dies, i el dia, en 24 períodes.

Adoptaren un sistema d’escriptura semblant als mesopotàmics. Els primers textos daten cap al
3150 aC. Però mentre que aquells van idear una escriptura cada vegada més esquematitzada i
simplificada (cuneïforme), els egipcis li donaren una forma complexa i artística (jeroglífica), que
es feia servir per decorar els temples i les tombes.
 2. L’Egipte dels faraons

Cap al 3000 aC. el faraó Narmer va unificar l’Alt Egipte i el Baix Egipte i es va coronar amb els
atributs de tots dos regnes. Així van començar un seguit de dinasties (o famílies reials) que
regnaven durant més de dos mil cinc-cents anys.

4.1.Les etapes de l’Antic Egipte

- Imperi antic. 2670. Capital Memfis. Període d’estabilitat i prosperitat. Grans piràmides
(Keops, Kefren i Miceri).
- Imperi mitjà. 2040. Capital Tebes. Període turbulent, amb guerres i invasions.
- Imperi nou. 1550. Capital Tebes i Tell-el-Amarna. Expansió territorial de Ramsès II.
Amenofis IV (Akhenaton) proclama el monoteisme (culte a Aton). Fi de l’Egipte
unificat.
- Època tardana. 700. Segle VI Egipte es converteix en província persa. 332 a. Conquesta
d’Alexandre el Gran. 69-30 aC Cleòpatra VII. Egipte, província romana.

4.2.El poder del faraó

L’organització de l’Estat egipci era dominada per un rei, el faraó, que tenia el poder absolut.
Era l’amo de totes les terres, el símbol d’unitat del país i un déu per als seus súbdits. La seva
autoritat era incontestable.

El faraó era qui garantia l’ordre i la justícia. El seu poder es basava en el control i la direcció de
les obres de canalització i irrigació de les terres d’Egipte i en el monopoli del comerç exterior.

Per governar un territori tan extens, el faraó necessitava servidors fidels i eficaços. El regne era
dividit en províncies, dirigides per governadors, que controlaven els nombrosos funcionaris.
Aquests funcionaris administraven el territori i feien complir les ordres del faraó.

L’altre gran pilar del poder del faraó era l’exèrcit, del qual era el cap suprem. Els soldats
protegien el territori egipci contra els enemics exteriors i preservaven el poder del faraó de les
revoltes internes.

4.3.Els privilegiats

Els alts funcionaris, com els governadors, els caps de l’exèrcit i els sacerdots, constituïen la
classe social més important de l’antic Egipte, una veritable noblesa.

Els nobles tenien grans territoris i moltes riqueses. Tot i que el faraó era el propietari de tot el
país, per atreure la fidelitat dels nobles, o com a recompensa pels seus serveis, els regalava
terres i els afavoria amb càrrecs i regals.
Per atendre els nombrosos temples del país hi havia una casta de sacerdots, que dirigien els
ritus religiosos, practicaven la ciència (observacions astronòmiques, càlculs matemàtics, etc),
dominaven l’escriptura jeroglífica i administraven les terres del temple.

Els escribes també tenien una vida privilegiada. Coneixien tots els secrets del càlcul i de la
complicada escriptura egípcia i eren els únics capaços de calcular els impostos, assegurar els
treballs de construcció i irrigació, organitzar l’exèrcit i transcriure les ordres del faraó.

4.4.El poble d’Egipte

La majoria de la població d’Egipte eren pagesos. Tot i que eren lliures, estaven lligats a la terra,
que pertanyia al faraó, als nobles o als temples.

Els pagesos havien de lliurar una part de la collita als funcionaris del faraó o del temple. A més,
estaven obligats a treballar gratuïtament i obligatòriament en la construcció de piràmides,
temples, etc.

També hi havia un nombre abundant de mercaders i artesans. Els oficis més practicats eren el
tissatge del lli, l’elaboració de la pedra i els metalls, l’orfebreria i el treball del cuir, la fusta i la
ceràmica.

Totes aquestes activitats es feien en petits tallers privats o en grans complexos que depenien
del faraó, dels nobles o dels temples.

Per sota de la resta de la població, i en condicions pitjors, hi havia els esclaus, però eren poc
nombrosos.

4.5.La vida quotidiana a l’antic Egipte

La majoria de la població egípcia era pagesa i habitava en pobles petits a la riba del Nil. Els més
rics i privilegiats vivien en residències construïdes amb pedra i maons que acostumaven a ser
envoltades per un mur alt. Els pagesos vivien en habitatges senzills construïts, primer, amb
canyes i fang i, més endavant, amb tova.

A Egipte hi havia poques ciutats i tenien com a funció principal ser el lloc de residència del
faraó i dels nobles. S’hi aplegaven comerciants d’arreu d’Egipte i s’hi trobaven artesans de tota
mena d’oficis.

La família tenia una gran importància a Egipte. El pare i la mare tenien cura dels fills, els
asseguraven l’aprenentatge d’un ofici i en concertaven el matrimoni.

Les filles havien de tenir cura dels pares quan eren vells i garantir-ne la momificació i
l’enterrament.

L’autoritat familiar requeia en l’home. Les dones treballaven al camp i s’ocupaven de la vida
domèstica. Podien tenir riqueses, exercir el comerç i nomenar hereus.

La majoria de la població egípcia tenia una dieta molt senzilla. El pa i la cervesa eren els
aliments bàsics, als quals s’afegien el peix sec, les llenties i els pèsols. També consumien
fruites, especialment figues i raïm, i utilitzaven mel i dàtils per endolcir i fer pastissos.
Els àpats dels més rics eren més variats i hi incorporaven nombrosos plats d’ocells, carn,
verdura i fruita.

El vestuari dels egipcis també era molt senzill: els nens acostumaven a anar nus, mentre que
les dones es cobrien amb una tela de lli i els homes amb un drap nuat a la cintura.

Entre els més rics, la roba també era molt lleugera, però, a més, tant els homes com les dones
es guarnien amb joies, diademes i pectorals. Les dones acostumaven també a cobrir-se amb
perruquers molt vistoses.

5. La religió egípcia
5.1.Els déus d’Egipte

La religió egípcia era politeista, és a dir, els egipcis adoraven molts déus. Cada ciutat o
província egípcia tenia els seus déus locals, però, a més, alguns eren venerats arreu d’Egipte.

El déu més popular era Ra, déu del sol, a qui se li va unir Ammó, el déu de la ciutat de Tebes
(Ammó Ra). Osiris era el déu dels morts perquè, segons explicava la llegenda, havia ressucitat
després de ser assassinat pel seu germà Seth, déu de les tenebres. Del matrimoni entre Osiris i
la seva germana Isis (deessa de la fertilitat) va néixer Horus, déu de la guerra. Altres divinitats
eren Anubis (déu de l’infern) i Thot, inventor de l’esciptura i déu de la saviesa.

Fora del culte oficial, els egipcis adoraven divinitats familiars i locals; eren molt supersticiosos i
es protegien sempre de la influència dels mals esperits amb amulets.

Els déus habitaven als temples i es reencarnaven en l’estàtua que hi havia al santuari.

Els sacerdots havien de retre culte als déus i obsequiar-los amb ofrenes. Durant les festes
religioses treien l’estàtua del déu en processó sobre la barca sagrada.

5.2.La vida d’ultratomba

La religió egípcia prometia una vida després de la mort. Per als egipcis, els éssers humans
estaven formats per un cos i una ànima (el ka). Quan el cos es moria, el ka passava a la vida
d’ultratomba, però, perquè fos així, el cos havia de restar incorrupte (momificació).

Amb aquesta finalitat, la família embalsamava el difunt, el qual després de quaranta dies es
convertia en una mòmia dissecada. Tot seguit, se celebraven els funerals i es transportava el
difunt en processó fins a la seva tomba, on començava el viatge cap al més enllà.

Els difunts s’havien de presentar davant del Tribunal d’Osiris, que jutjava la seva vida terrenal.
Per superar el Judici, es col·locava a la tomba un exemplar del Llibre dels Morts, una
recopilació de regles sobre com s’havia de comportar el difunt davant del Tribunal. Si el difunt
superava el Judici, podia entrar en el més enllà, on continuava fent les seves activitats
quotidianes.

La família col·locava ofrenes a les tombes i les envoltava de petites estàtues cobertes
d’inscripcions màgiques, que s’encarregaven de suplir el difunt en els seus treballs. Els egipcis
creien en la màgia i pensaven que les pintures i les estàtues prenien vida en el més enllà.
6. El temple, residència dels déus
6.1.L’arquitectura egípcia

L’art egipci es caracteritzà pel fet de seguir unes regles fixes i inamovibles. Els artistes no
havien d’innovar, sinó conèixer aquestes regles perfectament i fer obres d’art tan semblants a
les anteriors com fos possible.

L’arquitectura egípcia era arquitravada, és a dir, no utilitzava ni arcs ni voltes. Els edificis es
feien de pedra i es decoraven amb gravats, escultures i pintures.

Les grans construccions van ser els temples i les tombes, que tendien al monumentalisme.
Tenien la funció d’expressar la grandesa i el poder dels déus i dels faraons.

6.2.Els temples

Tots els temples egipcis es van construir amb una estructura molt semblant.

L’accés al temple es feia a través d’una avinguda d’esfinxs, que conduïa fins a la porta
monumental, formada per dos grans pilons. Davant de la porta hi col·locaven dos obeliscos.
Tot el recinte del temple era emmurallat.

Ja a l’interior, s’accedia a un pati porticat, tot seguit a una sala hipòstila (de columnes) i,
finalment, al santuari, on, en la penombra, es guardava l’estàtua del déu.

Només el faraó i els sacerdots tenien accés al santuari del temple.

El poble només podia entrar al pati durant les processons i les festes, i els nobles i els
funcionaris podien arribar fins a la sala hipòstila.

7. Les tombes egípcies

7.1.Com eren les tombes egípcies

Les primeres tombes egípcies van ser unes construccions rectangulars senzilles i de poca altura
anomenades mastabes.

De la superposició de les mastabes van néixer les piràmides. Les més destacades són les de
Keops, Kefren i Miceri, a Gizeh.

Per protegir el repòs dels faraons i impedir el pillatge, les entrades de les piràmides estaven
camuflades. A més, hi havia nombroses galeries que conduïen a cambres falses; les veritables
cambres funeràries, plenes de tresors, estaven dissimulades i tapiades per un mur.

Al llarg de l’Imperi Mitjà, la creença en la immortalitat de l’ànima es va estendre a totes les

capes socials egípcies. Els més pobres eren momificats i enterrats en grans fosses o bé
sepultats sota la sorra del desert.

La por dels saquejos i robatoris freqüents a les tombes va fer que, a l’Imperi Nou, els faraons
preferissin ser enterrats en hipogeus, grans cambres funeràries excavades sota terra que
estaven decorades amb molt de luxe.

Ed. Vicens Vives